Tesi sul tema "Història contemporània de Catalunya"

A partir de la segona meitat del segle XIX la història assoleix protagonisme en el panorama educatiu, tant en l'ensenyament primari com en el secundari. El desenvolupament i consolidació dels estats nació europeus donarà, però, a la història una certa funció ideologitzadora en favor de la legitimació dels estats nació i dels valors dominants del moment. Catalunya va experimentar un extraordinari procés de canvi social i econòmic durant la segona meitat del XIX, alhora la nova situació va propiciar un represa cultural dins de la qual la recuperació i reubicació de la història nacional va tenir un paper destacat.

La represa cultural no va incidir en l'aparell educatiu, vinculat a les xarxes de l'Estat i l'Església. EIs continguts d'història i geografia de Catalunya no es van poder introduir a l'ensenyament. Amb la Mancomunitat de Catalunya s'aconseguiria una certa penetració de continguts d'història de Catalunya a l'ensenyament primari i aquests es generalitzarien en major mesura durant el periode republicà.

La victòria franquista va liquidar els intents de normalització dels continguts d'història de Catalunya a l'ensenyament, retornant-se a uns continguts explícitament estatalistes exarcerbats amb components feixistes.

La Llei General d'Educació del 1970 va significar una reordenació global del sistema educatiu, en el marc del franquisme, i es mantindria plenament vigent, amb modificacions parcials fins que la LOGSE va posar en el 1990 les bases de la seva progressiva substitució.

Pel que fa al pes de la història contemporània i a la història contemporània de Catalunya respecte als continguts totals d'història, entre el 1970 i el 1990 se'n desprenen de la recerca efectuada diverses consideracions. Els programes dissenyats en el marc de la LGE per primària i secundària, no marginen la història contemporània. La història contemporània apareix sobredimensionada i assoleix de l'ordre del 40 al 50% dels continguts totals d'història. En el batxillerat la presència dels temes d'história contemporània es fa molt evident en els temaris oficials. Cal entendre que quan es van redactar aquests programes de batxillerat, en el 1975, hi havia a l'Estat espanyol i a Europa, una gran sensibilitat per la història recent i que això va pesar de manera determinant. Pel que fa a la història de Catalunya, aquesta no apareix explicitada en cap moment, ni en els programes de primària ni en els de secundària. S'entén que la història de Catalunya a impartir és aquella que s'insereix com una part de la història d'Espanya, En aquest sentit, per detectar el pes possible que pogués tenir la bistòria de Catalunya fins el 1988, s'han de calibrat els continguts dels llibres de text, entenent que aquests concretaven les programacions oficials.

Les directrius oficials van resultar complementades mitjançant ordre de la Generalitat el 1988, amb la iniciativa s'incorporaven continguts d'història de Catalunya damunt els continguts existents. Per tant, des del punt de vista legal únicament hi ha història de Catalunya a l'EGB i a l'ensenyament secundari a partir del 1988. En aquestes directrius de la Generalitat la història contemporània també ocupa un paper preponderant. En qualsevol cas l'estudi dels llibres de text editats amb posterioritat al 1988 evidencia que l'ordre va tenir efecte, ja que els continguts d'història de Catalunya (amb totes les deficiències que es vulgui) van començar a sovintejar.

Pel que fa a la presència de la història contemporània en els llibres de text l'estudi posa de manifest que adquireix una gran rellevància. Tant en els llibres de text d'EGB com en els de BUP, la història contemporània assoleix un percentatge aproximat del 40% sobre els continguts globals d'història. D'altra banda, la història en la seva globalitat assoleix aproximadament el 50% sobre el total dels continguts de ciències socials, geografia i història. La presència de continguts d'història de Catalunya en els Ilibres de text és mínima. Fins el 1988 aquesta es limita a algunes exemplificacions d'història general o d'Espanya que es concreten a Catalunya, o bé en els casos dels llibres de text d'EGB a exemples de tractament del medi local. A partir del 1988 comencen a sovintejar en els llibres lliçons o temes-apèndix d'història específica de Catalunya que fan pujar la presència de continguts catalans. En general la història contemporània de Catalunya és la que resulta millor representada en termes globals.

Respecte al caracter de la història de Catalunya que es manifesta en els llibres de text no hi ha una reposició mecànica de la història neo-romàntica o noucentista. Els fets emblemàtics, personatges, llocs considerats en una perspectiva tradicional, no adquireixen un tractament rellevant. Però aquesta absència de la historiografia tradicional no és producte d 'una superació crítica dels seus pressupostos. En l'anàlisi dels llibres de text es fa difícil aïllar trets de centralitat que indiquin una determinada concepció a propòsit dels moments cabdals de la història de Catalunya. Més aviat allò que defineix els continguts presentats és una gran dispersió i una manca de criteris sobre allò que és important, i allò que no ho és en la bistòria de Catalunya. Per tant més que parlar d'una superació de la historiografia de divulgació neo-romàntica o noucentista, podríem dir que ni tan sols es pren aquest llegat com una base de consens a superar. En qualsevol cas, sí que s'evidencia una tendència a presentar una visió àmplia de la història de Catalunya, incorporant aspectes socials, econòmics i de vida quotidiana, tot i que la variable política continua tenint una importància central. Així, els periodes de la història de Catalunya que es tracten amb més eficàcia en els llibres són aquells en els quals Catalunya ha disposat d'un aparell estatal pròpi o bé ha tingut instruments d'autogovern. En aquests casos, i de manera automàtica, l'estat o el simil adquireixen ràpidament un paper estructurant a partir del qual s'articula la història del país. Cal tenir present que per tradició i origens la història a l'ensenyament sempre ha girat al voltant de la història dels estats que, usualuent, es converteixen en subjecte i objecte de la història.

Hem assenyalat que no hi ha consens per presentar quins són els fets més importants que vertebren la història de Catalunya i quelcom de similar podriem dir respecte dels personatges i dels elements del patrimoni històrico-artístic.

La presentació d'aquest és un exemple clar de manca de consens i de criteris comuns. L'absència de continguts catalans en els llibres de text acostuma a enmascarar-se, durAnt el perlode estudiat, amb una relativa major presència de
continguts iconogràfics sobre história de Catalunya. En qualsevol cas la iconografia acusa els mateixos dèficits que els continguts textuals: dispersió i manca de consens.

Així doncs, podem establir que hi ha una presència de continguts d' història de Catalunya i d'història contemporània de Catalunya més que feble durant el període estudiat. Igualment podem establir que, ni en el marc legal vigent, ni en els llibres de text, la història contemporània general apareix marginada, ans al contrari, nodreix bona part dels continguts d'història a desenrotllar. Això porta a una situació complexa i contradictòria, ja que els joves estudiants de finals del 80 i principis dels 90 palesaven una ignorància més que notable a propòsit d'aspectes d'història contemporània. La marginació de la història contemporània es produïa da manera pràctica en la darrera baula de la cadena: a les aules. Contradictoriament, els mestres i professors són en bona part els responsables directes de la situació.

La tendència a seguir una història cronològica, la tradició enciclopedista en història escolar, la formació dels mestres i sobretot dels professors de secundària, incidia en un tractament intensiu dels diferents periodes històrics. Tenint en compte que els programes vigents tenien molta extensió, I que per tant eren extensius, la incidència del tractament intensiu damunt uns programes extensius provocava una resultant fatal per a la història contemporània. Així, tot i que la majoria del professorat preferia treballar història contemporània, i la majoria del professorat de secundària era, a més a més, especialista en contemporània, la història contemporània difícilmente arribava a les aules. El tractament intensiu dels primers temes cronològics dels programes extensius feia que fatalment els programes no s'acomplissin I quedessin retallats. La majoria d'estudiants treballaven poquíssims aspectos d'història contemporània al llarg de l'EGB i el BUP.
The work analyses the teaching of the contemporary history of Catalonia in the primary and secondary education throughout two decades, between 1910 and 1990.

The period is characterized by the latest years of the Franco regime and the slow transition towards democracy.

The complexity of the interrelations among the political, sociological and professional variables is analysed, in order to establish to which extent they have influenced in the restatement of the history in general, and of the contemporary history of Catalonia in particular, in the primary and secondary education. The approach to the object of study begins with primary and secondary sources (legislation, text books, professoriate' opinions, publications of those years). The analysis of the contents of text books beginning with a bibliometrical questionary constitututes the main core of the research.
From the work, it is clear that the political changes in Spain had no repercussion in the normalization of the teaching of the national history of Catalonia.

Nevertheless it is evident that, in the education system, the general contemporary history and that of Catalonia do not supper discrimination with regard to the treatment to other periods of history, either in the legislative or in the text books side.

The absence of contemporary history of Catalonia in the classrooms is related to the complex variables that affect the training and character of the professional estates. It is also established that the history of Catalonia appearing in primary and secondary education is not founded in the neo-romantic tradition, but rather in characterized by its dispersion and its lack of attribution to specific historiographic paradigms.

La tesis trata de los orígenes y formación de la primera empresa textil algodonera catalana y española que fue sociedad anónima desde 1847 a 1853. Se ocupa fundamentalmente de la innovación tecnológica y de la transmisión de conocimientos técnicos que posibilitaron la industrialización y la modernización de Cataluña y de España.

Se introduce el tema mediante los acontecimientos históricos más destacados, a nivel nacional e internacional que sucedieron estos años y de los cuales "La España Industrial" fue protagonista, en tanto en cuanto se vio afectada. Entre ellos cabe remarcar el desarrollo de la guerra carlista, el asunto cubano de Narciso López, la revolución europea de 1848 y sus repercusiones internacionales (fundamentalmente las relativas a Italia) y a las repercusiones económicas en la propia Barcelona a través del Banco de Barcelona. Otros acontecimientos tienen un mayor carácter social y económico tales como el desarrollo extractivo minero y la construcción del ferrocarril, la cuestión arancelaria o el retorno a la industria lanera en poblaciones textiles como Sabadell, en la que se había desarrollado la industria textil algodonera, subsidiaria de la extraordinaria concentración de la actividad de las indianas de Barcelona y facilitada por la tradición textil existente en la ciudad.

Se estudian a continuación los elementos humanos que conformaron la Sociedad; desde los directores como promotores de la Sociedad anónima, hasta los primeros accionistas que posibilitaron la recaudación del capital social. Así mismo se tratan los obreros, el número de los que trabaja en cada sección, atendiendo al trabajo infantil y al femenino y resaltando la transición de las relaciones laborales entre la obsoleta organización gremial y la nueva organización capitalista del trabajo fabril. Se hace especial hincapié en los técnicos tanto nacionales como extranjeros que contribuyeron a la erección, montaje y funcionamiento de la fábrica, así como el centro de formación de sus conocimientos técnicos.

Los elementos físicos de la nueva fábrica: el solar, sus dimensiones y transformaciones y el agua como elemento constitutivo del suelo y como "input" imprescindible en el proceso de producción y los distintos edificios con sus tipologías constructivas, ya sean pisos, naves o posibles viviendas de obreros, o escuelas para su instrucción, es otro de los aspectos tratados en profundidad.
Un tratamiento especial se da a las máquinas que se instalaron, tipología y casas constructoras, especificando sus características técnicas y el número de máquinas que se instalaron, así como la problemática que de su construcción se originó. La sección de tintes y estampación tiene un tratamiento especial.

Se analizan a su vez los mecanismos de financiación que se utilizaron en la compra de las máquinas, el sistema de su transporte y la aceptación por el público español de las primeras telas que salieron de la fábrica montada con todos los adelantos técnicos y el intento de apertura de los primeros mercados en Egipto.
The thesis uses the analysis method of the industrial archaeology and studies a short period of the Catalan and Spanish industrialization focused on the leading manufacture of the cotton textile sector: "La España Industrial".

The new factory of this society settled in "Santa Maria de Sants" is the motivational element. It was founded as a public society in Madrid January 28th, 1847. The basis of the analysis of the industrial evolution and transformation in the middle at the XIXth. century are: its placement, the buildings, the materials, the workers, the machinery and its technology and the factory's organization.

The documentation of the firm allows an in depth examination of the industrial phenomenon and an understanding of its different estates: from the domestic system of one or several weaver in their own homes and with their own textile mill. To the factory system or the further step in an capitalism evolution through installing the most modern machinery and that consolidates a new social-class whom took a main role in the rapid industrial changes.

The first part begins with the historical framework and the political and economical events that took place: some of them have the public society as the chief character. There is a second chapter devoted to human and organizational aspects of the firm; It analyzes the business policy of the Muntadas Brothers who made the constitution of the society possible. It deals as well with the role of the shareholders, the workers and the technicians that made possible the machinery operation and the teaching of the new technologies.

The second part analyzes the physical components of the factory: the land and its water as an essential input tor the process, and the buildings. These last ones are considered as material needs to offer optimal efficiency and as a symbol of a disciplined labour organization.

The third part analyzes the technical characteristics of the installed machinery: their fitting-up, their maintenance, their cost and financing, their transport, the contribution of the Catalan enterprises in the erection of the factory and finally, the success of their clothes in the national market.

Aquesta tesi se centra en l'estudi i l'anàlisi dels llaços, les contradiccions i els punts de confluència entre el partit nacionalista més important de l'últim quart del segle XX a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i el sindicalisme català. Unes relacions on despunta amb força el projecte convergent d'articular un important sindicat nacionalista durant la dècada dels 80. El període que comprendria la nostra investigació abastaria des de l'any de fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), fins al 1990, any d'eleccions sindicals i última intervenció del partit per engegar un tercer espai sindical a Catalunya de caràcter nacionalista. Amb la victòria a les eleccions autonòmiques de 1980, una CDC convertida en partit de govern iniciarà les accions necessàries per construir el tan desitjat tercer sindicat d'inspiració nacionalista. Els tres grans intents que conduirà l'home del partit dintre del moviment obrer, Rafael Hinojosa, no fructificaran. El primer, l' "Operació USO" l'any 1983 (on també participaven a més de la Unión Sindical Obrera, la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya -CSTC- i el Sindicat de Quadres de Catalunya -SQC-), no passarà de la taula de negociacions. Els altres dos intents en els quals CDC té un paper destacat sí que arribaran a materialitzar-se. En primer lloc, l'any 1986 es presentarà la nova Confederació Sindical de Catalunya (CSC). Després d'un procés negociador ple d'obstacles i situacions conflictives on prendran part el SQC i la CSTC, la Confederació Sindical de Catalunya celebrarà el seu congrés fundacional l'any 1987. La difícil convivència entre les dues tradicions presents al si de la Confederació acabarà provocant la ruptura del sindicat només un any després de la seva fundació. L'última temptativa de CDC (és a dir de Rafael Hinojosa) d'unificar el sindicalisme nacionalista i minoritari també es concretarà orgànicament, amb la integració de la Confederació de Treballadors de Catalunya [escisió de la Confederació Sindical de Catalunya liderada per Jordi Fayos] dintre de la USO de Catalunya. Malgrat uns resultats en les eleccions sindicals de l'any 1990 francament decebedors, el procés de fusió no es detindrà i en 1993 tindrà lloc el congrés d'unificació, però les lluites internes pel control de l'organització tornaran a fragmentar un espai sindical marginal i dividit. La raó principal per entendre el reiterat fracàs de Convergència dintre del món sindical va estretament lligada al paper desenvolupat, primer, per Comissions Obreres en solitari, i amb posterioritat per CC.OO i UGT conjuntament. Des de diferents posicionaments i plantejaments sindicals (ofensius per part de CC.OO i defensius per part de la UGT), els dos sindicats majoritaris feien seu el tema nacional català, despuntant en aquest aspecte el cas de CC.OO, en ser el primer dels grans sindicats en apostar per la concepció de sindicat nacional i per mantenir-se com la força sindical més important de Catalunya. Per tant, el projecte de Convergència Democràtica de Catalunya d'impulsar i consolidar durant la dècada dels 80 un important sindicat nacionalista no va prosperar per la força i la implantació dels sindicats majoritaris Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, que exercien les funcions -primer CC.OO en solitari i després conjuntament amb la UGT- de veritables sindicats nacionals.
"DEMOCRATIC CONVERGENCE OF CATALONIA AND THE UNION WORLD (1974-1990)"TEXT:This thesis focus on the study and the analysis of the contradictions and the points of confluence between the most important nationalistic party of the last quarter of the XXth century on Catalonia, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) -Democratic Convergence of Catalonia-, and the Catalan unionism. At this point, the most important topic was the CDC's project to articulate an important nationalistic union during the decade of the eighties. With the victory in the autonomic elections of 1980, CDC initiated the necessary actions to construct an important union of nationalistic inspiration. There were three big attempts, but no one succeed. The first one (in 1983), with the participation of three minority unions, failed from the beginning. In other two attempts (in 1986 and 1990), there were unitary congresses and the nationalistic unions took part in the union elections, however the results were really bad and the nationalistic unions broke. The main reason to understand Convergència's repeated failure inside the union world is narrowly related to the paper played by both majority unions, "Comissions Obreres" (CC.OO) -Working Commissions- and the "Unió General de Treballadors" (UGT) -Workers' General Union-. From different positions and union expositions (offensive on the part of CC.OO and defensive on the part of the UGT), both majority unions compromised themselves with the national Catalan topic. Comissions Obreres stands outs in this aspect because is the first one big union that bets for the conception of national union and keeps as the most important union force of Catalonia. Therefore, in the eighties, the project of "Convergència Democràtica de Catalunya" to stimulate and consolidate an important nationalistic union did not prosper due to the force and the implantation of the majority unions, "Comissions Obreres" and "Unió General de Treballadors". Both were exercising the functions - first CC.OO in solitarily and later together with the UGT - of real national unions.

Aquesta tesi se centra en l'estudi i l'anàlisi dels llaços, les contradiccions i els punts de confluència entre el partit nacionalista més important de l'últim quart del segle XX a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i el sindicalisme català. Unes relacions on despunta amb força el projecte convergent d'articular un important sindicat nacionalista durant la dècada dels 80. El període que comprendria la nostra investigació abastaria des de l'any de fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), fins al 1990, any d'eleccions sindicals i última intervenció del partit per engegar un tercer espai sindical a Catalunya de caràcter nacionalista. Amb la victòria a les eleccions autonòmiques de 1980, una CDC convertida en partit de govern iniciarà les accions necessàries per construir el tan desitjat tercer sindicat d'inspiració nacionalista. Els tres grans intents que conduirà l'home del partit dintre del moviment obrer, Rafael Hinojosa, no fructificaran. El primer, l' "Operació USO" l'any 1983 (on també participaven a més de la Unión Sindical Obrera, la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya -CSTC- i el Sindicat de Quadres de Catalunya -SQC-), no passarà de la taula de negociacions. Els altres dos intents en els quals CDC té un paper destacat sí que arribaran a materialitzar-se. En primer lloc, l'any 1986 es presentarà la nova Confederació Sindical de Catalunya (CSC). Després d'un procés negociador ple d'obstacles i situacions conflictives on prendran part el SQC i la CSTC, la Confederació Sindical de Catalunya celebrarà el seu congrés fundacional l'any 1987. La difícil convivència entre les dues tradicions presents al si de la Confederació acabarà provocant la ruptura del sindicat només un any després de la seva fundació. L'última temptativa de CDC (és a dir de Rafael Hinojosa) d'unificar el sindicalisme nacionalista i minoritari també es concretarà orgànicament, amb la integració de la Confederació de Treballadors de Catalunya [escisió de la Confederació Sindical de Catalunya liderada per Jordi Fayos] dintre de la USO de Catalunya. Malgrat uns resultats en les eleccions sindicals de l'any 1990 francament decebedors, el procés de fusió no es detindrà i en 1993 tindrà lloc el congrés d'unificació, però les lluites internes pel control de l'organització tornaran a fragmentar un espai sindical marginal i dividit. La raó principal per entendre el reiterat fracàs de Convergència dintre del món sindical va estretament lligada al paper desenvolupat, primer, per Comissions Obreres en solitari, i amb posterioritat per CC.OO i UGT conjuntament. Des de diferents posicionaments i plantejaments sindicals (ofensius per part de CC.OO i defensius per part de la UGT), els dos sindicats majoritaris feien seu el tema nacional català, despuntant en aquest aspecte el cas de CC.OO, en ser el primer dels grans sindicats en apostar per la concepció de sindicat nacional i per mantenir-se com la força sindical més important de Catalunya. Per tant, el projecte de Convergència Democràtica de Catalunya d'impulsar i consolidar durant la dècada dels 80 un important sindicat nacionalista no va prosperar per la força i la implantació dels sindicats majoritaris Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, que exercien les funcions -primer CC.OO en solitari i després conjuntament amb la UGT- de veritables sindicats nacionals.
"DEMOCRATIC CONVERGENCE OF CATALONIA AND THE UNION WORLD (1974-1990)"

TEXT:

This thesis focus on the study and the analysis of the contradictions and the points of confluence between the most important nationalistic party of the last quarter of the XXth century on Catalonia, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) -Democratic Convergence of Catalonia-, and the Catalan unionism. At this point, the most important topic was the CDC's project to articulate an important nationalistic union during the decade of the eighties. With the victory in the autonomic elections of 1980, CDC initiated the necessary actions to construct an important union of nationalistic inspiration. There were three big attempts, but no one succeed. The first one (in 1983), with the participation of three minority unions, failed from the beginning. In other two attempts (in 1986 and 1990), there were unitary congresses and the nationalistic unions took part in the union elections, however the results were really bad and the nationalistic unions broke.
The main reason to understand Convergència's repeated failure inside the union world is narrowly related to the paper played by both majority unions, "Comissions Obreres" (CC.OO) -Working Commissions- and the "Unió General de Treballadors" (UGT) -Workers' General Union-. From different positions and union expositions (offensive on the part of CC.OO and defensive on the part of the UGT), both majority unions compromised themselves with the national Catalan topic. Comissions Obreres stands outs in this aspect because is the first one big union that bets for the conception of national union and keeps as the most important union force of Catalonia.

Therefore, in the eighties, the project of "Convergència Democràtica de Catalunya" to stimulate and consolidate an important nationalistic union did not prosper due to the force and the implantation of the majority unions, "Comissions Obreres" and "Unió General de Treballadors". Both were exercising the functions - first CC.OO in solitarily and later together with the UGT - of real national unions.

La present tesi doctoral demostra la influència que l'ètica utilitarista va exercir en el pensament obrerista català del darrer terç del segle XIX.
L'utilitarisme clàssic havia quedat definit entre finals del segle XVIII i principis del XIX per obra del filòsof i jurisconsult anglès Jeremy Bentham, qui havia recollit el pensament dels moralistes anglesos i dels enciclopedistes francesos que el precediren, especialment Helvètius i D'Holbach. A Espanya el pensament utilitarista ─resumit en la màxima moral el major bé pel major nombre─, va ser molt ben rebut en el periode liberal, i el propi Bentham va ser consultat pels constitucionalistas de Cadis. Tot i així, el prestigi del jurisconsult anglès va ser efímer, ja que cap a mitjan anys quaranta, coincidint amb l'ascens d'una llarga etapa moderada a la política espanyola, i amb l'oposició del catolicisme i del romanticisme, l'autoritat de Bentham va quedar eclipsada.
Fins aquí l'opinió establerta, però la tesi defensa que el pensament utilitarista no va desparèixer del tot, ja que es podrà trobar tot l'esperit utilitarista en el pensament i l'obra dels nuclis republicans posteriors més propers a l'obrerisme, com ara el moviment cooperativista o l'icarianisme. I, per damunt de tot, que l'ètica l'utilitarista clàssica va ressorgir amb tota la força dins del grup anarquista barceloní que va rebre la Primera Internacional.
Entre els anarquistes de primera hora, la utilitat pública va ser l'argument cabdal que esgrimiren per demostrar la necessitat de la revolució social i ètica que demandaven. La premsa internacionalista catalana més important (La Federación, La Revista Social) va repetir incansablement que l'element més útil de la societat era l'obrer; que la resta de classes eren inútils i paràsites del seu treball i, per tant supèrflues; que l'educació havia d'estar dirigida a ensenyar coses útils; que l'oci burgès era immoral, o que l'art havia de tenir una funció útil i moral, ja que allò que només era bell no produïa cap mena de progrès. Fins i tot un text clàssic de l'utilitarisme, La moral universal, de l'enciclopedista baró D'Holbach, va ser publicat (anònimament) a les planes de La Revista Social com a guia de comportament ètic per a tots els treballadors. En definitiva, hem d'afirmar que la utopia social que pretengué assolir l'anarquisme català del darrer terç del segle XIX es fonamentà en el criteri ètic de la utilitat.
The present doctoral thesis demonstrates the influence that the utilitarian ethics exerted in the Catalan working thought of the last third of XIX century.
The classic utilitarianism, which had been defined between the end of 18th century and principles of the 19th century, by the work of the English philosopher Jeremy Bentham, was very well received in the Spanish liberal circles. In spite of this, according to the established opinion, in the middle of century the influence of Bentham had practically disappeared under the pressure of the Catholicism and the romanticism.
Nevertheless, the thesis defends that the utilitarianism far from disappearing resurged closest in the Catalan republican thought to the working-class movement and, mainly, in the later anarchist group who received the First International.
For the anarchists the workers were the only useful and indispensable element of the society, and the concept of public utility became the argument that repeated constantly to demand the social revolution. Even an important working newspaper as La Revista Social published the classic utilitarian text of Baron D'Holbach, "The Universal Moral", to serve as ethical guide for the workers.
In sort, the anarchism wanted to design a new society based on the utility criterion.

La presente investigación sociológica se centra en los valores y actitudes de la práctica enfermera actual, del día a día de mujeres y hombres que tomaron la decisión de iniciar la trayectoria profesional enfermera.

El objetivo esencial de la presente investigación es la comprensión de la práctica enfermera actual a través del estudio de los valores y actitudes profesionales. Su estudio permite analizar, desde la Sociología, los valores y actitudes de ese grupo profesional, así como el grado de adhesión y jerarquización, para comprender la realidad social de una profesión inserta en el ámbito sanitario cuyas aportaciones a la sociedad son fundamentales porque revierten en la salud y bienestar de las personas.

La base teórica que da soporte a la investigación la constituye la Sociología de las profesiones, los estudios sobre valores sociales y profesionales y la revisión crítica de diversos aspectos relevantes de la práctica profesional. La aproximación que se realiza en la presente investigación es cualitativa debido al carácter del tema de estudio, ya se trata de profundizar en la comprensión global y contextualizada del sentido social del fenómeno.

Para conseguirlo, la tesis analiza distintas trayectorias profesionales de enfermeras y enfermeros. Se trata de unas trayectorias que se comienzan cuando la persona, influida por su contexto social y/o particular, toma la decisión de iniciar su formación como profesional de la enfermería. Una segunda etapa sería la que transcurre entre la Escuela y los centros asistenciales, mientras que la tercera etapa profesional se centraría en los primeros años de actividad laboral, cuando las enfermeras/os noveles asumen su responsabilidad. Finalmente,la cuarta etapa correspondería a quienes llegan a su madurez profesional.

El periodo estudiado comprende las décadas de la década de los años sesenta del siglo XX hasta el años 2004. En base a los referentes teóricos de la presente investigación, se identifican las actitudes que el colectivo profesional desarrolla con más intensidad.

También es importante señalar que, si bien la realidad social de ese colectivo profesional no es única, sí existen algunos rasgos generales que ayudan a identificar el proceso de profesionalización. Al tratarse de un colectivo mayoritariamente femenino, mostramos el proceso paralelo de la evolución social de las mujeres en España.

Al inicio del siglo XXI, y según constatan los resultados de la presente investigación, la profesión enfermera mantiene unos rasgos identitarios débiles, si bien se registran importantes avances en el proceso de profesionalización que se ha producido en las décadas estudiadas. A través de estos elementos facilitadores (como por ejemplo un marco legal adecuado) las enfermeras/os pueden ser capaces de generar un proceso de reafirmación ideológica, que consiga elevar el estatus del colectivo profesional dentro de la sociedad. La profesión enfermera en el siglo XXI puede avanzar en la excelencia ofreciendo a la sociedad un servicio óptimo, a través del esfuerzo, del rigor y de la conciencia profesional.
The present sociological investigation is focused on the values and attitudes of current nursing practice on the day-to-day activities of the women and men who have made the decision to undertake professional careers in nursing. Nurses are a professional group, made up mostly of women, who provide a unique and essential service toward the recovery and well-being of people. Nurses build the nursing profession through their practice of it. The primary aim of the present investigation is to arrive at an understanding of current nursing practice by studying values and professional attitudes.

The theoretical underpinning providing support to the investigation includes the sociology of professions, studies on social and professional values, and a critical review of diverse aspects relevant to professional practice. The approximation made toward the values and attitudes of nurses that make up their professional identity is of a qualitative nature.

The period covered by the study runs from the 1970s through the year 2004. The study is based on the idea that attitudes may be identified in professional behavior, and they in turn are symbolic of certain values. On the basis of the theoretical referents of the present study, the attitudes which nurses develop with the greatest intensity are identified.

Current nursing practice, in Spain and in Catalonia, is based on two fundamental values: altruism and human dignity. The capacity of the values to generate convictions leads to the adoption of attitudes.

As the results of the present study demonstrate, at the beginning of the 21st century the nursing profession has weak identifying characteristics despite the singular advances made in the process of professionalization during the time period covered by the study. The positive point is that this process is an active one, with no signs of reverse. There are indeed factors present that can help bring about greater professionalization. Examples of these include the law that institutionalizes the responsibilities of nurses, the implementation of progressive career levels in healthcare institutions, and the recognition, widening, and consolidation of the nursing discipline in the universities. By means of these enabling elements nurses may be capable of setting in motion a process of ideological reaffirmation that will elevate their status as a group within society. In the 21st century, the nursing profession, through effort, rigor, and professional consciousness, may well advance in excellence, offering society optimal service.

En la primera part de la tesi, "Moviment obrer, canvi polític, social i cultural. Comissions Obreres a Catalunya, 1964-1978", s'aborda el naixement de Comissions Obreres posant al descobert la debilitat de les formacions polítiques que no poden controlar l'entesa personal entre alguns dels seus membres que, saltant-se les limitacions imposades per les respectives formacions polítiques, posaran en marxa el nucli primigeni del nou moviment obrer després de la guerra civil, a Catalunya. Comissions Obreres iniciarà el seu camí marcada des de l'inici per una dualitat important. D'una banda, el moviment s'anirà estenent i ampliant a partir de les xarxes de relació que s'estableixen en els contactes que facilita la participació en el sindicat vertical i també en dels conflictes que van sorgint en les negociacions col·lectives d'empresa, ram o comarca. D'altra banda, el moviment s'organitzarà a través d'organismes coordinadors en els que s'apleguen els activistes polititzats que converteixen aquests organismes en centres de debats i disputes contínues, restant efectivitat a les activitats que s'hi emprenen. Així, Comissions Obreres es va estenent per tota la geografia industrial catalana en un sentit horitzontal, trobant dificultats d'articulació d'aquest pla amb un altre de vertical, de representació o coordinació unitària. Aquesta dificultat es traduirà en una debilitat estructural que llastrarà el moviment en els moments decisius de la fi del franquisme.
Des de ben aviat, el règim franquista comprendrà la potencialitat i el perill que li representa Comissions Obreres i per això abocarà tota la seva capacitat en reprimir i perseguir els seus activistes. El moviment obrer afrontarà les dificultats que la persecució del règim li ocasiona, minvant en alguns moments la seva incidència però resistint l'embat a llarg termini. Així, en la conjuntura que es produeix a la mort del dictador Franco, el moviment obrer haurà situat algunes de les premisses en què règim i oposició s'hauran de moure. En l'haver del moviment obrer representat per Comissions Obreres s'hi ha de comptar la pràctica desaparició del sindicat vertical i el fet de plantejar una elevada conflictivitat obrera que condicionarà definitivament els moviments del règim en acceptar finalment que no hi pot haver franquisme sense Franco.
Les fonts orals han estat una eina imprescindible per realitzar aquesta tesi i si en la primera part es mostren decisives per comprendre alguns episodis estudiats, en la segona part es converteixen en l'eix central dels temes abordats. Així, per exemple, lluny d'entendre que hi ha un trencament entre les generacions sindicalistes d'abans i després de la guerra, les fonts orals rebel·len la connexió entre uns i altres, a través de les relacions familiars i la trobada en l'espai fabril. Aquest nexe d'unió serà un referent per a les noves generacions d'activistes que, en algunes ocasions, actuaran com una restitució cap al passat. Alhora, les fonts orals ens permeten conèixer la profunda transformació personal i social que experimenten els activistes a través de la militància obrera, especialment per a les dones activistes que descobriran la perspectiva feminista des de la qual mirar el món. Per últim, les fonts orals descobreixen que les expectatives que els protagonistes es van crear arran de la importància i presència del moviment obrer en els darrers moments de la dictadura, sumat a una certa decepció provocada pel davallament del moviment obrer posterior a la transició, enfosqueixen per als propis protagonistes, la decisiva contribució del moviment obrer, i en particular Comissions Obreres, a la fi de la dictadura franquista.
The first part of the thesis, "Workers´Movement, Political, Social and Cultural Change. Comissions Obreres in Catalonia, 1964-1978", deals with the birth of Comissions Obreres, exposing the weakness of political parties who cannot control personal agreement among some of their members. Those people, despite the restrictions imposed by their respective political parties, will start in Catalonia the new workers´movement after the Civil War. Since it's very launching Comissions Obreres will be marked by an important duality. On the one hand, the movement will spread and enlarge from relationship networks established upon contacts through vertical union membership and also through conflicts emerging during collective enterprise, industry and regional negotiations. On the other hand the movement will organize itself through coordinating committees gathering the politicized activists who will turn these organizations into debate centres, but also into constant disputes, thus reducing the effectiveness of undertaken actions.
Oral sources have been an essential tool to carry out this thesis. On the first part they are crucial to understand some research work. On the second one they become the core of the subjects dealt with. Thus, for example, instead of considering that there is a gap between trade unionist generations from before and after the war, oral sources reveal the connection between them through family relationship and the meetings in the factories. Furthermore, oral sources allow us to know the deep personal and social transformation experienced by activists through workers´ affiliation. Women, more specially, will discover the feminist perspective from which they looked at the world. Finally, oral sources unveil a kind of disappointment among leaders of the workers´movement for not being able of imposing a democratic society with a strong social component.
The end of dictatorship cannot be understood without the collapse of vertical unions and without last year's continuous controversies in Franco´s regime. Both aspects were the consequence of actions promoted by Comissions Obreres.

Treball d'investigació històrica des d'una perspectiva de gènere que es proposa descobrir a partir de l'anàlisi de diverses fonts el procés de transició a la modernitat de les dones a Catalunya.

A la primera part de la recerca s'analitzen fonts primàries, textos de diferent procedència, que tracten de prescriure el nou paper de les dones a la societat moderna i l'educació que ha de contribuir a què desenvolupin llur nova funció social. Aquests documents de primera mà són interpretats a la llum d'estudis posteriors que sobre pedagogia, història de l'educació, filosofia, sociologia i història de gènere han contribuït a donar significat a aquells textos.
La investigació parteix de la consideració de les dones com a subjectes de l'educació, arran dels discursos pedagògics de Rousseau, Kant i Condorcet, filòsofs de la Il·lustració. Aquestes consideracions filosòfiques s'aniran materialitzant amb la constitució dels nous estats liberals. A partir de la consolidació de l'Estat liberal a Espanya, les reformes legislatives permeten l'accés de les dones al sistema educatiu en l'ensenyament primari, especialment quan, amb la llei Moyano de 1857, aquest tipus d'ensenyament esdevé obligatori. A Catalunya el procés es concreta a través de diversos projectes d'escolarització adreçats a les nenes al llarg dels segles XVIII i XIX, sota la iniciativa pública i privada. Per altra banda, s'evidencia la influència del discurs de la domesticitat en el desenvolupament curricular de les noves mestres i el nou rol que havien d'exercir aquestes professionals en allò que és considerat com a maternitat social, en aquest sentit s'analitzen els primers programes de formació de les mestres i institutrius a la ciutat de Barcelona.
La integració de les dones dins la xarxa educativa tindrà una evolució en paral·lel amb les reformes polítiques i l'evolució de la teoria de les esferes creada per la burgesia. La influència d'aquest debat ideològic tindrà una concreció política des de l'inici del règim liberal a Espanya: Des de l'educació domèstica per a les dones proposada per les Corts de Cadis fins a l'accés de les primeres dones al Batxillerat i a la Universitat durant el Sexenni Democràtic. Al llarg d'aquest treball d'investigació s'analitzen textos d'autoritats polítiques, científiques, mèdiques, religioses, literàries i pedagògiques, els noms dels quals permeten copsar que la qüestió de la dona excedia el marc educatiu i esdevenia un problema de primer ordre en l'agenda política dels partits de les més diverses tendències ideològiques. Són especialment rellevants els testimonis de les dones que van reividicar el dret a una educació intel·lectual i a l'exercici professional per al seu gènere, esmentem entre d'altres a Dolors Aleu, Concepción Arenal, Teresa Mañé, Emilia Pardo Bazán, Pilar Pascual de Sanjuán i Bertha Wilhelmi de Dávila.
La segona part de la investigació es fonamenta en l'anàlisi estadística dels censos de població pel que fa al procés d'alfabetització, a l'escolarització, a l'accés a la docència i a l'ensenyament mitjà i universitari. A partir del processament de dades recollides pels censos de població d'Espanya a la segona meitat del segle XIX, s'han elaborat taules i gràfics que permeten comprovar l'evolució del procés d'alfabetització de la població catalana, l'accés a la professió docent i a l'ensenyament primari, secundari i superior.
Finalment, s'inclou un exhaustiu repertori bibliogràfic per a poder accedir a les fonts primàries i secundàries que s'han considerat d'interès per abordar l'objecte d'estudi.
This research into the gender studies is an investigation on the transition to modernity of women in Catalonia. The work is mainly based on direct sources belonging to XIXth century and statistical information about demographic modern censuses. The study stems from the philosophical illustrated conception of women as subjects of education according to Rousseau, Kant and Condorcet's pedagogical theories. The influence of this illustrated debate is reflected on the educational policy which shows a constant evolution from the beginning of the liberal regime in Spain to the Gloriosa Revolution. Due to the consolidation of the liberal state in Spain, the legislative reforms allow women to access the educational system in the elementary, compulsory education with Moyano's Law in 1857. This political evolution is compared to some educational projects in public and private schools and from different social groups in Catalonia along the XVIIIth and XIXth centuries.
On the other hand, this research analyses the influence of the spheres theory on the curricular development of new women teachers and the role that society established for them, the social maternity. In this area, some initiatives carried out in Barcelona city and referred to women teachers training are analized.
Likewise, this research conclusions come from direct sources which inform about the new role of women in modern society and the education they must receive to develop this role. These sources, mainly written by women, are analyzed from the perspective of pedagogical studies, history of education, philosophy, sociology and history of gender.
The second part of the research analyses the modern censuses of the population in Catalonia. From these data, tables and graphs have been created. They allow us to check the process of literacy of the Catalan population, the development of primary education and the access to teaching, to secondary education and to the university as well, between 1860 and 1900. Finally, a small chronology and a bibliography are included, so it is possible to consult the primary and secondary sources to approach the subject studied.

Aquesta tesi analitza la biografia de Pere Curtiada i Ferrer (1898-1968) i es centra especialment en la trajectòria sindical i política que desenvolupà entre la dècada dels anys deu i la dels quaranta del segle XX. Ara bé, la necessitat d’analitzar adequadament el context polític i familiar que forjà una personalitat única en la política catalana de l’època, ha convertit el capítol introductori en la primera història del moviment obrer sitgetà des de la seva aparició a mitjans del segle XIX fins a l’entrada de les tropes franquistes. Els posteriors capítols han esdevingut la crònica més exhaustiva de l’evolució de la política de Sitges entre 1900 i 1938. Alguns, són uns dels estudis més exhaustius sobre una secció local de la Unió Socialista de Catalunya, d’Esquerra Republicana de Catalunya o d’Estat Català realitzats fins al moment. I, finalment, cal destacar les dades i anàlisis innovadors que aporta aquesta tesi sobre el paper d’Estat Català durant la Guerra Civil i sobre el llavors, encara incipient, independentisme d’arrels marxistes. La família de Pere Curtiada arribà a Sitges dues generacions enrere i s’implicà de forma creixent en el moviment obrer local, fins al punt que el seu pare fou president del Centre Obrer i candidat socialista a les eleccions municipals de 1903. El socialisme, que a Catalunya no havia arrelat a conseqüència del predomini dels plantejaments anarquistes en l’obrerisme català, dominà el moviment obrer sitgetà des de la creació d’una Agrupació Socialista l’any 1894 fins a finals dels anys vint del segle XX. Fou a la central sindical controlada pels socialistes, la Unió General de Treballadors, que a Sitges seria hegemònica fins 1930, on començà la trajectòria sindical de Pere Curtiada, que s’incorporà al món laboral com aprenent de tallador de calçat a principis dels anys deu. Després de més d’una dècada de lluita sindical arribà a exercir de vocal a la secció més combativa i nombrosa de la localitat, la de constructors de calçat, però el seu nou rumb professional en obrir una petita tenda de comestibles tancà la seva etapa de formació sindical i inicià la del seu protagonisme polític. Fundant una secció local de la Unió Socialista de Catalunya plantejà la primera alternativa política obrera a l’Agrupació Socialista i consolidà la penetració del catalanisme en el moviment obrer. I amb l’Ateneu El Centaure, que arribà a presidir, contribuí a culturitzar la classe obrera local, realitat que en bona part faria possible que es convertís en regidor en la primera legislatura republicana. Durant el període republicà, a més de formar part del govern municipal, on destacà pels seus plantejaments independentistes, obreristes i anticlericals, es convertiria en sots-cap del somatent, fou empresonat arran dels Fets d’Octubre de 1934 i presidí la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya, primer, i la d’Estat Català, després. Com a conseqüència de l’esclat del procés revolucionari el juliol de 1936, Pere Curtiada es convertí en membre del Comitè de Defensa i regidor del nou consell municipal, que arribà a presidir, convertint-se, així, en el militant d’Estat Català de tot Catalunya que tingué més protagonisme en un procés revolucionari local. L’any 1937 arribà a la primera línia de la política catalana en convertir-se en membre del Comitè Central d’Estat Català, i, tot i que deixà el càrrec uns mesos després, continuà exercint com a dirigent del partit separatista des del seu internament en el camp de Barcarès i el seu exili a la Catalunya Nord.
This thesis analyzes the life story of Pere Curtiada i Ferrer (1898-1968) paying special attention to his political and trade union career. However, the need to study the context that surrounded this political personality shapes the first chapter, which revolves around the first history of the worker’s movement in Sitges. The following chapters are devoted to a full report of the political development in Sitges between 1990 and 1938 providing new data related with the role of the political party Estat Català during the Spanish Civil War as well as analyzing the beginning of the pro- independentist-marxist sector. His family settled in Sitges two generations ago and got involved in the local worker’s movement. His father ruled the Centre Obrer and was a socialist candidate in the local elections. In 1912 Pere Curtiada joined in the socialist Unió General de Treballadors as he started to work as an apprentice in the footwear sector. After a decade of struggle being the representative in the footwear section, he concluded this stage and he began his political career. Pere Curtiada founded a local section of the party USC, which was the first worker’s political alternative to the socialist Agrupació Socialista and made a significant contribution to the Catalanism in the worker’s movement. During the republican period, in addition to being part of the local government, he stood out because of his pro-independentist, workers and anticlerical approaches. He was imprisoned due to the October Revolution in 1934, he presided the local section of the political parties Esquerra Republicana de Catalunya and Estat Català. Following the outbreak of the revolutionary process in 1936, he became a member of the Defence Comitee and a councilor in the new municipal council, which he got to preside. In 1937 he reached the political forefront as he joined in the Estat Català Central Committee. Finally, he ended up in the internment camp in Barcarès and he went into exile to France.

Una vez alcanzada la licenciatura de Derecho, tomé la decisión de continuar los estudios realizando los cursos de doctorado para, posteriormente, poder iniciar mi trabajo de investigación. Posiblemente, mi actuación profesional y la experiencia que supuestamente había adquirido hayan hecho que la rama del Derecho con la que me siento mejor identificado sea la del Derecho Mercantil. Precisamente, dentro de la amplia gama de especialidades que engloba el ámbito mercantil, mi interés se había centrado en el estudio del movimiento cooperativista, tras cursar la asignatura de Derecho Cooperativo. Las cooperativas, nacidas en el primer tercio del siglo XIX como un modelo social basado en la autogestión, de los trabajadores, se ha convertido actualmente en un importante modelo económico - sin renunciar a su contenido social - que se ha expandido por todo el mundo.

Uno de los aspectos que despertaron mi interés fue conocer el proceso de regulación legal o "juridificación" de estas entidades en nuestro país. Muchos y reconocidos autores han descrito la historia del movimiento cooperativista en España y, más concretamente en Catalunya, - donde centraré el trabajo, - por ser esta la zona donde históricamente mayor implantación han tenido. Sin embargo, a través de la lectura de sus obras fui tomando conciencia de que la mayoría de autores consultados trataban de forma superficial la sucesiva regulación legal que se fue produciendo.

Por esto, y mediante la investigación que me propongo realizar, intentaré profundizar en este tema concreto ya que estimo que todavía existen lagunas que puedo contribuir a rellenar. Esto no significa que deje de lado el tratamiento de la ideología del cooperativismo y de la historia de este movimiento; sin embargo, mi propósito es ofrecer una visión lo más amplia posible para que nos permita conocer en cada período las circunstancias que fueron motivando su regulación legal.

Al iniciar el estudio sobre las cooperativas, la consulta de la abundante bibliografía existente puso de manifiesto la aparición de un nuevo modelo de autogestión (las colectivizaciones obreras) que surgió en Catalunya en julio de 1936 y que planteaba un intento de colectivizar las cooperativas Esta circunstancia justifica el análisis de este nuevo movimiento, que si a primera vista parece guardar ciertas semejanzas con el cooperativismo, sus orígenes, sus fundamentos ideológicos y su finalidad, son completamente distintos, e incluso se podría decir que, en ocasiones, son contrapuestos.

El conocimiento de la coincidencia temporal de los dos modelos de gestión colectiva me condujo a replantear mi trabajo basándolo en el estudio de dos bloques: las cooperativas y las colectivizaciones obreras. En este último campo, si bien existe una abundante bibliografía (tanto nacional como extranjera), ésta contiene muy escasas referencias a su regulación legal, por lo que quedan mínimamente reflejados los esfuerzos que en este sentido realizaron los distintos Gobiernos de la Generalitat de Catalunya para controlar este nuevo e importante movimiento.

Con el fin de cubrir todos los vacíos legales con que me encontré en el transcurso de mis lecturas sobre ambos modelos, tomé la decisión de proceder a la consulta sistemática (y me atrevería a decir que casi exhaustiva), de las distintas publicaciones oficiales: "Gaceta de Madrid", "Gaceta de la República", "Boletín Oficial del Estado", (ediciones de Burgos y de Madrid), "Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya", "Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya" y "Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya". Tampoco he descuidado la consulta de los habituales repertorios legislativos.

Las informaciones obtenidas de este modo han sido complementadas mediante el seguimiento de diarios, periódicos y revistas, tanto de información general, como especializadas en temas legislativos y jurídicos, en cooperativismo o en sindicalismo, de distintas épocas, que cito oportunamente como fuente en nota al pié. Dado que, aún así, quedaban algunos puntos oscuros -referentes especialmente a las Cooperativas de Funcionarios y a las Militares (también llamadas "de Guerra")- para los que tuve que recurrir a fuentes específicas como archivos ministeriales y entrevistas personales con dirigentes de cooperativas que me han sido útiles para obtener informaciones de primera mano.

Creo obligado manifestar al inicio de nuestro estudio que, siguiendo el criterio de la Asociación Cooperativa Internacional (ACI), que ha sido también adoptado por la mayoría de los autores que tratan sobre el cooperativismo, dividiré a las cooperativas en dos grandes grupos: las de producción y las de consumo. Las de producción porque son las que pueden ser comparables a las empresas que experimentaron la colectivización en 1936. En cuanto a las de consumo porque son las que se consideran "originarias" del movimiento cooperativo y eran, inicialmente, las más extendidas en Cataluña.

En el capítulo I iniciamos nuestra exposición estudiando el significado, los antecedentes y el contexto económico-social de las cooperativas y otros modelos de gestión colectiva. Analizamos, entre otras cosas, las consecuencias de la Revolución Industrial y su incidencia en el nacimiento del asociacionismo obrero, los llamados "movimientos sociales", y también de las primeras cooperativas, y sus fundamentos ideológicos.

Dedicamos el capítulo II al estudio del proceso de regulación legal de las cooperativas en España durante el período 1839 a 1939. Lo iniciamos a partir de la primera norma publicada en nuestro país, una Real Orden Circular de 28 de febrero de 1839, que si bien estaba dedicada al reconocimiento y constitución de las "asociaciones mutuas de socorros", fue utilizada - según comentan algunos autores - para la creación en 1840 de una Asociación Mutua de Tejedores en Barcelona, que también actuaba como cooperativa de producción y consumo, y "caja de resistencia". Acabamos este capítulo con las referencias a la legislación cooperativa que la Generalitat de Catalunya, en uso de sus competencias legislativas, dictó en 1934 tras obtener su Estatuto de Autonomía de 1932.

En el capítulo III se contempla el tema de las Colectivizaciones Obreras. Tras una introducción general, analizamos la situación social y económica de Catalunya en la década de 1930, y del giro que sufrió tras el golpe de Estado del 18 de julio de 1936.

Iniciamos el capítulo IV con el estudio y comentario del "Decret de Col·lectivitacions i Control Obrer", de 24 de octubre de 1936, que fue la principal base legal para el reconocimiento y aplicación de este movimiento. Dedicamos la segunda parte de este capítulo a comentar los efectos que la promulgación del Decreto produjo en las empresas. Entre otros temas, intentamos analizar el declive del movimiento colectivizador que se inicia en mayo de 1937, tras unos enfrentamientos de especial violencia entre organizaciones sindicales ("Fets de maig") en Barcelona, como consecuencia de los cuales se produjo un importante cambio en la orientación ideológica de los gobiernos, tanto el de la Generalitat como el de la República. También incluimos un estudio sobre los "Comités Obreros de Control" puesto que forman parte del enunciado del Decreto de Colectivizaciones y se encuentran regulados en el mismo. Finalizamos este capítulo con un estudio jurídico-legal de la primera época de las colectivizaciones; desde julio de 1936 hasta junio de 1937, cuando se dictaron las distintas normas que trataron de regular este movimiento.

El capítulo V está dedicado al tema que, como ya indicamos en el inicio, nos condujo al tratamiento detallado de los dos sistemas de gestión colectiva: el modelo cooperativo (tanto de consumo como de producción), y el modelo colectivizador durante el período de la Guerra Civil.

Hasta aquí hemos tratado de desarrollar los dos bloques temáticos que constituyen el objeto principal de nuestro estudio: el cooperativismo y las colectivizaciones. Sin embargo, aún reconociendo el compromiso adquirido en el título de este trabajo, al centrar nuestro estudio entre 1839 y 1939, en el capítulo VI hemos estimado oportuno, por su indudable trascendencia, proceder a un comentario de lo que sucedió después de abril de 1939, al unificarse de nuevo el país bajo una nueva forma de gobierno totalitario, y las consecuencias que su actuación conllevó en el tratamiento del movimiento cooperativista. Tras un primer período de indefinición legal, la Ley de Cooperación de 1942 (que situaba las cooperativas dentro de la Organización Sindical) pretendía una total fiscalización política de estas entidades estableciendo una serie de cortapisas que dieron como resultado una importante regresión del movimiento cooperativista y la disminución significativa del número de entidades. Esta situación comenzaría a cambiar durante la década de los 50, pero hasta veinte años más tarde no se produciría una potenciación significativa de estas asociaciones, primero con el Reglamento de 1971 y más adelante con la Ley General de Cooperación de 1974, a la cual dedicaremos una atención especial. Finalizamos el capítulo con un comentario sobre el resurgimiento del movimiento cooperativo en Catalunya entre 1960 y 1980, citando algunos ejemplos de creación de nuevas e importantes cooperativas para acabar con el tratamiento de una nueva modalidad, las cooperativas de Acción Social y con una mirada hacia la función de la cooperativa en el mundo actual.

Ya que al iniciar nuestro trabajo siempre hemos partido de la premisa que era preciso situar el tema principal (las cooperativas y las colectivizaciones) en su contexto histórico y económico-social (incluyendo por tanto las posibles influencias extranjeras en el desarrollo de dichos modelos), hemos estudiado en paralelo otros modelos de gestión colectiva que son o han sido relevantes en su momento. Considerando que, si bien no constituyen una parte substancial del estudio principal, no era conveniente dejarlos en el olvido por su relación con el tema principal, los hemos incluido como "Excurso" o digresión, al final del trabajo. De este modo, comentamos primero el marco español (Sociedades Mutuas, Sociedades Laborales, Entidades de Base Asociativa - EBA) y acto seguido presentamos las diferentes experiencias realizadas en este campo en países como Israel ("Kibbutz"), la URSS ("Koljos" y "Sovjos") o la antigua Yugoslavia. Finalizamos con el relato y estudio hasta donde ha sido posible, de un nuevo movimiento al que calificaríamos como "seudo-cooperativista" que ha surgido a finales del año 2002 en la República Argentina como respuesta a la gravísima crisis institucional y económica que sufrió este país.

Estudi històric que analitza el procés de formació i el contingut de les col.leccions de les biblioteques populars creades pel govern mancomunal entre 1918 i 1922: Valls, Olot, Sallent, Borges Blanques, Canet de Mar, El Vendrell, Pineda i Figueres.L'objectiu de la recerca és descriure la tria dels llibres i delimitar els valors culturals i ideològics que conformen la proposta de lectura de les biblioteques. Amb aquest objectiu, el treball situa en primer lloc l'horitzó polític, cultural, bibliotecari i editorial on s'emmarca la proposta; i a continuació, s'ocupa de la descripció, l'avaluació i la recepció de la tria bibliogràfica.La informació bibliogràfica s'ha inventariat en una base de dades que ha permès efectuar una valoració quantitativa i qualitativa del fons de les biblioteques. L'anàlisi identifica, d'una banda, les línies mestres del desenvolupament del fons i, de l'altra, enllaça els autors i els textos de referència de la tria amb els cànons i els moviments culturals de l'època.La resposta dels municipis i dels lectors a la proposta bibliogràfica s'ha obtingut a partir d'un ventall de testimonis documentals: la premsa local i comarcal; les memòries dels patronats de les biblioteques; i, les memòries i els informes de les bibliotecàries destinades a cada població.La recerca constata el compromís de la proposta de lectura amb el programa de govern de la Mancomunitat i amb els valors culturals i ideològics del catalanisme conservador, com a força política que el dirigeix. La recerca analitza també els trets específics de la intervenció d'Eugeni d'Ors i de Jordi Rubió i Balaguer, directors del sistema de biblioteques populars, a l'hora de formar les col.lecions de les biblioteques.La recerca se situa en els orígens de la tradició bibliotecària catalana per reconèixer els valors i els discursos específics sobre els llibres i la lectura que s'elaboren des de l'espai de la biblioteca pública, a partir del moment en què es crea i s'institucionalitza aquest espai a Catalunya, a començaments del segle XX.
"Reading and popular libraries. Model of collection and reading development at the Mancomunitat of Catalonia popular libraries: 1918-1922"TEXT:Historical research on the creation and content of the collection of the popular libraries created by the Mancomunitat of Catalonia between 1918 and 1922 at Valls, Olot, Sallent, Borges Blanques, Canet de Mar, El Vendrell, Pineda and Figueres.The research's aim is to describe the book collection and define the cultural and ideological values that shape the reading offer at the libraries. In order to attain this aim, the essay firstly presents a political, cultural, library and publishing industry background that frames the proposal, and then it tends to the description, evaluation and reception of the bibliographic selection.The bibliographic information has been introduced in a data base that has permitted a quantitative and qualitative evaluation of the libraries collections. The analysis identifies on one side the main lines of the collection development, and on the other side it matches the selected authors and reference texts with the reading canons and the cultural movements of that time.The answer of the municipalities and the readers to the bibliographic proposal has been obtained from different documentary evidence: local newspapers, the annual reports of the libraries trusts and the reports of the librarians in each town.The investigation ascertains the compromise of the reading proposal with the Mancomunitat's government programme and the cultural and ideological values of the conservative catalanism, the ruling political force at the time. The investigation also analyzes the specific characteristics of Eugeni d'Ors and Jordi Rubió i Balaguer's intervention in the collection development of the libraries as directors of the popular libraries system.The research is situated at the origins of the Catalan librarian tradition to recognize thebook and reading speeches that are drawn up at the public library spaces, from the moment that these spaces were created and institutionalised in Catalonia, at the beginning of the 20th Century.

Estudi històric que analitza el procés de formació i el contingut de les col.leccions de les biblioteques populars creades pel govern mancomunal entre 1918 i 1922: Valls, Olot, Sallent, Borges Blanques, Canet de Mar, El Vendrell, Pineda i Figueres.
L'objectiu de la recerca és descriure la tria dels llibres i delimitar els valors culturals i ideològics que conformen la proposta de lectura de les biblioteques. Amb aquest objectiu, el treball situa en primer lloc l'horitzó polític, cultural, bibliotecari i editorial on s'emmarca la proposta; i a continuació, s'ocupa de la descripció, l'avaluació i la recepció de la tria bibliogràfica.
La informació bibliogràfica s'ha inventariat en una base de dades que ha permès efectuar una valoració quantitativa i qualitativa del fons de les biblioteques. L'anàlisi identifica, d'una banda, les línies mestres del desenvolupament del fons i, de l'altra, enllaça els autors i els textos de referència de la tria amb els cànons i els moviments culturals de l'època.
La resposta dels municipis i dels lectors a la proposta bibliogràfica s'ha obtingut a partir d'un ventall de testimonis documentals: la premsa local i comarcal; les memòries dels patronats de les biblioteques; i, les memòries i els informes de les bibliotecàries destinades a cada població.
La recerca constata el compromís de la proposta de lectura amb el programa de govern de la Mancomunitat i amb els valors culturals i ideològics del catalanisme conservador, com a força política que el dirigeix. La recerca analitza també els trets específics de la intervenció d'Eugeni d'Ors i de Jordi Rubió i Balaguer, directors del sistema de biblioteques populars, a l'hora de formar les col.lecions de les biblioteques.
La recerca se situa en els orígens de la tradició bibliotecària catalana per reconèixer els valors i els discursos específics sobre els llibres i la lectura que s'elaboren des de l'espai de la biblioteca pública, a partir del moment en què es crea i s'institucionalitza aquest espai a Catalunya, a començaments del segle XX.
"Reading and popular libraries. Model of collection and reading development at the Mancomunitat of Catalonia popular libraries: 1918-1922"

TEXT:

Historical research on the creation and content of the collection of the popular libraries created by the Mancomunitat of Catalonia between 1918 and 1922 at Valls, Olot, Sallent, Borges Blanques, Canet de Mar, El Vendrell, Pineda and Figueres.
The research's aim is to describe the book collection and define the cultural and ideological values that shape the reading offer at the libraries. In order to attain this aim, the essay firstly presents a political, cultural, library and publishing industry background that frames the proposal, and then it tends to the description, evaluation and reception of the bibliographic selection.
The bibliographic information has been introduced in a data base that has permitted a quantitative and qualitative evaluation of the libraries collections. The analysis identifies on one side the main lines of the collection development, and on the other side it matches the selected authors and reference texts with the reading canons and the cultural movements of that time.
The answer of the municipalities and the readers to the bibliographic proposal has been obtained from different documentary evidence: local newspapers, the annual reports of the libraries trusts and the reports of the librarians in each town.
The investigation ascertains the compromise of the reading proposal with the Mancomunitat's government programme and the cultural and ideological values of the conservative catalanism, the ruling political force at the time. The investigation also analyzes the specific characteristics of Eugeni d'Ors and Jordi Rubió i Balaguer's intervention in the collection development of the libraries as directors of the popular libraries system.
The research is situated at the origins of the Catalan librarian tradition to recognize the
book and reading speeches that are drawn up at the public library spaces, from the moment that these spaces were created and institutionalised in Catalonia, at the beginning of the 20th Century.

Este estudio tiene por objetivo fundamentar el análisis y la interpretación de la "construcción" y de la trayectoria discursiva, histórica e ideológica del catalanismo o nacionalismo catalán, a partir de la crítica al paradigma existente basado en la dicotomía entre los conceptos de nación y nacionalismo: el étnico-cultural y el cívico-político.
A lo largo de este estudio se ha fijado como cuestión central la crítica al paradigma que define que no hay compatibilidad entre nacionalismo cultural y nacionalismo político, sino que hay una dicotomía irreducible entre ellos. Sin embargo, se puede afirmar que en el caso del nacionalismo catalán, su nacionalismo es tanto cultural como político, pues la apelación a una pretendida realidad objetiva y precedente - la nación cultural - como su fundamento y su contenido efectivo - no es incompatible con el carácter voluntarista y proyectivo de su nacionalismo político, con la voluntad política de alcanzar una mayor autonomía para Cataluña.

La presente tesis es un estudio metaléptico que tiene por objeto descubrir la imagen literaria de un cronotopo urbano.

Los documentos literarios elegidos muestran la ciudad de Barcelona durante los años en los que se llevó a cabo la Revolución burguesa, tal y como fue recogida y plasmada por novelistas, poetas o autores teatrales contemporáneos a los hechos que se relatan.

Fueron años en los que se establecieron las bases de lo que después ha sido el mundo moderno desde el punto de vista ideológico, industrial y político, durante los cuales Barcelona fue el motor impulsor de los cambios del país, en diversos ámbitos. Cambios que no eran factibles sin una profunda y constante convulsión que tuvieron a la ciudad en un casi permanente estado revolucionario y con frecuencia de sitio.

La literatura posee suficientes imágenes de testigos o actores en las refriegas, tanto de carácter progresista como conservador, que permiten el rastreo por la década sin demasiadas lagunas puesto que dejaron constancia de la mayoría de sucesos relevantes ocurridos en la ciudad.

1) Ordenamiento de la investigación

La tesis consta de dos tomos. El primero está destinado a presentar les autores y las obras que han sido objeto de estudio. Además de los "Prolegómenos" (Cap. I) en los que se indican los objetivos del trabajo, contiene los capítulos "El Romanticismo en Catalunya y Barcelona" (Cap. II) y "Géneros y autores" (Cap. III). En ellos se señalan aspectos como la situación literaria de Catalunya o los autores y las obras que nos han servido para el propósito inicial. Hemos elegido poesías de Aribau, Cabanellas, Del Castillo, Gironella, Piferrer y Ribot, así como novelas de Mata, Milà de la Roca y Fatxot. También hemos escogido obras teatrales de Renart, Robrenyo y Ribot. Así mismo comentamos y analizamos los poemas anónimos correspondientes a "pliegos de cordel", que recuerdan los hechos más relevantes de esos años, y citamos las memorias escritas por personajes históricos en relación con acontecimientos que protagonizaron o de los que fueron testigos de excepción. Finaliza el Primer Tomo con algunos documentos "Anexos", elegidos de entre todos los utilizados en la obra, por sus dimensiones reducidas y ser los mismos de difícil acceso. Más que pormenorizar ahora cada autor, al final de esta exposición daremos unas conclusiones generales que sirvan para todos.

El Segundo Tomo dedica sus capítulos al objetivo fundamental de la investigación: considerar la literatura como motor y espejo de una sociedad en un momento dado. Por lo tanto, en esta parte se aportan los documentos que nos permiten trazar una imagen literaria de Barcelona desde 1833 a 1843 en los aspectos político, social y topográfico, estructurados de la siguiente manera:

- "Barcelona, centro político de Catalunya" (Cap. IV) recoge la información literaria relacionada con los hechos históricos de los diez años que estudiamos: La amnistía de María Cristina (1833), el inicio de la guerra carlista (1834), el Estatuto Real y sus consecuencias (1834), Las "Bullangues" (Del 25/7/1835 al 4/5/1837), el periodo del Barón de Meer (De octubre de 1337 a diciembre de1839), la estancia en Barcelona de María Cristina el verano de 1840 (Encuentros con Espartero / Ley de Ayuntamientos), la Revolución de Septiembre de 1841, el intento de demolición de la "Ciutadella" en octubre del mismo año, la crisis de la industria algodonera y textil a causa del final del proteccionismo comercial (1842), el bombardeo de Barcelona por Espartero (3/12/1842), los pronunciamientos del movimiento juntista en pro de la dimisión y expatriación de Espartero (junio -julio 1843), la revuelta de la "Jamància" (otoño 1843) y el bombardeo a la ciudad por el general Prim.

El Capítulo V, dedicado a la sociedad, estudia las características de la burguesía y del proletariado del momento a través de los datos aportados por la literatura. Los autores explicitan en sus obras la ideología política que defienden, en función de un complejo entramado de intereses. También recogen aspectos relacionados con la moralidad, costumbres, vivienda, modas y diversiones, todas ellas presentadas por el autor con el objetivo de ensalzar o denunciar al personaje y a la clase social objeto de descripción y a quien representa. En ese sentido, los datos que se aportan en las obras siempre tienen el carácter funcional de educar, desenmascarar o denunciar, de acuerdo con la manera de pensar de cada autor.

La Topografía de la ciudad (Cap. VI) representada literariamente es la que corresponde a los escenarios de la convulsión que están viviendo, por lo que las descripciones no son desapasionadas, ni se presentan equilibradamente los diversos espacios urbanos. Su razón de existir está en función de los acontecimientos que en ellos se iban desarrollando. De este modo, los autores señalan las murallas y los fuertes militares, sobre todo los de Drassanes, la Ciutadella y Montjuïc. Por otra parte, los lugares emblemáticos de intramuros son las plazas políticas de Palau y de Sant Jaume y algunos lugares de encuentro ciudadano como la Rambla, las calles Escudellers, Ample, Ferran, la Muralla de Mar y poco más. De extramuros se resalta la Barceloneta, la plaza de toros, el
"Cementiri Vell", Nuestra Señora del Coll y Montjuïc.

El Epílogo (Cap. VII) proporciona las conclusiones de la investigación. Sigue una Cronología de los autores y de los hechos ocurridos en la ciudad de Barcelona, con el fin de dar una información rápida al lector que lo requiera.

2) Descripción del trabajo

Las obras presentadas han sido estudiadas en dos sentidos:

- Primero, el propiamente literario y lingüístico, interesado por los aspectos formales y significativos de la obra en si misma. Aquí sólo se ha buscado hacer una presentación de los documentos elegidos, sin pretender una mayor exhaustividad.

- Segundo, un análisis del contenido de los textos desde el punto de vista pragmático, previo del análisis sociológico del discurso. Aquí se estudia la implicación del autor en su texto, los implícitos y las presuposiciones integradas, los modalizadores utilizados para conseguir los objetivos pretendidos, la ideología que transmite, etc.

Para enjuiciar las obras adecuadamente, hemos reunido informaciones diversas, que dan a esta investigación un carácter multidisciplinar:

A. El marco cultural y literario en el que, por su adscripción a una determinada generación, se desenvolvieron los autores, lo que permite contextualizar las obras en los márgenes adecuados dentro de la Literatura Comparada.

B. Las motivaciones que impulsaron a nuestros autores a escribir las obras seleccionadas y entenderlas mejor, tanto por el contenido como por la forma.

C. El contexto político, tanto de España como de Catalunya y Barcelona, en el que se producían las obras.

D. La situación económica y social de la población de Barcelona.

E. Los datos topográficos de la ciudad.

3) Conclusiones

Si bien cada obra es un reflejo particular de cómo su autor entendía e interpretaba el mundo, todos consiguieron, desde un punto de vista funcional, unos objetivos análogos:

a) Producir documentos literarios cercanos a la realidad.

b) Enmarcarlos de forma explícita en la ciudad de Barcelona.

c) Desarrollar el contenido de lo relatado entre los anos 1833 y 1843, aunque ninguna obra abarque toda la década en su conjunto.

d) Escribir obras narrativas, independientemente de su pertenencia a un género literario.

e) Denunciar aquello que sus respectivos autores consideraban abominable. Consecuentemente con su adscripción ideológica, las filias o las fobias manifestadas varían y aún se contraponen. A pesar de sus diferencias, tanto progresistas como conservadores propugnan un cambio en las estructuras políticas desde el absolutismo del que partían al liberalismo.

f) Funcionalizar los espacios elegidos. Con frecuencia se produce una metonimia entre el espacio y la acción de los personajes.

g) Reflejar la sociedad, con el objeto en general de mostrar las penurias y miserias (ya fueran físicas o morales) en las que estaban inmersos.

Las obras que presentamos fueron concebidas para defender los ideales abanderados por unos y otros. Las de los autores progresistas y radicales resaltan e idealizan los cambios conseguidos, mientras que las que pertenecen a autores conservadores destacan aspectos costumbristas, haciendo una crítica y ridiculizando al progresismo.

En conjunto, todas ellas nos proporcionan una imagen polifónica del cronotopo elegido: el de la ciudad de Barcelona entre los años 1833 y 1843.
This is a metaleptic study which aims to discover the literary image of a particular urban chronotope. The literary documents selected give an impression of the city of Barcelona during the years of the bourgeois Revolution and the events of the times as depicted by contemporary novelists, poets and playwrights.

The study is divided into two volumes.

- The first one starts with the Introduction (Prolegómenos) which outlines the aims of the work; there are then two chapters: Romanticism in Catalonia and Barcelona (El Romanticismo en Catalunya y Barcelona), and Genres and Authors (Géneros y autores). These chapters present an analysis of the literay situation in Catalonia. This volume ends with an annex (Anexos) of documents selected because they are short or hard to find.

- The second one is devoted to the basic aim of the study: the consideration of literatura as the motor of a society at a given moment, and also as a mirror of this society. The several chapters presents a wide range of documents which presents a literary image of Barcelona from 1833 to 1843, from the political, social and topographical points of view. This volume is closed with an Epilogue (Epílogo), a Cronology (Cronología) about the authors and events in question, and finally a Bibliography (Bibliografía).

El pas de pagesos a obrers i ciutadans és, sens dubtes, un dels trets més característics i trascendentals de la història contemporània. Un fenòmen accelerat en els darrers cent anys -de caràcter universal i amb plasmacions i ritmes diferents segons països i àrees geo-polítiques- en el qual el model de creixement urbà-industrial ha imposat la seva lògica econòmica i de relacions socials bo i destruInt el món rural europeu i sacsejant el de la resta del planeta.

Catalunya no ha estat, és clar, una excepció d'aquest procés de destrucció del món rural; ans al contrari, ha estat un dels exemples més punyents. El món rural català ha estat espoliat demogràficament, econòmicament, socialment i culturalment. Les dades són prou eloqüents: la població que habitava en municipis de menys de dos mil habitants ha passat de representar gairebé la meitat del total de Catalunya a poc més del sis per cent, els actius agraris han passat del cinquanta-vuit per cent al cinc i escaig per cent, armb una pèrdua neta de prop 370.000. Però encara ho són més, d'eloqüents, les transformacions socials i culturals dels nostres pobles. La cultura urbana s'ha escampat pertot esvanint la frontera inveterada entre la Catalunya rural i la Catalunya urbana. Avui Catalunya és, amb les matisacions corresponents, econòmicament, socialment i culturalment una sola unitat: la "Catalunya-ciutat".

Aquesta tesi intenta descriure el procés català a partir de tres grans eixos: primer, el plantejament de llarga durada i l'espai territorial del Principat; segon, la seva inserció dins el context internacional amb un plantejament d'història comparada; tercer, el seu caràcter interdisciplinar i totalitzador. La finalitat, doncs, no era tant l'aportació documental, l'erudició o sistematització d'unes determinades fonts, omplir alguna de les grans llacunes historiogràfiques, sinò la de formular noves preguntes als testimonis, fets i dades, que ja en disposàvem. Defugir les preguntes de sempre i obrir, si més no, nous interrogants. Interpretar, al capdavall, el procés d'industrialització i d'urbanització des de la perspectiva del món que s'esvania, els estralls i els costos socials que ha generat; recuperar, així mateix, els models alternatius que, d'una manera o altra, foren derrotats o marginats.

El plantejament de la tesi topava amb dos entrebancs de pes i d'una banda, la historiografia catalana havia renunciat a descriure el procés contemporani del món rural -encara continua capficada en la transició del feudalisme al capitalisme-; de l'altra, l'aportació d'altres estudiosos -geògrafs, economistes, antropòlegs, sociòlegs...- tenien un denominador comú, acadèmic i disciplinari: fragmentaven (alguns, per cert, de forma excel.lent) una realitat complexa i heterogènia. En aquest sentit, les fonts i la metodologia esdevenia el problema central.

L'elecció de les fonts i la seva jerarquització depenia en bona mesura del tema tractat més que no d'un plantejament inicial de preferències. Tot amb tot, he utilitzat el cinema com a fil conductor de l'anàlisi dels processos italià, francès i nord-americà. M'interessava subratllar la importància del llenguatge audiovisual en la formació cultural contemporània, així com la necessitat d'inserir-lo de ple en el discurs historiogràfic. Calia, si més no, prevenir la miopia intel.lectual que es produeix quan anem al cinema amb les ulleres de llegir llibres. Sense menyspreu de les fonts tradicionals de la història i els seus lligams, en el millor dels casos, amb la geografia, l'economia i el dret, he maldat per donar peu a d'altres fonts -cinema, literatura, rondalles, arquitectura, urbanisme...- i lligar-les amb el discurs antropològic, literari, artístic, sociològic...

A tall de conclussions podem esmentar: primer, el sistema de contractes de conreu -principalment de parceria i rabassa- com a base del desenvolupament del capitalisme al camp català i de les lluites socials entre propietaris i pagesos; segon, la subordinació cada cop més important de l'explotació familiar agrària front el "model californià" de les grans empreses agràries; tercer, l'augment creixent de l'agricultura a temps parcial i de la mà d'obra d'origen africà; quart, l'èxode rural com una forma de vaga (protesta) permanent, individual i a cops col.lectiva; cinquè, la discontinuttat de la cultura de base tradicional en la formació laboral i en les relacions socials dels pagesos, és a dir, l'adopció d'una mentalitat empresarial i unes pautes de comportament urbanes; sisè, la riquesa i pluralitat del sindicalisme agrari -amb la inclusió de tot un seguit de mapes per tal de localitzar la geografia de les diferents organitzacions sindicals i la seva evolució-; setè, l'arrelament i la força del societarisme pagès palesada, entre d'altres exemples, en el desenvolupament del cooperativisme tant en el seu vessant revolucionari-democràtic com en el vessant reformista-burgès; vuitè, els dèficits democràtics respecte el camp, i concretament el sindicalisme agrari, de l'anomenada transició política dels anys setanta; novè, l'exhauriment del model cooperatiu centenari -amb el tancament de moltes cooperatives- i la seva reconversió des del punt de vista empresarial; desè, l'escolarització, el servei militar i el desenvolupament dels mitjans de comunicació i transport de masses com agents del canvi esdevingut.

Deu conclussions que es poden resumir en dues grans idees: el pas de pagesos a obrers -en d'altres sectors productius o com agricultors amb mentalitat empresarial, si més no de la racionalitat econòmica capitalista- i el pas de pagesos a ciutadans, amb una cultura plenament urbana mal grat la seva activitat o el nombre d'habitants del seu municipi. Dues idees que es palesran amb molta més rotunditat en els propers anys en la perspectiva del Mercat Únic Europeu de la CEE, amb la jubilació de gairebé la meitat dels actius agraris i la pressió urbanitzadora del sòl agrícola.

Aquesta tesi doctoral s’ocupa d’investigar la història del Cercle Artístic de Sant Lluc, institució de reconeguda significació dins del món cultural català dels segles XIX i XX que va veure entre els seus protagonistes els germans Llimona, el bisbe Torras i Bages, Antoni Gaudí, Joan Miró i molts d’altres. A partir d’una reordenació i integració de l’Arxiu Històric del Cercle, acompanyada d’importants buidatges, entrevistes i una extensa bibliografia, ofereix un recorregut documentat l’entitat de la qual es pretén donar una imatge de conjunt, contextualitzant-la dins la vida social i cultural de la Catalunya de l’últim segle. La tesi aclara el delicat tema de la relació de l’entitat amb el Modernisme —dins el qual considera que es pogui incloure donant un significat ampli al terme— i delinea la col•laboració dels socis a la connotació civicocultural al Noucentisme. Esbrina la raó per la qual gairebé tots els intel•lectuals i artistes de la preguerra van sentir la necessitat de vincular-se al Cercle Artístic de Sant Lluc, basant-se en la importància fonamental de la seva biblioteca i en el seu paper com a centre aglutinador que, ben lluny de ser una congregació confessional —com s’ha dit freqüentment— va viure una complexa sinergia d’elements contradictoris entre conservadorisme i avantguardisme. Analitza, doncs, com aquesta situació ambigua es troba precisament en l’origen del tancament forçós del Cercle i també de les dificultat per a la reobertura. Posa, a més, de manifest la relació —fins ara no explicada— que es va produir a l’entitat als anys cinquanta entre una viva resistència cultural antifranquista, una indispensable però opressiva protecció eclesiàstica i el recolzament d’una burgesia intel•lectual de diferents tendències polítiques. Insisteix en el clima que va crear dins del Cercle la interacció entre les Seccions (Amics de Gaudí, Coral Sant Jordi, ADB, Teatre Viu, Ciclo de Arte Hoy, entre d’altres) que, des de la música, el teatre, l’arquitectura i, òbviament, les arts plàstiques, van formar un front de lluita —un dels pocs— per a la conservació de la cultura catalana durant el franquisme. S’ocupa en profunditat de les relacions de l’entitat amb l’Església catalana, de la qual, a partir de les orígnes confessionnals, comparteix els notables canvis, acullint figures com Torras i Bages, Manuel Trens o Pare Jordi Llimona. Finalment investiga el procés de retraïment cívic de l’entitat des de la Transició, quan ja no existeix l'enemic comú franquista per unir personalitats de diferent bagatge cultural, extracció social i orientació política, moment en el qual, doncs, es trenca sobtadament una llarga i activa tradició de participació ciutadana mantinguda des de feia quasi un segle. Per completar la imatge de l’entitat, de les seves característiques claus i dels seus elements de continuïtat i ruptura, s’inclou una anàlisi dels recents anys de represa que anuncien una nova fase. L’anàlisi de les qüestions cabdals que vertebren la vida de l’entitat, juntament amb l'estudi detallat dels esdeveniments en els quals desenvolupà un paper protagonista, donen una imatge de la complexitat del recorregut del Cercle Artístic de Sant Lluc i, alhora, ofereixen aportacions clarificadores d’algunes de les dinàmiques essencials del món cultural català des del final del XIX segle.
This doctoral thesis focuses on the history of the Cercle Artístic de Sant Lluc, an art society with a pivotal role in the XIX and XX century Catalan culture. Among its members, there are internationally renowned figures like Antoni Gaudí, Joan Miró or Perejaume. Starting from the reordering of the Cercle Artístic de Sant Lluc historical archive, the thesis incorporates interviews and an extensive bibliographic research, providing a thoroughly documented image of the institution and contextualizing its significance in the cultural and social life of the XIX and XX century Catalonia. The thesis proposes new perspectives on the Cercle Artístic de Sant Lluc relation with the Catalan movements Modernisme and Noucentisme, and on the important cultural resistance against Franco’s dictatorship.

"Les Biblioteques Populars de la Mancomunitat (1915-1925)" estudia la història de les biblioteques públiques fundades per l'administració de la Mancomunitat, federació de les quatre diputacions provincials catalanes, creada el 1914. Malgrat no disposar de capacitat legislativa ni d'un sistema de financiació propi, la Mancomunitat aconseguí dur a terme -fins a l'any 1925 en què fou suprimida- una admirable tasca en el camp educatiu i cultural, i especialment, en el terreny bibliotecari, gràcies a la capacitat de lideratge de Prat de la Riba, el seu primer president, i de les personalitats d'Eugeni d'Ors, responsable del pla inicial i director des de 1915 al desembre de 1919, i de Jordi Rubió, que el substituí sumant al seu càrrec de director de la Biblioteca de Catalunya el de director de les Biblioteques Populars.

La tesi estudia els precedents de biblioteques públiques a Espanya i Catalunya; els models que les biblioteques catalanes prenen de referència; el procés de gestació del pla de biblioteques; i la seva implantació i resultats. La tesi dedica especial atenció a les figures dels protagonistes: Eugeni d'Ors i Jordi Rubió, el primer com a redactor del projecte inicial i impulsor de les primeres biblioteques; el segon, com a veritable creador i professional que consolidà el primer sistema a Espanya de biblioteques públiques. En les conclusions es mostra com aquestes foren unes biblioteques modernes i innovadores en els locals, els serveis i la formació del personal, i que gràcies aquests factors tingueren una gran acceptació i un gran èxit de públic. Aquestes biblioteques, instal·lades en edificis nova planta, foren de les primeres a Espanya en organitzar els llibres de lliure accés, oferir servei de préstec, disposar d'un espai i de fons per al públic infantil, oferir uns horaris amplis i adequats a les necessitats de la població i estar ateses per un personal femení específicament format per a aquesta tasca en l'Escola de Bibliotecàries. En suprimir-se la Mancomunitat existien vuit biblioteques en municipis de les quatre províncies: Sallent (1918), Canet (1919) i Pineda (1922) a la província de Barcelona; Valls (1918) i el Vendrell (1920) a la de Tarragona; les Borges Blanques (1918) a la de Lleida; Olot (1918) i Figueres (1922) a la de Girona.

La tesi inclou diferents annexos: les dades històriques i de funcionament de cada biblioteca en aquest període, com també la descripció de la documentació conservada per cadascuna d'elles; la relació dels fons de les biblioteques d'Olot i Sallent el primer any de funcionament; i reproducció de diferents documents citats al llarg del treball. També s'inclou un índex de figures que permet recuperar les imatges de les biblioteques que il·lustren el treball.
"Les Biblioteques Populars de la Mancomunitat (1915-1925)" studies the public libraries instituted by the Mancomunitat, the Catalan regional government created in 1914. Though without any legislative capacity or any financial autonomy, the Mancomunitat was able to impulse - until 1925, when it was abolished - an admirable piece of work in the educational and cultural fields, and more specifically in the creation of a library network. Prat de la Riba, leader of the Mancomunitat and its first President, was backed in the cultural field by Eugeni d'Ors, who was responsible for the initial library Plan and its director from 1915 to December 1919; Jordi Rubió took then the direction of the Public Libraries, adding to his care the direction of the Biblioteca de Catalunya.
The thesis studies the previous instances of public libraries in Spain and Catalonia; the models on which the Catalan libraries were based; the library plan rationale, and its implementation and results. The thesis stresses on the role of the two central characters: Eugeni d'Ors and Jordi Rubió; the former as the author of the initial project and promoter of the first libraries; the latter as the true creator and the professional who firmly founded the first system in Spain of public libraries. Those libraries, settled in buildings of its own and constructed for that purpose, were the first in Spain to organize books for public access, to offer satisfactory opening time and aimed to the needs of the public, and to be served by a feminine staff specially trained for this task at the Escola de Bibliotecàries.
When the dictator Primo de Rivera brought the Mancomunitat to an end, there were already eight libraries in municipalities spread all over the region: Sallent (1918), Canet (1919) i Pineda (1922) in the province of Barcelona; Valls (1918) el Vendrell (1920), in Tarragona; les Borges Blanques (1918) in Lleida; Olot (1918) i Figueres (1922) in Girona."

En aquesta tesi s'analitza l'evolució sòciopolítica de Cervera a la Guerra de Successió i en el decurs del segle XVIII. A les seccions I i II s'explica la seva opció felipista pel mite realista autòcton, conformat en el procés de consolidació com a comunitat urbana de jurisdicció reial i la contestación gremial al nou poder absolutista borbònic local pels trets propis d'una cultura política plebea pre-industrial. A les seccions III i IV s'analitza la composició i evolució sòcio-econòmica de la població i de la comarca circumdant de la Segarra en el procés d'arrencada de la industrialització capitalista de Catalunya, tot i fent un especial èmfasi a l'importància del sistema creditici-usuari de l'Antic Règim (Censals) en la detracció de rendes als petits camperols i artesans emfiteutes endeutats estructuralment, la qual cosa determinaria una orientació rendista i parasitària dels grupos socials patricis i burgesos amb capacitat d'estalvi i inversió, cosa que aïllaria econòmicament aquesta zona del Principat de les noves activitats comercials i Industrials que es desenvolupaven en el litoral i algunes ciutats de l'interior, fent-la bascular cap a l'anomenada "Catalunya pobre rural".

Aquesta tesi doctoral té com a orígen la confluència de dos temes: l'educació en valors i el paper de l'Associació de Mestres "Rosa Sensat" en la renovació pedagògica en la Catalunya dels anys seixanta i setenta. Amb aquest doble objectiu, ens van proposar fer una anàlisi dels valors presents en els diaris de l'Escola d'Estiu de l'Assocació "Rosa Sensat", en el període comprés entre el 1969 i el 1979. Vam escollir aquesta dècada perquè a banda que l'informació continguda en els diaris d'aquesta època era molt enriquidora, el context en què es van escriure era ple d'esdeveniments que anunciaven un canvi decisiviu en molts àmbits de la realitat cuotidiana, amb el pas del franquisme a la democràcia.

Per tal de dur aquest treball de recerca, la metodologia ha combinat la consulta de material escrit (articles, llibres, programes, diaris de l'escola) amb alguns testimonis personals tan importants per al món de la Pedagogia com ara Marta Mata i Mercè Fluvià, la primera com a veritable ànima de l'Associació i la segona com a alumna dels cursos d'estiu als anys setanta.

La tesi es divideix en tres grans apartats: En el primer, anomenat "Rosa Sensat i contextualització", fa un esforç per a situar el personatge que donà nom a l'associació en el context polític, social, ideològic i educatiu de l'època. També es descriu com es va crear l'institució, quins eren els seus òrgans de gestió i quines van ser les seves etapes de funcionament més importants. Es fa un esment especial a la creació de les Escoles d'Estiu i el seu valor pedagògic per a la renovació del pensament pedagògic català.

El segon gran bloc del treball ("Recull d'articles dels diaris de les Escoles d'Estiu") fa una anàlisi de l'ideari pedagògic que guiava les activitats de l'institució (el paper atorgat a la llengua, a la lectura o la lectura) i dels tipus d'educació que apareixen esmentats als diaris: l'educació permanent, l'educació integral, l'educació intel·lectual i educació dels sentits. També s'estudia quin era el rol assignat al mestre i quin era l'acolliment als professionals vinguts de fora de Catalunya.

Per últim, el tercer apartat ("Valors") està format per una introducció al concepte de valors, la seva jerarquització i de quina manera es troben presents en els diaris de l'Escola d'Estiu. Una selecció de referències bibliogràfiques emprades per a l'elaboració del treball tanca aquest aparat.

La tesi conté, a més, un seguit d'annexos, on es presenten un seguit de dades quantitatives del període analitzat, el guió de les entrevistes realitzades a Marta Mata i Mercè Fluvià i una reproducció de documents relacionats amb l'Escola d'Estiu.

La anàlisi de l'evolució del fenomen esportiu a la ciutat de Barcelona durant la transició democràtica (1975-1982) és l'objecte d'estudi d'aquesta tesi doctoral. El mencionat període constituí un marc de profundes transformacions jurídiques, socials i polítiques que possibilitaren la definitiva modernització del país i la massiva incorporació de l'esport entre els nous estils de vida dels espanyols. Des d'una perspectiva historiogràfica doncs, aquesta recerca s'apropa a la realitat del fenomen esportiu durant la transició democràtica, amb la intenció de determinar si en paral·lel a la democratització del sistema polític estatal s'esdevingué un procés de massificació esportiva a la ciutat de Barcelona.

Aquest estudi presenta una estructura cronològica i temàtica, aprofundint en les actuacions entorn a les manifestacions esportives de les diferents administracions -estatal, autonòmica, provincial i municipal-i de l'associacionisme esportiu i veïnal, durant el període 1975-1982. En aquest sentit, s'observa que malgrat la reestructuració governamental estatal característica de la primera meitat de la transició democràtica (1975-1979), seguí essent l'associacionisme esportiu el principal promotor de la transformació del fenomen esportiu a la ciutat comtal. D'ençà de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979 i fins a les eleccions legislatives de l'octubre de 1982, l'Ajuntament de Barcelona passà a encapçalar la mencionada transformació a través de la implementació d'una diversificada política esportiva que, al seu torn, accelerà l'evolució de l'associacionisme esportiu cap a plantejaments més propers a l'esport per a tothom.
Alhora, cal mencionar la intensificació del col·laboracionisme existent entre les diferents administracions i l'associacionisme esportiu i veïnal com a conseqüència de la definició de les polítiques esportives municipal, provincial i autonòmica, de l'inici del procés de candidatura per als Jocs Olímpics de 1992 i de la convergència entorn a l'afavoriment del procés de massificació esportiva a la ciutat de Barcelona.
The analysis of the evolution of the sport phenomenon in the city of Barcelona during the democratic transition (1975-1982) is the object of study of this doctoral thesis. The mentioned period constituted a frame of deep legal, social and political transformations. These changes made possible the definitive modernization of the country and the massive incorporation of the sport between the new styles of life of the Spaniards. From a historiographycal perspective then, this investigation comes near to the reality of the sport phenomenon during the democratic transition. The object of it was to determine if in parallel to the democratization of the state political system a process of sport massification in the city of Barcelona took place.
This study presents a chronological and thematic structure, deepening in the performances surroundings to the sport manifestations of the different administrations -state, autonomic, provincial and local- and from the sport and neighbourhood associationism, during the period 1975-1982. In this sense, it is observed that in spite of the governmental reconstruction state characteristic of first half of the democratic transition (1975-1979), sport associationism continued being the main promoter of the sport phenomenon transformation in Barcelona. From the local elections held on 3 April 1979 and until the legislative elections -October 1982-, the Town Council happened to lead the mentioned transformation through the implementation of a diversified sports policy that, as well, accelerated the evolution of the sport associationism towards expositions nearer the sport for all.
In turn, it is necessary to mention the intensification of the existing collaborationism between the different administrations and the sport and neighbourhood associationism as a result of the sport policies definition, of the beginning of the process of candidacy for the Olympic Games of 1992 and of the convergence surroundings to the process of sport massification in Barcelona.

KEYWORDS: sport, sport massification, Barcelona, democratic transition.

Aquesta obra sobre la violencia que s'exercí en la reraguarda catalana durant la revolució i guerra civil que visqué Catalunya de juliol de 1936 a febrer de 1939 és difícil, complexa i plena de tota mena de contradiccions. El propi títol ja és difícil d'escollir, perquè analitzar la violència a la reraguarda dins d'una guerra -el grau màxim de destrucció i mort- no deixa de ser un contrasentit. Però la reraguarda catalana, el món civil allunyat dels fronts de guerra, visqué un grau tan gran d'enfrontaments i tensions que sovint van acabar amb represàlies, repressió, morts i assassinats.

L'estudi de la violència en la reraguarda catalana és necessari per conèixer què fou, quan, fins on arribà, quins sectors foren colpits, quin temps tingué, com reaccionaren els qui la visqueren, per apropar-nos a la més variada motivació dels qui l'exerciren, per concretar quants en foren víctimes, per diferenciar les seves professions, opcions politiquees o circumstàncies més diverses. Tot aquest complex món de repressió i violència, mort i represàlia, cal computar-lo d'una manera on les contradiccions de signe polític, període o època en què es produeix, responsabilitat o circumstància sigui possible interpretar-ho dins la vida revolucionària o de guerra que va viure Catalunya de juliol de 1936 a febrer de 1939. D'aquí que la metodologia que hem aplicat es basi en el criteri de fer la recerca més exhaustiva a totes les fonts i documents que hem pogut treballar.

En primer lloc hem seguit tots i cada un dels Registres Civils (Secció de Defuncions) de totes les poblacions de Catalunya, tasca que ens permet elaborar una primera relació de víctimes de repressió i la data del traspàs. També ens permet conèixer la identitat de la majoria de les morts, així com l'edat, el lloc d'origen i el de residència, la professió, l'estat civil, la causa de la mort i, sovint, ens és indicat el lloc i l'hora. Pel que fa als desconeguts, la Generalitat republicana va crear en plena Guerra Civil una comissió que dirigia un Jutge especial, Bertran de Quintana, per la investigació de "Exhumació d'assassinats i inhumacions clandestines", que reuní un important aplec de documentació i realitzà algunes passes importants per a la clarificació de les morts, incloent-hi expedició d'actes de defunció. Tot i així, continuaven fent-se paleses algunes llacunes importants, de manera que en alguns casos vam recòrrer a fons alternatives, com l'Hospital Clínic, on eren conduïts els cadàvers que es trobaven a l'extraradi de Bacelona, o al registre del Dipòsit Judicial.

Un cop analitzades les fonts provinents del costat republicà, ens vam concentrar en l'anàlisi de les fonts sorgides al bàndol dels sublevats, dit "nacional". Després d'acabada la Guerra Civil, el Ministeri de Justícia va posar en marxa l'anomenada "Causa Nacional", que avui es troba dipositada a l' "Archivo HistóricoNacional", radicat a Madrid. Els expedients, força complets, es troben organitzats per províncies i contenen una informació sovint molt exhaustiva de tot allò que succeí durant "la dominación roja", amb l'objectiu d'identificar i de depurar les corresponents responsabilitats político-judicials de les persones que es van veure implicades en els fets violents que tingueren lloc durant tot el període bèl·lic. Tot i la riquesa documental d'aquest fons, el regime franquista només n'usà una petita part i d'una forma absolutament tendenciosa, exagerant els episodis de violència, els abusos i els assassinats.

Altres fons del mateix bàndol, igualment valuoses, sòn per exemple la premsa periòdica (on després del conflicte es van publicar nombrosos articles i esqueles en record de determinats difunts) i un gens menyspreable aplec documental generat per recordatoris, opuscles, butlletins o fins i tot llibres on es recorda les víctimes de la reraguarda (membres de congregacions religioses, càrrecs d'ajuntaments, professionals o simples particulars) basant-se més en una relació directa de coincidència personal, familiar o professional que no pas en una simple voluntat propagandística. De fet, aquesta mena de fonts aporta unes cifres que resulten força ajustades sobre l'abast repressiu en l'àmbit que estudiaven. També cal considerar altres obres monogràfiques sobre la repressió en un àmbit geogràfic concret, on els historiadors locals, tot i manifestar prejudicis ideològics que no tenen res a veure amb la professió historiogràfica, realitzen algunes aportacions que cal tenir en compte.

Els resultats finals de la recerca s'han presentat en tres blocs organitzats de la manera següent: la primera part fa un repàs exhaustiu de la situació general a Catalunya des del juliol del 1936 fins a la fi de la guerra, la segona part fa una anàlisi de la violència i de la repressió a la reraguarda catalana durant el període bèl.lic, i finalment la tercera presenta una proposta de conclusions i un complet annex documental, on es presenten les dades recollides agrupades en funció de les Regions en què fou organitzada Catalunya segons la divisió territorial proposada per la Generalitat republicana. Una bibliografia i una relació de les fonts documentals consultades completen el present treball, que es presenta ara en versió digitalitzada mercès a la còpia dipositada al Centre d'Estudis Històrics Internacionals.

Amb el present treball d'investigació hem analitzat l'evolució del corporacionisme dels arquitectes catalans, essencialment el radicat a la ciutat de Barcelona, durant el transcurs d'un segle, entre 1874 i 1975. Hem conegut, així, la trajectòria de les diferents corporacions (l'Associació d'Arquitectes de Catalunya, el Sindicat d'Arquitectes i el Col•legi Oficial), les natures que adoptà cada una d'elles i les causes últimes que les determinaren, gairebé sempre una combinació entre el context polític en què nasqueren i la concepció de la professió que predominava entre la classe o la que s'imposà. Així, n'hem historiat l'evolució i les vicissituds organitzatives experimentades i, alhora, la forma d'entendre l'ofici que les condicionà. D'una manera especial, emperò, hem volgut aprofundir en el vessant polític, social i cultural d'aquestes entitats. És a dir, en la manera en què es relacionaren amb el seu marc històric, en com aquest les influí i, sobretot, en l'aportació que en aquests tres àmbits hi va fer la classe d'arquitectes catalans organitzada. Amb això, observem que, més enllà de l'exercici professional de l'Arquitectura - que evidentment no és en absolut asèptic -, els homes que es situaren al capdavant de les diferents corporacions presentaven inquietuds respecte la vida pública que els envoltava i, mitjançant els canals que oferia l'entitat, sentiren la necessitat de prendre-hi part. En termes generals, quan entre les motivacions per posicionar-se hi detectem raons alienes a l'estricta defensa o reglamentació professional, això és una voluntat de bastir una societat més estructurada o de generar coneixements, espais de debat i processos de reflexió, de l'índole que siguin, afirmarem que els agents protagonistes esdevenen intel•lectuals. Aquesta condició l'adoptaren d'una manera marcada en dos períodes molt concrets i alhora diferenciats entre ells. El primer va ser el de la Catalunya republicana, quan tant el COACB com l'AAC s'oferiren sense reserves al servei de la Generalitat autònoma; el segon, a partir de finals de la dècada dels anys cinquanta i sobretot inicis dels seixanta, en què s'aconseguí connectar novament la realitat arquitectònica catalana amb la de la resta del món occidental i es començaren a qüestionar cada cop amb més vehemència els paràmetres del franquisme. Entre totes dues etapes, en la conjuntura de màxima excepcionalitat dels anys bèl•lics, l'organització que ostentà oficialment la representació dels arquitectes catalans ha de ser qualificada de revolucionària i combatent. Per tot plegat, pel valor de les fites culturals assolides i pel nivell de compromís politicosocial adquirit, l'anàlisi de l'evolució del corporacionisme arquitectònic català ens ha fet veure en aquest col•lectiu professional una peça de força rellevància per a la configuració de la Catalunya contemporània, en tant que creadora de coneixements i generadora i difusora d'opinió i debat. A més, els facultatius que més s'hi involucraren trobaren en aquestes entitats una plataforma des d'on sumar al seu rol de tècnics, en ocasions també d'artistes, un activisme en altres vessants, però que a la postre era indestriable de la seva professió, atès que des d'allà interactuaren amb els col•legues i amb el conjunt de la societat, l'inevitable receptor de les seves obres. En aquest sentit, doncs, considerarem el paper que hi exerciren com un element més que els investigadors hauríem de tenir en compte quan avaluéssim les seves trajectòries individuals, puix fou una forma més que tingueren d'entendre i de desenvolupar l'Arquitectura al nostre país, malgrat que menys vistosa i fins ara desconeguda que l'efectuada des de les taules de disseny, a peu d'obra o a les palestres docents.
This research work analyzes the association movement of the Catalan architects, mainly located in Barcelona, during a century, from 1874 to 1975. We have studied the trajectory of the different corporations (the Associació d'Arquitectes de Catalunya, the Sindicat d'Arquitectes de Catalunya and the Col•legi Oficial), their main traits and how they were determined by the historical and political events. In that sense, we have assessed both the corporations' evolution and vicissitudes and the understanding of the profession. We especially have studied the political, social and cultural side of theses entities. Thus, we have observed how the Catalan architects were influenced by their historical context and what kind of contributions they made from their professional fields. In this way, we deduce that during the Second Spanish Republic (1931 – 1936) and in the last decade of Francisco Franco's dictatorship (1964 – 1975), the architects became intellectuals, prioritizing their social vocation to their professional or economic interests. They carried out committed political actions and developed one of the best cultural programmes of Barcelona at the time. We also infer that the collective of the Catalan architects played a major role in shaping contemporary Catalonia, because it was an outstanding creator of knowledge and generator of opinion and debate.

En el marc de la Catalunya de mitjans segle XIX la recuperació de la universitat barcelonina permet, a l'emergent burgesia catalana, establir un programa de recuperació dels estudis superiors enfaixats per les normatives restrictives dels governs liberals, moderats i progressistes, que mantenen una orientació centralista de la instrucció pública, i de la resta d'instruments polítics. En aquesta conjuntura comença la labor docent del vilafranquí Francesc Xavier (ó Xavier) Llorens i Barba, que va guanyar primer la càtedra de l'Institut, i després la de Filosofia i la seva història a la Facultat de Filosofia. Llorens es mantingué sempre en l'estricta observància de la seva missió professional: formar el jovent universitari en els coneixements de la filosofia -sobretot l'escocesa del sentit comú-, però també en els aspectes ètics i morals, despertant el que per Llorens era el quid de la Filosofia, la consciència. Això queda emmarcat en el context universitari en què es mogué, detallant les principals lleis i reformes que afectaven la vida universitària catalana i espanyola, impulsades des dels governs durant els llargs anys de poder moderat.

Veiem també quines seran les persones, totes elles vinculades amb la Renaixença, que més tractarà el nostre filòsof: Manuel i Pau Milà i Fontanals, Joan Mañé i Flaquer, Marià Aguiló, Josep Maria Quadrado i Joaquim Roca i Cornet entre altres. Tots ells arrenglerats amb el moviment liberal conservador català, molt vinculat a l'Església catòlica, que intentaran, d'una banda, preservar la cultura tradicional relacionada amb la religió, però de l'altra, procurant que el catolicisme aconsegueixi una certa modernització per tal de facilitar la seva continuitat en una societat que basculava cada cop més cap al materialisme i, com a mínim, l'agnosticisme. Més endavant incloem una anàlisi general de la filosofia europea del segle XIX i precedents, cap a la concreció més precisa en el pensament divulgat per Llorens i Barba, a través de les diverses recopilacions d'apunts.

Els apunts de Llorens van ser objecte de polèmica anys després de la seva mort perquè es va dilatar molt la seva edició definitiva. Alguns acusaven la Universitat de tenir-los obstaculitzats perquè el corrent tomista dominant en aquesta institució des de finals del XIX no volia donar a conèixer l'admiració que el mestre sentia per Kant. El que aportem com a novetat són els apunts de Lluís Àlvarez, alumne de Llorens, on en els preliminars del curs parlava dels conceptes estat i nació, identificant aquest darrer amb l'existència d'una llengua pròpia, cosa que ja en 1855, en ple Bienni, podia donar arguments als intel·lectuals implicats amb el catalanisme cultural.

L'obra més destacada de Llorens en vida va ser el discurs inaugural del curs 1854-1855 a la Universitat de Barcelona, també, com veiem, en ple Bienni Progressista. És una obra densa, acadèmica, que pot tenir diverses lectures, en la qual Llorens condensà part del seu pensament que, d'altra banda, no deixà ampliat en cap més text. Es coneix un discurs sobre la figura del seu mestre (i mestre de tota la seva generació) Ramon Martí d'Eixalà, pronunciat a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, però que es troba desaparegut. En el discurs inaugural Llorens es refereix al desenvolupament de la filosofia en els pobles. Aquests haurien d'estar atents més al seu potencial intern que a les influències estrangeres, no fixar-se tant en les novetats vingudes de l'exterior i conrear el propi esforç.

Llorens, persona escoltada i respectada pels seus contemporanis, solament aspirava a influir en els deixebles. Dos dels seus deixebles més destacats, en l'àmbit espaial català i espanyol, van ser Josep Torras i Bages i Marcelino Menéndez Pelayo.

Este trabajo se centra en la descripción de un proceso que, sin duda a lugar, puede considerarse de influencia minoritaria: el de los grupos de mujeres que trabajan por un cambio político y social en defensa del colectivo femenino. Hemos seleccionado cinco grupos de acuerdo con su relevancia para el feminismo o para la política de mujeres en general: dos de ellos definidos como parte del movimiento feminista independiente y otros tres insertos en partidos políticos decisivos para la vida política de nuestro país. Se trataba de realizar un estudio empírico y retrospectivo a partir de la observación, durante una época larga -de 1975 a 1996¬, de la evolución ocurrida en cada uno de los grupos respecto a la defensa de temas asociados tradicionalmente al feminismo militante, las relaciones entre ellos y las posibles influencias mutuas.

Y lo hemos hecho a través de la observación del discurso. Para ello hemos utilizado un programa informático de análisis de contenido utilizado por primera vez y desarrollado por el Dr. José Manuel Cornejo que nos ha permitido un análisis exhaustivo de todos los textos desde el primer año analizado hasta el último (veintiún años en total).

Nuestro planteamiento de entrada consistió en considerar a los grupos feministas independientes como agentes de cambio social. Según nuestra hipótesis, estos grupos a pesar de su aparente rechazo social debido a la radicalidad de sus posiciones, tendrían una influencia significativa sobre los grupos de mujeres dependientes de partidos políticos, y éstos últimos actuarían probablemente de difusores a la sociedad sobre las ideas asumidas.

Los resultados de nuestro estudio muestran una razonable evidencia de que, efectivamente, ése es el proceso seguido a lo largo de estos años por los grupos analizados, a pesar de las diferencias en la evolución específica de cada uno de ellos.

Cabe suponer, por tanto, que los cambios producidos en los grupos dependientes se deben a la influencia de los grupos feministas independientes ya que son la única fuente posible de influencia en estas cuestiones. Y todo parece indicar que la influencia se ha producido a pesar e incluso en contra de la voluntad consciente de los grupos influenciados. Nos referimos a que los grupos dependientes de partidos políticos (siempre sujetos a las expectativas electorales) suelen mantener una distancia prudente respecto a los independientes, cuando no una actitud clara de rechazo, por considerarlos excesivamente radicales y discrepar en sus estrategias de actuación. Además de hacerse eco del rechazo social, las mujeres de grupos dependientes raramente se consideran feministas como grupo, precisamente para huir de las connotaciones negativas que ese término conlleva socialmente.

Nos hallamos por tanto ante la circunstancia de que, en un momento en que se habla del fin del movimiento feminista independiente que hemos conocido hasta ahora, los grupos dependientes de partidos políticos han recogido el testigo que llevaban sus compañeras y defienden las clásicas ideas feministas. Pensamos que el mecanismo que explica este proceso en gran medida es el de la conversación o influencia inconsciente, por lo menos hasta el momento en que la influencia se hace pública y manifiesta.

Si consideramos que los grupos feministas independientes analizados se han comportado como grupos minoritarios que se han esforzado en tener visibilidad y reconocimiento social, factores imprescindibles para lograr influencia, y si aceptamos también que el estilo cognitivo y de comportamiento ha sido consistente aunque radical, podemos aceptar que reunían las características necesarias para ejercer influencia de tipo interindividual (respecto a otros grupos de mujeres) y en relación a la posición de la mayoría social. Hay que sumar a esto otra condición que considera importante, y es que su actuación se ha movido de acuerdo "con el espíritu de la época", o lo que es lo mismo, inserta en las líneas de evolución social ya que, de lo contrario, su influencia hubiera sido mucho mejor e incluso nula.

A lo largo de este trabajo se puede observar cómo los grupos minoritarios fracasan en la influencia manifiesta y sin embargo provocan cambios de reestructuración cognitiva en el blanco de influencia que llevan a sumir sus posiciones aunque de forma latente e inconsciente. En este caso, por parte de los grupos de mujeres dependientes de partidos políticos, adherirse públicamente a las posiciones de los grupos feministas radicales, sobre todo en las dos primeras épocas analizadas, podría implicar atribuirse rasgos negativos de desviación social, aquellos con los que está estereotípicamente connotada la minoría feminista.

Sin embargo, los grupos de mujeres dependientes de partidos políticos, aunque diferentes de los minoritarios, están más cercanos a sus posiciones que la mayoría social de las mujeres ya que comparten sus intereses fundamentales: la defensa de las mujeres. Este será otro factor que propicie la influencia, ya que se ha demostrado mayor influencia en los grupos cercanos en posicionamiento a la minoría que en los que parten de posiciones iniciales distantes.

¿Qué es en este caso lo que permite la exteriorización de la conversión? Pensamos que no se da en el feminismo español el proceso de otros países, como por ejemplo Italia, en los que la existencia de una meta supraordenada unifica a los diversos grupos feministas y les da visibilidad y aceptación social. No es ésa al menos la evolución detectada en este estudio. Más bien como si se produjera uno de los efectos de la conversión: el llamado efecto retardado (sleeper effect) del cambio de actitudes. Se trata el proceso mediante el cual, con el paso del tiempo, se produce una "criptomnesia" social por la que las personas o los grupos sometidos a una influencia, olvidarían el origen y la identidad de la influencia pero asumirían en cambio su contenido. En nuestro estudio, a juzgar por los discursos de la última época, los grupos dependientes de partidos políticos han asumido en gran parte las ideas feministas radicales, modificando el tono de sus discursos e incrementando la experiencia subjetiva, pero no por ello asumen públicamente el feminismo, es decir, siguen sin reconocer la influencia de la minoría radical. Pensamos que éste es un ejemplo de que, efectivamente, se habían subestimado las posibilidades de influencia de las minorías exogrupo y va en la línea de los estudios que muestran que las minorías exogrupo tienden a influir tanto, o incluso más, que las minorías intragrupo (considerando en este caso a los grupos independientes como minorías exogrupo respecto a los dependientes debido a su carácter antinormativo) probablemente debido al mayor proceso de validación de sus argumentos que implícitamente exigen.
This work describes an intergroup process of influence base don the minority influence theory, and presents some corrections to usual predictions of this theory. It describes the influence of radical groups of women belonging to the feminist movement on other groups of women included in majoritary political parties in Catalonia (Spain). We observed the evolution of five of these groups through the analysis of their written documents during twenty-one years (since Franco's death and first democratic movements in 1975 to recent 1996). Then we tried to establish the flow of influences using their texts.

According to the minority influence theory and social influence studies, in-group influence should have more relevant effects in group production than out-group influence. On the contrary, our hypothesis stated that independent feminist groups should be considered the agents of social change. These groups have significant influence on the women majoritary groups in spite of their initial apparent social rejection. These groups act as active minorities showing a cognitive and consistent style and achieving social visibility and recognition.

The method used was content analysis of written documents. We used a PC DOS BASIC program developed by J.M. Cornejo, professor of the University of Barcelona. The program allows select words, cluster them and categoryze then in relevant items according the feminist political lines of action. The results were analyzed through multivariate correspondence analysis and cluster analysis programs.

The results confirm the hypothesis showing clear influences from out-groups to in-groups. This is a latent unconscious influence according to the "conversion theory" described by Moscovici, Mugny and Pérez (1987). The conclusions show that previous studies had underestimated the possibilities of influence of out-group minorities. Out-group minorities have at least the same or more influence that in-group minorities, probably due to the strongest validation process of the arguments that they implicity demand.

Aquesta investigació es centra en reconstruir la història del Canal d’Aragó i Catalunya, inicialment denominat Canal de Tamarit de Llitera, des dels seus primers projectes fins la seva construcció i posada en funcionament a partir de fonts molt diverses (memòries i projectes tècnics, disposicions legislatives, fulletons propagandístics, informes jurídics, articles periodístics, etc.). Els resultats indiquen que en els seus inicis sols buscava garantir les collites de la comarca de la Llitera, després fracassaren diverses iniciatives privades que esperaven obtenir grans beneficis abastint de cereals al mercat barceloní i, en darrer lloc, jugà un paper clau en la creixent implicació de l’Estat espanyol en el procés de modernització agrària mitjançant la política de foment als regs. L’arribada de l’aigua no fou la panacea que va resoldre la “qüestió agrària” que molts esperaven. No obstant, permeté un sensible increment de la producció agrícola i potencià una creixent articulació econòmica i espacial de la zona regable.
Esta investigación se centra en reconstruir la historia del Canal de Aragón y Cataluña, inicialmente llamado Canal de Tamarite de Litera, desde sus primeros proyectos hasta su construcción y puesta en funcionamiento a partir de fuentes muy diversas (memorias y proyectos técnicos, disposiciones legislativas, folletos propagandísticos, informes jurídicos, artículos periodísticos, etc.). Los resultados indican que en sus inicios solo buscaba garantizar las cosechas de la comarca de la Litera, después fracasaron diversas iniciativas privadas que esperaban obtener grandes beneficios abasteciendo de cereales el mercado barcelonés y, por último, jugó un papel clave en la creciente implicación del Estado español en el proceso de modernización agraria a través de la política de fomento a la irrigación. La llegada del agua no fue la panacea para resolver la “cuestión agraria” que muchos esperaban. Sin embargo, permitió un sensible incremento de la producción agrícola y potenció una progresiva articulación económica y espacial de la zona regable.
This research focuses on reconstructing the history of the Canal of Aragon and Catalonia, initially called Tamarite de Litera Canal, in the years between the first projects, the construction and the start up. A wide range of documentary sources has been used: technical memories and projects, legislative orders, advertising leaflets, legal pleas, newspaper articles, etc. The evidence points out that initially its mere use was only to ensure the crops of the Litera area. Later, some private enterprises which wanted to obtain big benefits by means of providing Barcelona market with cereals failed, and finally it had a key role in the growing involvement of the Spanish Government in the agricultural modernization process through foster the irrigation policy. The results demonstrate that the water arrival was not the expected panacea to solve the "agrarian question". Nevertheless, the Canal allowed a noticeable increase of the agricultural production and it enhanced progressive economic and spatial articulation of the irrigated area.

L'autor d'aquest treball és bagenc i aquesta és una de les raons que explica el perqué s'escull l'estudi de la societat bagenca. Pero no és l'única. La realitat socio-econòmica i política emmarcada en la transició del franquisme a la democràcia han condicionat el tema i la forma de plantejar-lo (qui sap si avui abordaríem les mentalitats i no les estructures socials). Probablement l'autor forma part d'aquells historiadors joves que no s'han quedat a Barcelona i han començat des dels seus pobles i des de les institucions comarcals més diverses, una producció historioqràfica que renova -precisament peí seu contacte amb el món universitari- la història local. Finalment, hom connecta amb una renovació dels estudis d'història agrària a Catalunya que diversos historiadors estan portant a terme en els darrers anys, encapcalats pel Dr. Emili Giralt, que s'han acostat als diversos corrents historiogràfics europeus i americans els quals estan interessats per la pagesia. En la confluència d'aquests condicionants es pot entendre aquest estudi. A banda d’escollir una área geográfica determinada, el nostre estudi abarca un període cronològic que comença a principis del s. XVIII i s'acaba a mitjan del s. XIX. L'elecció ha vinqut condicionada per la temàtica estudiada i per les fonts. D'una banda, a començaments del s. XVIII es detecten ja canvis en l'estructura de la propietat i de l'explotació iniciats probablement a finals del s. XVII, i que es concreten amb l'aparició dels rabassaires en els pobles concentrats bagencs. El s. XVIII veura créixer aquest grup social, igual que la població, la prodúcelo vitícola, la industria de la seda i la de la llana. D'altra banda, el punt d'arríbada ha estat escollit perqué és la data que es realitzen els amillaraments –documents claus per a l'estudi de l'estructura de la propietat– i perqué és el moment que la indústria cotonera introdueix el vapor, mecanitza els telers i es modernitza. Fins el 1860 l'estructura agrària bagenca consolida els seus trets que s'havien anat destacant en el s. XVIII i la mateixa estructura de la propietat ho demostra. Pero som conscients que a la primera meitat del s. XIX no hem treballat aspectes tan importants com els efectes desamortitzadors i desvinculadors, si bé no creiem que modifiquessin les tesis defensades aquí. Hem dividit el present treball en set capítols que presenten cadascun d'ells una unitat. El primer fa una breu incursió en la població sense cap altra pretensió que ressequir el creixement al llarq dels segles XVIII i XIX i replantejar alquns problemes a l'entorn deis censos de 1718 i 1787. En el segon hem estudiat el sistema de conreus i la técnica agrícola, fonamentalment la vitícola. L'especialitzacíó vitícola provoca un reajustament en l'equilibri ecolbgic comarcal. El bestiar disminuí, s'adoptaren adobs vegetals i la inversió de ma d'obra fou l'element clau de la productivitat. Hem estudiat també el procés de fabricació del vi i la diferenciació social al seu entorn. En el tercer capítol hem estudiat l'estructura de la propietat de la terra, la qual (atesa la importància de la rabassa morta i les possibilitats de la font consultada), hem complementat amb l'estudi de l'estructura de l'explotació. Finalment hem intentat reconstruir la formació d'una determinada estructura de la propietat. En el quart, sense una excessiva profundítat, s'aborda la importància de les activitats no aqràries a l'area qeogràfica estudiada: la seda, com a activitat fonamental de Manresa, i la llana als pobles de l'est bagenc En el cinquè capítol estudiem les formes d'extracció d'excedent que recauen damunt la pagesia. Fonamentalment se n'estudien dues: la contractació agrària -emfiteusi, rabassa i masovería- i les diverses formes d'endeutament pagès -censals, vendes a carta de gràcia, compra-vendes, debitoris, etc. Es deixen de banda o s'analitzen molt breument temes com la comerciálització dels productes i la pressió fiscal tant municipal com estatal. En el sisè hem realítzat una aproximació a la familia bagenca per acabar aprofundint amb el sistema de transmissió de béns com a diferenciación social mitjançant diversos mecanismes (estrateqies matrimonials, “Causes Pies per donzelles maridar”, beneficis eclesiàstics...) En el setè hem procurat definir els diversos qrups socials: la pagesia de mas i els seus processos de diferenciació interna, la pagesía mitjana (la qual, encara que feble, va sorgír en els municípis de poblament concentrat), els rabassaires, la petita noblesa (i el seu enriquiment en el s. XVII) i la burgesia urbana de Manresa que es consolida al llarq del s. XVIII. No hem estudiat l'artesanat urba de Manresa en profunditat. Finalment, a les conclusions hem intentat definir els trets principáis de l'estructura agrària baqenca a partir dels diversos elements aportats al llarq del treball.

El propòsit d'aquest projecte de tesi ha estat fer un estudi de camp sobre la vida lírica a la ciutat de Tarragona al llarg de la segona meitat del segle XIX. Posant en relleu la importància que van tenir les diverses activitats musicals: òpera, sarsuela, concerts i balls, en una capital provincial, que tot i ser de dimensions reduïdes, va veure passar pels seus escenaris gran part del repertori operístic i de sarsuela més destacat en aquells anys. En aquells temps van arribar a convergir temporades líriques en quatre sales de teatre al mateix temps. Tarragona al segle XIX era una ciutat molt activa culturalment, les diversions públiques arribaven a àmplies capes de la societat, on a més dels teatres, diversos cafès i associacions culturals també proporcionaven actuacions selectes, que anaven a càrrec dels músics locals o amb músics i cantants d'altres ciutats. En aquesta tesi s'ha estudiat el període 1850-1900. Per això s'ha seguit una metodologia basada en el paradigma interpretatiu, de caràcter descriptiu i exploratori que ha combinant dades qualitatives i quantitatives i implicant la recol·lecció, anàlisi i vinculació d'aquestes dades. En aquests anys podem afirmar que la vida cultural i, especialment, la lírica ha quedat documentada a través d'uns 2.500 retalls de premsa ordenats cronològicament per dia, mes i any, conjuntament amb la seva capçalera. Tota la informació recollida s’ha complementat, sempre que s’ha pogut, amb evidències externes extretes dels diferents arxius històrics locals consistents en imatges, cartes, documents i escrits de l'època referents a qüestions administratives o d’organització relatives a temes teatrals i / o lírics. Hem pogut constatar l'existència de més de 400 estrenes d'òpera, opereta i sarsuela, que suposen més de 1.800 representacions en 51 anys, algunes d'elles poc després de la seva estrena absoluta a Madrid, Barcelona o altres teatres internacionals, en el cas de l’òpera. Els resultats obtinguts en la recollida de dades s’exposen en quadres sinòptics creats expressament per fer evident la magnitud de les dades recollides.
This doctoral thesis explains the presence of the specific musical genres of opera and sarsuela in Tarragona, form 1850 to 1900. This research provides the information by which this study’s is going to validate our investigation premise that stated the facts around the lyric season in the fifty-one years studied. To find information we used chosen procedures, and applied quantitative and qualitative protocols described in different documents focusing on the analysis of all the data collected. It was possible to study the lyric seasons and their duration in the city because of lots of newspapers from those years that were kept and properly digitalized at the Archive Library of Tarragona (Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona). Most of them were carrying articles which talked openly and critically about the way the plays were performed. It was also possible to find some texts featuring everyday activities about the companies that staged their operas or sarsuelas in the city. Although we had found so much information it was impossible to describe or clarify every one of the lyric seasons, because there were problems with the preservation of some newspapers at the beginning of the studied period. Due to the overwhelming flow of information it was necessary to use charts for methodological and organizational purposes in order to make a reliable reading of all the lyrical events present in Tarragona those years. It was possible to make accounts for all the opening nights found, one world premiere sarsuela, repositions and repetitions numbered for all of them. As a result it was found more than 1800 lyric performances in Tarragona in fifty – one years.

La present tesi analitza el lliure pensament a Catalunya durant els anys del Sexenni Democràtic (1868-1874) i de la Restauració (1874-1923). Es parteix de la premissa de considerar el moviment lliurepensador com una creació cultural gràcies a la qual un conjunt d'individus construïren unes eines comunes d'interpretació de la realitat i les utilitzaren per crear unes identitats compartides i mobilitzar-se conjuntament. La tesi s'inicia amb un capítol introductori que analitza la historiografia sobre el lliure pensament -a nivell internacional i català- per fonamentar metodològicament la investigació. Així mateix, s'analitza també la historiografia sobre anticlericalisme que proporciona algunes claus interpretatives per contextualitzar l'activisme anticlerical del moviment lliurepensador. El segon capítol, s'endinsa ja en l'anàlisi del lliure pensament català a partir d'un dels seus principals cavalls de batalla: la fonamentació filosòfica i científica de les doctrines lliurepensadores. Després d'aquests dos capítols inicials, que presenten el subjecte d'estudi i delineen les seves faccions principals, la tesi s'estructura en dos grans blocs. El primer analitza la morfologia del lliure pensament català i està format per quatre capítols que analitzen, respectivament, les confluències del moviment lliurepensador amb les heterodòxies espirituals i els moviments d'oposició al Sexenni i a la Restauració, les diferents xarxes lliurepensadores existents a Catalunya, les organitzacions lliurepensadores de Barcelona i municipis adjacents i les organitzacions lliurepensadores de la resta del Principat. El segon bloc analitza els principals camps d'actuació del lliure pensament: la lluita pel domini de les consciències femenines, l'educació laica i el ritualisme civil, que s'analitzen en tres capítols diferenciats. La investigació, doncs, té com a punts centrals l'anàlisi de l'estructura organitzativa del lliure pensament i els seus múltiples recursos i pràctiques culturals, que foren essencials en la configuració d'unes identitats lliurepensadores molt plurals que feren impossible la creació d'organitzacions unitàries mínimament permanents però, al mateix temps, ajuden a explicar la seva capacitat de concurrència i mobilització a finals del segle XIX i principis del segle XX..
This investigation studies the freethought movement in Catalonia during the Democratic Sexennium (1868-1874) and the Bourbon Restoration (1874-1923). The first chapter analyses the historiography of freethought and the second one the philosophical and scientific basis of the Catalan freethought. After these two introductory chapters, the thesis is divided into two parts. The first one studies the structure and morphology of Catalan freethought. It is composed of four chapters that analyse, each one, the confluences of Catalan freethought with spiritual heterodoxies and movements of opposition, the different freethought networks that existed in Catalonia, the freethought organizations of Barcelona and its surroundings and also the freethought organizations of the rest of Catalonia. The second part analyses the main spheres of intervention of the Catalan freethought movement: the fight for controlling women's consciousness, the secular education and the civil ritualism, that are examined in three different chapters. The investigation, therefore, has, as main points, the analysis of the structure of the Catalan freethought movement and its cultural resources and practices. These resources were, in fact, essential to modelate very plural freethought identities that made almost impossible the creation of unitary organizations but, at the same time, explain the capacity of concurrence and mobilization of the Catalan freethought at the end of the 19th century and the start of the 20th.

La biografía del pedagog i esportista Nemesi Ponsati (1897- 1980) que presento no pretén, de cap manera, ser exhaustiva. Aquesta tasca, que sempre és prou difícil, en el cas d'un home tan emprenedor com el que aquí estudiarem encara se'ns planteja amb més dificultat. La quantitat d'iniciatives en què va intervenir, els atletes que van passar per les seves mans, les relacions d'amistat que va mantenir al llarg de la seva vida fan que l'estudi de la seva vida siguí una tasca tant complexa com interessant. El que intentaré será relacionar-lo i analitzar les relacions i influencies que, per mitjà de coneixences, de viatges o de l'estudi van ajudar a configurar els seus plantejaments pedagógics. És per aquest motiu que l'apartat de la tesi que dedico a analitzar l'entorn de la seva vida i obra és més extens que el dedicat a la descripció de la seva biografía.

El procediment utilitzat per reconstruir i situar la vida de Nemesi Ponsati es fonamenta en la metodología histórica. En el procediment heurístic hem investigat i recollit les dades, i en l'hermenéutic hem interpretat aqüestes fonts. Per tal d'aconseguir aquesta interpretació, al final de cadascun dels capítols que formen el cos principal de la tesi hi ha un apartat d'anàlisi de la informació que conté, de manera que puguem crear un teixit d'informacions que afavoreixi la contextualització, la descripció i 1'explicació del procés d'institucionalització de l'activitat física en general i del cas de Nemesi Ponsati en particular. A més, l'annex recull per una banda les entrevistes realitzades en el decurs del treball de recerca, que han tingut una gran importància i que demostren el paper cada cop més rellevant de la "història oral" com a instrument de coneixement sociocultural.

La tesi presenta un estudi de la realitat social concreta, el Camp de Tarragona, durant un període històric definit per la proclamació festiva de la Segona República fins l'esclat de la guerra civil. Una situació social i política que configurarà unes noves relacions humanes, econòmiques socials i culturals en un procés de canvi que havia de fer possible el desenvolupament d'una democràcia representativa basada en la pràctica de la sobirania popular, que assumís les reivindicacions històriques del catalanisme polític, i una autonomia respecte de tota influència religiosa.

La nostra pretensió era arribar a construir una explicació del conjunt de les actuacions dels homes i dones del Camp als anys trenta. No volíem, exclussivament, descriure allò que s'esdevingué durant breu període de temps sinó aproximar-nos a la realitat del treball, de la vida i dels esforços d'aquelles persones per millorar el seu món més proper. Una cojuntura històrica que seria estroncada per la guerra civil i una llarga dictadura, i que ens haurà de proporcionar elements de comprensió de la societat actual.

La proclamació de la República s'inicia amb una experiència festiva i pacífica arreu dels pobles del Camp que palesa l'inicial entusiasme popular pel nou règim. Les successives festes d'aniversari posen de manifest com l'evolució dels fets haurà provocat fustracions i desànims. El canvi toponímic, de caràcter majoritari i generalitzat, evidencia, en el nivell simbòlic, la voluntat republicana, catalanista i de progrés de les noves èlites municipals.

La República havia de fer possible, malgrat les limitacions de l'Estat unitari, el desenvolupament d'un Estatut que reconeixia la personalitat política de Catalunya. La proclamació del nou règim, majoritàriament sota la fòrmula de república federal als pobles del Camp, el referèndum de l'Estatut, la oficialitat de la llengua, les eleccions i la constitució del Parlament i els fets d'octubre seran les fites del catalanisme polític durant la Repúblicà. Hem de destacar l'actitud pactista de la premsa i dels dirigents polítics al nivell del Camp que viuran amb entusiasme el procés previ a la redacció i consulta popular de l'Estatut de Núria i que accepten joiosos l'aprovació del text final aprovat per les Corts Espanyoles al setembre de 1932, confiats en el recobrament institucional que comportava i en les potencialitats que contenia malgrat que fos considerat inferior a l'ideal federatiu i a l'autonomia plena.

L'escola era considerada la base fonamental per a construir ciutadania i afermar els valors de llibertat i democràcia. Les construccions escolars seran un dels objectius fonamentah. dels equips municipals. Construccions i augment de les consignacions pressupostàries arreu que demostren la voluntad de millorar l'accés a l'educació de la majoria del poble. Les dificultats financeres de l'estat central i de la hisenda local faran fracassar bona part d'aquests projectes que ultra afavorir l'escolarització comportaven una dimensió conjuntural com era la lluita contra l'atur que s'incrementava fatalment arreu. En aquests objectius, que constituien un comú denominador força generalitzat, hi trobarien la col.laboració decidida dels mestres i les seves associacions i del naixent moviment de pares vinculat a la millora de l'escola pública. Si bé en el pla simbòlic del calendari, i més tímidament en els continguts, la introducció del laicisme a l'escola anirà avançant, pel que fa a la substitució de l'ensenyament religiós es toparà primer, amb dificultats financeres i després amb la total oposición de les noves autoritats erigides amb posterioritat als fets d'octubre. Malgrat això es fa present un moviment de sectors catòlics benestants en la creació de mútues escolars que garantissin la continuitat dels pressupòsits educatius catòlics i dels centres propis.

Les escoles professionals foren un altre objectiu comú de les noves autoritats locals i del moviment obrer. La seva dignificació estava vinculada a la millora en les instal.lacions i condicions d'estudi. Mentre que per republicans i sindicalistes havien de fer possible la preparació dels treballadors i la millora en les seves condicions de vida i treball, pels organismes econòmics i la dreta política esdevenien centres de socialització en els postulats consetvadors sobre les relacions de treball.

El laicisme es feu doctrina política durant la República, s'havia de fer possible concretar la vella aspiració de les èlites il.lustrades i del republicanisme històric de bastir una societat i un poder polític independent de tota influència religiosa, reduint les creences a un dret individual de l'esfera privada. Aquest objectiu hauria d'ésser combatut per l'Esglèsia que es negava a perdre la seva situación privilegiada que havia estat tradicional en la història d'Espanya, és en aquest marc que es viurà el conflicte religiós entre les posicions contraposades del republicanisme laicista i el catolicisme integrista a nivell local així com la resposta de la jerarquia eclesiàstica, que resta personalitzada en l'arquebisbe Vidal que s'esforçà en apaigavar les tensions amb el poder polític des de la defensa insubornable de la llibertat i dels drets de l'Esglèsia.

Elements concrets que sitúen o integren el conflicte religiós al Camp mostren com hi ha una decidida empenta governamental en la intensificació i el ritme de l'aplicació de la legislació laicista sobre enterraments, secularització de cementiris i relació amb les autoritats religioses paral.lela a una certa passivitat d'alguns ajuntaments, tot i que és habitual la prohibició de manifestacions públiques de religiositat com són les processons o el pas del Viàtic que seran recuperades durant els mesos de repressió posterior al moviment d'octubre. Un fet final, esdevingut l'abril de 1936, posa de manifest la centralitat d'aquesta qüestió: ens referim a la forçada dimissió de Lloret, alcalde de Tarragona, acusat de copresidir amb la representació eclesiàstica una desfilada militar.

La pràctica del moviment obrer al Camp restarà condicionada per la progressiva extensió de la crisi econòmica que afecta especialment la ja desfassada indústria textil reusenca i la construcció i d'una manera general el conjunt de l'economia del Camp per la incidència sobre la comercialització vinícola i de l'avellana. Si bé, fins 1933, s'aconseguirà avançar en increments salarials i en la reducció de la jornada de 48 a 44 hores, el principal tema de confrontació és l'extensió i creixement de l'atur, bé sigui en reivindicació del subsidi, la reducció de la jornada a 6 hores o el repartiment del treball disponible per evitar els acomiadaments. Els jurats mixtes seran boicotejats, així com les oficines de coI.locació, per la patronal i la C.N.T., mentre que per U.G.T. esdevenen mediació per a afavorir el seu creixement organitzatiu. Situació crítica en el marc d'una rivalitat permanent per l'hegemonia anarquista o socialista en determinats sindicats d'ofici. Les festes del primer de maig constitueixen el punt àlgid d'explicitació dels objectius del moviment obrer, en les conclusions habituals que situen el grau d'exercici de les llibertats en els diversos períodes de la República, reivindicacions laborals como són la del retir obrer, el subsidi contra l'atur, el subsidi de maternitat i invalidesa per accident, la jornada de 6 hores, el descans dominical en el ram del comerç i el perfeccionament de la inspecció de treball amb d'altres reivindicacions sòcio-polítiques com ara la defensa de l'escola única, la formació professional, la construcció d'habitatges o la redistribució de la pressió fiscal, al costat de mesures com l'amnistia, l'abolició de la pena de mort, la plena llibertat de premsa, reunió i manifestació. Les peticions del maig de 1936 són, generalment, molt més ambicioses pel que fa al model de relacions socials i laborals i incideixen sobre el sistema econòmic i polític.

L'escassa resposta pública al greu desafiament de l'atur, que aconseguí de trencar la consciència ciutadana sobre la Repúbica, es reduirà a iniciatives benèfico-caritatives i als plans d'obra municipal especialment a redòs de la llei del Parlament sobre solars, projectes que seran objecte de recurs per les entitats econòmiques i que resultaran definitivament fallits per decisió de l'autoritat militar poc després dels fets d'octubre.

El problema agrari serà un dels eixos de confrontació al Camp durant el període republicà. Les expectatives creades amb la proclamació del nou règim es veuran progressivament fustrades per la desestimació de les demandes de revisió dels contractes de conreu en una primera fase i per la sentència contra la Llei del Parlament després de l'octubre de 1934, resultant d'un llarg procés de confrontació social al camp.

Els fets d'octubre, iniciats amb la convocatòria de vaga general a les tres ciutats, tindràn la seva concreció en la proclamació de l'Estat Català. La repressió del moviment comportarà la detenció I empresonament de bona part de la militància catalanista d'esquerra en sentit ampli dels pobles del Camp al vaixell Arnús, la clausura dels centres
polítics i sindicals i la pràctica dels desnonaments rústics als pobles on s'havia viscut amb més efervescència el fet rabassaire.

La dinàmica electoral durant la Segona República assoleix, primerament, unes fites de participació que oscil.len entre el 75,5% de màxima al 1931 i el 76% al 1936 pel conjunt del Camp. Mentre que les eleccions del juny de 1931, amb el triomf absolut de la candidatura republicana, representen un plebiscit pel règim, es produeix una divisió progressiva en el camp republicà que suposa la confrontació entre E.R.C. I la Coalició d'Esquerres en disputa per l'espai electoral. El bloc de dreta presenta un ascens continuat. La bipolarització creixent situarà les eleccions del febrer de 1936 entre el Front d'Ordre i el Front d'Esquerres, clarament majoritari al Camp.

En l'àmbit de les eleccions locals podem constatar situacions d'inestabilitat a Valls i Reus i continuitat a Tarragona. Mentre que a Valls i en la majoria dels pobles del Camp les eleccions del gener de 1934 tenen una lògica dual, a Tarragona i Reus la divisió entre els grups republicans provoca la confrontació electoral de cinc candidatures. Durant el període de les gestores governatives, la Lliga, els radicals, APC, CEDA i tradicionalistes governaren els ajuntaments amb la desídia pròpia de períodes anteriors.

El liberalisme polític tenia entre les seves premisses l’expansió de l’educació al conjunt de tota la població. La construcció d’un sistema educatiu universal, amb l’ensenyament primari com a base, havia de servir per transformar,a través del coneixement, als súbdits de l’Antic Règim en ciutadans lliures. Aquesta idea fou recollida pel liberals espanyols a la Constitució de 1812, però no es va poder endegar la seva execució fins el 1834. Aleshores, però, les tesis del liberalisme moderat s’havien imposat, instrumentalitzant el sistema educatiu primari públic dissenyat pels nous governs liberals. L’Estat va ser l’encarregat de dissenyar el sistema, legislant i reglamentant tots els seus aspectes, des del nombre d’escoles, fins als salaris dels mestres, la seva formació o l’edat dels alumnes ..., a l’hora d’executar aquest conjunt legislatiu, però, va traslladar la seva responsabilitat a les administracions locals, que hagueren de fer-hi front amb els seus propis recursos. La inhibició de l’Estat en l’execució pràctica del sistema educatiu de l’ensenyament primari va desembocar en el seu fracàs. La manca de recursos propis de molts ajuntaments, així com certa desídia per part d’algunes autoritats municipals, van esdevenir un greu escull pel desenvolupament de la xarxa escolar i per la pròpia supervivència econòmica de molts docents. El mal estat dels centres escolars, molts d’ells sense les mínimes condicions higièniques i poc aptes per la docència; el retard crònic en el pagament dels sous, que condemnava molts mestres a la misèria; el control ideològic sobre els docents exercit des dels ajuntaments i les parròquies; l’excessiva burocratització del sistema educatiu, centralitzat i molt jerarquitzat; la manca d’inversions estatals, ni en edificis escolars ni en Escoles Normals per la formació dels docents; ... van ser alguns dels problemes que van assolar l’ensenyament primari al llarg de gairebé un segle. Les diverses reformes legislatives impulsades durant aquest període, amb noves lleis d’instrucció pública i un llarg nombre de reials decrets i altres mesures, van ser incapaces de solucionar els problemes crònics de l’ensenyament primari. Uns problemes que tenien el seu origen en la pròpia concepció del sistema educatiu primari, que deixava en mans dels ajuntaments la execució de les mesures legislatives, obligant-los a assumir, dels seus propis fons, el cost del seu finançament, des de la construcció dels edificis escolars, fins al sou dels mestres. Aquests mals, que eren comuns al conjunt de les poblacions de l’estat, eren encara més greus al món rural. Els petits municipis, desproveïts de part dels seus béns amb la desamortització de 1855, eren incapaços de fer front al conjunt de les despeses que suposava sustentar i impulsar l’ensenyament primari. Unes despeses que, en poblacions de menys de 2.000 habitants, podien arribar a suposar el 40% del pressupost municipal. El present treball aborda la realitat escolar d’una zona rural del sud de Catalunya, el partit judicial de Gandesa, format, actualment, per la comarca de la Terra Alta i part de la Ribera d’Ebre. A partir de l’anàlisi de la legislació emesa pels diferents governs liberals al llarg del període estudiat, es comprova quina fou la seva aplicació pràctica en els divuit municipis del partit judicial, cap d’ells amb més de 4.000 habitants, detallant els problemes existents i els conflictes derivats de l’obligació de complir amb unes mesures imposades des del govern sense comptar amb els recursos econòmics necessaris per fer-ho. L’anàlisi pràctica s’estructura a través de tres eixos fonamentals: els centres escolars, el professorat i els alumnes, les tres peces bàsiques per fer possible l’ensenyament.
This thesis investigates the development of the education system in Spain between 1834 and 1931. The advancement of the power of the liberal sectors in 1834 signified the end of the old regime and opened the way for the construction of a political liberal system based on a parliamentary monarchy. Proponents of the theoretical concept of the European political liberalism, Spanish governments drove forward the expansion of a universal education system. The objective of these measures, on a theoretical level, was to provide the whole population with the basic knowledge needed to succeed in transforming the subjects of the old regime into free citizen. The state was the responsible conceptionalizer for a whole century - of an education system which was based on primary education, the only education system which was obligatory and universal. The problem of the Spanish project was the inhibition of the state to execute primary education practically, as it was left to municipal authorities, which had to take care of the financing (construction of schools, dotations of materials, payment of teachers...) with its own resources. The shortage of economic resources of many Spanish municipal authorities, the majority in the agricultural sector, resulted in the failure of the primary education system. Evidence of this development is the slowly growth of the illiteracy rate during this period as well the chronic problems which affected the primary education system. (a lack of school centers, the very bad conditions of the exiting schools, delayed payments of salaries...) From school legislation passed during the whole period, this thesis analyses the problems and conflicts which brought along the practical application in the rural areas in the south of Catalonia, in the district of Gandesa. A territory with small population density, an economy exclusively based on the agrarian sector and isolated from the big urban and industrial centers.

El punt de partida del nostre treball, en les dècades centrals del vuit-cents, ens situa en un context històric decisiu. Ens proposem veure quin tipus d’apreciacions i respostes van generar-se durant la segona meitat del segle XIX des de la ciutat de Vic (nucli rellevant de la Catalunya interior) davant de l’avenç dels processos de modernització, interpretats normalment en clau d’integració territorial i econòmica, de centralització del poder i d’homogeneïtzació cultural i política. Si bé es cert que aquests tenien un abast que transcendia àmpliament l’«espai local», no deixaven de concretar-se i afectar de manera particular en cada lloc, suscitant al seu torn reaccions que han de ser valorades en els contextos a propòsit. La nostra aproximació a l’«espai local» i als problemes definits com a objecte d’estudi la fem a través d’un grup social determinat: l’elit local. Partim del pressupòsit que aquest sector ciutadà és un vehicle adequat per a l’anàlisi de les problemàtiques plantejades, ja que en un marc històric en el qual pervivien forts localismes, on la societat continuava estant escassament democratitzada culturalment i política, i on l’Estat presentava importants limitacions en la seva capacitat d’influència directa i quotidiana, l’elit local va tenir un paper fonamental en l’elaboració i la socialització dels discursos que explicaven i valoraven els processos de canvi que afectaven la col·lectivitat local, i, també, en la determinació de les estratègies i les iniciatives d’adaptació a la nova realitat. Compartim la perspectiva historiogràfica que considera els poders locals com un agent rellevant en la dinàmica històrica contemporània. Aquesta línia d’estudis ha contribuït a corregir les visions unilaterals excessivament focalitzades en els àmbits polítics, institucionals i normatius de l’Estat central i ha proposat estimar una relació més complexa, variada i dialèctica d’aquest ens amb les altres formacions institucionals existents, amb la societat civil, i, també, amb les col·lectivitats locals. Entre els objectius que persegueix el nostre treball podem enumerar els següents: a) identificar i caracteritzar l’elit vigatana i els individus i els grups que exercien el poder en la localitat; reconèixer les possibles faccions en competència i els canvis eventuals en la composició del col·lectiu que disposava de l’hegemonia social; b) analitzar les seves actuacions i iniciatives especialment en relació al procés de canvi històric referit; c) estudiar alguns dels instruments i recursos que van posar en joc per assolir els seus objectius; d) reconèixer els mòbils i finalitats que perseguien en la seva acció col·lectiva; e) avaluar la importància dels poders i les elits locals com a agents històricament rellevants; f) considerar la relació d’aquests actors amb altres instàncies de poder; g) apreciar la possible existència de dinàmiques polítiques i culturals diferenciades de base local. A més de la introducció, les conclusions, i els apartats corresponents als apèndixs i les fonts, el cos central del treball s’ha estructurat en tres grans blocs. El primer té com a objectiu la reconstrucció d’una secció determinada del teixit associatiu, conformat pels espais de sociabilitat formal de tipus recreatiu, cultural i polític de la ciutat. Considerem el creixement i la diversificació del teixit associatiu com un símptoma de modernització social en el nostre particular context historicocultural i, al mateix temps, com una instància fonamental al servei de les necessitats de cohesió, representació i actuació del segment social que centra la nostra investigació. El segon bloc s’ocupa de la vida política en el seu vessant més institucional i, en bona mesura, té com a eixos l’estudi de les eleccions municipals i el de la composició i l’activitat de l’ajuntament. Tot i que els conceptes de «poder local» i «poder municipal» no responen a realitats plenament coincidents, això no ha de ser un obstacle per considerar l’ajuntament com una instancia molt rellevant dins de les col·lectivitats locals, a pesar de la lògica centralista i jeràrquica a la qual respon el disseny de l’Estat liberal espanyol de l’època. Al mateix temps, la consideració d’una «esfera política local» amb una entitat pròpia no va en detriment, en cap cas, de reconèixer les interdependències que s’estableixen entre aquesta i les dinàmiques i els corrents polítics que emanen d’altres escenaris i dels grans centres decisoris. El tercer bloc presenta un contingut més heterogeni que els dos precedents. Cada un dels sis capítols que l’integren respon a una qüestió amb entitat pròpia (el discurs públic que articula l’elit referit a la col·lectivitat local, la defensa i la promoció de la capitalitat administrativa i simbòlica de la ciutat, o l’interès per la modernització de l’agricultura i la millora dels transports, entre d’altres). Es tracta d’un conjunt d’iniciatives institucionals i ciutadanes protagonitzades pel segment social objecte de la nostra anàlisi (les elits vigatanes, els agents detentors del poder a la localitat) dins del marc cronològic i espacial ja definit. La selecció intencionada d’aquests diversos centres d’atenció als quals al·ludim ens apropa als interessos i les inquietuds d’aquests actors socials i polítics, a la forma com van percebre el canvi històric en curs i les respostes que van articular per adequar-s’hi.
The point of depart of our thesis, in the central decades of 19th century, situates us in a decisive historical context. Our purpose is to find the different type of appreciations and responses that were generated during that period, from the city of Vic (important nucleus of the Central Catalonia) towards the increase of modernization processes, which have usually been interpreted in relation with the economical and territorial integration, centralization of power, and cultural and political homogenization. Even though it is true that the effects of these qualitative changes transcended what we call the “local space”, they were concreted and they affected differently depending on each place and, therefore, the resulting reactions have to be analyzed in its own context. The local elite is the social group that we have chosen to approach the problems that we have defined as the object of study. Our premise is that this social sector is the perfect way to analyze the problematic that we already presented. In our historical context localisms remained strong, the society was barely democratized culturally and politically, and the State represented important limitations in its capacity to influence directly and in the quotidian. In this context, the local elite had a fundamental role in the elaboration and socialization of the discourses that explained and valorized the processes of change that affected the local collectivity, as well as in the determination of the strategies and the initiatives adopted to face the new reality. Among the objectives that we have in the thesis we can enumerate those: a) identify and define the characterization of the “vigatan” elite and the individuals and groups that played a role in the power of the city; recognize the possible factions in competence and the eventual changes in the composition of the collective who had the social hegemony; b) analyze their actuations and initiatives, specially those in relation with the process of historical change mentioned; c) study some of the instruments and resources that they used to reach their objectives; d) recognize the motivations and goals that were behind their collective action; e) evaluate the importance of the elites and the local powers as historical relevant agents; f) consider the relation of those actors with other power instances; g) indicate the possible existence of differentiated political and cultural dynamics of local base.
El punto de partida de nuestro trabajo, en la décadas centrales del ochocientos, nos sitúa en un contexto histórico decisivo. Nos proponemos ver qué tipo de apreciaciones y respuestas se generaron durante la segunda mitad del siglo XIX desde la ciudad de Vic (núcleo relevante de la Cataluña interior) frente al avance de los procesos de modernización, interpretados normalmente en clave de integración territorial y económica, de centralización del poder y de homogenización cultural y política. Si bien es cierto que estos tenían un alcance que transcendía ampliamente el «espacio local», no dejaban de concretarse y afectar de manera particular en cada lugar, suscitando a su vez reacciones que tienen que ser valoradas en los contextos a propósito. Nuestra aproximación al «espacio local» y a los problemas definidos como objeto de estudio la hacemos a través de un grupo social determinado: la élite local. Partimos del presupuesto que este sector ciudadano es un vehículo adecuado para el análisis de las problemáticas planteadas, ya que en un marco histórico en el cual pervivían fuertes localismos, donde la sociedad seguía estando escasamente democratizada cultural y políticamente, y donde el Estado presentaba importantes limitaciones en su capacidad de influencia directa y cotidiana, la élite local tuvo un papel fundamental en la elaboración y la socialización de los discursos que explicaban y valoraban los procesos de cambio que afectaban la colectividad local, y, también, en la determinación de las estrategias y las iniciativas de adaptación a la nueva realidad. Compartimos la perspectiva historiográfica que considera los poderes locales como un agente relevante en la dinámica histórica contemporánea. Esta línea de estudios ha contribuido a corregir las visiones unilaterales excesivamente focalizadas en los ámbitos políticos, institucionales y normativos del Estado central y ha propuesto estimar una relación más compleja, variada y dialéctica de este ente con las otras formaciones institucionales existentes, con la sociedad civil, y, también, con las colectividades locales. Entre los objetivos que persigue nuestro trabajo podemos enumerar los siguientes: a) identificar y caracterizar la élite vicense y los individuos y los grupos que ejercían el poder en la localidad; reconocer las posibles facciones en competencia y los cambios eventuales en la composición del colectivo que disponía de la hegemonía social; b) analizar sus actuaciones y iniciativas especialmente en relación al proceso de cambio histórico referido; c) estudiar algunos de los instrumentos y recursos que pusieron en juego para alcanzar sus objetivos; d) reconocer los móviles y finalidades que perseguían en su acción colectiva; e) evaluar la importancia de los poderes y las élites locales como agentes históricos relevantes; f) considerar la relación de estos actores con otras instancias de poder; g) apreciar la posible existencia de dinámicas políticas y culturales diferenciadas de base local. Además de la introducción, las conclusiones, y los apartados correspondientes a los apéndices y las fuentes, el cuerpo central del trabajo se ha estructurado en tres grandes bloques. El primero tiene como objetivo la reconstrucción de una sección determinada del tejido asociativo, conformado por los espacios de sociabilidad formal de tipo recreativo, cultural y político de la ciudad. Consideramos el crecimiento y la diversificación del tejido asociativo como un síntoma de modernización social en nuestro particular contexto histórico-cultural y, a su vez, como una instancia fundamental al servicio de las necesidades de cohesión, representación y actuación del segmento social que centra nuestra investigación. El segundo bloque se ocupa de la vida política en su vertiente más institucional y, en buena medida, tiene como ejes el estudio de las elecciones municipales y el de la composición y la actividad del ayuntamiento. Aunque los conceptos de «poder local» y «poder municipal» no responden a realidades plenamente coincidentes, esto no debe impedirnos considerar el ayuntamiento como una instancia muy relevante dentro de las colectividades locales, aun a pesar de la lógica centralista y jerárquica a la que responde el diseño del Estado liberal español de la época. A su vez, la consideración de una «esfera política local» con entidad propia no va en detrimento, en ningún caso, de atender a las interdependencias que se establecen entre esta y las corrientes y dinámicas políticas que emanan de otros escenarios y de los grandes centros decisorios. El tercer bloque presenta un contenido más heterogéneo que los dos precedentes. Cada uno de los seis capítulos que lo integran atiende a una cuestión con entidad propia (el discurso público que articula la élite referido a la colectividad local, la defensa y la promoción de la capitalidad administrativa y simbólica de la ciudad, o el interés por la modernización de la agricultura y la mejora de los transportes, entre varias otras). Se trata de un conjunto de iniciativas institucionales y ciudadanas protagonizadas por el segmento social objeto de nuestro análisis (las élites vicenses, los agentes detentores del poder en la localidad) dentro del marco cronológico y espacial ya definido. La selección intencionada de estos varios focos de atención a los que aludimos nos aproxima a los intereses y las inquietudes de estos actores sociales y políticos, a la forma como percibieron el cambio histórico referido y a las respuestas que articularon para adecuarse al mismo.

A partir de l'anàlisi d'una sèrie d'obres programades a Catalunya en aquests darrers anys, s'analitzen les aportacions de la tecnologia digital a l'escenari de la dansa actual i les seves repercussions tant en l'àmbit teòric com en el de la producció. S'arriba a la conclusió que la dansa amb mediació digital no deixa de ser dansa contemporània, per bé que el concepte de corporalitat i de tot el que se'n deriva resulti inevitablement alterat. Per tal de poder argumentar el rol de la tecnologia en la dansa actual, ha estat necessari realitzar un estudi diacrònic de l'ús de les tecnologies al llarg del temps, subratllant-ne continuïtats i ruptures. Un dels aspectes que ha resultat més complex ha estat el d'ordenar la pluralitat i diversitat de conceptes que se solen emprar, essent la seva reconceptualització una de les aportacions principals d'aquesta tesi.
A partir del análisis de una serie de obras programadas en Cataluña en estos últimos años, se analizan las aportaciones de la tecnología digital en el escenario de la danza actual y sus repercusiones tanto en el ámbito teórico como en el de la producción. Se llega a la conclusión de que la danza con mediación digital no deja de ser danza contemporánea, aunque el concepto de corporalidad y de todo lo que de ella se deriva resulte inevitablemente alterado. Para poder argumentar el rol de la tecnología en la danza actual, ha sido necesario realizar un estudio diacrónico del uso de las tecnologías a lo largo del tiempo, subrayando continuidades y rupturas. Uno de los aspectos que ha resultado más complejo ha sido el de ordenar la pluralidad y diversidad de conceptos que se suelen emplear, siendo así su reconceptualización una de las principales aportaciones de esta tesis.
Based on an analysis of various performances given in Catalonia in recent years, we carried out a study of the contributions of digital technology to the modern dance scene as well as its repercussions in terms of both theory and production. The present study concludes that dance with digital mediation is still contemporary dance, in spite of the fact that it inevitably leads to a shift in the notion of corporeality and all this entails. To develop our position on the role of technology in contemporary dance, we conducted a diachronic study of uses of technology, highlighting continuums and points of rupture over time. One of the most complex aspects was categorising the multiple and diverse concepts that are currently in use, and their reconceptualisation is one of the foremost contributions of this thesis.

La tesi estudia l'activisme lingüístic de la Lliga Regionalista, el principal partit polític de la Catalunya del primer quart del segle XX. En primer lloc, mostra com els regionalistes van impulsar tant la codificació del català com l'ús d'aquesta llengua en àmbits com l'administració pública, l'escola o els tribunals. A més, analitza l'oposició dels sectors polítics i intel·lectuals castellanistes a l'ús oficial del català, i recull algunes de les polèmiques lingüístiques més rellevants del període. Finalment, relata el desmantellament de l'obra lingüística de la Lliga per part de la Dictadura de Primo de Rivera. Es tracta, en suma, d'una visió de conjunt del que va ser el primer assaig global de política lingüística de la Catalunya contemporània.
La tesis estudia el activismo lingüístico de la Lliga Regionalista, el principal partido político de la Cataluña del primer cuarto del siglo XX. En primer lugar, muestra como los regionalistes impulsaron tanto la codificación del catalán como el uso de esta lengua en ámbitos como la administración pública, la escuela o los tribunales. La tesis da cuenta también de la oposición de los sectores políticos y intelectuales castellanistas al uso oficial del catalán, y recoge algunas de las polémicas lingüísticas más relevantes del período. Finalmente, relata el desmantelamiento de la obra lingüística regionalista por parte de la Dictadura de Primo de Rivera. Se trata, en suma, de una visión de conjunto del que constituyó el primer ensayo global de política lingüística de la Cataluña contemporánea.
The thesis studies the linguistic activism of the Lliga Regionalista, the main political party in Catalonia in the first quarter of the XXth century. Firstly, it shows how the regionalists led the work of codification of the Catalan language and promoted its use in official areas such as the civil service, the education system or the judicial system. It also describes the opposition of the castilianist groups (politicians, civil servants, intellectuals) to the official use of Catalan, and reports some of the most relevant linguistic polemics of the period. Finally, it narrates the dismantling of the regionalist linguistic policy by Primo de Rivera's dictatorship. In short, the thesis offers a comprehensive view of what constituted the first global attempt of language planning in modern Catalonia.

A diferencia de otros casos, la emigración española y catalana a Paraguay durante el periodo de migraciones masivas no ha sido tratada en profundidad hasta el momento. Con esta investigación se pretende contribuir a llenar el vacío historiográfico existente. El objetivo principal de este trabajo es abordar la realidad del colectivo de inmigrantes catalanes que se asentaron en Paraguay entre finales del siglo XIX y principios del XX, para conocer, a través de este colectivo, el fenómeno migratorio que se dio en la capital del Paraguay y cuál fue la labor realizada por el Estado paraguayo en relación a la inmigación. La investigación presenta tres niveles de análisis distintos, uno de carácter macro, centrado en las relaciones entre el Estado paraguayo y la inmigración; uno de carácter meso, focalizado en el papel de la inmigración en las relaciones culturales hispano-paraguayas; y un nivel de análisis micro, basado en las relaciones interpersonales y redes sociales que establecieron los inmigrantres. El uso de estos tres niveles de análisis permite observar el fenómeno migratorio desde tres prismas y tres escalas distintas, aportando una visión de conjunto de la problemática estudiada, pero sin descuidar las peculiaridades de un estudio de caso. El trabajo está estructurado en cinco capítulos. El primer capítulo se ocupa de las cuestiones teóricas y metodológicas y del estado de la cuestión en el que se encuentran los estudios migratorios sobre el Paraguay de entreguerras (1870-1932). El segundo capítulo está dedicado al contexto social, político y económico del Paraguay de entreguerras (1870-1932) partiendo de los antecedentes inmediatos, es decir, de la Guerra de la Triple Alianza y de sus consecuencias poblacionales, terrioriales, gubernamentales y económicas, hasta el inicio de la Guerra del Chaco en 1932. En el tercer capítulo se aborda el primero de los tres ejes en los que se centra esta investigación: las relaciones entre la inmigración y el Estado paraguayo, mediante el análisis de la legislación paraguaya, los mensajes presidenciales y las publicaciones y datos oficiales en materia migratoria. El capítulo cuatro se ocupa del segundo gran eje de análisis, las relaciones culturales hispano-paraguayas y del papel de la inmigración española y catalana que ejerció en muchas ocasiones de puente entre ambos países. En este capítulo se analiza el papel de algunas asociaciones americanistas, y de sus delegados enviados a Paraguay, que actuaron como embajadores culturales. El quinto y último capítulo está dedicado al tercer eje vertebrador de la investigación, las relaciones sociales establecidas por los inmigrantes españoles y catalanes. Estas relaciones microestructurales están estrechamente ligadas a las redes migratorias y de sociabilidad que tuvieron en las asociaciones de inmigrantes uno de sus exponentes más claros. Además de ocuparse de las asociaciones de inmigrantes, el capítulo cinco también aborda las relaciones familiares y laborales que muchas veces unieron a estos inmigrantes a través del matrimonio entre algunos de sus miembros o mediante negocios en común. Este trabajo muestra cómo el Estado paraguayo se esforzó por atraer una fuerte corriente migratoria hacia el país con unos resultados distintos a los esperados, cómo los inmigrantes estudiados contribuyeron a mejorar las relaciones culturales entre su país de origen y su país de acogida, y de qué manera estos inmigrantes se relacionaron e insertaron en la sociedad asuncena.
Unlike other cases, the Spanish and Catalan emigration to Paraguay during the mass migration has not been treated in depth, this research aims to contribute to fill the historiographical void. The main objective of this research is to approach the reality of Catalan immigrants group who settled in Paraguay during the late nineteenth and early twentieth centuries, to meet through this group, the migratory phenomenon that occurred in the Capital of Paraguay and what it was the work undertaken by the Paraguayan State in relation to the immigration. This research present three levels of analysis, a macro, focusing on the relationship between the Paraguayan government and immigration; one meso, focusing on the role of immigration in the Spanish-Paraguayan cultural relations; and a micro level analysis, based on interpersonal relationships and social networks that established the immigrants. The use of these three levels of analysis allows to observe the migration in three prisms and in three different scales, providing an overview of the problematic studied, but without neglect the peculiarities of a case study. This work shows how the Paraguayan State strove to attract a strong flow of immigrants to the country whose results were different from those expected, studied how immigrants helped to improve cultural relations between their country of origin and their host country and how these immigrants were linked and inserted in the new society.

Sota el terme pluriactivitat s'amaga una ampla varietat de situacions que tenen en comú la combinació (per part del productor o de la família agrària) de l'activitat agrícola en l'explotació amb altres activitats remunerades. Es tracta, en principi, d'un conjunt de manifestacions que responen a estímuls de supervivència o adaptació davant el continu procés de reestructuració sectorial (si bé, en els últims anys, s'adverteix la consolidació d'expressions, escrupolosament, guiades per interessos patrimonials o sentimentals). Les discussions sobre les seves funcions o atribucions són variades i oscil·len entre la tradicional visió negativa immobilitzadora o alentidora de la modernització de l'activitat a la pal·liativa o conservadora de l'entremat rural, darrerament, potenciada arrel la crisi experimentada en moltes zones rurals europees. Les continues pressions internes i externes a la que s'ha vist sotmès l'espai agrari europeu i la velocitat de canvi en els patrons tecnològics i socials han afaiçonat un nou context, que imposa una nova lògica més vinculada als aspectes territorials que als sectorials fent palès la necessitat d'incorporar noves estratègies per revitalitzar i/o mantenir el teixit rural europeu. La pluriactivitat s'ha incorporat, així, al nou discurs polític.

En aquest marc, aquesta tesi té per objecte analitzar la incidència, naturalesa i determinants de la pluriactivitat agrària en el Delta de l'Ebre. La investigació s'estructura en dos parts. La primera que consta de tres capítols revisa els fonaments teòrics que giren al voltant d'aquesta fórmula organitzativa concepte, tipologia, efectes sobre l'organització de l'explotació, tractament polític (capítol 1) i evolució de les discussions envers el seu estat i estabilitat (capítol 2) . Aquest marc es tanca amb l'examen de les principals propostes de modelització dels comportaments pluriactius. Es tracta de models microeconomics d'assignació de temps del productor (o de la família) subjectes a determinades restriccions (més endavant, en el capítols 6, s'intentarà contrastar empíricament un model d'aquesta mena). La segona part composada per tres capítols més estudia i emmarca la pluriactivitat en l'específic context del Delta de l'Ebre. En aquest àmbit, després de delimitar les peculiaritats de l'àrea (capítols 4 i 5) i repassar i observar les limitacions estadístiques en la comprensió del fenomen, es planteja xifrar i aproximar la seva extensió mitjançant un sistema d'enquestes personals adreçades als productors directes (capítol 6). A tal fi, s'acota la unitat d'anàlisi en els productors d'explotacions, menors de 65 anys, que obtenen menys del 50% dels seus ingressos laborals de l'activitat agrària realitzada en l'explotació aquest productors seran interpretats, a tots els efectes, com actius pluriactius . El treball de camp, que s'estèn a 354 explotacions, es planteja, primer, esbrinar la incidència i característiques de la pluriactivitat. Més endavant, tractem d'explicar les pautes o factors que determinen l'adopció d'una activitat addicional i, fins i tot, ens hem permès amb les restriccions inherents als supòsits que tota modelització incorpora aventurar algunes previsions sobre la seva evolució futura.

No voldria acabar aquesta presentació sense emmarcar els motius que han guiat la meva elecció. Això és, la temptativa d'esbrinar i modelitzar la conducta pluriactiva no ha estat més que un intent d'entendre i situar un comportament, el que jo entenc, concretament, com un estil o actitud de vida. De fet, l'exercici d'aquesta activitat ha estat, estretament, connectat amb la meva història personal. En la meva família s'ha passat de l'ocupació agrària, a temps complet, dels meus besavis, a l'alternància del meu avi i a la conservació patrimonial de les terres per part de la meva mare avui, retired-farm . He viscut directament les alteracions o transformacions de l'organització familiar de l'explotació, he rebut l'afecte per la terra i pels temes agraris i, en especial, he sofert la por per les pedregades o el vent, les inversions no sempre afortunades per millora l'explotació, els anys de males collites... i m'he qüestionat, també, la continuat i la consistència d'aquesta formula de mantenir-se en l'agricultura. No obstant, més enllà, de les apreciacions personals, l'extensió assolida pel fenomen en el Delta, la pèrdua de veritables professionals del camp i les previsions de deteriorament ambiental que implicaria l'abandonament del conreu feren créixer la meva preocupació i es convertirien en els vectors determinants.

La tesi analitza la trajectòria artística i institucional de l'Orfeó Català vinculada al moviment catalanista, des de la seva creació fins a la reapertura de l'entitat després de la Guerra Civil.

L'Orfeó Català va ser creat a 1891 per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives. En pocs anys va esdevenir model i estendard del renaixement musical català, gràcies al treball dels músics que col.laboraren amb Lluís Millet per fomentar la música catalana, així com per fer conèixer les grans obres del repertori coral universal. Com a entitat l'Orfeó Català posà les bases per instaurar un moviment musical català a través de la creació de la Revista Musical Catalana (1904-1936), la Festa de la Música Catalana (1904) i la construcció d'un auditori propi: El Palau de la Música Catalana (1908), instruments necessaris, entre altres, per a la normalització de la vida musical, i que li van permetre liderar durant molts anys el món musical català.

Tanmateix, en els primers anys de existència, l'Orfeó Català, va esdevenir símbol del Catalanisme Unitàri, en aconseguir, per mitjà de la cançó popular, fer arribar al poble el sentiment de comunitat nacional. Les visites periòdiques a les poblacions catalanes, hi van contribuir a la creació d'orfeons i cors locals, que seguiren la seva empremta musical i catalanista. A partir de 1901, l'Orfeó Català segueix el programa de la Lliga Regionalista i la seva estrategia moderada i possibilista respecte al fet nacional català. La nostra recerca evidencia ben clarament la vinculació de l'Orfeó Català a l'evolució social del catalanisme polític, i també el posicionament ideològic, conservador i religiós, pel que pren partit en totes i cadascuna de les conjuntures analitzades.

La vinculació cultural i artística de l'Orfeó Català a la història del nostre país i també a l'ambit europeu, és un altre dels elements que hem analitzat en la nostra recerca. Tot i les possibles mancances, el nucli artístic que consolidà l'Orfeó Català, va instaurar un moviment musical català, en gairebé tots els gèneres (si exceptuem el teatre líric), i estaments necessaris per a possibilitar les bases d'una veritable escola nacional.

Aconseguí tanmateix, crear un nou model associatiu popular: els orfeons, model divers a les societats corals claverianes i als orfeons populars que, en paral.lel, es constituïen a Europa. El model orfeònic instaurat per Lluís Millet, acomplia al mateix temps la funció educadora a través de la música, i el perfeccionament artístic dels seus cantaires; fet que propicià el desenvolupament d'un repertori ampli i divers que incloïa desde la senzilla cançó tradicional, a les grans composicions polifòniques i simfòniques de la música universal. Aquest moviment que creix progressivament entre 1900 i 1917, contribuirà poderosament a propagar arreu de Catalunya els ideals cívics, ètics i estètics, defensats per l'Orfeó Català desde els seus orígens. Els cors aproparan aquesta visió identitària a la societat catalana, i de retruc facilitaran la conversió del catalanisme en un moviment nacional, que segueix l'ideari de la Lliga Regionalista.

La darrera etapa analitzada, descobreix les dificultats d'adaptació i supervivència de l'entitat a partir de la Dictadura de Primo de Rivera. Una etapa que continua amb la
II República, la Guerra Civil i la Postguerra, en circumstàncies molt diverses, però que tenen en comú la desaparició, en l'espai polític, d'aquell esperit nacionalista, conservador i religiós que havia donat origen i creixença a l'entitat.
"THE ORFEÓ CATALÀ: CHORAL SONG AND CATALANISM (1891-1951)".


The "Orfeó Català" is the most important choir association in Catalonia. Given the musical, cultural, and even political importance of the choral music movement in Catalonia. This choral society was founded in 1891 by Lluís Millet and Amadeu Vives.

At first, the "Orfeó Català" establishes the basis to restore a musical catalan movement with the "Revista Musical Catalana" edition (1904-1936), the "Palau de la Música Catalana" edification (1904-1908), and the "Festa de la Música Catalana" (1904-1921), celebration. These are some instruments that the musical world needed to normalize the musical life in Barcelona and Catalonia.

The "Orfeó Català" visited Catalan' towns and villages, and became a symbol of catalanism. They are collaborating in the foundation of another choral societies in Catalonia and they are guiding this movement. They get to transfer a common nationalism with the popular song. In this way, the "Orfeó Català" also gets to consolidate national and international prestige; but also there are some difficulties with the Spanish administration, especially in the Primo de Rivera's dictatorship, the Civil War, and the Franco's dictatorship.

This thesis provides an overview of the history of the "Orfeó Català", to link with Catalonia's cultural history, and explains that the role of the Orfeó Català has been paramount for the national music and for the catalan national spirit in the twentieth century.

Manuela Narváez Ferri, July 2005.

Esta tesis es un estudio de las migraciones granadinas a mediados del siglo XX, fundamentalmente acerca de sus causas y también sobre aspectos concretos de las múltiples formas de inserción espacial y laboral que desarrollaron los granadinos en la Barcelona de posguerra. Los ámbitos geográficos escogidos son principalmente numerosas localidades rurales granadinas, distribuidas por la práctica totalidad de la provincia y la ciudad de Barcelona, incluyendo diversas ciudades industriales de su área metropolitana. El período investigado comprende las dos primeras décadas de la dictadura franquista, 1940 y 1950, aunque incorpora en el primer capítulo una perspectiva histórica de mayor alcance. El primer capítulo trata de situar el desarrollo económico de Granada previo a la guerra civil y el desarrollo del movimiento obrero granadino hasta el final de la contienda. Usamos para ello una perspectiva de largo alcance para comprender determinadas particularidades de la configuración histórica y social de la provincia de Granada. Mencionamos los antecedentes migratorios de la población granadina, para analizar el papel que este fenómeno desempeñó en las estrategias de las clases subalternas de la provincia. Finalmente analizamos el desarrollo del movimiento obrero en la provincia de Granada y su evolución, deteniéndonos particularmente en el periodo de la II República y la guerra civil. El segundo capítulo se enmarca completamente dentro del período investigado y aborda el estudio de las causas del fenómeno migratorio en la posguerra. De ese modo, reconstruimos las diversas modalidades de la represión, vinculadas a la implantación de la dictadura franquista y su relación con la emigración de los trabajadores granadinos. Partiendo de la experiencia del retorno de los excombatientes republicanos, este capítulo trata de profundizar en el conocimiento de las múltiples fracturas intracomunitarias que ocasionó el resultado de la guerra civil. Por su parte, el tercer capítulo también está destinado a analizar las causas de la emigración de la población rural granadina, en este caso a través de un análisis de la crisis del mundo agrícola y como afecto a la segmentada estructura social de la Granada rural. En este capítulo se abordan las consecuencias del fracaso de las propuestas industrializadoras en Granada. También analizamos de qué manera se vieron afectadas las economías domésticas del campesinado granadino, tanto en el caso de los jornaleros como en el de los labradores, por la implementación de las políticas agrarias del primer franquismo y los intereses de los grandes propietarios de tierra. El cuarto capítulo relata la experiencia del viaje e inserción espacial de los inmigrantes granadinos en Barcelona. En este apartado se observan las dificultades que encontraron las granadinas y granadinos para la realización de su proyecto migratorio y cuáles fueron las pautas de asentamiento que llevaron a cabo. Abordamos también un análisis de los discursos contra la inmigración que surgieron en la década de 1940 y 1950 y como afectaron a la implementación de políticas represivas contra el hecho migratorio. Ante esto, observamos el despliegue de un amplio repertorio de estrategias por parte de los granadinos inmigrados para conseguir superar los límites impuestos por la administración, en el complicado contexto de la Barcelona de posguerra. Por último, el quinto capítulo explora los mecanismos de inserción de las personas inmigradas en el mercado laboral barcelonés. En sus páginas describimos los mecanismos de inserción y principales ámbitos donde se ubicaron los trabajadores inmigrados y por qué motivos. También describimos de qué manera percibieron la reaparición de la conflictividad laboral en tierras catalanas y que reacciones tuvieron ante ello. Por último, observaremos los mecanismos que llevaron al surgimiento y transmisión de una cultura de la emigración hacia Barcelona entre la sociedad granadina.
This thesis is a study of internal Spanish migration in the mid-twentieth century, focusing on the causes and also about specific aspects of the multiple forms of community integration and job placement that migrants developed in postwar Barcelona. The geographical areas chosen are mainly numerous rural towns in the Andalusian province of Granada, distributed throughout almost the entire province and the city of Barcelona, including various industrial cities in its metropolitan area. The period under investigation covers the first two decades of the Franco dictatorship, 1940 and 1950, although the first chapter incorporates a more far-reaching historical perspective. The first chapter analyses the economic development of Granada prior to the civil war and the development of the local labour movement until the end of the conflict. The second chapter deals with the study of the causes of migration in the post-war period. To this end, we reconstruct the various forms of repression linked to the establishment of the Franco dictatorship and the relationship between the repression and the emigration of Granada’s workers. The third chapter is intended to analyze the causes of the emigration of the rural population of Granada, in this case through an analysis of agricultural crises and its effect on the stratified society of rural Granada. The fourth chapter recounts the experiences of travel and integration of immigrants from Granada to Barcelona. This section points out the difficulties for relocation faced by immigrants from Granada and what they could expect in terms of finding a home. Finally, the fifth chapter explores the dynamics of labour market insertion for immigrants in Barcelona, analyzing the sector's opportunities and conditions as well as the pressures and motives underlying migrant labour insertion.

Des de la segona meitat dels anys 60, a alguns països de l'Europa del nord i de l'Europa occidental s'han produït una sèrie de transformacions demogràfiques com són la caiguda i el retardament de la fecunditat i de la nupcialitat, l'increment de les ruptures, el creixement dels fills nascuts fora del matrimoni o l'augment de la longevitat. Aquests canvis incideixen en la manera de formar i dissoldre llars i en la formació de noves formes de convivència. Els canvis flexibilitzen els itineraris en el curs de vida familiar i es diversifica l'estructura i composición de les llars. La Teoria de la Segona Transició Demogràfica proveeix d'un marc explicatiu per estudiar aquestes transformacions.
Aquests canvis es produeixen als països del Sud d'Europa d'una manera més tardana, però amb una forta intensitat i celeritat. En canvi, les noves formes convivencials que en resulten han incidit de manera feble en les estructures familiars espanyoles, catalanes i metropolitanes.
L'objectiu principal d'aquest treball és analitzar les transformacions demogràfiques i com aquestes han incidit en l'estructura i composició de les llars a la ciutat de Barcelona i la Regió Metropolitana, i un segon objectiu és el d'estudiar l'especificitat dels trets de les llars metropolitanes.
Una de les principals aportacions d'aquest treball és, precisament, el considerar dues unitats d'anàlisi: el grup i l'individu. El grup el constitueixen les unitats residencials de les quals s'analitza la seva distribució i, respecte a l'individu, s'estudien les característiques de les persones que resideixen en cadascun dels tipus de llar i la seva relació amb la persona principal.
Les fonts utilitzades per a l'elaboració de la recerca han estat el Cens de de Població de 1991 i l'Estadística de Població de 1996 a partir d'una explotació específica sol.licitada a l'Institut d'Estadística de Catalunya
Respecte a les llars, els temes que han despertat especial atenció i han estructurat la recerca són la distribució i evolució de les seves estructures. Pel que fa a les persones, s'ha estudiat el sexe, l'edat i l'estat civil de la població resident a cada unitat residencial i la relació de parentiu de la població amb la persona principal.
From the second half of the sixties, in some North and West European countries a series of demographic transformations have been produced: the fall and the delay of the fertility and marriage, the growth of breakups, the increase of births outside marriage, and the raise of longevity. These changes affect the way of forming and dissolving families as well as the households structures. The family course life diversifies itineraries. The Second Demographic Transition provides an explanatory framework.
The evolution of demographic phenomena is produced later in the South European countries although with a strong intensity and celerity. However, the new resulting lifestyles have a little effect upon the Spanish, Catalan and metropolitan households structures.
The first goal of this thesis consist in analyze the demographic changes and their effect to composition and structure of households in the city of Barcelona and the Metropolitan Region; the second goal is to study the specificity of the metropolitan family features.
For this research, the 1991 Census of Population and the 1996 Statistics of Population have been used as a sources, starting from a specific exploitation requested to the Institute of Statistics of Catalonia.

La tesi estudia el cas d’una de les primeres fàbriques de teixits de cotó que va usar el vapor com a força motriu, coneguda popularment a Vilanova i la Geltrú com la Fàbrica de la Rambla o també com Manufacturas El Fénix SA. L’empresa que l’havia de construir i fer funcionar es va establir l’any 1833 però, per vicissituds diverses, no va poder començar a funcionar fins l’any 1839 i cap a mitjan la dècada de 1960 va tancar les seves portes definitivament. La possibilitat de disposar de documentació original des dels mateixos inicis de l’empresa i fins als anys 30 del segle XX permet abordar la història d’un cas rellevant entre les empreses pioneres de la Revolució Industrial a Catalunya. L’obra s’estructura bàsicament en dues parts. En la primera s’analitza la producció i el comerç de teixits i en la segona les estratègies de finançament. Pel que fa a la primera part, la tesi estudia com es produí la inversió en actius fixos (edificis i maquinària), en matèries primeres (carbó i cotó), amb quina mà d’obra es va comptar, quin tipus de teixit i quina quantitat es va arribar a produir; es fa una anàlisi en conjunt de l’evolució dels costos de producció i una estimació de la productivitat de l’empresa, i s’acaba amb aquest apartat amb una anàlisi dels aspectes comercials: clients, mercats, preus i crèdit. La segona part aborda els aspectes financers de l’activitat industrial començant per l’origen del capital industrial i seguint amb una anàlisi de la rendibilitat i de les estratègies de finançament. Del treball es desprèn que els empresaris que van regir la Fàbrica de la Rambla van buscar sempre produir amb el mínim cost possible i obtenir el màxim ingrés. Per això no van deixar mai d’introduir les innovacions tècniques que van considerar necessàries, van buscar les matèries primeres i la mà d’obra que van considerar més apropiades i als millors preus possibles; pel mateix motiu un dels seus màxims objectius va ser la reducció dels costos i l’augment de la producció i de la productivitat per poder oferir uns preus competitius a un major nombre de clients. Però, de vegades, l’objectiu maximitzador i l’ajustament de costos i preus van xocar obertament, de manera que es va renunciar al primer. Els empresaris de la Fàbrica de la Rambla, per tant, es van haver d’adaptar a un mercat amb una demanda dèbil que els condicionava.
The PhD studies the case of one of the first cotton mills that used steam as a motive force in Vilanova i la Geltrú. The company was established in 1833 but, for various vicissitudes, he could not begin to run until 1839 and towards the mid of 1960 closed its doors forever. The availability of original documentation from the beginning of the company to 30 years of the twentieth century can address the relevant history of a case among the pioneers of the Industrial Revolution in Catalonia. The work is divided into two parts. The first analyzes the production and trade of textiles and the second financing strategies. Regarding the first part of the thesis as there was investment in fixed assets, raw materials, labour recruitment, and what type and amount of fabrics was to produce, analyzes the evolution of overall production costs and made an estimate of the productivity of the company, and this section ends with an analysis of commercial side: customers, markets, prices and credit. The second part deals with the financial aspects of industrial activity starting at the origin of industrial capital and following an analysis of profitability and financing strategies. PhD shows that entrepreneurs who ruled this factory always sought to produce the lowest cost possible and get the most income. So it never ceased to introduce technical innovations which were considered necessary, sought raw materials and labor that were considered most appropriate and best possible prices, for the same reason one of its main objectives was reducing costs and increasing production and productivity in order to offer competitive prices to a greater number of customers. But sometimes the goal maximizer and adjustment costs and prices clashed openly, so he resigned first. Managers of Fàbrica de la Rambla, therefore, had to adapt to a market with weak demand that conditioned.

En el context de la dictadura franquista (1939-1975), les dones que practicaven esport topaven amb un model ideal de dona influenciat per la suma del model social de la falange i la tradició catòlica (nacionalcatolicisme), la qual cosa va determinar un prototipus femení concordant amb els valors del nou règim. Un prototipus basat en estereotips de gènere, on les dones ocupaven un rol secundari en una societat eminentment androcèntrica. Tenint en compte aquest context i aquestes evidències ja sabudes, es feia necessari estudiar l’experiència de les dones esportistes a partir d’investigar sobre la seva memòria oral i la sistematització del seus relats. Aquest estudi que forma part del projecte del Plan Nacional (HAR2013-43652-R), s’ha centrat en analitzar i comparar els elements biogràfics i les percepcions sobre els condicionants de tipus social, cultural, moral i estètic corporals que van viure les dones practicants d’activitats físiques i esportives a Catalunya durant la postguerra, i en el transcurs de la primera etapa de la dictadura franquista (1939-1961), per oferir una millor comprensió del període. Aquesta investigació s’ha efectuat des de la història oral, a partir de la realització d’entrevistes en profunditat. L’elecció de la mostra ha estat intencional i variada des del punt de vista esportiu, geogràfic, cronològic, socioeconòmic i cultural i ha donat veu a un volum qualitatiu de trenta-una dones que van practicar esport o activitat física durant el període citat. Posteriorment s’ha realitzat una anàlisi del contingut de les entrevistes amb el suport del software atlas ti versió 7 que ha identificat diverses categories d’anàlisi. A partir de plantejaments humanístics i interpretatius, hem fraccionat els relats per aportar una narració col·lectiva i unitària sobre les experiències esportives femenines durant l’etapa franquista. Finalment, també s’ha contribuït a la recuperació i conservació de la memòria històrica en perspectiva d’esport i gènere, tot iniciant un fons històric documental de fonts orals sobre història de l’esport femení contemporani a Catalunya, per evitar els importants buits històrics existents i per reconstruir una etapa que històricament ha estat difícil per l’esport femení, evitant la desaparició definitiva de testimonis orals, que han estat la base del desenvolupament esportiu femení català.
En el contexto de la dictadura franquista (1939-1975), las mujeres que practicaban deporte chocaban con un modelo ideal de mujer influenciado por la suma del modelo social de la falange y la tradición católica (nacionalcatolicismo), lo que determinó un prototipo femenino concordante con los valores del nuevo régimen. Un prototipo basado en estereotipos de género, donde las mujeres ocupaban un rol secundario en una sociedad eminentemente androcéntrica. Teniendo en cuenta este contexto y estas evidencias ya sabidas, se hacía necesario estudiar la experiencia de las mujeres deportistas a partir de investigar sobre su memoria oral y la sistematización de sus relatos. Este estudio que forma parte del proyecto del Plan Nacional (HAR2013-43652-R), se ha centrado en analizar y comparar los elementos biográficos y las percepciones sobre los condicionantes de tipo social, cultural, moral y estético corporales que vivieron las mujeres practicantes de actividades físicas y deportivas en Cataluña durante la posguerra, y en el transcurso de la primera etapa de la dictadura franquista (1939-1961), para ofrecer una mejor comprensión del período. Esta investigación se ha efectuado desde la historia oral, a partir de la realización de entrevistas en profundidad. La elección de la muestra ha sido intencional y variada desde el punto de vista deportivo, geográfico, cronológico, socioeconómico y cultural y ha dado voz a un volumen cualitativo de treinta y una mujeres que practicaron deporte o actividad física durante el período citado. Posteriormente se ha realizado un análisis del contenido de las entrevistas con el apoyo del software atlas ti versión 7 que ha identificado varias categorías de análisis. A partir de planteamientos humanísticos e interpretativos, hemos fraccionado los relatos para aportar una narración colectiva y unitaria sobre las experiencias deportivas femeninas durante la etapa franquista. Finalmente, también se ha contribuido a la recuperación y conservación de la memoria histórica en perspectiva de deporte y género, iniciando un fondo histórico documental de fuentes orales sobre historia del deporte femenino contemporáneo en Cataluña, para evitar los importantes vacíos históricos existentes y para reconstruir una etapa que históricamente ha sido difícil para el deporte femenino, evitando la desaparición definitiva de testimonios orales, que han sido la base del desarrollo deportivo femenino catalán.
In the context of the Franco dictatorship (1939-1975), women who took part in sport came up against an ideal model of women influenced by the sum of the social model of the falange and the Catholic tradition (national-Catholicism). This prototype was based on the values of the new regime. A prototype based on gender stereotypes, where women occupied a secondary role in a predominantly androcentric society. With this context and with a body of well documented evidence, we are now in a position to study the experience of the sportswomen from that era on the basis of their oral testimony. This study which is a part of the National Plan (HAR2013-43652-R), has focused on analysing and comparing biographical elements and perceptions about the constraints of social, cultural and moral factors, and also of issues relating to aesthetics of the body as they were experienced by female practitioners of sport and physical activity in Catalonia during the post-war period and in the first stage of Franco's dictatorship (1939-1961), in order to offer a better understanding of that period. This research has been carried out from oral history, by conducting detailed interviews. The choice of the sample was intentional and varied in terms of sports, geographical, chronological, socio-economic and cultural factors and has given a voice to a sample of thirty-one women who regularly took part in sport or physical activity during the cited period. Subsequently there is a content analysis of the interviews with the support of version 7 software ti atlas which identified several categories of analysis. Using humanistic and interpretive approaches, we arranged the accounts to provide a collective and unified narrative about women's sports experiences during the Franco era. Finally, the research also contributes to the recovery and conservation of historical memory from the perspective of sport and gender, initiating a historical documentary collection from oral sources on the history of contemporary women's sport in Catalonia, in order to prevent the existence of historical gaps and also attempt to reconstruct a period which historically was difficult for women's sport, and in so doing it preserves the oral testimonies which have been the basis of the development of women's sports in Catalonia.

El moviment ciutadà forjat als barris populars durant la dictadura franquista, alimentat per l’oposició comunista i militants cristians de base, articulat a Catalunya en comissions, associacions i centres socials i, des de 1972, organitzat al voltant d’una Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) nascuda burgesa i afí al poder establert però hàbil i ràpidament controlada per l’esquerra urbana i el catalanisme, va generar una hegemonia cultural favorable a la lluita antifranquista, a la plena democràcia i als interessos de les classes subalternes. Aquest moviment popular va aconseguir, a Barcelona, conquestes urbanístiques, socials i culturals; la complicitat de professionals i intel•lectuals, i una influència política que va sobrepassar l’àmbit metropolità i va deixar petjada a Catalunya, Espanya i a l’estranger. Des del final del franquisme i durant el procés de transició i reforma política cap a la democràcia -aguantant la repressió i mobilitzant-se al carrer al costat d’altres actors socials, obtenint gran impacte mediàtic, assumint els postulats i funcions de l’Assemblea de Catalunya i actuant sempre en clau unitària, interclassista i ideològicament transversal (però escorat a l’esquerra)-, aquest moviment ciutadà va impulsar i, de facto, va aconseguir imposar a Barcelona una ruptura política, social i cultural amb el franquisme sense parangó enlloc però amb repercussions a tot Catalunya i arreu d’Espanya. Fins a l’extrem que, després de provocar el cessament dels alcaldes franquistes José María Porcioles (1973), Enric Masó (1975) i Joaquim Viola (1976) -i malgrat influir, per la por a l’esquerra urbana i a un altre 14 d’Abril, en la determinació de retardar al màxim la celebració d’eleccions municipals democràtiques presa pel Rei sota consell del seu ministre Rodolfo Martín Villa, bon coneixedor de la realitat catalana-, aquest moviment va imposar la seva agenda política, social, cultural i reivindicativa durant els dos anys de mandat del singular alcalde de la transició Josep Maria Socías Humbert. Amb la instauració del sistema democràtic pluripartidista –i particularment des de la Constitució de 1978 i les eleccions municipals de 1979-, les exigències de participació i democràcia de base del moviment veïnal van topar amb resistències dels vells poders econòmics -conscients d’haver perdut almenys una dècada nefasta per als seus interessos especulatius a la ciutat- i dels nous poders polítics: tant la dreta reformista provinent del franquisme, el centredreta catalanista de Jordi Pujol i l’esquerra socialdemòcrata en ascens dels alcaldes Narcís Serra i Pasqual Maragall. Cert és que el moviment ciutadà va patir el desencís polític i la crisi de les associacions de veïns, iniciats el 1977 i aguditzats als anys 80 per la desmobilització social i la cooptació partidista de quadres veïnals; una crisi, amb tot, esmorteïda a Barcelona pel compromís personal d’alguns dirigents veïnals. En tot cas, el paper del moviment ciutadà, i la FAVB en concret, va ser determinant tant en l’articulació del moviment veïnal a escala catalana i espanyola com en el desenvolupament d’altres moviments socials que el van utilitzar de paraigua o incubadora (feminisme, antimilitarisme…), així com en la consecució de moltes demandes populars i millores concretes als barris. Això inclou l’adquisició pública de més de 100 hectàrees de sòl per a equipaments i zones verdes, l’elaboració del mapa de barris i la descentralització per districtes i, en definitiva, la configuració originària de l’anomenat model Barcelona. En el context del llarg període de desdemocratització iniciat el 1982, la influència del moviment ciutadà es va mantenir fins que, el 1986, canvis interns a la FAVB i en la seva relació amb el poder local però, sobretot, la designació de Barcelona com a seu olímpica de 1992 van imposar un canvi d’escala urbanístic i en el model de ciutat. Això va marcar la fi d’aquesta hegemonia cultural i d’una idea de ciutat democràtica socialitzant que, malgrat tot, manté el seu influx per sobre de la fi del consens urbà forjat durant la transició. Un canvi d’hegemonia i una fi del consens posats en evidencia a Barcelona pel fracàs del Fòrum 2004, l’inici de la crisi econòmica global del 2007 i la pèrdua de l’alcaldia, el 2011, per part de la socialdemocràcia.
The citizens’ movement forged in neighborhoods during the Franco dictatorship in Spain, fueled by opposition militants, basically communist and Christian based, structured in Catalonia by committees and associations and, since 1972, organized around a Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) born bourgeois and related to established power but quickly controlled by the urban left and the Catalan movement, generated a cultural hegemony in favor of the fight against Franco to full democracy and the interests of subordinate classes. This popular movement won in Barcelona conquests urban, social and cultural rights and political influence. During the process of political reform and transition to democracy this citizen movement promoted and de facto managed to win a political, social and cultural break in Barcelona unparalleled but instead repercussions throughout Catalonia and throughout Spain. After about the dismissal of Franco mayors Porcioles (1973), Masó (1975) and Viola (1976), this movement imposed its political, social, cultural and protest agenda during the two year term of the transition singular mayor Socías Humbert (1977-1979). With the introduction of multi-party democratic system the requirements for participation and grassroots democracy were met with resistance from local old economic powers and the new political power: the Spanish center-right (Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa), the Catalan center (Jordi Pujol) and center-left Social Democratic mayors rising Narcís Serra and Pasqual Maragall. It is true that the citizen movement suffered disappointment and political crisis of neighborhood associations, exacerbated by the 80’s social demobilization; crisis, however, cushioned by Barcelona personal commitment of some neighborhood leaders. In any case, the role of the citizen movement, and FAVB in particular, was instrumental in both the articulation of local movement scale Catalan and Spanish, in the development of other social movements (feminism, anti-militarism...) as well as in many popular demands and achieving concrete improvements in neighborhoods and, ultimately, preparing the original configuration of the Barcelona model. The influence of the movement citizen remained until 1986, when the appointment of Barcelona as Olympic 1992 imposed a change of scale and urban city model. This marked the end of this cultural hegemony and a democratic socialist idea of a city which, however, maintains its influence over the end of the street consensus forged during the 70’s.

LES LOCUTORES DE RÀDIO A CATALUNYA, 1924-1939 demostra el paper preponderant que tingueren les primeres locutores de les emissores catalanes en la creació dels formats nous de programes, que després de la Guerra Civil quedarien consolidats: els magazines. Aquest treball especifica a més a més que les locutores de ràdio d'aquells anys foren en moltes estacions, les úniques veus que els oients escoltaven durant la Guerra Civil, ja que molts locutors van de marxar al front o a l'exili.
La història de la ràdio al nostre país sempre s'ha explicat relacionant-la amb noms d'individus, empresaris o tècnics, que foren considerats els pioners. Això és ben cert, però també ho és que la comunicació que la ràdio establia amb la seva minsa audiència, tan important d'altra banda, es feia, sovint, a través de veus femenines. Algunes d'aquestes veus han estat oblidades fins que aquesta recerca les ha pogut recuperar i situar al marc corresponent. Eren locutores que significaren el pal de paller de les estacions que en aquells dies operaven a Catalunya sota el distintiu EAJ que implicava que una estació de ràdio era comercial i local.
Per les locutores treballar a la ràdio era el seu únic modus vivendi, cosa que no passava amb molts dels locutors que a més a més de col·laborar a la ràdio tenien les seves feines principals d'advocats, mestres o escriptors. Elles eren només locutores, les veritables professionals de la veu, i si abans de ser-ho havien estat actrius o cantants en fer-se locutores de ràdio deixen enrere el seu pas pels escenaris. Aquest comportament l'hem pogut registrar en totes les emissores de l'estudi tret de Ràdio Barcelona, on abans de la guerra les locutores també feien radioteatre o recitaven poesies.
A partir d'una metodologia bàsicament qualitativa, basada sobre tot en Històries de Vida, la Tesi busca les antigues locutores per conèixer qui eren, com eren i què feien a la ràdio dels primeres temps (1924-1939) amb l'objectiu de reconstruir aquest fragment del nostre passat històric amb les aportacions que elles hi feren. És una Tesi exploratòria que es basa en unes preguntes d'arrencada. Per això hem fragmentat la recerca en 3 blocs temporals per observar en cada franja de temps si un locutor i una locutora feien la mateixa feina a la ràdio, i per conèixer exactament en què consistia aquesta feina
1924-1930: Neix Ràdio Barcelona i per tant la ràdio a Catalunya
1931-1936: La II República que afavoreix el creixement territorial de la ràdio i per tant l'engreixa programàticament.
1936-1942: La guerra civil i els primers dies del franquisme que redibuixen tot el mapa radiofònic català.
Després de 4 anys de treball de camp, més de 80 hores d'entrevistes a 54 persones vinculades al nostre objecte d'estudi, la història de la ràdio des d'una perspectiva de gènere, s'ha pogut establir la cronologia exacta de les que foren locutores de ràdio a Catalunya fins a principis dels anys 40, en alguna de les 12 emissores de ràdio que varen operar aquí durant aquell moment històric.
Hem pogut diferenciar entre locutores, actrius de ràdio i col·laboradores i ubicar-les en el camp laboral al qual varen pertànyer en cada estació on van treballar. Hem pogut escriure el perfil i les semblances que tenien les locutores en cada moment històric. Hem conegut moltes dades inèdites fins ara com per exemple que la locutora de Ràdio Lleida, Maria Tersa va ser l'última locutora que parla per la republicana Ràdio Girona, o que a Ràdio Reus en plena Guerra Civil hi va treballar de locutora l'Antònia Sol, una noia que fins ara no s'havia relacionat mai amb aquella estació. Algunes de les locutores entrevistades varen morir en el decurs de l'elaboració de la Tesi i per tant el seu és l'últim testimoni enregistrat que ha quedat recollit.
La recerca ha permès a més a més "trobar" un fragment de "La Paraula" de Ràdio Barcelona de 1934 que ha estat "perdut" des d'aleshores fins als nostres dies i que ens facilitat molt la feina de saber com sonava aquella ràdio antiga de la qual n'estem reescrivint la història sense documents sonors cosa inaudita i que no passa amb altres media audiovisuals com el cine o la televisió, que tenen arxius ben conservats i que permeten relatar les seves històries a partir de documents audiovisuals reals.
Les primeres locutores de ràdio de Catalunya foren cronològicament des de 1924 fins els primers anys 40:
-RÀDIO BARCELONA: MªCinta Balagué, Rosa Cotó, MªCarmen Martínez-Illescas Naveiras, MªCarme Nicolau, Enriqueta Benito i Enriqueta Teixidó.
-RÀDIO CATALANA. Va tenir una anunciadora que lamentablement no hem pogut trobar.
-RÀDIO ASSOCIACIÓ DE CATALUNYA: Rosalia Rovira,MªTeresa Gay-Solà,Francina Boris, Carmen Espona , Mercedes Laspra.
-RÀDIO TERRASSA. Antolina Boada.
-RÀDIO SABADELL. Mercè Sorribas , Josefina Figueras.
-RÀDIO REUS. Anònia Sol , Adelaida Òdena.
-RÀDIO TARRAGONA. Montserrat Parés , Amalia Sanromá.
-RÀDIO BADALONA. Ana Barbosa, María Escrihuela.
-RÀDIO GIRONA. Paquita Boris, MªLluïsa Figa, Maria Tersa, Amalia Rexach.
-RÀDIO LLEIDA. Aurora Tersa, Maria Tersa y Mercedes Gumbau.
-RÀDIO VILANOVA. Núria Fraire, Candelaria Simón, Carmen Fernández.
-RÀDIO MANRESA. Montserrat Calafell , MªMatilde Almendros.
Female radio presenters in Catalonia 1924-1939 is the title of this PhD thesis, which examines the preponderant role of female radio presenters in Catalonia as the pioneers in the creation of new programme formats that would later be consolidated as the flagships for Spanish radio in the Franco era, i.e. magazines. The study highlights the major influence of the way radio was presented by these women, who lived exclusively from their radio work and, in many cases, for example during the Civil War, were the only presenters that were heard on Radio Barcelona, Ràdio Associació de Catalunya, Ràdio Lleida, Ràdio Tarragona, Ràdio Girona, Ràdio Vilanova, Ràdio Sabadell, Ràdio Terrassa, Ràdio Reus and Ràdio Badalona.
The history of Radio in our country has always been explicitly related to the names of certain individuals who were considered pioneers of the invention. The first radio entrepreneurs were men, as were the engineers that constructed the radio transmitters and receivers. But communication, the important element that united radio to its audience, had many female voices, many of which had been long forgotten in Catalonia until they were salvaged by this research, and these represented veritable bastions of their radio stations, especially in the Civil War period, when male announcers were fighting or in exile. Also, and outside of the war period, male presenters often had other jobs outside of radio, such as teachers, lawyers or actors, while female presenters lived exclusively from their radio work, and thus became true professionals of radio announcing.
On the basis of essentially qualitative methodology, mainly based on Life Histories, the Thesis sought out some of the old female radio presenters in Catalonia to find out who they were, how they lived and what they did in early radio (1924-1939) in order to reconstruct this fragment of our historical past using the contributions these ladies made, as is shown at the end of this analysis. To do this, we divided the investigation into 3 time periods: 1924-1930: Birth of radio in Catalonia with Radio Barcelona. 1931-1936: The II Republic, which favoured the territorial and programmatic growth of radio. 1936-1942: The Civil War and the early Franco years, in order to establish for each period what a female radio presenter was and whether the job was the same for women as it was for men.
After fieldwork performed between 2001 and 2005, with more than 80 hours of interviews with 54 people associated to the subject of the study, it was possible to establish an exact chronology of female radio presenters on the different stations that were broadcasting in Catalunya, using the EAJ epigraph, from 1924 until 1941. Some of the women we interviewed died during the period in which the Thesis was being produced, meaning that ours are the last ever recordings of their testimonies.
The research also led to the discovery of a sound recording of immense historical value, a fragment of a programme broadcast by Radio Barcelona in 1934 and which had been "lost" ever since.
Female radio presenters in Catalonia 1924-1939:
-RÀDIO BARCELONA: MªCinta Balagué, Rosa Cotó, MªCarmen Martínez-Illescas Naveiras, MªCarme Nicolau, Enriqueta Benito i Enriqueta Teixidó.
-RÀDIO CATALANA. Va tenir una anunciadora que lamentablement no hem pogut trobar.
-RÀDIO ASSOCIACIÓ DE CATALUNYA: Rosalia Rovira,MªTeresa Gay-Solà,Francina Boris, Carmen Espona , Mercedes Laspra.
-RÀDIO TERRASSA. Antolina Boada.
-RÀDIO SABADELL. Mercè Sorribas , Josefina Figueras.
-RÀDIO REUS. Anònia Sol , Adelaida Òdena.
-RÀDIO TARRAGONA. Montserrat Parés , Amalia Sanromá.
-RÀDIO BADALONA. Ana Barbosa, María Escrihuela.
-RÀDIO GIRONA. Paquita Boris, MªLluïsa Figa, Maria Tersa, Amalia Rexach.
-RÀDIO LLEIDA. Aurora Tersa, Maria Tersa y Mercedes Gumbau.
-RÀDIO VILANOVA. Núria Fraire, Candelaria Simón, Carmen Fernández.
-RÀDIO MANRESA. Montserrat Calafell , MªMatilde Almendros.

[eng] Studying gender and women’s issues under the American Administrations over the period 1970-2015 is very important, so this thesis examines the impact of changing ruling Party on women's issues specifically gender and women’s representation inside politics, women’s attainment in education, women inside workforce, and violence against women. There are many interpretations and reports on gender cases in the U.S, and these reports participated in presenting women’s issues in the political arena. This thesis will shape a collective perspective behind retreating women’s rights and it will go in details about women’s issues to shed a light over the roots of women’s problem in the contemporary history of the United States of America. During the last four decades, surveys about women, and studies have been studying different issues about women, but researchers still search explanation about the reasons behind gender and women’s representation in politics. This thesis will study the performances of every American Administration to explain how and why women’s issues fragmented in every term of presidency, and why the legislative process was fragmenting the cases of women over a long period of time without a comprehensive understanding of women’s rights and women’s representation in politics. This thesis find out that women are underrepresented due to the change in political parties’ agendas that happened over the period (1970-2015).
[spa] Estudiar el género y las cuestiones de las mujeres bajo las Administraciones estadounidenses durante el período 1970-2015 es muy importante, por lo que esta tesis examina el impacto que supone el cambio del partido gobernante en los asuntos de las mujeres específicamente el género y la representación de las mujeres dentro de la política, el logro de las mujeres en la educación, las mujeres dentro de la fuerza de trabajo y la violencia contra las mujeres. Hay muchas interpretaciones e informes sobre casos de género en los EE. UU, y estos informes contribuyeron en la presentación de los problemas de las mujeres en la arena política. Esta tesis muestra una perspectiva colectiva detrás de la retirada de los derechos de las mujeres y ofrece detalles sobre los temas de las mujeres para arrojar luz sobre las raíces del problema de las mujeres en la historia contemporánea de los Estados Unidos de América. Durante las últimas cuatro décadas, estudios y encuestas sobre mujeres han estado trabajado diferentes temas sobre las mujeres, pero los investigadores aún buscan explicaciones sobre las razones que hay detrás del género y la representación de las mujeres en la política. Esta tesis estudiará los desempeños de cada administración estadounidense para explicar cómo y por qué las cuestiones de las mujeres se fragmentaron en cada período presidencial, y por qué el proceso legislativo estaba fragmentando los casos de mujeres durante un largo período de tiempo, sin una comprensión integral de los derechos de las mujeres y la representación de las mujeres en la política. Esta tesis demuestra que las mujeres están infra representadas debido al cambio en las agendas de los partidos gobernantes durante el período 1970-2015.
[cat] Estudiar el gènere i les qüestions de les dones sota les Administracions nord-americanes durant el període 1970-2015 és molt important, de manera que aquesta tesi examina l'impacte que suposa el canvi del partit governant en els assumptes de les dones específicament el gènere i la representació de les dones dins de la política, l'assoliment de les dones en l'educació, les dones dins de la força de treball i la violència contra les dones. Hi ha moltes interpretacions i informes sobre casos de gènere en els EUA, i aquests informes van contribuir a la presentació dels problemes de les dones en l'arena política. Aquesta tesi mostra una perspectiva col·lectiva darrere de la retirada dels drets de les dones i ofereix detalls sobre els temes de les dones per donar llum sobre les arrels del problema de les dones en la història contemporània dels Estats Units d'Amèrica. Durant les últimes quatre dècades, estudis i enquestes sobre dones han treballat diferents temes sobre les dones, però els investigadors encara busquen explicacions sobre les raons que hi ha darrere del gènere i la representació de les dones en la política. Aquesta tesi estudiarà els acompliments de cada administració nord-americana per explicar com i per què les qüestions de les dones es van fragmentar en cada període presidencial, i per què el procés legislatiu estava fragmentant els casos de dones durant un llarg període de temps, sense una comprensió integral dels drets de les dones i la representació de les dones en la política. Aquesta tesi demostra que les dones estan infrarepresentades a causa del canvi en les agendes dels partits governants durant el període 1970-2015.

La tesi estableix un nou paradigma sobre les emissions de moneda a la Catalunya del segles XIV a XVI, partint de l’estudi de les emissions de moneda menuda d’àmbit municipal i llur relació amb la moneda de curs general. Es proposen noves hipòtesis sobre la pretesa continuïtat d'aquestes emissions locals al llarg del temps, sobre la identificació dels tipus monetaris emesos i també sobre els motius i el lloc del seu origen, ubicat a Lleida poc abans de l'any 1300. L'estudi se centra en tres períodes diferenciats. El primer abasta l'àrea catalana de circulació de la moneda jaquesa entre 1298 i 1350, amb alguna excepció que s'allarga fins 1460. El segon període s'inicia amb la Guerra contra Joan II (1462) i s'allarga fins al redreç monetari de l'any 1494. El tercer període, de més baixa intensitat, engega des de la primera crisi de la moneda barcelonina senar (1508) fins a l'esclat de la segona gran crisi de la moneda menuda barcelonina (1556).
La tesis establece un nuevo paradigma sobre las emisiones de moneda en la Cataluña de los siglos XIV a XVI, partiendo del estudio de las emisiones de moneda menuda de ámbito municipal y su relación con la moneda de curso general. Se proponen nuevas hipótesis sobre la pretendida continuidad de estas emisiones locales a lo largo del tiempo, sobre la identificación de los tipos monetarios emitidos y también sobre los motivos y el lugar de su origen, ubicado en Lleida poco antes del año 1300. El estudio se centra en tres periodos diferenciados. El primero abarca el área catalana de circulación de la moneda jaquesa entre 1298 y 1350, con alguna excepción que se alarga hasta 1460. El segundo período se inicia con la Guerra contra Juan II (1462) y se alarga hasta la reforma monetaria del año 1494. El tercer período, de más baja intensidad, se pone en marcha desde la primera crisis de la moneda barcelonesa reformada (1508) hasta el estallido de la segunda gran crisis de la moneda menuda barcelonesa (1556).
The thesis sets new models of coinage in Catalonia of the fourteenth to sixteenth centuries, from the study of minor currency issued by local councils and its relation to the main general currency issued in Barcelona. New hypotheses are proposed about the alleged continuity of these local emissions over time, about the identification of the coin types, and about its causes and origins, which must be located in Lleida shortly before 1300. The study focuses on three distinct periods. The first covers the “jaquesa” (aragonese) currency circulation area in Catalonia between 1298 and 1350, with some exceptions that lasts until 1460. The second period begins with the War against John II (1462) and continues until the currency reform of 1494. The third period, of lower intensity, starts from the first crisis of the reformed coinage in Barcelona (1508) until the outbreak of the second great crisis of minor coins in Catalonia (1556).

La principal finalitat d'aquest estudi ha consistit en analitzar amb el major aprofundiment possible, i des de diferents aspectes i punts de vista, a la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) des de la seva fundació el 1976 com Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya fins al final de l'hegemonia política de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 2003. Al llarg del text s’analitza l'evolució ideològica; propostes polítiques a les nombroses i diferents campanyes electorals; els enteniments i les divergències amb CDC, Unió Democràtica de Catalunya i Unió de Joves; les constants accions reivindicatives; les lluites internes en el si de l'organització; l'estructura organitzativa de la formació; els Congressos i els seus entramats; les relacions amb altres entitats o organismes com el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i el Front Nacional d'Estudiants de Catalunya i els contactes amb altres organitzacions polítiques de tot el territori espanyol i, sobretot, europeu. Amb aquest treball s'ha fet un pas més a la investigació de les formacions políticojuvenils catalanes durant la transició i els posteriors anys, un camp que fins el moment no s'havia treballat amb excessiva atenció.
The main purpose of this study consisted of analyzing with the greatest depth possible, and from different aspects and points of view, the Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) since its founding in 1976 as the Joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya until the end of the political hegemony of Convergència Democràtica (CDC) in 2003. Throughout the text examines the ideological evolution, policy proposals and the many different election campaigns, the differences in understanding and CDC, Unió Democràtica de Catalunya and the Unió de Joves, the ongoing protest actions, internal struggles within organization, the organizational structure of training, the congress and its frameworks, relationships with other organizations or agencies as the Consell Nacional de la Joventut de Catalunya and the Front Nacional d’Estudiants de Catalunya and contacts with other political organizations throughout Spain and especially in Europe. This work has taken a step in the investigation of the formation political youth Catalan and subsequent years during the transition to field until now that had not worked with too much attention.

La TESI DOCTORAL La Lleida dels Progressistes (1840-1843) s'ha centrat, primordialment, en el coneixement de la transició de l'antic règim absolutista a l'Estat liberal a Lleida, especialment en les transformacions operades a mitjan segle XIX per aquell procés històric en els aspectes econòmic, social i polític.
La primera part del treball pretén copsar l'evolució socioeconòmica de la ciutat de Lleida en la primera meitat del segle XIX, posant èmfasi en les dècades centrals de la centúria passada doncs foren els anys en què s'operà el canvi del sistema absolutista d'antic règim al nou Estat de tipus liberal. En la segona part es vol mostrar que hi hagué una proposta política, identificable en la pràctica amb el partit progressista a partir del 1840 i fins el 1843, que se superposà, contraposà o, simplement, fou diferent al projecte engegat a partir del canvi de sistemes polítics impulsat l'any 1833.

És una recerca biogràfica sobre el polític i periodista Jaume Miravitlles i Navarra (1906-1988). Degut a la intensitat i duració de la seva activitat política i cultural, la tesi estudia només els anys joves, des del seu naixement a Figueres el 1906 fins al seu exili de 1939, però l’autor ja està treballant en la segona part de la biografia. Jaume Miravitlles va intervenir des de molt jove en política, per a la qual tenia grans qualitats com a orador, analista i escriptor. Encara a l’adolescència, va participar en la creació d’un dels primers nuclis catalans de simpatitzants de la revolució russa, el Grup Socialista de Figueres. Després es va moure en els ambients del nacionalisme català insurreccional (complot de Garraf, fets de Prats de Molló), el que li va comportar el ser detingut, sotmès a consell de guerra i haver-se d’exiliar a París, on va viure de 1925 a 1930. Allà va començar la seva carrera d’articulista, tant sobre política, especialment internacional, com sobre cultura. Amb la República va tornar a Catalunya, on va ser un dels dirigents del comunista Bloc Obrer i Camperol (BOC). En va ser un dels principals propagandistes i candidats electorals. El 1934, a partir del fracàs del BOC i de la seva anàlisi sobre l’ascens del nazisme, va deixar un partit de classe com el BOC per a entrar a la interclassista Esquerra Republicana de Catalunya, on també desenvolupà una activitat frenètica de mítings i publicacions. De 1934 a 1936, com a professor de l’Escola de Treball de Barcelona, va presidir l’Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya. El 1936 va ser un dels organitzadors de la frustrada Olimpíada Popular. Iniciada la guerra civil espanyola, com a home de confiança de Lluís Companys i Josep Tarradellas, va intervenir, primer, en el Comitè de Milícies Antifeixistes i després dirigí el que probablement va ser el millor instrument de comunicació de la zona republicana, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Durant la guerra, més que el revolucionari que havia estat fins el moment, trobem l’home de govern. És el seu moment més brillant, quan coordinà amb eficàcia un equip d’escriptors, fotògrafs, tècnics de cinema, dibuixants, dissenyadors, etc... El Comissariat utilitzà de forma innovadora tots els mitjans a l’abast, dels més tradicionals (cartells, llibres, revistes,...) als més moderns (fotografia, cinema, ràdio) per difondre internacionalment els punts de vista del Govern català i de la República. En aquesta tesi s’estudien, doncs, els anys de formació, de joventut i la primera maduresa de Jaume Miravitlles. Està estructurada en un capítol introductori, sis capítols que tracten la seva vida i obra seguint un ordre cronològico-geogràfic (Figueres, Barcelona, París, Barcelona) i en un setè de conclusions. Les fonts utilitzades són molt diverses, però les principals són els molts articles i llibres publicats pel biografiat, així com textos inèdits seus, la seva correspondència i les moltes referències que sobre la seva persona es troben disperses en molts llibres de memòries, dietaris o en la correspondència dels seus coetanis. També s’ha entrevistat els seus fills i altres persones que el van conèixer. L’estudi descriu la seva evolució personal i la seva activitat i pensament polític, que girà sempre entorn de dues idees: catalanisme i justícia social (vista inicialment des del marxisme i després des del liberalisme). També es confronten els seus nombrosos escrits autobiogràfics amb la realitat de la seva vida, demostrant un cop més que no es pot confondre memòria amb història. I alhora s’entra també en el context, l’època, el món que l’envoltava. No només com un teló de fons de la seva activitat, sinó que s’intenta que l’anàlisi de les seves propostes i activitats, a més de descriure la seva trajectòria, aporti reflexions que també siguin útils per entendre qüestions com el catalanisme insurreccional dels anys vint, l’exili parisenc (molt important per donar-li una visió àmplia de les qüestions), l’ascens dels feixismes a Europa o la Catalunya autònoma i republicana dels anys trenta, especialment en els convulsos anys de la guerra civil.
This is a biographical research about the politician and journalist Jaume Miravitlles i Navarra (1906-1988). Due to the intensity and duration of his political and cultural activity, this thesis studies only the young years, from his birth in Figueres in 1906 until his exile in 1939, but the author is already working in the second part of the biography. Jaume Miravitlles got involved in politics from a very young age. He had great qualities as an orator, an analyst and a writer. When he was still an adolescent, he participated in the creation of one of the first Catalan groups of sympathizers of the Russian revolution, the Socialist Group of Figueres. Afterwards he found his way into the insurrectionary Catalan nationalism (plot of Garraf, facts of Prats de Molló). As a result of these activities he was arrested, subjected to court-martial and had to exile himself in Paris, where he lived from 1925 to 1930. There his career as a columnist started. He wrote about politics, specially about the international branch, and also about culture. With the Republic he came back to Catalonia, where he was one of the leaders of the communist Working and Peasant Block (Bloc Obrer i Camperol). In this party he was one of the main propagandists and electoral candidates. In 1934, because of the failure of the Bloc Obrer i Camperol and of his analysis about the rise of the Nazism, he left a party of class like the Bloc Obrer i Camperol to join the Republican Left of Catalonia (Esquerra Republicana de Catalunya), an interclassist party, where he also developed a frantic activity of meetings and publications. From 1934 to 1936, as a teacher of the School of Work of Barcelona, the became the president of the Association of Civil Servants of the Generalitat of Catalonia. In 1936 he was one of the organizers of the frustrated Popular Olympiad. During the Spanish Civil War he was a very close man of Lluís Companys and Josep Tarradellas. He got involved, first, in the Committee of Antifascist Militias and afterwards he directed the Commissariat of Advertising (Comissariat de Propaganda) of the Generalitat of Catalonia, which was probably the best means of communication in the republican zone. During the war, more than the revolutionary that he had been until the moment, we find the man of government. This is his most brilliant moment, as he coordinated with efficiency a team of writers, photographers, cinema technicians, graphic designers, etc. The Commissariat used, in an innovative way, all the means within reach, from the most traditional ones (posters, magazines, books...), to the most modern ones (photography, cinema, radio) to spread internationally the points of view of the Catalan Governement and of the Republic. In this thesis we study in depth, then, trainings years, of youth and the first maturity of Jaume Miravitlles. It is structured into an introductory chapter, six chapters that deal with his life and work following a chronological and geographic order (Figueres, Barcelona, Paris, Barcelona) and a seventh one devoted to the conclusions. The main sources used are the many articles and books published by Miravitlles, as well as other unpublished works of his, his correspondence and the many references about him that are disperse in many books of memories, diaries or in the correspondence of his contemporaries. His sons and other people who knew him have also been interviewed. The study describes his personal evolution, his activity and political thought, which always turned on two ideas: catalanism and social justice (seen initially from marxism and afterwards from liberalism). His numerous autobiographical writings are also confronted with the reality of his life, demonstrating once again that memory can not be confused with history. And at the same time this thesis shows also the context, the period, the world that surrounded him. Not only like a backdrop of his activity, but also like a way to think about the insurrectionary catalanism of the twenties, the Parisian exile (very important to give him an extense vision of the questions), the rise of the fascism in Europe or the autonomous and republican Catalonia of the thirties, especially in the convulsed years of the civil war.

La meva tesi doctoral estudia les aportacions de la historiografia en el procés de construcció nacional de l’Espanya vuitcentista. La meva recerca va revelar una divisió entre dos processos distints de construcció de la memòria nacional. El primer és dedicat a la creació d’una narrativa nacionalista en el discurs històric de les elits intel·lectuals catalanes. El segon procés analitza la forta lluita entre liberalisme i catolicisme en la formació del nacionalisme espanyol modern. Durant la meva recerca ambdós processos de nacionalització van significar els debats intel·lectuals més importants de tot el segle. La recerca es basa en juxtaposicions. La intel·lectualitat catalana oferí un projecte nacional alternatiu en definir la nació espanyola a partir de la regió perifèrica a despit del centre polític. Alhora, el catolicisme espanyol s’oposà al projecte liberal per a l’Estat-nació espanyol i construí el seu propi projecte d’Estat-nació modern per a Espanya, dins el marc d’una alternativa catòlica global europea a la modernitat liberal. Aquesta dualitat de lluites, perifèria-centre i liberalisme-catolicisme, és completada amb un enfocament transnacional des dels casos francès i italià i amb un tractament interdisciplinari de la filosofia, teologia, ciència política i sociologia. Diversos esdeveniments històrics de gran rellevància van nodrir la construcció de la història nacional espanyola. Tanmateix, la Guerra de la Independència (1808-1814) va rebre una atenció especial. Aquest moment històric fou emprat per tots els actors involucrats en el procés de construcció nacional. Foy enriquit amb una vasta varietat d’interpretacions que competiren entre elles pel control i monopoli dels fonaments històrics del projecte d’Estat-nació. La intel·lectualitat catalana controlà la interpretació històrica de la Guerra de la Independència a mitjan de segle XIX i oferí el seu propi projecte per liderà Espanya i la seva història. Els intel·lectuals catalans esperaven demostrar la superioritat catalana i la seva espanyolitat mitjançant la història. Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull, Víctor Gebhardt, Jaume Balmes, Joan Cortada, Pau Piferrer i Ferran Patxot van ser els més destacats historiadors que participaren en aquest projecte. Oposats al lideratge català de la història nacional espanyola, els historiadors castellans Comte de Toreno, Modesto Lafuente i José Gómez de Arteche, entre d’altres, afaiçonaren la seva interpretació castellana. Reclamaren el lideratge d’Espanya des de Castella. Per entre aquestes faccions, la divisió entre catòlics i liberals fou sempre present. Jaume Balmes, Adolf Blanch i Víctor Gebhardt van ser els historiadors més importants del New Catholicism espanyol, en oposició als liberals, com Toreno, Lafuente, Pi i Margall i Blasco Ibáñez. Els neocatòlics espanyols van desenvolupar una forma consistent de nacionalisme, d’acord amb els patrons del nacionalisme catòlic europeu de l’època a França i Itàlia. Els resultats de la meva tesi doctoral mostren la importància del factor regional en la construcció de la idea històrica de la nació espanyola i de la força dels nacionalistes catòlics en aquest procés. Al final del segle XIX, la crisi nacional de 1898 va erosionar de manera dramàtica el projecte català i contribuí a l’aparició d’un nacionalisme català per entre la intel·lectualitat catalana. Això suposà el naixement del projecte d’Estat-nació català i el començament de la desvinculació d’Espanya i el seu projecte d’Estat-nació.
My dissertation studies the contribution of historiography to the nation-building process in nineteenth-century Spain. My findings revealed a division into two distinctive nation-building processes. The first one is devoted to the emergence of nationalist discourses in the historical scholarship of the Catalan intellectual elites. The second one analyses the fierce struggle between Liberalism and Catholicism in the formation of modern Spanish nationalism. During my research both nation-building processes emerged as the most important intellectual debates in Spain throughout the century. Research is based on oppositions. Catalan intelligentsia offered an alternative nationalist project in defining the Spanish nation in the peripheral region rather than the political center. At the same time, Spanish Catholicism opposed the liberal project for the Spanish nation-state and constructed its own modern Spanish nation-state project, within the framework of a Catholic global European alternative to the liberal modernity. This duality of struggles, periphery-center and Liberalism-Catholicism, is completed with transnational approaches from the French and Italian cases and with an interdisciplinary focus on philosophy, theology, political science and sociology. Various key historical facts nurtured the construction of Spanish national history. However, special attention was given to the Peninsular War (1808-1814) and the Spanish uprising against French occupation. This historical moment was used by all the sides involved in the nation-building process. It was enriched with a vast variety of interpretations which competed among themselves for the control and monopoly of the historical foundations of the nation-state project. Catalan intelligentsia controlled the historical interpretation of the Peninsular War in the mid-nineteenth century and offered its own project for leading Spain in its history. Catalan intellectuals expected to demonstrate Catalan superiority and Spanishness through history. Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull, Víctor Gebhardt, Jaume Balmes, Joan Cortada, Pau Piferrer and Ferran Patxot were the most distinctive historians who participated in this project. Opposing Catalan leadership of Spanish national history, Castillian historians Count of Toreno, Modesto Lafuente and José Gómez de Arteche, among others, built up their Castillian interpretation. They claimed the leadership of Spain from Castile. Within these factions, the division between Catholics and liberals was in force. Jaume Balmes, Adolf Blanch and Víctor Gebhardt were the most important historians of the Spanish New Catholicism in opposition to the liberal ones, such as Toreno, Lafuente, Pi i Margall and Blasco Ibáñez. Spanish New Catholics developed a consistent form of nationalism, in line with the European Catholic nationalism of that time in France and Italy. The results of my dissertation show the importance of the regional factor in the construction of the historical idea of the Spanish nation and the strength of Catholic nationalists in this process. At the end of the nineteenth century the national crisis of 1898 dramatically eroded the Catalan project and fostered the appearance of Catalan nationalism amongst the Catalan intelligentsia. This resulted in the birth of the Catalan nation-state project and the beginning of the disengagement from Spain and its nation-state project.