Literatura académica sobre el tema "Llatins"

Resum: Roís de Corella fou un escriptor amb relacions amoroses juvenils, però amb fortes conviccions morals, que el portarien per un camí de perfecció i elevació espiritual, cosa que justifica la seua evolució temàtica. L’estudiant de teologia pren distància respecte dels predicadors medievals, però s’inspira en els clàssics llatins per a desenvolupar la seua creativitat literària i orientar-la cap a lliçons morals, amb un estil que crea escola. Fins i tot s’atreveix, als 23 anys, a transformar una elegia eròtica d’Ovidi –cristianament rectificada– en la Tragèdia de Caldesa: un experiment literari que fou molt aplaudit. . Paraules clau: Roís de Corella, Lletra consolatòria, Tragèdia de Caldesa, Ovidi, elegia llatina. Abstract: Roís de Corella was a writer with romantic juvenile relationships, but with strong moral convictions, which would lead down a path of perfection and spiritual elevation, which justifies his thematic evolution. The student of theology takes distance from the medieval preachers, but he was inspired by the Latin classics to develop his literary creativity and to orientate it towards moral lessons, with a style that creates his own school. Even he dares, at 23 years old, to transform an erotic elegy of Ovidi –rectified in a Christian way- in Caldesa Tragedy: a literary experiment that was very applauded.Keywords: Rois de Corella, Lletra consolatòria, Tragèdia de Caldesa, Ovidi, Latin elegy

S’analitza el procediment pel qual Joaquim Balcells fixà el text llatí del De rerum natura per a la col·lecció d’autors grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge. En el primer tom (del 1923), Balcells depèn de les edicions d’Ernout (Budé) i Bailey (OCT). En canvi, en el segon tom (del 1928), amb els tres darrers llibres, i en la revisió dels tres primers llibres (de 1932), Balcells realitzà una veritable edició crítica, amb col·lació dels dos principals manuscrits; la seva edició, tanmateix, també reflecteix les limitacions del moment.

Aquest article està dedicat al Dr. Pau Gilabert Barberà, una de les persones més qualificades i competents en tradició clàssica, amb motiu de la seva jubilació com a professor de la Universitat de Barcelona després de més de quaranta anys d’haver-hi impartit el seu mestratge. L’objectiu del treball és analitzar la novel·la de l’escriptora Ángeles Caso, El resto de la vida, una recreació del mite clàssic d’Orfeu i Eurídice a les acaballes del segle XX, a partir de les múltiples referències i cites d’autors grecs i llatins que s’hi inclouen, així com del tractament que s’hi fa del mite. Es completa l’anàlisi amb una introducció sobre el polifacètic personatge d’Orfeu i la seva influència en la cultura occidental a través de les Arts.

Resum: L’anàlisi comparativa de l’obra de Ciceró Paradoxa Stoicorum i la traducció del s. XV fetaper Ferran Valentí és d’alguna utilitat des de la perspectiva lingüística. En aquest article, examinemun element d’interès per a la semàntica del català: l’expressió de l’evidencialitat mitjançant algunsverbs com jutjar, estimar, pensar, sentir, etc. En aquest estudi, observem com tradueix Valentí elsverbs llatins en català i provem de reconèixer quins evidentials del català medieval són el resultatd’una interferència del llatí. L’objectiu és establir el valor evidencial de cadascun d’aquests verbs i feraixí un primer acostament a l’expressió de l’evidencialitat en un registre formal del català medieval.Paraules clau: Evidencialitat, Català antic, Ferran Valentí, Onomasiologia, Registre lingüísticAbstract: A comparative analysis of the work of Cicero Paradoxa Stoicorum and the 15thtranslation by Ferran Valentí is of some linguistic utility. In this article, we examine a point ofinterest to Catalan semantics: the expression of the evidentiality by means of some verbs suchas jutjar, estimar, pensar, sentir, etc. In this study, we note how Valentí translates the Latin verbsin Catalan and we try to recognize which evidentials in the Medieval Catalan are the result of aninterference from a form that is peculiar to Latin. The aim is to establish its evidential value in orderto describe the formal uses of evidentiality in Medieval Catalan.Keywords: Evidentiality, Old Catalan, Ferran Valentí, Onomasiology, Linguistic register

L’Academia de la Llingua Asturiana asoleyaba en 2008 el llibru Fueru de Lleón y Conceyu de Coyanza. Edición facsimilar de dos testos del sieglu XIII na nuesa llingua. Ellí dábense les informaciones que se xulgaben de más interés referentes a la torna que se fexere na Edá Media del testu llatín a la llingua ástur. Nel añu 2017 diose a la imprenta (Lletres Asturianes 117, pp. 207-233) un segundu trabayu complementariu tituláu Forum Legionense & Fueru de Lleón que, amás d’unes observaciones obligaes, inxería’l mesmu testu romance pero enfrentándolu, pa llograr una fácil comparanza, a la versión llatina guardada na Catedral d’Uviéu. Agora, un tiempu dempués, quixéremos concluyir el nuesu cometíu primeru apurriendo la entrega cabera del nuesu trabayu, esto ye, el que contrapón el testu en llatín del Concilium Coiacense col del romance ástur del Conceyu de Coyanza.
 
 Pallabres clave: llingua asturiana, sieglu XIII, Conceyu de Coyanza, traducción medieval.

L’oxetivu principal d’esti trabayu ye analizar tolos aspeutos relativos al procesu de traducción a llingua romance d’un fueru llatinu del que la primer copia caltenida remonta al primer cuartu del sieglu XII y atópase na Catedral d’Uviéu. Del testu romance llegaron a nós tres versiones llixeramente distintes, toes elles del sieglu XIII. La comparanza d’eses tres versiones col testu llatinu dexa concluyir que son resultáu d’un únicu procesu de traducción en que’l traductor caltúvose escrupulosamente fiel al testu orixinal, pero esforzóse tamién n’afaer la sintaxis llatina al romance. Como hai ciertes diferencies ente los tres testos romances foi necesaria la revisión rigurosa de los mesmos, pa pescudar cuál de les versiones ye o representa más fielmente’l testu orixinal. De resultes d’ello concluyóse que nenguna d’elles ye la traducción orixinal, sinón que les tres copies unvien a un orixinal perdíu y propónse tamién que, de les tres versiones romances llegaes hasta nós, la del monesteriu de Benevívere ye la más cercana al que sedría’l testu de la traducción orixinal. El testu de Benevívere déxanos añadir dellos datos de tipu llingüísticu non consideraos en trabayos anteriores que taben basaos nos otros dos manuscritos (el d’El Escorial y el de la Real Academia de la Hestoria). Estos datos, fundamentalmente de tipu léxicu, abonden na caracterización como asturianu de la llingua de la traducción orixinal.Pallabres clave: asturianu, llatín, traducción, documentación medieval, Fueru de Lleón.The main goal of this paper is to analyse the translation process of a Latin code of law, the so-called Fueru de Lleón, into a Romance language. The first known copy of this code, or ‘fuero’, dates back to the first quarter of the 12th century and can be found in the Cathedral of Uviéu. Three slightly different versions from the 13th century Romance language text have been preserved and their comparison with the Latin source text reveals that they result from the same translation process in which the translator was completely faithful to the Latin text, while at the same time he made efforts to adjust the Latin syntax to the Romance language form. As there are several differences between the three Romance texts, a rigorous revision was necessary to explore which one represented the source Latin text more faithfully. The analysis concluded that none of them was the original target text, and that the three of them point at a lost original text. It is also suggested that, from the three versions preserved to present times, the text from the Monastery of Benevívere is the closest one to the original translation. The Benevívere text introduces new linguistic data which were not considered in previous work and which are based on two other manuscripts (the text from the Monastery of the Escorial and the one from the Royal Academy of History). These data, mainly lexical, reinforce the idea that Asturian was the target language of the original translation.Key words: Asturian, Latin, translation, medieval documentation, Fueru de Lleón.

Resum: Curial e Güelfa (Milà-Nàpols, ca. 1445-1448), novel·la cavalleresca escrita en català i atribuïble al gran camarlenc del Nàpols d’Alfons el Magnànim, Enyego d’Àvalos, conté una suggerent càrrega culturalista (mites ovidians tergiversats satíricament; teofanies i decorats neoplatònics; remissions explícites i/o implícites Cèsar, Macrobi, Plató, Apuleu...), que no resulta en absolut supèrflua i prescindible, com argumentà algun crític del segle passat. Al contrari: la manera d’evocar-hi els clàssics i de re-presentar-los no s’explica sense considerar els contactes de l’hipotètic escriptor amb l’humanisme llombard i napolità. D’altra banda, el repertori de clàssics greco-llatins documentats en la variada biblioteca personal del mateix D’Àvalos, la segona més rica del sud d’Itàlia, evidencia la coincidència de gustos i lectures d’aquest amb l’anònim del Curial i convida a ratificar la referida atribució.
 Paraules clau: Curial e Güelfa, Enyego d’Àvalos, literatura catalana medieval, novel·la cavalleresca, cavalleria humanística.
 
 Abstract: Curial e Güelfa (Milan-Naples, ca. 1445-1448), a chivalric romance written in Catalan an attributable to the great chamberlain in the Naples of Alfonso the Magnanimous, Enyego/Inico d’Àvalos, contains a suggestive cultural burden (Ovid’s myths satirically distorted; theophanies and Neo-platonic sets; explicit and/or implicit references to Caesar, Macrobius, Plato, Apuleius...), which is not absolutely superfluous nor dispensable, as some critic from the last century explained. Just the opposite: the way to recall the classics and re-present them cannot be explained without considering the contacts of the hypothetical writer with the Lombard and Neapolitan Humanism. On the other hand, the catalogue of Greek-Latin classics recorded in the varied personal library of D’Àvalos himself, the second richest in the south of Italy, demonstrates the coincidence of his taste and readings with the anonymous writer of the Curial and invites us to ratify the aforementioned attribution.
 Keywords: Curial e Güelfa, Enyego d’Àvalos, medieval catalan literature, chivalric romance, humanistic chivalry.

Resum: La política expansionista de la Corona d’Aragó vers el Mezzogiorno italià, encapçalada per Alfons el Magnànim durant la primera meitat del segle XV, va suposar que el monarca formara al seu voltant una cort d’humanistes italians perquè deixaren constància escrita de la seua empresa i transmeteren a la seua cort els coneixements dels grans autors clàssics llatins i grecs. Aquesta nòmina de lletraferits en estudis grecollatins, en què trobem Lorenzo Valla, Guiniforte Barzizza, Bartolomeo Facio i Antonio Beccadelli (el Panormita), entre d’altres, mantingueren assíduament contacte amb membres de la cancelleria reial i de la noblesa. Un d’aquests nobles va ser el cavaller valencià, camarlenc, conseller i mariscal, Francesc-Gilabert de Centelles i Queralt, altrament dit Ramon de Riu-sec, senyor de Nules i comte d’Oliva (1449), qui va mantenir correspondència epistolar amb Barzizza i Beccadelli, per demanar-los consell sobre la naturalesa de l’amor. En aquest article, doncs, hem estudiat les fonts de consulta a què va recórrer el Panormita quan va redactar l’epístola i el contextualitzem amb la realitat amorosa del cavaller valencià.
 Paraules clau: segle XV, Itàlia, Corona d’Aragó, Antonio Beccadelli, Francesc-Gilabert de Centelles.
 
 Abstract: The expansionist policy of the Crown of Aragon towards the Italian Mezzogiorno, headed by Alfons el Magnànim during the first half of the fifteenth century, supposed that the monarch would form around him a court of Italian humanists for the written testimony of his enterprise and the transmition to the court of the knowledge of the great Latin and Greek classical authors. This list of letters written in Greco-Latin studies, in which we find Lorenzo Valla, Guiniforte Barzizza, Bartolomeo Facio and Antonio Beccadelli (Panormita), among others, were always in contact with members of the Royal Chancery and the nobility. One of these nobles was the Valencian knight, chamberlain, counselor and marshal, Francesc-Gilabert de Centelles i Queralt, otherwise known as Ramon de Riu-sec, lord of Nules and Count of Oliva (1449), who corresponded with Barzizza and Beccadelli, to ask for advice about the nature of love. In this article, we have studied the sources of reference that Panormita consulted when writing the epistle and we contextualize it with the loving reality of the Valencian knight.
 Keywords: 15th century, Italy, Crown of Aragon, Antonio Beccadelli, Francesc-Gilabert de Centelles.
 

Aquesta tesi posa el seu focus en la participació i/o pertinença dels adolescents i joves en les conegudes com a “bandes llatines” i l'impacte sobre el procés socioeducatiu que se’n deriva, a la ciutat de Barcelona i en el període 2005-2015. Es vol valorar si existeix un determinat "perfil de jove" susceptible de formar-ne part o de poder simpatitzar amb aquests grups, identificar elements facilitadors de l’apropament o abandó dels grups i quines son les conseqüències que se'n derivarien d'aquesta participació mes o menys "activa". El treball s’estructura en tres parts. A la primera part es fa una aproximació a la bibliografia i a les diferents fonts documentals sobre el fenomen de les agrupacions juvenils de carrer i les bandes llatines. La segona part és la corresponent a l’anàlisi de dades quantitatives i qualitatives relatives a indicadors relacionats amb el procés socioeducatiu dels joves, perseguint dos objectius prioritaris: per una banda, veure quin es el perfil de jove que es pot sentir convidat a participar, i per altra banda, veure quins son els trets significatius que comparteixen els joves membres o simpatitzants relatius als indicadors que esdevenen determinants per al seu procés socioeducatiu. Els indicadors que es consideren determinants per a poder valorar aquests dos aspectes, son els que tenen a veure amb els que s'han considerat elements clau del procés socioeducatiu dels joves: família; escola; iguals; entorn socioeconòmic i cultural; altres espais de desenvolupament complementari o d'oci (esport, educació en el lleure, participació en organitzacions de caràcter cultural o religiós, musica...); la participació o no al mercat laboral i en quines condicions es dona aquesta, si es que es dona; i a que es dedica el temps lliure, entenent aquest com a temps "desocupat". En primer lloc es fa un recull de dades quantitatives relatives a aquests indicadors i a població estrangera. En segon lloc, es recull informació qualitativa relativa a aquests mateixos indicadors i elements clau que condicionen el procés de socialització. El procés d’obtenció d'aquesta informació qualitativa ha estat mitjançant la realització d'entrevistes en profunditat a professionals que intervenen, des de diferents vessants, amb aquests joves, des dels simpatitzants o susceptibles de formar-ne part, fins als membres consolidats i mitjançant l’anàlisi de com la premsa aborda el fenomen dels grups llatins i les conseqüències que se’n deriven d’aquest abordatge. Per últim, la tercera part del treball es correspon a les conclusions a les que s’ha arribat a partir de la informació obtinguda al llarg del document i que ens han de permetre obtenir eines per a la intervenció amb aquests joves.<br>The doctoral thesis explores the phenomenon of those known as "Latin bands" in the city of Barcelona, in the period 2005-2015, based on two basic elements. First of all, we focus on the young person participating in these groups, or susceptible to participation, and on the impact that they have in their socio-educational process of belonging or relating to these groups, as well as the factors that they influence the loyalty or abandonment of them. Secondly, the study explores the different visions of this phenomenon that have the professionals who work with these guys from different professional fields. Once the previous elements have been explored, conclusions are formulated, and based on these; tools and socio-educational intervention strategies are attached to these groups. In order to reach these conclusions, as a result of the observation of these two elements, the work is structured in three parts: a first part in which we find an approach to the history, the typology and the functioning of these groups and to the characteristics of its members, in order to identify those aspects that favor the belonging and the abandonment of the group; a second part in which we find an exploration of the characteristics of the young participants or in situation of being and an exploration of the different images of the Latin groups, understanding by image the different visions of the phenomenon that exists from the agents that are working, in one way or another, with these groups; and a third part that corresponds to the conclusions reached on the basis of the information obtained throughout the work and which should allow us to obtain tools for the intervention with these young people.

Esta tesis aborda la incorporación política de inmigrantes a través del análisis de las interacciones entre la agencia de los migrantes y el contexto político local. En esta investigación me concentro en explicar por qué y cómo se desarrolló una agencia multifacética de incorporación política en la escala de la ciudad. A partir de investigación exploratoria y derivado del análisis inductivo esta tesis examina las estrategias contrastantes y coexistentes emprendidas por los Latinos durante su procesos de incorporación política en Chicago. Usando el enfoque teórico de “Estructura de Oportunidades Políticas”, propuse un modelo analítico considerando ambas variables: la agencia de inmigrantes y la estructura política en Chicago. La agencia tiene tres dimensiones de análisis: organización, movilización e incidencia política. La estructura incluye, por un lado, “factores contextuales” que son las características duraderas del sistema político que tiene sus raíces en los procesos sociales e históricos. Por otra parte, incluye como variables explicativas a “las estructuras de oportunidad política” que se refieren a las circunstancias políticas que tienen la capacidad de frenar o catalizar la incorporación inmigrante. El diseño de la investigación consiste en el estudio a profundidad del caso crítico de Chicago. Este estudio cualitativo siguió una estrategia multimetodológica, cuya parte nuclear consistió en la observación participante y el desarrollo de entrevistas de élite con líderes de las organizaciones de migrantes y otros actores políticos de Chicago. El hallazgo principal de esta tesis descansa en cómo tanto el grado de inclusión política de la ciudad y los factores contextuales se fusionan con la multifacética agencia de los inmigrantes dando lugar a complejas interacciones. Este estudio de caso encontró que los latinos de Chicago se enfrentan a varios dilemas: 1) “mainstreaming” vs autonomía en el caso de la organización, 2) la exhibición tanto de acción colectiva contenciosa como no contenciosa en el caso de la movilización, y, 3) la generación de innovaciones comunitarias para politizar al grupo con el fin de evitar la despolitización en el caso de incidencia política. Esta incorporación multifacética tiene las implicaciones más amplias de posicionar a los latinos de Chicago simultáneamente como un grupo desafiante y como una clientela política. Estas dinámicas nos remiten a un caso crítico entre el universo de investigación de la incorporación migrante en la escala urbana.<br>This dissertation analyses immigrant political incorporation by acknowledging the interactions between immigrants’ agency and the local political context. In this research I focus on explaining the whys and hows of the development a multifaceted process of political incorporation at the city scale. Departing from exploratory research and inductive analysis, this thesis looks at the contrasting and coexisting strategies undertaken by Latinos during the process of their political incorporation in Chicago. Using the political opportunity structure (POS) approach, I propose an analytical model considering two variables: the immigrants’ agency and the political structure in Chicago. The agency has three dimensions in the analysis: organization, mobilization, and policy incidence. The structure includes, on the one hand, contextual factors that are the lasting characteristics of the polity having its roots in the social and historical processes. On the other hand, it includes as explanatory variables the political opportunity structures that refer to the political circumstances that barrier or catalyst immigrant incorporation. The research design consisted of an in-depth study of the critical case of Chicago. This qualitative study followed a multi-method strategy. The main part consisted on participant observation and elite interviews with leaders of the immigrant organizations and other political actors from Chicago. The main finding of this dissertation rests precisely on how the degree of political inclusiveness of the city and the contextual factors merge with the multifaceted agency leading to complex interactions. This case study found that Chicago Latinos are facing the following dilemmas: 1) mainstreaming vs autonomy in the case of organization, 2) the simultaneous use of both contentious and uncontentious collective action, and, 3) the generation of community innovations to politicize the group in order to avoid depoliticization in the case of policy incidence. This multifaceted incorporation has the broader implication of positioning Chicago Latinos simultaneously as both a challenging group and as a political clientele. These dynamics spotlight a critical case among the universe of research of immigrant political incorporation at the city scale

De diuersis artibus o Schedula diuersarum artium de Teòfil és una de les obres sobre art i artesania més importants de l'Edat Mitjana. És un tractat medieval dividit en tres llibres que s'ocupen, respectivament, de pintura, vitralleria i orfebreria. El treball que presentem consta de diferents parts: en primer lloc, oferim un estudi preliminar on exposem les teories que s'han formulat recentment pel que fa a l'autoria, la datació i el títol de l'obra i hi incloem un estudi sobre les principals fonts de la tecnologia artística medieval. Hi incorporem un apartat dedicat a la transmissió manuscrita del tractat on recollim el llistat actualitzat de tots els manuscrits que contenen el De diuersis artibus i aportem una relació de totes les edicions i traduccions que s'han publicat fins al moment. Dediquem també un capítol a exposar els criteris que hem seguit per a l'establiment del text llatí i per a l'elaboració de la traducció catalana. En segon lloc, oferim una nova versió del text de De diuersis artibus. Prenent com a base l'edició de Dodwell, aportem noves variants i esmenes significatives, a les quals hem pogut arribar gràcies a haver-nos capbussat profundament en el text i en la seva interpretació. Aquest treball conté també la primera traducció al català d'aquest tractat medieval. La iniciativa de traduir aquesta obra fou motivada per l'interès que aquesta pot suscitar en un territori on l'art romànic destaca per la seva quantitat, qualitat i bon estat de conservació. En tercer lloc, presentem un extens comentari de l'obra, en el qual examinem i contextualitzem les tècniques i l'art que s'hi descriu. Finalment, hem completat el nostre estudi amb un ampli annex d'imatges per exemplificar les eines, tècniques i obres d'art que es descriuen en el De diuersis artibus de Teòfil.<br>De diuersis artibus o Schedula diuersarum artium written by the monk Theophilus is one of the most important medieval works about art techniques. This medieval treatise is divided into three books, which deal with paint, glass and metalwork, respectively. The present work consists of several parts: first, it provides a preliminary study on the most recent theories regarding authorship, dating and title of the work. It also includes a study about the main sources of medieval art technology. In addition, there is a section dealing with the manuscript tradition of this treatise and a list of all the editions and translations that have hitherto been published. There is another chapter where we explain the criteria followed for the Latin text's edition and for the Catalan translation. Secondly, we offer a new edition of the De diuersis artibus. Based on Dodwell's edition, we provide new variants and meaningful corrections. This work also contains the first Catalan translation of this treatise. Thirdly, we present an extensive study of the work, in which we contextualize and examine the art techniques that are described. Finally, we have completed our study with a large annex of images to illustrate the tools, techniques and pieces of art that are described in De diuersis artibus of Theophilus.

El treball que aquí presentem tesi és el fruit d'anys d'investigació sobre l'estructura de la llengua llatina, dins del projecte sobre estructura sintàctica del Grup de Lingüística Llatina de la Universitat de Barcelona (GLLUB). La seva aspiració és, tot partint de l'estudi d'uns fenòmens particulars d'aquesta llengua, donar-ne una visió global. Pretén, a més, ser un estudi comprensiu, en el sentit que, en determinats moments, farà ús d'aspectes diversos i aparentment heterogenis de la llengua. Ara bé, aquests elements heterogenis estan inclosos dins d'un sistema i, en conseqüència, són necessàriament interactius. Aquest treball té també una altra peculiaritat: es desenvolupa dins d'un marc teòric específic. Això ja fa que s'hagin de prendre de bell antuvi determinades opcions. Si bé no és infreqüent sentir que sotmetre's a una teoria és una tirania en si mateix, també és cert que és un considerable avantatge quan el que intentem és donar una visió global d'un univers determinat, en el nostre cas, la llengua llatina (àdhuc, anant més enllà, el llenguatge). Qualsevol ciència que es vanti de tal, necessita una teoria general, uns pressupòsits teòrics, que donin suport a la seva proposta particular. Fins i tot per explicar per què una poma cau al terra, es va proposar una teoria general sobre l'atracció de les masses corpòries. De tota manera, en el nostre cas, triar una determinada teoria del llenguatge comporta com a conseqüència unes certes implicacions de mètode i consideració. Això vol dir que determinades opcions no es prendran en compte, perquè metodològicament resulten inapropiades. Aquesta posició respecte d'altres treballs en lingüística, en general, i en lingüística llatina, en particular, no equival a dir, però, que no es tinguin en consideració propostes procedents d'altres teories en el nostre camp. En alguns casos seran, senzillament, ortogonals; en d'altres, pel contrari, la idea serà aprofitable, però no la metodologia. Aquest és el cas, per exemple, de les oracions de relatiu. Ja que el que es pretén al llarg d'aquest treball és descobrir coses sobre l'estructura (jeràrquica o no) de la llengua llatina, el que ens interessa en parlar de relatius és veure les restriccions que afecten la relació entre la realització concreta del pronom i el nucli lèxic que el selecciona; el que en gramàtica generativa es diu moviment i restriccions sobre el moviment. Així doncs, no parlarem de classificacions semanticoIògiques establertes segons el significat que semblen aportar al seu antecedent. Això en si mateix, no implica que un enfocament sigui ni millor ni pitjor que l'altre. Significa, senzillament, que els objectius són diferents i que, necessàriament, la manera d'escometre el problema, serà diferent. Al final tot ens ha de servir per entendre millor la llengua a la qual tant de temps hi dediquem. Aquest treball es composa de tres parts o blocs. El primer d'ells (el capítol primer) ofereix una visió general i obligadament comprimida del model teòric en el qual s'insereix aquesta investigació. En primer lloc, es presenten succintament els fonaments més generals de la teoria; a continuació, es fa una exposició de l'organització i funcionament del model, i es tracten individualment les diverses sub-teories, prestant especial atenció a aquells elements rellevants al treball que es desenvolupa en els capítols següents; finalment, es fan unes consideracions sobre una de les qüestions centrals que aquí es tracten: la configuracionalitat. El segon bloc (capítols segon, tercer i quart) constitueix pròpiament la tesí. Al començament de cada capítol es fa una petita introducció a la història i tractaments anteriors del problema que es planteja; a continuació es presenten les dades llatines i, finalment, es fa la proposta teòrica. Una petita conclusió i/o discussió al final de cada capítol ajudarà a mantenir el fil, i a recordar la direcció del que volíem mostrar. El tercer bloc està format per un grup de taules de referència, destinades a facilitar la lectura i comprensió dels aspectes més formals d'aquest treball. La primera d'elles és una mena de 'diccionari' de termes tècnics, que inclou, per a cada unitat, la denominació completa, les sigles (si es fan servir), la denominació en anglès (si s'escau), una breu explicació i el capítol, secció o subsecció que hi fa referència d'una manera més rellevant. Aquestes taules inclouen termes de gramàtica generativa i termes de gramàtica tradicional, de manera que pugui ser útil tant a l'investigador de qüestions de lingüística general com a l'estudiós de les llengües clàssiques La segona d'elles (la inversa de la primera) està destinada a aquelles persones coneixedores de l'àmbit lingüístic generatiu que vulguin fer una consulta particular d'aquest treball. Consisteix en una llista dels mateixos termes tècnics, en anglès, amb l'equivalent en català que s'ha utilitzat en aquest treball. La tercera, per últim, és un llistat de les referències dels exemples llatins utilitzats en el treball. Inclou el número amb el qual apareixen en el cos del treball, l'exemple i la cita corresponent. Finalment, la bibliografia. S'ha utilitzat el sistema autor (data), que és el que es fa servir en els treballs de gramàtica generativa, per la comoditat que ofereix a l'hora de fer-hi les oportunes referències. Cada vegada que es fa menció d'una obra en el decurs del treball, es fa constar el cognom de l'autor, seguit, entre parèntesi, de l'any de publicació de l'obra en consideració; si en aquest any, l'autor ha publicat més d'una obra, es farà constar darrera de l'any una lletra per ordre alfabètic (a, b, c, ... ), seguint l'ordre de publicació dins del mateix any. Aquesta bibliografia no pretén ser un llistat exhaustiu de tots aquells treballs que han estat publicats sobre un tema determinat. Per exemple, no pretén incloure tot el que, fins a aquest moment, s'ha publicat sobre oracions de relatiu; inclou només allò que ha estat pertinent pel desenvolupament d'aquest treball. Aquells treballs que, o bé han quedat obsolets (i no mantenen algun tret que els faci rellevants), o bé han quedat subsumits en treballs i desenvolupaments posteriors, tampoc no han estat inclosos. Això sí, hem intentat no excloure cap treball pel senzill fet de tenir més de vint anys.

En aquesta tesi doctoral presentem un estudi sobre els actors de mim i mimògrafs grecoromans a l’Antiguitat a partir de l’anàlisi de la documentació epigràfica i papiràcia del món antic, una font d’informació sovint negligida pels estudiosos del drama i que tanmateix ens ajuda a comprendre millor aquest espectacle en gran part encara desconegut, en aportar dades que amb freqüència complementen la informació que ens proporcionen els pocs fragments de mim que ens han arribat i que fins i tot contradiuen la imatge del mim que ens forneixen les fonts literàries. L’estudi se centra en l’examen d’aspectes concrets que ens permeten aprofundir en el nostre coneixement de la figura de l’actor de mim i el mimògraf, com ara llur sexe i edat, llur condició jurídica, llurs especialitzacions artístiques i la formació de companyies i associacions d’actors de mim, i també en l’anàlisi de qüestions com l’ús de noms artístics per part dels actors, els motius i llocs comuns presents en llurs inscripcions o els aspectes de l’acció dramàtica d’un actor de mim que evidencia la documentació, entre d’altres. Així mateix, presentem també un corpus format pels 186 documents epigràfics i papiracis en llatí, grec i copte referents a actors de mim i mimògrafs que hem analitzat per poder realitzar l’estudi, per tal que els estudiosos del mim grecoromà i del drama antic en general disposin d’un recull actualitzat d’una documentació dispersa en un gran nombre de publicacions diverses que no sempre estan a l’abast de l’investigador. En el corpus hem reunit no només aquells documents que fan referència de forma inequívoca a actors de mim i mimògrafs, sinó que també hem afegit aquells que documenten possibles artistes relacionats amb el mim, així com documents que hom ha considerat relatius a actors de mim però que a parer nostre no haurien de formar part del corpus: el motiu de llur inclusió és poder argumentar per què no fan referència a actors de mim. D’altra banda, hem procurat d’oferir per a cada document una descripció del suport, una transcripció acurada del text, una actualització bibliogràfica i una traducció i comentari de cada peça, que esperem que siguin útils per als qui consultin aquest treball.<br>It is the aim of this thesis to present a study on Greco-Roman mime actors and mimographers in Antiquity from the analysis of ancient inscriptions and papyri, a source of information that has often been neglected by the scholar community but which enables us to achieve a better understanding of this still obscure form of entertainment by complementing our knowledge of ancient mime from the scarce number of mime fragments that have reached our age and by providing us with a unique view on the subject, quite different in many ways from the severity with which ancient authors have often treated this dramatic genre. The study focuses on the examination of various subjects concerning mime actors and mimographers, such as their sex and age, legal status, artistic specialisations and the organisation of mime actors in troupes and colleges, as well as the use of stage names by mime actors, the motifs and commonplaces found in their inscriptions or aspects concerning mime performances, among other topics. Moreover, it is also offered in this thesis a corpus of the 186 Greek, Latin and Coptic documents referring to mime actors and mimographers analysed in the study, so that scholars interested in Greco-Roman mime and ancient drama may have an up-to- date collection of inscriptions and papyri that cannot always be easily reached because of the considerable number of works in which the documentation is dispersed. The corpus not only collects documents which can undoubtedly be ascribed to ancient mime actors and mimographers, but also inscriptions and papyri which may refer to possible mimic artists, as well as documents considered by other scholars to be related to mime actors but which in our view should be excluded from the corpus: the reason of their being included here is for us to be able to argue why they do not refer to mime actors. Furthermore, we have endeavoured to provide for each of the documents collected in the corpus a description of the document, an accurate transcription of its text, an up-to- date bibliography, and a translation and comment, which we hope may be of use to the reader.

Aquesta tesi s’emmarca en un projecte de majors proporcions encapçalat per la redacció del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, que analitza les manifestacions romàniques en la documentació llatina altomedieval conservada en els comtats situats al territori que posteriorment rebé el nom de Catalunya. En les nostres fonts s’hi inclouen sobretot testaments, llegats, acords i confirmacions de compra-venda. Quant als límits cronològics, els textos notarials objecte d’aquesta recerca se situen entre els anys 800 i 1150. El fet d’acotar la investigació a un àmbit tan present en les societats d’arreu, el vocabulari tèxtil, respon a la voluntat d’intentar observar la vida quotidiana de la societat de l’època. D’aquesta manera, a més d’una anàlisi purament filològica basada en l’estructura lèxica de la llengua continguda en els textos, s’obté una panoràmica social que si més no reflecteix certs aspectes de la realitat quotidiana dels individus que habitaven les nostres terres ara fa més de mil anys. El corpus obtingut consta de 186 entrades i 24 subentrades que s’han distribuït en tres grans apartats: els draps laics, els draps eclesiàstics, i els tipus de teixits i materials de confecció. Finalment a mode d’apèndix s’hi ha afegit una última part, que inclou 27 ètims, dedicada a les referències als colors i les provinences de les peces tractades. Malgrat que en aquell temps encara s’estipulava que els documents oficials s’havien d’escriure en la llengua de cultura per excel•lència –el llatí–, la comunicació oral ja havia mutat cap a un parlar divers que més endavant, en aquest territori concret, es coneixeria amb el nom de català. Així doncs, la traça lingüística de l’escrivent jugava un paper decisiu en la redacció de qualsevol document, ja que era ell qui decidia com transcrivia en llatí un afer que s’havia donat, per via oral, en un parlar romànic. D’aquí que en els textos sovint hi apareguin mots amb una marcada empremta romànica, així com oscil•lacions de caràcter divers. Molts termes, a més, apareixen escrits sota múltiples formes, ja que l’escriba sovint vacil.lava a l’hora reproduir mots en la majoria de les ocasions només vius en la parla oral. D’altra banda, el sistema de casos del llatí, així com la formació del nombre i el gènere, són testimoni d’un procés de reestructuració, segurament fruit dels minvats coneixements lingüístics dels escribes i els seus intents d’adaptar el parlar popular a la llengua de cultura. Mitjançant l’anàlisi dels vestits, els draps o els teixits podem percebre certes influències culturals provinents d’altres pobles, que segurament repercutiren també en la resta d’àmbits vitals. En aquest sentit cal destacar el fet que, malgrat que la gran majoria dels mots presenten una clara ascendència llatina, l’empremta de l’àrab o el germànic no hi és pas absent. El primer enriquí el vocabulari de l’època amb designacions de teles i vestits importats de la Hispània musulmana; el segon ens aportà nombrosos termes vinculats a la indumentària i a la confecció tèxtil provinents del contacte que les guarnicions establertes al limes i el seu seguici mantingueren amb la població germànica. Al llarg d’aquesta recerca s’ha pogut comprovar que, si bé la majoria de les veus es revelen comunes als territoris romànics, determinats mots constitueixen innovacions pròpies de la nostra regió. D’altres, més enllà del domini lingüístic català, abarquen la totalitat de la península Ibèrica. D’altra banda, en aquest moment d’impàs tant lingüistic com cultural, econòmic i social, es pot apreciar el gran canvi que suposà el tombant del segle XI, punt d’inflexió en la trajectòria d’una societat marcada per l’evolució econòmica d’una noblesa assedegada d’ostentació. Comparat amb el segle X, al segle XI el panorama havia canviat radicalment. Les classes benestants i les jerarquies eclesiàstiques es començaren a preocupar per l’ornamentació, aviat present tant en el parament de la llar i de l’església com en la indumentària.<br>This PhD thesisl is closely related to a much bigger project leaded by the Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, which analyzes the romance traces contained in the huge Latin early medieval documental collections kept in many Catalan archives. Our documental sources are basically wills, donations, agreements and buying and selling contracts written between 800 and 1150. This is not only a philological research based on the structure of the language contained in the texts, but also an attempt to look at the daily life of all kinds of people living in our region through their clothes and fabrics. Our corpus has 186 entries and 24 subentries distributed in three large groups: lay clothes and fabrics, ecclesiastical clothes and fabrics, and materials. On the other hand, there is an appendix at the end of this thesis on the very few references to colours and origin of the garments. This part has 27 entries. Through the analysis of the garments and fabrics one realizes influences of many cultures on the Catalan one. Although most of the words have a clear Latin origin, the Arabic and German traces are also present. The first one contributed with fabric designations and clothes imported from Al-Andalus, while the second one provided us with textile and dressmaking vocabulary.

Aquesta Tesi Doctoral té per objecte l’estudi i edició del conjunt d’inscripcions llatines falses atribuïdes a l’antiga Hispania i aparegudes durant el primer Renaixement, des de mitjan s. XV i fins l’any 1550. Es tracta de poc més d’un centenar de textos epigràfics que mai no van ser realment gravats, sinó que únicament van ser copiats per escrit dins dels reculls epigràfics (syllogai) redactats a l’època. El fet que la gran majoria d’aquests es basessin en síl·loges composades prèviament va fer que aquestes falsificacions literàries tinguessin una gran difusió, primer en els reculls manuscrits i posteriorment en les obres impreses. A mode d’introducció (Capítol 0), es fa un repàs de l’estudi i interès que han despertat els falsos epigràfics als s. XIX-XXI, així com una breu exposició de les problemàtiques que sorgeixen a l’hora d’abordar aquesta temàtica. La primera part de la Tesi està constituïda per un estudi del context en què van aparèixer els falsos. Aquest estudi abraça tres grans aspectes: a) el desenvolupament de les ideologies preponderants dins de la historiografia espanyola coetània al període històric romà (Capítol 1); b) la catalogació exhaustiva de tota la documentació (tant manuscrita com impresa) que recull les inscripcions falses d’Hispània, des dels primers testimonis i fins les Inscriptiones antiquae totius orbis romani (1603) de Gruter (Capítol 2), i c) l’anàlisi filològica comparativa de les síl·loges més importants (Capítol 3). La segona part de la Tesi la conforma l’edició crítica pròpiament dita juntament amb el comentari de les inscripcions falses (Capítol 4). L’edició dels textos es basa en les conclusions estemmàtiques extretes de l’estudi del tercer capítol. A més de fixar el text llatí, s’adjunta un exhaustiu aparat crític, així com una traducció del text, amb què es precisa la interpretació dels epígrafs. Al final de l’edició s’inclouen uns índexs sobre el contingut dels epígrafs falsos segons el model dels indices epigraphici propis dels corpora d’inscripcions autèntiques. El comentari de les inscripcions té com a finalitat explicar el significat de l’epígraf (sempre que aquest no és obvi) i detectar les fonts que eventualment han estat utilitzades pels falsaris per a la fabricació de cada text, ja siguin epigràfiques, literàries o numismàtiques. Igualment, s’assenyalen els paral·lels interns existents entre els diversos falsos (tant els que conformen la nostra edició com la resta de falsos epigràfics llatins humanístics), i es noten els casos més interessants de repercussió historiogràfica i pervivència d’aquests falsos. En la conclusió (Capítol 5), l’autor ofereix una anàlisi global dels falsos epigràfics hispànics de finals del s. XV i principis del s. XVI, amb un apunt sobre el possible origen i identitat dels responsables dels processos de falsificació més importants. La Tesi es completa amb quatre índexs generals: de personatges (s. XIII-XVII), de cites clàssiques, de manuscrits i d’inscripcions.<br>The focus of this PhD Dissertation is the study and edition of the whole of the Latin spurious inscriptions located in Roman Hispania and created during the early Renaissance, from mid-Fifteenth century until 1550. They add up to about a hundred epigraphic texts, which were actually never engraved on stone and were only written down in the epigraphical collections (syllogai) created at that time. The fact that the vast majority of them were based on earlier collections allowed a wide dissemination of these literary forgeries, at first in manuscript works and at a later stage through the press. In the introduction (Chapter 0), the author carries out an overview of the studies on epigraphic fakes from the 19th to 21st centuries, as well as a brief exposition of the problems which are encountered in dealing with this subject. The first part of the Dissertation is dedicated to the study of the context in which the fake inscriptions appeared. This study comprehends three great aspects: a) the development of the predominant ideologies in the contemporary Spanish historiography relating to the Roman period (Chapter 1); b) an exhaustive cataloguing of all documentation (both manuscript and printed) containing the fake inscriptions, from the first documents to the Inscriptiones antiquae totius orbis romani (1603) of Gruter (Chapter 2), and c) the philological analysis and comparison of the most important collections (Chapter 3). The second part of the Dissertation is constituted by the critical edition and the commentary of the fake inscriptions (Chapter 4). The textual edition is based on the stemmatic conclusions reached in chapter three. Apart from fixing the Latin text, the author furnishes a complete critical apparatus and a translation, with which the author specifies his interpretation of the texts. At the end of the edition, the indexes referring to the content of the texts are included, following the model of the indices epigraphici usually found in the corpora of authentic inscriptions. The commentary of the inscriptions aims to explain the signification of the texts (whenever it is not obvious) and to identify the sources, whether epigraphic, literary or numismatic, used as models by the forgers. Likewise, the author points out the internal parallels between the spurious inscriptions (the ones included in our edition as well as the rest of the humanistic Latin epigraphic forgeries), and he notes the most interesting cases of historiographical repercussion and their survival through time. In the conclusion (Chapter 5), the author provides a global analysis of the Hispanic epigraphic falsification at the end of the fifteenth century and the beginning of the sixteenth, with a final note abut the possible origin and identity of the humanists responsible for the most relevant sets of fake inscriptions. The Dissertation is completed with four general indexes: persons (13th-17th centuries), classical citations, manuscripts and inscriptions.

Aquesta tesi doctoral, emmarcada dins del projecte del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (UB–CSIC), té com a objecte d’estudi el lèxic referent a l’alimentació que es troba en la documentació llatina del territori lingüístic català dels segles IX-XII. Aquesta documentació conforma un corpus molt ampli (ms de 22.000 documents) i de tipologia molt diversa: donacions, vendes, contractes agraris, testaments, inventaris, judicis, convenis, juraments de fidelitat i judicials, actes de consagració d’esglèsies, etc.El buidatge d’aquestes fonts ha permès registrar 194 mots que denominen aliments o estris per a cuinar, servir, menjar o emmagatzemar aliments. Aquests mots es presenten, en el treball, dividits en dos grans blocs: “Aliments” i “Estris”. Pel que fa al primer apartat, s’han registrat termes que denominen genèricament el concepte d’aliment i beguda i, més específicament, termes referents a productes vegetals, que són cereals (i productes elaborats a partir de cereals, com farina, pans i dolços), hortalisses, llegums, fruits i fruites, així com mots que denominen animals i productes d’origen animal, espècies i condiments, guisats i begudes. Pel que fa al segon bloc, s’han recollit termes que designen, en sentit genèric, un conjunt determinat d’estris, així com termes especfics referents a estris de la bateria de cuina, estris de la llar de foc, plats i bols, copes i gerres, estris de la coberteria, estris varis d’elaboració i recipients d’emmagatzematge i transport. Les veus aplegades es presenten sistemàticament en entrades o fitxes que presenten una mateixa estructura i on es fa un estudi exhaustiu del mot, parant especial atenció en l’aspecte etimològic, semàntic, morfològic i evolutiu (dins del territori romànic). Essencialment, el lèxic recollit està format per mots pròpiament llatins, heretats d’etapes anteriors de la llengua, per s’hi registren també innovacions lèxiques (mots de nova creació o prèstecs d’altres llengües) i innovacions semàntiques (mots ja existents que incorporen un nou significat). D’entre els primers, cal destacar la freqüent aparició de catalanismes, més o menys llatinitzats. Així, la barreja constant del llatí i la llengua romànica incipient d’aquest territori forneix una font primordial per al coneixement del català en el seu període preliterari, oferint, en múltiples ocasions, la primera datació de mots que conformen el cabal lèxic d’aquesta llengua.<br>The present doctoral thesis has been developed in the framework of the project Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (UB–CSIC). It studies the lexicon related to food in the Latin documents coming from the Catalan linguistic territory between the 9th and the 12th centuries. This documentation consists of more than 22,000 documents of many kinds. From the thorough revision of these text files we have collected a total of 194 words designating different types of food, cutlery, kitchenware and other objects to serve and store food. These words are divided into two main parts: “Food” and “Tools”. In the first part we have registered terms referred to vegetal products, such as cereals (and its by-products like flour, bread and pastries), vegetables, legumes and fruits; terms related to animals and its by-products; species and condiments; cooked dishes and drinks. As for the second part, we have registered words that describe kitchenware, fireplace tools, dishes and bowls, cups and jars, cutlery and vessels for storing and transporting food. The collected terms are presented in a systematic way in structured entries where the word is studied in detail, in particular its etymology, semantics, morphology and evolution (in the Romance languages).Essentially, the lexicon we have studied contains mainly Latin words, inherited from previous stages of the language. However, there are also some lexical innovations (newly created words or loan words) and semantic innovations (preexisting words that take a new meaning). Among the former, it is important to remark the frequent Catalanisms, with different levels of latinization. Therefore, the constant mixture of Latin with the early Romance language in this territory represents a fundamental source of knowledge of the pre-literary Catalan. This has led us to provide the earliest datation of several words in this language.

Aquesta tesi doctoral, desenvolupada en el si del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (UB-CSIC), ofereix l’estudi lexicogràfic dels noms d’ofici que es testimonien a la documentació llatina escrita entre els segles IX i XII al territori corresponent al domini lingüístic del català, corpus format per més de 24.000 documents de caire notarial. El buidatge d’aquestes fonts ha permès de registrar un total de 196 veus, d’àmbits com l’artesania, el camp o la cavalleria, les quals es presenten sistemàticament en fitxes estructurades en una sèrie d’apartats a través dels quals es realitza una anàlisi exhaustiva de l’aspecte etimològic, semàntic, morfològic i evolutiu de la paraula. El lèxic compilat el formen termes heretats dels períodes del llengua llatina anteriors a l’Edat Mitjana, així com un elevat nombre d’innovacions semàntiques (vocables ja existents que incorporen noves accepcions) i lèxiques. Les darreres es divideixen entre neologismes i préstecs d’altres llengües, entre els quals cal destacar els catalanismes. La barreja del llatí i la parla romànica d’aquesta zona geogràfica fa dels textos estudiats una font essencial per al coneixement del català en el seu període preliterari que proporciona la datació més antiga de moltes paraules d’aquesta llengua.<br>This doctoral thesis, carried out as part of the Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (UB-CSIC), offers the lexicographical study of the names of trade attested in Latin documents written between the 9th and the 12th centuries in the territories of the Catalan linguistic domain, a corpus made of more than 24.000 notarial documents. The analysis of these sources has allowed us to register a total of 196 lemmata of different areas such as craftwork, the countryside or cavalry. These words are presented systematically in well-structured entries through which we have conducted a comprehensive analysis in terms of etymology, semantics, morphology and evolution of the term. The lexis compiled consists of terms inherited from the different stages of the Latin language prior to the Middle Ages, as well as a considerable number of semantic (already existing words that incorporate new acceptations) and lexical innovations. The latter can be divided into neologisms and loanwords from other languages, among which Catalanisms stand out. The blend of Latin and the Romance language that takes place in this geographical area turns the analysed texts into a fundamental source for the knowledge of preliterary Catalan and provides us with the earliest date of a great deal of words.

La present recerca poa les fonts literàries i epigràfiques gregues i llatines que aporten dades útils per al coneixement de la llengua de les antigues poblacions nord-africanes que els autors antics anomenaven genèricament Libyes, Mauri, Numidae, Gaetuli i Mazices. Vuit capítols de la tesi analitzen i classifiquen per regions antigues (I. Egipte, II. Cirenaica, III. Tripolitània, IV. Fazània i Sàhara Central, V. Zeugitana i Bizacena, VI. Numídia, VII. Mauretània Cesariana, VIII. Mauretània Tingitana i Sàhara Occidental) les dades filològiques (aplegades en apèndix en un corpus establert cronològicament) i epigràfiques, a partir de les quals són descrites la situació sociolingüística i la distribució geogràfica de la llengua dels maures en relació amb les llengües en contacte: egipci, grec, púnic, llatí, llengües txàdiques, nilosaharianes, mandaiques o atlàntiques, segons les regions. El capítol IX descriu la fonologia i la morfologia del paleoamazic a partir de les dades filològiques i epigràfiques analitzades als capítols precedents i estableix un corpus lèxic de 107 mots comuns paleoamazics, que constitueixen un agafador formal més sòlid per a la descripció gramatical del paleoamazic que els més d'un miler d'antropònims (a més de dades toponímiques i etnonímiques parcialment explotades) aplegats als capítols precedents. Són aquestes anàlisis fonològiques, morfològiques i lexicològiques les que menen a la conclusió que els testimoniatges espigolats a les fonts antigues gregues i llatines (amb el suport addicional també tingut en compte de l'epigrafia líbica i púnica, principalment) referits a la llengua dels maures constitueixen efectivament un estadi antic de la llengua amaziga (o berber). Les dades antroponímiques aporten singularment alguns noms propis recurrents diatòpicament (en diverses regions de l'Àfrica del Nord antiga) i diacrònicament (a través de l'edat mitjana i fins a l'actualitat). En aquest mateix capítol IX es tracta la delicada qüestió de l'expansió amaziga i el problema de la cronologia protoamaziga; s'hi rebaten les tesis migracionistes de gran abast (no corroborades pels estudis paleodemogràfics més fiables) i esdevenimentals de fets puntuals com a causes de la forja del protoamazic; en canvi, s'hi acullen originalment com a factors determinants el propi funcionament intern de la societat tribal paleoamaziga, basat en mecanismes de segmentarietat i reduplicació, així com en institucions vertebradores d'un espai comunicatiu comú, com podien ser les rutes de caravanes transsaharianes, els mercats i les fires rurals, els aplecs i festes patronals i altres fenòmens que amb prou feines han deixat empremtes arqueològiques i testimoniatges literaris i epigràfics però que poden haver estat igualment rellevants en la cristal·lització d'una koinè composicional paleoamaziga esdevinguda protollengua de l'entramat dialectal amazic tal com el coneixem d'èpoques més ben conegudes. La present recerca posa de manifest el rol mitjancer, gràcies al control de les rutes de caravanes transsaharianes, de les poblacions paleoamazigues (entre les quals podem esmentar els garamants, els nasamons i els getuls, com més endavant, a partir de l'edat mitjana, ibadites, almoràvits, almohades i tuaregs) en les innovacions tecnològiques, econòmiques, agràries, religioses i d'altra mena vehiculades per poblacions mediterrànies a través de llengües com l'egipci, el púnic, el grec i, sobretot, el llatí, a poblacions saharianes i sahelianes parlants de llengües nilosaharianes, txàdiques, mandaiques i atlàntiques. El capítol X exposa les conclusions de la tesi. Finalment, un annex de cartografia lingüística consistent en 17 làmines il·lustra les distribucions geogràfiques de les llengües parlades a l'Àfrica del Nord a l'antiguitat segons es desprèn de les dades sotmeses a anàlisi. Els índexs finals (de matèries, geogràfic, etnonímic, de personatges antics i medievals, d'autors moderns i de figures) faciliten la consulta d'aquest extens treball monogràfic.<br><I>According to Greek and Latin literary and epigraphic sources, the present research analyses evidences of the language of the North African populations that ancient authors called Libyes, Mauri, Numidae, Gaetuli and Mazices. Eight chapters analyse and classify through old regions (I. Egypt, II. Cyrenaica, III. Tripolitania, IV. Phazania and Central Sahara, V. Zeugitana and Bizacena, VI. Numidia, VII. Mauretania Caesariensis, VIII. Mauretania Tingitana and Western Sahara) philological (gathered as appendix in a corpus established on chronological grounds) and epigraphic data useful for the description of the sociolinguistic situation and geographic distribution of the language of the Mauri in relation with languages in contact. Chapter IX describes the phonology and morphology of Paleo-Amazigh according to the philological and epigraphic data analysed in the precedent chapters and brings forward a lexical corpus of 107 items of Paleo-Amazigh common names. These phonological, morphological and lexical analyses are the basis to state that, as a matter of fact, the evidences of the language of the Mauri collected from Greek and Latin sources reflect Old Amazigh. Some anthroponymic recurrences through the ages and through distant North African regions have also been brought forward according to a rich corpus of more than a thousand items. The complicated question of the correlate between Amazigh spread and Proto-Amazigh chronology is also dealt with in chapter IX. A major contribution of the present research is the well attested role of Paleo-Amazigh speaking populations as mediators between Mediterranean populations (speakers of such languages as Egyptian, Punic, Greek and specially Latin) and Saharan and Sahelian populations (speakers of Nilo-Saharan, Chadic, Mande and Atlantic languages). The conclusions are set forth in chapter X. An annex of 17 plates of linguistic cartography illustrate the geographical distribution of the languages spoken in North Africa in antiquity. The work contains detailed indexes as well. </i>