Literatura académica sobre el tema "Caciquisme"

Este artículo ha sido estructurado en tres partes: en primer lugar, se ha hecho un breve recorrido por las tesis tradicionales que sobre el fenómeno del caciquismo y el clientelismo se han mantenido en una parte de la historiografía española dedicada al estudio de la construcción política del Estado contemporáneo en España; en segundo lugar, y partiendo de aquella, se han puesto de relieve algunos de los problemas teóricos y metodológicos que presenta la misma —analfabetismo, ruralismo, prácticas de intermediación política,...—; por último, en tercer lugar, se esbozan las líneas argumentales de un intento de redefinición no sólo del caciquismo y el clientelismo en la cultura política contemporánea española sino también del propio papel que jugaron los ámbitos locales del poder en la construcción política en la España de la Restauración.

Proponemos un marco conceptual que define el caciquismo y las relaciones clientelares como factores de dominación social en la Huasteca. En tal sentido, se ofrecen algunos antecedentes históricos del espacio regional, y se analiza evidencia empírica que busca entender el caciquismo en Atlapexco, en relación al dominio de un territorio conformado por tierras comunales y propiedades privadas utilizados para la agricultura y la ganadería. Además, se revisa la integración de las élites agrarias y mestizas a la Revolución armada a principios del siglo XX como proceso que precedió la conformación de cacicazgos. Se busca comprender la red de intereses tejida por los caciques con sus clientes, pero en especial de aquéllos con burocracias, instancias centrales del Estado e incluso su incorporación a la clase política por vías institucionales formales.

Se trata de la política de indígenas Tzotziles y Tzeltales de Chiapas dentro del marco del estado. Alternaciones en la política indigenista y agraria del estado Mexicano influyen al caracter fragmentario y faccional de la vida política de pueblos indígenas, deprimiendo conciencia de clase y subrayando un clientelismo y un caciquismo bastante restringidos en su poder.

El caciquisme en el període de la Restauració ha estat àmpliament estudiat. Aquest fet ha permès una interpretació global, majorment a partir de l’establiment del sufragi universal (1890), amb algunes diferències geogràfiques i cronològiques. Sense qüestionar aquesta interpretació, l’estudi de la microhistòria permet aportar algunes matisacions. Aquesta tesis pretén presentar les característiques del caciquisme al Districte Electoral de Berga en el període 1868-1907. A partir de la segona meitat del segle XIX, en la segona fase de la industrialització catalana, essent insuficient el carbó autòcton, es va recórrer a l’energia hidràulica dels rius Llobregat, Ter i Cardener. En el curs del Llobregat al seu pas per aquest Districte, sempre deprimit, s’establiren fàbriques de riu, la majoria de les quals es van beneficiar de l’estatus de colònia. Els industrials establerts es convertiren en els nous cacics que exerciren un poder absolut en tots els ordres. El frau electoral constant, fou una conseqüència d’aquest caciquisme, nou al territori, que va convertir als antics cacics en els seus agents electorals. Dominat políticament cada un d’ells el territori en el que tenien els seus interessos precisaven exercir la seva influència davant dels successius governs centrals, per la qual cosa van intervenir directament en les eleccions legislatives. Resum de les eleccions legislatives: 1876. els lliberals locals, ofereixen l’acta al general Martínez Campos que la deriva al seu col•laborador, el general Bonanza, sense eleccions; 1879. Els cacics locals tornen a presentar a Bonanza, però els germans Rosal, amb interessos fabriles, agraris, ramaders i forestals, aconsegueixen amb l’aprovació de Martínez Campos que l’acta sigui per Duran i Bas; 1891. Els locals tornen a presentar al lliberal Bonanza, però els Rosal presenten al també lliberal Marín. Fou proclamat Bonanza, però finalment l’acta va ser per Marín; 1884 i 1886, Rosal aconsegueix l’acta pel lliberal Marín amb el vot dels carlistes i clergues, integristes inclosos; 1891. Sufragi universal. Els carlistes presenten al seu cap, Llauder que obté l’acta. Rosal abandona a Marín i no intervé aparentment; 1893. L’acta és per Marín, passat ara als conservadors i presentat pels lliberals contraris a Rosal; 1896 Agustí Rosal presenta al seu germà Antoni, l’acta fou per Marín, però no va ser aprovada; 1898, els lliberals locals aconsegueixen l‘acta per Joan Ferrer Vidal, contra Rosal. L’acta tampoc fou aprovada; 1899. Enfrontament entre industrials pel traçat del ferrocarril i els interessos miners: Rosal contra L. G. Pons Enrich, recolzada per Olano. Rosal y Pons es rellevaran fins l’any 1907. En aquestes eleccions l’acta fou per Rosal; el 1901 per Pons; el 1903 per Rosal i el 1905 per Pons; 1907. Eleccions de Solaridad Catalana. El Comitè d’aquest moviment, va assignar l’acta de Berga als carlistes en la persona de Bordas i Flaquer. Antoni Rosal es va retirar i Pons va representar l’antisolidaritat. L’acta fou per Bordas. El desembre de 1909, morí prematurament Agustí Rosal Sala, conegut al seu temps com “el Gran Cacic”. El caciquisme va entrar en una nova etapa.
The aim of this thesis is to present the characteristics of caciquism in the electoral district of Berga in the period from 1868 to 1907. From the second half of the 20th century onwards, due to the insufficiency of domestic coal, they resorted to hydraulic energy from rivers Llobregat, Ter and Cardener. River factories were established along the course of river Llobregat on its way through this electoral district, always depressed, and most of them got a colony status. The industrialists became the new caciques. Electoral fraud was a consequence of caciquism. Summary of legislative elections: 1876. The local liberals offer the act to general Martínez Campos who, in turn, gives it to his partner, general Bonanza, without elections; 1879. Bonanza is put forward again by the local caciques, but Rosal brothers, who had manufacturing, agrarian, farming and forest interests, succeeded in giving the act to Durán y Bas, with Martínez Campos’ approval; 1891. The liberal Bonanza is put forward by the locals again, but Marín, also a liberal, is put forward by the Rosals. Although Bonanza was elected, the act was eventually given to Marín; 1884 and 1886, Rosal gets the act for the liberal Marín, with votes from carlists and priests, fundamentalists included; 1891. Universal suffrage. Carlists put their leader forward, Llauder, who gets the act. Rosal deserts Marín and apparently he does not intervene; 1893. Marín, who is on the conservative side now, gets the act and is put forward by the liberals, who were contrary to Rosal; 1896. Agustín Rosal puts his brother Antonio forward, Marín gets the act although it was not approved; 1898. The local liberals get the act for Juan Ferrer Vidal, against Rosal. The act was not approved neither; 1899. Conflict among industrialists over the railway line and mining interests: Rosal against L.G.Pons Enrich, supported by Olano. Rosal and Pons take turns until 1907. In these elections Rosal got the act; in 1901 Pons got it; in 1903 Rosal got it and in 1905 Pons got it; 1907. Elections in the Catalan Solidarity Party are held. The committee of this movement assigned the Berga Act to carlists, in the person of Bordas y Flaquer. Antonio Rosal disengaged and Pons represented anti-solidarity. Bordas got the act.

A començaments del segle XX, en una cojuntura de descomposició institucional, la vida política local de la ciutat de Vic, població catalana d'uns 13.000 habitatnts situada a l'interior de Catalunya, seu de la diòcesi episcopal més extensa del país i amb un important Seminari Conciliar, comença a evolucionar en la direcció d'una modernització que, al llarg dels anys, constatarà importants transformacions. En el context català, la nova política de masses descansarà sobre tres aspectes principals. En primer lloc, s'organitzaran partits capaços de mobilitzar els afiliats i els simpatitzants per aconseguir uns objectius concrets: fer una manifestació, guanyar unes eleccions, constituir una seu social, editar un periòdic. En la fase de transició cap a les organitzacions "mobilitzadores", trobarem partits polítics que combinen el carisma exagerat de determinats líders amb la potència d'unes bases que no es deixen arrossegar si els seus criteris no coincideixen amb els dels "homes forts"; els partits estaran a mig camí entre la influència dels notables i el poder decisori de la militància organitzada. En segon lloc, les urnes reflectiran, progressivament, les peocupacions i els interessos polítics de la majoria, deixant de banda les maniobres "electoreres" dels cacics, que tindran dificultats creixents per a organitzar els processos electorals d'acord amb els seus interessos. Finalment, les institucions locals deixaran de tenir "vida pròpia", al marge de les altrenatives polítiques que es produeixen a la societat; les discusssions i lluites polítiques, forjades en "l'espai públic", es traslladaran als ajuntaments.
Tot i que aquestes transformacions (en l'àmbit dels partits, de les eleccions i dels ajuntaments) definiran nous estils de fer política, la modernització no es produirà de manera uniforme. A la Catalunya tradicional, de la que la ciutat de Vic forma part, els canvis en l'esfera pública tindran unes característiques pròpies, la qual cosa posarà en qüestió, d'altra banda, la imatge idealitzada d'una societat homogènia i avançada. A Vic, en un context que combina una presència institucional de l'Església catòlica especialment significada i el desenvolupament d'una important economia industrial, la vida pública estarà dirigida per forces burgeses que hegemonitzaran, davant la feblesa del moviment popular autòcton, el procés de transformació política. Aquestes èlits combatran, successivament i a partir del tombant de segle XX, les imposicions del "cunerisme" dinàstic, les estratègies de les direccions dels nous partits hegemònics (catalanistes, tradicionalistes) i l'expansió d'un moviment democràtic que reclama protagonisme polític per a les classes populars. Es tractarà de controlar els canvis polítics per tal que no es modifiquin els aspectes essencials de la dominació social, i política, que exerceix el grup dirigent local. Tanmateix, l'extensió de la "vida política nacional" farà que aquest "control polític" esdevingui cada cop més difícil i possibilitarà, en un marc de transformacions econòmiques i d'extrema conflictivitat social, que les forces populars es vagin incorporant a la vida pública de Vic, a pesar de les maniobres de l'èlit dirigent destinades a impedir-ho.
A partir de la crisi del 1917 s'accelerà la dissolució de la "vella política". La dictadura del general Primo de Rivera, que inicialment es presentà com una opció "regeneradora" capaç de resoldre els probles endèmics del país, evidencià la impossibilitat de continuar mantenint les masses allunyades de la vida pública espanyola. La proclamació de la República, que inaugurà un context políticoinstitucional radicalment diferent del que oferia la Restauració borbònica, possibilità que la societat espanyola disposés de dos requisits indispensables per a la convivència democràtica: la llibertat i el Parlament. A la ciutat de Vic, com a la resta de Catalunya, el nou règim republicà va permetre l'entrada de les classes populars en la política local, tot i que aquesta democratització no sempre fou favorable a les forces progressistes.
On the early XXth century, in an environment of institutional decomposition, local political life in the city of Vic, -a catalan community of 13.000 inhabitants of Catalunya, and also see of the bigger Episcopal dioceses if the country and an important conciliar seminar-, begin to change into a modernisation that, along the years, realised important transformations in the catalan context the new mass politics lied on three main aspects. First of all, the parties capable to mobilise affiliates and supporters organised themselves to reach concrete goals: prepare a demnstration, win the elections, create a social see, publish a paper. In this fase of transition into "mobilised" organisations, political parties can be found combining the grat charisma of some of the leaders and the poxer of a basis that doesn't let itself drag on if their believes do not agree with these of the "strong men"; the parties were in the way betwen the influence of the notables and the power of the organised militancy to take decisions. Secondly, the ballot boxes reflected, progressively, the worries and political interests of the majority, siding "electory" manoeuvres of the caciques who had increasing difficulties according to their interests. Finally, local institutions stopped having their "own life", apart of the political alternatives taking place in the society; political struggles and discussions, held in the public sphere, moved into the City Council.
Even these transdormations (in the area of parties, elections and city councils) defined new stiles of doing politics, modernisation didn't spread homogeneously. In the traditional Catalunya, from which Vic is part, the changes in the public sphere had their own characteristics, and this lead into question this ideal image of an homogeneous and advanced society. In Vic, where the particularly signified presence of the institutions of the catolic church was combined with the developing of an important industrial economy, public life was in hands og burgeois forces, against the weakness of the indigenous popular movement, to lead the process of political transformation. These elites fighted, successively after the crossing of the XXth century, the impositions of the "dynastic cunerism", the strategies of the leaderships of the new hegemonic parties (traditionalists catalanists) and the expansion of a democratic movement claiming for the leading role of popular classes. The need was to control the political changes in order not to modify the essential aspects of social, and political, domination practiced by the local leading group. Eventrough, the extension of the "national political life" made this "political control" more difficult and this, in the context of economical transformations and extreme social conflict, allowed popular forces to incorporate into public life of Vic, eventrogh the manoeuvres of the leading elite to avoid it.
After the crises of 1917 the dissolution of the old politics accelerated. The dictatorship of the General primo de Rivera, who inicially presented himself as an option of "regeneration" capable to solve the endemic problems of the country, showed an incapacity to keep the masses away from the Spanish political life. The proclamation of the Republic, as a strat of a political and constitutional context radically different from that of the Borbonic restauration, let the Spanish society enjoy the two requisites for the democractic coexistence: freedom and Parlamient. In the city of Vic, as in the rest of Catalonia, the new Republican regime permited the entrance of popular classes in the local politics, even this democratisation was not always favouring progressive forces.

"Comunidades encadenadas" es una tesis doctoral antropológica e histórica sobre la cultura política del caciquismo durante el periodo comprendido entre 1915 y 2014 en el distrito Mixe, del estado de Oaxaca, México. El objetivo principal es validar un nuevo modelo teórico que se propone a partir de Oligarquía y caciquismo de Joaquín Costa con el material empírico que se ha recopilado en el campo a través de múltiples fuentes etnográficas e históricas. Se emplea un método hipotético-deductivo para explorar en profundidad de tres cacicazgos de la unidad de geográfica y étnica de análisis. A partir de estos resultados, se han refinado las hipótesis propuestas para ayudar, a fin de cuentas, a definir y detectar el fenómeno socio-político del caciquismo y para conectarlo con el concepto más amplio del patronazgo informal y el de partido político. El caciquismo se define como una fórmula muy concreta de intermediación que conecta y sujeta poblaciones humanas. Establece un triple mecanismo de control sobre los sujetos, un encadenamiento mediante favores, sujeciones y transmisiones entre los grupos local y nacional. La articulación entre estas tres cadenas funciona de la siguiente manera: el caciquismo crea un monopolio político y económico que manipula los vínculos de la comunidad con la nación, desviando recursos y patronazgo hasta convirtiéndolas en cadenas de transmisión; con estos últimos el cacique entreteje las cadenas de favor con las que subordina a su clientela local y con ello reemplaza la jerarquía de responsabilidades de las instituciones locales por deudas de lealtad; finalmente, mediante el poder absoluto y los recursos económicos, el caciquismo contribuye a cercar a la población para mantenerla cautiva y subordinada a su dominio. El caciquismo establece un triple monopolio: 1) el económico, a través de la dominación de las relaciones externas y los intercambios comerciales (transmisión); 2) el de la violencia, mediante la creación de grupos parapoliciales y el control de las armas de fuego (sujeción); 3) el político, al concentrar en la persona del cacique los tres poderes por medio de la reciprocidad asimétrica de las relaciones patrón-cliente (favor). En conclusión, tres cadenas, tres monopolios, tres poderes y una sola persona. El resultado es que el caciquismo integra en una única cadena de mando a los municipios y distritos con el Estado. Los caciques se demuestran así como un eslabón esencial que preservar la hegemonía de una élite que gobierna como una oligarquía. Y, finalmente, la autocracia de los pueblos bajo el yugo del caciquismo sirve a la dinámica más general de la centralización estatal del poder.
"Comunidades encadenadas" (Chained Communities) is an anthropological and historical PhD thesis about the political culture of caciquismo –a special kind of power patronage– between 1915 and 2014 in the Mixe district of Oaxaca, Mexico. The main research objective is to validate a new theoretical model – based on Joaquín Costa’s theory Oligarquía y caciquismo– using empirical data gathered through fieldwork using multiple ethnographic and historical sources. A hypothetical-deductive method is applied to explore three cases of caciquismo from the geographical and ethnic unit of analysis. The hypothesis are refined based on this analysis in order to help define and identify the socio-political phenomenon of caciquismo and to connect it to the wider concept of informal and party patronage. Caciquismo is defined as a very specific formula for intermediation that both connects and restrains human communities. It establishes a triple control mechanism over individuals through favours, subjugation, and transmission between local and national groups. The three chains of Caciquismo are articulated in the following way: by creating an economic and political monopoly that affects the community’s ties to the nation, the resources and patronage provided are diverted internally; with these, the cacique establishes his patronage through favours, which he uses to subordinate his local clientele, replacing the local institutions’ hierarchies of responsibilities with what it is defined here as debts of loyalty; finally, caciquismo uses both absolute power and economic resources to keep people subordinated and captive to its domination. Caciquismo establishes a triple monopoly: 1) economic monopoly, through the domination of external political and commercial relations (transmission); 2) monopoly of violence, through control of firearms and creating community police groups (subjugation); 3) political monopoly, concentrating all three powers in the cacique through the asymmetric reciprocity of patron-client relationships (favours). In conclusion, there are three chains of control, three monopolies, three powers but only one person. Caciquismo integrates communities, districts and the central state into a single chain of command. Caciques are an essential cog in the wheel that preserves the hegemony for an elite that rules government as an oligarchy. The autocracy of caciquismo also contributes to the more general dynamics of state centralization of power.

A través de la prensa ibicenca de los años republicanos advertimos una sociedad en pleno proceso de transformación, aunque continuase siendo una comunidad conservadora muy influenciada por la Iglesia, en la cual pervivía un caciquismo clientelista consentido y de base política. En ella encontramos, junto a las débiles organizaciones políticas de izquierdas o el camaleónico Partido Liberal-Disidente/ Partido Republicano de Centro, formaciones dinásticas derechistas como el Partido Liberal Regionalista Ibicenco, cuyo líder se convirtió interesadamente al regionalismo tras haber roto con la dirección provincial y nacional del Partido Liberal. Tal adscripción regionalista, no asumida enteramente por los votantes, fue una de las causas que comportaron el descalabro electoral de sus candidatos en todas las convocatorias de 1931 y, con ello, la disolución de la formación y el nacimiento del Partido Social Agrario-CEDA y, posteriormente, del Partit Regionalista d’Eivissa.

La presente Tesis doctoral se divide en tres bloques bien diferenciados: en el primero se trazan las líneas maestras de la realidad social, económica y política imperante en la provincia de Santa Cruz de Tenerife durante la primera mitad del siglo XX. En el segundo, se aborda el desarrollo de las instituciones políticas (municipales, insulares, provinciales y nacionales) a lo largo del periodo tomando como hilo conductor la supervivencia del clientelismo y el caciquismo sobre el que se asienta el sistema. En el tercero, se estudian todas las manifestaciones de oposición surgidas contra un régimen que margina y oprime a gran parte de la población, tanto en el campo como en la ciudad, aglutinando a todas las orientaciones políticas catalogadas bajo el, tan amplio como confuso, concepto de "izquierdas". Dentro de él tiene una relevancia especial el análisis y caracterización de la resistencia y represión surgida tras la sublevación militar del 18 de julio de 1936.
Title of Thesis: THE PROVINCE OF SANTA CRUZ DE TENERIFE BETWEEN TWO DICTATORSHIPS (1923-1945). HUNGER AND ORDER. The doctoral thesis is divided into three blocks. In the first are traced the main points of the social, economic and political conditions in the province of Santa Cruz de Tenerife in the first half of the twentieth century. In the second section, is raised the development of political institutions (municipal, insular, provincial and national) during the examined period, taking as a common theme the survival of patronage system and chieftainship. In the third section, I study the opposition emerged against a regime that marginalizes the great majority of the population, both in the country and in the city, uniting all the political directions laid under the concept of the left-wing. The analysis of the repression emerged after the military uprising of July the 18th, 1936, has special relevance. The traditionally dominant class in the province (large landowners and merchants, enriched with the export of bananas) through its network of clientele, dominated all political structures in the province, since the dictatorship of Primo de Rivera. They kept political control during the Second Republic, holding back social reforms in areas where power was lost, and got involved in the coup of July the 18th, 1936, being restored back into the institutions that govern public life.

Fondée sur l’étude d’un corpus riche composé de récits de vie, d’observations participantes réalisées entre 2003 et 2010, d’archives et de documents récoltés sur le terrain, cette thèse explore les rapports de pouvoir et les dominations multiples qui agitent la vie politique de la municipalité de San Pedro Chenalhó, située dans la région des hautes-terres du Chiapas, Mexique. La thèse prend appui sur un cadre théorique inspiré de Gramsci dans lequel s’encastrent des analyses empruntées à la sociologie des mouvements sociaux, à l’anthropologie politique de l’État et des ONG, et à la micro-histoire. L’étude en trois volets remonte aux années 1940 et s’achève en 2010, afin d’analyser la genèse et les transformations des rapports des pedranos à l’État mexicain, par le biais de portraits de leaders politiques et religieux locaux. La crise politique et économique que connaît le Chiapas au tournant des années 1990 s’est exprimée à Chenalhó par un double phénomène d’autonomisation de la justice : la rébellion des pedranos contre des caciques culturels aboutit à la création d’une municipalité autonome zapatiste à Polhó en 1996 (analysée depuis la vie quotidienne et articulée à la mise en scène de l’organisation zapatiste) et engendra la formation d’un groupe d’autodéfense dans l’ejido de Los Chorros en 1997. La réactivation d’anciens antagonismes politiques, religieux ou familiaux entraîna des violences en cascade tout au long de l’année 1997. L’analyse détaillée des assassinats et du massacre d’Acteal atteste d’une combinaison d’un « art de la guerre » des pedranos (rumeurs, accusations de sorcellerie, privatisation des espaces communautaires, armement de civils, déguisements) et d’un rituel sacrificiel de l’État mexicain visant à réinstaurer un ordre profondément menacé. Puis l’affaire Acteal et ses controverses interprétatives (conflit intercommunautaire/guerre de basse intensité, massacre/bataille), ainsi que les dispositifs de réconciliation au bilan mitigé, illustrent comment les réappropriations du passé servent de moteurs à de nouvelles actions collectives par des acteurs politiques et religieux qui s’emparent a posteriori de telles ruptures historique, morale et symbolique. Cette thèse tente ainsi de saisir quelques-uns des enjeux du Mexique contemporain, notamment la violence politique constitutive d’un Centaure mexicain moderne traversé par des crises récurrentes
Based on a rich corpus study, this thesis explores the power relations and the many dominations that stir the political life of the municipality of San Pedro Chenalho in the area of the Highlands of Chiapas, Mexico. At the crossroads of analysis borrowed from the sociology of social movements, political anthropology of the State and NGOs and micro-history, the study treefold analysis genesis and transformation of the Mexican state in the region through portraits of local political and religious leaders. The political and economic crisis in Chiapas in the 1990s has been expressed in Chenalho by a double phenomenon of autonomization of justice: the creation of an autonomous municipality in Zapatista Polho in 1996 and the formation of a group self-defense in the ejido of Los Chorros in 1997. The reactivation of former political, religious or family antagonisms led cascading violence throughout 1997. The detailed analysis of assassinations and of the Acteal massacre shows the "art of war" of the pedranos and the sacrificial ritual of the Mexican state to reinstate a profoundly threatened order. The Acteal case and its interpretative controversies and subsequent reconciliation mechanisms, illustrate how the reappropriation of the past act as drivers of new collective actions by political and religious actors who seize post such historical, moral and symbolic ruptures. This thesis thus attempts to capture the constitutive political violence of a modern Mexican Centaur crossed by recurrent seizures

This chapter identifies the processes by which Veracruz moved from violent political and social fragmentation to comparative stability and central discipline. It charts a new level of control by civilian politicians over the networks of soldiers and pistoleros who had previously taken over much of the state, and the emergence of a modus vivendi between weary peasant communities and landowners. Competitive elections declined precipitously, peasants were cut out of political posts at all levels and unions consolidated their control over the work force. Caciquismo endured, and remained as in the rest of Mexico key to political bargaining and central control. Yet while the state government remained incapable of efficient tax collection, this was compensated by dramatic economic growth, police professionalization and federal support for infrastructure and other public goods from the veracruzano camarilla in the national government.

This chapter examines the years between 1945 and 1954 in the state of Guerrero. It charts the decline of peasant politicians and the rise of a technocracy of teachers, bureaucrats and lawyers. Caciquismo endured the change. Bitterly fought elections, the economic shock of the foot-and-mouth pandemic and violent resource conflicts led the state to the brink of collapse. There were two rebellions in the center-north and endemic counter-insurgency along the coasts. Yet the new governing coalition eventually proved more deferential to federal power than its predecessors. The governor, General Baltasar Leyva Mancilla, saved himself by shedding the stubborn independence of his predecessors. That reluctant submission combined with adroit nationalism, the windfall of tourist development in Acapulco, a more professional government and an ambitious development program to create an improbable, albeit ephemeral, stability.

This chapter aims to improve our understanding of political modernization and state formation in Porfirian Chiapas ‘from below’, explaining specifically how the regime consolidated power within the Indian communities in order to carry out policies aimed at strengthening the national state and developing the export economy. The first section looks at the role of schoolteachers in secular state-building and the development of commercial agriculture from around 1855 until 1910. The second section examines the relationship between the jefaturas políticas, caciquismo, and forced labour, particularly in the export sector. The final section analyzes the impact of centralization and the role of coercion and consent in political and economic relationships in central and northern Chiapas. It argues that the Porfirian state achieved considerable hegemony by penetrating and manipulating ‘traditional’ structures of power in the countryside in order to consolidate the regime and modernize the economy.