Gotowa bibliografia na temat „Convergència Democràtica de Catalunya”

La Batalla de l’Ebre (1938) va ser la més decisiva de la Guerra Civil espanyola. La desfeta de l’Exèrcit Popular va provocar l’ocupació de Catalunya i la victòria definitiva de les forces del general Franco sobre la República espanyola. Els vencedors van ubicar sobre el camp de batalla monuments per escenificar la seva victòria, però les accions de patrimonialització van tenir un desenvolupament limitat, mentre que la II Guerra Mundial i el seu desenllaç van obrir perspectives incertes per al règim del general Franco. La mort del dictador l’any 1975 va provocar canvis polítics a Espanya, i els espais històrics de la Batalla de l’Ebre van conèixer noves intervencions a l’entorn del seu patrimoni, subsidiàries dels imaginaris socials i polítics del procés de democratització. Nous monuments i instal·lacions museals convidaven a una interpretació de la batalla compatible amb l’imaginari de reconciliació desenvolupat pel nou règim constitucional. Dècades després dels combats, la batalla de l’Ebre continuava, però ara la pugna s’establia entre models i accions per fixar la memòria al territori, a partir d’intervencions patrimonials, museus, monuments i escultures. En el context d’emergència democràtica de principis del segle XXI, les iniciatives de la societat civil, sumades a les dinàmiques de recerca i socialització del coneixement impulsades en clau d’història pública i arqueologia pública, obrien noves perspectives en la recuperació d’una memòria republicana de la batalla. En aquest context destaquen les iniciatives del grup de recerca «Didàctica del Patrimoni» (DIDPATRI) de la Universitat de Barcelona. L’estudi aproxima les diferents fases d’apropiació, en clau de memòria històrica, del camp de batalla de l’Ebre, i les iniciatives i casuístiques principals de patrimonialització generades, al seu entorn, en els diferents moments històrics.

Els estudis sobre literatura infantil i juvenil (LIJ) es troben en fase de transició generacional, tant dels especialistes com dels autors i professionals que han configurat el panorama de la LIJ catalana en l’etapa democràtica. Així, premis, entrevistes, exposicions o articles han atès la preservació de la memòria, tot i que amb una certa feblesa respecte del que caldria. Els estudis universitaris mantenen, amb altes i baixes, la seva oferta formativa, les tesis i les publicacions, però continua la disminució d’equips i projectes i la manca de línies específiques de LIJ. Resulta més activa la difusió i promoció a la xarxa i a través de les activitats dels sectors professionals. Els temes tractats mostren continuïtat amb el passat bienni: l’atenció a la història de la LIJ recent; la perspectiva de gènere a les obres; la interrelació de codis: els àlbums, però també els aspectes materials dels llibres, la narració gràfica i la LIJ digital, així com la promoció i l’educació literària.

Aquesta tesi se centra en l'estudi i l'anàlisi dels llaços, les contradiccions i els punts de confluència entre el partit nacionalista més important de l'últim quart del segle XX a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i el sindicalisme català. Unes relacions on despunta amb força el projecte convergent d'articular un important sindicat nacionalista durant la dècada dels 80. El període que comprendria la nostra investigació abastaria des de l'any de fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), fins al 1990, any d'eleccions sindicals i última intervenció del partit per engegar un tercer espai sindical a Catalunya de caràcter nacionalista. Amb la victòria a les eleccions autonòmiques de 1980, una CDC convertida en partit de govern iniciarà les accions necessàries per construir el tan desitjat tercer sindicat d'inspiració nacionalista. Els tres grans intents que conduirà l'home del partit dintre del moviment obrer, Rafael Hinojosa, no fructificaran. El primer, l' "Operació USO" l'any 1983 (on també participaven a més de la Unión Sindical Obrera, la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya -CSTC- i el Sindicat de Quadres de Catalunya -SQC-), no passarà de la taula de negociacions. Els altres dos intents en els quals CDC té un paper destacat sí que arribaran a materialitzar-se. En primer lloc, l'any 1986 es presentarà la nova Confederació Sindical de Catalunya (CSC). Després d'un procés negociador ple d'obstacles i situacions conflictives on prendran part el SQC i la CSTC, la Confederació Sindical de Catalunya celebrarà el seu congrés fundacional l'any 1987. La difícil convivència entre les dues tradicions presents al si de la Confederació acabarà provocant la ruptura del sindicat només un any després de la seva fundació. L'última temptativa de CDC (és a dir de Rafael Hinojosa) d'unificar el sindicalisme nacionalista i minoritari també es concretarà orgànicament, amb la integració de la Confederació de Treballadors de Catalunya [escisió de la Confederació Sindical de Catalunya liderada per Jordi Fayos] dintre de la USO de Catalunya. Malgrat uns resultats en les eleccions sindicals de l'any 1990 francament decebedors, el procés de fusió no es detindrà i en 1993 tindrà lloc el congrés d'unificació, però les lluites internes pel control de l'organització tornaran a fragmentar un espai sindical marginal i dividit. La raó principal per entendre el reiterat fracàs de Convergència dintre del món sindical va estretament lligada al paper desenvolupat, primer, per Comissions Obreres en solitari, i amb posterioritat per CC.OO i UGT conjuntament. Des de diferents posicionaments i plantejaments sindicals (ofensius per part de CC.OO i defensius per part de la UGT), els dos sindicats majoritaris feien seu el tema nacional català, despuntant en aquest aspecte el cas de CC.OO, en ser el primer dels grans sindicats en apostar per la concepció de sindicat nacional i per mantenir-se com la força sindical més important de Catalunya. Per tant, el projecte de Convergència Democràtica de Catalunya d'impulsar i consolidar durant la dècada dels 80 un important sindicat nacionalista no va prosperar per la força i la implantació dels sindicats majoritaris Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, que exercien les funcions -primer CC.OO en solitari i després conjuntament amb la UGT- de veritables sindicats nacionals.
"DEMOCRATIC CONVERGENCE OF CATALONIA AND THE UNION WORLD (1974-1990)"

TEXT:

This thesis focus on the study and the analysis of the contradictions and the points of confluence between the most important nationalistic party of the last quarter of the XXth century on Catalonia, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) -Democratic Convergence of Catalonia-, and the Catalan unionism. At this point, the most important topic was the CDC's project to articulate an important nationalistic union during the decade of the eighties. With the victory in the autonomic elections of 1980, CDC initiated the necessary actions to construct an important union of nationalistic inspiration. There were three big attempts, but no one succeed. The first one (in 1983), with the participation of three minority unions, failed from the beginning. In other two attempts (in 1986 and 1990), there were unitary congresses and the nationalistic unions took part in the union elections, however the results were really bad and the nationalistic unions broke.
The main reason to understand Convergència's repeated failure inside the union world is narrowly related to the paper played by both majority unions, "Comissions Obreres" (CC.OO) -Working Commissions- and the "Unió General de Treballadors" (UGT) -Workers' General Union-. From different positions and union expositions (offensive on the part of CC.OO and defensive on the part of the UGT), both majority unions compromised themselves with the national Catalan topic. Comissions Obreres stands outs in this aspect because is the first one big union that bets for the conception of national union and keeps as the most important union force of Catalonia.

Therefore, in the eighties, the project of "Convergència Democràtica de Catalunya" to stimulate and consolidate an important nationalistic union did not prosper due to the force and the implantation of the majority unions, "Comissions Obreres" and "Unió General de Treballadors". Both were exercising the functions - first CC.OO in solitarily and later together with the UGT - of real national unions.

Aquesta tesi se centra en l'estudi i l'anàlisi dels llaços, les contradiccions i els punts de confluència entre el partit nacionalista més important de l'últim quart del segle XX a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i el sindicalisme català. Unes relacions on despunta amb força el projecte convergent d'articular un important sindicat nacionalista durant la dècada dels 80. El període que comprendria la nostra investigació abastaria des de l'any de fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), fins al 1990, any d'eleccions sindicals i última intervenció del partit per engegar un tercer espai sindical a Catalunya de caràcter nacionalista. Amb la victòria a les eleccions autonòmiques de 1980, una CDC convertida en partit de govern iniciarà les accions necessàries per construir el tan desitjat tercer sindicat d'inspiració nacionalista. Els tres grans intents que conduirà l'home del partit dintre del moviment obrer, Rafael Hinojosa, no fructificaran. El primer, l' "Operació USO" l'any 1983 (on també participaven a més de la Unión Sindical Obrera, la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya -CSTC- i el Sindicat de Quadres de Catalunya -SQC-), no passarà de la taula de negociacions. Els altres dos intents en els quals CDC té un paper destacat sí que arribaran a materialitzar-se. En primer lloc, l'any 1986 es presentarà la nova Confederació Sindical de Catalunya (CSC). Després d'un procés negociador ple d'obstacles i situacions conflictives on prendran part el SQC i la CSTC, la Confederació Sindical de Catalunya celebrarà el seu congrés fundacional l'any 1987. La difícil convivència entre les dues tradicions presents al si de la Confederació acabarà provocant la ruptura del sindicat només un any després de la seva fundació. L'última temptativa de CDC (és a dir de Rafael Hinojosa) d'unificar el sindicalisme nacionalista i minoritari també es concretarà orgànicament, amb la integració de la Confederació de Treballadors de Catalunya [escisió de la Confederació Sindical de Catalunya liderada per Jordi Fayos] dintre de la USO de Catalunya. Malgrat uns resultats en les eleccions sindicals de l'any 1990 francament decebedors, el procés de fusió no es detindrà i en 1993 tindrà lloc el congrés d'unificació, però les lluites internes pel control de l'organització tornaran a fragmentar un espai sindical marginal i dividit. La raó principal per entendre el reiterat fracàs de Convergència dintre del món sindical va estretament lligada al paper desenvolupat, primer, per Comissions Obreres en solitari, i amb posterioritat per CC.OO i UGT conjuntament. Des de diferents posicionaments i plantejaments sindicals (ofensius per part de CC.OO i defensius per part de la UGT), els dos sindicats majoritaris feien seu el tema nacional català, despuntant en aquest aspecte el cas de CC.OO, en ser el primer dels grans sindicats en apostar per la concepció de sindicat nacional i per mantenir-se com la força sindical més important de Catalunya. Per tant, el projecte de Convergència Democràtica de Catalunya d'impulsar i consolidar durant la dècada dels 80 un important sindicat nacionalista no va prosperar per la força i la implantació dels sindicats majoritaris Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, que exercien les funcions -primer CC.OO en solitari i després conjuntament amb la UGT- de veritables sindicats nacionals.
"DEMOCRATIC CONVERGENCE OF CATALONIA AND THE UNION WORLD (1974-1990)"TEXT:This thesis focus on the study and the analysis of the contradictions and the points of confluence between the most important nationalistic party of the last quarter of the XXth century on Catalonia, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) -Democratic Convergence of Catalonia-, and the Catalan unionism. At this point, the most important topic was the CDC's project to articulate an important nationalistic union during the decade of the eighties. With the victory in the autonomic elections of 1980, CDC initiated the necessary actions to construct an important union of nationalistic inspiration. There were three big attempts, but no one succeed. The first one (in 1983), with the participation of three minority unions, failed from the beginning. In other two attempts (in 1986 and 1990), there were unitary congresses and the nationalistic unions took part in the union elections, however the results were really bad and the nationalistic unions broke. The main reason to understand Convergència's repeated failure inside the union world is narrowly related to the paper played by both majority unions, "Comissions Obreres" (CC.OO) -Working Commissions- and the "Unió General de Treballadors" (UGT) -Workers' General Union-. From different positions and union expositions (offensive on the part of CC.OO and defensive on the part of the UGT), both majority unions compromised themselves with the national Catalan topic. Comissions Obreres stands outs in this aspect because is the first one big union that bets for the conception of national union and keeps as the most important union force of Catalonia. Therefore, in the eighties, the project of "Convergència Democràtica de Catalunya" to stimulate and consolidate an important nationalistic union did not prosper due to the force and the implantation of the majority unions, "Comissions Obreres" and "Unió General de Treballadors". Both were exercising the functions - first CC.OO in solitarily and later together with the UGT - of real national unions.

Aquesta tesi ha tingut com a objectiu, l'estudi dels processos de funcionament institucional en el marc de l'actual sistema escolar i el papel que hi tenen els conflictes. S'ha fet un estudi integrat entre les estructures i les pràctiques socials. Bàsicament l'anàlisi es centra en les estructures contextuals, ja siguin generals o especifiques que tenen com a resultat una determinada acció col.lectiva.

S'ha tractat de fer possible una anàlisi que integri les formes dinàmiques de l'anàlisi estructural amb la comprensió de l'acció dels subjectes socials implicats en el mon de l'educació formal. En la primera part he estudiat els modes de constitució de les principals formes que pren la vida col.lectiva, econòmica, politica, cultural, etc. i la seva manera d'influir en l'escolarització.

El primer pas l'he fet repassant quatre elements que he considerat elementals per enmarcar l'acció político-social: Un estat democràtic, de benestar, subjecte a unes coordenades polítiques i econòmiques fruit de la transició, i amb una determinada manera d'entendre la planificació cara al futur.

En la primera part es situa l'acció política-social en un Estat democràtic, de benestar, subjecte a una determinada visió de la planificació. En la segona part, en canvi, s'analitza l'educació com a acció político-social i sobretot el paper dels seus agents. L'interès d'aquest treball s'ha centrat en els aspectes relatius als efectes sobre l'estructura i l'organització del sistema escolar i, sobretot, en la composició de forces, el joc d'interessos i el conflicte entre diferents instàncies de poder: acadèmica-professional, local, familiar, empresarial, burocràtica-funcional, etc.

En realitat, l'escola ha quedat subjecte a una imposició organitzativa que és el marc real que limita la seva lògica. Autors com H. Giroux (1), B. Bernstein(2) o M.W. Apple(3) aporten opcions enriquidores ja que tracten de recuperar l'espai de l'activitat humana sense perdre de vista les estructures on aquesta es desenvolupa. Expliquen els processos actius mitjançant els quals les persones perceben les relacions en les que estan inmersos, s'apropien dels significats que se'ls ofereixen i els reelaboren. Per això s'analitza des del punt de vista sociològic els conflictes i des d'aquesta perspectiva es destaquen les tensions que en l'escenari de l'escolarització tenen relevància i acaben configurant determinats conflictes d'interessos.

És per això que s'ha tractat de registrar, en la part empírica que es situa en el final de la tesi, les estrategies dels diferents actors, els mecanismes concrets mitjançant els quals lea persones estructuren les seves relacions de poder i les regularitzen.

La meva idea bàsica ha estat la d'anar dibuixant una alternativa fonamentada en valors públics, democràtics i col.lectius que situi el conflicte com un element necessari per a la vida en general i per al desenvolupament de l'educació formal en particular. D'aqui que hagi optat per tractar d'analitzar el procés que es desenvolupa entorn d'un suposat conflicte o conflictes d'interessos.

En concret s'ha analitzat el procés conflictiu generat a partir de l'aplicació de la Reforma Educativa desenvolupada a partir de l'aprovació de la LOGSE (1990) en una comarca de Catalunya (El Bages, 120.000 hab.) i, en concret les accions, estrategies i posicions que han prof agonitzat els diferents actors socials després de fer-se públic el Mapa Escolar de Catalunya (1994).

Per tant, he analitzat aquest procés dividint-lo en cinc apartats que m'han permès entendre els elements bàsics: Primer: com es defineix el procés públicament, com es manifesten les xarxes d'oposicions?; segon: com es desenvolupa, com es construeixen les posicions?; tercer: perquè existeix la necessitat de fer public el conflicte per a alguns i per a altres, en canvi, la seva arma és el silenci?; quart: quina simbologia pren el conflicte? Són les convocatòries públiques la mesura de la força? És la mostra del consens en l'interior dels grups? És la del silenci?; cinquè: que és i com es valora el resultat per cada grup en litigi?

El joc dels actors en l'escenari és prou important per definir fins a quin punt té sentit l'acció dels subjectes i els efectes que provoca, les reaccions que genera i les pràctiques que comporta.

Es des d'aquesta perspectiva que té sentit per a mi assajar instruments que ajudin a valorar i ubicar les posicions de cada actor i, en certa manera, arribar a detectar intencions i sobretot les conseqüències que se'n deriven.

Les coordenades de l'escenari en el panorama de la comarca del Bages es sintetitzen en sis punts que són la plasmació en la realitat del que s'ha vingut assajant fins aquí:

- En primer lloc ha aflorat el malestar existent d'algunes instàncies presents en la vida escolar i que són rellevants.

- En segon lloc hi ha hagut l'oportunitat de donar a conèixer les posicions de cada un dels actors presents.

- En tercer lloc s'ha vist fins a quin punt el poder real estava repartit entre les parts implicades.

- En quart lloc ha estat un instrument de mesura i control de tots per tots.

- En cinquè lloc s'ha consolidat en aquest escenari un moviment diferent a l'existent en èpoques passades i amb un contingut ideològic i simbòlic ben diferent.

- Finalment s'ha evidenciat la importància que té l'educació el lloc que es mereix en l'àmbit local i comarcal.

BIBLIOGRAFIA ESMENTADA:

(1) GIROUX, H.A. Educación y ciudadanía para una democracia critica: Más allá de lo trivial."Revista Aula" Núm.1, Págs. 77-80. Barcelona, 1992.

(2) BERNSTEIN, B. (1990). Poder, Educación y Conciencia. Barcelona: El Roure.

(3)APPLE, M. H. (1989). Maestros y textos. Madrid: Paidos / MEC.
The aim of this thesis was to study the processes of institutional functioning in the framework of the present school system and the role of contents. An integrated study has been performed of the structures and social practices. The analysis is basically centred on the contextual structures, be they general or specific, that give rise to a determinate collective action.

An attempt has been made to facilitate an analysis that would integrate the dynamic forms of structural analysis with an understanding of the action of the social subjects involved in the world of formal education. In the first part, politico-social action is situated in a democratic welfare state subjected to a determinate vision of planning. In the second part, in contrast, education is analyzed as a politico-social action, with special attention to the role of its agents. To this end the conflicts are analyzed from the sociological perspective, and emphasis is laid on the tensions that appear in the context schooling and that may give rise to determinate conflicts of interest.

For this reason an attempt has been made to record the strategies of the various actors and the specific mechanisms by which they structure and regulate their power relationships. This is outlined in the empirical part of the study, which appears at the end of the thesis.

In particular, an analysis has been performed of the conflict generated by the application of the educational reform deriving from the LOGSE (1991) in one country (comarca) of Catalonia (El Bages, 120.000 inhabitants). Special attention is paid to the actions, strategies and positions adopted by the various social actors following the publication of the School Map of Catalonia ("Mapa Escolar de Catalunya", 1994).

El present treball constitueix una anàlisi del sorgiment i la trajectòria del moviment feminista català entre 1975 i 1985. A partir dels plantejaments de la història social i de la història de les dones s’estudia la xarxa associativa i les diferents dinàmiques i relacions que es van establir entre els grups feministes que van sorgir durant els anys setanta i vuitanta del segle XX al llarg de la geografia catalana. S’analitza des del posicionament ideològic fins a les accions i mobilitzacions protagonitzades per aquest agent de transformació social que va ser el feminisme. A Catalunya, com a la resta de l’Estat espanyol, les lluites feministes van inserir-se en la dinàmica de mobilització antifranquista i de lluita per la recuperació de les llibertats democràtiques, el que va conferir que el moviment feminista presentés unes característiques diferencials respecte al women’s liberation movement europeu i nord-americà. L’anàlisi del període es complementa amb una comparativa del moviment feminista portuguès, que també va desenvolupar-se en un context de transició d’un règim dictatorial a un sistema parlamentari.
El presente trabajo constituye un análisis del surgimiento y la trayectoria del movimiento feminista catalán entre 1975 y 1985. A partir de los planteamientos de la historia social y la historia de las mujeres se estudia la red asociativa y las diferentes dinámicas y relaciones que se establecieron entre los grupos feministas que surgieron en los años setenta y ochenta del siglo XX a lo largo de la geografía catalana. Se analiza des del posicionamiento ideológico hasta las acciones y movilizaciones protagonizadas por este agente de transformación social que fue el feminismo. En Cataluña, como en el Estado español, las luchas feministas se insertaron en las dinámicas de movilización antifranquista y de lucha por la recuperación de las libertades democráticas, lo que confirió que el movimiento feminista presentará unas características diferenciales respeto al women’s liberation movement europeo y norteamericano. El análisis del período se completa con una comparativa del movimiento feminista portugués, que también se desarrolló en un contexto de transición de un sistema dictatorial a un sistema parlamentario.
This study constitutes an analysis of the emergence and trajectory of the Catalan feminist movement between 1975 and 1985. From the social history and women's history approaches, the associative network and the different dynamics and relationships established between the feminist groups which emerged during the seventies and eighties of the twentieth century throughout the Catalan territory have been studied. The analysis extends from the ideological stance to the actions and mobilisations led by this agent of social transformation: feminism. In Catalonia, as in the rest of the Spanish country, the feminist struggles were introduced in the dynamic of anti-Franco mobilisation and the fight for the recovery of democratic freedom, which gave the feminist movement some distinctive characteristics in regard to the European and North American women's liberation movement. The analysis of the period is complemented with a comparison with the Portuguese feminist movement which also occurred during a period of transition from a dictatorial regime to a parliamentary system.

Aquesta tesi doctoral estudia la transició democràtica des del municipalisme, centrant-nos en la comarca de l’Alt Penedès (Catalunya). El marc cronològic estudiat és de 1977 – 1983, ve limitat per les eleccions generals del 15 de juny de 1977 i les municipals de 1983. Després de realitzar-se les eleccions generals de 1977, en alguns municipis es constituïren comissions municipals democràtiques per controlar, conèixer i opinar sobre les accions dels ajuntaments predemocràtics. L’any 1983 se celebraren les segones eleccions municipals. La tesis estudia el paper que va jugar l’Església catòlica i la pagesia, vertebrada en la Unió de Pagesos, com agents de dinamització de la cultura democràtica i com a escola de formació per la nova classe política de cara a les eleccions municipals de 1979. S’inclou també un estudi sobre les eleccions a les Cambres Agràries a l’Alt Penedès i quines van ser les seves conseqüències. La tesi doctoral estudia el paper de les candidatures municipalistes a les eleccions locals de 1979 i els seus candidats a alcaldes i regidors, realitzant un estudi sociològic. Aquest capítol ajuda a conèixer si es van produir continuïtats i ruptures en la classe política anterior a la democràcia. Igualment s’analitzen els processos electorals que van tenir lloc entre el referèndum de la llei de Reforma Política de 1976 fins a les eleccions municipals de 1983. Així també, si es produïren ruptures en les polítiques locals i l’acció de govern en els àmbits del planejament urbanístic i les obres públiques, de la hisenda, dels recursos humans dels ajuntaments i de la cultura. Per finalitzar amb les accions que realitzaren els ajuntaments en el camp de la memòria democràtica entre 1979 i 1983.
This doctoral thesis studies the Spanish Transition to democracy from municipalism focused on the Alt Penedès region (Catalonia). The time frame studied comprises between the general elections of June 15, 1977 and the municipal elections of 1983. After the general elections of 1977, in several municipalities, there were created some working commissions to control, know and comment on the actions of pre-democratic councils. In 1983, the second municipal elections were held. The thesis studies the role played by the Catholic Church and the peasantry which was part of the trade union called Unió de Pagesos. They worked as dynamic agents of the democratic culture and, moreover, as a training school for the new politic class that had to cope with the next municipal election of 1979. Also, there are included a study about the Agrarian Chambers elections in Alt Penedès and which were their consequences. Carrying out a sociological study, this doctoral thesis studies the role of municipal candidacies in the municipal elections of 1979 and their candidates for mayors and councilors. This chapter lets us to know if there were continuities and breaks in the political class before democracy. In the same way, there are analyzed the electoral processes that took place between the Law of the Political Reform referendum of 1976 until the municipal elections of 1983. In addition, the thesis verifies if there were breaks in the municipal policies and, furthermore, the action of government in different areas: the urban planning and public works, the treasury, the culture and the human resources of city councils. Finally, this doctoral thesis also looks into the actions achieved by councils in the field of democratic memory between 1979 and 1983.

La tesis analitza el procés de canvi organitzatiu que viu Unió Democràtica de Catalunya des del seu pacte amb Convergència Democràtica de Catalunya (1978) fins el moment en que ambdós partits es constitueixen en una Federació de partits (2001). La principal hipòtesi de partida sosté que la influència de l'aliança es determinant per a entendre els diferents processos d'evolució organitzativa d'UDC. La revisió de la literatura sobre el canvi organitzatiu en els partits polítics permet elaborar un marc analític basat en el model de Panebianco (Modelos de partido, Alianza Ed. 1990). Aquest marc proposa diverses rutes capaces d'explicar el fenomen que centra l'atenció de la recerca: el canvi organitzatiu (entès en termes de relacions de poder) en partits dins d'aliances polítiques. La contrastació de les hipòtesis es realitza a partir de tècniques de process tracing. Els resultats permeten falsar diversos postulats excessivament deterministes de l'obra de Panebianco i, alhora, suggerir per a futures investigacions la validesa de les rutes del canvi organitzatiu que s'han proposat.
This thesis analyzes the organizational change of Unió Democràtica de Catalunya since its alliance with Convergència Democràtica de Catalunya (1978) up to the moment when both parties become united in a Federation of parties (2001). The main hypothesis is that the influence of the alliance is the most important factor to understand the organizational evolution of UDC. An analytical framework is developed with the literature on organizational change in political parties and Panebianco's work (Political Parties. Organization and Power, Cambridge Univ. Press). This framework proposes some paths to explain the main phenomenon of the research: the organizational change (in terms of power) in political parties within political alliances. The verification of the hypothesis is carried out with process tracing techniques. Finally, the results throw considerable doubts with some hypothesis of Panebianco's model. And, at the same time, suggests some party organizational change paths for future investigations.
La tesis analiza el proceso de cambio organizativo que vive Unió Democràtica de Catalunya desde su pacto con Convergència Democràtica de Catalunya (1978) hasta el momento en que ambos partidos se constituyen en una federación de partidos (2001). La principal hipótesis de partida sostiene que la influencia de la alianza es determinante para entender los distintos procesos de evolución organizativa de UDC. La revisión de la literatura sobre el cambio organizativo en los partidos políticos permite elaborar un marco analítico basado en el modelo de Panebianco (Modelos de partido, Alianza ed. 1990). Este marco propone diversas rutas capaces de explicar el fenómeno que centra la atención de la investigación: el cambio organizativo (entendido en términos de relaciones de poder) en los partidos políticos inmersos en alianzas políticas. La contrastación de las hipótesis se realiza a partir de técnicas de process tracing. Los resultados permiten falsar varios postulados excesivamente deterministas de la obra de Panebianco y, a su vez, sugerir para futuras investigaciones la validez de las rutas del cambio organizativo propuestas.

L’objectiu d’aquesta recerca és estudiar per primera vegada des de la distància acadèmica, generacional i ideològica la història del socialisme a Catalunya entre els anys 1945 i 2010, omplint un buit historiogràfic difícil d’entendre tenint en compte la notorietat de les aportacions dels socialistes en la lluita antifranquista i la rellevància de la seva tasca en la configuració de l’Espanya democràtica. Amb un mètode d’investigació basat en la combinació del treball d’arxiu, la recerca hemerogràfica i la consulta de bibliografia especialitzada —produïda moltes vegades des del propi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) o des dels seus rengles més propers—, així com a través d’una profús procés de contrast amb fonts orals de la globalitat del període, aquest treball es proposa entendre la significació del paper dels socialistes catalans en l’oposició a la dictadura franquista i en la vertebració de l’estat democràtic a Espanya a escala local, catalana i estatal —tractant les qüestions orgàniques tangencialment, al no ser l’objecte principal d’aquest estudi.
El objetivo de esta investigación es estudiar por primera vez desde la distancia académica, generacional e ideológica la historia del socialismo en Cataluña entre los años 1945 y 2010, llenando un vacío historiográfico difícil de entender teniendo en cuenta la notoriedad de las aportaciones los socialistas en la lucha antifranquista y la relevancia de su labor en la configuración de la España democrática. Con un método de investigación basado en la combinación del trabajo de archivo, la investigación hemerográfica y la consulta de bibliografía especializada -producida muchas veces desde el propio Partido de los Socialistas de Cataluña (PSC) o desde sus filas más cercanos-, así como a través de una profuso proceso de contraste con fuentes orales de la globalidad del periodo, este trabajo se propone entender la significación del papel de los socialistas catalanes en la oposición a la dictadura franquista y en la vertebración del estado democrático en España a escala local, catalana y estatal -tratando las cuestiones orgánicas tangencialmente, al no ser el objeto principal de este estudio.
The aim of this thesis is to study the history of socialism in Catalonia between 1945 and 2010, focusing on their political action rather than in the internal life of the respective parties. The Catalan socialists played a remarkable role in the opposition to Franco’s dictatorship (1939-1977) and were at the core of the policy- making process for the building of a democratic State —at all administrative levels— since 1977, but surprisingly enough this topic has only been studied partially and mainly with partisan approaches. This research is based on the results of analysing five distinct archives, interviewing more than twenty people with a relevant participation in the different stages of this historical process and examining all the specialised bibliography.

El objetivo de esta tesis es contribuir a la formulación de una teoría normativa de la política lingüística, entendiendo que una teoría de este tipo tiene por objeto esclarecer qué formas de política lingüística (no) son moralmente permisibles en una democracia liberal. En lugar de postular una serie de valores liberal-democráticos y deducir de ellos las políticas lingüísticas permisibles, esta tesis opta estudiar dos casos concretos de políticas lingüísticas (los de Québec y Cataluña) para inferir unos criterios generales que tengan validez más allá de estos casos. El marco teórico de la tesis es la revisión de la teoría liberal-democrática en los años 90 del siglo XX por parte de autores como Taylor, Kymlicka, Requejo y otros, y más concretamente lo que Kymlicka llama "culturalismo liberal", según el cual el proteccionismo cultural es moralmente permisible en una sociedad libre y democrática, siempre que respete determinados límites infranqueables. La cuestión clave, en este sentido, es hasta qué punto es posible restringir derechos y libertades básicos como parte de una política lingüística encaminada a la protección de una lengua. Una vez formulado el marco teórico de la tesis, ésta se adentra en los "problemas" sociolingüísticos que dieron lugar a las políticas lingüísticas de Québec y Cataluña, para exponer luego sobre este trasfondo las principales decisiones legislativas en que se encarnan estas políticas lingüísticas. Posteriormente, se analizan las principales áreas de controversia relativas a estas decisiones legislativas, con un análisis pormenorizado de la subsiguiente jurisprudencia del Tribunal Supremo de Canadá y del Tribunal Constitucional y el Tribunal Supremo españoles. De esta misma jurisprudencia se extrae un criterio de proporcionalidad que sirve para discriminar las restricciones de libertades y derechos básicos que podemos considerar moralmente permisibles en una sociedad libre y democrática de otras restricciones que cabe rechazar en todo caso.

En la primera part de la tesi, "Moviment obrer, canvi polític, social i cultural. Comissions Obreres a Catalunya, 1964-1978", s'aborda el naixement de Comissions Obreres posant al descobert la debilitat de les formacions polítiques que no poden controlar l'entesa personal entre alguns dels seus membres que, saltant-se les limitacions imposades per les respectives formacions polítiques, posaran en marxa el nucli primigeni del nou moviment obrer després de la guerra civil, a Catalunya. Comissions Obreres iniciarà el seu camí marcada des de l'inici per una dualitat important. D'una banda, el moviment s'anirà estenent i ampliant a partir de les xarxes de relació que s'estableixen en els contactes que facilita la participació en el sindicat vertical i també en dels conflictes que van sorgint en les negociacions col·lectives d'empresa, ram o comarca. D'altra banda, el moviment s'organitzarà a través d'organismes coordinadors en els que s'apleguen els activistes polititzats que converteixen aquests organismes en centres de debats i disputes contínues, restant efectivitat a les activitats que s'hi emprenen. Així, Comissions Obreres es va estenent per tota la geografia industrial catalana en un sentit horitzontal, trobant dificultats d'articulació d'aquest pla amb un altre de vertical, de representació o coordinació unitària. Aquesta dificultat es traduirà en una debilitat estructural que llastrarà el moviment en els moments decisius de la fi del franquisme.
Des de ben aviat, el règim franquista comprendrà la potencialitat i el perill que li representa Comissions Obreres i per això abocarà tota la seva capacitat en reprimir i perseguir els seus activistes. El moviment obrer afrontarà les dificultats que la persecució del règim li ocasiona, minvant en alguns moments la seva incidència però resistint l'embat a llarg termini. Així, en la conjuntura que es produeix a la mort del dictador Franco, el moviment obrer haurà situat algunes de les premisses en què règim i oposició s'hauran de moure. En l'haver del moviment obrer representat per Comissions Obreres s'hi ha de comptar la pràctica desaparició del sindicat vertical i el fet de plantejar una elevada conflictivitat obrera que condicionarà definitivament els moviments del règim en acceptar finalment que no hi pot haver franquisme sense Franco.
Les fonts orals han estat una eina imprescindible per realitzar aquesta tesi i si en la primera part es mostren decisives per comprendre alguns episodis estudiats, en la segona part es converteixen en l'eix central dels temes abordats. Així, per exemple, lluny d'entendre que hi ha un trencament entre les generacions sindicalistes d'abans i després de la guerra, les fonts orals rebel·len la connexió entre uns i altres, a través de les relacions familiars i la trobada en l'espai fabril. Aquest nexe d'unió serà un referent per a les noves generacions d'activistes que, en algunes ocasions, actuaran com una restitució cap al passat. Alhora, les fonts orals ens permeten conèixer la profunda transformació personal i social que experimenten els activistes a través de la militància obrera, especialment per a les dones activistes que descobriran la perspectiva feminista des de la qual mirar el món. Per últim, les fonts orals descobreixen que les expectatives que els protagonistes es van crear arran de la importància i presència del moviment obrer en els darrers moments de la dictadura, sumat a una certa decepció provocada pel davallament del moviment obrer posterior a la transició, enfosqueixen per als propis protagonistes, la decisiva contribució del moviment obrer, i en particular Comissions Obreres, a la fi de la dictadura franquista.
The first part of the thesis, "Workers´Movement, Political, Social and Cultural Change. Comissions Obreres in Catalonia, 1964-1978", deals with the birth of Comissions Obreres, exposing the weakness of political parties who cannot control personal agreement among some of their members. Those people, despite the restrictions imposed by their respective political parties, will start in Catalonia the new workers´movement after the Civil War. Since it's very launching Comissions Obreres will be marked by an important duality. On the one hand, the movement will spread and enlarge from relationship networks established upon contacts through vertical union membership and also through conflicts emerging during collective enterprise, industry and regional negotiations. On the other hand the movement will organize itself through coordinating committees gathering the politicized activists who will turn these organizations into debate centres, but also into constant disputes, thus reducing the effectiveness of undertaken actions.
Oral sources have been an essential tool to carry out this thesis. On the first part they are crucial to understand some research work. On the second one they become the core of the subjects dealt with. Thus, for example, instead of considering that there is a gap between trade unionist generations from before and after the war, oral sources reveal the connection between them through family relationship and the meetings in the factories. Furthermore, oral sources allow us to know the deep personal and social transformation experienced by activists through workers´ affiliation. Women, more specially, will discover the feminist perspective from which they looked at the world. Finally, oral sources unveil a kind of disappointment among leaders of the workers´movement for not being able of imposing a democratic society with a strong social component.
The end of dictatorship cannot be understood without the collapse of vertical unions and without last year's continuous controversies in Franco´s regime. Both aspects were the consequence of actions promoted by Comissions Obreres.

La anàlisi de l'evolució del fenomen esportiu a la ciutat de Barcelona durant la transició democràtica (1975-1982) és l'objecte d'estudi d'aquesta tesi doctoral. El mencionat període constituí un marc de profundes transformacions jurídiques, socials i polítiques que possibilitaren la definitiva modernització del país i la massiva incorporació de l'esport entre els nous estils de vida dels espanyols. Des d'una perspectiva historiogràfica doncs, aquesta recerca s'apropa a la realitat del fenomen esportiu durant la transició democràtica, amb la intenció de determinar si en paral·lel a la democratització del sistema polític estatal s'esdevingué un procés de massificació esportiva a la ciutat de Barcelona.

Aquest estudi presenta una estructura cronològica i temàtica, aprofundint en les actuacions entorn a les manifestacions esportives de les diferents administracions -estatal, autonòmica, provincial i municipal-i de l'associacionisme esportiu i veïnal, durant el període 1975-1982. En aquest sentit, s'observa que malgrat la reestructuració governamental estatal característica de la primera meitat de la transició democràtica (1975-1979), seguí essent l'associacionisme esportiu el principal promotor de la transformació del fenomen esportiu a la ciutat comtal. D'ençà de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979 i fins a les eleccions legislatives de l'octubre de 1982, l'Ajuntament de Barcelona passà a encapçalar la mencionada transformació a través de la implementació d'una diversificada política esportiva que, al seu torn, accelerà l'evolució de l'associacionisme esportiu cap a plantejaments més propers a l'esport per a tothom.
Alhora, cal mencionar la intensificació del col·laboracionisme existent entre les diferents administracions i l'associacionisme esportiu i veïnal com a conseqüència de la definició de les polítiques esportives municipal, provincial i autonòmica, de l'inici del procés de candidatura per als Jocs Olímpics de 1992 i de la convergència entorn a l'afavoriment del procés de massificació esportiva a la ciutat de Barcelona.
The analysis of the evolution of the sport phenomenon in the city of Barcelona during the democratic transition (1975-1982) is the object of study of this doctoral thesis. The mentioned period constituted a frame of deep legal, social and political transformations. These changes made possible the definitive modernization of the country and the massive incorporation of the sport between the new styles of life of the Spaniards. From a historiographycal perspective then, this investigation comes near to the reality of the sport phenomenon during the democratic transition. The object of it was to determine if in parallel to the democratization of the state political system a process of sport massification in the city of Barcelona took place.
This study presents a chronological and thematic structure, deepening in the performances surroundings to the sport manifestations of the different administrations -state, autonomic, provincial and local- and from the sport and neighbourhood associationism, during the period 1975-1982. In this sense, it is observed that in spite of the governmental reconstruction state characteristic of first half of the democratic transition (1975-1979), sport associationism continued being the main promoter of the sport phenomenon transformation in Barcelona. From the local elections held on 3 April 1979 and until the legislative elections -October 1982-, the Town Council happened to lead the mentioned transformation through the implementation of a diversified sports policy that, as well, accelerated the evolution of the sport associationism towards expositions nearer the sport for all.
In turn, it is necessary to mention the intensification of the existing collaborationism between the different administrations and the sport and neighbourhood associationism as a result of the sport policies definition, of the beginning of the process of candidacy for the Olympic Games of 1992 and of the convergence surroundings to the process of sport massification in Barcelona.

KEYWORDS: sport, sport massification, Barcelona, democratic transition.