Dissertations / Theses on the topic 'Barceloneta (Barcelona, Cataluña)'

Mi tema de investigación es el impacto social de planes de transformación urbana, así como uso y apropiación del espacio público. En esta tesis doctoral, enfoqué dicho tema en un movimiento vecinal que se creó para oponerse a un plan urbanístico en el barrio marinero de Barcelona. Barcelona es una ciudad paradigmática en cuestión de transformaciones urbanísticas, que se volvió modelo de exportación después de su experiencia olímpica de 1992. En las últimas décadas, especialmente en preparación para las Olimpiadas, esta ciudad ha experimentado grandes transformaciones. Una de las áreas más afectadas ha sido su frente marítimo, al que pertenece la Barceloneta, el barrio marinero de la ciudad construido en el siglo XVII. En 2007, con la aprobación de un plan urbano del Ayuntamiento para este barrio que podría haber resultado en la expulsión de muchos habitantes, -el llamado "Plan de los Ascensores"-, fue creado en oposición un movimiento vecinal. En los años siguientes, el movimiento ha ido añadiendo diversos frentes de lucha, con la apropiación reivindicativa del espacio público como uno de sus principales frentes de acción. contestando y resistiendo a un modelo de ciudad impulsado por el gobierno local y el capital privado. El objetivo general de la investigación es abordar antropológicamente la construcción del movimiento vecinal en el barrio de la Barceloneta, indagando cuestiones como la forma en que se organiza actualmente un movimiento contra planes urbanísticos, y a través de qué reivindicaciones, estrategias, discursos, formas de organización interna, alianzas, frentes de acción y de lucha. Una pregunta de investigación también presente en el trabajo es por las diferencias y semejanzas entre las luchas vecinales de antes y de ahora, según las diferentes fases del proceso de apropiación capitalista de la ciudad.
My research topic is the social impact of urban transformation plans. In this doctoral dissertation I focused it on a neighborhood movement from a Quarter of Barcelona, which is considered paradigmatic in planned urban transformations, to the extent that it speaks of the "Barcelona Model". I wanted to study the subject of research in a neighborhood movement to focus it from the active and organized citizen response in resistance against the urban plans that are being implemented, and, above all, against this model of city driven by local government and capitalist powers, considered by the neighbors organized as more harmful than beneficial for the local population involved. The research was aimed to address anthropologically the construction of the resistance movement of Barceloneta's residents, created to cope with urban plans implemented in the neighborhood by the City Hall. This subject is part of the process of planned urban transformation that is taking place now in this neighborhood and in Barcelona City. As specific objectives, on one hand it was to inquire on the strategies that are taking place in the neighborhood against the urban plans designed by the City Council, especially those generated from the neighborhood movement constituted by the AssociaciO de Veins I Veines de l'Ostia (L'Ostia Neighbors Association) and the Plataforma de Afectados en Defensa de la Barceloneta (Platform of Affected in Defense of the Barceloneta). Different elements of the process of opposition or resistance have been investigated in this direction, such as problems-and possible solutions- identified by the organized neighbors, their actions and forms of organization. On the other hand, the research aims to have an analytical approach on social dynamics resulting from this process of transformation and resistance: the relationships that appear disappear or are transformed. Specific issues arise from the central question about the social impact of urban planning: - How a neighborhood movement against urban plans is organized? - Through which claims, discourses, strategies, types of internal organization and alliances? - Which are the movement concerns and its fronts of struggle? - In what way this style and format of neighborhood struggle can and should be compared with other phases of capitalist appropriation of the city?

Vários desafios se colocam atualmente aos territórios urbanos, nomeadamente resultantes dos fortes processos de transformação e crescimento, característicos das últimas décadas do Séc. XX. Estas transformações estão na origem do aparecimento de novos contextos urbanos, muitas vezes associados a problemas de falta de coesão, não apenas relacionados com a fragmentação morfológica das estruturas urbanas, mas também com fragilidades ao nível das dinâmicas sociais e económicas. No sentido de melhor compreender estes problemas, estudamos o conceito de coesão. Partimos da definição de coesão feita pelas Diretivas Europeias, procurando sistematizar a sua transposição para a escala urbana. Propomos uma sistematização do conceito de coesão urbana suportada numa dupla dimensão – uma que envolve a forma física da cidade e outra as suas dinâmicas socioeconómicas e socioculturais. Assim, no presente trabalho pretendemos discutir o conceito de coesão urbana vinculado ao papel desempenhado pelo espaço público na sua promoção. Procuramos clarificar a forma como se podem orientar as intervenções urbanas promovendo a coesão, nomeadamente, explorando as potencialidades das redes de espaço público (suas dimensões e características). Partimos da premissa de que o espaço público é o elemento estruturador da malha e vida urbana; organizando-se de forma sistémica; numa perspetiva de integração multi-escala; formando uma "rede de redes". Com a intenção de contribuir para o reforço da coesão urbana, propomos uma metodologia de análise da coesão de uma rede de espaços públicos. Desenvolvemos esta metodologia centrando-nos na escala do bairro, mas também nas suas ligações às redes envolventes. Suportamos o processo de trabalho na análise de dois territórios; dois bairros na cidade de Barcelona – a Barceloneta e o Baró de Viver – privilegiando-se o contacto direto com o território. A análise destes dois territórios vai acompanhando a sistematização de conceitos e serve também de teste e validação da metodologia e critérios propostos.
Several challenges was currently introduced in urban areas, particularly resulting from strong growth and transformation processes, characteristic of the last decades of the XX century. These transformations gave rise to the emergence of new urban contexts, often associated with lack of cohesion problems, not only related to morphological fragmentation of urban structures, but also with weaknesses in its social and economic dynamics. In order to better understanding these issues, we study the concept of cohesion. We start from the definition of cohesion introduced by the European Directives, aiming to systematize its application into the urban scale. We propose a systematization of urban cohesion concept supported in a dual dimension - one that involves the physical form of the city and other their socio-economic and socio-cultural dynamics. Therefore, with this investigation we intend to discuss the concept of urban cohesion linked to the role that public space plays in its promotion. We seek to clarify how it is possible to guide urban interventions promoting cohesion, particularly by exploring the potential of public space networks (its dimensions and characteristics). We start from the premise that public spaces are the structuring elements of urban fabric and urban life, organizing themselves in a systemic way; in a multi-scale integration perspective; forming a "network of networks". Intending to contribute to the enhancement of urban cohesion, we propose a methodology, able to analyze cohesion of a public space network. We developed this methodology focusing on the neighborhood scale, but also in its connections to the surrounding networks. We support the work process in the analysis of two territories; two neighborhoods in the city of Barcelona – Barceloneta and Baró de Viver – privileging direct contact with the territory. The analysis of these two territories integrates the concepts’ systematization and it is also used to test and validate the methodology and criteria proposed.
Varios retos se plantean actualmente a los territorios urbanos, sobre todo como resultado de los fuertes procesos de transformación y crecimiento, característicos de las últimas décadas del siglo. XX. Estos cambios dieron lugar a la aparición de nuevos contextos urbanos, a menudo asociados con problemas de falta de cohesión, no sólo relacionados con la fragmentación morfológica de las estructuras urbanas, pero también con debilidades al nivel de sus dinámicas sociales y económicas. Con el objetivo de mejor comprender estos temas, estudiamos el concepto de cohesión. Partimos de la configuración de cohesión hecha por las Directivas Europeas, buscando sistematizar su transposición a la escala urbana. Proponemos una sistematización del concepto de cohesión urbana, apoyado en una doble dimensión – una que implica la forma física de la ciudad y otra sus dinámicas socio-económicas y socio-culturales. Así, en el presente trabajo nos proponemos discutir el concepto de cohesión urbana vinculada a la función del espacio público en su promoción. Buscamos aclarar cómo se pueden guiar las intervenciones urbanas promoviendo la cohesión, en particular tirando partido del potencial de las redes de espacio público (sus dimensiones y características). Partimos de la premisa de que el espacio público es el elemento estructurador de la malla y la vida urbana; organizándose de manera sistémica; con la perspectiva de la integración multi-escala; formando una "red de redes". Buscando contribuir para la mejora de la cohesión urbana, proponemos una metodología de análisis de la cohesión de una red de espacios públicos. Hemos desarrollado esta metodología centrándonos en la escala del barrio, pero también en sus conexiones con las redes de los alrededores. Apoyamos el proceso de trabajo en el análisis de dos territorios; dos barrios de la ciudad de Barcelona – Barceloneta y Baró de Viver – favoreciendo el contacto directo con el territorio. El análisis de estos dos territorios acompaña la sistematización de conceptos y sirve también como prueba y validación de la metodología y criterios propuestos.

Tesi doctoral que comprèn la història de la Residència Reial de Bellesguard, des de que va ser adquirida i transformada pel rei Martí I d’Aragó, fins a l’erecció de la Casa Figueras de Gaudí i l’actual Universitat Abat Oliba CEU.
Tesis doctoral que comprende la historia de la Residencia Real de Bellesguard, desde que fue adquirida y transformada por el rey Martín I de Aragón, hasta la erección de la Casa Figueras de Gaudí y la actual Universidad Abat Oliba CEU
Doctoral thesis that comprises the history of the real residence of Bellesguard, since was acquired and transformed by king Martin I of Aragon, until the erection of the Casa Figueras by Gaudí and the present University Abat Oliba CEU.

Aquesta investigació és una aproximació a les relacions dialèctiques existents entre el moviment veïnal dels barris del Poble-sec i Montjuïc (Barcelona) i les institucions municipals durant els governs d’esquerres de la ciutat (1979-2011). Durant el tardofranquisme i la Transició el moviment veïnal va aparèixer amb força a Barcelona així com a la resta de ciutats de Catalunya i Espanya. En aquells anys aquest moviment veïnal va esdevenir, sobretot a Barcelona, un actor de primer ordre per posar contra les cordes el poder local franquista i assolir el canvi democràtic en l’àmbit municipal. Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics el paradigma dialèctic i relacional entre el moviment veïnal i les institucions municipals va canviar. Les reformes que va introduir el consistori democràtic barceloní van establir uns canals de participació ciutadana que vehicularien i canalitzarien aquest diàleg entre el veïnat organitzat i el govern municipal. Aquesta investigació es centra en l’anàlisi i estudi d’aquests òrgans de participació –posant el focus en els barris del Poble-sec i Montjuïc- i en els resultats que aquesta relació dialèctica va tenir per la seva evolució i transformació. A través d’aquest anàlisi es permet copsar com les limitacions i mancances d’aquestes normatives de participació, així com les dinàmiques que aquestes generen al moviment veïnal i a les institucions, influencien en el desenvolupament i evolució del model de gestió de la ciutat i, per tant, en les transformacions que Barcelona i els seus barris experimenten. Un model de gestió implantat l’any 1979 amb l’arribada al poder de les forces d’esquerra i que evoluciona fins a implosionar l’any 2011 quan aquestes perden l’alcaldia.
Esta investigación es una aproximación a las relaciones dialécticas existentes entre el movimiento vecinal de los barrios de Poble-sec y Montjuïc (Barcelona) y las instituciones municipales durante los gobiernos de izquierdas de la ciudad (1979-2011). Durante el tardofranquismo y la Transición el movimiento vecinal apareció con fuerza en Barcelona así como en otras ciudades de Catalunya i España. Durante aquellos años este movimiento vecinal se convirtió, sobretodo en Barcelona, en un actor de primer orden que puso contra las cuerdas al poder local y contribuyó al cambio democrático en el ámbito municipal. Con la llegada de los ayuntamientos democráticos el paradigma dialéctico y relacional entre el movimiento vecinal y las instituciones municipales cambió. Las reformas que introdujo el consistorio democrático barcelonés establecieron unos canales de participación ciudadana que encauzarían y canalizarían este diálogo entre el vecindario organizado y el gobierno municipal. Esta investigación se centra en el análisis y estudio de estos órganos de participación –poniendo el foco en los barrios de Poble-sec y Montjuïc- y en los resultados que esta relación dialéctica tuvo para su evolución y transformación. Este análisis permite captar como las limitaciones y déficits de estas normativas de participación, así como las dinámicas que éstas generan en el movimiento vecinal y en las instituciones, influencian en el desarrollo y evolución del modelo de gestión de la ciudad y, por lo tanto, en las transformaciones que Barcelona y sus barrios experimentan. Un modelo de gestión implantado el año 1979 con la llegada al poder de las fuerzas de izquierdas y que evoluciona hasta implosionar en el año 2011 cuando éstas pierden la alcaldía.
This investigation is an approximation to the dialectical relations between the neighborhood movement of Poble-sec and Montjuïc neighborhoods (Barcelona) and the municipal institutions during the leftist governments of the city (1979-2011). During the late francoism and the transition to democracy period, the neighborhood movement appeared with force in Barcelona as well as in other cities of Catalonia and Spain. During those years, this neighborhood movement became, above all in Barcelona, a leading actor who put the local power against the ropes and contributed to democratic change at the local level. With the arrival of the democratic city councils, the dialectical and relational paradigm between the neighborhood movement and the municipal institutions changed. The reforms introduced by the Barcelona's democratic consistory established channels of citizen participation that would channel this dialogue between the organized neighborhood and the municipal government. This research focuses on the analysis and study of these participation channels - putting the focus on Poble-sec and Montjuïc neighborhoods - and on the results that this dialectical relationship had for its evolution and transformation. This analysis allows us to grasp how the limitations and deficits of these participation regulations, as well as the dynamics they generate in the neighborhood movement and in the institutions, influence the development and evolution of the city's management model and, therefore, in the transformations that Barcelona and its neighborhoods experience. A management model implemented in 1979 with the arrival to power of the forces of the left and that evolves until implosion in 2011 when they lose the mayor's office.

Desde la desamortización de conventos a partir de 1835, la ciudad de Barcelona vivió una ingente eclosión teatral a partir de los edificios religiosos convertidos en locales para espectáculos. Ello hizo perder los privilegios del antiguo Teatro de la Santa Cruz, denominado a partir de entonces como Teatre Principal, para hacer frente a la rivalidad sostenida con otros teatros, como el Liceu o el Nou. La tesis demuestra, además, que la evolución del gusto del público bardelonés empieza a derivar hacia las nuevas olas impuestas por el romanticismo italiano (Verdi) y francés. Asimismo se compara el gusto del público con la prensa, particularmente la prensa, no siempre de acuerdo con la modernidad estética. El trabajo reconstruye el día a día de vida operística en la Barcelona de la mitad del siglo XIX, con una incipiente vida concertística condicionada igualmente por la ópera. Asimismo, se desmienten las teorías sobre las rivalidades entre públicos de distintos teatros.

L'objecte de la present tesi, que duu per títol Casa de la Congregació de la Missió. De l’església de Sant Sever i Sant Carles Borromeu dels paüls a la parròquia mercedària de Sant Pere Nolasc (1703-2017), és l'estudi històric dels aspectes artístics i arquitectònics que caracteritzaren la casa de la Congregació de la Missió a Barcelona, en ser concebuda a partir d’uns preceptes constructius singulars i paradigmàtics en el context artístic català del Set-cents. Així mateix, el treball mostra els resultats de la investigació relacionada amb l’evolució estructural del conjunt per tal d’explicar l’adaptació de l'edifici a les successives modificacions dels seus usos i a l’entramat urbà que l'emparava. Per consegüent, s’han analitzat les circumstàncies relatives al seu establiment el 1703 al Principat, la seva evolució al llarg de tot el segle XVIII i primer terç del XIX, les conseqüències de la secularització d’aquest espai sacre i la seva transformació en conjunt civil entre el 1809 i el 1942, per finalment estudiar el procés d’enderroc del cenobi i la rehabilitació d’un dels seus elements constitutius, el temple de la Casa de la Missió del carrer Tallers, per tal de desenvolupar el procés d’adequació a la nova trama urbana i al culte mercedari. L’estudi de la fundació, del desenvolupament i de les vicissituds que envoltaren l’establiment de les Cases de la Congregació de la Missió a Barcelona, permet donar valor als seus elements artístics i arquitectònics, a les mostres de pintura mural que encara s’hi conserven i als béns patrimonials mobles que formaren part dels conjunts; així com reconèixer, a través d’aquests casos d’estudi, els condicionants que envoltaren la transformació dels conjunts cultuals de Barcelona en edificis per a ús militar a partir de la Guerra del Francès, així com les problemàtiques derivades d’aquestes ocupacions pel que fa a la gestió i conservació del seu patrimoni. L’estructura del treball es planteja en tres blocs principals que es corresponen amb tres períodes temporals rellevants per a la història del nostre objecte d’estudi: en un primer bloc (1703-1808) analitzem l’establiment de les Cases de la Missió a Barcelona, els seus aspectes arquitectònics i el seu patrimoni artístic, així com estudiem la possible concepció d’un tipus constructiu propi de la Congregació de la Missió, a partir de l’observació de les característiques que presentaven les altres cases construïdes al Principat durant el Set-cents i a l’inici del Vuit-cents. El segon bloc (1809-1942) tracta l’adaptació dels conjunts als usos civils imposats i les seves conseqüències en el patrimoni moble i immoble de la congregació; i, per acabar, es dedica un tercer bloc (1943-2017) a l’enderroc dels conjunts i la rehabilitació d’un espai subsistent en concret, l’església dels paüls, per a convertir-se en una de les esglésies parroquials que caracteritzen el paisatge urbanístic del barri del Raval. El caràcter d’aquesta investigació és històric, amb un objecte d’estudi de naturalesa artística i d’àmbit local, però considerem que les seves conclusions són extrapolables més enllà de la ciutat de Barcelona. Considerem que el camp d’estudi és interdisciplinari, ja que es basa en una recerca interessada en aspectes geogràfics, culturals, religiosos, polítics i econòmics a Barcelona. El marc teòric general, per tant, és el de la història de l'art, i els específics són els estudis sociològics de l'art i els estudis sobre la gestió i conservació del patrimoni artístic moble i immoble. En termes metodològics, les tècniques d'investigació aplicades han estat la revisió bibliogràfica, el treball documental i el treball de camp; i l’enfocament metodològic observa una primera anàlisi dels condicionants que van caracteritzar l’establiment, construcció i transformació dels conjunts cenobials del Raval barceloní en època moderna; per tal de continuar l’escomesa del nivell específic de la recerca, en el qual s’analitza l’objecte d’estudi per conèixer la seva naturalesa, la seva relació amb el territori i elements urbans que l’envolten, l’estat i el desenvolupament històric de les seves instal·lacions i la seva gestió, entre d’altres.
The following investigation, entitled Casa de la Congregació de la Missió a Barcelona. De l’església de Sant Sever i Sant Carles Borromeu dels paüls a la parròquia mercedària de Sant Pere Nolasc (1703-2017), is conceived as a historical study of the artistic and architectural features characterizing the house of the Congregation of the Mission in Barcelona, because of their singularity in the artistic context of the eighteenth century in Catalonia. Similarly, this work showcase the results of the investigation related to the structural evolution of the Vincentians' residence in order to explain the adaptation of the building to the successive changes in use and of the urban framework surrounding it. Therefore, we have analysed the circumstances of its establishment in 1703 in Catalonia, its evolution during the eighteenth and first third of the nineteenth century, the effects of the secularization of the sacred space and its transformation to a civil building between 1809 and 1942, to finally study the dismantling of the convent and the rehabilitation of one of its elements, the church of the House of the Mission of Tallers street, in order to develop the project of adaptation to the new urban premises and the Mercedarian Order's cult.

A tese de doutoramento apresentada ao longo das páginas seguintes analisa como a transformação da base económica da cidade de Barcelona teve um impacto transformador na sua configuração física e, por conseguinte, do seu espaço público. Este fenómeno encontra-se vinculado a processos de Regeneração Urbana, comuns a dinâmicas ocorrentes noutras cidades. Consideramos importante a análise destes processos, ao permitir-nos relacionar as premissas económicas e políticas com os resultados sobre o território. Para além deste interesse geral, o caso de Barcelona possui características especificas que a fazem sobressair com relação às operações conduzidas noutras cidades, merecendo assim o empenho desta investigação. Assumindo a caracterização de Barcelona enquanto uma cidade criativa, concentramo-nos no processo de desindustrialização e da posterior re­industrializaçào do bairro do Poblenou através do projeto 22@,noqualseverificaa passagem das antigas indústrias para as indústrias vinculadas ao conhecimento, onde a cultura ocupa um lugar preponderante. Utilizámos uma metodologia inovadora, consistindo na aplicação de uma análise multi-escalar, no espaço e no tempo, e incidindo sobre o âmbito das políticas económicas e do terntório no Poblenou. De forma a contextualizar a nossa análise, examinámos primeiramente a evolução geral das políticas culturais nas cidades, de forma a articularmos o conceito de "creative cities" com os processos de Regeneração Urbana. Em seguida, observamos o vínculo entre a evolução dos usos com o território físico do Poblenou, assim como o avanço das políticas culturais em Barcelona. Finalmente, aprofundámos o estudo sobre o projeto 22@Barcelona no seu âmbito geral e, em especial, avaliamos o espaço público adjacente ao edificado das novas alividadcs produtivas criath'as. Este é exemplarmente representado pela intervenção de Palo Alto, dado o seu processo de transformação físico, produtivo o cultural. Desta aplicação do Poblenou, destacamos elementos de continuidade e de ruptura. Dos primeiros, a integração do território físico, relativamente ao conjunto da cidade; a continuidade da sua conceptualização enquanto um distrito industrial, inclusivamente adaptando o edificado da primeira industrializaçào para novos usos e valorizado enquanto património; a tentativa de manter a população residente, c a Instauração de novas infraestruturas físicas e sociais, que asseguram uma equivalência ao conjunto da cidade. Consideramos a configuração global do espaço público projetada pelo 22@ como qualitativamente positiva, fomentando a sua integraçao na cidade e a sua coesão urbana. Por outro lado, verificamos uma ruptura no ambiente construído: notoriamente no plano vertical, a tentativa de introduzir novos elementos diferenciadores na paisagem urbana resulta numa imagem trivial e na própria banalização dos recursos culturais. Sobre a ambiguidade destes resultados, valorizamos a integração do desenho destes novos espaços públicos do Poblenou numa continuidade histórica e territorial do conjunto da cidade, destacando-se este domínio de excelência representativo da Barcelona atual.
This Ph.D. Dissertation examines how the transformation of the economic base of the city of Barcelona had a transformative impact on its physical configuration, and therefore on its public space. This phenomenon is linked to urban regeneration processes, common to the dynamics that occur in other cities. We believe it is important to analyse such processes, as they allow us to relate the economic and political assumptions with the results in the territory. Beyond this general interest, the specific characteristics of Barcelona make it stand out in relation to the operations in other cities, therefore ensuring the commitment of this research. By characterizing Barcelona as a creative city, we then analyse the deindustrialization and subsequent re-industrialization of the Poblenou derived of the 22@ plnn, which transforms the old manufacturing industries in knowledge­related industries, where culture is predominant. We use an innovative methodology, consisting of implementing a multi-scale analysis in space, and time, focusing on both economic and territorial policies in Poblenou. To contextualize this analysis, we first examine the general evolution of cities' cultural policies, in order to articulate the concept of “creative cities” with the process ot urban regeneration. Then, we look at the linkage between the uses evolution of the physical territory of Poblenou, and the progress of cultu.ral policies in Barcelona. Finally, we deepen the study of the 22@Barcelona project in its general context and, in particular, we evaluate the public space adjacent to buildings used for creating new productive activities. We analyse the intervention in Palo Alto by considering it esp«ially characteristic of this physical, productive and cultural transformation processes. This appreciation of Poblenou includes elements of continuity and rupture. On the first onc, wc observe the integration of its physical territory, in relation to the whole city; the continuity of its conceptualization as an industrial district, including the :ldaptation of the first industrialization buildings to new uses and valued an heritage; the attempt to keep the resident population; and finally, by the introduction of new physical and social infrastructures, providing an equivalence within the city. We consider the overall configuration of the public space designed for 22@ as qualitatively positive, by encouraging its integration in the city and its urban cohesion. But we also identify a break in the built environment: especially in the vertical plane, the intent of introducing new differentiators in the urban landscape results in a mundane image and on a cultural resources trivialization. On the ambiguity of these results, we highlight the value and integration and of these Poblenou's newly designed public spaces in the historical and territorial continuity of the whole city, emphasizing this aspect of excellence and as a representative of the contemporary Barcelona.
La tesi doctoral presentada a les pàgines següents examina rom la transformació de la base econòmica de la ciutat de Barcelona va tenir un impacte transformador en la seva configuració física i per tant el seu espai públic. Aquest fenomen està lligat a processos de regeneració urbana. comuns a les dinàmiques que ocorren en altres ciutats. Considerem que és important analitzar aquests processos doncs permeten que ens relacionar els supòsits econòmics i polítics amb els resultats sobre el territori. Més enllà d'aquest interès general. el cas de Barcelona té característiques especifiques que fan que es destaqui en relació amb les operacions desenvolupades en altres ciutats, que garanteix el compromís d'aquesta investigació. Caracteritzant Barcelona com a ciutat creativa, ens permet concentrar-nos en la desindustrialització i la posterior re-industrialització del barri del Poblenou gràcies al projecte 22@, trobant-hi el pas de les velles indústries a les indústries relacionades amb el coneixement,. on la cultura és predominant. Utilitzem una metodologia innovadora que consisteix en l'aplicació d'una anàlisi multi-escala, en l'espai i en el temps, i incideix en l'àmbit de les polítiques econòmiques i territorials al Poblenou. Per tal de contextualitzar l'anàlisi, examinem primer l'evolució general de les polítiques culturals a les ciutats, per tal d'articular el concepte de "ciutats creatives" amb els processos de regeneració urbana. Després observem el vincle entre l'evolució dels usos del territori físic del Poblenou, així com l'avanç de les polítiques culturals a Barcelona. Finalment, aprofundim l'estudi del projecte 22 @ Barcelona en el seu context general i, en particular, avaluem l'espai públic adjacent als edificis destinats a les noves activitats productives creadores. Això es mostra a tall d'exemple per la intervenció a Palo Alto, donada el seu procés de transformació física, productiva i cultural. D'aquesta apreciació del Poblenou, en destaquem els elements de continuïtat i ruptura. Els primers, la integració del territori físic, en relació a tota la ciutat; la continuïtat de la seva conceptualització com un districte industrial, incloent-hi l'adaptació dels edificis de la primera industrialització als nous usos i valorats com a patrimoni; tractant de mantenir a la població resident, i la introducció de nova infraestructura física i social, que proporcionen una equivalència amb tota la ciutat. Considerem que la configuració global de l'espai públic dissenyat per al 22@ és qualitativament positiva, fomentant la seva integració a les ciutat i la seva cohesió urbana. D'altra banda, comprovem una ruptura en l'entorn construït: sobretot en el pla vertical, l'intent d'introduir nous elements diferenciadors en els resultats paisatge urbà en una imatge trivial i, també, una trivialització dels recursos culturals. Sobre l'ambigüitat d'aquests resultats, valorem la integració del disseny d'aquests nous espais públics del Poblenou en una continuïtat històrica i territorial de tota la ciutat, destacant aquest aspecte d'excel.lència i representatiu de l'actual Barcelona.
La tesis doctoral presentada en las páginas siguientes examina cómo la transformación de la base económica de la ciudad de Barcelona tuvo un impacto transformador en su configuración física y por consiguiente su espacio público. Este fenómeno está ligado a procesos de regeneración urbana, comunes a las dinámicas que ocurren en otras ciudades. Consideramos que es importante analizar estos procesos pues nos permiten relacionar los supuestos económicos y políticos ron los resultados sobre el territorio. Más allá de este interés general, el caso de Barcelona tiene características específicas que hacen que destaque en relación con las operaciones desarrolladas en otras ciudades y que garantiza el compromiso de esta investigación. Caracterizando Barcelona como ciudad creativa, nos permite analizar la desindustrializadón y la posterior re-industrialización del Poblenou gracias al proyecto 22@, transformando las viejas industrias fabriles en las industrias relacionadas con el conocimiento, donde la cultura es predominante. Utilizamos una metodología innovadora consistente en la aplicación de un análisis multi-escala, en el espacio y en el tiempo, que incide en el ámbito de las políticas económicas y territoriales en el Poblenou. Para contextualizar el análisis, examinamos primero la evolución general de las políticas culturales en las ciudades, para articular el concepto de “ciudades creativas” con los procesos de regeneración urbana. Después, observamos el vínculo entre la evolución de los usos del territorio físico del Poblenou, así como el avance de las políticas culturales en Barcelona. Finalmente, profundizamos el estudio del proyecto 22@ Barcelona en su contexto general y, en particular, evaluamos el espacio público adyacente a los edificios destinados a las nuevas actividades productivas creadoras. Esto se muestra, a modo de ejemplo, en la intervención en Palo Alto, dado su proceso de transformación física, productiva y cultural. De esta apreciación del Poblenou, destacamos los elementos de continuidad y ruptura. Los primeros, la integración del territorio físico, en relación a toda la ciudad; la continuidad de su conceptualización como un distrito industrial, incluyendo la adaptación de los edificios de la primera industrialización a los nuevos usos y valorados como patrimonio; tratando de mantener a la población residente y la introducción de nueva infraestructura física y social, que proporcionan una equivalencia con toda la ciudad. Consideramos que la configuración global del espacio público diseñado para el 22@ es cualitativamente positiva, fomentando su integración en la ciudad y su cohesión urbana. Por otra parte, comprobamos una ruptura en el entorno construido: sobre todo en el plano vertical, con el intento de introducir nuevos elementos diferenciadores en el paisaje urbano que se traduce en una imagen trivial y, también, una trivialización de los recursos culturales. Sobre la ambigüedad de estos resultados, valoramos la integración del diseño de estos nuevos espacios públicos de Poblenou en una continuidad histórica y territorial de toda la ciudad, destacando este aspecto de excelencia y representativo de la actual Barcelona.

Esta tesis estudia las alteraciones de la vida urbana en la calle d'en Robador del barrio del Raval de Barcelona como consecuencia de las intervenciones urbanísticas que allí se han producido en los últimos veinte años. Las incisiones urbanísticas en el Raval han comportado destrucción de patrimonio arquitectónico, habitacional y cultural de gran valor. Asimismo, han generado expulsiones de población, y en cierta medida y en ciertas zonas, su substitución por otra de mayor capacidad de dispendio. Se ha realizado un rastreo histórico sobre el Raval poniendo énfasis en las sucesivas culturas de control aplicadas allí sobre una población caracterizada por un elevado componente obrero y descapitalizado. Esto es complementado por una etnografía crítica de la calle citada -llevada a cabo entre los años 2010 y 2012, que ofrece una actualización de la perspectiva con el fin de establecer las persistencias y recurrencias que los sucesivos gobernantes han ensayado en lo que han sido hasta hoy los “bajos fondos” de la ciudad, el mítico “Barrio Chino”.
This thesis explores changes of urban life on d'en Robador street on the Raval district of Barcelona as a result of urban interventions that have occurred there in the past twenty years. The urbanistic incisions in the Raval had destroyed urban heritage, architectural, residential and cultural valuable assets. Furthermore, they resulted in population expulsions, and -to some extent, and in certain areas- its replacement by people of greater income. Historical tracking on Raval neighbourhood has been made, emphasizing the observation on successive control cultures applied there over an impoverished population with a marked working class profile. This is complemented by a critical ethnography performed between 2010 and 2012 in the above-named street that brings that perspective up to date to establish the persistence and recurrence in the successive governments action on what has been up to today the "underworld" of the city, the mythical "Chinatown".

Aquesta tesi es proposa donar compte d’un fenomen que comença a existir a principis dels anys vuitanta a la ciutat de Barcelona, consistent en la proliferació d’actes poètics públics que s’allunyen de les lectures i recitals convencionals, i que es conformen com una pràctica en què l’aspecte performàtic pren molta rellevància. Anomenem aquest tipus de pràctica «poesia pública», en el sentit que necessita l’escenari i el públic per adquirir el ple sentit. Es tracta d’una pràctica poètica singular, ja que treu la poesia del suport llibre i la trasllada a l’escenari, de manera que se’n transforma tant la creació com la recepció, i el públic no habituat a la lectura de llibres de poesia troba en aquesta via escènica una forma més propera d’acostar-se al gènere, tant per la condició del «directe» com per la condició de l'hibridisme, ja que sovint es combina amb la música, les imatges, la dansa i altres elements propis de les arts escèniques. Com a conseqüència de l'eixamplament de públic i de l'augment del nombre de poetes que s'adscriuen a aquest tipus de pràctiques, s'esdevé un nou panorama que pot semblar que apareix tot d'una, però que en realitat s'ha estat gestant d'una forma rizomàtica sota terra durant les darreres dècades. Així, es produeix una disseminació de la poesia per la resta del territori català, i també per Espanya i Europa, alhora que Barcelona esdevé un punt de confluència de poetes d’arreu convidats a participar en diferents festivals i trobades. I d'aquesta manera, la poesia de finals del segle XX arriba on de ben segur el format llibre no hauria arribat mai. La investigació que es recull en aquesta tesi pretén contextualitzar, documentar i interpretar el procés expansiu de la poesia pública a Barcelona des de 1984 fins al 2004, dates que senyalen, respectivament, el que considerem com a naixement i final d’aquest procés. L’inici va tenir lloc pel juny de 1984 amb l’organització d’un primer acte de poesia pública en un bar per part del grup de poetes encapçalat per Enric Casasses i Jordi Pope, coneguts com els «O així». D’altra banda, el que considerem que tanca el procés expansiu del fenomen és la darrera edició de «PROPOSTA, festival internacional de poesies+polipoesies», que va tenir lloc pel novembre del 2004 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Així doncs, en un primer estadi, la recerca ens ha portat a crear i definir el concepte de poesia pública i les diferents pràctiques que s’hi observen (poesia oral, poesia sonora, polipoesia, etc.), així com a posar-les en relació amb el context sociocultural tant nacional com europeu. A continuació, la recerca s’ha enfocat a descriure i documentar els múltiples actes de poesia pública que van tenir lloc a Barcelona durant el període estudiat, centrant-se en els principals organitzadors i en els poetes que hi van participar, tot reflexionant sobre quines van ser les raons per què va sorgir el fenomen i com s’ha perllongat fins a l’actualitat.
This PhD dissertation proposes to account for a phenomenon that started in the early eighties in Barcelona involving the spreading of public poetry events that deviate from poetry readings and conventional recitals, and conform as a practice in which the performative aspect takes much relevance. We coined this type of practice «Public Poetry», meaning it needs the stage and the audience to make its full sense. The research study described in this dissertation aims to contextualize, document and interpret the expansive process of Public Poetry in Barcelona from 1984 to 2004, dates that mark, respectively, what we consider as birth and end of this process. The start of the expansive process took place in June 1984 with the organization of the first public event of poetry in a bar by the poets’ group known as «O així» headed by Enric Casasses and Jordi Pope. Moreover, what we consider that closes the expansive process is the latest edition of «PROPOSTA, festival internacional de poesies+polipoesies» that took place in November 2004 at the Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). In a first phase, the study has led us to coin the term and define the concept of Public Poetry as well as the different practices identified (oral poetry, sound poetry, polypoetry, etc.) and put them in relation to both national and European sociocultural context. Then, the research has focused on describing and documenting the multiple events of Public Poetry that took place in Barcelona during the abovementioned period, homing in on the main organizers and the poets who participated, and reflecting on what were the reasons why the phenomenon started and how it has lasted until today.

La recerca que presentem a continuació té dos objectius. Per una banda estudiar de manera monogràfica la marqueteria artística i posar-la en valor com element decoratiu d’interiors, tant a nivell privat com públic, tant per a art civil com religiós. Per altra banda estudiar les relacions de col•laboració d’aquest ofici artesà amb l’art i la indústria. La documentació del taller J. Sagarra de Barcelona ha servit als propòsits d’aquesta recerca perquè a permès reconstruir la seva història, de la qual hem escollit un fragment per a la realització de l’estudi. En començar aquest treball el taller encara estava en actiu, el que va facilitar un bon coneixement de l’ofici perquè va ser possible treballar amb l’assessorament de Fernando Sagarra, l’últim mestre d’aquest obrador, i veure en funcionament un dels últims tallers d’aquesta especialitat artesana (1870-2003). El taller de J. Sagarra ha estat molt significatiu en aquest ofici a Barcelona, per la seva continuïtat, per ser un referent per a altres professionals i també perquè molts marqueters hi havien aprés l’ofici. Aquest treball s’estructura en sis parts. En la primera part exposem els objectius de la recerca, la metodologia a seguir i les fonts primàries i secundaries de l’estudi. En la segona part fem un recorregut per la història del taller de marqueteria de J. Sagarra que serveix de introducció per a la recerca (1833-2003). En la tercera part estudiem el paper que va tenir el FAD com a centre de promoció de les arts i la decoració d’interiors, les seves seccions i les exposicions que organitzava o promovia. En la quarta part l’objecte d’estudi és la renovació de l’art sacre que es va iniciar en el I Congrés Litúrgic de Montserrat l’any 1915, però que va arribar a consolidar-se a partir de la Guerra Civil, a causa de la reconstrucció d’esglésies que es va produir i del clima de devoció religiosa imperant. En la cinquena part estudiem l’origen i l’evolució de la marqueteria, els processos de producció i l’obra de diferents projectistes: Antoni Calonge, Enric Cluselles, Ramon Marsiñac, Mir i Mora i Llucià Navarro. Aquests artistes van col•laborar amb el taller projectant marqueteries durant gairebé tot el període i com que alternaven aquesta feina amb altres disciplines artístiques, hem estudiat quines eren les seves tendències estètiques i les activitats que portaven a terme paral•lelament. Hem dedicat bona part del treball a l’estudi dels calcs dels projectes (Annex 3.1.) i de les marqueteries realitzades que s’han localitzat (Annex 3.2.), buscant les diferències que el pas del temps i les noves situacions provocaven, els materials que les conformaven, els processos de producció, els canvis en els gustos o les influències externes. La sisena part conté les conclusions, en les quals podem afirmar que el taller de marqueteria de J. Sagarra va viure entre 1940 i 1965 un període de molta activitat, en la qual van col•laborar artistes i industrials i que l’eclecticisme va ser habitual durant tot el període dins de la natural evolució. Que la producció va arribar al seu màxim desenvolupament a mitjans anys seixanta, que és quan es clou l’estudi. Va ser a partir de la dècada dels seixanta quan es van produir canvis en la societat i en els sistemes de producció que acabarien portant al declivi d’aquest ofici, fins arribar a la seva gairebé total desaparició en l’actualitat. Hem valorat les causes de la pèrdua d’interès per aquesta artesania, i les seves possibilitats d’evolució i també que el cas del taller J. Sagarra serveix de paradigma per a molts altres oficis artesans.
The following research “The artistic marquetry: J. Sagarra workshop. Barcelona (1940-1965)”, has two defined goals. One is a monographic study of artistic marquetry and to value it as a decorative element. The other objective is to seek the collaborative relationships of this artisan craft with art and industry. J. Sagarra Barcelona workshop’s documentation has enabled this research’s purposes because it has permitted rebuilding its history, part of which has been selected to do this research. The fact that this workshop was still operational when this study started has facilitated a better knowledge of the craft because it allowed to count on Fernando Sagarra’s advice, as the last master of this workshop, and it also allowed seeing one of the last workshops of this specialty craft in operating conditions (1870-2003). This study is structured in six parts. In the first part we expose the research’s objectives, the methodology and the sources of the research. The second part contains a review of J. Sagarra’s workshop history which suites as an introduction to the study (1833-2003). In part three we analyze the role that F.A.D. Foment de les Arts Decoratives (Promotion of Decorative Arts) had as interior decoration and art promotion center as well as the exhibitions it organized and promoted. The renovation process of sacred art is reviewed in part four. This process started in the first Montserrat Liturgical Congress in 1915 and was consolidated with the rebuilding of churches that followed the Civil War due to the prevailing climate of religious devotion. In part five we study the origins and evolution of marquetry, production processes and the work of different project designers that, at the same time, practiced other artistic disciplines. Part six contains the main conclusions in which we can acknowledge that J. Sagarra’s marquetry workshop experienced a period of intensive activity between 1940 and 1965 in which several artists and industries collaborated. We also evaluate the loss of interest causes for this sort of crafts and it’s evolution possibilities, considering this workshop as a paradigm of what other crafts experienced.

Aquesta tesi ha estat realitzada partint d'un treball de camp que ressegueix tots els indrets de l'antic poble de les Corts —avui districte de la ciutat de Barcelona— tot deixant constància del que havia estat i del que és en els moments actuals el barri. S’estudien les vessants urbanístiques, artístiques i testimonials al llarg de la seva història: des de la Torre Rodona —construïda al segle X— fins a l’actualitat. L'objectiu d'aquest treball d’investigació emana de la voluntat per deixar constància dels inicis que van configurar el naixement del poble de les Corts. Parteix de l’estudi de les masies disseminades per tot el pla —ubicades en gran part entre les rieres de Magòria i Blanca i el Torrent dels Morts—, fet que permet aprofundir en els seus orígens i la seva influència en el caràcter propi del veïnat (des de les famílies més senzilles a les més significatives). Passa, a més, per l’estudi exhaustiu d’altres indrets i edificis rellevants en el poble de les Corts. Des de casals o palauets ubicats en carrers que avui, desgraciadament, ja no hi són, a edificis religiosos, monestirs, espais culturals, centres assistencials, educatius i de lleure, i especialment, el gran conjunt d’indústries i tallers que es van instal·lar a les Corts. A banda dels continguts principals esmentats també es relacionen mobiliaris i estris necessaris utilitzats a finals del segle XIX i començament del segle XX com els existents en el museu del Monestir de Pedralbes i estudis d’entitats emblemàtiques de l’època com l'Institut frenopàtic Dolsa, la Presó de les Dones de les Corts, la Maternitat o els asils de Sant Rafael i Sant Joan de Déu, així com la parròquia de l’església del Remei de les Corts o centres culturals i de lleure rellevants. El seu estudi ha sigut possible gràcies a l’accés a fotografies antigues i actuals d’arxiu, així com als testimonis vivents de persones nascudes abans de l'any 1936 i que encara viuen al barri, a les quals donem les més sinceres gràcies per l'atenció en obrir les portes de casa seva i poder entrar en els arxius i col·leccions particulars de documents i altres referents que acrediten tota la documentació exposada. En conclusió, aquesta tesi pretén iniciar un estudi a fons de l’evolució del territori de les Corts mitjançant els testimonis orals així com investigacions d’arxiu que permetin aprofundir en l'urbanisme, l'arquitectura, el lleure, la cultura, els oficis i la indústria que han existit al poble de les Corts des de l’època medieval fins a l’actualitat.
This thesis has arisen from fieldwork intended to track all landmarks in the old village of les Corts, district of present-day Barcelona. Its aim to state what was, has been and is today’s neighbourhood. City planning, art and testimonies throughout the town’s history are studied. From 10th century Torre Rodona to present day. The aim of this research is to state the conditions of the birth of les Corts. It begins with the study of the spread-out masies, mainly located between Riera de Magòria and Riera Blanca and the Torrent dels Morts. This makes for an in-depth analysis of the town’s origins and the idiosyncrasies of its peoples and families. This investigation also analyses other significant locations and landmarks such as cultural centres and small palaces located in streets now sadly gone, as well as hospices and religious, educational and leisure institutions. Special attention is put on industries and workshops that set up in town. In addition to the aforementioned, this investigation features analyses of furniture and tools used between the end of the 19th century and the beginning of the 20th, such as the ones stored in the Monestir de Pedralbes museum, as well as studies of other significant institutions of that time such as the Dolsa asylum, the women’s prison, the Maternitat hospital, the Sant Rafael and Sant Joan de Déu shelters, as well as the Remei parish and other important leisure and cultural centres. This research has been made possible through access to old archive photographs as well as to living testimonials of people still living in the neighbourhood who were born before 1936. To all of them we sincerely thank for opening the doors to their homes and letting us access their archives and files, which credit all the research. All in all, this thesis aims to start an in-depth study of the evolution of the land in les Corts through oral testimonies, as well as archive research that will help broaden knowledge on city planning, architecture, leisure, culture, craftsmanship and industry that have existed in les Corts from medieval times until present day.

Esta tesis tiene por objeto estudiar una parte de la obra de Xavier Miserachs, aquélla que sirvió para dar origen al libro "Barcelona Blanc i Negre". La elección del autor, pues, viene determinada por la obra, y la importancia de este documento reside en cuatro puntos básicos: primero, porque es un ensayo fotográfico sobre Barcelona. De hecho, hasta ese momento, el único trabajo que se puede considerar un "ensayo" fotográfico es el realizado por Joan Colom sobre el barrio de la Ribera, "Izas, Rabizas y Colipoterras". Segundo, porque rompe con la forma de representar la ciudad. Las imágenes que nos ofrece Miserachs de Barcelona no son las habituales; hay una toma de postura del autor, ante la fotografía y ante la ciudad, que difiere de una manera radical de los trabajos anteriormente realizados. Tercero, porque 30 años después de su realización, las fotografías desprenden modernidad y continúan siendo vigentes. Cuarto, la aparición del libro, en el año 64, supone una innovación en la edición de libros de fotografía, llegando a convertirse más tarde en modelo. Para poder estudiar a fondo la obra de Miserachs he considerado necesario recuperar todo el material original del "Barcelona Blanc i Negre", revisando los negativos y ordenándolos cronológicamente para reconstruir el proceso de trabajo del fotógrafo. Esto me permitía también observar "la manera" de abordar la fotografía, cual era su postura ante el "sujeto" y, sobre todo, qué era lo que él consideraba significativo de la ciudad. Del primer visionado general pude deducir los escenarios, aquellos espacios que Miserachs quería mostrar de Barcelona. Con una revisión más minuciosa, destaqué lo que caracterizaba a estos lugares, los personajes que los habitan y sus actividades. Y de una manera especial, la forma de llegar a ellos, de rodearlos buscando la imagen deseada. En lo que respecta a la documentación he podido constatar la inexistencia de estudios sobre historia de la fotografía en España. Por lo tanto, para investigar la época, decidí recurrir a las fuentes y documentos que se produjeron en los años 50 y 60: revistas especializadas y los boletines de asociaciones, como la Agrupació Fotogràfica de Catalunya o la Real Sociedad Fotográfica de Madrid. El libro "Barcelona Blanc i Negre" de Xavier Miserachs es el trabajo más innovador, y consecuentemente más moderno, que podía haber cambiado el panorama de la fotografía española. Se trata de un libro realizado por un joven de una madurez inusual. Posee una ingenuidad, por así decirlo, muy madura, en tanto en cuanto logra asimilar y aplicar las influencias y modelos que se están dando fuera del país, ofreciendo una nueva visión de los mismos que se materializa en el tratamiento que hace de los barceloneses en su obra. Finalmente, la tesis concluye con una selección de textos que caracterizan las propuestas de las escasas "historias" de la fotografía española, cuestionando la transmisión de la fotografía, es decir, el problema de la tradición fotográfica española.

Aquest treball analitza un nou moviment a la Barcelona als anys 1990-2000: la Polipoesia barcelonina. La qüestió que es tractarà es compon de diferents parts: 1. La definició i descripció del moviment polipoètic a Barcelona (1990-2000) i la seva base ideològica, expressada amb les seves diferents facetes (paraules en llibertat, els textos que "suren" en el full, les accions i les performances…). 2. El que aquest moviment aporta en l'artístic i l'estètic a través de l'estudi d'un nucli d'autors concret. 3. Els antecedents a partir de les avantguardes artístiques. 4. Els objectius i la metodologia emprada per dur a terme el treball. Els objectius que m'he proposat són: en primer lloc, investigar l'origen de la Polipoesia de Barcelona i la relació d'aquesta amb els autors proposats, l'origen és a Itàlia. En segon lloc, trobar un nucli d'autors, el perfil dels quals defineix, en part, la Polipoesia a Barcelona, que són Xavier Sabater, Enzo Minarelli, Giovanni Fontana. En tercer lloc, estudiar els aspectes més importants dels mateixos autors i relacionar-los amb el naixement i creixement de la Polipoesia a Barcelona i l'Epigenètica de Giovanni Fontana. En quart lloc, estudiar els seus perfils i les seves obres, la Ciberpoesia de Xavier Sabater. En cinquè lloc, indagar els antecedents que han donat lloc a aquest moviment, com les primeres avantguardes de segle XX… i continuar amb els moviments que han tingut una influència més directa com el Futurisme, Dadaisme i Surrealisme. I finalment les "figures d'altres autors" que directament o indirecta han pogut determinar aspectes definitius en la consolidació del moviment com, per exemple, el poeta Adriano Spatola. En sisè lloc, relacionar les diferents formes d'expressió, disciplines, estils i gèneres, que de manera multidisciplinària conviuen a la Polipoesia de Barcelona i la defineixen, com per exemple la música, la pintura, l'acció poètica… En setè lloc, investigar quin paper fa la veu humana i el sorollisme, en relació amb el naixement de la Polipoesia a Barcelona, com per exemple el "Gir del so". I en vuitè lloc, analitzar els objectius del moviment, com per exemple el seu compromís social. Així doncs, els objectius d'aquesta tesi es relacionen amb el moviment que desenvolupa la veu humana amb tots els seus sons i tonalitats per fer poesia d'una manera diferent de la tradicional. Els poetes treballen amb sons que trenquen sense cap sentit, per compondre els seus poemes. L’objectiu és escriure i dir els sons (en lloc de paraules) de manera tan poc convencional com poden i per això s'inspiren en La Ursonata de Kurt Schwitters i en els estils que hem citat. Però no es tracta d'un objectiu aïllat perquè Xavier Sabater (creador de la Polipoesia tal com es fa a Barcelona) necessita socis per finançar les activitats que ell promociona i per aquest motiu decideix fer més grans els incentius. I ho fa obrint la "mirada artística" a d'altres estils i disciplines, per la qual cosa el concepte de les performances i de les accions, els concerts de la música i les exposicions de pintura, és lliure, encara que respectant determinats "codis". De manera que arriba a fusionar diferents disciplines en una de sola: "La Polipoesia barcelonina". Aquesta aconsegueix interessar els artistes més importants d'arreu del món relacionats amb el tema.

Aquesta investigació és una aproximació a la complexa realitat d’una gegantina institució com l’Ajuntament de Barcelona en un període convuls i ple de canvis, englobant des dels darrers anys del franquisme fins la victòria de Pasqual Maragall a l’alcaldia de Barcelona (1974-1983). El gruix de la nostra recerca i treball s’ha centrat en el primer govern democràtic (1979-1983), encapçalat en primer terme per Narcís Serra i a partir de desembre de 1982 per Maragall. Aquest primer govern democràtic va conformar un govern ampli on hi participaven socialistes, comunistes, convergents i republicans a partir de les coordenades del Pacte de progrés i va desenvolupar una ingent activitat política per transformar la realitat de l’Ajuntament cap a un nou model democràtic. A través del nostre anàlisi hem identificat els eixos principals de les polítiques del govern democràtic, els canvis i continuïtats respecte a l’etapa anterior i els actors polítics que van intervenir en aquests anys d’una manera més destacada.
This research is an approach to the complex reality of a giant institution such as the Barcelona City Council in a period of turmoil and full of changes, encompassing from the last years of the Franco regime to the victory of Pasqual Maragall in the mayor of Barcelona (1974 -1983). The bulk of our research and work has focused on the first democratic government (1979-1983), headed in the first place by Narcís Serra and as of December 1982 by Maragall. This first democratic government formed a broad government involving socialists, communists, convergents and republicans based on the coordinates of the Pact of progress and developed an enormous political activity to transform the reality of the City Council towards a new democratic model. Through our analysis, we have identified the main axes of democratic government policies, changes and continuities with respect to the previous stage and the political actors that took part in these years in a more prominent way.

La intención de este trabajo de investigación es estudiar la trayectoria de la Orquestra de Cambra d’Acordions de Barcelona (OCAB). Se trata de una investigación descriptiva de la realidad, y por tanto trabaja sin hipótesis que verificar o rechazar, siendo, la recopilación, clasificación y análisis de la información obtenida quien nos llevará a descubrir, reconstruir y describir la trayectoria de la OCAB. Es una investigación de enfoque cualitativo, pura, descriptiva e histórica; por los medios utilizados para la obtención de los datos, documental; y ante la ausencia de bibliografía al respecto, hemerográfica y archivística. Las principales fuentes de obtención de la información las conformarán, por un lado los documentos y por otro, las fuentes orales. Una vez clasificada, categorizada y analizada la información, el informe de los resultados mostrará de manera narrativo-biográfica la historia de vida de la OCAB, es decir, los sesenta años de historia de la OCAB etapa a etapa, periodo a periodo y curso a curso. Conseguido el objetivo principal de la investigación también se han sistematizado datos referentes a otros aspectos musicales de la OCAB: La OCAB como asociación musical (disposiciones generales, composición y órganos de gobierno); sus agrupaciones musicales (componentes, diferentes formaciones y su instrumental); el repertorio (por autores, procedencia geográfica, periodos musicales, géneros, estilos y formas, instrumentación, arreglistas y obras más interpretadas); los ensayos (objetivos y secuenciación); los conciertos (base de datos, tipologías, influencia geográfica y estructura) y las aportaciones pedagógicas de la OCAB (objetivos, formación musical y metodología de trabajo). Para finalizar, los anexos se presentan en soporte papel y en DVD y están formados por 2 tablas, 734 ilustraciones (fotografías, recortes de prensa, documentos públicos y privados, programas de mano y carteles) y 82 pistas de audio y video.
The intent of this research is to study the trajectory of the Orquestra de Cambra d'Acordions of Barcelona (OCAB). This is a descriptive of reality, and therefore works without verify or reject hypotheses, with the collection, classification and analysis of information obtained who will lead us to discover, reconstruct and describe the trajectory of the OCAB. Research is a qualitative approach, pure, descriptive and historical, for the means used to obtain the data, documentary, and in the absence of relevant literature, newspapers and other archival. The main sources of obtaining information of make up, on the one hand and on the other documents, oral sources. Once classified, categorized and analyzed the information, the report of the results will show in a narrative-biographical history OCAB life, ie, the sixty-year history of the stepwise OCAB period to period and course course. Achieved the goal of the research have also been systematized data on other musical aspects OCAB: The OCAB as musical partnership (general provisions, composition and governing bodies), his musical groups (components, different formations and instrumental); repertoire (for authors, geographical, musical periods, genres, styles and forms, instrumentation, arrangers and most performed works) trials (objectives and sequencing) concerts (database, typologies, geographical influence and structure) and pedagogical contributions OCAB (objectives, musical training and methodology). Finally, the annexes are presented on paper and on DVD and consist of two tables, 734 illustrations (photographs, newspaper clippings, public and private documents, handbills and posters) and 82 audio tracks and video.

La tesi Memòria pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) pretén assolir dos objectius principals. En primer lloc, el treball presenta una proposta teòrica i metodològica global per estudiar –des d’un punt de vista sociopolític i en diversos contextos temporals i geogràfics- el fenomen de la memòria pública. Per això, l’autor elabora una “antropologia de la memòria” i desenvolupa una reflexió sistemàtica sobre “les cultures de la memòria” i “les polítiques de la memòria”. La tesi defineix la memòria pública com el conjunt de pràctiques i discursos commemoratius que convergeixen en l’esfera pública. La memòria pública no és entesa, per tant, com un simple dictat monolític des de les institucions, sinó més aviat com un diàleg o una dialèctica entre les diverses narratives històriques que vertebren els múltiples imaginaris socials. L’autor assumeix que, a través del debat sobre el passat i la seva representació canònica, la societat discuteix indirectament la seva contextura identitària, els seus marcs normatius i la seva orientació de futur. En l’esfera pública, les diverses interpretacions del passat reflecteixen les distintes versions del futur nacional. El treball explicita com la pugna discursiva per l’hegemonia commemorativa va molt lligada al pols social pel poder polític. Per a fonamentar la seva proposta teòrica i metodològica, l’autor acudeix a autors catalans i espanyols, però també presenta els postulats de la historiografia francesa, germànica i anglosaxona al voltant de la memòria social. La segona part de la tesi consisteix en l’estudi d’un cas històric concret. S’aborda “la memòria pública” barcelonina dels primers anys trenta. Així, l’autor indaga els discursos històrics i les pràctiques commemoratives imperants en l’espai cívic, en l’opinió pública i en l’esfera política de la Ciutat Comtal des de 1931 fins a 1936. La tesi repassa la catarsi simbòlica que va viure Barcelona amb la proclamació de la República. Analitza els canvis de noms de carrers i dóna a conèixer la intrahistòria dels nous monuments erigits. El treball palesa la cultura commemorativa dels diversos sectors socials barcelonins, desgrana la narrativa històrica que batega en els llibres de text per a infants i, sobre tot, reflecteix la utilització política de la història. En el fons, l’estudi dels diversos paradigmes commemoratius interessa a l’autor com una finestra privilegiada per copsar els universos mentals i ideològics de quatre grups barcelonins cabdals: el nacionalisme liberalobrerista (l’ERC), el nacionalisme liberalconservador (la Lliga), l’anarquisme faista i l’espanyolisme conservador. La radiografia de les narratives històriques i de les pràctiques commemoratives a la Barcelona republicana permet redescobrir els vincles entre el nacionalisme català i el discurs històric, establir les similituds i diferències doctrinals entre les principals forces polítiques del període i, finalment, revisitar des d’una nova perspectiva l’evolució d’un temps polític apassionat i apassionant.
La tesis Memòria Pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) se ha escrito con dos objetivos básicos. En primer lugar, el trabajo presenta una propuesta teórica y metodológica global para estudiar –desde un punto de vista sociopolítico y en múltiples contextos temporales y geográficos- el fenómeno de la memoria pública. Por eso, el autor elabora una “antropología de la memoria” y desarrolla una reflexión sistemática sobre “las culturas de la memoria” y “las políticas de la memoria”. La tesis define la memoria pública como el conjunto de prácticas y discursos conmemorativos que tienen lugar en la esfera pública. La memoria pública, por tanto, no es un simple dictado monolítico desde las instituciones políticas, sino más bien un diálogo o una dialéctica entre las diversas narrativas históricas que vertebran los imaginarios de los distintos grupos sociales. El autor asume que a través del debate sobre el pasado y sobre su representación canónica, la sociedad discute indirectamente su contextura identitaria, sus marcos normativos en el presente y sus orientaciones para el futuro. En realidad, las distintas interpretaciones del pasado que se dan en la esfera pública reflejan las distintas versiones del futuro nacional. El trabajo constata como la pugna discursiva por la hegemonía en la consciencia histórica de la ciudadanía va muy ligada al pulso social por el poder político. Para fundamentar su propuesta teórica y metodológica, el autor recurre a autores catalanes y del conjunto de España, pero también presenta los principales postulados de la historiografía francesa, germánica y anglosajona. En segundo lugar, la tesis aborda una investigación histórica concreta. Se estudia la memoria pública de Barcelona en los primeros años treinta. El autor indaga los discursos históricos y las prácticas conmemorativas imperantes en el espacio cívico, en la opinión pública y en el ámbito político de la Ciudad Condal desde la proclamación de la República en 1931 hasta el estallido de la Guerra Civil en 1936. La tesis repasa la catarsis simbólica que vivió la ciudad con el nuevo régimen. Analiza los cambios de nombres de las calles y da a conocer la intrahistoria de los monumentos erigidos. El trabajo plasma la cultura conmemorativa de diversos sectores sociales barceloneses, desgrana la narrativa histórica que subyace en los libros de texto para niños y, sobre todo, refleja la utilización política del pasado. En el fondo, el estudio de los diversos paradigmas conmemorativos interesa al autor como una ventana privilegiada para ojear los universos mentales e ideológicos de cuatro grupos centrales: el nacionalismo liberal-obrerista (ERC), el nacionalismo liberal-conservador (La Lliga), el anarquismo faista y el españolismo conservador. La radiografía de las narrativas históricas y las prácticas conmemorativas de la Barcelona republicana que se lleva a cabo en este trabajo permite redescubrir los vínculos entre el nacionalismo catalán y el discurso histórico, establecer las similitudes y las diferencias doctrinales entre las principales fuerzas políticas del periodo y, finalmente, revisitar desde una nueva perspectiva la evolución de un tiempo político apasionado y apasionante.

Hom constata que la característica definitòria des de finals del segle XIV és que les obres llatines i itàliques circulen entre un públic lector que el podem situar més enllà de la cort, per la qual cosa amb aquesta tesi doctoral ens proposem d'observar qui poden ser aquests lectors, a quin estrat social pertanyen, quins vincles s'hi observen, quins interessos tenien, quins llibres tenien i quin ús en feien, d'on podien procedir aquestes obres, en quins espais podien coincidir per parlar de literatura, etc. etc., en la convicció que, per afinitat de lectura, també ells, més enllà de la cort, s'haurien pogut constituir en destinataris - és a dir lectors potencials - d'una novel·la com l’anònima Curial e Güelfa que es complau a fer paleses les lectures que fonamenten la ficció.
It is acknowledged that one of the defining traits of the final period of the XIV century is that written works, both Latin and Italian, spread beyond courtly circles of readers. The aim of the present PhD dissertation is to answer who these readers were, which social stratum did they belong to, which were the links that can be traced, which were their interests, which books did they have and for what purpose did they use them, where did these works come from, in which milieus did the readers meet to talk about literature, etc. The ultimate reason to answer these questions is the firm conviction that a romance like the anonymous Curial e Güelfa, which indulges in signaling out the readings on which the fictional narrative is based, can be addressed to potential readers beyond courtly circles who might become such readers because of the affinity of their readings.

Las investigaciones en campo internacional indican que 4 de cada 5 ciudadanos europeos piden más acción contra la delincuencia y el terrorismo (De Wever, 2011), a pesar de que las estadísticas más recientes apuntan a la diminución del numero de delitos (Clarke, 2013). También en Barcelona, los datos muestran la existencia de un desajuste entre crimen y percepción puesto que, si bien los datos policiales registran una tendencia hacia la disminución de la delincuencia, la gente se siente más insegura. Sobre la base de un análisis en profundidad de la literatura es posible constatar que la inseguridad se considera hoy en día un fenómeno subjetivo que depende solo parcialmente del delito. Con el objetivo de establecer un marco interpretativo susceptible de estudiar el fenómeno de la inseguridad más allá de su dimensión delictiva, la investigación se ha enfocado en tres dimensiones distintas: * la inseguridad objetiva (vinculada a la evolución de las tasas de criminalidad), * la inseguridad subjetiva (o percepción de inseguridad), y * la inseguridad social (cuya definición depende de una serie de factores de vulnerabilidad susceptibles de tener un impacto en la valoración de la seguridad). Este planteamiento implicó el desarrollo de una metodología basada en un diseño cuantitativo secuencial estructurado en torno a tres objetivos: * Realizar una "agregación inteligente" de datos sobre el crimen (Hunt, Kilmer & Rubin, 2010) que permita recuperar información no sólo acerca de los problemas relacionados con la delincuencia sino también tomando en consideración datos de carácter contextual como, por ejemplo, las características demográficas y socio-­‐económicas del contexto del estudio; * Elaborar un marco conceptual capaz de analizar la relación entre las tres dimensiones constitutivas de la inseguridad y su implicación para un estudio en el contexto de Barcelona; * Analizar la relación entre la inseguridad y la afiliación social y profundizar en el conocimiento acerca del impacto de la inseguridad sobre diferentes grupos demográficos. En primer lugar, se creó una base de datos en la que se registró la información sobre crimen (inseguridad objetiva) y percepción de inseguridad (inseguridad subjetiva). En concreto se analizaron, por un lado, las fuentes oficiales de los cuerpos de policía locales (Mossos d’Esquadra y Guardia Urbana) y, por otro lado, las encuestas de victimización desarrolladas por el Departamento de Interior de la Generalitat de Catalunya. Los resultados del análisis de los datos secundarios señalaron, como mencionado, que dimensión objetiva y dimensión subjetiva no coinciden en Barcelona. En segundo lugar, se procedió a la operacionalización del concepto de inseguridad social para poder analizar los factores de vulnerabilidad socioeconómica que afectan a los ciudadanos de Barcelona y su impacto sobre la percepción de inseguridad. Los resultados del análisis estadístico descriptivo señalaron que los tres barrios con mayor presencia de factores de inseguridad social en Barcelona son: la Trinitat Nova, el Besòs i el Maresme y Ciutat Meridiana. Finalmente, se procedió al diseño y la implementación de una encuesta con el objetivo de analizar la relación entre la inseguridad y la afiliación social. La encuesta se llevó a cabo en 11 barrios de la ciudad de Barcelona sobre una muestra estructurada de 185 sujetos. El análisis estadístico descriptivo e inferencial permitió confirmar las hipótesis planteadas en la fase de diseño: haber sido víctima de un delito afecta negativamente la percepción de seguridad y la percepción del entorno (H1); los niveles de inseguridad difieren significativamente entre grupos sociales (H2) y, en concreto, las mujeres, las personas mayores de 65 años y los sujetos con niveles de estudios deficitarios, experimentan niveles de inseguridad proporcionalmente mayores comparados con el resto de la muestra; los factores de exclusión social ofrecen una explicación de las variaciones en la percepción de inseguridad, sobre todo en un contexto como el de la capital catalana donde se registran bajos índices delictivos (H3).
When the economic recession began in 2008, there was expectation among public authorities and scholars that crime would increase. Up-­‐to-­‐date criminological sources show that this has clearly not happened. Concerning Barcelona, when comparing police recorded crime statistics and victimization data, a paradox arises since available data outline a scenario where, despite a decreasing trend in crime, people feel more insecure. The correspondence between perceptions and reality is frequently imperfect given that insecurity may be affected by several factors (i.e. individual factors, mass media, personal experiences with crime and other individual and/or contextual factors). This heterogeneity may explain why, despite victimization being a relatively infrequent event in Barcelona, so many people are concerned about crime-­‐related issues. Assuming that fear of crime and perceived insecurity are clearly different topics, the research offers a quantitative analysis enabling a comprehensive understanding of crime-­‐related issues while considering contextual factors. With this in mind, the research addresses four key dimensions of insecurity: * The objective dimension focused on actual crime spread; * The subjective dimension related to cognitive aspects such as fear of crime or perceived risks; * The socio-­‐geographic dimension referring to neighbourhood characteristics that have effects on the perception of insecurity; * The socio-­‐economic dimension referring to the social consequences of poverty and deprived living conditions on ontological security. In order to explore the significance of the mismatch between crime and perceived insecurity, a survey (n=185) was designed to enable a more comprehensive assessment of insecurity in the context of Barcelona. The specific objective was to test the hypothesis of radical theories on fear of crime, that is to say that insecurity is mainly social and economic insecurity in disguise. Consistent with previous research, the statistical analysis showed that insecurity perception has an unequal impact on social groups. Being a woman, an older person, unemployed, or having a low level of education is associated with highest levels of insecurity. Furthermore, results show that the highest levels of fear emerge in neighbourhoods with a huge presence of residents at risk of poverty and social exclusion. Therefore, social insecurity seems to be a clear multiplier of perceived insecurity in Barcelona.

Este trabajo de investigación es un aporte etnográfico e histórico sobre la sociedad barcelonesa a través de su cultura, su música y su salsa. Para la realización de esta contribución me he centrado en un sector muy específico de la escena musical salsera identificada con un estilo de salsa que evoca su origen diaspórico, marginado, bravo y el cual ha terminado siendo rememorado, legitimado e identificado como símbolo de alta y heterogénea cultura salsera. Además, un estilo musical que ha adquirido relevancia social en Barcelona a través de diferentes espacios en los que confluyen la sociabilidad festiva, la creación o re-creación musical, la melomanía salsera más y menos profesionalizada, las propuestas de pedagogía bailable y la capacidad emprendedora focalizada en el ocio musical nocturno. Dicho de otro modo, he realizado un análisis de las áreas de afluencia de un estilo de salsa proveniente de barrios latinos de Nueva York, emblemática de los años 1960 y 1970 y monopolizada a través del sello y de las estrellas de la Fania, además representativa de una manera rítmica, imitativa y más bien espontánea de bailar, y he centrado la atención en las sesiones festivas en Barcelona a través del estudio de caso de la fiesta Entren que caben 100. Ahora bien, para que pudiera llegar a este nivel de concreción, fue necesario que detectara que la salsa brava es una más de varias escenas que existen en la capital catalana sujetas a gustos personalizados y a la sociabilidad que se genera en torno a éstos. Además, si he apostado por una mirada diferenciada del escenario salsero, como contenedor de prácticas musicales y como metáfora teatral, es por un doble y amplio ejercicio de subjetividad académica. El de otras personas con sus respectivas miradas investigativas así como vinculaciones musicales, y el propio apostando a un atrevimiento de igual tipo. En este sentido, mi intención ha sido centrarme en una escena hasta ahora un tanto huérfana, inadvertida y escurridiza que me ha servido sobre todo para la experimentación metodológica a través de la incorporación de mi experiencia desdoblada en la investigación. Así pues, la principal problemática que presentó lo que ha sido una afición y mi escenario de estudio fue el de entretejer las múltiples dimensiones de su cualidad nómada, su evocación geográfica, histórica, religiosa y social, así como referenciada en la metáfora globalizadora empleada por el etnomusicólogo Ramón Pelinski para el tango. Exactamente lo que quiero decir, es que primero tuve que caer en cuenta de que la salsa brava en Barcelona es itinerante, se escenifica a través de sesiones festivas que aparecen, desaparecen y cambian de “espacio”; que a través de ésta y otras programaciones se le rende culto a un estilo de salsa cuya época de auge comercial ha quedado anclado en el pasado, qué quienes integran la escena son personas que, por un lado, coquetean con la otredad y, por el otro, gozan de capital simbólico haciendo posible que ciertas músicas marginadas pasen a ser legitimadas. Y mi principal pregunta fue, ¿cómo se materializa y se entreteje todo esto?
Despite the historical absence of women in "Entre que caben cien" and of their directing roles in the scene, an interesting aspect of the ethnography is that when they assume a certain visibility within the scene they appear to be more permissible than men regarding the selection of other salsa songs and of other music styles that distance themselves from the so-called "salsa brava", questioning at this point whether the latter really exists, or does it perhaps ceases to be such when it begins to be called like this? This lends us to other significant questions such as to what extent the more one insists on otherness the more one tries to legitimate what he doesn't want to be? While bigger gets the desire for authenticity and alternative, more massive and hegemonic it becomes? While the bigger the quest for own manifestations derived from subaltern and marginalized culture gets, more extended get the petit bourgeois practices that end up disguising or adapting the first to the taste of the second?

El objetivo de esta tesis es poner en valor la figura de Alfredo Papo y su actividad en la promoción y la divulgación del jazz en nuestro país, la evolución de su pensamiento a través de nuevos documentos recientemente encontrados en su casa y la recopilación de sus escritos y conferencias diseminados en diferentes revistas, catálogos, prólogos de libros y contraportadas de discos. Esta tesis aporta una nueva interpretación de la historia del jazz, que hizo posible que Barcelona fuera pionera en la música de jazz, posicionándose a nivel internacional. Todo esto no hubiera sido posible sin la figura de Alfredo Papo, su capacidad y dualidad como promotor de conciertos y divulgador de conceptos fueron esenciales para logarlo. Fue consciente de la necesidad de una estrategia divulgativa para promocionar el jazz en Barcelona. La organización de un concierto tenía que estar vinculada, a diferentes actividades, unas previas al concierto y otras posteriores, como las conferencias con audiciones, y artículos acompañados de una explicación, interpretación y un análisis de su contenido. Toda la documentación aportada en esta tesis y su análisis global, ayudará a tener una base sólida para la realización de futuros trabajos de investigación, junto a la donación de su fondo documental privado a la Biblioteca del CRAI, que va ligado a esta tesis doctoral. Alfredo Papo como humanista tenía interés por la antropología, la cultura, la literatura, el arte, el cine, la poesía y teatro. Su mayor pasión fue la música de jazz a la que dedico toda su vida. Utilizó el jazz como herramienta de transmisión de conocimiento y transformación cultural y social.
The goal of this thesis is to highlight Alfredo Papo and his activity in the promotion and dissemination of jazz in our country, the evolution of his thinking through documents recently found at his residence and the compilation of his writings and conferences disseminated in different magazines, catalogs, book prologues and disc back covers. This thesis provides a new interpretation of the history of jazz, which explain how was possible for Barcelona to be a pioneer in jazz music, positioning itself internationally. All this would not have been possible without the figure of Alfredo Papo, his ability and duality as promoter of concerts and disseminator of concepts were essential to achieve it. He was aware of the need of an informative strategy to promote jazz in Barcelona. The organization of a concert had to be linked to different activities, some prior to the concert and others later, such as conferences with auditions, and explanatory articles, interpretation and an analysis of concerts, musicians and different types of jazz. All the documentation provided in this thesis and its global analysis, will help to have a solid base for the realization of future research, this with the donation of the private documentary collection to the CRAI Library, which is linked to this doctoral thesis. Alfredo Papo as a humanist was interested in anthropology, culture, literature, art, cinema, poetry and theater. His greatest passion was jazz music to which he dedicated all his life. He used jazz as a tool to pass on knowledge and cultural and social transformation.

Del mismo modo que Adam A. Scaife (2016), esta tesis considera que “el color del cielo ha servido de inspiración a lo largo de la historia y ha preocupado a pintores, poetas y profetas, así como a físicos” (p.74), ya que toda fuente de inspiración de este estudio proviene de la observación del cielo y sus colores. Este proyecto de investigación se titula Lienzo digital Barcelona 3.0 en relación a los colores de la ciudad de Barcelona, concretamente del cielo de la ciudad. Esta tesis cuenta con la colaboración del Observatorio Fabra, lugar donde se ha instalado la cámara para obtener los registros fotográficos, y del METEOCAT (Servicio Meteorológico de Cataluña), que ha contribuido con el sumario meteorológico de la recogida de datos. Se ha diseñado un proceso creativo para obtener los colores predominantes en el cielo de Barcelona. Se presentan los datos cromáticos registrados durante los meses de verano 2016 por ser la época del año con mayor espectro solar. Durante el desarrollo del proceso de creación se ha establecido un código y un sistema de comunicación del color en busca de paletas digitales. Los colores obtenidos se exponen en un registro de colores clasificado por meses, horas y variables meteorológicas. Estos datos cromáticos sirven para crear un lienzo digital en formato interfaz multimedia y la tecnología funciona como instrumento para la creación. Se trata de una experiencia digital inspirada en la naturaleza y que expone los colores del cielo a tiempo real a través de la aleatoriedad. Los elementos gráficos de la interfaz se representan por medio de la abstracción y la geometría. La obra se compone a partir de una sucesión de líneas verticales causales creadas por el propio sistema y que pretender seguir una retícula áurea. Esta aplicación interactiva se podría clasificar dentro del arte generativo, corriente artística del arte contemporáneo que utiliza la tecnología como instrumento para la creación y genera obras de arte a partir de algoritmos computacionales. Se ha desarrollado un proceso de creación donde el propio sistema genera muchas variaciones, únicas y no repetibles. Se trata de una obra interactiva que establece un diálogo abierto entre el público y la obra que utiliza la red como espacio de exposición y medio de creación. http://www.coloresdelaire.com/doctorado/doctorado/lienzodigitalbarcelona.html Esta tesis pretende crear un entorno “sensible” alimentado de datos externos procedentes de la naturaleza como las paletas de los colores del cielo y la información meteorológica diaria. El sistema se comporta como un indicador temporal digital cromático horario y meteorológico. Los colores van cambiando durante el transcurso del día exponiendo las tonalidades dominantes de las distintas fases de la luz del día desde el amanecer hasta el atardecer. Se pretende crear una analogía con el mundo exterior y la naturaleza y añadir el componente natural del color en el entorno digital. El sistema incluye comportamientos de participación afectiva con el usuario a través del uso de la empatía, jugando con los colores como respuesta interactiva. A través de la interacción del usuario la interfaz gráfica se transforma, creando variaciones y nuevas composiciones cromáticas. Las líneas de la interfaz reaccionan imitando los colores de las líneas colindantes hasta la transformación de la obra en un espacio monocromo apoyándose en el concepto de unidad colectiva y empatía entorno a la obra de arte conceptual. Este componente emocional quiere imitar los comportamientos “sensibles” de las personas e incluirlos en un entorno digital.
In the manner of Adam A. Scaife (2016), this thesis considers that “the colour of the sky has, all throughout history, served as inspiration for and been a concern of painters, poets and prophets, as well as physicians” (p. 74), since the only source of inspiration for this study comes from the observation of the sky and its colours. This research project is entitled Barcelona 3.0 Digital Canvas in reference to the colours of the city of Barcelona, specifically to the colour of the Barcelona sky. This thesis has been carried out with the collaboration of the Fabra Observatory – the place in which I installed the camera with which to obtain the photographic records – and of METEOCAT (Catalonia's Meteorological Agency), which has contributed to it with the meteorological summary of the data obtained. I have designed a creative process in order to obtain the predominant colours of the Barcelona sky. I hereby present chromatic data recorded during the summer months of 2016, since summer is the time of the year with a larger solar spectrum. During the development of the creation process, I set up a code and a system of communication of colour, in the search of digital palettes. The colours obtained are shown as a colour register classified by month, time and meteorological variables. These chromatic data are used to create a digital canvas in the format of a multimedia interface, and this technology works as an instrument for creation. It is a digital experience inspired by nature that exposes the colours of the sky in real time through unpredictability. The graphic elements of the interface are represented through abstraction and geometry. The work is composed by a succession of causal vertical lines created by the system itself, which try to follow a golden ratio. This interactive app could be classified as generative art, a movement within contemporary art that uses technology as a tool for creation, and which generates works of art through computational algorithms. I have developed a creation process in which the system itself generates many variations that are unique and unrepeatable. It is an interactive piece that establishes an open dialogue between audience and work, and which uses the Internet both as exhibition space and a medium for creation. http://www.coloresdelaire.com/doctorado/doctorado/lienzodigitalbarcelona.html This thesis tries to create a “sensitive” range fed by external data originated in nature, such as the colour palette of the sky and daily meteorological information. The system behaves as a time and meteorological temporary digital chromatic indicator. The colours keep on changing throughout the day, exposing the dominant tones of the different light phases of the day from dawn until dusk. I have tried to create an analogy with the external world and with nature, adding the natural component of colour to a digital environment. The system includes affective user involvement behaviour through the use of empathy, playing with colours as interactive response. Through user interaction, the graphic interface is transformed, creating new variations and chromatic compositions. The lines of the interface react by imitating the colours of contiguous lines until the work is transformed into a monochrome space based on the concept of collective unity and empathy around the conceptual work of art. This emotional component tries to imitate people's “sensitive” behaviour and include it in a digital environment.

Este estudio presenta el potencial y la trascendencia artístico-social de las acciones reivindicativas, poéticas y políticas agrupadas bajo el epígrafe de arte activista o artivismo. Se buscó entender cómo diversos movimientos sociales hicieron uso del arte de acción política, y cómo relacionaban arte y activismo. Una pequeña parte del estudio ha sido dedicada a una revisión de las bases teóricas del arte activista. La mayor parte, a escribir la historia del arte activista en Barcelona en el marco temporal que se ubica entre 1992 y 2015, con un enfoque en la relación entre estas prácticas y los espacios públicos como sus escenarios naturales, un énfasis que advierte de la importancia de la participación de la comunidad como contrapunto a la dimensión opaca de la sociedad: el miedo al resto o partes de la comunidad, las dinámicas de exclusión, la pasividad, la negación del conflicto social, entre otros aspectos. Además, se hizo una etnografía de dos colectivos que han sido elegidos en el transcurso de la investigación, en relación a su relevancia en el contexto del arte activista en Barcelona. Todo ello con el fin de establecer una reflexión acerca del arte de acción política en Barcelona, su auge y su decadencia, basado en un análisis sobre la relación entre las prácticas artísticas, el activismo y las instituciones del Arte. Así mismo, se han analizado las nuevas formas de actuar desde estas prácticas, las nuevas gramáticas políticas derivadas de ellas, así como posibles nuevos actores sociales. Se trata de objetivar cómo se desdoblan estás prácticas entre la política y el arte, el potencial de los procesos creativos como herramienta política pacífica, estableciendo hasta qué punto los límites, las insuficiencias y los fracasos que han venido experimentado este tipo de corrientes de acción artístico-social, pudieron estar dando cuerpo a su propia decadencia al convertir lo que en un primer momento se proyectó como herramienta de difusión política, en pura espectacularización. Por otra parte, también se han abordado los límites de estas acciones frente a la institucionalización.
This study presents the potential and artistic-social significance of the vindictive, poetic and political actions grouped under the heading of activist art or artivism. We sought to understand how various social movements made use of the art of political action, and how they related art and activism. A small part of the study has been dedicated to a review of the theoretical basis of activist art. For the most part, to write the history of activist art in Barcelona in the time frame that is located between 1992 and 2015, with a focus on the relationship between these practices and public spaces as their natural settings, an emphasis that warns of the importance of community participation as a counterpoint to the opaque dimension of society: fear of the rest or parts of the community, the dynamics of exclusion, passivity, denial of social conflict, among other aspects. In addition, an ethnography was made of two groups that have been chosen in the course of the investigation, in relation to their relevance in the context of activist art in Barcelona. All this in order to establish a reflection on the art of political action in Barcelona, its rise and decline, based on an analysis of the relationship between artistic practices, activism and art institutions. Likewise, we have analyzed the new ways of acting from these practices, the new political grammars derived from them, as well as possible new social actors. It is about objectifying how these practices unfold between politics and art, the potential of creative processes as a peaceful political tool, establishing the extent to which the limits, insufficiencies and failures that have been experienced by this type of artistic action -social, they could be giving rise to their own decline by converting what was initially projected as a tool for political dissemination, in pure spectacularization. On the other hand, the limits of these actions against institutionalization have also been addressed.

Les estructures denominades llotges, procedents de l’entorn mediterrani, van aparèixer a l’arquitectura catalana a final del segle XIII i es van difondre al llarg dels segles XIV i XV. Es relacionen amb els espais del poder civil, s’hi duien a terme actes públics i oficials que requerien la reunió dels representants i/o la interacció amb el poble, i en certa manera legitimaven i dignificaven tots aquests actes. Per això són freqüents formant part de les residències nacionals a l’estranger (les llotges de les nacions) i també de les primeres cases de la ciutat (llotges de la ciutat). La materialització constructiva d’aquesta classe de llotges reflecteix el caràcter oficial de l’estructura, i ho demostren la llotja de la Ciutat de Perpinyà, la llotja de la plaça dels Homes de Castelló d’Empúries o la llotja de Sant Jaume de Barcelona. En paral·lel, la paraula llotja s’adopta en el català medieval com a sinònim del terme secular porxo o pòrtic, i per tant s’utilitza també pel seu significat estructural i no per les seves connotacions funcionals. Així s’han d’entendre les llotges dels piquers, els porxos o llotges per a preservar-hi mercaderies o cereal (com ara la llotja de Tortosa), o els porxos o llotges eclesiàstics (com la llotja de Sant Antoni de Barcelona). A la Barcelona de final del segle XIV hi té lloc una evolució del terme llotja que és especialment significativa pel que fa a la història de l’arquitectura: a més de continuar sent una galeria o pòrtic, la llotja esdevé un edifici municipal de caràcter monumental específicament destinat a les reunions dels mercaders i als afers mercantils en sentit ampli, mantenint així el seu caràcter de lloc oficial i de centre de trobada, però quedant del tot alterada la seva forma arquitectònica. Els punts de referència funcionals i arquitectònics d’aquesta nova tipologia, creada per l’arquitecte municipal Pere Arús (Pere Arvei) són múltiples, però els seus elements més característics deriven sens dubte de l’arquitectura del poder civil. En ple segle XV, Marc Safont intervé en els nous espais afegits a la llotja de Barcelona, adreçats a fer visible la importància del comerç i de la mercaderia en la ciutat del final de l’edat mitjana. La llotja de Perpinyà, poc posterior a la de Barcelona, deriva del ja clàssic model de casa de la ciutat amb llotja o porxo inferior i sala superior, però les llotges de Mallorca i València reprenen els trets bàsics de la llotja de Barcelona i els mestres Guillem Sagrera i Pere Compte, respectivament, les porten a un nou nivell arquitectònic.
The llotges are architectural structures of a Mediterranean origin, and they first appeared under this name in Catalonia at the end of the 13th century. As their Mediterranean counterparts, the llotges were porticoed structures, they usually had a public character, and the attention that was often paid to their construction and ornamentation bears witness to their official status. From a structural point of view, the term’s meaning was quite close to that of the traditional Catalan word porxo. As a consequence, the term llotja soon started to be used as a synonym for porxo, regardless of the structure’s specific function and decorative characteristics. At the end of the 14th century, a very significant evolution in the architectural and functional meanings of the word llotja took place in Barcelona: the city rulers promoted a llotja specifically conceived as a meeting place for merchants and as the seat of the city’s commercial institutions. It was not simply a porticoed structure, but a monumental public building. The architect Pere Arús (formerly known as Pere Arvei) was involved in the first constructive stages of this new Barcelona llotja, and he found inspiration and points of reference in the local architecture of power. In the fifteenth century, Marc Safont was responsible for some significant additions to the building, addressed to making visible the role played by trade in the city’s economy at a time of political conflict and economic struggle. The Barcelona llotja was the origin of a new type of monumental buildings, the llotges de mercaders. A few years after the Barcelona llotja had been started, one was built in Perpignan too. While it did not follow the Barcelona model exactly, it still was a monumental public Building, based on the architecture of existing official buildings. In the 15th century, architects Guillem Sagrera and Pere Compte took the basic features of the Barcelona llotja and lead them to a new architectural level.

La tesi té com a objectiu resseguir la ubicació dels tallers de producció ceràmica a la trama urbana barcelonina, l’aproximació a les relacions interpersonals dels ceramistes i la vivència e la religiositat al sí de la confraria de sant Hipòlit com a element de confluència i d’articulació de grup. A través de les fonts fiscals i amb alguns padrons militars dels segles XIV a XVIII, s’interpreta l’articulació de la corporació a la ciutat. Pel que fa l’explotació d’argiles de diferents àrees properes a Barcelona, es demostra l’existència de fins a tres punts d’extracció: la Creu Coberta (entre els ollers), Collblanc (entre els escudellers) i la muntanya de Montjuïc, indret recorrent per uns i altres, especialment en moments de conflictivitat bèl·lica o davant brots epidèmics. Les relacions interpersonals queden explicitades en la figura de l’aprenent i en el procés d’aprenentatge, aportant matisos que només s’han estudiat de manera sistemàtica per a alguns sectors productius del segle XVIII. Resseguint el ritual per a aconseguir el grau de mestre dins els diferents oficis ceràmics, es poden observar possibles canvis i permanències al llarg dels anys, però es confirma la hipòtesi que Barcelona va actuar com a centre d’atracció poblacional dins el territori català durant els darrers anys del segle XV i a principis del XVII, especialment mitjançant l’arribada de mà d’obra no qualificada i disposada a aprendre un ofici. A la vegada, es pot observar una certa tendència al tancament de les elits de les corporacions terrisseres durant el segon terç del segle XVII, a través de l’augment desproporcionat de les taxes que havien de fer front els candidats a mestres procedents de fora de Catalunya. Les cartes dotals són emprades per a realitzar una proposta de categorització social de l’artesanat barceloní, proporcionant informació sobre el paper de les dones en el transcurs de la vida artesana, actuant com a veritables baules entre les diferents generacions. Finalment, els canvis en els espais de sociabilitat entre els terrissers permeten confirmar que l’element religiós era aglutinador. Al voltant del Priorat de Santa Maria de Natzaret i del monestir de la Mercè va girar la vida social dels ceramistes, actuant com a espais d’interacció amb altres grups socials. En definitiva, aquesta investigació permet conèixer a més precisió qüestions com ara l’organització de la corporació dels ceramistes i la seva política institucional, la distribució urbana dels artesans i les estratègies familiars a través de les unions matrimonials que permeten la cohesió social al barri o més enllà de les muralles de la ciutat, al territori.
The aims of this thesis are to find the siting of the ceramic production workshops in the urban area of Barcelona, to explain the interpersonal relationships of the potters and to show the religiosity experience of the brotherhood of Saint Hippolytus as cornerstone of the group. Through the fiscal sources and with some military censuses from the 14th to 18th centuries, the articulation of the corporation in the city is interpreted. Regarding the exploitation of clays from different areas near Barcelona, the existence of up to three extraction points is demonstrated. Interpersonal relationships are explicit in the figure of the apprentice and in the learning process, providing nuances that have only been studied systematically for some productive sectors of the 18th century. Rescinding the ritual to achieve the degree of master within the different ceramic offices confirms the hypothesis that Barcelona acted as a center for population attraction. During the second third of the 17th century, the ritual shows a certain tendency to boarding up the elites of the potters corporations through the disproportionate increase in rates. The dowries are used to make a social categorization proposal of the craftsmanship of Barcelona. Finally, the changes in the spaces of sociability between the potteries allow to confirm that the religious element was agglutinating. In brief, this research allows to know more precisely questions such as the organization of the ceramists corporation and its institutional policy. The urban distribution of craftsmen and family strategies through marriage unions allowing social cohesion in the neighborhood or beyond the walls of the city, in the territory.

Aquesta investigació pretén reconstruir les condicions del mercat artístic a la ciutat de Barcelona entre 1770 i 1808, coincidint amb un període històric en què la bonança econòmica va impulsar un moment d’auge de reforma urbanística, encàrrecs i activitats artístiques a la ciutat que va alentir-se entre 1796 i 1802, per aturar-se definitivament amb l’inici de la Guerra del Francès. La recerca s’ha estructurat en tres blocs principals que s’ocupen del reflectir els aspectes més determinants del mercat: la producció, el consum i el comerç d’art. En primer lloc, en l’àmbit de la producció cal situar-hi els artífexs, artesans i artistes, i la seva formació i corpus de coneixements especialitzats. Precisment, aquest període actuà com a frontissa entre el gremialisme i l’acadèmia amb l’entrada de les idees il·lustrades en les diferents àmbits artístics, per exemple, a través dels enginyers militars en l’arquitectura i seguides d’altres disciplines com el dibuix, la pintura i el gravat, principalment amb la creació de l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona, a l’ombra de les directrius de la Real Academia de San Fernando de Madrid. En segon lloc, el consum esdevé un altre tema cabdal, entès com un àmbit que permet conèixer la idiosincràcia de la clientela, els seus orígens socials, així com comprendre el mecenatge públic i privat, reflectint les disputes de poder de l’època a través de l’ostentació i els encàrrecs artístics, conformant per tant, el mercat primari. El tercer bloc, dedicat al comerç, mostra els sistemes de venda i revenda dels béns artístics existents en el període i aquells que hi aparegueren de bell nou, esmentant el mercat primari, però entrant de ple en les condicions de funcionament del mercat secundari a diferents nivells socials i econòmics. S’hi presenten diversos sistemes de venda com els encants i les subhastes; s’observa el funcionament d’alguns aspectes del mercat internacional; i es porten a debat alguns conceptes com el col·leccionisme en el món artístic de la Barcelona del segle XVIII. Com a tancament de la recerca, s’han inclòs tres annexos que s’han considerat fonamentals per al desenvolupament i comprensió de la investigació: un d’ells dedicat al context històric, econòmic, social i de pensament; un annex biogràfic del personatges i artífexs mes destacats en la recerca; i un tercer a mode de breu catàleg on es mostren fitxes d’alguns dels encàrrecs i obres més destacats dels esmentats al llarg de la investigació.
This research pretends to reconstruct art market conditions in Barcelona between 1770 and 1808, coinciding with a prosperous and wealthy historical period at the peak of the city’s urban reform and development, and the increasing quantity of assignments and artistic activities. This wealth slowed down between 1796 and 1802, coming to a stop at the beginning of the Spanish War of Independence in 1808. The research is structured in three main blocks referring to the most decisive art market aspects: production, consumption and art trade. Firsty, understanding the production conditions is necessary to recognise authors and makers, artisans and artists, their training and what kind of skills and knowledge they had. This period was a changeover from a Guilds system to an Academic system since the arrival of Enlightened ideas applied in different art disciplines. For example, so it was thanks architecture by military engineers and then followed by other artists in disciplines like drawing, painting and engraving, mainly since the foundation of the Barcelona’s Escola Gratuïta de Dibuix, led under the Real Academia de San Fernando de Madrid’s guideline. Secondly, consumption became another main subject, understanding who the patrons were and also their tastes, their social status and their actions in both private and public patronage, showing power disputes through ostentation and luxurious art assignments, on the primary market. Futhermore trade, which was also important, and showing sale systems and art goods re-sales, as good as new trade media in art beyond the primary market,which are secondary market, and its conditions in several social and economic levels. Several sale systems like almonedas or auctions were usual and thanks to this data it is possible to analyze some international market aspects or to understand some interesting concepts like collecting in 18th Century Barcelona. Finaly, three appendixes are included in the research with files considered fundamental in its development and understanding: a historical, economic and social appendix; a biographical appendix with the most important artist profiles; and a brief catalogue with the highlighted assignments and works of the period mentioned throughout the research.

Partint dels formalismes del gènere cartogràfic basat en la visió clàssica i geogràfica del mapa, fins arribar a l'actualitat, reivindicant la figura del mapa com a dispositiu capaç d'aportar propostes noves a partir de l'art contemporani. La cartografia artística ens permet desdir la representació única del món, esborrant els límits i fronteres dels territoris, convertint-se, d'aquesta manera, en una eina fortament vinculada a la subjectivitat de la seva executor capaç de transformar la realitat. En la present investigació, el context i la seva elecció marquen la seva potencialitat emancipadora. Situant la ciutat com un escenari perfecte per a tàctiques, usos i pràctiques, on l'artístic abandona la idea de mapa com un element unívoc i estàtic, oferint una cartografia caracteritzada per ser oberta, versàtil i dinàmica, en la qual el binomi social i polític és indiscernible. Al llarg de la present investigació, s'aborden les diferents formes en que la cartografia és utilitzada pels artistes i no artistes. Tractada com un dispositiu capaç de crear debats en que es discuteixen simbologies múltiples, capaç d'interpretar i traduir mitjançant formes visuals un discurs plural, resposta de les demandes de les noves relacions socials que interfereixen sobre el territori. L'artista que fa servir la cartografia com a mitjà assumeix rols lligats a la figura de l'etnògraf, traspassant els límits imposats i sent capaç de visibilitzar una realitat fins ara oculta o suprimida. Finalment, s'analitza com la cartografia s'ha diversificat en diferents tipologies, catalogant segons l'objecte d'estudi i les diferents formalitzacions d'aquesta. Fent major èmfasi en les cartografies de trajectòries i recorregut, l'inici ve de la mà dels situacionistes i la deriva. Basant-nos en aquesta tipologia vam realitzar l'anàlisi d'un barri caracteritzat pels seus conflictes i que es troba en procés de "sanejament". Tractem el Raval (Barcelona) a partir de diferents actuacions basades en la deriva. Analitzant la nova agencia política del territori, que sustenta, entre d'altres implicacions, la pèrdua de la memòria i història del barri i els que l'habiten. A partir de la investigació anterior sorgeixen un seguit de pràctiques espacials i poètiques que, mitjançant la cartografia, prefiguren les condicions d'acció col.lectiva i constitueixen un senyal d'identitat en el discurs artístic contemporani.
The following begins with the traditional cartographic norms, based on classical and geographic interpretations of maps and extends into modern times, in which the figure of the map is reclaimed as a tool to be interpreted as a means of contemporary art. Artistic cartography challenges the common representation of the world in a single way by erasing the limits and boundaries of territories, thus becoming a tool strongly linked to the subjectivity of its executor, whom can transform reality at his or her discretion. The general context leading up this emancipatory shift in cartographic history is explored in the following research. The city is evaluated as the ideal setting in which artists abandon the idea of the map as a universal and largely static element. In turn, cartography becomes quickly characterized as being versatile and dynamic, where social and political biases are less discernable. Additionally, the different ways in which the artist and non-artist utilize cartography are also addressed herein. Cartography is treated as a platform from which the traditional interpretation of systems of symbols are debated and discussed, resulting in a plural discourse about how visual expressions of territory respond in relation to new social norms and cultural influences. The artist, who uses cartography much akin to the role of the ethnographer, in overcoming the imposed limits of traditional cartography, can visualize a reality that was hidden or deleted up until very recently. Finally, an analysis of how cartography has diversified in different typologies by cataloguing them by object of study and its different formalizations is also explored herein. The research focuses on the cartography of trajectories and paths, whose origins come from the "Situacionists" movement. Via this methodology, an analysis of "El Raval", a neighborhood in Barcelona characterized by conflict and the process of "sanitation" is also explored. Specifically, the new political agency of territory, which involves, among other implications, the loss of memory and history of the neighborhood and of those in habiting it, is also reviewed. Concluding this research, a series of spatial and poetic practices arise, from which a prefigure of collective action conditions arise through cartography, ultimately building new signs of identity in the common discourse of contemporary art. From this research, a series of spatial and poetic practices arise which, through cartography, prefigure the conditions of collective action and build a sign of identity in the contemporary artistic discourse.

A día de hoy, todavía no se ha realizado un estudio referente a los proyectos de reconstrucción de espacios públicos en la Barcelona de postguerra de manera monográfica, amplia y profunda. El principal objetivo de este trabajo ha sido analizar las estrategias de reconstrucción e intervención realizadas por el Ayuntamiento de Barcelona en el espacio público de la ciudad aprovechando la coyuntura de la destrucción provocada por la Guerra Civil española y realizar así una serie de proyectos de mejora urbana. Para un mejor entendimiento de la práctica de estas actuaciones, se ha tomado como modelo de estudio el proyecto de apertura y urbanización, entre 1939 y 1958, de la Avenida de la Catedral. La reconstrucción de este espacio y la reforma del Casco Antiguo fueron consideradas por el Ayuntamiento como proyectos de urgente realización dentro del presupuesto extraordinario de 1939 destinado a la reconstrucción del patrimonio municipal dañado por la guerra. De ahí la importancia de este estudio para entender mejor el proceso de las diferentes intervenciones urbanas así como el plan de actuación municipal. En este sentido, la labor de los arquitectos municipales resultó fundamental, sobre todo la de Adolf Florensa, quien fue nombrado "Arquitecto Conservador de la Ciudad Antigua"
There are still today few investigations about post-war public space reconstruction projects in Barcelona that were achieved in a monographic, extensive and deep manner. The main aim of this piece of work is to analyze the strategies of the reconstruction and the intervention that were carried out by the City Council of Barcelona which took the advantage of the situation of the Spanish Civil War destruction, in order to implement urban reform projects. For a better understanding of the practice of these actions, the project of opening and of the urbanization of Avenida de La Catedral between 1939 and 1958 has been taken as a study model. This project was considered by the City Council as one of the main urgent reconstruction works which were included in the extraordinary budget for the reconstruction, urbanization and improvement of the areas devastated by the war. At the same time the project was considered as a part of the old town reform plan. In this respect, the work of the municipal architects was fundamental, especially Adolf Florensa, who was considered as ‘’The Old Town Conservator’’.

Esta investigación se centra en la configuración del paisaje urbano de la “Nueva Arquitectura” de la ciudad de Barcelona, a partir del análisis del plano vertical del espacio público durante el período de 1929 a 1973. Barcelona, desde finales de s.XIX, enfrenta un fuerte crecimiento de población generado fundamentalmente por su desarrollo industrial que provocó un reiterado problema de vivienda. En este sentido se analizaron las distintas soluciones que conllevaron a cambios en la forma de crecimiento urbano de la ciudad y que al mismo tiempo coincidió con un cambio de lenguaje formal en el plano de fachada. Como punto de partida fue tomado el año 1929, en el que se evidencia un cambio a partir de una serie de acontecimientos políticos, sociales, económico y urbanos que llevaron a la transformación del paisaje urbano de la ciudad y se finaliza con la fecha en que se construyó el último polígono de vivienda en Barcelona. En esta investigación se desarrolla un análisis teórico sobre diferentes conceptos tales como: hacer ciudad, la configuración y tranformación del paisaje urbano de Barcelona y la introducción de nuevos lenguajes formales. Se desarrolla el concepto de plano vertical del espacio público, donde uno de sus elementos configurantes es el plano de fachada. Se analizan además en el período estudiado, las legislaciones promulgadas para el desarrollo de distintas operaciones de viviendas, y ordenanzas municipales que configuraban el tema edificado, lo que ayudó a la transformación del paisaje urbano. La tesis concluye con el análisis de casos de trabajo que exponen una muestra de la “Nueva Arquitectura” en la configuración del paisaje urbano de la ciudad de Barcelona.
This research focuses on the urban landscape configuration of the "New Architecture" of the city of Barcelona based on the analysis of the vertical plane of public space during the period between 1929 and 1973. Since the late nineteenth century, Barcelona has witnessed a rapid increase in population growth that was mainly generated by its industrial development which caused a recurring housing problem. In this sense, we analyzed the different solutions that led to a transformation in the form of urban growth. At the same time, we studied the change in the facade formal plane language coincidentally associated with this transformation. The starting point is 1929, the year that brought a change through a series of political, social, economic and urban events which led to the transformation of the city’s urban landscape, till the date when the last housing polygon was built in Barcelona. In the thesis, a theoretical analysis is developed on the different concepts such as: making city, the configuration and transformation of Barcelona’s urban landscape with the introduction of new formal languages. The concept of the vertical plane of public space is developed as one of its configuration elements is the facade plane. Moreover, during the period of study, we analyzed the legislations enacted for the development of different housing operations, as well as municipal ordinances that shaped the building issue and helped in transforming the urban landscape. This research concludes with the analysis of work cases, to present a sample of the "New Architecture" in the configuration of the urban landscape of the city of Barcelona.

Aquesta tesi doctoral tracta de forma específica els programes decoratius amb motius vegetals en tipologies arquitectòniques de caràcter públic destinades al lleure en la ciutat de Barcelona. Cronològicament, la investigació es situa en el període del modernisme, comprès entre finals del segle XIX i començaments del XX. La recerca estableix un marc comparatiu amb París, la capital cultural i artística europea per excel•lència en què Barcelona pretenia veure’s reflectida. Es tracta d’un estudi amb caràcter interdisciplinari que interrelaciona art ornamental i botànica. En el context de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX es van anar desenvolupant determinades activitats relacionades amb les plantes i les flors: la Festa de l’arbre i les batalles de flors, a més d’altres festivitats efímeres. També un grup d’especialistes formaren la Societat Catalana d’Horticultura, tot emmirallant-se en el precedent francès de la Société Nationale d’Horticulture de France de París. Aquest tipus d’entitats desenvoluparen exposicions i concursos de plantes i flors, que més enllà de l’exhibició botànica, també van difondre l’art floral, tot incentivant la creació i l’exposició d’obres artístiques de temàtica vegetal. D’altra banda, l’ensenyament amb flors estava present des dels orígens a l’Escola de Llotja. Si en el segle XVIII les classes amb flors anaven enfocades a les composicions d’indianes, a partir de mitjans del segle XIX va evolucionar cap a la formació d’artistes ornamentals per al disseny de les arts aplicades i industrials, en què s’utilitzaven les flors naturals com a material docent. Entre els recursos de creació que disposaven els artífexs del modernisme per a la configuració dels programes decoratius, obtenen una rellevant importància els mètodes d’aplicació ornamental perquè ofereixen amplis repertoris d’il•lustracions de plantes i flors. Les arquitectures de l’oci en l’època del modernisme responen a sis tipologies arquitectòniques, com són els establiments per al menjar i el beure, les fondes i els hotels, els teatres, els espais de l’espectacle, els cinemes i els espais esportius. A partir d’aquests espais, s’ha configurant un mapa de l’oci de la Barcelona del 1900 en què s’estableixen tres nuclis: Ciutat Vella, Eixample i Paral•lel. Hi ha dos esdeveniments de l’arquitectura de l’oci que es presenten com a freqüents al llarg del modernisme, com són les noves construccions i paral•lelament les reformes d’espais predecessors. L’ornamentació de les arquitectures era signe de distinció i un reclam del bon gust per a captar a la clientela. Per aquest motiu, els propietaris competien per aconseguir els millors conjunts artístics del moment, contractant a arquitectes-decoradors, projectistes i artesans col•laboradors destacats de la fi-de-segle. Els programes decoratius amb ornamentació vegetal de les arquitectures de l’oci responen a dues clares tendències, per una banda el historicisme i l’eclecticisme i per l’altra el naturalisme-simbolisme versus Art Nouveau. La segona és la que obté una major rellevància. Els programes decoratius es confeccionen en funció de la confluència dels motius vegetals, aquests es poden fer més extensius quan la flora esdevé l’eix vertebrador o concentrats a partir de la distribució unitària i el detallisme. Quan la flora és l’ornament central pot arribar a la seva concepció de màxima esplendor, tot adoptant la forma estructural amb la simbiosi organicista a partir de simulacions d’arbres o la metamorfosi de les plomes de paó en tiges de fulles i flors. És en aquest punt quan l’ornamentació vol esdevenir natura en un sentit orgànic arquitectònic i escultòric quan es produeix una unitat com a resultat de la síntesis que proporcionava el significat simbòlic. Així mateix, hem identificat un conjunt de plantes i flors que formen part del mateix fenomen, representatiu i simbòlic.
This doctoral thesis deals specifically with the decorative programs containing vegetal motifs used in architectural typologies of public nature destined to leisure time in the city of Barcelona. The research is set chronologically in the period of Catalan modernism, which spans from the end of the 19th century to the beginning of the 20th. It lays down a comparative framework with Paris, the European cultural and artistic capital par excellence, in which Barcelona intended to be reflected. It is a research with an interdisciplinary character that interrelates ornamental art with botany. Within the context of Barcelona in the second half of the 19th century, activities related to plants were developed: the Tree Festival, flower battles and other ephemeral festivities. Looking at the French precedent of la Société Nationale d’Horticulture de France in Paris, a group of specialists founded la Societat Catalana d’Horticultura. On the other hand, from the mid-nineteenth century on, natural flowers were used in l’Escola de Llotja (Llotja School) as teaching material. The methods of ornamental application were another resource that the modernism architects had in order to configure the decorative programs. Leisure time architectures in the modernism time respond to six architectural typologies: establishments to eat and drink, boarding houses and hotels, theatres, entertainment spaces, cinemas and sport spaces. Taking these spaces as a starting point, a map from the leisure time of Barcelona in 1900 has been configured. It establishes three centres: Ciutat Vella, Eixample and Paral•lel. The decorative programs containing vegetal ornamentation used in the leisure time architectures reflect two tendencies: historicism-eclecticism and naturalism- symbolism versus Art Nouveau. When flora becomes the central ornament it can reach its conception of maximum magnificence taking the structural form by means of tree simulations or by the metamorphosis of peacock’s feathers into leaves and flowers’ stems. It is at this point when the ornamentation wants to become nature in an organic, architectural and sculptural sense, causing an ensemble as a result of the synthesis provided by the symbolic meaning. We have also identified a collection of plants from the ornamental programs.

In the last years we have witnessed an ever-increasing politicization of urban tourism. The questioning of the tourist industry, which has become part of the actions of several groups of citizens, has proved to be as articulated as diversified. Often, many of these protests share the proliferation of creative tactics that highlight the relation between the symbolic mediation and the resignification of public space. Through an ethnographic work, which runs between the urban centres of Barcelona and Venice, the research fits inside the increasing dynamicity of the present critique to the touristification of the city. Moreover, it analyses different forms of protest, which directly emerge from grassroot projects and aim to a socio-political change. The purpose is to contribute and problematize in a complex way to the debate on contemporary forms of claim within the touristified city. On the whole, the thesis wants to be an incursion by social sciences in the debate on overtourism. The aim is to integrate spatial, cultural and reflexive focus both on the urban collectives and the researcher that approaches such practices.
Negli ultimi anni si è assistito ad una crescente politicizzazione del turismo urbano. La critica all’industria turistica, entrata ormai nell’agenda delle azioni di diversi gruppi cittadini, si è dimostrata tanto articolata quanto diversificata. Spesso, molte di queste proteste condividono la proliferazione di tattiche creative che rendono evidente il rapporto tra mediazione simbolica e risignificazione dello spazio pubblico. Attraverso un lavoro etnografico che si snoda tra i centri urbani di Barcellona e Venezia, la ricerca si inserisce all’interno di questa crescente dinamicità dell’attuale critica alla turistificazione della città ed analizza diverse forme di protesta che emergono direttamente da progetti dal basso ed aspirano ad un cambiamento socio- politico. L’obiettivo è quello di contribuire e problematizzare in maniera complessa il dibattito sulle forme contemporanee di rivendicazione all’interno della città turistica. Nel complesso, la tesi si presenta come un’incursione delle scienze sociali nel dibattito sull’overtourism con il proposito di integrare focus spaziali, culturali e riflessivi sia dei collettivi urbani, sia dello stesso ricercatore che si avvicina a queste pratiche.

La present tesi , La societat jueva conversa en la Barcelona Baixmedieval, 1391-1440, té com objectiu principal estudiar en profunditat el grup social del conversos de Barcelona des de tots els aspectes: socials, econòmics, professionals, familiars, religiosos, així com la seva relació entre ells i la resta de la societat. El context històric en el que desenvolupem la nostra investigació parteix cronològicament de l’agost de 1391, data en la que es produïren les conversions en massa dels jueus barcelonins. Els avalots de 1391, produïts pel profund malestar social i econòmic dels estaments baixos de la societat, van significar la ruptura de la coexistència entre jueus i cristians barcelonins. Les conseqüències d’aquests fets foren letals per a la comunitat jueva de la ciutat: d’una part, el 10 de setembre de 1392 s’abolí per sempre més l’aljama jueva de Barcelona; per l’altra, la majoria dels jueus es convertiren al cristianisme. Per tant, un nou grup social irromp en el cor de la societat cristiana, ja que els conversos, com a cristians, entren a formar part d’aquesta en tots els seus àmbits (legals, religiosos, econòmics...). Els conversos es trobaren immersos en una societat que abans els excloïa. Així mateix, aquesta societat es veu obligada a absorbir un nou grup social, amb les seves característiques i costums propis, que ella mateixa ha creat i que ara presenta una dificultosa integració. Les primeres mesures preses per les autoritats van anar encaminades a impedir que els nous adeptes al cristianisme tornessin a la seva antiga fe. Aquestes mesures van provocar la separació entre membres de la família nuclear, ultra d’altres de grau més llunyà i amics, puix que no tots van abjurar de la fe mosaica. Davant aquesta situació part dels conversos van decidir fugir cap a altres indrets on pogueren continuant vivint en la seva vertadera fe. La resta es quedaren per tal d’integrar-se en la nova societat en la que els havien inclòs. Després del desastre de 1391, els conversos tenien davant seu un camí ple de dificultats. La societat cristiana, és a dir, aquells que els varen obligar a convertir-se, es va despreocupar completament del seu adoctrinament. Tret, és clar, dels coneixements que els conversos absorbien de les predicacions. Per tant, aquests van haver de conèixer la nova fe pels seus propis mitjans, puix que eren conscients que la seva fe estava sota sospita. Fins i tot, alguns conversos arribaren a formar part de l’estament clerical. Així mateix, hagueren de refer-se econòmicament i adaptar-se a la nova situació en la que es trobaven, ja que com a cristians el seu marc econòmic i mercantil es presentava diferent. També hem de tenir en compte les dificultats que sorgiren arran de la no conversió del cònjuge, fills o germans, propiciant separacions i ruptures econòmiques. Tot i les dificultats que se’ls presentaven, els conversos van anar integrant-se en la societat cristiana, convivint amb ella sense conflictes greus fins a l’arribada de la Inquisició castellana. Formaven, per tant, part de la nostra societat i de la nostra història. Com funcionava, però, aquest grup? Com i amb quin grau es relacionava amb els cristians de natura? Quants d’ells eren verdaderament cristians? Com funcionaven econòmicament i quin eren els oficis que dominaven? Com i on vivien dins de la ciutat? Com es relacionaven amb la seva família? I amb els seus membres jueus? Com veiem, l’estudi de la societat conversa barcelonina ens planteja aquestes i més preguntes, la resposta de les quals ens permetrà conèixer millor la nostra història.
The main objective of this thesis, La societat jueva conversa en la Barcelona Baixmedieval, 1391-1440, is to study in depth the social group of the converts of Barcelona from all aspects: social, economic, professional, family, religious, as well as their relationship between them and the rest of society. The 1391 revolts, produced by the profound social and economic malaise of the lower estates of society, meant the rupture of the coexistence between Jews and Christians of Barcelona. As a result, on September 10, 1392, the Jewish Aljama of Barcelona was abolished forever and most Jews were converted to Christianity. A new social group breaks into Christian society, since converters, like Christians, form part of it in all their fields (legal, religious, economic ...). The converts were immersed in a society that formerly excluded them. Likewise, this society is forced to absorb a new social group, with its own characteristics and customs. The first measures taken by the authorities were aimed at preventing the new enthusiasts of Christianity from returning to their old faith. These measures caused the separation between members of the nuclear family and friends. The Christian society, completely ignorant of its indoctrination. Therefore, they had to know the new faith by their own means. Even some converts came to be part of the clerical estate. They also had to rely economically and adapt to the new situation they were in, since, as Christians, their economic and commercial framework was different. In spite of the difficulties that were presented to them, the conversos were integrated in the Christian society, living with her without serious conflicts until the arrival of the Castilian Inquisition. They formed, therefore, part of our society and our history. How did this group work? How and to what degree was it related to the Christians of nature? How many of them were truly Christians? How did they work financially and what were the trades they dominated? How and where did they live in the city? How did they relate to their family? And with its Jewish members?

La present tesi doctoral pretén, a través de fonts documentals, literàries i iconogràfiques, arribar a comprendre com s’organitzava la prostitució a la ciutat de Barcelona dels segles XIV-XV. Per arribar a aquest objectiu hem analitzat la documentació municipal, registres de cancelleria i protocols notarials per poder fer un retrat de la situació de la prostitució baixmedieval a la ciutat. El buidatge sistemàtic i transcripció de la documentació ens ha permès realitzar la present tesi doctoral. La tesi s’estructura en diversos eixos: els bordells medievals de la ciutat, la prostitució dintre d’aquests bordells, l’organització interna dels bordells, la prostitució fora dels bordells, la persecució de la prostitució de fora dels bordells, l’alcavoteria, els càstigs contra els alcavots, el privilegi de 1390 contra els alcavots i les sortides del món prostibulari. Aquest últim punt analitza els casaments de les prostitutes, i les deixes de les almoines i els monestirs barcelonins que recollia a les prostitutes un cop deixaven el món del sexe remunerat. Hem documentat nombroses dades que es desconeixien sobre el tema: hem documentat un tercer bordell del qual no s’havia estudiat fins el moment, hem estructurat com funcionava el privilegi de 1390 contra les alcavots i alcavotes de la ciutat, i hem vist les condicions de vida dels monestirs per a prostitutes de la ciutat de Barcelona.
This doctoral thesis aims, through documentary, literary and iconographic sources, to understand how prostitution was organized in the city of Barcelona from the fourteenth to fifteenth centuries. To achieve this objective, we have analyzed the municipal documentation, chancery registers and notary protocols in order to take a picture of the situation of medieval prostitution in the city. We have documented numerous data that were unknown about the subject: we have documented a third brothel that had not been studied so far, we have structured how the privilege of 1390 against the pimps of the city worked, and we have seen the conditions of Life of the monasteries for prostitutes of the city of Barcelona.

Se trata de una investigación que se desarrolla a partir de la práctica del dibujo a mano alzada in situ y su reflexión procedimental y funcional, considerados desde el punto de vista de la experiencia del autor, asumiendo así un enfoque subjetivo o desde una psicología respecto del habitar temporalmente en tanto extranjero la ciudad de Barcelona. Sobre esta experiencia en una ciudad extranjera, para comprenderla y comprenderse en ella, se siguió una metodología que consideró la reflexión práctica y teórica a partir del trabajo de campo y de revisión/reflexión de bibliografía pertinente, considerando el recorrido como estrategia para su vivencia, asunto que reflexionamos desde una temporalidad que se construye a partir de secuencias e interrupciones, es decir, que se produce en duración. Se registró in situ diversas zonas de la ciudad de Barcelona, mediante dibujos a mano alzada a partir de recorridos que se fueron definiendo o descubriendo al azar, los cuales constituyen y configuran una huella gráfica de observaciones e interpretaciones relativas a la percepción del espacio urbano, sus cualidades y características formales y de uso. Mediante el recorrer y el dibujar para registrar, de la práctica y la teoría aunadas en una búsqueda que se fue ampliando y ramificando para aproximarnos a una imagen conquistada de la experiencia, se intentó dar cuenta del cómo se comprende, construye, expresa y organiza esta experiencia para ser comunicada.

La finalitat principal d'aquesta tesi és la d'abordar el fenomen de l'esgrafiat durant l'època del modernisme a la ciutat de Barcelona. Hem centrat el nostre estudi en les obres conservades, i a partir de la seva catalogació hem abordat un tipus d'estudi que cobreix diferents aspectes. Un d'ells és el de mostrar en què consisteix l'esgrafiat a nivell tècnic, i plantejar posteriorment quins són els seus antecedents a Barcelona previs al modernisme. Això ens serveix per poder establir posteriorment unes diferències amb l'esgrafiat que es conrea llavors. A partir del seu origen, i en tractar-se d'una tècnica de revestiment mural, hem cregut convenient traçar la història que experimenta el treball en la superfície dels paraments, fins arribar al marc cronològic central dins el nostre estudi. Un altre objectiu és el de plantejar la qüestió de quins són els principals factors que permeten la introducció de l'esgrafiat dins el panorama de les solucions decoratives del moment. Un cop ens adonem de la profusió d'esgrafiats en el modernisme, hem abordat els diversos paràmetres que conformen l'obra esgrafiada, per veure d'aquesta manera quines són les seves característiques. Aquest paràmetres són els següents: el procés tècnic i el tractament del color, amb una gamma cromàtica àmplia, propis dels gustos del modernisme; les tipologies arquitectòniques més freqüents on s'empren els esgrafiats; la ubicació concreta en els paraments dels edificis, segons si es tracta de l'exterior o de l'interior; els modes de disposició i distribució dels motius ornamentals sobre el parament; i els repertoris ornamentals composen els programes decoratius, segons els que són més utilitzats i els que menys. Una qüestió a l'entorn dels dissenys dels esgrafiats és precisament la que es refereix a l'autor de la composició que posteriorment s'esgrafia. D'aquesta manera, plantegem les diverses figures professionals que en temps del modernisme poden fer-se càrrec de la creació dels motius que trobem en les arts aplicades del període. A part, també ens acostem a algunes publicacions europees de les que es serveixen els creadors dels esgrafiats a l'hora de prendre models ornamentals. Sobre tema dels executors de les obres, és a dir, dels tallers d’estucadors que treballen en el modernisme, no és una qüestió fàcil d’abordar, principalment per la manca de documentació que ens ha arribat al respecte. Així doncs, oferim una visió força global al respecte, citant algun cas en concret. Essent conscients de la diversitat de gustos i tendències estètiques que es conreen durant el modernisme, un dels objectius que des del principi hem volgut desenvolupar és el de mostrar les diferents opcions formals en les composicions que s’esgrafien. D’aquesta manera, hem establert un recorregut en l’evolució d’aquestes tendències, a través principalment de l’obra dels arquitectes on s’apliquen els esgrafiats. És a partir d’aquest mateix recorregut que es pot fer palesa la qüestió sobre si existeix un o més d’aquests arquitectes que siguin cabdals en la utilització i evolució de la tècnica. Paral·lelament a aquest recorregut, també hem plantejat la qüestió sobre allò que succeeix en l’àmbit europeu, tot establint, quan ha estat factible, connexions entre Barcelona i algun punt de producció important d’Europa. Finalment, hem volgut considerar com ha afectat la destrucció del patrimoni modernista barceloní a la tècnica de l’esgrafiat en particular.
The main purpose of the thesis is to address the artistic phenomenon of the Sgrafitto in Barcelona during the modernista period. The study focuses on the preserved works and, through a process of cataloguing, we analyse the Sgraffito from a technical viewpoint, consider what its previous manifestations are—mainly those of the 18th century— and the differences presented between them, and trace the evolution of the different wall covering solutions leading up to the arrival of the modernista period. From this point, we consider the factors that allow the reintroduction of Sgrafitto as a coating, and analyse their characteristic parameters: the technical process and colour treatment, the architectural typologies where it is used, the location on the wall, the provisions of shapes, and the ornamental repertoires. We also consider the different craftsmen who participate in the development of the design and the application of the Sgraffito, then focussing on the architects who use the Sgraffito technique most abundantly, and in the different stylistic tendencies shown by all of them. At the same time, we also consider the connections of the Barcelonian modernista Sgraffito with other versions in other European Art nouveau cities. Lastly, we make reference to the destruction of the modernist Sgraffito heritage in Barcelona.

Els més recents estudis sobre els canvis en l’estructura ocupacional en els processos d’industrialització han qüestionat les teories generals sobre la contribució dels diferents sectors al creixement econòmic, donant nova rellevància al sector serveis. Tal com s’ha assenyalat en diversos estudis, si poguéssim superar el tradicional subregistre del treball femení aquesta importància encara seria més elevada. Aquesta línia de recerca ha contribuït a donar un nou impuls a l’interès per l’estudi del sector serveis, que ha tingut una importància i una anàlisi menor per part de la història econòmica i social; com a conseqüència, també s’ha atorgat rellevància a un millor coneixement del servei domèstic. Aquesta tesi té com a objectiu contribuir a un millor coneixement del sector des de l’estudi del servei domèstic a la ciutat de Barcelona entre el 1900 i el 1950. En ella s’analitzen els canvis de l’estructura intrasectorial i de la composició de gènere de la mà d’obra emprada en aquest sector; el paper de l’Estat i de les associacions obreres en els canvis en l’estructura ocupacional del sector o de les condicions laborals i de protecció sociolaboral. Veurem com la diversitat d’oficis i professions que havien conformat el servei domèstic durant el període preindustrial havia anat desapareixent progressivament al llarg dels segles XVIII i XIX. Així al segle XX s’estava consolidant la pèrdua d’heterogeneïtat del sector reduint-se a la figura de la “noia a tot estar” capaç de realitzar múltiples tasques domèstiques i de cura, perdent, en aquest procés, valor, tant en condicions laborals com en estatus social. D’aquesta manera, també s’estava completant el procés de feminització que, alhora, estava contribuint a precaritzar aquest sector econòmic empitjorant la seva posició social dins del mercat de treball barceloní. Així mateix, s’analitza la formació del mercat de treball del servei domèstic, l’origen sociodemogràfic dels seus treballadors i treballadores i el funcionament de l’esmentat mercat a través de les institucions i els mecanismes intermediaris entre l’oferta i la demanda de servei domèstic. Alhora, s’estudien també les condicions salarials i laborals, així com l’associacionisme de diferent signe i la posició dels diferents actors socials (Estat, sindicats, patronal i treballadors/es domèstics) davant la situació del servei domèstic. Per realitzar aquest treball he utilitzat diferents fonts de caràcter heterogeni per tal d’encaixar-les i aproximar-me a la situació d’un grup laboral que disposa de poques fonts de caràcter homogeni. En aquest sentit, en primer lloc, he realitzat un recorregut per les lleis i normatives que afectaven el servei domèstic, la jurisprudència emesa pels tribunals i les anàlisis realitzades per la doctrina jurídica. En segon lloc, s’ha analitzat la variada documentació de diverses institucions públiques i privades (Ajuntament, Diputació de Barcelona, Diòcesi de Barcelona, Escola Popular de la Dona, etc.) així com la informació estadística emesa per alguns d’aquests organismes. Així mateix, els Censos Nacionals de Població, complementats amb altre tipus d’informació estadística (padrons, estadístiques emeses per organismes locals, etc.), m’han permès examinar l’estructura del sector domèstic. En tercer lloc, la premsa, tant la burgesa com l’obrera, ha estat central en aquest treball. Així doncs, s’han buidat exhaustivament els diaris La Vanguardia i Solidaridad Obrera. Finalment, també he buidat els expedients judicials conservats de les demandes presentades pel servei domèstic davant dels tribunals de caràcter laboral (tribunals industrials i magistratures de treball). En definitiva, durant la primera meitat del segle XX, a diferència del que succeïa durant el període preindustrial –on en el sector convivien homes i dones amb diversitat d’edats i orígens socials–, el servei domèstic barceloní concentrava noies joves de classes populars que arribaven a un sector econòmic que s’havia anat precaritzant: desregulat normativament, desatès sindicalment i amb males condicions salarials i laborals, s’havia empitjorat la seva posició en el mercat de treball urbà barceloní. Analitzar aquest sector històricament permet observar com aquesta situació va consolidar unes condicions que contribueixen a explicar l’actual fragilitat d’aquest sector econòmic, tal com mostren les darreres dades de l’OIT.
This thesis aims to contribute to a better knowledge of the domestic sector in the city of Barcelona between 1900 and 1950. It analyses the changes in the structure and composition of the workforce employed in this sector; the role of the state and trade unions in changes in the occupational structure of the sector, working conditions and labour protection. We see how the variety of professions that the domestic service had featured during preindustrial period gradually faded over the 19th and 20th centuries. Therefore, in the 20th century there was no occupational diversity and the figure of "all girl being" [noia a tot estar; chica para todo] was widespread. These domestic servants were able to perform all sorts of chores, but the de-specialisation process involved the decrease in their labour and social status. Thus, the feminization process was completed, which contributed to make the domestic sector more precarious and worsened its social position in the labour market of Barcelona. Likewise, we analyse the socio-demographic origin of domestic workers, the formation of the domestic labour market and how this market worked through institutions and intermediary mechanisms between supply and demand. Similarly labour conditions, wages and the role of associations, trade unions and employers in the domestic service are also studied. Heterogeneous sources have been used. Firstly, the thesis studies the laws and regulations that affected the domestic service. Secondly, it analyses documents from several public and private institutions (Barcelona City Council, Barcelona Provincial Council, Diocese of Barcelona, etc.) as well as statistical information issued by some of these organisations. Besides, the National Census of Population, combined with other statistical sources (registers, statistics issued by local organisations, etc.), has allowed to examine the structure of the domestic sector. Thirdly, the press issued by bourgeois and working-class organisations has been crucial in this thesis. Finally, the requests brought before the labour tribunals (industrial tribunals and labour tribunals) have been analysed.

Mestrado em Arquitetura Paisagista - Instituto Superior de Agronomia
The chosen theme was the result of personal observations and examines the role of sustainable development in the urban context. Design solutions are leading to improving the quality of landscape as a response to unique circumstances and potential for the degraded land. This study is motivated by two research questions: (1) how to improve the landscape crafting ecologically smart and socially significant new public space? (2) how biodiversity in urban structure need o be understood for creating future landscape? (Luengo Añón and Rössler 2012). The selected area is located in Barcelona (Cataluña, Spain), near the Llobregat river and can be distinguished as highly degraded after times of economic growth of the city. Closeness to the river creates an opportunity to build a new relationship between city, agriculture, and river. Restore the ecological balance in this part is a priority. Therefore, starting point for the future concept is extracted the hidden potential of the site, which has a chance to become value place not only for people but also for wildlife
O tema escolhido foi o resultado de observações pessoais e examina o papel do desenvolvimento sustentável no contexto urbano. As soluções de design levam a melhorar a qualidade da paisagem, como resposta a circunstâncias únicas e a um futuro potencial para a terra degradada. Este estudo é motivado por duas questões de pesquisa: (1) como melhorar a paisagem, criando um novo espaço público, ecologicamente inteligente e socialmente significativo? (2) como a biodiversidade numa estrutura urbana precisa de ser entendida para criar uma paisagem futura? (Luengo Añón e Rössler 2012). A área selecionada está localizada em Barcelona (Cataluña, Espanha), perto do rio Llobregat e pode ser considerada como altamente degradada, depois de um tempo de crescimento econômico da cidade. A proximidade do rio cria uma oportunidade para construir uma nova relação entre cidade, agricultura e rio. Restaurar o equilíbrio ecológico, nesta parte, é uma prioridade. Portanto, o ponto de partida para o futuro conceito é extraído do potencial oculto do espaco, que tem a chance de se tornar num lugar de valor, não só para as pessoas, mas também para a vida selvagem
N/A

La recerca que es presenta és el resultat d'un treball de llarga durada entorn dels potencials i límits dels Plans de Desenvolupament Comunitari (PDC) i la conclusió d'un diàleg sostingut entre el coneixement disponible en relació al desenvolupament comunitari i l'anàlisi d’experiències pràctiques impulsades per les administracions públiques a la ciutat de Barcelona en un context social i polític determinat. Aquesta es compon de sis grans inputs d’informació que apareixen classificats en capítols i mantenen una important autonomia de continguts que es presenten a continuació. El capítol 1 es destina a descriure les característiques del projecte d’investigació. Començant per l’exposició de la problemàtica present en l’origen de la tesi, es dona compte de les preguntes inicials de la recerca i de la hipòtesi principal, de la seva operacionalització, dels objectius, dels aspectes metodològics i tècnics i de les consideracions epistemològiques que la guien. El capítol 2, exposa de manera detallada una aproximació teòrica al treball comunitari. Per a desenvolupar-la, es reflexiona sobre la naturalesa de la comunitat, els fonaments epistemològics i teòrics del treball comunitari en el marc del treball social, així com les seves propostes metodològiques per orientar la tasca de dinamització i organització comunitària dels treballadors socials. El capítol 3 de la tesis dona compte del context social, polític, organitzatiu i professional en el que es situen, neixen i consoliden aquestes experiències d’organització comunitària que anomenem Plans de Desenvolupament Comunitari. En el capítol 4, com a nucli central d'aquesta recerca, es descriu un ampli relat del PDC del Casc Antic, des dels seus orígens al 1995 fins a la seva finalització el 2012. Per tal de contextualitzar aquesta experiència en el marc de l’acció comunitària de la ciutat de Barcelona i situar-lo de manera adequada com a il·lustració d’una manera d’entendre l’organització comunitària, es presenten també quatre altres breus relats de PDC de la ciutat (Trinitat Nova, Roquetes, Poble Sec i Sagrada Família). Finalment es desenvolupa una anàlisi comparativa d’aquest conjunt de relats amb la intenció de poder definir algunes de les peculiaritats que tenen els PDC en el seu desplegament a Barcelona i identificar formes diferencials d’entendre l’organització comunitària (elaboració/esbós de tipologies). El capítol 5 dona compte d’una mena de debat/reflexió col·lectiva entorn dels potencials i límits dels PDC. Aquesta “reflexió coral”, que dóna la veu als diferents actors participants en els PDC, tracta de situar i entendre les representacions que els protagonistes es fan de la seva experiència, focalitzant especialment en el punt de vista dels professionals que assumeixen el repte de dinamitzar aquests processos. El capítol 6 i darrer de la tesi recull les conclusions de la investigació i es desenvolupen algunes orientacions per la millora de l'acció comunitària a la ciutat de Barcelona a la llum dels aprenentatges desenvolupats en la investigació. En la recerca heu pogut constatar que els PDC ofereixen un espai útil pel treball comú entorn de la millora del benestar social entre diversos actors socials del territori però han assolit poca capacitat d’apoderament, de transformació de les relacions de poder i de millora de les condicions de vida dels PDC. Aquests resultats per sota les expectatives declarades s'explica per un problema doble. Per un costat, per la seva debilitat com a política pública perquè ha aportat pocs recursos públics nous per la lluita contra la desigualtat social i perquè no ha incorporat de manera suficient els serveis públics. Per un altre, perquè no ha estat gaire capaç de canalitzar la capacitat transformadora de la societat civil compromesa i amb capacitat d’innovació social.
This research presented is the result of a long-term work on the potentials and limits of the Community Development Plans (CDP) and the conclusion of a sustained dialogue between the available knowledge regarding community development and the analysis of these experiences in the city of Barcelona. Chapter 1 is intended to describe the characteristics of the research project, defining the initial questions of the research, its main hypothesis and operationalization, the objectives, the methodological and technical aspects, and the epistemological considerations that guide it. Chapters 2 and 3 provide a theoretical approach to community work and take into account the social, political, organizational and professional context in which these experiences of community organization that we call Community Development Plans, are located, raised and consolidated. Chapters 4 and 5 present the results of the research. Chapter 4 describes a broad account of the CDP Antic, from its origins in 1995 until its completion in 2012 and four short stories from other city CDPs (Trinitat Nova, Roquetes, Poble Sec and Sagrada Família). I aim to contextualize this experience in the framework of community action in Barcelona, and to make a comparative analysis of the set of CDP studied, which has allowed to define some of the peculiarities that these processes have in their deployment in this city. Chapter 5 shows a collective reflection on the potentials and limits of the CDP, giving voice to the different participating actors that participate. Finally Chapter 6 collects the conclusions of the research and some guidelines for the improvement of community action in the city of Barcelona. In the research we have found that CDPs offer a useful space for common work on the improvement of social welfare among various social actors in the territory but have achieved little capacity for empowerment, transformation of power relations and improvement of the Living conditions of the populations. I explain the results, failing short of the initial expectations, for two reasons. On the one hand, by their weakness as a public policy since they have contributed few new public resources to the fight against social inequality, and, on the other, due to their low capacity to channel the innovation capacity of citizens.

Esta tesis tiene como objetivo el estudio de las ceremonias de entrada real en la Barcelona del siglo XV. Los artículos que la componen cubren un arco cronológico que va desde la entrada del rey Martín el Humano, en 1397, hasta la visita de la reina Isabel de Castilla, en 1481. Se intenta en ella no solamente describir y dar visibilidad a dichos eventos, sino mostrar también la existencia de un código ceremonial, privativo y diferencial de la ciudad, por el cual se rige toda recepción solemne celebrada en Barcelona a lo largo de este siglo. La existencia de una tradición para este tipo de ceremonias, que se remonta hasta la Antigüedad y que es compartida por el conjunto del Occidente medieval, convive así con su expresión en términos locales, determinados, entre otras cosas, por las necesidades inmediatas del presente y las expectativas especulativas del futuro. Debido a esta circunstancia, resulta imprescindible, para poder entender en su exacta dimensión el sentido de estas ceremonias solemnes de recepción, vincularlas estrechamente con el contexto histórico en el que se desarrollan. Por ello, en esta tesis se privilegia una lectura de dichos eventos desde una perspectiva sociopolítica, analizándolos a la luz de las circunstancias históricas que rodean su puntual celebración. Desde ese punto de vista, las ceremonias de entrada real que tienen lugar en la Barcelona del siglo XV no aparecen nunca ajenas a la inestabilidad política de este período, cuya culminación será el estallido de la Guerra Civil Catalana (1462-1472), y su escenificación siempre tiende a reflejar dicha realidad. Se analizan, así, en esta tesis las entradas solemnes en Barcelona de Martín el Humano (1397), María de Luna (1400), Martín el Joven (1405), Fernando I (1412), Juan II (1458, 1472 y 1473), príncipe de Viana (1460 y 1461), Pedro de Portugal (1464), Juan de Calabria (1466), Fernando II (1461, 1473 y 1479) e Isabel de Castilla (1481), y el estudio comparado de todas ellas permite determinar en qué medida su celebración, a pesar de ser fruto de la negociación previa con la monarquía, es un asunto cuya planificación, organización y puesta en escena competen exclusivamente al gobierno municipal barcelonés. Por ese motivo, estas ceremonias, que sirven para plasmar, básicamente, la relación de la ciudad con el poder real, son al mismo tiempo un instrumento que la propia Barcelona utiliza para expresarse institucional y socialmente. El seguimiento de la participación tanto de las autoridades consistoriales como de los diferentes estamentos urbanos en dichas recepciones solemnes ofrece una imagen dinámica y activa del municipio que muestra tanto los elementos que lo cohesionan y estructuran como aquellos que lo estratifican y tensionan. Utilizando documentación procedente fundamentalmente del Archivo Histórico Municipal de Barcelona, esta tesis pretende demostrar que es posible acceder al conocimiento, análisis e interpretación de las ceremonias de recepción solemne celebradas en la Barcelona del siglo XV, superando la inexistencia de trabajos previos sobre dicho tema y desechando, por errónea, la percepción que pueda tenerse de estos eventos como acontecimientos puntuales y aislados en manos de la improvisación y el azar.
The aim of this thesis is to study the ceremonies of royal entry in Barcelona in the fifteenth century. The articles included here cover a chronological arc that goes from the entrance of King Martin the Human, in 1397, until the visit of the queen Isabel of Castile, in 1481. This thesis attempts not only to describe and give visibility to these events, but also to show the existence of a ceremonial code, peculiar to the city, which governed all solemn reception being held in Barcelona throughout this century. It privileges a reading of these events from a sociopolitical perspective, analyzing them in the light of the historical circumstances that surround their punctual celebration. Are discussed in this thesis the solemn entries in Barcelona of Martin el Humano (1397), Maria de Luna (1400), Martin el Joven (1405), Fernando I (1412), Juan II (1458, 1472 and 1473), príncipe de Viana (1460 and 1461), Pedro de Portugal (1464), Juan de Calabria (1466), Fernando II (1461, 1473 and 1479) and Isabel de Castilla (1481). A comparative study of these receptions allows determining that, despite being the fruit of previous negotiations with the monarchy, the planning, organization and staging of every solemn entry is a matter whose responsibility is to the Barcelona municipal government. Using documentation from the Municipal Historical Archive of Barcelona, this thesis aims to demonstrate that it is possible to access the knowledge, analysis and interpretation of the ceremonies of solemn reception held in Barcelona in the fifteenth century.

L’objecte d’estudi de la present tesi doctoral és l’Ajuntament de Barcelona entre la proclamació de la República i l’inici de la Guerra Civil. La capital catalana havia superat el milió d’habitants, representant el 36% de la població catalana, sent també la ciutat de l’Estat més poblada. La institució era indubtablement l’administració més important a Catalunya i la segona de l’Estat només per darrere l’administració estatal, especialment en el període preautonòmic, però també quan es va posar en marxa la Generalitat de Catalunya, amb un clar valor simbòlic però centrada a assolir els traspassos per començar a desenvolupar l’autonomia i que va gaudir d’un pressupost i d’una plantilla menor que no pas l’administració local barcelonina. La tesi es centra principalment en fonts històriques, la documentació generada pel mateix consistori i la premsa coetània, delimitat per quatre grans bloc, més enllà del marc introductori i annexos diversos. Un primer bloc explica les resistències als canvis que tenen intenció d’aplicar els nous dirigents republicans, amb l’oposició de sectors beneficiats en períodes anteriors com són les grans companyies que monopolitzaven serveis bàsics per la població, el cobrament d’impostos als més rics o a l’església, l’intent de depuració en el personal, on es pot concloure que el canvi de governants va comportar una substitució en els dirigents de l’administració política però no en l’estructura de poder, amb una gran oposició i com en casos com les companyies elèctriques, enfront de la falta d’alternatives, el monopoli es va mantenir malgrat el nou règim. El segon bloc és un relat cronològic de l’evolució de la majoria consistorial, els principals successos, crisis i polèmiques, els canvis que provoquen que regidors deixessin d’assumir les seves tasques consistorials, a més dels canvis dins de les mateixes formacions, principalment del Partit Republicà Radical, d’un perfil revolucionari a formar part del bloc de les dretes, que ajuda a explicar la pèrdua de la majoria d’Esquerra Republicana de Catalunya, ja que els radicals eren un suport necessari. També s’analitza la situació de la Generalitat de Catalunya en els traspassos i en aquest bloc s’aporta a més un relat a un període poc tractat, com és el dels governs gestors (octubre de 1934 – febrer de 1936), amb els debats i les desavinences internes, on habitualment s’havia centrat en la recomposició del bloc d’esquerres, malgrat haver estat poc tractat representa un quart del període de pau republicà. El tercer és sobre l’organització del consistori i l’evolució dels regidors que assumien les tinences i presidien les diferents comissions al llarg del període, amb constants canvis a causa dels regidors que abandonaven les tasques consistorials, també s’explica el funcionament de l’ajuntament en els plens, comissions, el paper de l’alcalde i els diferents càrrecs i amb una menció especial als canvis produïts per la Llei Municipal de Catalunya i la creació d’una comissió de govern, que transforma el funcionament, on els plens, per on s’havia d’aprovar qualsevol decisió fins al moment, passaven a ser mensuals en comptes de setmanals i es crea una Comissió de Govern amb capacitat decisòria. Finalment trobem un quart bloc sobre la gestió i projectes de l’ajuntament que podrien haver transformat la ciutat de Barcelona tal com és actualment, plans com un subsidi pels obrers en atur forçós, el pla de sanejament, la creació de desenes de grups escolars, una ciutat modelada a partir de les necessitats de la població i no simplement adaptada per intentar donar els millor serveis, el debat ja existent sobre la creació d’un Barcelona Gran, són qüestions, en moltes ocasions ja dotades de pressupost. La tesi analitza l’evolució de la política municipal en diversos aspectes, que van quedar inconcluses a causa de l’inici de la Guerra Civil.
The object of study of the thesis is the Barcelona City council in the period of peace of the Second Spanish Republic (1931-1936). Barcelona surpassed the one million of inhabitants, a 36% of the Catalan population and the most populated city of Spain. The institution was the most important administration of Catalonia and the second of Spain, even with the with the creation of the Generalitat of Catalonia, with a strong symbolic character, but focused on achieving the transfer of their competencies. The thesis does mainly use of historical sources: the documentation of the city council and the contemporary press. A first section explains the resistances to the changes that wanted to carry out the republican leaders, since big companies, the collection of taxes to the richest or to the church or debugging of the municipal staff. It concludes that there was a change of governors but not in the structure of power. The second section is a chronological narration about the main events, crises and controversies, the councilors who abandoned the municipal tasks, and also the change in the different formations, especially the Partit Republicà Radical, which help explain the loss of the majority of Esquerra Republicana de Catalunya. In the same section, the situation of the Generalitat of Catalonia is analyzed, in addition there is a narration of the period in which the city council is run by politicians not elected (October 1934 - February 1936), not much studied in spite of representing a quarter of the republican peace period. The third block explains the organization of the city council, the evolution in the organization chart, such as the operation of the city council (plenary sessions, commissions, positions, etc.), and the changes that are produced by the Llei Municipal de Catalunya, which creates a Government Commission with decision-making capacity that transforms the internal functioning of the city council. Finally, the fourth section explains the city council projects that could havetransformed Barcelona, plans such as unemployment benefits, urban reform, the construction of school groups or the question of the Great Barcelona. The thesis analyzes the evolution of the municipal policy in several aspects, which were inconclusive due to the beginning of the Spanish Civil War.

Esta tesis doctoral atiende la identificación de las distintas medidas de higiene y confort que se practicaron en los interiores domésticos del Eixample de Barcelona entre 1888 y 1917, y la determinación del grado y modo en el que éstas se implementaron. Para abordar dicho cometido esta tesis se estructura en dos partes. La primera parte, establece el marco teórico y metodológico con el que se llevará a cabo la investigación. Aquí se analizan las vertientes historiográficas habituales en el estudio de los interiores domésticos, así como el estado de la cuestión de los interiores del modernisme y, en tercer lugar, se propone una metodología basada en los canales de mediación como herramienta interpretativa a la hora de analizar planos de vivienda. La segunda parte de la tesis aborda directamente en qué consistió y cómo se llevó a cabo dicha implantación de higiene y confort en los interiores. En primer lugar, se estudia la predisposición del Ayuntamiento de Barcelona para dotar de higiene a las viviendas del Eixample. En segundo lugar, se aborda la mediación de higiene y confort ejercida en los canales de mediación de los profesionales de la construcción (libros de arquitectura práctica y revistas de arquitectura). En tercer lugar, se trata la mediación de higiene y confort instruida a las amas de casa, a través de los manuales de economía doméstica y las revistas especializadas en el hogar. Y, en último lugar, se analiza la implantación de higiene y confort en 175 planos de viviendas construidas en el Eixample entre 1888 y 1917. Dicha implantación se interpreta localizando 16 parámetros de higiene y confort en los planos de viviendas. Los parámetros se relacionan con categorías de Ventilación, Saneamiento, Distribución espacial y Calefacción. Estos parámetros han sido extraídos de los valores de higiene y confort desprendidos de los diversos canales de mediación consultados. Como resultado, se han clasificado tres grupos de viviendas según el grado de higiene y confort alcanzado: Habitabilidad precaria (interiores con bajas condiciones de higiene y confort), Habitabilidad digna (interiores con condiciones medias de higiene y confort) y Habitabilidad lujosa (interiores con altas condiciones de higiene y confort). El interés de esta tesis radica en la profundización del conocimiento sobre la consecución de higiene y confort en los interiores domésticos del Eixample finisecular. No solo en la realidad construida, sino también en el despertar de las empresas locales dedicadas a este sector y en el cambio de la mentalidad ciudadana para conseguir viviendas más salubres y confortables. Pero el interés de la tesis también reside en la propuesta metodológica. Se trata de una propuesta metodológica inspirada en la vertiente historiográfica de la Historia del Diseño, conocida como Mediación. Esta propuesta posibilita incorporar fuentes documentales nuevas para el estudio de los interiores fin de siècle y permite interpretar la implementación de higiene y confort de un modo estructurado, numérico y con rigor histórico. Convirtiéndose así en una metodología inusual en la Historia del Arte, útil para el análisis de interiores, y extrapolable a otras geografías y cronologías.
This thesis deals with identification of the different measures of hygiene and comfort that were carried out in the domestic interiors of the Eixample of Barcelona between 1888 and 1917, and the determination of the degree and mode in which they were implemented. The thesis is structured in two parts. The first part establishes the theoretical and methodological framework for the research: the historiographic aspects in the study of domestic interiors, the main issues on Catalonian art nouveau domestic interiors and, thirdly, the thesis proposes a methodology based on the mediating channels as an interpretative tool for plans of interior dwellings. The second part of the thesis directly addresses what consisted and how was held that implementation of hygiene and comfort in the domestic interiors. First of all, explores the predisposition of the Barcelona City Council to provide hygiene for all houses in Eixample area. The second chapter treats on the mediation of hygiene and comfort in mediating channels for architects, especially practical architecture books and architectural magazines. Thirdly, the thesis analyse the mediation of hygiene and comfort taught to housewives, through homemaking manuals and magazines specializing in home. And, finally, analysed the implementation of hygiene and comfort in 175 planes of dwellings built in the Eixample between 1888 and 1917. The interest of this thesis lies in the deepening of the knowledge about the achievement of hygiene and comfort in the domestic interiors of Eixample of late 19th century and beginning of the 20th century, but also in the methodological proposal. This methodological proposal makes it possible to incorporate new documentary sources for the study of the fin de siècle Interiors, but also makes possible to research the implementation of hygiene and comfort in a structured and numeric mode, and with an historical accuracy. This methodology is unusual in the Art history, but it is useful for the analysis of domestic interiors, and it could be extrapolate to other geographies and chronologies.

El turisme a la província de Barcelona, des del punt de vista de la gestió pública és un fenomen recent. Dins el territori provincial podem localitzar municipis que ja estaven en el mapa de les destinacions turístiques europees de sol i platja els anys 70’s, però no és fins a finals dels anys 80’s i principis dels 90’s que els governs locals prenen consciència de la necessària gestió pública de l’activitat turística com un dels actors determinants dels sistema turístic. En aquest context, la Diputació de Barcelona, com a ens local supramunicipal pren un paper determinant en la configuració del sistema institucional públic del turisme a la província de Barcelona. L’aposta de la Diputació de Barcelona pel turisme impulsa un model de relació amb el territori que és substancialment diferent al rol desenvolupat per altres ens públics a Catalunya, en especial les altres diputacions provincials de Catalunya i el propi govern de la Generalitat. El model de gestió turística de la Diputació es configura en base a dues línies de desenvolupament: una línia de de producte i promocional, clàssica entre els ens de gestió del turisme; i una altra basada en la cooperació institucional a través d’ens de gestió del turisme supramunicipals. Aquest model és exemplar i no es replica en altres corporacions provincials. Aquesta tesi doctoral analitza la creació d’aquest model de gestió fent un a aproximació gradual. En primer lloc es fa el plantejament de la recerca incidint en la importància de la gestió pública dins el sistema turístic i es contextualitza la recerca realitzada fins el moment en aquest camp. A continuació s’aborda el fenomen del turisme i la seva gestió a escala internacional i estatal en un període contemporani, fins arribar a Catalunya. La gestió del turisme a Catalunya mereix un capítol que permet conèixer tant el territori com l’evolució de la seva gestió i introduir l’espai de la província de Barcelona, que s’analitza en profunditat pel que fa als darrers 20 anys en els dos darrers capítols. Primer a través de la seva caracterització com a espai turístic i després amb descripció dels components principals de l’oferta i els principals indicadors de demanda. Finalment es descriu la configuració d’un model de gestió provincial on destaca la relació de la Diputació de Barcelona amb entitats de gestió turística supramunicipals, tot i tenint en compte l’evolució de la gestió turística de la ciutat de Barcelona.
The public management of tourism in the province of Barcelona is a recent phenomenon. If we have a look to the provincial territory we find municipalities that were already on the map of European sun and beach tourist destinations in the 70's but it hasn’t been till the late 80's and early 90's that local governments have been aware about the need of developing the public management as a key element of the tourism system. In this scenario, the Barcelona Provincial Council, a supralocal public administration took a key role in shaping the public institutional system of tourism in the province of Barcelona. The Barcelona Provincial Council promoted a model of relationship with the territory that is substantially different from the role played till that moment by other public entities in Catalonia, especially other provincial governments and the regional government itself. The tourism management model of the Barcelona Provincial Council is based on two working axis: one classic axis for destination management organisations on product development and tourism promotion; and a second one based on the institutional cooperation through the creation of supralocal tourism management organisations. This model is exemplary and it hasn’t been replicated in other provincial governments. This doctoral thesis examines the creation of this management model by means of a gradual approach. Firstly, the research emphasizes the importance of tourism public management and contextualizes the previous research conducted in this field. Secondly, it analyses the phenomenon of tourism management in the contemporary period at international, national and, finally, at regional level. One chapter is dedicated to the tourism in Catalonia allowing recognize the territory and the evolution of its management. The evolution of the tourism the province of Barcelona over the last 20 years is discussed in depth in the last two chapters. On the one hand, through its characterization as a tourist area and, on the other hand, across the description of the main components of supply and demand leading indicators. Finally, it describes the configuration of a provincial management model which highlights the relationship between the Barcelona Provincial Council and the supralocal tourism management organisations, taking into account at the same time the evolution of the tourism management in the city of Barcelona.

La tesi analitza la constitució i el desenvolupament orgànic i funcional de la Casa de la Moneda de Barcelona. La cronologia de l’estudi abasta des del segle XIII, en el qual es conforma la corporació, fins a la seva dissolució arran del Decret de la Nova Planta (1716). S’incideix, sobretot, en el paper de paradigma o model de la seca barcelonina per a altres establiments monetaris de la Corona d’Aragó –València, Mallorca, Esglésies, Càller i Perpinyà–, tant des del punt de vista organitzatiu com des del punt de vista tecnològic. Amb aquesta finalitat, es ressegueixen les relacions mútues d’aquests establiments, els trasllats de personal i les seves conseqüències jurídiques i orgàniques. L’estudi enfoca, des d’una perspectiva institucional, la realitat de la casa de la moneda en dos grans àmbits. El primer és el coneixement intern del dia a dia de la fabricació de la moneda projectada, especialment en dos organismes en cooperació simbiòtica, encara que autònoms per la seva pròpia naturalesa i missió. Es tracta, d’una banda, del Col•legi d’Obrers i de Moneders, la corporació en la qual s’emparava el personal implicat en la tasca monetària –amb el seu Capítol i la seva Cort de justícia–, i, d’altra banda, de la Casa de la Moneda o establiment monetari pròpiament dit, el taller monetari en el qual es verificava l’encunyació del numerari. El segon àmbit d’estudi és la incardinació de la seca amb les administracions reial i municipal, atès que, en diferent grau, depenia d’ambdues a nivell polític i administratiu. En tots els diferents àmbits s’analitza el personal implicat, les seves funcions, la seva organització i els processos de treball dins l’entramat orgànic.
"The Royal Mint of Barcelona. The guilds of minters of the Crown of Aragon" Summary: This research analyzes the formation and organizational and functional development of the Royal Mint of Barcelona. The chronology of the study covers from the 13th century, in which the corporation is formed, until its dissolution following the Decree of Nova Planta (1716). It particularly focuses on the role of model, or paradigm, of the Royal Mint of Barcelona for the mints elsewhere in the Crown of Aragon –Valencia, Mallorca, Vila Chiesa, Cagliari and Perpignan–, both from an organizational and from a technological point of view. For this purpose, the study focuses on the mutual relations of these mints, the transfer of personnel between them and the corresponding legal and organizational consequences. The study approaches, from an institutional perspective, the reality of the mint in two main areas. The first is the internal knowledge of the day-to-day production of coins, focusing especially in the symbiotic cooperation of two different bodies, although autonomous in nature and mission. These bodies are, on the one hand, the Guild or College of Minters, a corporation for the personnel involved in the manufacturing of coins –with its Chapter and its Court of Justice– and, on the other hand, the Mint, that is, the establishment in which the minting of coinage is verified. The second area of study is the incardination of the Royal Mint in the municipal and royal governments, since, in a varying degree, it depended on both of them from a policital and administrative point of view. In all the different areas considered the personnel involved, their functions, their organization and the work processes within the organizational framework are analyzed.

Aquest estudi parteix d’una doble pregunta a partir de la constatació del desconeixement d’una gran majoria ciutadana dels trets fonamentals del fenomen de l’oferta espectacular del Paral·lel, i del rebuig de l’elit cultural catalana a les expressions de cultura popular escènica emanada dels locals d’espectacle d’aquesta avinguda. L’estudi planteja una investigació que es proposa explicar el contingut de l’oferta espectacular del Paral·lel. L’anàlisi dels continguts escènics com a mirall, reflex, expressió d’una manera de ser, fer i pensar de les classes populars catalanes i al mateix temps contribuïdors al relat d’aquests segments socials sobre la seva manera d’entendre el seu paper en la història del país, la seva posició política, i la seva manera de veure el món i la vida. Tot plegat ens ajuda explicar, també des del Paral·lel, el perquè de l’evolució política de les classes populars catalanes en les quatre primeres dècades del segle XX. Així doncs el primer bloc de l’estudi planteja una panoràmica general del Paral·lel des de la seva fundació fins a l’època republicana, el que podríem considerar les dècades d’expansió i maduresa de l’oferta escènica del Paral·lel. L’espectacle del Paral·lel fins a l’acabament de la Primera Guerra Mundial, gira al voltant en primer lloc del flamenquisme, la fira, l’espectacle fantàstic i sobrenatural, l’esport – espectacularitzat en un primer moment com a proesa física-, el cuplet, i un conjunt d’expressions més genuïnament teatrals, com són la pantomima, el melodrama, el drama social, el teatre polític i el vodevil que es convertí en espectacle de consum massiu als teatres del Paral·lel. El punt que dediquem a la concentració de l’espectacle en la trama urbana de Barcelona, a l’avinguda del Paral·lel, “Perquè al Paral·lel? S’imposa una demanda social a la planificació”, està concebut per explicar el perquè una via concebuda en origen per a l’ús residencial i la comunicació amb el port de la ciutat, acaba concentrant nombroses sales dedicades a l’espectacle gràcies a les disposicions provisionals urbanístiques d’un ajuntament en conflicte amb els interessos dels propietaris. Situats al llindar de la dècada dels anys vint hem volgut acabar aquest panorama sobre l’oferta cultural del Paral·lel amb una exposició del que anomenem els gèneres de la maduresa del Paral·lel: el drama realista del Districte V, la revista (la més local, que es configura al voltant de la figura cabdal de Joaquim Montero, i la d’atmosfera cosmopolita, que deu la seva magnitud al productor Manuel Sugrañes) i en darrer lloc el teatre líric. Emergeix en aquest Parla·lel madur la potència de la figura de Josep Amich i Bert, Amichatis. Dediquem el segon bloc d’aquest estudi a Baixant de la Font del Gat o la Marieta de l’ull viu, d’Amichatis i Gastó Màntua, molt probablement l’obra dramàtica més vista a Catalunya, a la dècada dels anys vint del segle passat. N’estudiem els derivats La campana de Gràcia o el fill de la Marieta, i les versions lírica i fílmica, basades en la peça original; la relació de l’obra amb un precedent il·lustre, L’auca del senyor Esteve; i l’estudi de la recepció en les principals capçaleres del període, amb un esforç de quantificació de la seva acollida per part del públic a partir de la cartellera publicada, i una deducció de la petjada en l’imaginari popular a partir del rastre de la peça original i dels seus derivats al llarg de més de deu anys d’ençà de la seva estrena l’abril de 1922. L’anàlisi de “La Marieta” confirma la presència hegemònica en el teatre del Paral·lel de valors polítics republicans, i una nova concepció de les relacions home-dona. El darrer gran bloc de l’estudi està dedicat a la percepció de la revista cultural més prestigiosa d’època republicana, Mirador, sobre la producció escènica del Paral·lel. En un buidatge que comprèn des del naixement de la revista el 1929 fins l’esclat de la Guerra Civil el 1936, queda palesa la mirada severa, i el rebuig manifest, envers la producció escènica generada al Paral·lel per part dels col·laboradors de la publicació. Mirador proposa un projecte de modernització del país, basat en els referents internacionals d’entreteniment popular, en el que no hi tenen cabuda les manifestacions escèniques del Paral·lel considerades vulgars i indignes com a tals de la cultura catalana.
This study is based on a double question based on the finding of the lack of knowledge of a large citizenry of the fundamental features of the phenomenon of the spectacular offer of Paral·lel, and the rejection of the Catalan cultural elite to the expressions of culture Stage popular from the show's venues on this avenue. The study raises an investigation that aims to explain the content of the spectacular offer of Paral·lel. The analysis of the scenic contents as mirror, reflection, expression of a way of being, doing and thinking of the Catalan popular classes and at the same time contributors to the story of these social segments on their way of understanding their role In the history of the country, its political position, and its way of seeing the world and life. All this helps us explain, also from Paral·lel, the reason for the political evolution of the Catalan popular classes in the first four decades of the 20th century. So the first block of the study raises a general overview of the Parallel from its foundation to the Republican era, which could be considered the decades of expansion and maturity of the Paral·lel scenic offer. The point that we dedicate to the concentration of the show in the urban plot of Barcelona, on Avinguda del Paral·lel, "Why in the Parallel? A social demand for planning is imposed, "it is designed to explain why a route conceived in origin for residential use and communication with the city port, ends up concentrating numerous rooms dedicated to the show thanks to the Provisions urban planning of a city council in conflict with the interests of the owners. We dedicate the second block of this study to Baixant de la Font del Gat o la Marieta de l'ull viu, by Amichatis and Gastó Mantua, most likely the dramatic work most seen in Catalonia in the twenties. The last major block of the study is devoted to the perception of the most prestigious cultural magazine of the Republican period, Mirador, on the stage production of Paral·lel. In a emptying that includes / understands from the birth of the magazine in 1929 until the outbreak of the Civil War in 1936, the severe glance, and the manifest rejection, towards the scenic production generated in the Parallel by the collaborators Of the publication.

La evaluación del desarrollo en la infancia comenzó a tomar importancia a partir del año 1970 cuando comienzan a reconocerse las peculiaridades del desarrollo infantil. A partir de los años 80 esta evaluación del desarrollo se dirige a la planificación de la salud y posterior verificación de los resultados (García Caballero C, González-Meneses A, 2000). El desarrollo del ser humano, es la propiedad elemental que tienen los seres vivos de crecer en todos los sentidos y modificarse hasta llegar a su estado perfecto. En el desarrollo intervienen factores genéticos, neurofisiológicos, nutricionales y de interacción con el entorno (Ballesta P, 2001). Diversas escuelas, como el conductismo, cognitivismo, estructuralismo, psicoanálisis, etológica y otras han hecho importantes aportaciones al estudio del desarrollo infantil (Ajuriaguerra, 1996). Las alteraciones del desarrollo bajo el punto de vista clínico y pediátrico pueden manifestarse de diversas formas (Garrido Landivar J, 2004) (Arbones Fernández B, 2004): retraso mental, trastornos de la comunicación trastornos generalizados del desarrollo, trastornos por déficit de atención y comportamiento perturbador, deficiencia sensorial auditiva, deficiencia sensorial visual, deficiencia motora o trastornos mentales debidos a enfermedad médica. El estudio 'El futuro de la salud infantil y de la Pediatría en España. Análisis prospectivo Delphi. Fundación Salud, Innovación y Sociedad. Barcelona, 2002' realizado por 298 profesionales dio como resultado que las líneas de investigación prioritarias para los próximos 15 años serán entre otras: - Salud mental de los niños y adolescentes: Trastornos del comportamiento alimentario y prevención y detección precoz y tratamiento de las drogodependencias. - Pediatría social. Investigación de desigualdades en salud: factores de riesgo nutricional, accidentes e intoxicaciones, malos tratos físicos y psíquicos. - Aplicaciones diagnósticas y terapéuticas de la genética y biología molecular: prevención de enfermedades congénitas y hereditarias. Es obvio que conocer las alteraciones del desarrollo y su detección precoz es un tema de gran importancia y actualidad en la salud infantil (Mardomingo MJ, 2002). El estudio del desarrollo infantil en niños de 2 3 años valorando los aspectos cognitivos, y emocionales, conductuales psicosomáticos y detectando precozmente sus alteraciones, es de gran interés para el mundo de la infancia y el motivo principal del presente trabajo, debido a la escasez de trabajos de investigación sobre este campo realizados por pediatras (Eddy, L. y García-Tornel S. 1998).

Esta memoria de tesis doctoral presenta los resultados de una investigación acerca de las transformaciones de la ciudad de Barcelona durante el siglo XX. Se ha prestado atención a las relaciones entre economía y cultura en el espacio urbano. Concretamente, se han tenido en cuenta las estrategias de los agentes urbanos en relación a la localización de las actividades económicas y a la construcción del modelo de ciudad como fundamento de las políticas urbanas concretas. Después de conceptualizar dos periodos históricos, a saber, la época de la producción en masa y la época de la producción flexible, el objetivo principal ha sido verificar si durante el siglo XX Barcelona ha pasado de ser una ciudad industrial a ser una ciudad creativa. En cuanto a la localización de las actividades económicas, a través del análisis de una fuente prácticamente desconocida con anterioridad, el documento Barcelona en el año de la Exposición Internacional de 1929, se han procedido a localizar, a un nivel de detalle cercano a la exhaustividad, las actividades consideradas industriales en ese momento histórico. A partir del análisis de la estructura espacial de la producción que esos datos han permitido, se ha estudiado la evolución de las principales fábricas incluidas en la base de datos para caracterizar la estructura espacial de la producción en el presente. Respecto a la construcción del modelo de ciudad que ha guiado las políticas urbanas concretas, se ha realizado una aproximación a los discursos de los principales agentes urbanos, en cada uno de los dos periodos, en relación a esa cuestión. Posteriormente se han relacionado esos discursos con las prácticas concretas de esos mismos agentes urbanos para conocer qué intereses han guiado sus comportamientos. A su vez, esa información se ha relacionado con la evolución de la estructura espacial de la producción estudiada paralelamente, de tal forma que se ha podido llegar a una serie de conclusiones. La primera de ellas es que, efectivamente, Barcelona fue una ciudad industrial durante la época de la producción en masa. Así lo corrobora el estudio de la localización industrial en 1929 y los discursos de los principales agentes urbanos del momento, en coherencia con esa materialidad. Llevando a cabo el mismo razonamiento, en segundo lugar hay que constatar que en el periodo de la producción flexible Barcelona no se ha transformado en una ciudad creativa. A pesar de que el modelo de las élites de la ciudad pueda acercarse a esa idea, el análisis llevado a cabo permite afirmar que la materialidad de la ciudad presenta otra realidad, marcada por la precarización de las condiciones de vida de la clase trabajadora. No obstante, se finaliza con una reflexión acerca del potencial emancipador de la cultura y la creatividad que, sin duda, deben convertirse en ejes fundamentales de cualquier proyecto de emancipación social.
This doctoral thesis report expounds the results of a research about the transformations of Barcelona during the 20th century. The focus is put on the strategies of the urban agents regarding the location of economic activities and the construction of the city model as a basis for specific urban policies. After conceptualizing two historical periods, the era of mass production and the era of flexible production, the main objective is to verify whether during the 20th century Barcelona transformed from an industrial city to a creative city. Regarding the location of economic activities, through the analysis of a previously unknown source, the workshops and factories that existed in 1929 are located at a very comprehensive level of detail. These data allow the study of the spatial structure of production in the era of the mass production. With the analysis of the evolution of the main factories, it is characterized the spatial structure of production in the present. Concerning the construction of the city model, the discourses of the main urban agents in each of the two periods are studied. Subsequently, these discourses are related to the concrete practices of the agents to know what interests guided their behaviors. That information is related, then, with the evolution of the spatial structures of production that are studied in parallel, so that it is possible to reach a series of conclusions. The first one is that Barcelona was an industrial city during the era of mass production. This is confirmed by the study of industrial location in 1929 and the discourses of the main urban agents of the moment. In second place, in the era of flexible production Barcelona did not transform into a creative city. Although the model of the elites of the city are close to this idea, the analysis allows to affirm that the materiality of the city is marked, conversely, by the precariousness of the working class. However, the report ends up with a reflection on the emancipating potential of creativity, that must become one of the cornerstones of any project of social emancipation.

Esta investigación explora en las experiencias las mujeres latinoamericanas en la ciudad de Barcelona, centrándose principalmente en cómo, frente a las dificultades que implica la migración, desarrollan procesos de agenciamiento. Es decir cómo, desde la complejidad de factores y/o dimensiones que se intersectan en este proceso, las mujeres construyen dispositivos y/o espacios simbólicos-subjetivos que les permiten enfrentar o asumir las dificultades, tensiones o distensiones propias de las dinámicas migratorias. Este dispositivo o espacio simbólico/subjetivo –que puede ser traducido en una actitud/disposición/acción para enfrentar determinadas situaciones/circunstancias- comienza a fraguar de manera paulatina una consciencia en torno a lo que implica y simboliza ser inmigrantes. La separación familiar y social, como también las diferenciaciones, discriminaciones y exclusiones que afrontan en el nuevo escenario social, las induce a emprender una transformación subjetiva para lograr un mayor entendimiento y comprensión sobre la migración y la posición que adquieren por/en ella. Tal proceso, disímil en cada una de las participantes en tanto acción y reflexión, activa cuestionamientos en cuanto a la forma en que se van estructurando dispositivos de poder que las sitúan en posiciones inferiores dentro de la estructura social; situación que provoca un descenso en la posición social que ostentaban en sus países de origen. La articulación de dificultades, limitaciones o la propia actitud de encarar la realidad impulsa un proceso performativo que posiciona a la agencia como un vector dinamizador y transformador en las mujeres; es un tránsito que las lleva de vivir en un habitus social del cual quieren apropiarse y situarse. Por tanto al comprender, más allá de las presunciones previas sobre la migración, lo que significa ser migrantes, las mujeres logran vislumbrar las realidades por las que han transitado en este periplo existencial, profundizando una acción reflexiva en torno a sus vidas, historias y el propio devenir desde y bajo el contexto migratorio. Éste es un paso que reviste una subversión significativa, pues transitan de la alteridad a asumirse como sujetos activos en la historia que les toca vivir; aunque si bien no transforman la estructura social con esta actitud, sí lo hacen con sus propias vidas o parte de ella. Asimismo, este proceso conlleva una disposición a construir, en un primer momento, espacios de supervivencia económica y social, luego se transforman en espacios de pertenencia a través de vínculos identitarios. En este sentido, al resignificar la propia vida, las relaciones sociales y familiares, los territorios, acciones, desafíos y objetivos se logran posicionar y desarrollar estrategias que promueven repensar y recolocar el locus de enunciación. Por ello, la presente tesis doctoral es un desafío a buscar nuevos lenguajes, conceptos y perspectivas que discutan, tensionen y propongan -desde un posicionamiento feminista, decolonial e interseccional- aproximaciones analíticas a las múltiples realidades que forman y conforman la vida de las mujeres situadas en un contexto que se configura desde la hibridez simbólico-cultural-existencial. De ahí que al investigar sobre los procesos migratorios femeninos es importante recuperar los diálogos, saberes y relatos de las mujeres, pues ello posibilitará localizar la importancia que la agencia tiene a la hora de asumir/enfrentar las nuevas dinámicas sociales, políticas, económicas y culturales en las que comienzan a trazar sus vidas.

La Bauhaus (1919-1933) neix amb la idea d'integrar dos tipus d'ensenyament, l'acadèmic i el d'arts i oficis, i es crea a partir de la unificació de les escoles d'arts i oficis i de belles arts de Weimar. La Bauhaus ha deixat un llegat pedagògic i didàctic molt influent, com ha estat extensament documentat en altres escoles d'art i disseny europees i nord-americanes, com les d'Ulm, Basilea i el Black Mountain College. La Bauhaus a les escoles d'art i disseny de Barcelona [1959-1968] estudia aquesta influència a Barcelona a partir de la següent pregunta: com s'introdueixen les idees pedagògiques i didàctiques de la Bauhaus a les escoles d'art i disseny de Barcelona en el període 1959-1968? Per contestar la pregunta, dividirem la recerca en dos «nuclis». El primer «nucli» centra l'estudi en les idees pedagògiques i didàctiques de la Bauhaus durant el període de 1919 a 1933 a partir de l'anàlisi documental de plans d'estudis i esquemes. Ressaltem la influència de factors culturals, polítics i econòmics en els seus mètodes didàctics. Delimitarem les característiques singulars de la pedagogia i la pràctica didàctica de la Bauhaus a partir de l'estudi de la documentació i l'exemple didàctic de tres dels seus docents més importants: Itten (1888-1967), Moholy-Nagy (1895-1946) i Albers (1888-1976). El segon «nucli» estudia les escoles d'art i disseny de Barcelona durant el període 1959-1968, durant el qual es transforma el panorama formatiu de la ciutat i comença la professionalització del disseny. Estudiarem la introducció de la Bauhaus a Barcelona mitjançant dues vies d'estudi. Primer analitzarem la rellevància de la Bauhaus a l'esfera pública. Durem a terme una anàlisi d'articles de premsa dels dos mitjans de comunicació barcelonins de més influència: La Vanguardia i Destino, que ens permetrà conèixer i valorar la imatge de la Bauhaus. La segona via centrarà la recerca en les tres escoles d’art i disseny més importants de Barcelona: Massana (1929), Elisava (1961) i Eina (1967). L’anàlisi dels plans d’estudis i esquemes organitzatius, imatges de treballs d’estudiants, fulletons publicitaris, etc., ens permetrà aprofundir en els estudis artístics d’aquest moment. Dedicarem les conclusions a emparentar les propostes de les escoles barcelonines amb les idees pedagògiques i didàctiques de la Bauhaus.
The Bauhaus (1919-1933) was created to integrate two different types of education: academic and arts and crafts, after the unification of Weimar's arts and crafts and fine arts Institutions. The Bauhaus pedagogical heritage has been extremely influential, and this influence has been thoroughly researched in the case of other European and North-American Institutions, such as Ulm, Basel and the Black Mountain College. La Bauhaus a les escoles d'art i disseny de Barcelona [1959-1968] researches this influence in Barcelona following our ground question: how were the Bauhaus pedagogical ideas introduced in the arts and design Academic Institutions located in Barcelona during the 1959-1968 period? To answer this question we have divided our research in two «nuclei». The first «nucleus» focuses on the 1919-1933 period Bauhaus pedagogical ideas, and the analysis of this period's documentation and curriculum developments against the background of the cultural, political and economic context's influence on Bauhaus' pedagogical methods. The Bauhaus model specificities are highlighted here mainly after the methods and documentation produced by three of its key teachers: Itten (1888-1967), Moholy-Nagy (1895-1946) and Albers (1888-1976) The second «nucleus» studies Barcelona's art and design Academic Institutions during the 1959-1968 period, in which the academic context of the city is transformed and the design degrees are professionalized. We'll conduct our research of the introduction of the Bauhaus in Barcelona by means of two different approaches. We'll first analyze the relevance of the Bauhaus in the public sphere. In order to determine and understand its importance, we’ll conduct an analysis of press clippings from the period published in the two most influential local media outlets: La Vanguardia and Destino. After this, we’ll focus our research in the three key art and design schools in Barcelona: Massana (1929), Elisava (1961) and Eina (1967). Our research of their curricula and documentation will enable us to present a comprehensive analysis of this period formal studies’ structure. We’ll link the Bauhaus’ pedagogical ideas and Barcelona Academic Institutions proposals in our Conclusions.

Esta investigación tiene como objetivo estudiar las características y las causas producentes de la inmigración dominicana asentada en Barcelona, con especial énfasis en el envío de remesas y su impacto en la economía familiar de quienes las reciben. La metodología empleada para realizar este estudio ha sido de tipo mixta, por una parte se recopilaron datos cuantitativos de la población objeto de estudio a través de cuestionarios (encuestas), y por otra parte se realizaron entrevistas de profundidad a las personas migradas residentes en Barcelona y a los familiares de los/as inmigrantes. Por otra parte, se han estudiado aspectos asociativos del colectivo dominicano que se ha asentado en Barcelona y en Hospitalet de Llobregat. Ëste ha formado asociaciones con la finalidad de desarrollar espacios de integración e intercambio. Muchas de esas entidades han estado haciendo los esfuerzos para integrar a los/as dominicanos/as y para que participen en las actividades que éstas llevan a cabo; es un trabajo difícil y complejo, puesto que es mucho el esfuerzo de lograr la integración y la participación de los agentes de este colectivo. En los hallazgos, también se encontró que un reducido segmento del colectivo inmigrado ha logrado a base de su propio esfuerzo y con la prestación de ayudas cambiar de trabajadores/as asalariados/as a convertirse en propietarios/as de pequeños y medianos negocios. Se reporta el impacto de las remeses y las relaciones familiares de las persones participantes.

El objetivo de esta tesis es, por un lado, conocer, comprender y visibilizar una creciente y significativa comunidad sikh que desde hace décadas habita en Barcelona y, por otro, analizar los cambios y las modificaciones en el cuerpo y la corporalidad como necesarios o pertinentes para la inserción y adaptación en un contexto nuevo tras el proceso migratorio. Dadas las particulares características del grupo de estudio, una comunidad en la que determinada corporalidad es en gran medida un elemento significante de su adscripción religiosa, en este trabajo se ha tratado de observar y analizar las transformaciones y las continuidades en el cuerpo y la corporalidad como parte del proceso de adaptación de los individuos sikhs inmigrados que habitan Barcelona. Para ello se parte de la idea del cuerpo —y por extensión la corporalidad-, como elemento a disposición de los individuos y grupos, a veces mediatizado por el contexto en el que habitan, pero también como lugar para la agencia; imbuido de ideologías político-religiosas, que pueden ser corporalizadas, pero también susceptible de ser negociadas en función de las coyunturas. Para el desarrollo de la investigación se ha llevado a cabo trabajo de campo etnográfico durante más de 18 meses mediante etnografía multisituada donde Barcelona, Londres, Delhi y el Panyab han sido lugares para el trabajo.
The aim of this doctoral thesis is, on the one hand, to know, understand and visibilize a significant and rising Sikh community that has been living in Barcelona for decades. On the other hand, it analyses the body modifications and the changes in corporeality which are necessaries and relevant for the insertion and adaptation in a new context after the migration process. Corporeality is a significant symbol of religious adscription therefore in this research we have observed and analyzed changes and continuities of the body and corporeality as part of the adaptation process of immigrant Sikhs inhabiting Barcelona. In this way, we start from the premise that bodies -and by extension the corporealities too- are elements at the disposal of individuals and groups that sometimes are determined by the context in which they live, but they are also a place for agency. Bodies are imbued with political and religious ideologies which can be explicitly embodied, but they are also capable of being negotiated depending on the circumstances. For this research I have done multi-sited ethnographic fieldwork for an eighteen-month period in Barcelona, London, Delhi and Punjab.

La Fira de Santa Llúcia de Barcelona, dedicada a figures de pessebre, casetes i altres objectes destinats a les festes de Nadal, està documentada des de 1786, pel Baró de Maldà, tot i que en aquell moment ja era una celebració molt popular. Per satisfer els objectius proposats s’ha plantejat una metodologia etnohistòrica i s’ha tractat l’estudi de la festa, el parentiu, la transmissió hereditària, la xarxa de relacions socials i la relació dels poders municipals amb el grup de firaires, o l’antropologia de l’espai. Les principals fonts de consulta documental són les fonts primàries, tant històriques (testimonis de l’època, notes de premsa, fotografies o gravats), com administratives (normatives, permisos, llistats i ordenances). Conjuntament amb les entrevistes i l’observació etnogràfica s’ha pretès l’elaboració d’un treball qualitatiu, sense renunciar a estudis quantitatius quan ho requereixi el tractament de les fonts. S’estudien els precedents existents a la ciutat amb una llarga tradició. A continuació s’estudia l’evolució d’aquestes fires a través de l’anàlisi de les fonts i es relaciona el funcionament d’aquestes fires amb l’evolució del pessebrisme a la ciutat, des d’un punt de vista popular i social. Es remarca el lligam amb el naixement de la primera associació de pessebristes, el 1863, i les diferències entre aquesta i la seva successora de l’any 1921. També s’estudien les diferents tendències en el pessebrisme i com influeixen en els artesans de les fires. Es veu com el pessebrisme popular queda marginat enfront un naixent pessebrisme pseudo erudit i com es produeix una escissió entre aquests dos mons. S’estableix el que es coneix com a “Batalla del pessebre”. El resultat de la Guerra Civil serà determinant en el desenvolupament futur i aquestes dues tendències s’enfrontaran dialècticament en diaris i bibliografia. Un debat que ha tingut conseqüències que encara s’arrosseguen. L’any 1932 totes aquelles fires s’unifiquen en una: la fira de Santa Llúcia, per afrontar els nous reptes. La Guerra Civil no és només un parèntesi, sinó la interrupció d’una tendència per capgirar-la. La fira que reneix l’any 1939 és hereva de la republicana però amb uns condicionants socials i econòmics totalment nous. La intervenció directa de la corporació municipal en el desenvolupament del pessebrisme a la ciutat, ocasionarà un esclat de popularitat entre els anys quaranta i setanta del segle XX. Durant aquest període, la fira haurà de superar nous reptes, com la massificació, l’ecologisme o la incorporació d’un nou tipus de firaire. També les transformacions urbanístiques afectaran directament a la fira. Tota aquesta anàlisi històrica és fonamental per entendre la fira actual. La Fira de Santa Llúcia és una fira especialitzada, estructurada actualment en tres sectors. Primerament, les figures i complements de pessebre, anomenat sector de les figures. Un segon sector anomenat de verd, ven plantes, arbres, ornaments i complements festius de Nadal per a la llar. Finalment, un darrer sector que s’ha afegit modernament és el de l’artesania, anomenada sector dels hippies. Aquesta divisió per sectors de la fira no és casual i respon al seu bagatge històric, però no s’adequa a la realitat. S’explica l’emplaçament actual i la distribució, fruit dels canvis d’ubicació previs, d’actuacions urbanístiques i de les noves normatives. Així com els desajustos que provoquen aquests canvis. Es defineix el paper actual de les parades i els rols que desenvolupa i la tipologia de firaires; els sistemes de treball, les estratègies familiars per a la conciliació laboral, com s’organitzen l’espai de treball i el temps; la dedicació parcial o exclusiva com a motivació econòmica; el pes de la tradició familiar i la continuïtat generacional; les relacions entre firaires. Es parla dels òrgans de govern de la fira: l’Associació Fira de Santa Llúcia i l’Ajuntament, les relacions entre ells i entra cadascun d’ells i els firaires. Es pregunta sobre els trets característics de la fira, com veuen el futur de la fira els propis firaires i com ho relacionen al seu propi futur. Es veu com hi ha una contradicció entre les normatives municipals i l’especifitat de la fira de Santa Llúcia, com malgrat haver de posar contínuament a concurs públic un espai municipal que cap persona a títol individual pot retenir d’un any per altre, la realitat és que la titularitat de les parades passa de pares a fills, d’una generació a l’altre. Però també es veu com aquests traspàs de la titularitat no va acompanyat d’un traspàs de coneixements, i l’arquetipus de firaire que és artesà, treballa a casa seva i les vendes d’un mes serveixen per complementar una economia migrada, es perd per una tipologia més pragmàtica que es dedica a revendre productes ja no sempre artesanals. Aquest canvi unit al fet que no s’han instaurat mesures o criteris per fer de la Fira de Santa Llúcia una fira amb una personalitat pròpia, marcaran el futur.
This thesis studies the Fira de Santa Llúcia of Barcelona which is dedicated to Nativity figures, cribs, constructions and other objects related with Christmas celebration. It takes place during the month before Christmas at Cathedral Avenue and is documented since 1786. To achieve the objective of the study, the celebration, the relationships between stallholders, the transmission by inheritance, the social relations network and the relation of the local authorities with the group of stallholders (i.e., the spatial anthropology), have been studied. The existing precedents have been studied in the context of a city devoted to fairs, with a long tradition of them. Together with interviews and ethnographic observation, the elaboration of a qualitative study has been pursued, without renouncing to quantitative studies when the treatment of information sources has required it. Different tendencies in Nativity scenes and figures, and their influence in the artisans of Fira de Santa Llúcia have been also studied. Historical analysis is crucial to understand many of the aspects that shape the contemporay fair. For the analysis of the present fair, the protagonists, the stallholders have been invited to talk. Fira de Santa Llúcia is a specialised fair that is currently structured in three sectors. First, the sector of figures and complements of Nativity scenes, known as the figures sector. Second, the sector called green, which sells plants, threes, decoration and home festive complements for Christmas celebration. Finally, a third sector that has been added in the last years, is the craftworks sector, called the hippies sector. This division of the fair is a result of its historical background, but it is not adjusted to reality. The current role of the stalls and the typology and roles developed by the stallholders, the working systems, the strategies for labour and family conciliation, the organisation of space and time, the partial or exclusive dedication as economic motivation, the weight of family tradition and the generational replacement have been examined. Moreover, the relations between the government bodies (i.e., the Fira de Santa Llúcia association and the city council) and between them and the stallholders have been revised. The distinctive traits of the fair, and how the stallholders see the future of it, have been analysed. It has been observed that, although every year the public space occupied by the stalls is put out to tender, the stalls ownership is inherited by the next generation in the family. But that stall ownership inheritance is not associated with a knowledge transmission and the archetype of the stallholder that is an artisan, works at home and benefits from the earnings of the fair to complement a short year income is being replaced by a more pragmatic stallholder dedicated to resell products which not always are handcrafted.