Academic literature on the topic 'Catalanists'

The Mancomunitat represents the first experience of self-government in Catalonia in the 20th century. This idea began to form among Catalan intellectuals in the second half of the 19th century, when the interests of the local bourgeoisie and the cultural elite of the region unexpectedly coincided in connection with the need to defend their interests before the central authorities. The Mancomunitat emerged at a time when the political system of the restoration was in crisis as the main monarchist parties were ousted from the political life of the region by Catalanists and Republicans. In these conditions, the Spanish government preferred to satisfy the demands of the nationalists, since they were a more conservative force and did not pretend to change the political system of Spain. As a result, the Catalan provinces were able to create the Mancomunitat, which allowed them to coordinate efforts to deal with administrative issues.

Resum: Enmig d’un panorama periodístic escrit exclusivament en castellà, sorgeix el primer rotatiu escrit íntegrament en català a Tortosa: La Veu de Tortosa. El succeeix La Veu de la Comarca en la voluntat de «desvetllar la consciència catalanista de la comarca tortosina». Tots dos rotatius representen la introducció del regionalisme a les terres de l’Ebre i del catalanisme conservador, en una ciutat on predominaren els partits dinàstics espanyols durant la primera dècada del segle xx. Després del silenci de la dictadura primorriverista, apareix un setmanari homònim del de principis de segle com a plataforma de difusió d’un partit comarcal afí al de la Lliga Regionalista. En contrapartida, la revista Vida Tortosina, primer, i el quinzenari Acció, després, esdevenen els òrgans d’expressió d’Acció Catalana i representen un moderat nacionalisme d’esquerres. Regionalistes i nacionalistes pretenien fer front a la força política majoritària a Tortosa amb l’establiment de la ii República, els republicans marcel·linistes. Paraules clau: terres de l’Ebre, premsa comarcal, catalanisme, actituds lingüístiques Abstract: In the middle of a journalistic circuit written exclusively in Spanish, comes the first newspaper written entirely in Catalan in the city of Tortosa: La Veu de Tortosa. This one is followed by La Veu de la Comarca which has the firm intention of «awake the Catalan consciousness of the district of Tortosa». Both newspapers represent the introduction of regionalism in Terres de l’ Ebre and the Catalan language in a zone dominated throughout the first decade of the twentieth century by Spanish dynastic parties. After the silence of the dictatorship of Primo de Rivera appears a homonymous weekly as a diffusion platform of a district party related to the Lliga Regionalista. In counterpart, the magazine Vida Tortosina first, and the biweekly Acció after, become organs of expression of Acció Catalana and represent a moderate progressive nationalism. Regionalists and nationalists tried to fight the greatest political force in Tortosa with the establishment of the II Republic, the «marcel·linistes» Republicans. Keywords: Ebre’s land, tortosin press, Catalanism, linguistic actitudes

Ramon d’Abadal i de Vinyals was a singular historian in the Catalan 20th century. With solid legal and institutional training, he was a big rural owner that developed his essential works on the national origins of Catalonia and its relationship with Spain, outside the academic realm. Figure of strong conservative Catalanist convictions, he revolutionized the knowledge and methodology of the Catalan medieval historiography and raised it to the first levels in European historiography.Key wordsJaume Vicens Vives, Carolingian Catalonia, minorities leaders, Spain, Américo Castro, Catalanism.ResumenRamon d’Abadal i de Vinyals fue un historiador singular en el siglo XX catalán. De sólida formación jurídico-institucional, gran propietario rural, desarrolló sus trabajos fundamentales acerca de los orígenes nacionales de Cataluña y la relación de ésta con España, al margen de las instancias académicas. Personaje de sólidas convicciones conservadoras y un catalanismo insobornable, revolucionó el conocimiento y la metodología de la historiografía medievalística catalana y la situó en los primeros niveles de la historiografía europea.Palabras claveJaume Vicens Vives, Cataluña carolingia, Minorías dirigentes, España, Américo Castro, catalanismo

AbstractThe Corrida de tores, as an important component of Spanish culture, has also been the subject of a dispute between the aficionados (supporters of the corrida) and the antitaurinos (opponents of the corrida) for centuries. Naturally, the spectacle has become an object of interest for researchers not only in the socio-cultural context, where it is becoming a spectacle full of artistry, accompanied by great emotions, or a tradition in some aspects resembling the Fiesta Nacional, but also becoming increasingly important on the political, moral and ethical level. The latter is related to the issue of animal protection and their humane treatment, while in the political dimension the links between the taurammatic tradition and the actions of political decision-makers are mainly analysed. Importantly, in the Catalan and Spanish public spaces, the corrida has become a national sporting role, with similar links to politics. In the light of the Catalan-Spanish antagonisms, this perspective is gaining particular importance, as evidenced, for example, by the flashback of football competition (Real Madrid FC vs. FC Barcelona) in the country under Francisco Franco’s regime, where sporting competition became an exemplary political game.The aim of the article is to analyze the dispute between politicians in Madrid and Catalanists and independents in the region in the context of the banning of the de toros corrida in Catalonia in 2010 and the reaction of the centre’s decision making centre to these actions. Moreover, the motives for this ban are sought, whether they are of an autotelic nature - in this case, the protection of animal rights -or whether they show the traits of instrumental use of tradition, de facto considered to be a “foreign”, because Spanish, part of the rhetoric and real policy pursued by Catalan nationalists and independents in the era of radicalisation of the independence movement in Catalonia.

La colectividad catalana de Buenos Aires se caracterizó por su heterogeneidad. Los «catalanes de América» porteños se destacaron por su compromiso cultural y político catalanista, que difundían a través del periodismo. Analizaremos el pensamiento de la docente, periodista, folclorista y poeta catalanista Gràcia Bassa de Llorens en las «Glosses Femenines» que publicó entre 1917 y 1925 en la revista Ressorgiment de Buenos Aires para indagar en la manera en que fomentaron el compromiso político femenino y difundieron el imaginario catalanista entre la colectividad catalana de América.

Dejando a un lado el ingente número de catalanismos presentes en la traducción al castellano del De re rustica de Palladio, atribuida a Ferrer Saiol, en el presente trabajo se analizan algunos de los también muchos aragonesismos que la pueblan. En concreto, se presenta un estudio sistemático de once de ellos: conrear, empeltar, borrò ~ borrons, senalla, lambrusca, brocada, entrecavar, palafangar, pámpano, espleyto y espleytar. Algunas son formas que el catalán compartía con el aragonés, pero no con el castellano, donde tampoco tuvieron un amplio recorrido. No obstante, la importancia del aragonés no hemos de medirla solo por los aragonesismos que se introdujeron en castellano, sino también por el hecho previo de que no dudaran los traductores en servirse de ellos, a sabiendas, incluso, de que muchos no iban a pervivir. Es la prueba de una actitud abierta hacia las lenguas de la Corona de Aragón. Leaving aside the huge numbre of catalanisms present in the Spanish translation of Palladio’s De re rustica, atributed to Ferrer Saiol, in this paper some of the many aragonesisms that populate it are also analyzed. Specifically, a systematic study of eleven of them is presented: conrear, empeltar, borrò ~ borrons, senalla, lambrusca, brocada, entrecavar, palafangar, pámpano, espleyto and espleytar. Some are forms that Catalan shared with Aragonese, but not with Castilian, where they did not have a long life either. However, the importance of Aragonese should not be measured only by the aragonesisms that were introduced into Spanish, but also by the fact that the translators did not hesitate to use them, even knowing that many were not going to survive. It is proof of an open attitude towards the languages of the Crown of Aragon.

Francesc Mestre i Noè (Tortosa, 1866-†1940) -periodista, dinamitzador cultural, escriptor, llibreter i Cronista Oficial de Tortosa- és una figura polifacètica, complexa i fecunda, fruit de dues generacions: la dels fills de la Renaixença i dels Jocs Florals i la dels republicans de la Septentrina i del Pacte de Tortosa. Ell ha nascut en un territori convuls per les guerres, les inundacions i les epidèmies, on la vida humana ha deixat de tenir cap valor. La comarca dertusana, política i socialment, es una olla de grills on la dinastia borbònica, les estructures d’Estat i el bipartidisme governamental han aconseguit fincar i arrelar la corrupció, el caciquisme i el cunerisme. La presa de decisions respon a uns interessos ben allunyats d’aquest territori, de manera que els seus habitants pateixen els seus efectes i les seves conseqüències amb acarnissament. Els conceptes català, catalanitat i catalanisme no existeixen ni en el vocabulari de la gent ni en el seu imaginari. Els que parlen la llengua de la terra ho fan sota la denominació acomplexada de les variants locals; viuen a la comarca de Tortosa com a tortosins, roquetencs, ampostins, rapitencs... o com espanyols. L’escolarització, portada a terme única i exclusivament en llengua castellana, és una assignatura pendent. La major part de l‘alumnat, només te estudis elementals o primaris i, tot i saber llegir i escriure, no estan en disposició de comprendre els textos que tenen al seu davant. Francesc Mestre plantejarà la seva vida centrant-se en un objectiu: Tortosa, el seu territori i la recuperació identitària d’aquestes terres. Ell entén el catalanisme com una forma de veure, de tractar i de treballar el territori; com una manera de viure i d’enfocar la vida. Aquest és un concepte apte per a tothom i compatible amb tota mena d’ideologies no excloents. La premsa en català és la seva eina, el seu mitja i la seva arma de combat; les “Veus” de Tortosa i de Catalunya els seus principals altaveus. Mestre es una figura de consens que posa en valor la llengua catalana, el catalanisme i la catalanitat de tots els territoris de parla catalana; els reivindica, connecta amb ells i els recupera dins el seu ideari. Ell representa el catalanisme inclusiu, plural i divers; uns principis que, amb la seva manera de ser i de fer, son reconeguts com a valors d’ordre i d’honestedat. Les seves causes estan estretament vinculades amb el seu país, les comarques de la seva diòcesis i la seva ciutat. Les causes de país seran compartides amb la resta del catalanisme. Les seves desil·lusions i els seus fracassos esdevindran de la manca d’enteniment i d’implicació de les cúpules de la Lliga Regionalista amb els greus problemes d’aquestes comarques; en aquest terreny el deixaran sol. Tot i no renunciar mai al seu ideari catalanista, Mestre haurà de buscar solucions per a la seva terra, cercant velles complicitats i noves aliances. El seu curs vital viu dues etapes ben marcades: La de la construcció d’un imaginari col·lectiu de país, al costat d’Enric Prat de la Riba, i la d’un intent d’encaix de Catalunya amb Espanya, fortament marcat per la figura de Francesc Cambó. Francesc Mestre viu la darrera etapa de la seva vida sota el rol de conseller, d’assessor i de mediador, sense poder abandonar el seu vell uniforme de soldat. La defensa dels seus ideals l’acompanyaran fins el darrer moment. Quan tot s’ha perdut i els seus ulls nomes veuen les cendres de la destrucció, plantarà cara a l’adversitat deixant anar en el seu darrer alè una espurna d’esperança.
Francesc Mestre i Noè (Tortosa, 1866 -† 1940) - journalist, cultural impeller, writer, bookkeeper and Official Chronicler of Tortosa - is a multifaceted, complex and fruitful figure, the result of two generations: the heirs of the Renaixença and the Jocs Florals, and the republicans of the Septentrina and the Tortosa Pact. He was born in a convulse territory by wars, floods and epidemies, where human life ceased to have any value. The Dertusana region, politically and socially, is a conflicted zone where the Bourbon dynasty, state structures and the governmental bipartidism have succeeded in establishing and rooting corruption, caciquisme and cunerisme. Decision-making responds to interests that reside far away from the territory, so that its inhabitants suffer their effects and their consequences with extreme cruelty. Catalan, Catalanity and Catalanism are concepts that do not exist neither in the vocabulary of the people nor in their imagination. Those who speak the land’s tongue do it under the complexed dominance of the local variants; They live in the region of Tortosa as tortosins, roquetencs, ampostins, rapitencs ... or as Spaniards. The schooling, carried out exclusively in Spanish, is a pending subject. Most students only have elementary or primary studies, and, even though they can read and write, are not able to understand the texts that are presented to them. Francesc Mestre will focus his life on a single objective: Tortosa, his territory and the recovery of this land’s identity. He understands Catalan as a way of seeing, treating and working the territory; as a way of living and understanding life. This is a concept that is appropriate for everyone and compatible with all kinds of non-exclusive ideologies. The press in Catalan is his tool, his medium and his weapon of combat; the "Veus" de Tortosa and of Catalunya their main speakers. Mestre is a figure of consensus that highlights the Catalan language, Catalanism and Catalanity in all the Catalan-speaking territories; He vindicates them, connects with them and retrieves them within his ideals. He represents an inclusive, plural and diverse Catalanism; principles that, with his way of being and acting, are recognized as values ​​of order and honesty. His causes are closely linked to its country, the counties of its diocese and its city. The issues of the country will be shared with the rest of the Catalanist movement. His disappointments and failures will come from the lack of understanding and involvement of the leadership of the Lliga Regionalista with the serious problems of these counties; In this area they will leave him without support. Although he never renounces his Catalan identity, Mestre will have to find solutions for his land, seeking old complicities and new alliances. His life course has two well-defined stages: The construction of a national collective imaginary, next to Enric Prat de la Riba, and that of an attempt at of fitting Catalonia within Spain, strongly marked by the figure of Francesc Cambó. Francesc Mestre lives the last stage of his life under the role of counsellor, adviser and mediator, without being able to abandon his old uniform of soldier. The defense of his ideals will accompany him until his last moments. When everything has been lost and his eyes only see the ashes of destruction, he will face adversity, leaving in his last breath a spark of hope.

En aquesta tesi s’analitzen els imaginaris simbòlics a través de la iconografia de premsa durant el darrer terç del segle XIX a Catalunya a través d’una triple vessant: la història política i social, la història de la premsa i la història de l’art. Els imaginaris dels republicanismes i de les relacions entre Catalunya i Espanya són els que aquesta tesi intenta desvetllar. Les cultures polítiques configuren corpus simbòlics formats per banderes, himnes, monuments i símbols, entre tants d’altres. La codificació d’un imaginari simbòlic compartit és necessària i evident en qualsevol cultura política, i en aquest cas es tracta en els republicanismes i els nacionalismes, posant atenció en la premsa republicana, progressista i popular del segle XIX. La premsa satírica il·lustrada és el mitjà pel qual veiem quina simbologia s’usava i quin tractament es feia d’elements clau per determinar l’imaginari de cada cultura política: la major o menor presència de l’anticlericalisme, quines commemoracions celebraven, com representaven i jutjaven el moviment obrer i els drets dels treballadors, quins referents ideològics i polítics tenien i reivindicaven o com creien que havien de ser les relacions entre Catalunya i Espanya. El catalanisme és també un element fonamental, treballat amb anterioritat a l’hegemonia d’un catalanisme conservador, en el qual el catalanisme d’esquerres defensà la seva singularitat, els seus referents i mites històrics diferenciats i la llengua. Periodistes i directors de les publicacions emprades, com Josep Roca i Roca, director de La Campana de Gràcia i de L’Esquella de la Torratxa, i Josep Llunas i Pujals, director de La Tramontana, van esdevenir figures de gran influència política, i són exemples de compromís amb el republicanisme, el moviment obrer, el catalanisme o la llibertat de premsa. També la presència i treball de grans il·lustradors com Josep Lluís Pellicer o Tomàs Padró van fer possible que la premsa satírica il·lustrada barcelonina aconseguís un gran nombre de lectors, influís en les seves opinions, i mantingués la línia de les seves referents europees, sobretot les franceses.
The symbolic imageries are analysed in this doctoral thesis through the press iconography from the last third of the 19th century in Catalonia. The analysis considered three different aspects: political and social history, press history and art history. This doctoral thesis aims to reveal the imageries from republicanisms and those reflecting the relationship between Catalonia and Spain. Political cultures form symbolic corpus composed by flags, anthems, monuments and symbols, among others. The coding from a shared symbolic imagery is necessary and obvious in every political culture, such as republicanism and nationalism. This research is particularly focused on the republican, progressive and popular press from the 19th century. The illustrated satirical press is the channel that shows both the symbolism used and the treatment given to key elements in order to determine the imaginary of each political culture: the major or minor presence of anticlericalism, the events celebrated, how the workers movement and rights were represented and judged, what ideological and political models they had and reclaimed or how they expected the relation between Catalonia and Spain should be. The catalanism is also a key factor, developed prior to a conservative catalanism hegemony, in which the left-wing catalanism defended its singularity, singular historical models and myths and language. Journalists and directors of the publications used, such as Josep Roca i Roca, director of La Campana de Gràcia and L’Esquella de la Torratxa, and Josep Llunas i Pujals, director of La Tramontana, became highly influential figures in politics, and are role models of commitment with republicanism, workers movements, catalanism and freedom of the press. The presence and work of great illustrators, such as Josep Lluís Pellicer or Tomàs Padró, made also possible the illustrated satiric press in Barcelona to achieve a great number of readers, influence their opinions and keep the same path as other European models, specially the French ones.

Aquesta tesi doctoral analitza els imaginaris simbòlics i socials més rellevants de la tradició del catalanisme catòlic del període 1954-1975. Ens basem en l’anàlisi de la producció escrita de les elits intel·lectuals del catalanisme catòlic a través d’una selecció representativa del corpus d’agents difusors d’aquest univers. Parlem de l’intel·lectual com a agent actiu en la (re)producció de relats, narratives i imaginaris nacionals, a través d’un mitjà de producció concret com és el llibre d’assaig polític com a document de difusió ideològica; i fent ús de les memòries personals com a documents de treball i document històric complementari, pel seu valor com a llocs de memòria de sentit funcional. L’objectiu principal de l’estudi és la comprensió dels elements d’ordre ideològic que conformen les interpretacions socials de la identitat nacional, per establir una proposta d’anàlisi dels models de construcció identitària a Catalunya, i amb la voluntat de revelar les lògiques de poder presents rere els discursos i les pràctiques (habitus) derivades. Per dilucidar, en darrer lloc, quines són les funcions de la identitat en la consecució de l’hegemonia cultural i política del país. Metodològicament ens basem en una proposta que pren de referència diversos utillatges interpretatius propis de la sociologia del coneixement, l’antropologia cultural i els Estudis Culturals i la semiòtica d’arrel construccionista i estructuralista, que són els principals corrents d’anàlisi que desenvolupen l’estudi simbòlic de la realitat social. Establim com a proposta tres grans eixos simbòlics del catalanisme catòlic, que hem definit com les etapes de l’Aixecament, el Redreç i la Reconstrucció. Així mateix, en primer lloc i en un primer nivell d’anàlisi, examinem els continguts textuals i documentals del corpus seleccionat. Subratllem els relats, estructures i fonaments de representació simbòlica de caire més sociològic que participen en la construcció de la identitat a Catalunya. En un segon nivell d’anàlisi resseguim el context social, ideològic, polític, cultural, etc., del període 1954-1975. En segon lloc, assenyalem les influències de la modernitat tardana en la concepció de la catalanitat, la personalització d’aquestes identitats i el paper de la cultura en la conformació d’aquestes i la seva representació intel·lectual. I finalment, apuntem algunes de les continuïtats i divisions en la conformació simbòlica dels elements explicatius de la catalanitat de les elits intel·lectuals, amb interès específic sobre els discursos sobre la immigració com a variable sociohistòrica rellevant. Prenem com a data inicial d’aquest estudi el naixement del grup prepolític CC (1954), i finalitzarem el nostre estudi amb les dinàmiques canviants que es donen amb les polítiques d’unitat, la constitució de l’Assemblea de Catalunya (1971), el naixement de Convergència Democràtica (1974) i finalment la mort de Franco (1975).
Esta tesis doctoral analiza los imaginarios simbólicos y sociales más relevantes de la tradición del catalanismo católico del período 1954-1975. Nos basamos en el análisis de la producción escrita de las élites intelectuales del catalanismo católico a través de una selección representativa del corpus de agentes difusores de este universo. Hablamos del intelectual como agente activo en la (re)producción de relatos, narrativas e imaginarios nacionales, a través de un medio de producción concreto como es el libro de ensayo político como documento de difusión ideológica; y utilizando las memorias personales como documentos de trabajo y documento histórico complementario, por su valor como lugares de memoria de sentido funcional. El objetivo principal del estudio es la comprensión de los elementos de orden ideológico que conforman las interpretaciones sociales de la identidad nacional, para establecer una propuesta de análisis de los modelos de construcción identitaria en Cataluña, y con la voluntad de desvelar las lógicas de poder presentes tras los discursos y las prácticas (habitus) derivadas. Para dilucidar, en último lugar, cuáles son las funciones de la identidad en la consecución de la hegemonía cultural y política del país. Metodológicamente nos basamos en una propuesta que toma de referencia diversos utillajes interpretativos propios de la sociología del conocimiento, la antropología cultural y los Estudios Culturales y la semiótica de raíz construccionista y estructuralista, que son las principales corrientes de análisis que desarrollan el estudio simbólico de la realidad social. Establecemos como propuesta tres grandes ejes simbólicos del catalanismo católico, que hemos definido como las etapas del Levantamiento, el Enderezamiento y la Reconstrucción. Asimismo, en primer lugar y en un primer nivel de análisis, examinamos los contenidos textuales y documentales del corpus seleccionado. Subrayamos los relatos, estructuras y fundamentos de representación simbólica de carácter más sociológico que participan en la construcción de la identidad en Cataluña. En un segundo nivel de análisis recorremos el contexto social, ideológico, político, cultural, etc., del período 1954-1975. En segundo lugar, señalamos las influencias de la modernidad tardía en la concepción de la catalanidad, la personalización de estas identidades y el papel de la cultura en la conformación de estas y su representación intelectual. Y por último, apuntamos algunas de las continuidades y divisiones en la conformación simbólica de los elementos explicativos de la catalanidad de las élites intelectuales, con interés específico sobre los discursos acerca de la inmigración como variable sociohistórica relevante. Tomamos de fecha inicial de este estudio el nacimiento del grupo prepolítico CC (1954), y finalizaremos nuestro estudio con las dinámicas cambiantes que se dan con las políticas de unidad, la constitución de la Asamblea de Cataluña (1971), el nacimiento de Convergència Democràtica (1974) y finalmente la muerte de Franco (1975).
This doctoral thesis analyses the most relevant symbolic and social images of the tradition of Catholic Catalan nationalism from the 1954-1975 period. The analysis is based on written production by the intellectual elites of Catholic Catalan nationalism from a representative sample of the corpus of diffusing agents in this universe. We mention the intellectual as an active agent in the (re)production of national stories, narratives and images, through a specific means of production such as the book of political essays as a document of ideological diffusion; and making use of the personal memories as working documents and complementary historical documents, for their value as places of memory in a functional sense. The main aim of the study is to understand the ideological elements that make up the social interpretations of the national identity, establish a proposal for analysis of the models of identity building in Catalonia, and unveil the logics of power behind the discourses and the derived practices (habitus). Finally, to find out what the functions of identity are in achieving cultural and political hegemony in the country. Methodologically, we base ourselves on a proposal that takes its reference from various interpretative tools from the sociology of knowledge, cultural anthropology and cultural studies and the semiotic of construccionist and structuralist roots, these being the leading currents of analysis that develop the symbolic study of the social reality. We establish three main symbolic axes of Catholic Catalan nationalism as a proposal. We have defined these as the stages of the Rising (Aixecament), the Righting (Redreç) and the Reconstruction (Reconstrucció). Thus, firstly and on a first level of analysis, we examine the textual and documental contents of the selected corpus. We emphasise the stories, structures and foundations of symbolic representation of a more sociologic nature that participate in the construction of identity in Catalonia. On a second level of analysis, we outline the social, ideological, political, cultural, etc. context of the 1954-1975 period. In second place, we indicate the influences of late modernity on the conception of Catalanity, the personalisation of these identities and the role of culture in conforming these and their intellectual representation. And lastly, we highlight some of the continuities and divisions in the symbolic conformation of the explicative elements of the Catalan nationalism of the intellectual elites, with specific interest in the discourses about immigration as a relevant socio-historical variable. We take the birth of the pre-political group CC as the initial date of this study (1954), and this ends with the changing dynamics that came with the policies of unity, the constitution of the Assembly of Catalonia (1971), the birth of Convergència Democràtica (1974) and finally the death of Franco (1975).

Emili Saguer i Olivet: notari, polític i home de negocis (1865-1940) offers us the vision of an individual that lived during a very complex period. He was a notary in Girona, a prominent lawyer and a firm defender of the rights of the people of Girona, founder of Centre Catalanista de Gerona, president of the Diputació of Girona (1930-1931) and owner of several fresh water springs. This thesis offers an understanding of his character as well as an insight into some of the historical chapters of Girona at the end of the 19th century and the beginning of the 20th.
Emili Saguer i Olivet: notari, polític i home de negocis (1865-1940) ens ofereix la visió d’un personatge que va conviure en un període molt complex. Va ser notari de Girona, destacat jurista i defensor del dret gironí, fundador del Centre Catalanista de Gerona president de la Diputació de Girona entre 1930 i 1931 i propietari de fonts. El present treball no només pretén recuperar la figura del personatge, sinó que també ens endinsa en alguns capítols de la història de Girona de les darreries del segle XIX i d’inicis del segle XX.

Texte de remanié de: Tesi de doctorat--Facultat de Geografia i història--Universitat de Barcelona, 1990. Titre de soutenance : La unió catalanista : dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903).
Notes bibliogr. Bibliogr. p. 607-634.

En paraules de Josep Termes el catalanisme històric és un moviment de defensa de la identitat i de lluita per aconseguir un autogovern per a Catalunya, lluny del centralisme i de l´uniformisme. Ha estat, i és, un moviment complex i plural en el qual conviuen doctrines, estratègies i polítiques molt diferents, en què combreguen catòlics i ateus, separatistes i indiferents a les formes de govern, gent conservadora i de l´esquerra, homes de cultura i d´altres de poc lletrats. És considerat també interclassista. Per tant, com bé diu Termes, <> i <> podrien ésser els mots clau que defineixen aquest moviment. D´altra banda, el catalanisme s´ha recolzat en el fet evident de la catalanitat com a element essencial del poble català. I aquesta identitat significa l´estima pels seus elements: una llengua pròpia, el català; una cultura pròpia, uns símbols identitaris i unes tradicions populars. Respecte als orígens del catalanisme per a Josep Termes, com per a estudiosos com Fèlix Cucurull o històricament per a un Josep Narcís Roca i Farreras, el catalanisme té un origen popular i no pas burgès, contràriament a la idea que la historiografia havia estat defensant fins aleshores i de la que Jordi Solé Tura n´és un dels seus màxims exponents. Per a Josep Termes no serà la burgesia industrial catalana la que creï el catalanisme, mitjançant la Lliga Regionalista de 1901 i les doctrines de Prat de la Riba, sinó que aquesta classe social el que farà és adaptar-se a la plataforma cultural i política que s´havia establert al llarg del segle XIX pel moviment de les classes populars i dels intel.lectuals orgànics de la nació, trobant en ella l´única plataforma possible per fer política des de Catalunya. En canvi, per a Jordi Solé Tura, el nacionalisme català neix i es desenvolupa en un període en què el mode de producció capitalista pugna per aconseguir el pla hegemònic a l´Estat espanyol sense arribar a aconseguir-ho plenament, i Prat de la Riba és la figura que representa aquesta burgesia. Per a Solé Tura, doncs, la història d´aquest nacionalisme, en les seves diverses fases, és la història d´una “revolució burgesa frustrada”. Un dels principals objectius de la tesi doctoral és veure l´evolució del catalanisme a través dels principals partits polítics catalans (PSC, PSUC, ERC, CDC, UDC, AP, CC, UCD) i a través de la societat civil (entitats, intel.lectuals, etc) des de l´etapa post-franquista (1976), etapa en què tornaren a aparèixer els partits polítics, fins a l´etapa final del pujolisme (2003). Reflectir com durant la Transició els principals partits polítics catalans van defensar la reconstrucció de Catalunya des d´un eix nacional, és a dir, des de la defensa unànime de l´autogovern de Catalunya, i a partir de 1980 van evolucionar cap a l´eix dreta-esquerra fent que només CiU i ERC prioritzessin en els seus programes de partit les polítiques de reconstrucció nacional. La resta de partits polítics catalans, en canvi, centraren els seus programes en polítiques socials, econòmiques, etc, tot i que no van deixar de defensar l´autogovern de Catalunya, cadascú des de les seves conviccions ideològiques federalistes, confederalistes, etc. Paral.lelament el treball també pretén mostrar l´evolució de CiU i d´ERC mitjançant una anàlisi comparativa dels respectius projectes nacionals observant punts de divergència i de convergència. Una anàlisi que acaba l´any 2003 quan CiU perd el Govern de la Generalitat després de vint-i-tres anys, i quan ERC, després d´aconseguir a partir de 1996 una gran embranzida, aconsegueix arribar al Govern de la Generalitat mitjançant el Tripartit, període que ja s´escapa de l´anàlisi d´aquest treball i que obrirà una nova etapa a Catalunya. I acaba demostrant que el començament de l´evolució interna de CDC cap al dret a decidir no ha estat com defensen alguns arran de la Sentència del Tribunal Constitucional respecte a l´Estatut el juliol del 2010 sinó que és una idea que l´actual president Artur Mas va començar a defensar per primera vegada públicament el 20 de gener de 2002 quan va ésser presentat com a candidat oficial a les eleccions autonòmiques de 2003, mogut per un nou canvi de paradigma que li va fer canviar la manera de pensar Catalunya i superar l´autonomia defensada fins aleshores pel president Jordi Pujol. A més, cal destacar també l´evolució d´una nova generació provinent de la JNC com Carles Campuzano, Meritxell Borràs, Josep Rull, etc, que pertanyia al grup Sinepsi, un grup postpujolista que a partir dels anys 90 anaren accedint al poder i ajudaren a canviar el rumb del partit.
The principal objective of my doctoral thesis is the evolution of catalanism through the principals Catalan political parties (PSC, PSUC, ERC, CDC, UDC, AP, CC, UCD) and through the civil society, from post-Franco stage (1976), to the final of the Pujolisme stage (2003). Ultimately, reflect as during Transition the principal Catalan political parties defended the Catalonia´s political reconstruction from national axis, I mean, defending the Catalonia´s self-government, and from 1980 they developed to left- right axis. Only CiU and ERC continued to defend national reconstruction policies in their electoral program as main objective. The rest of the Catalan political parties prioritized socials policies although continued to defend the Catalonia´s self-government, each from their ideological convictions: federalists, confederalists, etc. The doctoral thesis to reflect also the parallel evolution between CiU and ERC through a comparative analysis of their national projects observing points of divergence and convergence. This analysis finish in 2003 when CiU lost The Government of Catalonia after twenty-three years, and ERC, after getting a big rise from 1996, get come to Catalonia´s Government through the Tripartit. Finally, this thesis to reflect also the beginning of the internal evolution from CDC to right to decide. This evolution hasn´t happened, unlike as some think, from the constitutional judgment in july 2010 about Estatut de Catalunya, but it´s an idea that the current President of Catalonia Artur Mas began to defend first publicly the January 20th 2002 when he was introduced as an official candidate for the regional elections 2003, pushed by a new context did he change the way he thinks Catalonia and overcome autonomy defended until then by the ex-president of Catalonia Jordi Pujol. Furthermore, it should be emphasized the evolution of a new generation inside of CDC from the JNC as for example Carles Campuzano, Meritxell Borràs, Josep Rull, etc, belonging to the Sinepsi´s group, it´s a post-pujolista group that from 90´s were coming to power and they helped change the course of CDC.

Aquesta tesi doctoral és un estudi de cas sobre el separatisme català dels anys trenta. I particularment sobre els segments politico-ideològics que abraçarien des del nacionalisme integral d’arrel maurrassiana fins el totalitarisme. Un recorregut que es gestaria principalment per mitjà d’organitzacions com Nosaltres Sols! i el Partit Nacionalista Català, nascudes a l’escalf de l’independentisme antimacianista i d’una oposició frontal a la solució estatutària, parcialment reeixida, dins la II República espanyola. I on des de diferents posicionaments –ja fos per la via insurreccional o la participació electoral– també s’experimentaria en el seu si un procés de radicalització ideològica que s’acabaria plasmant, ja el 1935, a través d’agrupacions com el Bloc Escolar Nacionalista o el Moviment Nacionalista Totalitari. D’aquesta manera, desentranyar per quines passarel·les ideològiques es produiria aquesta radicalització, així com avaluar-ne quin seria l’impacte de l’ascens dels feixismes en el catalanisme radical, ha estat un dels objectius d’aquest treball. Una temàtica, en suma, ben poc tractada per la historiografia catalana. I que, alhora, s’endinsa –a través de diferents fonts documentals i d’arxiu– en la problemàtica epistemològica sobre l’existència d’un feixisme català.
Cette thèse de doctorat est une étude d’ensemble sur le séparatisme catalan des années trente. Elle traite particulièrement des segments polítiques et ideològiques qui seraient compris depuis le nationalisme intégral d’origine maurrassien jusqu’au totalitarisme. Un parcours qui se concevrait principalement par l’intermédiaire d’organisations comme Nosaltres Sols! et le Partit Nacionalista Català. Il naît dans l’ardeur de l’independantisme antimacianiste et d’une opposition frontale à la solution statutaire, partialement réussie, au sein de la Seconde Répúblique espagnole. Où, à partir de différents positionnements – que ce soit par la voie insurrectionnelle ou la participation électorale– s’expérimenterait en leur sein un processus de radicalisation idéologique qui se serait créé, déjà en 1935, au travers de groupes comme le Bloc Escolar Nacionalista ou le Moviment Nacionalista Totalitari. Ainsi, en dévoilent par quelles passerelles idéologiques se produirait cette radicalisation, comment en évaluer quel serait l’impact de la montée des fascismes sur le catalanisme radical, a donc été un des objectifs de ce travail. Un sujet, en somme, bien peu traité par l’historiographie catalane, et qui, en même temps, se plonge –au travers des différentes sources documentaires et d’archive– dans la problématique épistémologique sur l’existence d’un fascisme catalan.
This doctoral thesis is a comprehensive study of Catalan separatism in the 1930s. It deals particularly with the political and ideological segments ranging from Mauritian origin's integral nationalism to totalitarianism. This journey would be designed mainly through organizations like Nosaltres Sols! and the Partit Nacionalista Català. It arose out of the ardour of anti-Macianist independence and head-on opposition to the partially successful statutory solution within the Second Spanish Republic. From different positions – whether through insurrectional means or electoral participation – these organizations experienced a process of ideological radicalization that would be reflected in the creation in 1935 of groups such as the Bloc Escolar Nacionalista or the Moviment Nacionalista Totalitari. One of the main aims of this word has therefore been to unravel the ideological gateways underpinning such radicalization, so as to appraise the impact of the rise of fascism on radical Catalanism. This subject has been largely overlooked by the Catalan historiography, and therefore this research contributes – through the various documentary and archive sources – to the epistemological problematic of the existence of a Catalan fascism.

El catalanisme polític es consolida en el període que va entre la crisi de finals de segle i la constitució de la Solidaritat Catalana. La plena participació en la política institucional ve acompanyada d’una reelaboració doctrinal i de la configuració d’una cultura política pròpia, que han de conviure amb les opcions, tradicions i cultures republicanes i federals. En un nou escenari marcat per l’emergència de la societat de masses, la necessitat de mobilitzar l’opinió pública portarà a una lluita de relats i imaginaris en la qual la premsa humorística política, que gaudia d’una gran popularitat, tindrà un paper fonamental. L’estudi dels setmanaris republicans La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa i del catalanista el ¡Cu-cut! ens permeten conèixer millor la relació entre regionalisme, federalisme i republicanisme en el procés de consolidació del catalanisme polític i confrontar les visions d’uns i altres sobre els esdeveniments ocorreguts entre la guerra de Cuba i l’assalt al ¡Cu-cut!.
Political catalanism is consolidated in the period between the crisis of the end of century and the constitution of Catalan Solidarity. The participation in institutional politics is accompanied by a doctrinal reworking and the configuration of an own political culture, which must coexist with republican and federal options, traditions and cultures. In a new scenario characterized by the emergence of mass society, the need to mobilize public opinion will lead to a struggle of tales and imaginaries in which the political humoristic press, which enjoyed a great popularity, will play a fundamental role. The study of republican magazines La Campana de Gràcia and L'Esquella de la Torratxa and the catalanist ¡Cu-cut! allow us to know better the relationship between regionalism, federalism and republicanism in the process of consolidating political catalanism and to confront the visions of both about the events that took place between the Cuba’s war and the military assault on ¡Cu-cut!

This thesis accounts for the failure of Catalan opposition to Franco between 1939 and 1950. Catalan opposition was part of a wider external opposition to Franco that developed after the Spanish Civil War, both inside Spain and in exile, and which ultimately had as its aim a degree of self-determination for Catalonia. In 1950, the international community made clear its acceptance of Francoism, dashing the hopes of Catalan both at home and abroad. In the aftermath of the Civil War, many Catalans moved to France, trying to establish an infrastructure of opposition there, only to see it occupied by the Germans. Seeking refuge in the UK, in the USA and Latin America - Mexico in particular - Catalans of all stripes tried to overcome those difficulties imposed by their dispersion, amongst other problems, in order to mount an effective opposition to the dictator. The situation in a newly liberated France in 1944 took centre stage once again. Anticipating that a victorious Allied side would assist in their struggle, Catalan groups instead watched the ambassadors return to Madrid, in November 1950. In previous accounts, it is argued that Catalan opposition to Franco failed, at least in part on account of such factors as lack of resources. Franco's effective establishment and maintenance of control, and a lack of support for the anti-Francoist movement within the international community. Whilst these factors were no doubt important in determining the course of events, it is argued here that the Catalan element of external opposition to the regime was more significant than has generally been acknowledged. In addition to difficulties of communication and economy, the Catalans suffered internal divisions, recurrent clashes of leadership and poor relations with other opposition groups, and failed to establish either a unitary political programme or governmental institutions, at a cost to legitimacy. Therefore, their failure was partly due to their incapacity to organise themselves.

Parmi les courants en vogue au cours des dernieres decennies, la "nouvelle chanson" acquiert un cachet tout particulier en catalogne. Elle y fleurit comme un reflexe contre la repression politique toujours en vigueur a la suite de la guerre civile, et elle s'y inscrit dans un contexte culturel et social. Apres une ebauche historique de la chanson en catalogne, nous analysons les figures les plus representatives de la "nova canco". Les "setze jutges" sont les pionniers de ce mouvement. A travers l'analyse sommaire de leurs textes, nous decouvrons deja des messages pleins de revendications. L'analyse plus detaillee de l'oeuvre du leader raimon, d'un francesc pi de la serra anticonformiste, d'un joan manuel serrat lyrique, d'une maria del mar bonet melancolique, d'un lluis llach rebelle, et d'un ovidi montllor anticapitaliste, rend temoignage d'un engagement politique, d'une critique sociale, d'une defense de la langue et de la culture catalanes, de la prise de conscience de l'homme dans le temps, mais aussi de la decouverte de son individualite. Les textes des "cantautors" temoignent de la sorte d'une protestation individuelle qui cherche a s'amplifier dans un mouvement collectif. Les themes-cles du passe, de la terre, de la nuit, de l'esperance-themes qui traduisent un pessimisme certain propre au caractere catalan-, les messages de futur et de cheminement (symbole d'une croisade interieure, d'une connaissance de soi), qui acquierent egalement un sens particulier dans le contexte catalan, l'intention d'etre une demythification dans une societe aveugle, et les techniques de contraste et d'ironie, sont autant d'elements qui contribuent a cacheter cette poesie de typiquement catalane, a voir dans les cantautors des educateurs qui reveillent les consciences endormies et a considerer cette nova canco comme une nouvelle reaffirmation d'un peuple
Among the prevailing currents during the last few decades the 'new song' has a very special flavour in catalonia. It has grown up as a reaction to the continuing political repression in the wake of the civil war, to which it is closely related in a specific cultural and social context. After a historical outline of the song in catalonia the most representative figures of the 'nova canco' are analysed. The 'setze jutges' are the pioneers of this movement. A brief analysis of their texts already leads to the discovery of messages full of demands. A more detailed analysis of the work of the leader raimon, of the anti-conformist francesc pi de la serra, of the lyrical joan manuel serrat, of the melancholy maria del mar bonet, of the rebel lluis llach, of the anti-capitalist ovidi montllor reveals statements of political commitment, of social criticism, of defense of the catalan language and literature, of the awareness of man in time, but also of the discovery of his individuality. The texts of the 'cantautors' are evidence of individual protest widening its scope within the framework of a collective movement. The keythemes of the past, of the soil, of the night, of hope - reflecting a kind of pessimism typical of the catalan character -, the messages of the future and of development (the symbols of an interior crusade and of self-knowledge) are given a special interpretation in the catalan context. These themes, together with the intention of demystification in a blind society and with the techni- ques of contrast and irony, are all elements that contribute to the specifi- cally catalan character of this poetry. They give the cantautors the role of educators waking up sleeping consciences and justify the interpretation of this nova canco as a reaffirmation of a people