Dissertations / Theses on the topic 'Catalanists'

Francesc Mestre i Noè (Tortosa, 1866-†1940) -periodista, dinamitzador cultural, escriptor, llibreter i Cronista Oficial de Tortosa- és una figura polifacètica, complexa i fecunda, fruit de dues generacions: la dels fills de la Renaixença i dels Jocs Florals i la dels republicans de la Septentrina i del Pacte de Tortosa. Ell ha nascut en un territori convuls per les guerres, les inundacions i les epidèmies, on la vida humana ha deixat de tenir cap valor. La comarca dertusana, política i socialment, es una olla de grills on la dinastia borbònica, les estructures d’Estat i el bipartidisme governamental han aconseguit fincar i arrelar la corrupció, el caciquisme i el cunerisme. La presa de decisions respon a uns interessos ben allunyats d’aquest territori, de manera que els seus habitants pateixen els seus efectes i les seves conseqüències amb acarnissament. Els conceptes català, catalanitat i catalanisme no existeixen ni en el vocabulari de la gent ni en el seu imaginari. Els que parlen la llengua de la terra ho fan sota la denominació acomplexada de les variants locals; viuen a la comarca de Tortosa com a tortosins, roquetencs, ampostins, rapitencs... o com espanyols. L’escolarització, portada a terme única i exclusivament en llengua castellana, és una assignatura pendent. La major part de l‘alumnat, només te estudis elementals o primaris i, tot i saber llegir i escriure, no estan en disposició de comprendre els textos que tenen al seu davant. Francesc Mestre plantejarà la seva vida centrant-se en un objectiu: Tortosa, el seu territori i la recuperació identitària d’aquestes terres. Ell entén el catalanisme com una forma de veure, de tractar i de treballar el territori; com una manera de viure i d’enfocar la vida. Aquest és un concepte apte per a tothom i compatible amb tota mena d’ideologies no excloents. La premsa en català és la seva eina, el seu mitja i la seva arma de combat; les “Veus” de Tortosa i de Catalunya els seus principals altaveus. Mestre es una figura de consens que posa en valor la llengua catalana, el catalanisme i la catalanitat de tots els territoris de parla catalana; els reivindica, connecta amb ells i els recupera dins el seu ideari. Ell representa el catalanisme inclusiu, plural i divers; uns principis que, amb la seva manera de ser i de fer, son reconeguts com a valors d’ordre i d’honestedat. Les seves causes estan estretament vinculades amb el seu país, les comarques de la seva diòcesis i la seva ciutat. Les causes de país seran compartides amb la resta del catalanisme. Les seves desil·lusions i els seus fracassos esdevindran de la manca d’enteniment i d’implicació de les cúpules de la Lliga Regionalista amb els greus problemes d’aquestes comarques; en aquest terreny el deixaran sol. Tot i no renunciar mai al seu ideari catalanista, Mestre haurà de buscar solucions per a la seva terra, cercant velles complicitats i noves aliances. El seu curs vital viu dues etapes ben marcades: La de la construcció d’un imaginari col·lectiu de país, al costat d’Enric Prat de la Riba, i la d’un intent d’encaix de Catalunya amb Espanya, fortament marcat per la figura de Francesc Cambó. Francesc Mestre viu la darrera etapa de la seva vida sota el rol de conseller, d’assessor i de mediador, sense poder abandonar el seu vell uniforme de soldat. La defensa dels seus ideals l’acompanyaran fins el darrer moment. Quan tot s’ha perdut i els seus ulls nomes veuen les cendres de la destrucció, plantarà cara a l’adversitat deixant anar en el seu darrer alè una espurna d’esperança.
Francesc Mestre i Noè (Tortosa, 1866 -† 1940) - journalist, cultural impeller, writer, bookkeeper and Official Chronicler of Tortosa - is a multifaceted, complex and fruitful figure, the result of two generations: the heirs of the Renaixença and the Jocs Florals, and the republicans of the Septentrina and the Tortosa Pact. He was born in a convulse territory by wars, floods and epidemies, where human life ceased to have any value. The Dertusana region, politically and socially, is a conflicted zone where the Bourbon dynasty, state structures and the governmental bipartidism have succeeded in establishing and rooting corruption, caciquisme and cunerisme. Decision-making responds to interests that reside far away from the territory, so that its inhabitants suffer their effects and their consequences with extreme cruelty. Catalan, Catalanity and Catalanism are concepts that do not exist neither in the vocabulary of the people nor in their imagination. Those who speak the land’s tongue do it under the complexed dominance of the local variants; They live in the region of Tortosa as tortosins, roquetencs, ampostins, rapitencs ... or as Spaniards. The schooling, carried out exclusively in Spanish, is a pending subject. Most students only have elementary or primary studies, and, even though they can read and write, are not able to understand the texts that are presented to them. Francesc Mestre will focus his life on a single objective: Tortosa, his territory and the recovery of this land’s identity. He understands Catalan as a way of seeing, treating and working the territory; as a way of living and understanding life. This is a concept that is appropriate for everyone and compatible with all kinds of non-exclusive ideologies. The press in Catalan is his tool, his medium and his weapon of combat; the "Veus" de Tortosa and of Catalunya their main speakers. Mestre is a figure of consensus that highlights the Catalan language, Catalanism and Catalanity in all the Catalan-speaking territories; He vindicates them, connects with them and retrieves them within his ideals. He represents an inclusive, plural and diverse Catalanism; principles that, with his way of being and acting, are recognized as values ​​of order and honesty. His causes are closely linked to its country, the counties of its diocese and its city. The issues of the country will be shared with the rest of the Catalanist movement. His disappointments and failures will come from the lack of understanding and involvement of the leadership of the Lliga Regionalista with the serious problems of these counties; In this area they will leave him without support. Although he never renounces his Catalan identity, Mestre will have to find solutions for his land, seeking old complicities and new alliances. His life course has two well-defined stages: The construction of a national collective imaginary, next to Enric Prat de la Riba, and that of an attempt at of fitting Catalonia within Spain, strongly marked by the figure of Francesc Cambó. Francesc Mestre lives the last stage of his life under the role of counsellor, adviser and mediator, without being able to abandon his old uniform of soldier. The defense of his ideals will accompany him until his last moments. When everything has been lost and his eyes only see the ashes of destruction, he will face adversity, leaving in his last breath a spark of hope.

En aquesta tesi s’analitzen els imaginaris simbòlics a través de la iconografia de premsa durant el darrer terç del segle XIX a Catalunya a través d’una triple vessant: la història política i social, la història de la premsa i la història de l’art. Els imaginaris dels republicanismes i de les relacions entre Catalunya i Espanya són els que aquesta tesi intenta desvetllar. Les cultures polítiques configuren corpus simbòlics formats per banderes, himnes, monuments i símbols, entre tants d’altres. La codificació d’un imaginari simbòlic compartit és necessària i evident en qualsevol cultura política, i en aquest cas es tracta en els republicanismes i els nacionalismes, posant atenció en la premsa republicana, progressista i popular del segle XIX. La premsa satírica il·lustrada és el mitjà pel qual veiem quina simbologia s’usava i quin tractament es feia d’elements clau per determinar l’imaginari de cada cultura política: la major o menor presència de l’anticlericalisme, quines commemoracions celebraven, com representaven i jutjaven el moviment obrer i els drets dels treballadors, quins referents ideològics i polítics tenien i reivindicaven o com creien que havien de ser les relacions entre Catalunya i Espanya. El catalanisme és també un element fonamental, treballat amb anterioritat a l’hegemonia d’un catalanisme conservador, en el qual el catalanisme d’esquerres defensà la seva singularitat, els seus referents i mites històrics diferenciats i la llengua. Periodistes i directors de les publicacions emprades, com Josep Roca i Roca, director de La Campana de Gràcia i de L’Esquella de la Torratxa, i Josep Llunas i Pujals, director de La Tramontana, van esdevenir figures de gran influència política, i són exemples de compromís amb el republicanisme, el moviment obrer, el catalanisme o la llibertat de premsa. També la presència i treball de grans il·lustradors com Josep Lluís Pellicer o Tomàs Padró van fer possible que la premsa satírica il·lustrada barcelonina aconseguís un gran nombre de lectors, influís en les seves opinions, i mantingués la línia de les seves referents europees, sobretot les franceses.
The symbolic imageries are analysed in this doctoral thesis through the press iconography from the last third of the 19th century in Catalonia. The analysis considered three different aspects: political and social history, press history and art history. This doctoral thesis aims to reveal the imageries from republicanisms and those reflecting the relationship between Catalonia and Spain. Political cultures form symbolic corpus composed by flags, anthems, monuments and symbols, among others. The coding from a shared symbolic imagery is necessary and obvious in every political culture, such as republicanism and nationalism. This research is particularly focused on the republican, progressive and popular press from the 19th century. The illustrated satirical press is the channel that shows both the symbolism used and the treatment given to key elements in order to determine the imaginary of each political culture: the major or minor presence of anticlericalism, the events celebrated, how the workers movement and rights were represented and judged, what ideological and political models they had and reclaimed or how they expected the relation between Catalonia and Spain should be. The catalanism is also a key factor, developed prior to a conservative catalanism hegemony, in which the left-wing catalanism defended its singularity, singular historical models and myths and language. Journalists and directors of the publications used, such as Josep Roca i Roca, director of La Campana de Gràcia and L’Esquella de la Torratxa, and Josep Llunas i Pujals, director of La Tramontana, became highly influential figures in politics, and are role models of commitment with republicanism, workers movements, catalanism and freedom of the press. The presence and work of great illustrators, such as Josep Lluís Pellicer or Tomàs Padró, made also possible the illustrated satiric press in Barcelona to achieve a great number of readers, influence their opinions and keep the same path as other European models, specially the French ones.

Aquesta tesi doctoral analitza els imaginaris simbòlics i socials més rellevants de la tradició del catalanisme catòlic del període 1954-1975. Ens basem en l’anàlisi de la producció escrita de les elits intel·lectuals del catalanisme catòlic a través d’una selecció representativa del corpus d’agents difusors d’aquest univers. Parlem de l’intel·lectual com a agent actiu en la (re)producció de relats, narratives i imaginaris nacionals, a través d’un mitjà de producció concret com és el llibre d’assaig polític com a document de difusió ideològica; i fent ús de les memòries personals com a documents de treball i document històric complementari, pel seu valor com a llocs de memòria de sentit funcional. L’objectiu principal de l’estudi és la comprensió dels elements d’ordre ideològic que conformen les interpretacions socials de la identitat nacional, per establir una proposta d’anàlisi dels models de construcció identitària a Catalunya, i amb la voluntat de revelar les lògiques de poder presents rere els discursos i les pràctiques (habitus) derivades. Per dilucidar, en darrer lloc, quines són les funcions de la identitat en la consecució de l’hegemonia cultural i política del país. Metodològicament ens basem en una proposta que pren de referència diversos utillatges interpretatius propis de la sociologia del coneixement, l’antropologia cultural i els Estudis Culturals i la semiòtica d’arrel construccionista i estructuralista, que són els principals corrents d’anàlisi que desenvolupen l’estudi simbòlic de la realitat social. Establim com a proposta tres grans eixos simbòlics del catalanisme catòlic, que hem definit com les etapes de l’Aixecament, el Redreç i la Reconstrucció. Així mateix, en primer lloc i en un primer nivell d’anàlisi, examinem els continguts textuals i documentals del corpus seleccionat. Subratllem els relats, estructures i fonaments de representació simbòlica de caire més sociològic que participen en la construcció de la identitat a Catalunya. En un segon nivell d’anàlisi resseguim el context social, ideològic, polític, cultural, etc., del període 1954-1975. En segon lloc, assenyalem les influències de la modernitat tardana en la concepció de la catalanitat, la personalització d’aquestes identitats i el paper de la cultura en la conformació d’aquestes i la seva representació intel·lectual. I finalment, apuntem algunes de les continuïtats i divisions en la conformació simbòlica dels elements explicatius de la catalanitat de les elits intel·lectuals, amb interès específic sobre els discursos sobre la immigració com a variable sociohistòrica rellevant. Prenem com a data inicial d’aquest estudi el naixement del grup prepolític CC (1954), i finalitzarem el nostre estudi amb les dinàmiques canviants que es donen amb les polítiques d’unitat, la constitució de l’Assemblea de Catalunya (1971), el naixement de Convergència Democràtica (1974) i finalment la mort de Franco (1975).
Esta tesis doctoral analiza los imaginarios simbólicos y sociales más relevantes de la tradición del catalanismo católico del período 1954-1975. Nos basamos en el análisis de la producción escrita de las élites intelectuales del catalanismo católico a través de una selección representativa del corpus de agentes difusores de este universo. Hablamos del intelectual como agente activo en la (re)producción de relatos, narrativas e imaginarios nacionales, a través de un medio de producción concreto como es el libro de ensayo político como documento de difusión ideológica; y utilizando las memorias personales como documentos de trabajo y documento histórico complementario, por su valor como lugares de memoria de sentido funcional. El objetivo principal del estudio es la comprensión de los elementos de orden ideológico que conforman las interpretaciones sociales de la identidad nacional, para establecer una propuesta de análisis de los modelos de construcción identitaria en Cataluña, y con la voluntad de desvelar las lógicas de poder presentes tras los discursos y las prácticas (habitus) derivadas. Para dilucidar, en último lugar, cuáles son las funciones de la identidad en la consecución de la hegemonía cultural y política del país. Metodológicamente nos basamos en una propuesta que toma de referencia diversos utillajes interpretativos propios de la sociología del conocimiento, la antropología cultural y los Estudios Culturales y la semiótica de raíz construccionista y estructuralista, que son las principales corrientes de análisis que desarrollan el estudio simbólico de la realidad social. Establecemos como propuesta tres grandes ejes simbólicos del catalanismo católico, que hemos definido como las etapas del Levantamiento, el Enderezamiento y la Reconstrucción. Asimismo, en primer lugar y en un primer nivel de análisis, examinamos los contenidos textuales y documentales del corpus seleccionado. Subrayamos los relatos, estructuras y fundamentos de representación simbólica de carácter más sociológico que participan en la construcción de la identidad en Cataluña. En un segundo nivel de análisis recorremos el contexto social, ideológico, político, cultural, etc., del período 1954-1975. En segundo lugar, señalamos las influencias de la modernidad tardía en la concepción de la catalanidad, la personalización de estas identidades y el papel de la cultura en la conformación de estas y su representación intelectual. Y por último, apuntamos algunas de las continuidades y divisiones en la conformación simbólica de los elementos explicativos de la catalanidad de las élites intelectuales, con interés específico sobre los discursos acerca de la inmigración como variable sociohistórica relevante. Tomamos de fecha inicial de este estudio el nacimiento del grupo prepolítico CC (1954), y finalizaremos nuestro estudio con las dinámicas cambiantes que se dan con las políticas de unidad, la constitución de la Asamblea de Cataluña (1971), el nacimiento de Convergència Democràtica (1974) y finalmente la muerte de Franco (1975).
This doctoral thesis analyses the most relevant symbolic and social images of the tradition of Catholic Catalan nationalism from the 1954-1975 period. The analysis is based on written production by the intellectual elites of Catholic Catalan nationalism from a representative sample of the corpus of diffusing agents in this universe. We mention the intellectual as an active agent in the (re)production of national stories, narratives and images, through a specific means of production such as the book of political essays as a document of ideological diffusion; and making use of the personal memories as working documents and complementary historical documents, for their value as places of memory in a functional sense. The main aim of the study is to understand the ideological elements that make up the social interpretations of the national identity, establish a proposal for analysis of the models of identity building in Catalonia, and unveil the logics of power behind the discourses and the derived practices (habitus). Finally, to find out what the functions of identity are in achieving cultural and political hegemony in the country. Methodologically, we base ourselves on a proposal that takes its reference from various interpretative tools from the sociology of knowledge, cultural anthropology and cultural studies and the semiotic of construccionist and structuralist roots, these being the leading currents of analysis that develop the symbolic study of the social reality. We establish three main symbolic axes of Catholic Catalan nationalism as a proposal. We have defined these as the stages of the Rising (Aixecament), the Righting (Redreç) and the Reconstruction (Reconstrucció). Thus, firstly and on a first level of analysis, we examine the textual and documental contents of the selected corpus. We emphasise the stories, structures and foundations of symbolic representation of a more sociologic nature that participate in the construction of identity in Catalonia. On a second level of analysis, we outline the social, ideological, political, cultural, etc. context of the 1954-1975 period. In second place, we indicate the influences of late modernity on the conception of Catalanity, the personalisation of these identities and the role of culture in conforming these and their intellectual representation. And lastly, we highlight some of the continuities and divisions in the symbolic conformation of the explicative elements of the Catalan nationalism of the intellectual elites, with specific interest in the discourses about immigration as a relevant socio-historical variable. We take the birth of the pre-political group CC as the initial date of this study (1954), and this ends with the changing dynamics that came with the policies of unity, the constitution of the Assembly of Catalonia (1971), the birth of Convergència Democràtica (1974) and finally the death of Franco (1975).

Emili Saguer i Olivet: notari, polític i home de negocis (1865-1940) offers us the vision of an individual that lived during a very complex period. He was a notary in Girona, a prominent lawyer and a firm defender of the rights of the people of Girona, founder of Centre Catalanista de Gerona, president of the Diputació of Girona (1930-1931) and owner of several fresh water springs. This thesis offers an understanding of his character as well as an insight into some of the historical chapters of Girona at the end of the 19th century and the beginning of the 20th.
Emili Saguer i Olivet: notari, polític i home de negocis (1865-1940) ens ofereix la visió d’un personatge que va conviure en un període molt complex. Va ser notari de Girona, destacat jurista i defensor del dret gironí, fundador del Centre Catalanista de Gerona president de la Diputació de Girona entre 1930 i 1931 i propietari de fonts. El present treball no només pretén recuperar la figura del personatge, sinó que també ens endinsa en alguns capítols de la història de Girona de les darreries del segle XIX i d’inicis del segle XX.

Texte de remanié de: Tesi de doctorat--Facultat de Geografia i història--Universitat de Barcelona, 1990. Titre de soutenance : La unió catalanista : dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903).
Notes bibliogr. Bibliogr. p. 607-634.

En paraules de Josep Termes el catalanisme històric és un moviment de defensa de la identitat i de lluita per aconseguir un autogovern per a Catalunya, lluny del centralisme i de l´uniformisme. Ha estat, i és, un moviment complex i plural en el qual conviuen doctrines, estratègies i polítiques molt diferents, en què combreguen catòlics i ateus, separatistes i indiferents a les formes de govern, gent conservadora i de l´esquerra, homes de cultura i d´altres de poc lletrats. És considerat també interclassista. Per tant, com bé diu Termes, <> i <> podrien ésser els mots clau que defineixen aquest moviment. D´altra banda, el catalanisme s´ha recolzat en el fet evident de la catalanitat com a element essencial del poble català. I aquesta identitat significa l´estima pels seus elements: una llengua pròpia, el català; una cultura pròpia, uns símbols identitaris i unes tradicions populars. Respecte als orígens del catalanisme per a Josep Termes, com per a estudiosos com Fèlix Cucurull o històricament per a un Josep Narcís Roca i Farreras, el catalanisme té un origen popular i no pas burgès, contràriament a la idea que la historiografia havia estat defensant fins aleshores i de la que Jordi Solé Tura n´és un dels seus màxims exponents. Per a Josep Termes no serà la burgesia industrial catalana la que creï el catalanisme, mitjançant la Lliga Regionalista de 1901 i les doctrines de Prat de la Riba, sinó que aquesta classe social el que farà és adaptar-se a la plataforma cultural i política que s´havia establert al llarg del segle XIX pel moviment de les classes populars i dels intel.lectuals orgànics de la nació, trobant en ella l´única plataforma possible per fer política des de Catalunya. En canvi, per a Jordi Solé Tura, el nacionalisme català neix i es desenvolupa en un període en què el mode de producció capitalista pugna per aconseguir el pla hegemònic a l´Estat espanyol sense arribar a aconseguir-ho plenament, i Prat de la Riba és la figura que representa aquesta burgesia. Per a Solé Tura, doncs, la història d´aquest nacionalisme, en les seves diverses fases, és la història d´una “revolució burgesa frustrada”. Un dels principals objectius de la tesi doctoral és veure l´evolució del catalanisme a través dels principals partits polítics catalans (PSC, PSUC, ERC, CDC, UDC, AP, CC, UCD) i a través de la societat civil (entitats, intel.lectuals, etc) des de l´etapa post-franquista (1976), etapa en què tornaren a aparèixer els partits polítics, fins a l´etapa final del pujolisme (2003). Reflectir com durant la Transició els principals partits polítics catalans van defensar la reconstrucció de Catalunya des d´un eix nacional, és a dir, des de la defensa unànime de l´autogovern de Catalunya, i a partir de 1980 van evolucionar cap a l´eix dreta-esquerra fent que només CiU i ERC prioritzessin en els seus programes de partit les polítiques de reconstrucció nacional. La resta de partits polítics catalans, en canvi, centraren els seus programes en polítiques socials, econòmiques, etc, tot i que no van deixar de defensar l´autogovern de Catalunya, cadascú des de les seves conviccions ideològiques federalistes, confederalistes, etc. Paral.lelament el treball també pretén mostrar l´evolució de CiU i d´ERC mitjançant una anàlisi comparativa dels respectius projectes nacionals observant punts de divergència i de convergència. Una anàlisi que acaba l´any 2003 quan CiU perd el Govern de la Generalitat després de vint-i-tres anys, i quan ERC, després d´aconseguir a partir de 1996 una gran embranzida, aconsegueix arribar al Govern de la Generalitat mitjançant el Tripartit, període que ja s´escapa de l´anàlisi d´aquest treball i que obrirà una nova etapa a Catalunya. I acaba demostrant que el començament de l´evolució interna de CDC cap al dret a decidir no ha estat com defensen alguns arran de la Sentència del Tribunal Constitucional respecte a l´Estatut el juliol del 2010 sinó que és una idea que l´actual president Artur Mas va començar a defensar per primera vegada públicament el 20 de gener de 2002 quan va ésser presentat com a candidat oficial a les eleccions autonòmiques de 2003, mogut per un nou canvi de paradigma que li va fer canviar la manera de pensar Catalunya i superar l´autonomia defensada fins aleshores pel president Jordi Pujol. A més, cal destacar també l´evolució d´una nova generació provinent de la JNC com Carles Campuzano, Meritxell Borràs, Josep Rull, etc, que pertanyia al grup Sinepsi, un grup postpujolista que a partir dels anys 90 anaren accedint al poder i ajudaren a canviar el rumb del partit.
The principal objective of my doctoral thesis is the evolution of catalanism through the principals Catalan political parties (PSC, PSUC, ERC, CDC, UDC, AP, CC, UCD) and through the civil society, from post-Franco stage (1976), to the final of the Pujolisme stage (2003). Ultimately, reflect as during Transition the principal Catalan political parties defended the Catalonia´s political reconstruction from national axis, I mean, defending the Catalonia´s self-government, and from 1980 they developed to left- right axis. Only CiU and ERC continued to defend national reconstruction policies in their electoral program as main objective. The rest of the Catalan political parties prioritized socials policies although continued to defend the Catalonia´s self-government, each from their ideological convictions: federalists, confederalists, etc. The doctoral thesis to reflect also the parallel evolution between CiU and ERC through a comparative analysis of their national projects observing points of divergence and convergence. This analysis finish in 2003 when CiU lost The Government of Catalonia after twenty-three years, and ERC, after getting a big rise from 1996, get come to Catalonia´s Government through the Tripartit. Finally, this thesis to reflect also the beginning of the internal evolution from CDC to right to decide. This evolution hasn´t happened, unlike as some think, from the constitutional judgment in july 2010 about Estatut de Catalunya, but it´s an idea that the current President of Catalonia Artur Mas began to defend first publicly the January 20th 2002 when he was introduced as an official candidate for the regional elections 2003, pushed by a new context did he change the way he thinks Catalonia and overcome autonomy defended until then by the ex-president of Catalonia Jordi Pujol. Furthermore, it should be emphasized the evolution of a new generation inside of CDC from the JNC as for example Carles Campuzano, Meritxell Borràs, Josep Rull, etc, belonging to the Sinepsi´s group, it´s a post-pujolista group that from 90´s were coming to power and they helped change the course of CDC.

Aquesta tesi doctoral és un estudi de cas sobre el separatisme català dels anys trenta. I particularment sobre els segments politico-ideològics que abraçarien des del nacionalisme integral d’arrel maurrassiana fins el totalitarisme. Un recorregut que es gestaria principalment per mitjà d’organitzacions com Nosaltres Sols! i el Partit Nacionalista Català, nascudes a l’escalf de l’independentisme antimacianista i d’una oposició frontal a la solució estatutària, parcialment reeixida, dins la II República espanyola. I on des de diferents posicionaments –ja fos per la via insurreccional o la participació electoral– també s’experimentaria en el seu si un procés de radicalització ideològica que s’acabaria plasmant, ja el 1935, a través d’agrupacions com el Bloc Escolar Nacionalista o el Moviment Nacionalista Totalitari. D’aquesta manera, desentranyar per quines passarel·les ideològiques es produiria aquesta radicalització, així com avaluar-ne quin seria l’impacte de l’ascens dels feixismes en el catalanisme radical, ha estat un dels objectius d’aquest treball. Una temàtica, en suma, ben poc tractada per la historiografia catalana. I que, alhora, s’endinsa –a través de diferents fonts documentals i d’arxiu– en la problemàtica epistemològica sobre l’existència d’un feixisme català.
Cette thèse de doctorat est une étude d’ensemble sur le séparatisme catalan des années trente. Elle traite particulièrement des segments polítiques et ideològiques qui seraient compris depuis le nationalisme intégral d’origine maurrassien jusqu’au totalitarisme. Un parcours qui se concevrait principalement par l’intermédiaire d’organisations comme Nosaltres Sols! et le Partit Nacionalista Català. Il naît dans l’ardeur de l’independantisme antimacianiste et d’une opposition frontale à la solution statutaire, partialement réussie, au sein de la Seconde Répúblique espagnole. Où, à partir de différents positionnements – que ce soit par la voie insurrectionnelle ou la participation électorale– s’expérimenterait en leur sein un processus de radicalisation idéologique qui se serait créé, déjà en 1935, au travers de groupes comme le Bloc Escolar Nacionalista ou le Moviment Nacionalista Totalitari. Ainsi, en dévoilent par quelles passerelles idéologiques se produirait cette radicalisation, comment en évaluer quel serait l’impact de la montée des fascismes sur le catalanisme radical, a donc été un des objectifs de ce travail. Un sujet, en somme, bien peu traité par l’historiographie catalane, et qui, en même temps, se plonge –au travers des différentes sources documentaires et d’archive– dans la problématique épistémologique sur l’existence d’un fascisme catalan.
This doctoral thesis is a comprehensive study of Catalan separatism in the 1930s. It deals particularly with the political and ideological segments ranging from Mauritian origin's integral nationalism to totalitarianism. This journey would be designed mainly through organizations like Nosaltres Sols! and the Partit Nacionalista Català. It arose out of the ardour of anti-Macianist independence and head-on opposition to the partially successful statutory solution within the Second Spanish Republic. From different positions – whether through insurrectional means or electoral participation – these organizations experienced a process of ideological radicalization that would be reflected in the creation in 1935 of groups such as the Bloc Escolar Nacionalista or the Moviment Nacionalista Totalitari. One of the main aims of this word has therefore been to unravel the ideological gateways underpinning such radicalization, so as to appraise the impact of the rise of fascism on radical Catalanism. This subject has been largely overlooked by the Catalan historiography, and therefore this research contributes – through the various documentary and archive sources – to the epistemological problematic of the existence of a Catalan fascism.

El catalanisme polític es consolida en el període que va entre la crisi de finals de segle i la constitució de la Solidaritat Catalana. La plena participació en la política institucional ve acompanyada d’una reelaboració doctrinal i de la configuració d’una cultura política pròpia, que han de conviure amb les opcions, tradicions i cultures republicanes i federals. En un nou escenari marcat per l’emergència de la societat de masses, la necessitat de mobilitzar l’opinió pública portarà a una lluita de relats i imaginaris en la qual la premsa humorística política, que gaudia d’una gran popularitat, tindrà un paper fonamental. L’estudi dels setmanaris republicans La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa i del catalanista el ¡Cu-cut! ens permeten conèixer millor la relació entre regionalisme, federalisme i republicanisme en el procés de consolidació del catalanisme polític i confrontar les visions d’uns i altres sobre els esdeveniments ocorreguts entre la guerra de Cuba i l’assalt al ¡Cu-cut!.
Political catalanism is consolidated in the period between the crisis of the end of century and the constitution of Catalan Solidarity. The participation in institutional politics is accompanied by a doctrinal reworking and the configuration of an own political culture, which must coexist with republican and federal options, traditions and cultures. In a new scenario characterized by the emergence of mass society, the need to mobilize public opinion will lead to a struggle of tales and imaginaries in which the political humoristic press, which enjoyed a great popularity, will play a fundamental role. The study of republican magazines La Campana de Gràcia and L'Esquella de la Torratxa and the catalanist ¡Cu-cut! allow us to know better the relationship between regionalism, federalism and republicanism in the process of consolidating political catalanism and to confront the visions of both about the events that took place between the Cuba’s war and the military assault on ¡Cu-cut!

This thesis accounts for the failure of Catalan opposition to Franco between 1939 and 1950. Catalan opposition was part of a wider external opposition to Franco that developed after the Spanish Civil War, both inside Spain and in exile, and which ultimately had as its aim a degree of self-determination for Catalonia. In 1950, the international community made clear its acceptance of Francoism, dashing the hopes of Catalan both at home and abroad. In the aftermath of the Civil War, many Catalans moved to France, trying to establish an infrastructure of opposition there, only to see it occupied by the Germans. Seeking refuge in the UK, in the USA and Latin America - Mexico in particular - Catalans of all stripes tried to overcome those difficulties imposed by their dispersion, amongst other problems, in order to mount an effective opposition to the dictator. The situation in a newly liberated France in 1944 took centre stage once again. Anticipating that a victorious Allied side would assist in their struggle, Catalan groups instead watched the ambassadors return to Madrid, in November 1950. In previous accounts, it is argued that Catalan opposition to Franco failed, at least in part on account of such factors as lack of resources. Franco's effective establishment and maintenance of control, and a lack of support for the anti-Francoist movement within the international community. Whilst these factors were no doubt important in determining the course of events, it is argued here that the Catalan element of external opposition to the regime was more significant than has generally been acknowledged. In addition to difficulties of communication and economy, the Catalans suffered internal divisions, recurrent clashes of leadership and poor relations with other opposition groups, and failed to establish either a unitary political programme or governmental institutions, at a cost to legitimacy. Therefore, their failure was partly due to their incapacity to organise themselves.

Parmi les courants en vogue au cours des dernieres decennies, la "nouvelle chanson" acquiert un cachet tout particulier en catalogne. Elle y fleurit comme un reflexe contre la repression politique toujours en vigueur a la suite de la guerre civile, et elle s'y inscrit dans un contexte culturel et social. Apres une ebauche historique de la chanson en catalogne, nous analysons les figures les plus representatives de la "nova canco". Les "setze jutges" sont les pionniers de ce mouvement. A travers l'analyse sommaire de leurs textes, nous decouvrons deja des messages pleins de revendications. L'analyse plus detaillee de l'oeuvre du leader raimon, d'un francesc pi de la serra anticonformiste, d'un joan manuel serrat lyrique, d'une maria del mar bonet melancolique, d'un lluis llach rebelle, et d'un ovidi montllor anticapitaliste, rend temoignage d'un engagement politique, d'une critique sociale, d'une defense de la langue et de la culture catalanes, de la prise de conscience de l'homme dans le temps, mais aussi de la decouverte de son individualite. Les textes des "cantautors" temoignent de la sorte d'une protestation individuelle qui cherche a s'amplifier dans un mouvement collectif. Les themes-cles du passe, de la terre, de la nuit, de l'esperance-themes qui traduisent un pessimisme certain propre au caractere catalan-, les messages de futur et de cheminement (symbole d'une croisade interieure, d'une connaissance de soi), qui acquierent egalement un sens particulier dans le contexte catalan, l'intention d'etre une demythification dans une societe aveugle, et les techniques de contraste et d'ironie, sont autant d'elements qui contribuent a cacheter cette poesie de typiquement catalane, a voir dans les cantautors des educateurs qui reveillent les consciences endormies et a considerer cette nova canco comme une nouvelle reaffirmation d'un peuple
Among the prevailing currents during the last few decades the 'new song' has a very special flavour in catalonia. It has grown up as a reaction to the continuing political repression in the wake of the civil war, to which it is closely related in a specific cultural and social context. After a historical outline of the song in catalonia the most representative figures of the 'nova canco' are analysed. The 'setze jutges' are the pioneers of this movement. A brief analysis of their texts already leads to the discovery of messages full of demands. A more detailed analysis of the work of the leader raimon, of the anti-conformist francesc pi de la serra, of the lyrical joan manuel serrat, of the melancholy maria del mar bonet, of the rebel lluis llach, of the anti-capitalist ovidi montllor reveals statements of political commitment, of social criticism, of defense of the catalan language and literature, of the awareness of man in time, but also of the discovery of his individuality. The texts of the 'cantautors' are evidence of individual protest widening its scope within the framework of a collective movement. The keythemes of the past, of the soil, of the night, of hope - reflecting a kind of pessimism typical of the catalan character -, the messages of the future and of development (the symbols of an interior crusade and of self-knowledge) are given a special interpretation in the catalan context. These themes, together with the intention of demystification in a blind society and with the techni- ques of contrast and irony, are all elements that contribute to the specifi- cally catalan character of this poetry. They give the cantautors the role of educators waking up sleeping consciences and justify the interpretation of this nova canco as a reaffirmation of a people

La tesi estudia l'activisme lingüístic de la Lliga Regionalista, el principal partit polític de la Catalunya del primer quart del segle XX. En primer lloc, mostra com els regionalistes van impulsar tant la codificació del català com l'ús d'aquesta llengua en àmbits com l'administració pública, l'escola o els tribunals. A més, analitza l'oposició dels sectors polítics i intel·lectuals castellanistes a l'ús oficial del català, i recull algunes de les polèmiques lingüístiques més rellevants del període. Finalment, relata el desmantellament de l'obra lingüística de la Lliga per part de la Dictadura de Primo de Rivera. Es tracta, en suma, d'una visió de conjunt del que va ser el primer assaig global de política lingüística de la Catalunya contemporània.
La tesis estudia el activismo lingüístico de la Lliga Regionalista, el principal partido político de la Cataluña del primer cuarto del siglo XX. En primer lugar, muestra como los regionalistes impulsaron tanto la codificación del catalán como el uso de esta lengua en ámbitos como la administración pública, la escuela o los tribunales. La tesis da cuenta también de la oposición de los sectores políticos y intelectuales castellanistas al uso oficial del catalán, y recoge algunas de las polémicas lingüísticas más relevantes del período. Finalmente, relata el desmantelamiento de la obra lingüística regionalista por parte de la Dictadura de Primo de Rivera. Se trata, en suma, de una visión de conjunto del que constituyó el primer ensayo global de política lingüística de la Cataluña contemporánea.
The thesis studies the linguistic activism of the Lliga Regionalista, the main political party in Catalonia in the first quarter of the XXth century. Firstly, it shows how the regionalists led the work of codification of the Catalan language and promoted its use in official areas such as the civil service, the education system or the judicial system. It also describes the opposition of the castilianist groups (politicians, civil servants, intellectuals) to the official use of Catalan, and reports some of the most relevant linguistic polemics of the period. Finally, it narrates the dismantling of the regionalist linguistic policy by Primo de Rivera's dictatorship. In short, the thesis offers a comprehensive view of what constituted the first global attempt of language planning in modern Catalonia.

La tesi analitza la trajectòria artística i institucional de l'Orfeó Català vinculada al moviment catalanista, des de la seva creació fins a la reapertura de l'entitat després de la Guerra Civil.

L'Orfeó Català va ser creat a 1891 per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives. En pocs anys va esdevenir model i estendard del renaixement musical català, gràcies al treball dels músics que col.laboraren amb Lluís Millet per fomentar la música catalana, així com per fer conèixer les grans obres del repertori coral universal. Com a entitat l'Orfeó Català posà les bases per instaurar un moviment musical català a través de la creació de la Revista Musical Catalana (1904-1936), la Festa de la Música Catalana (1904) i la construcció d'un auditori propi: El Palau de la Música Catalana (1908), instruments necessaris, entre altres, per a la normalització de la vida musical, i que li van permetre liderar durant molts anys el món musical català.

Tanmateix, en els primers anys de existència, l'Orfeó Català, va esdevenir símbol del Catalanisme Unitàri, en aconseguir, per mitjà de la cançó popular, fer arribar al poble el sentiment de comunitat nacional. Les visites periòdiques a les poblacions catalanes, hi van contribuir a la creació d'orfeons i cors locals, que seguiren la seva empremta musical i catalanista. A partir de 1901, l'Orfeó Català segueix el programa de la Lliga Regionalista i la seva estrategia moderada i possibilista respecte al fet nacional català. La nostra recerca evidencia ben clarament la vinculació de l'Orfeó Català a l'evolució social del catalanisme polític, i també el posicionament ideològic, conservador i religiós, pel que pren partit en totes i cadascuna de les conjuntures analitzades.

La vinculació cultural i artística de l'Orfeó Català a la història del nostre país i també a l'ambit europeu, és un altre dels elements que hem analitzat en la nostra recerca. Tot i les possibles mancances, el nucli artístic que consolidà l'Orfeó Català, va instaurar un moviment musical català, en gairebé tots els gèneres (si exceptuem el teatre líric), i estaments necessaris per a possibilitar les bases d'una veritable escola nacional.

Aconseguí tanmateix, crear un nou model associatiu popular: els orfeons, model divers a les societats corals claverianes i als orfeons populars que, en paral.lel, es constituïen a Europa. El model orfeònic instaurat per Lluís Millet, acomplia al mateix temps la funció educadora a través de la música, i el perfeccionament artístic dels seus cantaires; fet que propicià el desenvolupament d'un repertori ampli i divers que incloïa desde la senzilla cançó tradicional, a les grans composicions polifòniques i simfòniques de la música universal. Aquest moviment que creix progressivament entre 1900 i 1917, contribuirà poderosament a propagar arreu de Catalunya els ideals cívics, ètics i estètics, defensats per l'Orfeó Català desde els seus orígens. Els cors aproparan aquesta visió identitària a la societat catalana, i de retruc facilitaran la conversió del catalanisme en un moviment nacional, que segueix l'ideari de la Lliga Regionalista.

La darrera etapa analitzada, descobreix les dificultats d'adaptació i supervivència de l'entitat a partir de la Dictadura de Primo de Rivera. Una etapa que continua amb la
II República, la Guerra Civil i la Postguerra, en circumstàncies molt diverses, però que tenen en comú la desaparició, en l'espai polític, d'aquell esperit nacionalista, conservador i religiós que havia donat origen i creixença a l'entitat.
"THE ORFEÓ CATALÀ: CHORAL SONG AND CATALANISM (1891-1951)".


The "Orfeó Català" is the most important choir association in Catalonia. Given the musical, cultural, and even political importance of the choral music movement in Catalonia. This choral society was founded in 1891 by Lluís Millet and Amadeu Vives.

At first, the "Orfeó Català" establishes the basis to restore a musical catalan movement with the "Revista Musical Catalana" edition (1904-1936), the "Palau de la Música Catalana" edification (1904-1908), and the "Festa de la Música Catalana" (1904-1921), celebration. These are some instruments that the musical world needed to normalize the musical life in Barcelona and Catalonia.

The "Orfeó Català" visited Catalan' towns and villages, and became a symbol of catalanism. They are collaborating in the foundation of another choral societies in Catalonia and they are guiding this movement. They get to transfer a common nationalism with the popular song. In this way, the "Orfeó Català" also gets to consolidate national and international prestige; but also there are some difficulties with the Spanish administration, especially in the Primo de Rivera's dictatorship, the Civil War, and the Franco's dictatorship.

This thesis provides an overview of the history of the "Orfeó Català", to link with Catalonia's cultural history, and explains that the role of the Orfeó Català has been paramount for the national music and for the catalan national spirit in the twentieth century.

Manuela Narváez Ferri, July 2005.

Estudi monogràfic d'un periòdic. El primer en llengua catalana, que fou també un diari d'èxit i un periòdic que tingué una excepcional influència en l'evolució del moviment polític i cultural del catalanisme. S'estudia la premsa del període de vida del diari, -1879-1881-, així com el marc jurídic en relació al periodisme fijando a la vez un cens de la premsa. S'analitza la vida i les activitats del periòdic des de l'origen fins a la desaparició així com les seves realitzacions més destacades com ara la Biblioteca i els suplements que edità. Pel que fa referència a la seva història s'articula la dimensió de vincular-la a aspectes concrets: difusió, redactors, economia, contingut, ideologia... amb la voluntat d'entendre les relacions amb altres periòdics i amb profusió de taules estadístiques i en l'intent de comprende com la societat de la Restauració, en una Barcelona sotmesa culturalment pogué realitzar un diari d'impacte ideològic, èxit comercial i eficàcia periodística.
Estudio monográfico de un periódico. El primero en lengua catalana, que fue también un diario de éxito y un periódico que tuvo una excepcional influencia en la evolución del movimento político y cultural del catalanismo. Se estudía la prensa del período de vida del diario -1879-1881-, así como el marco jurídico en relación al periodismo fijando, a la vez, el censo de la prensa del período. Se analiza la vida y las activitades que desarrolló desde el origen hasta la desaparición así como sus realizaciones más destacadas como la Biblioteca y los suplementos que editó. En lo que hace referencia a su historia se vehicula especialmente a aspectos concretos clave: difusión, redactores, economia, contenido, ideologia... con la voluntad de entender las relaciones con la sociedad y con otros periódicos del entorno y con profusión de tablas estadísticas y en el intento de entender como la sociedad de la Restauración, en una Barcelona sometida culturalmente pudo realizar un diario de impacto ideològico, éxito comercial y eficacia periodística.
Monographic research about a newspaper. The first one, in catalan language was a succesfull newspaper and also an exceptional influence in the evolution of political and cultural catalan moviment's. It's studied the press during the life of newspaper (1879-1881) and the juridical refered to journalism fixing the census of press. It's analised the live and activities of newspaper from the origins to the end, it's more notable realization as the library and supplements that publish. Rfering to it's history, the text is articulated linking it's real aspects: diffusion, editors, economy, contents, ideology...Intenting to understand the relationship with the others newspaper through the profusion of statiscal tables and the possibility of realization of newspaper ideologic impact, comercial success and journalistic efficacy; where Barcelone was submit culturalment for Restoration period.

Estudi monogràfic d'un periòdic. El primer en llengua catalana, que fou també un diari d'èxit i un periòdic que tingué una excepcional influència en l'evolució del moviment polític i cultural del catalanisme. S'estudia la premsa del període de vida del diari, -1879-1881-, així com el marc jurídic en relació al periodisme fijando a la vez un cens de la premsa. S'analitza la vida i les activitats del periòdic des de l'origen fins a la desaparició així com les seves realitzacions més destacades com ara la Biblioteca i els suplements que edità. Pel que fa referència a la seva història s'articula la dimensió de vincular-la a aspectes concrets: difusió, redactors, economia, contingut, ideologia... amb la voluntat d'entendre les relacions amb altres periòdics i amb profusió de taules estadístiques i en l'intent de comprende com la societat de la Restauració, en una Barcelona sotmesa culturalment pogué realitzar un diari d'impacte ideològic, èxit comercial i eficàcia periodística.
Estudio monográfico de un periódico. El primero en lengua catalana, que fue también un diario de éxito y un periódico que tuvo una excepcional influencia en la evolución del movimento político y cultural del catalanismo. Se estudía la prensa del período de vida del diario -1879-1881-, así como el marco jurídico en relación al periodismo fijando, a la vez, el censo de la prensa del período. Se analiza la vida y las activitades que desarrolló desde el origen hasta la desaparición así como sus realizaciones más destacadas como la Biblioteca y los suplementos que editó. En lo que hace referencia a su historia se vehicula especialmente a aspectos concretos clave: difusión, redactores, economia, contenido, ideologia... con la voluntad de entender las relaciones con la sociedad y con otros periódicos del entorno y con profusión de tablas estadísticas y en el intento de entender como la sociedad de la Restauración, en una Barcelona sometida culturalmente pudo realizar un diario de impacto ideològico, éxito comercial y eficacia periodística.
Monographic research about a newspaper. The first one, in catalan language was a succesfull newspaper and also an exceptional influence in the evolution of political and cultural catalan moviment's. It's studied the press during the life of newspaper (1879-1881) and the juridical refered to journalism fixing the census of press. It's analised the live and activities of newspaper from the origins to the end, it's more notable realization as the library and supplements that publish. Rfering to it's history, the text is articulated linking it's real aspects: diffusion, editors, economy, contents, ideology...Intenting to understand the relationship with the others newspaper through the profusion of statiscal tables and the possibility of realization of newspaper ideologic impact, comercial success and journalistic efficacy; where Barcelone was submit culturalment for Restoration period.

Josep Puig Pujades (1883-1949) fou el principal renovador del republicanisme empordanès que entroncà la vella tradició federal amb el catalanisme progressista del primer terç del segle XX. La seva àmplia producció periodística i literària permeten constatar l’important paper ideològic que va desenvolupar com a intel•lectual en l’objectiu de crear un projecte cívicocultural com a eina transformadora de la societat a través del foment de l’educació i la cultura. Els càrrecs de govern que assumí durant la Segona República i les responsabilitats en l’òrgan directori d’Esquerra Republicana de Catalunya contribuïren a forjar-lo com una de les figures més rellevants del catalanisme republicà anterior a la guerra civil.
Josep Puig Pujades (1883-1949) was key to the revival of Republicanism. This movement was a direct inheritor of the long federalist tradition in Empordà combined with Progressive Catalanism seen in the first part of the twentieth century. His extensive journalistic and literary writings show the important ideological role he played as an intellectual in the creation of a civic-cultural project as a means of transforming society through the promotion of education and culture. The government positions he held during the Second Republic and responsibilities on the board of Esquerra Republicana de Catalunya helped to consolidate him as one of the leading figures of Catalanist Republicanism before the Spanish Civil War.

Au dernier tiers du XIXe siècle, l'essor du catalanisme culturel et politique coïncide avec le développement de la presse en langue catalane où le contenu des articles est renforcé par le dessin d'actualité. Celui-ci, sous forme de pamphlet ou de caricature, raconte et interprète tantôt le grand événement, tantôt J'anecdote liée au quotidien des barcelonais. Nous pouvons appréhender ces images selon leur iconologie et leur iconographie. Ces deux concepts, définis par Erwin Panofsky, reflètenl l'environnement socioculturel dans lequel l'image a été générée ainsi que la forme et les attributs liés aux diverses thématiques traitées par les dessinateurs. Trois générations d'artistes de presse barcelonais on! rapporté une actualité vécue en temps réel pendant les soixante cinq années qui séparent la Première République et la fin tragique de la Deuxième République. La diversité, ainsi que l'évolution stylistique de leur œuvre, nous amène à une lecture esthétique de ces dessins qui suivent aussi ('évolution dictée par les grandes tendances des arts plastiques de l'époque en Catalogne
Ln the latter third of the 19th century, the expansion of both cultural and political Catalanism coincided with the-clevelopment. Ofthe Catalane;languagepressin- whichihe-articleswere reinforced -by-theuse-of--. Political cartoons. Often appearing in the form of satirical tracts or caricatures, they iIIustrated and interpreted both important events and daily life in Barcelona. We can understand these images according to their iconology and iconography. These two concepts, as defined by Erwin Panofsky, reflect the socio-cultural environment in which the image was generated, as weil as the form and attributes related to diverse themes used by the illustrators. Three generations of Barcelonian political cartoonists illustrated current events in real time during the 65 years which separated the First Republic from the tragic end of the Second Republic. Both the diversity and the stylistic evolution of their work leads us towards an aesthetic interpretation of these illustrations, which also respects the natural evolution dictated by the major orientations in fine arts during this period in Catalonia

Aquesta tesi analitza la biografia de Pere Curtiada i Ferrer (1898-1968) i es centra especialment en la trajectòria sindical i política que desenvolupà entre la dècada dels anys deu i la dels quaranta del segle XX. Ara bé, la necessitat d’analitzar adequadament el context polític i familiar que forjà una personalitat única en la política catalana de l’època, ha convertit el capítol introductori en la primera història del moviment obrer sitgetà des de la seva aparició a mitjans del segle XIX fins a l’entrada de les tropes franquistes. Els posteriors capítols han esdevingut la crònica més exhaustiva de l’evolució de la política de Sitges entre 1900 i 1938. Alguns, són uns dels estudis més exhaustius sobre una secció local de la Unió Socialista de Catalunya, d’Esquerra Republicana de Catalunya o d’Estat Català realitzats fins al moment. I, finalment, cal destacar les dades i anàlisis innovadors que aporta aquesta tesi sobre el paper d’Estat Català durant la Guerra Civil i sobre el llavors, encara incipient, independentisme d’arrels marxistes. La família de Pere Curtiada arribà a Sitges dues generacions enrere i s’implicà de forma creixent en el moviment obrer local, fins al punt que el seu pare fou president del Centre Obrer i candidat socialista a les eleccions municipals de 1903. El socialisme, que a Catalunya no havia arrelat a conseqüència del predomini dels plantejaments anarquistes en l’obrerisme català, dominà el moviment obrer sitgetà des de la creació d’una Agrupació Socialista l’any 1894 fins a finals dels anys vint del segle XX. Fou a la central sindical controlada pels socialistes, la Unió General de Treballadors, que a Sitges seria hegemònica fins 1930, on començà la trajectòria sindical de Pere Curtiada, que s’incorporà al món laboral com aprenent de tallador de calçat a principis dels anys deu. Després de més d’una dècada de lluita sindical arribà a exercir de vocal a la secció més combativa i nombrosa de la localitat, la de constructors de calçat, però el seu nou rumb professional en obrir una petita tenda de comestibles tancà la seva etapa de formació sindical i inicià la del seu protagonisme polític. Fundant una secció local de la Unió Socialista de Catalunya plantejà la primera alternativa política obrera a l’Agrupació Socialista i consolidà la penetració del catalanisme en el moviment obrer. I amb l’Ateneu El Centaure, que arribà a presidir, contribuí a culturitzar la classe obrera local, realitat que en bona part faria possible que es convertís en regidor en la primera legislatura republicana. Durant el període republicà, a més de formar part del govern municipal, on destacà pels seus plantejaments independentistes, obreristes i anticlericals, es convertiria en sots-cap del somatent, fou empresonat arran dels Fets d’Octubre de 1934 i presidí la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya, primer, i la d’Estat Català, després. Com a conseqüència de l’esclat del procés revolucionari el juliol de 1936, Pere Curtiada es convertí en membre del Comitè de Defensa i regidor del nou consell municipal, que arribà a presidir, convertint-se, així, en el militant d’Estat Català de tot Catalunya que tingué més protagonisme en un procés revolucionari local. L’any 1937 arribà a la primera línia de la política catalana en convertir-se en membre del Comitè Central d’Estat Català, i, tot i que deixà el càrrec uns mesos després, continuà exercint com a dirigent del partit separatista des del seu internament en el camp de Barcarès i el seu exili a la Catalunya Nord.
This thesis analyzes the life story of Pere Curtiada i Ferrer (1898-1968) paying special attention to his political and trade union career. However, the need to study the context that surrounded this political personality shapes the first chapter, which revolves around the first history of the worker’s movement in Sitges. The following chapters are devoted to a full report of the political development in Sitges between 1990 and 1938 providing new data related with the role of the political party Estat Català during the Spanish Civil War as well as analyzing the beginning of the pro- independentist-marxist sector. His family settled in Sitges two generations ago and got involved in the local worker’s movement. His father ruled the Centre Obrer and was a socialist candidate in the local elections. In 1912 Pere Curtiada joined in the socialist Unió General de Treballadors as he started to work as an apprentice in the footwear sector. After a decade of struggle being the representative in the footwear section, he concluded this stage and he began his political career. Pere Curtiada founded a local section of the party USC, which was the first worker’s political alternative to the socialist Agrupació Socialista and made a significant contribution to the Catalanism in the worker’s movement. During the republican period, in addition to being part of the local government, he stood out because of his pro-independentist, workers and anticlerical approaches. He was imprisoned due to the October Revolution in 1934, he presided the local section of the political parties Esquerra Republicana de Catalunya and Estat Català. Following the outbreak of the revolutionary process in 1936, he became a member of the Defence Comitee and a councilor in the new municipal council, which he got to preside. In 1937 he reached the political forefront as he joined in the Estat Català Central Committee. Finally, he ended up in the internment camp in Barcarès and he went into exile to France.

Hem resseguit la trajectòria vital i intel·lectual de Josep Maria Capdevila per tal d’arribar a la gènesi del seu pensament polític i social. La importància de l’opuscle, ‘Principis de Teoria Política’ (1927), rau en el fet de convertir-se en el fonament teòric dels editorials, a partir dels quals Capdevila desplegaria, poc després, l’anàlisi de la realitat política i social del seu temps en el rotatiu «El Matí». En relació a això, hem presentat la tasca de classificació i estudi del fons editorial, plantejant els criteris metodològics per a l’estudi dels nuclis articulars. Així doncs, s’han cercat les constants que, en certa manera, categoritzen el seu pensament que es desplega bàsicament entre els anys 1929 i 1934. És per això que, a partir d’aquí, podem referir la persona de Capdevila com a exponent del pensament humanista cristià a la Catalunya del primer terç del segle XX.
The vital and intellectual trajectory of Josep Maria Capdevila has been followed in order to reach the genesis of his political and social thinking. The importance of the brief treatise, ‘Principles of Political Theory’ (1927), lies in the fact of becoming the theoretical basis of the editorials from which Capdevila would spread, shortly afterwards, to the analysis of the political and social reality of his time in the Catalan newspaper «El Matí». The task of classification and study of his editorial background and the methodological criteria for the classification and study of the newspaper cores have been presented. These are the constants that, in a certain way, categorize his thinking through his journalistic period, between years 1929 and 1934. Hence, the person of of Capdevila can be related as an exponent of the humanist thought in the Catalonia of the first third of the 20th century.

La present tesi doctoral es planteja d’estudiar la vida de l’intel·lectual independentista català Josep Maria Batista i Roca, tant en la seva activitat pública, com en la seva vida privada. Del seu naixement el 1895 fins la seva mort el 1978, resseguim la seva trajectòria i la seva relació amb el catalanisme i la història de Catalunya del segle XX.
The present doctoral dissertation aims to study the life of the pro-independence catalan intellectual Josep Maria Batista i Roca, both in his public activity and in his private life. From its birth in 1895 until its death in 1978, we trace his career and his relationship with Catalan nationalism and the history of Catalonia in the 20th century.

This work is a study of the Catalan nationalist experience under the Franco regime, (1939-1975). Its aim is to account for the transformed status of Catalan nationalism at the dictatorship's end and explain the emergence of Convergencia i Unio (Convergence and Union), which since 1980 has become the political embodiment of Catalanism. Prior to 1939, with the achievement of the Catalan autonomy statute, Catalan nationalism had seemed to be embarked on a programme of the Catalanisation of society. In 1939, with Francoist victory in the Spanish Civil War (1936-39), it appeared certain that the Catalan nationalist movement would be crushed. Yet, this did not happen and it emerged in 1975 with more widespread social acceptance than ever before. This study is principally concerned with the relations between Catholicism and Catalanism. The Catalan Church had been involved in the Catalanist movement in the late nineteenth century but it became marginalised by the time of the Second Spanish Republic (1931-39). In 1936 the Catalan Church underwent a ferocious assault that included the execution of over 2,000 priests and members of religious orders. The victory of Spanish Nationalism in 1939 not only restored the Church, but gave it unprecedented power and influence over Catalan society. This new position in Catalan society gave the Church an opportunity to re-create Catalanism. This study argues that, for most of the Franco regime, Catalanism underwent a Catholicisation. Until the mid-1960s the only legally permitted Catalan-language publications were religious. Furthermore, Catholicism was greatly influential in civil society and in the re-formulation of Catalan culture. The origins of Convergencia i Unio are also to be found in the activities of the Catalan-nationalist business class. As will be seen, this sector was also transformed by the Franco dictatorship. No study in English or Catalan has examined Catalonia 1939-75 that has explained the emergence of the Catholic-influenced Convergencia i Unio or the changes that have taken place in Catalan culture and Catalanist ideology during this period.

Comprendre les ressorts et les modalites d'expression du nationalisme aujourd'hui, a travers l'etude du catalanisme, constitue le coeur de ce travail. Le nationalisme catalan repose sur une volonte d'hegemonie a la fois en espagne et, chose nouvelle, dans l'espace europeen en construction. En vue d'une integration optimale, il developpe une strategie differentialiste qui met la notion de "fait differentiel catalan" aux fondements de ses revendications. Le choix de cette option strategique conduit a l'utilisation de la culture catalane comme ressource politique. Telle est la lecture proposee de l'entreprise de (re)nationalisation menee par le gouvernement autonome catalan par le biais des politiques culturelle et linguistique. La dimension integrationniste du catalanisme et la voie differentialiste suivie pour parvenir a une hegemonie optimale ont motive la creation du concept de differentialisme integrateur pour caracteriser ce type de nationalisme. L'argumentation repose sur trois volets distincts et successifs. La genese du catalanisme politique est en premier lieu evoquee, ainsi que ses liens etroits avec le nationalisme culturel assume par une partie de la societe civile en catalogne. Cette imbrication explique que, malgre la repression franquiste, le travail ideologique necessaire a l'utilisation de la notion de "fait differentiel catalan" ait ete realise avant la transition. La maniere dont ce travail a influence l'evolution des relations entre la catalogne et le gouvernement central dans un contexte democratique caracterise par une forte concurrence entre les 17 communautes autonomes fait l'objet du second volet. Le constat est alors sans ambiguite: loin d'avoir recule, le differentialisme integrateur s'est impose comme monnaie d'etat depuis vingt ans. Ce constat vaut egalement si l'on considere une structure des opportunites definie plus recemment que l'etat espagnol: l'union europeenne. La troisieme partie est tout entiere consacree a ce changement d'echelle et a l'etude des interactions entre le nationalisme catalan et le regionalisme stimule par la perspective d'une "europe des regions". Dans cette configuration egalement, la strategie differentialiste et la specificite culturelle catalane trouvent une raison d'etre. La creation de reseaux de regions (l'euroregion, par exemple) et de villes (comme le reseau c6) sur la base d'une culture mythique p
The goal of the present study is to understand the driving forces and the modes of expression of contemporary nationalism, through an analysis of catalanism. Traditionaly based on search for an hegemonic position in spain, catalan nationalism is also looking at establishing its role in the european space in construction. It legitimates its demands with the notion of "catalan differential fact" and seeks optimal integration. The choice of this strategic option leads to the use of the catalan culture as a political resource. The autonomous government of catalonia has engaged in a strategy of (re)nationalization which rests on cultural and linguistical policies. The integrationist aspect of catalanism and the differentialist argument motivated the creation of the concept of integrative differentialism. The demonstration is divided in three parts. Firstly, we deal with the origins of political catalanism and its links with the cultural nationalism promoted by fractions of the catalan civil society. This complex web of sources explains that, despite the francoist repression, the ideological work necessary for the use of the notion of "catalan differential fact" was made before the transition. Secondly, we consider how this work has influenced the evolution of the relationships between catalonia and the central government in a democratic regime caracterized by a strong competition between 17 autonomous communities. The conclusion is very clear: in twenty years time, the integrative differentialism has become a state currency in spain. A similar picture appears when we look at a structure of political opportunities defined more recently that the spanish state: the european union. In the third part, we examine the influence of this change of scale and we study the interactions between catalan nationalism and the regionalism stimulated by the "europe of regions". Here too the differentialist strategy and the specificity of the catalan culture have been used. The creation of networks of regions (see the euroregion) and networks of cities (see the c6 network) based on a mythical common culture through and despite the pyrenean boarder is a good example of the paradoxical dialectics between integration and differentiation in the european space

Enric Prat de la Riba i Sarrà fou un destacat polític català que, en el període comprès entre 1907 i 1917, des de la presidència, primer, de la Diputació provincial de Barcelona i, més endavant, també de la Mancomunitat de Catalunya, impulsà una destacada actuació en els àmbits de les obres públiques, la beneficència i la cultura.

L'obra i l'actuació de Prat s'han estudiat des d'una triple orientació: com a home d'idees, que sistematitzà els principis doctrinals del nacionalisme catalanista; com a home de partit, que defensà els objectius polítics del catalanisme; i com a home de govern, que aconseguí dur a la pràctica alguns dels objectius que s'havien formulat des del catalanisme polític.

A la nostra recerca ens hem plantejat l'objectiu d'estudiar si l'obra institucional de cultura que impulsà Prat de la Riba com a home de govern, des de la presidència de la Diputació de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya, va respondre al pensament polític i social que formulà en l'obra que escrigué com a home d'idees i que defensà com a home de partit.

Utilitzant com a font de dades primàries, amb un criteri cronològic, el corpus format per l'obra escrita completa de Prat la Riba, es desenvolupen els objectius generals següents:
- Conèixer el pensament de Prat de la Riba fins a l'any 1905, en què fou elegit diputat provincial, en referència al marc social i polític, a l'anàlisi que en feia i a les propostes que presentava: és la concreció del plantejament polític i social que Prat formulà com a home d'idees i com a home de partit abans de ser escollit diputat i president de la Diputació provincial de Barcelona.
- Conèixer quins eren els objectius que es proposà assolir Prat des de l'actuació política i a través de l'obra institucional que, de 1907 a 1917, promogué des de la presidència, primer, de la Diputació provincial i, més tard, també de la Mancomunitat de Catalunya.
- Analitzar si existeix una correspondència directa entre les propostes que presentà, com a home d'idees i com a home de partit, i les realitzacions concretes que impulsà des de les institucions en l'àmbit de la cultura catalana, com a home de govern.

Complementàriament, prenent com a referent el marc polític i social del període, es desenvolupen els objectius específics següents:
- Presentar els objectius polítics que formulà el catalanisme polític a les sis primeres Assemblees de Delegats que celebrà la Unió Catalanista.
- Presentar les demandes de regeneració de la política espanyola que es feren des de Catalunya i la petició d'establir un concert econòmic.
- Presentar l'ús que Prat va fer del recurs de l'emissió de deute públic per a poder dur a terme l'obra institucional que impulsà des de la Diputació provincial de Barcelona i des de la Mancomunitat de Catalunya.

La tesi s'organitza en una part primera, en què es presenta l'obra de Prat de la Riba publicada en el període anterior a la seva entrada a la vida política activa, fins el març de 1905, obra que per la varietat de les temàtiques tractades i del públic a qui es dirigia tenia una component pedagògica de divulgació de l'ideari catalanista i dels objectius del catalanisme polític; una part segona, en què es presenta l'obra de Prat de la Riba publicada en el període comprés entre la incorporació a la vida política activa i la seva mort, des d'abril de 1905 fins a juliol de 1917, que es correspon amb el desenvolupament de l'obra de cultura; la recapitulació i conclusions de la tesi, la bibliografia i els annexos.
Enrique Prat de la Riba y Sarrá fue un destacado político catalán que, en el período comprendido entre 1907 y 1917, desde la presidencia, primero, de la Diputación provincial de Barcelona y, más tarde, también de la Mancomunidad de Cataluña, impulsó una destacada actuación en los ámbitos de las obras públicas, la beneficencia y la cultura.

La obra y la actuación de Prat se han estudiado desde una triple orientación: como hombre de idees, que sistematizó los principios doctrinales del nacionalismo catalanista; como hombre de partido, que defendió los objetivos políticos del catalanismo; y como hombre de gobierno, que consiguió llevar a la práctica algunos de los objetivos que se formularon desde el catalanismo político.

En nuestra investigación nos hemos planteado el objetivo de estudiar si la obra institucional de cultura que impulsó Prat de la Riba como hombre de gobierno, des de la presidencia de la Diputación de Barcelona y de la Mancomunidad de Cataluña, se corresponde con el pensamiento político y social que formuló en la obra que escribió y que defendió como hombre de idees y como hombre de partido.

Utilizando como fuente de datos primarios, con un criterio cronológico, el corpus formado por la obra escrita completa de Prat la Riba, es desarrollan los objetivos generales siguientes:
- Conocer el pensamiento de Prat de la Riba hasta el año 1905, en que fue elegido diputado provincial, en referencia al marco social y político, al análisis que hacía y a las propuestas que presentaba: es la concreción del planteamiento político y social que Prat formuló como hombre de ideas y como hombre de partido antes de ser elegido diputado y presidente de la Diputación provincial de Barcelona.
- Conocer cuáles eran los objetivos que se propuso alcanzar Prat desde la actuación política y a través de la obra institucional que, de 1907 a 1917, promovió desde la presidencia, primero, de la Diputación provincial y, más tarde, también de la Mancomunidad de Cataluña.
- Analizar si existe una correspondencia directa entre las propuestas que presentó, como hombre de ideas y como hombre de partido, y las realizaciones concretes que impulsó desde las instituciones en el ámbito de la cultura catalana, como hombre de gobierno.

Complementariamente, tomando como referencia el marco político y social del período, se desarrollan los objetivos específicos siguientes:
- Presentar los objetivos políticos que formuló el catalanismo político en las seis primeras Asambleas de Delegados que celebró la Unión Catalanista.
- Presentar las demandas de regeneración de la política española que se presentaron desde Cataluña y la petición de establecer un concierto económico.
- Presentar el uso que Prat hizo del recurso de la emisión de deuda pública para poder llevar a cabo la obra institucional que impulsó desde la Diputación provincial de Barcelona y desde la Mancomunidad de Cataluña.

La tesis se organiza en una parte primera, en que se presenta la obra de Prat de la Riba publicada en el período anterior a su entrada en la vida política activa, hasta marzo de 1905, obra que por la variedad de las temáticas tratadas y del público a quien se dirigía tenia una componente pedagógica de divulgación del ideario catalanista y de los objetivos del catalanismo político; una parte segunda, en que se presenta la obra de Prat de la Riba publicada en el período comprendido entre la incorporación a la vida política activa y su muerte, desde abril de 1905 hasta julio de 1917, que se corresponde con el desarrollo de la obra de cultura; la recapitulación y conclusiones de la tesis, la bibliografía y los anexos.
Enric Prat de la Riba i Sarrà was a very important catalan politician. Since 1907 to 1917 he was the president (firstly in the provintial Deputation of Barcelona and later in the Catalonia Union, too). He stimulated a emphasized actuation in the public works, the charity an the culture fields.

In the culture field Prat de la Riba worked on an extensive whole of actions that treated about the ortographic normalization of catalan language and the creation of institutions as, for example, the Catalan Studies Intitute, the Catalonia Library, the Popular Libraries, the Theatre Institute, the Industrial School and the Work School.

Prat's work and action have been studied from a triple point of view: as an ideas' man (systematizing the doctrinal points of catalan nationalism), as a party-s man (defending the politic catalanism objectives) and as a government's man (he attained to lead to practice some objectives that had been formulated from politic catalanism).

In our searching we have proposed the objective to study if the culture insitutional work that Prat de la Riba carried out as a government man (from the provintial Deputation of Barcelona and the Catalonia Union presidency) answered to the political and social thought that formulated in the work that wrote as an ideas man and he defended as a party man.

The corpus shaped by the complete writen work of Prat de la Riba has been used as a mainly source. The following objectives are developed:
- To know the Prat de la Riba thought until 1905, when he was elected provincial delegate, in reference to the social and political framework, to the analysis that he did and the proposals that he show: this is the summary of the political and social exposition that Prat designed as a ideas man and as a party man before been elected delegate and president of the provincial Deputation of Barcelona.
- To know the objectives that Prat de la Riba was thinking on since the politic action and trough the institutional work that, since 1907 to 1917, promoted from the presidence (firtsly, from provincial Deputation of Barcelona and later from Catalonia Union).
- To analyze if exists a direct correspondence between the proposal that he shows, as an ideas man and as a party man, and the concrete accomplishments that he carried out from the institutions in the catalan culture field, as a government man.

In addition, using as a reference the social and politic framework of the period, the following specific objectives are developed:
- To show the politic objectives that politic catalanism formulated to the six first ones Delegate Assemblies that celebrated the Catalanism Union.
- To show the regeneration requests of the Spanish politic that were done from Catalonia and the request to stablish an economic agreement.
- To show the use that Prat did from the emission's resort of the public debt to be able to carry out the institutional work that he did from the provincial Deputation of Barcelona and from the Catalonia Union.

The thesis is organized in two parts. The first one shows the work of Prat de la Riba published in the previous period to his active political life, until the March of 1905. The work pedagogic component of Catalanist ideology and the objectives of the Catalanist politic were caused by the extent topics treated and the public. The second one, shows the Prat de la Riba's work published in the period between the insertion in the active politic life and his death, from April of 1905 to June of 1917, that corresponds to the culture work development. Finally, the recapitulation and the thesis' conclusions, the bibliography and the annexe.

The etymology of the business term dita, which survives in America and in Andalusia, is still considered unresolved in the online version of the dictionary of the Real Academia. Over a hundred years ago, Cuervo proposed an Italian origin, while Corominas later preferred a Catalan origin. In this article, I intend to show that the term indeed has Italian roots, but entered Spanish via Catalan. I will also argue that the hypotheses put forward by Cuervo and Corominas concerning the concrete word that served as a model were incorrect. The correct etymon is Italian detta, which in the Middle Ages referred to the words pronounced by a banker when transferring Money from one account to another.

La tesi s’origina en la constatació que el terme “immigrat” és present en el discurs polític i intel·lectual català des del principi del segle XX amb l’objectiu de designar els espanyols que han anat a viure a Catalunya. Aquesta designació utilitzada per referir-se als migrants vinguts d’altres regions d’Espanya entra en contradicció amb la seva definicióde la paraula “immigrant”, que implica un encreuament de la frontera estatal. La distinció del lloc d’origen crea una segona distinció: la de la identitat. Es crea i es manté una diferència entre dos grups que viuen en un mateix territori i que comparteixen una mateixa nacionalitat espanyola, però que van néixer a dins o a fora de Catalunya. Desenvolupant una imatge de l’“immigrat” i fent-la present fins al segle XXI, el discurs català insisteix en el fet que el flux de població prové de l’exterior. Expressar-se sobre aquest tema permet afirmar la pròpia visió de la societat catalana, entesa com a multicultural, bicultural o com una única comunitat. El punt comú entre aquestes diferents maneres de concebre la catalanitat consisteix en l’afirmació de la coherència i de l’autonomia d’un grup receptor capaç d’acollir altres persones, malgrat els temors d’alguns. Reflexionar sobre el fenomen migratori permet, finalment, afirmar la pròpia identitat i l’existència d’una nació catalana. La imatge d’una persona nouvinguda es troba al centre de les lluites simbòliques i és un instrument que permet imposar una ideologia nacional o una manera de concebre la societat catalana en el discurs polític o universitari. Tanmateix, hi ha un desplaçament del primer cap al segon, que explica perquè aquesta representació, polèmica al llarg del XX, s’ha convertit en part de la memòria històrica. Finalment, la recerca realitzada mostra la implicació de la “immigració” espanyola en la reflexió sobre la construcció identitària catalana. Primer, per la seva presència i el debat que provoca, obliga el sistema interdiscursiu a realitzar una sèrie de vincles per a imposar la definició de la seva pròpia identitat. Hi participa físicament per la seva visibilitat com a “immigració” durant esdeveniments importants en la construcció identitària, com va ser el cas de la Diada de 1977. També va ésser visible i va participar activament en la vida política catalana, com mostra l’exemple de Francisco Candel. La participació del fenomen en la reflexió generada pel discurs polític i intel·lectual català també apareix a través de la contribució de les generacions posteriors, nascudes a Catalunya. Al llarg de les anàlisis, vam notar que aquestes generacions ja no eren considerades com a “immigrades” ni com un problema sinó com un enriquiment per a Catalunya. Per cert, la segona generació és activa en la feina de reconeixement de la “immigració”, especialment gràcies als treballs científics fets a partir dels anys vuitanta. L’observació dels noms dels universitaris que van ajudar a institucionalitzar la representació de l’“immigrat” ens permet afirmar-ho, tot i que caldrà confirmar o refutar aquesta afirmació en futurs estudis complementaris.
Le travail repose sur un constat selon lequel le terme « immigré » est présent dans le discours politique et intellectuel catalan depuis le début du XXe siècle afin de désigner les Espagnols venus vivre en Catalogne. L’appellation choisie par le discours pour désigner les migrants venus d’autres régions d’Espagne est en contradiction avec sa définition qui sous-entend un dépassement de frontière étatique. La distinction du lieu d’origine permet d’en désigner une autre : celle de l’identité. Une différence est créée et entretenue entre deux groupes vivant sur un même territoire et partageant une même nationalité espagnole, mais dont le lieu de naissance est à l’intérieur ou à l’extérieur de la Catalogne. En développant une image de l’« immigré » et en la maintenant jusqu’au XXIe siècle, le discours catalan insiste sur le fait que ce flux de population provienne d’un extérieur. S’exprimer sur ce sujet permet d’affirmer sa propre vision de la société catalane, comprise comme multiculturelle, biculturelle ou comme une unique communauté. Le point commun entre ces différentes manières de concevoir la catalanité réside dans l’affirmation de la cohérence et l’autonomie du groupe récepteur capable d’accueillir les autres, malgré les craintes de certains. Réfléchir sur le phénomène migratoire permet finalement au discours d’affirmer sa propre identité et l’existence d’une nation catalane. L’image du nouvel arrivant est bien au centre de luttes de classements et apparaît comme un instrument permettant d’imposer une idéologie nationale ou une manière de concevoir la société catalane dans le discours politique ou universitaire. On assiste toutefois à un glissement du premier vers le deuxième, synonyme du passage à la mémoire historique d’une représentation qui a fait polémique tout au long du XXe siècle. Enfin, les recherches réalisées montrent bien l’implication de ladite « immigration » espagnole dans la réflexion autour de la construction identitaire catalane. Tout d’abord, de par sa présence et le débat qu’elle provoque, elle contraint le système interdiscursif à mettre en place une série de rapports de force dans le but de définir sa propre identité. Elle y participe physiquement en étant visible en tant qu’« immigration » lors d’événements clés dans la construction identitaire, comme ce fut le cas pendant la Diada de 1977. Elle s’est également rendue visible et active en participant à la vie politique catalane : Francisco Candel en est un exemple parmi d’autres. La participation du phénomène à la réflexion mise en place par le discours politique et intellectuel catalan apparaît aussi à travers l’apport des générations nées en Catalogne. Au fur et à mesure de nos analyses, nous nous sommes aperçu qu’elles n’étaient plus considérées comme « immigrées » ni comme étant un problème mais comme un apport pour la Catalogne. La seconde génération est d’ailleurs active dans le travail de reconnaissance de l’« immigration », notamment par les travaux des scientifiques à partir des années quatre-vingts. L’observation des noms des universitaires ayant participé à institutionnaliser la représentation de l’« immigré » nous permet d’avancer cette affirmation, qui devra être confirmée ou infirmée par des études complémentaires.
This work builds up on the fact that the word « immigrant » is present on the political and intellectual Catalan discourse since the beginning of the XXth century to reference Spaniards coming to live in Catalonia. The appellation chosen by this discourse to name immigrants coming from other regions of Spain is openly contradictory with its definition that implies crossing a national frontier. The distinction regarding place of origin allows for anotherone: Identity. This difference is created and sustained by these two groups living under the same territory and sharing the Spanish nationality, but whose place of birth is inside or outside Catalonia. Developing an image of the « immigrant » that subsisted until the XXI st century, the catalan discourse insists on the fact that this flow of people come from an outside. Expressing oneself over this subject allows for an original vision of the Catalan society, understood as multicultural, bicultural or as a unique community. The common point between this different ways of conceiving catalanity resides on the affirmation of the receptor group ´s coherence and autonomy and its capacity to host others, in spite of the fear that may arise. Thinking about the immigration phenomenon enables the discourse to affirm its own identity and the existence of a catalan nation. The image of the newcomer is immerse in between the classification struggles and appears as an instrument that allows for an imposition of a national ideology or a way of conceiving the catalan society in the political or academic discourse. We are witnessing a slippage from the first one towards the second, synonym of a transition to historical memory of a presentation that was controversial all along the XXth century. Finally, research has shown the implications of the mentioned Spanish « immigration » in the debate surrounding the catalan identity construction. First off, by its presence and the debate it creates, forcing the interdiscursive system to place a series of power relationships aiming at defining its own identity. Also participating physically, as being visible as « immigration », taking a key role in the process of building identity, as it was the case during the Diadaof 1977. It was visible as well in the catalan political sphere : Francisco Candel is an example among others. The phenomenon ´s participation during the debate created by the political and intellectual discourse is made visible also through contribution of the generations born in Catalonia. As we went along the analysis, we realized they were no longer considered as « immigrants » nor as a problem but as a contribution to Catalonia. The second generation is active in its reconnaissance work of « immigration », especially through the scientific studies starting on the eighties. The observation of the names of the universities who participated in institutionalizing the representation of the « immigrant » allows us to further pursue this affirmation, that has to be confirmed or infirmed by complementary studies.

L’objet de cette recherche est la communication institutionnelle que le conseil général des Pyrénées-Orientales - rebaptisé depuis 2015 « conseil départemental » - a mis en circulation à partir de 1998, et qui reste aujourd’hui encore en vigueur dans le département. Depuis les lois dites de décentralisation (1982), les acteurs politiques locaux qui gouvernent les collectivités territoriales ont bien saisi l’importance des enjeux - tout autant économiques/touristiques que symboliques et politiques - d’une patrimonialisation favorisant la construction d’une identité territoriale. Pour les collectivités dont le territoire recouvre une entité sociolinguistique (socio-historique et linguistique), cette construction identitaire va pouvoir s’ancrer à la langue minorée, qui devient "le vecteur [privilégié] du patrimoine culturel immatériel" (UNESCO, 2003) « local ».La communication-marketing du conseil général des P.O. opte donc pour le concept-clé de « la Catalanité ». La campagne promotionnelle crée des supports médiatiques spécifiques, qui mettent en scène et affichent une « Catalanité » offrant à la collectivité territoriale et à son président la garantie d’un label.Mais ce marketing politique s’inscrit dans la situation de conflit diglossique franco-catalan. S’il a à cœur d’afficher une spécificité identitaire catalane pour promouvoir l’attractivité du territoire, il construit/reconstruit l’interdiscours dominant en s’appuyant immanquablement sur des représentations sociolinguistiques qui l’inscrivent dans la dynamique conflictuelle diglossique. En partant d’observations très « micro », qui examinent les moyens verbaux et les stratégies discursives mises en œuvre par cette parole institutionnelle, on rejoint la perspective « macro » sociolinguistique en montrant qu’ils participent de fonctionnements diglossiques et contribuent à l’idéologisation du conflit diglossique franco-catalan.L’analyse s’inscrit au carrefour de la sociolinguistique « périphérique » et de l’analyse argumentative du discours ; elle emprunte certains de ses outils à la linguistique praxématique. Cependant la spécificité pluridisciplinaire de l’objet d’étude l’a conduite à un « bricolage » scientifique intégrant également les approches de la science politique, de l’économie-marketing, des sciences de l’information et de la communication ou encore de la psychologie sociale
The purpose of this research is the institutional communication that the "conseil général" of Eastern Pyrenees – renamed since 2015 « departmental council » - initiated from 1998 and still valid today in the department. Since the Decentralization Acts (1982), the local political actors who rule the territorial collectivities fully grasped the importance of the challenges - which are both economic/touristic and symbolic/political - related to patrimonialization supporting the construction of a territorial identity. For the communities which territory includes a sociolinguistic entity (socio-historical and linguistic), this identity construction will base itself on the undervalued language. It then becomes the local “[privileged] immaterial cultural heritage vector” (UNESCO, 2003). The marketing policy of "Conseil général" of the Eastern Pyrenees thus chooses the key-concept of “la Catalanité”.The promotion campaign creates specific media tools, which display a “Catalanité” concept providing the territorial collectivity and its president the warranty of a label. But this political marketing fits into the "franco-catalan" diglossic conflict situation. If it’s eager to display a specific Catalan identity to promote an attractive territory, it builds/rebuilds the dominant interdiscourse inevitably resting over sociolinguistic representations. They register it within diglossic conflict dynamics. From very “micro” observations, examining the verbal means and the discursive strategies activated by this institutional discourse, one gets to the “macro” sociolinguistic prospect by showing their part in diglossic operations and also in the diglossic ideologization of the "franco-catalan" conflict. The analysis is located at the crossroads of the “peripheral” sociolinguistics and of the argumentative discourse analysis; it borrows some of its tools from praxematic linguistics. However the multi field specificity of the object of study led it to a scientific “making up”. It also integrates the approaches of political science, marketing-economics, social psychology or communication and information sciences

Una de les grans dificultats en l'anàlisi del fenomen coalicional és la manca d'homogeneïtat en l’objecte d'estudi per part de les diferents teories sobre coalicions polítiques, a més de l’absència de consens a l'hora de definir que cal entendre per coalició política (Matas, 2000: 11). Per això una part dels investigadors s’ha centrat en l’anàlisi de les coalicions governamentals o executives i una altra en les coalicions polítiques en un sentit ampli. De tota manera, per a molts estudiosos, com ara Sartori, existeix una definició mínima de coalició, i es basaria en el fet que les coalicions resulten de l'acord entre dos o més organitzacions que tenen la voluntat de fer coses en comú. Aquesta conceptualització permet de realitzar diferents tipologies, atenent criteris com la dimensió dels partits coalitzats, la seva ideologia o el moment en que es coalitzen. Un altre criteri prou apropiat per a la comprensió de les diferents accepcions que caracteritzen el fenomen coalicional es el que pren en consideració l'arena política en la qual es desenvolupa la col.laboració entre els partits polítics (Reniu, 2002: 63). En el nostre cas, ens trobem davant un estudi comparatiu sobre coalicions governamentals en l’arena executiva catalana entre 1980 i 2003, a partir de considerar els governs de CiU (fruit de coalicions electorals que després van passar a ser governamentals, tot i que, com han intentat demostrar Matas i Reniu, també en aquest cas es va produir una dinàmica coalicional incontestable) de CiU i ERC (1984), i un estudi de cas sabre la coalició catalanista i d’esquerres (2003), formada per PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA.

Esta tesis doctoral tiene como objetivo analizar el papel de Eugeni d’Ors como intelectual durante el período comprendido entre el inicio de la Gran Guerra y el comienzo de la dictadura de Primo de Rivera en España desde una triple perspectiva europea, española y catalana. Partiendo de este propósito general, tiene su justificación en dos objetivos generales que articulan tanto las argumentaciones como su estructura formal. En primer lugar, aportar una nueva documentación que ilumina algunos posicionamientos poco conocidos y unas relaciones con intelectuales y políticos que se alejan de las perspectivas de análisis de muchos de los autores que han estudiado su vida y su obra. En segunda instancia, pretende revisar algunos de los más importantes estudios sobre su figura que se realizaron implícita o explícitamente desde la perspectiva de los orígenes intelectuales del fascismo europeo establecida hace ya varias décadas por el historiador Zeev Sternhell.
This PhD dissertation aims to analyze the role of Eugeni d’Ors as an intellectual between the beginning of Great War and the start of Primo de Rivera’s dictatorship in Spain from a triple European, Spanish and Catalan perspective. According to this general purpose, this work is justified by two global objectives that articulate both arguments and its formal structure. Firstly, it presents a new documentation which lights up some D’Ors hardly known positions and relations with intellectuals and politicians that are far from the lines of interpretation of many of the authors who have studied his life and work. In the second instance, this thesis tries to review some of the most important studies on his figure that have been directed implicitly or explicitly by the perspective of European fascism’s intellectual origins established several decades ago by Zeev Sternhell.

La tesi estudia una de les figures més rellevants del moviment de la Renaixença, per la quantitat i la intencionalitat programàtica de la feina feta durant quasi tres dècades. Es tracta de l'escriptor Francesc Pelai Briz i Fernández, nascut a Barcelona el 1839 i mort en aquesta mateixa ciutat el 1889, dos mesos abans de fer els cinquanta anys. Autor polifacètic (poeta per damunt de tot, però també narrador, novelálista, dramaturg, traductor, folklorista i editor de textos) i prolífic (prop de cinquanta obres publicades en volum i dos centenars de poesies i treballs de prosa dispersos en publicacions, sense comptar la nombrosa obra que deixà inèdita), aquesta tesi s'acara amb voluntat descriptiva i interpretativa a les dues dimensions principals de Briz: d'una banda, a la seva dimensió de creador literari, i de l'altra, a la seva dimensió d'activista cultural en el camp del catalanisme literari de l'època, una militància patriòtica que respon a un fort sentiment d'adhesió a la terra, però també a un ideari "nacionalista" en el terreny literàrio-cultural i també polític ben ambiciós i inèdit en l'època.
D'acord amb aquest plantejament, la tesi s'estructura en dues grans parts: en la primera es descriu la trajectòria de Francesc Pelai Briz en el camp de la creació literària (primera secció) i en el de l'activisme cultural catalanista (segona secció), i es tanca amb una tercera secció dedicada als darrers anys de la vida de l'escriptor i a la recepció i pervivència pòstumes de Briz i la seva obra. D'altra banda, la segona part de la tesi és un estudi, a manera de monografies, de les obres més directament lligades a la seva militància patriòtica: les publicacions periòdiques "Calendari Catalá" i "Lo Gay Saber" (primera secció); els reculls folklòrics "Cansons de la terra" i "Endevinalles populars Catalanas" (segona secció); i una darrera secció per a l'estudi de les edicions de textos medievals catalans. La tesi es clou amb unes conclusions sobre la significació literària i cultural del personatge, en les quals es destaca que fou la suma de passió literària i passió patriòtica allò que va fer possible que Briz es convertís, a partir de mitjan anys seixanta del XIX, en un dels homes més actius i sovint determinants de la Renaixença literària. Es tanca definitivament la tesi amb una secció d'apèndixs (relació completa de l'obra de l'autor; relació de les poesies enviades als Jocs Florals de Barcelona; i un breu apèndix amb documents de l'autor la majoria d'ells inèdits)i amb les fonts documentals i la bibliografia emprades per a l'elaboració de la tesi.
The thesis studies one of the figures more important of the movement of the Renaixença for the quantity and the intentionality of the work done during almost three decades. It treats of the writer Francesc Pelai Briz Fernández, been born in Barcelona in the 1839 and death in this same city the 1889, two months before doing the fifty years. Many-sided author (poet above all else, but also narrator, novelist, dramatist, translator, folklorist and publisher of texts) and prolific (near fifty works published in volume and two hundreds of poetries and works of prose disperseds in publications, without counting the numerous work that left not published), this thesis to look into to the two main dimensions of Briz: the one side, to his dimension of literary creator, and of the other, to his dimension of cultural activist in the field of the literary catalanism of the period, a patriotic militancy that answers to a strong feeling of adhesion to the land, but also to a "nationalist" ideology in literary and cultural (also politician) field very ambitious and new in the period. In accordance with this raising the thesis structures in two big parts: in the first describes the path of Francesc Pelai Briz in the ambit the literary creation (first section) and in the one of the cultural activism catalanista (second section), and closes with a third section devoted to the last years of the life of the writer and to the reception and survival posthumous of Briz and his work. On the other hand, the second part of the thesis is a study, to way of monographs, of the works more directly connected to his militancy patriotic: the periodic publications "Calendari Catalá" and "Lo Gay Saber" (first section); the folks collections "Cansons de la terra" and " Endevinalles populars Catalanas" (second section); and a last section for the study of the editions of Catalan mediaeval texts. The thesis closes with some conclusions on the meaning literary and cultural of the writer, in which highlights that it was the sum of literary passion and patriotic passion what did possible that Briz converted, from about de middle of years sixty of the nineteenth century, in one of the most active men and often determinants of the Renaixença literary. It closes definitively the thesis with a section of appendices (complete relation of the work of the author; relation of the poetries sent to the Floral Games of Barcelona; and a brief appendix with documents of the author the majority of them unknow until today) with the documentary sources and the bibliography employed for the elaboration of the thesis.

Este estudio tiene por objetivo fundamentar el análisis y la interpretación de la "construcción" y de la trayectoria discursiva, histórica e ideológica del catalanismo o nacionalismo catalán, a partir de la crítica al paradigma existente basado en la dicotomía entre los conceptos de nación y nacionalismo: el étnico-cultural y el cívico-político.
A lo largo de este estudio se ha fijado como cuestión central la crítica al paradigma que define que no hay compatibilidad entre nacionalismo cultural y nacionalismo político, sino que hay una dicotomía irreducible entre ellos. Sin embargo, se puede afirmar que en el caso del nacionalismo catalán, su nacionalismo es tanto cultural como político, pues la apelación a una pretendida realidad objetiva y precedente - la nación cultural - como su fundamento y su contenido efectivo - no es incompatible con el carácter voluntarista y proyectivo de su nacionalismo político, con la voluntad política de alcanzar una mayor autonomía para Cataluña.

This thesis describes history of Catalan nationalism and analyzes the motives that lead to separatist tendencies in Catalonia. It also focuses on the impact of devolution and separation on Catalonia and Spain. Catalans are a historic nation with their own language and traditions. Since the establishment of the Kingdom of Spain they have sought a greater autonomy within pluralistic Spain until now. In the history, they experienced numerous efforts of assimilation and suppression, mostly during the dictatorship of General Franco. But the Catalans defended their uniqueness and during the transition to democracy and with the new Constitution of 1978, they gained considerable portion of autonomy. In the history, Catalans did not demand independence, they wanted to be part of the federal Spain. However, due to the economic crisis and the rejection of the greater autonomy, Catalan nationalism converted to separatism.

Aquesta tesi doctoral es centra en l’estudi del pensament de Pompeu Gener, partint especialment de dos centres principals d’interès: les seves concepcions sobre la qüestió nacional, de tarannà regeneracionista, i les seves tesis intel·lectualistes. Pompeu Gener és un dels grans oblidats en el panorama intel·lectual català de finals de segle XIX i principis del XX. Molt ben relacionat amb els cercles intel·lectuals i científics francesos i amb els ambients artístics finiseculars, introductor a Catalunya i Espanya dels corrents de pensament positivistes i vitalistes, la seva contribució a la gestació del modernisme –sobretot a través de la seva influència com a divulgador i transmissor d’idees- és inequívoca. Tanmateix, la seva imatge ha romàs associada a la bohèmia i a la disbauxa artística del tombant de segle, sent descartada a priori qualsevol valoració del seu pensament. Partint de la constatació d’aquest descrèdit, a la primera part de la tesi s’ha traçat una biografia intel·lectual de Pompeu Gener, realitzant una aproximació al seu pensament, relacionant-lo amb els diferents corrents teòrics i estètics de finals del segle XIX, i valorant de forma plausible la seva importància relativa a través de l’anàlisi de les seves interaccions amb la intel·lectualitat del moment. La segona part de la tesi es centra en l’estudi de les propostes de Pompeu Gener al voltant de la qüestió nacional, situant-les en el context d’una codificació nacionalista elaborada amb especial força a partir de les darreries del segle XIX i en la qual l’intel·lectual hi juga un paper important a través de les formulacions regeneracionistes. En els seus textos descobrim un catalanisme connectat amb les teories evolucionistes i vitalistes -desvinculat doncs d’una legitimació metafísica o contractual de la nació-, però també l’espectre de les idees racistes i etnicistes. Per tal de valorar la representativitat i repercussió de la proposta catalanista de Pompeu Gener, s’han relacionat les seves tesis amb les diferents influències teòriques que amalgama el seu pensament, amb les herències recollides de la cultura política federalista i, des d’una perspectiva comparada, amb les codificacions nacionalistes finiseculars, tant les de signe catalanista com les espanyolistes. Finalment, la tercera part es centra en l’estudi de les propostes intel·lectualistes de l’autor, a partir de les quals pretén construir la possibilitat teòrica d’una societat dominada pel pensament, la ciència i l’art, en oposició a les inèrcies plutocràtiques de la societat capitalista. L’intel·lectualisme de Pompeu Gener connecta amb un cert elitisme positivista i amb una certa estètica romàntica del geni que travessa el segle XIX en oposició a la incipient societat de masses; però, sobretot, connecta amb una lectura aristocratitzant del superhome nietzschià. L’anàlisi d’aquestes tesis s’emmarca en l’objectiu de traçar una panoràmica de les relacions de la intel·lectualitat amb el poder, amb les implícites tensions internes –en una intel·lectualitat que es comença a identificar incipientment com a tal- entre una voluntat emancipadora i l’albirament de les possibilitats d’obtenir prebendes. A Catalunya, aquestes tensions s’expressen sobretot a partir del tombant de segle, quan l’avantguarda modernista pren una determinació regeneracionista que en darrera instància la porta a la possibilitat sempre hipotètica d’encapçalar un moviment de desvetllament col·lectiu amb ingredients clarament nacionalistes. Aquestes potencialitats però, es veuen reduïdes amb el progressiu creixement del catalanisme conservador i amb el tomb que suposa l’hegemonia noucentista a partir de 1906: el triomf d’un model ja clarament caracteritzat per la subjecció ideològica de l’intel·lectual a una maquinària de poder i la integració del regeneracionisme intel·lectualista en una codificació nacionalista de paràmetres inequívocament burgesos i d’ordre.

Grâce à la présence et à l'instrumentalisation de la Mare de Déu, l'abbaye et le massif de Montserrat sont devenus, au fil des siècles, un symbole religieux et un bastion du christianisme, puis les gardiens des traditions, de la culture et de l'identité catalanes. Le mythe fondateur religieux, lié à la Vierge de Montserrat, est associé au mythe fondateur de la Catalogne, lié au comte de Barcelone Guifré le Velu, de sorte que religion et identité nationale sont étroitement imbriquées dès la fin du Moyen Âge. Beaucoup d'autres légendes sont élaborées à cette époque, mais la relation entre les Catalans et la Mare de Déu de Montserrat prend une orientation particulière et s'exerce dans un cadre à part.L'universalité de la pensée mythique permet une instrumentalisation politico-religieuse de l'image mariale tout au long de l'histoire de la Catalogne, jusqu'à aujourd'hui. Le XIXe siècle marque une étape majeure dans l'instrumentalisation de la Moreneta et sa liaison avec le sentiment identitaire. Le massif de Montserrat devient le symbole de la patrie catalane et la Vierge de Montserrat se transforme en Vierge de la Patrie. Le régime franquiste signifie une rupture profonde. La Moreneta, dans un premier temps, protège l'action de suppléance intellectuelle et culturelle accomplie par les Bénédictins de Montserrat, puis l'engagement politique devient total. Avec l'arrivée de la démocratie, la Catalogne se réapproprie son passé, et un nouveau rôle se dessine pour la Mare de Déu de Montserrat.

Aquest treball de tesi repassa la trajectòria intel·lectual d'Agustí Calvet, a partir de la seva obra periodística fins al 1936, així com també a través de la seva obra catalana de maduresa. La tesi recull les polèmiques ideològiques en què es veié implicat Gaziel amb companys de generació, així com també un seguit de memòries que repassen l'evolució històrica del país a la llum del tragí internacional fins a iniciada la segona meitat de s.XX. Gaziel manifestà la necessitat inqüestionable d'una articulació política, social i cultural hispànica que permetés la convivència de tots els pobles de la Península. Aquest tema polèmic fou un llast ideològic que arrossegà sempre Gaziel, una qüestió que ell mateix no acabà d'aclarir del tot, però que acumula i revela un seguit d'acurades reflexions que tenen un interès plenament actual
This thesis explores the intellectual trajectory of Agustí Calvet, based on his journalistic work until 1936, as well as through his Catalan work of maturity. This thesis gathers together the ideological controversies, into which Gaziel got himself involved against some of his colleagues from his generation, as well as a compendium of “memoires” that revise the historical evolution of the country at the light of the international hustle and bustle, up until the beginning of the second half of the 20th Century. Gaziel expressed the unquestionable necessity of an hispanic political, social and cultural articulation that would allow all the different peoples of the peninsula to co-exist. This controversial subject became an ideological burden that Gaziel carried for the rest of his life, a subject that he never quite fully solved, but that is collected and revealed through a set of very detailed reflections that carry, still, a very current interest

L’étude saisit comment les Catalans réfugiés en France ont pu maintenir, entre 1939 et 1977, une identité politique et culturelle forte, en dépit d’une position minoritaire au sein de l’exil républicain espagnol. Contribution à l’analyse des dynamiques identitaires des exils, la recherche repose sur l’exploitation de sources variées : françaises et catalanes, publiques, privées ou orales. Elle s’organise selon un plan chronologique en trois parties. La première s’attache aux héritages politiques et culturels d’une immigration assez cohérente pour poser les jalons d’une identité républicano-catalaniste auxquels les exilés de 1939 seront redevables. La seconde partie traite de la période 1939-1945, terrible en termes d’expériences et décisive dans la mise à l’épreuve d’une identité républicaine, elle relègue au second plan la singularité strictement catalane et relativise la portée du contentieux catalane-castillan. Le double traumatisme de la défaite et d’u11 accueil hostile marque pour longtemps les exilés et leur représentation de la France. La troisième partie examine comment, avec le retour à la paix et en dépit de la dissipation rapide des espoirs de retour victorieux au pays, l’exil populaire catalan, délesté de sa frange intellectuelle partie en Amérique ou revenue en Espagne, traverse l’épreuve du temps, engagé dans un processus complexe de recomposition identitaire sur fond d’intégration
The study focuses on how Catalan refugees in France managed to hold a strong political and cultural identity, between the years 1939 and 1977, despite their minority position within the Spanish republican exile. This research is based on the use of varied sources - French and Catalan, public and private, written or oral - aims to contribute to the analysis of the identical dynamics of the exiles. It gets organized according to a chronological plan in three parts. The first one is attached to the political and cultural inheritances of a previous and rather coherent immigration to show the way of a Catalan-republican identity in which the exiles of 1939 will be indebted. The second part deals with period 1939-1945, terrible in terms of experiences and decisive in the testing of a republican identity, it relegates in the background the strictly Catalan peculiarity and puts in perspective the impact of the Catalano-Castillan dispute. The double trauma of the defeat and the hostile reception marks for a long time the exilés and their representation of France. The third part examines how, with return in the peace and in spite of the squandering of the hopes of victorious return in the country, the Catalan popular exile, relieved of its intellectual fringe left for America or returned in Spain, crosses the test of time, launched in a complex process of identity reorganization on an integration background

En el marc de la Catalunya de mitjans segle XIX la recuperació de la universitat barcelonina permet, a l'emergent burgesia catalana, establir un programa de recuperació dels estudis superiors enfaixats per les normatives restrictives dels governs liberals, moderats i progressistes, que mantenen una orientació centralista de la instrucció pública, i de la resta d'instruments polítics. En aquesta conjuntura comença la labor docent del vilafranquí Francesc Xavier (ó Xavier) Llorens i Barba, que va guanyar primer la càtedra de l'Institut, i després la de Filosofia i la seva història a la Facultat de Filosofia. Llorens es mantingué sempre en l'estricta observància de la seva missió professional: formar el jovent universitari en els coneixements de la filosofia -sobretot l'escocesa del sentit comú-, però també en els aspectes ètics i morals, despertant el que per Llorens era el quid de la Filosofia, la consciència. Això queda emmarcat en el context universitari en què es mogué, detallant les principals lleis i reformes que afectaven la vida universitària catalana i espanyola, impulsades des dels governs durant els llargs anys de poder moderat.

Veiem també quines seran les persones, totes elles vinculades amb la Renaixença, que més tractarà el nostre filòsof: Manuel i Pau Milà i Fontanals, Joan Mañé i Flaquer, Marià Aguiló, Josep Maria Quadrado i Joaquim Roca i Cornet entre altres. Tots ells arrenglerats amb el moviment liberal conservador català, molt vinculat a l'Església catòlica, que intentaran, d'una banda, preservar la cultura tradicional relacionada amb la religió, però de l'altra, procurant que el catolicisme aconsegueixi una certa modernització per tal de facilitar la seva continuitat en una societat que basculava cada cop més cap al materialisme i, com a mínim, l'agnosticisme. Més endavant incloem una anàlisi general de la filosofia europea del segle XIX i precedents, cap a la concreció més precisa en el pensament divulgat per Llorens i Barba, a través de les diverses recopilacions d'apunts.

Els apunts de Llorens van ser objecte de polèmica anys després de la seva mort perquè es va dilatar molt la seva edició definitiva. Alguns acusaven la Universitat de tenir-los obstaculitzats perquè el corrent tomista dominant en aquesta institució des de finals del XIX no volia donar a conèixer l'admiració que el mestre sentia per Kant. El que aportem com a novetat són els apunts de Lluís Àlvarez, alumne de Llorens, on en els preliminars del curs parlava dels conceptes estat i nació, identificant aquest darrer amb l'existència d'una llengua pròpia, cosa que ja en 1855, en ple Bienni, podia donar arguments als intel·lectuals implicats amb el catalanisme cultural.

L'obra més destacada de Llorens en vida va ser el discurs inaugural del curs 1854-1855 a la Universitat de Barcelona, també, com veiem, en ple Bienni Progressista. És una obra densa, acadèmica, que pot tenir diverses lectures, en la qual Llorens condensà part del seu pensament que, d'altra banda, no deixà ampliat en cap més text. Es coneix un discurs sobre la figura del seu mestre (i mestre de tota la seva generació) Ramon Martí d'Eixalà, pronunciat a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, però que es troba desaparegut. En el discurs inaugural Llorens es refereix al desenvolupament de la filosofia en els pobles. Aquests haurien d'estar atents més al seu potencial intern que a les influències estrangeres, no fixar-se tant en les novetats vingudes de l'exterior i conrear el propi esforç.

Llorens, persona escoltada i respectada pels seus contemporanis, solament aspirava a influir en els deixebles. Dos dels seus deixebles més destacats, en l'àmbit espaial català i espanyol, van ser Josep Torras i Bages i Marcelino Menéndez Pelayo.

La these se propose d'etudier les differents courants qui, venus d'europe et surtout de paris, penetrent dans la peninsule iberique, creant un mouvement d'echange entre les deux capitales culturelles: barcelone et madrid. Les dates qui determinent la periode se justifient par leur signification historique ou culturelle: exposition internationale (1929) et guerre civile (1936). Plusieurs inedits (essai, correspondance) permettent de centrer le probleme selon les deux axes choisis: esthetique et ideologie. La reaction aux courants d'avant-garde determine pour la catalogne une prise de conscience proche du nationalisme et decide de l'attitude des milieux artistiques et litteraires, ce a quoi correspond la replique centralisante de la capitale. Les manifestations abordees sont a predominance litteraire (j. V. Foix, joan salvat-papasseit, jorge guillen, vicente aleixandre). Elles n'excluent pas, cependant, la prise en compte des revues d'art ou autres aspects de la creation d'ordre plastique ou musical: influence du cubisme, du surrealisme, et penetration problematique du dodecaphonisme. La recherche a ete menee selon une demarche plurielle associant depouillement de presse, approche textuelle ou analyse de l'oeuvre d'art. L'ensemble de ces etudes met en evidence que si barcelone joue bien le role de plaque tournante de toutes les avant-gardes, la confrontation aux esthetiques nouvelles entraine une prise de position au paln ideologique qui prepare l'eclosion du catalanisme
This thesis proposes us to study the various trends which (from europe and especially from paris) made their way into the iberian peninsula, thus generating a flow of exchanges between the two cultural capitals: barcelona and madrid. The dates which determine the period can be accounted for by their historical and cultural significants (universal exibition and civil war). Several unpublished works (essay, correspondance) made it possible to focus on the question in a perspective both aesthetic and ideological. In catalonia, the reaction to avant-garde trends aroused an awarness close to nationalism and determined the attitude of literary and artistic circles, a phenomenon echoed by the centralizing reaction of the capital. The events tackled here are predominantly literary. However, they do not preclude attention to artistic reviews or to other aspects of plastic or musical creation (such as influence of cubism or surrealism and the problematic penetration of serial music). The plural approach adopted in this research combines the perusal of the press, the critical study of text and the analysis of works of art. The resulting conclusions clearly show that, if barcelona did act as the core of all these avant-gardes, the confrontation with new aesthetics conditionned an ideological stand and heralded the dawn of catalanism

La tesi doctoral Josep Tarradellas (1899-1936). Dels orígens a la Guerra Civil aborda els anys de joventut i de formació política del qui va ser president de la Generalitat de Catalunya (1954-1980). El treball presenta com la progressió i experiència professional de Tarradellas, com a dependent de comerç, viatjant i petit empresari, va influir en la seva actuació política posterior. Situant les habilitats organitzatives apreses en els seus negocis com la base d’una política de gestió, planificació o pragmàtica. Apareixent, en aquest sentit, amb un perfil més propi dels self-made men nord-americans esdevinguts polítics que no pas amb el dels dirigents catalans i espanyols que li eren contemporanis. La tesi s’atura en el moment en que aquesta etapa de formació acaba en començar la Guerra Civil, quan Tarradellas esdevé una figura central del període i ja es pot considerar un polític ‘adult’. El treball també planteja com el testimoni del propi Tarradellas sobre el seu passat, en els anys 1977-1988, va configurar un relat de la seva etapa de formació, comunament acceptat per manca d’un estudi crític, que no es correspon amb l’esdevingut. En aquest sentit, la tesi planteja que aquesta alteració, lluny de ser fruit de la desmemòria, és el resultat de la recerca de la legitimitat com a President i la voluntat de lligar la seva figura amb la del president Francesc Macià (1931-1933) per aconseguir-la.
The thesis Josep Tarradellas (1899-1936). From Origins to the Civil War explores the youth of the President of the Generalitat de Catalunya (1954-1980) and the period of his political education. The research shows how the development and professional experience of Tarradellas, as a shop assistant, sales representative and business man, influenced his later political action. It argues that Tarradellas used the organizational skills learned in his job as the basis of his management, planning and pragmatic policies and appears in this respect, to share a profile more closely related to American businessmen that became politicians, than to his Catalan and Spanish political contemporaries. The thesis stops at the beginning of the Spanish Civil War, when the training of Tarradellas as a politician ends and when he becomes a central figure of the new period as an ‘adult’ politician. The work also argues that Tarradellas set up a false narrative on his youth, during the period 1977-1988, which has been commonly accepted. The thesis suggests that this alteration, far from being the result of forgetfulness, was done with the aim of searching for legitimization as a President in order to tie his image to that of President Francesc Macià (1931-1933).

L'objet de cette recherche est l'analyse du processus de production de l'identité nationale en Catalogne. Il s'agit de rendre compte du sens et des enjeux de la construction de la réalité nationale catalane. Nous avons, dans un premier temps, analyse le discours des partis détenant les positions de pouvoir les plus importantes en Catalogne qui reconnaissent la légitimité de l'état espagnol et donc l'appartenance de la Catalogne à l'Espagne. Nous avons ensuite mis en relation le discours de ces partis avec celui de partis sécessionnistes. L'analyse des discours politiques nationalistes catalans, nous a permis de reconstruire un espace de positions particulier que nous avons nommé "champ catalaniste". Celui-ci est compose de tous les groupes qui n'existent que par et pour le nationalisme, autrement dit certains partis politiques mais aussi des associations dont l'objectif est la défense de l'identité catalane. Nous avons, dans un deuxième temps mis en relation l'objectivation des propriétés catalanes comme éléments de l'identité ethnique catalane et la construction d'une identité nationale catalane. Pour ce faire, nous avons, à partir du concept d'habitus, analyse l'habitus national catalan, comme un habitus en train de se construire a l'instar de l'identité nationale catalane. Nous avons rendu compte du fait que l'identité nationale catalane se construit à travers l'appropriation du discours nationaliste par ceux qui sont reconnus comme "catalans" et par ceux qui sont reconnus comme "immigres". Les différentes formes d'appropriation du discours nationaliste donnent lieu à une représentation commune de l'identité catalane
The subject of the piece of research work is the analysis of the production process of the national identityt in Catalonia. The aim was to give an account of the meaning and stakes of the construction of the catalonian national reality. To begin with we analysed the thought and words of the parties holding the most powerful positions in Catalonia which adenowledge the spanish state's legitimacy, and this the belonging of Catalonia to Spain. Then we confronted the parties'speeches with the secessionists'. The analysis of the catalonian nationalist political speeches allowed us to reconstruct a field, which we named the "catalonianist field". It is made up of all the groups that exist both thoules to and for nothing but nationalism, that is to say some political parties is well as associations whose purpose is to stand up for the catalonian identity. The second part of this study is devoted to drawing links between the objectivization of catalanonian properties as elements of catalanonian ethnie identity on the one hand, and the construction of catalonian national identity on the other. To do so, and starting from the concept of "habitus" (defined by p. Bourdieu) we analysed the catalonian "habitus" in the process of being constructed, after the fashion of catalonian national identity. We accounted for fact that the catalonian national identity is being constructed througt the appropriation of the nationalist thought and words by those who we are adenowledged as "immigrans". The different ways of appropriating the nationalists' thought and words gave rise to a common representation of the catalonian identity

Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) fou un jurista d’una reconeguda trajectòria professional. Especialista en dret català, va ser director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya i va destacar per ser un precursor i ferm defensor de la unió de les nacions europees. Gairebé tan extensa, malgrat que força més desconeguda, és la seva tasca com a periodista i home de lletres. Fill de la Renaixença, Maspons i Anglasell va ser conscient ja de ben jove del pes de la premsa i del seu poder a l’hora de difondre les excel·lències de la cultura catalana i la seva capacitat de conscienciació nacional. Influït per l’activitat literària del seu pare, el notari Francesc Maspons i Labrós, i d’altres membres de la seva família com Maria Maspons i Labrós –més coneguda com Maria de Bell-lloc- i Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell va endegar un seguit de publicacions encaminades a comentar la vida política i cultural del país. El seu nom va ser un habitual dintre de les principals revistes de caire catalanista del primer terç del segle XX, just abans de l’ensulsiada que va suposar la Guerra Civil. Durant aquest període de temps va col·laborar activament amb publicacions de tota mena com Catalunya, un bisetmanari d’elevades pretensions intel·lectuals i literàries; La mainada, una revista infantil que buscava la catalanització de la infantesa i on Maspons publicava sota el pseudònim de Blai Einer, i Fòrum, redactada pels estudiants de dret de la facultat de Barcelona durant la dictadura franquista. Però la seva gran aportació al món del periodisme de principis del segle XX fou la creació de tres destacades revistes: Empori, Claris i Clarisme, cadascuna d’elles especialitzada en aspectes molt significatius de la societat catalana. Director de totes tres, Empori (1907-1908) va ser un mensual d’una rellevant categoria intel·lectual; Claris (tres etapes: 1932, 1933 i 1936) esdevingué una tribuna des d’on va comentar i analitzar tot el procés estatutari de 1932 i les seves derivades, i Clarisme (1933-1934) naixé com un setmanari cultural pensat per donar una oportunitat a joves escriptors i periodistes que volguessin obrir-se camí en el món de les lletres. A banda del seu periodisme intencional encaminat a dignificar la llengua i la cultura catalana i a reivindicar la seva personalitat nacional pròpia; Maspons i Anglasell participà de nombroses i variades iniciatives que el convertiren al llarg de la seva extensa vida en una figura força reconeguda i popular. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Unió Jurídica Catalana, el Centre Excursionista de Catalunya, la Federació Catalano-balear de Turisme, la cooperativa impulsora de la Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, l’Associació Internacional per l'Estudi dels Drets de les Minories de l’Haia i la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; fou sotspresident de Congrés de minories nacionals de la Societat de Nacions, candidat del Partit Nacionalista Català i un dels primers defensors de la catalanitat de Cristòfor Colom, entre moltes altres empreses.
Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) fue un jurista de una reconocida trayectoria profesional. Especialista en derecho catalán, fue director de la Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya y destacó por ser un precursor y firme defensor de la unión de las naciones europeas. Casi tan extensa, a pesar de que bastante menos conocida, es su tarea como periodista y hombre de letras. Hijo de la Renaixença, Maspons i Anglasell fue consciente ya desde muy joven del peso de la prensa y de su poder a la hora de difundir las excelencias de la cultura catalana y su capacidad de concienciación nacional. Influido por la actividad literaria de su padre, el notario Francesc Maspons i Labrós, y otros miembros de su familia como Maria Maspons i Labrós –más conocida como Maria de Bell-lloch- y Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell emprendió una serie de publicaciones encaminadas a comentar la vida política y cultural del país. Su nombre fue un habitual dentro de las principales revistas de cariz catalanista del primer tercio del siglo XX, justo antes del desastre que supuso la Guerra Civil. Durante este periodo, colaboró activamente con publicaciones de todo tipo como Catalunya, un bisemanario de elevadas pretensiones intelectuales y literarias; La mainada, una revista infantil que buscaba la catalanización de los más pequeños y donde Maspons publicaba bajo el pseudónimo de Blai Einer, y Fòrum, redactada por los estudiantes de derecho de la facultad de Barcelona durante la dictadura franquista. Pero su gran aportación en el mundo del periodismo de principios del siglo XX fue la creación de tres destacadas revistas: Empori, Claris y Clarisme, cada una de ellas especializada en aspectos muy significativos de la sociedad catalana. Director de las tres, Empori (1907-1908) fue un mensual de una relevante categoría intelectual; Claris (tres etapas: 1932, 1933 y 1936) aconteció una tribuna desde donde comentó y analizó todo el proceso estatutario de 1932 y sus derivadas, y Clarisme (1933-1934), nacido como un semanario cultural pensado para dar una oportunidad a jóvenes escritores y periodistas que quisieran abrirse camino en el mundo de las letras. Además de su periodismo intencional encaminado a dignificar la lengua y la cultura catalana y a reivindicar su personalidad nacional propia; Maspons i Anglasell participó de numerosas y variadas iniciativas que lo convirtieron a lo largo de su extensa vida en una figura bastante reconocida y popular. Presidió la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Unió Jurídica Catalana, el Centre Excursionista de Catalunya, la Federació Catalano-balear de Turisme, la cooperativa impulsora de la Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, la Asociación Internacional por el Estudio de los Derechos de las Minorías de la Haya y la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; fue vicepresidente de Congreso de minorías nacionales de la Sociedad de Naciones, candidato del Partit Nacionalista Català y uno de los primeros defensores de la catalanidad de Cristóbal Colón, entre otras muchas empresas.
Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) was a jurist of recognized professional. Catalan law specialist, was director of the Oficina d'Estudis Juridics of the Mancomunitat of Catalonia and stood out as a pioneer and strong supporter of the union of European nations. Almost as large, though far less known is his work as a journalist and man of letters. Son of the Renaissance, Maspons i Anglasell was aware from an early age and weight of the press and its power in spreading the virtues of the Catalan culture and national awareness capability. Influenced by the literary activity of his father, the notary Francesc Maspons i Labrós, and other family members as Maria Maspons i Labros -better known as Maria de Bell- lloch- and Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell launched a series of publications aimed at discussing the political and cultural life of the country. His name was a regular in leading journals in Catalan complexion of the early twentieth century, just before the disaster that led to the Civil War. During this period, he actively collaborated with publications of all kinds as Catalunya, a biweekly high intellectual and literary pretensions; La Mainada, a children's magazine that sought Catalanization of the smallest and where Maspons published under the pseudonym Blai Einer, and Fòrum, written by law students of the faculty of Barcelona during the Franco dictatorship. But his great contribution to the world of journalism of the early twentieth century was the creation of three leading journals: Empori, Claris and Clarisme, each specialized in a very significant aspects of Catalan society. Director of the three, Empori (1907-1908) was a month of relevant intellectual category; Claris (three stages: 1932, 1933 and 1936) came a platform from which he commented and analyzed the entire statutory process of 1932 and its derivatives, and Clarisme (1933-1934), born as a cultural weekly intended to give an opportunity to young writers and journalists who wanted to break into the world of letters. In addition of intentional aims to dignify the Catalan language and culture and to assert their own national identity; Maspons i Anglasell participated in numerous and varied initiatives that made him throughout his long life in a fairly recognized and popular figure. He chaired the Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, the Unió Jurídica Catalana, the Centre Excursionista de Catalunya, the Federació Catalano-balear de Turisme, the driving cooperative of the Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, the International Association for the Study of the Rights Minority Hague and the Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; he was vice president of Congress of national minorities of the League of Nations, candidate of Partit Nacionalista Català and one of the first defenders of the Catalan identity of Christopher Columbus, among other initiatives.

Dans le Roussillon contemporain, les identités catalane, française et européenne se mêlent et s’entremêlent, marquant leurs empreintes sur un même territoire et dans la vie ordinaire de la population locale. L’émergence de la religiosité musulmane au sein d’une société civile structurée autour d’une identité régionale, s’illustre comme catalyseur d’un débat interne aux État-nations européens. L’Europe est redéfinie par les interactions à l’échelle locale où les musulmans font l’expérience d’une acculturation catalane encore indécise. À travers l’articulation des méthodes qualitatives (ethnographie) et quantitatives (questionnaire), cette enquête inédite fournit un matériau empirique abondant, dessinant un portrait relativement exhaustif des musulmans de Catalogne française dont l’identité s’avère être d’une formidable complexité. Échappant à toute réification, le phénomène identitaire est ici conçu comme une fluence appréhendée à l’aide d’une modélisation systémique des rapports entre islamité et catalanité
In contemporary Roussillon, Catalan, French and European identities crisscross and intermingle, marking their footprints on the same territory and in the ordinary life of the local population. The emergence of Muslim religiosity within a society structured around a regional identity, catalyses internal debates among European nation-states. Europe is redefined by local interactions whereby Muslims experience a still undecided Catalan acculturation. Through the articulation of qualitative (ethnography) and quantitative (questionnaire) methods, this new study provides abundant empirical material, drawing a fairly comprehensive portrait of Muslims in French Catalonia whose identity proves to be extraordinarily complex. Beyond any reification, the phenomenon of identity is here conceived as a flow, which is apprehended through a system modeling of the relationship between Islamity and Catalanity
En el Rosselló contemporània, les identitats català, francès i europeu es barregen i s’entrellacen, marcant les seves empremtes en mateix territori i en la vida quotidiana de la població local. El sorgiment de la religiositat musulmana en una societat estructurada entorn d'una identitat regional, s’illustra com un catalitzador per al debat intern als Estats-nació europeus. Europa s’ha redefinit per les interaccions a nivell local on els musulmans estan experimentant aculturació català encara no està decidit. A través de l’articulació dels mètodes qualitatius (etnografia) i quantitatius (qüestionari), aquest nou estudi proporciona una abundant material empíric, formant una imatge relativament completa dels musulmans de Catalunya francesa, la identitat resulta ser de gran complexitat. Més enllà de qualsevol essencialització, el fenomen de la identitat és concebuda com una flux aprehendido per mitjà d’un model sistèmic de la relació entre la islàmitat i la catalanitat

La present tesi doctoral estudia la biografia del metge i dirigent catalanista Bartomeu Robert Yarzábal.
Figura destacada de la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX, el doctor Robert va ser considerat com un dels metges més prestigiosos de la seva època i com un excel·lent professor universitari. Cal destacar, també, el seu paper com a renovador de les infrastructures hospitalaries i docents catalanes.
Tanmateix, si per alguna raó ha passat a la posteritat el doctor Robert, és gràcies a la seva transcendental activitat política. Erigit en un convençut partidari de la regeneració política després del desastre del 98, el doctor Robert es nomenat alcalde de Barcelona l'any 1899. El seu pas per l'alcaldia serà breu, però la seva lluita contra el caciquisme i la seva obra en favor de la depuració del cens electoral el convertiran en una figura política molt respectada.
L'any 1901, Robert, que ja s'ha convertit en un símbol del catalanisme polític, serà elegit primer president de la Lliga Regionalista, partit polític fundat aquell any i que ha estat considerat com la primera formació política moderna i catalanista en la història política catalana.
Elegit diputat a Corts el maig de 1901 en representació d'aquest partit, el doctor Robert farà sentir la veu del catalanisme polític en el Congrés dels Diputats de Madrid.
La seva mort, esdevinguda l'abril de 1902, es convertirà en una multitudinària manifestació de dol popular, i posarà de manifest que Robert havia estat un dels metges i una de les figures polítiques més estimades del seu temps.
La presente tesis doctoral estudia la biografía del médico y dirigente catalanista Bartolomé Robert Yarzábal.
Figura destacada de la Cataluña de finales del siglo XIX y principios del XX, el doctor Robert fué considerado cómo uno de los médicos más prestigiosos de su época y cómo un excelente profesor universitario. Cabe destacar, también, su papel como renovador de las infraestructuras hospitalarias y docentes catalanas.
Sin embargo, si por alguna razón ha pasado a la posteridad el doctor Robert, es por su transcendental actividad política. Erigido en un firme partidario de la regeneración política tras el desastre del 98, el doctor Robert es nombrado alcalde de Barcelona en 1899. Su paso por la alcaldía será breve, pero su lucha contra el caciquismo y su obra en favor de la depuración del censo electoral le convertiran en una figura política muy respetada.
En 1901, Robert, que ya se ha convertido en un símbolo del catalanismo político, será elegido primer presidente de la Liga Regionalista, partido político fundado aquel año y que ha sido considerado cómo la primera formación política moderna y catalanista en la historia política catalana.
Elegido diputado a Cortes en mayo de 1901 en representación de éste partido, el doctor Robert hará sentir la voz del catalanismo político en el Congreso de los Diputados de Madrid.
Su muerte, acaecida en abril de 1902, se convertirá en una multitudinaria manifestación de duelo popular, y pondrá de manifiesto que Robert había sido uno de los médicos y una de las figuras políticas más queridas de su tiempo.

O presente trabalho tem por finalidade a identificação e análise dos elementos estéticos que compõem os discursos e as práticas do independentismo catalão, a partir da resolução do Tribunal Constitucional contra o Estatut de autonomia de Catalunya, em junho de 2010. A pesquisa foi realizada através do aprofundamento e aplicação de conceitos básicos da antropologia, do reconhecimento de acontecimentos históricos e historiográficos relacionados com o novo movimento e, finalmente, da observação e estudo do objeto de pesquisa in situ, no decorrer dos atos performativos e comunicativos dos atores principais do processo. As imagens são reconhecidas como um elemento fundamental desse processo que, através das novas tecnologias e estratégias de comunicação, contribuem para a construção de uma realidade a ser consumida pelo público-alvo.

Thesis (M.A.)--University of Wisconsin--Madison, 1987.
Typescript. eContent provider-neutral record in process. Description based on print version record. Includes bibliographical references (leaves 128-134).