Dissertations / Theses on the topic 'Catalan poetry'

Cette thèse a pour objet la recension, la description et l'analyse de la poésie visuelle de Joan Brossa (1919-1998), considéré comme l'un des grands représentants de la poésie expérimentale de la deuxième moitié du XXe siècle. Combinant les techniques des arts plastiques et de la littérature, ce corpus constitue une forme d’expression spécifique, difficile à définir et à circonscrire, mais qui occupe une place centrale dans l’œuvre du poète. La poésie visuelle s’inscrit dans l'évolution de la poésie d'avant-garde, du début du XXe siècle à l'art contemporain. C’est en retraçant cette histoire que nous pourrons justifier la méthode et les critères retenus pour établir le catalogue qui comprend plus d'un millier d'œuvres. Nous serons alors en mesure de proposer une définition du poème visuel, qu’il se présente de manière isolée, ou dans les recueils pour lesquels Brossa les a conçus à l'origine.Etant dépourvu de texte, le poème visuel peut-il s’expliquer par son contexte ? Rien n’est moins sûr, car ici le contexte est un matériau prélevé directement sur le « réel sociologique », pour parler avec les Nouveaux Réalistes parisiens, dont les préoccupations sont très proches de celles du poète catalan. L’examen de son œuvre visuelle permet ainsi d’éclairer sa poétique dans son ensemble. Pour Brossa, la poésie n'est pas ou n’est plus exclusivement littéraire. Son objectif principal, tant comme écrivain que comme plasticien, est d'observer la réalité avec la réalité, de l'avoir entre les mains, et de la présenter sur le papier d'une manière non pas neutre, mais retenue, afin de donner au regardeur le loisir d'entrer en scène : la page est un cadre qui ne fournit nul cadrage
This PhD dissertation is dedicated to the review, the description and the analysis of the visual poetry of Joan Brossa (1919-1998), who is considered one of the most representative figures of the experimental poetry movement of the second half of the 20th century. This corpus combining fine arts and literature techniques is a unique form of expression which is hard to define and circumscribe, but which is central to the work of the poet. Visual poetry is an integral part of the evolution of avant-garde poetry, from the early 20th century to contemporary art. Tracing this history allows us to justify the method and the criteria chosen to establish the catalogue of over a thousand works. This leads us to offering a definition of the visual poem, whether presented in isolation or within the collections of poems Brossa originally created them for. Deprived of a text, can the visual poem be explained through its context? Nothing is less certain because in this case the context is some material directly removed from the “sociological real”, to refer to the New Realists in Paris whose concerns were very similar to the Catalan poet’s. Examining his visual works therefore sheds light on his poetry as a whole. According to Brossa, poetry is not, or no longer is, exclusively literary. His main objective, as a writer and as an artist, is to observe reality with reality, to hold it in his hands and to present it on paper in a way that is not neutral but controlled in order to allow the beholder to enter the scene: the page is a frame with no framing

This doctoral thesis studies the recreation of spoken language in Robert Frost’s poetry and the translation of Frost’s poetry that has been carried out by Agustí Bartra and Miquel Declot into Catalan, and by Giovanni Giudici into Italian. The study starts by describing the meaning of the term mimesis of orality and its main features. It stresses the complexity of the phenomenon, which can be explained better only if a more eclectic theoretical and methodological approach is adopted that focuses on both the linguistic features of mimesis of orality and their potential effect on readers. Frost’s poetic language is well-known for its spoken quality. In this research I define the main traits of the poet’s language and then study how his evocation of orality has been interpreted by the poet-translators Bartra, Desclot and Giudici and how it has been interwoven with their own poetic style. The translations share common traits that can be traced back to the stylistic patterns of Frost’s original poetry. However, they also present divergent stylistic solutions that can be ascribed to each translator. By contextualizing these personal translation choices a better understanding is achieved of the causes that have motivated them, which ultimately brings the research to explore issues related to the translators’ ideology and cultural commitment.
Aquesta tesi doctoral estudia la recreació de la llengua parlada en la poesia de Robert Frost i la traducció de la poesia de Frost duta a terme per Agustí Bartra i Miquel Desclot al català, i per Giovanni Giudici a l’italià. L’estudi descriu el significat del terme mimesi de l’oralitat i les seves principals característiques. Posa l’accent en la complexitat del fenomen, que es pot explicar millor si s’adopta un enfocament teòric i metodològic més eclèctic, que se centra tant en els aspectes lingüístics de la mimesi de l’oralitat com en els possibles efectes en els lectors. El llenguatge poètic de Frost és ben conegut per la seva qualitat parlada. En aquesta recerca defineixo en primer lloc els trets principals de la llengua del poeta i estudio de quina forma la seva evocació de l'oralitat ha estat interpretada pels poetes i traductors Bartra, Desclot i Giudici i de quina manera s'ha entrellaçat amb l’estil poètic propi dels traductors. Les traduccions comparteixen trets comuns que es remunten als patrons estilístics de la poesia original de Frost. No obstant això, també presenten solucions estilístiques divergents que poden ser atribuïdes a cada traductor. Mitjançant la contextualització d’aquestes opcions personals de traducció és possible aconseguir una millor comprensió de les causes que les han motivades. Això porta la investigació a examinar qüestions relacionades amb la ideologia dels traductors i el seu compromís cultural.

Estudi de conjunt de la figura i l'obra de fra Agustí Eura i a l'edició crítica de la seva poesia completa. La tesi està publicada en 2 obres impreses. Les referències es localitzen a Qüern 5, refs. 1298 i 1301

This thesis provides a review of the female works from the 16th-18th centuries in the Catalan linguistic area, focusing especially in the poetic genre. The invisibility of women in literary or historical manuals, with the exception of a few brightest figures, led to the belief that were no women writers in the modern age in this area. This work is divided into two volumes and consists of four parts: the first part provides a pertinent study of the writers and of the genera cultivated in its diachronic evolution. To do so, it analyses the access of women to the written culture over the centuries of the period, taking into account the social conception of female gender prevailing at the time that limited the activities of women in private areas. At the same time, it establishes a first characterization of the phenomenon of women's writing in the Catalan literary universe, with an examination of known and documented authors. The second part of the thesis focuses on the examination of female exhumed poetic texts (regardless of the language used: Latin, the language of high culture; Catalan, the vernacular language of people, and Spanish, the language of monarchy, which most of the writers of the period employ). In this part, the thesis deepens on the main spaces that broadcast women's poetic work during these centuries, which have never been seriously addressed by the critics, and which in general have been classified according to the two areas of enunciation of the text: on the one hand, the profane spaces, where the poetry that what was submitted to contests and academies is located, the laudatory poerty contained in other works and some little-known pieces of secular poets; and, on the other hand, the sacred spaces, from which the monastic poetry comes, which is the most abundant and often responds to the convent dynamics and the expression of devotion of the nuns. After having studied the most important media of poetic projection for women of the modern age, which are summarized in the conclusions (on the third part), the fourth part of the thesis offers the full edition of the texts collected and studied in the Catalan-speaking territories
Aquesta tesi ofereix una revisió de les manifestacions literàries femenines dels segles XVI-XVIII a l’àmbit lingüístic català, centrada especialment en el gènere poètic. La invisibilitat de les dones als manuals històrics o literaris, amb l’excepció d’algunes poques figures més brillants, havien portat a la creença de la inexistència de dones escriptores a l’Edat Moderna en aquest territori. El treball, dividit en dos volums, consta de quatre parts: en la primera part s’ofereix un estudi pertinent de les escriptores i dels gèneres conreats, en la seva evolució diacrònica. Per fer-ho, s’analitza l’accés de les dones a la cultura escrita al llarg dels segles del període, tenint en compte la concepció social del gènere femení imperant a l’època que limitava les actuacions de les dones als espais privats. Paral·lelament, s’estableix una primera caracterització del fenomen de l’escriptura femenina a l’univers literari català, amb un examen de les autores conegudes i documentades. La segona part de la tesi està centrada en l’examen dels textos poètics femenins exhumats, independentment de la llengua emprada: el llatí, la llengua d’alta cultura; el català, la llengua vernacla del poble i, el castellà, la llengua de la monarquia, en què escriuen la majoria de les escriptores del període. En aquest apartat, s’aprofundeix sobre els principals espais de difusió poètica femenina durant aquests segles, mai abordats seriosament per la crítica, i que, en línies generals classifiquem segons els dos espais d’enunciació dels textos: d’una banda, els espais profans, en els quals s’emmarca la poesia presentada als certàmens i acadèmies, la poesia laudatòria inclosa en els preliminars d’altres obres i algunes peces de poetes seglars poc conegudes; i, d’altra banda, els espais religiosos, dels quals prové la poesia monàstica, la més abundant, que sovint respon a les dinàmiques conventuals i a l’expressió de la devoció de les religioses. Després d’haver estudiat els mitjans de projecció poètica més importants per a les dones de l’Edat Moderna, resumits en les conclusions (tercera part), la quarta part de la tesi ofereix l’edició íntegra de la totalitat dels textos recollits i estudiats als territoris de parla catalana

L’objectiu general d’aquesta tesi és contribuir a omplir el buit bibliogràfic que existeix al voltant de la religiositat de Màrius Torres (1910-1942). La primera part està dedicada als seus antecedents religiosos. Es reconstrueix la història de l’espiritisme modern, s’analitzen les publicacions dels primers espiritistes lleidatans i s’estudia la trajectòria i l’obra escrita de Marià Torres i Humbert Torres; l’avi patern i el pare del poeta. La segona part de la tesi se centra en Màrius Torres. D’una banda, s’explora la finalitat de la poesia en la seva vida, i es proposa un itinerari per la seva obra poètica amb el propòsit de posar en relleu la seva dimensió estètica i religiosa. Per altra banda, s’aprofundeix en les principals actituds vitals de l’autor, especialment reveladores de la seva sensibilitat religiosa. Finalment, s’estudien les seves idees entorn diferents temes vinculats amb la religió, i es confronten amb les dels seus familiars.
The main goal of this thesis is to contribute to filling the bibliographical gap regarding the religiousness of Màrius Torres (1910-1942). The first part focuses on his religious antecedents. It features a reconstruction of the history of Modern Spiritism, analyses the published works of the first spiritists from Lleida, and examines the written work of Marià Torres and Humbert Torres, the poet's father, and grandfather. The second part of this thesis focuses on Màrius Torres himself. On the one hand, it looks into the purpose of poetry in his life, and it sets out an itinerary through his work to highlight its esthetic and religious dimension. On the other hand, it delves into the author's main vital attitudes, especially those that reveal his religious sensitivity. Lastly, there is an analysis of his ideas regarding different religious topics in opposition to those of his relatives.

Francesc Fontanella wrote seventy-seven love poems dedicated to Gileta, the pseudonym used for Maria Teresa Ham, and these are generally grouped together under the title giletes. They make up the part of the writer’s work that has had the widest reach in the manuscript tradition, and three of these important manuscripts even have their own cover. The research has three principal parts: firstly, the critical edition of the poems; in second place,the study, including the receipt (even the imitations), the literary sources, models and influences and the analysis of the meaning of the verses; and finally, the dissemination of the research. The fundamental aim of the thesis is to study the giletes in order to reclaim their prevailing place within the Catalan Modern literature.
Francesc Fontanella va escriure setanta-set composicions amoroses dedicades a Gileta, criptònim de Maria Teresa Ham, que s’han transmès generalment com un conjunt unitari sota el nom de giletes. Conformen un dels blocs de l’obra de l’escriptor que més s’ha difós en la tradició manuscrita, i fins i tot en tres dels manuscrits unitaris importants disposen d’una portada pròpia. La investigació té tres parts principals: primerament, l’edició crítica dels poemes; en segon lloc, l’estudi, que inclou la recepció dels textos (imitacions incloses), les fonts, models i influències literàries i l’anàlisi delsignificat dels versos; i finalment, la difusió de la recerca. L’objectiu principal de la tesi és l’estudi de les giletes per tal de reivindicar el lloc preponderant que els correspon dins de la literatura catalana moderna.

The PhD thesis analyses the representation of eroticism in the poetics works of Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), Josep Palau i Fabre (1917-2008), and Gabriel Ferrater (1922-1972). Based on the results of this inquiry, there has been carried out a comparative study of the poetries of the three authors to establish similarities and discrepancies in the representation and treatment of the erotic themes. As the authors of poetic production is framed on three specific, short and different historical periods, the main objective of the thesis is to establish what has been the evolution of the presence, representation and treatment of eroticism along the twentieth century Catalan poetry.
La tesi doctoral analitza la representació de l’erotisme en les obres poètiques de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), Josep Palau i Fabre (1917-2008) i Gabriel Ferrater (1922-1972). A partir dels resultats obtinguts en aquesta anàlisi, s’ha realitzat un estudi comparatiu entre les obres poètiques dels tres autors per tal d’establir les concomitàncies i les discrepàncies en la representació i el tractament de la temàtica eròtica. Com que la producció poètica d’aquests autors es troba emmarcada en tres períodes històrics determinats, breus i distints, l’objectiu principal de la tesi doctoral és establir quina ha estat l’evolució de la presència, la representació i el tractament de l’erotisme al llarg de la poesia catalana del segle XX.

Made available in DSpace on 2016-04-27T19:30:32Z (GMT). No. of bitstreams: 1 Fernanda Rorigues Galve.pdf: 920021 bytes, checksum: 7128fc7dae8c7d7e70c4fa0aa97ec0b6 (MD5) Previous issue date: 2012-05-23
Coordenação de Aperfeiçoamento de Pessoal de Nível Superior
This thesis is a navigation in the multiplicity of João Cabral de Melo Neto´s life and work. The anchorage of the research is in the visibility of the poetic work with the approach of its meanings and mediations in the sea of History. It attempts to reflect how the ability of artistic praxis holds itself a political and historical dimension. The thesis presents the story of a man that when experiences the literature´s fascinations and challenges, adds them to the reflexion in his dialog with several societies and friends. We have an anthology of great moments of the author (either as a diplomat, critic, historian, printer and man of words). A true nautical letter on art, literaly creation, societies, politics and, of course, life. This thesis elapses the life of a man who records and "dwells time" and learns which is lived in poetic words
Esta tese é uma navegação no multiverso da vida e obra de João Cabral de Melo Neto, cujo ancoramento está na visibilidade do trabalho poético com a aproximação de seus significados e mediações no mar da história. Busca-se refletir como a capacidade da práxis artística comportar em si uma dimensão política e histórica. A tese apresenta a história de um homem que, ao experimentar os fascínios e os desafios da literatura, soma-as à reflexão em seu diálogo com várias sociedades e amigos. Temos uma antologia de grandes momentos do autor (seja como diplomata, crítico, historiador, impressor e homem da palavra). Uma verdadeira carta náutica sobre arte, criação literária, sociedades, política e, claro, a vida. Esta tese transcorre a vida de um homem que registra e habita o tempo e apreende o que é vivido em palavras poéticas

La desfraseologització és un dels procediments freqüents de la llengua de la premsa i de la publicitat, però també un important recurs estilístic de la poesia moderna. Definim la desfraseologització com un procediment lingüístic que consisteix en modificar el significat i, sovint, el significant d’un frasema i que té com a resultat el desbloqueig de les seves restriccions semàntiques i sintàctiques. La desfraseologització es considera com a tal sempre i quan l’enunciat final (enunciat meta) suggereixi al receptor el frasema original (frasema font). La funció metalingüística, els mecanismes de transformació, les metamorfosis semànticas i els efectes estilístics de la desfraseologització tenen, al nostre parer, interès científic per als lingüistes. Prenem com a objecte de la recerca els enunciats desfraseologitzats en els textos poètics contemporanis en sis idiomes (francès, espanyol, català; rus, belarús i polonès) en una perspectiva multilingüe contrastiva. Els nostres objectius són: 1) analitzar un gran corpus de poemes mitjançant les eines conceptuals desenvolupades principalment dins de la Teoria Sentit-Text; 2) identificar i sistematitzar els exemples de desfraseologització en cada un dels sis idiomes; 3) proporcionar elements lingüístics formals per definir els efectes estilístics de desfraseologització en la poesia moderna. Proposem tres tipologies principals de desfraseologització que es complementen (segons el mecanisme de transformació d’un frasema inicial; segons la seva classse i subclasse semàntico-sintàctica; segons la seva categoria gramatical o la seva funció sintàctica en la frase), la qual cosa ens ajuda a aconseguir una organització i una descripció més adequada dels exemples identificats en els corpora. Estructuralment, dividim la nostra recerca en dues parts: la part teòrico-metodològica i la part pràctica, dedicada a l’anàlisi dels exemples. D’aquesta manera, comencem la tesi per un estat de la qüestió en què resumim enfocaments existents per a l’estudi de la desfraseologització; a continuació, introduïm els conceptes teòrics de base sobre els diferents tipus de fixació fraseològica. La part pràctica del treball conté una descripció detallada de les col·locacions, les locucions i les unitats fràstiques desfraseologitzades. La part de les conclusions generals inclou els resultats de la investigació i els comentaris sobre possibles perspectives científiques d’aquest estudi. Els corpora, que proporcionen el material per a la nostra recerca, ocupa la secció dels apèndixs.
Un des recours courants du langage de la presse et de la publicité, le défigement, apparaît aussi comme une ressource stylistique importante de la poésie moderne. Nous définissons le défigement comme un recours linguistique qui consiste en la modification du signifié et, souvent, du signifiant d’un phrasème ayant pour résultat le déblocage de sa contrainte sémantique et syntaxique. Le défigement a lieu à condition que l’énoncé final (cible) suggère au récepteur le phrasème initial (source). La fonction métalinguistique, les mécanismes de transformation, les métamorphoses sémantiques et les effets stylistiques du défigement présentent, à notre avis, un intérêt scientifique pour les linguistes. Nous prenons comme objet de recherche les énoncés défigés dans des textes poétiques contemporains et ce en six langues (français, espagnol catalan ; russe, bélarusse, polonais) dans une perspective contrastive plurilingue. Nos objectifs visent à : 1) analyser un vaste corpus de textes poétiques au moyen des outils conceptuels développés, principalement, dans le cadre de la Théorie Sens-Texte ; 2) identifier et systématiser les exemples de défigement dans chacune des six langues mentionnées ; 3) fournir des éléments linguistiques formalisés pour définir les effets stylistiques du défigement dans la poésie moderne. Nous avançons trois principales typologies de défigement qui se complètent (selon le mécanisme de transformation d’un phrasème initial ; selon sa classe et sa sous-classe sémantico-syntaxique ; selon sa catégorie grammaticale ou sa fonction syntaxique dans la phrase), ce qui nous permet d’aboutir à une organisation et une description plus adéquate des exemples repérés dans les corpora. Structurellement, nous divisons notre recherche en deux grandes parties : la partie théorico-méthodologique et la partie pratique, consacrée à l’analyse des exemples. Ainsi, nous commençons la thèse par un état de la question où nous résumons des approches existantes sur l’étude du défigement ; nous introduisons ensuite les concepts théoriques de base concernant surtout les différents types de figement. La partie pratique du travail contient une description détaillée des collocations, des locutions et des unités phrastiques défigées. La partie des conclusions générales inclut les résultats de la recherche et les observations sur d’éventuelles perspectives scientifiques de la présente étude. Les corpora, qui fournissent le matériel constituant la base de notre recherche, occupent la section des annexes.
As a regular device of the language of press and advertising, the defrosting is also an important stylistic resource of modern poetry. We define the defrosting, or unfrozeness, as a linguistic device that consists in modifying the signifier and often the signified of a phraseme and which results in the unblocking of its semantic and syntactic restriction. The defrosting is considered as such only when the final statement (the target statement) suggests to the reader or listener the original phraseme (the source phraseme). In our opinion, the metalinguistic function, the transformation mechanisms, the semantic metamorphosis and the stylistic effects of the defrosting are of scientific interest to the linguists. We take as object of research the unfrozen statements in modern poetic texts in six languages (French, Spanish, Catalan; Russian, Belarusian, Polish) in a multilingual contrastive perspective. Our purposes are: 1) to analyze a large corpus of poems by means of conceptual tools developed mainly within the framework of the Meaning-Text Theory; 2) to identify and systematize the examples of defrosting in each of the six languages; 3) to provide formal linguistic elements to define the stylistic effects of defrosting in modern poetry. We propose three main typologies of defrosting that complete each other (a typology according to a transformation mechanism of a initial phraseme; a typology according to its semantic and syntactic class and subclass; a typology according to its grammatical category or syntactic function in the sentence), which helps us to achieve a better organization and a more adequate description of the examples identified in corpora. Structurally, we divide our research into two parts: the theoretical and methodological part and the practical part that is dedicated to the analysis of the examples. Thus, we begin the thesis with the state-of-art, a brief review of the different approaches to the study of defrosting; we introduce then the basic theoretical concepts concerning especially the different types of phraseological fixation, or frozening. The practical part of the work contains a detailed description of the unfrozen collocations, idioms and phrasal units. The part of the general conclusions includes the results of our research and the comments about possible scientific perspectives of this study. Our corpora, that provide the material forming the basis of our research, occupy the section of the appendices.

L’objet de cette thèse est l’étude du changement de langue qui se produit dans l’oeuvre poétique de Pere Gimferrer. Pour y parvenir, il faudra activer un itinéraire complexe - critique, théorique et méthodologique -.La problématique qu’on présente, essaie de résoudre une question centrale : traiter d’élucider si ce changement de langue – du castillan au catalan, et après, du catalan au castillan – implique nécessairement un changement de style, ou si, par contre, le style du poète reste stable même s’il change sa langue d’écriture. Si la recherche est orienté à trouver une possible réponse à cette question, on se propose comme point de départ l’analyse des conséquences qu’entraîne l’écriture dans plusieurs langues dans la modernité.Pour cette raison on développe théoriquement les notions de « frontière », « extraterritorialité » ou « langue étrangère » qui nous seront très utiles pour mener à bien notre analyse. Dans la dernière partie, par le biais de la lexicométrie, on présente une approche exhaustive aux particularités lexiques et syntagmatiques de l’oeuvre de Pere Gimferrer. Finalement, on propose une réponse à la problématique proposée
This thesis sets out to study the language change that occurs in the poetry of Pere Gimferrer. To achieve this,we will activate a complex route - critical, theoretical and methodological -. This issue tries to resolve a centralquestion: to elucidate whether this change of language – from Spanish to Catalan, from Catalan to Spanishnecessarilyimplies a change of style, or if the style of the poet remains stable even if he changes his writinglanguage. Although the research is oriented to find a possible answer to this question, we propose as a startingpoint, the analysis of the consequences of writing in several languages in modernity. For this reason wedevelop the theoretical concepts of "border", "extraterritoriality", "foreign language" or “mother tongue” that willbe very useful to carry out our analysis. In the last part of the thesis, and through the lexicometry, we present acomprehensive approach to the specific lexical and phrase structure of Pere Gimferrer’s work, in Spanish and Catalan. Finally, we offer a reply to the problem proposed

Fra Bernat Hug de Rocabertí (c.1420-1485) was a prominent member of the Order of the Hospital in the Crown of Aragon in which to attain the dignity of Castilian of Amposta, the most important dignity in the Crown. This work is a historical biography of him, since he entered into the Order by the hand of his brotherin- law, fra Joan de Vilagut, until he became a confidant of King Joan II and his side took part in Catalan Civil War in the fifteenth century. In parallel, Rocabertí also devoted himself to poetry and wrote at least two pieces, the Estrampa, so far unpublished, here this work is published critically, and La glòria d’amor, a long narrative poem, which is a study of possible chronology. Moreover, also studied other people linked to Bernat Hug, like his brothers, authors of some interesting battle letters, also published for the first time, or their brothers-inlaw, among them Joan de Vilagut, also a poet, and Guillem Tinter, who had a poetic Exchange with Vilagut. The whole work is accompanied by transcription of an interesting collection of documents.
Fra Bernat Hug de Rocabertí (c.1420-1485) fou un membre destacat de l'Orde de l'Hospital a la Corona d'Aragó en la qual va arribar a assolir la dignitat de Castellà d'Amposta, la més important d'aquest orde a la Corona. En el treball es fa una biografia històrica del personatge, des que va entrar a l'orde de la mà del seu cunyat, fra Joan de Vilagut, fins que va esdevenir un home de confiança del rei Joan II i al seu costat va participar a la Guerra Civil Catalana del segle XV. En paral·lel, Rocabertí també es va dedicar a la poesia i va compondre almenys dues peces, l'Estrampa, fins avui inèdita i que s'edita críticament, i La glòria d'amor, un llarg poema narratiu, del qual es fa un estudi de la possible cronologia. Per altra banda, també s'estudia altres personatges lligats a Bernat Hug, com el seus germans, autors d'unes interessants lletres de batalla que també s'editen, o els seus cunyats, entre els que destaca Joan de Vilagut, poeta també, alhora que s'aporten dades sobre Guillem Tinter, amb qui Vilagut va tenir un intercanvi poètic. El conjunt del treball s'acompanya amb la transcripció d'una interessant col·lecció de documents d'arxiu.

Aquest treball pretén reivindicar la importància de l’obra poètica d’Apeles Mestres, un dels autors més prolífics i representatius del tombant de segle XIX i les primeres dècades del XX. Durant els anys vuitanta i noranta va representar una alternativa al paradigma jocfloralesc, però aviat va quedar en segon pla per l’emergència de Maragall, qui tanmateix li reconeix el mestratge, fins a l’envestida del Noucentisme. El caràcter polifacètic de Mestres com a creador —dibuixant, poeta, dramaturg i, a les acaballes dels seus dies, melodista— no ha fet cap favor a la seva producció literària, que sovint ha quedat supeditada al conjunt; ben al contrari, n’ha propiciat la banalització a partir de l’exageració de fets anecdòtics. Aquesta línia ha coexistit estudis rigorosos aïllats que, sobretot al llarg de les dues dècades del nou mil·lenni, proposen noves lectures de la seva obra desvinculades dels prejudicis que s’hi havien anat acumulant, i n’inicien un procés de recuperació. Aquesta tesi s’inscriu dins d’aquesta tendència amb l’objectiu d’estudiar detalladament la poesia mestriana i d’oferir una mirada transversal que abraci la trajectòria de l’autor des de la publicació d’Avant, l’any 1875, fins a Montserratines, de 1930 —i això sense oblidar la producció narrativa que, amb el recull de contes Films, ens desplaça la data final del corpus fins a 1935. La meva investigació té com a centre neuràlgic l’estudi de la poesia de Mestres, i es vertebra, a grans trets, en dos fronts: d’una banda la relació de l’autor i l’obra amb el context cultural català; de l’altra, l’anàlisi dels textos. El diàleg entre aquests paradigmes és constant, malgrat que el primer capítol, de caire més introductori i biogràfic, deixa de banda la producció literària per centrar-se en les relacions que el poeta estableix al llarg de la seva vida amb els corrents dominants, així com la seva participació en les polèmiques candents. A partir d’això passo a revisar el conjunt dels llibres de poemes, que tracto de manera individual bo i ressaltant-ne els trets més destacats, sense perdre’n de vista en cap moment la recepció. El meridià de la tesi l’ocupa la relació entre Apeles Mestres i Alexandre de Riquer, que posa llum a l’intercanvi constant que es produeix entre les obres respectives, i d’on es pot extreure el croquis d’una poètica que transcendeix la literatura per apropar-se a una definició d’art total. Els dos darrers apartats van encaminats a una proposta interpretativa de la poesia mestriana on la ironia actuï com a descodificador. D’aquesta manera, al capítol IV ressegueixo els estudis dels principals teòrics del concepte, primer des d’un punt de vista internacional, i a continuació des d’una perspectiva nostrada, és a dir, considerant els estudis que s’han fet en aquesta direcció dels contemporanis de Mestres. Per concloure, ofereixo la lectura d’un corpus de poemes que, espigolat de tota la seva trajectòria i estructurat a partir de diferents temàtiques, pretén mostrar l’actualitat d’uns textos que mai no van perdre ni el contacte amb la societat contemporània ni, en darrera instància la voluntat d’incidir-hi.
This work aims to claim the importance of the poetic work of Apeles Mestres, one of the most prolific and representative authors of the turn of the nineteenth century and the first decades of the twentieth. During the eighties and nineties, he represented an alternative to the paradigm of the Floral Games, but soon he was left in the background due to the emergence of Maragall—who, however, acknowledges his mastery—until the outbreak of the Noucentisme. Mestres' versatile character as a creator—caricaturist, poet, playwright and, at the end of his days, melodist—has not at all favoured his literary production, often subordinated to the ensemble; on the contrary, it has led to trivialisation based on the exaggeration of anecdotal events. This line has coexisted with isolated, rigorous studies that, especially during the two decades of the new millennium, propose new readings of his work, disconnected from the prejudices that had accumulated, and began a recovery process. This thesis forms part of aforementioned tendency with the aim of studying in detail Mestres' poetry and offering a cross-sectional view that embraces the author's career since the publication of Avant, in 1875, until Montserratines, in 1930, and without forgetting the narrative production that, with the collection of the Films stories, shifts the final date of the corpus to 1935. This research has different sources that cannot be contemplated independently: on the one hand, I have considered it essential to review the poet's life within its context, and I have emphasised his participation in the controversies that condition the evolution of the Catalan literature of the era. On the other hand, I have reviewed the poem books and organised them according to two focus points: the reception they had at the time of publication and my reading based on the most representative or innovative features of each volume. I finish this study with the outline of an ironic function that covers more or less all the poetic corpus of these almost five decades of poetic production. To reach this approach, I have examined the main contributions of theoreticians of irony and the analysis of scholars who, in the field of Catalan studies, have already applied these readings to authors active between the end of the nineteenth century and beginning of the twentieth.

L’objecte d’aquesta tesi es l’estudi del canvi de llengua que es produeix en l’obra poètica de Pere Gimferrer. Per arribar-hi haurem d’activar un itinerari complex – crític, teòric i metodològic -. La problemàtica que presentem intenta resoldre una qüestió central: tractar d’elucidar si aquest canvi de llengua – del castellà al català, i més tard, del català al castellà – implica necessàriament un canvi d’estil, o si, en canvi, l’estil de poeta resta estable tot i haver canviat la llengua d’escriptura. Si la recerca està orientada a trobar una possible resposta a aquesta qüestió, nosaltres ens proposem com a punt de partida l’anàlisi de les conseqüències que comporta l’escriure en diferents llengües a la modernitat. Per aquesta raó, en la tesi es desenvolupen teòricament les nocions de “frontera”, “extraterritorialitat”, o “llengua estrangera” que ens seran útils per a portar a terme la nostra anàlisi. A la darrera part, a través de la lexicometria, presentem un apropament exhaustiu a les particularitats lèxiques i sintagmàtiques de l’obra de Pere Gimferrer. Finalment, proposem una resposta a la problemàtica proposada.
This thesis sets out to study the language change that occurs in the poetry of Pere Gimferrer. To achieve this, we will activate a complex route - critical, theoretical and methodological -. This issue tries to resolve a central question: to elucidate whether this change of language – from Spanish to Catalan, from Catalan to Spanish- necessarily implies a change of style, or if the style of the poet remains stable even if he changes his writing language. Although the research is oriented to find a possible answer to this question, we propose as a starting point, the analysis of the consequences of writing in several languages in modernity. For this reason we develop the theoretical concepts of "border", "extraterritoriality", "foreign language" or “mother tongue” that will be very useful to carry out our analysis. In the last part of the thesis, and through the lexicometry, we present a comprehensive approach to the specific lexical and phrase structure of Pere Gimferrer’s work, in Spanish and Catalan. Finally, we offer a reply to the problem proposed.

L’objectiu central d’aquest estudi ha estat conèixer si es pot enfocar l’ensenyament de la poesia des d’una metodologia que potenciï l’esperit crític i reflexiu dels alumnes. En concret, s’ha volgut observar si la lectura de la poesia de Brossa contribueix al desenvolupament del pensament crític dels alumnes de secundària. La qual cosa hem abordat des de la base de l’educació literària, del pensament crític i de la poesia experimental. La investigació ha estat realitzada a tres grups de 4t d’ESO de dos instituts públics de secundària de la comarca del Maresme i inclou les respostes dels alumnes a partir de les seqüències didàctiques que se’ls han plantejat, dels qüestionaris i de les pautes d’avaluació. A més de l’observació a l’aula i de la realització de diaris per part del professorat. S’ha fet servir un enfocament qualitatiu de recerca-acció per recollir, generar i analitzar les dades. Els resultats evidencien que la poesia brossiana fa reflexionar als alumnes ja que els permet expressar les seves opinions i també dona la possibilitat de formular preguntes que els generin dubtes sobre els diferents punts de vista que poden tenir. A partir de les deu categories d’anàlisi de les seqüències didàctiques, s’observa que almenys un grup de cada institut ha assolit uns resultats satisfactoris en la realització del treball encomanat. A més, de les dades obtingudes també s’extreuen les característiques que ha de tenir un corpus poètic per tal que ajudi a fer pensar als alumnes: cal que sigui comprensible, engrescador, provocador, revelador (ha de permetre descobrir nous punts de vista), vinculable (ha de possibilitar l’establiment de relacions, comparacions i alternatives diverses), explorable i qüestionable. Per últim, els resultats d’aquest estudi mostren que fomentar l’argumentació de la pròpia opinió és un acte educatiu molt rellevant ja que educar en el pensament crític passa també per demanar als alumnes que justifiquin el perquè de les seves pròpies idees, de les pròpies afirmacions, acceptant que les idees es poden modificar després d’escoltar el punt de vista de l’altre. I s’arriba a la conclusió, per tant, que es pot ensenyar la poesia mitjançant un enfocament didàctic que faciliti que els alumnes desenvolupin el raonament crític.
The main objective of this study is to know whether the teaching of poetry can be approached from a methodology which develops critical and reflective thinking in students. Specifically, it has been analysed if the reading of Brossa’s poetry contributes to the development of critical thinking in secondary students. This has been addressed based on literary education, critical thinking and experimental poetry. The investigation has been performed in three 10th grade groups (4th of ESO) from two public high schools in the region of Maresme and it includes the answers of the students based on the teaching sequences that have been presented to them, the surveys and the assessment rubrics. In addition to the class observation and the realization of diaries by the teachers. A qualitative approach based on research-action has been used to collect, create and analyse data. The results demonstrate that Brossa’s poetry makes students ponder, since it allows them to express their own opinions and it also gives them the chance to ask questions that make them doubt about different perspectives they may have. From the ten categories of analysis of the teaching sequences, it can be appreciated that at least one group from each high school has reached satisfactory results in the realisation of the requested work. Furthermore, the characteristics that a poetry corpus needs to have in order to help students think can also be deduced from the obtained data: It must be comprehensible, exciting, stimulating, revealing (it has to allow the discovery of new perspectives), linking (it must make possible the establishment of relations, comparisons and different choices), questionable and that you can explore. Finally, the results of this study show that encouraging reasoning one’s opinion is a highly important educational act because educating in critical thinking also means asking students to justify the reason of their own ideas, their own statements, accepting that ideas can be changed after listening to the other one’s perspective. And therefore, it is concluded that poetry can be taught through an educational approach that makes students develop their critical reasoning easier.

La Medicina de pecat és un extens tractat en vers de Ramon Llull concebut per a la direcció espiritual dels cristians pecadors que, mitjançant la pràctica d’exercicis devocionals i doctrinals, volen purificar la seva ànima i encaminar-se a la via de salut eterna. L’estructura de l’obra està integrada per diferents parts i capítols que constitueixen unitats formals i de sentit, les quals poden ser llegides per separat. Aquesta característica va donar lloc, des de ben aviat, a una doble transmissió del text: la del tractat com a conjunt compost per diverses parts i la d’unitats parcials del text que han estat desvinculades de la macroestructura i difoses com a opuscles autònoms. Aquesta tesi doctoral té l’objectiu d’oferir un estudi del conjunt de la tradició de la Medicina de pecat, una reconstrucció del text basada en l’anàlisi ecdòtica de tota la tradició i una interpretació del tractat en vers que tingui en compte la posició que ocupa aquest text en el marc de la producció lul·liana i en relació amb el conjunt d’estratègies desenvolupades per l’autor per tal de promoure el seu programa intel·lectual i els seus projectes missionals d’una manera eficaç. Amb aquest propòsit, s’han ordenat i analitzat totes les dades textuals i històriques conegudes que fan referència a la composició i a la transmissió de la Medicina de pecat i s’ha preparat una edició crítica del text complet de l’obra, la primera que té en compte tota la tradició manuscrita conservada i que respon a uns criteris filològics objectius.
The Medicina de pecat is a long treatise in verse by Ramon Llull that was conceived as a spiritual guide for Christian sinners who, through the practice of devotional and doctrinal exercises, want to purify their soul and find their way towards eternal salvation. The structure of this work consists of different parts and chapters that constitute formal and meaningful units, which are susceptible to being read separately from the main piece. Soon this feature caused the text to be disseminated in two different ways: on the one hand, the treatise as a piece consisting of different parts; and, on the other hand, some text units that were disassociated from the macro-structure and disseminated as independent opuscules. This doctoral thesis aims to offer a study of the whole tradition of the Medicina de pecat, a reconstruction of the text based on an ecdotic analysis of all its tradition, and an interpretation of the versed treatise in which two main aspects are considered: the position of the work regarding Ramon Llull’s oeuvre and the strategies carried out by Llull to effectively promote his intellectual programme and his missionary projects. To the purpose of this study, all textual and historical extant-data regarding the composition and the dissemination of the Medicina de pecat have been sorted and analysed, and a critical edition of the complete text has been prepared, which is the first one that takes into account the entire textual tradition preserved and that is based on philological objective criteria.

El plantejament del treball es fa partint de dues constatacions: l'estudi del silenci requereix una visió interdisciplinària i parlar-ne constitueix una paradoxa en si mateix. L'aproximació es realitza tenint en compte la seva gran rellevància en l'art en general i en la poesia en particular, en què la seva influència ha estat decisiva, especialment a partir del segle XX. Al llarg d’aquest treball volem ressaltar el silenci poètic o, millor dit, la seva capacitat d’eloqüència, el seu dot de suggeriment, la seva idoneïtat per expressar l’inefable com a veu de misteri i com a codi d’enigma, i, en definitiva, el seu indiscutible paper com a transmissor de l’experiència vital i artística dels poetes. En aquest recorregut polisèmic, hem focalitzat en els poetes catalans del segle XX l'exemplificació del significat vital i artístic que el silenci i la seva profunda i àmplia poètica representa.
The approach of the work is based on two observations: the study requires an interdisciplinary silence and talking about it is a paradox in itself. The approach is made taking into account the great significance in art in general and poetry in particular, where its influence has been decisive, especially since the twentieth century. Throughout this paper, we highlight the poetic silence, or rather, their ability eloquence, her dowry suggestion, their suitability to express the ineffable mystery as voice and as a source of mystery, and, ultimately, its indisputable role as a transmitter of life experience and artistic poets. This route polysemous we focused on Catalan poets of the twentieth century exemplification of vital significance and artistic silence and deep and broad poetic accounts.

Aquesta tesi doctorall estudia el conjunt de l’obra escrita de Josep Anselm Clavé, tant la literària com la periodística de caire cultural. La recerca s’ha concebut de tal manera que comprèn no només una anàlisi global de l’obra poètica coneguda i de les publicacions «Eco de Euterpe» i «El Metrónomo», sinó també l’edició crítica de l’obra poètica completa de Josep Anselm Clavé i la indexació dels continguts de les dues publicacions periòdiques. En el context de la tradició cultural catalana, la figura i l’obra de Josep Anselm Clavé es va relacionar des de ben aviat amb el moviment de la Renaixença, i la seva mitificació va introduir elements de distorsió en moltes de les anàlisis efectuades a final del segle XIX i durant tot el segle XX. És per aquest motiu que aquest treball planteja la necessitat d’estudiar la poesia de Clavé i el seu context cultural per certificar fins on arriba aquesta mitificació i en quina mesura ha afectat la seva interpretació. A més, s’hi analitzen també les publicacions periòdiques de caire cultural que va fundar i dirigir el músic i poeta barceloní amb la finalitat d’evidenciar la confluència de plantejaments, d’objectius i de discursos que permeten parlar amb propietat de construcció d’un projecte cultural claverià. Així, s’aporten dades que permeten valorar quin va ser el rendiment que va treure el fundador de les societats corals a l’ús de l’escriptura, en un sentit ampli. Atès que no es coneixia fins ara la totalitat de la producció escrita de Clavé, aquesta recerca fa accessible la més gran quantitat de textos poètics conservats de l’autor i presenta de manera indexada el contingut de les dues revistes esmentades. L’estudi particular d’aquests dos «corpus textuals» posa de manifest les relacions que existeixen entre una obra poètica de gran complexitat —per la seva evolució, per la seva aproximació tant als referents cultes com als populars, per la seva vinculació amb molt diverses formes de representació de la cultura, per la confluència entre les tradicions poètiques catalana i espanyola, i per la seva influència en el procés de modernització de la literatura catalana, etc.— i una obra periodística que s’havia interpretat amb relació a la realitat de les societats corals i mai com a manifestació de la voluntat de transformació i regeneració culturals. Els anys culminants i més representatius de la relació entre poesia i periodisme en la trajectòria de Clavé van ser els compresos entre el final dels cinquanta i mitjan dècada dels seixanta del segle XIX, quan li va interessar que les publicacions que dirigia es fessin ressò de l’orientació de la seva poesia cap a la representació imitativa, i de la necessitat de convertir la música en una forma de representació col•lectiva. Aquest retorn de la poesia a les escenes i a la realitat més propera al públic català, juntament amb la voluntat esmentada de valer-se de la música com a element aglutinador demostra els paral•lelismes entre aquest fenomen de recuperació i regeneració de la cultura popular de masses protagonitzat per Clavé i la necessitat que per aquelles dates també sentia la intel•lectualitat liberal catalana renaixencista de projectar, en un estrat cultural més culte, la restauració dels Jocs Florals, amb la consegüent construcció poètica de la pròpia realitat. De la mateixa manera com les elits liberals promotores i legitimadores de la Renaixença vetllaven per la construcció d’uns referents que mostraven en un terreny culte les moltes possibilitats d’un país, l’obra poètica i musical de Josep Anselm Clavé, avalada i acompanyada pel mitjà de comunicació més modern i efectiu —la premsa—, perseguia uns objectius semblants en un àmbit cultural més popular. En definitiva, el treball Josep Anselm Clavé i l’escriptura: obra poètica i periodisme cultural. Edició, índexs i estudis arriba a la conclusió que existeix un «projecte cultural claverià», com a tal, atès que s’ha pogut demostrar la unitat de plantejaments, d’objectius, d’idees, etc., del conjunt de l’obra escrita de Josep Anselm Clavé, tant la poètica com la periodística.
This doctoral thesis studies the whole of the written work of Josep Anselm Clavé, the literary one as well as the journalistic one. The research has been conceived in such a way that it includes not only a global analysis of his known poetic work and of the «Eco de Euterpe» and «El Metrónomo», but also the critical edition of the complete poetic work of Josep Anselm Clavé and the indexing of the contents of the two magazines. In the context of the Catalan cultural tradition, the figure and the work of Josep Anselm Clavé has been correlated with the cultural movement called Renaixença, and its mythification has conditioned the analyses made at the end of the 19th century and during all the 20th century. Therefore, this work studies the poetry of Clavé and its cultural context to certify this mythification and to make evident how it affects its interpretation. Moreover, this doctoral tesis analyzes the magazines that were directed by Clavé —«Eco de Euterpe» and «El Metrónomo»— in order to show the confluence of approaches, objectives and ideas that allow us to speak about construction of a cultural project. The more representative years of the relation between poetry and journalism in Clavé were the ones between 1859 and 1865, when a) he published in «Eco de Euterpe» and «El Metrónomo» a kind of poetry based in the imitative representation, and b) when he changed their musical works into a kind of collective expression. This poetry, with more realistic scenes, and the use of the music as an agglutinative element of worker class let us expose the parallelisms between this phenomenon of regeneration of the popular culture of masses and the recovery of the tradition of Jocs Florals during the Renaixença.

La present investigació parteix de la urgència de revisar la poesia catalana contemporània des dels paràmetres de la teoria literària que abracen la representació del desig. Partint de l’estreta vinculació entre aquest marc teòric i les noves formulacions del subjecte líric postmodern, hem proposat l’estudi de tres grans poètiques que han marcat, cada una d’elles en el seu context socioliterari, un punt d’inflexió a la poesia catalana des d’aquest quadre teòric: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses. Per aquest motiu, l’objectiu central de la tesi és demostrar, a través de la categoria del desig, com l’alteritat eroticoamorosa és un dels centres de representació i experimentació dels límits del subjecte poètic i quins efectes té en la construcció de la identitat textual i en el que hem anomenat matèria-emoció. La tesi no pretén ser un estudi comparatiu dels tres autors, sinó que, capturant les tres trajectòries en paral•lel, situa cada poètica en un punt de no retorn respecte al desig i la seva representació. Atès això, és, metafòricament, el signe desig, en els seus tres plans, el que unifica els tres paradigmes que hem sotmès a anàlisi: Gabriel Ferrater com a referent, Maria-Mercè Marçal en qualitat de significat i Enric Casasses, portador del significant. El primer capítol va més enllà de la ruptura moderna entre escriptura i exaltació d’una subjectivitat única i monolítica, per comprendre en què consisteix la dissolució del jo líric en tant que fonament de l’enunciació del subjecte en el vers. És una proposta metodològica que, prenent com a centre l’intent de construcció d’una teoria del poema basada en l’expansió del jo cap a l’Altre, analitza algunes de les variables retòriques i ontològiques que coparticipen en la formulació teòrica de subjecte líric incomplet o fragmentat en el moment d’enunciar-se. D’aquesta manera, amb una voluntat de teixir uns ítems teòrics per on circuli el concepte de jo líric versus l’Altre (poesia de l’alteritat, “llei de l’assentiment”, “apropiació” de l’enunciat o, sobretot, matèria-emoció), l’escriptura poètica es concep com un joc de forces entre la performativitat del subjecte líric i la recerca de la seva pròpia subjectivitat. Aquesta crisi del subjecte i la impossibilitat de restituir una relació unilateral respecte a l’Altre, cobren una especial rellevància quan el motor o força que activa la relació d’alteritat és el moviment que impulsa el jo fora de les seves pròpies estructures per atènyer l’altre/a (subjecte desitjat) o absorbir-lo: el desig. La segona part del primer capítol està destinada a definir les aproximacions teòriques sobre la representació del desig —encercades en un posicionament postestructuralista conjuminat amb la crítica literària feminista—, que ens permeten assentar les coordenades interpretatives per portar a terme l’estudi de la formalització de tres subjectes lírics que cerquen en l’escriptura el seu propi esdevenir com a subjectes desitjants. Així és que al llarg del segon capítol hem interrogat les tres poètiques resseguint els espais comuns erigits en la nostra proposta de marc interpretatiu. Per fer-ho, ens hem centrat en Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, amb especial èmfasi a “Teoria dels cossos”. En el cas de Maria-Mercè Marçal, hem estudiat exhaustivament el primer poemari que inaugura l’escriptura del desig lèsbic, Terra de Mai, tot establint una contigüitat temàtica amb “Sang presa” (dins de La germana, l’estrangera). I, finalment, hem resseguit la poesia d’Enric Casasses d’una forma transversal, a partir de les obres més significatives entorn al subjecte de recerca, com ara La cosa aquella, “Alquímia d’amor” (dins de Començament dels començaments i ocasió de les ocasions), D’equivocar-se així, Calç i, sobretot, Do’m. Drama en tres actes. Primer de tot, hem definit les coordenades del subjecte desitjant en relació amb el subjecte del desig, la qual cosa ens ha exigit l’anàlisi de l’enunciació del jo líric, respectivament. La recerca de les directrius fundacionals de les subjectivitats líriques —actives des del moment en què sorgeix la demanda del desig (implícita o explícita)―, han fet palesa, progressivament, la problemàtica suficiència ontològica del subjecte que deriva, al seu torn, de l’encontre amb l’altre/a. Així hem arribat a mesurar la distància inexorable que separa el jo del tu, amb resultats ben diferents. Ferrater, que anihila sorprenentment el subjecte líric, ha estat el primer port d’una singladura que, en arribar a Marçal, ens ha permès conèixer la continuïtat del ser: el despertar del desig és l’origen de la individuació dels subjectes agents del plaer en detriment de la compleció identitària. I hem navegat, finalment, fins a Casasses, qui defensa al llarg de la seva obra una individuació com a centre ètic de l’acte amorós. En una segona part, hem estudiat la representació de l’altre/a en cada corpus poètic. En el cas de Ferrater, les dones no només activen l’alteritat eroticoamorosa concreta en cada poema, sinó que, des d’un punt de vista metapoètic, esdevenen constitutives de la subjectivitat lírica en la recerca de la identitat que té lloc al llarg de Les dones i els dies. Partint de la figura de “Teseu”, poema que emmiralla i significa el procés d’escriptura poètica, hem explorat la formalització del desig en funció de les diferents representacions de la dona en paral•lel amb les posicions enunciatives del jo líric. Al llarg d’aquest recorregut, la representació del cos del desig (la fragmentació, la carícia, la mirada, etc.) i l’espai on aquest cos s’esdevé (la cambra), han estat els dos epicentres mitjançant els quals hem conclòs que la dona es presenta com un cos resistent que guia el jo líric a negar, paradoxalment, el mateix desig. La impossibilitat de satisfer el desig es manifesta, així, amb una reformulada pèrdua dels límits del subjecte desitjant. En els versos marçalians el desig emergeix com un gran torrent que arrossega al jo líric a mesurar-se en la distància que la separa de l’altra. A partir de l’altra especular, les primeres sextines de Terra de mai obren un nou ordre del jo i del tu en el discurs amorós: l’equivalència física dels cossos amants/amats extrema la fusió tant física com amorosa que es convertirà en l’acció transformadora i afirmativa de la identitat. Amb això, Marçal desarticula la gestió fal•logocèntrica del desig i l’ubica com una categoria des de la qual emprèn la construcció d’una subjectivitat lírica femenina i lèsbica. En aquest sentit, mitjançant la presència nítida d’una exploració i reconstrucció del cos de dona albirat des del desig homoeròtic, la poeta desplega la renovació d’una simbologia eròtica que configura un cosmos corporal totalment nou: cossos d’aigua i sang. Marçal busca en els fluids corporals femenins (l’aigua, la sang menstrual, la sang del trau o, fins i tot, el vòmit), la transposició dels marges corporals als textuals, convertint el poema no en un paral•lel verbal de l’experiència del desig sinó en un paral•lel corporal. En un primer moment, la representació de l’altra és indissociable de les imatges especulars (aigua o mirall). Aquesta és la fase de continuïtat, de la compleció identitària a través de l’experiència de la jouissance, i està constituïda per tres eixos: la confusió dels límits entre el jo i la seva altra, la fusió de les dues subjectivitats i l’afirmació de la unicitat amb el verb “som”. A continuació, hem resseguit com aquest “ser u” es trenca a mesura que el jo poètic es va singularitzant. Aquest segon moment és on el desig irromp al llenguatge del plaer i es converteix en una passió altament destructiva. La dissimilació amb el tu i la nostàlgia de la “fal•laç utopia d’una fusió absoluta” bolquen el poema cap a un jo poètic mutilat, que cerca un cos absent i l’espai de plenitud d’un subjecte líric que es troba irreparablement ferit (“Sang presa”). La poesia de Casasses trava la representació de l’altre amorós en la modalitat dialògica dels versos (el parlar). El fenomen de l’enunciació poètica casassiana s’emmarca en unes estructures poemàtiques que invoquen, des de l’origen, el Tu, apel•lant, així, al problema estrictament postmodern de la unicitat del jo líric i de la identitat en el procés d’escriptura. Atès això, el poema es convertirà en un dir ofert a l’Altre com a demanda del llenguatge, motiu pel qual el desig emergeix com a motor de l’escriptura poètica. Abans d’endinsar-nos específicament a l’eclosió del Tu en tant que altre amorós, ha calgut esclarir les coordenades generals del Tu en majúscules per esbossar els trets fonamentals de la significació poètica. Així, doncs, hem analitzat com es despleguen els diferents tu en l’enunciació, ja sigui quan aquest refereix al lector o a la poesia (recursos metapoètics), quan correspon a l’amor/desig (governador del subjecte de l’escriptura) i, finalment, quan el tu condensa l’altre amorós (amor particular). En aquest darrer cas, hem proposat una possible escala de transcendència del tu respecte al jo líric: d’un tu amorós totalitzador (la lluna) fins al subjecte del desig, la dona. Paral•lelament, la representació de l’amada és indissociable del concepte d’emoció lírica creada a través de la modelització del dir del jo poètic. Per aquest fet, hem classificat la irrupció del subjecte desitjat en diferents graus de referencialitat: el “tu” present, el “tu” absent i el “tu” de destinació. En un tercer apartat, hem intentat respondre a una de les grans problemàtiques que giren entorn a les escriptures del desig: és possible la seva representació? Ferrater ens enfronta davant de l’indicible. La poètica ferrateriana se situa en un distanciament deliberat de les emocions, la qual cosa circumscriu l’expressió del desig en el marc d’allò incomunicable de l’experiència. Consegüentment, hem abordat la formalització del desig a través del concepte d’imaginació tot analitzant com el poeta aconsegueix elevar l’energia emotiva del llenguatge a partir de les relacions entre la paraula i els seus absents, i com això ens permet parlar del poema en tant que matèria-emoció. Així mateix, hem conclòs que Ferrater captura l’indicible en el text jugant amb els límits representatius del llenguatge. Per abordar les escriptures del desig marçaliana i casassiana hem recorregut als plecs de la matèria-emoció encarats a l’écart: la fractura de l’epidermis del poema causada per l’erupció de la vida corporal, pulsional i afectiva del subjecte de l’escriptura. El ritme pulsional del desig (escena d’escriptura i escena amorosa) i la veu (poiesis) es converteixen en els fonaments de la construcció d’unes subjectivitats líriques que s’inscriuen en una posició femenina, allà on el cos amb estat d’apetència cerca la continuïtat en l’escriptura. Concretament, hem resseguit la formalització de l’absència de l’altra en els versos de Marçal, la qual recorre a figuracions com l’espera, el buit, la desfeta del mirall, l’assassinat dels cossos en plenitud, entre altres imatges que activen el salt de l’eros al thanatos; així com, també, les estructures interrogatives que signifiquen la impossibilitat d’experimentar el desig del desig de l’altra. Respecte a l’obra de Casasses, el poeta troba en la forma dramàtica el mitjà idoni per experimentar les possibilitats de la representació del desig: Do’m. Mitjançant una exegesi detallada del drama, hem pogut concloure que, tal com postula Barthes, l’única construcció textual possible d’allò amorós es troba en formular el que té d’intractable, i això només es pot representar a partir de l’acció mateixa. Talment, Casasses porta a l’extrem la modalitat dialògica pròpia de la seva poesia per escenificar l’encontre amorós i la construcció in progress del subjecte desitjant a través del dir-se l’amor. Finalment, la investigació intenta oferir una resposta al voltant de la conjunció desig, subjectivitat lírica i identitat. Aquestes tres coordenades ens permeten elevar les diferents representacions del desig a l’alçada de les millors poètiques contemporànies. L’ètica i l’estètica ferrateriana es congreguen en l’espai de l’erotisme moral. Ferrater concep el vers com un mètode fenomenològic a través del qual inscriu una actitud poètica que no es pot pensar sense la formalització del subjecte desitjant. Atès això, amb Les dones i els dies s’inaugura la categoria del desig en relació amb els límits d’expressió del subjecte líric. Marçal obre les portes a l’espai literari femení i lèsbic amb una escriptura poètica creadora de nous àmbits per a l’expressió del desig. La cerca d’un nou ordre simbòlic en el llenguatge poètic està estretament vinculada amb la construcció d’una subjectivitat tant política com poètica, un dels trets principals de la qual és la reivindicació i afirmació del plaer sexual femení. D’aquesta manera, el desig a l’obra de la poeta és portador d’una actitud i praxi política que troba la seva màxima expressió en la conquesta d’una llengua abolida. Per acabar, Casasses invoca l’espai de la paraula viva per articular l’acompliment de la funció poètica. A través de la poesia recitada, ja sigui des d’un punt de vista teòric com en la seva performance escènica, construeix una nova i fundacional experiència poètica que troba el seu paral•lel amb l’experiència amorosa. En aquest nou espai de circulació de la paraula poètica hi situa una subjectivitat lírica fundada en el moviment ètic cap a l’altre encarnat en el cos, la veu i el ritme.
Poetics of desire. Alterity and writing in the work of Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal and Enric Casasses The starting point of this research is the need to review contemporary Catalan poetry from the parameters of a literary theory that embrace the representation of desire. Considering the close relation between this theoretical framework and the new approaches to the postmodern lyric subject, this thesis studies three important poetics that in their own socioliterary context have imprinted a turning point in Catalan poetry: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal and Enric Casasses. In addition to the study of the modern division between writing and the exaltation of a unified and monolithic subjectivity, this thesis analyzes the rhetoric and ontological possibilities that coparticipate in the inscription of a postmodern lyrical subject and poetic endeavor. Furthermore, this thesis particularly reflects on the construction of textual identity for the lyrical self, which is understood as a quest for one’s own subjectivity. The thesis’ final part studies love alterity as a core for the representation and experimentation of the boundaries of the poetic subject. The theoretical approaches on the representation of desire ―which are inscribed in a poststructuralist positioning together with feminist literary criticism― set the terms for the methodological guidelines that justify the chosen triangle. These approaches also allowed us to demonstrate how the erotic-love poetry is the epicenter of the poetry and poetics of these three authors. The exegesis of their work has oriented the research towards the study of the constructions of the lyrical self, paying special attention to: a) writing, opening towards the Other, b) the subject of enunciation as desiring subject, c) the representations of the loving other, d) the writing of desire, and e) moral and poetics. Lastly, we have outlined the itineraries that give shape to the writing of desire in Catalan poetry and, we have emphasized as an opening gesture, how the poetics of the three authors establish new poetic subjectivities through the rhetoric of love alterity.

The preface describes the construction of a book-length, interwoven sequence of poems. This type of sequence differs from other types of poetry collections in its use of an overarching narrative, repeated images, and recurring characters. Three interwoven sequences are used as examples of how to construct such a sequence.

Joaquim Rubió i Ors és un poeta molt present a les històries de la literatura catalana però la seva poesia és totalment desconeguda, fora dels cercles acadèmics i erudits, havent gaudit d’una popularitat insòlita que després li ha estat negada, fins a caure quasi la totalitat de la seva obra en l’oblit més absolut, com la immensa majoria de la poesia del vuit-cents fins a Jacint Verdaguer, a causa d’un cúmul de prejudicis estètics que s’han anat creant tot al llarg del segle XX. Aquesta tesi representa el primer estudi biogràfic a fons del poeta i la primera edició completa de la seva poesia en català des de la seva mort. Des del 1902, data d’aparició del quart volum de la tercera edició de Lo Gaiter del Llobregat començada en vida i acabada pòstumament pel fill Antoni Rubió i Lluch, la seva poesia només ha estat publicada en antologies, i sempre la mateixa mitja dotzena de poemes, si exceptuem l’edició que vaig fer jo mateix el 2006 per a Edicions 62 amb els poemes del primer Gaiter. La tesi proposa i justifica un text a partir de l'estudi dels diferents manuscrits i les les diferents edicions fetes en vida del poeta.
Joaquim Rubió i Ors es un poeta muy presente en las historias de la literatura catalana pero su poesía es totalmente desconocida, fuera de los círculos académicos y eruditos, habiendo disfrutado de una popularidad insólita que luego le ha sido negada, hasta caer casi la totalidad de su obra en el olvido más absoluto, como la inmensa mayoría de la poesía del ochocientos hasta Jacint Verdaguer, debido a un cúmulo de prejuicios estéticos que se han ido creando a lo largo del siglo XX. Esta tesis representa el primer estudio biográfico a fondo del poeta y la primera edición completa de su poesía en catalán desde su muerte. Desde el 1902, fecha de aparición del cuarto volumen de la tercera edición de Lo Gaiter del Llobregat comenzada en vida y acabada póstumamente por su hijo Antoni Rubio i Lluch , su poesía solo ha sido publicada en antologías, y siempre la misma media docena de poemas, si exceptuamos la edición que hice yo mismo en 2006 para Edicions 62 con los poemas del primer Gaiter. La tesis propone y justifica un texto a partir del estudio de los diferentes manuscritos y las diferentes ediciones hechas en vida del poeta.
Joaquim Rubió i Ors is a poet very present in the histories of Catalan literature but his poetry is totally unknown, outside the academic and scholarly circles, having enjoyed an unusual popularity that later has been denied to him, until falling almost the totality of his work in the most absolute oblivion, like the vast majority of the poetry of the 19th Century until Jacint Verdaguer, due to an accumulation of aesthetic prejudices that have been created throughout the 20th Century. This thesis represents the first in-depth biographical study of the poet and the first complete edition of his poetry in Catalan since his death. Since 1902, the date of publication of the fourth volume of the third edition of Lo Gaiter del Llobregat, begun in life and finished posthumously by his son Antoni Rubió i Lluch, his poetry has only been published in anthologies, and always the same half a dozen poems, except for the edition I made myself in 2006 for Edicions 62 with the poems of the first Gaiter. The thesis proposes and justifies a text based on the study of the different manuscripts and the different editions made during the poet's lifetime.

Modern critical works on the seventeenth-century Extremaduran author Catalina Clara Ramírez de Guzmán are sparse, with the exception of recent interest manifested by a small group of feminist scholars in the United States. Apart from intermittent mentions of her poetry, she is virtually unknown among British Hispanists. This thesis seeks to fill many existing gaps in knowledge on her by providing a broader critical assessment of her surviving poetry than has been available thus far, particularly by situating it and its author within their historical, literary and social contexts and drawing thematic and stylistic analogies with works by other authors, male and female. Part I will concentrate primarily on historical aspects. It will establish the reputation enjoyed by the poet in her day and review references to her work in modern critical literature. It will also provide a detailed reconstruction of the poet¿s family antecedents and discuss the evidence of a literary community in her home city during the period in which she was active as a writer. Part II will focus on the poetry itself, specifically a consideration of the thematic content of a broad representative selection of Ramírez de Guzmán¿s verses, which were not published until nearly two centuries after her death, and an examination of her interaction with the genres of occasional verse, verse portraiture and burlesque and satirical poetry, all of which will be discussed against the background of their respective traditions.

Antoni Pous, poeta i traductor és un estudi monogràfic de la figura d'Antoni Pous i Argila (Manlleu, 1932 - Barcelona, 1976), activista cultural i home de lletres que va destacar de molt jove, en la immediata postguerra, com a poeta de gran talent; que als anys seixanta va dur a terme una tasca cultural i pedagògica de gran transcendència a Igualada, amb la fundació del grup Lacetània i la creació de la revista Textos; que a partir de 1968 va impulsar de manera decisiva els estudis de llengua i literatura catalanes en l'àmbit alemany, primer des de Tübingen i després des de Zuric, i que finalment, amb la seva tasca de traductor, va introduir a l'àmbit literari català l'obra de dos autors clàssics del segle XX: Walter Benjamin i Paul Celan.
La tesi es divideix en quatre grans blocs: el primer, titulat "L'home", reconstrueix la trajectòria vital de Pous a partir dels seus propis escrits, molts d'ells inèdits, i del testimoni de les persones que el van tractar directament, sigui a través de la correspondència que van mantenir-hi o bé de les entrevistes orals fetes expressament per a aquest treball; el segon, titulat "El pensament", analitza els escrits en prosa que ens va deixar Pous, tant els publicats com els inèdits, per tal d'esbossar les seves idees sobre la religió, la filosofia, la política i la literatura; el tercer, amb el títol de "La poesia", recull i comenta la seva obra poètica, en gran part també inèdita, i en traça l'evolució des de la filiació ribiana dels inicis fins a l'hermetisme influït per Paul Celan de la darrera època, passant per la poesia de to social de finals dels seixanta; finalment, el quart bloc, sota el títol de "Les traduccions", cataloga i analitza les versions que Pous va fer de textos poètics, teològics i filosòfics al català, especialment de l'alemany, amb especial atenció a les seves seleccions de textos de Walter Benjamin i Paul Celan, les primeres que es van fer en català, i també les seves versions en alemany, fetes en col·laboració amb Johannes Hösle, de poesia catalana del segle XX.
A banda de ser el primer treball exhaustiu sobre aquesta figura fins ara pràcticament desconeguda de les nostres lletres, Antoni Pous, poeta i traductor aporta també dades de primera mà sobre diversos aspectes fins ara poc estudiats de la literatura i la cultura catalanes al llarg del tercer quart del segle XX, com ara la formació de l'anomenat "Grup de Vic" i la relació que aquest grup va mantenir amb Carles Riba, a través de Joan Triadú, o la relació d'amistat i de fecunda influència mútua que Antoni Pous va establir amb Miquel Martí i Pol i Jordi Sarsanedas.
Antoni Pous, poet and translator, is a monographic study on Antoni Pous i Argila (Manlleu, 1932 -- Barcelona, 1976), the cultural activist and man of letters who distinguished himself from an early age as a highly gifted poet, during the immediate post-war period; who in the 1960s developed an important cultural and pedagogical work in Igualada, while founding the group Lacetània and creating the magazine Textos; who since 1968 decisively encouraged the studies of Catalan language and literature in the German-speaking world, first in Tübingen and then in Zürich; and who finally, thanks to his translations, introduced to the Catalan literary world the work of two classical authors from the XXth century: Walter Benjamin and Paul Celan.
This thesis is divided into four main parts: the first with the title "The Man", reconstructs Pous' biography based on his own writings, many of them still unpublished, as well as on the testimony of those who knew him personally, using both correspondence and the taped interviews especially made for the present work; the second part, called "The Thought", analyses the prose by Pous, both published and unpublished, in order to outline his ideas about religion, philosophy, politics and literature; the third part, called "The Poetry", collects and comments upon his poetic work, for the most part unpublished, describing the evolution from his first period, influenced by Carles Riba, to the hermetism of his last phase, under the influence of Paul Celan, through his social poetry from the late 1960s; finally, the fourth part is called "The Translations", which catalogues and analyzes the versions made by Pous of poetic, theological and philosophical texts into Catalan, particularly from the German, focusing mainly on his own selection of texts by Walter Benjamin and Paul Celan, the first translations ever made into Catalan, as well as his versions of XXth century Catalan poetry into German, in collaboration with Johannes Hösle.
Besides being the first exhaustive study on this figure, up till now practically unknown in our literature, Antoni Pous, poet and translator also provides first-hand, scarcely studied data on different aspects of Catalan literature and culture in the third quarter of the XXth century, as the formation of the so called "Vic Group" and the relationship this group had, through Joan Triadú, with Carles Riba, or the friendship between Antoni Pous, Miquel Martí i Pol and Jordi Sarsanedas, which was one of fruitful and mutual influence.

Modern critical works on the seventeenth-century Extremaduran author Catalina Clara Ramírez de Guzmán are sparse, with the exception of recent interest manifested by a small group of feminist scholars in the United States. Apart from intermittent mentions of her poetry, she is virtually unknown among British Hispanists. This thesis seeks to fill many existing gaps in knowledge on her by providing a broader critical assessment of her surviving poetry than has been available thus far, particularly by situating it and its author within their historical, literary and social contexts and drawing thematic and stylistic analogies with works by other authors, male and female. Part I will concentrate primarily on historical aspects. It will establish the reputation enjoyed by the poet in her day and review references to her work in modern critical literature. It will also provide a detailed reconstruction of the poet's family antecedents and discuss the evidence of a literary community in her home city during the period in which she was active as a writer. Part II will focus on the poetry itself, specifically a consideration of the thematic content of a broad representative selection of Ramírez de Guzmán's verses, which were not published until nearly two centuries after her death, and an examination of her interaction with the genres of occasional verse, verse portraiture and burlesque and satirical poetry, all of which will be discussed against the background of their respective traditions.

Lord Ferrer (Vidreres,~1445 – Blanes,1529), royal and aristocratic attorney, cosmographer, jewelrer, lapidary, merchant and writer, left early age, to the court of Naples at King Ferdinand’s I service. After this eventful Italian journey he went back to Blanes at the Viscount of Cabrera and Bas’ service, until he died in 1529. One of his servants, seventeen years later, published some of the documents found scattered in Ferrer’s House, Catholic sentences from the divine poet Dante Florentine, compiled by most respectable lord Jaume Ferrer de Blanes [sic], including three parts: «Conclusions», where explains "Among all the things needed by a man to achieve his goal and his eternal beattitude, they are mainly three"; «Meditation», is a reflection of the passion and death of Jesus Christ at "the holy loch of Calvary", and «Letters», twelve letters and texts, "made to lord Jaume Ferrer, answers and rules ordered by him in Cosmography and Seacraft”
Procurador reial i nobiliari, cosmògraf, joier, lapidari, mercader i escriptor,Ferrer (Vidreres, ~1445 – Blanes,1529) va marxar de jove a Nàpols, al servei del rei Ferdinando I d’Aragona. Acabada aquesta peripècia italiana va tornar a Blanes al servei del vescomte de Cabrera i de Bas fins que hi va morir al 1529. Un seu criat, disset anys més tard de la mort, va editar uns papers esparsos que havia trobat a can Ferrer, les Sentèncias cathòlicas del diví poeta Dant florentí, compilades per lo prudentíssim mossèn Jaume Ferrer de Blanes [sic], incloent-hi tres parts: «Conclusions»,on estableix «Entre totas las cosas necessàries a l’home per aconseguir lo seu fi y beatitut eterna principalment són tres»; «Meditació», reflexió sobre la passió i mort de Jesucrist a «lo santíssim loch de Calvari», i «Letras», dotze cartes i textos, «a mossèn Jaume Ferrer, respostes e regles per ell ordenades en cosmographia y en art de navegar»

El present treball és un estudi de la vida i l'obra del poeta lleidatà Jaume Agelet i Garriga. Una vida, lluny de Catalunya, que cal reseguir a través de la correspondència amb algunes de les principals personalitats del país, com ara Tomàs Garcés, Pau Casals, o Marià Manent. La seva poesia, d'herència romàntica, és una cruïlla de camins d'influències simbolistes, postsimbolistes i surrealistes, que té en el món infantil el pilar bàsic. A partir de l'enyorat món de la infantesa el poeta construeix una obra solida que té en el símbol i la imatge els seus recursos principals. Al costat de l'estudi de la poesia, el treball vol oferir una edició crítica de tots els poemaris ageletians a partir de les primeres edicions i anotant en aparat l'evolució del text per constatar el procés constant de revisió que Agelet sotmet a la seva obra i l'extraordinari grau de fidelitat a uns mateixos principis poètics.
El presente trabajo es un estudio de la vida y la obra del poeta leridano Jaume Agelet i Garriga. Una vida, lejos de Cataluña, que hay que reseguir a través de la correspondencia con algunas de las principales personalidades del país, como Tomás Garcés, Pau Casals, o Marià Manent. Su poesía, de herencia romántica, es un cruce de caminos de influencias simbolistas, postsimbolistas y surrealistas, que tiene en el mundo infantil el pilar básico. A partir del añorado mundo de la infancia el poeta construye una obra sólida que tiene en el símbolo y la imagen sus recursos principales. Junto al estudio de la poesía, el trabajo quiere ofrecer una edición crítica de todos los poemarios ageletianos a partir de las primeras ediciones y anotando en aparato la evolución del texto para constatar el proceso constante de revisión que Agelet somete a su obra y el extraordinario grado de fidelidad a unos mismos principios poéticos.
The present work is a study of the life and work of poet Jaume Agelet i Garriga. A life away from Catalonia, which can be followed through his correspondence with some of the leading national personalities such as Tomàs Garcés, Pau Casals, and Marià Manent. His poetry, of romantic inheritance, is a crossroads of symbolist, post-symbolist and surrealist influences. His poetry is built from children's world, symbols and imagery. Apart from the study of poetry, the work aims to provide a critical edition of all poems by Agelet.

This PhD dissertation attempts to describe and value the translation into Catalan of English language poetry during the period that comprises the years 1990 to 2010. It is the aim of this thesis to consider a theoretical approach regarding the study of poetry translation based on rhetoric. As far as twenty translations are studied in order to offer quite an assorted, large and diverse collection of samples that supports the fulfillment of the pursued objective. All the English language poets that belong to the corpus have mostly published their work during the twentieth and twenty-first centuries. This chronological delimitation hinders the application of a historicist methodology that would not fit in the synchronic and theoretical goals of the current dissertation. Hence, the methodology employed is comparative, descriptive and empirical. It is impossible to avoid the comparative method when studying any translated text in depth, because translation needs to confront two texts: the source text and the target text. Whereas the descriptive and empirical methods allow to reach supporting conclusions, since the thesis always departs from texts that have been previously analyzed and described. Thus, this dissertation aims at showing that translated poetry texts can be described, studied and assessed from rhetoric, a discipline that, from its origins, has been linked to grammar and poetry and, for this reason, it is based on the knowledge of the language procedure that is characteristic of literature
Aquesta tesi doctoral es proposa descriure i valorar les traduccions al català de poesia en llengua anglesa durant el període comprès entre els anys 1990 i 2010. El propòsit de la tesi és plantejar un enfocament teòric per a l’estudi de la traducció de poesia basat en la retòrica. S’hi estudien fins a vint traduccions, a fi d’oferir un mostrari prou variat, ampli i divers que permeti assolir l’objectiu proposat. Tots els poetes en llengua anglesa que formen part del corpus han publicat, majoritàriament, la seva obra, durant els segles XX i XXI. Aquesta delimitació cronològica impedeix aplicar una metodologia historicista que no encaixaria amb els objectius sincrònics i teòrics d’aquesta tesi. Així doncs, la metodologia emprada és comparatista, descriptiva i empírica. El mètode comparatiu és del tot inevitable a l’hora d’aprofundir en l’estudi de qualsevol text traduït, perquè la traducció obliga a acarar dos textos: el text de partida i el text d’arribada. El mètode descriptiu i empíric permet arribar a conclusions contrastables, per tal com la tesi parteix sempre dels textos analitzats i prèviament descrits. La tesi es proposa demostrar que els textos de poesia traduïts poden ser descrits, estudiats i avaluats a partir de la retòrica, una disciplina que, des dels seus orígens, ha estat vinculada a la gramàtica i a la poètica, per la qual cosa es basa en el coneixement dels procediments del llenguatge característics de la literatura

La present tesi intentarà classificar les traduccions de poemes clàssics xinesos a diverses llengües occidentals i, si pot ser, oferir una interpretació de les nostres classificacions en funció de l'context històric general i de l'context més específic de la història de la traducció. Per aconseguir aquest objectiu, analitzarem, seguint el mètode comparatiu, un nombre considerable de versions poètiques en quatre llengües occidentals (anglès, francès, castellà, català) des del segle XIX fins avui. Establirem un mètode pragmàtic, un model d'anàlisi que permeti arribar a conclusions clares i determinants basant-nos en aspectes que abracen els tres grans àmbits de la poesia: el lingüístic, el literari en el seu aspecte essencialment intertextual, i finalment el seu origen i projecció sociocultural . Tals àmbits són els que defineix Holmes en l'article ""Rebuilding the Bridge at Bommel: Notes on the Limits of Translatability"" (1988). Per tant, el nostre treball parteix de les següents hipòtesis: d'una banda, a nivell metodològic, creiem que l'anàlisi estadística permet mostrar i objectivar les constants en l'estil dels traductors de poesia xinesa al llarg de la història; d'altra banda, a nivell de contingut, partim de la hipòtesi que existeix també una evolució cronològica, en termes molt generals, segons la qual en les traduccions més antigues predomina la funció de domesticació mentre que les més recents s'adscriuen més a un estil extranjerizante. És evident que aquestes dues tendències, la primera fase de domesticació i la segona de estrangerització, sorgeixen a l'empara de les condicions històriques de l'context occidental: d'una banda, de el progrés en les relacions entre les cultures occidentals i la cultura xinesa; i per una altra, de les tendències estètiques predominants en les mateixes cultures occidentals.
La presente tesis intentará clasificar las traducciones de poemas clásicos chinos a diversas lenguas occidentales y, a poder ser, ofrecer una interpretación de nuestras clasificaciones en función del contexto histórico general y del contexto más específico de la historia de la traducción. Para conseguir dicho objetivo, analizaremos, siguiendo el método comparativo, un número considerable de versiones poéticas en cuatro lenguas occidentales (inglés, francés, castellano, catalán) desde el siglo XIX hasta hoy. Estableceremos un método pragmático, un modelo de análisis que permita llegar a conclusiones claras y determinantes basándonos en aspectos que abrazan los tres grandes ámbitos de la poesía: el lingüístico, el literario en su aspecto esencialmente intertextual, y finalmente su origen y proyección socio-cultural. Tales ámbitos son los que define Holmes en el artículo “Rebuilding the Bridge at Bommel: Notes on the Limits of Translatability” (1988). Por consiguiente, nuestro trabajo parte de las siguientes hipótesis: por un lado, a nivel metodológico, creemos que el análisis estadístico permite mostrar y objetivar las constantes en el estilo de los traductores de poesía china a lo largo de la historia; por otro lado, a nivel de contenido, partimos de la hipótesis de que existe también una evolución cronológica, en términos muy generales, según la cual en las traducciones más antiguas predomina la función de domesticación mientras que las más recientes se adscriben más a un estilo extranjerizante. Es evidente que estas dos tendencias, la primera fase de domesticación y la segunda de extranjerización, surgen al amparo de las condiciones históricas del contexto occidental: por una parte, del progreso en las relaciones entre las culturas occidentales y la cultura china; y por otra, de las tendencias estéticas predominantes en las mismas culturas occidentales.
This thesis will attempt to classify translations of classical Chinese poems into various western languages and, if possible, offer an interpretation of our classifications based on the general historical context and the more specific context of the history of translation. To achieve this objective, we will analyze, following the comparative method, a considerable number of poetic versions in four Western languages (English, French, Spanish, Catalan) from the 19th century to today. We will establish a pragmatic method, an analysis model that allows us to reach clear and decisive conclusions, and base it on aspects that embrace the three great areas of poetry: the linguistic, the literary in its essentially intertextual aspect, and finally its origin and socio-cultural projection. Such areas are defined by Holmes in the article "" Rebuilding the Bridge at Bommel: Notes on the Limits of Translatability"" (1988). Consequently, our work starts from the following hypotheses: on the one hand, at a methodological level, we believe that statistical analysis allows us to show and objectify the constants in the style of Chinese poetry translators throughout history; On the other hand, at the content level, we start from the hypothesis that there is also a chronological evolution, in very general terms, according to which in the oldest translations the domestication function predominates while the more recent ones are ascribed more to a style foreignizing. It is evident that these two tendencies, the first phase of domestication and the second of foreignization, arise under the protection of the historical conditions of the Western context: on the one hand, the progress in the relations between Western cultures and Chinese culture; and on the other, of the predominant aesthetic tendencies in Western cultures themselves.
Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Traducció i Estudis Interculturals

As angolanas Alda Lara e Paula Tavares, a cabo-verdiana Vera Duarte, a moçambicana Noémia de Sousa e as são-tomenses Alda Espírito Santo e Conceição Lima são as escritoras que melhor representam a poesia de autoria feminina em seus respectivos países e, embora pertençam a contextos socioeconômicos e culturais bastante diferentes, suas obras se aproximam tanto pela abordagem temática, quanto pela existência de um projeto de construção social do sujeito feminino. Assim, embasamo-nos, teoricamente, nos estudos em especial os de Michel de Certeau (2005) e Maria Odila da Silva Leite Dias (1992; 1994; 1998) em torno da hermenêutica do cotidiano feminino, a fim de demonstrar a importância dos papéis informais, das experiências vividas e da resistência das mulheres no processo de formação de suas subjetividades. Recorremos, ainda, a relatórios baseados em recenseamentos e a diversos documentos elaborados por organismos internacionais, a exemplo da ONU e da UNESCO, para estabelecer os pontos de contato entre a situação das mulheres e os contextos históricos-sociais em que estão elas inscritas, ou seja, Angola, Cabo Verde, Moçambique e São Tomé e Príncipe. Finalmente, aliando os aspectos teóricos e os contextuais, analisamos poemas contidos nas obras iniciais de cada uma das já referidas autoras respectivamente, Poemas (1966), Ritos de passagem (1985), Amanhã amadrugada (1993), Sangue negro (2001), É nosso o solo sagrado da terra (1978) e O útero da casa (2004) e procuramos demonstrar que as mulheres, muitas vezes portadoras de uma voz quase silenciosa e marcada pelas miudezas do cotidiano, inscrevem suas marcas na sociedade e têm o poder de (trans)formá-la e de transformar-se, decorrendo daí o título de nossa tese, De missangas e catanas, alusivo à simbologia da resistência empreendida por elas em favor do afloramento de suas subjetividades e do registro de suas historicidades.
The Angolan Alda Lara and Paula Tavares, the Cape Verdean Vera Duarte, the Mozambican Noémia de Sousa and the Santomean Alda Espírito Santo and Conceição Lima are the writers who best represent the poetry authored by women in their respective countries and, although belonging to very distinct socioeconomic and cultural contexts, their works approach both thematically and as a project of social construction of the female subject. Therefore, our work is based specially in the studies of Michel de Certeau (2005) and Maria Odila da Silva Leite Dias (1992, 1994, 1998) concerning the hermeneutics of everyday life of women in order to demonstrate the importance of informal roles, the experiences of women and the resistance in the formation of their subjectivities. We also recall the reports based on different censuses and documents prepared by international bodies such as the United Nations and UNESCO to establish points of contact between the situation of women and the social-historical contexts in which they are inscribed: Angola, Cape Verde, Mozambique and São Tome and Principe. Finally, combining the theoretical and contextual aspects, we analyzed poems contained in the initiation works of each of the aforementioned authors respectively - Poemas (1966), Ritos de passagem (1985), Amanhã amadrugada (1993), Sangue negro (2001), É nosso o solo sagrado da terra (1978) and O útero da casa (2004) and we demonstrated that even though women often suffer from an almost silenced voice, marked by the offal of daily life, they inscribed their mark on society having the power of (trans)form it. Hence, this is the origin of the title of our thesis, Of beads and machetes which illustrates the symbols of resistance undertaken by the authors for the blossoming of their subjectivities and for the registering of their historicities.

El pensament religiós de Joan Maragall no havia estat objecte fins ara de cap estudi ampli i sistemàtic. Aquesta tesi pretén oferir una sistematització d'aquest pensament en el marc d'una biografia intel·lectual que permeti visualitzar-ne l'evolució i el desenvolupament. Expositivament, s'ha perioditzat la biografia intel·lectual en quatre etapes: 1) la religió romàntica de la bellesa (1860-1890); 2) de l'exaltació positivista dels forts a la cristianització de l'excelsior (1890-1901); 3) un neoespiritualisme modernista (1901-1906), i 4) l'últim Maragall (1906-1911). És en l'últim període quan Maragall dota el seu pensament d'una terminologia específica i li dóna una forma travada i coherent. Des d'una posició clarament antiascètica no, però, antimística , Maragall detecta l'existència en el temps de moments de suspensió de la temporalitat els «moments d'eternitat» la vivència dels quals permet superar la distinció entre vida terrenal i ultraterrenal.
Until now Joan Maragall's religious thought has not been the object of an extensive and methodical study. This thesis aims to offer a systematization of his religious thought within the framework of an intellectual biography which allows for the visualization of its evolution and development. For the purpose of this analysis, the intellectual biography has been divided in four stages: 1) the romantic period of the religion of beauty (1860-1890); 2) the positivist period, from the exaltation of the strong to the Christianization of the excelsior (1890-1901); 3) the modernist neo-spiritualist period (1901-1906), and 4) the last period (1906-1911). Maragall develops a specific terminology for his thought and gives it a coherent and unified form in the last stage. From a clearly anti-ascetic position though not anti-mystic , Maragall detects the existence of moments when temporality is suspended «moments of eternity» , the experience of which allows for the overcoming of the distinction between earthly and otherworldly.