Literatura científica selecionada sobre o tema "Intel·lectuals"

El manuscrit Vaticanus latinus 3274 conté en el seu foli 111 verso un singular epígraf de mà del seu copista, al menys parcial, en honor del propietari Parthenius Minutius Paulinus.La inscripció podria inspirar-se en la Hypnerotomachia Poliphili, la qual cosa demostraria que el contingut de aquesta obra potser era conegut ja abans de la seva publicació en els cercles intel·lectuals de Roma i més concretament en el entorn immediat de Pomponio Leto.

L’article pretén posar de manifest la contribució que es fa des de la pràctica psicomotriu al desenvolupament de les capacitats definides en l’actual currículum d’educació infantil. Entenem la psicomotricitat com la pràctica educativa que implica la globalitat de l’infant, mobilitzant les seves estructures motores, socioafectives i intel·lectuals. També atén el seu procés global a partir de les vivències corporals plaents que l’activitat motriu li proporciona. La sessió de psicomotricitat és un espai d’aprenentatge on els petits aprenen a aprendre, a saber fer i a saber ser i a estar en relació amb els altres.

Durant la segona meitat del segle XIX els intel·lectuals valencians manifestaren un notable interés per les principalsobres del Quatre-cents, entre les quals la novel·la Tirant lo Blanch, que, en no haver sigut editada en català durantl’Edat Moderna, fins a 1873 pràcticament només fou accessible per a bibliotecaris i erudits. Així, l’article repassa elsesforços d’aproximació, divulgació i estudi que, amb la inestimable ajuda del mallorquí Marià Aguiló, entre 1866 i1928 realitzaren els escriptors valencians vinculats al moviment de la Renaixença per tal de valorar i reivindicar l’obrade Joanot Martorell; i els situa com el primer pas d’un llarg procés de recuperació que s’estengué al llarg de tot elsegle XX.

Durant la segona meitat del segle XIX els intel·lectuals valencians manifestaren un notable interés per les principalsobres del Quatre-cents, entre les quals la novel·la Tirant lo Blanch, que, en no haver sigut editada en català durantl’Edat Moderna, fins a 1873 pràcticament només fou accessible per a bibliotecaris i erudits. Així, l’article repassa elsesforços d’aproximació, divulgació i estudi que, amb la inestimable ajuda del mallorquí Marià Aguiló, entre 1866 i1928 realitzaren els escriptors valencians vinculats al moviment de la Renaixença per tal de valorar i reivindicar l’obrade Joanot Martorell; i els situa com el primer pas d’un llarg procés de recuperació que s’estengué al llarg de tot elsegle XX.

<p>El marc teòric de l’avaluació PISA caracteritza un model funcional per a les disciplines escolars que considera la interacció dels tres aspectes següents: fenòmens del món, sabers propis de les disciplines i processos o activitats de l’alumne. En aquest treball proposem una aplicació del model a les àrees de matemàtiques, medi social i educació artística, i analitzem la coincidència o no dels processos o actuacions promoguts per les diferents àrees estudiades. Fem prospecció de la necessitat d’un treball interdisciplinari que reculli la fenomenologia de l’experiència propera i que doni el marc per a la pràctica de processos intel·lectuals complexos.</p>

El present article analitza com les converses polítiques i intel·lectuals sobre els intercanvis de fruita van afectar les relacions entre poder i coneixement a la Mediterrània occidental durant el Renaixement tardà. S’hi argumenta que les xarxes d’erudits van promoure el desenvolupament de la diplomàcia informal a través de l’ús del significat paradoxal dels cítrics nouvinguts per via de les monarquies ibèriques, i que aquesta comunicació política va estar articulada al voltant de conceptes com la tolerància i la dolçor. Així mateix, es demostra que a Espanya, Portugal i Roma les pràctiques polítiques i els discursos sobre cítrics van alimentar les lluites pel control de la cristiandat en un període que va estar marcat per contínues guerres i debats sobre l’estatus de les minories religioses.

L’article fa un recorregut sobre el ressò i el tractament que ha merescut la revolta de les Germanies en la historiografia i la literatura en els últims cinc-cents anys i, de manera particular, en els últims dos segles. La valoració de la revolta ha anat canviant al llarg del temps, d’acord amb les preocupacions de cada època, però també amb la perspectiva política i ideològica dels autors. Enfront de la visió eminentment negativa de les cròniques coetànies al moviment i dels historiadors més conservadors i reaccionaris de la Restauració i el franquisme, els escriptors liberals i romàntics de la primera meitat del segle XIX, els intel·lectuals progressistes dels anys de la Segona República i els autors –historiadors i escriptors– valencianistes i antifranquistes en destacaren el caràcter antisenyorial i modern. El text es tanca amb un breu esment a l’aportació acadèmica més recent.

L’anàlisi de les línies d’acció i de les prioritats polítiques de la Generalitat de Catalunya a través de l’estudi de les seves finances ens aporta una imatge més clara del seu paper en el primer exili francès. Les dificultats per aconseguir recursos, causades per la permanent incapacitat d’arribar a un acord de finançament amb el Govern espanyol a l’exili, van fer que les polítiques de suport a les institucions, a la cultura i a l’assistència als refugiats catalans de base es despleguessin amb resultats minsos a curt termini i mediocres a mitjà termini. El suport de la Generalitat a la concentració física dels principals polítics i intel·lectuals catalans va ser prioritari i on va esmerçar els seus millors recursos, especialment a la residència de Montpeller. La dependència econòmica de la Generalitat respecte a les institucions republicanes a l’exili va afeblir la figura del president Companys, va contribuir amb força al seu aïllament i va facilitar, finalment, la dispersió dels exponents del catalanisme polític.

L’aproximació dels Fons de coneixement es basa en la premissa segons la qual totes les famílies, més enllà de la seva condició i peculiaritat lingüística, religiosa, econòmica, ètnica, disposen de sabers i habilitats acumulats a partir de les seves particulars pràctiques i experiències vitals tals com les experiències professionals. El repte pedagògic consisteix en incorporar aquests recursos al currículum escolar i les pràctiques formals d’ensenyança-aprenentatge. En aquest sentit, els docents visiten algunes de les llars dels seus estudiants amb l’objectiu d’aprendre de les seves experiències i dissenyar activitats educatives escolars a partir de la incorporació d’alguns dels recursos intel·lectuals i culturals prèviament identificats. En aquest article il·lustrem aquesta tesis a partir de la descripció d’una experiència implementada en un centre d’educació pública de Banyoles (Catalunya, España). Específicament, es descriuen cinc visites realitzades per part dels docents a algunes llars d’alguns dels seus estudiants. Es discuteixen els beneficis d’aquestes visites en la potencial millora de les relacions entre docents (escola) i famílies.

Se analiza el Tercer Sector de atención a las personas con discapacidad intelectual en su función de provisión de servicios sociales de responsabilidad pública junto al Estado y el mercado.

A partir de la dialéctica entre Estado y Sociedad Civil se analiza como el resurgimiento de la sociedad civil en el proceso de democratización de las sociedades modernas, representa la recuperación de su dimensión pública. Dimensión que entronca con la de la sociedad política que ha sido sustraída del Estado en el proceso de asimilación de este al aparato de gobierno.

Una aproximación etnográfica en el análisis de la trayectoria de las entidades en tres etapas: carismática, profesionalización y generación de valor. Se analiza la estructura organizativa, los servicios y las relaciones en la búsqueda del equilibrio entre dos lógicas de gestión que las conduce a un doble isomorfismo institucional: con la administración pública y con la empresa mercantil.
This doctoral thesis analyzes third-sector care of the intellectually handicapped and the sector's function of providing social services that are public responsibility in conjunction with the state and the market.

On the basis of the relationship between state and civil society, an analysis is made of how the resurgence of civil society in the process of democratizing modern societies represents the recuperation of their public dimension. This dimension is connected to that of political society which was removed from the state during the process in which the state was assimilated to the apparatus of government.

An ethnographic approach was used to analyze three stages in the history of these entities: charisma, professionalization and generation of value. The organizational structure, services and relations are analyzed in search of the balance between two management logics that generates a double institutional isomorphism: public administration and commercial company.

Aquesta tesi doctoral és una biografia política. El subtítol «Cultura, republicanisme i democràcia», parteix d’un problema de tipus històric, la crisi del liberalisme, i que situa al personatge en aquella conjuntura de mantenir el difícil equilibri entre el liberalisme i democràcia; un personatge que a més, tracta de refermar el seu republicanisme en el context dels anys d’entreguerres. Una paradoxa en la vida de Nicolau d’Olwer és que si atenem la seva brillant carrera d’humanista, aquesta no feia presagiar la seva trajectòria política que va fer a contracor, enyorant els seus estudis acadèmics i la recerca, on sempre van imperar els conceptes de Cultura, republicanisme i democràcia. Aquesta tesi se sustenta en aquest problema històric de la crisi del liberalisme, però continua transitant amb d’altres problemes històrics, com el difícil encaix de la República com a forma de govern, on s’encavalquen problemes de tipus social i la negativa de les classes conservadores d’abandonar les seves prerrogatives seculars: Església, burgesia conservadora i exèrcit. Amb l’estudi de les obres de Lluís Nicolau d’Olwer, no n’hi ha hagut prou per aproximar-nos a la complexitat del personatge, per bé que aquests estudis han tingut com a objecte recuperar el legat i el seu valor cultural. Es feia, doncs, imprescindible indagar en les seves petjades vitals i en els contextos que van servir de fons a tota una trajectòria intel·lectual, per aproximar-nos a d’altres facetes de l’il·lustre hel·lenista. El fet que Nicolau sigui un dels grans desconeguts per a moltes generacions post Transició, probablement es degui a que mai va deixar cap paper escrit amb intencions autobiogràfiques, ni memòries del seu temps ni res semblant, per bé que sí li demanaren alguns coetanis. Aquest intel·lectual que fou ministre de la II República i governador del Banc d’Espanya durant la guerra civil, del qual no existeix cap retrat dins l’entitat tal i com l’hi hagués escaigut. Reconstruir la vida d’una persona, tindria molt poc a veure amb una biografia històrica si ens enfoquéssim en allò personal i quotidià, en detriment dels horitzons i sostres culturals i polítics que ens poguessin interessar com a historiadors. Més enllà de la recuperació d’un personatge del calat intel·lectual de Nicolau d’Olwer, i la seva importància històrica en l’àmbit polític i cultural dels anys d’entreguerres, volem examinar la seva extensa trajectòria professional que, des de 1917 fins el 1961, recorre els anys més intensos de la història de Catalunya i d’Espanya del s. XX. Aquest treball exposa la seva trajectòria intel·lectual durant els anys d’entreguerres, analitza la tasca de govern durant la II República, la gestió al capdavant del Banc d’Espanya i, finalment, l’exili. Primer a França i després a Mèxic, amb totes les vicissituds que patiren els intel·lectuals i polítics catalans, a través dels seus ulls i la seva pròpia experiència vital. Entre gener i febrer de 1939 el drama de l’exili fou el més dolorós de la història d’Espanya del s. XX. En menys d’un mes, la frontera de França va esdevenir un lloc de fugida per a més de cinc-centes mil persones, de les quals cent- seixanta mil eren catalans. Entre aquests es trobava Nicolau d’Olwer que tot just acabava de tornar de França. Enrere deixava totes les seves possessions i un patrimoni gens menyspreable. A partir d’aquest moment començaria un periple no exempt de perills que el portaria a Mèxic fins el 1961, any en que va morir. A Nicolau d’Olwer se’l va catalogar amb moltes etiquetes, però defugirem de parlar d’aquestes múltiples facetes i ens centrarem en la menys treballada, la política, i com això, ho va conjugar amb la seva identitat com a intel·lectual compromès amb Catalunya.
This thesis is a political biography. The second title, “Culture, Republicanism and Democracy”, has its roots in a historical problem. Nicolau found himself in the crisis of Liberalism, trying to keep a difficult balance between Liberalism and Democracy. He strived to assert his republicanism in the Interwar Period. Nicolau’s brilliance as a humanist and his political career, developed to the detriment of his academic interests, constitute a paradox. This thesis is based in this historical problem of the crisis of Liberalism. It impinges on other historiographical problems, such as the difficult interlocking with the Spanish Republic as a form of government. In this context, social problems are entwined: the negative of the conservative classes to abandon of secular prerogatives: Catholic Church, Bourgeoisie and army. It is a well-known fact that Nicolau is one of the least known historical figures for many generations post-Spanish Transition to democracy. This is most likely because he never wrote any autobiographical paper. Neither he appears in any contemporary historical chronicles, although many of his contemporaries asked for it. Remaking the life of a person to write a historical biography would be an inconsistent research if this book included superfluous personal and daily life aspects of Nicolau’s life, which did not have historical consequences. We cannot neglect important issues for historians as political and cultural horizons and “ceilings”. This study exposes the intellectual career during the Interwar Period. It analyses the role of Nicolau in the Spanish Second Republic, his term at the Banco de España (central bank of Spain), and finally, his exile in France and then in Mexico. Between January and February 1939, the drama of exile was the most harrowing in Spanish twentieth-century history. A difficult period followed, which included exile in Mexico, until his death in 1961.

La tesis doctoral La semilla del liberalismo. Política y literatura en torno a la actividad española del Congreso por la Libertad de la Cultura (1958-1969) pretende ser una aportación más, construida con las herramientas de la filología y usando como fuente primaria materiales autobiográficos en buena parte inéditos, para conocer cómo pudo refundarse una cultura política democrática en España a lo largo y contra la dictadura del General Franco. Sus protagonistas son escritores, académicos e intelectuales que, partiendo de adscripciones totalitarias (el falangismo más ortodoxo, el comunismo revolucionario), acabaron convergiendo en el territorio del nuevo liberalismo de postguerra que maduró ya en el contexto de la Guerra Fría (tal como lo define Tony Judt). Vencedores o vencidos de la Guerra Civil española, tanto en el interior como en el exilio, establecieron lazos personales entre ellos desde mediados de la década de los cincuenta, conviviendo en tribunas de la prensa del exilio (estudio los casos de Ibérica por la Libertad de Nueva York y Cuadernos del Congreso por la Libertad de la Cultura de París) y generando un discurso cultural y político compartido que era de matriz europeísta y cuya intensidad y desarrollo nos permite sostener la hipótesis que existió una red de intelectuales liberales y antifranquistas españoles que fue operativa gracias a distintas plataformas del Congreso por la Libertad de la Cultura (CLC). Dicha institución había sido ideada a finales de la década de los cuarenta por la Inteligencia norteamericana como una operación encubierta para contrarrestar la hegemonía soviética en el campo intelectual de la postguerra europea. Desde 1953 el CLC tenía a Julián Gorkin como uno de sus funcionarios cualificados –la reconsideración de la trayectoria intelectual de Gorkin desde 1939 hasta 1975 es una de las principales aportaciones que presentamos-, desde 1956 identificaron a Dionisio Ridruejo como su referente en el interior y a finales de 1957 Gorkin redactó el informe que activó el interés del comité ejecutivo del CLC por España. Este interés se manifestó primero invitando a intelectuales del interior a participar en foros internacionales –coloquios en Lourmarin y Copenhague- y desde 1960 en la institucionalización de dos plataformas con financiación propia dedicadas exclusivamente a la causa de la democracia en España: la comisión española del Comité d’Écrivains –cuya actividad se describe en la tesis a través de la documentación conservada en el archivo de su secretario Pablo Martí Zaro y algunos de sus miembros (en especial el poeta Marià Manent)- que acabó transformándose básicamente en una editorial más de ensayo ideológico a finales de los sesenta y el Centro de Estudios y Documentación de París, organismo presidido por Salvador de Madariaga y dirigido por Julián Gorkin que tuvo un papel logístico de primera magnitud en la organización del Contubernio de Múnich –momento de plenitud de la red liberal en la medida que asumió en parte la elaboración discursiva de la reunión-. La tesis desvela la logística que hizo posible la revista Mañana. Tribuna Democrática –dirigida desde Madrid, pero impresa y distribuida desde París- y estudia buena parte de una actividad cultural de la que hasta ahora no se tenía noticia suficiente en la medida que no se había dado a conocer –pensamos en los debates sobre la estética del realismo que se desarrollaron en 1963 en Madrid o los debates también inéditos que se produjeron a finales de 1964 durante una reunión clandestina entre intelectuales catalanes y castellanos–. A partir de la lectura de varias actas de reuniones de aquel comité antifranquista –como lo denominaba José Luis Cano en sus dietarios,-, la tesis, que concluye interrogándose sobre los fundamentos morales de la Transición política, detalla cómo esa red empezó a desfibrarse por causas diversas, pero en especial por el escándalo provocado por la revelación entre 1966 y 1967 del origen opaco del CLC.
This dissertation, The Seeds of Liberalism. Politics and Culture concerning Spanish Activity in the Congress for Cultural Freedom (1958-1969) is built upon philological tools and uses as primary sources autobiographical materials (a lot of them unpublished before). Its goal is to explain how a democratic political culture was rebuilt in Spain throughout –and against- General Franco´s dictatorship. Its main characters are writers, scholars and intellectuals that, evolving from a totalitarian allegiance (the most orthodox forms of Falangism or revolutionary Communism), would gradually converge towards the new post-war Liberalism that flourished against the context of Cold War. Different characters, winners and losers in the Spanish Civil War, coming from Franco’s Spain as well as from the Diaspora, established personal ties from the mid 50´s onwards, and ended up sharing tribunes in the Diaspora press (The cases of New York´s Ibérica por la Libertad, and Paris´ Cuadernos del Congreso por la Libertad y la Cultura are studied here). By these means, they created a political and cultural discourse shared by all of them, based on an Europeist matrix, and whose strength and development allows us to argue that there was once a web of Spanish Liberal and anti-Franco intellectuals, operating through several platforms connected to the Congress for Cultural Freedom. This institution had been created by American Intelligence as an undercover operation aimed at counteracting Soviet cultural hegemony in post-War Europe. Since 1953, Julián Gorkin was one of its qualified officials, and since 1956, Dionisio Ridruejo was identified as his referent in Spain. By the end of 1957, Gorkin wrote the report that activated the Congress´ interest in Spain. This interest was made it clear in the invitations extended to some intellectuals living in Spain to participate in international forums, and from 1960 onwards, in the institutionalization of two platforms aimed solely at activating the cause of Spanish Democracy: the Spanish committee of the Comité d´Écrivains and the Center for Studies and Documentation in Paris. The operation of the Spanish committee of the Comité d´Écrivains is described in this dissertation using the documents filed in the archives of its secretary, Pablo Martín Zaro, and in the archives of other members, especially the poet Marià Manent. The Center for Studies and Documentation in Paris was an institution presided by Salvador de Madariaga and directed by Julián Gorkin, who played a first-scale logistic role in the organization of the so-called Munich Conspiracy, one of the highlights of this web, since he assumed partially the doctrinal elaboration of the meeting. This dissertation concludes by showing how this web was dismantled due to several reasons, above all the scandal provoked by the disclosure, between 1966 and 1967, of the murky origins of the Congress for Cultural Freedom.

El objetivo de esta tesis doctoral radica en analizar la trayectoria ideológica del nacionalsocialismo y su posible ascendencia en el pensamiento político durante la España republicana, la guerra civil y el Nuevo Estado hasta 1945. Para tales fines nos serviremos, principalmente, de la obra de una intelectualidad española en la que se encuadrará una amplia representación de la sociedad civil de la época que, desde los inicios de la recepción mediática del nazismo, defendió una posición antirrepublicana frente al orden constitucional a través de su incorporación en el bando conservador o en partidos de índole fascista hasta que la victoria de la España nacional y los primeros años del apogeo militar nazi durante la Segunda Guerra Mundial homogeneizaron el discurso hacia posturas totalitarias. Otro de los propósitos que nos planteamos en este trabajo de investigación es priorizar, personalizar e individualizar, en definitiva, el protagonismo de los intelectuales que en muchas ocasiones ha quedado relegado a un mero papel de comparsa dentro de un análisis comparativo entre las políticas culturales e ideológicas de los dos países. Así pues, consideramos de vital importancia destacar la responsabilidad en todo lo que dejarían escrito así como su papel, ante la opinión pública, como receptores-intérpretes de la ideología nacionalsocialista en España.
The objective of this doctoral thesis is to analyze the ideological trajectory of National Socialism and its possible origins in political thought during the Second Spanish Republic, the Civil War, and the New State until 1945. For such purposes, we will use, mainly, the work of a broad sector of Spanish intellectual society of the era who, from the beginning of the media´s portrayal of Nazism, defended a anti-Republican position in opposition to the constitutional order through its incorporation on the conservative side or in fascist parties up to the point when the victory of Nationalist Spain and the first years of Nazi military apogee during World War II homogenized public discourse towards totalitarian positions. Another of the purposes that we set out to achieve in this research work is to prioritize, personalize, and individualize, in short, the protagonism of certain intellectuals who have often been relegated to a merely secondary role within a comparative analysis between the cultural and ideological policies of the two countries. Thus, we consider it vitally important to highlight the responsibility in everything they would leave written as well as their role, before public opinion, as recipients-interpreters of the National Socialist ideology in Spain.

La tesis presentada a continuación, titulada: Gonzalo de Reparaz: “intelectual errante”, es un estudio de la vida y obra del geógrafo, periodista, escritor y especialista técnico del Estado Gonzalo de Reparaz en forma de biografía política. Partiendo de su extensa obra bibliográfica y su, todavía más extensa, labor periodística, este trabajo trata de reconstruir la vida y, sobre todo, la intervención de Gonzalo de Reparaz en los distintos movimientos políticos y sociales con los que se fue vinculando a lo largo de su vida y, en particular, durante el periodo comprendido entre 1860, año de su nacimiento, y 1913, al ser el momento en que su capacidad de influencia e intervención política desde la prensa alcanzó un mayor desarrollo, coincidiendo con la fuerte corriente de desarrollo del colonialismo imperialista que se estaba viviendo en Europa Occidental, mientras España vivía de forma paralela la desaparición de su propio imperio ultramarino. Gonzalo de Reparaz se integrará en este proceso e intentará dar un vuelco a la situación, a partir de su experiencia portuguesa, defendiendo la conservación de lo que se pudiera salvar del viejo imperio y el abandono de sus partes ya condenadas, pero, sobre todo, apostando por la creación de una alternativa colonial en África. Gonzalo de Reparaz participó al lado de Joaquín Costa en la reclamación de la creación de un Imperio español en África; se convierte en un periodista de cierto prestigio en los principales periódicos madrileños de la década de 1890; protesta vehementemente contra el error que supone para España empecinarse en la Guerra de Cuba, (antes del Desastre); conoce y conspira con el general Polavieja en el confuso marco que envuelve la Guerra de Cuba; negocia en la embajada española de París el reparto de Marruecos entre España y Francia, (en el periodo de intensísima actividad diplomática de principios de siglo que prefigurará las alianzas que chocarán en la I Guerra Mundial); mantiene contactos con destacados miembros del catalanismo político en los primeros años del siglo XX, apostando por este movimiento como una fuerza de regeneración peninsular; se implica a fondo en la gestión española en Marruecos en los años inmediatamente anteriores al establecimiento del Protectorado, hecho que le acabará llevando a un rechazo profundo del modelo colonizador español pese a haber dedicado toda su vida a defender la adquisición de colonias, y a romper con el Estado español autoexiliándose en Sudamérica, donde ejercerá de propagandista germanófilo durante la I Guerra Mundial; en los años 1920 Reparaz vuelve a España, donde formará parte del entorno periodístico de Ortega y Gasset en la redacción del diario El Sol; y, a finales de los años 1930, y a pesar de su avanzada edad, participa junto a los anarquistas en la Revolución española del 36, defendiendo con sus últimas energías la creación de una nueva España ácrata. En todo este trayecto vital escribirá veinte libros, algunos de los cuales son considerados obras de referencia para el estudio del africanismo y el colonialismo español de principios del siglo XX, y, literalmente, miles de artículos de prensa. Gonzalo de Reparaz será por lo tanto, a lo largo de su dilatadísima carrera, y desde la posición semioculta, aunque en ocasiones manifiestamente pública, vocero de causas políticas a través de la prensa y la literatura, en este sentido, Reparaz destacará como publicista africanista, pero también como vocero político, y tratará de promover una serie de reformas, partiendo de los efectos que él pensaba que tendría en España el establecimiento de una dinámica colonial importante con la creación de un imperio africano, que deberían sacar al país de su atraso secular respecto a las grandes potencias europeas y ponerlo en la senda de la modernización en pleno proceso de crisis política, común al sur europeo, causada por la difícil integración de las masas en el sistema político liberal.
The thesis presented below, tittled: Gonzalo de Reparaz: “intelectual errante”, is a political biography based on the life and the proffessional activity of Gonzalo de Reparaz, geographer, writter, journalist and technical advisor of the Spanish goverment. Based on his wide bibliographic works and on his even wider journalist labour, this thesis recovers the intervention of Gonzalo de Reparaz on the diverse political and social agruppations on which he got himself attached, specially in the period compressed between the year 1860, when he was born, and the year 1913, a period in which the influence from his press works gave him some political weight. This period is also the moment of the developement and consolidation of the European imperialism and the “scramble for Africa”, meanwhile the Spanish goverments were struggling to preserve their own colonial imperium. Gonzalo de Reparaz joined entusiastically the new European imperialism and, from his portuguese experience, made several calls to keep what was still useful of the old Spanish empire, to reject the pieces of the empire that could no longer be kept safely, and, specially, to create a new imperial alternative in Africa, as the other European powers, including the weak and well known for him Portugal, were doing. Reparaz was well known as an africanist promoter, but also as a political spokesman from the press, and tried to promote some changes, considering the good results for Spain that he thought that the creation of an African empire would have, in order to modernize his country and achieve the same status as the great European powers, while at the same time the country was struggling with the southern European crisis as a result of the inhability to incorporate the working class masses to the liberal regime.

El tema de este trabajo es la violencia política y su contexto de producción en la Argentina de los sesenta-setenta, y la idea central del estudio es abordar el papel jugado por los intelectuales críticos o contestatarios entre los años 1955-1973, analizar cuáles fueron las condiciones de posibilidad y emergencia de sus discursos públicos sobre la cultura y la política, y cuál su concepción de la violencia como método o estrategia para la transformación social.

La investigación está guiada por tres interrogantes fundamentales: 1- ¿cuáles fueron las condiciones de posibilidad y emergencia de los discursos públicos sobre la cultura y la política en los núcleos intelectuales de los sesenta-setenta?, 2- ¿cuáles fueron las concepciones de violencia y lucha armada que circularon en la época?, y 3- ¿qué lugar ocuparon estos repertorios en los ideales de transformación político-social propuestos por dichos intelectuales?.

El período histórico comprendido entre los años 1955 y 1973 constituyó uno de los más ricos del siglo XX en cuanto a producción, difusión y debate de ideas transformadoras. Pero en Argentina, paradójicamente, aquellos años de modernización cultural y desarrollo técnico coincidieron con una etapa de alta conflictividad social, proscripción política y autoritarismo. Dicha etapa tuvo un elemento determinante, la marginación del Partido Peronista del juego electoral. Este hecho, sumado a una imposibilidad general de canalizar las controversias políticas por vías democrático-institucionales, no demoró en generar nuevas formas de protesta y resistencia social.

PALABRAS CLAVE: Intelectuales/ Cultura/ Política/ Violencia
As regards the spreading and debate of new ideas during the 20th Century, the 60's may have been one of the most important periods. The aim of this work is to cover 60-70's decades in Argentina and explore its critical intellectuals groups. These groups were born under different kind of ideological influences, especially about new cultural and socio-political conceptions like existentialism or Humanistic-Marxism.
During those years the argentine intellectuals developed a new concept about their own social role in the society and concepts about of violence like a way or method to get political objectives. This Thesis analyses this concept trying to put together the most important authors and books of that period. In brief, which concept about their own social role had the argentine critical intellectuals during the 60-70's is the main question addressed.

KEY WORDS: Intellectuals/ Culture/ Politics/ Violence

Amb el present treball d'investigació hem analitzat l'evolució del corporacionisme dels arquitectes catalans, essencialment el radicat a la ciutat de Barcelona, durant el transcurs d'un segle, entre 1874 i 1975. Hem conegut, així, la trajectòria de les diferents corporacions (l'Associació d'Arquitectes de Catalunya, el Sindicat d'Arquitectes i el Col•legi Oficial), les natures que adoptà cada una d'elles i les causes últimes que les determinaren, gairebé sempre una combinació entre el context polític en què nasqueren i la concepció de la professió que predominava entre la classe o la que s'imposà. Així, n'hem historiat l'evolució i les vicissituds organitzatives experimentades i, alhora, la forma d'entendre l'ofici que les condicionà. D'una manera especial, emperò, hem volgut aprofundir en el vessant polític, social i cultural d'aquestes entitats. És a dir, en la manera en què es relacionaren amb el seu marc històric, en com aquest les influí i, sobretot, en l'aportació que en aquests tres àmbits hi va fer la classe d'arquitectes catalans organitzada. Amb això, observem que, més enllà de l'exercici professional de l'Arquitectura - que evidentment no és en absolut asèptic -, els homes que es situaren al capdavant de les diferents corporacions presentaven inquietuds respecte la vida pública que els envoltava i, mitjançant els canals que oferia l'entitat, sentiren la necessitat de prendre-hi part. En termes generals, quan entre les motivacions per posicionar-se hi detectem raons alienes a l'estricta defensa o reglamentació professional, això és una voluntat de bastir una societat més estructurada o de generar coneixements, espais de debat i processos de reflexió, de l'índole que siguin, afirmarem que els agents protagonistes esdevenen intel•lectuals. Aquesta condició l'adoptaren d'una manera marcada en dos períodes molt concrets i alhora diferenciats entre ells. El primer va ser el de la Catalunya republicana, quan tant el COACB com l'AAC s'oferiren sense reserves al servei de la Generalitat autònoma; el segon, a partir de finals de la dècada dels anys cinquanta i sobretot inicis dels seixanta, en què s'aconseguí connectar novament la realitat arquitectònica catalana amb la de la resta del món occidental i es començaren a qüestionar cada cop amb més vehemència els paràmetres del franquisme. Entre totes dues etapes, en la conjuntura de màxima excepcionalitat dels anys bèl•lics, l'organització que ostentà oficialment la representació dels arquitectes catalans ha de ser qualificada de revolucionària i combatent. Per tot plegat, pel valor de les fites culturals assolides i pel nivell de compromís politicosocial adquirit, l'anàlisi de l'evolució del corporacionisme arquitectònic català ens ha fet veure en aquest col•lectiu professional una peça de força rellevància per a la configuració de la Catalunya contemporània, en tant que creadora de coneixements i generadora i difusora d'opinió i debat. A més, els facultatius que més s'hi involucraren trobaren en aquestes entitats una plataforma des d'on sumar al seu rol de tècnics, en ocasions també d'artistes, un activisme en altres vessants, però que a la postre era indestriable de la seva professió, atès que des d'allà interactuaren amb els col•legues i amb el conjunt de la societat, l'inevitable receptor de les seves obres. En aquest sentit, doncs, considerarem el paper que hi exerciren com un element més que els investigadors hauríem de tenir en compte quan avaluéssim les seves trajectòries individuals, puix fou una forma més que tingueren d'entendre i de desenvolupar l'Arquitectura al nostre país, malgrat que menys vistosa i fins ara desconeguda que l'efectuada des de les taules de disseny, a peu d'obra o a les palestres docents.
This research work analyzes the association movement of the Catalan architects, mainly located in Barcelona, during a century, from 1874 to 1975. We have studied the trajectory of the different corporations (the Associació d'Arquitectes de Catalunya, the Sindicat d'Arquitectes de Catalunya and the Col•legi Oficial), their main traits and how they were determined by the historical and political events. In that sense, we have assessed both the corporations' evolution and vicissitudes and the understanding of the profession. We especially have studied the political, social and cultural side of theses entities. Thus, we have observed how the Catalan architects were influenced by their historical context and what kind of contributions they made from their professional fields. In this way, we deduce that during the Second Spanish Republic (1931 – 1936) and in the last decade of Francisco Franco's dictatorship (1964 – 1975), the architects became intellectuals, prioritizing their social vocation to their professional or economic interests. They carried out committed political actions and developed one of the best cultural programmes of Barcelona at the time. We also infer that the collective of the Catalan architects played a major role in shaping contemporary Catalonia, because it was an outstanding creator of knowledge and generator of opinion and debate.

Esta investigación analiza el proceso de construcción de un saber especializado sobre el pasado y sus objetos, realizado por intelectuales-coleccionistas andinos, entre 1890 y 1920. En este contexto, las antigüedades, en particular las indígenas, fueron vestigios valorados en múltiples dimensiones, desde la transacción diplomática, el credo hispánico, el discurso de la arqueología transatlántica, las sociabilidades intelectuales y el museo nacional. A partir de estas coordenadas, cruzaremos distintas experiencias locales y sus conexiones con lo nacional y lo global, que arrancan con la conmemoración del “descubrimiento” de América en 1892 y se extienden hacia las primeras décadas del siglo XX, con el asentamiento de academias, sociedades e institutos de historia y antigüedades. En suma, nos interesa seguir ciertas prácticas del coleccionismo y sus proyecciones públicas a partir de las cuales se reconocieron estos objetos como fuentes “originarias” de la nación. Este discurso fue erigido, exhibido y negociado y formó parte de la configuración de un imaginario nacional material en la región andina.
This investigation analyzes the process of construction of an specialized knowledge about the past and its objects, which is done by Andean intellectuals/collectors between 1890 and 1920. In this context, the antiques, in particular the indigenous ones, were vestiges valued in multiple dimensions: from the diplomatic transaction, the Hispanic creed, the transatlantic archaeological discourse, the intellectual sociability and the national museum. From this coordinates we will cross different local experiences and its connections with the national and the global, that starts with the commemoration of the "discovering" of America in 1892, and it extends towards the firsts decades of the 20th century with the establishment of academies, societies and institutes of history and antiques. In summary, we are interested in following certain practices of collectibles and its public projections, from which these objects were recognized as "original" sources of the nation. This discourse was erected, exhibited and negotiated, in addition it was part of the configuration of the national imaginary material in the Andean region.