Dissertations / Theses on the topic 'Català'

La tesi doctoral LA INTERVENCIÓ DE JOAN COROMINES EN ALGUNS DELS GRANS EPISODIS DE LA HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA DEL S. XX (AMB UN APÈNDIX D'OBSERVACIONS SOBRE LA LLENGUA CATALANA DE JOAN COROMINES) estudia l'aportació de Joan Coromines en la història de la llengua catalana del segle XX. El treball del lingüista és situat en el context de l'obra codificadora i modernitzadora de la llengua catalana realitzada per Pompeu Fabra durant les tres primeres dècades del segle passat i descriu la intervenció i les aportacions de Coromines en la continuació del treball normativitzador del català. La tesi demostra que Coromines és una figura indispensable per comprendre la dinàmica, la fesomia i la tessitura de la llengua catalana al llarg del crucial segle XX.
The doctoral thesis THE INTERVENTION OF JOAN COROMINES IN SOME OF THE GREAT EPISODES OF CATALAN LANGUAGE HISTORY IN THE XX CENTURY. (WITH AN APPENDIX OF REMARKS ABOUT THE CATALAN LANGUAGE OF JOAN COROMINES) studies Joan Coromines' contribution to the history of the Catalan Language during the 20th Century. The aim of the linguist was to continue modernising and codifying the language, a process that had already been started by Pompeu Fabra during the first three decades of the past Century. It also describes the input and contributions made by Coromines in regulating the Catalan language. The thesis proves that Coromines is an indispensable figure to understand the dynamic that the language has taken during the crucial twentieth century.

L’objectiu principal d’aquesta tesi és estudiar les partícules prefixals des d’una perspectiva teòrica, a partir de la revisió crítica de diferents fonts bibliogràfiques, i aplicada, mitjançant un corpus de dades exhaustiu de la llengua catalana. D’aquesta manera, s’analitza la naturalesa dels prefixos, les formes prefixades i els fractoconstituents, i es classifiquen aquestes tres categories segons els plantejaments de la teoria dels prototips, mitjançant una metodologia que combina el tractament manual i automàtic de les dades. Cada classe es caracteritza a partir de les propietats dels diferents elements que la constitueixen i, alhora, cada unitat es classifica segons la posició que ocupa —central o perifèrica— en la respectiva categoria per poder destriar-ne els elements prototípics. A més, les dades s’agrupen a través d’un procés automàtic per analitzar el nombre de categories que generen i la distribució per classe de cada unitat. Finalment, la classificació de les partícules prefixals s’aplica a l’estudi del contínuum morfològic que s’estableix entre composició i derivació, per proposar-ne un model nou de representació.
The main objective of this thesis is to study prefixal particles from a theoretical perspective, based on a critical review of different bibliographical sources, and an applied one, through an exhaustive data corpus of Catalan language. In this way, we analyze the nature of prefixes, initial neoclassical combining forms and fractoconstituents, and these three categories are classified according to prototype theory approaches. This procedure is carried out using a methodology that combines manual and automatic data processing. Each class is characterized on the basis of the properties of the different elements that constitute it and, likewise, each unit is classified according to the position it occupies —central or peripheral— in the respective category in order to be able to select the prototypical elements. Furthermore, the data are grouped by means of an automatic process to analyze the category name they generate and the class distribution of each unit. Finally, the prefixal particles classification is applied to the study of the morphological continuum that is established between composition and derivation, in order to propose a new representation model.

El rossellonès és el dialecte del català parlat a la Catalunya del Nord. Durant segles, aquesta regió formava part de Catalunya, però després del Tractat dels Pirineus, del 1659, va passar a formar part de França. En aquest moment la dialectalització s’accelera. Tanmateix, s’han publicat ben pocs estudis que expliquin aquestes característiques pròpies. El treball més important és la tesi de Pierre Fouché, publicada el 1924 en els llibres Phonétique historique du Roussillonnais i Morphologie historique du Roussillonnais, Tolosa (Ginebra, Slatkine Reprints 1980). Després de Fouché, no hi ha hagut cap estudi científic sobre el rossellonès. La present tesi és fonamentalment descriptiva. Recull pràcticament tots els aspectes dialectals rossellonesos que són diferents de la resta del català, tant pel que fa a la fonètica com la fonologia, la morfologia o la sintaxi. El principal punt de vista presentat és sincrònic, però per a alguns trets és diacrònic, especialment quan aquests són compartits amb el francès i, per tant, en podrien ser un calc. A més, la introducció també presenta una breu descripció de la situació sociolingüística actual i dels fets històrics que hi han portat. El punt actual és d’extinció imminent del dialecte. Pel que fa a la fonètica, els trets més rellevants afecten les vocals. A causa de dos canvis històrics, ara el rossellonès té un sistema de cinc vocals tòniques en comptes dels de set vocals típics de la majoria de dialectes catalans. A més d’aquests canvis, també s’estudien acústicament els formants de les vocals. En entrar a la fonologia, veiem el comportament de la s final al context Cs##C, la posició de l’accent (reservada a mots oxítons i paroxítons) i els clítics. A més de la descripció superficial, es fa una proposta d’estructura profunda. A la morfologia es presenten el gènere i els morfemes de plural, els determinants i els morfemes verbals. Els aspectes més remarcables es troben a l’article, amb un comportament únic de lo, i la conjugació verbal, dins de la qual hi ha hagut verbs que han canviat de conjugació. Finalment, els aspectes sintàctics més rellevants són la posició del subjecte, amb restriccions per a ocupar una posició postverbal, i la negació, que es fa amb la partícula pas. Totes dues característiques es mostren des d’una perspectiva diacrònica i es comparen amb el francès, que té un comportament semblant, per saber si en podria ser l’origen. La tesi també inclou sis annexos, dedicats als següents temes: els informants, els qüestionaris de les entrevistes fetes al treball de camp, la definició d’alguns adverbis i connectors, catorze converses orals transcrites fonèticament i ortogràfica, la descripció de com es diuen les hores i, finalment, la transcripció d’un manuscrit original de l’any 1691.
Roussillonnais is a dialect of Catalan spoken in North Catalonia (French Department of Pyrénées Orientales). For centuries, this area belonged to the realm of Catalonia, but after the Treaty of the Pyrenees in 1659, it became a department of France. Clearly since 1659, and also some time before, Roussillonnais dialect underwent different changes. However, there are few linguistic studies explaining them. The most important work is the thesis of Pierre Fouché, published in 1924 in the books Phonétique historique du Roussillonnais and Morphologie historique du Roussillonnais, Toulouse (Génève, Slatkine Reprints 1980). After Fouché’s seminal work, no thorough study about Roussillonnais have been developed. For this reason, the dissertation Grammar of Roussillonnais Catalan represents a much needed contribution in this forsaken field of research. This thesis is fundamentally descriptive. It includes almost all the gramma-tical aspects of the dialect that are different from the rest of Catalan, i.e., phonetics, phonology, morphology and syntax. The point of view is synchronic, but in some aspects it is also diachronic, especially when the resulting feature of an evolution is similar to French. In the introduction there is also a brief description of the sociolinguistic features and the historical reasons that led Rousillonnais to a current situation of virtual extinction. As regards phonetics, the most special characteristics affect the vowels. After two historical changes, today Roussillonnais has five vowels instead of the seven-vowel system typical of Catalan. The evolution of these changes is studied in the thesis, together with the current properties of vowel formants, explained from an acoustic perspective. From a phonological point of view, the final s in the context Cs##C, the position of the accent (which avoids presence of proparoxyton words) and the behaviour of clitics are very special. All these distinctive features are described and an explanation is also provided. In morphology, gender and plural morphemes, determinants and verbal morphemes are described. The most salient aspects are found in the article and in the verbal conjugation. An account is offered of all these morphological phenomena. Finally, the most important syntactic aspects are related to subject position (with restrictions for post verbal location) and to negation (with the particle pas). Both are compared to French in order to try to know if this language could be in the origin of changes that led to the current characteristics. This dissertation also presents six appendices, each of which is devoted to one of the following topics: the names of the informants, the questionnaires employed in the interviews, the definition of some adverbs and textual connectors, the (orthographic and phonetic) transcription of fourteen oral conversations, the explanation of expressions for time reports and, finally, the transcription of an original manuscript of the year 1691.

La guerra de Successió va representar un fort trasbals per a l’estament notarial de Catalunya. Els col•legi de la ciutat de Barcelona va prendre part decididament pel partit de l’Emperador, mentre que l'altre que existia, el de notaris reials ho va fer pel partit del Borbó. A Catalunya, a part d'aquests actuaven altres tipus de notaris, com els escrivans de manament, els notaris senyorials, i els apostòlics. Després del 1714 es va centralitzar les designacions de fedataris, que van ser, monopolitzades pel poder reial la qual cosa representava la necessitat de satisfer la taxa anomenada fiat que era una quantitat econòmica elevada que calia satisfer per a obtenir el privilegi de la fe pública. Aquesta circumstància, en un principi, va afectar també els notaris causídics (procuradors dels tribunals). El 1728 es van redactar unes ordinacions per al notariat de Catalunya, en virtut de les quals es canviava el règim tradicional del notariat a Catalunya, obligant a la fedataris, encara que fossin senyorials, a passar un examen al Consell de Castella, a la Cort. El 1736 es va prohibir l’actuació dels rectors de les parròquies com a fedataris que era tradicional a Catalunya, i es van redactar ordinacions per al notariat de Catalunya. Aquestes normes van deixar el règim jurídic del notariat de Catalunya molt proper al de Castella. Elc col•legis barcelonins van aconseguir escapolir-se de l'aplicació d'aquestes disposicions. Moltes d’aquestes normes es van deure a la iniciativa de l’oïdor i regent de l’Audiència Bernardo de Santos. El 1752 des del Consell de Castella es va comissionar a l’oïdor Andrés de Simón Pontero per a que dugués a terme la visita, inspecció de notaris que tenia molta tradició a Castella, però que era desconeguda a Catalunya. Va representar una pesada càrrega econòmica sobre el notariat de Catalunya, i va servir per a finançar una campanya de recerca a arxius eclesiàstics Després, per iniciativa del mateix oïdor, es van tramitar a la Cort les ordinacions per als notaris de Catalunya de 1755 que pràcticament van equiparar el règim del notariat al de Castella i van estar vigents fins la llei del Notariat. De la comparació del notariat de Catalunya amb el de València, Aragó i Mallorca es pot concloure que el model d’aquests regnes de l’antiga Corona d’Aragó era semblant al de Catalunya, Al Regne de València, a partir del 1707, en pocs anys es va produir uns forta davallada en el nivell tècnic dels fedataris, a causa de la imitació del model de Castellà. La comparació de la tradició catalana i castellana del notariat fa notar l’una diversitat de concepcions, però el que més cal remarcar és que a Catalunya era basada en la preparació tècnica dels candidats, mentre que el notariat castellà reial, almenys des del segle XVI es basava en la venalitat de càrrecs. A Castella l’alienació d'oficis de fe pública va tenir com a conseqüència una notable baixada en el nivell tècnic del notariat reial que es va fer notar ja durant els segles XVI i XVII. A Catalunya, a pesar d'haver-hi hagut intents, no es va produir aquesta alienació massiva de càrrecs de fe pública, que va fer baixar notablement el nivell tècnic dels fedataris reials castellans. En el territori de Catalunya actuaven una multiplicitat de notaris. Respecte de la seva competència, es regien per criteris territorials, encara que en algun cas aïllat s’admetia el principi de la personalitat L’adveniment de la nova planta va representar un fort trasbals per a la pervivència de la llengua catalana en l'àmbil jurídic. No hi ha cap mena de dubte que es van produir prohibicions verbals d’ús de la llengua catalana com a mitjà d'expressió jurídica. El 1755 es va deixar de banda el lllatí, la qual cosa va aplanar el camí cap a la imposició de la llengua castellana, que va tenir lloc amb la Llei del Notariat.

L’objectiu principal de la tesi que presentem és determinar i sistematitzar les propietats sintàctiques de l’estructura argumental dels noms en català. Partim de la idea que alguns noms, igual que els verbs, projecten estructura argumental. Concebem el sintagma nominal com una estructura paral·lela al sintagma verbal, amb uns complements exigits lèxicament i regits sintàcticament pels noms que en constitueixen el nucli. Des del punt de vista de la teoria generativa, sembla que els paral·lelismes són evidents: la projecció d’aquestes categories lèxiques està vinculada a un nucli funcional (que és la flexió en el cas sintagma verbal i els determinants en el cas del sintagma nominal), i el moviment del nucli lèxic al funcional és molt semblant en tots dos casos. Amb aquest treball, doncs, intentem justificar per què podem considerar que hi ha noms que tenen complements argumentals i determinarem quins noms en presenten i quins són els complements que podem considerar arguments del nom. En definitiva, tractarem de donar resposta a la pregunta següent: «Com es manifesten sintàcticament els arguments dels noms en català?». Això comporta, bàsicament, haver de resoldre tres preguntes secundàries: 1. Quins noms admeten arguments en català? 2. Quina és la forma dels complements argumentals dels noms? De què depèn? 3. Quin ordre tenen els complements argumentals dels noms quan n’apareix més d’un? Per fer-ho, ens servirem de les dades que hem pogut obtenir de més de 200 noms gràcies al Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (CTILC).
La tesis que presentamos tiene como principal objetivo determinar y sistematizar las propiedades sintácticas de la estructura argumental de los nombres en catalán. Nos basamos en el supuesto que algunos nombres, como los verbos, proyectan estructura argumental, y concebimos el sintagma nominal como una estructura paralela a la del sintagma verbal, con unos complementos exigidos léxicamente y regidos sintácticamente por nombres que constituyen su núcleo. Los paralelismos se hacen evidentes si observamos este hecho desde la perspectiva de la teoría generativa, pues la proyección de estas categorías léxicas está, en ambos casos, vinculada a un núcleo funcional (la flexión en el sintagma verbal y los determinantes en el sintagma nominal). Además, el movimiento del núcleo léxico al funcional que encontramos en el nombre se asemeja claramente con el del verbo. Con este trabajo intentaremos justificar las razones por las que podemos considerar que hay nombres que admiten complementos argumentales, y vamos a determinar cuáles son estos sustantivos y qué complementos podemos considerar argumentos nominales. En resumen, trataremos de dar respuesta a la siguiente pregunta, que es la pregunta principal que nos formulamos en esta tesis: «¿Cómo se manifiestan sintácticamente los argumentos de los nombres en catalán?». Esto implica, a su vez, resolver tres preguntas clave: a) ¿Qué nombres admiten argumentos en catalán? b) ¿Qué forma presentan los argumentos nominales en catalán? ¿De qué depende? c) ¿Cuál es el orden de los complementos argumentales de los nombres cuando encontramos más de uno en un mismo sintagma? Para llevar a cabo el análisis que permitirá responder estas preguntas utilizaremos datos de más de 200 nombres obtenidos del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (CTILC).
he main purpose of this thesis is to determine and systematize the syntactic properties and characteristics of argument structure of Nouns in Catalan. We will consider that Nouns, like Verbs, project an Argument Structure. We thus conceive Noun Phrase as parallel to Verb Phrase, i.e. containing required arguments. From the generative point of view, the similarities seem obvious —the projection of both these lexical categories is liked to a functional head, which is Flex for Verbs and Det for Nouns. Moreover, movement from lexical head to functional head is similar in both cases. In this thesis we will put forward some reasons why some Nouns can be considered to have Argument Structure, and we will try to find out which these Nouns are and which kind of complements they accept. In summary, we will answer the following: “How does the argument structure of NP syntactically manifest in Catalan?”. Three secondary questions follow from this one: 1. Which nouns do admit arguments in Catalan? 2. How do nominal arguments realize in Catalan? What do different realizations depend on? 3. Which is the basic order of nominal arguments when they co-occur in the same phrase? In order to give an answer to all this, we will be using data of more than 200 nouns, which we have extracted from the Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (CTILC).

This thesis focuses on regional coastal planning, starting with a look at the scope of the new coastal planning responsibilities assumed by the Catalan Government as established in article 149.3 of the Statute of Autonomy of Catalonia, and then analysing the urban master plans for the coastal system. The thesis begins (Chapter 1) with a study of the evolution of the legal framework for coastal planning and its complex division of responsibilities, which has been conditioned by two recent events: the new responsibilities incurred by the Catalan Government in the matter of coastal planning and sentence 31/2010 passed by the Constitutional Court concerning the Statute. Then (in Chapter 2) other coastal planning models, with problems similar to our own, are studied by comparing cases in both foreign and autonomous law that provide solutions and ideas to help shape a more ambitious model for the protection of our coastline. The main body of the thesis (Chapter 3) deals with the key to the current plans for the Catalan coastline: the urban master plans for the coastal system. Seven years after they were passed a jurisprudential analysis has been conducted to know how well they fit in with the principle of municipal autonomy, their suitability to regional and municipal planning, and the possible pecuniary liability incurred by the state upon their approval. The thesis concludes (Chapter 4) by defending the need to articulate an integrated management model for the Catalan coastline with a Catalan law governing coastal planning, which would serve to deal not only with the risks this area is subject to, but also with the need to limit the negative effects of the proposed reform of the state coastal law
La tesi se centra en l’estudi de l’ordenació urbanística i territorial del litoral, partint de les potencialitats de les noves competències de la Generalitat de Catalunya en ordenació del litoral atorgades per l’article 149.3 de l’Estatut i analitzant la figura dels plans directors urbanístics del sistema costaner. El treball s’inicia (capítol I) amb l’estudi de l’evolució del marc jurídic en ordenació del litoral i el seu complex marc competencial, condicionat per dos elements recents: les noves competències traspassades a la Generalitat en matèria d’ordenació del litoral i la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 sobre l’Estatut. A continuació (capítol II) s’estudien altres models d’ordenació litoral en el dret comparat estranger —de França, Itàlia i els EUA— i autonòmic, amb problemàtiques similars a les nostres, que ens aporten solucions i idees per ajudar a configurar un model més ambiciós de protecció de la nostra costa. En la part central de la tesi (capítol III) s’aborda l’estudi de la peça clau de l’actual ordenació del litoral català: els plans directors urbanístics del sistema costaner. Set anys després de la seva aprovació —i a través de la jurisprudència—, s’analitza el seu encaix en el principi d’autonomia municipal, la seva adequació al planejament territorial i municipal, així com l’eventual responsabilitat patrimonial que va operar en la seva aprovació. Finalment, el treball es clou (capítol IV) defensant la necessitat d’articular un model de gestió integrada del litoral català a través d’una llei catalana d’ordenació del litoral que serveixi per fer front als riscos a què es troba sotmès aquest espai, però també a la necessitat de limitar els efectes negatius de la reforma de la Llei de costes estatal que ara es planteja

Es tracta d'un estudi aprofundit de l'obra literària de ficció de deu farmacèutics escriptors catalans del segle XX. Dins la història de la Farmàcia és un treball de tema original i inèdit que suposa un llegat bibliogràfic important d'especial interès per als Farmacèutics i també, àdhuc, per als estudiosos de les Lletres Catalanes. S'ha aconseguit un treball de notable interès per al foment i la difusió de la cultura de la classe farmacèutica. S'hi estudien de forma exhaustiva aquests personatges contemporanis concretament: llur personalitat, aspiracions i llur obra. La metodologia ha consistit a analitzar de forma detallada llur vida acadèmica i professional, els premis literaris rebuts, els honors concedits, i les obres que han escrit amb inclusió de fragments per il·lustrar la pròpia visió de l'autora. També, però, s'han incorporat sempre que ha estat possible l'opinió de crítics literaris. Com a punt final a la revisió de la vida i obra de cada autor s'ha fet una entrevista personal de tarannà periodístic, amb unes preguntes idèntiques per a tots els tesats., perquè cada autor expressés les seves idees de la manera més original i lliure de prejudicis possible. Així, hem provocat una dialèctica variada i brillant sobre una mateixa temàtica que ens ha dut a diverses conclusions que s'ajusten del tot o en part a l'eix principal del treball que és la relació Farmàcia Literatura. Els autors estudiats són: Josep Alegre Marcet ; Lluís Beringues; Francesc Blancher ; Miquel Crusafont ; Rosa Fabregat; Ramon Jordi; Núria Mínguez; Martí Sunyol; Gerard Vergés; Guillem Viladot .
This thesis is a deep study of the literary work of fiction of ten pharmacists, all of them Catalan writers of the XXth century. In the history of Pharmacy it is an original work on a subject never studied before. At the background of this work is an important bibliographical legacy of special interest for both the Pharmacists and the experts of Catalan literature.The result is a work of very special interest in promoting and publicising the culture of the pharmaceutical class. In fact, these prominent contemporary personalities are thoroughly studied through their personality, aspirations and work. All this has been achieved by analyzing very accurately their academic and professional life. The author has also gone through the awards granted to them for their literary production and the honours they have received. The works they have written have been carefully studied and extracts from these works have been used to support the own vision of the author. Whenever it has been possible, literary critics opinion has been used.After this deep study of the life and work of every author, a personal interview of each of them has been conducted as if made by a specialist journalist. The very same questions were asked to each of the authors so that they might express their ideas in the most original way without thinking about the consequences of their answers. Proceeding as we have, we have been able get brilliant and diverse opinions on the same subject.And, finally, we have drawn a serie of conclusions which fit, to a great extent, the main axis of our work, connection pharmacy/literature.The authors studied are: Josep Alegre Marcet; Lluís Beringues; Francesc Blancher; Miquel Crusafont; Rosa Fabregat; Ramon Jordi; Núria Mínguez; Martí Sunyol; Gerard Vergés; Guillem Viladot.

La tesi és un treball sobre formació de mots en català (morfologia lèxica descriptiva) amb un enfocament sincrònic. S'hi dóna compte dels recursos per a obtenir substantius d'acció i efecte relacionats morfològicament i semànticament amb verbs, i també, doncs, de les regles, tendències i restriccions en aquest àmbit (règim afixal, blocatges homonímics, traslacions semàntiques, etc.). L'estudi s'estructura en diversos apartats: sufixació (trencar > trencament; organitzar > organització; reciclar > reciclatge; obrir > obertura; rodolar > rodoló [a rodolons]; trobar > troballa; cridar > cridadissa; dringar > dringadera; socarrar > socarrim; xiular > xiulet), conversió o derivació zero (tast/tastar, permís/permetre), habilitació gramatical (menjar una cosa > el menjar; caure > la caiguda de l'euro) i altres (pidolar > pidolància; operar > operatòria; morfemes del tipus -mec en xarrar > xarrameca; etc.).
This thesis is a study about word-formation in Catalan language (descriptive lexical morphology) with a synchronic point of view. It describes the resources to obtain action-and-effect nouns related morphologically and semantically with verbs. So, it describes too rules, trends and restrictions in this area (affixal government, homonymous blocking, semantic displacement, etc). The study is structured in sections: suffixation (trencar 'to break' > trencament 'breakage'; organitzar 'to organize' > organització 'organization'; reciclar 'to recycle' > reciclatge 'recycling'; obrir 'to open' > obertura 'opening'; rodolar 'to roll' > rodoló [a rodolons 'rolling']; trobar 'to find' > troballa 'discovery'; cridar 'to yell' > cridadissa 'a lot of yells'; dringar 'to tinkle' > dringadera 'clinking'; socarrar 'to singe' > socarrim 'singeing'; xiular 'to whistle' > xiulet 'whistling'), conversion or derivation-0 (tast/tastar, permís/permetre), grammatical habilitation (menjar una cosa > el menjar; caure > la caiguda de l'euro) and other (pidolar > pidolància; operar > operatòria; morphemes like -mec in xarrar > xarrameca; etc)

Aquesta tesi aborda l'impacte dels feminismes en el teatre català contemporani, prenent com a objecte d'estudi el teatre representat a la ciutat de Barcelona entre els anys 2000 i 2019. A causa de la manca d'atenció crítica a les relacions entre el teatre català, el gènere i els feminismes, fonamento el meu marc analític en els estudis teatrals feministes anglosaxons, així com en les aportacions pioneres de María José Ragué Arias. La recerca comprèn l'estudi d'un conjunt molt ampli d'obres, enteses en tant que objectes espectaculars i per tant estudiades a partir de les escenificacions. La comparació sistemàtica d'aquest corpus permet fer emergir la presència d'una sèrie de motius feministes en conjunts remarcables d'obres: els desdoblaments, les genealogies i els trànsits. En definitiva, la tesi proposa un marc analític i metodològic innovador per copsar i analitzar la important significació d'aquest fenomen, alhora que n'ofereix una primera cartografia (que es tradueix en una relació de 148 obres recollida en annex).
Esta tesis aborda el impacto de los feminismos en el teatro catalán contemporáneo, tomando como objeto de estudio el teatro representado en la ciudad de Barcelona entre los años 2000 y 2019. A causa de la falta de atención crítica a las relaciones entre el teatro catalán, el género y los feminismos, opto por fundamentar el marco analítico en los estudios teatrales feministas anglosajones, así como en las aportaciones pioneras de María José Ragué Arias. La investigación comprende el estudio de un conjunto muy amplio de obras, entendidas como objetos espectaculares y por lo tanto estudiadas a partir de las escenificaciones. La comparación sistemática de este corpus permite hacer emerger la presencia de una serie de motivos feministas en conjuntos remarcables de obras: los desdoblamientos, las genealogías y los tránsitos. En definitiva, la tesis propone un marco analítico y metodológico innovador para comprender y analizar la importante significación del fenómeno, a la vez que ofrece una primera cartografía de este, que se traduce en una relación de 148 obras en anexo.
This dissertation studies the impact of feminisms on contemporary Catalan theatre, taking, as an object of study, theatre plays staged in Barcelona between 2000 and 2019. Due to the lack of critical views on the relationships between Catalan theatre, gender and feminisms, I draw my analytical frame from Anglophone feminist theatre studies, as well as from María José Ragué Arias' pioneering contributions. The research involved the study of a wide range of plays, conceived as dramatic performances and thus studied taking their stage dimension into account. Thanks to the systematic comparison of this corpus, a series of feminist motives, present in significant groups of plays, has emerged: splittings, genealogies and transitions. In conclusion, this doctoral thesis furthers an innovative analytical and methodological frame in order to recognize and examine the signification of feminisms' impact on Catalan contemporary theatre, while offering a first cartography of this phenomenon (presented as an attached catalogue of 148 plays).

L'objectiu d'aquesta tesi és doble. Per una banda, hem perseguit obtenir una visió panoràmica directa de les manifestacions dramàtiques que van tenir lloc a la major part d'Europa occidental a partir de la baixa edat mitjana i fins al segle XVI, per la qual cosa hem examinat els principals textos conservats de drama litúrgic, un nombre significatiu de peces castellanes, occitanes, franceses, italianes i angleses publicades, i també la totalitat de les obres catalanes editades de l'època esmentada. A més, a fi d'aportar una aproximació teòrica als estudis sobre la història del teatre europeu medieval i del primer teatre català hem revisat la bibliografia més rellevant que ha suscitat el tema i hem observat alguns dels problemes amb què s'enfronten les investigacions actuals.

Per altra banda, ens hem proposat estudiar el teatre català antic des d'una perspectiva pràctica molt delimitada. Així, doncs, ens hem concentrat en l'estudi i l'edició de cinc peces del ms. 1139 de la Biblioteca de Catalunya, conegut també com a Manuscrit Llabrés. Les cinc mostres, que conformen el cicle de la vida pública de Jesucrist, són les següents: Consueta de la temtació feta en l'any 1597 (consueta núm. 9); Consueta de la representació de la tantació que fonch feta a Nostre Senyor Jesucrist, ara novament feta per lo reverend pera fra Cardils, mestre en theologia (consueta núm. 10); Consueta de la samaritana (consueta núm. 15); Consueta de Làtzer (consueta núm. 17) i Consueta de Làtzer (consueta núm. 18). En aquest sentit, la finalitat cerca analitzar en un context ampli que tingui en compte, si més no a grans trets, llurs paral·lels occità, francès, castellà, portuguès, italià o anglès la temàtica de la temptació de Jesucrist, la de la samaritana i la de la resurrecció de Llàtzer, i també algunes de les línies de recerca que generen. A més, s'estudien amb detall les cinc obres (l'autoria, la data de composició, l'anàlisi literària i musical, i la representació) i se'n fixa el text, que és acompanyat de notes que n'aclareixen els fragments de lectura difícil i les fonts.

Finalment, s'inclouen les conclusions a què hem arribat, les quals posen de manifest que cal valorar la tradició dramàtica europea tardomedieval com una sola comunitat teatral, en la qual el teatre català de Mallorca s'insereix plenament.
This thesis has a double objective. On the one hand, I have attempted to obtain a direct overall view of the dramatic manifestations that took place in the greater part of Western Europe from the later Middle Ages until the XVI century. In doing so, I have examined the most important extant texts of liturgical drama, a considerable number of Castilian, Provençal, French, Italian and English published texts and also all available medieval and sixteenth-century Catalan plays. Furthermore, I have reviewed the most significant bibliography on the subject and I have noted some of the difficulties which current issues pose for researchers, in order to achieve a theoretical approach to the studies of the history of medieval European drama.

On the other hand, Old Catalan theatre is studied from a very defined practical perspective. Therefore I have concentrated on the study and publication of five plays of the Manuscript 1139 or Manuscrit Llabrés of the Biblioteca de Catalunya. The five texts of the public life of Jesus Christ are: Consueta de la temtació feta en l'any 1597 (number 9); Consueta de la representació de la tantació que fonch feta a Nostre Senyor Jesucrist, ara novament feta per lo reverend pera fra Cardils, mestre en theologia (number 10); Consueta de la samaritana (number 15); Consueta de Làtzer (number 17) and Consueta de Làtzer (number 18). In this way, the intention is to analyze in a wide context -which takes into consideration, at least in summary, their Provençal, French, Castilian, Portuguese, Italian, or English parallels- the theme of the temptation of Jesus Christ, the Samaritan, the resurrection of Lazarus and also some of the lines of research which are generated. Furthermore, the five plays are studied in detail, while their texts are established and accompanied by notes that clarify their sources and the fragments which are difficult to read.

The conclusions reached state that it is necessary to value the late medieval European dramatic tradition as a sole theatre community in which Majorcan Catalan theatre is fully integrated.

El petit corpus de tractats de falconeria escrits en català a la Corona d’Aragó durant la baixa edat mitjana ens permet estudiar el vessant teòric d’aquest art en aquell context. Després de l’edició i l’estudi de tots dels tractats conservats accessibles, ara es fan públics els resultats dels que s’han considerat precedents dins de la nostra tradició, postergant la resta per a la seva publicació postdoctoral a fi d’escurçar l’extensió del present treball. La tesi es centra, doncs, en: el Tractat de medicina per a tots els ocells de caça, testimoni de la tradició àrab, amb l’arrelament probable en el Ġiṭrif, el text més reculat conservat d’aquella, mitjançant accés directe, és a dir, per traducció de l’àrab al català; el Llibre del rei Dancus i el Llibret del mestre falconer, el nostre binomi Dancus-Guillelmus particular, amb una cadena de transmissions que podria enllaçar amb la tradició oriental mitjançant l’intermediari llatí; el Llibre del nodriment i de la cura dels ocells els quals pertanyen a caça o Epístola d’Àquila, Símacus i Teodosi a Ptolemeu, emperador d’Egipte, traducció de l’Epistola ad Ptolomeum –tractat llatí del segle XII segons la historiografia– amb dos testimonis en català conservats, malgrat que en el seu moment foren més, text que permet enllaçar amb la via enciclopedista i oferir algunes particularitats de la península Ibèrica (Juan Gil de Zamora) i potser dels territoris de la Corona d’Aragó; l’Herbes de les cures, un text sorgit i transmès per corrupció dins de la tradició catalana i clau per al coneixement de la transmissió de l’anterior; i el Flors de les receptes medicinals per a ocells de caça, el testimoni de compilació a partir de tractats llatins (com la Doctrina nutritionis accipitrum) i de la utilització selectiva de la font enciclopedista (com el De falconibus d’Albert el Gran) en un projecte didàctic. La tesi consta de tres volums: el primer, amb una introducció a la temàtica i una primera part amb el material i els mètodes, una segona amb l’estudi individualitzat dels tractats triats, i una tercera amb la història dels textos i l’estudi conjunt dels tractats triats, incloent-hi el del contingut a partir de l’índex temàtic (zoologia, falconeria i medicina); el segon, amb les edicions i les notes complementàries; i el tercer amb el material lexical (vocabulari tècnic de l’art de la falconeria, glossari de medicaments simples i compostos i glossari de noms propis).
The small corpus of falconry treatises written in Catalan in the Crown of Aragon during the Late Middle Ages allows us to study the theoretical side of this art in the aforementioned context. After editing and studying all the accessible preserved treatises, the results of research on those considered precedent within our tradition have now been made public, postponing the rest for their postdoctoral publication to shorten the length of this essay. For this reason, the PhD thesis is focused on: the Tractat de medicina per a tots els ocells de caça, which bears witness to the Arabic tradition, probably taking root in the Ġiṭrif, the oldest preserved example from that one, by means of direct access, that is to say, by translation from Arabic into Catalan; the Llibre del rei Dancus and the Llibret del mestre falconer, our particular Dancus-Guillelmus binomial, with a chain of transmissions that could link with the Eastern tradition by means of the Latin intermediary; the Llibre del nodriment i de la cura dels ocells els quals pertanyen a caça or Epístola d’Àquila, Símacus i Teodosi a Ptolemeu, emperador d’Egipte, translation of the Epistola ad Ptolomeum –a XIIth century treatise according to the historiography– with two Catalan examples preserved, despite the fact that there were more at that time, a text that allows us to connect with the encyclopaedist path and to offer some particularities of the Iberian Peninsula (Juan Gil de Zamora) and perhaps the territories of the Crown of Aragon; the Herbes de les cures, a corrupted text produced and transmitted within the Catalan tradition and key to understanding the transmission of the foregoing; and the Flors de les receptes medicinals per a ocells de caça, the example of compilation from Latin treatises (such as the Doctrina nutritionis accipitrum) and of the selective use of the encyclopaedist source (such as the De falconibus by Albertus Magnus) in a didactical project. The PhD thesis consists of three volumes: the first, with an introduction to the subject and a first part with the materials and methods, a second one with the individualized study of the treatises, and a third one with the history of the texts and an overall study of the treatises, including the content from the thematical index (zoology, falconry and medicine); the second one, with the editions and the complementary notes; and the third one with the lexical material (technical vocabulary of the art of falconry, glossary of simple and compound medicines and glossary of proper names).

Aquesta investigació es basa en l'anàlisi acústica i perceptiva de les vocals i combinacions de vocals del català central en parla espontània. De cada so vocàlic, se'n fa una descripció acústica, es comprova la influència que exerceix en la vocal el punt d'articulació dels sons adjacents anteriors i posteriors, se'n dibuixa el camp de dispersió i es presenta una anàlisi comparativa amb els resultats que s'han obtingut en estudis precedents basats en un model de parla més formal. Per portar a terme la recerca, hem utilitzat el Corpus oral de parla espontània (Font¬Rotchés, 2006) i el de Rius-Escudé (2012), a partir dels quals hem seleccionat 30 hores de material audiovisual de programes de la televisió i n'hem extret 557 fragments. Hem constituït un corpus de 2.221 vocals i combinacions de vocals, representat per 257 informants, d'ambdós sexes, d'edats compreses entre 18 i 80 anys, de professions diverses i procedents de diferents contrades de la varietat dialectal central, en un context de parla espontània real i genuTha. Amb l'objectiu de reduir les diferències acústiques associades a les peculiaritats morfològiques de la cavitat oral dels informants, hem normalitzat les dades dels formants vocàlics —seguint el procediment proposat per Watt i Fabricius (2002)— dels 67 informants que complien els requisits i hem constituït un corpus normalitzat amb 896 vocals. La metodologia que hem utilitzat és experimental, empírica i quantitativa. Hem realitzat unes proves de percepció per validar les hipòtesis plantejades i ens hem servit de l'aplicació d'anàlisi i síntesi de veu PRAAT, la qual ens ha permès extreure els valors dels dos primers formants (F1, F2) de cada so vocàlic, i del programa SPSS Statistics 17.0 i G-STAT.2.0 per comprovar la fiabilitat dels resultats i per a la representació gràfica. La finalitat d'aquesta investigació és que pugui esdevenir una aportació en el coneixement de la caracterització acústica de les vocals de la llengua catalana en parla espontània i que pugui afavorir l'ensenyament-aprenentatge de la pronúncia del català als nous aprenents d'aquesta llengua en els diversos nivells educatius. Els resultats que hem obtingut, i que tenen conseqüències didàctiques, són que les vocals en català central en parla espontània són més obertes, més centrals i que no tenen una pronúncia única; que les vocals anteriors es perceben millor que les posteriors, i que el punt d'articulació del so adjacent anterior i posterior les influeix molt poc. Pel que fa a la combinació de dues vocals, en general, es pronuncien totes dues.
This research is based on the acoustic and perceptive analysis of vowels and combinations of vowels spoken spontaneously in Central Catalan. An acoustic description is created for each vowel sound and the influence that the place of articulation of the previous and subsequent adjacent sounds has on the vowel is verified. The field of dispersion is plotted and a comparative analysis is presented of the results obtained from previous research based on a more formal speech model. We have used the Oral corpus of spontaneous speech (Font-Rotches, 2006) and that of Rius-Escude (2012), selecting 30 hours of audiovisual material and extracting 557 fragments. We have built a corpus of 2,221 vowels and vowel combinations, uttered by 257 speakers of both genders in a real and genuine context of spontaneous speech. In order to reduce the acoustic differences, we have normalised the data of the vowel formants -Watt & Fabricius (2002)- of the 67 speakers that meet the requirements, obtaining a normalised corpus with 896 vowels. The methodology used is experimental, empirical and quantitative. We have carried out perception tests to validate the hypotheses established and we have used the PRAAT voice analysis and synthesis application and the SPSS Statistics 17.0 program and G¬STAT.2.0. The objective is to contribute to knowledge regarding the acoustic characterisation of vowels in the Catalan language in spontaneous speech and to facilitate the teaching-learning of Catalan pronunciation for new learners at different levels of education. The results obtained that have educational consequences are that the vowels of Central Catalan in spontaneous speech are more open, more central and that they do not have a single pronunciation, previous vowels are perceived better than subsequent ones and that the point of articulation of the previous and subsequent adjacent sound has little influence on them. We regard to the combination of two vowels, in general, both are pronounced. Teaching-learning proposals for Catalan pronunciation must be based on three fundamental pillars: teach the language based on the model of spontaneous speech, contextualise pronunciation activities and work on pronunciation with a communicative focus.

L'objectiu d'aquesta tesi doctoral és analitzar i valorar les traduccions adaptades a la música de l'obra de Richard Wagner "Die Walküre" al català. La tesi s'ha estructurat partint de les característiques sonores, tant del text original com de les traduccions. Per portar a terme aquest treball a estat necessari realitzar determinats estudis previs. Així doncs, l'estudi de contrast entre el sistema fonològic alemany i el català ens ha permès veure les similituds i les divergències entre la llengua original i la llengua meta. En relació amb les traduccions, hem comprovat que per mantenir el ritme- fidelitat obligatòria tractant-se d'una obra sotmesa a la partitura- la llengua catalana ofereix múltiples recursos lingüístics que permeten la necessària reducció sil·làbica. De totes maneres, en algunes ocasions els traductors han alterat lleugerament el text musical. Per altra part, aquests traductors han aprofitat un gran nombre d'ocasions per reproduir de manera exacta o semblant les sonoritats del text original, arribant fins i tot a crear al·literacions. El fet de que volguessin i aconseguissin reproduir la substància sonora, no va ser un obstacle per descuidar el significat del text. Així doncs, el nostre estudi posa de manifest la qualitat d'unes traduccions que ofereixen una quasi total fidelitat a la sonoritat, al ritme i a la semàntica de l'obra original.
The aim of this PhD thesis is to analyze and to value the translations adapted to the music of Richard Wagner's work "Die Walküre" into Catalan. It has been structured starting from the sound characteristics, from both the original text and also from the translations. To carry out this work certain previous studies were to be necessarily performed. Thus, the contrast study of between the German's and Catalan's phonological systems allowed to see the similarities and differences between the original language and the taget language. As regards the translations, it was verified that in order to support the rhythm- obliged fidelity considering there is music score- the Catalan language offers multiple linguistic resources allowing the necessary syllabic reduction. Occasionally, translators slightly altered music score. These translators, on the other hand, made use of countless occasions to reproduce the sonority of the original text in an exact or similar manner, going so far as to form alliterations. The fact that they were willing and managed to reproduce the sonorous substance, nevertheless, was not an obstacle to neglect the meaning of the text. Thus, this study emphasizes the quality of some translations that offer an almost entire fidelity to the sonority, rhythm and semantics of the original work.

Aquesta tesi doctoral caracteritza les formes lingüístiques que permeten establir referències díctiques de persona posant-les en relació amb els marcs participatius en què té lloc la interacció, i més concretament amb la descomposició de les nocions d'enunciador i enunciatari establerta per Goffman (1981) i Levinson (1988).
En el primer capítol, introductori, s'estableixen l'objectiu general, els específics i les hipòtesis de partida, i es justifica el marc teòric de la pragmàtica i la metodologia utilitzada.
En el segon capítol es fa una aproximació històrica a l'estudi de la dixi, des del precedent de la Sintaxi d'Apol·loni Díscol fins a l'actualitat, i es fa un repàs a les primeres aportacions contemporànies (Jespersen, Bühler, Jakobson, Lyons), i a les procedents de la semiòtica (bàsicament, Peirce i Burks), i sobretot de la pragmàtica (Fillmore, Levinson, Rauh, Vanelli i Renzi, Kerbrat-Orecchioni).
En el tercer capítol es caracteritza la dixi per disposar en els capítols centrals d'un marc conceptual i una terminologia precisos i coherents. Es pren partit en algunes de les qüestions en què no hi ha un acord total en la bibliografia (la inclusió de la dixi de manera com a categoria díctica, juntament amb la de persona, la de temps i la de lloc; el rebuig argumentat del concepte de dixi social; la distinció entre categories díctiques i usos de la dixi on s'inclou la dixi discursiva ). El tercer capítol també estableix una primera classificació de les principals formes que codifiquen la dixi en català; i delimita les fronteres que es poden establir amb altres fenòmens propers (l'expressió de la subjectivitat, els diferents graus d'informativitat que poden tenir les expressions lingüístiques i la referència anafòrica).
En el quart capítol es defineixen i s'exemplifiquen els marcs participatius a partir de Goffman i Levinson, amb l'objectiu de posar-los en relació amb la dixi de persona en els capítols següents.
En el cinquè capítol es caracteritzen les formes gramaticalitzades, o no marcades, per a la referència als participants. S'hi estableix que la primera persona codifica la referència al responsable (el principal de Goffman), no a qualsevol tipus d'enunciador, i la segona al destinatari directe (l'addressed recipient de Goffman), no a qualsevol tipus d'enunciatari. També s'hi qüestiona la distinció entre usos inclusius i exclusius de les formes de plural de primera i segona persona quan hi ha més de dos participants, i els vocatius de crida (calls o summonses) de Levinson (1983) es descomponen en dos tipus, segons que afectin el conjunt de l'esdeveniment de parla o un esdeveniment enunciatiu.
En el sisè capítol es caracteritzen les formes alternatives, o marcades, per a la referència als participants, entre les quals es pot destacar la distinció de vuit usos alternatius diferents de la primera persona del plural (sis per a la referència a l'enunciador, un per a la referència al destinatari directe i un altre per a la referència al destinatari no interpel·lat). Altres formes alternatives són la segona persona del singular per a la referència a l'enunciador, formes com menda, servidor-a i un -a, els tractaments de vós i de vostè(s) i diversos tipus de sintagmes nominals lèxics (bàsicament, metapragmàtics i expressius del rol activat).
En el setè capítol s'apunten diverses vies d'anàlisi de les dades: els processos interpretatius que se segueixen en la identificació del referent de les formes més vagues des del punt de vista semàntic i més polivalents des del punt de vista referencial; el caràcter motivat, i més concretament icònic, de les formes alternatives; i finalment, la relació que es pot establir entre la dixi de persona i el tractament que fan Brown i Levinson (1978/1987) de la cortesia.
This work characterises person deixis in Catalan beyond the grammatical categories of first and second person, relating it to the participation frameworks set up by Goffman (1981) and Levinson (1988).
Chapter 1 establishes the general and specific aims and the hypothesis, and outlines the pragmatic framework and the methodology used.
Chapter 2 offers a historical overview of deixis studies, from Apollonius Dyscolus's "Syntax" to the first contemporary approaches (Jespersen, Bühler, Jakobson, Lyons), semiotics (Peirce, Burks), and pragmatics (Fillmore, Levinson, Rauh, Vanelli and Renzi, Kerbrat-Orecchioni).
In chapter 3, deixis is characterised. Where there is no agreement in the literature, the author's position is argued (the inclusion of manner deixis as a deictic category, together with person, time and place deixis; the rejection of social deixis as a category; the distinction between deictic categories and uses discourse deixis is included here). The main linguistic expressions that encode deixis in Catalan are classified, and the borders with other phenomena (the expression of subjectivity, information-status and anaphoric reference) are drawn.
In chapter 4, participation frameworks are described and exemplified.
Chapter 5 characterises grammaticalised, or unmarked, forms in Catalan for participant reference. We establish that the first person encodes reference to the 'principal' (in Goffman's terms), not to any kind of speaker, and the second person to 'addressed recipient(s)', not to any kind of addressee. We also show that the distinction between inclusive and exclusive uses of first- and second-person plural forms is fuzzy when there are more than two participants. As regards vocatives, two kinds of Levinson (1983)'s calls, or summonses, are distinguished - at the speech-event level and at the utterance-event level.
Chapter 6 characterises the alternative, or marked, forms for participant reference: mainly, eight uses of the first-person plural, the use of the second-person singular for speaker reference, forms such as "menda", "servidor -a", and "un -a", "vós" and "vostè(s)" polite strategies, and various kinds of lexical noun phrases (most of which are metapragmatic or express footing).
Chapter 7 suggests some ways of analysing the data: the interpretation processes followed in referent identification; the iconicity of alternative forms; and the relationship between person deixis and Brown and Levinson (1987)'s approach to politeness.

Des dels orígens de la llengua, el català ha utilitzat una partícula o article que s'anteposa sistemàticament als noms propis de persona (noms de pila, cognoms i sobrenoms), especialment en les manifestacions lingüístiques orals espontànies. Aquesta partícula o article personal adopta en els inicis les formes en (masculí) i na (femení), provinents dels mots del llatí vulgar DOMINE i DOMINA, i, fins al segle xv, constitueix un tractament de respecte o de cortesia. que precedeix el nom de les persones de tots els estaments socials. Ho testimonien els textos literaris, espistolars, administratius o historiogràfics estudiats i les declaracions processals del XIII al XVII, les quals reflecteixen, encara que parcialment, la llengua espontània o no formal que utilitzaven els declarants en un judici oral.

A partir del XV perd el valor de tractament respectuós (primer, en la llengua parlada) i esdevé un mer presentador dels noms propis de persona, tal com s'utilitza avui. Si bé les formes originàries s'han conservat en el balear, a la resta del domini lingüístic l'article personal ha adoptat altres formes o combinacions: en i la, el i la o lo i la, segurament per analogia amb l'article definit. L'ús d'aquest article no té repercussions sintàctiques en català. A diferència de l'article definit, el personal esdevé sintàcticament redundant, expletiu; resulta un apèndix o una mera marca de nom propi de persona, que, d'altra banda, no es fa present en tots els contextos lingüístics. Efectivament, avui se n'exclou l'ús en la interpel·lació, amb els verbs anomenadors, amb el verb fer en l'accepció 'ser propi d'algú', en el cas dels antropònims utilitzats en sentit metalingüístic o en la majoria de noms bíblics.

D'altra banda, els mètodes de la lingüística computacional emprats per conèixer els factors que faciliten la llegibilitat dels textos assenyalen, en el cas del català, que l'article personal obté una cota altíssima de freqüència: ocupa el lloc 85 del rang de mots més freqüents utilitzats pels parlants. Aquesta i altres dades del Diccionari de freqüències confirmen que els mots més freqüents són els més curts, els més antics i els més simples morfològicament, i que els més freqüents, a més, solen ser, en totes les llengües, els mots gramaticals o funcionals. En conseqüència, l'article personal, que reuneix aquestes dues propietats, malgrat que no aporta informació estrictament referencial, afavoreix la llegibilitat o la percepció del contingut dels textos en el sentit que, com la resta de mots gramaticals, anuncia formes o estructures força precises, és a dir, anticipa una part del text o discurs.

La llengua oral espontània (no planificada) continua presentant avui, de manera sistemàtica i en bona part del domini lingüístic, aquesta marca (amb les diverses formes dialectals) davant els noms propis de les persones, independentment del seu origen, cultura, estatus o de la relació que puguin mantenir amb l'emissor. Aquesta pràctica contrasta amb el portuguès, l'única llengua romànica que també utilitza de manera extensiva l'article davant els noms personals, però únicament quan la persona esmentada manté relacions de coneixença directa o tracte personal amb l'emissor. En italià, francès i castellà, en canvi, l'ús d'un article davant els noms propis de persona és residual, circumscrit a àrees territorials molt delimitades, i sovint connota rusticitat o nivell sociocultural baix.

Pel fet que el nom comú inclou, en un conjunt, tots els éssers que comparteixen, en el nivell conceptual, uns mateixos trets semàntics, en el nivell discursiu sovint ha de ser especificat (amb l'article definit, per exemple) i/o complementat de manera restrictiva, si hom vol discriminar un element d'entre tots els que poden ser identificats de la mateixa manera. El nom propi, en canvi, denota elements individuals sense haver d'al·ludir a les seves qualitats o característiques intrínseques: identifica directament i per mitjans propis un referent únic, concret i conegut a partir de la situació de comunicació, del discurs precedent o bé dels coneixements que comparteixen emissor i receptor. És per aquest funcionament que en la majoria de llengües el nom propi no exigeix complements restrictius o una actualització a través de l'article, com de fet també pot succeir en català. Això no obstant, hi ha contextos en què el nom propi pot perdre, en el nivell discursiu, el valor de denotació d'un referent individual i, per tant, pot comportar-se com a comú: com a "un tal Puig", "el Monzó adolescent", "l'entranyable Joan Coromines", "la segona Núria que ha vingut", "Per molts Llulls que hi hagués hagut..." o "Han arribat els Jordis". En aquests casos, el nom és incompatible amb l'article personal, que, d'altra banda, és defectiu respecte al plural: no és possible, doncs, "l'entranyable en Joan Coromines", ni "N'entranyable Joan Coromines", ni "Han arribat ens Jordis".


La llengua escrita no sempre recull aquesta marca d'oralitat que és l'article personal. En efecte, la presència de l'article en els textos escrits de registres formals-planificats disminueix en relació amb els usos orals-espontanis de l'idioma; però la frontera que separa l'escriptura de l'oralitat avui és força difusa (era molt més marcada en la llengua antiga); avui aquesta línia és poc precisa, molt probablement a causa dels mitjans de comunicació audiovisuals, que han propiciat l'aparició de nous gèneres o fets de parla que es troben a cavall de la llengua escrita i la parlada. Entre els pols oposats constituïts, d'una banda, per la conversa espontània, i de l'altra, per l'assaig escrit o la notícia de premsa, existeix un seguit de realitzacions lingüístiques que se situen en posicions intermèdies o híbrides, és a dir, que combinen o relacionen l'oral amb l'escrit, com ara els guions de ràdio i de TV, la representació o interpretació teatral i cinematogràfica, els discursos i conferències, o bé els diàlegs de la narrativa literària. Aquesta presència de l'oral en l'escrit o a l'inversa posa en relleu l'existència d'un continuum gradual entre els dos pols extrems. Així, la disjuntiva canal oral / canal escrit ha de ser matisada i completada amb altres binomis si volem justificar el seguit de manifestacions que interrelacionen l'oral amb l'escrit. Efectivament, caldria tenir presents també els binomis planificació / no planificació, temàtica genèrica / temàtica específica, formalitat / no formalitat o bé propòsit informatiu / propòsit interactiu, tots els quals, amb la més variades combinacions i graus d'intensitat possible, donen lloc a aquest continuum de realitzacions lingüístiques. No cal dir que als escriptors, gramàtics i lingüistes del primer terç del XX, els mancava aquesta anàlisi o visió de les manifestacions del llenguatge. En aquest període, d'altra banda, els mitjans audiovisuals no s'havien pràcticament desenvolupat i, per tant, no es donava aquest continuum actual entre l'oral i l'escrit extrems. No ha de venir de nou, doncs, que Ruyra, Rovira i Virgili i el mateix Fabra, en tractar de l'article personal en la polèmica que van protagonitzar des de la premsa el 1925, se centressin gairebé en exclusiva en la identitat de les persones per determinar si havien de dur o no l'article personal. Efectivament, s'entretenien en consideracions sobre el seu estatus o prestigi social, la celebritat, sobre l'època en què havien viscut, si eren persones vives o mortes, catalanes o no catalanes, etc. I no és fins al final de la polèmica que hi introdueixen conceptes com "estil elevat", "temes de política, art, ciències, crítica", "treballs didàctics", "estil del novel·lista i estil del tractadista científic i de l'historiador", en contraposició a la llengua parlada corrent.

Consegüentment, és usual la presència de l'article personal en el discurs directe dels personatges de les narracions literàries, dels diàlegs dels films o telesèries i, en textos de no-fícció, de les entrevistes de personalitat i de certs reportatges sobre la vida quotidiana publicats per la premsa. En canvi, sol prescindir-se'n en els textos escrits de projecció pública que adopten un registre formal, que tendeixen a la impersonalitat, al to neutre i en els quals predomina la funció referencial del llenguatge (sovint amb informació altament organitzada i jerarquitzada).

Pel que fa a la narrativa literària, s'observa que fins als anys 70 del segle XX hi ha una tendència a suprimir l'article personal en les traduccions. En efecte, es pot comprovar que, malgrat que nombroses narracions traduïdes reflecteixen ambients o situacions informals o quotidianes i, per tant, discursos suposadament espontanis i reals, el traductor es resisteix a emprar-hi l'article personal. Aquesta pràctica seria deguda a la distància que el traductor deu trobar entre les societats o mons de les històries traduïdes i la realitat que viu i coneix el gruix de lectors catalans (lluny, per exemple, de la realitat russa o dels baixos fons nord-americans). Però passats els anys 70, comença a estendre's i a afermar-se l'ús de l'article personal en les traduccions, coincidint amb l'extensió dels audiovisuals (especialment de la televisió), que acosten al gran públic societats o mons abans llunyans, desconeguts o fins exòtics i amb els quals el gran públic acabarà familiaritzant-se. Cau, doncs, una barrera cultural i psicològica que afavoreix l'ús de l'article personal en les traduccions (fins i tot en històries situades a la Xina del XVII o bé en la cultura xicana actual, mescla de llengües i cultures nord-americana i mexicana).

Amb tot, l'article personal en la narrativa literària (traduïda o escrita originàriament en català) no està exempt d'usos vacil·lants o incoherents: així, certs autors o traductors, en una mateixa obra, l'utilitzen i l'ometen intermitentment en el discurs del narrador o en el dels personatges. D'altres, en canvi, prescindint-ne en el discurs del narrador i utilitzant-lo en el dels personatges, marquen expressament el paper de narrador i el d'actuant, respectivament. En la majoria dels casos el sistema d'article personal emprat és el que combina en amb la.

Amb la inauguració, el 1983, de les emissions de Televisió de Catalunya, comença simbòlicament el procés d'incorporació de la llengua a la indústria cinematogràfica associada a la televisió. Aquest fet comporta la utilització de recursos lingüístics col·loquials i d'imitació de l'oralitat en telesèries, telefilms o pel·lícules, mitjançant el doblatge, la subtitulació, la veu en off per als no-vidents o directament a través de l'expressió catalana, en un àmbit reservat fins aleshores al castellà. Aquesta narrativa cinematogràfica, prèviament planificada en guions escrits, exigeix la codificació d'un col·loquial parlat que faci versemblants o creïbles els discursos dels personatges de les històries d'uns productes que són rebuts pel canal oral i visual i que, per tant, evoquen encara més que la narrativa literària una il·lusió calculada de realitat. De manera congruent, doncs, els guions traduïts o escrits directament en català incorporen sistemàticament aquesta marca d'oralitat espontània que és l'article personal.

Pel que fa al sistema d'article adoptat, Televisió de Catalunya acabarà establint una distinció que té relació amb l'existència de dos tipus de productes narratius: els de producció pròpia i els de producció aliena. En els primers, que reflecteixen formes de vida quotidiana i ambients identificats com a familiars o propers al teleespectador català, el sistema d'article utilitzat és el que combina les formes el i la. En canvi, en la narrativa de producció aliena (doblada o subtitulada), que sol recrear formes de vida i ambients més o menys allunyats dels que viuen directament els teleespectadors, el sistema d'article utilitzat combina les formes en i la. Així, l'ús alternatiu d'aquests dos sistemes, segons que es tracti de sèries o films de producció pròpia o bé de producció aliena, sembla que respon a un criteri preestablert, segons el qual en, sense deixar de constituir una marca de registres no formals i, per tant, de l'oralitat, seria útil en les obres traduïdes que presenten formes de vida i ambients més o menys aliens als del teleespectador català (si considerem que en és una forma suplantada cada vegada més per el); d'aquesta manera, en esdevindria una marca d'oralitat més o menys neutra, indicadora d'una certa distància entre el món de l'espectador i el món de la ficció. En canvi, l'ús de la forma el, dins l'oralitat de les sèries o films de producció pròpia, serviria per reforçar la versemblança d'una història que vol reflectir formes de vida i ambients coneguts i viscuts pels teleespectadors catalans (considerant que el sigui una forma més vida i estesa, si més no en el català central, varietat en què solen basar-se aquestes narracions televisives).
Since its origins, the Catalan language has featured a particle or article which systematically precedes proper names of persons (first names, last names and nicknames), notably in spontaneously produced oral language. This personal particle or article initially took on the form en (masculine) and na (feminine), deriving from the Latin vernacular DOMINE and DOMINA, and until the fifteenth century denoted respect or courtesy placed before the names of persons of all social ranks. It is found in literary texts, letters, administrative and historiographic documents, and judicial proceedings from the thirteenth to the seventeenth centuries, thus reflecting, albeit only partially, the spontaneous or informal language used by witnesses in oral legal proceedings.

Starting in the fifteenth century, the personal article sheds its value as a term of respect (first in spoken language) and serves as a mere preface to proper names of persons as in today's usage. Although it still preserves its original form in the Catalan of the Balearic Islands, in all other Catalan-speaking areas the personal article has adopted other forms or combinations: en and la, el and la or lo and la, most likely on the analogy of the definite article. The use of the personal article is of no syntactic consequence in Catalan. In contrast to the definite article, it is syntactically redundant, expletive. It stands as an appendix to or mere marker of the proper name of a person. Nor does it arise in all language contexts. It is in fact omitted in interpellation, with verbs of designation, with the verb fer in the sense of "belong to one," in the case of anthroponyms used in a metalinguistic sense, and in the majority of Biblical names.

Furthermore, the methods of computational linguistics used to identify factors contributing to the readability of texts show that in the case of Catalan the personal article exhibits an extremely high frequency: it ranks number eighty-five (85) among the words most often used by speakers. This and other data from the Diccionari de freqüències confirm that the most frequently used words are those that are shortest, oldest, and simplest morphologically; in addition, they are in all languages usually the most grammatical or functional. Thus the personal article, which features both these characteristics even though it conveys no strictly referential information enhances readability or the grasping of textual content in that along with all other grammatical words it announces fairly precise forms or structures, that is, it anticipates a part of the text or speech.

Spontaneous (unplanned) oral language nowadays still features systematically and throughout a large portion of Catalan-speaking areas this marker (in its various dialectal forms) before the proper names of persons, regardless of origin, culture, status or relationship with the speaker. This usage stands in contrast to Portuguese, the only other Romance language with extensive use of the article preceding names of persons, but only when the person mentioned has direct acquaintance or personal dealings with the speaker; whereas in Italian, French and Spanish the use of an article before the proper names of persons is residual, limited to very specific areas, and often connotes rusticity or a low sociocultural level.

Since the common noun includes on the whole all beings that share, conceptually, the same semantic traits, in discourse it must often be specified (by the definite article, for example) and/or complemented in a defining manner in order to identify one element among all those that might be identified in the same way. The proper name, however, denotes individual elements without having to allude to its intrinsic qualities or characteristics. It directly identifies by its own means a single, specific, known referent arising from the communicative situation, preceding discourse, or knowledge shared by sender and receiver. For this reason in the majority of languages the proper name needs no defining complements or actualization by means of an article, as can indeed be the case in Catalan as well. Nevertheless, there are discursive contexts in which a proper name might lose its denotative value of individual referent and behave much like a common noun; for instance, "a Mr. Puig," "the adolescent Monzó," "the dearly loved Joan Coromines," "the second Núria that came," "though many Llulls there may have been...," or "the Jordis have arrived." In these cases, the name proves incompatible with the personal article, which is furthermore unfeasible in the plural. Thus we cannot say, "l'entranyable en Joan Coromines," nor "N'entranyable Joan Coromines," nor "Han arribat ens Jordis."

Written Catalan does not always exhibit this oral marker we call the personal article. Indeed, the appearance of the personal article in written texts of formal and planned register dwindles when compared with spontaneous oral language use. Still, the dividing line between written and oral is today somewhat blurry (being much more sharply defined long ago); the reason is likely to be found in the audio-visual media, which has given rise to new genres and speech events straddling written and spoken language. Between the two opposing poles, spontaneous conversation on the one hand, and the written essay or news article on the other, lie a range of language events that are intermediate or hybrid, that is, they combine or interrelate oral and written language, as in radio or television scripts, theater or film performance, speeches and lectures, or dialog in literary narrative. This oral appearance within written language, or vice versa, spotlights the gradual continuum existing between these two extreme poles. Consequently, the disjunctive oral means versus written means must be fine-tuned and further distinguished by other contrastive pairs if we wish to justify numerous instances interrelating oral and written language. Indeed, we should also bear in mind criteria such as planned versus unplanned, generic topic versus specific topic, formal versus informal, and informative purpose versus interactive purpose, all of which in a variety of possible combinations and degrees of intensity have given rise to this continuum of language events. Needless to say, writers, grammarians and linguists during the first third of the twentieth century did not avail of this analysis or view of language events. Moreover, audio-visual media during that period had barely begun to develop, so the present-day continuum between the oral and written poles had not yet appeared. It is no surprise, therefore, that Ruyra, Rovira i Virgili and even Fabra, in coming to grips with the personal article in their newspaper controversy of 1925, focused almost exclusively on the identity of persons to determine whether the personal article ought to be used entertaining considerations about social status and prestige, celebrity, the era in which one lived, whether one was living or dead, Catalan or not, and so on. Not until near the end of the controversy did they bring in notions such as "high style," "topics in politics, art, science, criticism," "didactic works," and "the novelist's style versus the style of the scientific or historical essay" in contrast to ordinary spoken language.

Thus the appearance of the personal article is common in the direct speech of characters in literary narration, dialogs in films or on television and, in non-fiction, interviews with celebrities and certain kinds of press coverage of everyday events. It is not usually found, however, in written texts targeting an audience in a formal register, where the tendency is impersonal, the tone neutral, and the referential function of language prevails (often with information that is highly organised and prioritized).

Regarding literary narrative, it is noted that until the 1970s there was a tendency to omit the personal article in translations. It can be seen that although numerous narratives in translation reflect surroundings and situations that are informal and quotidian, and therefore discourse which is spontaneous and real, the translator guards against using the personal article. Surely this practice stems from the distance the translator must perceive between the societies or worlds of the stories translated and the reality which the bulk of Catalan readers live in and know (far, for instance, from the reality of Russians or down-and-out Americans). But after the 70s the use of the personal article in translations begins to take root and spread, coinciding with the spread of audio-visual media (especially television), which bring home to a vast audience societies and worlds heretofore remote, unknown or exotic, and with which this vast audience will now become acquainted. The cultural and psychological wall crumbles, bolstering the use of the personal article in translations (even in stories set in seventeenth-century China, or in present-day Chicano culture mixing American and Mexican language and culture).

Still, the use of the personal article in literary narrative (whether in translation or in the original Catalan) is not without instances generating doubt or incoherence. Some authors or translators use it off and on in the discourse of the narrator or a character in a single work. Others, by omitting it in the discourse of the narrator and using it with characters, purposely mark the roles of narrator and actor. In most cases, the forms of the personal article used are those combined in the system en and la.

The creation of Televisió de Catalunya in 1983 sparked symbolically the process of launching the Catalan language into the film industry associated with television. This ushered in the use of colloquialisms and oral language imitation in television soap opera and films shown on television by means of dubbing, subtitling or off-voicing, or directly in Catalan, now present in a medium until then reserved exclusively for Spanish. This film narrative planned beforehand in written scripts requires codifying of a colloquial language that lends credibility to speech by characters in products enjoyed through both oral and visual means, where the illusion of reality is calculated even more carefully than in literary narrative. It is entirely appropriate, therefore, that scripts in translation or written directly in Catalan systematically include this marker of spontaneous oral language, the personal article.

As to the forms of the personal article adopted, Televisió de Catalunya is moving toward drawing a distinction stemming from the existence of two types of narrative products: home produced and foreign produced. The former reflect forms of everyday life and surroundings seen by the Catalan viewer as nearby or familiar, and here the combination used are the forms el and la. Foreign produced narrative (dubbed or subtitled) usually recreates forms of life and surroundings more or less removed from those that viewers experience directly; the combination en and la is used. Thus, the alternate use of these two systems, depending on whether programs or films are home produced or foreign produced, seems to respond to a preestablished criterium, where en, while remaining a marker of informal registers and hence of oral language, would prove useful in translated works featuring forms of life and surroundings more or less foreign to the Catalan viewer (keeping in mind that en is a form being replaced more and more by el). So en is apparently becoming a marker of oral language that is more or less neutral, indicating a certain distance between the world of the viewer and the world of the fiction. On the other hand, use of the form el in the oral language of home produced programs or films would serve to strengthen the credibility of a story that seeks to reflect forms of life and surroundings that are familiar and lived in by Catalan viewers (since el is a living, widespread form at least in central Catalan, which is often used in television narrative).

En aquesta tesi s’analitzen les restriccions que la fonologia imposa sobre l'exponència del gènere. En concret, s’explora la interacció entre epèntesi i flexió nominal en el sistema clític del pallarès. Atès que la flexió s'esdevé en posició final de mot, s'argumenta que l'epèntesi s'evita en aquesta posició per tal de mantenir una estricta correspondència entre estructura morfològica i estructura fonològica. En canvi, en alguns contextos s'hi poden inserir vocals flexives per tal de facilitar la sil·labificació de la seqüència. En aquest treball s'assumeix que cada nucli sintàctic funcional projecta una posició temàtica on es realitza el gènere (Oltra-Massuet, 1999). Una aspecte clau de la proposta és la idea que els exponents de gènere són trets flotants i, per tant, la flexió es realitza en dos passos. En primer lloc, en la posició temàtica s’hi insereix una vocal subespecificada (i.e., T ↔ V) i, posteriorment, els trets flotants ([+fem] ↔ [+baix], i.e., -[a]; [–fem] ↔ [+labial,–alt], i.e., -[o]) s’ associen a la V de la posició temàtica. En l’anàlisi, emmarcada en la Teoria de l’Optimitat (TO), s’assumeix que l'ordenació de les restriccions determina la presència o l'absència superficial dels trets flotants. El femení sempre es realitza a causa d'una restricció que afavoreix l'associació del tret [+baix] (fet que implica la inserció de línies d'associació no presents a l’input), mentre que al masculí s’evita la inserció de noves línies a l’output, fet que explica la realització -[Ø] per defecte del masculí. Tanmateix, quan el gènere forma part de la composició morfosintàctica d’un clític, com en el cas del pronom masculí acusatiu de 3a persona del singular, aquests trets flotants es poden acabar associant a la V de la posició temàtica per tal de millorar l’estructura sil·làbica quan es donen certs condicionaments fonotàctics. Aquesta ‘solució morfològica’ és menys costosa que l’epèntesi inicial perquè no necessita crear una nova posició estructural o inserir nous trets. L’operació d’Empobriment (Bonet, 1991) esborra els tets de gènere del pronom acusatiu de 3a persona del plural i, per tant, els trets fonològics que li corresponen no es poden utilitzar per assolir una sil·labificació apropiada. La posició temàtica amb la vocal subespecificada es manté, però, i els trets epentètics per defecte del pallarès s’insereixen en aquesta posició, motiu pel qual la vocal rep una interpetació temàtica. Aquesta solució es prefereix a l’epèntesi inicial perquè la posició temàtica ja proporciona una posició estructural. El mateix s’aplica a d’altres clítics que no tenen trets de gènere. Tot i que el pallarès mostra interaccions morfofonològiques complexes pel que fa a l’exponència del gènere, l’anàlisi en TO que es presenta en aquesta tesi fa referència exclusiva a objectes fonològics. L’estructura morfosintàctica del sistema nominal afecta els processos epentètics però es pot continuar mantenint una modularitat estricta del sistema. A més a més, l’assumpció de trets flotants evita l’ús d’al·lomorfs de gènere (Bonet et al. 2007). Quant als noms i adjectius, el procés general que, d’una banda, realitza una vocal subespecificada i, de l’altra, realitza trets flotants de gènere, és vàlid només per a les terminacions per defecte. És a dir, qualsevol vocal que no sigui -a (femení) o -o (masculí) —si es realitza— no es pot considerar de gènere i ha de ser especificada, en canvi, a la posició temàtica de l’entrada lèxica. Per tant, els noms amb marques no regulars s’han d’emmagatzemar com a representacions complexes i la realització s’ha de fer en un sol pas. Això dóna suport a teories que suposen que un exponent o un conjunt d’exponents poden realitzar constituents morfosintàctics que apleguen més d’un node terminal (e.g., Siddiqi 2009, Caha 2009 or Bermúdez-Otero 2012).
This dissertation deals with the constraints that phonology imposes on the exponence of gender. In particular, it explores the interaction between epenthesis and nominal inflection in Pallarese Catalan clitics. Since inflection is located word-finally in Pallarese, I argue that right-edge epenthesis is avoided in order to maintain a strict correspondence between morphological and phonological structure. Inflectional vowels may be used for syllabification purposes in word-final position instead. It is assumed in this thesis that every syntactic functional head projects a postsyntactic theme position (Oltra-Massuet, 1999) where gender is realized. A key aspect of the proposal is the idea that the exponents of gender are floating features, and thus inflection proceeds in two steps. First, the theme position is spelled outwith an underspecified vowel (i.e., Th ↔ V) and, subsequently, the floating features associated with gender ([+fem] ↔ [+low], i.e., -[a]; [–fem] ↔ [+labial,–high], i.e., -[o]) are attached to the V-slot of the theme position. Couched within Optimality Theory, I argue that the constraint ranking determines whether the featural gender exponents surface or not. The feminine is always realized due to a constraint that favors parsing [+low] (which implies adding association lines that are absent in the input), whereas in the masculine the insertion of new association lines in the output is dispreferred and the features associated with [–fem] are not parsed, which accounts for default masculine -[Ø] exponence. If gender is part of the morphosyntatic compositionof a clitic, as in the 3rd person singular masculine accusative clitic, these floating features can nevertheless be attached to the V-slot of the theme position toimprove syllabic structure under certain phonotactic conditions. This ‘morphological solution’ is less costly than (regular) word-initial epenthesis because it does notneed to create a new skeletal position or insert new features. Impoverishment (Bonet, 1991) deletes gender features in the 3rd person plural accusative clitic, and thus the corresponding phonological features associated with gender cannot be used for syllabification purposes. The theme position with the V-slot is maintained, though, and the default epenthetic features of Pallarese are inserted when required by phonotactics, which forces a thematic interpretation of this vowel. This solution is preferred over word-initial epenthesis because the theme position already provides a skeletal slot. The same procedure applies to other clitics that do not bear gender features either. Even though Pallarese shows a complex morphophonological intertwining regarding gender exponence, the OT analysis presented in this dissertation makes exclusive reference to phonological objects. The morphosyntactic structure of the nominal system constrains epenthesis, but strict modularity can be maintained. Furthermore, the use of floating features in the input can dispense with gender allomorphy (cf. Bonet et al. 2007). As for nouns and adjectives, the general process that spells out an underspecified vowel in the theme position, on the one hand, and floating place features for gendervalues, on the other, is only valid for default endings. That is, vowels other than-a (feminine) and -o (masculine) —when it surfaces— cannot be considered gender markers and need to be fully specified in the theme position of lexical entries instead. Therefore, nouns with non-regular endings are stored as complex representations and phonologically realized in one single step. This supports theories that assume that one exponent (or set of exponents) can spell out whole morphosyntactic structures(e.g., Siddiqi 2009, Caha 2009 or Berm´udez-Otero 2012).

L'objectiu d'aquesta Tesi Doctoral ha estat l’establiment de la caracterització i variabilitat de la fracció orgànica i inorgànica dels materials organògens d'edat garumniana del sector central del Pirineu Català, així com les associacions organo-minerals, la valoració de les fàcies organògenes com a possibles roques mare de hidrocarburs i l'aproximació al seu medi deposicional. Els materials estudiats formen part de l'unitat estructural del Pirineu Català, corresponents al tram inferior de les seqüències garumnianes d'edat Maestrichliana, compreses en el tram organogènic de la Formació Tremp en les zones de: Berga (en l'unitat al.lòctona del Mantell Inlerior del Pedraforca) corresponent a les denominades informalment: “Fm. Margues de Perles”, “Nivell Cementos” i “Membre Margues de Sant Corneli”), Tremp (en la Conca de Tremp en l'unitat de mantells intermitjos) i Àger (unitat sudpirenaica). Les tècniques analítiques emprades han estat: a) microscopia òptica: de transmissló, de reflexió amb llum blanca (qualificació de la fracció orgànica i inorgànica, anàlisi maceràtica i mesura de la reflectància) i llum blava violada (qualificació de la fluorescència). Les dues darreres tècniques ens permetran determinar el grau evolutiu de la matèria orgànica, b) microscopia electrònica de raslreig: ens ha permès diferenciar les lasses orgàniques i inorgàniques, les seves morfologies i mesures, el reconeixement del seu quimisme ha possibilitat establir associacions organo-minerals. c) difracció de raigs X: per la determinació i caracterització de la fracción inorgànica associada a la orgànica, i quantificar les classes cristal.lines presents. d) espectroscòpia Mössbauer: emprada en la determinació de les posicions cristal.loquímiques dels àtoms de ferro per a correlacionar-lo amb la maduresa de la fracció orgànica, e) tècnica de piròlisi (“rock-eval”): ens ha informat sobre el tipus i evolució de la matèria orgànica i la seva possiblltat de generar hidrocarburs. La fracció orgànica reconeguda és fonamentalment húmica, amb absència generalitzada d'algues. Està constituïda per macerats de tipus: VITRINITIC (felinita; col.linita; telocol.linila; gelocol.linita; desmocol.linita i corpocol.linita; i vitrodetrinita); LIPTINITIC (cutinita, suberinita, fluorinita, resinita, esporinilas: pol.len i espores, bitominita, liptodetrinita i restes de liplinita algal) i INERTINlTIC (semilusinita, tusinita, macrinita, micrinita, esclerotona i inertodetrinita): ademés de terpentinita i exudatinita. Dins del grup de la Iiptinita cal destacar la nombrosa variabilitat de cossos resinítics fluorescents determinats en el Mb. Sant Corneli i en la Fm. Tremp, els de color groc-verd els atribuïm a coníferes i els taronja a angiospermes. La distribució de la matèria orgànica en els tres sectors depén de les fluctuacions que esdevenen en el medi deposíconal. Les zones Berga i Tremp contenen una fracció orgànica significativa, mentre que en Àger és poc representatiu. Aquests macerals no estroben aïllats sinò que s'associen amb d'altres de diferent grup i/o fracció inorgànica. A partir de l'anàlisi maceràtica hem establert els tipus d'associacions següents: a) nivells orgànics: Tipus I o vitro-inertinílic i TIpus II o inerto-vitrinílic. b) nivells inorgànics: Tipus III o carbonàtic; Tipus IV o argiles i Tipus V o pirític. Des del punt de vista de maduresa o estadi de transformació tèrmica de la matèria orgànica garumniana establim que la reflectància de la vitrinita té un comportament regular en totes les series analitzades. Els paràmetres mesurats permeten definir dues poblacions: a) vitrinites amb reflectància (R) mitja de 0,35 %: corresponen a les mesurades en nivells fonamentalment inorgànics. b) vitrinites amb reflectància (R) mitja de 0,45 %. Aquesta correspon a les mesurades en els nivells fonamentalment orgànics o carbonosos. A la zona de Tremp aquestes vitrinites han presentat valors de R mitja de 0,44 %, a la zona de l'Alt Berguedà la R mitja ha estat de 0.45 %, i finalment al sector d'Àger la R mitja ha estat de 0.42 %. Aquests valors ens situarien en un estadi evolutiu de diagènesi, el qual queda corroborat pels colors de fuorescéncia (grocs i verds fonamentalment) dels macerals liptinítics. Mentre que els valors de reflectància inferiors en els nivells carbonàtcs podrien explicar-se per la menor efectivitat del gradient geotèrmic sobre les restes vegetals originals, motivat per un "efecte curt-circuit” d'aquests nivells carbonàtics que impedirien la seva total evolució. El gradient geotèrmic que ha actuat sobre les restes vegetals originals ha tingut un comportament diferencial segons la natura del nivell que els conté. Un altre paràmetre necessari per classificar els carbons en el seu estadi evolutiu és el poder calorífic superior sobre combustible sec, en el nostre cas té valors superiors a 24 Mj; aquest valor, conjuntament amb els valors de reflectància de la vitrinila (<0.50%) ens permet classificar els nivells orgànogens garumnians com a carbons sub•bituminosos. Tanmateix, el paràmetre geoquímic de maduresa, obtingut per piròlisi rock-eval, de temperatura màxima té un comportament homogeni en els materials garumnians, oscil.lant al voltant dels 430ºC. El conjunt de mostres estudiades ens queda situat a l'àrea límit entre la zona inmadura i la de generació de petroli, al voltant de l'anomenada "finestra del petroli”. Els valors corresponents a COT, S, S(p), IH i IP els considerem merament indicatius, perquè tenen valors fora de l'escala del mètode, atesa la seva natura carbonosa per la qual el calibratge d'aquest mètode no està preparada. El conjunt de paràmetres determinats ens fa que considerem els materials garumnians com a potencials generadors d'hidrocarburs tipus gas en el cas que haguessin estat sotmesos a una major temperatura i/o pressió a nivells d'enterrament aproximadament superiors a 2.500 metres. La fracció inorgàrica determinada es troba en mig de la fracció orgànica (dispersao reblint cavitats cel.lulars) o bé concentrada en llits de diterent potència. El temps de formacó i la seva composició és variable i es relacionen amb l'ambient deposicional. Establim que aquesta té una distribució força monòtona i uniforme en les tres àrees i està constituïda per: siIicats (minerals d'argila: caolinita, il.lita i clorita; i quars), sofre orgànic, sulfurs (pirita), carbonats (carbonat càlcic) i sulfats (iarosita i basanita). La fracció carbonàtica és la fonamental (majoritària i més abundosa). Els carbonats localitzats en aquest estudi son propis d’un ambient d'aigues dolces, precipitats en el propi medi deposclonal que originà la torbera on tingué lloc la gènesi de la matèria orgànica. Tan sols els carbonats de la Formació Perles i Nivell 'cementos' els hi atribuim un origen marí i salobre respectivament. L'anàlisl per espectroscòpia Mössbauer ens ha permès corroborar el contingut de la fracció inorgànica rica en ferro i determinar l'oxidació natural que es produeix en algunes mostres corresponents d'una antiga mina a cel obert. Els materials inorgànics garumnians han patit un grau de transformació lleu. Els minerals de l'argila han estat sotmesos a una fase diagenètica amb prou força que ha provocat la desaparició de l’esmecita, però no ha tingut la potència suficient com per a transformar la caolinita en il.lita. Aquest darrer canvi a l’igual que el de caolinita a clorita han estat puntuals i poc significatius. Les il.lites determinades en els materíats garumnians es troben feblement cristal.linitzades. La baixa proporció d'ankerita ens indica una pobre transformació del carbonat càlcic. A les zones de l'Alt Berguedà i de Tremp hi ha correlació diagenètica entre la fracció argilosa (desaparició de les esmectites) i la matèria orgànica (reflectància 0.40-0.50%). A la zona d'Ager no s’ha pogut establir aquesta correlació per la manca de fracció argilosa. Tanmateix, establim amb el baix índex de cristal.linitat de l'il.lita que es correspon amb el baix grau evolutiu dels materials analitzats, els quals han patit pressions litostàliques poc importants, fet que també és fa patent en l'ànalisi d'espectroscòpica Mössbauer, on hem evidenciant la baixa proporció de transformació de carbonat càlcic en ankerita i la feble evolució orgànica (baixa reflectància de la vitrinita i colors de fluorescència poc intensos). Cadascuna de les anàlisis realitzades ens ha permès caracteritzar progressivament tots els nivells que formen els materials estudiats i establir les fases més representatives: inorgàniques constituïdes exclusivament per matèria mineral (Iutílic-margoses i carbonàtiques); mides formades per matèria orgànica i inorgànica (Iutilico-margoses organògenes, carbonàtiques amb partícules orgàniques i calcàries organògenes); i organògenes (vitré, claré i fusé). En l'aproximació al medi deposicional establim que el Mb. Sant Corneli i la Fm. Tremp presenten petites variacions al llarg del temps, com a resultat de canvis en els factors ambientals. En general, el medi deposicional que les originà era ric en calci i es tractaria d'una torbera pantanosa d'aigues dolces, on hi havia una bona preservació de teixits llenyosos i fluctuacions del nivell d'aigua que varen provocar l'existència de diferents episodis orgànics i d'altres d'inorgànics. Les condicions climàtiques, propies d'un clima humid i subtropical, afavoririen l'abundància d'angiospermes, arbres amb troncs gruixuts, i boscos de coniferes (taxodiaceae), riques en diferents tipus de resinites. La fluctuació de l'alcalinitat en les condicions ambientals provocarien una proliferación de bacteris sulfato-reductors. Els interbancs inorgànics indiquen episodis en els que la torbera deixa d'actuar, prescindint de la presència de matèria orgànica i dominant la formació de minerals. En ambdúes conques -Berguedà i Tremp- es produeix un increment de la fracció inorgànica cap a sostre del dipósit per acabar finalmenl en nivells totalment inorgànics. Aquest esdeveniment indica un trencament de l'equilibri que fins llavors es mantenia entre la formació de carbó i la subsidència de la conca de sedimentació on es constituia. La similitud de tots els paràmetres en els tres sectors estudiats suggereix que en el moment de la seva constitució formaven part d'una única conca sedimentària, possiblement emplaçada molt més al nord.
This Ph.D. Thesis studies the bottom of Garumnien deposition sequence, specifically Tremp Formation, in Central Pyrenean: Berga, Tremp and Ager areas. Organic matter is humic from terrestrial plants, with five resinite groups. Its origin is probably related to their botanical properties and pre- and post-depositional conditions. lnorganic matter of sediments are carbonates; a wide range of accessory are sulphides, silica and clay minerals (kaolinite, iIIite and chlorite). Some minerals could be detritals, while pyrite and some kaolinite are early authigenic; infilling cell lumens or replacing cell walls. Pyrite may be also epigenic. Maturity and source rock potential of organic rich beds in the Garumnian sequences have been investigated using reflected light microscopy. The results have been compared with other maturity parameters (rock-eval, calorific value and diagenetic mineral matter). The vitrinite reflectance (Ro 0.35-0.45%) and the maximal temperature (430ºC) are low and homogeneous in all different areas. These values indicate the samples are rank from immature diagenetic state bordering mature, near to the oil window. There is a correlation between the diagenesis of mineral matter with the organic one. The parameters: calorific value major to 24 MJ and the vitrinite reflectance minor to 0.50% involve the rank classification of Garumnian coal with subbituminous. The macerals are not isolated; they are associated with others and with mineral matter in different proportions: produced by various paleo-environments of coal deposition related to the depth of water. In this study we distinguish five types of associations: vitri-inertinite, inerti-vitrinite, carbonate, argilite and pyrite. Usually these types are inter levels as the result of the different depositional environment depositonal. So you may establish that exist different interbedded the inorganic facies, mixed facies and organic facies. The macerals in the coal subbituminous indicate that the coal-forming peal is accumulated in a predominantly forest, moor swamp environment. The liptirite assemblage suggests that a subtropical and humid climate existed during depositional of the coal. The organic matter decrease within the sedimentary sequence to the uppermost deposits analysed. Paleoenvironments were similar in the Berga, Tremp and Ager areas, it is possible this were part of the same basin located more to the North.

Aquesta tesi pretén analitzar el comportament sintàctic dels verbs de canvi d'estat en llengua catalana respecte de la participació en l'alternança causativa i oferir una proposta teòrica de les representacions sintàctiques de la variant causativa i de l'anticausativa, així com de les construccions que s'hi relacionen (passiva perifràstica, passiva pronominal i mitjana). La tesi pretén, doncs, donar resposta a diferents preguntes com ara, per exemple, quins són els verbs que participen de l'alternança causativa en català i quins són els factors que determinen que un verb de canvi d'estat alterni, si és que n'hi ha cap; quina és la relació estructural entre les dues construccions alternants, si és que una deriva de l'altra; quina és la relació amb les construccions de passiva i mitjana; quin és el paper del clític pronominal se que prenen les variants anticausatives de l'alternança en català, i quina és la representació sintàctica corresponent a les construccions analitzades i si aquestes mantenen un component de CAUSA en aquesta representació. El marc teòric adoptat és el de la Morfologia Distribuïda, i concretament partim de la proposta neoconstruccional, i no derivacional, d'Alexiadou, Anagnostopoulou & Schäfer (2015) per revisar-la lleugerament i fer una proposta que doni compte del comportament empíric dels verbs de canvi d'estat en català pel que fa a l'alternança. Així doncs, en primer lloc analitzem la participació en l'alternança dels verbs de canvi d'estat, a partir de les classificacions que s'han proposat per a aquest tipus de verbs. En l'anàlisi proposem que les construccions causatives amb un subjecte agentiu no alternen i que la corresponent construcció intransitiva s'ha d'entendre com de passiva pronominal. Així mateix, i de manera important, demostrem que els verbs de canvi de causa interna, contràriament al que s'ha mantingut tradicionalment, també alternen en català, tot i que amb restriccions pel que fa al subjecte de la variant causativa, fenomen que analitzem a partir de la Direct Causation Condition de Rappaport Hovav & Levin (2012) i Rappaport Hovav (2014). Posteriorment analitzem els tipus d'anticausatius en català: els que prenen sempre el clític pronominal en la variant anticausativa, el que no el prenen mai i els que el poden prendre o no. La conclusió és que hi ha molt pocs verbs en català que no prenen el clític o que el prenen opcionalment, i que la hipòtesi segons la qual és el grau d''espontaneïtat amb què el parlant concep un esdeveniment el que determina la participació en l'alternança i si es pren o no el clític (Alexiadou, 2014c; Haspelmath, 1993; Haspelmath et al., 2014; Heidinger, 2015, o Schäfer, 2008) només es pot adoptar com a tendència. A continuació analitzem el comportament dels verbs alternants respecte de la legitimació d'adjunts que indiquen causa, especialment de la legitimació de l'adjunt per si sol, i de les construccions anticausatives amb un datiu lliure. Totes dues anàlisis ens permeten concloure que tant la variant anticausativa com la causativa no tenen un component de CAUSA en la seva estructura sintàctica i que el significat causatiu és estructural. Pel que fa a la proposta teòrica indiquem sis estructures sintàctiques per donar compte de les construccions de l'alternança i de les que s'hi relacionen, a partir de la combinació dels nuclis Voice, Middle i Passive amb el nucli esdevenimental v i l'arrel. En aquest sentit, postulem que les arrels s'incrusten lliurement en aquestes estructures i que és postsintàcticament que el component enciclopèdic determina si les construccions són acceptables o fracassen. En aquest sentit indiquem la necessitat d'un principi cognitiu que doni compte de la legitimació de les construccions causatives amb verbs de canvi de causa interna.
This thesis intends basically to analyse the syntactic performance of the change of state verbs in Catalan language regarding the involvement in the causative alternation, and moreover to offer a theoretical approach of the syntactic representations of both the causative and the anticausative variation, as well as of their implicated constructions (periphrastic passive, pronominal passive, and middle). The thesis intends, then, to answer different questions such as which verbs take part in the causative alternation in Catalan, and which factors, if any, may determine that a change of state verb may alternate; which structural relation may exist between both alternative constructions, if one derives from the other one; what relation may be with the passive and middle constructions; what role may have the pronominal clitic se, and last but not least which is the syntactic representation related to the analysed constructions and whether these ones maintain a CAUSE component in this representation. The theoretical framework used is that of Distributed Morphology, and we take the neoconstructional proposal as the starting point, not the derivational one, by Alexiadou, Anagnostopoulou & Schäfer (2015), in order to slightly revise it and make a proposal which may consider the empirical behaviour of change of state verbs in Catalan in regards of alternation. Therefore, we will firstly analyse the participation in alternation of change of state verbs, from the classifications being proposed for this kind of verbs. In the analysis we propose that the causative constructions with an agent subject do not alternate, and that the corresponding intransitive construction has to be understood as a pronominal passive. Contrarily to what has been traditionally claimed, it is strongly demonstrated that change of state verbs of internal cause also alternate in Catalan, even though with some restrictions when it comes to the subject of the causative variation, a phenomena that we analyse from the Direct Causation Condition by Rappaprot Hovav & Levin (2012) and Rappaport Hovav (2014). Later on, we analyse the kinds of anticausatives in Catalan: those which always take the pronominal clitic in thecausative variant, those which mat take it ornot. The conclusion is that there are very few verbs in Catalan which do not take the clitic or take it optionally, and that the hypothesis according to which it is the degree of spontaneity with which the speaker conceives an event which determines the participation in the alternation and if it takes the clitic or not (Alexiadou, 2014c; Haspelmath, 1993; Haspelmath et al., 2014; Heidinger, 2015; Schäfer, 2008) can only be adopted as a trend. Next, we analyse the behaviour of the alternanting verbs in relation with the license of adjuncts which show cause; especially the license of the adjunct per si sol, and the anticausative construction with a free dative. Both analyses allow us to conclude that as the anticausative variant as the causative one do not have a CAUSE component in its structures, and that the causative meaning is in fact structural. As regards the theoretical approach, we point out six syntactic structures to account for the constructions of alternation and those related to them, from the combination of the nucleus Voice, Middle, and Passive with a little v and the root. In this sense, we postulate that the roots are freely embedded in these structures, and that that it is postsyntactically the fact that the encyclopaedic component determines if the constructions are accepted or fail. As a result, we show the need of a cognitive principle which accounts for license of the causative constructions with change of state verbs of internal cause.

L'objectiu d'aquesta tesi és definir el concepte d'esdeveniment i fer una proposta sobre la representació dels esdeveniments en la llengua catalana. El treball combina la revisió de bibliografia semàntica, sintàctica, pragmàtica, i de filosofia del llenguatge amb l'anàlisi qualitativa de quinze textos orals del Corpus de català contemporani de la Universitat de Barcelona.
Els capítols 2 i 3 defineixen els criteris bàsics per a la caracterització dels esdeveniments. El capítol 2 distingeix les relacions objectives entre les entitats que participen en una situació, de la visió subjectiva que té el parlant d'aquestes relacions, i situa la tesi en relació amb la segona perspectiva. En el capítol 3 es revisen deu tipologies d'esdeveniments, entre les quals Vendler (1957), Mourelatos (1978), Pustejovsky (1991) i Jackendoff (1991). Aquest capítol mostra que la major part dels criteris que tenen en compte aquests autors es poden agrupar en dues nocions bàsiques: la DIMENSIONALITAT (de la qual formen part la perfectivitat, la telicitat, la idea de límits i la quantificació) i la DIRECCIONALITAT (que es relaciona amb la propietat de dinamicitat i amb la idea de canvi d'estat). Sobre la base d'aquests dos paràmetres, es proposa una tipologia de quatre esdeveniments bàsics: (a) ESTATS DIMENSIONALS, (b) ESTATS NO DIMENSIONALS, (c) PROCESSOS i (d) ACCIONS.
El capítol 4 s'ocupa de la representació oracional dels esdeveniments. Aquest capítol parteix de la hipòtesi que la flexió temporal (aspecte i temps) domina els altres constituents de l'oració en la representació dels esdeveniments, i que quan la flexió és no marcada la representació depèn de la combinació de les propietats semàntiques del predicat, els arguments i els adjunts. Per comprovar aquesta hipòtesi, s'analitza, en primer lloc, la relació entre, d'una banda, els paràmetres de conceptualització dels esdeveniments i, d'altra banda, l'aspecte i la localització temporal (que inclou el temps, l'orientació i la distància temporal), que són codificats en la flexió verbal. La conclusió a què s'arriba és que els aspectes són diferents manifestacions de la dimensionalitat i de la direccionalitat, mentre que la localització temporal és una relació díctica entre la situació i un punt de referència en el temps. En segon lloc, es fa una caracterització del significat fonamental del present i dels pretèrits de mode indicatiu en català i es mostra de quina manera aquests temps contribueixen a la representació oracional dels esdeveniments.
En tercer lloc, i sense cap pretensió d'arribar a conclusions definitives, es fan algunes reflexions sobre la contribució de predicats, arguments i adjunts a la representació dels esdeveniments. Es defensa la idea que els adjunts aspectuals determinen el tipus d'esdeveniment que codifica l'oració, mentre que els adjunts temporals afecten només la localització temporal. Quan l'oració no conté adjunts aspectuals, el predicat i els arguments representen composicionalment la visió que té el parlant de la situació.
El darrer capítol de la tesi, previ a les conclusions, tracta la representació textual dels esdeveniments. Aquest capítol evidencia que la dimensionalitat i la direccionalitat que el parlant atribueix a la situació que vol descriure no es representen només en els nivells morfològic, lèxic i oracional, sinó que condicionen, també, l'organització del discurs. En primer lloc, la dimensionalitat es manifesta en la distinció entre la presentació sintètica i l'analítica de les situacions, així com en la relació de coherència aspectual entre les oracions que descriuen analíticament una mateixa situació. En segon lloc, la direccionalitat determina, entre d'altres factors, l'ordre en què el parlant presenta les situacions que mostren aspectes d'un mateix esdeveniment. Al mateix temps, aquest capítol explora l'estructura informativa del text, que té relació amb la forma de recuperació (sintètica o analítica) dels esdeveniments.
The purpose of this dissertation is presenting a unified account of events and their representation in Catalan sentence and discourse. The work combines philosophical, semantic, syntactic, and pragmatic approaches to eventuality, aspect and tense.

Events are defined as ways of conceptualizing world experience on the basis of two primitive parameters, DIRECTIONALITY and DIMENSIONALITY, which include most of the semantic properties traditionally attributed to situation types. It is said that directionality depends on the cognitive capacity to perceive movement, which is related to the properties of dynamism or process in time, and change of state. On the other hand, dimensionality is said to depend on the cognitive ability to see objects, concepts and situations (dimensionally). The properties of perfectivity, telicity, bounding, and quantification are related to this primitive.

In Catalan sentences, dimensionality is coded by verbal aspect morphology, while directionality depends on the lexical meaning of the verb. Temporal location morphology (which includes tense, orientation, and temporal distance) does not mark dimensionality nor directionality, but relates deictically a described situation to a reference time. However, anterior tenses are pragmatically interpreted as non dimensional. Whenever verbal forms are not marked for aspect, nor for anteriority, the speaker's view of a situation is coded compositionally, i.e. by the combination of the eventual meaning of predicate, arguments and adjuncts. In discourse, dimensionality determines whether a situation is described synthetically or analytically. In analytical representations, the dimensionality of each substitution is conditioned by the dimensionality of the whole. At the same time, the directionality of the event determines (among other factors) the order of sentences in a discourse unit.

L’objectiu general d’aquesta tesi és l’estudi de les característiques reproductives del mascle i de la femella del burro Català per aplicar tecnologies reproductives que potenciïn la seva cria i evitin l’extinció d’aquesta raça de burro. El primer treball va estudiar el comportament sexual, les característiques del cicle estral i la predicció de l’ovulació en la burra Catalana. Els signes de zel més característics observats en les burres foren l’obertura i tancament de la boca junt amb l’extensió de les orelles enrere, orinar i vulvejar. Es va determinar que la durada del cicle estral era de 24.9 ± 0.3 dies, on el zel tenia una durada de 5.6 ± 0.2 dies. Les ovulacions es produïen amb un diàmetre mig preovulatori de 44.9 ± 0.5 mm i es va observar un percentatge elevat d’ovulacions múltiples (44.3%). La combinació dels següents paràmetres: diàmetre fol·licular, textura fol·licular i comportament de zel van determinar-se com els millors predictors de l’ovulació. El segon treball va estudiar l’efecte de la dilució i la centrifugació del semen (dos mètodes d’eliminació del plasma seminal) sobre la viabilitat, la motilitat i l’estructura subpoblacional mòtil del semen de burro Català refrigerat a 5ºC durant 24, 48 i 72h. Es va observar que la centrifugació o una ràtio de dilució elevada (1:10) eren els tractaments que mantenien més òptimament la viabilitat espermàtica durant les primeres 48h de refrigeració. L’estructura de 4 subpoblacions espermàtiques mòtils es mantenia amb la dilució o centrifugació, ara bé, només les mostres centrifugades després de 24h de refrigeració (5ºC) mantenien exactament la mateixa proporció d’espermatozoides en cada subpoblació que les mostres de semen fresc. El tercer treball va avaluar els canvis en la viabilitat i la motilitat que pateixen els espermatozoides de ruc Català durant la refrigeració (2h) i posterior centrifugació a tres temperatures diferents (5, 15 i 20ºC). En tots els tractaments es van mantenir les 4 subpoblacions mòtils del semen del ruc, observant que la refrigeració i centrifugació a 20ºC era la que mantenia l’estructura subpoblacional espermàtica més similar al semen fresc de burro Català. El quart estudi va valorar els efectes de la congelació-descongelació del semen de burro Català en comparació amb el semen de porc, sobre l’estructura subpoblacional mòtil i la viabilitat dels espermatozoides. Les característiques de motilitat dels espermatozoides de burro i de porc van respondre de manera molt diferent al procés de congelació-descongelació, mantenint però en els dos casos l’estructura de 4 subpoblacions mòtils. Els canvis en els valors mitjans de motilitat en les dues espècies estudiades es van deure sobretot, a canvis en les proporcions dels espermatozoides inclosos en cada subpoblació específica. En l’últim treball es va desenvolupar un model per avaluar la funcionalitat espermàtica del semen fresc i congelat de burro Català mitjançant l’interacció dels espermatozoides amb oòcits bovins lliures de zona pel·lúcida. Els espermatozoides de burro van ser capaços de fusionar-se amb l’oolemma i descondensar-se i formar el pronucli masculí (85-94%). Es va observar que les mostres de semen fresc i descongelat amb una viabilitat elevada (>60%) tenien índex de penetració superiors a les mostres amb viabilitat baixa (<40%). Així doncs, es van obtenir correlacions positives significatives (P<0.01) entre el percentatge de fecundació i la viabilitat (r=0.84), i també amb alguns paràmetres de motilitat (VAP, r=0.56; VCL, r=0.61; and mean ALH, r=0.68). En conclusió, una predicció adequada de l’ovulació de les burres, juntament amb l’utilització dels mètodes òptims de maneig i congelació del semen de ruc Català contribuiran positivament a l’aplicació de tecnologies reproductives en programes de cria que ajudin a evitar l’extinció d’aquesta raça.
The aim of this work is the knowledge of Catalonian donkey reproductive features of its females and males in order to apply reproductive technologies to maximize the production of live foals and help conserve the breed. In the first work we studied the reproductive behaviour, oestrous cycle characteristics and indicators that predict the moment of ovulation of the Catalonian donkey. The main signs of oestrus detected were mouth clapping, urinating and contraction and relaxation of the labia of the vulva with eversion of the clitoris. The length of the oestrus cycle was 24.9 ± 0.3 days, with oestrus itself lasting 5.6 ± 0.2 days. The mean diameter of the preovulatory follicle at day -1 was 44.9 ± 0.5 mm and we observed high incidence of multiple ovulations (44.3%). The combination of follicle size, follicle texture and oestrous behaviour were the best predictors of ovulation. In the second study we evaluated the effects of dilution and centrifugation (two methods of reducing the influence of the seminal plasma) on the survival of spermatozoa and the structure of motile sperm cell subpopulations in refrigerated Catalonian donkey semen at 24, 48 and 72h. At 48h, more surviving spermatozoa were seen in the more diluted (1:10) and in the centrifuged semen samples. The four donkey motile sperm subpopulations were maintained by refrigeration and centrifugation, moreover only centrifuged samples and only at 24h (5ºC) showed exactly the same motile sperm subpopulation proportions as recorded for fresh sperm. In the third work we assessed the effect of three storage temperatures (5, 15, 20ºC) on the survival and motility of Catalonian donkey sperm during transport (2h) to the laboratory for centrifugation. All treatments maintained the four motile sperm subpopulation, but 2h of storage at 20ºC followed by centrifugation was the treatment that maintained subpopulation structure more similar than fresh samples. In the fourth study we evaluated the influence of freeze/thawing on motile sperm subpopulations and sperm viability in ejaculates from two phylogenetically different mammalian species, boar and donkey. Boar and donkey sperm respond very differently in their mean motion characteristics to freezing/thawing, this process did not change the existence of a 4-subpopulations structure in the ejaculates. Motility changes induced by freezing/thawing protocol are especially linked to changes in the specific percentage of each of the motile sperm subpopulations. In the last work we studied the interaction between fresh/frozen-thawed donkey spermatozoa and zona pellucida (ZP)-free bovine oocytes in an attempt to develop a model for assessing cryopreserved Catalonian donkey sperm function. The donkey spermatozoa were able to fuse with the oolema and even to decondense and form the male pronucleus (85-94%). Fresh or frozen-thawed high viability (>60%) spermatozoa had higher penetration percentage than fresh or frozen/thawed low viability (<40%) spermatozoa. A significant positive correlation (P<0.01) was detected between percentage fertilization and viability (r=0.84), and between percentage fertilization and certain CASA parameters (VAP, r=0.56; VCL, r=0.61; and mean ALH, r=0.68). In conclusion, the exact moment prediction of ovulation in Catalonian jennies and adequate donkey semen manipulation and cryopreservation should have a positive impact upon the reproductive technologies application. Such knowledge should help maximize the production of live foals and help conserve the breed.

La relació de la població local amb el riu ha sofert profundes transformacions al llarg del segle XX, cosa que, inevitablement, ha influït en la percepció i significació que aquesta població anava donant a l'Ebre.

A principis de segle, el riu era un recurs molt aprofitat: via de comunicació, font de matèries primeres, d'energia hidràulica, d'aigua per a reg i consum domèstic i, fins i tot, escenari de celebracions i actes lúdics. Existien una sèrie d'oficis que implicaven una important ocupació del medi fluvial: llaüters, raiers, barquers, pescadors i guardes del canal (o "canaleros") compartien un mateix espai, amb interessos de vegades contraposats. Aquesta intensa vida al voltant del riu per força havia de generar una rica sociabilitat i convertir l'Ebre en un dels principals llocs on es desenvolupaven les relacions personals.

Més tard, tota una sèrie de factors, que culminen cap allà a la dècada dels 60 del segle XX, releguen l'Ebre a l'oblit: la decadència de la navegació; la desaparició de la pesca per al consum, la dels cistellers i dels canyissers; l'arribada de l'aigua corrent a les cases... És, senzillament, com si el riu no existís; durant vint o trenta anys els riberencs "viuen d'esquena al riu". Gairebé no se'n parla, perquè no té els efectes beneficiosos que hem descrit abans però tampoc en té de negatius ja que, amb la construcció dels pantans, es redueixen dràsticament les riuades. D'altra banda, el procés porta aparellada també una desvalorització i un menyspreu de l'Ebre, basats en el sorgiment de la consciència de contaminació i de deteriorament del medi.

A la dècada dels 90, el riu torna a prendre valor, però és un valor diferent: ara és un recurs turístic. El Pla de Navegabilitat, amb poca acceptació entre la població local i resultats discutibles, iniciarà aquesta tendència, que s'anirà consolidant per diferents camins. Es tracta d'una mirada més activa sobre l'Ebre que es troba fonamentada en el potencial lúdic i paisatgístic del medi fluvial, i que servirà per a construir l'embrió de la nova identitat ebrenca.

Però l'autèntica recuperació de la importància perduda no tindrà lloc fins a l'any 2000, amb l'inici de les mobilitzacions contràries al PHN. Les Terres de l'Ebre viuen una resposta sense precedents que recuperarà velles imatges del riu, algunes d'elles reformulades, però que també en farà sorgir de noves. En aquesta darrera etapa, els postulats teòrics, de caire ecologista, es fusionen amb antigues idees sobre el paper del riu Ebre i donen lloc a una nova construcció social de l'Ebre en la qual es combinen vells i nous símbols: els ebrencs s'han adonat que el riu que els volien "prendre" és l'element bàsic de la seva identitat. Des d'ara, l'Ebre recupera la seva centralitat.

El resultat ha estat una mirada més respectuosa sobre el riu per part dels autòctons, que ara és percebut com una riquesa que cal preservar i transmetre a les generacions futures. Els coneixements directes del medi, procedents de la interacció i de la transmissió oral, van sent substituïts pels que procedeixen d'una representació més àmplia i fonamentada en textos científics, ja que el context ecologista global afavoreix aquest tipus de concepció del riu. Si per als avantpassats el riu constituïa un modus vivendi, per als ebrencs actuals el riu no és un recurs per a explotar sinó per a conservar.
The relation between the local population and the river has suffered deep transformations along the 20th century, which, unavoidably, it has influenced on the perception and signification that this population kept on giving in the Ebre.

At the beginning of century, the river was a useful resource: communication route, source of raw materials, of hydraulic energy, of water for irrigation and domestic use and, even, place of celebrations and ludic ceremonies. There were some professions that implied an important occupation of the fluvial environment: "llaüters", "raiers", "barquers", fishermen and canal guards (or "canaleros"). They shared a same space and their interests were sometimes opposed. This intense activity in the river inevitably generated a rich sociability and converted the Ebre into one of the main places where the personal relations were developed.

Later, some factors, that culminate in the 60's of the 20th century, caused the Ebre's forget: the navigation decadence; the fishing disappearance, that of the basket makers and of the "canyissers"; the introduction of the running water in home... The river did not exist; for twenty or thirty years the "riberencs turn away from the river". People do not speak about the river: it does not have beneficial effects but either it does not have negatives (the reservoirs constructions have reduced drastically the floods). On the other hand, the process involves also an undervalue and a contempt of the Ebre, based on the coming of the pollution consciousness and of environment ruin.

In the 90's the river takes value again. It is a different value: now it is a touristic resource. The "Pla de Navegabilitat" is unsuccessful and their results are debatable, but it will begin this trend, which will be consolidated by different ways. It is a look more active about the Ebre that it is founded in the ludic and landscape potential of the fluvial environment and that will be useful to constructing the germ of the new "ebrenca" identity.

The authentic revival of the lost importance will take place in the year 2000 during the mobilizations against the PHN. The "Terres de l'Ebre" experienced an answer without precedents that will retrieve old images of the river, some of them reformulated, but it will also take place the appearance of new images. In this last stage, the theoretical postulates, of environmental look, mixed with ancient ideas about the Ebre's role. Old symbols and new symbols cause a new social construction of the Ebre: the "ebrencs" have noticed that the river is the basic element of its identity. The Ebre retrieves its centrality.

The result has been a more respectful look about the river by the native population, which now it is see like a good that must be preserved and transmitted to the future generations. The direct knowledge of the environment, coming from the interaction and of the oral transmission, is substituted for those that proceed of a more extense representation founded in scientific texts. The global environmental context favours this sort of river's conception. For the ancestors the river was a modus vivendi; for the contemporary "ebrencs" the river is not a resource to explode but to preserve.

El desenvolupament que han tingut recentment els programes d'alineació de corpus bilingües obre noves perspectives en l'estudi dels textos d'especialitat. La seva utilització permet contrastar i evidenciar diferències discursives entre textos especialitzats paral·lels en llengües diferents, fet que constitueix un benefici a l'hora de tractar el coneixement comparatiu entre un i altre discurs. Tanmateix, la formalització d'aquest coneixement resulta una tasca complexa i així ho demostren els casos de soroll en els resultats dels programes.

Partint d'un corpus de textos jurisprudencials paral·lels catalans i castellans i utilitzant el programa ALINEA, fem un estudi descriptiu de detall sobre les diferències discursives entre els textos jurisprudencials catalans i castellans per tal de formalitzar el coneixement comparatiu del discurs jurídic (jurisprudencial) català i castellà. Establim una tipologia dels fenòmens lingüístics propis d'aquest discurs que poden generar alineacions insatisfactòries, n'estudiem les causes i fem una proposta de tractament lexicogràfic i d'estratègies complementàries (regles lingüístiques) per millorar els resultats de l'alineació d'aquest tipus de textos.
Recent development in alignment programs of bilingual corpora open horizons in studies about specialized texts. Its use let to contrast and to show discoursive differences between parallel specialized texts in different languages. This constitues a benefit in the treatment of comparative knowledge between one discourse and the other. Nevertheless, the formalization of this knowledge is a complex task and, so, the cases of noise in the results of the programs show it.

Considering a corpus of Catalan and Spanish jurisprudencial parallel texts and using the ALINEA program, we present a descriptive study of detail about the discoursive differences between Catalan and Spanish jurisprudencial texts in order to formalize the comparative knowledge of Catalan and Spanish legal (jurisprundencial) discourse. We set a typology of own linguistic phenomena about this type of discourse which can generate non satisfactory alignments, we study the causes of this and we make a proposal of lexicographic treatment and of supplementary strategies (linguistic rules) in order to improve the results of the alignment of this type of texts.

La tesi analitza la trajectòria artística i institucional de l'Orfeó Català vinculada al moviment catalanista, des de la seva creació fins a la reapertura de l'entitat després de la Guerra Civil.

L'Orfeó Català va ser creat a 1891 per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives. En pocs anys va esdevenir model i estendard del renaixement musical català, gràcies al treball dels músics que col.laboraren amb Lluís Millet per fomentar la música catalana, així com per fer conèixer les grans obres del repertori coral universal. Com a entitat l'Orfeó Català posà les bases per instaurar un moviment musical català a través de la creació de la Revista Musical Catalana (1904-1936), la Festa de la Música Catalana (1904) i la construcció d'un auditori propi: El Palau de la Música Catalana (1908), instruments necessaris, entre altres, per a la normalització de la vida musical, i que li van permetre liderar durant molts anys el món musical català.

Tanmateix, en els primers anys de existència, l'Orfeó Català, va esdevenir símbol del Catalanisme Unitàri, en aconseguir, per mitjà de la cançó popular, fer arribar al poble el sentiment de comunitat nacional. Les visites periòdiques a les poblacions catalanes, hi van contribuir a la creació d'orfeons i cors locals, que seguiren la seva empremta musical i catalanista. A partir de 1901, l'Orfeó Català segueix el programa de la Lliga Regionalista i la seva estrategia moderada i possibilista respecte al fet nacional català. La nostra recerca evidencia ben clarament la vinculació de l'Orfeó Català a l'evolució social del catalanisme polític, i també el posicionament ideològic, conservador i religiós, pel que pren partit en totes i cadascuna de les conjuntures analitzades.

La vinculació cultural i artística de l'Orfeó Català a la història del nostre país i també a l'ambit europeu, és un altre dels elements que hem analitzat en la nostra recerca. Tot i les possibles mancances, el nucli artístic que consolidà l'Orfeó Català, va instaurar un moviment musical català, en gairebé tots els gèneres (si exceptuem el teatre líric), i estaments necessaris per a possibilitar les bases d'una veritable escola nacional.

Aconseguí tanmateix, crear un nou model associatiu popular: els orfeons, model divers a les societats corals claverianes i als orfeons populars que, en paral.lel, es constituïen a Europa. El model orfeònic instaurat per Lluís Millet, acomplia al mateix temps la funció educadora a través de la música, i el perfeccionament artístic dels seus cantaires; fet que propicià el desenvolupament d'un repertori ampli i divers que incloïa desde la senzilla cançó tradicional, a les grans composicions polifòniques i simfòniques de la música universal. Aquest moviment que creix progressivament entre 1900 i 1917, contribuirà poderosament a propagar arreu de Catalunya els ideals cívics, ètics i estètics, defensats per l'Orfeó Català desde els seus orígens. Els cors aproparan aquesta visió identitària a la societat catalana, i de retruc facilitaran la conversió del catalanisme en un moviment nacional, que segueix l'ideari de la Lliga Regionalista.

La darrera etapa analitzada, descobreix les dificultats d'adaptació i supervivència de l'entitat a partir de la Dictadura de Primo de Rivera. Una etapa que continua amb la
II República, la Guerra Civil i la Postguerra, en circumstàncies molt diverses, però que tenen en comú la desaparició, en l'espai polític, d'aquell esperit nacionalista, conservador i religiós que havia donat origen i creixença a l'entitat.
"THE ORFEÓ CATALÀ: CHORAL SONG AND CATALANISM (1891-1951)".


The "Orfeó Català" is the most important choir association in Catalonia. Given the musical, cultural, and even political importance of the choral music movement in Catalonia. This choral society was founded in 1891 by Lluís Millet and Amadeu Vives.

At first, the "Orfeó Català" establishes the basis to restore a musical catalan movement with the "Revista Musical Catalana" edition (1904-1936), the "Palau de la Música Catalana" edification (1904-1908), and the "Festa de la Música Catalana" (1904-1921), celebration. These are some instruments that the musical world needed to normalize the musical life in Barcelona and Catalonia.

The "Orfeó Català" visited Catalan' towns and villages, and became a symbol of catalanism. They are collaborating in the foundation of another choral societies in Catalonia and they are guiding this movement. They get to transfer a common nationalism with the popular song. In this way, the "Orfeó Català" also gets to consolidate national and international prestige; but also there are some difficulties with the Spanish administration, especially in the Primo de Rivera's dictatorship, the Civil War, and the Franco's dictatorship.

This thesis provides an overview of the history of the "Orfeó Català", to link with Catalonia's cultural history, and explains that the role of the Orfeó Català has been paramount for the national music and for the catalan national spirit in the twentieth century.

Manuela Narváez Ferri, July 2005.

La tesi Els sufixos verbalitzadors del català. Relacions semàntiques i diccionari és un treball interdisciplinari en què intervenen aspectes de morfologia i semàntica lèxiques i lexicografia, que té un objectiu doble: d'una banda, analitzar els verbs sufixats de manera que quedin recollits els punts de divergència i de contacte entre els diversos verbs, i de l'altra, proposar una representació lexicogràfica per als sufixos verbalitzadors en forma de prototip de diccionari. Amb aquest objectiu, es parteix de la premissa que és important que els afixos en general, i els sufixos verbalitzadors en particular, passin a formar part de la macroestructura del diccionari, per tal de millorar les definicions lexicogràfiques de les entrades que els contenen.



Així, s'analitzen com a objecte d'estudi les sèries derivatives verbals coradicals, és a dir: verbs que comparteixen la mateixa base, però que es construeixen per mitjà de processos diferents, ja que el fet de confrontar els diversos elements que forman una sèrie derivativa havia de permetre precisar quines són les característiques de cada procés i/o cada sufix, i, en concret, quines són les diferències semàntiques i sintàctiques que hi ha entre cada element. El treball aconsegueix establir tres tipus de factors que expliquen que no es donin sèries sinonímiques completes en els verbs construïts per sufixació: pragmàtics, temàtics i distribucionals.



La proposta de representació lexicogràfica dels sufixos analitzats es presenta dins d'un projecte futur de Diccionari d'afixos. Aquesta representació intenta millorar la dels diccionaris existents, sistematitzant les informacions de cada afix i incloent-hi les relacions semàntiques que s'estableixen entre les paraules construïdes del mateix tipus i les regles que les construeixen.
The dissertation Els sufixos verbalitzadors del català. Relacions semàntiques i diccionari (en.: The verbalizing suffixes of Catalan. Semantic relations and dictionary) is an interdisciplinary work, where aspects of lexical morphology, lexical semantics and lexicography are involved. The work has a double goal: first, to analyze the verbs to determine the points of divergence and contact among them, and second, to propose a lexicographic representation for the suffixes in a prototype of dictionary. We started from the premise that it is important that affixes in general, and the verbalizing suffixes in particular, should be part of the macrostructure of the dictionary, in order to improve the lexicographic definitions of the entries that contain them.



Thus, verbal derivative strings are analized, but only those verbs that share the same base, but built by different processes. We thought that to confront the several elements that form a derivative string will allow us how to determine which are the characteristics of each process and/or each suffix, and, in particular, which are the semantic and syntactic differences that exist between each element. The work achieves to establish three types of factors that explain why complete synonymic strings do not exist: pragmatic, thematic and distributional.



The proposal of lexicographic representation for suffixes is shown in a future project of Dictionary of affixes. This representation attempts to improve that of the published dictionaries, giving the information of each affix systematically and including the semantic relations that are established between the words built by the same rule.

Amb aquest treball pretenem contribuir a l'estudi de les espècies de turbel.laris policlàdides del litoral català. Atesa la poca informació existent sobre aquest grup, efectuem un gran nombre de talls histològics per conèixer millor la seva anatomia interna i d'aquesta manera realitzar una correcta identificació posterior de les espècies estudiadades. Amb l'ajut de diverses tècniques de conservació (la manipulació dels exemplars ha estat molt laboriosa per raó de la seva fragilitat) hem pogut preparar un nombre suficient d'exemplars per al seu estudi.

S'ha seguit una pauta estacional en la captació de mostres, i a més s'ha recollit informació sobre la fondària i els llocs de mostreig escollits, per poder reflectir les batimetries i la seva distribució horitzontal.

Gràcies al material seleccionat, s'han pogut descriure les diverses espècies de policlàdides que s'han trobat i s'ha elaborat una clau dicotòmica per a identificar les famílies i subfamílies existents. Els experiments realitzats amb alguns exemplars que s'han mantingut vius han permès obtenir informació particularment valuosa sobre el seu comportament.

En resum, hem contribuit a omplir la llacuna que fins ara existia sobre l'estudi d'aquesta qüestió, i de pas esperem que la present tesi serveixi com a eina de treball per a tot aquell que vulgui endinsar-se en l'estudi dels turbel.laris policlàdides.

Aquesta tesi doctoral pretén, superat ja el 75è aniversari del seu assassinat, contribuir a la recuperació de la figura d'Andreu Nin, traductor. Per aconseguir-ho, ens hem plantejat un doble objectiu: d'una banda, mostrar i analitzar el conjunt de l'obra de traducció de Nin, com també la recepció crítica, per tal de reivindicar la importància d'aquest llegat que, massa sovint, la dimensió política del personatge ha relegat a un segon terme; i, de l'altra, provar que, darrere la decisió d'anostrar els escriptors russos clàssics i moderns, hi havia la ferma voluntat de bastir una obra de qualitat. I, alhora, evidenciar que les versions de Nin encetaren un nou període: atès que coneixia bé ambdues llengües i ambdós sistemes literaris, les obres russes es traduïren al català de manera íntegra i directa. El treball consta de dues parts: la primera persegueix construir un retrat de Nin al més equànime i complet possible per, tot seguit, presentar la multiplicitat de les activitats no estrictament polítiques que exercí al llarg de la vida (fou mestre, periodista, escriptor, orador i conferenciant i crític literari); mentre que la segona, i nucli de la investigació, se centra en la tasca traductora: després de mostrar el context sociocultural en què veieren la llum les versions, tant literàries com polítiques, d'Andreu Nin, s'han establert les motivacions i el mètode que emprava a l'hora de traduir i s'ha ofert un repàs exhaustiu del conjunt dels trasllats, amb el suport dels pròlegs del mateix traductor i amb les veus dels crítics que se'n feren ressò. Finalment, s'ha dut a terme l'anàlisi comparativa de les esmenes del traductor i del corrector que apareixen en el mecanoscrit original de Nin d'Infància, adolescència, joventut, de Tolstoi. Tot plegat ens ha permès de confirmar la hipòtesi de partida: la tasca traductora no fou un simple atzar en la trajectòria vital d'Andreu Nin, fruit de circumstàncies adverses derivades de la militància revolucionària, sinó l'activitat lògica d'un intel·lectual captivat des de menut per la paraula i posseïdor d'una prosa moderna i acurada, el qual, a més, coneixia profundament la llengua i la realitat de la literatura que traduïa. Sempre el mogué un interès genuí per poder dotar el català de models vàlids (acceptabilitat) sense oblidar el respecte envers l'original (adequació).
The 75th anniversary of his assassination having passed, this thesis aims to contribute to the recovery of the figure of Andreu Nin, the translator. To achieve this, we set ourselves two objectives: firstly, to present and analyse the complete works of translation by Nin, as well as their reception by critics, to assert the importance of this legacy which, too often, has been relegated to second place by the political dimension of the character; and secondly, to prove that in his decision to translate classical and modern Russian writers into Catalan there was a strong desire to build a work of quality. At the same time, we wish to demonstrate that these versions by Nin heralded a new period; as he knew both languages and literary systems well, the complete Russian works were translated directly into Catalan. The work consists of two parts: the first aims to build as impartial and complete a picture of Nin as possible, and then present the multiplicity of activities that are not strictly political and which he exercised throughout life (he was a teacher, journalist, writer, speaker, lecturer and literary critic); whereas the second part, the core of the research, focuses on the translation work: after having shown the sociocultural context in which Andreu Nin's versions, both literary and political, appeared, the motivations and methodology used by him when translating have been established, and a comprehensive review of all the translations has been offered, based on his own prefaces and on the voices of his critics. Finally, we conducted a comparative analysis of the amendments of the translator and proof-reader which appear in Nin's original typescript of Childhood, Boyhood, Youth, by Tolstoy. All this has enabled us to confirm our original hypothesis: the translating task was not just a chance project in the life of Andreu Nin, the result of adverse circumstances arising from his revolutionary militancy, but the natural activity of an intellectual captivated since childhood by the word and the possessor of modern and well crafted prose, who, moreover, had in-depth knowledge of the language and the reality of the literature he translated. Always moved by a genuine interest to provide the Catalan language with valid models (acceptance) as well as respecting the original (adequacy).

Aquesta tesi doctoral tracta de les recreacions del mite d’Electra en el teatre català contemporani en relació amb les versions clàssiques, tot tenint en compte, també, determinades reescriptures contemporànies d’altres cultures que es poden considerar de referència. Tot i que ens centrarem en les recreacions originals del mite en llengua catalana dutes a terme al llarg del segle XX i principis del XXI, no obviarem el paper indispensable que han tingut les traduccions i les adaptacions dels textos clàssics en la introducció del tema d’Electra en el sistema literari català. Al llarg d’aquest estudi es farà evident la relació de retroalimentació que mantenen entre si els diversos textos analitzats, el paper de les tragèdies clàssiques com a hipotextos principals de les recreacions catalanes, i el fet que la recreació d’aquest mite implica, sovint, un intent d’actualització del gènere tràgic.
This PhD research studies several recreations of Electra’s myth in Catalan contemporary theatre, and relates them to the classical versions. It also takes into account certain contemporary re-writings of the myth made within other cultures, which could be considered a model. Although special focus will be put on original recreations of the myth written in Catalan during the 20th and 21st centuries, we will also consider the essential role played by translations and adaptations from classical texts when introducing Electra’s topic into Catalan literary system. This research will show the mutual influence among the different texts analyzed in the thesis, as well as the role played by classical tragedies as main hypotexts for Catalan recreations and the fact that recreations of the myth often imply an attempt to update tragedy as a genre.

Amb aquest treball pretenem contribuir a l'estudi de les espècies de turbel.laris policlàdides del litoral català. Atesa la poca informació existent sobre aquest grup, efectuem un gran nombre de talls histològics per conèixer millor la seva anatomia interna i d'aquesta manera realitzar una correcta identificació posterior de les espècies estudiadades. Amb l'ajut de diverses tècniques de conservació (la manipulació dels exemplars ha estat molt laboriosa per raó de la seva fragilitat) hem pogut preparar un nombre suficient d'exemplars per al seu estudi. S'ha seguit una pauta estacional en la captació de mostres, i a més s'ha recollit informació sobre la fondària i els llocs de mostreig escollits, per poder reflectir les batimetries i la seva distribució horitzontal. Gràcies al material seleccionat, s'han pogut descriure les diverses espècies de policlàdides que s'han trobat i s'ha elaborat una clau dicotòmica per a identificar les famílies i subfamílies existents. Els experiments realitzats amb alguns exemplars que s'han mantingut vius han permès obtenir informació particularment valuosa sobre el seu comportament. En resum, hem contribuit a omplir la llacuna que fins ara existia sobre l'estudi d'aquesta qüestió, i de pas esperem que la present tesi serveixi com a eina de treball per a tot aquell que vulgui endinsar-se en l'estudi dels turbel.laris policlàdides.

Le travail procède à la description de la société nord-catalane, du point de vue de sa personnalité, de son identité catalane et, en particulier, de la situation de la langue et de son enseignement. La recherche identifie et analyse les ressorts de la catalanité de la société de l'aire linguistique située en France, évalue les niveaux de connaissance et les perspectives de transmission de la langue catalane, dresse une synthèse de l'enseignement du catalan et en catalan, en particulier part rapport au cadre légal. La synthèse met en parallèle la situation sociolinguistique et éducative avec les autres régions catalanophones (aire linguistique de tous les Pays Catalans) et avec les autres langues régionales en France métropolitaine et en Corse. À partir du constat effectué, sont avancées des orientations et des propositions d’aménagement et de politique linguistique pour un développement de l’enseignement du catalan qui puisse garantir la transmission de la langue aux jeunes générations dans la perspective d’une normalisation linguistique
The work describes the north-catalan society, from the point of view of its personality, its catalan identity and, in particular, from the situation of the language and the teaching. The research identifies and analyzes the mechanisms of the catalanity of the society in the linguistic area situated in France, estimates the levels of knowledge and perspectives of transmission of the catalan language, makes a synthesis of the catalan and bilingual teaching, in particular relatively to the legal frame. The synthesis puts in parellel the sociolinguistical and educative situation with the other catalan speaking regions (linguistic area of the all Catalan Countries) and the other regional languages in metropolitan France and Corsica. From the report obtained, several orientations and propositions for language planning are made in order to develop the catalan teaching so as to guarantee the transmission of the language to the youth in the perspective of a linguistical normalization
El treball procedeix a la descripció de la societat nord-catalana, del punt de vista de la identitat catalana i de la situació de la llengua i l'ensenyament. S’identifiquen els ressorts de la catalanitat de la societat de l'àrea lingüística catalana a l'Estat francès, s’avaluen els nivells de coneixença i de transmissió de la llengua catalana, se fa una síntesi de l'ensenyament del català, en relació amb el marc legal. La síntesi posa en paral•lel la situació sociolingüística i educativa amb les altres regions catalanòfones i amb les altres llengües regionals de França metropolitana i Còrsega. S’avancen unes orientacions i propostes d’ordenació i de política lingüística per un desenvolupament de l’ensenyament del català que puguin assegurar la transmissió de la llengua a les noves generacions dins la perspectiva d’una normalització lingüística

La matèria d’estudi d’aquesta recerca és la varietat estàndard planificada i difosa pels mitjans de comunicació de massa catalans. L’objecte d’estudi d’aquesta tesi doctoral el constitueixen els usos dubtosos que sorgeixen en el llenguatge periodístic. Entenem per “ús dubtós” un element lingüístic de l’estàndard que els professionals dels mitjans fan servir com una estratègia discursiva perquè els sembla que així apugen la formalitat del discurs, però que en molts dels enunciats no és adequat i arracona formes més precises. Majoritàriament l’ús dubtós no s’ajusta a la prescripció normativa, malgrat que en el cas que ens ocupa aquest punt de vista no és determinant, sinó que és més aviat el de l’adequació a l’estil dels mitjans de comunicació (que requereix claredat, concisió, precisió i senzillesa) el que el fa qüestionable. Per tant, el nostre objecte d’estudi es gesta en la fase de l’elaboració funcional de la llengua, especialment en el cultiu. Aquest fenomen ha estat detectat per diversos autors i mitjans de comunicació (en els seus llibres d’estil), però no ha estat mai delimitat clarament. Els noms amb què se sol anomenar el nostre objecte d’estudi, en les obres que s’hi han referit, són “fórmules estereotipades”, “clixés”, “tòpics”, “falques”, “mots crossa” o “comodí”, “journalese”... Aquesta investigació es basa en un corpus dels set mitjans de més audiència que utilitzen el català com a llengua vehicular: TV3, el circuit català de TVE, Catalunya Ràdio, RAC1, El Periódico de Catalunya, Ara i Nació Digital. N’hem tingut en compte diversos programes i seccions: informatius, magazins informatius i d’entreteniment, notícies de diferents àmbits (política, internacional, societat, cultura...) i articles d’opinió. A partir del buidatge d’aquest corpus, hem analitzat els tres casos amb més freqüència d’aparició de les quatre categories d’ús dubtós que hem fixat a partir de l’anàlisi de les obres especialitzades en llenguatge periodístic de referència que en parlen i els manuals d’estil més importants, sobretot del domini lingüístic català però també de l’àmbit espanyol i anglès. També hem establert vuit condicions (sis d’obligatòries i dues d’opcionals) que ha de complir cada cas per esdevenir un ús dubtós. Els resultats més destacats són que els dotze casos analitzats compleixen les condicions obligatòries i la gran majoria, les opcionals. Les categories i els dotze casos corresponents són els següents: les impropietats (líder, assegurar i comentar), els tòpics d’expressió (des de, davant i després de), els operadors (tema, una mica i per part de) i les metàfores gastades (nom, gest i protagonista). Principalment són una innovació de la llengua sorgida per un significat perifèric, eclipsen solucions més adequades, els fan servir diversos professionals dels mitjans, apareixen en situacions comunicatives formals, s’expandeixen en contextos diferents, ocasionen frases estridents per poc naturals i, opcionalment, són una interferència (de manera que eliminen trets genuïns d’una llengua subordinada com el català), i els llibres d’estil els recullen. D’una altra banda, oferim una llista de cinquanta casos, separats per aquestes quatre categories, que no han estat analitzats però que provisionalment compleixen les condicions per ser usos dubtosos.
La materia de estudio de esta investigación es la variedad estándar planificada y difundida por los medios de comunicación de masa catalanes. El objeto de estudio de esta tesis doctoral lo constituyen los usos dudosos que surgen en el lenguaje periodístico. Entendemos por “uso dudoso” un elemento lingüístico del estándar que los profesionales de los medios utilizan como una estrategia discursiva porque les parece que así suben la formalidad de su discurso, pero que en muchos de los enunciados no es adecuado y arrincona formas más precisas. Mayoritariamente el uso dudoso no se ajusta a la prescripción normativa, a pesar de que en el caso que nos ocupa este punto de vista no es determinante, sino que es más bien el de la adecuación al estilo de los medios de comunicación (que requiere claridad, concisión, precisión y sencillez) el que lo hace cuestionable. Por lo tanto, nuestro objeto de estudio se gesta en la fase de la elaboración funcional de la lengua, especialmente en el cultivo. Este fenómeno ha sido detectado por varios autores y medios de comunicación (en sus libros de estilo), pero no ha sido delimitado claramente nunca. Los nombres con los que se suele llamar nuestro objeto de estudio, en las obras que se han referido, son “fórmulas estereotipadas”, “clichés”, “tópicos”, “muletillas”, “latiguillos”, “comodines”, “journalese”... Esta investigación se basa en un corpus de los siete medios de más audiencia que utilizan el catalán como lengua vehicular: TV3, el circuito catalán de TVE, Catalunya Ràdio, RAC1, El Periódico de Catalunya, Ara y Nació Digital. Hemos tenido en cuenta diversos programas y secciones: informativos, magazines informativos y de entretenimiento, noticias de diferentes ámbitos (política, internacional, sociedad, cultura ...) y artículos de opinión. A partir del vaciado de este corpus, hemos analizado los tres casos con más frecuencia de aparición de las cuatro categorías de uso dudoso que hemos fijado a partir del análisis de las obras especializadas en lenguaje periodístico de referencia que hablan y los manuales de estilo más importantes, sobre todo del dominio lingüístico catalán, pero también del ámbito español e inglés. También hemos establecido ocho condiciones (seis obligatorias y dos opcionales) que debe cumplir cada caso para convertirse en un uso dudoso. Los resultados más destacados son que los doce casos analizados cumplen las condiciones obligatorias y la gran mayoría, las opcionales. Las categorías y los doce casos correspondientes son los siguientes: las impropiedades (líder, assegurar y comentar), los tópicos de expresión (des de, davant y després de), los operadores (tema, una mica y per part de) y las metáforas gastadas (nom, gest y protagonista). Principalmente son una innovación de la lengua surgida por un significado periférico, eclipsan soluciones más adecuadas, los usan varios profesionales de los medios, aparecen en situaciones comunicativas formales, se expanden en contextos diferentes, ocasionan frases estridentes por poco naturales y, opcionalmente, son una interferencia (por tanto, eliminan rasgos genuinos de una lengua subordinada como el catalán), y los libros de estilo los recogen. Por otra parte, ofrecemos una lista de cincuenta casos, separados por estas cuatro categorías, que no han sido analizados pero que provisionalmente cumplen las condiciones para ser usos dudosos.
The subject of this research is the Catalan language standardized variety planned and disseminated by the mass media. The object of study of this doctoral thesis is the doubtful uses that arise in journalistic language. We understand by “doubtful use” a linguistic element of the standard that media professionals use as a discursive strategy because it seems to them that they thus increase the formality of their discourse. Nevertheless, in many of the sentences they are not adequate and put aside more precise forms. In many cases, doubtful uses do not strictly adhere to normative prescription, although this view is not decisive, but rather that of adaptation to the style of the media (which requires clarity, conciseness, accuracy and simplicity) that makes it questionable. Therefore, our object of study focuses on the phase of the functional elaboration of the language, especially in its cultivation. This phenomenon has been detected by several authors and media outlets (in their style books); however, it has never been characterized but has rather been considered in different ways. The names our object of study usually receive in the works that have been referred to are “stereotyped formulas”, “topics”, “clichés”, “jargon”, “hackneyed” or “joker words”, “journalese”... This research is based on a corpus of the seven most popular media outlets that use Catalan as their vehicular language: TV3, the Catalan TVE circuit, Catalunya Ràdio, RAC1, El Periódico de Catalunya, Ara and Nació Digital. We have taken into account various programs and sections: news programs, informative and entertainment magazines, articles dealing with different fields (politics, international, society, culture ...) and opinion pieces. After draining this corpus, we have analysed the three most common cases out of the four categories of doubtful use which we have previously established by analysing the specialised works in the journalistic language of reference and the most important style manuals, above all from the Catalan linguistic area but also from the Spanish and the English scope. We have also established eight conditions (six mandatory and two optional) that must be met in each case to become a doubtful use. The most remarkable results are that all of analysed meet the mandatory conditions, and so do the vast majority of the optional. The categories and the twelve corresponding cases are the following: the improprieties (líder, assegurar and comentar), the expression clichés (des de, davant and després de), the operators (tema, una mica and per part de) and the stale metaphors (nom, gest and protagonista). They mainly are a language innovation arising from a peripheric meaning, they overshadow more appropriate solutions, they are used by various media professionals, appear in formal communication situations, expand in different contexts, cause strident phrases which are unnatural and, optionally, are an interference (insofar as they eliminate genuine features of a subordinate language like Catalan) and are compiled in style books. On the other hand, we offer a list of fifty cases separated in four categories that have not been analysed but that temporarily fulfil the conditions to be considered doubtful uses.

En la era de globalización, cada día hay más estudiantes chinos que estudian en el extranjero. Cataluña, como región con abundantes recursos académicos, también se ha convertido en un destino popular entre los estudiantes chinos. Cataluña es una sociedad bilingüe con dos lenguas oficiales, el catalán y el castellano, en la que los estudiantes contactan con la lengua catalana. Hasta ahora no hay estudios dedicados a examinar el aprendizaje de catalán por parte de la comunidad china en Cataluña que llega para hacer estudios de postgrado. En esta tesis, intentamos llenar este vacío explorando cómo es el aprendizaje del catalán por parte de los estudiantes chinos de posgrado en Cataluña que tienen el castellano y el inglés como lenguas adicionales. Se lleva a cabo un estudio etnográfico y se recogen datos que incluyen entrevistas semi-estructuradas, capturas de pantalla y grabaciones de pantalla de su aprendizaje de catalán en entornos digitales. Con los datos recogidos, en primer lugar, analizamos su motivación con el marco teórico L2MSS, su identidad y sus actitudes hacia el catalán y la situación sociolingüística de Cataluña. En segundo lugar, analizamos también sus formas de aprender catalán (aprendizaje formal, informal, con tecnología, entre otros) y las dificultades que encuentran durante el aprendizaje. Finalmente, analizamos las estrategias y los recursos que utilizan y sus necesidades en el aprendizaje de esta lengua minorizada. Llegamos a la conclusión que los estudiantes chinos de posgrado en Cataluña están motivados para aprender catalán (self de L2 ideal y ought-to L2 self). La mayoría de ellos tienen actitudes positivas o neutrales hacia el catalán y apoyan la protección y revitalización de las lenguas minorizadas. A pesar de la actitud neutral-positiva, la mayoría de los participantes solo tienen la identidad china y no adquieren nuevas identidades. Al aprender catalán dentro del aula, los participantes perciben la vi diferencia entre los métodos de enseñanza seguidos en China y en Cataluña, y la diferencia cultural entre los estudiantes chinos y europeos, percibida en el aula, también afecta a su motivación y actitud. Cuando aprenden catalán fuera del aula, aprovechan todos los recursos disponibles y aplican distintas estrategias que facilitan su aprendizaje. Sin embargo, también se han encontrado con algunas dificultades durante el aprendizaje, como la falta de recursos lingüísticos para la combinatoria chino-catalán, la falta de motivación o la falta de oportunidades para practicar la expresión oral.
En l'era de globalització, cada dia hi ha més estudiants xinesos que estudien a l'estranger. Catalunya, com a regió amb abundants recursos acadèmics, també s'ha convertit en una destinació popular per als estudiants xinesos. Catalunya és una societat bilingüe amb dues llengües oficials, el català i el castellà, on els estudiants contacten amb la llengua catalana. Fins ara, no hi ha estudis dedicats a analitzar l'aprenentatge de català per part de la comunitat xinesa a Catalunya que hi arriba per fer estudis de postgrau. En aquesta tesi, intentem omplir aquest buit, estudiant com és l'aprenentatge de català per part dels estudiants xinesos de postgrau a Catalunya que tenen el castellà i l'anglès com a llengües addicionals. Es fa un estudi etnogràfic i es recullen dades que inclouen entrevistes semi-estructurades, captures de pantalla i gravacions de pantalla del seu aprenentatge de català en entorns digitals. Amb les dades recollides, en primer lloc, analitzem la seva motivació amb el marc teòric L2MSS, la seva identitat i les seves actituds cap al català i la situació sociolingüística de Catalunya. En segon lloc, analitzem també les seves formes d'aprendre català (aprenentatge formal, informal, amb vii tecnologia, entre altres) i les dificultats que troben durant l'aprenentatge. Finalment, analitzem les estratègies i els recursos que utilitzen i les seves necessitats en l'aprenentatge d'aquesta llengua minoritzada. Arribem a la conclusió que els estudiants xinesos de postgrau a Catalunya estan motivats a aprendre català (self de L2 ideal i ought-to L2 self). La majoria d'ells tenen actituds positives o neutrals cap al català i donen suport a la protecció i revitalització de les llengües minoritzades. Malgrat l'actitud neutral-positiva, la majoria dels participants només tenen la identitat xinesa i no n’adquireixen de noves. En aprendre català dins de l'aula, els participants perceben la diferència entre els mètodes d'ensenyament seguits a la Xina i a Catalunya, i la diferència cultural entre els estudiants xinesos i els europeus, percebuda a l'aula, també afecta la seva motivació i actitud. Quan aprenen català fora de l'aula, aprofiten tots els recursos disponibles i apliquen diferents estratègies que els faciliten l'aprenentatge. No obstant això, també s'han trobat amb algunes dificultats en aprendre català, com la falta de recursos lingüístics per a la combinatòria xinès-català, la manca de motivació o la falta d'oportunitats per practicar l'expressió oral.
Chinese students have constituted one of the largest groups in the study-abroad community. Catalonia, as a region with abundant academic resources, has also become a popular study-abroad destination for them. Catalonia is a bilingual society with two official languages, Catalan and Spanish, in which students have contact with the Catalan language. So far there have been very few studies devoted to examining the learning of Catalan by the Chinese community in Catalonia. In this study, we try to fill this gap by exploring the Catalan-learning situation by Chinese graduate students in Catalonia who have Spanish and English as additional languages. An ethnographic study is carried out and we have collected data that includes semi-structured interviews, screenshots, and screen recordings of their learning of Catalan in digital environments. With the data collected, in the first place, we analyze their motivation with the L2MSS theoretical framework as well as their identity and attitudes towards Catalan and the sociolinguistic situation in Catalonia. Secondly, we also analyze their learning forms (formal, informal learning, with technology, etc.) and the difficulties they have encountered during the learning process. Finally, we analyze the strategies and resources they have used and their needs in learning this minority language. We conclude that Chinese graduate students in Catalonia are motivated to learn Catalan by both ideal L2 self and ought-to L2 self. Most of them have positive or neutral attitudes towards Catalan and they support the protection and revitalization of minority languages. Despite the neutral-positive attitudes, most of the participants only have the Chinese identity without cultivating new identities. When learning Catalan in the classroom, the participants perceive the difference between the teaching methods between China and Catalonia, and the cultural difference between Chinese and European peers perceived in the classroom also affects their motivation and attitudes. When they learn Catalan outside the classroom, they take advantage of all the available resources and different strategies to facilitate their learning. However, they have also encountered some difficulties during the learning of Catalan, such as the lack of Chinese-Catalan linguistic resources, the lack of motivation, and the lack of opportunities to practice oral expression.

La tesis pretende una aproximación a la práctica cross-dresser a través de una etnografía realizada, principalmente, al club EnFemme de Barcelona. El club se define como un espacio de soporte para personas “transgéneros: cross-dressers, transvestís y transsexuales”. El cross-dressing se caracteriza por una contemplación y expresión del género no persistente en el tiempo y el espacio. Refiere a la presentación y representación social del propio cuerpo, y por lo tanto del género, dependiendo de las esferas sociales en que éste se expresa; en particular, entre personas asignadas y leídas como hombres, y muchas quienes se identifican como heterosexuales. La tesis revela la experiencia dinámica de las identidades y la flexibilidad clasificatoria, así como las ambivalencias y la compleja situación que puede vivir o percibir la persona en relación a la identidad de género o a la expresión de género en las sociedades modernas occidentales. El Cd sólo se explica a través de un acoplamiento de otras posiciones como la clase social, la edad, el lugar de procedencia, etc. La tesis muestra como las decisiones de su modo de producción y expresión, a menudo a través de la ocultación en relación a sus entornos más inmediatos como la familia, no pueden desvincularse de los procesos de construcción sociocultural. El abordaje teórico parte de la concepción del sexo-género-sexualidad como un hecho cultural. Toma como referencia los estudios que han problematizado las organizaciones categóricas basadas en sistemas binarios polarizados, y han propuesto la necesaria desnaturalización de las identidades [de género] como alternativa histórica, en términos simbólicos, materiales y políticos. La investigación no disocia la producción académica, de los feminismos y los activismos. La atención es en como toman forma entre ellos. Más allá de los reconocidos métodos cualitativos usados, la comprensión final ha emergido de las dinámicas de contacto, negociación y reconocimiento en el campo. La investigación se ha orientado en comprender la forma que toma el Secreto del cross-dressing, los impactos que genera el contacto y el vínculo con una comunidad, así como los procesos de diferenciación del cross-dressing en relación a otras personas y colectivos: transformistas, travestis, transexuales, etc. Al final del recorrido, ha sido posible sintetizar la cuestión que orientó la investigación: qué entiendo por violencias tránsfobas. En particular, su producción e impacto en y a través del cross-dressing.

Recull exhaustiu i anàlisi de les marques d’impressor usades a Catalunya entre 1493 i 1700, partint del context històric i cultural. S’analitza la naturalesa i la història dels distintius tipogràfics, l’estat de la qüestió, els motius iconogràfics emprats, l’evolució de les marques als diferents tallers catalans i la seva relació amb altres agents editorials del país o bé d’altres zones europees, sobretot de França i Itàlia. Aquest estudi no segueix els repertoris de marques tradicionals, que es limiten a presentar els senyals dels impressors sense cap estudi crític. Quantifica les marques que s’utilitzen, les relaciona amb la producció bibliogràfica total del país i argumenta les raons del seu ús i dels canvis que es produeixen al llarg del temps.
Exhaustive compilation of printers’ devices used in Catalonia between 1493 and 1700, based on the historic and cultural context. This study analizes the nature and the history of typographic distinctives, the state of the art, the iconographical motifs employed, the evolution of the printers’ devices in Catalan printing workshops and their relationship with other editorial agents from the country or from some European zones, especially France and Italy. This study does not follow the traditional repertoire of brands, which simply provided the printers’ marks without any critical study. Quantifies the devices used, puts them in relation to the full production of the country and argues the reasons for its use and the changes that occur over time .

L'objectiu bàsic de la tesi "Aspectes morfofonològics en la morfologia verbal del català nord-occcidental" és aprofundir en la descripció i l'anàlisi de dos aspectes de la morfologia verbal del català que presenten imbricacions morfològiques i fonològiques: a) la distribució i el valor gramatical dels segments velar i palatal que tenen determinades formes verbals i b) l'accentuació de les formes verbals. Treballs anteriors han afrontat l'estudi de parts d'aquests fenòmens, però cap d'ells els ha examinat de manera conjunta, malgrat el reconeixement general de la dependència del sistema accentual verbal de l'estructura morfològica de les formes verbals. Es tracta, per tant, d'estudiar cada un d'aquests dos aspectes de manera independent i de veure, a continuació, com els resultats obtinguts en una part poden ajudar a entendre millor l'altra. A més, es pretén contribuir a valorar l'adequació de diverses propostes formals pel que fa a l'anàlisi de l'estructura morfològica del verb, i de l'accent, en català. Finalment, l'anàlisi proposada es presenta com un marc vàlid per donar compte de la naturalesa i distribució dels segments velar i palatal en totes les varietats o sistemes estudiats alhora; per tant, afavoreix tant l'anàlisi intradialectal com interdialectal i s'intenta justificar tant les generalitats que caracteritzen la distribució d'aquests segments en el dialecte nord-occidental, que és el que s'estudia, com les especificitats que presenten les varietats internes d'aquest dialecte.

Les dades escollides formen part del Corpus Oral Dialectal del català contemporani de la Universitat de Barcelona (el COD) i es presenten comparades amb les de dues altres llengües romàniques, l'italià i l'occità, per veure l'abast de l'anàlisi en un marc interlingüístic, i amb dades del català de principis del segle XX provinents del corpus d'Alcover i Moll. Aquesta darrera comparació permet observar l'evolució en la distribució d'aquests dos elements.

En relació amb el marc teòric seguit i pel que fa al component morfològic, en termes generals, se segueix l'enfocament morfèmic clàssic, però també es tenen en compte alguns aspectes de la morfologia paradigmàtica per poder explicar l'organització de les formes verbals en patrons paradigmàtics que afecten la distribució de determinats morfs com els que s'estudien en aquesta tesi en termes de relacions implicatives. En aquest context, els estudis que es desenvolupen en el marc teòric de la morfologia natural tenen un paper cabdal. Pel que fa al component fonològic, en general, la distribució de l'accent es justifica com un sistema màximament predictible i no com un element prosòdic que forma part de les representacions lèxiques dels morfemes. El model teòric escollit per dur a terme aquesta tasca és el de la Teoria de l'Optimitat.

Una de les novetats d'aquesta tesi és el fet que no només s'analitzen com a plenament regulars els verbs que presenten els segments velar i palatal sinó que també s'analitza com a regular la distribució d'aquests segments. L'estudi presentat també afavoreix una anàlisi segons la qual aquests dos segments són elements de la mateixa naturalesa morfològica, exponents de subclasses verbals, que són pertinents en l'estructura de les formes verbals com a morfs independents de l'arrel i de la flexió. L'anàlisi proposada en relació amb la distribució de l'accent verbal també permet donar compte d'aquells casos que s'havien analitzat anteriorment com a irregulars i aporta noves dades que confirmen l'anàlisi proposada per als segments velar i palatal.
This thesis contributes to the description and analysis of two aspects of the Catalan verbal morphology that show morphological and phonological overlapping: a) the distribution and the grammatical value of the velar and palatal segments that certain verbal forms display between the root and the inflectional suffixes and b) the stress pattern of verbal forms. Previous works have studied parts of these phenomena, but none has addressed both aspects together in depth, despite the fact that many authors mention that the position of stress in Catalan verbs depends to a degree on the morphological structure of the verbal forms.

The study is based on data from the north-western dialect of Catalan from the Corpus Oral Dialectal del Català Contemporani (late twentieth century) of the University of Barcelona. These data are compared with those from Alcover and Moll's corpus (early twentieth century) and with data from Italian and Occitan. The analysis presented is a valid framework to account for the nature and the distribution of the velar and palatal segments in each variety and their relation with the position of stress (the intradialectal approach), as well as enables the comparison among all varieties (the interdialectal approach).

The morphological aspects of the analysis fit the classical morphemic Item and Arrangement view and hence the segments studied are presented as independent morphs, with the function of being exponents of verbal subclasses. Yet, the analysis takes elements of the paradigmatic view (Word and Paradigm) to explain the distribution of the velar and palatal segments though the whole inflectional paradigm, which is studied in terms of sub-paradigms or morphological patterns that are common to all varieties under study. The variation detected between verbs and between informants with respect to the distribution of these elements is derived from a hierarchy of implicational relations that the sub-paradigms display. The analysis of the phonological component and therefore the distribution of stress in verbs fall within the framework of Optimality Theory. The analysis put forth treats as wholly predictable the position of stress in verbs on the basis of the morphological structure proposed in the first part of the thesis, limiting the irregularity to few cases.

El patrimoni literari pot esdevenir una “eina” (Even-Zohar, 1999) on sentir-nos identificats com a societat, al mateix temps que pot convertir-se en un element diferenciador amb capacitat de posicionar-se i esdevenir un dinamitzador socioeconòmic. Perquè això succeeixi cal que abandoni la seva posició perifèrica i se’n professionalitzi la gestió. Precisament en la tesi hem volgut evidenciar la importància de la gestió del patrimoni literari, perquè aquest, i especialment el femení, es (re)conegui com a propi en el si d’una societat. Primer, ens hem centrat a investigar el concepte de patrimoni literari, entès com a (poli)sistema (Even-Zohar, 1978), per després conceptualitzar-ne la gestió. Seguidament, hem fet una aproximació a l’estat de la qüestió de la gestió a Catalunya i a Anglaterra, per acabar creant un model de valorització de la gestió del patrimoni literari que hem aplicat a tres autores: Caterina Albert, Maria Àngels Angalda i Maria-Mercè Marçal. Finalment, hem fet una valoració del model i hem exposat les conclusions pertinents amb la voluntat de posicionar el patrimoni literari català femení en la centralitat del sistema literari. La tesi inclou, a més, entrevistes a professionals i investigadors de la gestió del patrimoni literari català.
El patrimonio literario puede convertirse en una “herramienta” (Even-Zohar, 1999) desde donde nos podemos sentir identificados como sociedad, al mismo tiempo que puede convertirse en un elemento diferenciador con capacidad de posicionamiento y desarrollo económico. Porque esto suceda hace falta que abandone su posición periférica y su gestión se profesionaliza. Precisamente en la tesis hemos querido evidenciar la importancia de la gestión del patrimonio literario, porque este, y especialmente el femenino, se (re)conozcan como propio en el seno de una sociedad. Primero, nos hemos centrado a investigar el concepto de patrimonio literario, entendido como (poli)sistema (Even-Zohar, 1978), para después conceptualizar la gestión. Seguidamente, hemos hecho una aproximación al estado de la cuestión de la gestión a Catalunya y a Inglaterra, para terminar creando un modelo de valorización de la gestión del patrimonio literario que hemos aplicado a tres autoras: Caterina Albert, Maria Àngels Angalda y Maria-Mercè Marçal. Finalmente, hemos hecho una valoración del modelo y hemos expuesto las conclusiones pertinentes con la voluntad de posicionar el patrimonio literario catalán femenino en la centralidad del sistema literario. La tesis incluye, además, entrevistas a profesionales e investigadores de la gestión del patrimonio literario catalán.
Literary heritage can be a “tool” (Even-Zohar, 1999), through which we can identify us as a society, as well as a differentiating element that can potentially become a socioeconomic dynamizing agent. To make this possible, literary heritage needs to leave its peripheral position, and to professionalize management. Precisely, in this thesis we want to show the importance of literary heritage management, especially that of female literary heritage, so it can be recognized as one in a community. Firstly, we focused our research on the concept of literary heritage, understood as a (poly)system (Even-Zohar, 1978), and the concept of management. Secondly, we developed an approach to the state-of-the-art of literary management in Catalonia and England. Then, we were able to create a model to assess literary heritage that was applied to three female Catalan authors: Caterina Albert, Maria Àngels Angalda and Maria-Mercè Marçal. Finally, we carried out an evaluation of the model and presented the corresponding conclusions with the intention of placing female literary heritage in the centre of the literary system. This work also includes interviews with Catalan literary heritage management professionals and researchers.

Esdevenir parlants competents d’una llengua és un dels desenvolupaments més notables del nostre creixement com a persones. En aquesta tesi ens proposem estudiar l’adquisició del català com a primera llengua (L1), fixant-nos en el desenvolupament d’una categoria lèxica – l’adjectiu – al llarg de l’escolaritat i fins a l’edat adulta, en diferents gèneres discursius (expositiu i narratiu) i modalitats de producció (oral i escrita). Els adjectius són un dels recursos descriptius més potents de què disposa la llengua, l’aprenentatge i el perfeccionament del seu ús és un procés llarg que s’estén més enllà de l’adolescència i està íntimament lligat a l’escolaritat i l’alfabetització, per la qual cosa l’ús dels adjectius pot ser un bon indicador del desenvolupament del lèxic. Durant l’última dècada, diversos estudis han analitzat el creixement i la composició de la categoria adjectiu al llarg de l’etapa escolar, principalment en anglès (Marineille & Kneile, 2012; Nippold & Sun, 2008) i hebreu (Ravid & Levie, 2010). Estudis duts a terme en català també han mostrat els adjectius com una de les categories que més creixement experimenta amb l’edat (Cordero, 2002; Gili Gaya, 1972; Llauradó & Tolchinsky, 2013). El present treball és un estudi de l’ús dels adjectius des d’una aproximació corpus- based. Aplicarem aquesta metodologia a l’anàlisi del desenvolupament tardà del català. L’estudi es basa en el corpus GRERLI-CAT1, el qual consta de 316 textos produïts per 79 informants bilingües català/castellà, que tenen el català com a llengua d’ús habitual. Els informants pertanyen a diferents nivells educatius: Primària (9-10 anys), Secundària (12-13 anys), Batxillerat (16-18 anys) i Universitat (majors de 19 anys). Cada informant va produir quatre textos sobre els conflictes escolars: un expositiu oral, un expositiu escrit, un narratiu oral i un narratiu escrit. Compararem els textos, doncs, tenint en compte aquestes variables independents: l’edat/nivell educatiu, el gènere discursiu i la modalitat de producció. Els objectius generals són tres. En primer lloc, volem identificar quines mesures lèxiques serveixen per a diagnosticar el desenvolupament del lèxic i la diferenciació entre gèneres i modalitats. En segon lloc, volem caracteritzar l’ús dels adjectius segons l’edat i el tipus de text. Finalment, volem identificar quines característiques morfològiques i de freqüència d’ús dels adjectius expliquen millor els judicis dels parlants sobre la seva composicionalitat. Per a complir aquests objectius hem dut a terme tres estudis. El primer centrat en analitzar la diversitat i densitat lèxica, la llargada de paraula i la productivitat verbal, i la influència que hi tenen les variables independents del corpus. El segon encaminat a descriure l’ús dels adjectius segons l’edat, el gènere discursiu i la modalitat de producció; analitzant la quantitat, la freqüència i l’estructura morfològica interna dels adjectius. I el tercer dedicat a esbrinar de quina manera els parlants accedeixen al seu coneixement morfològic a l’hora de jutjar la composicionalitat dels adjectius extrets del corpus GRERLI-CAT1. Els resultats del primer estudi indiquen que la llargada de paraula és el millor diagnòstic del desenvolupament lèxic i de la diferenciació entre gèneres i modalitats. La diversitat i la densitat lèxiques també són bons indicadors evolutius. D’aquestes dues mesures, la primera serveix per a diferenciar entre modalitats i la segona és útil per a fer-ho entre gèneres. En canvi, la productivitat verbal no és apropiada per al nostre objectiu. Els resultats del segon estudi mostren que l’ús dels adjectius s’expandeix al llarg de l’escolaritat, donat que augmenta amb el nivell educatiu. També s’ha detectat un efecte del gènere discursiu i de la modalitat de producció. Els quatre tipus de text analitzats presenten una gradació en la seva complexitat, des dels expositius escrits fins als narratius orals, passant pels expositius orals i els narratius escrits. Els resultats del tercer estudi revelen que els parlants jutgen la composicionalitat dels adjectius en termes d’un contínuum i no pas en termes dicotòmics – adjectius simples vs. complexos. Els predictors més forts de la composicionalitat són la llargada de l’adjectiu, el número de morfemes comptats des del punt de vista sincrònic, la presència d’un prefix productiu i que la base sigui més freqüent que l’adjectiu derivat. En resum, l’anàlisi quantitativa del lèxic mostra que, a mesura que avancen pels nivells educatius, els informants utilitzen un lèxic més complex en els textos expositius i en la modalitat escrita. L’examen de l’ús dels adjectius ens ha permès obtenir una visió evolutiva de la riquesa lèxica i de com s’adapta el vocabulari usat a cada tipus de text. L’estudi sobre la composicionalitat dels adjectius indica que la complexitat morfològica afecta als usos lèxics, però que és un coneixement implícit dels parlants. Així doncs, el present estudi proveeix a la comunitat acadèmica d’una descripció acurada de l’ús dels adjectius al llarg del desenvolupament tardà del català.
Becoming proficient speakers of a language is one of the most prominent developments in our growth as people. This thesis is aimed to study Catalan acquisition as first language (L1), focusing on the development of a lexical category – the adjective – throughout school age and until adulthood, in different discourse genres (expository and narrative) and modes of production (spoken and written). Adjectives are one of the most powerful descriptive devices a language has; learning and improving its use is a long process which goes beyond adolescence and it is closely related to schooling and literacy. Therefore, the use of adjectives is a good indicator of lexical development. During the last decade, several studies have analysed the growth and composition of adjective category through the school years, mainly in English (Marineille & Kneile, 2012; Nippold & Sun, 2008) and Hebrew (Ravid & Levie, 2010). Studies which were carried out in Catalan have also shown adjectives as one of the categories which experience a higher increase with age (Cordero, 2002; Gili Gaya, 1972; Llauradó & Tolchinsky, 2013). In this thesis the study of the use of adjectives is tackled from a corpus-based approach. We apply this method to the analysis of later Catalan language development using the GRERLI-CAT1 corpus. The corpus contains 316 texts produced by 79 Spanish/Catalan bilinguals whose home language is Catalan. Subjects were from different schooling levels: Primary School (9- to 10-year-olds), Secondary School (12- to 13-year-olds), Sixth Form (16- to 18-year-olds) and University (more than 19). Every subject produced four texts about school conflicts: spoken expository, written expository, spoken narrative and written narrative. We are going to compare these texts taking into consideration the following independent variables: schooling level, discourse genre and mode of production. The general objectives are three. Firstly, to identify which lexical measures are used in order to diagnose the lexical development and the differences between discourse genres and modes of production. Secondly, to characterize the use of adjectives according to schooling level and text type. Finally, to identify which morphological features and frequency of use characteristics of adjectives explain in a better way the speakers’ judgements about their compositionality. In order to achieve these objectives we have carried out three studies. The first one is focused on the analysis of lexical diversity, lexical density, word length and productivity of verbs, and the influence of the corpus independent variables. The second one is focused on describing the use of adjectives according to schooling level, discourse genre and mode of production, analysing the amount, frequency of use and word-internal morphological structure of adjectives. And the third one is aimed to find out how speakers access to their morphological knowledge when judging the compositionality of the adjectives extracted from the GRERLI-CAT1 corpus. The results of the first study show that word length is the best diagnosis for lexical development, as well as genre and mode differentiation. The lexical diversity and density are also good evolutionary indicators. The first measurement is used to differentiate between modes of production and the second one is useful to differentiate discourse genres. However, productivity of verbs is not appropriate for our objective. The results of the second study show that the use of adjectives expands throughout school years, as it increases with school level. An effect of discourse genre and mode of production has also been detected. The analysed four text types present a complexity cline, from written expository texts to spoken narratives through spoken expository texts and written narratives. The results of the third study reveal that the speakers judge adjectives’ compositionality not in dichotomous terms – simple vs. complex adjectives – but in a continuum. The strongest compositionality predictors are adjective length, the number of morphemes counted from a synchronic point of view, the presence of a productive prefix and the relative frequency, that is, when the base is more frequent than the derived adjective. To sum up, the quantitative analysis of the lexicon shows that, as subjects move on through the different school levels, they use a more complex lexicon in expository texts and in the written mode. The analysis of the adjective usage allowed us to obtain an evolutionary vision of the lexical richness and the way how vocabulary is adapted to each text type. The study about the compositionality of adjectives indicates that the morphological complexity affects lexical usage, although it is an implicit knowledge of the speakers. So the present study provides the academic community with an accurate description of the use of adjectives throughout later Catalan language development.

En aquesta tesi ens proposem identificar i analitzar les diferents construccions passives del català i fer una proposta formal que permeti analitzar de manera unificada les passives de diferents llengües. Seguint Embick (2004), identifiquem tres tipus de construccions passives en català: eventives, resultatives i estatives. Ara bé, modifiquen la definició de la passiva estativa que proposa Embick i considerem que és la passiva que es forma a partir de verbs estatius. En aquest sentit, considerem estatius els verbs que expressen estats kimians (Maienborn 2005). Desenvolupem la proposta d’anàlisi des de la perspectiva neoconstruccionista que sosté que la sintaxi interna del SV determina la seva estructura eventiva i la interpretació temàtica dels seus arguments, concebuts com rols eventius que adquireix un argument en funció de la seva posició en l’estructura. D’acord amb aquests supòsits, assumim que l’aspecte lèxic es deriva configuracionalment a partir de l’estructura eventiva. La contribució més important d’aquesta tesi és una nova perspectiva en l’anàlisi de les construccions passives com a patrons de lexicalització de l’estructura eventiva en un model nanosintàctic com el de Ramchand (2008, 2018).
En esta tesis nos proponemos identificar y analizar las diferentes construcciones pasivas del catalán y hacer una propuesta formal que permita analizar de manera unificada las pasivas de diferentes lenguas. Siguiendo a Embick (2004), identificamos tres tipos de construcciones pasivas en catalán: eventivas, resultativas y estativas. Sin embargo, modificamos la definición de la pasiva estativa que propone Embick y consideramos que es la pasiva que se forma a partir de verbos estativos. En este sentido, consideramos estativos los verbos que expresan estados kimianos (Maienborn 2005). Desarrollamos la propuesta de análisis desde la perspectiva neoconstruccionista que sostiene que la sintaxis interna del SV determina su estructura eventiva y la interpretación temática de sus argumentos, concebidos como roles eventivos que adquiere un argumento en función de su posición en la estructura. De acuerdo con estos supuestos, asumimos que el aspecto léxico se deriva configuracionalmente a partir de la estructura eventiva. La contribución más importante de esta tesis es que constituye una nueva perspectiva del análisis de las construcciones pasivas como patrones de lexicalización de la estructura eventiva en un modelo nanosintáctico como el de Ramchand (2008, 2018).
This dissertation aims at identifying and analysing different passive constructions in Catalan and providing a unified proposal to analyse passives cross-linguistically. In this respect, following Embick (2004), we identify three different passive constructions in Catalan: eventive, resultative and stative. However, we modify the definition of the so-called stative passive: it is the passive structure created from stative verbs. Specifically, we consider verbs that express Kimian states (Maienborn 2005) to be stative. We conduct our research from the neoconstructionist view that the internal syntax of the VP determines its formal event structure and the thematic interpretation of its arguments, conceived as entailments from event structure. Consequently, we assume that lexical aspect is configurationally derived from event structure. The key contribution of this dissertation is a new outlook on the formation of passive structures as lexicalisation patterns of event structure in a nanosyntactic model such as the one presented in Ramchand (2008, 2018).

La presente investigación trata de explicar cómo se pasa, en Cataluña, durante el período comprendido entre 1840 (en pleno inicio de la industrialización) y 1898, de un pensamiento económico centrado alrededor de la lucha por la industrialización y el proteccionismo, a un pensamiento más rico y diversificado, que hacia el ultimo tercio del siglo apuntará mucho mas hacia la formulación de un regionalismo económico, ligado a la voluntad de conectar la economia de Cataluña con la prosperidad de los paises industrializados de Europa. Se estudia cómo los autores clasicos del proteccionismo -List, Carey- frente a los clásicos del librecambismo -fundamentalmente Cobden, J. B. Say, Bastiat- influyen en las instituciones industrialistas y en el pensamiento de los principales economistas catalanes de la época: J. Ferrer i Valls, J. Illas i Vidal, R. Anglasell, L. Cutchet, A. Bech i Pujol, J. Ferrer i Vidal, F. Alsina, P. Estasen y otros. La necesidad pragmática de una perspectiva económica regional y la construcción de una unificación económica inducen a romper con la tradición clasica y a la utilización de las ideas del spencerianismo, la escuela histórica alemana e italiana, con rechazo del utilitarismo y a los métodos deductivos abstractos.

La thèse intitulée Caterina Albert/Víctor Català (1869-1966), biographie intellectuelle et littéraire, analyse le parcours professionnel de l'écrivaine Víctor Català, pseudonyme de Caterina Albert i Paradís, depuis ses débuts, à la fin du XIXe siècle, jusqu'aux années 1950. Elle met en lumière des documents inédits qui montrent divers aspects de son parcours d'auteure, de dessinatrice, de peintre et de sculptrice mais aussi d'archéologue.Ce parcours est divisé en cinq parties: la première explique qui étaient les familles paternelle et maternelle de Caterina Albert, quelle influence elles ont eu sur elle, la formation qu'elle a reçue, sa formation d'autodidacte, sa bibliothèque, son activité de peintre, dessinateur et sculpteur, les premières collaborations littéraires dans la presse sous divers pseudonymes et ses relations avec le Concours littéraire de Figueres, en 1888, et avec les Jeux Floraux d'Olot, en 1898.La deuxième partie analyse l'activité de Víctor Català pendant le Modernisme et, en particulier, la réception par la presse des livres Lo cant dels mesos (1901), 4 Monòlegs (1901), Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Solitud (1905), Llibre blanc (1905) et Caires vius (1907), ainsi que sa relation avec Barcelone, avec Fèlix Clos, son représentant littéraire, avec Àngel Guimerà, Joan Maragall, Narcís Oller, Carme Karr ou encore Dolors Monserdà et enfin avec les revues La Renaixensa, Joventut et Ilustració Catalana.La troisième partie étudie l'activité publique de Víctor Català comme présidente des Jeux Floraux de Barcelone, en 1917, comme membre de l'Académie de la Langue Catalane et de l'Académie Royale des Beaux-Arts, de même que la relation qu'elle entretient avec l'Escala, avec les Jeux Floraux de cette ville, les Ateneus et la publication Costa Brava. Enfin on y évoque son activité de conférencier.La quatrième partie s'intéresse à la relation de l'écrivaine avec le Noucentisme et, plus précisément, la réception de La Mare Balena (1920), Un film (1926), Marines (1929) et Contrallums (1930). Ce chapitre analyse également la structure et le thème des recueils de poésie inédits laissés par Víctor Català et se termine en expliquant la vie de Víctor Català pendant la guerre civile espagnole.La cinquième et dernière partie traite de l'activité de l'écrivaine pendant l'après-guerre: la réception de Retablo (1944), Mosaic (1946) et la relation professionnelle qu'elle a eue avec les éditions Selecta, et plus précisément, la réception de ses livres Vida mólta (1950) et Jubileu (1951). Ceci explique également la création du prix Víctor Català, en 1953, par la dite maison d'édition Selecta, ainsi que l'activité de l'écrivaine avec la revue Canigó de Figueres. Enfin on étudie l'écho de sa disparition, le 27 janvier 1966, dans la presse.L’annexe est importante car elle présente des manuscrits et des textes inédits de Víctor Català
The thesis Caterina Albert/Víctor Català (1869-1966), intellectual and literary biography analyzes the professional career of the writer Víctor Català, from its beginnings, at the end of the 19th century, to the 1950s. It brings to light unpublished documents that show various aspects of her path as a writer, draftsman, painter and sculptor and also as an archaeologist. It is divided into five parts: the first part explains who Caterina Albert's paternal and maternal family were, what influence they had on her, the training she had, her autodidactism, her library, her activity as a painter, draftsman and sculptor, the first literary collaborations in the press under various pseudonyms and the relationship she had with the Floral Games in Figueres, in 1888, and with the Florals Games, in Olot, in 1898The second part analyzes Víctor Català's activity during Modernism and, in particular, the press reception of the books Lo cant dels mesos (1901), 4 Monòlegs (1901), Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Solitud (1905), Llibre Blanc (1905), Caires vius (1907). Also the relationship he had with Barcelona, with Fèlix Clos, his literary representative, with Àngel Guimerà, with Joan Maragall, with Narcís Oller, with Carme Kkarr and Dolors Monserdà and with La Renaixensa, Joventut i Ilustració Catalana.The third part analyzes Víctor Català's public activity as president of the Barcelona Floral Games in 1917, as a member of the Catalan Language Academy and the Royal Academy of Fine Arts, as well as the relationship that to have with l'Escala, with the Floral Games of this town, the Ateneus and the Escalan magazine Costa Brava. Also his activity as a lecturer.The fourth part studies the writer's relationship with Noucentism and, specifically, the reception of La Mare Balena (1920), Un film (1926), Marines (1929) and Contrallums (1930). It also makes known the structure and subject matter of the unpublished poetry collections left by Víctor Català. And, at the end, this part explains what Víctor Català did for Civil War.The fifth and last part analyzes the activity of the writer during the post-war period: the reception of Retablo (1944), of Mosaic (1946) and the professional relationship she had with the publishing house Selecta, and specifically, the reception of the books Vida mòlta (1950) and Jubileu (1951). It also explains the repercussion of the creatio of the Víctor Català prize, in 1953, created by Selecta, as well as the writer's relationship with the magazine Canigó and the reception that her death had in the press, on January 27, 1966.The annex is important because it introduces unpublished manuscripts and typescripts by Víctor Català

La tesi doctoral presentada sota el títol de "L'obra teatral completa de Miquel de Palol i Felip (1885-1965). Estudi i edició" té la voluntat de presentar l’estudi i l’edició de set textos teatrals de Miquel de Palol (1885-1965), un autor gironí que, després d'iniciar una trajectòria ambiciosa i prometedora com a poeta, narrador, dramaturg, periodista i d’haver format part del grup modernista de Girona a començament del segle XX, ha quedat relegat, des d'un punt de vista historiogràfic, al localisme. Partint d’una contextualització històrica de l’estat del teatre català des de final del segle XIX fins als anys trenta del segle XX, s’ha ubicat i posicionat la figura del dramaturg gironí i de la seva obra teatral, que, amb intermitències, abraça un període de més de trenta anys. Es presenta, doncs, des d’una perspectiva històrica, l’estudi literari de cada una d’aquestes peces que configuren el corpus dramàtic palolià, un univers particular que combrega sovint, sobretot la producció de teatre de saló dels anys vint, amb les exigències del públic burgès que omplí les sales de les seves estrenes. Altres obres, de joventut o de maduresa, responen a unes altres ambicions, segurament més personals, sense descurar l’estil singular de l’escriptor i que fa que, gairebé un segle després, es pugui traçar una línia transversal que agrupi, des d’un punt de vista argumental, la totalitat de les peces. A més de l’estudi descrit, s’ha resseguit la recepció que obtinguerenles estrenes de les obres a la premsa i s’ha pogut esbossar, en conseqüència, un retrat més ajustat de la dramatúrgia de l’autor. En la segona part d’aquest treball s’editen les set peces dramàtiques i s’explica quins són els criteris que s’han tingut en compte a l’hora de recollir i fixar els textos tenint en compte que existeixen, en ocasions, diverses versions -publicades o inèdites¬- d’aquestes: Les dugues cartes (inèdita, 1899), Cadenes (inèdita, 1912), Senyoreta Enigma (1919), L’enemic amor (1920), Les petites tragèdies (1921), El clavell roig (inèdita, 1925) i Jueus (1935). En conclusió, doncs, amb aquest treball es posa l’obra dramàtica completa de Miquel de Palol a l’abast del lector actual amb la intenció de donar a conèixer la faceta menys coneguda de l’escriptor i de contribuir que el llegat teatral palolià trobi el lloc que li correspon dins la literatura catalana contemporània
The aim of the doctoral thesis presented under the title of "L'obra teatral completa de Miquel de Palol i Felip (1885-1965). Estudi i edició" is to present a study and a critical edition of seven theatrical texts by Miquel de Palol (1885-1965), an author from Girona who, after starting out on an ambitious and promising career as a poet, storyteller, dramatist, journalist and having formed part of the modernist group of Girona at the start of the 20th century, has been relegated, from an historical point of view, to provincialism. Starting from a historical contextualisation of the state of Catalan theatre from the end of the 19th century to the 1930s, the figure of the Girona playwright and his theatrical work, which, with some interruptions, spans a period of more than thirty years, has been located and positioned within that context. Thus it presents, from an historical perspective, the literary study of each of the pieces that make up the dramatic corpus of Palol, a particular universe that often engages, above all in the salon theatre production of the 1920s, with the concerns of the bourgeois audience which filled the halls for their premieres. Other works, of youth and maturity, respond to other, undoubtedly more personal, ambitions without putting aside the writer’s unique style and which means that, almost a century later, one can draw a transversal line which, from a narrative point of view, unites all the pieces. In addition to the study described above, the reception the premieres of the works received in the press has been reviewed and, as a consequence, a more accurate portrait has been able to be drawn of the dramaturgy of the author. In the second part of this work the seven dramatic pieces are published and the criteria that have been applied when collecting the work and establishing the text are explained, taking into account that there are sometimes multiple versions of these -published or unpublished: Les dugues cartes (unpublished, 1899), Cadenes (unpublished, 1912), Senyoreta Enigma (1919), L’enemic amor (1920), Les petites tragèdies (1921), El clavell roig (unpublished, 1925) and Jueus (1935). In conclusion, then, this work places the complete dramatic works of Miquel de Palol within reach of the modern reader with the aim of raising awareness about the lesser-known facet of the writer and of helping the theatrical legacy of Palol find its rightful place in contemporary Catalan literature

L'objectiu de la tesi és l'estudi, des d'una perspectiva històrica, de la formació mitjançant sufixos dels col·lectius botànics en la toponímia catalana. En una primera part s'exposen les premisses teòriques en que es basa la recerca la metodologia emprada. Es presta una especial atenció als problemes relacionats amb l'expressió de la col.lectivitat i també a la creació de fitotopònims, al pas de l'apel·latiu al topònim i del topònim a l'antropònim.

La tesi està en gran part basada en la toponímia d'arrel més antiga; és a dir, s'han considerat amb particular atenció els topònims que ja apareixen en la documentació latinomedieval de Catalunya dels segles IX al XII i aquells altres que, per motius lingüístics, s'han de considerar de creació antiga. Això és així perquè l'observació de les formes i grafies antigues del topònim objecte d'estudi sovint és decisiva per a l'establiment del seu origen i permet treure altres conclusions sobre la cronologia i l'extensió en temps passats de determinades formacions.

En el cos del treball, que s'estructura en diversos capítols dedicats cadascun a un sufix, es treuen conclusions sobre diversos aspectes d'aquests elements: la seva cronologia, la seva vitalitat, la seva productivitat toponímica i també la seva pervivència. El resum de les conclusions més significatives podria ser el següent: El sufix adjectival -EA ha arribat a formar una petita sèrie toponímica de col·lectius botànics però no ha estat mai un sufix plenament productiu en aquesta funció. Només un representat d'aquest origen, "rovira", s' ha mantingut durant molt de temps com a apel·latiu i com a tal apel·latiu (ja isolat dins del sistema lingüístic) ha donat un cert nombre de topònims. El sufix -ETUM / -ETA és l'únic sufix nominal en llatí, mentre que els altres (-ARIUS, -OSUS, -ARE, -ALE) són originàriament adjectivals. Això té una gran repercussió en la toponímia d'arrel més antiga on -ETUM és el sufix més ben representat, cosa que contrasta amb l'estat actual de la llengua on la productivitat d'-ETUM és nul·la i la del seva parella femenina "-eda" molt reduïda. Inversament, el que són avui en dia els sufixos per excel·lència per a formar col, lectius, "-ar"(-ARE) i "-al" (-ALE), estan comparativament mal representats en la toponímia més antiga, cosa que demostra que la seva expansió en la llengua és recent.

En el capítol corresponent es discuteix l'origen etimològic del sufix "-ell" que ha creat en el domini català una sèrie de fitotopònims de significat aparentment col·lectiu; s'analitza teòricament i en base a cadascun dels topònims la explicació del professor Coromines sobre l'origen d'aquest sufix.

La complexitat semàntica del sufix -ARIUS, particularment en el camp de la fitonímia, ha fet que hagi perdut en gran part la seva productivitat per a formar col·lectius; tanmateix ha deixat una sèrie de topònims que s'han d'interpretar com a col·lectius.

En el capítol corresponent s'estudia la productivitat toponímica del sufix -OSUS i s'analitza el fet que, si bé és un sufix productiu per a formar col·lectius botànics en certes zones dialectals del català, en la toponímia es presenta molt freqüentment com a adjectiu acompanyant un substantiu en topònims compostos.

La tesi es clou amb un capítol on s'analitza el comportament dels sufixos que formen col·lectivitats vegetals en la llengua catalana actual; per aquest estudi s'han utilitzat dos tipus de fonts: les dades que proporciona l'obra lexicogràfica normativa per al català (el DGLC) i les que proporciona l'Atlas Lingüístic del Domini Català (ALOC). Aquest capítol està destinat a servir de punt de referència per a fer comparacions entre la llengua antiga, representada en la toponímia i la llengua actual.
This thesis studies the suffixal formation of botanic collective toponyms in the Catalan-speaking area. The first chapter deals with the methodological and theoretical problems involved in the research. In each of the following chapters a suffix is studied; in each case the suffix's vitality and toponymical productivity (as well as other related aspects such as its semantic development) are analyzed and the toponyms which contain it are discussed. The thesis is mainly based on a corpus of toponyms attested in mediaeval documents from Catalonia from the 9th to the 12th centuries. Last chapter includes a survey of the formation with suffixes of collective botanic words in modern Catalan through the analyses of two kinds of sources: lexicographic sources and linguistic atlases; this survey is meant to be a basis to compare this aspect of word-building in proto-Catalan (reflected in the toponymy) and in modern Catalan. The following suffixes are studied: -EA, -ETUM, -“ell”, -ARIUS, -OSUS, -ARE, -ALE. Only -ETUM was a nominal suffix in Latin while the others were adjectival suffixes; consequently -ETUM is far more spread in the Catalan toponymy than the others but it has not survived in the modern language. -EA has never been a fully productive suffix; it has though created a small series of phytotoponyma. The controverted etymological origin of the toponymic suffix "-ell" is also discussed and Coromines' theories on it are analyzed. -ARIUS, -OSUS, -ARE -ALE have been productive for some time, but nowadays -ARE and -ALE, which are the less represented in the oldest toponymy, are the main productive suffixes in modern Catalan.

L'objectiu de la tesi és l'estudi, des d'una perspectiva històrica, de la formació mitjançant sufixos dels col·lectius botànics en la toponímia catalana. En una primera part s'exposen les premisses teòriques en que es basa la recerca la metodologia emprada. Es presta una especial atenció als problemes relacionats amb l'expressió de la col.lectivitat i també a la creació de fitotopònims, al pas de l'apel·latiu al topònim i del topònim a l'antropònim.La tesi està en gran part basada en la toponímia d'arrel més antiga; és a dir, s'han considerat amb particular atenció els topònims que ja apareixen en la documentació latinomedieval de Catalunya dels segles IX al XII i aquells altres que, per motius lingüístics, s'han de considerar de creació antiga. Això és així perquè l'observació de les formes i grafies antigues del topònim objecte d'estudi sovint és decisiva per a l'establiment del seu origen i permet treure altres conclusions sobre la cronologia i l'extensió en temps passats de determinades formacions.En el cos del treball, que s'estructura en diversos capítols dedicats cadascun a un sufix, es treuen conclusions sobre diversos aspectes d'aquests elements: la seva cronologia, la seva vitalitat, la seva productivitat toponímica i també la seva pervivència. El resum de les conclusions més significatives podria ser el següent: El sufix adjectival -EA ha arribat a formar una petita sèrie toponímica de col·lectius botànics però no ha estat mai un sufix plenament productiu en aquesta funció. Només un representat d'aquest origen, "rovira", s' ha mantingut durant molt de temps com a apel·latiu i com a tal apel·latiu (ja isolat dins del sistema lingüístic) ha donat un cert nombre de topònims. El sufix -ETUM / -ETA és l'únic sufix nominal en llatí, mentre que els altres (-ARIUS, -OSUS, -ARE, -ALE) són originàriament adjectivals. Això té una gran repercussió en la toponímia d'arrel més antiga on -ETUM és el sufix més ben representat, cosa que contrasta amb l'estat actual de la llengua on la productivitat d'-ETUM és nul·la i la del seva parella femenina "-eda" molt reduïda. Inversament, el que són avui en dia els sufixos per excel·lència per a formar col, lectius, "-ar"(-ARE) i "-al" (-ALE), estan comparativament mal representats en la toponímia més antiga, cosa que demostra que la seva expansió en la llengua és recent.En el capítol corresponent es discuteix l'origen etimològic del sufix "-ell" que ha creat en el domini català una sèrie de fitotopònims de significat aparentment col·lectiu; s'analitza teòricament i en base a cadascun dels topònims la explicació del professor Coromines sobre l'origen d'aquest sufix.La complexitat semàntica del sufix -ARIUS, particularment en el camp de la fitonímia, ha fet que hagi perdut en gran part la seva productivitat per a formar col·lectius; tanmateix ha deixat una sèrie de topònims que s'han d'interpretar com a col·lectius.En el capítol corresponent s'estudia la productivitat toponímica del sufix -OSUS i s'analitza el fet que, si bé és un sufix productiu per a formar col·lectius botànics en certes zones dialectals del català, en la toponímia es presenta molt freqüentment com a adjectiu acompanyant un substantiu en topònims compostos.La tesi es clou amb un capítol on s'analitza el comportament dels sufixos que formen col·lectivitats vegetals en la llengua catalana actual; per aquest estudi s'han utilitzat dos tipus de fonts: les dades que proporciona l'obra lexicogràfica normativa per al català (el DGLC) i les que proporciona l'Atlas Lingüístic del Domini Català (ALOC). Aquest capítol està destinat a servir de punt de referència per a fer comparacions entre la llengua antiga, representada en la toponímia i la llengua actual.
"The formation of collective phytotoponyms in Catalan"TEXT:This thesis studies the suffixal formation of botanic collective toponyms in the Catalan-speaking area. The first chapter deals with the methodological and theoretical problems involved in the research. In each of the following chapters a suffix is studied; in each case the suffix's vitality and toponymical productivity (as well as other related aspects such as its semantic development) are analyzed and the toponyms which contain it are discussed.The thesis is greatly baaed on a corpus of toponyms attested in mediaeval documents from Catalonia from the 9th to the 12th centuries. Last chapter includes a survey of the formation with suffixes of collective botanic words in modern Catalan through the analyses of two kinds of sources: lexicographic sources and linguistic atlases; this survey is meant to be a basis to compare this aspect of word-building in proto-Catalan (reflected in the toponymy) and in modern Catalan.The following suffixes are studied: -EA, -ETUM, -ELL, -ABIUS, -OSUS, -ARE, -ALS. Only -ETUM was a nominal suffix in Latin while the others were adjectival suffixes; consequently -ETUM is far more spread in the Catalan toponymy than the others but it has not survived in the modern language. -EA has never been a fully productive suffix; it has though created a small series of phytotoponyma. The controverted etymological origin of the toponymic suffix "-ell" is also discussed and Coromines' theories on it are analyzed. -ABIUS, -OSUS, -ARE -ALE has been productive for some time, but nowadays -ARE and -ALE, which are the less represented in the oldest toponymy, are the main productive suffixes in modern Catalan.

En aquesta investigació ens proposem com a objectius fer una descripció de l'entonació del català, tant des d'un punt de vista fonètic (trets melòdics i patrons melòdics) com fonològic (trets fonològics i unitats fonològiques o tonemes), com també l'avaluació del mètode que s'ha utilitzat Anàlisi melòdica de la parla de Cantero (2002).

En el primer capítol, es dóna una visió general dels diferents plantejaments teòrics que s'han desenvolupat durant el segle XX fins avui i dels estudis més importants que s'han realitzat, en concret, sobre el català, el resultat dels quals constitueix una base i a la vegada un estímul per abordar una descripció completa de l'entonació d'aquesta llengua.

En el segon, es descriu el corpus, constituït per 580 enunciats de parla espontània extrets de 47 hores de material audiovisual i emesos per 160 informants de procedència sociocultural i dialectal diversa. També s'explica l'aplicació de la primera fase o fase acústica del mètode -anàlisi melòdica de la parla-, en què s'obtenen amb mitjans instrumentals els valors acústics de les vocals dels enunciats que seran sotmesos a un procés de relativització per eliminar-ne les variacions micromelòdiques, com també les variacions provocades pel to mitjà del locutor. Les melodies obtingudes es comparen a partir de la forma fonètica de la inflexió final (part de la corba tonal que va de la darrera síl·laba tònica fins al final) i es distribueixen en grups provisionalment.

La validació dels límits de la inflexió final que caracteritzarà cada grup es porta a terme en el tercer capítol, on té lloc la fase perceptiva, mitjançant proves perceptives respostes per 153 informants diversos i genuïns. Aquests escolten les melodies de cada enunciat i les classifiquen segons els significats fonològics que perceben /± interrogatiu/o /±I/, /±emfàtic/ o /±E/ i /±suspès / o /±S/.

Resultat de tot aquest procés, s'obtenen 8 patrons melòdics, definits pel tret melòdic de la inflexió final (IF) i pel significat fonològic que els han atribuït els parlants a les proves perceptives:

Patró 1. IF descendent /-I-E-S/
Patró 2. IF ascendent (de 10% a 80%) /-I-E+S/
Patró 3. IF ascendent (≥80%) /+I-E-S/
Patró 4. IF amb accent sintagmàtic elevat (de 10% a 50%) /-I+E-S/
Patró 5. IF ascendent-desdendent /-I+E-S/
Patró 6. IF descendent-ascendent (-120%) /-I+E+S/
Patró 7. IF amb accent sintagmàtic elevat (≥50%) /+I+E-S/
Patró 8. IF descendent-ascendent (+120%) /+I+E-S/.

A part del tret melòdic a la inflexió final, cada patró presenta un tret al primer pic (primera síl·laba tònica de l'enunciat): ascens inferior a 40% o bé desplaçament a una vocal àtona posterior, i un altre al cos: declinació constant. A més d'aquests 11 trets melòdics (2 al primer pic, 1 al cos i 8 a la inflexió final), que anomenem típics, hem arribat a definir 18 trets no típics, els quals poden caracteritzar una melodia com a /+interrogativa/, /+emfàtica/ o /+suspesa/.

En resum, hem constatat que els 3 trets fonològics binaris que proposa Cantero /± interrogatiu/, /±emfàtic/ i /±suspès/ són suficients per descriure les melodies del català; que els 8 tonemes, obtinguts de totes les combinacions possibles dels tres trets, tenen realitzacions en català, les quals es concreten en els 29 trets melòdics que hem descrit i els 8 patrons. A la vegada, també hem demostrat la validesa del mètode per descriure aquesta llengua. Així, doncs, qualsevol melodia produïda per un parlant del català pot caracteritzar-se a partir dels 29 trets melòdics descrits, classificar-se en un dels 8 patrons i respondre a un dels 8 tonemes; i, en sentit contrari, a partir dels 8 tonemes es pot donar explicació de tots els trets melòdics que hem obtingut, de la constitució dels 8 patrons i de les diverses melodies d'aquesta llengua.

NOTA: Aquesta tesi disposa d'un Apèndix (gràfics i arxius de veu) que properament estarà disponible a la plana web de la revista PHONICA (http://www.ub.es/lfa)
This investigation aims to carry out a description of the Catalan intonation, both from a phonetic point of view (melodic features and melodic patterns) and a phonological point of view (phonological features and phonological units or "tonemes"), as well as evaluate the method used "Melodic Analysis of Speech" by Cantero (2002).

In the first section, there is an overview about the different theoretical approaches developed along the 20th century up to the present day. Then, the corpus is described, which is comprised of 580 spontaneous speech utterances, emitted by 160 reporters from different sociocultural and dialectal origins. The application of the method is also explained (acoustic analysis, how data collected is made relative and perceptive verification of the validation to 153 reporters).

As a result of all this process, 8 melodic patterns are obtained, defined by the melodic feature at the final inflection (FI) and by the phonological meaning attributed by the speakers at the perceptive tests:

Pattern 1. FI downward /-interrogative, -emphatic, -suspended/ or /-I-E-S/. Pattern 2. FI upward (from 10% to 80%) /-I-E+S/.
Pattern 3. FI upward (≥80%) /+I-E-S/.
Pattern 4. FI with high syntagmatic accent (from 10% to 50%) /-I+E-S/.
Pattern 5. FI upward-downward /-I+E-S/.
Pattern 6. FI downward-upward (-120%) /-I+E+S/.
Pattern 7. FI with high syntagmatic accent (≥50%) /+I+E-S/.
Pattern 8. FI downward-upward (+120%) /+I+E-S/.

Apart from this melodic feature at the final inflection, each pattern presents a feature at the first peak -first stressed syllable of the utterance-: rise less than 40% or displacement to a further unstressed vowel, an another one at the body: constant declination. Apart from this 11 melodic features (2 at the first peak, 1 at the body and 8 at the final inflection), to which we refer as typical, we have also defined up to 18 not typical features, which can characterize a melody as a /+interrogative/, /+emphatic/ or /+suspended/.

In sum, we have established the Catalan intonation units, both phonetic and phonological (3 binary phonological features, 8 tonemes, 8 melodic patterns and 29 melodic features) and, at the same time, we have also proved the validation of the method to describe this language.

N.B.: This thesis has an Appendix (graphics and sound files), soon avalaible at PHONICA electronic review website (http://www.ub.es/lfa)

La tesi Diferències fonològiques entre diversos estils de parla al català central septentrional se centra en l'estudi de la variació estilística que manifesten els segments vocàlics en dos àmbits concrets de la fonologia catalana: els contactes vocàlics entre mots i els clítics pronominals. Tot i que, d'entrada, pot semblar que aquests dos temes són molt diferents entre si, al llarg de la tesi es demostra que presenten fortes coincidències: estan subjectes a una notable variació lingüística, que s'accentua quan es produeix un canvi d'estil de parla, i aquesta variació implica sempre la presència / absència de segments vocàlics. Així, ambdós temes esdevenen complementaris i permeten esbrinar quin és el comportament que tenen les vocals en diferents contextos i en diferents estils de parla. La varietat dialectal objecte d'estudi és el denominat català central septentrional, parlat a les comarques de la província de Girona.
La tesi persegueix quatre objectius bàsics. El primer consisteix a elaborar una descripció exhaustiva de les resolucions dels contactes vocàlics entre mots, per una banda, i de les realitzacions dels clítics pronominals, per l'altra. La intenció és descriure els diversos fenòmens que s'hi detecten, posant un èmfasi especial a mostrar la variació estilística que presenten. Les dades de què s'ha partit per dur a terme aquesta descripció procedeixen majoritàriament del Corpus Oral Dialectal (COD) de la Universitat de Barcelona, una extensa compilació de materials feta recentment amb criteris distints dels que segueix la dialectologia més tradicional: al COD els informants seleccionats no són persones grans que habiten nuclis rurals, sinó que són individus de mitjana edat que viuen en capitals de comarca. Es tracta de mostrar, doncs, la parla que se sent actualment als nuclis grans de població. Les dades del COD s'han completat amb enquestes addicionals enregistrades a les comarques més septentrionals del català central.
El segon objectiu consisteix a comprovar quina és la influència que exerceix la forta expansió de les formes pròpies de la varietat estàndard i/o del barceloní en el comportament variable que presenten certs fenòmens fonològics descrits. Per poder determinar la influència exacta d'aquest factor, es comparen les dades del COD amb les d'un altre corpus més allunyat en el temps: els etnotextos de l'Atles lingüístic del domini català (ALDC), compilats entre els anys 60 i 70.
El tercer objectiu consisteix a determinar quins són els factors lingüístics que condicionen els casos de variació descrits, i a proporcionar-ne una anàlisi formal. No es tracta de limitar-se a la mera descripció dels fenòmens, sinó que també es vol oferir explicacions de tipus formal. El marc teòric escollit és la teoria de l'optimitat (Optimality Theory), atès que actualment es considera un dels models amb més potencial explicatiu per donar compte de la variació lingüística. Es proporciona una anàlisi que integra tots els factors (prosòdics, fonològics, sintàctics, semàntics.) que poden influir en la realització final dels contactes vocàlics entre mots, d'una banda, i dels clítics pronominals, de l'altra. Dins de la teoria de l'optimitat, es recorre a algun dels models més recents que s'han desenvolupat per al tractament específic de la variació lingüística (Floating Constraints Model, Rank-Ordering Model of Eval...). L'anàlisi mostra que aquests models esdevenen útils per explicar les diferències fonològiques ocasionades pels canvis d'estil de parla.
Finalment, el quart objectiu consisteix a comparar les anàlisis formals dels contactes vocàlics i de les realitzacions dels clítics pronominals per detectar-hi similituds i diferències. En aquesta comparació final es valora la utilitat dels mecanismes formals de tractament de la variació que s'han incorporat a l'anàlisi, i s'exposen les conclusions principals que es poden extreure de tot el procés d'investigació.
The main goal of the present research is to study stylistic variation in two related fields of Catalan phonology: vowel contact resolutions and pronominal clitics. In both of them vowels show interesting patterns of variation when speakers change their speech style. In order to study these variable patterns it has been used data belonging to North-eastern Catalan, which is spoken in the Girona area.
This dissertation provides both a description and a formal analysis of the different resolutions of vowel sequences across word boundaries, on the one hand, and the different realizations of pronominal clitics, on the other. The description is based on a huge amount of data recently compiled in the Corpus Oral Dialectal (COD) of the University of Barcelona. Data from this source have been completed by new questionnaires recorded during the research project. Additionally, it has been used data from the Atles lingüístic del domini català (ALDC), compiled in the 60s and 70s. Through the comparison between COD and ALDC it has been found that there are some cases of stylistic variation that are conditioned by the influence of the Standard variety. However, most variable patterns seem to be conditioned by other linguistic factors (e. g. prosodic, phonological, syntactic, lexical factors), which are accurately analyzed within Optimality Theory (OT), a framework that has proved to be more adequate than others in dealing with linguistic variation, especially in phonology.
The formal analysis I propose also takes into account different submodels recently developed within OT to provide even more accurate analyses of linguistic and stylistic variation. The Rank-Ordering Model of Eval and, especially, the Floating Constraints Model become very useful mechanisms to analyze some of the phonological differences caused by changes of speech style.
The final conclusions highlight the strong similarities found in the two previous formal analyses: the one concerning vowel contact resolutions and the other one concerning pronominal clitics. In both cases markedness constraints are low-ranked when the speech style is formal, while they are high-ranked in informal speech styles. Evidence is provided to show that this is a common cross-linguistic pattern.

A la primera part, la Tesi comenca amb una introducció teòrica a on es fa un repas de les principals teories sociològiques que analitzen les relacions entre mercat de treball i educació. Es comença per la Teoria del Capital Humà i a continuació es descriuen les crítiques subsegüents, passant per les teories de la reproducció i el credencialisme.

S'analitzen les diferents relacions de la institució universitària amb la societat civil i l'esfera de I'Estat als EE.UU. i a Europa; i es veu quina és la posició de la C.E. davant l'ensenyament superior i les seves perspectives, a partir del Memorandum de la "Task Force" Recursos Humans.

Es descriu a continuació el creixement i canvi produïts a la Universitat del nostre país, en relació amb el context socio-econòmic els darrers decennis, i el pas d'una universitat d'elits a una universitat de masses.

Per tal de veure com es produeix la inserció dels titulats universitaris en el mercat de treball es fa una revisió de la literatura existent i de les darreres recerques realitzades sobre el tema, revisant especialment la que va dur a terme el CIREM per al Consejo de Universidades recentment, amb algunes aportacions relevants, sobretot pel que fa a la diferent distribució territorial i per classe social.

A continuació s'analitza la valoració que fan els titulats de la institució universitaria així com les opinions que en tenen els empresaris, a partir dels estudis que s'han fet en el nostre país, i fent també algunes comparacions internacionals al respecte.

Abans d'entrar en els temes centrals de les recerques, es fa un esforç de conceptualització per delimitar el concepte de formació a I'empresa, tot distingint-lo d'altres formes d'aprenentatge i d'altres conceptes com el de qualificació, així com de les pseudo-necessitats de formació. Es revisa, també, l'evolució que ha sofert el tema de la formació a I'empresa des dels anys 60 fins a la crisi actual, en relació amb el sistema socio-econòmic del nostre país.

A la segona part es descriuen les recerques dutes a terme sobre demandes i necessitats de formació permanent a nivell superior a les empreses de Catalunya.

En primer lloc es resumeixen breument alguns aspectes metodològics de caracter general.

En segon lloc es descriuen els resultats obtinguts en els onze grups de discussió, a partir d'un qüestionari semi-estructurat, amb representants d'empreses i de l'Administració pública, sobre la formació inicial i la formació continuada a la Universitat. Els aspectes que s'analitzen més detingudament són: L'opinió de les organitzacions sobre la formació inicial, sobre la formació continuada, les necessitats de formació que diuen tenir les empreses al respecte, la missió que hauria de tenir la formació continuada a la Universitat, les condicions necessaries per a una bona acceptació de la mateixa per part de les organitzacions, i algunes deduccions útils per tal de poder orientar-la.

En tercer lloc es descriuen els resultats obtinguts mitjançant el qüestionari passat a 94 organitzacions sobre les seves característiques i necessitats de formació: s'analitzen, en primer terme, els trets bàsics que permeten una caracterització de les empreses a partir del tamany, sector, tipus de personal, nombre d'establiments, mena d'activitat, relacions inter-industrials, producte, transformacions experimentades els darrers anys, I+D, i activitat econòmica, comercial i exportadora realitzades. En segon terme es fa una caracterització de la mà d'obra de les diferents organitzacions, veient l'evolució dels seus efectius, composició per edat i sexe, moviment experimentat i tipus de contractes, així com les perspectives d'ocupació futura. En tercer terme s'analitzen les característiques i condicions de realització de la formació i manera com aquesta afecta els treballadors i quadres.

Per últim, es descriuen les necessitats de formació manifestades per les empreses, classificades per àrees, categories i tipus. Les necessitats generiques que més trobem a les empreses i que poden constituir una certa tipologia, són: Saber comandar amb habilitat, Aprenentatge de llenguatges informàtics d'usuari, Aprenentatge d'idiomes, Actualització davant els canvis legislatius, Preveure I'impacte i les opinions de l'aplicació de I'Acta Única Europea, Atenció al client i comunicació, Formació de recursos humans, i Especialització en sabers científics i tecnològics. En el llistat de necessitats de formació, classificat per àrees, apareixen els resultats següents: A I'administrativo-financera un total de 20 necesitats de formació, a la comercial 12, a la de recursos humans 42, a les derivades de l'aplicació de l'Acta Única Europea 24, i a la de producció 80.

A la tercera part es descriuen les conclusions de la Tesi.

Es comenca per veure el canvi social i la transformació de la Universitat, mitjançant una breu ressenya del procés de modernització experimentat per la societat i el seu impacte a nivell demogràfic, econòmic i social. Al mateix temps, s'analitza el pas d'una universitat d'elits a una universitat de masses i les implicacions que ha suposat tant a nivell quantitatiu com qualitatiu.

A continuació es constaten les noves relacions establertes entre la Universitat i el mercat de treball, analitzant el canvi de valoració de les titulacions, així com I'increment de la demanda de titulats universitaris tant en el sector públic com en el privat. I s'analitza també la seva diferent forma d'inseriment laboral, així com la valoració que fan els titulats de la formació rebuda a nivell superior.

En tercer lloc es treuen una sèrie de resultats sobre les necessitats de formació a les empreses i les seves implicacions sobre I'ensenyament superior, tant a nivell d'implicacions sobre I'ensenyament inicial com sobre la formació continuada.

Per últim, es fan una sèrie de consideracions finals sobre la institució universitaria i la necessitat de la seva vinculació social, econòmica i àdhuc política, encara que sense perdre de vista la seva necessària autonomia en el desenvolupament de les seves activitats bàsiques, tant de nivell docent com de recerca, totes elles necessitades en tot moment de perspectiva crítica.

La quarta part de la Tesi són els annexs, a on es detalla el qüestionari utilitzat a I'enquesta.

A la cinquena part es relaciona la bibliografia citada i altra bibliografia consultada.
A revision of the principal theories of Sociology that analyze the relationship between the labour market and education contextualizes the research on which this dissertation is based. There is a particular emphasis on the Human Capital Theory and its further revisions and critique.

An overview of the American University system in contrast with the continental European University system underlines their different origin and further development. The first system springs from the civil society and the second from the state; inevitably, their design, functions and development show deep differences. Under the light of this contrast the Human Resources Task Force document of E.C. is discussed.

Existing research and new data about how university graduates are integrated in the labour market are discussed in the framework of the changes that have occurred in the Spanish university and in the Spanish society as a whole: One of the most relevant facts is the progressive change in the recruitment of graduates. The private sector (industry and services) in the industrial areas is responsible for absorbing more then 50% of graduates. This contrasts with the previous situation where most graduates found their positions in the Civil Service.

Taking all this into account, an extensive research carried out by the author on the training needs felt by companies at a higher level, expressed by a substantial number of corporations in Catalonia is presented.

The data discussed show the existence of great number and variety of training needs within the corporations at the level of updating scientific and technical information and at a level of human resources management and development.

The conclusions show that the decision taking in the University concerning teaching procedures and contents should be reconsidered. They show also that the University within its mission of research and education at a higher level needs to increase its permeability to the opinions and views expressed by graduates, managers and enterprenurial world, without narrowly focussing its broadest aims of developing knowledge, culture and social criticism.

La salut és un procés complex determinat per la interrelació de factors biològics, psicològics, socials i ambientals. A partir dels anys noranta del segle XX, diversos estudis mostren que les dones i els homes tenen diferents maneres d’emmalaltir i de metabolitzar els fàrmacs, cosa que posa en evidència com el sexe/gènere és un determinant en el procés salut-malaltia, donant com a resultat diferències i desigualtats en la salut i en l’atenció per raó de sexe/gènere. En la Declaració del Mil•lenni de les Nacions Unides, en el tractat de la Unió Europea i la carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, es reconeix la importància del dret a la igualtat entre homes i dones, i el dret de tothom a viure sense patir discriminacions en cap esfera de la vida, incloent-hi l’accés a l’atenció de salut. Amb aquesta recerca hem volgut conèixer si el Sistema Sanitari Català desenvolupa la maquinària institucional necessària per tal de facilitar i garantir l’atenció amb perspectiva de gènere, entenent que aquesta perspectiva forma part de l’atenció integral a les persones.
La salud es un proceso complejo determinado por la interrelación de factores biológicos, psicológicos, sociales y ambientales. A partir de los años noventa del siglo XX, diversos estudios muestran que las mujeres y los hombres tienen diferentes maneras de enfermar y de metabolizar los fármacos, lo cual pone en evidencia que el sexo/género es un determinante en el proceso salud-enfermedad, dando como resultado diferencias y desigualdades en la salud y en la atención por razón de género. En la Declaración del Milenio de las Naciones Unidas, en el tratado de la Unión Europea y en la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea se reconoce la importancia del derecho a la igualdad entre hombres y mujeres, y el derecho de todos a vivir sin sufrir discriminaciones en ninguna esfera de la vida incluyendo el acceso a la atención a la salud. Esta tesis analiza la maquinaria institucional desarrollada por el Sistema Sanitario Catalán para facilitar y garantizar la atención con perspectiva de género, entendiendo que esta perspectiva forma parte de la atención integral a las personas.
Health is a complex process determined by the interrelationship of biological, psychological, social and environmental factors. Since the end of the 20th century several studies have shown that men and women have different ways of falling ill and of metabolizing pharmaceuticals which showsthat sex/gender isa determinantin the health-disease processresulting indifferencesand inequalitiesin health andcareon account ofsex /gender. In the United Nations Millenium Declaration, in the Treaty on European Union and Charter ofFundamental Rights of theEuropeanUnion it has been recognizedthe importance of the rightto equalityof menand women and the right of everyone to live without suffering discrimination in any sphere of life, including access to health care. This thesis analyzes the institutional machinery developed by the Catalan Health System to facilitate and ensure attention with a gender perspective, understanding that this perspective is part of a comprehensive care to people.

Aquesta tesi està basada en l'etnografia d'un institut d'educació secundària situat en una ciutat mitjana de Catalunya, amb un nivell socioeconòmic mig-baix i una important presència d'immigrants (de diferents zones de l'estat espanyol i d'Àfrica, sobretot marroquins i gambians). El treball inclou una recerca bibliogràfica i de clarificació teòrica amb la que es pretén situar els fenòmens que s'estudien (identitat, racisme i violència) en el moment històric i context social actual, per tal de poder explicar l'ascens o la importància d'aquests fenòmens, així com les relacions que es poden establir entre ells.
La primera part de la tesi respon a la voluntat de contextualitzar teòricament la recerca etnogràfica i de situar les observacions d'aula en un marc social més ampli. A la segona part es presenten les aportacions que han realitzat els sociòlegs i els antropòlegs de l'educació a l'anàlisi del tractament de la diversitat ètnica, del racisme i de la violència en l'àmbit escolar. A la tercera part es desenvolupa el treball de recerca etnogràfica centrat en l'anàlisi de les relacions interètniques de l'alumnat.
This doctoral thesis is based on the ethnography of a state secondary school situated in an average-sized town in Catalonia with a medium-low socio-economic level and a population that includes considerable numbers of immigrants both from other parts of Spain and from some African coutnries (principally Morocco and Gambia).
The thesis includes bibliographical research and a theoretical clarification to situate the phenomena of indentity, racism and violence within the historical and social context of the present day. The growing importance of these phenomena and the relationships established between them are explained in this context.
The first part of the thesis endeavours to provide a theoretical context for the ethnographic research and to situate the classroom observations within a much wider social framework.
The second part of the thesis introduces contributions from educational sociologists and anthropologists to the analysis of how ethnic diversity, racism and violence are dealt with in schools.
The third part develops the ethnographic research by focusing on the interethnic relations among the students.