Academic literature on the topic 'Assegurament de la identitat'

L’aprenentatge de la soledat, de David Vilaseca (2008), és una obra que planteja qüestions sobre l’escriptura, la identitat i la sexualitat. Basant-se en la teoria cultural, la psicoanàlisi i la teoria queer, el narrador-protagonista, David —alter ego de l’autor— construeix una identitat homosexual a través del seu diari. Més que confessar la condició sexual, els escriptors d’autobiografia construeixen una nova identitat de manera retrospectiva. Les similituds entre el protagonista i Vilaseca, la combinació entre teoria i experiència subjectiva, converteixen la novel·la en una barreja d’autoficció i assaig. La construcció del personatge es fa a partir de la psicoanàlisi, que el retrata com un individu depressiu, paranoic, masoquista, dependent, amb un enorme sentiment de culpa i una relació molt complexa amb el passat, vinculat a una identitat heterosexual que rebutja —Catalunya, les seues amistats, la família i, de manera més notable, la mare. La configuració del subjecte gai en la novel·la es realitza mitjançant l’espai de Londres i requereix la ruptura amb el passat, que el protagonista té dificultats per superar, convertint-se així en un personatge melancòlic.

Ressenya a Raül Sanchis Francés & Francesc Massip (eds.), La dansa dels altres. Identitat i alteritat en la festa popular, Catarroja/Barcelona, Afers, 2017, 376 pp. ISBN: 978-84-16260-42-3. Review to Raül Sanchis Francés & Francesc Massip (eds.), La dansa dels altres. Identitat i alteritat en la festa popular, Catarroja/Barcelona, Afers, 2017, 376 pp. ISBN: 978-84-16260-42-3.

A grans trets, els estudis d’Antoni Ferrando, Enric Guinot, Agustín Rubio Vela i Vicent Baydal han perfilat una cronologia bastant detallada del procés de formació de la identitat col·lectiva valenciana vinculada al Regne de València durant la baixa edat mitjana. El present article profunditza en el període d’existència del dominic Vicent Ferrer (c. 1350-1419), durant el qual es va produir la irrupció amb potència en l’esfera pública dels principals usos i funcions de la identitat col·lectiva valenciana.

Im ersten Teil der Arbeit werden bisherige dialektologische Untersuchungen der Sprache der Serben und anderer mit ihnen verwandter ethnischer Gruppen in Ungarn dargelegt, wobei zugleich auf die Frage der ethnischen/nationalen Namensgebung und Selbstbenennung von Tragern der angefuhrten dialektalen Typen eingegangen wird. Man kam zur Einsicht, dass die Serben in Ungarn, sowie alle deren Landsleute, unabhangig davon, wo sie wohnen, heutzutage vielerlei Unbehagen hegen, wenn es um 'Teilungen' des bisher gemeinsamen Standards im 'serbokroatischen' Sprachraum geht. Mit Rucksicht auf das so dargelegte Verhaltnis zwischen der Sprache und Identitat der stokavischen ethnischen Gruppen im Nachbarstaat Ungarn wird im zweiten Teil der Arbeit der Versuch unternommen, das Verhaltnis zwischen der serbischen Sprache und den nationalen Identitaten auf dem Gebiet des ehemaligen Jugoslawien zu uberblicken, zwecks Hervorhebung und Erklarung einzelner Momente, die das Verstandnis der sprachlich-nationalen Identitat entscheidend beinflussten. Es handelt sich um ein besonderes Problem der sprachlichen Identitat von mehreren Gruppierungen, die sich der Schrift 'sprachen' bedienen, denen dieselbe linguistische Basis zugrundeliegt.

La introducció de la llengua catalana a les escoles valencianes va implicar que mestres i professors haguessen de buscar materials per a impartir docència en aquesta llengua. Com va ocórrer en altres indrets, els ensenyants valencians van recórrer a la literatura popular per ensenyar llengua o continguts en català; també, però, aprofitaren el folklore valencià com una manera de canviar el model educatiu i formar individus conscients de la pròpia identitat. Així, a partir dels anys vuitanta es va produir un esclat de reculls folklòrics adreçats al públic infantil-juvenil. Aquests reculls sovint contenen pròlegs o introduccions que justifiquen la necessitat d’introduir el folklore a les aules, atès que es percep com una eina essencial per a recuperar la identitat col·lectiva. El contingut d’aquells pròlegs apunta constantment a la relació entre folklore i identitat i encara perviu en les publicacions més recents. En aquest article s’analitza aquesta mena de reculls i el context que els va fer possibles, amb el benentès que permeten explicar una part essencial de la història de la literatura popular valenciana recent.

En aquest treball es repassa primerament el paper que ha tingut l’esport en el reforçament de la identitat nacional. A continuació, centrem l’atenció en el futbol per a parlar de la dinàmica centre-perifèria duta al terreny dels clubs de la Lliga espanyola; i dels èxits de la selecció espanyola i les implicacions per al sentiment nacional. Això últim ens serveix de base per a l’estudi empíric desenvolupat a partir d’entrevistes semiestructurades a militants de base de partits valencians d’esquerra i centreesquerra. Amb aquest material analitzem els discursos dels militants sobre aquestes victòries i la seua relació amb la identitat nacional.

L'abast creixent i la naturalesa canviant dels programes acadèmics constitueixen un repte per a la integritat dels protocols tradicionals de proves i exàmens. L'objectiu d'aquesta tesi és introduir una alternativa als enfocaments tradicionals d'integritat acadèmica, per a cobrir la bretxa del buit de l'anonimat i donar la possibilitat als instructors i administradors acadèmics de fer servir nous mitjans que permetin mantenir la integritat acadèmica i promoguin la responsabilitat, accessibilitat i eficiència, a més de preservar la privadesa i minimitzin la interrupció en el procés d'aprenentatge. Aquest treball té com a objectiu començar un canvi de paradigma en les pràctiques d'integritat acadèmica. La recerca en l'àrea de la identitat de l'estudiant i la garantia de l'autoria són importants perquè la concessió de crèdits d'estudi a entitats no verificades és perjudicial per a la credibilitat institucional i la seguretat pública. Aquesta tesi es basa en la noció que la identitat de l'alumne es compon de dues capes diferents, física i de comportament, en les quals tant els criteris d'identitat com els d'autoria han de ser confirmats per a mantenir un nivell raonable d'integritat acadèmica. Per a això, aquesta tesi s'organitza en tres seccions, cadascuna de les quals aborda el problema des d'una de les perspectives següents: (a) teòrica, (b) empírica i (c) pragmàtica.
El creciente alcance y la naturaleza cambiante de los programas académicos constituyen un reto para la integridad de los protocolos tradicionales de pruebas y exámenes. El objetivo de esta tesis es introducir una alternativa a los enfoques tradicionales de integridad académica, para cubrir la brecha del vacío anonimato y dar la posibilidad a los instructores y administradores académicos de usar nuevos medios que permitan mantener la integridad académica y promuevan la responsabilidad, accesibilidad y eficiencia, además de preservar la privacidad y minimizar la interrupción en el proceso de aprendizaje. Este trabajo tiene como objetivo iniciar un cambio de paradigma en las prácticas de integridad académica. La investigación en el área de la identidad del estudiante y la garantía de la autoría son importantes porque la concesión de créditos de estudio a entidades no verificadas es perjudicial para la credibilidad institucional y la seguridad pública. Esta tesis se basa en la noción de que la identidad del alumno se compone de dos capas distintas, física y de comportamiento, en las que tanto los criterios de identidad como los de autoría deben ser confirmados para mantener un nivel razonable de integridad académica. Para ello, esta tesis se organiza en tres secciones, cada una de las cuales aborda el problema desde una de las siguientes perspectivas: (a) teórica, (b) empírica y (c) pragmática.
The growing scope and changing nature of academic programmes provide a challenge to the integrity of traditional testing and examination protocols. The aim of this thesis is to introduce an alternative to the traditional approaches to academic integrity, bridging the anonymity gap and empowering instructors and academic administrators with new ways of maintaining academic integrity that preserve privacy, minimize disruption to the learning process, and promote accountability, accessibility and efficiency. This work aims to initiate a paradigm shift in academic integrity practices. Research in the area of learner identity and authorship assurance is important because the award of course credits to unverified entities is detrimental to institutional credibility and public safety. This thesis builds upon the notion of learner identity consisting of two distinct layers (a physical layer and a behavioural layer), where the criteria of identity and authorship must both be confirmed to maintain a reasonable level of academic integrity. To pursue this goal in organized fashion, this thesis has the following three sections: (a) theoretical, (b) empirical, and (c) pragmatic.

En el transcurs del programa de doctorat “Les figures de la Identitat” de Universitat de Barcelona em vaig adonar de la importància d’investigar la possibilitat de que els individus construeixin una identitat a partir de l’expressió musical. És un fet observable que la música és quelcom molt important en la vida d’algunes persones, i hom pot constatar com algunes actituds que estan relacionades amb la música sovint van més enllà de l’àmbit estrictament musical. Aquestes qüestions em van portar a formular la següent hipòtesi: La música és un mecanisme per a la construcció d’identitat. Per tal d’investigar aquesta hipòtesi vaig considerar que el flamenc (gènere musical originat en l’àmbit de la cultura popular, el qual fou originat a Andalusia el segle XVIII sota la influència de les idees romàntiques) podia ser un bon camp d’estudi. El treball està estructurat en tres apartats. El primer amb la introducció i la metodologia. El segon és un marc teòric on les reflexions giren entorn d’alguns conceptes relacionats amb la identitat i la cultura, fent referència a autors com Marvin Harris, Paul Ricoeur, Mijail Bajtin, Antonio Gramsci, Simon Frith, Gerhard Steingress, Joan-Elias Adell i Jaume Mascaró, entre d’altres, els quals han estat de molta utilitat per les qüestions identitàries, estètiques i musicals. En el tercer apartat investiguem el cas concret del flamenc, des del moment del seu naixement a finals del XVIII fins al que actualment s’anomena metaflamenc (o flamenc alliberat de les seves formes tradicionals), analitzant les característiques musicals, textuals, socials, ètniques i culturals, tot acabant amb una classificació de les diverses narratives de la identitat elaborades des del flamenc. La nostra investigació ens porta a considerar la possibilitat de que el flamenc, o altres gèneres musicals, siguin susceptibles d’una apropiació per part d’alguns individus que converteixi la vivència d’aquestes músiques en un “estil de vida”. Es tracta d’una decisió individual, però que es comparteix i s’alimenta amb actes col•lectius. Conclusions: 1. L’apropiació musical és una qüestió contemporània: Si la problemàtica de la identitat arriba amb la modernitat, la fonamentació d’identitats en la pertinença a un gènere musical és una qüestió contemporània. 2. L’element musical com a símbol definitori d’identitat: Considerem que això succeeix en el flamenc, però fonamentalment en l’àmbit contemporani. La música és susceptible de ser apropiada pels subjectes, i aquesta apropiació esdevé en el sentit més simbòlic, representatiu i identitari. Això és possible perquè la música, i en concret alguns gèneres musicals com el flamenc, tenen significació. La música, en tant que portadora d’ideologia i de valors pot contribuir a satisfer la construcció de la identitat dels subjectes, perquè en definitiva la identitat és un procés narratiu que ofereix amb intensitat una percepció del jo, del nosaltres i com dels altres. 3.Qüestions obertes sobre la continuïtat de l’element musical com a definitori d’identitat després de la societat contemporània. Avui la identificació generacional amb un gènere musical ha canviat i són molts els adolescents que escolten diversos gèneres musicals sense identificar-se amb cap gènere en concret. Entrant el segle XXI la música sembla tenir menys contingut i menys ideologia.
It’s a fact that music is something very important for some people’s life, and also that some attitudes which are related to the music very often go beyond the strict musical field. Based on this idea, and along the PHD program called “The figures of Identity” at Universitat de Barcelona, it seemed obvious the importance to investigate the possibility that persons could build an identity based in the music expression. These questions took to formulate the following adaptive: Music is a mechanism for the identity construction. In order to investigate this hypothesis, and coinciding with a moment of great projection of flamenco music (which came in Andalusia during the XVIII century under the influence of romantic ideas and in relation with what we call “popular music”), this seemed to be a good field to study. After the introduction, and based in some concepts taken from authors like Harris, Ricoeur, Bajtin, Gramsci, Frith, Steingress, Adell and Mascaró, among others, the second section tries to set the theoretical framework for concepts like identity, aesthetics and music matters. Along the third section there is an analysis and an interpretation of the flamenco itself, from its beginnings to the actual metaflamenco, explaining also the several identity narratives built from flamenco emic point of view. Our investigation takes us to considerate the possibility of appropriation that some people make with flamenco and with other music styles, converting the music experience in a “way of life”. The conclusions takes us to set that the music appropriation is a contemporary issue, and also that music element as a definitely symbol of identity for flamenco. Finally, the investigation takes us to raise open questions about continuity of music as a definitely symbol of identity after contemporary age.
La tesis aborda la posibilidad de considerar la música como un mecanismo para la construcción de identidad. Para esta investigación se ha tomado como campo de estudio el género musical originado en Andalucía en el siglo XVIII llamado “flamenco”. El marco teórico se fundamenta en la reflexión alrededor de los conceptos de identidad, cultura, expresión musical y cultura popular, con especial mención a algunos autores como Marvin Harris, Paul Ricoeur, Mijail Bajtin, Antonio Gramsci, Simon Frith, Gerhard Steingress, Joan-Elias Adell y Jaume Mascaró, entre otros. La metodología empleada comprende tanto el análisis textual y musical del “flamenco” como técnicas habituales de trabajo de campo. El análisis del “flamenco” se realiza con una revisión histórica desde sus inicios hasta la actualidad. Posteriormente se procede a interpretar las diversas narrativas de la identidad elaboradas desde el “flamenco”. Todo ello nos permite considerar la posibilidad de que el “flamenco”, y por extensión quizás otros géneros musicales, sean susceptibles de un proceso de apropiación por parte de algunos individuos que convierten la experiencia de estas músicas en un “estilo de vida”. CONCLUSIONES: 1. La apropiación musical es una cuestión contemporánea. 2. El elemento musical como símbolo definitorio de identidad: sucede en el “flamenco” en tanto que el ámbito contemporáneo posibilita la apropiación de la música por parte de algunos sujetos en el sentido más simbólico, representativo e identitario. 3. Cuestiones abiertas sobre la continuidad del elemento musical como definitorio de identidad después de la sociedad contemporánea.

Tot i la proliferació de recerques sobre l'ètnia gitana, cap autor ha pogut encara donar resposta a la qüestió central sobre la seva realitat: qui és gitano i, sobretot, què significa ser gitano. Aquesta tesi doctoral reflexiona sobre la realitat d'aquest grup des de cinc vessant filosòfiques: l'epistemologia (anàlisi de l'origen, els mecanismes i el sentit del coneixement entre els gitanos, per interpretar com es configuren els conceptes de veritat i mentida entre els gitanos), l'antropologia (anàlisi de la forma d'entendre, entre els gitanos, dels conceptes de persona, llibertat, treball, comunitat i història, en tant que elements que configuren la cosmovisió gitana), l'ètica (anàlisi dels conceptes d'acte lliure, normes de convivència i educació moral, per interpretar com es configuren els conceptes de bé i mal entre els gitanos), l'estètica (anàlisi de les formes de percepció, el criteri estètic, les formes d'expressió i la presència de «lo gitano» dins l'art i la literatura, per interpretar com es configuren els conceptes de bellesa i lletjor entre els gitanos) i la filosofia de la religió (anàlisi de les actituds gitanes davant l'absolut i la consciència de la pròpia finitud, interpretant sobretot com es configura la resposta transcendent). Tot això s'emmarca, de forma prèvia, dins una aproximació històrica i demogràfica que ajuda a comprendre el marc dins el qual es desplega l'existència gitana. L'ús d'aquesta metodologia permet superar els paradigmes de l'etnologia i la sociologia que han dominat la reflexió de temàtica gitana des de mitjans del segle XX fins a l'actualitat. A través d'observacions personals, dels testimonis de persones d'ètnia gitana i de persones que han treballat amb elles i de l'anàlisi crítica dels llibres i articles produïts al respecte, així com de la producció artística i literària de la cultura gitana, s'interpretaran les actituds profundes que ―de forma més o menys conscient― rauen sota la mentalitat gitana, fins a singularitzar una definició de la «gitanitat» o «essència gitana» que pugui ser extensible a tots els gitanos i gitanes del món, tot i la seva diversitat. Aquesta comuna matriu identitària és el que anomenem romipēn, una forma de pensar que impregna totes les dimensions de l'existència gitana.
Pese a la proliferación de investigaciones sobre la etnia gitana, ningún autor ha podido aún dar respuesta a la cuestión central sobre su realidad: quién es gitano y, sobre todo, qué significa ser gitano. Esta tesis doctoral reflexiona sobre esa realidad desde cinco vertientes: la epistemología (análisis del origen, los mecanismos y el sentido del conocimiento entre los gitanos, para interpretar cómo se configuran los conceptos de verdad y de mentira entre los gitanos), la antropología (análisis de la forma de concebir, entre los gitanos, los conceptos de persona, libertad, trabajo, comunidad e historia, en tanto que elementos que configuran la cosmovisión gitana), la ética (análisis de los conceptos de acto libre, normas de convivencia y educación moral, para interpretar cómo se configuran los conceptos de bien y de mal entre los gitanos), la estética (análisis de las formas de percepción, el criterio estético y las formas de expresión, para interpretar cómo se configuran los conceptos de belleza y de fealdad entre los gitanos) y la filosofía de la religión (análisis de las actitudes gitanas ante lo absoluto y la conciencia de la propia finitud, interpretando sobre todo cómo se configura la respuesta trascendente). Todo ello se enmarca, de forma previa, en una aproximación histórica y demográfica que ayuda a comprender el marco en el que se despliega la existencia gitana. El uso de esta metodología permite superar los paradigmas de la etnología y la sociología que han dominado la reflexión de temática gitana desde mediados del siglo XX hasta la actualidad. A través de observaciones personales, de los testimonios de personas de etnia gitana y de aquellas que han trabajado con ellas, así como del análisis crítico de los libros y artículos producidos al respecto y de la producción artística y literaria de la cultura gitana, se interpretaran las actitudes profundas que ―de forma más o menos consciente― laten bajo la mentalidad gitana, hasta singularizar una definición de la «gitanidad» o «esencia gitana» que pueda ser extrapolable a todos los gitanos y gitanas del mundo, pese a su diversidad. Esta común matriz identitaria es lo que denominamos romipēn, una forma de pensar que impregna todas las dimensiones de la existencia gitana.
Despite the proliferation of researches on the Gypsy ethnic group, no author has still been able to answer the central question on their reality: who is a Gypsy and, mainly, what means to be a Gypsy. This doctoral thesis reflects on that reality from five slopes: epistemology (analysis of the origin, the mechanisms and the sense of the knowledge among Gypsies, to interpret how the concepts of true and lie are understood by them), anthropology (analysis of the form to conceive, among Gypsies, the concepts of person, freedom, work, community and history, whereas elements who form the Gypsy cosmovision), ethics (analysis of the concepts of free act, norms of coexistence and moral and political education, to interpret how the concepts of good and evil are understood by Gypsies themselves), aesthetic (the analysis of the perception forms, the aesthetic criterion and the forms of expression, to interpret how the concepts of beauty and ugliness are understood within the Gypsy culture) and the philosophy of the religion (analysis of the Gypsy attitudes before the Absolute and brings back to consciousness mainly of the own finitude, interpreting how the important answer are formed). All this is preceded, in a previous way, by a historical and a demographic approach that helps to understand the frame in which the Gypsy existence unfolds. The use of this methodology allows to surpass the paradigms of ethnology and sociology that have dominated the reflection on Gypsy thematic from mid century XX until the present time. Through personal observations, the testimonies of Gypsy people and of whom they have worked with them, as well as of the critical analysis of books and articles on this matter and of the artistic and literary production of the Gypsies themselves, we will interpret the deep attitudes that ―more or less consciously― lie down the Gypsy mentality, so as to singularize a definition of the «Gypsyness» or «Gypsy essence» that can be used for all the Gypsy people in the world, despite their diversity. This common identity rood is what we call romipēn, a sort of thinking that it impregnates all the dimensions of Gypsy existence.

La tesi analitza la relació entre el discurs sobre el cos de la premsa juvenil femenina i el de les lectores. Concretament les revistes investigades són You, Ragazza y Mujer 21.
El objecte d'estudi s'aborda des d'un enfocament pluridisciplinar basat en el periodisme especialitzat i de servei, per una part, i en la sociologia de la joventut, del cos i del consum, per una altra.
A més de comparar la relació entre el discurs sobre el cos de les revistes i el de les noies, la tesi estudia també la reapropiació simbòlica de significats que les lectores fan dels continguts i el sentit que els confereixen en el procés de construcció de la seva identitat. Per fer-ho es combinen tècniques quantitatives i qualitatives: l'anàlisi de contingut (portada, unitats redaccionals -titulars, textos i il·lustracions- i publicitat directa i indirecta) i l'anàlisi de recepció (grups de discussió i entrevistes en profunditat).
La tesis analiza la relación entre el discurso sobre el cuerpo de la prensa juvenil femenina y el de las lectoras. Concretamente las revistas investigadas son You, Ragazza y Mujer 21.
El objeto de estudio se aborda desde un enfoque pluridisciplinar basado en el periodismo especializado y de servicio, por una parte, y en la sociología de la juventud, del cuerpo y del consumo, por otra.
Además de comparar la relación entre el discurso sobre el cuerpo de las revistas y el de las chicas, la tesis estudia también la reapropiación simbólica de significados que las lectoras hacen de los contenidos y el sentido que les confieren en el proceso de construcción de su identidad. Para ello se combinan técnicas cuantitativas y cualitativas: el análisis de contenido (portada, unidades redaccionales -titulares, textos e ilustraciones- y publicidad directa e indirecta) y el análisis de recepción (grupos de discusión y entrevistas en profundidad).
This research analyzes the relationship between the discourse on the body of female teen magazines and the discourse of the redears. In concrete the research was done on the spanish magazines You, Ragazza and Mujer 21. The approach to the object of study is multidisciplinary: on one side, specializing journalism and service journalism and, on the other side, sociology of youth, of the body and of consumption. Beside comparing the relation between the discourse on the body of the magazines and that of the girls, the thesis studies also the symbolic reappropriation of meanings that the readers do of the contents and the sense that they award them in the process of construction of their identity. This research combines quantitative and qualitative methodologies: content analysis (front page, text and illustrations, and direct and indirect advertising) and reception analysis (focus group and interviews).

La investigació ofereix en primer lloc l'anàlisi dels diferents significats que ha adquirit el terme Centreeuropa al llarg del segle XX, des de la consigna alemanya per la conquesta de les regions a l'est del seu territori (Drang nach Osten) fins a una visió nostàlgica de la Monarquia Austrohongaresa. Els anys vuitanta, el terme va adquirir un altre significat i va donar origen a un nombre considerable d'escrits que des de les posicions centreeuropees intentaven repensar la bipartició d'Europa. L'anàlisi comprèn també l'estat de la qüestió després dels grans canvis produïts en aquesta regió entre 1989 i 1991. Un cop definida la necessitat d'evitar el concepte ahistòric de Centreeuropa, la investigació aborda les diferents teories de la nació que han tingut en compte aquesta regió i intenta aclarir a partir d'exemples concrets quin és el rol de la literatura i dels poetes en l'acte de pensar una nació, alhora que vol descriure la relació entre l'art i la societat d'una manera teòrica. Al final es fan paleses les tensions d'un context intercultural des del camp estricte de la història de la literatura i es defensa que no només en el cas de Centreeuropa, sinó també en molts altres casos, l'estudi de la literatura no es pot basar només en les literatures nacionals o bé només en una genèrica literatura mundial, sinó que el context intermedi de les regions literàries és necessari i resulta molt aclaridor.
The thesis provides firstly an analysis of the different meanings that the term "Central Europe" has acquired in the course of the twentieth century, from the German expression for the conquest of its eastern regions (Drang nach Osten) to a nostalgic vision of the Austro-Hungarian monarchy. In the eighties, the term acquired a further meaning and gave rise to a considerable number of writings that tried, from Central European positions, to re-think the partition of Europe. This analysis also includes the state of the issue following the huge changes that occurred in the region between 1989 and 1991. After explaining the need to avoid the ahistorical concept of Central Europe, the thesis looks at the different theories of nationhood that have referred to this region and attempts to clarify, on the basis of specific examples, the role played by literature and poetry in the act of thinking a nation, while at the same time it describes in theory the relationship between art and society. The conclusion shows these tensions strictly from the viewpoint of the history of literature, and argues that not only in the case of Central Europe but in many other cases too the study of literature cannot only be based on national literatures, or only on a generic world literature, but that the intermediate context of the literary regions is both necessary and highly revealing.

La mirada per acostar-se al tema és sociològica. Com a recerca de sociologia vol trobar el context social de les accions i pensaments del grup de sacerdots que van deixar el ministeri i es van allunyar, al voltant dels anys seixanta, del clergat diocesà. El fet es coneix familiarment com "les plegades". Aclarir la complexitat de causes, raons i motius que van tenir per plegar és un dels objectius centrals del treball. Un segon centre d'interès d'aquesta recerca ha estat la identitat dels ex.
Cada part del treball aborda aspectes diferents del món social que es vol comprendre i explicar. Cada capítol es podria llegir per separat, com una mirada diferent, com una aproximació diferent al tema. Tanmateix, no són diferents històries, perquè la història que s'explica és sempre la mateixa, destacant -o retallant- ara uns aspectes, ara uns altres.
La primera part, "Capellans secularitzats", explica en quin context van decidir fer-se sacerdots (capítol 1) -i per què (capítol 2)- les persones que més tard es van allunyar del ministeri sacerdotal. Es centra en l'ideal que els va moure i en com aquest ideal es va anar transformant (capítol 3). S'apunten algunes de les conseqüències que va tenir la transformació "ideològica". Per tancar aquesta part, es mira d'aclarir quantes són aquestes persones que podem denominar "capellans secularitzats" (excursus).
La segona part, "Del Seminari al món real", destaca els contextos institucionals i socials de les trajectòries dels sacerdots secularitzats. El capítol 4 se centra en l'experiència del Seminari com a punt de partida cap al que s'anomena, per contrast, món real. El capítol 5 analitza les característiques que per molts sacerdots va tenir l'experiència del món real i en què va consistir la "realitat" del món. Un cop en el món real, veurem (capítol 6) que desencantament, contradiccions, dubtes i patiment van ser algunes singularitats de l'itinerari de sortida.
La tercera part, "Les plegades", ressalta aquells aspectes del context social que podríem considerar, per una banda, camins de sortida i, per altra, causes de les secularitzacions. El capítol 7 analitza algunes de les circumstàncies sociobiogràfiques que van dur als carrerons de la sortida. Formular i classificar les causes, i els motius implícits i explícits dels processos de secularització (o d'allunyament), ocupa bona part del capítol 8. El capítol 9 ofereix una explicació sociològica de les trajectòries vitals dels sacerdots que han estat analitzades. També es dóna veu a altres protagonistes de la història, per exemple, les dones que es van casar amb sacerdots.
La quarta part, "La identitat dels ex", aborda el tema de la condició social d'exsacerdot, del canvi d'identitat. En el capítol 10 es tracta de la condició d'ex i es defineixen aquelles dimensions que millor la caracteritzen. En el capítol 11, s'ofereixen alguns models dels processos vitals d'aquestes transformacions que es delimiten entre la maduració i la ruptura. Per acabar, el capítol 12 tracta de respondre què ha estat de la fe professada i de la condició sacerdotal dels excapellans.
Les conclusions destaquen tres aspectes del fet d'haver arribat a la fi. En primer lloc, si s'ha arribat al final, no vol dir que sigui l'únic final possible i que l'itinerari escollit no hagués pogut ser diferent. Al llarg del camí han sorgit moltes qüestions que no estaven previstes i d'altres que han quedat pendents. En segon lloc, es fa una mirada enrera per recordar algunes de les brúixoles que han orientat la recerca. Finalment, i en tercer lloc, es volen recollir algunes de les moltes "lliçons" que s'han après.
The perspective for approaching the subject is sociological. As sociological research it wants to find the social context of the actions and thoughts of the group of priests left the ministry and were bent, about the sixties, of the diocesan clergy. The fact is known as Les Plegades. To clarify the complexity of causes, reasons and motives that they had for leaving the priesthood is one of the central goals of the work. A second centre of interest of this research has been the identity of these former priests.
Each part of the work approaches different aspects of the social world that the author wants to understand and to explain. Each chapter can be read separately, like a different look, like an different approach to the subject. However, the stories are not different, because the history that is explained is always the same, highlighting -or hiding- sometimes some aspects, at others others.
The first part, "Secularized priests", explains in which context they decided to become priests (chapter 1) -and why (chapter 2)- the persons who later left the priesthood. It focuses on the ideal that moved them and on how this ideal kept transforming (chapter 3). Some of the consequences of the "ideological" transformation are highlighted. Finally, an attempt is made to clarify how many of these persons, that we can call "secularized priests" (excursus), there are.
The second part, "From the Seminar to the real world", highlights the institutional and social contexts of the trajectories of the secularized priests. Chapter 4 focuses on the experience of the Seminar as a starting point towards the one that is called real world, by contrast. Chapter 5 analyzes the characteristics of the experience of the real world that many priests had and what the "reality" of the world amounted to. Once in the real world, we will see (chapter 6) that disenchantment, contradictions, doubts and suffering were some of the singularities of the exit itinerary.
The third part, "Les plegades", underlines out those aspects of the social context that, we could consider, on the one hand, ways out and, on another other hand, causes of the secularization. Chapter 7 analyzes some of the sociobiographical circumstances that bore them towards the way out. Formulating and classifying the causes, and the implicit and explicit motives of the processes of secularization (or of drifting away), occupies the better part of chapter 8. Chapter 9 offers a sociological explanation of the life stories of the priests that have been analyzed. Voice is also given to other protagonists of the story, such as the women who married priests.
The fourth part, "The identity of the former priests", approaches the subject of the former priest's social condition and his change of identity. Chapter 10 is about the condition of the former priest and about those dimensions that best characterize them. In chapter 11, some models are offered of the life processes of these transformations are delimited between the maturation and the break. To finish, chapter 12 tries to see what has become of the professed faith and of the priestly condition of these ex-priests.
The conclusions highlight three aspects of the fact of having reached the end. In the first place, if the end has been reached, it does not mean that it is the only possible end and that the itinerary chosen might not have been different. Along the way many unforeseen questions emerged, as did others that have remained unanswered. In the second place, a look back is made to remember some of the guidelines that gave direction to the research. Finally, and in the third place, some of the many "lessons" that have been learned are brought together.

La necessitat bàsica de contenir, conservar, emmagatzemar, transportar i –molt especialment– comercialitzar els productes és un fet circumstancial que ha transformat l’envàs en un autèntic artefacte de comunicació publicitària. Des d’aquesta perspectiva, la present tesi doctoral s’ha marcat el ferm propòsit d’esdevenir una aportació que incrementi la qualitat del coneixement científic en l’àmbit del disseny dels envasos. Partint de la idea que la concepció estructural i gràfica de l’envàs és una part consubstancial del producte, aquesta investigació aborda una reflexió que ha d’implicar una millora significativa de l’eficiència del packaging com a activitat professional vinculada a la conceptualització i producció d’envasos. El marc teòric ha quedat circumscrit per les dimensions bàsiques de l’envàs: comunicativa, material, comercial i psicològica. Cadascuna d’aquestes dimensions de l’artefacte visual fa referència explícita a la construcció, producció, difusió i recepció del missatge en el context del procés de comunicació publicitària. De fet, la formulació del missatge visual ha esdevingut el leitmotiv d’aquesta tesi doctoral. A partir d’aquí, l’interès de la investigació s’ha centrat en la identitat visual dels envasos com a instrument a través del qual construir formalment el missatge. En aquest sentit, l’objecte d’estudi ha gravitat a l’entorn de l’existència d’un codi visual que regula el disseny estructural i gràfic dels envasos –concretament, els destinats als productes d’alta freqüència de compra– amb la finalitat de facilitar el reconeixement tipològic del producte en un escenari advers i molt competitiu: el punt de venda. Així mateix, es proposa un model d’anàlisi del codi visual fonamentat en tres eixos conceptuals: ordre, complexitat i congenialitat. Aquesta tríada terminològica ha delimitat la naturalesa funcional del codi. D’acord amb els àmbits d’actuació previstos en el model –estructural, cromàtic, tipogràfic i iconogràfic– han emergit les variables independents seleccionades per a la implementació de la fase experimental; d’una banda, l’estructura del contenidor i, per l’altra, dos valors cromàtics específics (anomenats, color_base i color_auxiliar). La metodologia experimental utilitzada ha estat un disseny factorial de mesures repetides. Aquest enfoc ha permès plantejar una anàlisi estadística multivariable que ha requerit la confecció d’un conjunt de tractaments visuals descontextualitzats. La fase experimental s’ha desenvolupat al voltant de dues tipologies de producte; un grup de tractaments correspon a una ampolla de llet i, l’altre, a una llauna de refresc de cola. Amb aquest procediment s’ha escomès l’anàlisi dels efectes principals i, també, els d’interacció provocats per les modificacions controlades de les variables experimentals. A través d’aquestes formulacions visuals ha resultat factible la realització dels corresponents contrastos estadístics a fi de confirmar la validesa de les hipòtesis sobre l’existència i límits del codi visual. Però, també, s’han comprovat els efectes que l’aplicació de l’esmentat codi ha provocat en relació a la preferència dels subjectes experimentals per determinades formulacions visuals.
The basic requirement to contain, preserve, store, transport and –more especially– to market products has transformed packaging into an authentic artifact of advertising communication. From this perspective, this doctoral thesis has the firm intention to increase the quality of scientific knowledge in packaging. Based on the idea that pack design is a consubstantial part of the product, this research addresses a reflection that must involves a significant improvement of the efficiency of packaging as a professional activity related to the design and the production of packs. The theoretical framework has been limited to the basic dimensions of the pack which are: communicative dimension, material dimension, commercial dimension and psychological dimension. Each of these dimensions of the visual artifact makes explicit reference to the construction, production, distribution and reception of the message in the process of advertising communication. In fact, the formulation of the visual message has become the leitmotiv of this doctoral dissertation. From there, the interest of the research has focused on the visual identity of packs as a tool through which to construct the message. To this aim, this scientific study focuses on the existence of a visual code that governs the structural and the graphic design of packaging –especially, those destined to fast-moving consumer goods– in order to facilitate their typological recognition in an adverse and very competitive scenario: the point of sale. Furthermore, we propose an analytical model of the visual code based on three concepts: order, complexity and congeniality. From this triad terminology we will describe its operation. This model of the visual code considered four study areas: structural, chromatic, typographic and iconographic. Only three variables have been selected in order to implement the experimental phase; on one hand, the structure of the container and, on the other hand, two specific chromatic values ​​(called, base_color and auxiliary_color). The experimental methodology used was an analysis of variance in repeated measures design (a within-subjects factor). This approach has allowed us to do a multivariate statistical analysis that required a set of visual treatments. The pilot phase has been developed around two types of products; one group corresponds to a bottle of milk and, the other, a can of cola. In this way, we could analyze the main and the interaction effects caused by changes of the controlled variables. Based on these visual formulations, we were able to do the relevant statistical contrasts to confirm the hypothesis of the existence and the limits of the visual code. Also, we have observed the effects that its implementation has caused on the subjects’ preference for certain visual formulations.

La línia temàtica que ocupa el contingut fonamental d'aquesta tesi és la presentació de les visions més significatives en materia de identitat moral, i que podem discernir en el fil de la història de las idees. En la retrospectiva històrica que he desenvolupat he volgut mostrar l'evolució del concepte d'humanitat. La reconstrucció d'aquesta idea ha estat possible a través de la recuperació de tres paradigmes conceptuals: la visió del món grec, que s'expressa a través del moment aristotèlic; la visió cristiana, a través del pensament de sant Agustí; i el periode il·lustrat des de la filosofia de Kant.
La clau interpretativa utilizada para abordar el pensament dels autors esmentats constitueix un enfoc analític adreçat als conceptes rellevants que composen els seus respectius discursos; tant pel què fa a l'antropologia filosòfica, com al pensament moral i social. A partir d'aquest tipus d'anàlisi ha estat possible el reestabliment del nexe, siempre subjacent, entre la teoria antropològica, i la filosofia moral i social. Per la qual cosa, els diferents conceptes de natura humana, que se'ns descobreixen a través del viatge per les fases claus de la història de la filosofia, mantenen un vincle molt estret amb els valors que prescriuen el marc de la legitimitat moral. Aquest retrat antropològic és, a la vegada, concordant amb els elements que defineixen el fonament d'allò que anomenem social en cada periode històric. La reflexió sobre l'estructura de l'esser humà, entesa com a indissociable del pensament sobre l'acción mora i també del pensament sobre la natura de les relaciones sociales, és el que m'ha permès dilucidar la gènesi i l'evolució en el contingut conceptual de la idea d'humanitat.
Aristòtil va comprendre constitutivament a l'ésser humà des de l'ontologia de l'ésser natural, des d'aquesta premisa, l'ésser humà és essencialment natura. Quan des de el paradigme aristòtelic la humanitat s'ha pensat com a natura, el seu contingut s'ha explicat en termes de gènere. El gènere es defineix per una qualitat essencial que és l'intel·lecte. Així, per Aristòtil som humans en la mesura que ens reconeixem en el gènere. Aquest reconeixement significa justament retrobar-se en la vida de l'intel·lecte. La vida humana entesa des de l'exercici de l'intel·lecte posseix uns valors concordants: l'amistat, la justícia i la prudència. Aquests valors, als quals Aristòtil anomena virtuts, fan possible que el vincle social es fonamenti en una mateixa forma de vida i en un projecte comú d'existència. La fórmula de reconeixement pels humans que planteja el paradigme aristotèlic condueix a una comunitat de natura.
Sant Agustí va comprendre constitutivament a l'ésser humà des de l'ontologia de l'ésser personal. Quan des del paradigme agustinià l'humanitat s'ha pensat com a persona el contingut d'aquesta humanitat s'ha explicat en termes de condició. En aquest cas el reconeixement del caràcter de l'ésser humà es produeix pel retrobament en una situació paral·lela respecte a un principi creador. Tal situació consisteix a tenir el mateix grau de proximitat en l'estatus per part dels ésssers creats i respecte el principi creador. A diferència del gènere aristotèlic la condició agustiniana remet a la singularitat de l'existència. En aquest cas la voluntat és l'atribut dels humans com a éssers creats. La vida humana entesa des de l'exercici de la voluntat posseix també un valor concordant que es la gratuïtat. Aquest valor, que sant Agustí li atribueix a la vegada un sentit ontològic i moral és el fonament de la concepció agàpica de l'amor. El fonament de la teoría social agustiniana és justament el contingut de l'amor quan es defineix com a inclinació indiscriminada i il·limitada.
Finalment, en l'últim paradigme que correspon al moment de la filosofia kantiana es compren a l'ésser humà des de l'ontologia de l'ésser subjecte. La humanitat del subjecte s'ha explicat en termes d'autonomia. La vida del individu autònom es desenvolupa des de l'anomenada raó pràctica. La vida humana entesa com a individualitat té com a atribut fonamental aquesta raó pràctica. El exercici de la raó pràctica es correspon a la autonomia individual de la misma forma que l'exercici de la voluntat es corresponia a la condició en el pensament de sant Agustí, i l'intel·lecte es corresponia al gènere en la filosofia Aristòtelica.
He mostrat en aquesta tesi que el pensament de cadascun dels autors esmentats constitueix respectivament, un paradigme conceptual. Es tracta, tant en el model aristotèlic, com en l'agustinià, com en el mateix model kantià de discursos sobre la realitat de l'ésser humà en el quals conflueixen els pressupòsits antropològics, ètics i socials. El repàs per la coherència en els resultats en aquestes tres formes de pensament constitueix la única fórmula que ens permet, avui, reelaborar una definició dels continguts que conformen el caràcter moral de la nostra humanitat.
The thematic line comprising the basic content of this thesis is the exposition of the principal views in respect of moral identity to be found running through the history of thought. The historical retrospection that I have set out here shows the development of a concept of humanity whose reconstruction has been possible through the recovery of three conceptual paradigms: the view of the Greek world, as expressed through the moment of Aristotle, the Christian view, through the thought of Saint Augustine, and the Enlightenment, as seen in the philosophy of Kant.
The interpretive key used to examine the thought of these authors constitutes an analytical approach focusing on the pertinent concepts comprising their respective discourses, both in respect of philosophical anthropology and of moral and social thought. On the basis of this type of approach, it has been possible to re-establish the consistently underlying nexus between anthropological theory and moral and social philosophy. Thus, the different concepts of human nature, revealed in the key periods of the history of philosophy, are seen to be linked closely to the values that prescribe the framework of moral legitimacy. This anthropological view is, in turn, in agreement with the defining elements of social issues in each historical period. Reflection on the structure of human beings, seen as being inseparable from thought on moral action and thought on the nature of social relationships, makes it possible to clarify the origin and evolution of the conceptual content of the idea of humanity.
Aristotle understood human beings constitutively on the basis of the ontology of the natural being, taking human beings as essentially nature. Where the Aristotelian paradigm has been applied and humanity thought of as nature, its content has been explained in terms of genus. The genus is defined by an essential quality, namely the intellect. Thus, in Aristotle's view, we are humans insofar as we recognise ourselves in the genus. This recognition signifies a re-encounter in the life of the intellect. On the basis of exercise of the intellect, human life has concordant values: fellowship, justice and prudence. These values, recognised by Aristotle as virtues, permit the existence of a social bond based on a common form of life and a common aspiration to existence. The formula of recognition for human beings set out by the Aristotelian paradigm leads to a commonality of nature.
Saint Augustine understood human beings constitutively on the basis of the ontology of the personal being. Where the Augustinian paradigm has been applied and humanity thought of as personal, its content has been explained in terms of condition. In this case recognition of the character of human beings is produced by the re-encounter in a parallel situation in respect of a creator principle. This situation consists of proximity in the status of created being. Unlike the Aristotelian genus, the Augustinian condition refers back to the singularity of existence. In this case, will is the attribute of humans as created beings. Human life understood on the basis of the exercise of will also has a concordant value in gratuitousness. This value, to which Augustine in turn attributes an ontological and moral sense, is the basis of the concept of love as agape. The foundation of Augustine's social theory is precisely the content of love when defined as an indiscriminate and unlimited inclination.
Lastly, in the final paradigm, corresponding to the moment of Kantian philosophy, human beings are understood on the basis of the ontology of the subject being. The humanity of the subject has had to be explained in terms of autonomy. The life of the autonomous individual is developed on the basis of what is known as practical reason. Human life understood as individuality has practical reason as its fundamental attribute. The exercise of practical reason corresponds to individual autonomy, just as the exercise of will corresponds to condition in Saint Augustine and intellect corresponds to genus in Aristotle.
I have shown in this thesis that the thought of each of these authors constitutes, respectively, a conceptual paradigm. What is found, in the Aristotelian model, the Augustinian model and the Kantian model as well, is a discourse on the reality of human beings in which anthropological, ethical and social suppositions are combined. The review of the coherence of these three forms of thought constitutes the only formula available to us today that will allow a redefinition of the contents making up the moral character of our humanity.

Aquesta tesi està basada en una investigació de perspectiva etnogràfica, que tenia com a objectiu principal identificar elements de la construcció de la identitat en les narratives digitals de nens i nenes de col·lectius ètnics minoritaris en la cultura catalana. Aquestes narratives han estat construïdes en un espai d'aprenentatge col·laboratiu, en el marc escolar, utilitzant sobretot, eines tecnològiques de so, imatge i informàtica. Els resultats apunten a un procés de construcció de la identitat definit per aspectes ètnics, contextuals i evolutius, en una relació contemporània d'hibridació de sentits entre la tradició i la modernitat; la globalització i l'entorn; o la infància i l'adolescència. Es destaquen també les nocions d'audiència de les produccions narratives, els gèneres discursius utilitzats i les relacions entre els principals actors socials implicats en aquesta intervenció/investigació: els alumnes, les mestres i els estudiants universitaris, en un procés col·lectiu i col·laboratiu de construcció de sentits en una comunitat de pràctica.
Paraules clau: identitat, cultura, narrativa, comunitats de pràctica
This work is based on an investigation from an ethnographic perspective, that aimed to identify the main elements on the construction of the identity in the digital narratives of children from minority ethnic groups in the Catalan culture. These narratives have been built in a space of collaborative learning in the school context, using mainly technological tools as sound, image and computer softwares. The results point to a process of identity's construction marked by ethnic, contextual and evolutive aspects, in a contemporary relation of hybridization between tradition and modernity; globalization and the environment; or childhood and adolescence. It also shows the notions of audience of the narrative productions, discoursive genders used and the relationship between the main social actors involved on this intervention/research: the pupils, the teachers and the university students, on a collective process of collaborative construction of shared senses in a community of practice.
Keywords: identity, culture, narrative, comunnities of practice

En l'àmbit de la pilota valenciana s'assisteix a un escenari en què la gestió de la pràctica obeeix a interessos particulars i no a l'expressió d'un conflicte o a la denúncia de la desigualtat. La classe hegemònica valenciana ha fet una política institucional en què s'ha apropiat de les emocions i els afectes. A través d'una pràctica tradicional ha articulat un discurs que dota als valencians d'història i identitat. La pilota en el trinquet tradicional és, de fet, una pràctica cultural que encarna una resistència al canvi cultural. Aliè a les revolucions burgeses és una pràctica subalterna contrahegemònica que tensiona el debat institucional sobre la pràctica sense voler erigir-se com una institució a l'ús. Ultra això, roman com una pràctica en què la vessant tradicional, cultural i local preval per damunt de l'esportivització completa. Si el neolliberalisme ha trobat en l'esport l'escenari perfecte per plasmar el seu poder hegemònic, les institucions públiques valencianes han cercat un consens a fi d'esportificar aquest joc arrossegat en la lluita per adaptar-s'hi o morir, per mirar el present i afrontar el futur, és a dir, han intentat sotmetre la pràctica a una domesticació segons els canons esportius. D'aquesta manera es tempta la capacitat de renunciar a allò que fa aquesta pràctica diferent. S'ha entès el paradigma globalitzador com una relació de poder simètrica en una escala micro local-macro global i no s'ha considerat que la relació pot ser asimètrica i que, per tant, podria contemplar un canvi polèmic i conflictiu en què sentiments i emocions formen part d'aquesta política, si més no, tenint en compte que el desencant ha emergit entren els agents que configuren la pràctica arran d'aquestes decisions i que els conats de rebel·lia i inconformisme han estat eliminats quan els agents han intentat empoderar el canvi. La fraternitat i l'empatia amb els poder fàctics han estat els sentiments naturalitzats de manera que no s'atisbe cap element conflictiu i qüestionable a fi d'evitar incomodar i fer resorgir el conflicte. S'ha optat per amagar-ne d'altres com la resignació. Així, en un col·lectiu que, històricament, ha estat estigmatitzat per la ideologia hegemònica hi ha una desafecció cap a les institucions democràtiques valencianes que són vistes com alienes i contraproduents.