Academic literature on the topic 'Conca de l''

The lily is considered one of the highest value cutting flowers as well as is popular to the majority. Bulbs are often imported from the Netherland with an expensive price. Thus, it is difficult to sell commercial lily flowers in the domestic market and international trade. This study focused on mass producing the source of somatic embryos with a high regeneration ability used for the lily micropropagation. Internodes were cultured on MS medium and supplemented with 0.1 mg/l BA and 0.5 mg/l NAA to induce callus, while embryogenic cells reached the highest value at 98.2% before such embryogenic callus was then multiplied on the same media within 5 weeks. The suitable media for somatic embryos regeneration was MS medium supplemented with 0.5 mg/l BA and 0.25 mg/l NAA which after 5 weeks of culture gave us a shoot number of 3.7 shoots/clusters, a shoot height of 87.3 mm, a leaf diameter of 7.7 mm. Multiple shoots regenerated from embryogenic cells were then used as materials for micropropagation. Results showed that the highest data for multiple shoot multiplication was reached in the bioreactor culture system with the maximum number of shoot height (100.25 mm), shoot number (7.1 shoot/cluster) and fresh weight of shoots (1470.94 mg/cluster). The suitable medium for rooting was MS medium supplemented with 0.5 mg/l NAA.

Anthracnose symptoms were observed on soybean (Glycine max (L.) Merr.) cv. Yale in Illinois in September 1996. Lower stems were girdled by lesions that contained black fungal stroma. Colletotrichum coccodes (Wallr.) S. J. Hughes was isolated from surface-sterilized portions of diseased stems incubated on potato dextrose agar (PDA). Cultures produced abundant black sclerotia and acervuli with setae. Acervuli produced straight and fusiform conidia (15 to 23 × 3 to 4 μm) in honey-colored masses. Ovate or long clavate appressoria were formed on slide microcultures. Pathogenicity tests were carried out in the greenhouse on soybean plants, cvs. Panda and Pony at the V4 growth stage, by (i) spraying a conidial suspension (2 ×106 conidia per ml) on seedlings and (ii) placing a mycelial PDA plug above the first two nodes of the stem, previously wounded with a sterile needle. Plain sterile water and plugs without mycelia were used as controls. Six plants per cultivar and per treatment were used. Plants were covered with polyethylene bags for 3 days. Anthracnose symptoms gradually appeared near maturity and plants senesced prematurely with both inoculation methods. Averaged over both cultivars, 100 and 50% of the plants showed symptoms when inoculated with a conidial suspension and mycelial plugs, respectively. Control plants did not have any symptoms. C. coccodes was consistently reisolated from stems, leaves, petioles, and pod peduncles with symptoms, and was not reisolated from noninoculated plants. Seeds collected from plants inoculated with either method showed infection rates up to 14 and 8% on cvs. Panda and Pony, respectively, while seeds collected from control plants showed 0% infection rate. The most common pathogen associated with soybean anthracnose is C. truncatum (Schwein.) Andrus and W. D. Moore, but other species have been reported to cause anthracnose. C. coccodes was reported on soybean in Italy (1). This pathogen has a wide host range and causes serious damage, mostly on solanaceous crops. This is the first report of the presence of the pathogen on soybean in the United States. Reference: (1) G. Conca et al. Petria 4:193, 1994.

L’11 maggio 2011 si è spento a Milano, all’età di 91 anni, Cesare Conci, lasciando un vuoto incolmabile nel Museo di Storia Naturale di Milano (MSNM) che egli diresse con passione per diciassette anni e in tutti coloro che ebbero la fortuna di conoscerlo e di apprezzarlo per le sue doti umane.

Morosini PP, Taccaliti A, Arnaldi G, Simonella G, Petrelli MD, Mancini V, Montironi R, Scarpelli M. Diamanti L, Mantero F. Enhanced expression of transforming growth factor β1 in rat thyroid hyperplasia is thyrotropin induced and time dependent. Eur J Endocrinol 1996:134:373–8. ISSN 0804–4643 Forty-three 8-week-old male Wistar rats were studied to evaluate temporal changes of transforming growth factor β1 TGF-β1) mRNA levels in thyroid tissue during pharmacologically induced goiter. Four rats were treated with purified bovine thyrotropin (TSH; Ambinon, 2 mU/day sc) for 7 days before being sacrificed. Thirty-one were treated with propylthiouracil (PTU), added to their drinking water at a concentration of 0.2 g%, and subsequently were sacrificed as follows: five after 1 week PTU-1): five after 2 weeks PTU-2): five after 4 weeks PTU-4): five after 8 weeks PTU-8): five after 12 weeks (PTU-12). In six rats, after 12 weeks of treatment, PTU was withdrawn for 2 months and subsequently started again in three rats which were sacrificed after 2 weeks (PTU-R); the remaining three rats were sacrificed without any further treatment (PTU-R control). Eight rats (control rats) were never treated and served as controls. After sacrifice, blood was drawn for determination of total thyroxine and the thyroid was excised and subdivided into two lobes. Northern analysis for TGF-β1 was performed in one lobe, while histological and immunohistochemical studies were performed in the other lobe. Gene expression of TGF-β1 was induced in TSH- and PTU-treated rats. In TSH-treated rats TGF-β1 gene expression was less detectable than in PTU-treated rats, where it became evident after 2 weeks and remained through weeks 4–8. Gene expression of TGF-β1 was also seen in PTU-R rats, but not in the control and in the PTU-R control. Immunohistochemical analysis showed a different presence and location for the TGF-β1 protein, which appears to be dependent on the time of exposure to mitogenic stimulus. In conclusion, TGF-β1 is produced in response to both a direct (TSH by itself) and indirect (TSH induced by PTU-induced hypothyroidism) cellular proliferative stimulus and is not linked to an adaptative phenomenon secondary to hypothyroidism. The immunohistochemical location of TGF-β1 within the thyrocytes is influenced by mitogen exposure time. A TGF-β1 immunohistochemical evaluation may be important to define exposure time and activity of goitrogenic stimuli. Pierpaolo Morosini, Clinica di Endocrinologia, c/o Ospedale Regionale, Via Conca, 60100 Torrette Ancona, Italy

Laevistrombus canarium, also known as dog conch, is a marine gastropod mollusk widely distributed in the Indo-Pacific region. It is an economically crucial species; however, its population has been declining due to overfishing and overexploitation. In this study, the suitable salinity for juvenile L. canarium was between 20 and 35‰. Diatoms and biological detritus by using flow-water from the fish pool were the most favorable diets for newly metamorphosed and 10 mm juveniles. In the polyculture experiment, L. canarium was cultured with whiteleg shrimp, tilapia, small abalone, purple sea urchin, and collector urchin. Better growth was found in all co-culture groups except with whiteleg shrimp. We also found that the polyculture system with or without substrates significantly affected the growth of juveniles. Additionally, we observed that water temperature was the most crucial factor for growth and survival; a water temperature of less than 10 °C might cause the death of L. canarium. We have proposed a novel polyculture and water-flow method for mass production of L. canarium and evaluated the feasibility and benefits of polyculture with other species. The findings from this work reveal the potentiality of L. canarium in integrated multitrophic aquaculture (IMTA) and its implication for aquaculture and resource restoration.

Aquesta tesi doctoral té com a objectiu principal la caracterització taxonòmica, paleoecològica, paleobiogeogràfica i biostratigràfica dels caròfits de l’Eocè superior-Oligocè inferior de la Conca de l’Ebre. La flora de caròfits de l’Eocè superior-Oligocè inferior del marge est de la Conca de l’Ebre està constituïda per Sphaerochara labellata, Chara aff. antennata, C. artesica n. sp., C. rhenana, C.microcera, Psilochara aff. acuta, Lamprothamnium sp., Gyrogona caelata, Nodosochara jorbae, Lychnothamnus longus, L. stockmansii, L. grambastii, L. vectensis, L. pinguis (=L. major), Nitellopsis (Tectochara) merianii, Harrisichara lineata, H. vasiformis-tuberculata i H. tuberculata. En totes es caracteritza el polimorfisme intraespecífic a parti d’un estudi biomètric dels girogonits. Des d’un punt de vista taxonòmic se sinonimitzen, a partir de les poblacions tipus, dues espècies clau en biostratigrafia del límit Eocè-Oligocè europeu, Lychnothamnus pinguis i L. major. L’anàlisi paleoecològica de les associacions de caròfits de l’Eocè superior al sector NE de la conca de l’Ebre ha permés determinar que espècies clau per la biostratigrafia del límit Eocè-Oligocè presenten clares limitacions paleoecològiques. Així, Harrisichara vasiformis-tuberculata creixeria només en ambients salabrosos i soms pròxims a la costa, Harrisichara lineata es relaciona amb llacs soms d’aigua dolça i Harrisichara tuberculata abunda, però no és exclusiva, de llacs perennes i profunds d’aigua dolça. Altres espècies com Sphaerochara labellata, Lychnothamnus stockmansii, L. pinguis (=L. major) i Chara microcera es troben en llacs permanents. En conclusió, la presència o absència d’aquestes espècies, i per tant, de les biozones homònimes en una determinada conca europea depèn del tipus de fàcies i del paleoambient associat mes que no d’esdeveniments evolutius. Altres espècies com Lychnothamnus vectensis, Nodosochara jorbae, Lychnothamnus longus o Chara artesica n. sp., en canvi, no presenten cap limitació ecològica important dins el context dels sistemes aquàtics continentals. L’anàlisi paleobiogeogràfica de la caroflora de l’Eocè superior-Oligocè inferior d’Europa permet identificar una polaritat latitudinal en la distribució i abundància de les espècies. No obstant, partint de les espècies comunes a totes les conques europees es defineix una bioprovíncia europea per l’Eocè superior-Oligocè inferior la qual es pot caracteritzar a partir dels llinatges Harrisichara vasiformis-H. tuberculata i Lychnothamnus stockmansii-L. major així com de les espècies Nitellopsis (T.) merianii i Chara microcera. Les variacions regionals d’aquesta flora responen a factors climàtics locals i a factors ecològics lligats a la dinàmica de cada conca. La distribució biogeogràfica de determinades espècies, com Sphaerochara labellata o L. pinguis ha mostrat que l’us d’aquestes especies en biostratigrafia està condicionada per factors paleogeogràfics. L’anàlisi de la biogeografia històrica del llinatges evolutius Lychnothamnus stockmansii-L. major i Nitellopsis(Tectochara)merianii-N. obtusa suggereix que les espècies de caràcies fòssils seguien diferents patrons de dispersió en funció de la disposició dels seus gametangis (dioica vs. monoica). És clar que les espècies monoiques com Lychnothamnus stockmansii-L. major, amb velocitats d’expansió geològicament instantànies, són idònies alhora de correlacionar biostratigraficament conques allunyades. Des d’un punt de vista biostratigràfic, les associacions de caròfits han permès precisar l’atribució biostratigràfica de les unitats litostratigràfiques estudiades. S’ha proposat una biozonació de carofits per la conca de l’Ebre a partir d’espècies ecològicament euritípiques. Aquesta biozonació s’ha correlacionat amb la biozonació local de vertebrats i s’ha calibrat amb la magnetostratigrafia definida a l’est de la conca per Barberà et al. (2001) i Costa et al. (2010, 2011). La nova proposta permet caracteritzar el límit Eocè-Oligocè dins la biozona de Lychnothamnus vectensis. A més, s’ha revisat la biozonació europea avui dia en us. La calibració dels límits de les biozones europees amb l’escala del temps absolut mitjançant la magnetostratigrafia ha permès, per primera vegada, precisar la durada temporal de les biozones de caròfits del límit Eocè-Oligocè.

Els resultats que es presenten en aquesta tesi estan centrats bàsicament en l'estudi de la biodiversitat de les diatomees epilítiques presents en els rius de la conca de l'Ebre i en la seva aplicació com a indicadores de l'estat ecològic de les masses d'aigua. Durant els mesos d'estiu del 2005 i 2006 es va realitzar el mostreig de la flora de diatomees epilítiques en un total de 197 i 211 estacions, respectivament, pertanyents a la Xarxa de Control de l'Estat de les Masses d'Aigües Superficials (CEMAS) de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE). Aquests mostrejos van ser impulsats per la CHE amb l'objectiu d'establir xarxes de control biològic, basades en bioindicadors del fitobentos per tal de conèixer l'estat ecològic de les aigües fluvials d'acord amb el que estableix la Directiva Marc de l'Aigua (DMA). La recollida de les mostres, el seu tractament químic i, la quantificació de les espècies per localitat, s'han basat en les normatives estandarditzades europees CEN/TC 230 EN 13946:2003, norma prEN 14407: 2004 i, en els protocols de la CHE per l'avaluació de la qualitat biològica en rius mitjançant diatomees. L'examen de les mostres recollides ha permès la identificació de 499 tàxons, repartits en 91 gèneres, dels quals 492 han estat a nivell específic o infra-específic. Dels tàxons identificats, 361 estan representats en 751 fotografies realitzades al microscopi òptic, agrupats en 25 làmines. Com a particularitats de la flora s'esmenta d'una banda la presència de 7 espècies al•lòctones segons les consideracions principalment de Coste & Ector 2000 Achnanthidium catenatum, A. druartii, Diadesmis confervacea, Didymosphenia geminata, Gomphoneis minuta, Navicula kotschyi y Reimeria uniseriata) i per l'altre, la presència en algunes localitats de diverses formes teratològiques que podrien indicar condicions adverses del medi (estrès químic o contaminació), encara que en alguns casos podrien ser originades simplement per causes naturals. Com a resultat de la determinació de l’estat ecològic de les masses d’aigua s'ha comprovat l'aplicació i funcionament òptim dels índexs de diatomees (Index de Pol•lució Específica IPS, Index Biològic de Diatomees IBD i Index Europeu CEE), sent l'IPS l'índex més convenient per la bioindicació de l'aigua a la conca de l'Ebre. No obstant, aquests índexs no reflecteixen prou bé les diferències entre algunes ecoregions de la conca de l'Ebre, com ara les capçaleres calcàries. Tenint en compte els resultats obtinguts amb l'IPS, la proporció de localitats estudiades que complirien amb la DMA en aquests 2 anys d'estudi són bastant similars, seria del <62% pel 2005 i del <64% pel 2006. Els resultats de l'índex de Shannon & Weaver indiquen que la diversitat i la riquesa específica s'ajusta a un model relacionat amb la qualitat del medi. Les correlacions d'aquests paràmetres respecte a variables ambientals (pH, conductivitat, clorurs, amoni, fosfats, nitrats, TSS, oxigen dissolt, altitud de la localitat, corrent, amplada i fondària del riu) i els resultats dels índexs de diatomees (IPS, IBD i CEE) mostren que la diversitat de les comunitats de diatomees en les localitats estudiades augmenta quan empitjora l'estat ecològic, seguint un gradient marcat principalment per l'altitud i la concentració de nutrients. L'estudi de l'ordenació de les comunitats de diatomees epilítiques en els rius de la conca de l'Ebre, tenint en compte les variables ambientals de les localitats estudiades, mostra que la seva distribució seguiria un gradient capçalera-desembocadura, marcat per l’increment progressiu de la mineralització en el que se superposen els efectes de les variables ambientals que es relacionen amb els impactes i els nutrients. Les anàlisis clúster dels inventaris seleccionats distingeixen 7 grups de localitats i 6 grups ecològics diferents de diatomees que responen a les pertorbacions observades i als gradients de mineralització i eutròfia que caracteritzen la conca de l'Ebre.
"Diatoms of the Ebro basin: Biodiversity and ecological state of water" TEXT: The aim of this PhD thesis is to contribute to the taxonomic knowledge of the epilithic diatom flora from the rivers of the Ebro basin and to determinate the water quality status in the studied area using benthic diatoms as indicators. The studied area is located inside the Water Quality Surveillance Network of the Ebro Water Agency, CHE (NE Spain). It includes the Ebro and Garona rivers and all the rivers and streams which run into them in the Spanish territory, mostly over a calcareous and sedimentary substrata. A total of 408 epilithic diatoms samples were collected from different environments and ecoregions within the limits of the network of the Ebro Water Agency, CHE (NE Spain) during the summers of 2005 (197 sites) and 2006 (211 sites). Epilithic diatom were sampled, and then treated to prepare permanent diatoms slides following the standard methods (European Committee for Standardization 2003, 2004). The number of taxa identified in the material studied amounted to 499 (492 a specific or infra specific level), belonging to 91 different genera. 361 taxa are presented in 751 light microscope micrographs regrouped in 25 plates. We noticed the presence of species considered rare or exotic for European freshwaters (Coste & Ector, 2000) such as Diadesmis confervacea; Achnanthidium catenatum, Reimeria uniseriata, Navicula kotschyi, Gomphoneis minuta and Didymosphenia geminata. A few diatoms species presented teratological forms have been detected in some localities. However, we could not find a direct relationship of these forms occurrence and any particular cause. In order to evaluate the water quality assessment, three diatoms indices were applied (Specific Pollution Index IPS, Biological Diatom Index BDI and European Index CEC). All of them correlated significantly with water physical and chemical variables, but SPI achieved better correlations, and is therefore to be the best diatom index to be applied in the Ebro basin, although in some cases it did not properly reflected special situations in this basin as calcareous headwaters. According to the cluster and canonical correspondence analyses, nutrient enrichment (from the headwaters to the mouth), environmental variables and impacts were to be the most important variables structuring diatom communities in the Ebro basin.

L'objectiu principal d'aquesta memòria és l'estudi de l'estructura i evolució tectònica, durant el Cenozoic, de la Conca Catalano-balear, entenent com a tal a la conca desenvolupada durant el Neogen entre la Serralada Ibèrica-Cadenes Costaneres Catalanes i el Sistema Bètico-balear. L'estructura i l'evolució mesozoica de l'àrea estudiada, encara que no constitueix per sí mateixa un objectiu primordial d'aquest treball, ha estat analitzada breument, ja que va condicionar en gran part l'estructura i evolució cenozoica de la Conca Calalano-balear.

L'ordenació dels objectius parcials del present treball mostra el mètode seguit per aconseguir l'objectiu principal de la tesi: 1.- Caracteritzar l'estructura submergida de la Conca Catalano-balear (solc de València) a partir de dades de subsòl (sísmica de reflexió, sondatges, etc); 2.- Contrastar i comparar aquesta amb l'observada a les parts emergides de la conca; 3.- Reconèixer els principals trets de l'evolució litosfèrica de l'àrea estudiada; 4.- Quantificar, a partir de les dades obtingudes amb els treballs anteriors, els diferents processos cinemàtics que van actuar en la regió de la Conca Catalano-balear durant el Cenozoic; 5.- Elaborar i proposar un model evolutiu de la Conca Catalano-balear, que integri totes les dades obtingudes.

Els resultats oblinguts a partir del desenvolupament de tot aquest conjunt de treballs poden sintetitzar-se en els següents punts:

1) L'estructura cenozoica de la Conca Catalana-balear es caracteritza per la presència de dos dominis diferentment estructurats i que presenten una diferent evolució tectònica al llarg del Neogen: el domini catalano-valencià que inclou les àrees de la conca només afeclades per una tectònica extensiva (àrees NE i N del solc de València, Cadenes Costaneres Catalanes i SE de la Serralada Ibèrica) i el domini bètico-balear que comprén les àrees afectades pels encavalcaments i plecs de l'orogen bètico-balear (SE del solc de València. Promontori Balear i Bètiques orientals).

L'estructura del primer (catalano-valencià) correspon a un extens sistema de horsts i grabens limitats per falles ENE-WSW a N-S que presenten un nivell de desenganxameJnt situat a uns 10-15 km. En aquest sistema extensional, poden distinguir-se: a) una zona marginal (NW de la conca) caracteritzada per falles normals amb un desplaçament quilomètric, i b) una zona central, ben preservada únicament en els sectors més septentrionals de la conca, en la que, si bé la litosfera està molt més aprimada, la deformació superficial neògena està molt poc desenvolupada. D'acord amb aquesta geometria es dedueix que l'extensió va realitzar-se segons un model de cisalla pura. L'activitat tectònica extensiva que va donar lloc a aquesta estructura, si bé s'ha perllongat atenuadament fins l'actualitat, va desenvolupar-se enlre l'Oliogè superior i el Burdigalià superior.

El domini bètico-balear, ve caracteritzat, per la seva banda, per la presència d'un sistema d'encavalcaments i plecs dirigits majoritàriament cap al NW que es corresponen a la perllongació nordorienlal del Sistema Bètic. Les làmines d'encavalcament que d'aquest domini mostren una seqüència d'emplaçament a gran escala de tipus coll-i-bé ("piggy·back") i presenten un nivell de desenganxament basal lleugerament inclinat al SE que se situa a uns 10-12 kOl de profunditat per sota el Promontori Balear. Associat al col.lapsament de l'edifici cantractiu bètico-balear (Serraval.lià/Quaternari), en gran pan d'aquestes làmines d'encavalcament es troben desenvolupats sistemes de falles normals lístriques que, clarament posteriors al seu emplaçament compressiu, resulten de la reactivació en sentit normal dels plans d'encavalcament. Aquestes falles normals donen lloc a l'estructuració de les parts internes de l'edifici bètico-balear en un sistema de horsts i grabens orientals preferentment NE-SW.

2) Dins de l'estructuració neògena d'aquests dos dominis es pot diferenciar: a) una etapa oligoceno superior-miocena mitjana de fona activitat tectònica en la que es va formar el sistema de Rift del domini catalano-valencià i es van emplaçar els encavalcaments del domini bètico-balear: í b) una etapa mioceno mitjana-qualernària, en la que al mateix temps que col.lapsa extensivament l'edifici contractiu bètico-balear, té lloc una marcada atenuació de l'activitat tectònica extensiva del domini catalano-valencià.

3) D'acord amb aquesta evolució geodinàmica amb una primera etapa de rining i de flexió litosfèrica (lligada a l'emplaçament dels encavalcaments bètico-balears) i una segona etapa d'atenuació d'aquests dos processos, l'anàlisi de subsidència de l'àrea mostra que l'àrea de la Conca Catalana-balear es caracleritza per: i) un primer estadi, contemporani a la formació de la conca (Oligocè superior-Miocè mitjà), marcat per una important subsidèncía tectònica que és màxima en les àrees centrals de la conca i arran del Promontori Balear; i ii) un segon estadi (Miocè mitjà-Quaternari) en el que la subsidència tectònica decreix gradualment.

4) La formació i posterior evolució de la Conca Catalana-balear va anar acompanyada d'una extensa activitat magmàtica, que es caracteritza per la presència de dos cicles volcànics ben diferenciats: a) un cicle miocè inferior-mitjà representat per roques calcoalcalines de tipus piroclàstic andesític i silícic: i b) un cicle miocè superior-quaternari de caràcter alcalí format principalment per roques basàltiques que afloren principalment al llarg de la zona de fractura Nord-balear.

El primer cicle, contemporani a la formació de la Conca Catalano-balear, denota la fusió d'escorça continental en un context geodinàmic regional caracteritzat per la subducció cap al NW de la placa africana sota Ibèria. En canvi, el cicle posterior alcalí enregistra un marc geodinàmic extensiu caracteritzal per un increment progressiu de la taxa d'extensió en el mantell.

5) La Conca Catalano-balear. per tant, no es correspon a una simple conca de rift, sinó que resulta principalment de a) el desenvolupament d'una situació extensiva que, durant l'Oligocè superior-Miocè inferior, va generar un significant aprimament litosfêric i la formació d'una conca de rift; i b) l'edificació, en el seu marge sudoriental i entre l'Oligocè terminal-Miocè mitjà, d'un edifici d'encavalcaments que, en la seva propagació cap el NW, va donar lloc a una disminució pmgressiva de l'àrea ocupada per la conca, En tal sentit, cal considerar la Conca Catalano-balear com una conca extensiva que va evolucionar en el temps a conca d'avantpaís de l'edifici orogènic bètico-balear.

Posteriorment, també han intervingut en la configuració actual de la conca l'extensió relacionada amb el col.lapsament de l'edifici contractiu bètico-balear (Miocè mitjà-Quaternari) i l'ascens més que probable del mantell astenosfèric.

6) Prèviament a la foonació de la conca cenozoica Catalano-balear, s'ha constatat que l'àrea havia estat sotmesa: primer a) a una situació extensiva mesozoica que va donar lloc a un volcanisme alcalí i a la formació d'àmplies i profundes cubetes orientades l'E-SW i WNW-ESE llue s'aprofundeixen gradualment cap al SE (Tetis); i segon, b) a una etapa compressiva N-S, d'edat paleògena, que va originar l'aixecament de l'àrea de la Conca Catalano-balear a partir del moviment contractiu de les falles que limitaven les antigues cubetes mesozoiques.

Les estructures tectòniques formades el Mesozoic no només van controlar i condicionar les característiques geomètriques de l'estructuració compressiva paleògena, sinò també les de l'estructuració extensiva de la Conca Catalano-balear. En aquest sentit, s'ha constatat que: i) Les deformacions contractives i extensives cenozoiques es concentren en els marges de les antigues cubetes mesozoiques, de manera que la major part de les falles cenozoiques són el resultat de la reactivació de les falles normals mesozoiques; ii) la distribució areal de la Conca Catalano-balear coincideix en gran part de l'àrea que recobrien les cubetes mesozoiques Catalana í de les Columbrets.

7) L'evolució postherciniana de l'àrea de la Conca Catalano-balear, així doncs. pot subdividir-se en 5 grans etapes, el trànsil entre les quals, generalment, s'inicia primer en les parts nordorientals de l'àrea i va migrant progressivament cap al SW.

- Permià-Cretaci superior. Relacionada amb l'obertura de l'Atlàntic i Tetis. durant aquest període l'àrea de la Conca Catalano-balear va ser sotmesa a una situació extensiva que va donar lloc a un aprimament cortical notable (>35%), un vulcanisme alcalí d'edat Triàsic superior i Juràssic mitjà, i a la formació d'un seguit de cubetes i llindars limitats per falles normals NE·SW i WNW-ESE.

-Cretaci superior-Oligocè superior. Durant aquest període, la part oriental d'Ibèria va ser afectada per un regim compressiu induït per la col.lisió entre les plaques ibèrica i euroasiàtica. Aquest nou règim va donar lloc a l'aixecament de les cubetes mesozoiques prèviament subsidents com a resultat de la inversió tectònica de les falles extensionals que les limitaven. La cinemàtica d'aquestes falles durant aquest període va venir controlada per la relació angular que guardaven els seus plans envers la direcció de compressió regional; així, mentre les orientades perpendicularmente a la direcció de compressió N-S es van reactivar com a encavalcaments (p,e, Zona d'Enllaç i Pirineus), les disposades obliquament van removilitzar-se amb un important component direccional (p.e. Cadenes Costaneres Catalanes i Serralada Ibèrica).

- Oligocè superior-Miocè inferior. Relacionada amb l'obertura de la Conca Liguro-provençal, l'àrea ocupada per l'actual Conca Catalano-balear va ser sotmesa de nou a un règim extensiu que es va manifestar mitjançant l'enfonsament i aprimament de les àrees aixecades durant el Paleògen, i el desenvolupament d'un sistema de horsts i grabens al llarg del domini catalano-valencià. Sincrònicament, al SE de la posició actual de les illes Balears, va iniciar-se l'emplaçament cap al NW de les primeres làmines d'encavalacament bètiques i van extruir roques volcàniques calcoalcalines, processos que semblen indicar el començament de la subducció d'Àfrica sota Ibèria.

- Miocè inferior-Miocè mitjà. La Conca Catalano-balear va passar de ser una conca extensiva o de rifting a una conca d'avantpaís de l'orogen bètico-balear. En efecte, durant aquest període, mentre l'activitat extensiva es va anar atenuant en el domini catalano-valencià, la litosfera va ser flexurada cap al SE com a conseqüència del progressiu apilament de les làmines d'encavalcament bètico-balears. Aquests encavalcaments emplaçats cap al NW segons una seqüència de propagación de tipus coll-i-bé, van anar incorporant progressivament dins de l'edifici d'encavalcaments les parts més sudorientals de la conca d'avantpaís, de manera que en l'actualitat la major part d'aquesta es troba involucrada en el sistema d'encavalcaments. La flexió litosfèrica conjuntament amb l'aprimament litosfèric creat per l'extensió oligocena superior-miocena mitjana van donar al desenvolupament d'una etapa de forta subsidència tectònica entre l'Oligocè superior i el Miocè mitjà. Per altra handa, la propagació cap al NW del front d'encavalcaments va anar acompanyada per una migració en el mateix sentit de l'activitat magmàtica calcoalcalina que va desenvolupar-se preferentment al llarg de l'eix del solc de València, migració que pot relacionar·se amb una prosecució de la subducció d'Àfrica sota Ibèria.

- Miocè mitjà (Serraval.lià)-Quaternari. Correspon a un període de relativa calma tectònica. En el domini bètico-balear, la compressió bètica és substituïda per un règim extensiu que, relacionat amb l'obertura de la Conca Nord-africana, donà lloc al col.lapsament de l'edifici d'encavalcaments. En el domini catalano-valencià, a excepció de la zona de fractura Nord-balear on hi ha una forta activitat extensiva que crea noves fosses orientades NW-SE, continua l'atenuació de l'activitat tectònica extensiva. Aquesta atenuació queda enregistrada en la subsidència tectònica que únicament reflecteix una relaxació de les perturbacions tècniques produïdes pel rifting Oligocè superior-Miocè inferior. D'acord amb la finalització de l'activitat contractiva, durant aquest període, el vulcanisme calcoalcalí és substituït per un de tipus alcalí que sembla assenyalar una remuntada del mantell astenosfèric.

Per tant, l'evolució oligoceno superior-quaternària de la Conca Catalano-balear, dins de l'àmbit de la Mediterrània occidental és compatible amb un model de conca de rera-arc que evoluciona, al pas del temps, primer a una conca d'avantpaís i després a una conca de rifting afectada per una possible remuntada del mantell astenosfèric.
This Thesis deals with the structure and geodynamic evolution during Cenozoic of the Catalan-Balearic Basin. This basin, located between the Iberian Peninsula and the Balearic Islands, corresponds to the southwest prolongation of the Provençal Basin.

The integration of subsurface data from the offshore Catalan-Balearic Basin areas and data obtained from geological studies carried out on its emerged margins permits the recognition of two well differentiated structural domains in the basin: The Catalan-Valencian domain, along the Iberian coast, which is characterized by extensional tectonics that persisted during the whole Neogene; and the Betic-Balearic domain, located southeast of the former domain, that represents the northeastern prolongation of the external part of the Betic thrust and fold belt (emplaced in Early-Middle Miocene times). The Betic-Balearic domain, overthrusts the previous domain and has undergone a phase of extensional tectonics during Late Miocene times.

The present day structural and morphological features of the Catalan-Balearic Basin, as well as the crustal thisckness variations across them, can not be explained as the result of a simple rift event. These features resulted of the coeval development of (1) a system of horsts and grabens in the northwest part of the basin during the Late Oligocene-Early Miocene, and (2) a thrust and fold system which lasted up to the Middle Miocene and which was followed by extensional tectonics during the Late Miocene.

The Early Miocene rifting caused a generalized crustal thinning in the Catalan-Balearic Basin area, whereas the stacking of the Betic-Balearic thrust-sheets led to a weak crustal bending of the previously thinned crust and to a thickening of the crust un the Balearic Promontory during the Early and Middle Miocene (Burdigalian and Langhian). Therefore, from the Burdigalian to Langhian, the Catalan-Balearic Basin acted as a foreland basin in relation to the Betie-Balearic thrust and fold bell. Later on, from the Langhian-Serravallian transition, a crustal thinning has affected to a degree considerably the southeaster most Balearic promontory areas but has been weak in the Catalan-Balearic Basin. This extensional thinning has been related to the progressive opening of the Algerian Basin.

Aquesta investigació pretén realitzar un estudi específic sobre una zona de caràcter rural però amb unes característiques pròpies vinculades a l'extracció del lignit des de meitats del segle XIX. El desenvolupament d'aquesta activitat en un territori fronterer entre l'Aragó i Catalunya (conca de Mequinensa) ha constituït el nucli central de la recerca, a partir del qual s'ha intentat analitzar la incidència d'aquest espai en una indústria dependent dels combustibles sòlids com seria la catalana. L'extens recorregut històric, social i econòmic elaborat ens ha permès conèixer les transformacions originades en una regió agrària amb uns comportaments alterats per la introducció de la mineria del lignit. La gran transcendència que va assolir la conca Ebre/Segre en determinades conjuntures com la Primera i Segona Guerra Mundial manifesta la necessitat de donar respostes al fort impacte que va tenir la consolidació de la mineria en un territori certament aïllat, però amb un caràcter diferenciador i històricament vinculat a la navegació fluvial.
Esta investigación pretende realizar un estudio específico sobre una zona de carácter rural pero con unas características propias vinculadas a la extracción de lignito des de mediados del siglo XIX. El desarrollo de esta actividad en un territorio fronterizo entre Aragón y Cataluña (cuenca de Mequinenza) ha constituido el núcleo central de esta investigación, a partir del cual se ha intentado analizar la incidencia de este espacio en una industria dependiente de los combustibles sólidos, como sería la catalana. El extenso recorrido histórico, social i económico elaborado nos ha permitido conocer las transformaciones originadas en una región agraria con unos comportamientos alterados por la introducción de la minería del lignito. La gran trascendencia que alcanzó la cuenca Ebro/Segre en determinadas coyunturas como la Primera y Segunda Guerra Mundial manifiesta la necesidad de dar respuestas al fuerte impacto que tuvo la consolidación de la minería en un territorio ciertamente aislado, pero con un carácter diferenciador y históricamente vinculado a la navegación fluvial.
This investigation tries to realize a specific styudy on a zone of rural character but with own characteristics linked to the extraction of lignite from middle of the 19th century. The development of this activity in a frontier territory between Aragon and Catalonia (Mequinenza´s basin) has constituted the central core of this research, from which one has tried to analyze the influence of this space in a industry dependent on the solid fuels as the Catalan one. The extensive historical, social and economic tour elaborated has allowed us to know the transformations originated in an agrarian region with some behaviors altered by the introduction of the mining industry of lignite. The great transcendency that reached the basin Ebro/Segre in certain conjunctures as the First and Second World War demonstrates the need to give answers to the strong impact that had the consolidation of the mining industry in a certainly isolated territory, but with a specific character and historically linked to the fluvial navigation.

Las nuevas técnicas de recolección de datos digitales surgidas en los últimos años han dado lugar a avances significativos en el campo de la caracterización de afloramientos. Esta evolución se basa en la premisa de que cuanto mayor sea la cantidad, la calidad (exactitud), y la velocidad de recolección de los datos, mejores serán las interpretaciones y modelos que se deriven de ellos. Una de las técnicas más recientemente incorporadas en el estudio de afloramientos geológicos es el escaneo láser terrestre (TLS), el cual se basa en la tecnología lidar (desarrollada en la década de 1960). El objetivo principal de esta tesis es aprovechar el potencial del TLS para desarrollar nuevas herramientas y metodologías que permitan resolver la principal limitación a la que se enfrentan los geólogos cuando trabajan en afloramientos fluviales: adquirir el control estratigráfico necesario para detectar, comprender y caracterizar el alto grado de heterogeneidad en el espacio y el tiempo que muestran las sucesiones fluviales. Con este propósito se han adquirido datos con TLS en 8 afloramientos del Abanico Fluvial de Huesca (Mioceno inferior, norte de España). Se han utilizado softwares comerciales para procesar las nubes de puntos adquiridas y así obtener Afloramientos Virtuales (VO’s), pero la mayor parte de los logros obtenidos de su estudio fueron posibles gracias softwares desarrollados en la propia facultad. Por otro lado, también se han medido varias columnas estratigráficas detalladas y se recogieron muestras litológicas de diferentes tipos de cuerpos areniscosos. En base a estos datos y a las observaciones realizadas sobre el terreno los resultados más relevantes obtenidos son los siguientes: * Una caracterización detallada de las facies fluviales, la cual incluye el estudio de las propiedades petrológicas y petrofísicas de los cuerpos areniscosos. * Un método simple que se sirve del VO para corregir las alturas y espesores de los cuerpos sedimentarios medidos en las columnas estratigráficas. Los principales factores que pueden haber influido en las mediciones realizadas con Vara de Jacob han sido estudiados y discutidos. * Se ha establecido un nuevo método que permite realizar correlaciones semiautomáticas y altamente precisas en los VO’s de afloramientos fluviales, el cual se basa en la hipótesis de que el paleosuperficie deposicional del sistema sedimentario puede ser representada por un plano a escala de afloramiento. Si esta suposición se cumple en el afloramiento, este plano puede ser utilizado como un datum virtual para identificar a lo largo del VO los sedimentos que fueron depositaron simultáneamente. El método ha sido probado y aplicado con éxito en cuatro afloramientos de escala kilométrica del Abanico Fluvial de Huesca, en los cuales los datums virtuales han proporcionado correlaciones precisas independientemente de las complejidades estratigráficas o topográficas de los mismos. Además, únicamente con mover el datum virtual se puede subdividir toda la sucesión sedimentaria de los afloramientos en los intervalos estratigráficos deseados, los cuales pueden ser aislados del resto para facilitar su estudio en detalle. * Los datums virtuales también se han utilizado como base para establecer un nuevo procedimiento que permite inferir cuales son las posiciones estratigráficas relativas dentro de toda la secuencia fluvial de afloramientos que distan decenas de kilómetros. * Se ha realizado una modelización estocástica de facies basada en objetos que se sirve de los datos obtenidos al aplicar un nuevo método para extraer de una manera semiautomática las superficies del VO que pertenecen a paleocanales. Los flujos de trabajo de modelización de análogos habituales utilizan los datos de columnas estratigráficas (en forma de pseudopozos) para condicionar las simulaciones, pero con el método presentado aquí toda la superficie del afloramiento es considerada para este propósito, aumentando significativamente de ajuste del modelo a la realidad. Gracias a la utilización de la tecnología lidar en afloramientos del Abanico Fluvial de Huesca se han conseguido establecer diferentes métodos de trabajo que han demostrado ser útiles de cara a facilitar y mejorar la construcción de modelos de análogos de reservorio. Además, se considera que su aplicación puede sin duda contribuir a mejorar nuestra comprensión de los factores y mecanismos que influyeron en la evolución de los sistemas sedimentarios fluviales antiguos.
Terrestrial laser scanning (TLS) is based on lidar technology, which although developed in the early 1960s, has only recently been incorporated into the study of geological outcrops. The main aim of this thesis is to take advantage of the potential of the TLS to provide new tools and methodologies focused on solving the main limitation found by the geologists when working in fluvial outcrops: acquire the degree of stratigraphic control required to detect, understand and characterize the high degree of spatial and temporal heterogeneity of fluvial successions. TLS data from 8 outcrops of the Huesca Fluvial Fan (Early Miocene, northern Spain) were acquired to this purpose. In addition, several detailed stratigraphic columns were measured and lithological samples from different types of sandstone bodies were collected. Based on this, the most relevant results obtained are as follows: * A comprehensive characterization of the fluvial facies that includes the petrological and petrophysical properties of the sandstone bodies. * A simple method using the VO to correct the heights and thicknesses of the sedimentary bodies measured in the stratigraphic columns. The main factors that may have influenced the measurements made with the Jacob’s staff have been studied and discussed. * A new method leading to obtain a virtual datum is presented in response to the need for further correlation procedures, especially in the absence of suitable datums. This virtual datum enables to achieve highly accurate and semiautomatic correlations within fluvial VO’s. Moreover, all the sedimentary successions of the outcrops can be automatically subdivided into the desired stratigraphic intervals (which can be later isolated) by only moving the virtual datum vertically. * The virtual datums were also used to establish a new procedure that leads to infer the relative stratigraphic positions of distant outcrops (more than 10 Km apart) inside the entire fluvial sequence. * A facies modelling has been performed using a new method to extract in a semiautomatic way the surfaces of the outcrop that belong to paleochannel exposures.

Este trabajo presenta el análisis tanto lingüístico como cultural de dos anuncios publicitarios de Coca-Cola, realizados para ser emitidos durante el periodo navideño. Se trata del anuncio de Navidad de 1996 y de Navidad de 2016. Estos dos anuncios fueron emitidos en diferentes países del mundo, entre ellos: Italia, España y Brasil que son el núcleo de este trabajo. Se analizan principalmente las diferencias y similitudes entre los anuncios de cada país.

The effects of the main anthropogenic impacts in the fluvial ecosystem of the lower Ebro River are evaluated along the five chapters of the present thesis, using the benthic macroinvertebrate community as a bioindicator. Different approaches are integrated in function of the type of stressor, considering mainly heavy metal and organochlorine pollution and hydrological alterations. These approaches focus on the taxonomy and biological traits of the community, and on the bioaccumulation of pollutants, population and life history studies on keystone species such as Ephoron virgo (Ephemeroptera: Polymitarcyidae). The results evidence a strong ecological response, and demonstrate that these effects act at different levels of organization, including communities, populations and individuals.
Els efectes dels principals impactes antropogènics de l'ecosistema fluvial del tram baix del riu Ebre s'estudien al llarg dels cinc capítols d'aquesta tesi, utilitzant la comunitat de macroinvertebrats bentònics com a bioindicadors. Depenent del tipus d'estrès, tenint en compte principalment la contaminació per metalls pesants i organoclorats i les alteracions hidrològiques, s'han considerat diferents aproximacions. Concretament, l'estudi se centra en la taxonomia i els trets biològics de la comunitat, la bioacumulació de contaminants, i els estudis poblacionals i relacionats amb el cicle biològic d'espècies clau com l'Ephoron virgo (Ephemeroptera: Polymitarcyidae). Els resultats evidencien una resposta ecològica important, i demostren que aquests efectes actuen a diferents nivells d'organització, incloent comunitats, poblacions i individus.

Orientador: Luiz Francisco Lembo Duarte
Dissertação (mestrado) - Universidade Estadual de Campinas, Instituto de Biologia
Made available in DSpace on 2018-07-26T06:10:06Z (GMT). No. of bitstreams: 1 Miglioli_MayraAsbahr_M.pdf: 9073690 bytes, checksum: 1cadd9cc8968e8187e3845215cc91437 (MD5) Previous issue date: 2000
Resumo: Gastrópodes marinhos apresentam grande variação individual nas taxas de crescimento, que parece ser determinada em grande parte por fatores ambientais, bióticos e abióticos. Nesse sentido, o principal objetivo deste projeto foi comparar as taxas de crescimento do caramujo predador Stramonita haemastoma sob condições laboratoriais ótimas (sem predadores, competidores interespecíficos, ação de ondas, flutuações de maré e com suprimento alimentar ilimitado), e em condições naturais, onde um ou mais destes fatores ocorrem. Dois experimentos laboratoriais adicionais foram realizados para verificar os efeitos de 1) restrição alimentar periódica, e 2) densidade dos caramujos, nas taxas de crescimento de Stramonita. Ainda, o padrão de atividade deste gastrópode foi observado no campo. Indivíduos sob condições ótimas e naturais tiveram seus tamanhos medidos a cada quinze dias por seis meses. Os dois experimentos laboratoriais adicionais foram realizados por três meses, com os caramujos sendo medidos quinzenalmente. O padrão de atividade de Stramonita foi observado a intervalos de uma hora durante dois dias em um ciclo de maré de sizígia. As taxas de crescimento foram mais elevadas para os indivíduos sob condições ótimas do que para aqueles sob condições naturais, indicando que o crescimento sofre restrições no campo. Animais jovens apresentaram taxas de crescimento maiores que os adultos. Os indivíduos privados de alimento por períodos mais prolongados tiveram suas taxas de crescimento reduzidas, significando que circunstâncias desfavoráveis como tempestades, que impedem a atividade de forrageamento, podem afetar o crescimento de Stramonita. Caramujos sob condições de alta densidade cresceram menos e apresentaram maiores taxas de mortalidade que aqueles em baixas densidades. A maior atividade de Stramonita no campo foi observada durante períodos de imersão, provavelmente uma estratégia para minimizar os efeitos de dessecação
Abstract: Marine gastropods show great individual variation in growth rates, which seems to be determined mainly by environmental factors. The main goal of this project was to compare individual growth rates of the predatory snail Stramonita haemastoma under optimal laboratory conditions (without predators, interespecific competitors, wave action, tidal fIuctuations, and with unlimited food supply), and natural conditions, where one or more of these factors occur. Two additional laboratory experiments were made to examine the effects of 1) periodical starvation and 2) different snail densities on Stramonita growth rates. Individuais under optimal and natural conditions were measured every fifteen days for six months. The two additionallaboratory experiments were run for three months with snails being measured every fifteen days. Stramonita activity was observed hourly during two days in one spring in tidal cycle. Growth rates were higher under optimal conditions than under natural conditions, indicating growth limitation in the field. Young animais had higher growth rates than adults. Individuais that starved for longer periods had their growth rates reduced, suggesting that unfavourable circumstances, like storms which prevent foraging activity may affect Stramonita growth. Snails at higher density conditions grew less and had higher mortality rates than those at lower densities. Higher Stramonita activity in the field was observed during immersion periods, which is probably a strategy to minimize desiccation
Mestrado
Mestre em Ecologia

Acute pancreatitis (AP) was induced in juvenil pigs by injection of Na-taurocholate into the pancreatic duct. Eight animals remained untreated (group A), while 7 pigs (group B) received 60000 KIU/kg aprotinin (Tras-ylol, Bayer AG Leverkusen, West Germany) intravenously during 30 min before the induction of AP, thereafter 10000 KIU/kg/h during a 6 h observation period. Seven pigs (group C) received 60000 KIU/kg aprotinin during 30 min starting 3 h after the induction of AP, thereafter 10000 KIU/kg/h. The total infusion volume was the same in all 3 groups (5 ml/kg/h). Using an enzym-linked immunosorbent assay for aprotinin, maximum plasma concentration of aprotinin in group B was found 30 min after start of the infusion (2.8(1.9-5.4)umol/l). The aprotinin concentration thereafter remained elevated for the rest of the observation period (1.4(0.4-1.9) umol/1 after 6 h). The aprotinin concentration gradually increased in the peritoneal exudate during ongoing aprotinin infusion. After 1 h the aprotinin conc. in plasma and the exudate were within the same range. Similar results were observed in group C experiments, where the aprotinin conc. in plasma and peritoneal exudate both were approximately 2 umol/1 1 h after start of the infusion. Assayed by the chromogenic peptide substrate S-2302 (Kabi Vitrum AB, Stockholm, Sweden), markedly elevated values of plasma kallikrein inhibition were detected both in plasma and peritoneal exudate after start of aprotinin infusion in group B and C.In group A, 5 out of 8 animals died in a circulatory collapse, while the animals in group B and C remained hemodynamic stable and all survived the observation.Aprotinin concentrations of 1-3 umol/1 in plasma and peritoneal exudate improves the outcome during experimental acute pancreatitis in pigs.

On February 25, 2009, OCP Ecuador S.A. faced its first incident; an oil spill consisting of 11,700 barrels of heavy crude oil in an area of high biodiversity in eastern Ecuador. An earth movement caused stress in the pipeline causing its breakage. The temporarily impacted area covered 30 hectares of soil and gravel along 180 kilometers of three rivers that form the high watershed of the Amazon River; these rivers are the Santa Rosa, Quijos and the Coca. During the emergency, while workers rallied to contain the spill and clean the affected area, other workers took safety precautions regarding the health of the inhabitants of the area. Consequently, 1,258 residents from the Gonzalo Pizarro and Orellana cantons received medical assistance in order to rule out patients with pathologies related to the oil spill. OCP executed a joint effort with the Emergency Operations Committee (COE) stationed in Coca in order to supply water for the citizens that reside in the affected area. OCP responded to the requirements claimed by residents, all of which were approved by the COE. Communities affected by the event participated in cleaning efforts through the creation of temporary jobs for them. OCP strictly adhered to the regulations passed by the Ministry of the Environment and those of internationally accepted best practices for these types of events. The media and the citizenry were kept continuously abreast of developments. In addition, all corresponding works and reliability tests were performed on March 4 in order to restart pumping activities. On September 30th, 2009, and following a rigorous process of cleaning and remediation (L&Rr—in Spanish) activities, all tasks were completed in all affected areas prior to an inspection and a walking tour of the area performed by governmental authorities, community members and independent observers. For the collective benefit of affected communities, the environment and OCP, local authorities and international auditors recognized the model established during the event. OCP created a taskforce charged with the execution of the Environmental Remediation Program (PRA—in Spanish) and environmental authorities prepared and approved this program. The Environmental Remediation Taskforce (UPRA) covered the following aspects related to the incident: legal, environmental, cleaning and remediation technical aspects, as well as social, environmental, financial, insurance, internal and external communication aspects, along with a rigorous oversight of contractors. The model implemented is the first of its kind deployed in Ecuador. National and international regulations in force validated the methodology used to remediate the soil, riverbanks and surface water contaminated with the oil caused by the incident. The application of this methodology, aptly deployed in response to the distress situation present at the various affected areas, allowed a reduction in a short period, of the total hydrocarbon concentrations established in the environmental standard, to equal or lower values than those previously indicated for sensitive ecosystems. OCP developed and implemented a technical, environmental and economic matrix that allowed the Company to choose and justify the remediation methods used in affected areas.

Introdução: As microalgas têm sido amplamente utilizadas para diversas aplicações, como para a produção de biocombustíveis e entre outros. Esses microrganismos são comumentes cultivados em sistemas abertos e fotobiorreatores. Entretanto, a produtividade dos sistemas abertos é menor, além de propiciarem maiores taxas de contaminação. Sendo assim, nos últimos anos têm-se buscado novas formas para a otimização dos fotobiorreatores visando uma maior obtenção de produtos com aplicação biotecnológica. Objetivos: Realizar uma revisão bibliográfica sistemática de artigos publicados sobre a otimização estrutural de fotobiorreatores com módulos internos para a obtenção de altas concentrações de biomassa. Material e Métodos: As palavras-chaves empregadas para a construção desta revisão sistemática foram “microalgae”, “structural optimization” e “photobioreactor”. A base científica utilizada neste trabalho foi a Scopus (Elsevier), por se tratar de uma plataforma de referencial de alta qualidade com ferramentas possíveis para compreender os trabalhos acadêmicas indexadas. O período da pesquisa foi de 2011 a 2021, e as referências relacionadas ao tema foram organizadas de acordo com o método Knowledge Development Process – Constructivist. Resultados: O quantitativo de artigos relacionados com a pesquisa foram de 17. Pode-se notar um crescimento significativo em relação a busca pela otimização dos sistemas de cultivos para a obtenção de altas concentrações de biomassa nos últimos anos. Visto que, 82,4% correspondem a artigos científicos. Segundo os autores, a otimização interna com módulos de dispersão desempenha uma mistura adequada no sistema, propiciando deste modo maiores taxas de crescimento das microalgas, consequentemente uma maior produtividade de biomassa e obtenção de produtos com alto valor agregado. Isso se dá por conta de que os módulos de otimização interna melhoram a transferência de massa, como também a disponibilidade de CO2 e nutrientes paras a células. Além de distribuir uma intensidade luminosa uniforme melhorando o ciclo claro:escuro. Em um fotobiorreator de placas planas com módulo interno, intensidade luminosa de 180 μmol m-2 s-1, e suplementação com CO2 os autores alcançaram uma produtividade máxima de 3,35 g/L. Conclusão: Os dados mostram que a busca pela a otimização desses sistemas é recente, mas a utilização de módulos internos aumenta a produtividade dos mesmos.