Rozprawy doktorskie na temat „Convergència Democràtica de Catalunya”

Aquesta tesi se centra en l'estudi i l'anàlisi dels llaços, les contradiccions i els punts de confluència entre el partit nacionalista més important de l'últim quart del segle XX a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i el sindicalisme català. Unes relacions on despunta amb força el projecte convergent d'articular un important sindicat nacionalista durant la dècada dels 80. El període que comprendria la nostra investigació abastaria des de l'any de fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), fins al 1990, any d'eleccions sindicals i última intervenció del partit per engegar un tercer espai sindical a Catalunya de caràcter nacionalista. Amb la victòria a les eleccions autonòmiques de 1980, una CDC convertida en partit de govern iniciarà les accions necessàries per construir el tan desitjat tercer sindicat d'inspiració nacionalista. Els tres grans intents que conduirà l'home del partit dintre del moviment obrer, Rafael Hinojosa, no fructificaran. El primer, l' "Operació USO" l'any 1983 (on també participaven a més de la Unión Sindical Obrera, la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya -CSTC- i el Sindicat de Quadres de Catalunya -SQC-), no passarà de la taula de negociacions. Els altres dos intents en els quals CDC té un paper destacat sí que arribaran a materialitzar-se. En primer lloc, l'any 1986 es presentarà la nova Confederació Sindical de Catalunya (CSC). Després d'un procés negociador ple d'obstacles i situacions conflictives on prendran part el SQC i la CSTC, la Confederació Sindical de Catalunya celebrarà el seu congrés fundacional l'any 1987. La difícil convivència entre les dues tradicions presents al si de la Confederació acabarà provocant la ruptura del sindicat només un any després de la seva fundació. L'última temptativa de CDC (és a dir de Rafael Hinojosa) d'unificar el sindicalisme nacionalista i minoritari també es concretarà orgànicament, amb la integració de la Confederació de Treballadors de Catalunya [escisió de la Confederació Sindical de Catalunya liderada per Jordi Fayos] dintre de la USO de Catalunya. Malgrat uns resultats en les eleccions sindicals de l'any 1990 francament decebedors, el procés de fusió no es detindrà i en 1993 tindrà lloc el congrés d'unificació, però les lluites internes pel control de l'organització tornaran a fragmentar un espai sindical marginal i dividit. La raó principal per entendre el reiterat fracàs de Convergència dintre del món sindical va estretament lligada al paper desenvolupat, primer, per Comissions Obreres en solitari, i amb posterioritat per CC.OO i UGT conjuntament. Des de diferents posicionaments i plantejaments sindicals (ofensius per part de CC.OO i defensius per part de la UGT), els dos sindicats majoritaris feien seu el tema nacional català, despuntant en aquest aspecte el cas de CC.OO, en ser el primer dels grans sindicats en apostar per la concepció de sindicat nacional i per mantenir-se com la força sindical més important de Catalunya. Per tant, el projecte de Convergència Democràtica de Catalunya d'impulsar i consolidar durant la dècada dels 80 un important sindicat nacionalista no va prosperar per la força i la implantació dels sindicats majoritaris Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, que exercien les funcions -primer CC.OO en solitari i després conjuntament amb la UGT- de veritables sindicats nacionals.
"DEMOCRATIC CONVERGENCE OF CATALONIA AND THE UNION WORLD (1974-1990)"

TEXT:

This thesis focus on the study and the analysis of the contradictions and the points of confluence between the most important nationalistic party of the last quarter of the XXth century on Catalonia, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) -Democratic Convergence of Catalonia-, and the Catalan unionism. At this point, the most important topic was the CDC's project to articulate an important nationalistic union during the decade of the eighties. With the victory in the autonomic elections of 1980, CDC initiated the necessary actions to construct an important union of nationalistic inspiration. There were three big attempts, but no one succeed. The first one (in 1983), with the participation of three minority unions, failed from the beginning. In other two attempts (in 1986 and 1990), there were unitary congresses and the nationalistic unions took part in the union elections, however the results were really bad and the nationalistic unions broke.
The main reason to understand Convergència's repeated failure inside the union world is narrowly related to the paper played by both majority unions, "Comissions Obreres" (CC.OO) -Working Commissions- and the "Unió General de Treballadors" (UGT) -Workers' General Union-. From different positions and union expositions (offensive on the part of CC.OO and defensive on the part of the UGT), both majority unions compromised themselves with the national Catalan topic. Comissions Obreres stands outs in this aspect because is the first one big union that bets for the conception of national union and keeps as the most important union force of Catalonia.

Therefore, in the eighties, the project of "Convergència Democràtica de Catalunya" to stimulate and consolidate an important nationalistic union did not prosper due to the force and the implantation of the majority unions, "Comissions Obreres" and "Unió General de Treballadors". Both were exercising the functions - first CC.OO in solitarily and later together with the UGT - of real national unions.

Aquesta tesi se centra en l'estudi i l'anàlisi dels llaços, les contradiccions i els punts de confluència entre el partit nacionalista més important de l'últim quart del segle XX a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i el sindicalisme català. Unes relacions on despunta amb força el projecte convergent d'articular un important sindicat nacionalista durant la dècada dels 80. El període que comprendria la nostra investigació abastaria des de l'any de fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), fins al 1990, any d'eleccions sindicals i última intervenció del partit per engegar un tercer espai sindical a Catalunya de caràcter nacionalista. Amb la victòria a les eleccions autonòmiques de 1980, una CDC convertida en partit de govern iniciarà les accions necessàries per construir el tan desitjat tercer sindicat d'inspiració nacionalista. Els tres grans intents que conduirà l'home del partit dintre del moviment obrer, Rafael Hinojosa, no fructificaran. El primer, l' "Operació USO" l'any 1983 (on també participaven a més de la Unión Sindical Obrera, la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya -CSTC- i el Sindicat de Quadres de Catalunya -SQC-), no passarà de la taula de negociacions. Els altres dos intents en els quals CDC té un paper destacat sí que arribaran a materialitzar-se. En primer lloc, l'any 1986 es presentarà la nova Confederació Sindical de Catalunya (CSC). Després d'un procés negociador ple d'obstacles i situacions conflictives on prendran part el SQC i la CSTC, la Confederació Sindical de Catalunya celebrarà el seu congrés fundacional l'any 1987. La difícil convivència entre les dues tradicions presents al si de la Confederació acabarà provocant la ruptura del sindicat només un any després de la seva fundació. L'última temptativa de CDC (és a dir de Rafael Hinojosa) d'unificar el sindicalisme nacionalista i minoritari també es concretarà orgànicament, amb la integració de la Confederació de Treballadors de Catalunya [escisió de la Confederació Sindical de Catalunya liderada per Jordi Fayos] dintre de la USO de Catalunya. Malgrat uns resultats en les eleccions sindicals de l'any 1990 francament decebedors, el procés de fusió no es detindrà i en 1993 tindrà lloc el congrés d'unificació, però les lluites internes pel control de l'organització tornaran a fragmentar un espai sindical marginal i dividit. La raó principal per entendre el reiterat fracàs de Convergència dintre del món sindical va estretament lligada al paper desenvolupat, primer, per Comissions Obreres en solitari, i amb posterioritat per CC.OO i UGT conjuntament. Des de diferents posicionaments i plantejaments sindicals (ofensius per part de CC.OO i defensius per part de la UGT), els dos sindicats majoritaris feien seu el tema nacional català, despuntant en aquest aspecte el cas de CC.OO, en ser el primer dels grans sindicats en apostar per la concepció de sindicat nacional i per mantenir-se com la força sindical més important de Catalunya. Per tant, el projecte de Convergència Democràtica de Catalunya d'impulsar i consolidar durant la dècada dels 80 un important sindicat nacionalista no va prosperar per la força i la implantació dels sindicats majoritaris Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, que exercien les funcions -primer CC.OO en solitari i després conjuntament amb la UGT- de veritables sindicats nacionals.
"DEMOCRATIC CONVERGENCE OF CATALONIA AND THE UNION WORLD (1974-1990)"TEXT:This thesis focus on the study and the analysis of the contradictions and the points of confluence between the most important nationalistic party of the last quarter of the XXth century on Catalonia, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) -Democratic Convergence of Catalonia-, and the Catalan unionism. At this point, the most important topic was the CDC's project to articulate an important nationalistic union during the decade of the eighties. With the victory in the autonomic elections of 1980, CDC initiated the necessary actions to construct an important union of nationalistic inspiration. There were three big attempts, but no one succeed. The first one (in 1983), with the participation of three minority unions, failed from the beginning. In other two attempts (in 1986 and 1990), there were unitary congresses and the nationalistic unions took part in the union elections, however the results were really bad and the nationalistic unions broke. The main reason to understand Convergència's repeated failure inside the union world is narrowly related to the paper played by both majority unions, "Comissions Obreres" (CC.OO) -Working Commissions- and the "Unió General de Treballadors" (UGT) -Workers' General Union-. From different positions and union expositions (offensive on the part of CC.OO and defensive on the part of the UGT), both majority unions compromised themselves with the national Catalan topic. Comissions Obreres stands outs in this aspect because is the first one big union that bets for the conception of national union and keeps as the most important union force of Catalonia. Therefore, in the eighties, the project of "Convergència Democràtica de Catalunya" to stimulate and consolidate an important nationalistic union did not prosper due to the force and the implantation of the majority unions, "Comissions Obreres" and "Unió General de Treballadors". Both were exercising the functions - first CC.OO in solitarily and later together with the UGT - of real national unions.

Aquesta tesi ha tingut com a objectiu, l'estudi dels processos de funcionament institucional en el marc de l'actual sistema escolar i el papel que hi tenen els conflictes. S'ha fet un estudi integrat entre les estructures i les pràctiques socials. Bàsicament l'anàlisi es centra en les estructures contextuals, ja siguin generals o especifiques que tenen com a resultat una determinada acció col.lectiva.

S'ha tractat de fer possible una anàlisi que integri les formes dinàmiques de l'anàlisi estructural amb la comprensió de l'acció dels subjectes socials implicats en el mon de l'educació formal. En la primera part he estudiat els modes de constitució de les principals formes que pren la vida col.lectiva, econòmica, politica, cultural, etc. i la seva manera d'influir en l'escolarització.

El primer pas l'he fet repassant quatre elements que he considerat elementals per enmarcar l'acció político-social: Un estat democràtic, de benestar, subjecte a unes coordenades polítiques i econòmiques fruit de la transició, i amb una determinada manera d'entendre la planificació cara al futur.

En la primera part es situa l'acció política-social en un Estat democràtic, de benestar, subjecte a una determinada visió de la planificació. En la segona part, en canvi, s'analitza l'educació com a acció político-social i sobretot el paper dels seus agents. L'interès d'aquest treball s'ha centrat en els aspectes relatius als efectes sobre l'estructura i l'organització del sistema escolar i, sobretot, en la composició de forces, el joc d'interessos i el conflicte entre diferents instàncies de poder: acadèmica-professional, local, familiar, empresarial, burocràtica-funcional, etc.

En realitat, l'escola ha quedat subjecte a una imposició organitzativa que és el marc real que limita la seva lògica. Autors com H. Giroux (1), B. Bernstein(2) o M.W. Apple(3) aporten opcions enriquidores ja que tracten de recuperar l'espai de l'activitat humana sense perdre de vista les estructures on aquesta es desenvolupa. Expliquen els processos actius mitjançant els quals les persones perceben les relacions en les que estan inmersos, s'apropien dels significats que se'ls ofereixen i els reelaboren. Per això s'analitza des del punt de vista sociològic els conflictes i des d'aquesta perspectiva es destaquen les tensions que en l'escenari de l'escolarització tenen relevància i acaben configurant determinats conflictes d'interessos.

És per això que s'ha tractat de registrar, en la part empírica que es situa en el final de la tesi, les estrategies dels diferents actors, els mecanismes concrets mitjançant els quals lea persones estructuren les seves relacions de poder i les regularitzen.

La meva idea bàsica ha estat la d'anar dibuixant una alternativa fonamentada en valors públics, democràtics i col.lectius que situi el conflicte com un element necessari per a la vida en general i per al desenvolupament de l'educació formal en particular. D'aqui que hagi optat per tractar d'analitzar el procés que es desenvolupa entorn d'un suposat conflicte o conflictes d'interessos.

En concret s'ha analitzat el procés conflictiu generat a partir de l'aplicació de la Reforma Educativa desenvolupada a partir de l'aprovació de la LOGSE (1990) en una comarca de Catalunya (El Bages, 120.000 hab.) i, en concret les accions, estrategies i posicions que han prof agonitzat els diferents actors socials després de fer-se públic el Mapa Escolar de Catalunya (1994).

Per tant, he analitzat aquest procés dividint-lo en cinc apartats que m'han permès entendre els elements bàsics: Primer: com es defineix el procés públicament, com es manifesten les xarxes d'oposicions?; segon: com es desenvolupa, com es construeixen les posicions?; tercer: perquè existeix la necessitat de fer public el conflicte per a alguns i per a altres, en canvi, la seva arma és el silenci?; quart: quina simbologia pren el conflicte? Són les convocatòries públiques la mesura de la força? És la mostra del consens en l'interior dels grups? És la del silenci?; cinquè: que és i com es valora el resultat per cada grup en litigi?

El joc dels actors en l'escenari és prou important per definir fins a quin punt té sentit l'acció dels subjectes i els efectes que provoca, les reaccions que genera i les pràctiques que comporta.

Es des d'aquesta perspectiva que té sentit per a mi assajar instruments que ajudin a valorar i ubicar les posicions de cada actor i, en certa manera, arribar a detectar intencions i sobretot les conseqüències que se'n deriven.

Les coordenades de l'escenari en el panorama de la comarca del Bages es sintetitzen en sis punts que són la plasmació en la realitat del que s'ha vingut assajant fins aquí:

- En primer lloc ha aflorat el malestar existent d'algunes instàncies presents en la vida escolar i que són rellevants.

- En segon lloc hi ha hagut l'oportunitat de donar a conèixer les posicions de cada un dels actors presents.

- En tercer lloc s'ha vist fins a quin punt el poder real estava repartit entre les parts implicades.

- En quart lloc ha estat un instrument de mesura i control de tots per tots.

- En cinquè lloc s'ha consolidat en aquest escenari un moviment diferent a l'existent en èpoques passades i amb un contingut ideològic i simbòlic ben diferent.

- Finalment s'ha evidenciat la importància que té l'educació el lloc que es mereix en l'àmbit local i comarcal.

BIBLIOGRAFIA ESMENTADA:

(1) GIROUX, H.A. Educación y ciudadanía para una democracia critica: Más allá de lo trivial."Revista Aula" Núm.1, Págs. 77-80. Barcelona, 1992.

(2) BERNSTEIN, B. (1990). Poder, Educación y Conciencia. Barcelona: El Roure.

(3)APPLE, M. H. (1989). Maestros y textos. Madrid: Paidos / MEC.
The aim of this thesis was to study the processes of institutional functioning in the framework of the present school system and the role of contents. An integrated study has been performed of the structures and social practices. The analysis is basically centred on the contextual structures, be they general or specific, that give rise to a determinate collective action.

An attempt has been made to facilitate an analysis that would integrate the dynamic forms of structural analysis with an understanding of the action of the social subjects involved in the world of formal education. In the first part, politico-social action is situated in a democratic welfare state subjected to a determinate vision of planning. In the second part, in contrast, education is analyzed as a politico-social action, with special attention to the role of its agents. To this end the conflicts are analyzed from the sociological perspective, and emphasis is laid on the tensions that appear in the context schooling and that may give rise to determinate conflicts of interest.

For this reason an attempt has been made to record the strategies of the various actors and the specific mechanisms by which they structure and regulate their power relationships. This is outlined in the empirical part of the study, which appears at the end of the thesis.

In particular, an analysis has been performed of the conflict generated by the application of the educational reform deriving from the LOGSE (1991) in one country (comarca) of Catalonia (El Bages, 120.000 inhabitants). Special attention is paid to the actions, strategies and positions adopted by the various social actors following the publication of the School Map of Catalonia ("Mapa Escolar de Catalunya", 1994).

El present treball constitueix una anàlisi del sorgiment i la trajectòria del moviment feminista català entre 1975 i 1985. A partir dels plantejaments de la història social i de la història de les dones s’estudia la xarxa associativa i les diferents dinàmiques i relacions que es van establir entre els grups feministes que van sorgir durant els anys setanta i vuitanta del segle XX al llarg de la geografia catalana. S’analitza des del posicionament ideològic fins a les accions i mobilitzacions protagonitzades per aquest agent de transformació social que va ser el feminisme. A Catalunya, com a la resta de l’Estat espanyol, les lluites feministes van inserir-se en la dinàmica de mobilització antifranquista i de lluita per la recuperació de les llibertats democràtiques, el que va conferir que el moviment feminista presentés unes característiques diferencials respecte al women’s liberation movement europeu i nord-americà. L’anàlisi del període es complementa amb una comparativa del moviment feminista portuguès, que també va desenvolupar-se en un context de transició d’un règim dictatorial a un sistema parlamentari.
El presente trabajo constituye un análisis del surgimiento y la trayectoria del movimiento feminista catalán entre 1975 y 1985. A partir de los planteamientos de la historia social y la historia de las mujeres se estudia la red asociativa y las diferentes dinámicas y relaciones que se establecieron entre los grupos feministas que surgieron en los años setenta y ochenta del siglo XX a lo largo de la geografía catalana. Se analiza des del posicionamiento ideológico hasta las acciones y movilizaciones protagonizadas por este agente de transformación social que fue el feminismo. En Cataluña, como en el Estado español, las luchas feministas se insertaron en las dinámicas de movilización antifranquista y de lucha por la recuperación de las libertades democráticas, lo que confirió que el movimiento feminista presentará unas características diferenciales respeto al women’s liberation movement europeo y norteamericano. El análisis del período se completa con una comparativa del movimiento feminista portugués, que también se desarrolló en un contexto de transición de un sistema dictatorial a un sistema parlamentario.
This study constitutes an analysis of the emergence and trajectory of the Catalan feminist movement between 1975 and 1985. From the social history and women's history approaches, the associative network and the different dynamics and relationships established between the feminist groups which emerged during the seventies and eighties of the twentieth century throughout the Catalan territory have been studied. The analysis extends from the ideological stance to the actions and mobilisations led by this agent of social transformation: feminism. In Catalonia, as in the rest of the Spanish country, the feminist struggles were introduced in the dynamic of anti-Franco mobilisation and the fight for the recovery of democratic freedom, which gave the feminist movement some distinctive characteristics in regard to the European and North American women's liberation movement. The analysis of the period is complemented with a comparison with the Portuguese feminist movement which also occurred during a period of transition from a dictatorial regime to a parliamentary system.

Aquesta tesi doctoral estudia la transició democràtica des del municipalisme, centrant-nos en la comarca de l’Alt Penedès (Catalunya). El marc cronològic estudiat és de 1977 – 1983, ve limitat per les eleccions generals del 15 de juny de 1977 i les municipals de 1983. Després de realitzar-se les eleccions generals de 1977, en alguns municipis es constituïren comissions municipals democràtiques per controlar, conèixer i opinar sobre les accions dels ajuntaments predemocràtics. L’any 1983 se celebraren les segones eleccions municipals. La tesis estudia el paper que va jugar l’Església catòlica i la pagesia, vertebrada en la Unió de Pagesos, com agents de dinamització de la cultura democràtica i com a escola de formació per la nova classe política de cara a les eleccions municipals de 1979. S’inclou també un estudi sobre les eleccions a les Cambres Agràries a l’Alt Penedès i quines van ser les seves conseqüències. La tesi doctoral estudia el paper de les candidatures municipalistes a les eleccions locals de 1979 i els seus candidats a alcaldes i regidors, realitzant un estudi sociològic. Aquest capítol ajuda a conèixer si es van produir continuïtats i ruptures en la classe política anterior a la democràcia. Igualment s’analitzen els processos electorals que van tenir lloc entre el referèndum de la llei de Reforma Política de 1976 fins a les eleccions municipals de 1983. Així també, si es produïren ruptures en les polítiques locals i l’acció de govern en els àmbits del planejament urbanístic i les obres públiques, de la hisenda, dels recursos humans dels ajuntaments i de la cultura. Per finalitzar amb les accions que realitzaren els ajuntaments en el camp de la memòria democràtica entre 1979 i 1983.
This doctoral thesis studies the Spanish Transition to democracy from municipalism focused on the Alt Penedès region (Catalonia). The time frame studied comprises between the general elections of June 15, 1977 and the municipal elections of 1983. After the general elections of 1977, in several municipalities, there were created some working commissions to control, know and comment on the actions of pre-democratic councils. In 1983, the second municipal elections were held. The thesis studies the role played by the Catholic Church and the peasantry which was part of the trade union called Unió de Pagesos. They worked as dynamic agents of the democratic culture and, moreover, as a training school for the new politic class that had to cope with the next municipal election of 1979. Also, there are included a study about the Agrarian Chambers elections in Alt Penedès and which were their consequences. Carrying out a sociological study, this doctoral thesis studies the role of municipal candidacies in the municipal elections of 1979 and their candidates for mayors and councilors. This chapter lets us to know if there were continuities and breaks in the political class before democracy. In the same way, there are analyzed the electoral processes that took place between the Law of the Political Reform referendum of 1976 until the municipal elections of 1983. In addition, the thesis verifies if there were breaks in the municipal policies and, furthermore, the action of government in different areas: the urban planning and public works, the treasury, the culture and the human resources of city councils. Finally, this doctoral thesis also looks into the actions achieved by councils in the field of democratic memory between 1979 and 1983.

La tesis analitza el procés de canvi organitzatiu que viu Unió Democràtica de Catalunya des del seu pacte amb Convergència Democràtica de Catalunya (1978) fins el moment en que ambdós partits es constitueixen en una Federació de partits (2001). La principal hipòtesi de partida sosté que la influència de l'aliança es determinant per a entendre els diferents processos d'evolució organitzativa d'UDC. La revisió de la literatura sobre el canvi organitzatiu en els partits polítics permet elaborar un marc analític basat en el model de Panebianco (Modelos de partido, Alianza Ed. 1990). Aquest marc proposa diverses rutes capaces d'explicar el fenomen que centra l'atenció de la recerca: el canvi organitzatiu (entès en termes de relacions de poder) en partits dins d'aliances polítiques. La contrastació de les hipòtesis es realitza a partir de tècniques de process tracing. Els resultats permeten falsar diversos postulats excessivament deterministes de l'obra de Panebianco i, alhora, suggerir per a futures investigacions la validesa de les rutes del canvi organitzatiu que s'han proposat.
This thesis analyzes the organizational change of Unió Democràtica de Catalunya since its alliance with Convergència Democràtica de Catalunya (1978) up to the moment when both parties become united in a Federation of parties (2001). The main hypothesis is that the influence of the alliance is the most important factor to understand the organizational evolution of UDC. An analytical framework is developed with the literature on organizational change in political parties and Panebianco's work (Political Parties. Organization and Power, Cambridge Univ. Press). This framework proposes some paths to explain the main phenomenon of the research: the organizational change (in terms of power) in political parties within political alliances. The verification of the hypothesis is carried out with process tracing techniques. Finally, the results throw considerable doubts with some hypothesis of Panebianco's model. And, at the same time, suggests some party organizational change paths for future investigations.
La tesis analiza el proceso de cambio organizativo que vive Unió Democràtica de Catalunya desde su pacto con Convergència Democràtica de Catalunya (1978) hasta el momento en que ambos partidos se constituyen en una federación de partidos (2001). La principal hipótesis de partida sostiene que la influencia de la alianza es determinante para entender los distintos procesos de evolución organizativa de UDC. La revisión de la literatura sobre el cambio organizativo en los partidos políticos permite elaborar un marco analítico basado en el modelo de Panebianco (Modelos de partido, Alianza ed. 1990). Este marco propone diversas rutas capaces de explicar el fenómeno que centra la atención de la investigación: el cambio organizativo (entendido en términos de relaciones de poder) en los partidos políticos inmersos en alianzas políticas. La contrastación de las hipótesis se realiza a partir de técnicas de process tracing. Los resultados permiten falsar varios postulados excesivamente deterministas de la obra de Panebianco y, a su vez, sugerir para futuras investigaciones la validez de las rutas del cambio organizativo propuestas.

L’objectiu d’aquesta recerca és estudiar per primera vegada des de la distància acadèmica, generacional i ideològica la història del socialisme a Catalunya entre els anys 1945 i 2010, omplint un buit historiogràfic difícil d’entendre tenint en compte la notorietat de les aportacions dels socialistes en la lluita antifranquista i la rellevància de la seva tasca en la configuració de l’Espanya democràtica. Amb un mètode d’investigació basat en la combinació del treball d’arxiu, la recerca hemerogràfica i la consulta de bibliografia especialitzada —produïda moltes vegades des del propi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) o des dels seus rengles més propers—, així com a través d’una profús procés de contrast amb fonts orals de la globalitat del període, aquest treball es proposa entendre la significació del paper dels socialistes catalans en l’oposició a la dictadura franquista i en la vertebració de l’estat democràtic a Espanya a escala local, catalana i estatal —tractant les qüestions orgàniques tangencialment, al no ser l’objecte principal d’aquest estudi.
El objetivo de esta investigación es estudiar por primera vez desde la distancia académica, generacional e ideológica la historia del socialismo en Cataluña entre los años 1945 y 2010, llenando un vacío historiográfico difícil de entender teniendo en cuenta la notoriedad de las aportaciones los socialistas en la lucha antifranquista y la relevancia de su labor en la configuración de la España democrática. Con un método de investigación basado en la combinación del trabajo de archivo, la investigación hemerográfica y la consulta de bibliografía especializada -producida muchas veces desde el propio Partido de los Socialistas de Cataluña (PSC) o desde sus filas más cercanos-, así como a través de una profuso proceso de contraste con fuentes orales de la globalidad del periodo, este trabajo se propone entender la significación del papel de los socialistas catalanes en la oposición a la dictadura franquista y en la vertebración del estado democrático en España a escala local, catalana y estatal -tratando las cuestiones orgánicas tangencialmente, al no ser el objeto principal de este estudio.
The aim of this thesis is to study the history of socialism in Catalonia between 1945 and 2010, focusing on their political action rather than in the internal life of the respective parties. The Catalan socialists played a remarkable role in the opposition to Franco’s dictatorship (1939-1977) and were at the core of the policy- making process for the building of a democratic State —at all administrative levels— since 1977, but surprisingly enough this topic has only been studied partially and mainly with partisan approaches. This research is based on the results of analysing five distinct archives, interviewing more than twenty people with a relevant participation in the different stages of this historical process and examining all the specialised bibliography.

El objetivo de esta tesis es contribuir a la formulación de una teoría normativa de la política lingüística, entendiendo que una teoría de este tipo tiene por objeto esclarecer qué formas de política lingüística (no) son moralmente permisibles en una democracia liberal. En lugar de postular una serie de valores liberal-democráticos y deducir de ellos las políticas lingüísticas permisibles, esta tesis opta estudiar dos casos concretos de políticas lingüísticas (los de Québec y Cataluña) para inferir unos criterios generales que tengan validez más allá de estos casos. El marco teórico de la tesis es la revisión de la teoría liberal-democrática en los años 90 del siglo XX por parte de autores como Taylor, Kymlicka, Requejo y otros, y más concretamente lo que Kymlicka llama "culturalismo liberal", según el cual el proteccionismo cultural es moralmente permisible en una sociedad libre y democrática, siempre que respete determinados límites infranqueables. La cuestión clave, en este sentido, es hasta qué punto es posible restringir derechos y libertades básicos como parte de una política lingüística encaminada a la protección de una lengua. Una vez formulado el marco teórico de la tesis, ésta se adentra en los "problemas" sociolingüísticos que dieron lugar a las políticas lingüísticas de Québec y Cataluña, para exponer luego sobre este trasfondo las principales decisiones legislativas en que se encarnan estas políticas lingüísticas. Posteriormente, se analizan las principales áreas de controversia relativas a estas decisiones legislativas, con un análisis pormenorizado de la subsiguiente jurisprudencia del Tribunal Supremo de Canadá y del Tribunal Constitucional y el Tribunal Supremo españoles. De esta misma jurisprudencia se extrae un criterio de proporcionalidad que sirve para discriminar las restricciones de libertades y derechos básicos que podemos considerar moralmente permisibles en una sociedad libre y democrática de otras restricciones que cabe rechazar en todo caso.

En la primera part de la tesi, "Moviment obrer, canvi polític, social i cultural. Comissions Obreres a Catalunya, 1964-1978", s'aborda el naixement de Comissions Obreres posant al descobert la debilitat de les formacions polítiques que no poden controlar l'entesa personal entre alguns dels seus membres que, saltant-se les limitacions imposades per les respectives formacions polítiques, posaran en marxa el nucli primigeni del nou moviment obrer després de la guerra civil, a Catalunya. Comissions Obreres iniciarà el seu camí marcada des de l'inici per una dualitat important. D'una banda, el moviment s'anirà estenent i ampliant a partir de les xarxes de relació que s'estableixen en els contactes que facilita la participació en el sindicat vertical i també en dels conflictes que van sorgint en les negociacions col·lectives d'empresa, ram o comarca. D'altra banda, el moviment s'organitzarà a través d'organismes coordinadors en els que s'apleguen els activistes polititzats que converteixen aquests organismes en centres de debats i disputes contínues, restant efectivitat a les activitats que s'hi emprenen. Així, Comissions Obreres es va estenent per tota la geografia industrial catalana en un sentit horitzontal, trobant dificultats d'articulació d'aquest pla amb un altre de vertical, de representació o coordinació unitària. Aquesta dificultat es traduirà en una debilitat estructural que llastrarà el moviment en els moments decisius de la fi del franquisme.
Des de ben aviat, el règim franquista comprendrà la potencialitat i el perill que li representa Comissions Obreres i per això abocarà tota la seva capacitat en reprimir i perseguir els seus activistes. El moviment obrer afrontarà les dificultats que la persecució del règim li ocasiona, minvant en alguns moments la seva incidència però resistint l'embat a llarg termini. Així, en la conjuntura que es produeix a la mort del dictador Franco, el moviment obrer haurà situat algunes de les premisses en què règim i oposició s'hauran de moure. En l'haver del moviment obrer representat per Comissions Obreres s'hi ha de comptar la pràctica desaparició del sindicat vertical i el fet de plantejar una elevada conflictivitat obrera que condicionarà definitivament els moviments del règim en acceptar finalment que no hi pot haver franquisme sense Franco.
Les fonts orals han estat una eina imprescindible per realitzar aquesta tesi i si en la primera part es mostren decisives per comprendre alguns episodis estudiats, en la segona part es converteixen en l'eix central dels temes abordats. Així, per exemple, lluny d'entendre que hi ha un trencament entre les generacions sindicalistes d'abans i després de la guerra, les fonts orals rebel·len la connexió entre uns i altres, a través de les relacions familiars i la trobada en l'espai fabril. Aquest nexe d'unió serà un referent per a les noves generacions d'activistes que, en algunes ocasions, actuaran com una restitució cap al passat. Alhora, les fonts orals ens permeten conèixer la profunda transformació personal i social que experimenten els activistes a través de la militància obrera, especialment per a les dones activistes que descobriran la perspectiva feminista des de la qual mirar el món. Per últim, les fonts orals descobreixen que les expectatives que els protagonistes es van crear arran de la importància i presència del moviment obrer en els darrers moments de la dictadura, sumat a una certa decepció provocada pel davallament del moviment obrer posterior a la transició, enfosqueixen per als propis protagonistes, la decisiva contribució del moviment obrer, i en particular Comissions Obreres, a la fi de la dictadura franquista.
The first part of the thesis, "Workers´Movement, Political, Social and Cultural Change. Comissions Obreres in Catalonia, 1964-1978", deals with the birth of Comissions Obreres, exposing the weakness of political parties who cannot control personal agreement among some of their members. Those people, despite the restrictions imposed by their respective political parties, will start in Catalonia the new workers´movement after the Civil War. Since it's very launching Comissions Obreres will be marked by an important duality. On the one hand, the movement will spread and enlarge from relationship networks established upon contacts through vertical union membership and also through conflicts emerging during collective enterprise, industry and regional negotiations. On the other hand the movement will organize itself through coordinating committees gathering the politicized activists who will turn these organizations into debate centres, but also into constant disputes, thus reducing the effectiveness of undertaken actions.
Oral sources have been an essential tool to carry out this thesis. On the first part they are crucial to understand some research work. On the second one they become the core of the subjects dealt with. Thus, for example, instead of considering that there is a gap between trade unionist generations from before and after the war, oral sources reveal the connection between them through family relationship and the meetings in the factories. Furthermore, oral sources allow us to know the deep personal and social transformation experienced by activists through workers´ affiliation. Women, more specially, will discover the feminist perspective from which they looked at the world. Finally, oral sources unveil a kind of disappointment among leaders of the workers´movement for not being able of imposing a democratic society with a strong social component.
The end of dictatorship cannot be understood without the collapse of vertical unions and without last year's continuous controversies in Franco´s regime. Both aspects were the consequence of actions promoted by Comissions Obreres.

La anàlisi de l'evolució del fenomen esportiu a la ciutat de Barcelona durant la transició democràtica (1975-1982) és l'objecte d'estudi d'aquesta tesi doctoral. El mencionat període constituí un marc de profundes transformacions jurídiques, socials i polítiques que possibilitaren la definitiva modernització del país i la massiva incorporació de l'esport entre els nous estils de vida dels espanyols. Des d'una perspectiva historiogràfica doncs, aquesta recerca s'apropa a la realitat del fenomen esportiu durant la transició democràtica, amb la intenció de determinar si en paral·lel a la democratització del sistema polític estatal s'esdevingué un procés de massificació esportiva a la ciutat de Barcelona.

Aquest estudi presenta una estructura cronològica i temàtica, aprofundint en les actuacions entorn a les manifestacions esportives de les diferents administracions -estatal, autonòmica, provincial i municipal-i de l'associacionisme esportiu i veïnal, durant el període 1975-1982. En aquest sentit, s'observa que malgrat la reestructuració governamental estatal característica de la primera meitat de la transició democràtica (1975-1979), seguí essent l'associacionisme esportiu el principal promotor de la transformació del fenomen esportiu a la ciutat comtal. D'ençà de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979 i fins a les eleccions legislatives de l'octubre de 1982, l'Ajuntament de Barcelona passà a encapçalar la mencionada transformació a través de la implementació d'una diversificada política esportiva que, al seu torn, accelerà l'evolució de l'associacionisme esportiu cap a plantejaments més propers a l'esport per a tothom.
Alhora, cal mencionar la intensificació del col·laboracionisme existent entre les diferents administracions i l'associacionisme esportiu i veïnal com a conseqüència de la definició de les polítiques esportives municipal, provincial i autonòmica, de l'inici del procés de candidatura per als Jocs Olímpics de 1992 i de la convergència entorn a l'afavoriment del procés de massificació esportiva a la ciutat de Barcelona.
The analysis of the evolution of the sport phenomenon in the city of Barcelona during the democratic transition (1975-1982) is the object of study of this doctoral thesis. The mentioned period constituted a frame of deep legal, social and political transformations. These changes made possible the definitive modernization of the country and the massive incorporation of the sport between the new styles of life of the Spaniards. From a historiographycal perspective then, this investigation comes near to the reality of the sport phenomenon during the democratic transition. The object of it was to determine if in parallel to the democratization of the state political system a process of sport massification in the city of Barcelona took place.
This study presents a chronological and thematic structure, deepening in the performances surroundings to the sport manifestations of the different administrations -state, autonomic, provincial and local- and from the sport and neighbourhood associationism, during the period 1975-1982. In this sense, it is observed that in spite of the governmental reconstruction state characteristic of first half of the democratic transition (1975-1979), sport associationism continued being the main promoter of the sport phenomenon transformation in Barcelona. From the local elections held on 3 April 1979 and until the legislative elections -October 1982-, the Town Council happened to lead the mentioned transformation through the implementation of a diversified sports policy that, as well, accelerated the evolution of the sport associationism towards expositions nearer the sport for all.
In turn, it is necessary to mention the intensification of the existing collaborationism between the different administrations and the sport and neighbourhood associationism as a result of the sport policies definition, of the beginning of the process of candidacy for the Olympic Games of 1992 and of the convergence surroundings to the process of sport massification in Barcelona.

KEYWORDS: sport, sport massification, Barcelona, democratic transition.

La fi del franquisme i l'inici del període conegut com la transició democràtica va significar un canvi a diversos nivells en el panorama comunicatiu que, fins aquell moment, hi havia a Barcelona. El final de les limitacions imposades per la dictadura i la paulatina supressió del control sobre la premsa i la censura va permetre que el periodisme es desenvolupés, per primer cop en 40 anys, en un marc de llibertats. Aquesta tesi busca fer un retrat, el més exhaustiu possible, de la funció i l'evolució a tots nivells (però, sobretot, periodística, política i ideolò¬gica) que experimentaran els onze diaris d'informació general que es publicaran a Barcelona durant els tres anys de transició (1975-1978). A través de l'anàlisi acurat del contingut publicat per aquests mitjans en diversos moments històrics d'especial rellevància, el treball mostra els canvis i el comportament de la premsa barcelonina en un context polític de democratització.
The end of the Franco era and the start of the period known as the democratic transition was a change at various levels in the communicative situation, so far, was in Barcelona. The end of the limitations imposed by the dictatorship and the gradual elimination of controls on the press and censorship that journalism is allowed to develop for the first time in 40 years, in a framework of freedoms. This thesis seeks to make a portrait, the most comprehensive, function and evolution at all levels (but mainly journalistic, political and ideological) that of the eleven general information newspapers to be published in Barcelona for three years transition (1975-1978). Through careful analysis of the content published by these media at various times of special historical significance, the work shows the changes and behavior of the Barcelona press in a political context of democratization.

Este trabajo se centra en la descripción de un proceso que, sin duda a lugar, puede considerarse de influencia minoritaria: el de los grupos de mujeres que trabajan por un cambio político y social en defensa del colectivo femenino. Hemos seleccionado cinco grupos de acuerdo con su relevancia para el feminismo o para la política de mujeres en general: dos de ellos definidos como parte del movimiento feminista independiente y otros tres insertos en partidos políticos decisivos para la vida política de nuestro país. Se trataba de realizar un estudio empírico y retrospectivo a partir de la observación, durante una época larga -de 1975 a 1996¬, de la evolución ocurrida en cada uno de los grupos respecto a la defensa de temas asociados tradicionalmente al feminismo militante, las relaciones entre ellos y las posibles influencias mutuas.

Y lo hemos hecho a través de la observación del discurso. Para ello hemos utilizado un programa informático de análisis de contenido utilizado por primera vez y desarrollado por el Dr. José Manuel Cornejo que nos ha permitido un análisis exhaustivo de todos los textos desde el primer año analizado hasta el último (veintiún años en total).

Nuestro planteamiento de entrada consistió en considerar a los grupos feministas independientes como agentes de cambio social. Según nuestra hipótesis, estos grupos a pesar de su aparente rechazo social debido a la radicalidad de sus posiciones, tendrían una influencia significativa sobre los grupos de mujeres dependientes de partidos políticos, y éstos últimos actuarían probablemente de difusores a la sociedad sobre las ideas asumidas.

Los resultados de nuestro estudio muestran una razonable evidencia de que, efectivamente, ése es el proceso seguido a lo largo de estos años por los grupos analizados, a pesar de las diferencias en la evolución específica de cada uno de ellos.

Cabe suponer, por tanto, que los cambios producidos en los grupos dependientes se deben a la influencia de los grupos feministas independientes ya que son la única fuente posible de influencia en estas cuestiones. Y todo parece indicar que la influencia se ha producido a pesar e incluso en contra de la voluntad consciente de los grupos influenciados. Nos referimos a que los grupos dependientes de partidos políticos (siempre sujetos a las expectativas electorales) suelen mantener una distancia prudente respecto a los independientes, cuando no una actitud clara de rechazo, por considerarlos excesivamente radicales y discrepar en sus estrategias de actuación. Además de hacerse eco del rechazo social, las mujeres de grupos dependientes raramente se consideran feministas como grupo, precisamente para huir de las connotaciones negativas que ese término conlleva socialmente.

Nos hallamos por tanto ante la circunstancia de que, en un momento en que se habla del fin del movimiento feminista independiente que hemos conocido hasta ahora, los grupos dependientes de partidos políticos han recogido el testigo que llevaban sus compañeras y defienden las clásicas ideas feministas. Pensamos que el mecanismo que explica este proceso en gran medida es el de la conversación o influencia inconsciente, por lo menos hasta el momento en que la influencia se hace pública y manifiesta.

Si consideramos que los grupos feministas independientes analizados se han comportado como grupos minoritarios que se han esforzado en tener visibilidad y reconocimiento social, factores imprescindibles para lograr influencia, y si aceptamos también que el estilo cognitivo y de comportamiento ha sido consistente aunque radical, podemos aceptar que reunían las características necesarias para ejercer influencia de tipo interindividual (respecto a otros grupos de mujeres) y en relación a la posición de la mayoría social. Hay que sumar a esto otra condición que considera importante, y es que su actuación se ha movido de acuerdo "con el espíritu de la época", o lo que es lo mismo, inserta en las líneas de evolución social ya que, de lo contrario, su influencia hubiera sido mucho mejor e incluso nula.

A lo largo de este trabajo se puede observar cómo los grupos minoritarios fracasan en la influencia manifiesta y sin embargo provocan cambios de reestructuración cognitiva en el blanco de influencia que llevan a sumir sus posiciones aunque de forma latente e inconsciente. En este caso, por parte de los grupos de mujeres dependientes de partidos políticos, adherirse públicamente a las posiciones de los grupos feministas radicales, sobre todo en las dos primeras épocas analizadas, podría implicar atribuirse rasgos negativos de desviación social, aquellos con los que está estereotípicamente connotada la minoría feminista.

Sin embargo, los grupos de mujeres dependientes de partidos políticos, aunque diferentes de los minoritarios, están más cercanos a sus posiciones que la mayoría social de las mujeres ya que comparten sus intereses fundamentales: la defensa de las mujeres. Este será otro factor que propicie la influencia, ya que se ha demostrado mayor influencia en los grupos cercanos en posicionamiento a la minoría que en los que parten de posiciones iniciales distantes.

¿Qué es en este caso lo que permite la exteriorización de la conversión? Pensamos que no se da en el feminismo español el proceso de otros países, como por ejemplo Italia, en los que la existencia de una meta supraordenada unifica a los diversos grupos feministas y les da visibilidad y aceptación social. No es ésa al menos la evolución detectada en este estudio. Más bien como si se produjera uno de los efectos de la conversión: el llamado efecto retardado (sleeper effect) del cambio de actitudes. Se trata el proceso mediante el cual, con el paso del tiempo, se produce una "criptomnesia" social por la que las personas o los grupos sometidos a una influencia, olvidarían el origen y la identidad de la influencia pero asumirían en cambio su contenido. En nuestro estudio, a juzgar por los discursos de la última época, los grupos dependientes de partidos políticos han asumido en gran parte las ideas feministas radicales, modificando el tono de sus discursos e incrementando la experiencia subjetiva, pero no por ello asumen públicamente el feminismo, es decir, siguen sin reconocer la influencia de la minoría radical. Pensamos que éste es un ejemplo de que, efectivamente, se habían subestimado las posibilidades de influencia de las minorías exogrupo y va en la línea de los estudios que muestran que las minorías exogrupo tienden a influir tanto, o incluso más, que las minorías intragrupo (considerando en este caso a los grupos independientes como minorías exogrupo respecto a los dependientes debido a su carácter antinormativo) probablemente debido al mayor proceso de validación de sus argumentos que implícitamente exigen.
This work describes an intergroup process of influence base don the minority influence theory, and presents some corrections to usual predictions of this theory. It describes the influence of radical groups of women belonging to the feminist movement on other groups of women included in majoritary political parties in Catalonia (Spain). We observed the evolution of five of these groups through the analysis of their written documents during twenty-one years (since Franco's death and first democratic movements in 1975 to recent 1996). Then we tried to establish the flow of influences using their texts.

According to the minority influence theory and social influence studies, in-group influence should have more relevant effects in group production than out-group influence. On the contrary, our hypothesis stated that independent feminist groups should be considered the agents of social change. These groups have significant influence on the women majoritary groups in spite of their initial apparent social rejection. These groups act as active minorities showing a cognitive and consistent style and achieving social visibility and recognition.

The method used was content analysis of written documents. We used a PC DOS BASIC program developed by J.M. Cornejo, professor of the University of Barcelona. The program allows select words, cluster them and categoryze then in relevant items according the feminist political lines of action. The results were analyzed through multivariate correspondence analysis and cluster analysis programs.

The results confirm the hypothesis showing clear influences from out-groups to in-groups. This is a latent unconscious influence according to the "conversion theory" described by Moscovici, Mugny and Pérez (1987). The conclusions show that previous studies had underestimated the possibilities of influence of out-group minorities. Out-group minorities have at least the same or more influence that in-group minorities, probably due to the strongest validation process of the arguments that they implicity demand.

Catalunya i el País Valencià són dos territoris històrica, cultural i geogràficament units. Ambdues zones van ser assetjades per l’exèrcit de Felip V de Borbó durant la Guerra de Successió dels anys 1714 i 1707, quedant així despullades d’institucions i lleis pròpies. Les vies de reconstrucció identitària, però, s’han viscut de forma diferent en cadascuna d’elles. Això va manifestar-se més marcadament durant l’època de transició democràtica espanyola que emergia a tot l’Estat arran la mort del dictador Francisco Franco l’any 1975. Els periòdics d’informació generalista autòctons van fer-se ressò dels esdeveniments i van esdevenir d’una importància essencial en el mateix marc constructiu. L’instrument d’intervenció més eficaç dels diaris són les peces informatives (editorials i articles d’opinió), per tant, la nostra recerca s’assentarà sobre l’anàlisi del discurs de diversos casos d’opinió dels periòdics Avui, La Vanguardia, Levante-EMV i Las Provincias amb l’objectiu d’estudiar la seva contribució als processos de reconstrucció identitària nacional d’ambdós territoris.
Catalonia and the Valencian Country are two territories historically, culturally and geographically united. Both territories were besieged by the army of Philip V of Spain during the War of the Spanish Succession between 1714 and 1707. As a consequence, both territories were divested of their own institutions and laws. However, their identity has been rebuilt in different ways in each territory. This was even more apparent during the Spanish transition to democracy, that emerged all over the State after the dictator Francisco Franco’s death, in 1975. Local newspapers of general information covered the events and became essential in the construction processes of these regions. Opinion-based editorials and articles were important intervention tools in newspapers. For that reason, our research will focus on the discourse analysis of different cases of opinion of some newspapers such asAvui La Vanguardia, Levante-EMV and Las Provincias. The main pourpose of this project is to study the named newspapers’ contribution to the identity rebuilding processes in both national territories.

Catalunya i el País Valencià són dos territoris històrica, cultural i geogràficament units. Ambdues zones van ser assetjades per l’exèrcit de Felip V de Borbó durant la Guerra de Successió dels anys 1714 i 1707, quedant així despullades d’institucions i lleis pròpies. Les vies de reconstrucció identitària, però, s’han viscut de forma diferent en cadascuna d’elles. Això va manifestar-se més marcadament durant l’època de transició democràtica espanyola que emergia a tot l’Estat arran la mort del dictador Francisco Franco l’any 1975. Els periòdics d’informació generalista autòctons van fer-se ressò dels esdeveniments i van esdevenir d’una importància essencial en el mateix marc constructiu. L’instrument d’intervenció més eficaç dels diaris són les peces informatives (editorials i articles d’opinió), per tant, la nostra recerca s’assentarà sobre l’anàlisi del discurs de diversos casos d’opinió dels periòdics Avui, La Vanguardia, Levante-EMV i Las Provincias amb l’objectiu d’estudiar la seva contribució als processos de reconstrucció identitària nacional d’ambdós territoris.
Catalonia and the Valencian Country are two territories historically, culturally and geographically united. Both territories were besieged by the army of Philip V of Spain during the War of the Spanish Succession between 1714 and 1707. As a consequence, both territories were divested of their own institutions and laws. However, their identity has been rebuilt in different ways in each territory. This was even more apparent during the Spanish transition to democracy, that emerged all over the State after the dictator Francisco Franco’s death, in 1975. Local newspapers of general information covered the events and became essential in the construction processes of these regions. Opinion-based editorials and articles were important intervention tools in newspapers. For that reason, our research will focus on the discourse analysis of different cases of opinion of some newspapers such asAvui La Vanguardia, Levante-EMV and Las Provincias. The main pourpose of this project is to study the named newspapers’ contribution to the identity rebuilding processes in both national territories.

La recerca analitza les principals transformacions digitals de la CCMA (TVC i Catalunya Ràdio) pel que fa a l’evolució de la seva audiència (lineal, digital i social), les rutines professionals dels gestors digitals i socials d’ambdós mitjans entre 2014 i 2018 i les oportunitats de futur per a la corporació. Per a l'anàlisi s'ha disposat una metodologia que combina l'explotació quantitativa de totes les dades d'audiència disponibles per als àmbits especificats, així com el desenvolupament i l'aplicació de matrius d'anàlisi pròpies, l'explotació qualitativa a través d'entrevista en profunditat als gestors digitals de TVC i de Catalunya Ràdio i l'enquesta prospectiva a experts estatals i nacionals en el sector de la comunicació. Aquesta metodologia, amb l'excepció del panell d'experts, s'ha aplicat a una mostra representativa de 34 programes de TVC i de Catalunya Ràdio. Les conclusions revelen que la CCMA adreça constantment els reptes que es deriven d’una estructura audiovisual en constant canvi. Tot i això, els resultats plantegen importants reptes per als seus mitjans quant a l’envelliment del perfil de públic a tots els àmbits i per a la majoria de programes examinats. D’altra banda, la necessitat de plantejar estratègies digitals que tinguin en compte una transformació accelerada de les rutines professionals on trobem un procés complex de transició entre la cultura professional lineal i digital. Finalment, els experts consultats consideren que la corporació encara pot assolir el seu màxim potencial a l’àmbit digital, tot i que són conscients que les circumstàncies actuals plantegen obstacles per a revertir les tendències de consum i modificar l’estructura professionals segons les necessitats que es van detectar.
This research analyzes the main digital transformations of CCMA (TVC and Catalunya Ràdio) related to the evolution of its audience (linear, digital and social), the digital and social managers’ professional routines of each media between 2014 and 2018, and the future challenges fort this public corporation. For the analysis, we set a methodology that combines a quantitative exploitation of all available audience data for each environment, the development and application of our own matrix, a qualitative analysis through an in-depth interview (digital and social managers) and a prospective survey to national and state experts in the communication sector. All this methodology, except for the expert panel, have been applied to a representative sample of 34 TVC and Catalunya Ràdio programs. The findings reveal that the CCMA steadfastly addresses the challenges that arise from a constantly changing audiovisual market. However, the results present important challenges for their media regarding the aging of the public profile in all areas and for most examined programs. On the other hand, the need to formulate digital strategies that consider an accelerated transformation of professional routines where we find a complex process of transition between linear and digital professional culture. Finally, the experts consider that the Corporation can still reach its maximum potential in the digital field, although they are aware that the current circumstances pose obstacles to reverse the tendencies of consumption and to change the state of the professional structure that we have detected.

Aquesta tesi doctoral és una recerca sobre els orígens i el desenvolupament de l'ecosocialisme, corrent de pensament que fusiona elements de la doctrina marxista, del socialisme utòpic, de l'anarquisme i de l'ecologisme. Les arrels d'aquesta hibridació ideològica es troben en el segle XIX tot i que caldrà esperar a la dècada dels anys 1970 perquè a partir de l'impuls del nou ecologisme polític emergeixi un cos doctrinari i la mateixa expressió, ecosocialisme, que començarà a ser d'ús habitual en la dècada següent especialment a partir de la transformació de partits comunistes -en alguns casos, pocs anys abans de la caiguda del Mur de Berlín- en esquerra verda o ecosocialista. Un d'aquests partits ecosocialistes és el cas d'Iniciativa per Catalunya Verds, partit hereu del PSUC, fundat el 23 de febrer del 1987 i que abraçarà oficialment l'ecosocialisme el 22 de novembre del 1996. En aquell període d'anys Iniciativa va anar buscant una identitat ideològica que fusionés les idees d'esquerra radical amb els nous moviments socials (pacifisme, feminisme i ecologisme). L'ascens de l'ecosocialisme es dóna en paral·lel als canvis socials, econòmics, polítics i comunicatius que defineixen un nou estadi de la Modernitat o bé una etapa diferent que coneixem com a Postmodernitat des que el filòsof Jean-François Lyotard va publicar el 1979 La Condition postmoderne. La tesi analitza l'ecosocialisme com a corrent que respon a alguns dels trets característics de la Postmodernitat, i ho fem en el context dels canvis socials, polítics i comunicatius que defineixen aquesta Postmodernitat i, concretament ,a Catalunya, que considerem una de les regions més postmodernes a Europa i al món. L'anàlisi de la trajectòria d'Iniciativa per Catalunya Verds des del 1987 es prolonga fins a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre del 2015 període en què aquesta formació ha estat un dels pocs exemples al món de partit autodefinit com a ecosocialista que ha tingut representació parlamentària i, fins i tot, ha arribat a formar part d'un govern. Així mateix, la tesi analitza el paper d'ICV durant el debat sobiranista a Catalunya en el període 2003-2015. En aquest sentit, hem elegit per al nostre estudi de cas la consulta no vinculant per la independència de Catalunya que es va celebrar el 9 de novembre del 2014 i els efectes que aquest debat ha tingut en les opinions i actituds dels militants respecte al sentiment de pertinença identitari i al model d'Estat, entre altres trets del perfil d'aquesta militància. A través d'una enquesta entre 410 militants d'ICV hem fet una radiografia de la militància, la més àmplia que fins ara s'ha elaborat d'aquest partit. L'enquesta també ha tingut com a objectiu validar una de les teories més importants de la comunicació, l'Espiral del Silenci, formulada el 1972 per la periodista, politòloga i sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann. Com a investigadora, Noelle-Neumann va observar que en període electoral (i en altres tipus de debats públics) alguns punts de vista semblaven obtenir més atenció que uns altres. De vegades, les persones prefereixen mantenir el silenci i, fins i tot, evitar parlar-ne. La sociòloga alemanya va anomenar aquest fenomen '"espiral del silenci" que ocorre quan -contràriament quan els individus perceben les seves pròpies opinions com a populars no tenen cap problema a expressar-les i defensar-les- les persones percebem que les nostres opinions no són populars i preferim mantenir el silenci. Aquest procés s'esdevé en forma d'espiral, i així una de les parts acaba aconseguint més publicitat que altres. Per a Noelle-Neumann l'opinió pública són actituds i comportaments que s'han de poder expressar en públic sense perill de caure en l'aïllament. En un context de controvèrsia i canvi, les opinions públiques són aquelles actituds que es poden expressar sense haver de patir el perill d'aïllament. Hi ha, no obstant, excepcions a aquest fenomen d'espiral del silenci. Són aquells grups i individus que no tenen por a l'aïllament i que no tenen cap problema a expressar les seves opinions malgrat que això comporti conseqüències. Aquesta és una característica dels innovadors, agents de canvi, avantguardes i el "hard-core" (nucli dur) dels partits polítics. El cas pràctic d'aquesta tesi s'ha centrat a analitzar els canvis en les actituds i opinions de la militància (hard-core) d'un partit polític, ICV, en el context del debat sobre la independència de Catalunya. És una de les primeres recerques que s'ha fet a Catalunya i a Espanya en què s'ha aplica aquesta teoria en un àmbit de la realitat social i política, en aquest cas en el terreny de la comunicació política. Al capdavall, hem volgut investigar si aquest fenomen d'espiral de silenci té vigència en la "societat xarxa" actual.
Esta tesis doctoral es una investigación sobre los orígenes y el desarrollo del ecosocialismo, corriente de pensamiento que fusiona elementos de la doctrina marxista, del socialismo utópico, del anarquismo y del ecologismo. Las raíces de esta hibridación ideológica se encuentran en el siglo XIX aunque habrá que esperar a la década de 1970 para que, a partir del impulso del nuevo ecologismo político, emerja un cuerpo doctrinario y la misma expresión, ecosocialismo, que comenzará a ser de uso habitual en la década siguiente, especialmente a partir de la transformación de partidos comunistas -en algunos casos, pocos años antes de la caída del Muro de Berlín- en izquierda verde o ecosocialista. Uno de estos partidos ecosocialistas es el caso de Iniciativa por Cataluña Verdes, partido heredero del PSUC, fundado el 23 de febrero de 1987 y que oficialmente abrazará el ecosocialismo el 22 de noviembre de 1996. En ese período Iniciativa irá buscando una identidad ideológica que fusionara las ideas de la izquierda radical con los nuevos movimientos sociales (pacifismo, feminismo y ecologismo). El ascenso del ecosocialismo se da en paralelo a los cambios sociales, económicos, políticos y comunicativos que definen un nuevo estadio de la Modernidad o bien una etapa diferente que conocemos como Postmodernidad desde que el filósofo Jean-François Lyotard publicó 1979 La Condition postmoderne. La tesis analiza el ecosocialismo como corriente que responde a algunos de los rasgos característicos de la Postmodernidad, y lo hacemos en el contexto de los cambios sociales, políticos y comunicativos que definen esta Posmodernidad y, concretamente, en Cataluña, que consideramos una de las regiones más postmodernas en Europa y en el mundo. El análisis de la trayectoria de Iniciativa por Cataluña Verdes desde 1987 se prolonga hasta las elecciones al Parlamento de Cataluña, el 27 de septiembre de 2015, período en el que esta formación ha sido uno de los pocos ejemplos en el mundo de partido político que se haya autodefinido como ecosocialista , que haya tenido representación parlamentaria e, incluso, que haya llegado a formar parte de un gobierno. Asimismo, la tesis analiza el papel de ICV durante el debate soberanista en Cataluña en el periodo 2003-2015. En este sentido, hemos elegido para nuestro estudio de caso la consulta no vinculante sobre la independencia de Cataluña que se celebró el 9 de noviembre de 2014 y los efectos que este debate ha tenido en las opiniones y actitudes de los militantes respecto al sentimiento de pertenencia identitario y al modelo de Estado, entre otros rasgos del perfil de esta militancia. A través de una encuesta entre 410 militantes de ICV hemos hecho una radiografía de la militancia, la más amplia que hasta ahora se haya elaborado de este partido. La encuesta también ha tenido como objetivo validar una de las teorías más importantes de la comunicación, la Espiral del Silencio, formulada en 1972 por la periodista, politóloga y socióloga alemana Elisabeth Noelle-Neumann. Como investigadora, Noelle-Neumann observó que en periodo electoral (y en otros tipos de debates públicos) algunos puntos de vista parecían obtener más atención que otros. A veces, las personas prefieren mantener el silencio e, incluso, evitar hablar. La socióloga alemana llamó a este fenómeno "espiral del silencio" que ocurre cuando -contrariamente cuando los individuos perciben sus propias opiniones como populares no tienen ningún problema en expresarlas y defenderlas- las personas percibimos que nuestras opiniones no son populares y preferimos mantener el silencio. Este proceso ocurre en forma de espiral, y así una de las partes termina consiguiendo más publicidad que otras. Para Noelle-Neumann, la opinión pública son actitudes y comportamientos que deben poder expresarse en público sin peligro de caer en el aislamiento. En un contexto de controversia y cambio, las opiniones públicas son aquellas actitudes que se pueden expresar sin tener que sufrir el peligro de aislamiento. Hay, sin embargo, excepciones a este fenómeno de espiral del silencio. Son aquellos grupos e individuos que no tienen miedo al aislamiento y que no tienen ningún problema en expresar sus opiniones sin que ello conlleve consecuencias. Esta es una característica de los innovadores, agentes de cambio, vanguardias y el "hard-core" (núcleo duro) de los partidos políticos. El caso práctico de esta tesis se ha centrado en analizar los cambios en las actitudes y opiniones de la militancia (hard-core) de un partido político, ICV, en el contexto del debate sobre la independencia de Cataluña. Es una de las primeras investigaciones que se ha hecho en Cataluña y en España en que se ha aplica esta teoría en un ámbito de la realidad social y política, en este caso en el terreno de la comunicación política. Con este estudio también hemos querido investigar si el fenómeno de espiral de silencio tiene vigencia en la "sociedad red" actual.
This doctoral thesis investigates the origins and development of eco-socialism, a fusion of thought with elements of marxist doctrine, of utopian socialism, of anarchism and environmentalism. The roots of this ideological hybridisation can be found in the 19 century, however one has to wait until the 1970's for the emergence of this doctrine and the term eco-socialism. The impulse for the theory of eco-socialism emerged from a body of doctrine of the same name, eco-socialism. This term became to be used more generally in the following decade particularly with the transformation of the communist parties (in some cases a few years before the fall of the Berlin Wall) into green left or eco-socialism. One of these eco-socialist parties is the case of Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) that was founded on the 23 February 1987 and embraced officially eco-socialism on the 22nd of November 1996. In this period ICV was looking for an ideological identity which was able to fuse the ideas of the radical left with the ideas from the new social movements (pacifism, feminism and environmentalism). The emergence of eco-socialism happens in parallel with social, political, economic and communication changes and these changes came to define a new stage in Modernity or a new stage which we know as Post-modernity from the philosopher Jean-François Lyotard and his publication of La Condition postmoderne in 1979. This thesis analyses eco-socialism as a current of thought which has responded to some of the characteristics of Post-modernity and in particular in the context of Catalonia, which we consider to be one of regions of Europe and in the world which is more postmodern. Our analysis of the trajectory of ICV is from 1987 until the elections on the 27 September 2015. In this period this political party has been one of the few examples in the world of a political party which defined itself as eco-socialist and which had a parliamentary representation and even formed part of a government. Also this thesis analyses the role of ICV during the debate about sovereignty in Catalonia in the period 2003-2015. In relation with his period we chose for this study the case of the non binding consultation for the independence of Catalonia which took place on November 9 of 2014 and the effects of this debate on the opinions and attitudes of the membership (hard-core) in relation with their roots of identity and the model of the state. Through a questionnaire completed by 410 members of ICV we have constructed a profile of this membership. This profile is the largest ever to be made about membership of ICV. Also the purpose of this questionnaire was to validate one of the most important communication theories, the Spiral of Silence. As a political researcher Noelle-Neumann observed that in elections (and other kind of public debates) certain views seem to get more play than others. Sometimes people prefer to remain silent about their opinions rather than talk about them. Sociologist Noelle-Neumann calls this the spiral of silence that occurs when individuals who perceive that their opinion is popular express and defend it, whereas those who do not think their opinion is popular remain quiet. This process occurs in a spiral, so that one side of an issue ends up with much publicity and the other side with little. For Noelle-Neumann public opinion includes attitudes or behaviors one is able to express in public without the danger of isolating oneself; in areas of controversy or change, public opinions are those attitudes one can express without running the danger of isolating oneself. There are exceptions to the spiral of silence. There are groups and individuals who do not fear isolation and who will express their opinions no matter what the consequences, a characteristic of innovators, change agents, the avant-garde and the hard-core of political parties. This is one of the first pieces of research focused on this theory related to the Catalan social or political reality and in this case in relation to the field of study of political communication. Finally, we want to investigate if the Spiral of Silence phenomena could be manifested in the current "network society".

Amb aquesta tesi es vol explicar com en un context de canvi d’època, en el que els mecanismes i els espais de participació propis de les xarxes de governança perden part de la seva capacitat de ser reconeguts com espais d’incidència, emergeixen noves estratègies de participació bottom up. Estratègies que tenen unes característiques diferents als tradicionals espais de participació i que ens fan plantejar la necessitat de revisar els criteris de qualitat democràtica per avaluar les experiències de participació ciutadana. Per tal de dur a terme aquesta recerca ens hem centrat en l’estudi de cas de la Política d’Immigració a Catalunya durant el període 2007 – 2014. L’any 2007 va esclatar una crisi econòmica-financera que va contribuir a que s’acceleressin molts dels factors de canvi (socials, econòmics, tecnològics i polítics) que s’estaven gestant des de feia dècades en les societats. En el cas de l’Estat Espanyol, a nivell econòmic, el pas d’un capitalisme fordista desenvolupat al llarg del segle XX cap un capitalisme avançat, de naturalesa post-fordista, altament especialitzat, diversificat i deslocalitzat té repercusions devastadores tan a nivell d’exclusió social com en la reducció dràstica dels recursos de les administracions locals i autonòmiques. En termes d’exclusió social, un dels col•lectius que es veu més afectat per l’impacte de la crisi és població immigrada. D’una banda, amb un augment de les persones immigrants en situació d’irregularitat sobrevinguda. I, de l’altra, amb un increment de les desigualtats socials i l’empobriment de la societat espanyola i especialment del col•lectiu immigrant. A nivell polític, es crea un escenari en el que d’una banda la ciutadania recupera l’interès per allò públic, però, al mateix temps, perd la confiança en les institucions públiques i els partits polítics. Aquest fet es traduiex en una pèrdua de confiança de la ciutadania vers les institucions que comporta un allunyament dels principals canals formals de representació (Noris, 1999); adoptant formes d’activisme polític de protesta; cercant pràctiques concretes de col•laboració, cooperació i solidaritat; o més en detall, en el cas de l’Estat Espanyol, amb l’emergència del 15-M. I té un impacte en les institucions públiques que comporta, d’una banda la reducció dràstica dels recursos de les administracions locals i autonòmiques que veuen molt mermades la seva capacitat per impulsar polítiques públiques. I de l’altra, les arquitectures de participació i els processos de particpació se’n ressenteixen, tant per la seva existència com pel seu ús. Concretament amb aquesta tesi es vol explicar com, en el cas de la Política d’Immigració a Catalunya (2007-2014), en un context de crisi, davant un augment de la percepció de disfuncionalitat dels mecanismes de participació institucionals (que es caracteritzaven per comptar amb uns criteris de qualitat democràtica) per resoldre problemes col•lectius, emergeixen noves estratègies de participació ciutadana amb voluntat i capacitat d’impactar en la responsiveness de la política pública. I per tal de dur a terme aquest exercici, a partir d’una metodologia inductiva i emprant el mètode de l’estudi de cas, hem dividit la Política d’Immigració a Catalunya en dos períodes. Un primer, del 2007 al 2009, en el que s’elabora el Pacte Nacional per la Immigració. I, un segon, de l’any 2010 al 2014, en el que es produeixen dos fets: un, l’impacte de la crisi en la conituïtat del Pacte Nacional per la Immigració i en els òrgans estables de participació vinculats a la Política d’Immigració a Catalunya. I, de l’altra, un canvi en les estratègies de particiapció de les entitats vinculades a la política d’immigració i l’emergència de noves estratègies bottom up (com la Campanya Tancarem el CIE de Barcelona i la PAH).
This thesis aims to explain how, in the context of a changing era in which the mechanisms and spaces for participation in governance networks are losing some of their ability to be recognised as meaningful spaces, and new strategies emerge for bottom-up participation. Strategies that are different from traditional spaces of participation, and make us consider the need to review democratic quality criteria to evaluate the experiences of public participation. To carry out this research we focused on the case study of Immigration Policy in Catalonia during the 2007 to 2014 period. In 2007, an economic and financial crisis occurred that contributed to accelerating change in many aspects (social, economic, technological and political) that had been bubbling under the surface of society for decades. In the case of Spain, on an economic level, the Fordist capitalism that developed throughout the 20th century led to advanced post-Fordist capitalism, of a highly specialised, diversified and disconnected nature, with devastating effects in terms of social exclusion and the drastic reduction in local and regional government resources. In terms of social exclusion, immigrants were one of the groups that were most affected by the impact of the financial crisis. On the one hand, there was an increase in the number of irregular immigrants. And on the other hand, there was an increase in social inequality and poverty in Spanish society, especially among the immigrant population. On a political level, this creates a scenario in which, on the one hand, citizens are more interested in public affairs, but at the same time, they lose confidence in public institutions and political parties. This translates to a loss of public confidence in institutions, which involves a departure from the official channels of representation (Noris, 1999), leading to political activism and protest and trying to find concrete means for co-operation, solidarity and cooperation. More specifically, in the case of Spain, this saw the emergence of the 15-M movement. It has had an impact on the public institutions involved, with a drastic reduction in the resources of local and regional governments on the one hand, which are undermine their ability to promote public policies. On the other hand, the framework for participation and the participation process suffers, due to both its nature and its use. Specifically, this thesis wants explain how, in the case of Immigration Policy in Catalonia (2007-2014) and within the context of a financial crisis, facing an increased perception of failures on the part of institutional participation mechanisms (which were characterised by their democratic nature) to resolve problems, new strategies emerged for citizen participation with the will and ability to have an impact on the responsiveness of public policy. In order to carry out this exercise, using an inductive methodology and a case study, we divided the Immigration Policy in Catalonia into two periods. The first period is from 2007 to 2009, when the National Pact on Immigration was written. The second period is from 2010 to 2014, when two incidents occurred: firstly, the impact of the financial crisis on the National Pact on Immigration, and on the participatory organisations linked to Immigration Policy in Catalonia. And secondly, a change in participation strategies for entities linked to immigration policy, and the emergence of new bottom-up strategies (such as the 'Tancarem' Campaign by the International Chamber of Businesses in Barcelona and the Platform for People Affected by Mortgages).

A) Capítol 1. Com a inici del treball es presenta una síntesi de les principals teories que sobre el cicle econòmic han estat formulades. Seguidament, s'hi descriuen algunes de les relacions que s'han observat entre el cicle econòmic, el marge empresarial i la política monetària (amb una extensió referida al tipus de canvi). Tot resumint, s'ha teoritzat fins ara que el benefici és clarament procíclic, que el tipus, d'interès es relaciona inversament amb el benefici (i també amb el cicle), que el tipus de canvi serveix de mecanisme de transmissió del cicle econòmic a escala internacional i que els preus industrials no són inflacionistes.

B) Capítol 2. Aquesta part descriptiva comença amb un breu estat de situació de la manufactura catalana, en tant que objecte de l'estudi. Tot seguit, es presenten les dues bases de dades fetes servir en aquest capítol. La primera prové de la Central de Balanços del Banc d'Espanya, que realitza unes consolidacions comptables del Balanç de Situació i del Compte de Pèrdues i Guanys de totes les empreses que anualment hi col·laboren. Atesa la importància de l'economia catalana en el conjunt de l'Estat, la Direcció General de Programació Econòmica de la Conselleria d'Economia i Finances (en col.laboració amb el Departament d'Economia de l'Empresa de la Universitat Autònoma de Barcelona), elabora des de 1983 les mateixes consolidacions per a l'empresa catalana (el resultat n'és l' "Informe anual de l'empresa catalana"). La segona base de dades és la comunitària B.A.C.H. ("Bank for the Accounts of Companies Harmonised"), que homologa els estats financers dels diversos Bancs Centrals europeus, per tal de fer possible les comparacions entre els diferents països col·laboradors. En aquest segon capítol ha estat feta l'adaptació dels estats financers agregats de l'empresa catalana al format del projecte B.A.C.H. en els tretze anys considerats (aquesta adaptació ha estat feta per sectors i subsectors d'activitat, dimensió i titularitat de les empreses).

L'estudi i les comparacions de les diferents ràtios inclouen l'anàlisi de la rendibilitat i dels seus principals determinants (el marge brut, en tant que invers del cost laboral unitari, i la productivitat del capital); la gestió dels actius (referida als comptes d'existències i tresoreria, així com també als del grup 4 del Pla General Comptable) i l'anàlisi de l'estructura financera (amb especial èmfasi en l'autofinançament i en les despeses financeres). Dels resultats, eh destaca que la major part de les ràtios de la manufactura catalana presenten una major oscil·lació que les ràtios europees (augmenten més i disminueixen més en les expansions i recessions, respectivament: aquest seria el fonament del perquè s'observa el mateix comportament en termes de magnituds agregades en l'àmbit macroeconòmic). O bé que l'autofinançament és sempre superior en l'empresa catalana, per bé que les despeses financeres en el període 1991-93 més que duplicaren les europees.

En darrer terme, s'hi presenta un estudi de la convergència microeconòmica, tot establint paral.lelismes entre els àmbits d'anàlisi microeconòmic i macroeconòmic: així, s'observa que en els períodes en què hi ha convergència macroeconòmica (aproximació entre el PIB per habitant a Europa) coincideixen justament amb els què s'observa convergència en l'àmbit empresarial (aproximació entre les rendibilitats de l'actiu net de les empreses manufactureres europees).

C) Capítol 3. A partir de la informació referida a la rendibilitat de l'actiu net de l'explotació de la empresa manufacturera, disponible en un període de tretze anys per a cinc països europeus, es pretén de quantificar la influència que hi hagjn pogut exercir diferents variables de l'àmbit macroeconòmic en el període 1983-1995. Així doncs, en el model teòric proposat s'han considerat com a variables explicatives de la rendibilitat la producció industrial, els preus industrials (tant de la producció final com de les matèries primeres), el tipus d'interès i el tipus de canvi. Els models economètrics resultants, que han estat estimats a partir d'un model inicial de variables fictícies multiplicatives, han permès de contrastar diverses hipòtesis teòriques. D'aquestes en destaquen dues: primera, els elevats tipus d'interès i l'apreciat tipus de canvi de la pesseta (resultat de l'entrada massiva de capital estranger) perjudicaven greument la rendibilitat de les empreses O. Muns, 1993); i segona, la política del ministre Solchaga del període 1988-1993, que hauria provocat un efecte expulsió d'inversió privada i exportacions per part de la despesa pública, perjudicava més l'economia catalana que la de la resta de l'Estat (J. Trigo, 1992).

Els resultats obtinguts permeten d'establir una clara relació positiva entre la producció industrial i la rendibilitat (a escala europea); una neutralitat d'efectes dels preus industrials sobre la mateixa (també per a tots els països europeus); una significació dels preus de les matèries primeres significativa només en la rendibilitat alemanya; una relació negativa entre el tipus d'interès i la rendibilitat (amb desiguals impactes entre les manufactures catalana i de la resta d'Espanya enfront d'una mateixa política monetària) i, darrerament, una relació negativa entre l'apreciació del tipus de canvi i la rendibilitat (també amb desiguals impactes entre les dues manufactures ibèriques considerades).
a) First chapter: there is a business cycles survey, and also a research about the relationships which have been defined between the business cycle, the profitability of the enterprises and the monetary policy (with an extension for the exchange rate).

b) Second chapter: there are presented the two data base used in the thesis: the first one, coming from the Spanish Central Bank, with the separated information for the Catalan enterprises; and the second one, the E.U. data base B.A.CH. ("Bank for the Accounts of Companies Harmonised"), which homologue the financial aggregated accounts of the enterprises of different countries, collected yearly by the European Central Banks (it allows making comparisons between countries). The thesis includes the adaptation of the Catalan financial aggregated accounts to the B.A.C.H.'s formats. It is also ana1ysed the ratios of profitability, return on assets and financial structure in the Catalan manufacturing industry in the period 1983-1995 (including comparisons with the European enterprises). Finally, it has been studied the microeconomic convergence for the European manufacturing industry.

c) Third chapter: it is presented the theoretical model used for the empirical analysis. Due to the information referred to the Net Operating Assets Profitability of the manufacturing industry, which is disposable for thirteen years and five countries, it is tried to quantify the influence that some macroeconomic variables could have had over it. According to the model it has been considered as profitability's explicative variables the manufacturing production, the industrial prices (the output and the row materials ones), the interest rate and the exchange rate. The different econometric equations have been estimated considering an initial multiplicative dummies variables model. The results obtained allow to establish a positive relationship between the industrial production and the profitability and a neutral effect of the industrial prices on it (both in an European scale); a significant influence of the row materials prices only significant in the German profitability¡ and finally, a negative relationship between the interest rate and the exchange rate (appreciation) and the profitability (both with different effects between the Catalan and the Spanish manufacturing profitabilities in front of the same monetary policy).

The Parliament of Catalonia was restored in 1980 within the transition to democracy in Spain. From the beginning the coalition of Convergència i Unió was dominated in party system. This coalition was consisted by two parties and had absolute parliamentarian majority between years 1984 and 1995. Its dominance was disrupted by Partit dels Socialistes de Catalunya in elections in 1999 and also in 2003. Until then, there was a bipolar system where CiU won elections to the Parliament of Catalonia and PSC-PSOE elections to Congreso de Diputados in this autonomous region. CiU won every Catalan parliamentary elections till 2012. After the collapse of CiU in 2015, one of its parties, Convergència Democràtica de Catalunya, started to cooperate with Esquerra Republicana de Catalunya primarily because of Catalonia's independence. The number of relevant parties started to increase in 2015. The aim of the thesis is to answer following questions: what party system according to Sartori's theory occurred/occurs in the Parliament of Catalonia and whether there was a change of party system or not. If yes, then which circumstances affected this change. Furthermore, the results of the elections to the Parliament of Catalonia and to Congreso de Diputados in Catalonia are compared. This comparison seeks to answer the question of...