Добірка наукової літератури з теми "Gènere discursiu"

El discurs acadèmic es caracteritza per l’abundància de noms abstractes, com ara anàlisi, recerca, procés, concepte, aproximació o rol. Considerats mecanismes cohesius, atès que el seu significat discursiu es determina per referència al context en què apareixen, han rebut denominacions diverses en la bibliografia anglosaxona (anaphoric, signaling, carrier, shell o metadiscursive nouns). A partir de les propostes de Schmid (2000) i Jiang i Hyland (2016, 2017), aquest article explora la funció metadiscursiva d’aquests noms com a encapsuladors d’informacions complexes en un corpus de resums acadèmics elaborats per estudiants universitaris per als seus Treballs de Final de Grau. El treball aborda també el potencial retòric i persuasiu d’aquests noms abstractes en aquest gènere acadèmic. Els resultats palesen que els estudiants de nivell avançat d’anglès com a llengua estrangera utilitzen una àmplia gamma de substantius abstractes i segueixen patrons d’ús que s’assemblen als dels experts acadèmics (Jiang i Hyland 2017). Les diferents parts l’estructura textual semblen condicionar el tipus de nom emprat. En definitiva, tot i que els estudiants quasigraduats d’Estudis Anglesos mostren que coneixen les convencions del gènere, els resultats millorarien si, durant el desenvolupament del grau, s’incidís en l’elaboració de resums de treballs acadèmics (abstracts), sobretot pel que fa a l’organització de la informació.

En aquest article s’estudien les unitats fraseològiques en quatre obres de Toni Cucarella en relació amb l’oralitat ficcional. La tradició d’estudis sobre l’oralitat ficcional analitza els recursos que evoquen l’oralitat en textos escrits o audiovisuals. Entre aquests recursos, en els darrers anys s’ha destacat la importància de certes unitats fraseològiques que són pròpies de la llengua oral i, en aparèixer en textos escrits, evoquen la llengua oral, com un mitjà per caracteritzar de manera versemblant els personatges. Analitzem la recurrència de les unitats fraseològiques i els motius que poden explicar aquesta recurrència. Les unitats fraseològiques més recurrents són les locucions verbals i les locucions adverbials. Es poden adduir diverses raons d’aquesta recurrència. La recurrència d’una unitat fraseològica amb una marca diafàsica (informal o col·loquial, o vulgar) o diatòpica (dialectal) contribueix a l’oralitat ficcional del relat. També trobem una alta recurrència de certes unitats fraseològiques que pertanyen a l’estàndard i són neutres quant al registre, sovint unitats fraseològiques poc prototípiques. A més, la recurrència de certes unitats fraseològiques és esperable en un gènere discursiu com és la narrativa, on és especialment freqüent la introducció d’accions o la modificació d’aquestes mitjançant complements circumstancials de manera, temps, etc. (unitats fraseològiques adverbials). Finalment, pel que fa a l’oralitat ficcional, determinades locucions verbals, locucions adverbials, amb una marca diafàsica col·loquial o vulgar, així com els refranys evoquen l’oralitat en els diàlegs i, en menor mesura, en la narració en primera persona.

Resum: El gènere assagístic es configura amb Michel de Montaigne, com a forma de deliberació interior de l’autor, i posteriorment ha estat cultivat per importants autors de la literatura occidental. La seua definició no és fàcil d’establir. D’una banda, sovint s’ha situat a la frontera del discurs literari, al qual s’introdueix de ple dret quan el seu estil exhibeix una textura estilística molt elaborada i no es redueix a una escriptura expositiva pròpia del discurs acadèmic. Les zones de transició amb la literatura del jo i amb el periodisme són, sens dubte, dignes d’atenció. D’altra banda, en el camp de la literatura, és molt instructiu examinar les seues relacions amb altres gèneres i principalment amb la poesia, amb la qual coincideix en la mesura que ambdós comparteixen una forta subjectivitat, però amb la diferència que l’assaig té un component més racionalista i no és compatible amb certes formes d’expressió de la intimitat.Paraules clau: gènere, discurs literari, poesia lírica, estil, literatura del joAbstract: The discursive genre called essay was founded by Michel de Montaigne as a form of internal deliberation of the author and has subsequently been cultivated by important authors of Western literature. Its definition is not easy to establish. On the one hand, it has often been situated at the frontier of literary discourse, to which it is fully entitled insofar as its style exhibits a very elaborate stylistic texture and is not reduced to an expository writing typical of academic discourse. The areas of transition with literature of the self and with journalism are undoubtedly worthy of attention. On the other hand, in the field of literature it is very instructive to study its relations with various literary genres and mainly with poetry, with which it coincides because both share a strong subjectivity, but there is an important difference between the two: the essay has a more rationalist component and is not compatible with certain forms of expression of intimacy.Keywords: genre, literary discourse, poetry, style, literature on the self

L’encapsulació per mitjà de noms abstractes i inespecífics (com ara conclusió, tema, realitat o problema) permet reïficar fragments discursius complexos de naturalesa predicativa i conceptualitzar-los semànticament. Així, els encapsuladors o shell nouns (Schmid 2000) constitueixen una classe funcional privilegiada per a delimitar l’estructura organitzativa de gèneres formals i mostren la vinculació entre encapsulació i metadiscurs. A partir d’un corpus de debat parlamentari en català, espanyol i anglès, i del marc teòric sobre el metadiscurs proporcionat per Hyland (2004) i Hyland & Tse (2005), aquest treball analitza la funció metadiscursiva de certes estructures amb encapsulador que reflecteixen com l’emissor organitza el discurs i interactua amb el potencial receptor. L’anàlisi d’aquestes estructures, amb graus de fixació diversos, permet establir cinc classes més o menys homogènies en les tres llengües: organitzadors textuals, adjunts oracionals, connectors lèxics (Cuenca 1998), locucions modals i dos patrons copulatius. Les classes es descriuen funcionalment, formalment i discursivament, mostrant com es vinculen al vessant textual o interpersonal del metadiscurs i sense obviar els límits difusos entre ambdues funcions.

Aquest treball pretén exposar el conjunt de corpus i de recerques que s’han elaborat al llarg de diferents projectes promoguts amb l’objectiu de constituir corpus representatius del català corrent (sobretot oral i col·loquial). Els projectes a què es fa referència (VARCOM i PRAGMAESTIL) s’han dut a terme des de final del segle XX i des de la Universitat de Barcelona, més en concret amb la feina desenvolupada per diferents subgrups del Grup d’Estudi de la Variació (GEV-UB), en particular pel Grup d’Estudis de Pragmàtica i Anàlisi del Discurs (GrEPAD). El treball revisa en especial un corpus oral de conversa col·loquial (COC, 2002), un corpus oral de registres (COR, 2004) i un corpus oral audiovisual de gèneres textuals (CAP, 2008), en què per primera vegada se suma, a la veu paral·lelitzada amb els textos transcrits, la imatge dels interlocutors. El present treball incideix en especial en el caràcter volgudament qualitatiu i orientat a la recerca d’aquests corpus, i alhora en les possibilitats d’investigació que ofereixen i en les mancances que encara són prou evidents en l’àmbit de la lingüística de corpus aplicada al català i a les seves varietats orals.

Ressenya del llibre: Llona, M. (coord./ed.); García-Orellán, R.; Roca i Girona, J. I.; Martínez Flores, L.; Vilanova, M.; Domínguez Prats, P.; Díaz Sánchez, P.; Sandoval García, C. (2012). Entreverse, teoría y metodología práctica de las fuentes orales. Bilbao, Universidad del País Vasco / Euskal Herrico Unibersitatea, Servicio Editorial.Entreverse, teoria y metodología práctica de las fuentes orales és un llibre col·lectiu que consta de set col·laboracions. Els tres primers capítols —de l’editora Miren Llona, Rosa García-Orellán i Jordi Roca, conjuntament amb Lídia Martínez Flores— tenen un caràcter més aviat teòric, mentre que els quatre restants —signats per Mercedes Vilanova, Pilar Domínguez Prats, Pilar Díaz Sánchez i Carlos Sandoval— són, per la seva temàtica, força més monogràfics. Després d’un breu pròleg on la coordinadora i editora explica els objectius de la publicació, ella mateixa signa el primer capítol, titulat “Historia oral: la explicación de las identidades a través de la historia de vida”, en el qual aborda un seguit de temàtiques generals com ara el paper de la memòria vista no tant com un magatzem de records, sinó com una instància de caràcter creatiu i fonamental en la construcció del subjecte; la importància dels enclavaments de memòria (allò que Teresa del Valle, que no és mencionada malgrat la proximitat geogràfica, i seguint Bakhtin, anomena cronotopos); els vincles entre memòria individual i col·lectiva i entre passat i present, i les diferències de gènere a l’hora de definir el jo i la pròpia vida. També com els anomenats egodocuments són generats a tres bandes, el narrador, l’entrevistador i la vinculació del narrador amb els discursos culturals del passat i del present, així com altres temes teòrics generals.

Resum: L’obra poètica de Carmelina Sánchez-Cutillas ha trobat, al llarg del temps, grosses dificultats a l’hora de ser transmesa. Malgrat l’ocultació sistemàtica de la seua producció i els obstacles per poder accedir-hi, les poetes actuals –en general des de la recerca individual i amb un esforç considerable– han pogut amerar-se de la seua poètica i defensar-la com un referent literari. Per a evidenciar aquest procés de recuperació dels referents femenins, hem realitzat una enquesta a vint poetes del panorama poètic actual al país Valencià. A través de les seues reflexions i aportacions hem pogut construir el camí pel qual han transitat a l’hora de descobrir l’escriptura lírica de Sánchez-Cutillas però, sobretot, quin ha estat el procés de reconeixement de la criptogínia que, amb diferència, han patit els discursos creats per les dones.Paraules clau: Carmelina Sánchez-Cutillas, poesia i gènere, poesia actual, genealogies, criptogínia Abstract: The poetic work of Carmelina Sánchez-Cutillas has encountered, over time, great difficulties in being transmitted. Despite the systematic concealment of her production and the obstacles to access it, current poets –generally from individual research and with considerable effort– have been able to soak up her poetics and defend it as a literary reference. In order to demonstrate this process of recovery of the feminine referents, we have carried out a survey to twenty poets of the current poetic panorama in the Valencian country. Through their reflections and contributions we have been able to construct the path they have taken when discovering the lyric writing of Sánchez-Cutillas but, above all, how has been the process of recognition of the cryptogyny that, by far, the discourses created by women have suffered.Keywords: Carmelina Sánchez-Cutillas, poetry and gender, current poetry, genealogies, cryptogyny

A través del análisis del género periodístico de las cartas al director de los periódicos La Vanguardia, Ara, Diari de Sabadell i Levante, se pretende ofrecer a los docentes de diferentes niveles educativos una selección de las características del género que ayuden a la enseñanza de la producción de textos originales con una finalidad argumentativa o persuasiva, tomando como modelo las cartas al director por su proximidad con la competencia de los estudiantes y por la manifiesta claridad de la finalidad que persiguen (denuncia, crítica, felicitación...). En los primeros capítulos se recorre la historia del género y se desgranan las características macrodiscursivas de las cartas. Posteriormente se analiza la presencia del emisor a través de las marcas paratextuales y textuales, profundizando en la confluencia de esas dos presentaciones (la coincidencia del ethos dicho y el ethos mostrado) y la referencia al receptor o receptores (tanto autorizados como no autorizados) mediante la voces o tratamientos que se pueden rastrear en los textos de referencia. Finalmente, presentamos una caracterización pragmaestilística del género (el uso de la argumentación, de la concesión; la elección estilística de verbos, adjetivos o adverbios, etc.) que enlaza con los recursos lingüísticos que permitan mantener una postura cortés en la defensa de las propias ideas, denuncias o propuestas. En definitiva, pretendemos ofrecer a estudiantes y profesores estrategias para identificar cómo puede defenderse una posición determinada sin atacar verbalmente al oponente (o los destinatarios en el discurso escrito) y cómo pueden contrarrestarse dialécticamente opiniones contrarias. Todo ello en el marco de la reivindicación de una educación discursiva que resulte significativa en el aprendizaje lingüístico.

Aquesta tesi té com a objectiu principal estudiar l’expressió de l’acord i el desacord en català en tres gèneres discursius diferents: converses col·loquials, reunions i tutories universitàries. Per dur a terme aquest estudi, s’ha compilat un corpus oral ad hoc que s’ha explotat amb una metodologia que combina elements propis de la pragmàtica, la lingüística de corpus i l’anàlisi de la conversa. L’anàlisi del corpus parteix de l’aplicació d’una taxonomia que conté cinc nivells diferents (situació comunicativa, informació sociolingüística, pragmàtica, interacció i estructura), l’aplicació de la qual ofereix uns resultats quantitatius que proporcionen una visió global de l’acord i el desacord i de les diferències que apareixen a causa de la incidència de diferents factors de la situació comunicativa en què tenen lloc. L’anàlisi quantitativa es complementa amb una anàlisi qualitativa en què s’aprofundeix en la realització d’aquests actes i s’estudia la gestió de la imatge que fan els parlants de català en la interacció en els tres gèneres discursius a partir de l’observació de fragments concrets.
The main aim of this PhD dissertation is to study agreement and disagreement in Catalan in three different discourse genres: colloquial conversations, meetings and professors’ office hours. To this end, a spoken corpus was compiled ad hoc, which has been exploited combining the methodology of pragmatics, corpus linguistics and conversation analysis. The analysis results from the design of a complex taxonomy which contains five different layers (situational, sociolinguistic, pragmatic, interactional and structural), the application of which provides a global vision on agreement and disagreement and on the differences that are caused by the different factors that come into play in each specific communicative situation. The quantitative analysis is complemented by a qualitative analysis that delves into the realization of these acts and studies the management of face in interaction carried out by Catalan speakers in these three genres through the observation of specific extracts from the corpus.

[EN] ABSTRACT A Critical Analysis of Valencian public discourses from a gender perspective In the present thesis three highly relevant public spheres within the autonomous community of Valencia are the focus of this critical research on discrimination in public discourses: the public administration, education and the media. More specifically we examine texts produced by the Justice Department of Valencia, school textbooks from both primary and secondary schools and the news programmes from Canal 9, the regional television station which was closed down in 2013. In spite of the fact that the Valencian region of Spain, had passed an Equality Law in 2003, four years before the Spanish state law was passed in 2007, the results from this study would indicate that these discourses lack an inclusive perspective and a rigorous use of non-discriminatory language. Therefore, the objective that we pursue in this thesis is to demonstrate how these discriminatory stereotypes are reproduced in these three contexts, and in turn, raise public awareness among citizens and their political representatives so that this situation of language discrimination may be rectified. We also suggest a number of educational proposals which could help to bring this about, because we understand that equality begins in schools where, among other things, students are also taught to think freely and autonomously. With regard to the eminently critical nature of our work and the existing overlap between language and its social use, the methodological tool used in our study is critical discourse analysis and also Van Leeuwen's (1996) analysis of social roles; thus, through this methodology we not only criticize, but also make proposals, from a positive philosophy perspective, and propose alternatives to help us neutralize this inequality. One of these is what is called action research, which is put into practice through the publication of critical articles in the press, and in this way we strive to carry out a type of pedagogy that we consider necessary to reflect on this issue. The results of the study show that, in the Administration of Justice, despite being mostly made up of women, there is a manifestly exclusively-male dominated type of language to be observed under the pretext of the effectiveness of the male generic form. There is also discrimination to be found in the school textbooks where, for example, history textbooks can be seen to tell only one part of the story of humankind, mainly from a male perspective while women, remain invisible, or at least underrepresented. The news items studied from the now defunct Channel-9 RTVV reveal the under-representation of women as news subjects in a very high percentage, and on occasions, not appearing a single female during the whole of the news programme. Thus, the constant contradiction between what the law proposes and what takes place in reality, the policies with regard to the visibility of women concerning the school curricula for compulsory education, accompanied by the strong influence of ecclesiastical powers, which constantly appears to expel women from the modern world, are factors that override the rights of women, perpetuating on a daily basis, in everyday situations, inequality in subjugation to patriarchal power. Finally, we develop some linguistic and educational proposals for action with a view to changing the status quo as only positive and active pedagogies can change these attitudes in society.
[ES] RESUMEN ANÁLISIS CRÍTICO DEL DISCURSO EN LA ESFERA PÚBLICA VALENCIANA DESDE UNA PERSPECTIVA DE GÉNERO La tesis doctoral que presentamos analiza los usos discriminatorios del lenguaje en tres esferas públicas de la Comunitat Valenciana: el lenguaje administrativo, los libros de texto y los medios de comunicación. Nuestra Comunitat, a pesar de ser pionera en la aprobación de la Ley de Igualdad de 2003 en relación con la ley estatal de Igualdad de 2007, no ha experimentado, como demostraremos en nuestro estudio, un uso riguroso del relato inclusivo y no discriminatorio. Los tics discriminatorios y los relatos excluyentes no solamente son habituales sino que, en general, la sociedad no los percibe como algo negativo. Por esta razón, tenemos interés en destacarlos. Por lo tanto, el objetivo que perseguimos es demostrar cómo estos estereotipos discriminatorios se reproducen, a pesar de todo, en la esfera pública y, a su vez, concienciar a la sociedad y a los poderes públicos para que, a través de su influencia y de su eco en la sociedad, reconduzcan esta situación. También sugerimos una serie de propuestas didácticas porque entendemos que el trabajo igualitario comienza necesariamente en la escuela donde, entre otras cosas, también se enseña a pensar. Visto el carácter eminentemente crítico de nuestro trabajo y la imbricación existente entre el lenguaje y su uso social, la herramienta usada en nuestro estudio es el análisis crítico del discurso y el análisis de los actores y actoras sociales; así pues, a través de esta metodología criticamos y proponemos desde una filosofía solidaria, alternativas que nos ayuden a neutralizar la desigualdad. Una de ellas es la que llamamos investigación-acción, y que, a través de la denuncia o de la publicación en prensa de artículos críticos, ejercemos un tipo de pedagogía que consideramos necesaria para reflexionar sobre esta cuestión. Los resultados del estudio nos muestran que, efectivamente, en la Administración de Justicia, a pesar de estar formada mayoritariamente por mujeres, perdura un lenguaje excluyente bajo el pretexto de la eficacia del masculino genérico, hecho que también ocurre en los libros de texto donde, además, los manuales de Historia relatan sólo una parte de la historia, la de los hombres, mientras que la otra parte, la de las mujeres, permanece oculta. Los informativos estudiados de la desaparecida Canal-9 RTVV nos revelan la infra-representación de la mujer como sujeto noticioso en un porcentaje muy elevado y, en ocasiones, no aparecemos a lo largo de todo el informativo. Así pues, las constantes contradicciones entre lo que la ley promulga y lo que se lleva a cabo en el ámbito oficial, por una parte, y las políticas reaccionarias sobre los derechos de las mujeres y sobre los curricula escolares durante la escolarización obligatoria, acompañadas de una fuerte influencia de los poderes eclesiásticos, que constantemente sitúan a las mujeres fuera de la modernidad, por otro lado, son factores que anulan los derechos de las mujeres, situándonos, diariamente, en una desigualdad interesada e inmovilista del poder patriarcal. En esta tesis, pues, hemos querido evidenciar un sexismo novedoso, más sutil y casi imperceptible, y denunciar las contradicciones entre lo que se legisla por los poderes públicos y lo que finalmente se lleva a cabo. También hacemos algunas propuestas lingüísticas, didácticas y de acción, porque consideramos que la vertiente pedagógica es necesaria para comenzar a cambiar aquellas actitudes y maneras de pensar que son inadmisibles.
[CAT] RESUM ANÀLISI CRÍTICA DEL DISCURS EN L'ESFERA PÚBLICA VALENCIANA DES D'UNA PERSPECTIVA DE GÈNERE La tesi doctoral que presentem analitza els usos discriminatoris del llenguatge en tres esferes públiques de la Comunitat Valenciana: el llenguatge administratiu, els llibres de text i els mitjans de comunicació. La nostra Comunitat, tot i ser pionera en l'aprovació de la Llei d'Igualtat de 2003 respecte a la llei estatal d'Igualtat de 2007, no ha experimentat, com demostrem al nostre estudi, un ús rigorós del relat inclusiu i no discriminatori. Els tics discriminatoris i els relats excloents no solament són habituals sinó que, en general, la societat no els percep com una cosa negativa. Per això el nostre interès en destacar-los. Per tant, l'objectiu que perseguim és demostrar com aquests estereotips discriminatoris es reprodueixen, malgrat tot, dins de l'esfera pública i, alhora, conscienciar la societat i els poders públics perquè, a través de la influència i del ressò social que tenen, reconduesquen aquesta situació. Suggerim també una sèrie de propostes didàctiques perquè entenem que la tasca igualitària comença necessàriament des de l'escola on, entre altres coses, també s'ensenya a pensar. Atés el caràcter crític del nostre treball i la imbricació existent entre el llenguatge i el seu ús social, l'eina usada a l'estudi és l'anàlisi crítica del discurs i l'anàlisi dels actors i actores socials; així, a través d'aquesta eina metodològica critiquem i proposem des d'una filosofia solidària, alternatives que ajuden a neutralitzar la desigualtat. Una d'elles és la que anomenem investigació-acció, i que, a través de la denúncia o de la publicació en premsa d'articles crítics, exercim un tipus de pedagogia, creiem que necessària, perquè se'n reflexione. Els resultats de l'estudi ens mostren que, efectivament, en l'Administració de Justícia tot i estar formada majoritàriament per dones, perdura un llenguatge excloent sota el pretext de l'eficàcia del masculí genèric, cosa que també ocorre als llibres de text on, a més a més, els llibres d'Història relaten només una part de la història, la dels homes, mentre que l'altra part, la de les dones, roman oculta. Els informatius estudiats de l'extinta Canal-9 ens revelen la infrarepresentació de la dona com a subjecte noticiós en un percentatge molt elevat i, en ocasions, sense cap representació femenina. Així doncs, les constants contradiccions entre allò que promulga la llei i allò que es duu a terme en l'àmbit oficial, d'una banda, i les polítiques reaccionàries sobre els drets de les dones i sobre els curricula escolars durant l'escolarització obligatòria, acompanyades pel fort influx dels poders eclesiàstics, que constantment treuen les dones fora de la modernitat, són factors que anul·len el dret de les dones situant-nos, diàriament, en una desigualtat interessada i immobilista del poder patriarcal. En aquesta tesi, doncs, hem volgut evidenciar un sexisme nou, més subtil i quasi imperceptible i denunciar les contradiccions entre el que es legisla pels poders públics i el que finalment es fa. També fem algunes propostes lingüístiques, didàctiques i d'acció, perquè considerem que la vessant pedagògica és necessària per començar a canviar aquelles actituds i maneres de pensar que són inadmissibles.
Navarro Tomás, C. (2016). Anàlisi crítica del discurs en l'esfera pública valenciana des d'una perspectiva de gènere [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63263
TESIS

En el marc de la teoria sociocultural, aquesta tesi investiga el procés d’ensenyament i aprenentatge dels marcadors discursius en llengua catalana com a primera llengua (L1) dins l’àmbit acadèmic universitari mitjançant el disseny i l’aplicació d’una seqüència didàctica orientada a promoure la reflexió metalingüística i metadiscursiva sobre aquest concepte. La seqüència didàctica focalitza el treball sobre els marcadors en un gènere discursiu acadèmic, al qual hem anomenat informe de recerca. Per dur a terme l’estudi, hem efectuat una anàlisi qualitativa-interpretativa dels processos d’aprenentatge que manifesten nou grups d’estudiants del Grau en Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona durant la realització de les activitats que conformen la seqüència. En concret, hem explorat el treball cooperatiu, el bastiment col·lectiu i la reflexió metalingüística en interacció entre iguals que desenvolupen aquests alumnes. Els resultats demostren una forta influència dels instruments de mediació en l’activitat reflexiva dels aprenents que condueix a la presa de consciència sobre el coneixement i l’ús dels marcadors discursius. Així mateix, aquests resultats evidencien com els alumnes coconstrueixen significats sobre aquest concepte i sobre les relacions que manté aquest concepte amb altres conceptes discursius que es deriven de les característiques socioculturals del gènere.
En el marco de la teoría sociocultural, la presente tesis investiga el proceso de enseñanza y aprendizaje de los marcadores discursivos en lengua catalana como primera lengua (L1) en el ámbito académico universitario mediante el diseño y la aplicación de una secuencia didáctica orientada a promover la reflexión metalingüística y metadiscursiva sobre este concepto. La secuencia didáctica focaliza el trabajo sobre los marcadores en un género discursivo académico, al que hemos llamado informe de investigación. Para llevar a cabo el estudio, hemos desarrollado un análisis cualitativointerpretativo de los procesos de aprendizaje de nueve grupos de estudiantes durante el desarrollo de las actividades que conforman la secuencia y hemos explorado el trabajo cooperativo, el andamiaje colectivo y la reflexión metalingüística en interacción entre iguales que desarrollan estos alumnos del Grado en Traducción e Interpretación de la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona. Los resultados demuestran una fuerte influencia de los instrumentos de mediación en la actividad reflexiva de los aprendices que los conduce a la toma de conciencia sobre el conocimiento y el uso de los marcadores discursivos. Asimismo, estos resultados evidencian cómo los alumnos coconstruyen significados sobre este concepto y cómo lo relacionan con otros conceptos discusivos que se derivan de las características socioculturales del género.
In the frame of the sociocultural theory, this PhD dissertation investigates the process of teaching and learning of discourse markers in Catalan as L1 through the design and application of a didactic sequence in order to foster metalinguistic and metadiscursive reflection among university students. The didactic sequence focuses on the properties of discourse markers within an academic discourse genre, which has been called the research report. For this study, we carried out a qualitative-interpretative analysis of learning processes of nine groups of students from the Bachelor’s degree in Translation and Interpreting at Pompeu Fabra University in Barcelona when performing the activities composing the didactic sequence. We have specifically explored the cooperative work, collective scaffolding and metalinguistic reflections that emerged on peer interactions. Results show that the mediation tools have a notable influence on the reflective activity of learners that leads to raised awareness of their knowledge and uses of discourse markers. They also reveal learners’ co-construction of meanings of this concept and its relationship with other concepts of discourse stemmed from the sociocultural features of the genre.

El arte -como espacio regulado pero alternativo a la oficialidad- ofrece la posibilidad de desarrollar discursos de disidencia, dada su consideración como herramienta valórico-educativa; por la mediatización de las imágenes artísticas y por su inclusión como instrumento político de cambio social. He desarrollado esta investigación bajo el presupuesto de que existen ciertos elementos (visuales y verbales, entre otros) que siendo articulados de otras maneras permiten modificar o atenuar las constantes representacionales de lo femenino y lo masculino. El objetivo general de esta tesis doctoral ha sido identificar y analizar los elementos que componen las representaciones de los géneros en el Chile reciente, con la finalidad de comprender cómo se construyen representaciones no hegemónicas dentro de los discursos del arte. Desde el soporte de la perspectiva feminista y el Análisis Crítico del Discurso, he construido una metodología transdisciplinar para el análisis de un corpus multimodal mixto (diferentes géneros y combinatorias de modos discursivos). La cual está configurada por varios niveles de profundidad en la Teoría de Representaciones Sociales, la Teoría de Género y Registro, y el Análisis Multimodal del Discurso. Una de las consideraciones finales de esta investigación propone que los géneros son una construcción multimodal, y que su desarticulación depende de que podamos comprender la red de conexiones que existen entre los diferentes modos y medios discursivos, además de cómo se configuran en dependencia los elementos centrales (núcleos) y los elementos periféricos de cada representación social. Esta investigación se sugiere de interés para quienes se vinculan a los estudios de género y las representaciones sociales, así como también para docentes de artes visuales que deseen imaginar otras formas de proyectar la educación artística.

Este trabajo tiene como eje vertebrador el estudio de las mujeres en América Latina y concretamente en el Perú del siglo XVIII. La historia de las mujeres en Latinoamérica discurrió, como ha sucedido en otros momentos y lugares, entre la representación y la realidad de las mismas. Mi estudio se mueve en esta dicotomía, contrastando en todo momento los discursos y los tópicos que se elaboraron de las mujeres, tanto desde Europa como desde la propia América, incluyendo las visiones de hombres y de mujeres, con la realidad de dichas mujeres. Todo ello permite ver un mundo femenino muy complejo en el que, aparte de los factores raciales y socioeconómicos, intervinieron cuestiones culturales y de género que se configuraron a través de la opinión pública y en una dimensión de tópicos y arquetipos. En el largo siglo XVIII la cuestión del género estuvo más presente que nunca y se convirtió en un tema de discusión. Autores ilustrados, filósofos, viajeros, naturalistas, literatos… todo hombre de letras reflexionaba sobre las mujeres y sobre el género en América. Pero esto no tan sólo ocurría en el Nuevo Mundo, sino que el proceso se dio también en Europa, en el que surgió una polémica sobre los sexos y una discusión sobre el papel de las mujeres en la sociedad y la necesidad de su educación. Esta polémica sobre el género en Hispanoamérica estuvo marcada por una mirada androcéntrica, basada en un discurso masculino blanco que pasaba por considerar que el portador del patrón normativo de género era el hombre de cuna europea, hecho que incluía a los criollos por ser descendientes de los españoles nacidos en América. Y esta mirada se proyectaba, por una parte, hacia los hombres pertenecientes a otros grupos étnicos (indígenas, castas, africanos) que eran puestos en la categoría de los no-hombres, pues se les desvirilizaba e incluso se les feminizaba. Mientras que, por otra parte, las mujeres hispanoamericanas eran percibidas como seres inferiores y erotizados. Hubo una construcción de las identidades de género. Estableciendo comparaciones con los hispanoamericanos, los europeos se reafirmaron en sus propios valores y definiciones de lo que era la masculinidad y que era la feminidad. Analizando el mundo de los tópicos, los discursos y la imagología sobre las mujeres latinoamericanas y peruanas del siglo XVIII se vislumbran las estrategias discursivas, los trasfondos intelectuales e ideológicos que encierran dichas imágenes, que por otra parte, son muy variadas, dependiendo de quién formula las opiniones. La mayoría de ellas, no obstante, comparten un fundamento común basado en una ideología masculina y colonialista, según la cual, las mujeres son concebidas como subalternas. Pero dicha concepción de subalternidad no implica entender a las mujeres como víctimas de una ideología patriarcal o con un papel pasivo dentro de la sociedad colonial. Estas perspectivas ya han sido completamente superadas hoy en día. De hecho, a través de este trabajo observamos todo lo contrario. Las mujeres han tenido y tienen un gran protagonismo en la historia de Hispanoamérica. Lejos de quedar relegadas a un segundo plano, las mujeres tuvieron una gran capacidad de agencia y fueron las promotoras de algunos procesos culturales importantes como los de transculturación e hibridación del continente.
The cornerstone of this work is the study on women in South America and, specifically, in 18th century Peru. The history of women in Latin America was spent, as it has happened in other periods of time and in other places, between the representation and the reality of the same. My research moves within this dichotomy, by contrasting all the time the discourses and topics drawn up on women, both from Europe and from America itself, including the points of view of both men and women, with the reality of the said women. All this enables us to see a very complex feminine world in which were involved, apart from the race and socioeconomic factors, cultural and gender issues that were shaped by the public opinion and within a range of topics and archetypes. During the long 18th century, the gender issue was more common and widespread than ever before and became a subject of discussion. Learned authors, philosophers, travellers and naturalists, literati… all men of letters pondered over women and over gender in America. But this not only happened in the New World, this process took place in Europe, as well, a process in which a controversy over sex and a discussion on the role of women in society and the need for their education arose. This controversy over gender in Spanish America was characterized by an androcentric point of view, based on a white male discourse that lay in considering that the bearer of the normative gender standard was the European-born man, a fact that included the Creole because they were descendants from the Spanish people born in the Americas. And this point of view was reflected, on the one side, towards men belonging to other ethnic groups (Indians, Castes, Africans), who were assigned to the category of the no-men, since they were devirilized and they could even be feminized. While Spanish-American women were seen, on the other side, as inferior and eroticized human beings. Gender identities were constructed. By establishing comparisons with Spanish-Americans, Europeans reasserted themselves in their own values and definitions of what was masculinity and what femininity. When analyzing the world of topics, discourses and imagology about Latin American and Peruvian women of the 18th century, we catch a glimpse of the discursive strategies, the intellectual and ideological backgrounds that these images imply, which are very variegated, on the other side, depending on who expresses the opinions. Most of them share, however, a common basis, based on a male and colonial ideology, according which, women were conceived as subordinates. But this conception of subordination does not imply seeing women as victims of a patriarchal ideology or as having a passive role within the colonial society. These perspectives have already been totally overcome at present. In fact, through this work we show quite the reverse. Women have played and still play a significant leading role in the history of Spanish-America. Far from being relegated to a second plane, women had a great capacity for agency and they were the promoters of some relevant cultural processes such as those of transculturation and hybridization of the continent.

En esta tesis doctoral abordo los diferentes sitios de producción sobre lo mapuche, para lo cual hago un recorrido histórico sobre las relaciones interétnicas de este pueblo con los “otros” “conquistadores y colonizadores” “republicanos”. Estos sitios van desde la conquista de España, la colonia, la conformación de la república de Chile y los diferentes episodios históricos que han configurado al sujeto colonial mapuche. Para efectos de este estudio, divido dichos discursos en tres sitios de producción: la visión comunitaria; la del estado, las elites y los medios y el de las organizaciones mapuche. Esta división es artificial, ya que los tres sitios de producción operan en la práctica en forma conjunta. Desde la visión comunitaria, profundizo en la práctica de la oralidad y su importancia como campo de producción que permite a este pueblo reproducir su cultura, a partir de la ritualidad, los roles culturales y los topónimos. Por su parte, desde el estado, las elites y los medios, presento la particular visión que ha jugado el estado en la construcción del sujeto colonial, el papel de las elites en la conformación y perpetuación del conflicto, además del papel de los medios y la globalización en la representación étnica. Finalmente, el último sitio de producción que presento, el de las organizaciones, aborda la multiplicidad de discursos y posturas, que responden a esta cada vez más tensa relación con el estado y las elites.

La present tesi doctoral estudia els arquetips masculins que apareixen en el discurs colonial Espanyol, tan aquells que representen la masculinitat espanyola com marroquina. Se situa en el marc del estudis culturals, de gènere i postcolonials. En el marc d’aquests estudis, s'ha posat de relleu la importància de relacionar les representacions de gènere amb altres realitats socials com la classe, l'ètnia, les identitats nacionals amb les quals s'imbriquen de forma complexa (Yuval Davis, 1997; Scott, 1986; Archilés, 2008). Els contextos colonials, com a zones de contacte intercultural (Pratt, 1992), apareixen com a escenaris especialment rics per a l'estudi d'aquestes interseccions. En el present treball, analitza aquesta interrelació entre arquetips de gènere i construcció d'identitats col·lectives, en el marc del colonialisme espanyol al Marroc. En el cas d’aquest colonialisme espanyol, s’han estudiat àmpliament els arquetips femenins i la participació de les dones en la colonització. El present treball analitza, en canvi, la masculinitat. Estudia el model de l’home espanyol i l’arquetip de l’home marroquí. A través d’aquests arquetips masculins sorgits en el context colonial, es defineixen i discuteixen les característiques de la masculinitat normativa. Entenem, doncs, l’escenari africà com un escenari de discussió dels models de masculinitat per Espanya. Per tant, aquest treball vol identificar els diferents models de masculinitat espanyola i marroquina que apareixen en aquest context colonial i analitzar com tots dos es configuren mútuament en continu diàleg. En segon lloc, estudia com es relacionen aquests arquetips de masculinitat amb la construcció de la divisió colonitzador/colonitzat: amb la construcció de la identitat nacional d’Espanya en relació a la seva definició com a subjecte colonial i amb la definició de la societat marroquina com a decadent i endarrerida. Per tant, el present treball analitza també com es representen les dues societats en contacte a través de les imatges i els valors de la masculinitat. Entenem que els arquetips masculins serveixen per imaginar, fer visible i per definir les identitats col·lectives. Aquest estudi no se centra, doncs, en l’anàlisi de les pràctiques de colonització sinó en la dimensió cultural del fenomen colonial. En el que va suposar a nivell de construcció d’identitats culturals. Per tant, es basa principalment en la metodologia de l’anàlisi del discurs (Van Dijk, 1997). Per a l’estudi que ens hem proposat, hem seleccionat el següent tipus de fonts: llibres de viatges, tractats de descripció del Marroc, relats periodístics, representacions gràfiques, novel·les populars, relats personals dels soldats. Així doncs, les fonts triades oscil·len entre el relat periodístic, el tractat divulgatiu i la literatura. Aquesta mena de fonts són les més adequades per a l’anàlisi de les representacions socials i la construcció d’identitats. El període que inclou el present treball és dels anys 1880 i al voltant del tombant de segle fins al final de les guerres del Rif (1927). Abraça l’evolució des de posicions més liberals al Marroc fins a la consolidació del grup conservador a l’Àfrica que conduirà el cop d’estat contra la República. S’inicia en un període de crisi pel que fa a la identitat d’Espanya com a subjecte colonial: la crisi al voltant de la pèrdua de les possessions americanes el 98, la necessitat de compensar aquesta pèrdua amb el colonialisme a l’Àfrica i la reactualització d’aquestes mateixes angoixes produïda per una derrota colonial contra els rifenys la d’Annual, el 1921.
This dissertation analyses male archetypes in the Spanish colonial discourse about Morocco, those who represent both Spanish and Moroccan masculinity. This dissertation is grounded in the conceptual and theoretical frameworks provided by cultural studies, postcolonial and gender studies. These studies have highlighted the importance of relating gender to other social identities as class, ethnicity or nation (Yuval Davis, 1997 Scott, 1986). The colonial context, conceived as an intercultural contact zone (Pratt, 1992), appear to be a particularly rich scenario to study these intersections. The present study analyses, therefore, the relationship between gender archetypes and the construction of collective identities in the context of Spanish colonialism in Morocco. In the case of Spanish colonialism, feminine archetypes and the participation of women in the colonial project have been studied extensively, instead masculinity has been poorly studied. This dissertation aims to identify the different models of masculinity, Spanish and Moroccan, appearing in this colonial context, analyse how both are mutually configured and how through these masculine archetypes normative Spanish masculinity is discussed and defined. Secondly, this dissertation studies how both societies are represented by male images. These male images are relevant in the construction of Spain’s national identity (in relation to its definition as a colonial subject) and in the definition of Moroccan society as decadent and backward. It analyses, therefore, how gender has been used to imagine the nation through masculinity. This study does not focus on the analysis of the practices of colonization but in its cultural dimension. Consequently, it is mainly based on the methodology of discourse analysis (Van Dijk, 1997). For the study we have proposed, we selected the following types of sources: travel books, descriptions of Morocco, press, popular novels, autobiographical literature. Thus, the chosen sources ranging from journalistic reports, to literature are particularly suitable for the study of social representations and the construction of identities.

Aquesta tesi doctoral tracta els conceptes de gènere discursiu i de professió des d'un punt de vista teòric i en l'aplicació a la figura del traductor jurídic i jurat (TJJ). La hipòtesi inicial del treball planteja que l'estat socioprofessional dels TJJ pot explicar-se a través del grau de professionalització, açò és, a través de la consolidació en l'entorn comercial i, per tant, a través del nivell d'homogeneïtat aconseguit pel producte del seu treball, açò és, la traducció, com la (re)creació discursiva que el professional ofereix al mercat. Així, s'incorporen a l'enfocament professional de la traducció les perspectives sorgides en la sociologia i es proposa un marc descriptiu que puga aplicar-se als TJJ i a altres professionals, com els advocats, para obtenir termes de comparació amb els quals explicar aquesta activitat mercantil. A continuació, la tesi se centra en la noció de gènere discursiu i en les possibilitats d'aplicació des d'una perspectiva sociocultural, cognitiva i discursiva. En aquest sentit, s'adopta un marc d'anàlisi que permet accedir des de la forma al contingut, a fi d'aconseguir, en l'anàlisi dels texts jurídics i de les traduccions, una visió que abaste els coneixements, destreses i valors que caracteritzen la comunitat productora del discurs. Posteriorment, duen a terme estudis empírics, descriptius i experimentals, amb els quals s'analitza la figura del TJJ, de l'advocat i la producció textual d'ambdós professionals. Finalment, es proposa una diagnosi de l'estat professional dels TJJ, així com vies d'investigació i acció que permeten solucionar els problemes més urgents d'aquesta activitat professional.

La pobreza como fenómeno social ha tenido cambios importantes a lo largo del tiempo, en lo que se ha modificado el modo de comprender a quienes se identifican como pobres y el modo de abordarla socialmente. Las actuales comprensiones del fenómeno surgen con la emergencia de los Estados-nación, para los que la pobreza se posiciona como problema a gobernar desde la creación de las políticas sociales. Este proceso se inicia en Latinoamérica en el siglo XIX con una gran permeabilidad hacia los modos europeos en los que se articula el poder gubernamental, lo que continúa hasta la actualidad con la mundialización del enfrentamiento de la pobreza y su gestión ahora desde parámetros globales. En Chile en 1990, con el retorno de la democracia, la pobreza vuelve a ser tema de agenda de los gobiernos de la Concertación de Partidos Por la Democracia (CPPD), focalizándose en la lucha contra ésta gran parte de la intervención social gubernamental, situando diversos discursos de verdad acerca de lo que son la pobreza, los pobres y sus modos de enfrentarla. Esto han venido a definir las relacionales entre el Estado y la población, permeando la subjetividad de los chilenos en la configuración de nuevas identidades como pobres, no pobres, desarrollados subdesarrollados, vulnerables, no vulnerables, entre otras. Es por ello que en esta tesis se analiza la forma en que el Estado Chileno definió la pobreza como problema social y al pobre como sujeto de gobierno entre 1990-2009, reflexionando desde la teoría de la gubernamentalidad (Foucault, 1978) en cómo se ha comprendido desde el Estado la sociedad chilena y de qué manera estas significaciones contribuyen a la prevalencia o modificación del orden social. Lo anterior se lleva a cabo a partir de una indagación en los diferentes periodos de los gobiernos de la CPPD, en un corpus compuesto principalmente por discursos presidenciales, en particular los discursos de la cuenta anual del 21 de mayo, situando el análisis en el marco socio-histórico de la intervención social del Estado chileno y su relación con la población previo al año 1990, utilizando como caja de herramientas para la indagación, el análisis crítico del discurso (ACD) (Fairclough, 1989, 2000, 2003; van Dijk, 1995, 2003). Se concluye que el discurso de la lucha contra la pobreza, posibilitó en Chile la consolidación de un proyecto de Estado democrático neoliberal en el transcurso de estos 20 años, contribuyendo a su vez a mantener un orden social democrático, desde el que se recupera una relación Estado-población preestablecida con anterioridad a la dictadura militar, reproduciendo eso sí diversos espacios de exclusión desde el quehacer gubernamental Así también que el enfrentamiento de la pobreza resulta ser una herramienta de inclusión social a un proyecto de Estado-nación neoliberal, homogenizando las diferencias en identidades totalizantes, desde las que se determina principalmente la responsabilidad de la pobreza en los identificados como pobres y en su entorno social, situando la necesidad de la intervención por la incapacidad de estos de poder superar por sí mismos una condición que les pertenecería. Por último se discute el modo en el que actualmente la intervención social dirigida a la superación de la pobreza resulta a su vez un medio tras el cual los identificados como pobres se significan como carentes de posibilidad de decisión acerca de sus propias vidas, negados a poder participar activamente en la construcción de una democracia sin un reconocimiento a su actual capacidad de incidencia en lo político, pese a las constantes manifestaciones sociales tras las cuales la población carente busca participar de la constitución del gobierno de lo social.
Poverty as social phenomena has had significant changes over time; it has changed the way to understand those who are identified as poor and how to deal with it at a social level. Current understandings of the phenomena arise with the emergence of States as nations, for which poverty is positioned as a problem to govern with the creation of social policies. Such processes in Latin America began in the XIX century with a high permeability to European ways in which governmental power is divided, which continues to the present, with the globalisation of poverty and conflict management from the State on the basis of their confrontation, now from global parameters. In Chile, in 1990, with the return of the democracy, poverty became a subject of the government agenda of the Coalition of Parties for Democracy (CPPD), focusing on the struggle against much of the previous government's social intervention, placing it on the centre of various discourses to define what poverty is. To define the poor and their modes of engagement that have defined the relation between the State and the population, permeating the subjectivity of the Chilean people in shaping new identities as poor and not poor; vulnerable or not vulnerable; developed or undeveloped, amongst others. In this thesis how the Chilean government has defined poverty and the poor as a social problem and as subjects of government between 1990-2009 is analysed, reflecting the theory of governmentality (Foucault, 1979) on how meaning is constructed from the State to the Chilean society and how these meanings contribute to the prevalence or modification of the social order. This has evolved on an inquiry into different periods of the governments of the CCPD in a corpus composed mainly of presidential speeches including the account speech of May 21th, placing the analysis in the social and historical context of the social intervention of the Chilean state and its relationship with its population before 1990, using as a toolbox for inquiry the critical discourse analysis (CDA) (Fairclough, 1989, 2000, 2003, van Dijk, 1995, 2003). It is concluded that the discourse of poverty reduction allowed Chile goverment to consolidate the project of a neoliberal democratic state in the course of these 20 years, contributing to maintain a democratic social order, recovering a relationship State – population as it was before the military dictatorship, and reproducing various spaces of exclusion previously presented from the governmental activities. Also, it is concluded that strategies to overcome poverty are tools for social inclusion in a project of neoliberal nation-state, homogenising differences and totalising identities, from which it is determined primarily the responsibility of poverty on those identified as poor and their social environment, placing the need for social intervention assuming the inability of these subjects to overcome it by themselves, as such condition inherently belongs to them. Finally, the ways in which the current social interventions aimed at overcoming poverty is discussed. Those identified as the poor signify themselves as deprived within the possibilities to decide in the problems related with their own lives, denying them the ability to actively participate in constructing a democracy, without acknowledging their capacity to influence politically, despite the constant social manifestations in which the poor population is looking forward to participate within the constitution of the government of the social