Dissertations / Theses on the topic 'Catalan novels'

This thesis examines one of the most unique novels of contemporary Catalan narrative, Fortuny (1983) by Pere Gimferrer. The aims of the present study are mainly two: to shed light on one of the most important, but least studied, works of Pere Gimferrer, examining the Catalan language facet of this bilingual (or multilingual)) narrator and prose writer; to analyze critical reception of the work and show how the novel has evolved from the time of publication in 1983 until today.
Aquesta tesi estudia una de les novel•les més singulars de la narrativa catalana contemporània, Fortuny (1983) de Pere Gimferrer. Els objectius de l’estudi d’aquesta novel•la són principalment dos: fer llum sobre una de les obres més importants, però menys estudiades, de Pere Gimferrer, per tal d’aprofundir en la vessant de narrador i de prosista en llengua catalana d’aquest escriptor bilingüe (o plurilingüe); i analitzar la recepció crítica de l’obra per tal de mostrar com ha evolucionat la novel•la des del moment de la seva publicació l’any 1983 fins a l’actualitat

This dissertation is built on the basis that during the first decades of the twenty-first century, it has appeared a diverse corpus of Catalan prose-works characterized by a new representation of both the imaginary and the narrative of rural traditional landscape. Traditionally, the representation of rural landscape was enclosed with specific points of the territory and had idealized visions related to the values of origin and continuity. This dissertation points toward a new representation of the rurality. The critical analysis of seven narratives serves as the starting point to examine a new aesthetics of the rurality and the relationship that individuals build and stablish with it. Hence, this return to the rural place is geographical, literary and it implies a gesture of human and social reflection, as well as the constitution of a new rurality marked by the I-place, as called in this study, and the landscapes of restlessness
En els darrers anys, durant les primeres dècades del segle XXI, han aparegut en català diverses narracions que donen un punt de vista nou al discurs sobre el paisatge rural tradicional. Les representacions del paisatge de la ruralitat es trobaven circumscrites a punts específics del territori i a visions idealitzades relacionades amb els valors de l’origen i la permanència. En canvi, aquesta recerca es proposa mostrar una nova representació de la ruralitat. La lectura crítica del corpus de set obres narratives és la base a través de la qual s’analitza, d’una banda, una nova estètica de la ruralitat i, de l’altra, la relació que hi estableix l’individu. Aquest estudi acaba mostrant una tornada al lloc rural que és geogràfica, literària i de reflexió social i humana, així com la constitució d’una nova representació de la ruralitat marcada pel que aquí s’anomena el jo-lloc i els paisatges de la inquietud

Aquest estudi extreu les tendències literàries que sobresurten en el panorama novel·lístic en llengua catalana del segle XXI a partir de l’anàlisi de set eixos definidors i característics d'aquesta narrativa: la relació temàtica amb la crisi identitària, la incertesa i la manca de sentit general; la plasmació de la quotidianitat i el context immediat per mitjà de personatges amb actituds i patologies molt properes als individus coetanis; la inclusió normalitzada del fantàstic en textos de temàtica i ambientació realistes a través del gènere del realisme màgic o el neofantàstic; l’auge del mètode de la fragmentació discursiva mitjançant diverses tècniques que trenquen amb la coherència, la lògica i la uniformitat; l’increment en l’ús de la pràctica metaliterària, és a dir, aquella narrativa que es refereix a ella mateixa; la tendència creixent a l'elaboració de narracions d’autoficció, en què l'autor s'introdueix de manera parcial dintre de la història, generalment a partir de la primera persona narrativa, i la forta instauració del formalisme literari, que es fa visible en obres que avantatgen la forma (el com) al contingut (el què).
Este estudio extrae las tendencias literarias que sobresalen en el panorama novelístico en lengua catalana del siglo XXI a partir del análisis de siete ejes definidores y característicos de esta narrativa: la relación temática con la crisis identitaria, la incertidumbre y la falta de sentido general; la plasmación de la cotidianidad y el contexto inmediato por medio de personajes con actitudes y patologías muy cercanas a los individuos coetáneos; la inclusión normalizada del fantástico en textos de temática y ambientación realistas a través del género del realismo mágico o el neofantástico; el auge del método de la fragmentación discursiva mediante diversas técnicas que rompen con la coherencia, la lógica y la uniformidad; el incremento en el uso de la práctica metaliteraria, es decir, aquella narrativa que se refiere a ella misma; la tendencia creciente a la elaboración de narraciones de autoficción, en que el autor se introduce de forma parcial dentro de la historia, generalmente a partir de la primera persona narrativa, y la fuerte instauración del formalismo literario, que se hace visible en obras que aventajan la forma (el cómo) al contenido (el qué).
This study extracts the literary trends that emerge in the 21st century Catalan-language novel scene from an analysis of seven defining and characteristic axes of this narrative: the thematic relation with the identity crisis, the uncertainty and the lack of general sense; the expression of everyday life and immediate context through characters with attitudes and pathologies which are very close to contemporary individuals; the normalized inclusion of the fantastic in texts of realistic topic and setting by the genre of magical realism or neofantastic; the rise of the method of discursive fragmentation through various techniques that break with consistency, logic and uniformity; the increase in the use of metaliterary practice, that is to say, the narrative that refers to itself; the growing tendency to elaborate autofiction narratives, in which the author is partially introduced into the story, usually from the first narrative person, and the strong implementing of literary formalism, which becomes visible in works that put the form (the how) before the content (the what).

La langue catalane est confrontée, sur son propre territoire, à la concurrence du castillan. Ses défenseurs, tout particulièrement les écrivains, ont longtemps lutté pour préserver une langue écrite à la fois viable et « authentique », c'est-à-dire sans influences du castillan. Mais cette préoccupation d’authenticité s’oppose au principe de vraisemblance dans certains genres où il est nécessaire, ou simplement utile, d’employer la langue parlée informelle. Or celle-ci est de plus en plus parsemée de castillanismes, tant dans le lexique que dans la syntaxe. Nous avons donc cherché, à travers quelques œuvres contemporaines (publiées entre 1979 et 2005), à comprendre comment certains auteurs, qui écrivent du roman « noir », du théâtre ou du roman « réaliste », s’efforcent de résoudre – ou d’assumer – cette contradiction
The Catalan language has long had to deal with the competing presence of Castilian on its own territory. Defenders of Catalan, writers in particular, have striven to preserve a written language that would be both viable and “authentic”, that is to say free from Castilian influences. However, their concern about authenticity clashes with the constraint of plausibility in certain genres, where the use of informal spoken language is either required or simply useful, just as informal spoken Catalan is being pervaded with more and more lexical or syntactic castilianisms. The purpose of this thesis is to explore, through several contemporary texts published from 1979 to 2005, how writers of crime fiction, playwrights and realist novelists have dealt with this contradiction – either working against it, around it, or with it

Given that the poetry of Blai Bonet has been thoroughly examined, this study is focused on Blai Bonet as a novelist beginning with the analysis of his first novel, El mar (1958). The study is divided into three parts: “Blai Bonet’s work and his figure in the postwar Catalan literary landscape”, where the literary context in which Blai Bonet begins to write and the importance of the appearance of a novel such as El mar in the narrative production of the 50s are examined. The second part, “The irruption of prose in Blai Bonet”, consists in a narrative and interpretative study of the novel, while in the third, “The exuberance of El mar”, relates the novel to the literary and philosophical currents of the second half of the 20th century. All in all, the objective of the study is to analyse the novel thoroughly to situate it within the Catalan, Spanish and European literary panorama of post-war period
Tenint en compte que la poesia de Blai Bonet ha estat àmpliament estudiada, en el present estudi s’ha volgut donar èmfasi al Blai Bonet novel·lista a partir de l’anàlisi de la seva primera novel·la, El mar (1958). L’estudi es divideix en tres parts: “L’obra de Blai Bonet i la seva figura dins el panorama literari català de postguerra”, on s’aprofundeix en el context literari en què Blai Bonet comença a escriure i en la importància de l’aparició d’una novel·la com El mar dins la producció narrativa dels anys 50. La segona part, “La irrupció de la prosa en Blai Bonet”, consisteix en un estudi narratològic i interpreatiu de la novel·la, mentre que en la tercera, “L’exuberància d’El mar”, es relaciona la novel·la amb els corrents literaris i filosòfics de la segona meitat del segle XX. En conjunt, es pretén analitzar la novel·la en profunditat per situar-la dins del panorama literari català, espanyol i europeu de postguerra

La novel·la històrica protagonitza el procés de represa de la novel·la catalana durant la Renaixença, que es desenvolupa en dues etapes: la primera, en els anys seixanta, d'escassa producció, mentre en la segona, en els anys setanta, es pot parlar ja d'una certa recuperació. Si durant els seixanta no han vist la llum més que tres novel·les, més una d'inacabada, durant els setanta, entre novel·les i novel·letes, se'n publiquen trenta-dues. Pel que fa a la novel·la històrica en concret, són dues en els anys seixanta i catorze en els setanta. Quant al tipus de novel·la, si en la primera novel·la, L’orfeneta de Menargues de Bofarull, l'impuls més poderós cal anar-lo a cercar en la novel·la històrica clàssica de Walter Scott i Alessandro Manzoni, a partir dels anys setanta és deutora, sobretot, de la novel·la històrica d'aventures d’Alexandre Dumas, i en començar la dècada dels anys vuitanta és detecta un allunyament del model fulletonesc amb la introducció del costumisme barceloní i del sentimentalisme blanc. Ordenades segons el període històric hi hagué: dues novel·les d'ambientació medieval: L’orfeneta de Menargues (1862), d'Antoni de Bofarull, i Lo castell de Sabassona (1879), de Joaquim Salarich; dues novel·les ambientades en la guerra de Successió: Lo coronel d'Anjou (1872), de Francesc Pelai Briz, i Vigatans i botiflers (1878), de Maria de Bell-lloch; una novel·la ambientada al segle XVII: Lo rector de Vallfogona (1876), de Josep Feliu i Codina; una novel·la ambientada durant la Guerra Gran: Història d’un pagès (1869), de Joaquim Riera i Bertran; quatre novel·les ambientades en la guerra de la Independència: Les òrfenes de mare (1872), de Josep d'Argullol, Lo caragirat (1872), de Josep Martí i Folguera, Cor i sang (1880), d'Antoni Careta i Vidal, i Lo Bruch (1880), de Josep Feliu i Codina; i dues novel·les ambientades en les guerres carlines: L'any 35 (1874), de Frederic Soler (inacabada) i La guerra (1877), de Josep d'Argullol. Malgrat la diversitat, sembla possible destriar un conjunt d'elements compositius comuns: la història, els costums i el folklore, el convencionalisme literari del fulletó, i per últim, l'esperit patriòtic.
The historical novel played a central role in the resurgence of the Catalan novel during the Renaixença, which occurred in two stages: the first was during the 1860s and saw little in the way of production, the second came during the 1870s when the resurgence started to gain a certain momentum. Whereas only three novels plus one unfinished work appeared in the 1860s, during the 1870s some 32 novels and novellas were published. With specific reference to the historical novel, two were published in the 1860s and fourteen in the 1870s. In terms of type, the most powerful influences on the first novel, L’orfeneta de Menargues by Antoni de Bofarull are clearly the classic historical novels of Walter Scott and Alessandro Manzoni. In contrast, from the 1870s the Catalan historical novel owes much more to the historical adventure fiction of Alexandre Dumas, and by the 1880s there is a move away from the melodramatic with the introduction of Barcelonan costumbrism and sentimentalism. If we group the novels according to historical period, we find there are two novels set in the medieval period, L’orfeneta de Menargues (1862) by Antoni de Bofarull, and Lo castell de Sabassona (1879) by Joaquim Salarich; two set during the War of the Spanish Succession, Lo coronel d'Anjou (1872) by Francesc Pelai Briz, and Vigatans i botiflers (1878) by Maria de Bell-lloch; one set in the 17th century, Lo rector de Vallfogona (1876) by Josep Feliu i Codina; one set during the War of the Pyrenees, Història d’un pagès (1869) by Joaquim Riera i Bertran; four set during the war of Independence, Les òrfenes de mare (1872) by Josep d'Argullol, Lo caragirat (1872) by Josep Martí i Folguera, Cor i sang (1880) by Antoni Careta i Vidal, and Lo Bruch (1880) by Josep Feliu i Codina; and two novels set during the Carlist Wars, L'any 35 (1874) by Frederic Soler (unfinished) and La guerra (1877) by Josep d'Argullol. Despite this diversity, we can still discern a series of common elements, such as history, customs and folklore, melodramatic literary conventionalism, and a patriotic spirit.

This dissertation analyses, through a rhetorical framework and a literary approach, texts written in Catalan and Castilian by four Catalan female writers (Dolors Monserdà, Maria Aurèlia Capmany, Esther Tusquets, Monserrat Roig ), whose works cover from 1900 to the 1980. Utilizing this urban feminine literature, it discusses the historical-geographical vision about the changes in Catalan society during the twentieth century with its consequences for the urban space, especially the space occupied by women. It is also established that Barcelona’s recovery and literary vindication by women has been done through the written text, as literary affirmation and as a matter of conscience in which the city could not be summed up as a backdrop, but rather as an active part of a literary creation, active in the double sense, as a socio-historical space in the novel and as characteristic of their works. The primary purpose of this dissertation is to demonstrate that the use of the city as a setting for the novels determines and characterizes those female writers’ texts. Consequently, these writings are literary material relevant and essential to the understanding of the Barcelonian women’s space. However their use of space is not arbitrary, on the contrary it corresponds to a social order established by the patriarchy where the relation of women to the world is embodied in the intentional and socially restricted space and movements of their bodies. The theoretical perspectives of this study are based on Montserrat Roig’s feminist urban space theories. Her theory advocates the right to individuality, denouncing the patriarchal and hierarchical social system present in gendered space from the outside male world to the domestic feminized space. I also turn to the writings of Maria Aurèlia Capmany, who addresses cultural aspects of women’s roles revealing a purposive controlled patriarchal society according to a historical-geographical analysis. This study of texts permits a new reading of the Catalan capital and demonstrates that Catalan women writers have consciously willed to give birth to a new history of the city: the history of women as protagonist citizens, producers, reproducers, and consumers of the space represented by the Catalan capital

A teoria semiótica de linha francesa, em seu início, tinha como preocupação maior as questões do inteligível, quando Greimas propôs um percurso gerativo do sentido capaz de dar conta dos diversos sistemas de significação. Entretanto, com o passar do tempo, as questões da ordem do sensível e do afeto se colocaram como um desafio para os analistas e pediram espaço na teoria trazendo textos em que a narrativa não era central. Claude Zilberberg, em especial, é um dos autores que caminha na direção de propor a primazia do sensível em relação ao inteligível com os recursos do que veio a se chamar semiótica tensiva. Acompanhando o movimento feito tanto pela teoria quanto pela literatura, nossa dissertação tem como objeto um romance experimental, Catatau, de Paulo Leminski, que se apresenta como uma obra de difícil acesso devido à sua pouca linearidade narrativa. Nosso intuito é abordar a obra pelo viés da teoria tensiva tentando apontar caminhos possíveis de leitura a partir de estratégias e procedimentos recorrentes no texto. Assim como Zilberberg encontra no modelo saussuriano da silabação um sistema rítmico passível de ser expandido a todos os domínios semióticos, podemos encontrar em um romance como o Catatau células ou elementos que se repetem em determinados intervalos criando uma lei, uma orientação, enfim, um ritmo. É curioso notar, no entanto, que no caso da obra analisada, tal ritmo se mostra mais como um desorganizador da linguagem que como um organizador. Queremos com isso dizer que é a alternância da célula rítmica que provoca no leitor o efeito ininteligibilidade. Evidentemente que há diversos outros recursos, principalmente de nível discursivo, que também reforçam esse efeito, como mostramos ao longo do trabalho. Enxergamos então o romance de Leminski menos como uma narrativa diluída que como o produto de uma vivência, sendo que tal vivência só é possível por meio de um sujeito sensível, afetado pelo que está à sua volta. É nessa linha de abordagem que encontramos os meios para explicitar a construção do sentido do texto, objetivo por excelência da teoria semiótica
In its beginnings, the French semiotic theory had as its major concern the issues of the intelligible, when Greimas proposed a generative path of meaning capable to comprise many systems of meaning. In the course of time, though, the analysts were defied by issues related to sensibility and affection, which claimed for a place in theory, through texts in which narrative was not central. Claude Zilberberg, in particular, is one of the authors who defends the primacy of the sensibility over intelligibility through the features of which came to be called tensive semiotics. Following this movement both through theory and literature, this dissertation chooses as its subject an experimental novel, Paulo Leminskis Catatau, almost considered an unintelligible work due to its non-linear narrative patterns. We aim to approach this novel through the tensive semiotics theory, proposing some ways for its reading based on the texts iterant strategies and procedures. As Zilberberg finds in Saussures syllabic model a rhythmic system which can be expanded to all semiotic domains, we can find in a novel like Catatau cells or elements which repeat in certain intervals, creating a rule, an orientation, a rhythm at least. In Catatau, this rhythm seems much more to disorganize than to organize the language. It means that its the rhythmic cell interchange that leads the reader to that effect of unintelligibility. Of course that there are more features that reinforce this effect within the novel, as we show along our work. That means that we see Leminskis novel less as a diluted narrative and more as the offspring of some experience only made possible if built upon some persons sensibility, affected by his/her surroundings. On this specific approach we find our means to make explicit the building of the text meaning, which is considered the semiotic theory main goal.

O Catatau foi escrito entre 1966 e 1975, período em que o Brasil estava sob uma hedionda ditadura militar. No mesmo período, a cultura do país vivia um de seus momentos mais ricos e intensos, oferecendo aos brasileiros manifestações como a Tropicália, o Cinema Novo, o Teatro Oficina, o Cinema Marginal etc. Nosso trabalho pretende demonstrar como o Catatau se situa nesse contexto histórico e, principalmente, como produz uma crítica política ao regime de exceção. Devido a esse posicionamento crítico diante do poder autoritário, acreditamos que o Catatau pode ser considerado um romance de protesto e não apenas uma obra experimental ou de vanguarda, como usualmente o livro de Leminski é abordado. Porém, diferentemente dos outros romances de protesto escritos no período chamado pós-64, o Catatau se caracteriza por sua linguagem barroca e pela filiação à longa tradição da literatura carnavalizada. Utilizamos como suporte teórico para a análise do barroco principalmente o trabalho de Severo Sarduy. E para a análise da carnavalização adotamos especialmente os conceitos de Mikhail Bakhtin apresentados nas obras Problemas da poética de Dostoiévski e A cultura popular na Idade Média e no Renascimento: o contexto de François Rabelais e também o importante livro de Enylton de Sá Rego, O calundu e a panaceia, no qual o autor estuda as relações entre a obra machadiana e a sátira menipeia.
Catatau was written between 1966 and 1975, a period when Brazil was under a hideous military dictatorship. In the same period, the Brazilian culture lived one of its richest and most intense moments, producing manifestations as Tropicália, Cinema Novo, Teatro Oficina, Cinema Marginal etc. Our work aims to demonstrate how Catatau is situated in that historical context and especially how it produces a political critique of the authoritarian regime. Due its critical position on the authoritarian power, we believe Catatau may be considered a \"novel of protest\" and not just an experimental or avant-garde work, as usually Catatau is considered. However, unlike the other \"novels of protest\" written during the period called \"post-64\", Catatau is characterized by its baroque language and its affiliation with the long tradition of carnivalized literature. The theoretical support for the analysis of the baroque is mainly the work of Severo Sarduy. And to the analysis of carnivalization we adopted especially the concepts of Mikhail Bakhtin presented in the books Problems of Dostoevsky\'s poetics and François Rabelais and Popular culture in the Middle Ages and the Renaissance and also the important work of Enylton de Sá Rego, O calundu e a panaceia, in which the author studies the relationships between Machado de Assis\'s work and the menippean satire.

Els noms propis contribueixen a definir la personalitat d'una comunitat humana, tant pel caràcter identificatiu que tenen per la informació geogràfica, lingüística i històrica que poden aportar (especialment els topònims). L'Onomàstica, que és la ciència que els estudia, té dues branques fonamentals. La Toponímia s'ocupa dels noms de lloc o noms propis geogràfics, amb els quals designem i identifiquem els llocs concrets que ens envoltem. L'Antroponímia tracta dels noms propis de persona, mots o grups de mots l'unica finalitat dels quals és diferenciar el referent (una persona) de la resta (prenom, que representa al subjecte en particular; cognom, nom de família o de llinatge; i sobrenom, renom o motiu, malnom o àlies). Novelda i la Romana són localitats situades en el centre geogràfic de la regió d'Alacant, dins la comarca de les Valls del Vinalopó o Vinalopó Mitjà. En el passat van formar part d'un mateix municipi (Novelda), del qual la Romana va ser separada en 1929. Aquest conjunt territorial representava una superfície de 119,8 km2 i compartia amb Asp i Monòver el flanc occidental de la comarca i, per tant, la frontera amb Múrcia i la corona castellana. Novelda, segona ciutat en població de la comarca (26.873 habitants l'any 2011), compa actualment amb una superfície de 75,7 km2 (densitat de població, 355,23 hab/km2). El municipi de la Romana, més menut territorialment (43,3 km2), ocupa terrenys més elevats i muntanyosos. En 2011 tenia 2.554 habitants (densitat de 59 hab/km2). Novelda va constituir durant la baixa edad mitjana una zona de refugi per a la població andalusí. Els seus descendents van conservar fins a 1609 l'àrab com a llengua habitual de relació. La convivència durant dècades amb un contingent menut d'inmigrants cristians vells, va facilitat que aquests assimilaren una part significativa dels topònims usats fins llavors per la població autòctona. Més de la meitat dels topònims documentats abans de 1625-1628 presentaven traces lingüístiques atribüibles a l'àrab. Ara no passen del 9%, però els que resten tenen un innegable pes qualitatiu. Després d'una repoblació inicial parcial i no planificada, la població va créixer de manera continuada al llarg de la segona meitat del segle XVII, durant tot el segle XVIII i bona part del XIX, gràcies a un model d'agricultura que tenia com a fonaments la cerealicultura i la contínua expansió de la superfície cultivada. Aquest procés de colonització interior tindrà importants conseqüències, amb una extraordinària multiplicació dels topònims al Camp i a l'àrea més exterior del terme. El pas a una agricultura més oberta, amb el raïm i el vi com a productes significatius, no es produirà abans de finals del segle XIX. Encara és més tardana la conversió definitiva a una agricultura explícitament comercial, amb l'expansió de la tomata i les hortalisses, i finalment del raïm de taula (en ambdós casos, amb acompanyament del regadiu); primer, en terme de Novelda, i amb un cert retard, també en el de la Romana. A les dues localitats subsisteix una agricultura especialitzada i moderna, però desvinculada de les formes tradicionals d'entendre el territori. Les pedreres en extensió, els abocadors a gran escala de residus de les fàbriques de pedra, l'abandonament progressivament generalitzat dels cultius, la proliferació de les segones residències, l'escampament d'una població d'hàbits i costums urbans fora dels nuclis i, finalment, l'establiment (al terme de la Romana) d'una nodrida colònia de jubilats estrangers, són altres fenòmens que estan tenint ara mateix un considerable impacte sobre el paisatge (i sobre el patrimoni onomàstic). Per altra banda, després de segles de pràctic monolingüisme, hui el valencià és parlat per només la meitat dels novelders (però encara, pel 80% dels romaners). El treball, començat poc després de 1976, combina les dues vies d'investigació habituals: l'enquesta oral i la recerca en fonts documentals (impreses i manuscrites). Les entrevistes es van realitzar bàsicament entre novembre de 1987 i 1994, i han afectat 43 informadors per al conjunt del terme de la Romana i 51 per al de Novelda (sense comptar col·laboracions més esporàdiques). Sempre que va ser possible es van fer in situ (per a major seguretat en les localitzacions). Pel que fa a les fonts documentals impreses, s'ha buidat quasi tota la producció bibliogràfica local, incloses les revistes de festes d'ambdues poblacions. De l'Arxiu Municipal de Novelda s'ha revisat bona part de la documentació anterior al segle XIX (censals del segle XV, Mans Comunes, Consells, Contestadors, Judiciaris i Contestadors, Clams Civils...), però especialment la relacionada amb la xarxa s'assagadors i la de tipus cadastral (Giradora de Població 1727-1748, Giradora de Natural c. 1730, Capbreus 1727-1729, restes de giradores de finals del segle XVIII i principis del XIX, Estadística de Tierras de 1836 i 1854, Croquis de Rústica 1935). A l'Arxiu de Protocols es van treballar sobretot les Escribanías de Rentas locals del segle XVIII. De l´arxiu senyorial, conservat per la Fundació Cultural Medina Sidonia, hem pogut estudiar en profunditat una giradora de finals del segle XVI i començaments del següent (l'anomenada Giradora de Sarrià, fonamental per a conéixer l'antroponímia morisca u la toponímia de l'horta vella) i el libre dels Capbreus de 1625-1628. Més recentment, hem tingut accés a l'Arxiu de la Parròquia de Sant Pere de Novelda, on s´han revisat llibres de baptismes, matrimonis i enterraments fins a la primera meitat del segle XVII, així com els de Visites Pastorals i Fàbrica. L'estudi introductori consta d'unes breus consideracions generals sobre l'Onomàstica i els estudis onomàstics en terres valencianes, seguides per un apartat ("La terra") destinat a esbrinar els condicionants geogràfics i el procés d'ocupació del territori. Un segon apartat ("Els Pobles") dóna compte del recorregut històric de les comunitats humanes que han habitat ls dos termes municipals, amb especial atenció al nombr d'habitants i al desenvolupament urbà dels dos nuclis. Finalment, a "La llengua (les llegues)" s'analitza la influència del substrat aràbic sobre la nostra toponímia i les catacterístiques peculiars que presenta el suport lingüístic dels noms propis (sobretot, en el cas dels malnoms i topònims actuals). L'últim apartat és només un recull d'informadors i de fonts documentals (manuscrites i impreses), bibliografia i cartografia utilitzada. El cos del treball ("Els noms de lloc i de persona de Novelda i de la Romana") adopta la disposició que ja és general a la nostra àrea idiomàtica, proposada i seguida per les publicacions de l'Oficina d'Onomàstica de l'IEC. Recull fitxes d'uns 130 genèrics toponímics habituals en el nostre àmbit d'estudi (una part menuda però significativa dels quals no està contemplada als diccionaris i fonts lexicogràfiques més habituals de la nostra llengua), d'uns 4.650 topònims (almenys 4.250 dels quals d'origen popular, la resta noms de carrers i altres vies urbanes imposats per les autoritats municipals d'època contemporània) i de més de 4.300 elements antroponímics (vora 2.700 cognoms i llinatges, inclosos els utilitzats per la població musulmana i morisca dels segles XV, XVI,i XVII; i no arriba a 1.600 malnoms, renoms àlias).

This doctoral thesis aims at developing and implementing a computational framework for performing virtual testing of composite structures using a High-Performance Computing (HPC) environment. In this sense, this thesis presents several novel constitutive models based on the continuum damage mechanics theory and their implementation in the HPC-base Finite Element (FE) simulation code called Alya. The verification and validation of the models are performed comparing the numerical predictions with analytical formulations and experimental data. The comparisons demonstrate not only the reliability of the damage models but also the potential of an HPC-based environment for Virtual Testing of COmposite STructures. Therefore, the outcome of this thesis is both the formulation of new fracture models and the numerical framework named Alya-VITECOST.
L’objectiu d’aquesta tesis doctoral és el desenvolupament i implementació d’un marc computacional d’alt rendiment (HPC, de les sigles en anglès de High Performance Computing) amb el fi de realitzar proves virtuals d’estructures fetes de materials compòsits. En aquest sentit, aquesta tesis presenta la formulació de diversos models constitutius basats en la teoria de la mecànica de danys continus així com la seva implementació en el codi de simulació HPC anomenat Alya. La verificació i validació dels models i la seva implementació es realitza comparant les prediccions numèriques amb solucions analítiques i dades experimentals. Els resultats demostren la fiabilitat dels models formulats així com el potencial i avantatges oferts pels codis de simulació HPC. Per tant, el resultat d’aquesta tesis és tant la formulació dels models de dany progressiu com el marc numèric de simulació anomenat Alya-VITECOST.

Protein therapeutics have great potential in treating human disease, especially for those caused by alternations in the functions of intracellular proteins. However, clinical use of protein by intracellular delivery has been hampered by the instability due to proteins' physicochemical properties, and some barriers in the delivery pathway. This study was to prepare and test a novel intracellular protein delivery system - magnesium phosphate nanoparticles with cationic lipid coating for catalase intracellular delivery (LP MgP NP-CAT), and investigate whether it can release the encapsulated catalase to cytosol. LP MgP NP-CAT was designed, prepared and characterized, showing that it had an average diameter around 300 nm and zeta potential around +40mV. The pH - triggered catalase release from LP MgP NP-CAT was determined by a hydrogen peroxide degradation assay, where the concentration of remaining hydrogen peroxide was measured by UV-Vis spectroscopy, indicating catalase was released in response to the drop of pH, which was confirmed by the morphology change of LP MgP NP-CAT observed by transmission electron microscopy. The in vitro catalase release behavior was conducted on MCF-7 cells and EA.hy926 cells. LP MgP NP-CAT was delivered into MCF-7 cells and the release behavior was determined by the resultant resistance of the cells against hydrogen peroxide using MTS cell viability assay. The delivery of LP MgP NP-CAT into EA.hy926 cells was determined by the decrease of the reactive oxygen species level. Both of the studies showed that catalase was successfully delivered and released which is supported by the reduction of hydrogen peroxide.

ABSTRACT

This essay deals with the matrimonial conflicts of Andrés Ascencio and Catalina Guzmán de Ascencio in the novel

Arráncame la vida (1985), by the Mexican author Àngeles Mastretta. The essay uses two points of departure. The society of classes is still alive today and the patriarchal society oppresses women. Taking departure from this base the essay analyses the marriage of the novel´s two protagonists. The goal has been to show that Catalina and Andrés use love and sexuality as arms in their marital battle and that Catalina is oppressed both by the patriarchal society and by her origin in the working class.

Keywords: la transgresión, el sistema binario, el patriarcado, el movimiento social, las normas.

La recerca analitza les principals transformacions digitals de la CCMA (TVC i Catalunya Ràdio) pel que fa a l’evolució de la seva audiència (lineal, digital i social), les rutines professionals dels gestors digitals i socials d’ambdós mitjans entre 2014 i 2018 i les oportunitats de futur per a la corporació. Per a l'anàlisi s'ha disposat una metodologia que combina l'explotació quantitativa de totes les dades d'audiència disponibles per als àmbits especificats, així com el desenvolupament i l'aplicació de matrius d'anàlisi pròpies, l'explotació qualitativa a través d'entrevista en profunditat als gestors digitals de TVC i de Catalunya Ràdio i l'enquesta prospectiva a experts estatals i nacionals en el sector de la comunicació. Aquesta metodologia, amb l'excepció del panell d'experts, s'ha aplicat a una mostra representativa de 34 programes de TVC i de Catalunya Ràdio. Les conclusions revelen que la CCMA adreça constantment els reptes que es deriven d’una estructura audiovisual en constant canvi. Tot i això, els resultats plantegen importants reptes per als seus mitjans quant a l’envelliment del perfil de públic a tots els àmbits i per a la majoria de programes examinats. D’altra banda, la necessitat de plantejar estratègies digitals que tinguin en compte una transformació accelerada de les rutines professionals on trobem un procés complex de transició entre la cultura professional lineal i digital. Finalment, els experts consultats consideren que la corporació encara pot assolir el seu màxim potencial a l’àmbit digital, tot i que són conscients que les circumstàncies actuals plantegen obstacles per a revertir les tendències de consum i modificar l’estructura professionals segons les necessitats que es van detectar.
This research analyzes the main digital transformations of CCMA (TVC and Catalunya Ràdio) related to the evolution of its audience (linear, digital and social), the digital and social managers’ professional routines of each media between 2014 and 2018, and the future challenges fort this public corporation. For the analysis, we set a methodology that combines a quantitative exploitation of all available audience data for each environment, the development and application of our own matrix, a qualitative analysis through an in-depth interview (digital and social managers) and a prospective survey to national and state experts in the communication sector. All this methodology, except for the expert panel, have been applied to a representative sample of 34 TVC and Catalunya Ràdio programs. The findings reveal that the CCMA steadfastly addresses the challenges that arise from a constantly changing audiovisual market. However, the results present important challenges for their media regarding the aging of the public profile in all areas and for most examined programs. On the other hand, the need to formulate digital strategies that consider an accelerated transformation of professional routines where we find a complex process of transition between linear and digital professional culture. Finally, the experts consider that the Corporation can still reach its maximum potential in the digital field, although they are aware that the current circumstances pose obstacles to reverse the tendencies of consumption and to change the state of the professional structure that we have detected.

Pyruvate is a valuable chemical intermediate in the production of fine chemicals used by agrochemical, pharmaceutical, and food industries. Current technology for production of pyruvic acid is based on conversion from tartaric acid and results in environmentally incompatible byproducts. An enzymatic approach to making pyruvate was developed by cloning the glycolate oxidase (GO) gene from spinach into Pichia pastoris (Payne, et al., (1995). High-level production of spinach glycolate oxidase in the methylotrophic yeast Pichia pastoris: Engineering a biocatalyst. Gene, 167(1-2), 215-219). GO is a flavoprotein (FMN dependent) which catalyzes the conversion of lactate to pyruvate with the equimolar production of hydrogen peroxide. Hydrogen peroxide can lower GO activity and make non-catalytic byproducts, so catalase was also cloned into P. pastoris to create a double transformant. Process development work was completed at the University of Iowa's Center for Biocatalysis and Bioprocessing. High-density P. pastoris fermentation (7.2 kg cells/L) was completed at the 100 L scale. Critical fermentation set-points were confirmed at 14 h glycerol feeding followed by methanol induction at 2 - 10 g/L for 30 h. After fermentation, these cells were permeabilized with benzalkonium chloride (BAC) to enable whole-cell biocatalysis and increase enzyme activity, yielding 100 U/g for GO. In 30 L enzyme reactions, permeabilized cells were recycled three times for over 92% conversion of 0.5 M lactate with an "enzyme to product" ratio of approximately 1:2 (Gough, et al., (2005). Production of pyruvate from lactate using recombinant Pichia pastoris cells as catalyst. Process Biochemistry, 40(8), 2597-2601). Though effective, the post-fermentation process for GO recovery involved several unit-operations, including multiple washing steps to remove residual BAC. The present work has focused on minimizing unit-operations by spray-drying the fermentation product to create a powdered biocatalyst. Optimal spray-drying conditions for the Buchi B-190 instrument were 150°C drying air, 15 mL/min liquid feed rate, and 600 mg cells/mL liquid feed. These conditions resulted in P. pastoris biocatalyst with activities of 80 - 100 U/g for GO and 180,000 - 220,000 U/g for catalase. The spray-dried cells retained nearly 100% of the enzyme activity compared to BAC treated cells as reported by Gough et al. Additionally, the spray-dried biocatalyst was stable at room temperature for 30 days, and no measurable enzyme leaching was observed. Then, P. pastoris was spray-dried under optimal conditions and tested for conversion of lactate to pyruvate for an improved "enzyme to product" ratio. Enzyme reaction optimization was done at the one-liter scale in DASGIP reactors. The DASGIP system contained four parallel reactors with control of temperature, pH, and dissolved oxygen. Other key variables included substrate loading, conducting the reaction in buffer or water, minimizing enzyme concentration, and maximizing the number of enzyme recycles. Optimal performance was achieved in water at pH 7.0 with an operating temperature of 25°C and 1.0 M substrate loading. Enzyme loading was at 12 g/L for the first two cycles, and subsequently, 2 - 3 g/L of fresh cells were added every alternate cycle to reach 15 cycles. Under these conditions, 75 - 95% conversion of lactate to pyruvate was accomplished for every 12 - 16 h reaction cycle. Based on these parameters, an "enzyme to product" ratio of 1:41 was achieved.

La trompa d'aigua o trompa dels Pirineus és el giny hidropneumàtic pel qual s'introduïa aire al forn en el procediment català d'obtenció directa del ferro a partir dels seus minerals, o de la Farga Catalana. En aquest treball es recopilen, analitzen i valoren totes les referències bibliogràfiques sobre la trompa d'aigua a què s'ha pogut accedir, des de les més antigues del s. XVI, fins a les més modernes.
Més anllà de les variants geogràfiques, es distingeixen diferents tipus de trompes segons el mecanismo que usen per mesclar l'aire i l'aigua a la capçalera dels arbres. Amb el pas del temps es van anar introduint algunes innovacions que en van millorar el rendiment, com la posada en càrrega de l'escanyall o la immersió de la caixa dels vents.
Es presenten altres aplicacions del mateix principi funcional, com la trompa de buit, el compressor hidràulic d'aire, la bomba d'elevació d'aigua per emulsió amb aire, i altres aplicacions del flux bifàsic.
S'ha construït un model pilot de trompa d'aigua a escala 1:3 en el laboratori del Departament d'Enginyeria Elèctrica (DEE) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i se n'ha modelitzat el funcionament. Segons mostra aquest anàlisi teòric, els artesans de les trompes de la farga catalana van aconseguir un aprofitament òptim d'aquest giny. Sense donar una explicació científica als fenòmens que s'hi produeixen, es va arribar a un domini suficient de les trompes per competir durant alguns segles amb la combinació de la roda hidràulica i les les manxes. Aquesta màquina té la simplicitat i i versatilitat adequades per adaptar-se al procés de la farga catalana, i aconseguir a la vegada que el procés s'adapti a la trompa.
No va ser fins a finals del s. XIX que es va aconseguir augmentar el rendiment d'aquest tipus de màquines fins als límits que fixa la mecànica de fluids, amb el desenvolupament i construcció de compressors hidràulics d'aire de grans dimensions. Amb l'augment de la pressió de l'aire i la recuperació de l'energia de l'aigua de la caixa dels vents, en forma d'energia potencial, s'aconsegueixen rendiments de conversió de l'energia hidràulica a pneumàtica de fins al 85%, valor molt superior al 15% que devien tenir de promig les trompes d'aigua de les fargues. Malgrat els avantatges de tractar-se d'una compressió isotèrmica, apareixen altres fenòmens secundaris com la dissolució de l'aire en l'aigua, que empobreix en oxigen l'aire comprimit.
Amb la intenció de recuperar l'energia del doll d'aigua de la trompa, s'ha construït i assajat un prototip de màquina elèctrica especial amb entreferro inundable que podria integrar la turbina o hèlix a l'interior del rotor. Es tracta d'una màquina d'inducció, amb un alt número de pols, de baixes revolucions, bifàsica, de molt baixa tensió i alta corrent per espira, debanat de simple capa i un conductor per ranura i fase. S'utilitza la connexió Scott per connectar-lo a un sistema de tensions trifàsic, i dos bobines toroïdals per a l'adaptació d'impedàncies. Per primer cop en aquest tipus de màquines s'ha superat el 50% de lliscament en els assajos a temperatura ambient.
The water trompe or trompe of the Pyrenees is the hydro-pneumatic widget which was used to introduce air in the bloomery furnace of the Catalan Forge, it's to say, the catalan method for obtaining iron from his ores. In this document, all the founded bibliographic references to the water trompe have been collected, analyzed and evaluated, from the oldest, dating from XVIth century, to the modern ones.
Beyond geographical variations, there are different types of trompes according to the mechanism used to mix air and water at the top of the trees. In process of time, some innovations were introduced that improved performance, as the flooding of the entrance of the trees or the submergence of the windbox.
Other applications of the same functional principle are presented, as the vacuum trompe, the hydraulic air compressor, the airlift water pump, and other applications of two-phase flow.
A pilot model of the water trompe has been made in a 1:3 scale, at the laboratory of the Department of Electric Engineering (DEE) of the Polytechnic University of Catalonia (UPC), and his operation has been modelled. Theoretical analysis shows that the craftsmen of the Catalan Forge trompes achieved optimal use of this widget. Without giving a scientific explanation for phenomena that occur, it was a sufficient command of the trompes to compete for centuries with the combination of a water wheel and the bellows. This machine is enough simple and versatile to adapt to the Catalan Forge process, and at the same time, to achieve adapt the process to the trompe.
It was not until the end of the XIXth century that the performance of such machines was increased to the limits set by fluid mechanics, with the development and construction of large hydraulic air compressors.
With the increased air pressure and the recovery of energy from the water outgoing the windbox, in form of potential energythe winds in the form of potential energy, yields of 85% of energy conversion from hydraulic to pneumatic were achieved, a value much higher than the 15% that trompes of forges could have in average. Despite the advantages of dealing with an isothermal compression, there are other secondary phenomena such as air dissolving in water, with the result of reducing oxigen concentration in compressed air respect atmospheric air.
With the intention of recovering the energy of the water jet of the trompe, a prototype of a special electric machine has been built and tested. It could integrate the turbine or propeller into the rotor, with a flooded air gap. It's an induction type machine, of a high number of poles, low revolutions, biphasic, very low voltage and high current per turn, with a simple layer winding and only one conductor per slot and phase.Scott connection is used to feed the machine from a three-phase system of voltage. Two toroidal coils are used for impedance adaptation. For the fist time on such type of machines, a sliding of 50% has been axceeded in tests at room temperature.