Academic literature on the topic 'Cançoners'

El Libro de romances y coplas del Carmelo de Valladolid és el més conegut dels cançoners conventuals de la primera edat moderna. Tot i que les seues formes mètriques i els seus temes reflecteixen semblances amb els d'altres cançoners de l'època, també parteixen de i es queden incrustats en les creences, els pensaments, els sentiments i les acciones de dones recloses que vivien en comunitat i venien de diverses classes socials. Malgrat les seues diferències, tanmateix, les prioritats i preocupacions de l'orde carmelita descalça dominen en el tom; el producte col·lectiu demostra una meta en comú, enllaçada amb pràctiques religioses específiques. Aquest estudi explora a fons com, temàticament i tècnica, els versos del cançoner manifesten tres interessos que destaquen: la celebració de Nadal, la presa de l'hàbit i vel i la pràctica de l'espiritualitat interior.

Un dels cançoners més importants de poesia catalana del segle XVII era un que portava per títol Curiositat Catalana. Malauradament, el llibre va ser mutilat per un posseïdor i només en van quedar els índexs i dues obres de teatre de Francesc Fontanella (i una d’aquestes, incompleta). Malgrat la pèrdua dels textos, el fet que els índexs fessin constar l’autoria de moltes de les composicions preservava l’interés del cançoner com a inventari de poetes del Barroc català i com a testimoni de la vitalitat de la poesia en llengua catalana, cosa especialment útil en tractar-se d’una època tradicionalment mal coneguda. Però després de la primera notícia que tenim d’aquest manuscrit, de 1859, el llibre va desaparèixer i no ha estat retrobat fins fa pocs anys. La troballa permet reconstruir de manera aproximada per primera vegada l’ordre i les característiques del còdex. En aquest treball, a més, examinem la pertinència de les atribucions que fa, que sovint no són exactes.

Resum: La recent troballa de dos cançoners al convent de Santa Teresa de Vic, datables al segle XVII, ve a ampliar i enriquir de manera considerable el que ja se sabia sobre la creació literària conventual i la presència de música, cants i altres manifestacions performatives dins de la clausura del Carmel descalç femení durant l’Edat Moderna. En aquest article es fa una primera aproximació a aquests cançoners, que posa de manifest les diferències entre ambdós: un recull repertori forà més antic, del segle XVI i inici del XVII, entre el que hi destaca la curiosa presència de moltes de les ensalades editades per Mateu Fletxa el Jove a Praga l’any 1581; i l’altre és un excel·lent exemple de la creació literària de les pròpies monges, amb obres que abarcarien tot el segle XVII i inicis del XVIII. A més de descriure els manuscrits i apropar-se al seu contingut situant-lo en el seu context, en el present article es reflexiona sobre la possible praxi performativa del repertori, especialment sobre les ensalades. Paraules clau: carmelites descalces, clausura, cançoners, ensalades, Mateu Fletxa Abstract: The recent finding of two songbooks in the convent of Saint Therese in Vic (Barcelona), dated to the 17th century, broadens and enriches strikingly what was already known about the literary creation in monasteries and performative manifestations —music, theater, dance— in the enclosed life of female discalced Carmel during the Modern Age. This article provides a first approach to these songbooks, that shows significant differences between them. The first one collects a foreign and older repertory, from 16th and early 17th centuries, that includes the unusual presence of ensaladas edited by Mateu Fletxa the Youger in 1581. The other one is an excellent example of literary creation of the nuns, with works dated from 17th to early 18th century. As well as a description of the manuscripts, an approximation to their content and placing them in their context, the article includes some reflections concerning the performative practice of this repertory, above all of the ensaladas. Keywords: discalced carmelites, cloister, songbooks, ensaladas, Mateu Fletxa

Els stemmata codicum d’Amadeu Pagès i de Robert Archer ofereixen, com els autors mateixos preveien, resultats amb caràcter provisional i aproximat fins que no es revisen les relacions genealògiques de cadascun dels poemes i de cadascun dels cançoners d’Ausiàs March, de manera individual i completa. A partir d’aquesta premissa, aquest treball analitza els vincles de l’editio princeps marquiana a partir de la revisió de tots els poemes que conté, la qual cosa ha permés reinterpretar el seu lloc en l’stemma codicum i determinar la seua transcendència per a la tradició de March, ja que la seua font és propera a l’original i prèvia a la divisió en les principals branques textuals.

El desconegut autor de Curial e Güelfa va saber compaginar el seu interés literari per la cultura clàssica amb un homenatge selectiu a la vella tradició lírica trobadoresca, «patrimonial» encara aleshores de l’estament cavalleresc. Ambientada la novel·la en el segle xiii, l’anònim recrea els tòpics de l’amor cortés, i elabora un argument que connecta episòdicament amb la Cançó de l’orifany de Rigaut de Berbezilh. Aquesta font literària es pot relacionar amb cançoners de la cort valenciana d’Alfons V (dècada del 1420), però també amb la probable estada de l’autor durant alguns anys al nord d’Itàlia. No és estrany, així, que l’aprofitament de fonts occitanes estiga filtrada o complementada per la intermediació de fonts italianes (el Novellino).

Dans le prolongement des grandes collectes de folklore réalisées dès le XIXe siècle aussi bien en France qu’en Catalogne, en 1930, le célèbre linguiste Pierre Fouché se voit confier le collectage de chansons traditionnelles roussillonnaises par L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (Barcelone). L’Obra, aujourd’hui impressionnante par son volume, fut dès son origine en 1922 une entreprise considérable, organisée depuis Barcelone et réalisée dans tous les pays de langue catalane: Principat de Catalogne, Pays valencien, îles Baléares, Andorre et Roussillon. Pierre Fouché s’acquitte de sa mission, au mois d’août 1930, secondé par son frère Marcel, enseignant comme lui et musicologue. Ensemble ils recueillent auprès de proches –surtout leurs parents– originaires du Conflent dont ils sont eux-mêmes originaires, près de 200 chansons traditionnelles, transcrites avec musique et paroles en langue vernaculaire, dont 73 seulement figurent dans le Cançoner Popular de Catalunya. Si, dans l’ensemble du volumineux Cançoner la récolte des frères Fouché ne fut pas extraordinairement substantielle comparée à d’autres missions en Catalogne, elle permet de faire connaître les chansons encore vivantes en Conflent il y a près d’un siècle, et de sauver de l’oubli cette petite partie du patrimoine traditionnel nord-catalan.***En consonància amb les grans recollides de folklore realitzades a partir del segle XIX tant a França com a Catalunya, l’any 1930 el conegut lingüista Pierre Fouché és contactat per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya per recollir les cançons tradicionals rosselloneses. L’Obra, avui dia impressionant pel seu volum, ja de bon principi, el 1922, fou una empresa considerable, organitzada des de Barcelona i duta a terme per tots els territoris de llengua catalana: el Principat, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra i el Rosselló. Pierre Fouché compleix aquella missió durant l’estiu del 1930, ajudat pel seu germà Marcel, docent com ell mateix, a més de musicòleg. Junts apleguen de familiars seus del Conflent, on van néixer, unes 200 cançons populars, transcrites amb lletra i música, només 73 de les quals consten al Cançoner popular de Catalunya. Per bé que la collita dels germans Fouché no fou gaire substancial en el conjunt del voluminós Cançoner (respecte a altres missions i recollides de Catalunya), sí que permet de fer conèixer les cançons encara vives fa un segle al Conflent i al Rosselló i salvaguardar aquesta petita part del patrimoni tradicional de la Catalunya del Nord.

Aquest treball estudia i edita un cançoner d’autor, anònim, escrit a mitjan segle XVI i conservat fragmentàriament. De les cent vuitanta composicions que havia contingut inicialment ara només se’n conserven cent: noranta-vuit en català i dues (els números 23 i 24) en castellà. Totes eren desconegudes, encara que una (núm. 21) recrea uns versos que devien ser tradicionals, ja que apareixen amb poca variació en una composició del cançoner Flor de enamorados, de Joan Timoneda. A pesar dels defectes mètrics i estròfics i la reiteració dels tòpics de la poesia de cançoner, en aquest recull també trobem temes nous i un lèxic i una sintaxi populars que el fan interessant.

Resum: En referència a la poesia de Francesc Fontanella, l’article assenyala primerament la presència del compositor Joan Cererols com a poeta en català al seu Vexamen, una dada que ha passat inadvertida en els cercles musicològics. Seguidament fa un recompte de les poesies de Fontanella amb vincles musicals, sobretot amb els vilancets. Per últim, recupera algunes melodies que, com a contrafacta, encaixen amb les seves lletres per a cantar.
 Paraules clau: Francesc Fontanella, segle XVII, música, cançoners, contrafacta.
 
 Abstract: Referring to the Francesc Fontanella’s poetry, the article first notes the presence of the composer Joan Cererols as a poet in Catalan at his Vexamen, a fact that has gone unnoticed in musicological circles. Then it links the poetry of Fontanella with musical genres, especially with the villancicos. Finally, it retrieves some melodies that, as contrafacta, fit with his lyrics to sing them.
 Keywords: Francesc Fontanella, 17th century, music, songbooks, contrafacta.

Jordi Pere Cerdà (pseudònim d’Antoni Cayrol) va ser un poeta, narrador i dramaturg català que va néixer en un poble dels Pirineus francesos i que va viure tota la vida a França. Als anys cinquanta es va interessar per les cançons populars de la Cerdanya i va preparar un cançoner, editat pòstumament. Cerdà va trobar en aquests cants uns perfectes models de llengua per crear literatura en el català rossellonès que feia servir. Com a director d’escena, va integrar cants populars en els seus muntatges per despertar la consciència de pertinença a una mateixa comunitat (d’actors i espectadors) i per valorar l’herència tradicional. Així mateix, com a dramaturg va fer que els seus personatges cantessin cants d’estil tradicional, amb temes i situacions pròpies de les cançons populars, i amb funcions literàries diferents.

Testigos Cristianos de Jehová (TCJ) y música no son dos conceptos que se hayan relacionado con frecuencia. De hecho, más bien brilla por su ausencia en la casi totalidad de la bibliografía que sobre este grupo religioso se ha publicado, e idéntico panorama existe en la bibliografía sobre música y religión. En los más de 130 años de historia de los TCJ la música ha formado parte de la mayoría de sus reuniones, han publicado o usado una quincena de himnarios en inglés y, al menos, seis en español y uno en catalán, han utilizado la música durante varias décadas en su evangelización radiofónica y de casa en casa, han utilizado grandes y pequeñas orquestas y coros, han editado grabaciones sonoras tanto para su uso congregacional como personal... ¿Qué es lo que se conoce de todo esto? ¿Cuáles son, o han sido, sus himnarios? ¿Qué himnos han entonado? ¿Han cambiado estos himnos? ¿Cuál es su procedencia? ¿Qué se conoce sobre sus autores? ¿Cuándo los entonan? ¿Han utilizado o continúan utilizando orquestas y coros? ¿Cuáles son las grabaciones sonoras que han realizado? ¿Quiénes son los personajes que han estado detrás de todo esto? Se podrá creer o no en la existencia e influencia de las divinidades, pero no puede negarse que el ser humano ha invertido, y sigue invirtiendo, mucho esfuerzo tanto en su búsqueda como en su negación y, en ese camino de amor-odio la música y la religión han mantenido una relación muy estrecha. Ignorar la existencia de la música en los TCJ es ignorar una parte importante de su propia historia. Este trabajo pretende acercarse a una de esas realidades tan poco conocidas de los TCJ: la práctica musical en el seno del grupo. Presenta una aproximación histórica a los himnarios que han editado y utilizado y, también, a las personas y diferentes "productos" musicales relacionados (radio, grabaciones, orquestas, etc.). Se estructura en cinco capítulos y cinco anexos. Los capítulos se centran en la justificación del tema de estudio, estado de la cuestión y metodología utilizada (cap. I), una visión general sobre la música, la religión y los TCJ situándolos en su contexto histórico-musical (cap. II), una descripción histórica de sus diferentes himnarios editados en inglés desde 1877 y las fuentes en las que se basaron (cap. III), similar descripción para los editados en español, desde 1919, y en catalán, desde 2008 (cap. IV), y, finalmente, las conclusiones y las fuentes y bibliografía consultadas (cap. V). Los anexos se dividen en dos grandes apartados. Los dos primeros están dedicados exclusivamente al desarrollo histórico del grupo en España (anexo I) y en una ciudad catalana (anexo II), como ejemplo extrapolable al resto de las poblaciones españolas. Los tres anexos restantes están directamente relacionados con las prácticas musicales de los TCJ. Se aporta una serie de listados con los himnos incluidos en los himnarios descritos en los capítulos III y IV (anexo III); se realiza una amplia descripción histórica de las diferentes grabaciones sonoras que han producido los TCJ, el uso que han hecho de la radiodifusión y la música, así como también de orquestas y coros a lo largo de su historia (anexo IV); y el anexo final (anexo V) está dedicado a las personas, a los miembros del grupo que han estado relacionados con las prácticas musicales del mismo con especial dedicación a la figura de M.L. McPhail (1854-1931).<br>MUSIC AND JEHOVAH’S WITNESSES : HISTORICAL APPROACH TO THEIR HYMNALS AND MUSICAL PRACTICES Over the 130 years of history of Jehovah’s Witnesses (JW’s), music has been part of most of its meetings. They have published or used fifteen hymnals in English and at least six in Spanish and one in Catalan; they have used music for several decades in radio evangelism and from house to house; they have used large and small orchestras and choirs and they have edited sound recordings for both congregational and personal use. What is known about this? What are, or have been, their hymnals? Which hymns have they sung? Have they changed them over the years? Have they ever used or continue to use orchestras and choirs? What kind of sound recordings have they made? Who are the people behind all this? The approach of this paper is to get to know this lesser known aspect of JW’s: Musical practices within the group. It specially takes a historical approach of the hymnals they have edited and used and also of the people and other different "products" related to music (radio, recordings, orchestras, etc.). This thesis is made up of five chapters and five annexes. The chapters focus on the justification, state-of-the-art and methodology used (Chapter I). A general overview of JWs’ historical and musical background (Chapter II). A historical overview of their hymnals published in English since 1877 and the sources used (Chapter III). A similar description for those in Spanish since 1919 and in Catalan since 2008 (Chapter IV). Conclusions, sources and bibliography (Chapter V). The first two annexes deal exclusively with the historical development of the group in Spain (Annex I) and in a Catalan city (Annex II). The three remaining are directly related to the musical practices of JW's. They present a series of lists with the hymns of hymnals described in Chapters III and IV (Annex III). A historical description of sound recordings produced by JW's and the way they have used radio and music as well as orchestras and choirs (Annex IV). The final annex (Annex V) is dedicated to group members involved in its musical practices with special emphasis on the figure of M.L. McPhail (1854-1931).

El Cançoner Vega-Aguiló(BC, mss, 7-8): estructura i contingut<br/><br/>Els manuscrits 7 i 8 de la Biblioteca de Catalunya, del primer terç del segle XV, formen un sol cançoner, enquadernat en dos toms, que la tradició ha designat amb el nom de Cançoner Vega-Aguiló. Datat entre 1420 i 1430, aquest còdex constitueix el recull més important i extens que ens ha arribat de la poesia catalana anterior a Ausiàs March. Conté a més una trentena d'obres de trobadors dels segles XII i XIII i diverses peces líriques anònimes, en occità i d'estil trobadoresc, de gran interès filològic i lingüístic. Però el valor més notable del còdex resideix en el fet de ser l'únic testimoni que ha transmès l'obra coneguda de poetes catalans de la segona meitat del XIV i del primer quart del XV com Gilabert de Próixita, Andreu Febrer, Melcior de Gualbes, Lluís Icart o Joan Basset.<br/><br/>Després d'un preliminar Estat de la qüestió, aquesta recerca inclou una Descripció codicològica exhaustiva del manuscrit i una proposta de reconstrucció fascicular, pas previ a qualsevol anàlisi de continguts, ja que el còdex ha patit els efectes devastadors de la humitat i ha sofert diverses desenquadernacions i accidents materials que han alterat l'estructura primigènia del recull.<br/><br/>La tesi es fonamenta en una nova descripció material del còdex, molt més detallada i minuciosa que les precedents, que té com a novetat principal l'exposició d'una hipòtesi reconstructiva dels plecs del cançoner fins ara mai observada. La proposta, que constitueix el nucli de la primera part del treball (El document), es funda en diverses dades paleogràfiques, textuals i codicològiques exhumades en la descripció. Aquesta hipòtesi implica, des del punt de vista material, la recol·locació d'un full del segon tom (foli 1 del ms. 8) que hauria de situar-se al començament del darrer plec del tom primer (foli [ccl] del ms. 7). La proposta descrita ofereix els elements necessaris per bastir una hipòtesi de reconstrucció fascicular global a partir de la qual emergeixen l'estructura i la seqüència perdudes (o alterades) de la compilació original. D'altra banda, aquestes dades redimensionen el contingut textual de l'últim plec del ms. 7, ja que permeten ampliar amb un nou poema (fins ara considerat anònim) el repertori d'un dels lírics menors més interessants de la literatura catalana del segle XV, el poeta Melcior de Gualbes, descobert i editat pel filòleg M. de Riquer als anys cinquantes.<br/><br/>L'anàlisi de l'estructura interna del cançoner, que la tradició filològica anterior havia descrit com a "caòtica i arbitrària", ocupa un capítol important del treball (El llibre de poesia: estructura). Després d'estudiar l'ordenació dels poemes, l'estructura dels plecs, el sistema de rúbriques, la lògica de les intercalacions i dels espais deixats en blanc, el Vega-Aguiló es mostra com el resultat de la fusió o superposició de tres fonts diferents, identificables amb els diversos estrats compilatius de l'arquetip de l'exemplar conservat: Ur-VeAg, VeAg 1, VeAg 2 i VeAg3. Tots aquests estrats s'analitzen amb detall. <br/><br/>Finalment, s'estudia el context cultural i literari en què es va dur a terme la compilació del cançoner: s'examinen registres de cancelleria dels primers temps dels Trastàmara a la Corona d'Aragó, i es documenten diversos poetes de l'anomenada antologia cortesana (VeAg1), molts dels quals eren fins ara desconeguts. Diversos indicis apunten cap a un ambient cortesà, o molt proper a la cort, durant els primers anys del regnat d'Alfons el Magnànim (1416-1420). S'emmarca, doncs, el projecte editorial del cançoner en la seva fase més ambiciosa i activa (les ampliacions 1 i 2), i es presenta la documentació d'arxiu corresponent (en la major part extreta dels fons de l'ACA), fins ara inèdita. <br/><br/>La tercera part de la tesi la constitueix l'edició del cançoner, precedida d'un comentari destinat a justificar les lliçons proposades i a observar el paper actiu del copista en l'establiment del text. Una taula codicològica altament articulada i diversos apèndixs dedicats a les fonts trobadoresques tanquen aquest treball.<br><I> EXTRACTE EN ANGLÈS-ENGLISH ABSTRACT<br/><br/>El Cançoner Vega-Aguiló (BC, mss. 7-8): estructura i contingut consists of a complete description and study of this bulky medieval chansonnier which is considered to be an important cultural bridge between the classical troubadour tradition and later developments such as Catalan and Spanish Renaissance poetry (14th and 15th centuries). The most important achievement of the work is its productive return to the codex after a long period in which attention was concentrated on the editions and studies of each author without taking into account the value of the chansonnier itself as an object of investigation. Essentially, the thesis involves implementing a methodology, practiced primarily in Italian universities, that blends techniques and tools from the fields of codicology and material philology with meticulous attention to text and graphic form. This is a pioneer work in Catalan studies, and has proven itself capable of revitalizing and refining a wide spectrum of paleographic, diplomatic, ecdotic and bibliographical tools in order to apply them to the study of medieval lyrical manuscripts. The thesis has been conceived as an exhaustive monography on the chansonnier, still poorly known by Romance scholars, and consists of a complete description of the manuscript, a highly articulated index of compositions and poets and an interpretative edition of the text. The main aim of this textual rendering is to encourage a complete and sequential reading of the chansonnier which makes clear the considerable historical-cultural awareness of the compiler, and also to observe the evolution and consistency of the copyist's graphic and linguistic habits. Finally, the work has tried to term as far as possible the authorship of the copied pieces appearing without any title or attribution in the manuscript. To this end, archive research has been conducted, mainly in the Archive of the Crown of Aragon (ACA), to investigate the biographies of the authors still to be identified or documented. This research has produced a considerable amount of new data, collected in a selection of documenta, which enhances our knowledge of the cultural circles of poets, users and compilers of lyrical manuscripts in 15th century Catalonia.</I>

Aquesta tesi estudia la música a les pel·lícules de Disney, concretament la configuració de les seves cançons, si hi ha uns patrons formals en la seva creació i disposició en un llargmetratge animat. A partir d’aquesta anàlisi, es pretén esbrinar si existeix el que sovint es denomina “la fórmula” Disney, segons la qual en aquestes pel·lícules sempre hi ha d’haver un determinat tipus de cançó amb uns trets molt definits. Per resoldre aquesta qüestió s’han analitzat un total de 34 pel·lícules, fent un especial èmfasi en els moments musicals i tots els elements que hi interactuen: la lletra, la imatge i la música. D'aquesta anàlisi i de la comparació d'aquestes pel·lícules ha estat possible deduir com han estat dissenyades, si existeixen uns patrons formals en la configuració dels números musicals i si tot això dona lloc a un estil únic i diferenciable a nivell artístic, a més de permetre revisar la definició del musical com a gènere cinematogràfic.<br>La presente tesis estudia la música en las películas de Disney, concretamente la configuración de sus canciones, si hay unos patrones formales en su creación y disposición en un largometraje animado. A partir de este análisis, se pretende averiguar si existe lo que a menudo de llama “la fórmula” Disney, según la cual en dichas películas siempre debe haber un determinado tipo de canción con unas características muy definidas. Para resolver esta cuestión se han analizado un total de 34 películas, haciendo un especial énfasis en los momentos musicales y todos los elementos que interactúan: la letra, la imagen y la música. De este análisis y de la comparación de las películas ha sido posible deducir cómo han sido diseñadas, si existen unos patrones formales en la configuración de los números musicales y si esto da lugar a un estilo único y diferenciable a nivel artístico, además de permitir revisar la definición del musical como género cinematográfico.<br>Abstract: The aim of this thesis is to analyze Disney movies from a scientific perspective and appraise its contribution in the audiovisual language field. It is also the goal of this dissertation to propose a new analysis methodology that includes three disciplines: music, literature and visual arts. From the analysis and comparison of these films it will be possible to gather how they have been created, if there is a formula in the setting of musical numbers and if all this results in a artistic style unique and distinguishable. Lastly, all this may allow reformulating the definition of musical as a cinematographic genre.

Este trabajo surge del planteamiento de interrogantes acerca de la validez de las canciones de Manuel de Falla en la actualidad, cuando el mundo ha variado sustancialmente las condiciones socio-culturales con respecto a la época de la creación de la obra. Estudia, así, el conjunto de las canciones en tanto que fenómeno de significación, y establece un meta-contexto que sistematiza y actualiza el proceso de su comprensión. Incorpora para ello una dimensión crítica al análisis musical y un enfoque hermenéutico al proceso interpretativo, según una orientación epistemológica de integración, que introduce la necesidad de una perspectiva plural y una aproximación interdisciplinar para alcanzar una visión lo más omnicomprensiva posible del objeto investigado. El plan expositivo general responde a la secuencia temporal de creación de las obras, que quedan encuadradas en cuatro periodos marcados por las diversas residencias del compositor: Madrid (1900-1907); París (1907-1914); Madrid (1914-1920); y Granada (1920-1939). El estudio evidencia cómo la poética significadora de Falla, en relación directa con la multiplicidad proyectiva de un lenguaje compositivo y una trayectoria estética en profunda y constante transformación, fragua una polisemia que apela a la interpretación; la intertextualidad reviste suma importancia como instrumento conformador de legibilidades e hipotextos que el compositor pone al servicio de su pensamiento creador. La investigación permite comprobar que el corpus cancionístico falliano se comporta como un paradigma de creación poiética de una realidad simbólica, en la que se impone una activa vocación de trascendencia y una voluntad de lo meta- social, que une de manera indisoluble ética y alteridad. Las canciones construyen espacios de sentido que pueden abrir lo puramente estético a esferas capaces de renovar nuestros modos de percepción. Su aprehensión posibilita establecer un hilo de continuidad entre lo moderno y lo posmoderno, que facilita tomar de ambas discursividades los elementos indispensables para aproximarnos a la comprensión de la subjetividad de nuestro tiempo, y a la construcción de una alternativa ética frente a la situación actual.<br>This work stems from the approach to the questions about the validity of the songs by Manuel de Falla currently, when the world has changed substantially the socio-cultural conditions regarding the time of the creation of the work.Thus, the research studies the set of songs in both that phenomenon of significance, and sets a meta-context that systematizes and updates the process of understanding. Also the work incorporates a critical dimension to the musical analysis and hermeneutic approach to the interpretive process, according to an epistemological orientation of integration, which introduces the need for a plural perspective and an interdisciplinary approach to achieve an overview, as comprehensive as possible about the investigated object. The general exhibition plan responds to the temporal sequence of creation of works, there are framed in four periods marked by the different residences of the composer: Madrid (1900-1907); Paris (1907-1914); Madrid (1914-1920); and Granada (1920-1939). The study shows how the significant poetry in Falla, in direct relation with the projective multiplicity of compositional language and an aesthetic experience in deep and constant transformation, forges a polysemy which appeals to the interpretation; the intertextuality covers great importance as designer tool of legibility and hypo texts that the composer puts to the service of his creative thinking. Research allows to check that the corpus of songs “falliano” behaves as a paradigm of creation a symbolic poietic reality, that imposes an active vocation of transcendence and a willingness of meta - social, which adds ethical inextricably and otherness. The songs build spaces of meaning that can open the purely aesthetic spheres able to renew our modes of perception. His arrest makes it possible to establish a thread of continuity between the modern and the postmodern, which facilitates both discursivities take the essential elements to approach to the understanding of the subjectivity of our time, and to the construction of an ethic alternative in front of the current situation.

En aquesta tesi doctoral interdisciplinària s’uneixen tres camps d’estudi: el cinema d’animació, la música cinematogràfica i la traducció de cançons per al doblatge i l’adaptació musical. La tesi està dividida en dues parts: en la primera, es presenta l’estat de la qüestió dels tres camps d’estudi citats anteriorment; en la segona part, es presenten les fitxes artístiques i tècniques, així com l’anàlisi traductològica del corpus: tres pel•lícules d’animació per a tots els públics (Spirit: Stallion of the Cimarron, de Dreamworks, Brother Bear, de Walt Disney, i Happy Feet, de Warner Bros. Pictures). La tesi inclou, a més, entrevistes a especialistes de la traducció de cançons i de l’adaptació musical. D’aquesta manera, l’objectiu principal de la tesi és estudiar el procés de traducció de cançons per al doblatge i d’adaptació musical en pel•lícules d’animació per a tots els públics, tant des d’una perspectiva acadèmica com d’una perspectiva professional.<br>En esta tesis doctoral interdisciplinaria se unen tres campos de estudio: el cine de animación, la música cinematográfica y la traducción de canciones para el doblaje y la adaptación musical. La tesis está dividida en dos partes: en la primera, se presenta el estado de la cuestión de los tres campos de estudio citados anteriormente; en la segunda parte, se presentan las fichas artísticas y técnicas, así como el análisis traductológico del corpus: tres películas de animación para todos los públicos (Spirit: Stallion of the Cimarron, de Dreamworks, Brother Bear, de Walt Disney, y Happy Feet, de Warner Bros. Pictures). La tesis incluye, además, entrevistas a especialistas de la traducción de canciones y de la adaptación musical. De este modo, el objetivo principal de la tesis es estudiar el proceso de traducción de canciones para el doblaje y de adaptación musical en películas de animación para todos los públicos, tanto desde una perspectiva académica como desde una perspectiva profesional.<br>The present interdisciplinary dissertation binds three fields of study: animation, film music, and song-translation for dubbing and musical adaptation. It is divided into two parts: on the one hand, an overview of the above-mentioned three fields of study is presented in the first part; on the other hand, the second part presents the artistic and technical specifications, as well as the translation analysis of the corpus ─three animated films for all audiences (Spirit: Stallion of the Cimarron, by DreamWorks; Brother Bear, by Walt Disney; and Happy Feet, by Warner Bros. Pictures). The thesis also includes interviews with specialists of song translation and musical adaptation. Thus, the main objective of the thesis is to study the process of song translation for dubbing and musical adaptation in animated films for all audiences, both from an academic and professional perspective.

En esta Tesis Doctoral mostraremos los resultados de una investigación realizada en varias instituciones de educación básica secundaria de la ciudad de Medellín – Colombia, sobre el uso de las canciones en la enseñanza de las ciencias sociales. Sabemos que el alumnado le encuentra poco sentido a los contenidos de ciencias sociales porque están alejados de su realidad. Nos apoyamos en la teoría fundamentada para comprender el uso de las canciones y su contribución a mejorar los procesos de enseñanza y el aprendizaje de los estudiantes desde la práctica del profesorado. Diseñamos secuencias didácticas con los contenidos de ciencias sociales que fueron seleccionados desde la perspectiva de los problemas socialmente relevantes y el currículo prescrito colombiano valorando la opinión y práctica del profesorado en el uso de innovaciones didácticas desde el diseño de materiales con el uso de canciones. De igual manera analizamos la percepción de los estudiantes con relación a los procesos de aprendizaje de los contenidos sociales y la pertinencia de este recurso en el aula como metodología de enseñanza. Los resultados nos muestran que el uso de canciones mejora el proceso de enseñanza en la práctica de los profesores, facilita los procesos comprensión de los contenidos en los estudiantes y contribuye a dinamizar y transformar el currículo de ciencias sociales. Esta investigación abre el camino para que otros maestros de ciencias sociales puedan explorar la música desde la enseñanza e incorporarlo a sus prácticas desde los aportes y la experiencia que nos han brindado un grupo de maestros en ejercicio de la educación básica secundaria y pensar futuras formas de recrear nuestra práctica en los escenarios que marca la escuela.<br>In this Doctoral Thesis, we will show the results of a research carried out in several institutions of secondary education of the city of Medellín - Colombia, on the use of songs in the teaching of the social studies. We know that the students find little meaning to the contents of the social studies because they are far from their reality. We rely on grounded theory to understand the use of songs and their contribution to improving the teaching and learning processes of students from the practice of teachers. We designed didactic sequences with the contents of social studiess that were selected from the perspective of socially relevant problems and the prescribed Colombian curriculum evaluating the opinion and practice of teachers in the use of didactic innovations from the design of materials with the use of songs. Likewise, we analyze students' perceptions regarding the learning processes of social contents and the relevance of this resource in the classroom as a teaching methodology. The results show that the use of songs improves the teaching process in the practice of teachers, facilitates the processes of understanding the content in students and contributes to dynamize and transform the social studies curriculum. This research opens the way for other teachers to explore music from teaching and incorporate it into their practices from the contributions and experience that have provided us a group of teachers in the exercise of basic education and think about future forms of recreate our practice in the scenarios of the school.

This study intends to offer a comprehensive analysis of Ramon de Cornet’s poetic and historical profile, his works and his manuscript tradition. He is the most important 14th-century Occitan poet, the author of a vast extant corpus with a larger manuscript tradition than his contemporaries: all of this shows him to be a key figure for the definition and reassessment of the poetics of this period, half way between troubadour lyrics and pre-Marchian poetry, often silenced or branded as decadent. This thesis is divided into four parts. The first aims at distinguishing the author from his literary character in order to reconstruct the historical evidence about him and review some readings of his works in excessively biographic terms. The second outlines the network that supports the circulation of his works, revealing a map of Occitan courts and other centres that have been traditionally forgotten. The dedicatees of his poems attest to the reception of a poetry well-rooted in the troubadour tradition beyond the Toulouse Consistory. The third section offers an overall analysis of his works, which are defined by their variety and eclecticism an represent the best example of late troubadour lyrics and its subsequent evolution. The aspects discussed are illustrated by excerpts from Cornet’s work, taken from my on-going edition, which I partially included in my École national des chartes dissertation. The fourth part presents the recensio and description of all extant manuscript witnesses, which had a considerable circulation in Catalonia, and analyses the whole of the tradition beyond Cornet’s transmission. Finally a musical appendix is included in a CD, containing 5 of Cornet’s poems arranged and sung from the basis of the melodies of his metrical and musical models.<br>Aquest estudi té l’objectiu d’oferir una anàlisi de conjunt de la figura de Ramon de Cornet, de la seva obra i de la seva tradició manuscrita. Ramon de Cornet és el poeta occità més important del segle XIV, amb un vast corpus conservat i una tradició manuscrita molt superior a la dels seus contemporanis. Tot pegat el configura com un personatge clau a l’hora de definir i revaloritzar la poètica de l’època, a cavall entre la lírica trobadoresca i la lírica premarquiana, sovint silenciada o titllada de decadent. Aquest treball es divideix en quatre parts: a la primera es distingeix entre l’autor i el personatge literari. A la segona part es presenta la xarxa de circulació de la seva obra. Els destinataris dels seus poemes testimonien una recepció de la cultura de tall trobadoresc que s’estén més enllà del Consistori de Tolosa i que permet dibuixar un mapa de corts occitanes i altres focus de difusió que han estat tradicionalment oblidats. La tercera part és una anàlisi de conjunta de la seva obra. Aquesta, caracteritzada per la varietat i l’eclecticisme, és el millor exemple per il·lustrar la lírica tardotrobadoresca i l’evolució que va experimentar. La quarta part presenta la recensió i descripció dels testimonis manuscrits, que tingueren una circulació notable a Catalunya, i una anàlisi del conjunt de la tradició que va més enllà del propi Cornet. Finalment, un apèndix musical en CD reprodueix cinc peces de Cornet musicades per a l’ocasió a partir de la melodia conservada dels seus models i musicals.

En los albores del siglo XVII, la concepción del Romancero lírico se vio determinantemente influida por la música, no solamente en aras de la difusión de sus poemas, sino en la modificación y devenir de sus formas. Estos textos poéticos que se difundían en manuscritos o llegaban hasta la imprenta, eran la síntesis, o la excepción, entre aquellos que se transmitían oralmente y, sobre todo, cantados. De la naturaleza espontánea de estas prácticas efímeras y habituales—en las cuales no era necesario anotar ni los textos, ni la música, pues se conocían de sobra—, se inspiraban los poetas y músicos de oficio, así como aquellos activos en la corte, para su creación artística. Gracias a la sencilla técnica con la que se tañía y a su asequibilidad, la guitarra era el instrumento ideal para acompañar las tonadas y bailes cantados que se nutrían de los textos poéticos y músicas que constituían el acervo y ambiente sonoro de la época. Debido a su implicación con el estilo que difundía, este instrumento llegó a ser el paradigma de la música española de aquel entonces. Es así como en Italia—y también en Francia—, a raíz de la influyente presencia de españoles, mayormente en las cortes, se aumentó con cierta celeridad la afición por la música “alla spagnola”. Estas piezas que aunaban el sencillo acompañamiento rasgueado de la guitarra, los textos poéticos de corte tradicional y los sones que se tañían sobre ella, llegaron a ser difundidas a través de numerosos manuscritos y exitosos impresos. En el marco de estas circunstancias, destaca un curioso libro estampado en la imprenta de Robletti en Roma, se trata del Libro segundo de tonos y villancicos de Juan Arañés, el cual es dedicado al III duque de Pastrana, Ruy Gómez de Silva y Mendoza, quien en 1623 fue nombrado embajador de Felipe IV en la Ciudad Eterna. Las piezas de dicho libro, junto con otras composiciones manuscritas de Arañés conservadas en Roma, resumen la variada paleta de inspiración, difusión y desarrollo de la poesía cantada de la época y son el reflejo del contexto poético-musical familiar para el duque. Se ofrece aquí un estudio junto a la edición crítica, debidamente analizada, de la poesía y la música de todas las piezas seculares en lengua castellana compuestas por Juan Arañés. La presente investigación, de carácter interdisciplinar, tiene como objetivo permitir la comprensión del entorno literario, musical e histórico en el que fueron escritos y compuestos estos poemas conservados en música, los cuales forman parte del patrimonio literario, lírico y artístico peninsular del Siglo de Oro.<br>During the early years of the 17th century, music in particular influenced the conception of the Romancero lírico (Lyric Ballad) collection, both with regard to the proliferation of its poems, and to the modification and future transformation of its form. Because of the simple technique with which it was played, and of its easy accessibility, the guitar became the ideal instrument to accompany the sung tunes and dances that fed on the poetic and musical texts constituting the period’s heritage and sonorous environment. The close relationship between the guitar and the style that it helped to propagate, allowed this instrument to become paradigmatic of the era’s Spanish music. In Italy as well as in France, given the influential presence of Spaniards primarily at the respective Courts, the fondness for music alla spagnola (in the Spanish style) grew rapidly. These pieces that brought together the simple strumming of the guitar, traditional poetic texts, and the sound particular to the guitar, became widely known through numerous manuscripts and successful printings. One interesting book printed by Robletti in Roman stands out in these circumstances: Libro segundo de tonos y villancicos (Second Book of Sung Ballads and Strophic Songs), by Juan Arañés. The volume is dedicated to the 3rd Duke of Pastrana, Ruy Gómez de Silva y Mendoza, named in 1623 King Philip IV’s ambassador to the Eternal City. The compositions within this book, together with other Arañés manuscript compositions conserved in Rome, synthesize the varied palette of inspiration, dissemination, and development of the period’s sung poetry, and are the reflection of the poetic-musical context well known to the Duke. This dissertation provides a study together with a carefully detailed critical edition of the poetry and music of all of Juan Arañés’ secular pieces in Spanish. The present interdisciplinary research has as its objective to foster an understanding of the literary, musical, and historical ambience when these poems, conserved in musical form, were written and composed. These, in turn, form part of the Peninsula’s literary, lyrical and artistic patrimony during the Golden Age.

碩士<br>東吳大學<br>音樂學系<br>97<br>Federico Mompou (1893-1987), who studied in France, was a Spanish composer in twentieth century. Most of his works are piano miniatures which present the subtle element and primitive texture. The overtones from the harmony are meaningful and the musical style is full of sensual and spiritual characters. The way he created the music had the local features of Spain and France due to his personal experience. Cancons y Danzas, has 15 Piano miniatures, was composed in 1921-1972 by Mompou, and in which folk song from Catalan is comprised. The purpose of this thesis in order to comprehend the way Mompou composed in his early period, I study the Cancons y Danzas NO. 1-4 (1921-1928); analyze the transition of rythme, harmony and so forth between Cancons and Danzas. D. Scarlatti（1685-1757: Sonata L.241（K.54）; L.422（K.141） L.van Beethoven（1770-1827）: Piano Sonata No.26 Op.81a “ Das Lebewohl” F. Mompou（1893-1987）: Cançons y Danzas No. 1 – No. 4 S. Rachmaninov（1873-1943）: Moment Musicaux Op. 16 No. 4 Prelude Op. 23 No. 4 Prelude Op.32 No. 5、10、12

In the 1920s, the industrialist and humanist Rafael Patxot i Jubert (1872-1964) promoted and sponsored four cultural patronage projects on Catalan folklore. These were the Obra del Cançoner Popular de Catalunya, the Masia Catalana, the Llegendari Popular Català, and the Refranyer català. The aim of the projects was to collect large corpora of materials to showcase the vast wealth of traditional Catalan culture. In this chapter, the author studies the third of these projects, the Llegendari Popular Català (a collection of folk Catalan legends), by analyzing the importance of this private initiative, the competitions held to promote the collection, and the results achieved by the project. The author also evaluate the importance of one award-winning legend collection from the first competition – that presented by the modernist architect Cèsar Martinell.