Letteratura scientifica selezionata sul tema "Història contemporània de Catalunya"

L’elegia IX de les Elegies de Bierville de Carles Riba, escrita a la França ocupada el 1941, conté una contradicció aparent sobre el rol de la guerra en la construcció de la democràcia. D’una banda, Riba escriu que, a l’hora de fundar la democràcia, a Grècia no li calia guanyar la guerra amb Pèrsia, sinó només donar cabuda al desig de llibertat d’uns homes atenencs. D’altra banda, però, el poema acaba suggerint que la guerra també forma part de la democràcia, ja que aquells que no són lliures, “els batuts”, es retroben a si mateixos com a soldats que lluiten per aconseguir la llibertat.El meu treball fa una lectura històrica de l’elegia política de Riba i relaciona la contradicció que conté amb el sorgiment de l’independentisme a la Catalunya contemporània. La meva pregunta és si cal entendre l’independentisme com un desig de democràcia o com una guerra per obtenir poder estatal. Per formular la pregunta, contraposo el terme de Michael Hardt i Antonio Negri “poder constituent” sobre els moviments actuals de transformació política i el terme de Carlo Galli “guerra global” sobre les guerres de poder sobre l’espai en la globalització. La meva hipòtesi és que a la Catalunya global, com en el poema de Riba, democràcia i guerra continuen generant una contradicció insoluble i necessària. The elegy IX of Carles Riba’s Elegies de Bierville, written in occupied France in 1941, contains an apparent contradiction about the role of war in the construction of democracy. On the one hand, Riba writes that, in order to found of democracy, Greece did not have to win the war against Persia; all they needed was to recognize and accommodate the longing for freedom of a particular group of Athenians. On the other hand, however, the poem suggests in the end that war is also part of democracy, as those who are not free, the “vanquished,” can only regain their souls by acting as soldiers who fight for freedom. My paper undertakes a historical reading of Riba’s political elegy and relates its contradiction to the emergence of separatism in contemporary Catalonia. My question is whether we must understand separatism as a longing for democracy or as a war to obtain state power. To formulate this question, I juxtapose Michael Hardt and Antonio Negri’s notion of “constituent power,” which theorizes today’s movements of political transformation, to Carlo Galli’s term “global war,” which describes the power wars in the spaces of globalization. My hypothesis is that in global Catalonia, like in Riba’s poem, democracy and war continue to generate an inherent and unsurpassable contradiction.

Ressenya sobre el llibre de Gonçal López-Pampló, D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la literatura contemporània, València, Publicacions de la Universitat de València, 2017, 213 pp., ISBN: 978-84-9134-004-1.

En aquest Diccionari d’Història de Catalunya escrit per Jesús Mestres, Josep M. Salrach i Josep Termes, la història de Catalunya ha estat classificada en conceptes, fets i idees històriques, personatges, organismes de la vida cultural i institucions, d'història, però també d'economia, de dret o de religió, tot desordenat en el temps, però unificat a través de l'alfabet. La història així presentada vol ser una ajuda a qui davant d'un text històric vulgui aclarir un dubte o saber quelcom més d'un personatge, de manera ràpida, accedint a les idees principals o per situar un concepte o un esdeveniment en un context.

A partir d’una panoràmica de l’ensenyament de la Història en general, i de l’ensenyament de la Història a Catalunya en concret, es planteja la situació dels currículums d’ESO i Batxillerat després de la reforma realitzada pel govern del Partir Popular al desembre del 2000 i les modificacions que els Reals Decrets van provocar al currículum d’ESO de la Generalitat.

<p>Joaquim Prats Cuevas, doctor en Història Moderna, és catedràtic de la Universitat de Barcelona. La seva especialització abasta diversos eixos: la didàctica de la història, l’estudi dels sistemes educatius i la història de les universitats. En el moment que fem l’entrevista -febrer del 2009- dirigeix el programa de doctorat de Didàctica de les Ciències Socials i del Patrimoni de la Universitat de Barcelona i és president del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya i de la Comissió d’Innovació de l’Institut de Formació Continuada de la Universitat de Barcelona, i des del setembre del 2008 el Govern l’ha nomenat president de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Educatiu de Catalunya (AQU). Aquesta multivarietat de projectes en què està involucrat, en interrelació, implica que estem davant d’una de les persones del país que té una visió més àmplia -i real- del que succeeix a l’educació a Catalunya, tant pel que fa al professorat com als alumnes.</p>

A partir de la segona meitat del segle XIX la història assoleix protagonisme en el panorama educatiu, tant en l'ensenyament primari com en el secundari. El desenvolupament i consolidació dels estats nació europeus donarà, però, a la història una certa funció ideologitzadora en favor de la legitimació dels estats nació i dels valors dominants del moment. Catalunya va experimentar un extraordinari procés de canvi social i econòmic durant la segona meitat del XIX, alhora la nova situació va propiciar un represa cultural dins de la qual la recuperació i reubicació de la història nacional va tenir un paper destacat.

La represa cultural no va incidir en l'aparell educatiu, vinculat a les xarxes de l'Estat i l'Església. EIs continguts d'història i geografia de Catalunya no es van poder introduir a l'ensenyament. Amb la Mancomunitat de Catalunya s'aconseguiria una certa penetració de continguts d'història de Catalunya a l'ensenyament primari i aquests es generalitzarien en major mesura durant el periode republicà.

La victòria franquista va liquidar els intents de normalització dels continguts d'història de Catalunya a l'ensenyament, retornant-se a uns continguts explícitament estatalistes exarcerbats amb components feixistes.

La Llei General d'Educació del 1970 va significar una reordenació global del sistema educatiu, en el marc del franquisme, i es mantindria plenament vigent, amb modificacions parcials fins que la LOGSE va posar en el 1990 les bases de la seva progressiva substitució.

Pel que fa al pes de la història contemporània i a la història contemporània de Catalunya respecte als continguts totals d'història, entre el 1970 i el 1990 se'n desprenen de la recerca efectuada diverses consideracions. Els programes dissenyats en el marc de la LGE per primària i secundària, no marginen la història contemporània. La història contemporània apareix sobredimensionada i assoleix de l'ordre del 40 al 50% dels continguts totals d'història. En el batxillerat la presència dels temes d'história contemporània es fa molt evident en els temaris oficials. Cal entendre que quan es van redactar aquests programes de batxillerat, en el 1975, hi havia a l'Estat espanyol i a Europa, una gran sensibilitat per la història recent i que això va pesar de manera determinant. Pel que fa a la història de Catalunya, aquesta no apareix explicitada en cap moment, ni en els programes de primària ni en els de secundària. S'entén que la història de Catalunya a impartir és aquella que s'insereix com una part de la història d'Espanya, En aquest sentit, per detectar el pes possible que pogués tenir la bistòria de Catalunya fins el 1988, s'han de calibrat els continguts dels llibres de text, entenent que aquests concretaven les programacions oficials.

Les directrius oficials van resultar complementades mitjançant ordre de la Generalitat el 1988, amb la iniciativa s'incorporaven continguts d'història de Catalunya damunt els continguts existents. Per tant, des del punt de vista legal únicament hi ha història de Catalunya a l'EGB i a l'ensenyament secundari a partir del 1988. En aquestes directrius de la Generalitat la història contemporània també ocupa un paper preponderant. En qualsevol cas l'estudi dels llibres de text editats amb posterioritat al 1988 evidencia que l'ordre va tenir efecte, ja que els continguts d'història de Catalunya (amb totes les deficiències que es vulgui) van començar a sovintejar.

Pel que fa a la presència de la història contemporània en els llibres de text l'estudi posa de manifest que adquireix una gran rellevància. Tant en els llibres de text d'EGB com en els de BUP, la història contemporània assoleix un percentatge aproximat del 40% sobre els continguts globals d'història. D'altra banda, la història en la seva globalitat assoleix aproximadament el 50% sobre el total dels continguts de ciències socials, geografia i història. La presència de continguts d'història de Catalunya en els Ilibres de text és mínima. Fins el 1988 aquesta es limita a algunes exemplificacions d'història general o d'Espanya que es concreten a Catalunya, o bé en els casos dels llibres de text d'EGB a exemples de tractament del medi local. A partir del 1988 comencen a sovintejar en els llibres lliçons o temes-apèndix d'història específica de Catalunya que fan pujar la presència de continguts catalans. En general la història contemporània de Catalunya és la que resulta millor representada en termes globals.

Respecte al caracter de la història de Catalunya que es manifesta en els llibres de text no hi ha una reposició mecànica de la història neo-romàntica o noucentista. Els fets emblemàtics, personatges, llocs considerats en una perspectiva tradicional, no adquireixen un tractament rellevant. Però aquesta absència de la historiografia tradicional no és producte d 'una superació crítica dels seus pressupostos. En l'anàlisi dels llibres de text es fa difícil aïllar trets de centralitat que indiquin una determinada concepció a propòsit dels moments cabdals de la història de Catalunya. Més aviat allò que defineix els continguts presentats és una gran dispersió i una manca de criteris sobre allò que és important, i allò que no ho és en la bistòria de Catalunya. Per tant més que parlar d'una superació de la historiografia de divulgació neo-romàntica o noucentista, podríem dir que ni tan sols es pren aquest llegat com una base de consens a superar. En qualsevol cas, sí que s'evidencia una tendència a presentar una visió àmplia de la història de Catalunya, incorporant aspectes socials, econòmics i de vida quotidiana, tot i que la variable política continua tenint una importància central. Així, els periodes de la història de Catalunya que es tracten amb més eficàcia en els llibres són aquells en els quals Catalunya ha disposat d'un aparell estatal pròpi o bé ha tingut instruments d'autogovern. En aquests casos, i de manera automàtica, l'estat o el simil adquireixen ràpidament un paper estructurant a partir del qual s'articula la història del país. Cal tenir present que per tradició i origens la història a l'ensenyament sempre ha girat al voltant de la història dels estats que, usualuent, es converteixen en subjecte i objecte de la història.

Hem assenyalat que no hi ha consens per presentar quins són els fets més importants que vertebren la història de Catalunya i quelcom de similar podriem dir respecte dels personatges i dels elements del patrimoni històrico-artístic.

La presentació d'aquest és un exemple clar de manca de consens i de criteris comuns. L'absència de continguts catalans en els llibres de text acostuma a enmascarar-se, durAnt el perlode estudiat, amb una relativa major presència de
continguts iconogràfics sobre história de Catalunya. En qualsevol cas la iconografia acusa els mateixos dèficits que els continguts textuals: dispersió i manca de consens.

Així doncs, podem establir que hi ha una presència de continguts d' història de Catalunya i d'història contemporània de Catalunya més que feble durant el període estudiat. Igualment podem establir que, ni en el marc legal vigent, ni en els llibres de text, la història contemporània general apareix marginada, ans al contrari, nodreix bona part dels continguts d'història a desenrotllar. Això porta a una situació complexa i contradictòria, ja que els joves estudiants de finals del 80 i principis dels 90 palesaven una ignorància més que notable a propòsit d'aspectes d'història contemporània. La marginació de la història contemporània es produïa da manera pràctica en la darrera baula de la cadena: a les aules. Contradictoriament, els mestres i professors són en bona part els responsables directes de la situació.

La tendència a seguir una història cronològica, la tradició enciclopedista en història escolar, la formació dels mestres i sobretot dels professors de secundària, incidia en un tractament intensiu dels diferents periodes històrics. Tenint en compte que els programes vigents tenien molta extensió, I que per tant eren extensius, la incidència del tractament intensiu damunt uns programes extensius provocava una resultant fatal per a la història contemporània. Així, tot i que la majoria del professorat preferia treballar història contemporània, i la majoria del professorat de secundària era, a més a més, especialista en contemporània, la història contemporània difícilmente arribava a les aules. El tractament intensiu dels primers temes cronològics dels programes extensius feia que fatalment els programes no s'acomplissin I quedessin retallats. La majoria d'estudiants treballaven poquíssims aspectos d'història contemporània al llarg de l'EGB i el BUP.
The work analyses the teaching of the contemporary history of Catalonia in the primary and secondary education throughout two decades, between 1910 and 1990.

The period is characterized by the latest years of the Franco regime and the slow transition towards democracy.

The complexity of the interrelations among the political, sociological and professional variables is analysed, in order to establish to which extent they have influenced in the restatement of the history in general, and of the contemporary history of Catalonia in particular, in the primary and secondary education. The approach to the object of study begins with primary and secondary sources (legislation, text books, professoriate' opinions, publications of those years). The analysis of the contents of text books beginning with a bibliometrical questionary constitututes the main core of the research.
From the work, it is clear that the political changes in Spain had no repercussion in the normalization of the teaching of the national history of Catalonia.

Nevertheless it is evident that, in the education system, the general contemporary history and that of Catalonia do not supper discrimination with regard to the treatment to other periods of history, either in the legislative or in the text books side.

The absence of contemporary history of Catalonia in the classrooms is related to the complex variables that affect the training and character of the professional estates. It is also established that the history of Catalonia appearing in primary and secondary education is not founded in the neo-romantic tradition, but rather in characterized by its dispersion and its lack of attribution to specific historiographic paradigms.

La tesis trata de los orígenes y formación de la primera empresa textil algodonera catalana y española que fue sociedad anónima desde 1847 a 1853. Se ocupa fundamentalmente de la innovación tecnológica y de la transmisión de conocimientos técnicos que posibilitaron la industrialización y la modernización de Cataluña y de España.

Se introduce el tema mediante los acontecimientos históricos más destacados, a nivel nacional e internacional que sucedieron estos años y de los cuales "La España Industrial" fue protagonista, en tanto en cuanto se vio afectada. Entre ellos cabe remarcar el desarrollo de la guerra carlista, el asunto cubano de Narciso López, la revolución europea de 1848 y sus repercusiones internacionales (fundamentalmente las relativas a Italia) y a las repercusiones económicas en la propia Barcelona a través del Banco de Barcelona. Otros acontecimientos tienen un mayor carácter social y económico tales como el desarrollo extractivo minero y la construcción del ferrocarril, la cuestión arancelaria o el retorno a la industria lanera en poblaciones textiles como Sabadell, en la que se había desarrollado la industria textil algodonera, subsidiaria de la extraordinaria concentración de la actividad de las indianas de Barcelona y facilitada por la tradición textil existente en la ciudad.

Se estudian a continuación los elementos humanos que conformaron la Sociedad; desde los directores como promotores de la Sociedad anónima, hasta los primeros accionistas que posibilitaron la recaudación del capital social. Así mismo se tratan los obreros, el número de los que trabaja en cada sección, atendiendo al trabajo infantil y al femenino y resaltando la transición de las relaciones laborales entre la obsoleta organización gremial y la nueva organización capitalista del trabajo fabril. Se hace especial hincapié en los técnicos tanto nacionales como extranjeros que contribuyeron a la erección, montaje y funcionamiento de la fábrica, así como el centro de formación de sus conocimientos técnicos.

Los elementos físicos de la nueva fábrica: el solar, sus dimensiones y transformaciones y el agua como elemento constitutivo del suelo y como "input" imprescindible en el proceso de producción y los distintos edificios con sus tipologías constructivas, ya sean pisos, naves o posibles viviendas de obreros, o escuelas para su instrucción, es otro de los aspectos tratados en profundidad.
Un tratamiento especial se da a las máquinas que se instalaron, tipología y casas constructoras, especificando sus características técnicas y el número de máquinas que se instalaron, así como la problemática que de su construcción se originó. La sección de tintes y estampación tiene un tratamiento especial.

Se analizan a su vez los mecanismos de financiación que se utilizaron en la compra de las máquinas, el sistema de su transporte y la aceptación por el público español de las primeras telas que salieron de la fábrica montada con todos los adelantos técnicos y el intento de apertura de los primeros mercados en Egipto.
The thesis uses the analysis method of the industrial archaeology and studies a short period of the Catalan and Spanish industrialization focused on the leading manufacture of the cotton textile sector: "La España Industrial".

The new factory of this society settled in "Santa Maria de Sants" is the motivational element. It was founded as a public society in Madrid January 28th, 1847. The basis of the analysis of the industrial evolution and transformation in the middle at the XIXth. century are: its placement, the buildings, the materials, the workers, the machinery and its technology and the factory's organization.

The documentation of the firm allows an in depth examination of the industrial phenomenon and an understanding of its different estates: from the domestic system of one or several weaver in their own homes and with their own textile mill. To the factory system or the further step in an capitalism evolution through installing the most modern machinery and that consolidates a new social-class whom took a main role in the rapid industrial changes.

The first part begins with the historical framework and the political and economical events that took place: some of them have the public society as the chief character. There is a second chapter devoted to human and organizational aspects of the firm; It analyzes the business policy of the Muntadas Brothers who made the constitution of the society possible. It deals as well with the role of the shareholders, the workers and the technicians that made possible the machinery operation and the teaching of the new technologies.

The second part analyzes the physical components of the factory: the land and its water as an essential input tor the process, and the buildings. These last ones are considered as material needs to offer optimal efficiency and as a symbol of a disciplined labour organization.

The third part analyzes the technical characteristics of the installed machinery: their fitting-up, their maintenance, their cost and financing, their transport, the contribution of the Catalan enterprises in the erection of the factory and finally, the success of their clothes in the national market.

Aquesta tesi se centra en l'estudi i l'anàlisi dels llaços, les contradiccions i els punts de confluència entre el partit nacionalista més important de l'últim quart del segle XX a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i el sindicalisme català. Unes relacions on despunta amb força el projecte convergent d'articular un important sindicat nacionalista durant la dècada dels 80. El període que comprendria la nostra investigació abastaria des de l'any de fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), fins al 1990, any d'eleccions sindicals i última intervenció del partit per engegar un tercer espai sindical a Catalunya de caràcter nacionalista. Amb la victòria a les eleccions autonòmiques de 1980, una CDC convertida en partit de govern iniciarà les accions necessàries per construir el tan desitjat tercer sindicat d'inspiració nacionalista. Els tres grans intents que conduirà l'home del partit dintre del moviment obrer, Rafael Hinojosa, no fructificaran. El primer, l' "Operació USO" l'any 1983 (on també participaven a més de la Unión Sindical Obrera, la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya -CSTC- i el Sindicat de Quadres de Catalunya -SQC-), no passarà de la taula de negociacions. Els altres dos intents en els quals CDC té un paper destacat sí que arribaran a materialitzar-se. En primer lloc, l'any 1986 es presentarà la nova Confederació Sindical de Catalunya (CSC). Després d'un procés negociador ple d'obstacles i situacions conflictives on prendran part el SQC i la CSTC, la Confederació Sindical de Catalunya celebrarà el seu congrés fundacional l'any 1987. La difícil convivència entre les dues tradicions presents al si de la Confederació acabarà provocant la ruptura del sindicat només un any després de la seva fundació. L'última temptativa de CDC (és a dir de Rafael Hinojosa) d'unificar el sindicalisme nacionalista i minoritari també es concretarà orgànicament, amb la integració de la Confederació de Treballadors de Catalunya [escisió de la Confederació Sindical de Catalunya liderada per Jordi Fayos] dintre de la USO de Catalunya. Malgrat uns resultats en les eleccions sindicals de l'any 1990 francament decebedors, el procés de fusió no es detindrà i en 1993 tindrà lloc el congrés d'unificació, però les lluites internes pel control de l'organització tornaran a fragmentar un espai sindical marginal i dividit. La raó principal per entendre el reiterat fracàs de Convergència dintre del món sindical va estretament lligada al paper desenvolupat, primer, per Comissions Obreres en solitari, i amb posterioritat per CC.OO i UGT conjuntament. Des de diferents posicionaments i plantejaments sindicals (ofensius per part de CC.OO i defensius per part de la UGT), els dos sindicats majoritaris feien seu el tema nacional català, despuntant en aquest aspecte el cas de CC.OO, en ser el primer dels grans sindicats en apostar per la concepció de sindicat nacional i per mantenir-se com la força sindical més important de Catalunya. Per tant, el projecte de Convergència Democràtica de Catalunya d'impulsar i consolidar durant la dècada dels 80 un important sindicat nacionalista no va prosperar per la força i la implantació dels sindicats majoritaris Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, que exercien les funcions -primer CC.OO en solitari i després conjuntament amb la UGT- de veritables sindicats nacionals.
"DEMOCRATIC CONVERGENCE OF CATALONIA AND THE UNION WORLD (1974-1990)"TEXT:This thesis focus on the study and the analysis of the contradictions and the points of confluence between the most important nationalistic party of the last quarter of the XXth century on Catalonia, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) -Democratic Convergence of Catalonia-, and the Catalan unionism. At this point, the most important topic was the CDC's project to articulate an important nationalistic union during the decade of the eighties. With the victory in the autonomic elections of 1980, CDC initiated the necessary actions to construct an important union of nationalistic inspiration. There were three big attempts, but no one succeed. The first one (in 1983), with the participation of three minority unions, failed from the beginning. In other two attempts (in 1986 and 1990), there were unitary congresses and the nationalistic unions took part in the union elections, however the results were really bad and the nationalistic unions broke. The main reason to understand Convergència's repeated failure inside the union world is narrowly related to the paper played by both majority unions, "Comissions Obreres" (CC.OO) -Working Commissions- and the "Unió General de Treballadors" (UGT) -Workers' General Union-. From different positions and union expositions (offensive on the part of CC.OO and defensive on the part of the UGT), both majority unions compromised themselves with the national Catalan topic. Comissions Obreres stands outs in this aspect because is the first one big union that bets for the conception of national union and keeps as the most important union force of Catalonia. Therefore, in the eighties, the project of "Convergència Democràtica de Catalunya" to stimulate and consolidate an important nationalistic union did not prosper due to the force and the implantation of the majority unions, "Comissions Obreres" and "Unió General de Treballadors". Both were exercising the functions - first CC.OO in solitarily and later together with the UGT - of real national unions.

Aquesta tesi se centra en l'estudi i l'anàlisi dels llaços, les contradiccions i els punts de confluència entre el partit nacionalista més important de l'últim quart del segle XX a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i el sindicalisme català. Unes relacions on despunta amb força el projecte convergent d'articular un important sindicat nacionalista durant la dècada dels 80. El període que comprendria la nostra investigació abastaria des de l'any de fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), fins al 1990, any d'eleccions sindicals i última intervenció del partit per engegar un tercer espai sindical a Catalunya de caràcter nacionalista. Amb la victòria a les eleccions autonòmiques de 1980, una CDC convertida en partit de govern iniciarà les accions necessàries per construir el tan desitjat tercer sindicat d'inspiració nacionalista. Els tres grans intents que conduirà l'home del partit dintre del moviment obrer, Rafael Hinojosa, no fructificaran. El primer, l' "Operació USO" l'any 1983 (on també participaven a més de la Unión Sindical Obrera, la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya -CSTC- i el Sindicat de Quadres de Catalunya -SQC-), no passarà de la taula de negociacions. Els altres dos intents en els quals CDC té un paper destacat sí que arribaran a materialitzar-se. En primer lloc, l'any 1986 es presentarà la nova Confederació Sindical de Catalunya (CSC). Després d'un procés negociador ple d'obstacles i situacions conflictives on prendran part el SQC i la CSTC, la Confederació Sindical de Catalunya celebrarà el seu congrés fundacional l'any 1987. La difícil convivència entre les dues tradicions presents al si de la Confederació acabarà provocant la ruptura del sindicat només un any després de la seva fundació. L'última temptativa de CDC (és a dir de Rafael Hinojosa) d'unificar el sindicalisme nacionalista i minoritari també es concretarà orgànicament, amb la integració de la Confederació de Treballadors de Catalunya [escisió de la Confederació Sindical de Catalunya liderada per Jordi Fayos] dintre de la USO de Catalunya. Malgrat uns resultats en les eleccions sindicals de l'any 1990 francament decebedors, el procés de fusió no es detindrà i en 1993 tindrà lloc el congrés d'unificació, però les lluites internes pel control de l'organització tornaran a fragmentar un espai sindical marginal i dividit. La raó principal per entendre el reiterat fracàs de Convergència dintre del món sindical va estretament lligada al paper desenvolupat, primer, per Comissions Obreres en solitari, i amb posterioritat per CC.OO i UGT conjuntament. Des de diferents posicionaments i plantejaments sindicals (ofensius per part de CC.OO i defensius per part de la UGT), els dos sindicats majoritaris feien seu el tema nacional català, despuntant en aquest aspecte el cas de CC.OO, en ser el primer dels grans sindicats en apostar per la concepció de sindicat nacional i per mantenir-se com la força sindical més important de Catalunya. Per tant, el projecte de Convergència Democràtica de Catalunya d'impulsar i consolidar durant la dècada dels 80 un important sindicat nacionalista no va prosperar per la força i la implantació dels sindicats majoritaris Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, que exercien les funcions -primer CC.OO en solitari i després conjuntament amb la UGT- de veritables sindicats nacionals.
"DEMOCRATIC CONVERGENCE OF CATALONIA AND THE UNION WORLD (1974-1990)"

TEXT:

This thesis focus on the study and the analysis of the contradictions and the points of confluence between the most important nationalistic party of the last quarter of the XXth century on Catalonia, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) -Democratic Convergence of Catalonia-, and the Catalan unionism. At this point, the most important topic was the CDC's project to articulate an important nationalistic union during the decade of the eighties. With the victory in the autonomic elections of 1980, CDC initiated the necessary actions to construct an important union of nationalistic inspiration. There were three big attempts, but no one succeed. The first one (in 1983), with the participation of three minority unions, failed from the beginning. In other two attempts (in 1986 and 1990), there were unitary congresses and the nationalistic unions took part in the union elections, however the results were really bad and the nationalistic unions broke.
The main reason to understand Convergència's repeated failure inside the union world is narrowly related to the paper played by both majority unions, "Comissions Obreres" (CC.OO) -Working Commissions- and the "Unió General de Treballadors" (UGT) -Workers' General Union-. From different positions and union expositions (offensive on the part of CC.OO and defensive on the part of the UGT), both majority unions compromised themselves with the national Catalan topic. Comissions Obreres stands outs in this aspect because is the first one big union that bets for the conception of national union and keeps as the most important union force of Catalonia.

Therefore, in the eighties, the project of "Convergència Democràtica de Catalunya" to stimulate and consolidate an important nationalistic union did not prosper due to the force and the implantation of the majority unions, "Comissions Obreres" and "Unió General de Treballadors". Both were exercising the functions - first CC.OO in solitarily and later together with the UGT - of real national unions.

La present tesi doctoral demostra la influència que l'ètica utilitarista va exercir en el pensament obrerista català del darrer terç del segle XIX.
L'utilitarisme clàssic havia quedat definit entre finals del segle XVIII i principis del XIX per obra del filòsof i jurisconsult anglès Jeremy Bentham, qui havia recollit el pensament dels moralistes anglesos i dels enciclopedistes francesos que el precediren, especialment Helvètius i D'Holbach. A Espanya el pensament utilitarista ─resumit en la màxima moral el major bé pel major nombre─, va ser molt ben rebut en el periode liberal, i el propi Bentham va ser consultat pels constitucionalistas de Cadis. Tot i així, el prestigi del jurisconsult anglès va ser efímer, ja que cap a mitjan anys quaranta, coincidint amb l'ascens d'una llarga etapa moderada a la política espanyola, i amb l'oposició del catolicisme i del romanticisme, l'autoritat de Bentham va quedar eclipsada.
Fins aquí l'opinió establerta, però la tesi defensa que el pensament utilitarista no va desparèixer del tot, ja que es podrà trobar tot l'esperit utilitarista en el pensament i l'obra dels nuclis republicans posteriors més propers a l'obrerisme, com ara el moviment cooperativista o l'icarianisme. I, per damunt de tot, que l'ètica l'utilitarista clàssica va ressorgir amb tota la força dins del grup anarquista barceloní que va rebre la Primera Internacional.
Entre els anarquistes de primera hora, la utilitat pública va ser l'argument cabdal que esgrimiren per demostrar la necessitat de la revolució social i ètica que demandaven. La premsa internacionalista catalana més important (La Federación, La Revista Social) va repetir incansablement que l'element més útil de la societat era l'obrer; que la resta de classes eren inútils i paràsites del seu treball i, per tant supèrflues; que l'educació havia d'estar dirigida a ensenyar coses útils; que l'oci burgès era immoral, o que l'art havia de tenir una funció útil i moral, ja que allò que només era bell no produïa cap mena de progrès. Fins i tot un text clàssic de l'utilitarisme, La moral universal, de l'enciclopedista baró D'Holbach, va ser publicat (anònimament) a les planes de La Revista Social com a guia de comportament ètic per a tots els treballadors. En definitiva, hem d'afirmar que la utopia social que pretengué assolir l'anarquisme català del darrer terç del segle XIX es fonamentà en el criteri ètic de la utilitat.
The present doctoral thesis demonstrates the influence that the utilitarian ethics exerted in the Catalan working thought of the last third of XIX century.
The classic utilitarianism, which had been defined between the end of 18th century and principles of the 19th century, by the work of the English philosopher Jeremy Bentham, was very well received in the Spanish liberal circles. In spite of this, according to the established opinion, in the middle of century the influence of Bentham had practically disappeared under the pressure of the Catholicism and the romanticism.
Nevertheless, the thesis defends that the utilitarianism far from disappearing resurged closest in the Catalan republican thought to the working-class movement and, mainly, in the later anarchist group who received the First International.
For the anarchists the workers were the only useful and indispensable element of the society, and the concept of public utility became the argument that repeated constantly to demand the social revolution. Even an important working newspaper as La Revista Social published the classic utilitarian text of Baron D'Holbach, "The Universal Moral", to serve as ethical guide for the workers.
In sort, the anarchism wanted to design a new society based on the utility criterion.

La presente investigación sociológica se centra en los valores y actitudes de la práctica enfermera actual, del día a día de mujeres y hombres que tomaron la decisión de iniciar la trayectoria profesional enfermera.

El objetivo esencial de la presente investigación es la comprensión de la práctica enfermera actual a través del estudio de los valores y actitudes profesionales. Su estudio permite analizar, desde la Sociología, los valores y actitudes de ese grupo profesional, así como el grado de adhesión y jerarquización, para comprender la realidad social de una profesión inserta en el ámbito sanitario cuyas aportaciones a la sociedad son fundamentales porque revierten en la salud y bienestar de las personas.

La base teórica que da soporte a la investigación la constituye la Sociología de las profesiones, los estudios sobre valores sociales y profesionales y la revisión crítica de diversos aspectos relevantes de la práctica profesional. La aproximación que se realiza en la presente investigación es cualitativa debido al carácter del tema de estudio, ya se trata de profundizar en la comprensión global y contextualizada del sentido social del fenómeno.

Para conseguirlo, la tesis analiza distintas trayectorias profesionales de enfermeras y enfermeros. Se trata de unas trayectorias que se comienzan cuando la persona, influida por su contexto social y/o particular, toma la decisión de iniciar su formación como profesional de la enfermería. Una segunda etapa sería la que transcurre entre la Escuela y los centros asistenciales, mientras que la tercera etapa profesional se centraría en los primeros años de actividad laboral, cuando las enfermeras/os noveles asumen su responsabilidad. Finalmente,la cuarta etapa correspondería a quienes llegan a su madurez profesional.

El periodo estudiado comprende las décadas de la década de los años sesenta del siglo XX hasta el años 2004. En base a los referentes teóricos de la presente investigación, se identifican las actitudes que el colectivo profesional desarrolla con más intensidad.

También es importante señalar que, si bien la realidad social de ese colectivo profesional no es única, sí existen algunos rasgos generales que ayudan a identificar el proceso de profesionalización. Al tratarse de un colectivo mayoritariamente femenino, mostramos el proceso paralelo de la evolución social de las mujeres en España.

Al inicio del siglo XXI, y según constatan los resultados de la presente investigación, la profesión enfermera mantiene unos rasgos identitarios débiles, si bien se registran importantes avances en el proceso de profesionalización que se ha producido en las décadas estudiadas. A través de estos elementos facilitadores (como por ejemplo un marco legal adecuado) las enfermeras/os pueden ser capaces de generar un proceso de reafirmación ideológica, que consiga elevar el estatus del colectivo profesional dentro de la sociedad. La profesión enfermera en el siglo XXI puede avanzar en la excelencia ofreciendo a la sociedad un servicio óptimo, a través del esfuerzo, del rigor y de la conciencia profesional.
The present sociological investigation is focused on the values and attitudes of current nursing practice on the day-to-day activities of the women and men who have made the decision to undertake professional careers in nursing. Nurses are a professional group, made up mostly of women, who provide a unique and essential service toward the recovery and well-being of people. Nurses build the nursing profession through their practice of it. The primary aim of the present investigation is to arrive at an understanding of current nursing practice by studying values and professional attitudes.

The theoretical underpinning providing support to the investigation includes the sociology of professions, studies on social and professional values, and a critical review of diverse aspects relevant to professional practice. The approximation made toward the values and attitudes of nurses that make up their professional identity is of a qualitative nature.

The period covered by the study runs from the 1970s through the year 2004. The study is based on the idea that attitudes may be identified in professional behavior, and they in turn are symbolic of certain values. On the basis of the theoretical referents of the present study, the attitudes which nurses develop with the greatest intensity are identified.

Current nursing practice, in Spain and in Catalonia, is based on two fundamental values: altruism and human dignity. The capacity of the values to generate convictions leads to the adoption of attitudes.

As the results of the present study demonstrate, at the beginning of the 21st century the nursing profession has weak identifying characteristics despite the singular advances made in the process of professionalization during the time period covered by the study. The positive point is that this process is an active one, with no signs of reverse. There are indeed factors present that can help bring about greater professionalization. Examples of these include the law that institutionalizes the responsibilities of nurses, the implementation of progressive career levels in healthcare institutions, and the recognition, widening, and consolidation of the nursing discipline in the universities. By means of these enabling elements nurses may be capable of setting in motion a process of ideological reaffirmation that will elevate their status as a group within society. In the 21st century, the nursing profession, through effort, rigor, and professional consciousness, may well advance in excellence, offering society optimal service.

En la primera part de la tesi, "Moviment obrer, canvi polític, social i cultural. Comissions Obreres a Catalunya, 1964-1978", s'aborda el naixement de Comissions Obreres posant al descobert la debilitat de les formacions polítiques que no poden controlar l'entesa personal entre alguns dels seus membres que, saltant-se les limitacions imposades per les respectives formacions polítiques, posaran en marxa el nucli primigeni del nou moviment obrer després de la guerra civil, a Catalunya. Comissions Obreres iniciarà el seu camí marcada des de l'inici per una dualitat important. D'una banda, el moviment s'anirà estenent i ampliant a partir de les xarxes de relació que s'estableixen en els contactes que facilita la participació en el sindicat vertical i també en dels conflictes que van sorgint en les negociacions col·lectives d'empresa, ram o comarca. D'altra banda, el moviment s'organitzarà a través d'organismes coordinadors en els que s'apleguen els activistes polititzats que converteixen aquests organismes en centres de debats i disputes contínues, restant efectivitat a les activitats que s'hi emprenen. Així, Comissions Obreres es va estenent per tota la geografia industrial catalana en un sentit horitzontal, trobant dificultats d'articulació d'aquest pla amb un altre de vertical, de representació o coordinació unitària. Aquesta dificultat es traduirà en una debilitat estructural que llastrarà el moviment en els moments decisius de la fi del franquisme.
Des de ben aviat, el règim franquista comprendrà la potencialitat i el perill que li representa Comissions Obreres i per això abocarà tota la seva capacitat en reprimir i perseguir els seus activistes. El moviment obrer afrontarà les dificultats que la persecució del règim li ocasiona, minvant en alguns moments la seva incidència però resistint l'embat a llarg termini. Així, en la conjuntura que es produeix a la mort del dictador Franco, el moviment obrer haurà situat algunes de les premisses en què règim i oposició s'hauran de moure. En l'haver del moviment obrer representat per Comissions Obreres s'hi ha de comptar la pràctica desaparició del sindicat vertical i el fet de plantejar una elevada conflictivitat obrera que condicionarà definitivament els moviments del règim en acceptar finalment que no hi pot haver franquisme sense Franco.
Les fonts orals han estat una eina imprescindible per realitzar aquesta tesi i si en la primera part es mostren decisives per comprendre alguns episodis estudiats, en la segona part es converteixen en l'eix central dels temes abordats. Així, per exemple, lluny d'entendre que hi ha un trencament entre les generacions sindicalistes d'abans i després de la guerra, les fonts orals rebel·len la connexió entre uns i altres, a través de les relacions familiars i la trobada en l'espai fabril. Aquest nexe d'unió serà un referent per a les noves generacions d'activistes que, en algunes ocasions, actuaran com una restitució cap al passat. Alhora, les fonts orals ens permeten conèixer la profunda transformació personal i social que experimenten els activistes a través de la militància obrera, especialment per a les dones activistes que descobriran la perspectiva feminista des de la qual mirar el món. Per últim, les fonts orals descobreixen que les expectatives que els protagonistes es van crear arran de la importància i presència del moviment obrer en els darrers moments de la dictadura, sumat a una certa decepció provocada pel davallament del moviment obrer posterior a la transició, enfosqueixen per als propis protagonistes, la decisiva contribució del moviment obrer, i en particular Comissions Obreres, a la fi de la dictadura franquista.
The first part of the thesis, "Workers´Movement, Political, Social and Cultural Change. Comissions Obreres in Catalonia, 1964-1978", deals with the birth of Comissions Obreres, exposing the weakness of political parties who cannot control personal agreement among some of their members. Those people, despite the restrictions imposed by their respective political parties, will start in Catalonia the new workers´movement after the Civil War. Since it's very launching Comissions Obreres will be marked by an important duality. On the one hand, the movement will spread and enlarge from relationship networks established upon contacts through vertical union membership and also through conflicts emerging during collective enterprise, industry and regional negotiations. On the other hand the movement will organize itself through coordinating committees gathering the politicized activists who will turn these organizations into debate centres, but also into constant disputes, thus reducing the effectiveness of undertaken actions.
Oral sources have been an essential tool to carry out this thesis. On the first part they are crucial to understand some research work. On the second one they become the core of the subjects dealt with. Thus, for example, instead of considering that there is a gap between trade unionist generations from before and after the war, oral sources reveal the connection between them through family relationship and the meetings in the factories. Furthermore, oral sources allow us to know the deep personal and social transformation experienced by activists through workers´ affiliation. Women, more specially, will discover the feminist perspective from which they looked at the world. Finally, oral sources unveil a kind of disappointment among leaders of the workers´movement for not being able of imposing a democratic society with a strong social component.
The end of dictatorship cannot be understood without the collapse of vertical unions and without last year's continuous controversies in Franco´s regime. Both aspects were the consequence of actions promoted by Comissions Obreres.

Treball d'investigació històrica des d'una perspectiva de gènere que es proposa descobrir a partir de l'anàlisi de diverses fonts el procés de transició a la modernitat de les dones a Catalunya.

A la primera part de la recerca s'analitzen fonts primàries, textos de diferent procedència, que tracten de prescriure el nou paper de les dones a la societat moderna i l'educació que ha de contribuir a què desenvolupin llur nova funció social. Aquests documents de primera mà són interpretats a la llum d'estudis posteriors que sobre pedagogia, història de l'educació, filosofia, sociologia i història de gènere han contribuït a donar significat a aquells textos.
La investigació parteix de la consideració de les dones com a subjectes de l'educació, arran dels discursos pedagògics de Rousseau, Kant i Condorcet, filòsofs de la Il·lustració. Aquestes consideracions filosòfiques s'aniran materialitzant amb la constitució dels nous estats liberals. A partir de la consolidació de l'Estat liberal a Espanya, les reformes legislatives permeten l'accés de les dones al sistema educatiu en l'ensenyament primari, especialment quan, amb la llei Moyano de 1857, aquest tipus d'ensenyament esdevé obligatori. A Catalunya el procés es concreta a través de diversos projectes d'escolarització adreçats a les nenes al llarg dels segles XVIII i XIX, sota la iniciativa pública i privada. Per altra banda, s'evidencia la influència del discurs de la domesticitat en el desenvolupament curricular de les noves mestres i el nou rol que havien d'exercir aquestes professionals en allò que és considerat com a maternitat social, en aquest sentit s'analitzen els primers programes de formació de les mestres i institutrius a la ciutat de Barcelona.
La integració de les dones dins la xarxa educativa tindrà una evolució en paral·lel amb les reformes polítiques i l'evolució de la teoria de les esferes creada per la burgesia. La influència d'aquest debat ideològic tindrà una concreció política des de l'inici del règim liberal a Espanya: Des de l'educació domèstica per a les dones proposada per les Corts de Cadis fins a l'accés de les primeres dones al Batxillerat i a la Universitat durant el Sexenni Democràtic. Al llarg d'aquest treball d'investigació s'analitzen textos d'autoritats polítiques, científiques, mèdiques, religioses, literàries i pedagògiques, els noms dels quals permeten copsar que la qüestió de la dona excedia el marc educatiu i esdevenia un problema de primer ordre en l'agenda política dels partits de les més diverses tendències ideològiques. Són especialment rellevants els testimonis de les dones que van reividicar el dret a una educació intel·lectual i a l'exercici professional per al seu gènere, esmentem entre d'altres a Dolors Aleu, Concepción Arenal, Teresa Mañé, Emilia Pardo Bazán, Pilar Pascual de Sanjuán i Bertha Wilhelmi de Dávila.
La segona part de la investigació es fonamenta en l'anàlisi estadística dels censos de població pel que fa al procés d'alfabetització, a l'escolarització, a l'accés a la docència i a l'ensenyament mitjà i universitari. A partir del processament de dades recollides pels censos de població d'Espanya a la segona meitat del segle XIX, s'han elaborat taules i gràfics que permeten comprovar l'evolució del procés d'alfabetització de la població catalana, l'accés a la professió docent i a l'ensenyament primari, secundari i superior.
Finalment, s'inclou un exhaustiu repertori bibliogràfic per a poder accedir a les fonts primàries i secundàries que s'han considerat d'interès per abordar l'objecte d'estudi.
This research into the gender studies is an investigation on the transition to modernity of women in Catalonia. The work is mainly based on direct sources belonging to XIXth century and statistical information about demographic modern censuses. The study stems from the philosophical illustrated conception of women as subjects of education according to Rousseau, Kant and Condorcet's pedagogical theories. The influence of this illustrated debate is reflected on the educational policy which shows a constant evolution from the beginning of the liberal regime in Spain to the Gloriosa Revolution. Due to the consolidation of the liberal state in Spain, the legislative reforms allow women to access the educational system in the elementary, compulsory education with Moyano's Law in 1857. This political evolution is compared to some educational projects in public and private schools and from different social groups in Catalonia along the XVIIIth and XIXth centuries.
On the other hand, this research analyses the influence of the spheres theory on the curricular development of new women teachers and the role that society established for them, the social maternity. In this area, some initiatives carried out in Barcelona city and referred to women teachers training are analized.
Likewise, this research conclusions come from direct sources which inform about the new role of women in modern society and the education they must receive to develop this role. These sources, mainly written by women, are analyzed from the perspective of pedagogical studies, history of education, philosophy, sociology and history of gender.
The second part of the research analyses the modern censuses of the population in Catalonia. From these data, tables and graphs have been created. They allow us to check the process of literacy of the Catalan population, the development of primary education and the access to teaching, to secondary education and to the university as well, between 1860 and 1900. Finally, a small chronology and a bibliography are included, so it is possible to consult the primary and secondary sources to approach the subject studied.

Aquesta tesi analitza la biografia de Pere Curtiada i Ferrer (1898-1968) i es centra especialment en la trajectòria sindical i política que desenvolupà entre la dècada dels anys deu i la dels quaranta del segle XX. Ara bé, la necessitat d’analitzar adequadament el context polític i familiar que forjà una personalitat única en la política catalana de l’època, ha convertit el capítol introductori en la primera història del moviment obrer sitgetà des de la seva aparició a mitjans del segle XIX fins a l’entrada de les tropes franquistes. Els posteriors capítols han esdevingut la crònica més exhaustiva de l’evolució de la política de Sitges entre 1900 i 1938. Alguns, són uns dels estudis més exhaustius sobre una secció local de la Unió Socialista de Catalunya, d’Esquerra Republicana de Catalunya o d’Estat Català realitzats fins al moment. I, finalment, cal destacar les dades i anàlisis innovadors que aporta aquesta tesi sobre el paper d’Estat Català durant la Guerra Civil i sobre el llavors, encara incipient, independentisme d’arrels marxistes. La família de Pere Curtiada arribà a Sitges dues generacions enrere i s’implicà de forma creixent en el moviment obrer local, fins al punt que el seu pare fou president del Centre Obrer i candidat socialista a les eleccions municipals de 1903. El socialisme, que a Catalunya no havia arrelat a conseqüència del predomini dels plantejaments anarquistes en l’obrerisme català, dominà el moviment obrer sitgetà des de la creació d’una Agrupació Socialista l’any 1894 fins a finals dels anys vint del segle XX. Fou a la central sindical controlada pels socialistes, la Unió General de Treballadors, que a Sitges seria hegemònica fins 1930, on començà la trajectòria sindical de Pere Curtiada, que s’incorporà al món laboral com aprenent de tallador de calçat a principis dels anys deu. Després de més d’una dècada de lluita sindical arribà a exercir de vocal a la secció més combativa i nombrosa de la localitat, la de constructors de calçat, però el seu nou rumb professional en obrir una petita tenda de comestibles tancà la seva etapa de formació sindical i inicià la del seu protagonisme polític. Fundant una secció local de la Unió Socialista de Catalunya plantejà la primera alternativa política obrera a l’Agrupació Socialista i consolidà la penetració del catalanisme en el moviment obrer. I amb l’Ateneu El Centaure, que arribà a presidir, contribuí a culturitzar la classe obrera local, realitat que en bona part faria possible que es convertís en regidor en la primera legislatura republicana. Durant el període republicà, a més de formar part del govern municipal, on destacà pels seus plantejaments independentistes, obreristes i anticlericals, es convertiria en sots-cap del somatent, fou empresonat arran dels Fets d’Octubre de 1934 i presidí la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya, primer, i la d’Estat Català, després. Com a conseqüència de l’esclat del procés revolucionari el juliol de 1936, Pere Curtiada es convertí en membre del Comitè de Defensa i regidor del nou consell municipal, que arribà a presidir, convertint-se, així, en el militant d’Estat Català de tot Catalunya que tingué més protagonisme en un procés revolucionari local. L’any 1937 arribà a la primera línia de la política catalana en convertir-se en membre del Comitè Central d’Estat Català, i, tot i que deixà el càrrec uns mesos després, continuà exercint com a dirigent del partit separatista des del seu internament en el camp de Barcarès i el seu exili a la Catalunya Nord.
This thesis analyzes the life story of Pere Curtiada i Ferrer (1898-1968) paying special attention to his political and trade union career. However, the need to study the context that surrounded this political personality shapes the first chapter, which revolves around the first history of the worker’s movement in Sitges. The following chapters are devoted to a full report of the political development in Sitges between 1990 and 1938 providing new data related with the role of the political party Estat Català during the Spanish Civil War as well as analyzing the beginning of the pro- independentist-marxist sector. His family settled in Sitges two generations ago and got involved in the local worker’s movement. His father ruled the Centre Obrer and was a socialist candidate in the local elections. In 1912 Pere Curtiada joined in the socialist Unió General de Treballadors as he started to work as an apprentice in the footwear sector. After a decade of struggle being the representative in the footwear section, he concluded this stage and he began his political career. Pere Curtiada founded a local section of the party USC, which was the first worker’s political alternative to the socialist Agrupació Socialista and made a significant contribution to the Catalanism in the worker’s movement. During the republican period, in addition to being part of the local government, he stood out because of his pro-independentist, workers and anticlerical approaches. He was imprisoned due to the October Revolution in 1934, he presided the local section of the political parties Esquerra Republicana de Catalunya and Estat Català. Following the outbreak of the revolutionary process in 1936, he became a member of the Defence Comitee and a councilor in the new municipal council, which he got to preside. In 1937 he reached the political forefront as he joined in the Estat Català Central Committee. Finally, he ended up in the internment camp in Barcarès and he went into exile to France.

Una vez alcanzada la licenciatura de Derecho, tomé la decisión de continuar los estudios realizando los cursos de doctorado para, posteriormente, poder iniciar mi trabajo de investigación. Posiblemente, mi actuación profesional y la experiencia que supuestamente había adquirido hayan hecho que la rama del Derecho con la que me siento mejor identificado sea la del Derecho Mercantil. Precisamente, dentro de la amplia gama de especialidades que engloba el ámbito mercantil, mi interés se había centrado en el estudio del movimiento cooperativista, tras cursar la asignatura de Derecho Cooperativo. Las cooperativas, nacidas en el primer tercio del siglo XIX como un modelo social basado en la autogestión, de los trabajadores, se ha convertido actualmente en un importante modelo económico - sin renunciar a su contenido social - que se ha expandido por todo el mundo.

Uno de los aspectos que despertaron mi interés fue conocer el proceso de regulación legal o "juridificación" de estas entidades en nuestro país. Muchos y reconocidos autores han descrito la historia del movimiento cooperativista en España y, más concretamente en Catalunya, - donde centraré el trabajo, - por ser esta la zona donde históricamente mayor implantación han tenido. Sin embargo, a través de la lectura de sus obras fui tomando conciencia de que la mayoría de autores consultados trataban de forma superficial la sucesiva regulación legal que se fue produciendo.

Por esto, y mediante la investigación que me propongo realizar, intentaré profundizar en este tema concreto ya que estimo que todavía existen lagunas que puedo contribuir a rellenar. Esto no significa que deje de lado el tratamiento de la ideología del cooperativismo y de la historia de este movimiento; sin embargo, mi propósito es ofrecer una visión lo más amplia posible para que nos permita conocer en cada período las circunstancias que fueron motivando su regulación legal.

Al iniciar el estudio sobre las cooperativas, la consulta de la abundante bibliografía existente puso de manifiesto la aparición de un nuevo modelo de autogestión (las colectivizaciones obreras) que surgió en Catalunya en julio de 1936 y que planteaba un intento de colectivizar las cooperativas Esta circunstancia justifica el análisis de este nuevo movimiento, que si a primera vista parece guardar ciertas semejanzas con el cooperativismo, sus orígenes, sus fundamentos ideológicos y su finalidad, son completamente distintos, e incluso se podría decir que, en ocasiones, son contrapuestos.

El conocimiento de la coincidencia temporal de los dos modelos de gestión colectiva me condujo a replantear mi trabajo basándolo en el estudio de dos bloques: las cooperativas y las colectivizaciones obreras. En este último campo, si bien existe una abundante bibliografía (tanto nacional como extranjera), ésta contiene muy escasas referencias a su regulación legal, por lo que quedan mínimamente reflejados los esfuerzos que en este sentido realizaron los distintos Gobiernos de la Generalitat de Catalunya para controlar este nuevo e importante movimiento.

Con el fin de cubrir todos los vacíos legales con que me encontré en el transcurso de mis lecturas sobre ambos modelos, tomé la decisión de proceder a la consulta sistemática (y me atrevería a decir que casi exhaustiva), de las distintas publicaciones oficiales: "Gaceta de Madrid", "Gaceta de la República", "Boletín Oficial del Estado", (ediciones de Burgos y de Madrid), "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", "Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya" y "Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya". Tampoco he descuidado la consulta de los habituales repertorios legislativos.

Las informaciones obtenidas de este modo han sido complementadas mediante el seguimiento de diarios, periódicos y revistas, tanto de información general, como especializadas en temas legislativos y jurídicos, en cooperativismo o en sindicalismo, de distintas épocas, que cito oportunamente como fuente en nota al pié. Dado que, aún así, quedaban algunos puntos oscuros -referentes especialmente a las Cooperativas de Funcionarios y a las Militares (también llamadas "de Guerra")- para los que tuve que recurrir a fuentes específicas como archivos ministeriales y entrevistas personales con dirigentes de cooperativas que me han sido útiles para obtener informaciones de primera mano.

Creo obligado manifestar al inicio de nuestro estudio que, siguiendo el criterio de la Asociación Cooperativa Internacional (ACI), que ha sido también adoptado por la mayoría de los autores que tratan sobre el cooperativismo, dividiré a las cooperativas en dos grandes grupos: las de producción y las de consumo. Las de producción porque son las que pueden ser comparables a las empresas que experimentaron la colectivización en 1936. En cuanto a las de consumo porque son las que se consideran "originarias" del movimiento cooperativo y eran, inicialmente, las más extendidas en Cataluña.

En el capítulo I iniciamos nuestra exposición estudiando el significado, los antecedentes y el contexto económico-social de las cooperativas y otros modelos de gestión colectiva. Analizamos, entre otras cosas, las consecuencias de la Revolución Industrial y su incidencia en el nacimiento del asociacionismo obrero, los llamados "movimientos sociales", y también de las primeras cooperativas, y sus fundamentos ideológicos.

Dedicamos el capítulo II al estudio del proceso de regulación legal de las cooperativas en España durante el período 1839 a 1939. Lo iniciamos a partir de la primera norma publicada en nuestro país, una Real Orden Circular de 28 de febrero de 1839, que si bien estaba dedicada al reconocimiento y constitución de las "asociaciones mutuas de socorros", fue utilizada - según comentan algunos autores - para la creación en 1840 de una Asociación Mutua de Tejedores en Barcelona, que también actuaba como cooperativa de producción y consumo, y "caja de resistencia". Acabamos este capítulo con las referencias a la legislación cooperativa que la Generalitat de Catalunya, en uso de sus competencias legislativas, dictó en 1934 tras obtener su Estatuto de Autonomía de 1932.

En el capítulo III se contempla el tema de las Colectivizaciones Obreras. Tras una introducción general, analizamos la situación social y económica de Catalunya en la década de 1930, y del giro que sufrió tras el golpe de Estado del 18 de julio de 1936.

Iniciamos el capítulo IV con el estudio y comentario del "Decret de Col·lectivitacions i Control Obrer", de 24 de octubre de 1936, que fue la principal base legal para el reconocimiento y aplicación de este movimiento. Dedicamos la segunda parte de este capítulo a comentar los efectos que la promulgación del Decreto produjo en las empresas. Entre otros temas, intentamos analizar el declive del movimiento colectivizador que se inicia en mayo de 1937, tras unos enfrentamientos de especial violencia entre organizaciones sindicales ("Fets de maig") en Barcelona, como consecuencia de los cuales se produjo un importante cambio en la orientación ideológica de los gobiernos, tanto el de la Generalitat como el de la República. También incluimos un estudio sobre los "Comités Obreros de Control" puesto que forman parte del enunciado del Decreto de Colectivizaciones y se encuentran regulados en el mismo. Finalizamos este capítulo con un estudio jurídico-legal de la primera época de las colectivizaciones; desde julio de 1936 hasta junio de 1937, cuando se dictaron las distintas normas que trataron de regular este movimiento.

El capítulo V está dedicado al tema que, como ya indicamos en el inicio, nos condujo al tratamiento detallado de los dos sistemas de gestión colectiva: el modelo cooperativo (tanto de consumo como de producción), y el modelo colectivizador durante el período de la Guerra Civil.

Hasta aquí hemos tratado de desarrollar los dos bloques temáticos que constituyen el objeto principal de nuestro estudio: el cooperativismo y las colectivizaciones. Sin embargo, aún reconociendo el compromiso adquirido en el título de este trabajo, al centrar nuestro estudio entre 1839 y 1939, en el capítulo VI hemos estimado oportuno, por su indudable trascendencia, proceder a un comentario de lo que sucedió después de abril de 1939, al unificarse de nuevo el país bajo una nueva forma de gobierno totalitario, y las consecuencias que su actuación conllevó en el tratamiento del movimiento cooperativista. Tras un primer período de indefinición legal, la Ley de Cooperación de 1942 (que situaba las cooperativas dentro de la Organización Sindical) pretendía una total fiscalización política de estas entidades estableciendo una serie de cortapisas que dieron como resultado una importante regresión del movimiento cooperativista y la disminución significativa del número de entidades. Esta situación comenzaría a cambiar durante la década de los 50, pero hasta veinte años más tarde no se produciría una potenciación significativa de estas asociaciones, primero con el Reglamento de 1971 y más adelante con la Ley General de Cooperación de 1974, a la cual dedicaremos una atención especial. Finalizamos el capítulo con un comentario sobre el resurgimiento del movimiento cooperativo en Catalunya entre 1960 y 1980, citando algunos ejemplos de creación de nuevas e importantes cooperativas para acabar con el tratamiento de una nueva modalidad, las cooperativas de Acción Social y con una mirada hacia la función de la cooperativa en el mundo actual.

Ya que al iniciar nuestro trabajo siempre hemos partido de la premisa que era preciso situar el tema principal (las cooperativas y las colectivizaciones) en su contexto histórico y económico-social (incluyendo por tanto las posibles influencias extranjeras en el desarrollo de dichos modelos), hemos estudiado en paralelo otros modelos de gestión colectiva que son o han sido relevantes en su momento. Considerando que, si bien no constituyen una parte substancial del estudio principal, no era conveniente dejarlos en el olvido por su relación con el tema principal, los hemos incluido como "Excurso" o digresión, al final del trabajo. De este modo, comentamos primero el marco español (Sociedades Mutuas, Sociedades Laborales, Entidades de Base Asociativa - EBA) y acto seguido presentamos las diferentes experiencias realizadas en este campo en países como Israel ("Kibbutz"), la URSS ("Koljos" y "Sovjos") o la antigua Yugoslavia. Finalizamos con el relato y estudio hasta donde ha sido posible, de un nuevo movimiento al que calificaríamos como "seudo-cooperativista" que ha surgido a finales del año 2002 en la República Argentina como respuesta a la gravísima crisis institucional y económica que sufrió este país.

Keywords: military engineering, fortification, urban bastioned system, poliorcetics, city and territory Conference topics and scale: City transformations Abstract and referencesBetween the War of Nine Years and the Napoleonic invasion of 1808 Barcelona underwent a morphological transformation according to a progressive evolution that came along from a typical wall-constrained stronghold towards an urban structure where the primacy of the internal and external strategic control gave way to the socioeconomic, industrial and commercial detachment of the city. The warlike needs of the first quarter of the 18th century involved a series of explicit poliorcetic interventions that gradually made available other criteria related to the development of several infrastructures for peacetime and certain urban licenses. These improving processes that let transform the urban features later changed the sense of the vectors which settled the nexus between the intramural space and the territory beyond the bastioned perimeter. Starting from a predominantly centripetal structure where the city walls played a segregating role, they afterward tended to reinforce the creation of newborn civic spaces that appreciably reduced the strength of the suffocating perimeter and also established alternative centers of power. These procedures foreshadowed a further decline of the traditional values about the former city walls and allowed the take-off of the territory outside them as an expansion of the orthodox urban system essences and its outward projection. The confluence of both municipal government purposes and the Crown’s impositions eased the work of the military engineers who undertook the interventions directly dependent on their sphere of responsibility. Cortada i Colomer, L. (1998) Estructures territorials, urbanisme i arquitectura poliorcètics a la Catalunya preindustrial. 2 vol. (Institut d’Estudis Catalans, Barcelona). Fara, A. (1989) Il Sistema e la Città. Architettura fortificata dell’Europa moderna dai trattati alle realizzazioni 1464-1794 (Sagep, Genova). Galera, M., Tarragó S. and Roca F. (1982) Atlas de Barcelona (Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona). Història. Política, Societad y Cultura dels Països Catalans, vol. 5 ‘Desfeta política y embranzida econòmica. Segle XVIII’ (1995) (Enciclopèdia Catalana, Barcelona). López, M. and Grau R. (1971) ‘Barcelona entre el urbanismo barroco y la revolución industrial’, Cuadernos de arquitectura y urbanismo, 80, 28-40.