Academic literature on the topic 'Adaptació al Canvi Climàtic'

<span lang="CA">El desafiament del canvi climàtic ha estat tractat habitualment des del prisma de les ciències naturals o de l'economia, però en rares ocasions s'ha aprofundit en l'estudi de com pot contribuir a transformar els sistemes polítics. Aquest article aborda el canvi climàtic com a amenaça a les democràcies liberals occidentals, les quals, al seu torn, no tenen eines eficaces per fer-hi front, el que les converteixen també en un risc per a la sostenibilitat. Després de donar compte de la reaparició de discursos eco-autoritaris per gestionar aquest escenari, es citen dos tipus d'iniciatives de deliberació i participació ciutadana com dinàmiques per abordar una crisi climàtica que requereix de la implicació del conjunt d'actors polítics, socials i econòmics: Les ASSEMBLEES ciutadanes pel clima, i els contractes de riu.</span>

Aquest article pretén reflexionar sobre les nocions d’abundància i escassetat, des d’una perspectiva antropològica i històrica. El text es basa en una recerca etnogràfica duta a terme entre els anys 2008 i el 2015 en dues comunitats de ribera del Marañón: San Jacinto i Villa Canán, indígenes kukama-kukamiria. Parlem de l’escassetat i de l’abundància percebudes i experimentades per la població de les dues comunitats, però també hi analitzem les narratives de les cròniques colonials i les dades d’estudis arqueològics i biològics recents. L’etapa colonial realçava l’abundància de recursos i l’escassetat de capacitats dels indígenes per administrar-los; en canvi, entre els indígenes kukama-kukamiria d’avui, les nocions formen part d’un contínuum lligat tant al clima com a l’organització de la vida social en una temporalitat més cíclica. Unes consideracions que en ple debat sobre canvi climàtic fan necessàries les aportacions de l’antropologia.

Els espais rurals han estat cridats a jugar un paper central en la lluita per pal· liar els efectes del canvi climàtic. La categorització exògena que ha dividit i separat la natura de la societat i la cultura ha tingut efectes negatius sobre la relació entre les poblacions rurals i les institucions que han de vetlar per la sostenibilitat ambiental. Aquest article es planteja l’anàlisi d’iniciatives productives que, des de les àrees rurals de Castelló, hem identificat amb el concepte de Nova Ruralitat i de quina manera els seus discursos harmonitzen amb la sostenibilitat ambiental. L’enfocament teòric revisa un marc on s’exposen les accions del conservacionisme propi de les àrees protegides i del desenvolupament rural, com també les noves concepcions que reforcen els enfocaments que donen veu i valor a les mirades des del rural. I això sense perdre de vista un context institucional supralocal que concentra serveis i infraestructures a les ciutats al temps que genera normatives que segueixen desequilibrant el territori valencià. El bastiment d’una ciutadania rural conscient del canvi climàtic alhora que esperonada a la participació en els processos institucionals esdevé una de les claus d’una sostenibilitat ambiental que ha de recolzar-se sobre una altra sostenibilitat: la social al rural. | Rural areas have been called to play a central role in the fight to mitigate the effects of climate change. The exogenous categorization that has divided and separated nature from society and culture had negative effects on the relation between rural dwellers and the Institutions that supposed to look after environmental sustainability.

En el present article es presenta un resúm del treball duta a terme durant el curs 2018-2019 a l’Escola Bellaterra. Des del curs 2001-2002, l'Escoleta, en el marc de la Xarxa d’escoles UNESCO, ha integrat, dins la seva programació de curs, diversos projectes. Aquests projectes transversals han esdevingut part de la manera de ser i de fer de l'escola, amb la intenció de fomentar en els i les nostres alumnes un coneixement científic vinculat als valors de cura, respecte i solidaritat pel món on viuen, així com una actitud compromesa en millorar-lo. El curs 2018-2019 tractem el tema del canvi climàtic.

El creixement econòmic està produint canvis en el metabolisme social. Les societats cada vegada consumeixen més materials i energia alhora que produeixen més quantitats de deixalles, tot impulsant un desplaçament geogràfic de fonts de recursos i embornals de residus. Això crea impactes que no són resolts per polítiques econòmiques o canvis en la tecnologia, i per tant, cauen desproporcionadament sobre alguns grups socials que moltes vegades protesten i resisteixen, encara que tals grups no sempre es defineixen com a ecologistes (Martínez Alier, 2003). La distribució ecològica es refereix, així, a les asimetries o desigualtats socials, espacials, temporals en l'ús que fan els humans dels recursos i serveis ambientals, comercialitzats o no, és a dir, la disminució dels recursos naturals, incloent-hi la pèrdua de biodiversitat i les càrregues de la contaminació. Per exemple, hi ha conflictes històrics i actuals per l’extracció de carbó (referents a la salut dels miners, la subsidència a la terra, la producció de diòxid de sofre) i l’extracció de petroli (sobrecendència del gas, pèrdua de biodiversitat). A nivell global, també més bombeig de combustibles fòssils significa més producció de diòxid de carboni, cosa que genera un conflicte per la distribució de les responsabilitats i els danys derivats del canvi climàtic (Martínez-Alier, 2009).

A les portes de què el Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) comenci a publicar el setembre d'enguany els resultats del cinquè informe sobre el canvi climàtic, aquesta nota fa un repàs a les polítiques d'adaptació que s'han dut a terme tant a nivell internacional com, particularment, a Catalunya. La finalitat és fixar l'estat de la qüestió en quest àmbit.

A les portes de què el Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) comenci a publicar el setembre d'enguany els resultats del cinquè informe sobre el canvi climàtic, aquesta nota fa un repàs a les polítiques d'adaptació que s'han dut a terme tant a nivell internacional com, particularment, a Catalunya. La finalitat és fixar l'estat de la qüestió en quest àmbit.

L'estat de Califòrnia, a Estats Units, ha dissenyat una àmplia política per al canvi climàtic, basada en una sèrie d'actes legislatius i administratius, en particular la *Assembly Bill 32 i les reglamentacions per part de la Junta de Recursos Atmosfèrics de Califòrnia (Califòrnia *Air *Resources *Board - *CARB). La política de Califòrnia agrega diversos programes, com l'adopció d'estàndards d'eficiència per a combustibles, el reciclatge obligatori per a diversos productes, la consecució de metes d'energia renovable en la generació d'electricitat i, especialment, un programa de limitació i comerç de drets d'emissió. Per mitjà d'aquest últim, Califòrnia desenvolupa diverses iniciatives internacionals, com la seva participació central en la Iniciativa per a Accions Regionals per al Clima en l'Oest (*Western *Climate *Initiative - *WCI), la connexió amb el sistema de limitació i comerç de drets d'emissió de la província canadenca de Quebec, i els esforços per integrar programes de reducció de la desforestació en els estats d'Acre (Brasil) i *Chiapas (Mèxic) al programa californià de limitació i comerç de drets d'emissió. Aquesta dimensió internacional de la política de Califòrnia per al canvi climàtic porta a una actuació internacional per part d'aquest estat *subnacional que s'assembla a la d'estats sobirans. Enfront d'aquest context, aquest estudi es realitza amb la finalitat de discutir l'actuació internacional de Califòrnia al costat d'altres jurisdiccions *subnacionales. D'aquesta manera, s'analitza com les polítiques *subnacionales per al canvi climàtic poden assumir una dimensió internacional semblant a la d'estats sobirans, discutint-se també alguns reptes que es presenten per a tant.

L’adaptació al canvi climàtic és un procés complex i dinàmic que s’ha observat que provoca capacitats adaptatives desiguals entre els múltiples actors d’un sistema socioecològic (SSE). Partint de les teories dels SSE sobre adaptació, aquesta tesi formula la pregunta: Com es relaciona l’adaptació divergent amb el conflicte i la cooperació en un SSE rural compartit entre actors pastorals i agro-pastorals? Per tal d’examinar les dinàmiques socials, ecològiques, institucionals i climàtiques, la tesi introdueix el concepte d’adaptació “divergent”. L’adaptació és divergent quan l’adaptació d’un grup d’actors provoca la subseqüent reducció de la capacitat adaptativa d’un altre grup d’actors en el mateix ecosistema, la qual cosa pot estar lligada a dinàmiques de cooperació i de conflicte. Per tal d’entendre l’adaptació divergent, he realitzat un estudi al Níger, un país amb nivells baixos de capacitat adaptativa que està situat al cor de la regió del Sahel-Sàhara, a l’Àfrica occidental. Diferents àrees d’estudi van ser seleccionades d’entre tres zones ecològiques a la regió de Tahoua: Tillia (una àrea principalment de pastura a la zona plujosa del Sahel-Sàhara), Keita (una àrea agro-pastoral a la zona del Sahel), i Madaoua (una zona principalment agrícola en el límit de la zona sudanesa-saheliana). La recerca ha tingut com a objectius: 1) entendre les percepcions dels canvis històrics, presents i futurs en els serveis dels ecosistemes i els mitjans de vida relacionats; 2) identificar les capacitats adaptatives dels múltiples actors; 3) explicar el ritme i el volum de la creació de “enclosures” al voltant de llacs efímers i permanents; i 4) analitzar les institucions multiescalars que donen suport a l’organització de l’espai rural i a la resolució dels seus conflictes. Les adaptacions divergents descrites en aquest estudi inclouen: l’expansió de cultius en zones de pastura, la introducció de pagaments per l’accés a l’aigua, i el desenvolupament d’horts de regadiu en llacs estacionals. L’adaptació divergent pot ser un procés que aporta més cooperació i equitat a la societat o pot augmentar els patrons ja arrelats d’injustícia i desigualtat. És un procés determinat pels patrons de degradació dels serveis dels ecosistemes, els règims canviants de propietat de la terra rellevants per les adaptacions, i el tipus i influència de les institucions en el procés d’adaptació. Basat en un exàmen exhaustiu de les adaptacions divergents, els resultats mostren que en les tres zones ecològiques l’expansió de cultius continua reemplaçant els sistemes mòbils de pasturatge, provocant conflictes en algunes ocasions. En aquest context, els mitjans de vida que depenen dels serveis dels ecosistemes d’aprovisionament i suport de l’agricultura són més destructius pels serveis múltiples que no pas els mitjans de vida i actors que es basen en el pasturatge. A Tillia, el foment dels pagaments per l’aigua contribueix als canvis en curs dels els règims de gestió de la terra, on els recursos passen de ser comuns i compartits a ser propietat privada. En una de les àrees de la zona oficial de pastures, la construcció de tancats al voltant de basses de reg comunes ha crescut a un ritme del 124% en un període de nou anys. Malgrat l’existència de lleis adequades per protegir els espais de pastures, aquestes rarament són aplicades, un problema agreujat pels conflictes en la governança, per una baixa responsabilitat i per la corrupció. Els participants en un grup de discussió sobre escenaris futurs de canvi climàtic van estar d’acord de manera unànime en què a les zones de pastures s’hi seguiran construint tancats i seran cultivades, atès especialment a què els pastors s’estan instal·lant en els poblats. L’adaptació divergent és un concepte de gran actualitat que pot ser de suma importància per a l’estudi de com l’adaptació i les capacitats adaptatives dels múltiples actors poden contribuir al conflicte i a la cooperació en el context de canvi climàtic. Aquesta tesi demostra empíricament la diversitat de fenòmens socials i ecològics que poden explicar el concepte d’adaptació divergent i contribueix en diversos àmbits científics i polítics pertinents per a la capacitat d’adaptació en SSE.
Climate change adaptation is a complex and dynamic process that has been found to produce unequal adaptive capacities for multiple users across a social ecological system (SES). Stemming from SES theories on adaptation, this thesis asks the question: How does divergent adaptation link to conflict and cooperation in a rural ‘farmer-herder’ SES? To examine social, ecological, institutional and climatic dynamics, the thesis introduces the concept ‘divergent’ adaptation. Adaptation is divergent when one user or group’s adaptation causes a subsequent reduction in another user or group’s adaptive capacity in the same ecosystem, which may be linked to cooperation and conflict dynamics. To understand divergent adaptation, I performed a case study land and water use conflicts within and between agro-pastoral and pastoral groups in Niger, a country with low levels of adaptive capacity that is located in the heart of the Sahel-Sahara region of West Africa. Sites were selected within three ecological zones in the region of Tahoua: Tillia (a primarily pastoral area in the Sahelo-Saharan rainfall zone), Keita (an agro-pastoral area in the Sahel zone), and Madaoua (a primarily agricultural area on the edge of the Sudano-Sahel zone). The research aimed to: 1) understand perceptions of historical, present, and future changes to ecosystem services and related livelihoods; 2) identify the adaptive capacities of multiple users; 3) explain the pace and volume of the development of enclosures around ephemeral and permanent lakes; and 4) analyze multi-scalar institutions supporting the organization of the rural space and resolution of land and water access conflicts therein. The divergent adaptations described in this study include: expanding cultivation into pastoral areas, introducing payments for water access, and developing irrigated gardening on seasonal lakes. Divergent adaptation can be a process that builds more cooperation and equity in society or enhances entrenched patterns of injustice and inequality, a process determined by the patterns of degradation of ecosystem services, the shifting land tenure regimes relevant to adaptations, and the type and influence of institutions on the adaptation process. Based on a rigorous examination of divergent adaptations, findings show that across the three ecological zones, expanding cultivation continues to supersede mobile pastoral systems, sometimes resulting in conflict. In this context, the cultivating livelihoods dependent upon certain ecosystem services for agricultural production are more destructive to multiple ecosystem services than the livelihoods of pastoralists and the users themselves. In Tillia, the exhortation of water payments contributes to the ongoing shifts of land management regimes from commonly-shared to privately owned resources. In one location in the official pastoral zone, fencing-in of common watering holes has grown at a rate of 124% over a period of nine years as a result of irrigated gardening. While the Rural and Pastoral Codes are in place to protect pastoral space, they are rarely enforced, a problem exacerbated by conflicting governance, low accountability, and corruption. Stakeholders at climate change scenario focus group, unanimously agree that pasture will continue to be enclosed and cultivated, especially as pastoralists settle in villages, thus constraining resources. Divergent adaptation is a state-of-the-art concept relevant for the study of how the differential adaptive capacities of multiple users contributes to conflict and cooperation in the context of climate change. Given the empirical findings, this thesis demonstrates the need for more equitable and inclusive decision-making processes at multiple scales of adaptation in the SES.

El canvi climàtic representa un dels majors reptes ambientals de l'actualitat, amb implicacions socials, econòmiques, distributives, polítiques i jurídiques, que amenaça la vida, la seguretat i el futur del planeta. Els impactes del canvi climàtic i, especialment, l'escalfament global, ja es perceben arreu del món i, Mèxic, no n’és una excepció. L'adaptació al canvi climàtic, com a assumpte central en l'agenda política, jurídica i acadèmica a nivell internacional i mexicà, és un tema relativament recent i, per tant, hi ha cert retard en el coneixement generat, especialment en l'àmbit de les polítiques públiques i la regulació jurídica; així com una bretxa entre els esforços enfocats a l'adaptació i els dedicats a la mitigació. Això, ha derivat en una resposta des coordinada, fragmentada i a remolc de la mitigació, tot i reconèixer la importància de l'adaptació per reduir els danys ocasionats pel canvi climàtic i la seva necessària complementarietat amb la mitigació. Aquesta tesi doctoral, per mitjà de l'anàlisi multidisciplinari i integral del procés d'adaptació al canvi climàtic a Mèxic i la seva regulació, pretén: i) contribuir a entendre la complexitat de l'adaptació com a resposta i la seva relació amb altres sectors i estratègies; ii) reduir la bretxa existent entre la mitigació i adaptació i generar un major equilibri entre ambdues; iii) enfortir la resposta d'adaptació de Mèxic en la política i l'àmbit jurídic; i iv) desenvolupar un marc amb propostes i mesures que facilitin l'adaptació arreu del país i promoguin la justícia climàtica.
El cambio climático representa uno de los mayores desafíos ambientales de la actualidad, con implicaciones sociales, económicas, distributivas, políticas y jurídicas, que amenaza la vida, la seguridad y el futuro del planeta. Los impactos del cambio climático y, en especial, del calentamiento global, ya se perciben en todas las partes del mundo y, en México, no es la excepción. La adaptación al cambio climático como asunto central en la agenda política, jurídica y académica, a nivel internacional y de México, es un tema relativamente reciente y, por tanto, existe un rezago en el conocimiento generado, en especial en el ámbito de la política pública y jurídico, así como una brecha entre los esfuerzos enfocadas a la adaptación con respecto a aquellos para la mitigación. Ello, ha derivado en una respuesta descoordinada, fragmentada y secundaria de la mitigación. A pesar de reconocerse la importancia de la adaptación como estrategia para reducir los riesgos y daños asociados al cambio climático y su necesaria complementariedad con la mitigación. La presente tesis doctoral, mediante el análisis multidisciplinar e integral del proceso de la adaptación al cambio climático en México y su regulación, pretende: i) contribuir a entender la complejidad de la adaptación como respuesta y su relación con otros sectores y estrategias; ii) reducir la brecha existente entre la mitigación y adaptación y generar un mayor equilibrio entre ambas; iii) fortalecer la respuesta de adaptación de México en la política y el ámbito jurídico; y iv) desarrollar un marco con propuestas y medidas que faciliten la adaptación en el país y promuevan la justicia climática.
Climate change is one of the biggest current environmental challenge, with social, economic, distributive, political and legal implications, which threatens the life, security and future of the planet. The impacts of climate change, particularly global warming, are already experiencing all over the world and, in Mexico, it is not the exception. Adaptation to climate change is the result of the process that involves making adjustments in human, natural and infrastructure systems in order to reduce the risks and damages associated with climate change impacts. An adequate adaptation avoids great economic losses and increases the well-being of people over time. However, adaptation as a central issue of the political, legal and academic agenda, both international and national level, is a relatively recent issue and, therefore, there is a lag in the knowledge generated, especially in public policy and legal field. Moreover, there is a gap between efforts focused on adaptation with respect to those for mitigation. This has led to an uncoordinated, fragmented and secondary response to mitigation. Despite recognizing the importance of adaptation as strategy to reduce the risks and damage caused by climate change and its necessary complementarity with mitigation. This doctoral thesis, through the multidisciplinary and comprehensive analysis of climate adaptation process in Mexico and its regulation, aims to: i) contribute to understanding the complexity of adaptation as a response and its relationship with other sectors and strategies; ii) reduce the existing gap between mitigation and adaptation and generate a better balance between both; iii) strengthen Mexico's adaptation response in politics and the legal field; and iv) develop a framework with proposals and measures that facilitate adaptation in the country and promote climate justice.

Les àrees costaneres han de fer front als riscos creixents relacionats amb la PNM. El Delta de l'Ebre és un ecosistema representatiu de la vulnerabilitat de les zones costaneres a la PNM. La producció d’arròs és la principal activitat econòmica, ocupant un 65 % de la superfície total, és sensible a la PNM, i l'augment de la salinitat del sòl, el factor més limitat de la producció. Per tant, cal analitzar els impactes de la PNM, és a dir, la inundació i la salinització del sòl, i desenvolupar les mesures d'adaptació adequades. Vam construir models espacials (1 × 1 m) sobre les zones més vulnerables a la inundació, pèrdua de sediments, salinitat del sòl i pèrdua de producció d'arròs. Mitjançant l’acoblament de dades SIG amb GLMz, i posteriorment, els models es van executar en diferents escenaris previstos per l'IPCC (AR5) fins a l’any 2100. També vam avaluar la viabilitat d'una mesura d'adaptació innovadora basada en la natura, que consisteix a recuperar els sediments atrapats en els embassaments de la conca a la plana deltaica. L'elevació (inversament) va ser la variable més important a l'hora d'explicar la variació en la salinitat del sòl, els models van predir una disminució de l'índex de producció d'arròs normalitzat (RPI) seguint el gradient d'elevació del delta. Depenent de l'escenari considerat, els models prediuen una reducció del RPI al 2010 del 62.1% al 54,6% per l’any 2100, en l'escenari més conservador (PNM = 0.53 m); i fins al 33.8% per al pitjor dels escenari considerat (PNM = 1.8 m), amb una disminució dels beneficis de fins a 300 € per hectàrea. Per als mateixos escenaris, la superfície d’arrossars inundada va ser del 36-90 %, i la pèrdua de sediment va ser de entre 122 i 418 milions de tones. La mesura d'adaptació proposada, basada en la natura, va tenir un efecte positiu en la producció d'arròs i es pot considerar una opció de gestió innovadora per mantenir els serveis ecosistèmics del Delta de l'Ebre, tot i la PNM. Els nostres models es poden aplicar a altres àrees deltaiques de tot el món, ajudant els agricultors i els ‘stakeholders’ a identificar àrees vulnerables als efectes de la PNM així com a desenvolupar plans de gestió.
Las zonas costeras tienen que hacer frente a los crecientes riesgos relacionados con la subida del nivel del mar (SLR). El Delta del Ebro es un valioso ecosistema representativo de la vulnerabilidad de las zonas costeras al SLR. La producción de arroz, la principal actividad económica de la zona, ocupa ca. el 65% de la superficie total, y es sensible a la SLR, y al aumento de la salinidad del suelo el factor más limitante en el cultivo del arroz. Por tanto, es necesario analizar los impactos de la SLR, es decir, la inundaciones y la salinización del suelo, y desarrollar medidas de adaptación apropiadas. Hemos construido modelos espaciales (1 × 1 m) en áreas propensas a inundación, pérdida de sedimentos, salinización del suelo y pérdida de producción de arroz. Se acoplaron datos de GIS con GLMz y los modelos se realizaron bajo diferentes escenarios predichos por el IPCC (AR5) hasta 2100. También evaluamos la viabilidad de una medida innovadora de adaptación basada en la naturaleza que consiste en reintroducir sedimentos atrapados en embalses de bajo Ebro a la llanura deltaica. La elevación (inversamente relacionada a la salinidad del suelo) fue la variable más importante para explicar la salinidad del suelo, por lo que los modelos predijeron una disminución en el Índice de Producción de Arroz normalizado (RPI) siguiendo el gradiente de elevación del delta. Según el escenario considerado, los modelos predicen una reducción de RPI del 62.1 % en 2010 a 54.6 % en 2100 para el escenario más conservador (SLR = 0.53 m); Y al 33,8 % en el peor escenario considerado (SLR = 1,8 m), con una disminución de los beneficios de hasta 300 €/ha. Para los mismos escenarios, la superficie de los campos de arroz inundados osciló entre 36 y 90 %, y la pérdida de sedimentos de 122 a 418 millones de toneladas. La medida de adaptación propuesta tuvo un efecto positivo en la producción de arroz y puede considerarse como una opción de gestión innovadora para mantener los servicios ecosistémicos del Delta del Ebro a pesar del SLR. Nuestros modelos pueden aplicarse a otras áreas deltaicas en todo el mundo, ayudando a los agricultores y a las partes interesadas a identificar áreas vulnerables a los impactos del SLR y a desarrollar planes de manejo.
Coastal areas have to cope with increasing risks related to SLR. The Ebro Delta is a valuable ecosystem representative of the vulnerability of coastal areas to SLR. Rice production is the main economic activity, occupying ca. 65 % of the total surface is sensitive to SLR, and the increase in soil salinity, the most limiting factor. Thus, it is necessary to analyse the impacts of SLR, i.e. flooding and soil salinization, and to develop appropriate adaptation measures. We built spatial models (1 × 1 m) in areas prone to be flooded, sediment loss, soil salinity, and rice production loss. We coupled data from GIS with GLMz and models were run under different scenarios predicted by IPCC (AR5) up to 2100. We also evaluated the feasibility of an innovative nature-based adaptation measure consisting in reintroducing sediments trapped in basin reservoirs into the delta plain. Elevation (inversely related) was the most important variable in explaining soil salinity, thus, models predicted a decrease in normalized Rice Production Index following the delta elevation gradient. Subjected to the scenario considered, the models predict a RPI reduction from 62.1 % in 2010 to 54.6 % by 2100 in the most conservative scenario (SLR = 0.53 m); and to 33.8 % in the worst considered scenario (SLR = 1.8 m), with a decrease of profit up to 300 € per hectare. For the same scenarios, the flooded rice fields’ area ranged 36-90 %, and the sediment loss 122-418 million tonnes. The nature-based adaptation measure proposed had a positive effect on rice production, and it can be considered as an innovative management option for maintaining the Ebro Delta ecosystem services although SLR. Our models can be applied to other deltaic areas worldwide, helping farmers and stakeholders to identify vulnerable areas to SLR impacts and to develop management plans.

La protecció del medi ambient es tradueix en la sostenibilitat del territori, i per tant del sentit sòl no urbanitzable que, no és només que es trobi apartat de la transformació urbanística sinó que mereix una sensible i significativa preocupació en atenció al règim de naturalesa rústica que li correspon. Examinant l'admissió de la normativa urbanística -en les seves successives versions al llarg del temps- als usos excepcionals del referit sòl, constatem un tracte heterogeni de la propietat, una pluralitat de regulacions autonòmiques, amb risc de contravenir la legislació estatal bàsica o la igualtat de tracte –bàsica o essencial– de tots els espanyols en l'exercici del seu dret de propietat (art. 149.1.1 CE). Però a aquest context, cal afegir-hi la tendència global del canvi climàtic amb la pèrdua de la biodiversitat i de la nostra qualitat de vida. Arran d’aquesta constatació, aquesta investigació apel·la al bloc normatiu ambiental (arts. 45, 46 i 47 CE) en ordre a assegurar a tots una digna qualitat de vida, i insta a continuar treballant en la protecció de la biodiversitat fent-la compatible amb l'activitat humana. Amb aquest propòsit, s’estudia el tractament clàssic dels usos excepcionals d’aquest sòl des de perspectives noves i la reconnexió amb el model territorial de la masia com a eix vertebrador de la biodiversitat. Per aquesta raó, la tesi adopta l’objectiu principal d’entroncar el règim jurídic de la catalogació de masies i cases rurals, que és d’aplicació a Catalunya a partir de 2002, amb la matèria ambiental i de desenvolupament sostenible. Per finalitzar, es proposen mesures per compensar les singularitats avantatjoses de la catalogació del patrimoni arquitectònic rural a Catalunya, sobre la qual s’entén que no recau una vinculació singular, i es pretén donar un tracte uniforme i sostenible a la problemàtica urbanística de desconnexió dels usos extraordinaris o els nous usos “quasi-urbanístics” del dit patrimoni amb l’entorn. Sobre aquests darrers usos, el present treball ha considerat, per les seves peculiaritats, el d’habitatge familiar –amb previsió de la divisió en propietat horitzontal, sense poder ser constitutiva d’una parcel·lació urbanística amb finalitats d’”usos urbans” associades en aquesta investigació al derogat concepte de “nucli de població”– i el d’establiment de turisme rural –com a negoci a l'alça que ha arribat al sector de l’habitatge d’ús turístic–. Així, es defensen aquestes mesures uniformitzadores per analogia amb altres sectors ambientals qualificats de risc actual per al propi benestar de la societat global, com és el cas de les zones inundables, i amb al·lusió, principalment, a la matèria de fiscalitat ambiental.
The environmental protection leads to sustainability of the territory and thus of the non- developable land which is not only set aside from urban transformation, but also deserves a sensitive and deep concern considering its rural nature. If we examine the acceptance by land regulations –in their subsequent versions– of the exceptional uses of such land, we can confirm a heterogeneous treatment of ownership and several differentiated regional regulations with the risk of contravening the basic state legislation or the –basic or essential– equal treatment of all Spanish people in exercising their right of ownership (section 149.1.1 of the Spanish Constitution). But in this context, we must also remind the global warming trend with the subsequent loss of biodiversity and our quality of life. As a result of this acknowledgment, this research appeals to the environmental regulatory framework (sections 45, 46 and 47 of the Spanish Constitution) to ensure all of us a decent quality of life and requires us to continue working in the protection of biodiversity, consistently with human activity. To this end, the classical treatment of the exceptional uses of such land from new approaches and the reconnection of the country house (“masia”) as the cornerstone of biodiversity with the territorial model, are being studied. For this reason, this thesis adopts the main purpose of forging links between legal regulations on country houses and farmhouses cataloguing, which is applicable to Catalonia since 2002, with the environment and sustainable development. Finally, measures are proposed to compensate the advantageous singularities of the rural architectural heritage cataloguing in Catalunya, on which there is no singular linking, and a uniform and sustainable treatment is intended of the urban problem of disconnection of the extraordinary uses or new “quasi-urban” uses of such heritage from the environment. On such latter uses, this work has considered, due to its particularities, the family home –foreseeing its division into a condominium, without constituting an urban plot with “urban uses” purposes in relation to the abolished concept of “population centre”– and the establishment of country tourism –as a growing business that has reached the tourist housing sector–. Then, these standardising measures are defended by analogy with other environmental areas qualified as a current risk for the well-being of global society, as it is the case of flood-prone areas, with special reference to environmental taxation.
La protección del medio ambiente se traduce en la sostenibilidad del territorio, y por lo tanto del sentido suelo no urbanizable que, no es solamente que se encuentre apartado de la transformación urbanística sino que merece una sensible y significativa preocupación en atención al régimen de naturaleza rústica que le corresponde. Examinando la admisión de la normativa urbanística –en sus sucesivas versiones a lo largo del tiempo– a los usos excepcionales del referido suelo, constatamos un trato heterogéneo de la propiedad, una pluralidad de regulaciones autonómicas, con riesgo de contravenir la legislación estatal básica o la igualdad de trato –básica o esencial– de todos los españoles en el ejercicio de su derecho de propiedad (art. 149.1.1 CE). Pero en este contexto, es necesario añadir la tendencia global del cambio climático con la pérdida de la biodiversidad y de nuestra calidad de vida. A partir de esta constatación, esta investigación apela al bloque normativo ambiental (arts. 45, 46 y 47 CE) en orden a asegurar a todos una digna calidad de vida, e insta a continuar trabajando en la protección de la biodiversidad haciéndola compatible con la actividad humana. Con este propósito, se estudia el tratamiento clásico de los usos excepcionales de este suelo desde perspectivas nuevas y la reconexión con el modelo territorial de la masía como eje vertebrador de la biodiversidad. Por esta razón, la tesis adopta el objetivo principal de entroncar el régimen jurídico de la catalogación de masías y casas rurales, que es de aplicación en Cataluña a partir de 2002, con la materia ambiental y de desarrollo sostenible. Para finalizar, se proponen medidas para compensar las singularidades ventajosas de la catalogación del patrimonio arquitectónico rural en Cataluña, sobre la que se entiende que no recae una vinculación singular, y se pretende dar un trato uniforme y sostenible a la problemática urbanística de desconexión de los usos extraordinarios o los nuevos usos “casi-urbanísticos” de dicho patrimonio con el entorno. Sobre estos últimos usos, el presente trabajo ha considerado, por sus peculiaridades, el de vivienda familiar –con previsión de la división en propiedad horizontal, sin poder ser constitutiva de una parcelación urbanística con finalidades de “usos urbanos” asociadas en esta investigación al derogado concepto de "núcleo de población"– i el de establecimiento de turismo rural –como negocio al alza que ha llegado al sector de la vivienda de uso turístico–. Así, se defienden estas medidas uniformizadoras por analogía a otros sectores ambientales calificados de riesgo actual para el propio bienestar de la sociedad global, como es el caso de las zonas inundables, i con alusión, principalmente, a la materia de fiscalidad ambiental.

Aquesta tesi s'ha desenvolupat en el marc d'un projecte europeu anomenat CLIMOOR; en aquest projecte s'ha utilitzat una nova aproximació metodològica per perllongar el període de sequera i augmentar la temperatura en ecosistemes arbustius. El CLIMOOR s'ha dut a terme en 4 països europeus (Regne Unit, Dinamarca, Holanda i Espanya) que es distribueixen al llarg d'un gradient natural en els factors climàtics que s'estudien (precipitació i temperatura). Els objectius concrets d'aquesta tesi van ser: 1) Descriure les característiques ecofisiològiques de dues espècies arbustives mediterrànies Erica multiflora i Globularia alypum, identificant els períodes d'estrès ambiental i les seves causes, 2) estudiar els efectes que podrien tenir en el futur condicions més seques o més càlides sobre l'ecofisiologia d'aquestes dues espècies mediterrànies, 3) comparar els efectes que aquests canvis climàtics podrien tenir sobre les espècies principals de 4 ecosistemes arbustius europeus. Durant els dos-tres anys d'estudi es van mesurar estacionalment diferents variables ecofisiològiques instantànies, com són el potencial hídric, l'intercanvi de gasos i la fluorescència de la clorofil·la a. També es van mesurar variables més integradores, com ara l'asimetria foliar, la concentració foliar de N y C, així com els seus isòtops estables, el creixement, la floració o la producció de biomassa aèria. Alguns dels resultats obtinguts són: (1) En les condicions climàtiques actuals, G. alypum és capaç d'aprofitar millor els períodes amb alta disponibilitat d'aigua de manera que mostra un millor rendiment fotosintètic i un més alt guany de carboni, la qual cosa es tradueix en un creixement anual major. (2) L'augment en la sequera va fer disminuir les tasses d'intercanvi de gasos d'E. multiflora i la producció de biomassa aèria en les dues espècies. També va retardar la majoria dels estadis fenològics de la floració d'aquestes dues espècies, reduint la producció de flors funcionals però augmentant la seva longevitat. (3) L'augment en la temperatura va incrementar l'eficiència fotoquímica potencial màxima en ambdues espècies, sobretot a la tardor i a l'hivern, la qual cosa indica que condicions més càlides en el futur podrien alleugerir les limitacions en el rendiment fotosintètic d'aquestes espècies degudes a les baixes temperatures. L'augment experimental en la temperatura també va incrementar la producció de biomassa aèria d'E. multiflora, però no de G. alypum. En canvi, va modificar la fenologia de la floració de G. alypum, però no d'E. multiflora. (4) Les tasses fotosintètiques van seguir el gradient latitudinal en la disponibilitat d'aigua. La reducció experimental de la precipitació va fer disminuir l'intercanvi de gasos en les espècies principals dels quatre països estudiats. No obstant això, les plantes al tractament de sequera van mostrar tasses fotosintètiques més elevades que les plantes control per a una mateixa quantitat de pluja acumulada durant els mesos anteriors a les mesures, es a dir, van mostrar una més gran eficiència fotosintètica en l'ús de l'aigua. (5) Les plantes al tractament de sequera van presentar eficiències fotoquímiques potencials més altes a migdia. (6) En general, la magnitud de la resposta a l'escalfament i a la sequera va ser diferent segons les condicions del lloc d'estudi (els llocs freds i humits, com són els del Nord d'Europa, van ser més sensibles a l'escalfament, mentre que l'ecosistema mediterrani estudiat, més càlid i més sec, va ser més sensible a la sequera), de l'estació de l'any (els processos estudiats van ser més sensibles a l'escalfament a l'hivern que a l'estiu) i de l'espècie. Les diferents respostes a la sequera i a l'augment en la temperatura de les dues espècies mediterrànies E. multiflora i G. alypum suggereix que en el futur podria haver un canvi en les seves abundàncies relatives. A més a més, els ajustos fenològics observats podrien alterar les seves interaccions amb altres organismes (per ex. polinitzadors). Tot això, podria conduir a un canvi en la composició d'espècies i en l'estructura d'aquests ecosistemes en resposta als canvis en la precipitació i en la temperatura que s'esperen per a les properes dècades.

The application of the different parameters of the territorial transformations according to the determining factors for each one of the study periods through the Geographic Information Systems and the subsequent calculation of the exposure and the vulnerability of the floods has allowed to identify the flooding areas and the degree of damage. Also, assess the damage of the structures and contents affected by each of its uses, in accordance with the pre-established unitary prices by the different administrations. According to the experimental methodology used, it would start from damages quantified at €104 M today, which would double up to €202 M for B1 scenario/stage of 2050 and would reach maximum values of €268 M for the scenario A2 of 2050. The results obtained demonstrate the potential damages caused by the territorial transformations and amplified by the dynamics associated with the climate change. Therefore, it is necessary to take measures to minimize the risk and losses caused by floods. In this sense, it is proposed to organise the territory with the aim of making it more resilient and to reduce its exposure and vulnerability to the risk of floods. Urban planning must adapt to climate change and, especially, to the flood risk. At the same time, it is necessary to have local and municipal emergency plans for the basin, that include risk prevention and reduction measures, and establish warning systems for emergency managers and citizens themselves.
L’aplicació dels diferents paràmetres de les transformacions territorials d’acord amb els condicionants per cadascun dels períodes d’estudi a través dels Sistemes d’Informació Geogràfica i el càlcul posterior de l’exposició i la vulnerabilitat de les inundacions han permès identificar les zones inundables i el grau d’afectació. També valorar els danys de les estructures i dels continguts afectats per cadascun dels seus usos, d’acord amb els preus unitaris preestablerts per diferents administracions. Segons la metodologia experimental emprada, es partiria d’uns danys quantificats en 104 M€ de l’actualitat, els quals es doblarien fins als 202 M€ per l’escenari 2050 B1, i s’assolirien uns valors màxims de 268 M€ per a l’escenari 2050 A2. Els resultats obtinguts posen en evidència els danys potencials causats per les transformacions territorials i amplificats per les dinàmiques associades al canvi climàtic. Així doncs, cal prendre mesures per minimitzar els risc i les pèrdues ocasionades per les inundacions. En aquest sentit, es proposa ordenar el territori amb l’objectiu de fer-lo més resilient i reduir la seva exposició i vulnerabilitat al risc d’inundacions. El planejament urbanístic s’ha d’adaptar al canvi climàtic i, en especial, al risc d’inundació. Paral·lelament, ens cal disposar de plans d’emergència locals i supramunicipals de conca que incloguin les mesures de prevenció i reducció del risc, i fixar sistemes d’alerta dels gestors d’emergència i de la pròpia ciutadania

Aquesta tesi analitza els impactes recents del canvi global sobre els boscos de l’Espanya peninsular basant-se en la informació de les parcel·les dels dos darrers inventaris forestals nacionals (IFN2 i IFN3). Es tenen en compte, a la vegada, els efectes complementaris del clima, l’estructura del bosc i altres factors locals. Un estudi d’aquestes característiques –a escala regional amb un important gradient climàtic, en clima mediterrani (on l’aigua és un dels principals factors limitants) i on, d’acord amb les projeccions dels model climàtics, el canvi climàtic pot ser especialment acusat en el futur– fa que aquesta aproximació sigui especialment rellevant per les implicacions que podria tenir en les funcions i serveis ecosistèmics que ofereixen els boscos. Per mitjà de models estadístics apropiats hem analitzar els efectes sobre els estocs i el balanç de carboni (C), els canvis demogràfics i els canvis en la distribució geogràfica de les espècies arbòries. Els principals resultats són: 1) La riquesa estructural és el principal predictor de l’estoc de C per hectàrea amb els valors més elevats en els rodals amb major riquesa estructural. Les variables climàtiques tenen principalment efectes indirectes sobre l’estoc a través de la riquesa estructural i tenen un efecte predictiu directe baix quan es tenen en compte totes les variables predictores a la vegada; 2) Els bosc no pertorbats de l’Espanya peninsular estan acumulant C a una taxa de 1.4 Mg C ha-1 any-1. Les variables estructurals són els principals determinants del creixement del bosc i dels canvis en l’estoc de C. La disponibilitat d’aigua està positivament relacionada amb el creixement i la taxa d’acumulació de C. L’escalfament recent ha reduït el creixement i la taxa d’acumulació de C especialment en les zones més humides; 3) Les elevades taxes de regeneració dels planifolis es pot explicar per la seva major habilitat per mantenir un elevat banc de plançons degut a la seva tolerància a l’ombra. L’abundància de plançons de coníferes i de planifolis està principalment determinat per l’estructura forestal, mentre que els efectes directes de les pertorbacions i el clima han estat més modestos. No s’ha detectat cap efecte de l’escalfament recent i; 4) La majoria d’espècies arbòries de l’Espanya peninsular s’han mogut muntanya amunt capa zones més fresques. Ara bé la major part dels patrons observats, inclosos alguns canvis geogràfics inesperats, s’expliquen per l’estructura forestal. Les principals conclusions són: 1) Els nostres resultats suggereixen que per aconseguir un major estoc de C és necessari promoure una major riquesa estructural gestionant els boscos com a masses irregulars afavorint els planifolis per damunt de les coníferes. 2) L’efecte negatiu de l’escalfament en la taxa d’acumulació de C desapareix si només es tenen en compte els boscos gestionats, emfatitzant el potencial que pot tenir la gestió forestal per mitigar l’efecte negatiu del canvi climàtic; 3) La resposta diferencial de les coníferes i els planifolis al tancament de capçades suggereix un probable increment dels primes a expenses de les segones. Aquesta transició pot tenir lloc més d’hora en els rodals on la dinàmica de tancament de les capçades és més ràpida i; 4) L’abandonament de la gestió forestal i les pertorbacions (p.e., focs) de les darreres dècades ha dut a l’expansió dels planifolis a expenses de les coníferes, degut a la seva major habilitat per fer front als factors biòtics com la competència. No és gens clar que aquesta tendència pugui mantenir-se en el futur degut a l’increment de l’aridesa de les projeccions dels models climàtics, tenint en compte la major habilitat de les coníferes per fer front als esdeveniment climàtics extrems.
This Ph D Thesis analyzes the recent impact of global change on forests of Peninsular Spain using the information of the two last national forest inventories (IFN2 and IFN3). It takes into account at the same time the complementary effects of climate, forest structure and other local factors. A study of such characteristics –at a regional scale, with an important climatic gradient, in a Mediterranean climate (where water is one of the main limiting factors) and where, according to the predictions of climatic models, climatic change may be especially important in the future– makes that this approach is especially relevant for the implications that these changes may have on ecosystem services offered by forests. By means of appropriate statistical models I have analyzed the effects of these impacts on stocks and carbon (C) balance, demographic changes and geographical changes in the distribution of tree species. The main results are: 1) The structural richness is the main predictor of stand tree C stock with larger C stocks in structurally richer stands. Climate variables have mainly an indirect effect through structural richness but a smaller direct predictive ability when all predictors are considered.; 2) Undisturbed forests in Peninsular Spain are accumulating C at a rate of 1.4 Mg C ha-1 yr-1. The forest structural variables are the main determinants of forest growth and C stock change. Water availability was positively related to growth and C accumulation. Recent warming has reduced growth rate and C accumulation, especially in wet areas; 3) The higher values of regeneration rate of broadleaves can be explained because of their ability to maintain a higher sapling bank due to their higher shadetolerance. Sapling abundance and regeneration rate were mainly determined by stand structure, both in conifers and broadleaves, whereas the direct effects of disturbances and climate were relative small and there was no detectable effect of recent warming and; 4) The geographic distribution of most tree species in peninsular Spain has moved upwards towards cooler environments. We also show that most of the observed patterns, including some counterintuitive geographic shifts, are explained by forest structure. The main conclusions are: 1) To achieve a greater standing C stock, our results suggest the need for promoting high structural richness by managing for uneven-aged stands and favoring broadleaf over conifer species; 2) Interestingly, the negative effect of warming on forest C accumulation disappears if only managed stands are considered, emphasizing the potential of forest management to mitigate the effects of climate change; 3) The differential response of conifers and broadleaves to canopy closure suggests a likely increment of broadleaves at the expense of conifers. This transition could occur earlier in stands with faster canopy closure dynamics and; 4) Changes in forest management practices (i.e., forest abandonment) and disturbances (e.g., fires) during the last decades have leaded to the expansion of broadleaves over conifers, due to their greater ability to cope with biotic factors such as competition. It is unclear whether this trend will continue under the greater aridness projected by climate models, considering the greater ability of conifers to cope with extreme drought events.

Temperature is likely to be one of the most important abiotic factors given how it affects the physiology of the whole organism and as a consequence, it has an essential role in ecology and evolution. However, how the geographical (and temporal) variation of temperature is related to physiology still raises many questions. Several macrophysiological hypotheses have been proposed to explain the variation patterns of thermal physiological parameters across ecological gradients. Among them, Janzen’s (1967) 'seasonality’ hypothesis is probably one of the most relevant as it has awakened a great interest in other areas besides physiology itself, such as biogeography, ecology, evolution and conservation biology. Janzen (1967) proposed that tropical species are specialists to thermally stable environments and therefore would be more limited to dispersing altitudinally (up or down mountain) than temperate species because of evolved physiological barriers. These biologically based dispersal constraints may be act as a selective mechanism promoting isolation in the populations and thus fuelling speciation rates in tropical mountain ranges, considered the most diverse hotspots in the world. The present thesis explores the evolution in the thermal sensitivity of amphibians across a broad tropical elevational range (4000 meters) in the tropical Ecuadorian Andes and propose the likely environmental causes (altitude and microenvironment) driving the extraordinary diversity in physiological parameters across the gradient. This information also provides essential insight for predicting which species or populations are most vulnerable to global warming. Through estimates of thermal sensitivity in larval and adult amphibians we show, through comparative methods, how thermal sensitivity and tolerance limits diverge along the elevational gradient. We demonstrate that environmental variation at the individual scale is important when testing some of the main macrophysiological hypotheses being better predictors of thermal physiological diversity in amphibians. We demonstrate that amphibians’ thermal physiology is strongly influenced by their thermal environment but also some of its variation may be limited by inherent constraints. A further main finding is the empirical demonstration that physiological barriers in tropical mountains are ‘higher’ upwards than downwards, refining Janzen´s paradigm that altitude functions as a barrier through cold tolerance whereas warm evolution occurs contrarily only transversally (horizontally) through habitat selection. Finally, this thesis suggests that lowland tropical amphibians are more vulnerable to an increase of temperature than their upland counterparts, because they are currently experiencing environmental temperatures close to their physiological optima and heat tolerance. Yet, the use of microclimatic information predicts how, in some cases, highland species may be also vulnerable to suffer heat stress and will therefore need to search for thermal shelters to avoid extreme heat events.
La temperatura es probablement un dels factors abiòtics més importants, ja que afecta la fisiologia de tot l'organisme i, com a conseqüència, té un paper essencial en ecologia i evolució. No obstant això, com la variació geogràfica (i temporal) de la temperatura està relacionada amb la fisiologia encara planteja moltes preguntes. S'han proposat diverses hipòtesis macrofisiològiques per explicar els patrons de variació dels paràmetres fisiològics tèrmics a través de gradients ecològics. Entre elles, la hipòtesi de "estacionalitat" de Janzen (1967) és probablement una de les més rellevants, ja que ha despertat un gran interès en altres àrees més enllà de la pròpia fisiologia, com la biogeografia, l'ecologia, l'evolució i la biologia de la conservació. Janzen (1967) va proposar que les espècies tropicals són fisiològicament especialistes ja que viuen en ambients de temperatures estables i, per tant, estarien menys capacitades que les espècies temperades a dispersar-se altitudinalment (muntanya amunt o avall), a causa de les barreres fisiològiques a les que estan evolutivament limitades. Aquesta restricció en la seva dispersió es considera un mecanisme selectiu que promou l'aïllament de les poblacions i, per tant, incrementa les taxes d'especiació en les zones muntanyoses tropicals, considerades les zones més biodiverses del món. Aquesta tesi explora l'evolució de la sensibilitat tèrmica dels amfibis al llarg d'un ampli gradient altitudinal tropical (4000 metres) als Andes equatorians tropicals i proposa algunes de les possibles causes ambientals (altitud i microambient) que promouen la extraordinària diversitat en els paràmetres fisiològics. Aquestes dades ens proporcionen, també, una informació essencial per predir quines espècies o poblacions seran més vulnerables a l'escalfament global. Mitjançant estimacions de sensibilitat tèrmica en larves i amfibis adults mostrem, a través de mètodes comparatius, com els límits de sensibilitat tèrmica (CTmax i CTmin) divergeixen al llarg del gradient altitudinal. Demostrem que la variació ambiental a escala individual és molt important quan es comproven algunes de les principals hipòtesis macrofisiològiques, ja que són un millor predictor de la diversitat fisiològica tèrmica en els amfibis. Demostrem que la fisiologia tèrmica dels amfibis està fortament influenciada per la temperatura a la que estan exposats però, també, algunes de les seves variacions poden estar limitades inherentment. Altres resultats principals són la demostració empírica que les barreres fisiològiques en les muntanyes tropicals són "més altes" cap amunt que cap avall, de manera que es redefineix el paradigma de Janzen: les barreres altitudinals funcionen a través de l'adaptació al fred (per tant cap amunt), mentre que l'evolució al calor es produeix de forma horitzontal, a través de la selecció d'hàbitats. Finalment, aquesta tesi suggereix que els amfibis tropicals de zones baixes, en comparació als de zones altes, són més vulnerables al augment de les temperatures, ja que actualment experimenten temperatures ambientals properes al seu òptim fisiològic (Topt) i tolerància a la calor (CTmax). Tanmateix, l'ús de la informació microclimàtica prediu que, en alguns casos, les espècies d’alta muntanya podrien ser també vulnerables a patir estrès tèrmic i, per tant, hauran de buscar refugi tèrmics per tal d’evitar els extrems de calor.

[ES] Las grandes presas, así como los diques de protección, son infraestructuras críticas cuyo fallo puede conllevar importantes consecuencias económicas y sociales. Tradicionalmente, la gestión del riesgo y la definición de estrategias de adaptación en la toma de decisiones han asumido la invariabilidad de las condiciones climáticas, incluida la persistencia de patrones históricos de variabilidad natural y la frecuencia de eventos extremos. Sin embargo, se espera que el cambio climático afecte de forma importante a los sistemas hídricos y comprometa la seguridad de las presas, lo que puede acarrear posibles impactos negativos en términos de costes económicos, sociales y ambientales. Los propietarios y operadores de presas deben por tanto adaptar sus estrategias de gestión y adaptación a medio y largo plazo a los nuevos escenarios climáticos. En la presente tesis se ha desarrollado una metodología integral para incorporar los impactos del cambio climático en la gestión de la seguridad de presas y en el apoyo a la toma de decisiones. El objetivo es plantear estrategias de adaptación que incorporen la variabilidad de los futuros riesgos, así como la incertidumbre asociada a los nuevos escenarios climáticos. El impacto del cambio climático en la seguridad de presas se ha estructurado utilizando modelos de riesgo y mediante una revisión bibliográfica interdisciplinaria sobre sus potenciales efectos. Esto ha permitido establecer un enfoque dependiente del tiempo que incorpore la evolución futura del riesgo, para lo cual se ha definido un nuevo indicador que evalúa cuantitativamente la eficiencia a largo plazo de las medidas de reducción de riesgo. Además, para integrar la incertidumbre de los escenarios futuros en la toma de decisiones, la metodología propone una estrategia robusta que permite establecer secuencias optimizadas de implementación de medidas correctoras para la adaptación al cambio climático. A pesar de las dificultades para asignar probabilidades a eventos específicos, esta metodología permite un análisis sistemático y objetivo, reduciendo considerablemente la subjetividad. Esta metodología se ha aplicado al caso real de una presa española susceptible a los efectos del cambio climático. El análisis se centra en el escenario hidrológico, donde las avenidas son la principal carga a la que está sometida la presa. Respecto de análisis previos de la presa, los resultados obtenidos proporcionan nueva y valiosa información sobre la evolución de los riesgos futuros y sobre cómo abordarlos. En general, se espera un aumento del riesgo con el tiempo; esto ha llevado a plantear nuevas medidas de adaptación que no están justificadas en la situación actual. Esta es la primera aplicación documentada de un análisis exhaustivo de los impactos del cambio climático sobre el riesgo de rotura de una presa que sirve como marco de referencia para la definición de estrategias de adaptación a largo plazo y la evaluación de su eficiencia.
[CAT] Les grans preses, així com els dics de protecció, són infraestructures crítiques que si fallen poden produir importants conseqüències econòmiques i socials. Tradicionalment, la gestió del risc i la definició d'estratègies d'adaptació en la presa de decisions han assumit la invariabilitat de les condicions climàtiques, inclosa la persistència de patrons històrics de variabilitat natural i la probabilitat d'esdeveniments extrems. No obstant això, s'espera que el canvi climàtic afecte de manera important als sistemes hídrics i comprometi la seguretat de les preses, la qual cosa pot implicar possibles impactes negatius en termes de costos econòmics, socials i ambientals. Els propietaris i operadors de preses deuen per tant adaptar les seues estratègies de gestió i adaptació a mitjà i llarg termini als nous escenaris climàtics. En la present tesi s'ha desenvolupat una metodologia integral per a incorporar els impactes del canvi climàtic en la gestió de la seguretat de preses i en el suport a la presa de decisions. L'objectiu és plantejar estratègies d'adaptació que incorporen la variabilitat dels futurs riscos, així com la incertesa associada als nous escenaris climàtics. L'impacte del canvi climàtic en la seguretat de preses s'ha estructurat utilitzant models de risc i mitjançant una revisió bibliogràfica interdisciplinària sobre els seus potencials efectes. Això ha permès establir un enfocament dependent del temps que incorpori l'evolució futura del risc, per a això s'ha definit un nou indicador que avalua quantitativament l'eficiència a llarg termini de les mesures de reducció de risc. A més, per a integrar la incertesa dels escenaris futurs en la presa de decisions, la metodologia proposa una estratègia robusta que permet establir seqüències optimitzades d'implementació de mesures correctores per a l'adaptació al canvi climàtic. A pesar de les dificultats per a assignar probabilitats a esdeveniments específics, esta metodologia permet una anàlisi sistemàtica i objectiva, reduint considerablement la subjectivitat. Aquesta metodologia s'ha aplicat al cas real d'una presa espanyola susceptible a l'efecte del canvi climàtic. L'anàlisi se centra en l'escenari hidrològic, on les avingudes són la principal càrrega a la qual està sotmesa la presa. Respecte d'anàlisis prèvies de la presa, els resultats obtinguts proporcionen nova i valuosa informació sobre l'evolució dels riscos futurs i sobre com abordar-los. En general, s'espera un augment del risc amb el temps; això ha portat a plantejar noves mesures d'adaptació que no estarien justificades en la situació actual. Aquesta és la primera aplicació documentada d'una anàlisi exhaustiva dels impactes del canvi climàtic sobre el risc de trencament d'una presa que serveix com a marc de referència per a la definició d'estratègies d'adaptació a llarg termini i l'avaluació de la seua eficiencia.
[EN] Large dams as well as protective dikes and levees are critical infrastructures whose failure has major economic and social consequences. Risk assessment approaches and decision-making strategies have traditionally assumed the stationarity of climatic conditions, including the persistence of historical patterns of natural variability and the likelihood of extreme events. However, climate change has a major impact on the world's water systems and is endangering dam safety, leading to potentially damaging impacts in terms of economic, social and environmental costs. Owners and operators of dams must adapt their mid- and long-term management and adaptation strategies to new climate scenarios. This thesis proposes a comprehensive approach to incorporate climate change impacts on dam safety management and decision-making support. The goal is to design adaptation strategies that incorporate the non-stationarity of future risks as well as the uncertainties associated with new climate scenarios. Based on an interdisciplinary review of the state-of-the-art research on its potential effects, the global impact of climate change on dam safety is structured using risk models. This allows a time-dependent approach to be established to consider the potential evolution of risk with time. Consequently, a new indicator is defined to support the quantitative assessment of the long-term efficiency of risk reduction measures. Additionally, in order to integrate the uncertainty of future scenarios, the approach is enhanced with a robust decision-making strategy that helps establish the consensus sequence of measures to be implemented for climate change adaptation. Despite the difficulties to allocate probabilities to specific events, such framework allows for a systematic and objective analysis, reducing considerably the subjectivity. Such a methodology is applied to a real case study of a Spanish dam subjected to the effects of climate change. The analysis focus on hydrological scenarios, where floods are the main load to which the dam is subjected. The results provide valuable new information with respect to the previously existing analysis of the dam regarding the evolution of future risks and how to cope with it. In general, risks are expected to increase with time and, as a result, new adaptation measures that are not justifiable for the present situation are recommended. This is the first documented application of a comprehensive analysis of climate change impacts on dam failure risk and serves as a reference benchmark for the definition of long-term adaptation strategies and the evaluation of their efficiency.
Fluixá Sanmartín, J. (2020). Adaptation strategies of dam safety management to new climate change scenarios informed by risk indicators [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/157634
TESIS

Els recursos hídrics tenen un valor fonamental tant pels ecosistemes com per a la societat. No obstant, canvis en el clima, poblacionals, en el consum, d’usos del sòl i la urbanització afectaran la seva qualitat i disponibilitat futura. A Andorra, la confluència del canvi climàtic i un model socioeconòmic amb un pes important de la indústria turística basada en un ús intensiu de l’aigua podria comprometre la sostenibilitat futura dels recursos hídrics. Aquesta recerca analitza els recursos hídrics d’Andorra i la seva sostenibilitat futura mitjançant el model WEAP. Aquest presenta una estimació inicial de la demanda nacional d’aigua segregada en els principals consumidors d’aigua del país i explora l'evolució futura dels recursos hídrics combinant escenaris climàtics i d’usos del sòl amb escenaris socioeconòmics (evolució de la població, del turisme, del consum i la producció de neu artificial). Els resultats de les projeccions climàtiques i usos del sòl preveuen una variació del cabal mig anual d’entre -40,5 % i +24 % en funció del canvi projectat de temperatura (0°C,+2°C i +4°C) i precipitació (-20%, 0 i +20%). Aquesta disminució del cabal és més important durant la primavera i es detecta un avançament del pic de cabal de juny a maig degut a la fosa prematura de la coberta de neu. Pel cas dels escenaris d’usos del sòl, el seu impacte en la reducció del cabal és menor que l’efecte climàtic. Es defineixen quatre escenaris socioeconòmics (Continuïtat, Decreixement, Futur creixement de la producció de neu artificial i Eficient) que s'han combinat amb els diferents escenaris de canvi climàtic i d’usos del sòl. Els resultats mostren que en termes generals i a escala de país l’impacte del canvi climàtic no comprometrà la demanda futura d’aigua. Tanmateix, quan analitzem les conques més petites del Valira del Nord i del Valira d’Orient observem que en algunes ubicacions i períodes determinats, es poden donar situacions crítiques i comprometre la capacitat de satisfer totes les demandes. Quan es considera un augment de la temperatura de 2 °C només s’observen situacions de conflicte en la Conca del Valira d’Orient pels escenaris de continuïtat i de futura producció de neu artificial durant el mes de gener. La resta d’escenaris on s’identifiquen conflictes entre la disponibilitat de recurs i la demanda d’aigua es donen amb un canvi en la temperatura més extrem de 4°C. El model WEAP-Andorra es demostra com una eina útil per donar suport a la gestió, la presa de decisions i el disseny de polítiques de gestió sostenible de l’aigua i d’adaptació al canvi climàtic i que ens ha permès realitzar una sèrie de recomanacions i mesures d’adaptació per Andorra.
Water resources have a fundamental value for both ecosystems and society. However, changes in climate, population, consumption, land use and urbanization are impacting its quality and future availability. In Andorra, the confluence of climate change and a socioeconomic model changes with an important weight of tourism industry based with an intensive use of water could threaten the future sustainability of water resources.   This research aims to explore water resources of Andorra and its long-term sustainability using the WEAP model. The WEAP-Andorra model presents an initial estimate of the national water demand segregated into the main water consumers of the country and explores the future evolution of water resources combining climatic and socioeconomic scenarios (evolution of the population, tourism, consumption and ski resorts snowmaking).  The results of climate projections and land uses predict a change in the average annual streamflow between -40.5% and + 24% based on the projected change in temperature (0 ° C, + 2 ° C and + 4 ° C) and precipitation (-20%, 0 and + 20%). This decrease in streamflow is most significant during the spring with a shift of the streamflow peak from June to May due to premature melting of the snow cover. In the case of land use scenarios, their impact on flow reduction is less significant than the climatic effect.  Four socio-economic scenarios are defined (Business as Usual, Degrowth, Future growth of snowmaking and Efficient) to be combined with the different scenarios of climate change and land use. Results show that at country scale the impact of climate change will not compromise the future water demand. However, when we analyze the smaller basins of Valira del Nord and Valira d’Orient, we observe that in specific locations and periods it could be some challenges to achieve all the required demands. When a temperature increase of 2 °C is considered, only situations of potential conflict are observed in the Valira d'Orient Basin in the Business as Usual scenario and future snowmaking scenario during the month of January. All scenarios present conflicts between resource availability and water demand occur when a more extreme change in temperature of 4 °C is simulated.   The WEAP-Andorra model developed in this research shows to be a useful tool to support management, decision-making and the design of policies for sustainable water management and adaptation to climate change and has allowed us to propose recommendations and adaptation measures for Andorra.