Academic literature on the topic 'Arts del llenguatge'

Based on a keynote address delivered at the 2017 Child and the Book conference in Valencia on interdisciplinary links between children’s literature and the arts, this essay draws on its author’s experience first as a children’s literature scholar focused on picture books and then as a volunteer guide and docent for school tours in art museums. It explores how visits to art museums might be enriched by thinking about the art in them in the ways in which we think about the art in children’s picture books- as images illuminated by a context of nearby images and the verbal language they appear in connection with. After an exploration of common assumptions about how to look at art in museums and a consideration of the ways in which our knowledge of picture books might influence our interactions with that art, the essay also briefly considers how museum art might influence our understanding and appreciation of picture books.Key words: art, picture books, museums, galleries, context ResumenBasado en la conferencia plenaria pronunciada en 2017 en el congreso en Valencia The Child and the Book sobre vínculos interdisciplinares entre la literatura infantil y las artes, este artículo utiliza la experiencia del autor como guía voluntario y docente para visitas escolares a museos artísticos. Explora cómo las visitas a museos de arte pueden ser enriquecidas pensando acerca del arte que contienen de la manera en la que pensamos sobre el arte en los álbumes para niños y niñas – como imágenes iluminadas por un contexto de imágenes cercanas y por el lenguaje verbal que aparece en conexión con ellas. Tras una exploración de las asunciones habituales sobre cómo mirar el arte en los museos y una consideración sobre las maneras en las que nuestro conocimiento de los álbumes puede influir nuestras interacciones sobre este arte, el ensayo considera también brevemente cómo el arte de los museos puede influir nuestra comprensión y apreciación de los álbumes.Palabras clave: arte, álbumes, museos, galerías, contexto. ResumBasat en la conferencia plenària pronunciada el 2017 al congrés a València The Child and the Book sobre vincles interdisciplinaris entre la literatura infantil i les arts, aquest article utilitza l’experiència de l’autor com a guia voluntari i com a docent per a visites escolars a museus artístics. Explora com les visites a museus d’art poden ser enriquides tot pensant sobre l’art que hi contenen de la manera en la que pensem sobre l’art en els àlbums per a infants – com a imatges il·luminades per un context d’imatges properes i pel llenguatge verbal que apareix en connexió amb elles. Després d’una exploració de les assumpcions habituals sobre com mirar l’art als museus i una consideració sobre les maneres en les quals el nostre coneixement dels àlbums pot influir les nostres interaccions sobre aquest art, l’assaig considera també breument com l’art dels museus pot influir la nostra comprensió i apreciació dels àlbums.Paraules clau: art, àlbums, museus, galeries, context.

Aquesta tesi s'interessa per l'activació poètica del llenguatge com a matèria primera de diverses manifestacions artístiques, al marge del focus estrictament literari. L'objectiu principal és situar l'art del llenguatge en la perspectiva de la diversitat lingüística. Explorem la hipòtesi que les manifestacions de l'art del llenguatge s'articulen al voltant de dos eixos: una dimensió lingüística activada poèticament (locus d'activació) / una ideologia lingüística latent. Un cop detectada la tendència de les manifestacions d'art del llenguatge a inscriure's en el marc referencial d'un sistema lingüístic únic, situem les consideracions anteriors en la perspectiva de la diversitat lingüística: - (Locus d'activació poètica) Presentem la coevolució dels loci de la funció poètica (referència, dixi, performativitat) amb els loci postulats per la teorització sobre diversitat lingüística; - (Ideologia lingüística) Presentem una breu síntesi històrica de l'aproximació a la diversitat lingüística i intercalem alguns exemples rellevants d'art del llenguatge que se'n deriven. En aquest punt tornem a valorar l'estat de la qüestió i identifiquem quin és el locus activat de manera predominant en l'art del llenguatge en context de diversitat lingüística, i quina concepció del llenguatge (aproximació a la diversitat lingüística) hi ha latent. A partir dels resultats d'aquesta valoració i de la identificació de vies que considerem poc explorades, presentem una proposta heurística en les dues direccions que marquen la recerca: Pel que fa al locus d'activació, proposem l'activació poètica/ cerca de la poètica implícita d'un aparell teòric (Talmy 2000a). Pel que fa a la ideologia lingüística, activem l'aproximació d'Édouard Glissant ("le multilingüisme, un mode de l'imaginaire"). La inclinació per un determinat sentit de la poètica —la poètica implícita- ha deixat fora un espectre molt ampli de manifestacions d'art del llenguatge possibles. La tesi presenta una interpretació nova, o en termes heurístics nous, a un conjunt de dades i marcs teòrics i aporta hipòtesis i propostes de recerca i creació derivades. En particular: una perspectiva sobre l'art del llenguatge al marge del "prejudici literari"; i la identificació de dos paràmetres que articulen les manifestacions d'art del llenguatge - aquesta identificació, en fer explícites les variables en joc, implica un potencial heurístic per al qual presentem, experimentalment, les dues propostes mencionades (Talmy i Glissant)-.
This thesis focuses on language as a medium of art and attempts to put the art of language in the perspective of linguistic diversity. The hypothesis is explored that the outputs of the art of language are generated through two parameters: (a) A linguistic dimension poetically activated (locus of poetic activation); (b) Latent linguistic ideology. After assessing the prevalence of by default monolingual activation, we reframe the above hypothesis in the context of linguistic diversity: (a') (locus of poetic activation) – An outline of how loci of poetic function (reference, deixis, performativity) coevolve with loci of linguistic diversity relevant from a Boasian perspective; (b') (linguistic ideology) A brief historical account of the approaches to linguistic diversity in relation with some manifestations of the art of language. After assessing the reach of (a') and (b'), a heuristic approach (to explore less charted waters in the art of language in linguistic diversity) is presented in two directions: (a) the experimental poetic activation of/ search of implicit poetics within a theoretical proposal (Talmy 2000a: 21-55); (b) the activation of E.Glissant's alternative approach to linguistic diversity ("le multilingiiisme, un mode de l'imaginaire"/ "la presence des langues"). Manifold aspects of art of language manifestations have necessarily been left aside. The thesis aims to make a contribution to a relatively uncharted area in both linguistic and artistic areas.

La tesi doctoral que presentem a continuació és innovadora perquè és el primer estudi extens i rigorós sobre el llenguatge de la conservació-restauració d'obres d'art, no només analitzant els seus vocabularis, sinó també raonant-ne l'ús que en fa aquesta professió. Aquesta recerca és multidisciplinar, en aquest sentit la conservació-restauració d'obres d'art mai havia estat comparada i contextualitzada des del punt de vista de la lingüística i les ciències de la informació. Finalment, es tracta d'una investigació d'abast internacional poc freqüent en aquesta disciplina. L’interès d’aquest estudi es centra en la conservació-restauració dels béns mobles, l'arquitectura s'allunya del nostre camp de treball. La conservació-restauració és l'activitat que inclou les tasques de reconeixement, documentació, tractament i prevenció, recolzat per la recerca i l'educació (AIC, 1996), implica acció directa sobre el patrimoni cultural amb l'objectiu d'estabilitzar el seu estat i retardar el seu deteriorament (ICON, 2008). La història d'aquesta disciplina ens introdueix el tema del desenvolupament de la professió, el qual ens ajuda a començar a entendre el llenguatge de la conservació-restauració. Fins el segle XVIII no neix la professió del restaurador a França, però és l'excepció, a la resta d'Europa la distinció entre artesà, pintor i restaurador no es feu evident fins un segle més tard. Per un altre costat, a principis del segle XIX els científics comencen a investigar les obres d'art i fins el segle XX es creen laboratoris i departaments de conservació-restauració a dins dels museus occidentals. D'aquesta manera s'inicià el reconeixement d'aquesta professió i alhora l'ha convertí en interdisciplinar. És a dir, la conservació-restauració d'obres d'art amb una base eminentment artesanal creuava coneixements també amb la ciència i així esdevenia pluridisciplinar. Aquesta pluridisciplinarietat és un altre factor que ens permet entendre i analitzar el vocabulari de la conservació-restauració perquè aquesta manlleva el llenguatge tècnic de les disciplines amb les quals intercanvia coneixements. I precisament és en l'àmbit de l'educació on també s'evidencia aquesta multidisciplinarietat perquè en els programes educatius els estudiants tenen assignatures relacionades amb l'art i la ciència. La conservació-restauració d'obres d'art entrà en el món acadèmic a Europa després de la Segona Guerra Mundial quan a principis dels anys seixanta la United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization (UNESCO) fundà a Roma l'International Centre for the Study of the Preservation and Restoration of Cultural Property (ICCROM) amb la finalitat de formar a professionals d'arreu del món i alhora que aquests entressin a treballar a la universitat o fundessin instituts de conservació-restauració. D'aquesta activitat formativa, educativa i acadèmica, en els anys seixanta a Europa començaren a publicar-se un corpus de textos especialitzat en conservació-restauració, els quals estaven escrits en anglès, francès i italià. En altres paraules, les publicacions especialitzades de la conservació-restauració apareixen en paral.lel a la creació d'estudis formatius i acadèmics, aquests textos contenen la terminologia d'aquesta disciplina, la qual té un abast temàtic molt extens. Per aquest motiu basant-nos en la base de dades dels llibres Glossary of art conservation i en l'anàlisi dels diccionaris sobre conservació-restauració publicats en vuit idiomes, vam arribar a la conclusió que la conservació-restauració només ha inventat dos termes: tratteggio i papetta AB-57. Tanmateix per entendre la relació que té aquesta professió amb el llenguatge ens hem de remetre a la documentació perquè els conservadors-restauradors només escriuen, i per tant utilitzen el llenguatge, quan documenten un procés de conservació-restauració. A diferència de la documentació en els museus, que empren tesaurus i un llenguatge artificial i controlat, els conservadors restauradors documenten utilitzant un llenguatge natural i aquest fet dificulta encara més el seu estudi. En les carreres d'humanitats la base és el pensament que s'estructura amb el llenguatge, en la conservació-restauració el llenguatge no és una prioritat; com ja hem dit, l'utilitza principalment en les tasques de documentació; sinó els materials i per això coopera amb els químics i els físics. Paradoxalment, els professionals d'aquesta disciplina necessiten diccionaris perquè els textos que els interessen no només s'han escrit en anglès, per això, diccionaris en general i multilingües en particular, són eines indispensables per traduir, documentar, recuperar informació i facilitar la comunicació. I des del nostre punt de vista, era necessari un estudi que analitzés aquest llenguatge, malgrat no haver estat mai una prioritat en aquesta professió. Finalment, aquesta disciplina té una llarga tradició històrica, però un recorregut acadèmic molt curt, per exemple, en comparació a la història de l'art. Aquest fet no li ha permès publicar suficients textos especialitzats i en conseqüència desenvolupar un vocabulari propi, potser en els propers anys des de les universitats, escoles i centres de formació se'n crearà de nou i genuí.
This Ph.D thesis explores and describes from a multidisciplinary, academic and international point of view the language of art conservation. It is striking the relationship between education and publications because as a result of the education and training activity, reference books are written and published. Consequently, technical language is created. It may be obvious or not, terminology is invented in the educational field, where teachers, trainers, professors and academicians use language; in general, and the technical vocabulary of their disciplines, in particular; to provide knowledge to their pupils. Moreover, the teaching task often entails the writing activity, and the publications contain the vocabulary of a discipline. In other words, the students learn the terminology of their profession when they are trained and educated, as well as, when they read books. The overriding consideration is that art conservation historical evolution has developed it as a multidisciplinary: between art and science. Since the 19th century, the works of art became an interesting topic for scientist, from then in western museums, they began to work in museums’ laboratories, and the scientific point of view of the materials became one of the most challenging topics. An earlier example in the United States was the book Painting Materials. A Short Encyclopaedia, published in 1942 and written by J. Rutherford Gettens and George L. Stout, who were pioneers in the investigation of art works in the Fogg Museum of Art, Harvard University and the Isabella Stewart Gardner Museum in Boston. Another remarkable step forward in the development and history of art conservation’s education occured in the early 1960s, when the United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization (UNESCO) founded the International Centre for the Study of the Preservation and Restoration of Cultural Property (ICCROM). There, art conservation’s students had lectures about chemistry, biology, etc. and finally, the education programs reflected the interdisciplinary nature of art conservation, besides, in their publications and lexicon.

La investigació porta per nom “COSSOS QUE PARLEN. El llenguatge invisibilitzat de la Dansa en l’Ensenyament Obligatori” i es qüestiona cóm, sent el cos la part del nostre ésser amb la que ens mostrem a la societat i que ens avança front a la mirada dels i les altres -provocant la imatge que reflectim-, està absent com a eina comunicativa i com a llenguatge expressiu i artistic dintre de l’ensenyament obligatori.

La investigació naix de les inquietuds de la doctoranda per apropar l’alumnat a la consciència i vivència del seu cos; de la preocupació pels estereotips que els mitjans de comunicació estan exercint sobre els cossos adolescents i de la gran contribució que des de la dansa es pot fer a l’ensenyament obligatori envers una educació que contemple el cos com llenguatge expressiu i comunicatiu.

En la investigació també s’indaga sobre el concepte d’identitat i, a partir de la concepció que els i les joves tenen sobre la seua construcció, s’analitzen pràctiques educatives realitzades a l’institut al voltant del treball corporal i la dansa, per a poder extreure els elements identitaris que la dansa pot aportar, des de l’educació, als i les adolescents.

De manera complementària a l’emmarcament teòric es realitza un recorregut pel context normatiu a fi de veure quina és la presència de la dansa en els currículums oficials d’ensenyament secundari obligatori al nostre estat i a la Comunitat Valenciana. A més, es mostra una comparativa amb altres currículums europeus i presenta experiències educatives on la dansa està contemplada com assignatura específica en l’ensenyament obligatori, com és el cas de Canadà, Mèxic i Argentina.

Metodològicament s’ha abordat des d’una opció de pluralisme metodològic que contempla la Investigació-Acció, la Investigació Basada en les Arts (IBA) i l’aproximació etnogràfica i autoetnogràfica.

Els resultats de la investigació mostren com la majoria de l’alumnat destaca les aportacions positives que han experimentat amb la pràctica de la dansa i valora la seua presència en l’ensenyament obligatori. Expressen que s’han sentit agust i que han notat progressos en el desenvolupament de l’expressivitat corporal que els han dut a millorar també les seues relacions afectives. L’alumnat que ha pogut practicar la dansa durant més temps reivindica temps i espais dintre del currículum per a la seua pràctica.

Entre les principals conclussions del treball realitzat destaca el fet que entre els canvis que s’han donat en l’alumnat alguns tenen a veure amb allò̀referent a la seua pròpia persona (estats d’ànim, predisposicio per a ballar i preparació per enfrontar aspectes de la seua vida) mentre que per a que s’hagen donat els altres (aportacions que els fa la participació en diferents esdeveniments) ha fet falta passar per un procés viscut des del col·lectiu. Les de l’alumnat han estat experiències que han propiciat els dos tipus d’identitat, la individual i la col·lectiva.

La tradautomaticitat és el fenomen lingüístic que fa que les traduccions automàtiques sonin a màquina. Aquesta tesi introdueix el concepte de tradautomaticitat com un objecte de recerca i presenta un mètode d'avaluació que consisteix en determinar si la traducció és pròpia d'una màquina en comptes de determinar la seva semblança amb una traducció humana, com en els mètodes d'avaluació actuals. El mètode avalua la qualitat d'una traducció amb una mètrica, la MTS (Machine Translationness Score). Aquesta mètrica és conseqüent amb la percepció de la tradautomaticitat de la gent corrent. La MTS correlaciona bé amb les valoracions de qualitat dels avaluadors humans. A més, la nostra proposta permet realitzar avaluacions de baix cost perquè no necessiten de recursos que són cars d'obtenir (traduccions de referència, corpus d'entrenament, etc.). El criteri de tradautomaticitat té aplicacions que van més enllà de l'avaluació de traduccions automàtiques (detecció de plagi, detecció de publicacions no supervisades a Internet, etc.).
La tradautomacidad es el fenómeno lingüístico que hace que las traducciones automáticas suenen a máquina. Esta tesis introduce el concepto de tradautomaticidad como un objeto de investigación y presenta un método de evaluación que consiste en determinar si la traducción es propia de una máquina en vez de determinar su parecido a una traducción humana, como en los métodos de evaluación actuales. El método evalúa la calidad de una traducción con una métrica, la MTS (Machine Translationness Score). Esta métrica es consecuente con la percepción de la tradautomaticidad de la gente corriente. La MTS correlaciona bien con las valoraciones de calidad de evaluadores humanos. Además, nuestra propuesta permite realizar evaluaciones de bajo coste porque no requieren de recursos que son caros de obtener (traducciones de referencia, corpus de entrenamiento, etc.). El criterio de tradautomaticidad tiene aplicaciones que van más allá de la evaluación de traducciones automáticas (detección de plagio, detección de publicaciones no supervisadas en Internet, etc.).
Machine translationness (MTness) is the linguistic phenomena that make machine translations distinguishable from human translations. This thesis introduces MTness as a research object and presents an MT evaluation method based on determining whether the translation is machinelike instead of determining its humanlikeness as in current evaluation approaches. The method rates the MTness of a translation with a metric, the MTS (Machine Translationness Score). The MTS calculation is in accordance with the results of an experimental study on machine translation perception by common people. MTS proved to correlate well with human ratings on translation quality. Besides, our approach allows the performance of cheap evaluations since expensive resources (e.g. reference translations, training corpora) are not needed. Machine translationness ratings can be applied for other uses beyond machine translation evaluation (plagiarism and other forms of cheating, detection of unsupervised MT documents published on the Web, etc.).

El llenguatge cinematogràfic és un llenguatge artístic i comunicatiu certament complex. El punt de partença del treball és que la presència de la música en els films defineix part dels mecanismes ontològics, narratius, expressius, dramatúrgics, psicològics o, fins i tot, històrics amb què el llenguatge cinematogràfic articula la seva diègesi. Es porta a terme una recerca entorn de l'estudi de la música present en el cinema, posant el focus en l'obra cinematogràfica que el director català Pere Portabella realitza en el període comprès entre 1967 i el 1976. Portabella, nascut a Figueres l'any 1927, desenvolupa la seva activitat com a realitzador cinematogràfic a partir de la segona meitat dels anys seixanta del segle XX. Des d'un punt de vista sincrònic, la episteme de la "imatge contemporània" conjuga, en el seu si, la dualitat del valor icònic i del valor sonor i musical. Així, tot i que aquest treball estudia la música en el cinema, i la relació estètica i formal de la imatge i la música en el conjunt de l'expressió cinematogràfica, aquest és, també, un treball sobre la "imatge", en el qual es prova d'explicar aquest fet: com la música és un element que pertany als mecanismes de la construcció de la imatge moderna i contemporània. Aixi, hem procurat entendre i justificar com la principal construcció icònica del segle XX -la imatge que neix amb el cinematògraf, la imatge que capta, finalment, el moviment del món- adquireix i assimila una dimensió sonora i musical en el seu flux, en el seu camp epistemològic. D'altra banda, des d'una perspectiva diacrònica, el llenguatge cinematogràfic ha evolucionat de manera constant durant el transcurs del segle XX i provem d'estudiar quin ha estat el paper de la música en aquesta evolució. L'anomenada Manera de Representació Primitiva (mrp), pròpia dels inicis del cinematògraf, es transforma en la Manera de Representació Institucional (mri), que s'expressa en el cinema considerat clàssic. A partir dels anys seixanta, quan amb l'eclosió a Europa dels Nous Cinemes la mri és posada en dubte, estudiem una nova concepció cinematogràfica anomenada "cinema de la modernitat" o Manera de Representació Moderna. És en aquest darrer període en què podem contextualitzar la proposta cinematogràfica de Pere Portabella en el període 1967-1976: en certa manera, Portabella inaugura la modernitat cinematogràfica a l'Estat Espanyol, subvertint amb el seu cinema els cànons del llenguatge de la mri. La nostra investigació procura atendre com Portabella articula aquesta subversió del llenguatge cinematogràfic a través de la música; és a dir, l'estudi des d'un punt de vista estètic, de com el cineasta situa la seva praxi artística als marges de la sintaxi imperant i quin és el valor que té, la presència de la música, en l'articulació d'aquesta proposta cinematogràfica moderna. L'anàlisi del cinema del director català en la seva etapa 1967-1976, ens permet estudiar aquesta "imatge" en l'articulació moderna del cinema i atendre la seva relació amb la música en aquesta epistem que, en el transcurs del treball, anomenem "imatge musicada". Proposem aquest terme -"imatge musicada", entesa com a aquella expressió, aquell flux de vibracions i d'ones, de sons i de llum, que aglutina en el seu si la dimensió icònica pròpia de la (re)presentació visual i la dimensió sonora pròpia del llenguatge musical de la "imatge"-, per enfocar, d'una manera original i interdisciplinària, l'estudi de la "imatge" i la música en la construcció del llenguatge cinematogràfic modern a través de l'anàlisi dels films del director català. Les característiques estètiques i l'evolució d'aquesta formulació epistemològica és el que aquest treball ha estudiat, investigació que s'ha concretat en l'anàlisi de l'obra cinematogràfica de Pere Portabella.

El projecte de Tesi Doctoral que es presenta en aquest document aborda la temàtica del treball expressiu i artístic com a eina de promoció de la resiliència en l’àmbit de l’acció socioeducativa. La finalitat de la recerca és comprendre què aporta la metodologia artística en l’acció socioeducativa i avaluar-ne els seus beneficis a través de la creació i aplicació d’un recurs educatiu que sigui útil per infants i joves en risc d’exclusió social així com per les i els educadors que treballen en Centres Oberts atenen a aquest col•lectiu. En aquest projecte, l’art, i les metodologies artístiques, actua com a mediador per impulsar la creativitat com a vehicle de promoció de la resiliència. Abans del disseny del mateix, es considera important fer una aproximació diagnòstica que permeti detectar les necessitats i els beneficis d’aquesta metodologia d’acció, alhora que es confirma el valor de l’art i l’expressió com a eina de transformació social i de promoció de la resiliència. A partir de les necessitats expressades s’elaborarà el recurs socioeducatiu que farà ús de les metodologies artístiques i expressives. Des del nostre punt de vista, a través de l’expressió artística s’ofereix un mitjà d’expressió no verbal el qual permet oferir als infants i joves l’oportunitat de dir allò emocional, més íntim o més dolorós de manera simbòlica i indirecte, multiplicant-se les oportunitats de comunicació i de promoció de la resiliència només pel fet de donar veu.
This research presents an investigation whose purpose is to improve the wellbeing of children aged between 8 and 11 years old who live in a vulnerable social condition. Because of that, they regularly attend to Centres Oberts that are social services in primary care. The research is carried out in Barcelona, Catalonia, and consists of three phases: a diagnosis, a design of an educative proposal based on the preview phase results and a pilot experience of the design. The participants target the research are children who live in a social vulnerable condition due to the poverty and sociofamiliar marginalization, characterized by external factors of risk such as neighborhood social isolation, a poor social environment and family, analphabetism, a poor educational level of the progenitors, the proper absenteeism at school or have experienced neglect at home. The research’s aim is to encourage a resilient character in these children through educational work using artistic methodologies such as an educative tool and to unlock personal expression. The methodologies used are musical expression, artwork, drama and the spoken word. In a vulnerable environment, an artistic tool enables an immediate emotional connection, allowing to speak about difficult and painful matters in a more constructive and swift way. At the same time, it enhances the wellbeing of the childrens focus on working through the personal potentialities and capacities and not by deficits. Pain and adversity expression, together with creativity are two resilience pillars (Suárez, 2001; Cyrulnik, 2001; Barudy & Dantagnan, 2011). In this sense, encouraging resilience means promoting this way to personal expression through the medium of art, because it allows for the interpretation of past experiences, presents challenges and future hopes in a creative and imaginative approach. So, it enables the communication of people who can’t do it. In conclusion, this research is about emotional expression in vulnerable children through the medium of artistic expression. It allows to communicate easily with the personal area of the people and to promote resilience with an educative purpose. In this sense, it is important to emphasize that the educative process is more important than the aesthetic final result. Summing up, the experience confirms that an artistic methodologies approach to education working from a resilience perspective to encourage personal development.

Jacques Lecoq (1921-1999), ha sido uno de los pedagogos cuya enseñanza ha tenido una gran influencia en las artes escénicas de la segunda mitad del siglo XX. Se le identifica con la corriente teatral del llamado «teatro físico», aunque su aportación ha sido poco estudiada. Más conocida a través de sus antiguos alumnos, por su escuela internacional fundada en 1956, en París, han pasado creadores tan diferentes, entre otros, como Ariane Mnouchkine (Théâtre du Soleil), el grupo Mummenschanz, Bread & Puppet, Jorge Lavelli, Albert Vidal, Luc Bondy, Joan Font (Comediants), Anna Lizarán, William Kentridge, Steven Berkoff, Simon McBurney (Théâtre de la Complicité), Geoffrey Rush, Christoph Marthaler, Julie Taymor, Yasmina Reza. Guiado por su interés en el Movimiento, a partir de la relación del cuerpo humano y el espacio, Lecoq construyó una pedagogía común para la actuación, la puesta en escena y la escritura dramática. Esta búsqueda la seguía también, aplicada al estudio de la arquitectura en la Escuela Nacional Superior de Bellas Artes de París, donde enseñó desde 1969. La tesis investiga en los fundamentos de esta enseñanza: el Movimiento, el Mimo y el Cuerpo humano; el método de la mimo-dinámica; la Máscara Neutra, la improvisación, la preparación corporal y el análisis del movimiento. Está dividida en tres partes. Se inicia con la figura de Lecoq recogida en los diferentes diccionarios de teatro, para estudiar la tradición teatral a la que pertenece y la trayectoria vital que realizó hasta la formulación de la enseñanza, la creación de su escuela y su evolución hasta 1999. La parte central trata íntegramente de la práctica real, la aplicación de su método pedagógico, la preparación corporal y un acercamiento a su concepción del Movimiento. «Juego» e «Imaginario» son las dos nociones con las que esta investigación quiere acercarse a la comprensión en su valor fenoménico del juego dramático, y aportar una hermenéutica sobre el conocimiento de la propia naturaleza de la creación del lenguaje de la escena. La última parte estudia la concepción del mimo de Lecoq y Étienne Decroux, sus acuerdos y diferencias, por ser los dos pedagogos que más han reflexionado sobre el papel del mimo en el teatro. El anexo contiene una cronología biográfica de Lecoq; programas informativos de la Escuela Jacques Lecoq de diferentes periodos entre1982 y 2000, incluido el Laboratorio de Estudio del Movimiento (LEM); algunos textos, escritos y fotos internos de la escuela sobre diferentes temas. Se incluyen entrevistas (3), artículos de prensa (11) y testimonios de antiguos alumnos (5), como la pedagoga Monika Pagneux. El material se completa con una selección de ejercicios y temas de improvisación tomados del diario «Carnets de bord d’un voyage au Central», un texto inédito del profesor de filosofía Christophe Merlant.
Jacques Lecoq (1921-1999) has been one of the pedagogues whose teaching has had a great influence on the performing arts of the second half of the twentieth century. He is identified with the theatrical current of the so-called «physical theatre», although his contribution has not been throughly studied. His contribution is better known through his former students, those who attended his international school, founded in Paris in 1956. Guided by his interest in the Movement which is based on the relationship between the human body and the space, Lecoq built a common pedagogy for acting, directing, and playwriting. The present dissertation researches the foundations of this pedagogy: Movement, Mime and the Human Body; the method of mime-dynamics; the Neutral Mask, improvisation, body training and movement analysis. It’s divided into three parts. First, the theatrical tradition to which Lecoq belongs and his own vital trajectory until the opening of his school and its evolution until 1999. Then, his actual practice with specific exercises and his pedagogical method. Two notions guide this research: «Play» and «Imaginary». They are key concepts to his approach to the understanding of the dramatic play in its phenomenal value. The research addresses the need for a hermeneutic on the nature of language within the performing arts. The last part deals with the theoretical underpinnings of Lecoq and Étienne Decroux's mime, since they are the two pedagogues who have most reflected on the role of mime in the theatre. The annex contains information programmes of Jacques Lecoq School at different periods, including the Laboratory of Movement Study (LEM); texts and school photos on different aspects of the training. It includes interviews, press articles and accounts of the lessons by former students, such as the pedagogue Monika Pagneux, and a selection of exercises and improvisation themes taken from the daily “Carnets de bord d'un voyage au Central”, an unpublished text by Christophe Merlant.