Academic literature on the topic 'Catedral de Girona'

Los restos de una brillante sustancia metálica parecida al oro en el ajedrez medieval de cristal de roca en la Catedral de Ourense y en el sello de Emessindis en la Catedral de Girona se publican aquí por primera vez, descubrimientos inesperados que abren nuevas vías para investigar la propiedad de tales objetos interculturales en Iberia, sobre todo por gobernantes femeninos, durante la plena Edad Media.

[ca] L’article proposa un replantejament del paper de les terres gironines en la cultura trobadoresca, centrat sobretot en les circumstàncies de la possible etapa inicial de l’activitat de Cerverí (el moment en què es va convertir en Cerverí de Girona), la interpretació del sentit de la ruta de la seva Recepta de xarob i, finalment, la reconstrucció d’un cercle poètic entorn de la catedral de Girona. Per a tots aquests aspectes, combina l’anàlisi literària amb les dades històriques, tot recollint informació dispersa i inèdita sobre els personatges rellevants. En resulten exemples evidents de la implicació de la noblesa amb la cultura trobadoresca i de la manera com la lírica dels trobadors reflecteix les xarxes familiars i polítiques, i així complementa la visió que tradicionalment s’ha tingut de les relacions entre la noblesa i la reialesa en moments de conflicte.

Des de 1554 a 1835 la práctica musical s'institucionalitzà a la diòcesi de Girona en 26 parroquies, sis monestirs, tres col•legiates i dos santuaris, que comptaren amb organista permanent, en total 37 esglésies, a mes de la catedral. El titular del càrrec, a més de tocar l'instrument, havia de compondré peces noves i d'ensenyar música gratuïtament. En set localitats, a més, existí el càrrec de mestre de capella. Se sostenien amb fundacions, que resultaren empobrides per la desamortització de 1835. El nombre d'organistes, no obstant, va créixer encara entre els anys 1875 i 1936. La baixa del nombre de sacerdots després de 1939, causà una dràstica disminució de la música eclesiàstica, tot i que una devaluació de la funció musical ja es pot constatar en la política del bisbat des de principis del segle XX. En l'article es documenten les fundacions i 391 organistes i mestres de capella de la diòcesi, entre 1554 i 1987, a partir de l'Arxiu Diocesà de Girona.

En el presente trabajo abordamos el estudio de un camafeo romano de considerable calidad y tamaño (6,2 × 4,8 cm), en sardónice tricolor tallado en tres estratos, con la representación de Júpiter entronizado y que se encuentra reutilizado en la Cruz de las Cofradías en el tesoro de la catedral de Girona. Proponemos la datación en los siglos III-IV d. C. de la pieza a partir de su estudio estilístico e iconográfico y, por otro lado, abordamos su contextualización como ornamentum en la cruz gótica gerundense, analizando las circunstancias en las que se engarzó en ella.

La Catedral de Barcelona es uno de los hitos del barrio gótico de la ciudad, especialmente por su fachada, un monumento en el paisaje. Sin embargo, se trata de una fachada neogótica construida en un contexto de expansión del medievalismo en distintos sectores de la sociedad, materializado en la arquitectura por el neogótico; además, el contexto de celebración de la Exposición Universal en la ciudad, en el año de 1888, fomentó el mecenazgo arquitectónico en Barcelona. La nueva fachada, creada bajo concurso promovido por el banquero Manuel Girona, sustituía el muro del siglo XV, construido frente a la imposibilidad de ejecución del proyecto original por cuestiones económicas. Aunque la temática de la reconstrucción de la fachada sea bastante explorada por la historiografía, buscaremos tratar específicamente el ámbito temporal, de las permanencias y rupturas. Discutiremos las particularidades y aproximaciones estéticas, materiales e ideológicas entre la fachada gótica original, proyectada por el maestro Carlí en el siglo XV, que jamás llegó a ser construida, y el proyecto realmente efectuado en el siglo XIX, llevado a cabo por José Oriol Mestres. Analizaremos la relación entre el gótico y el neogótico en aquel edificio, entre la Edad Media y su recreación contemporánea; consideraremos las nuevas posibilidades constructivas del ochocientos aplicadas a aquella significativa intervención y problematizaremos sus intenciones sobre la Catedral en cuanto herencia histórica y memoria plausible de manipulaciones.

Existeix en la biblioteca del Centre Borja deis jésuites de sant Cugat del Vallès un manuscrit musical de grans proporcions, amb gairebé un centenar d'obres musicals, d'uns 25 autors diferents —a part d'alguns anonims—, pertanyents tots, mes o menys, al période compres entre 1670 i 1733: la primera data és merament aproximativa i fa referencia a les obres de Josep Hinojosa o Ynojosa\ probablement l'autor mes antic de tota aquesta llista; la segona data fa referencia a l'obra de Jaume Caselles i que és la data mes retardada de totes. El volum tot ell és factici, és a dir, aplega materials i quaderns de diversa procedencia, encara que bona part de les obres son treballs d'oposicions a mestre de capella, algunes amb les anotacions i correccions dels examinadors. Com a nota important, des del punt de vista historie, son, d'una part, el dictamen o comentan tècnic del mestre Francesc Valls a unes obres d'oposicions de Francesc Andreu al magisteri de la Seu valenciana Tany 1728 i, de l'altra, dues "Formas de examen" per a les oposicions: la primera a la catedral de Girona del 1688 a on hi oposaven Miquel Ambiela, Francesc Fia, Gabriel Argany, Gabriel Mas i Francesc Valls; la segona, a Santa Maria del Mar de Barcelona de l'any 1699, amb els aspirants: Joan Bamat, Tomàs Martin, Lluis Serra, Joan Calvo, Salvador Laverni i Felip ... (no n'hem pogut desxifrar el cognom). En les dues relacions hi ha també les qualificacions del tribunal

Aquesta tesi doctoral presenta una edició crítica de la documentació notarial generada a l’entorn de Santa Maria la Seu de Girona entre 1101 i 1144, la qual es conserva als arxius de la catedral i del seminari. Completa l’obra un estudi històric inèdit sobre l’evolució de la Seu i les actuacions que en ella feren, entre 1094 i 1144, els bisbes Bernat Umbert, Ramon, i Berenguer Dalmau.
Esta tesis doctoral presenta una edición crítica de la documentación notarial generada alrededor de Santa Maria de la Seu de Girona entre 1101 y 1144, la qual se conserva en los archivos de la catedral y del seminario. Completa la obra un estudio histórico inédito sobre la evolución de la Sede y las actuaciones que en ella hicieron, entre 1094 y 1144, los obispos Bernat Umbert, Ramon, y Berenguer Dalmau.
A critical edition of the notarial documentation generated around Santa Maria de la Seu de Girona from 1101 to 1144, which is preserved in the archives of the cathedral and the seminary has been presented in this thesis. This work is completed by an unpublished historical study about the evolution of la Seu de Girona and the actions that the bishops Umbert Bernat, Ramon, and Berenguer Dalmau made in it, from 1094 to 1144.

Estudi de la capella de música de la catedral de Girona, les places de què constava (mestre de capella, organista, quatre escolans de cor, quatre violins, dues violes, un contrabaix, quatre instrumentistes de vent fusta, dues trompes, dos contralts, dos tenors i quatre xantres), les pautes de funcionament, les actuacions, els músics que hi treballaren (un total de cent cinquanta, amb personatges de renom com: Francesc Juncà, Antoni Guiu, Jaume Joan Lleys, Josep Barba...) i els instruments propietats del capítol (quatre orgues, un manacord, un contrabaix...).
Durant el període estudiat es comprova el funcionament a ple rendiment de de la capella durant els primers anys del segle XIX, i els declivi de les activitats musicals que començarà a partir de l'any 1821 (Trienni Liberal), continuant amb les desamortitzacions de Mendizábal.
Es realitza un inventari dels manuscrits musicals dels membres de la capella, i l'anàlisi i l'edició crítica de quatre obres instrumentals: "Quatro sonatas" per a forte piano de Miquel Albert; "Sinfonía obligada de órgano" d'Antoni Guiu; "Tema con variciones para el violoncelo" de Jaume Joan Lleys, "Variaciones para piano, flauta y fagote obligados" d'Antoni Guiu. A partir de l'anàlisi musical d'aquestes obres es comprova l'evolució musical des dels models del classicisme vienès cap els del primer romanticisme.
A study of the music chapel in the cathedral of Girona, its places (choirmaster, four child chorister, organist, four violins, two violists, a contrabass, four wood winds musicians, two horns, two contraltos, two tenors, and four chanters), the regulation ordinance, public functions, the musicians who worked (a hundred fifty musicians with some prestige ones like Francesc Juncà, Antoni Guiu, Jaume Joan Lleys, Josep Barba...) and its instruments (four pipe organs, a clavichord, a contrabass,...).
Throughout the studied time we verify the high efficience of the chapel at the beggining of the nineteenth century, and the reduction of musical activities began during 1821 (Trienni Liberal), with the Mendizábal disentail.
The thesis contains a musical manuscript catalogue from the members of the chapel, and musical analysis and a critical edition of four instrumental works: "Quatro sonatas" for a forte piano by Miquel Albert; "Sinfonía obligada de órgano" by Antoni Guiu; "Tema con variciones para el violoncelo" by Jaume Joan Lleys, "Variaciones para piano, flauta y fagote obligados" by Antoni Guiu.
In consequence of this analysis we verify a musical evolution from the classical style to the early romanticism.

La lletra és una realitat quotidiana en la nostra vida i s'associa a la cultura en qualsevol de les seves expressions. De l'estudi de la lletra, és a dir, des de la seva morfologia estructural fins al missatge comunicatiu que expressa se'n pot extreure molta informació: la lletra actua de mirall i projecta el context històric que l'acull, és portadora de missatges per ella mateixa, per la seva forma i estructura i pel valor comunicatiu que transmet. La present investigació respon a una voluntat d'analitzar la lletra per entendre els diferents aspectes que la configuren i també plantejar enfocaments d'estudi transversals amb altres disciplines que ens apropen a aquest univers de la lletra que pot resultar tant suggeridor com habitual però no per això exempt d'anàlisi i d'investigació. Des de la disciplina de la comunicació visual, el disseny gràfic, la lletra es considera com a projecte gràfic. És protagonista de l'estructura textual i de la configuració del missatge el qual presenta una dimensió simbòlica que pot reforçar el sentit textual que transcriu la lletra i també matisar-lo, ampliar-lo i desenvolupar-lo, tal com demostrarem al llarg d'aquest estudi. En definitiva, alguns dels aspectes que proposem com a punt de partida per a l'anàlisi de la lletra son, entre altres, la lletra entesa com a projecte, les lletres escrites versus les lletres dissenyades, l'entorn digital i les eines de generació tipogràfica, etc. Aquest model l'aplicarem en el cas d'estudi que presenta aquesta recerca centrada en les lletres del Tapís de la Creació de la Catedral de Girona. El coneixement obtingut pot ser extrapolable i aplicable també a altres obres. Incidir en un estudi a fons de les diferents i coordinades dimensions del signe lingüístic és un dels objectius de la investigació doctoral que s'ha portat a terme. S'inicia, aquest estudi, des del seu fonament morfològic i estructural, passant pels fonaments sintàctics fins a l'estudi pragmàtic que adquireix la lletra, a més a més de tenir present el seu protagonisme en els actes concrets i específics que implica la comunicació.
Letters are a fact in our everyday lives and are related to culture in any of its various expressions. From the study of letters, it is to say, from their structural morphology to the communicative message that they express, we can get extremely rich information: letters mirror the historical context that bears them, they are message holders by themselves because of their form and structure and because of the communicative value that they transmit. The present research responds to a will to analyse letters in order to understand the different aspects that shape them, as well as to propose cross-sectional study approaches with other disciplines that lead us to their universe, which may turn out as suggestive as common but not, because of the last, exempt of analysis and inquiry. From the point of view of the discipline that studies visual communication, Graphic Design, letters are considered graphic projects. They are the protagonists of the textual structure and of the configuration of the message, which introduces us to a symbolic dimension, where the textual meaning of the transcription is reinforced as well as nurtured, expanded and developed, as we will demonstrate in this study. In short, some of the aspects that we propose as a starting point for the analysis of letters are, among others, letters understood as projects, the written document versus the designed letter, the digital environment and the typographic generation tools, etc. This mode of action will be applied in the study case subject of this research centred on the embroidered inscriptions of the Tapís de la Creació (The Creation Tapestry) of the Cathedral of Girona. The knowledge obtained can be extrapolated and applied to other works as to emphasize the need of a profound study on the different and coordinated dimensions of the linguistic sign is one of the objectives of the doctoral research that we have carried out. This inquiry begins with the morphological and structural scaffolding of letters, moving on from the syntactic foundations to the pragmatic study that they require, without forgetting their prominence in the concrete and specific acts that communication implies.

El Brodat de la Creació de la Catedral de Girona és una obra cabdal del romànic de reconegut mèrit històric, artístic i cultural. A la vegada és un referent identitari de Catalunya i un motiu d’orgull entre els gironins, que l’han sabut conservar des que va ser redescobert, entre parracs, en el decurs dels anys setanta del segle XIX. El motiu de retrobament es degué a motius diversos, que rauen entre els plantejaments epistemològics de l’arqueologia medieval, fins postures més pragmàtiques properes a l’aplicació de patrons per a les indústries artístiques, el col·leccionisme o les modes. Des d’aquesta data, el Brodat s’ha sotmès a cinc intervencions de restauració. Cadascuna respon a uns postulats científics concrets, que han afectat al teixit des del punt de vista físic però també en la interpretació que li ha atorgat la recerca historiogràfica. La primera intervenció va ser l’any 1876. Es desconeixen els motius ni en què va consistir. Aquest fet clau va detonar reaccions immediates a través de publicacions que van tenir com a objectiu donar a conèixer una obra insòlita medieval, alhora que es van començar a plantejar dubtes sobre l’origen, la cronologia i la iconografia. Un cop reconegut el valor arqueològic de l’obra, es va començar a exhibir. L’Exposició Universal de Barcelona (1888), la Històrico-europea de Madrid (1892) i la d’Art Antic de Barcelona (1902) van servir per divulgar la peça, El 1907 es va tornar a restaurar, fruit de les remodelacions de l’espai que el custodiava, les Sales Capitulars de la Catedral de Girona. El motiu va ser la incorporació d’alguns fragments que s’havien trobat dispersos a la catedral, però també va respondre a l’expectació que la peça va crear en l’exposició de 1902, tant pel se valor de teixit històric, com per respondre a les necessitats de definició dels elements simbòlics de la identitat catalana. El Brodat de la Creació va començar a adquirir a partir d’aquestes dates connotacions patrimonials, encara que en aquests anys incipients de definició de la cultura catalana va ser apreciat només per erudits com Josep Gudiol Cunill primer, i per Joaquim Folch i Torres després. Tots dos investigadors, interessats pels teixits medievals, van atorgar al Brodat un lloc mereixedor en la història de l’art romànic català. Els plantejaments i la sensibilitat d’aquesta primera historiografia del romànic nacional es veuran reflectits en la tercera actuació de l’any 1952, que va seguir un criteri arqueològic atenent el valor històric del teixit. Uns anys abans, entre els anys 1936-1939, la Generalitat de Catalunya va traslladar-lo a París durant la campanya de salvament i exhibició d’obres representatives de l’art català dels segles X al XV, on va restar fins l’any 1939 quan el govern franquista el va retornar al seu lloc d’origen. A França el Brodat va gaudir de merescut reconeixement internacional. El 1976 es va restaurar de nou, en motiu de la transformació de l’espai museístic del Tresor de la Catedral. La prioritat museogràfics va condicionar la intervenció, agressiva i il·lusionista. La imatge del Crist en Majestat del centre del brodat, totalment reconstruïda, ha estat la imatge més reproduïda del Brodat, base de recerques i de màrqueting. Finalment, el brodat s’ha sotmès a una darrera intervenció, patrocinada pel programa Romànic Obert del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Fundació La Caixa. La intervenció, mediàtica, i amb auxili de recerques amb mètodes científics sofisticats un comitè d’experts i per un equip de restauradors de prestigi ha plantejat noves hipòtesis sobre el brodat, cada cop més visitat i cada cop més reconegut, amb els pros i contres que això suposa.
The Creation embroidery of the Gerona Cathedral is a universal work of romanesque art of great merit in the history of medieval tissues. At the same time it has also become reference for the identity of Catalonia and a reason of pride for the inhabitants of Gerona, city that keeps it and that has conserved it meritoriously since it was found among old rags at the end of 19th century. The reason for its rediscovery and immediate restoration responds to several conditions such as the search for parameters of scientific analysis by medieval archeology, alongside with the advances in the study of decorative arts and collecting. Since then, the artwork piece has been subjected to five restoration interventions. Each of them responds to a philosophy of intervention and several epistemological postulates that have affected not only the constituent material of the work but also the interpretation that has been given by the historiography of art. The first intervention, that took place in the year 1876, corresponds to the beginnings of revaluation of Romanesque art and historical fabrics. The second one, in 1907, parallels the definition of Catalan art and in particulary the Romanesque style from an identity point of view. The third and fourth, from 1952 and 1975 respectively, respond to purely museographic criteria. The last one, completed in 2011, followed museographic, political and social criteria. In order to interpret the restoration operation as a social and interdisciplinary endeavour is essencial to understand the meaning of this embroidery as a significant cultural asset of Catalan Romanesque Art.

S'estudia els precedents de l'actual edifici de la Catedral de Girona prenent com a guia bàsica les restes físiques detectades en el sector, combinant-les amb nombroses notícies procedents de la documentació escrita i la consideració de paral·lels. Un apartat historiogràfic posa de relleu les diferents opinions sobre la història de la Catedral i dels seus edificis d'ençà del segle XVII. El conjunt d'època romana consistia en la plaça religiosa del fòrum de la ciutat. Com que els segles de l'Antiguitat Tardana i Alta Edat Mitjana no deixaren rastre físic identificable, el següent conjunt arquitectònic estudiat és el de la catedral del segle XI (iniciada vers 1010), detallada en cadascuna de les seves parts així com en els seus aspectes generals (implantació, tècnica constructiva, decoració). Finalment, l'estudi del conjunt claustral (configuració i funcions) permet aclarir determinats aspectes de la història institucional del capítol de la Catedral.
The precedent buildings on the area of the present Cathedral of Girona are studied considering in fisrt place the archaeological data, complemented with a large use of documentary sources and comparisons. A historiographical section presents the several opinions on the history and precedent buildings of the Cathedral produced from 17th century on. The roman ensemble consisted in the religious area of the roman forum of the city. As the Late Antiquity and High Middle Ages have not clearly left physical data, the following ensemble to be studied is the 11th century cathedral church (building started ca. 1010), which is detailed in every part as well as in its general aspects (layout, building technique, decoration). Finally, a study of the cloister buildings and fuctions allows some precisions on the institutional history of Girona Cathedral Chapter.

L'objectiu d'aquesta tesi és estudiar el funcionament real de la servitud catalana medieval. Per això s'estudien els homenatges i els cobraments dels mals usos rebuts i aplicats per l'Almoina del Pa de la Seu de Girona sobre els seus remences al llarg dels segles XIV i XV i, més concretament, entre 1331 i 1458. Aquestes dates han estat determinades per la documentació generada per l'esmentada institució benèfica. El primer llibre de comptes conservat és de l'any 1331. En aquests llibres de comptes els pabordes encarregats de gestionar l'Almoina hi consignaven tots els seus ingressos i totes les despeses. La data final també ha estat fixada per la documentació, perquè a partir d'aquest moment deixem de trobar constància escrita del pagament dels mals usos i de la prestació d'homenatges.
La importància dels mals usos, és a dir, aquells pagaments que gravaven als serfs pel fet de ser-ho, a la Catalunya de la baixa edat mitjana és una qüestió fora de discussió. Bona part dels historiadors -Hinojosa, Vicens Vives, Freedman, etc.- atribueixen als mals usos, als homenatges i a la seva continuada exigència els dos alçaments remences contra les senyories feudals a partir de l'any 1462. Segons aquestes hipòtesis, la lluita per suprimir els mals usos i aconseguir la llibertat individual és la raó de les guerres remences de finals del segle XV. Com és sabut van quedar resoltes amb la Sentència Arbitral de Guadalupe, dictada pel rei Ferran II, que va suprimir definitivament la servitud de les terres catalanes.
Malgrat la importància que els historiadors han concedit a l'existència dels mals usos i, sobretot, a la manca de llibertat dels remences, no hi ha estudis sistemàtics sobre la seva aplicació a la pràctica. Per això, l'objectiu d'aquesta tesi és estudiar tots els mals usos i tots els homenatges aplicats i rebuts per una sola senyoria -l'Almoina del Pa de la Seu de Girona-, els remences de la qual van participar activament en ambdues guerres i que és representativa, sense cap mena de dubte, del que succeïa en la diòcesi gironina. A més a més, cal assenyalar que l'estudi comprèn un període de temps que inclou circumstàncies tan cabdals com la pesta negra i la resta de catàstrofes del segle XIV i el segle XV fins a la primera guerra remença.
Com és sabut, els remences catalans estaven sotmesos a sis mals usos: la redempció de persones (mitjançant la qual aconseguien la seva llibertat), les firmes d'espoli forçades (que havien de pagar quan es casaven en determinades circumstàncies), la intèstia i l'eixòrquia (que gravaven la mort intestada i sense descendents), l'àrsia (que penalitzava la crema accidental del mas o la masada) i la cugúcia (exigida a les dones considerades adúlteres). Els remences confirmaven la seva dependència d'una senyoria en els corresponents homenatges o reconeixements de domini que havien de prestar quan n'eren requerits.
Aquesta tesi consta de deu capítols a més d'una introducció (o primer capítol) i d'unes conclusions. El segon capítol és dedicat a la descripció de les fonts utilitzades, entre les que destaquen els llibres de comptes dels pabordes, i on queda prou palesa la importància del fet d'haver pogut disposar d'una excepcional font seriada, a més a més de pergamins. El tercer correspon a l'estudi de la institució tractada, que tenia terres a les actuals comarques del Gironès, La Selva, l'Alt i el Baix Empordà i el Pla de l'Estany. En el quart capítol hi analitzo els problemes generats a l'hora d' intentar conèixer el nombre de persones que eren pròpies de l'Almoina i saber de quins masos provenien.
A continuació segueixen els quatre capítols que constitueixen el cos central de la tesi. Al seu torn, la seva anàlisi va ocasionar l'elaboració dels tres darrers. En el capítol cinquè s'estudien tots els homenatges rebuts per l'Almoina entre els anys 1300 i 1457, tant els que figuren en els manuals de comptes com els conservats en pergamí. En total, tenim documentats 1258 dels homenatges o reconeixements de domini rebuts per la institució. El capítol següent és dedicat a l'estudi de les firmes d'espoli forçades i als 424 cobraments fets per l'Almoina per aquest concepte, entre els anys 1331 i 1452. En els capítols setè i vuitè, s'analitzen els mals usos que gravaven les sortides del domini, tant les voluntàries com les involuntàries. El resultat obtingut és que entre 1331 i 1458, la institució va concedir la llibertat a 557 persones bona part de les quals van tornar a adscriure's de nou a una altra senyoria. El nombre d'aquests sortides contrasta amb el cobrament per part de l'Almoina, entre aquestes mateixes dates, de només 105 intèsties i eixòrquies; dit d'una altra manera, fins l'any 1445 va ingressar diners en concepte de 23 intèsties, fins el 1458 per 68 eixòrquies i fins el 1406 per 14 intèsties i/o eixòrquies. Els capítols 9 i 10 tracten del significat i les limitacions que comportaven els mals usos, com a trets definitoris de la pertinença a la servitud, sobre les persones que hi estaven sotmeses. Finalment, el darrer capítol analitza el compliment de la sentència dictada pel rei Alfons el Magnànim l'any 1457 en la que suspenia la servitud al Principat de Catalunya. Queda fora de dubte que pocs anys abans de la primera guerra remença els homenatges i els mals usos havien deixat d'aplicar-se.
The aim of ths thesis is to study the real functioning of the mediaeval Catalan servitude. To accomplish this purpose, the servile homages and the bad customs' payments received and applied by the Almoina of the Cathedral of Girona from his remences (servile persons) are studied in depth. Theses homages had place along XIV and XV centuries and, more precisely, among 1331 and 1458, dates fixed by the documentation generated by that charitable institution, as the first account book preserved is from 1331. In these accounts books the Almoina's provosts consigned all its incomes and all its expenses. The final date has also been fixed by the documentation, because from that year on we don't have any more written evidences of bad customs' payments and of homages.
The importance of the bad customs -that is to say, those payments that the remences had to pay just because they were serfs- in the mediaeval Catalonia is a question out of argument. Most historians - such as Hinojosa, Vicens Vives, Freedman, etc.- attribute to the bad customs, to the servile homage and to its continued demand both remença uprisings against the feudal lordships from 1462 on. According to these hypotheses, the fight to suppress the bad customs and to achieve the individual freedom is the reason of the remença wars at the end of the 15th century. How it is well known, the Sentència Arbitral de Guadalupe, pronounced by the king Ferran II, suppressed definitively the servitude in Catalonia.
In spite of the importance that historians have granted to the bad customs and, especially, to the lack of freedom of the remences, there are not studies about its real application. That's why it was so important to study -not theoretically but with real data- all the bad customs and all the servile homages applied and received by one only lordship: the Almoina of the Cathedral of Girona, whose remences participated actively in both wars and that is representative, with no doubt, of what happened in the diocese of Gerona. Besides, it is necessary to point out that the study includes a period of time that contains circumstances such important as the Black Death and the rest of 14th and 15th centuries' catastrophes until the first remença war.
How it is known, the Catalan remences were subjected to six bad customs: the redemption of persons (through which they achieved their personal freedom), the firma d'espoli forçada (payment in return for the lord's guarantee of nuptial agreements over dowry and marriage portion), the intèstia (the lord's right to a substantial part of the movables left by a peasant householder who died intestate), the eixòrquia (a levy in the event of death without direct legitimate heirs), the àrsia (a fine resulting from the deliberate or accidental burning of a peasant's house or other property) and the cugúcia (the confiscation of a portion of a peasant's property by reason of his wife's adultery). The remences confirmed their lordship' dependence in a servile homage or dominium recognitionis that they had to do when were required.
This thesis is organized in ten chapters, an introduction (or first chapter) and the conclusions. The second chapter is devoted to the description of the sources used, among those highlight the annual accounts books of the provosts besides the parchments. The third chapter studies the Almoina institution, which had properties in the current regions of Gironès, Selva, Alt and Baix Empordà and Pla de l'Estany. In the fourth chapter, data problems are analyzed; problems that came when trying to know the exact amount of people, or the exact number of persons bounded to the Almoina and from which manses they came.
The next four chapters constitute the main part of the thesis. In turn, its analysis brought the need of writing the three last ones. In the fifth chapter I study all the servile homages received by the Almoina between 1300 and 1457, those that appear in the account books as well as the ones preserved in parchment. In total, we have data of 1258 homages or dominium recognitionis received by the institution. The following chapter is devoted to the study of the firmes d'espoli forçades and to the 424 payments collected by the Almoina by this concept, between 1331 and 1452. In the seventh and eighth chapters , I analyze the bad customs required to the exits of the lordship, the volunteers as well as the involuntary ones. The obtained result is that among 1331 and 1458, the institution granted the freedom to 557 persons; surprisingly, most of them bounded again to another lordship. The amount of these exits contrasts with the payment to the same lordship during these same dates, for only 105 intèsties and eixòrquies. In other words, until 1445 the provost charged by 23 intèsties, until 1458 by 68 eixòrquies and until 1406 by 14 intèsties and/or eixòrquies Chapters 9 and 10 are about the meaning and the limitations that entailed the bad customs, as features of the belonging to the servitude, over the persons who were bounded to a lordship. Finally, the last chapter analyzes the fulfillment of the sentence dictated by the king Alfons el Magnànim in 1457, where suspended the servitude in Catalonia. There is no doubt that few years before the first remença war the servile homages and the bad customs were not required any more.

The Canon's Loggia of Valencia's Cathedral, also known as Llotgeta dels Canonges, Obra Nova u Obra Nueva del Cabildo, is one of the first pieces of valencian architecture of the renaissance. Overlapped to the gothic ambulatory of the Cathedral between the Apostles' Door and the seventeenth bridge that connects it with Helpless Virgin basilica, makes up a new façade, with a curve outline that, hiding the first chevet chapels close by that named Door, changed radically the architectonic appreciation of the chevet of this magnificent building. Drawn by the carpenter master Gaspar Gregori and the stonemason master Miguel Porcar, who, inspired Serlio's treatise of architecture, translated in that time in Spain (Venice, 1537; Toledo, 1552), carry out a whole recently introduced in that moment renaissance language in our country, its construction is attributed to the stonemason master Miguel Porcar, heir of gothic tradition of the most renowned local builders and aware, without any doubt, of the stereotomy secrets and the medieval construction techniques. 1566 is the commonly attributed date for the construction of these galleries, but in fact, as we will see throughout this thesis, the works were started by Porcar three years befote, in 1563, the same year that Wijngaerde did his famous drawings about valencian sights, in which is still possible to appreciate the gothic outline of the chevet. The purpose of this thesis is to disclose the manner and the mysteries of this construction, and the keys of its insertion into the original gothic construction, highlighting its architectonic manners, its composition and constructive arrangement, its stonework and its evolution throughout the time. In that way it has been done a thorough and detailed analysis of the Logia and the fraction in wich it affects to the Cathedral from a constructive mental view, trying to translate into drawn images what the readings of the building itself, of the treatises and graphic documents offer us, with the objective of settling some hypothesis supported by the logic and the constructive reason of the whole architecture and, in particular, of the added construction, and become to clear and specific conclusions about how, who, when, why and for what this piece of architecture of Valencia's Cathedral was made.
La Logia de los Canónigos de la Catedral de Valencia, también conocida como Llotgeta dels Canonges, Obra Nova u Obra Nueva del Cabildo, es una de las primeras piezas de la arquitectura renacentista valenciana. Antepuesta a la girola gótica de la Catedral entre la Puerta de los Apóstoles y el pasadizo seiscentista que la comunica con la Basílica de la Virgen de los Desamparados, constituye una nueva fachada, de trazado curvo, que, ocultando las primeras capillas absidales junto a dicha Puerta, transformó radicalmente la configuración arquitectónica de la cabecera de este magno edificio. Trazada por el maestro carpintero Gaspar Gregori y por el maestro cantero Miguel Porcar, quienes, inspirados en el tratado de arquitectura de Serlio, traducido por aquellas fechas en España (Venecia, 1537; Toledo, 1552), desarrollan todo un lenguaje renacentista de reciente implantación en nuestro país, su construcción se debe al maestro cantero Miguel Porcar, heredero de la tradición gótica de los más afamados constructores locales y buen y experto conocedor, sin duda, de los secretos de la estereotomía y las técnicas constructivas medievales. La fecha comúnmente aceptada sobre su construcción es la de 1566, pero en realidad, como se verá a lo largo de este trabajo, fue Porcar quien inició la obra tres años antes, en 1563, el mismo año en que Wijngaerde realizara su famoso dibujo sobre las vistas valencianas, en el que puede apreciarse con claridad la traza gótica de la girola, El propósito de esta tesis es desvelar la formulación de esta obra, los misterios de su construcción y las claves de su inserción en la obra gótica original, poniendo de relieve su formalización arquitectónica, su composición y disposición constructiva, sus fábricas y su evolución a través del tiempo. Para ello se ha realizado un exhaustivo y pormenorizado análisis de la Logia y la parte en que ésta afecta a la Catedral desde una perspectiva constructiva, intentando traducir en imágenes dibujadas lo que las lecturas del propio edificio, de los tratados y de los documentos gráficos y escritos nos ofrecen, con la finalidad de establecer unas hipótesis sustentadas por la lógica y la razón constructiva de la arquitectura del conjunto y, en particular, de la obra añadida, y llegar a unas conclusiones claras y precisas acerca de cómo, quién, cuándo, por qué y para qué se hizo este trozo de arquitectura de la Catedral de Valencia.
La Logia del Canonges de la Catedral de València, coneguda també com Llotgeta dels Canonges, Obra Nova u Obra Nueva del Cabildo, es una de les primeres peces de la arquitectura del renaixement valencià. Anteposada a la girola gótica de la Catedral entre la Porta dels Apòstols i el passadís del segle dèsset que la comunica amb la Basílica de la Verge dels Desamparats, constitueix una nova façana, de traçat curvilini, que, amagant les primeres capelles absidals junt a dita Porta, va transformar radicalment la configuració arquitectónica de la capçalera d'aquest magnífic edifici. Traçada pel mestre fuster Gaspar Gregori i pel mestre picapedrer Miguel Porcar, quins, inspirats en el tractat d'arquitectura de Serlio, traduit per aquelles dates en Espanya (Venecia, 1537; Toledo, 1552), desenvolupen tot un llenguatge renaixentista de recent implantació en el nostre país, la seua construcció es deguda al mestre pidrapiquer Miguel Porcar, hereu de la tradició gótica dels més afamats constructors locals i bon i expert coneixedor, sense cap duote, dels secrets de la estereotomía i les tècniques constructives medievals. La data comúnment acceptada de la seua construcció es la de 1566, però en realitat, com vorem al llarg d'aquest treball, va ser Porcar qui va començar l'obra tres anys abans, en 1563, el mateix any que Wijngaerde realitzara el seu famós dibuix de les vistes valencianes, on es pot vore amb claritat la traça gótica de la girola. El propòsit d'aquesta tesi es desvelar la formulació d'aquesta obra, els misteris de la seua construcció i les claus de la seua inserció en l'obra gótica original, posant de relleu la seua formalització arquitectónica, la seua composició i disposició constructiva, les seues fàbriques i la seua evolució en el temps. Per a obtenir-ho s'ha fet un exhaustiu i detallat anàlisi de la Logia i la part en que aquesta afecta a la Catedral des d'una perspectiva constructiva, intentant traduir en imatges dibuixades allò que les lectures del propi edifici, dels tractats i els documents gràfics i escrits ens ofereixen, amb la finalitat d'establir unes hipótesis sustentades per la lògica i la raó constructiva de l'arquitectura del conjunt i, particularment, de l'obra afegida, i arribar a unes conclusions clares i precises sobre com, qui, quan, per què y per a què es va fer aquest tros d'arquitectura de la Catedral de València.
Blasco García, V. (2016). La construcción de la "Obra Nova" de la Catedral de Valencia. Un ejercicio de impostación y transformaciones renacentistas en torno a la girola gótica [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/76165
TESIS