Academic literature on the topic 'Conservació de les espècies'

Aportamos nuevos datos corológicos, demográficos, fenológicos, fitosociológicos, ecológicos y de gestión ambiental sobre Simethis mattiazzi en Cataluña, una planta vascular amenazada en la región mediterránea. En la comarca de la Selva hemos localizado 27 rodales, cuyos recuentos nos dan una estimación de 176.052 individuos (22 rodales). El área de ocupación es de 43.594 m2 y se distribuyen en 10 cuadrados UTM de 1 km de lado. Simethis es una especie característica de la asociación Lavandulo stoechadis-Ericetum scopariae y se puede encontrar presente en tres hábitats diferentes (32k Brezales de Erica scoparia, 45b Bosques de Quercus suber con sotobosque de matorral acidófilo y 45i Bosques mixtos de Q. suber y Pinus spp.), prefiriendo claramente el 32k. Aun así, produce más flores por individuo en los ambientes que le son menos favorables (45b y 45i). Por lo que parece, el factor predominante de su distribución en Europa y África es el clima, el cual siempre tiene que ser atlántico o submediterráneo con tendencia oceánica. Asimismo, damos propuestas para su conservación y confirmamos el estatus actual UICN de «En Peligro» (EN) de Simethis en Cataluña. [ca] Aportem noves dades corològiques, demogràfiques, fenològiques, fitosociològiques, ecològiques i de gestió ambiental sobre Simethis mattiazzi a Catalunya, una planta vascular amenaçada a la regió mediterrània. A la comarca de la Selva hem localitzat 27 rodals, els recomptes dels quals ens donen una estimació de 176.052 individus (22 rodals). L’àrea d’ocupació és de 43.594 m2 i es distribueix en 10 quadrats UTM d’1 km de costat. Simethis és una espècie característica de l’associació Lavandulo stoechadis-Ericetum scopariae i es pot trobar present en tres hàbitats distints (32k Bruguerars d’Erica scoparia, 45b Boscos de Quercus suber amb sotabosc de brolla acidòfila i 45i Boscos mixtos de Q. suber i Pinus spp.), tenint una clara preferència pel 32k. Malgrat això, produeix més flors per individu en els ambients que li resulten menys favorables (45b i 45i). D’altra banda, pel que sembla, el factor predominant de la seva distribució a Europa i Àfrica és el clima, el qual sempre ha de ser atlàntic o submediterrani de tendència oceànica. Així mateix, donem propostes de conservació i confirmem l’estatus actual UICN de «En Perill» (EN) de Simethis a Catalunya.

Reseña del libro:La Conservació D'Art Contemporani. Casos d’estudi a partir de la Col.lecció Martínez Guerricabeitia de la Universitat de València AA.VV Edita: Fundació General de la Universitat de València València, 2011 91 páginas, 103 imágenes y gráficos. 24 x 17,5 cm. ISBN: 978-84-370-8055-0

En el presente trabajo aportamos datos sobre la presencia de 17 plantas alóctonas encontradas en la comarca del Baix Llobregat durante el período 2011-2014. Son primeras citas para Europa: Acacia rostellifera Benth. y Trichloris crinita (Lag.) Parodi. Son nuevas especies para la península ibérica: Bouteloua dactyloides (Nutt.) Columbus y Nassella tenuissima (Trin.) Barkworth. Son novedad para Cataluña: Atriplex semibaccata R. Br., Oenothera speciosa Nutt. y Verbena incompta P. W. Michael. Son novedad comarcal: Parkinsonia aculeata L., Phacelia tanacetifolia Benth., Physalis peruviana L., Salpichroa origanifolia (Lam.) Baill. y Verbena brasiliensis Vell. Las especies restantes son muy raras en el territorio estudiado: Abutilon grandifolium (Willd.) Sweet, Asperugo procumbens L., Eclipta prostrata (L.) L. y Oenothera indecora Cambess. [ca] En aquest treball aportem dades sobre la presència de 17 plantes al·lòctones trobades a la comarca del Baix Llobregat durant el període 2011-2014. Són primeres cites per a Europa: Acacia rostellifera Benth. i Trichloris crinita (Lag.) Parodi. Són noves espècies per a la península Ibèrica: Bouteloua dactyloides (Nutt.) Columbus i Nassella tenuissima (Trin.) Barkworth. Són novetat per a Catalunya: Atriplex semibaccata R. Br., Oenothera speciosa Nutt. i Verbena incompta P. W. Michael. Com a novetat comarcal: Parkinsonia aculeata L., Phacelia tanacetifolia Benth., Physalis peruviana L., Salpichroa origanifolia (Lam.) Baill. i Verbena brasiliensis Vell. Les espècies restants són molt rares en el territori estudiat: Abutilon grandifolium (Willd.) Sweet, Asperugo procumbens L., Eclipta prostrata (L.) L. i Oenothera indecora Cambess.

Aquest treball pretén estudiar quin va ser el paper de les dones en la conservació del cançoner popular mallorquí i en la recol·lecció que el P. Rafel Ginard Bauçà va dur a terme i que va donar lloc als quatre volums del Cançoner popular de Mallorca, publicats entre 1966 i 1975. Alhora hi estudiam també les opinions de Ginard envers la marginació de la dona i també sobre l’antifeminisme que observa en moltes de les poesies populars.

Les Trématodes de 35 espèces de poissons marins, d'importance commerciale, collectés dans le littoral de Rio de Janeiro, ont été étudiés. Dix-sept espèces de Trématodes appartenant à 13 familles ont été recensées. Quatre de ces espèces sont référés pour la première fois au Brésil: Diphtherostomum americanum, Diplomonorchis floridensis, Pancreadium otagoensis et Neomegasolena chaetodipteri, neuf dans de nouveaux hôtes: D. americanum, Diplangus paxillus, Hurleytrema shorti, Lecithochirium microstomum, Morascus filiformis, Neolebouria multilobatus, P. otagoensis, Pleorchis mollis et Opechona bacillaris, une a été recontrée dans un hôte mentionné pour la première fois au Brésil: Vitellibaculum spinosum et cinq autres espècies sont déjà répertoriées: Acanthocollaritrema umbilicatum, Bucephalopsis calliocotyle, Bucephalus varicus, Parahemiurus merus et Tergestia pauca. Tergestia selenei est consideré synonyme de T. pauca. Les principales mesures sont données pour chaque espèce.

Serapias lingua subsp. tunetana, una rara orquídea endémica con área de distribución restringida en Túnez, al norte de Túnez, ha sido redescubierta lejos de su localidad tipo después de 22 años. Desde su primer hallazgo en 1996 y su descripción publicada en 2005, la subespecie no se había encontrado nuevamente y se presume que se extinguió o fue identificada erróneamente. En este trabajo se proporciona una descripción detallada de la subespecie que justifica una enmienda a su descripción, y se aporta asimismo un mapa de distribución y varias fotografías. Se listan las principales afinidades de la subsp. tunetana con los táxones más estrechamente relacionados dentro del grupo de S. lingua que se distribuyen en Túnez. Se evalúa su estado de conservación atendiendo a los criterios y categorías de la UICN.

L'ordre dels primats inclou l'home i els seus parents més propers. Actualment, més de la meitat dels primats no humans es troben en perill d'extinció, principalment com a conseqüència de l'activitat humana. Això doncs, l'estudi dels primats és de gran rellevància des de dos punts de vista ben diferents, tant a nivell de conservació de les espècies com en biomedicina, genòmica comparada i evolució. El treball de tesi doctoral presentat aquí s'emmarca dins d'aquest context bilateral i pretén ser una aportació tant pel que fa al desenvolupament i aplicació d'eines moleculars per a la conservació de les espècies de primat com per a l'estudi de l'evolució d'aquests éssers.

Aquest estudi es divideix en cinc apartats principals. Comença amb una Introducció en què descriu la diversitat que amaga l'ordre dels primats, el gran ventall de possibilitats que obre la genètica de la conservació, la importància de les duplicacions en l'evolució de les espècies i la història del cromosoma Y. A continuació s'estableixen els Objectius fonamentals proposats en aquesta tesi. Les fites principals són: determinar l'aplicabilitat de la tècnica de l'MDA sobre mostres no invasives, contribuir a desenvolupar un microarray de miniseqüència per a l'estudi dels primats i desemmascarar la història evolutiva de la família gènica RPS4Y en primats.

El cos principal de la tesi està format pels tres capítols que constitueixen l'apartat dels Resultats. En el primer treball, publicat a "Biotechnology Journal" amb el títol "Sequence quality is maintained after multiple displacement amplification of non-invasively obtained macaque semen DNA", s'analitza la possibilitat d'aplicar la tècnica d'amplificació de genomes complets Multiple Displacement Amplification (MDA) amb mostres recol·lectades de manera no invasiva. Amb aquest estudi s'ha pogut demostrar que els productes d'MDA obtinguts a partir de mostres no invasives de semen de macaco són adequades per a la realització d'estudis genètics. En el segon treball, titulat "A microarray system for Y-chromosomal and mitochondrial SNP analysis in chimpanzee populations" i enviat a Molecular Ecology, s'ha desenvolupat un "microarray" de miniseqüència per estudiar la variabilitat de les poblacions de ximpanzé, ja siguin captives com en estat salvatge. El "microarray" inclou SNPs tant de cromosoma Y i com de gens mitocondrials, de manera que permet analitzar simultàniament la línia paterna i la línia materna, informació que és de gran interès quan s'estudien espècies en què mascles i femelles presenten diferent patró de migració, com els ximpanzés. Finalment, en el tercer estudi es descriu la història evolutiva dels gens RPS4Y dins de la filogènia dels primats. S'ha pogut determinar en 35 milions d'anys el moment de la duplicació que originà el gen RPS4Y2 i s'ha proposat que el seu manteniment en el genoma es deu a l'adquisició d'una nova funció relacionada amb l'espermatogènesi, almenys en el llinatge humà. Aquests resultats es troben recollits a l'article titulat "Molecular evolution of primate RPS4Y gene family" enviat a la revista "Molecular Biology and Evolution".

Finalment, els resultats obtinguts durant el desenvolupament d'aquesta tesi es discuteixen d'una manera general dins l'apartat del Resum global. La memòria acaba amb les Conclusions més rellevants a què s'ha pogut arribar, exposades de manera específica i resumida.
Primate order includes humankind and its closest relatives. Nowadays, more than half of nonhuman primates are in peril, mainly due to human activities. Therefore, primate studies are of great interest from two important points of view, both for species conservation purposes and also in biomedicine, comparative genomics, and evolution.
The aim of this thesis is to contribute both to the conservation of primate species and to the study of their evolution.
This thesis includes the results of three different studies, already published or in preparation. The first study analyses the Multiple Displacement Amplification (MDA) technique in order to test its applicability on non-invasively collected samples. We have demonstrated that MDA products obtained from non-invasively collected macaque semen are suitable to carry out genetic analyses. In the second study we have developed a minisecuencing microarray to study the genetic variability in chimpanzee populations, both captive and wild-living. The microarray includes SNPs from the Y chromosome and from mitochondrial genes, so that it allows to simultaneously analyse the paternal and maternal lineages. Finally, the third study aimed to describe the evolution of primate RPS4Y genes. We have dated in 35 million years the origin of RPS4Y2 and we proposed a neofunctionalization process as the reason of its maintenance in the genome.

Els treballs realitzats en aquesta tesi tenen com objectius l'aplicació de la sistemàtica molecular i la filogeografia per resoldre relacions filogenètiques, clarificar la taxonomia i descriure la història de les poblacions de les espècies incloses dins de dos grups de mamífers d'elevat interés conservacionista: els mustélids (família Mustelidae) i els macacs (génere Macaca).

L'ús de diferents marcadors genétics mitocondrials (el gen citocrom b i la regió control) i un de nuclear (les seqüencies flanquejants d'una regió repetitiva) ha permés reconstruir les relacions filogenètiques entre 33 espècies de mustelids; delimitar quatre grups filogeogràfics en el teixò euroasiàtic (Meles meles); detectar la venta de productes derivats d'aquesta espècie en països on està protegida; i estudiar el procès d'especiació del macac japonès (Macaca fuscata). A partir dels resultats obtinguts també s'han proposat canvis en la taxonomia d'aquests grups.

Al final de la tesi es fan reflexions sobre el paper que desenvolupen els marcadors moleculars en la sistemàtica, sobre com classificar aquelles espècies que no ha finalitzat els seus processos d'especiació i sobre les aplicacions de la sistemàtica, la biologia evolutiva i la genètica en la conservació de la biodiversitat.
The objectives of this thesis were the application of molecular systematics and phylogeography to resolve phylogeny, to clarify taxonomy and to study the population history of species included within two groups of mammals of high conservation interest: the mustelids (Family Mustelidae) and the macaques (Genus Macaca).

Using different mitochondrial (cytochrome b gene and control region) and nuclear (flanking sequences of a repetitive region) markers, we have been able to reconstruct the phylogeny of 33 mustelid species; to delimit four phylogeographic groups in the Eurasian badger (Meles meles); to detect the trade of Eurasian badger products in countries where this species is protected; and to study the speciation process of the Japanese macaque (Macaca fuscata). According to our results we have also proposed taxonomic changes in these groups.

At the end of the thesis, there are also some reflections about the role of genetic markers in systematics; about how to classify the species that have not finished their speciation process; and about the application of systematics, evolutionary biology and genetics in conservation biology.

El interés en identificar los factores ecológicos que afectan a la abundancia y bienestar de los animales ha tomado una creciente importancia debido a la necesidad de desarrollar planes de conservación efectivos para las especies amenazadas. Con respecto a los primates de bosques tropicales, estos temas son particularmente críticos debido a la rápida transformación antropogénica de su hábitat. El objetivo general de este trabajo fue evaluar si las poblaciones de mono aullador de manto (Alouatta palliata mexicana) en la zona de Los Tuxtlas (México) se ven negativamente afectadas por los efectos de la fragmentación de su hábitat, en particular por aquellos relacionados con el estrés, así como la posible influencia de tales efectos sobre la competencia intragrupo por el alimento y distintos aspectos de su reproducción. Con este propósito, desde febrero de 2004 a enero de 2005, medimos distintos parámetros fisiológicos (glucocorticoides fecales) y conductuales (dimensión fractal del comportamiento) de 3 grupos de aulladores, cada uno en un fragmento de selva con características socio-ecológicas distintas reflejo de un gradiente en la calidad de hábitat entre tales fragmentos. Los mayores niveles de glucocorticoides -tanto en machos como en hembras- encontrados en el grupo habitante del fragmento de peor calidad sugieren que una excesiva fragmentación del hábitat puede conducir a una elevación crónica en los niveles de estrés y desembocar en efectos a largo plazo sobre la viabilidad de los grupos de aulladores recluidos en fragmentos de selva. Además se registró un gradiente ascendente en los niveles de agonismo en contexto de alimentación conforme disminuyó la extensión y la calidad del fragmento de selva ocupado. El efecto combinado de una menor disponibilidad de alimento y un mayor grado de competencia por el mismo podría ser la causa del patrón de estrés descrito a partir de los parámetros hormonales y conductuales. Por otro lado, la fragmentación del hábitat parece estar afectando al éxito reproductivo del mono aullador de manto en la zona de estudio, no así sobre su capacidad reproductiva. Con todo, los resultados obtenidos en esta tesis sugieren que, superado un umbral de perturbación y fragmentación del hábitat, se puede alcanzar una situación crónica estresante y, por tanto, comprometer de forma efectiva la salud y las probabilidades de supervivencia a largo plazo de las poblaciones de mono aullador en libertad. Por ello, las estrategias de conservación de la subespecie estudiada de mono aullador de manto (Alouatta palliata mexicana) deberían enfocarse al mantenimiento de grandes parches de selva no alterada más que a la preservación de núcleos marginales de población. Además, estas medidas deberían aplicarse de modo inmediato dada la especial propensión de las poblaciones de esta subespecie a la alteración antropogénica de su hábitat.
The interest in identifying the ecological factors that influence animal abundance has taken on a new importance with the need to develop informed conservation plans for endangered and threatened species. With respect to forest-dwelling primates, these issues are critical because tropical forests are undergoing rapid anthropogenic transformation. The objective of this thesis was to evaluate whether the Mexican howler monkeys population at Los Tuxtlas (Mexico) are negatively influenced by habitat fragmentation effects, particularly by those associated with stress and their possible influence on feeding intra-group competition and reproduction. To this end, over the course of a year, we studied several physiological (glucocorticoid levels) and behavioural parameters (fractal dimension of behaviour) of three groups of howler monkeys inhabiting three forest fragments characterised by decreasing habitat quality. The major levels of glucocorticoids found in the group inhabiting the poor quality fragment, suggest that an extensive habitat fragmentation could led to chronic elevation of stress levels and, with that, affect the viability of howler monkeys groups confine into forest fragments. Moreover, we registered an ascendant gradient in agonism levels in feeding context as decreasing the area and quality of the occupied fragment. Therefore, the pattern in stress level registered could be due to a low food availability and high intra-group competition for these resources. On the other hand, habitat fragmentation seems to affect the reproductive successes of howler monkeys at study area, but not yet their reproductive capacity. In conclusion, results suggest that exceeded a threshold of habitat disturbance and fragmentation, it is possible to reach a chronic stress situation, and therefore, to jeopardize the health and the long-term survival probabilities of free howler monkeys. We suggest that conservation strategies of this subspecies must be managed to the maintenance of great and not disturbing forests fragment more than the preservation of marginal population groups, and it should be immediately applied since the special tendency to the habitat disturbance of this subspecies.

Les aranyes de mar o Pycnogonida (Latreille 1810) són un extraordinari grup d’artròpodes marins; són estranys, fascinants i animals força primitius, fet que comporta una alta controvèrsia quant a afinitats amb altres grups. Estan distribuïdes per tot el món, i fins a dia d’avui, s’han descrit més de 1300 espècies i 80 gèneres. El següent resum sintetitza els treballs realitzats per tal de contribuir en l’estudi de la biogeografia i distribució batimètrica de les espècies antàrtiques, així com aportar nous coneixements sobre a la biologia alimentària de les espècies mediterrànies: Les aigües antàrtiques estan caracteritzades pels alts nivells de riquesa específica i d’endemismes, i els picnogònids antàrtics són excel·lents representants d’aquesta alta diversificació. Avui dia s’han descrit 264 espècies en aigües australs, que representen el 19.6% de les espècies mundials; 107 espècies són endèmiques d’aigües antàrtiques, mentre que 63 són comunes a ambdues zones, antàrtica i sub-antàrtica. El gènere amb major riquesa és Nymphon, que compta amb 67 espècies. S’ha proposat la hipòtesi del refugi insular bentònic com a explicació de la distribució actual de les aranyes de mar australs, proposant com a origen l’Arc d’Escòcia. Aquesta hipòtesi, juntament amb la migració des de la zona magallànica, podria explicar la riquesa específica extraordinàriament alta del Mar d’Escòcia. Els resultats conclouen que gairebé el 30% de les espècies presenten una distribució circumpolar; l’augment de les expedicions que impliquen un major nombre de mostrejos ha fet que augmenti la circumpolaritat, i per tant, davalli la endemicitat zonal. La informació bàsica sobre els patrons de distribució batimètrica, la diversitat d’espècies i la composició de la comunitat és escassa per a aquest grup. Les aportacions d’aquest treball quant a la distribució geogràfica contribueixen a comprendre millor les distribucions dels picnogònids antàrtics. Pallenopsis kupei és nou per a aigües antàrtiques, i sis espècies no s’havien trobat mai fins ara en aigües del Mar de Weddell. S’ha analitzat els patrons de distribució batimètrica en el Mar de Weddell, mostrant que la composició específica de la plataforma continental (des dels 100 fins als 900 m de fondària) difereix respecte a la del talús (a partir dels 900 m). Mentre que la majoria d’espècies estan confinades als límits de la plataforma continental, el talús està dominat bàsicament pel gènere Nymphon. Així, la profunditat sembla ser un factor important quant a la distribució de les aranyes de mar. Aquests resultats suporten la hipòtesi que els picnogònids antàrtics han evolucinat i diversificat a la plataforma continental, i posteriorment s’han submergit als fons profunds. La conca central de l’Estret de Bransfield està caracteritzada per una sèrie de volcans isolats. La fauna d’aquestes estructures volcàniques s’ha analitzat per intentar esbrinar si els volcans eren actius durant el període mostrejat. Les famílies més abundants són Nymphonidae i Colossendeidae, tot i que la biomassa és molt major pels colossendeids. Això indica que aquests probablement estan utilitzant l’estratègia de la K, enlloc de l’estratègia de la r que és més típica dels petits nymphonids. La col·lecció és representativa del bentos de la zona oest de l’Antàrtica. Les estructures volcàniques de la zona no estaven actives durant el mostreig. Nymphon australe Hodgson 1902 és l’espècie més abundant d’aranya de mar a l’Oceà Austral. Aquesta espècie està considerada com a circumpolar, euribàtica i morfològicament variable. En aquest estudi, s’investiga l’estructura genètica de les poblacions de N. australe al llarg de l’Antàrtica, utilitzant dades d’ADN mitocondrial. Els resultats suporten la circumpolaritat suposada per aquesta espècie, sense indicació d’especiació críptica. No obstant, les poblacions de la Península Antàrtica, el Mar de Weddell i l’Est Antàrtic estan efectivament aïllades, indicant que el flux genètic és limitat. A més a més, existeix una certa estructura genètica entre poblacions dins d’una mateixa zona. Es conclou que N. australe ha colonitzat amb èxit gran part de l’ecosistema marí antàrtic, tot i la seva limitada capacitat de dispersió. El sistema digestiu de les aranyes de mar no ha estat discutit en el context de la seva ecologia i comportament alimentari. S’ha estudiat el sistema digestiu de dues espècies, Ammothella longipes (Hodgson 1864) i Endeis spinosa (Montagu 1808), així com el procés digestiu que s’hi dóna. Les diferències més importants s’han observat en la probòscide, reflectint adaptacions segons la dieta. L’estructura de la boca i del filtre de la faringe, així com la musculatura de la trompa, són els trets més diferents alhora de comparar les dues espècies. Els productes salivals juguen un paper important en la digestió oral. El seu procés digestiu dels picnogònids difereix del de la majoria de crustacis i xifosurs marins, bàsicament per l’absència de cèl·lules glandulars en el digestiu mig, i la presència d’una cèl·lula digestiva multifuncional. Les cèl·lules epitelials presenten un estat de repòs durant els períodes de dejú. Durant la digestió, els grànuls secretors són alliberats al lumen intestinal, i es formen els lisosomes secundaris, on es dóna la digestió. Finalment, s’alliberen els cossos residuals al lumen per a ser excretats a través de l’anus. L’anàlisi d’àcids grassos ha estat demostrat com una bona eina per a determinar les relacions tròfiques i el comportament alimentari dels organismes, dels quals la seva dieta no pot ser inferida a partir del contingut estomacal. Les variacions estacionals en el contingut d’àcids grassos totals (TFA) i la composició d’àcids grassos ha estat analitzada en Ammothella longipes per tal d’establir les seves relacions tròfiques. Els resultats revelen que A. longipes és capaç modificar la seva dieta depenent de l’època de l’any, i l’aliment disponible. Aquesta espècie sembla ser carnívora durant la primavera i primers d’estiu, però s’alimenta de detritus quan les preses ja no són tan assequibles, durant l’hivern. S’han detectat alts nivells de cadena senar durant l’estiu i tardor, que són indicadors de bacteris adquirits a través de la dieta detritívora, o bé a través de la síntesi de novo a partir de propionat. El contingut TFA en A. longipes es manté durant tot l’any. Aquest fet concorda amb la seva activitat reproductora, que té lloc durant tot l’any excepte de maig a juliol, període durant el qual, adquireix una dieta carnívora.
Pycnogonida (Latreille 1810) or sea spiders are one of the most intriguing groups of marine arthropods; they are bizarre, fascinating and very primitive animals of highly controversial affinities. They are found worldwide, and more than 1300 species and 80 genera are described to date. This report summarizes the studies carried out to provide a better insight of the biogeography, bathymetric distribution and the feeding biology of this group. Antarctic waters are characterized by the high levels of species richness and endemism, and Antarctic sea spiders are excellent representatives of this highly diversification. To date 264 austral species have been recorded, accounting for 19.6% of the species recorded worldwide; 107 of them are endemic to Antarctic waters, while 63 are common in the sub-Antarctic and Antarctic regions. The richest genus is Nymphon, with 67 species. The benthic insular refuge hypothesis is proposed as an explanation for the southern distribution of the present pycnogonid fauna, with an origin in the Scotia Arc. This hypothesis together with the migration from the Magellan zone would explain the extremely high species richness of the Scotia Sea. Results conclude that nearly the 30% of the species present a circumpolar distribution; a tendency toward circumpolarity of species and subsequent decrease of zonal endemicity is noticed, probably due to the increasing expeditions with more sampling. Basic information regarding bathymetric distribution patterns, diversity of species, and community composition is scarce in this group. The geographical distribution remarks on the species in the present study contribute to the better understanding of Antarctic pycnogonid distributions. Pallenopsis kupei is new for Antarctic waters, and six species have not been found previously in the Weddell Sea. Bathymetric patterns of distribution are analyzed in the Weddell Sea showing a difference in the composition between the continental shelf (from 100 to 900 m depth) and the slope (below 900 m). Most of the species are confined to the continental shelf boundaries, whereas the deep sea is dominated by the genus Nymphon. Thus, depth seems to be an influential factor in the structure of pycnogonid assemblages. These findings support the hypothesis that these taxa have evolved and radiated on the shelf and later submerged in the deep sea. The central Bransfield Stratit Basin is dominated by series of isolated volcanoes and associated ridges. Here, the fauna from volcanic structures is analyzed to deduce whether the volcanoes were active or inactive during the sampling period. The most abundant families are Nymphonidae and Colossendeidae, though biomass is much greater for the Colossendeidae. This indicates that colossendeids are probably employing the K-strategy instead of the rstrategy, which is typical for smaller pycnogonids such as nymphonids. The volcanic structures sampled were inactive during 1996, since none of the specimens showed signs of hydrothermal phenomena. This collection is typically representative of the west Antarctic benthic zone. Nymphon australe Hodgson 1902 is the most abundant species of sea spiders in the Southern Ocean. The species is recognized as highly morphologically variable, circumpolar and eurybathic. In this study, we investigate the genetic structure of N. australe populations around Antarctica by using mitochondrial DNA data. Results support the circumpolarity supposed for N. australe, without indication of cryptic speciation. However, the Antarctic Peninsula, the Weddell Sea and the East Antarctica populations of N. australe are effectively isolated, indicating that gene flow is limited. Furthermore, there is some genetic structure among populations within zones. We conclude that N. australe has successfully colonized large parts of the Antarctic marine ecosystem, despite its limited dispersal abilities. The digestive system of sea spiders (Pycnogonida) presents peculiarities that have not been discussed in the context of their ecology or feeding behavior. The digestive system of two Mediterranean species, Ammothella longipes (Hodge 1864) and Endeis spinosa (Montagu 1808), is investigated and the ongoing digestive process observed. Major differences are observed in the proboscis, reflecting adaptation to their diet. The structures of mouth and pharyngeal filter as well as musculature of the proboscis are the main differential elements when comparing A. longipes to E. spinosa. Salivary products play an important role in the oral digestion. The digestive process in sea spiders differs from most marine arthropods mainly because of the absence of midgut gland cells and the presence of a unique multifunctional type of midgut epithelial cell. Epithelial cells are present in a small ‘resting’ form during starvation periods. During digestion, secretory granules are released to the midgut lumen and secondary lysosomes are formed, where digestion occurs. Residual bodies formed within the epithelial cell are released to the midgut lumen to be transported towards the hindgut. Fatty acid analysis has been largely proven to be helpful in determining seasonal trophic links and the feeding behavior in organisms in which diet cannot be inferred from stomach content analyses. Seasonal variations in total fatty acid content (TFA) and fatty acid composition of Ammothella longipes are analyzed to establish its trophic links. The results of this study reveal that A. longipes may change its feeding behavior depending on the season and available food. This pycnogonid species appears as a carnivore during spring and early summer, but it seems to feed on detritus when availability of prey diminishes during winter. Notable high amounts of odd-chain fatty acids are found in summer-autumn for this species, which may come from bacteria acquired from the detritical diet or from de novo biosynthesis from propionate. TFA content of A. longipes did not present seasonal variations. This is in accordance to its reproductive activity, which occurs throughout the year except from May to July, period in which they adopt a carnivory diet.

En aquesta tesi doctoral s’ha analitzat la utilitat dels gens malat deshidrogenasa (mdh)i recombinasa A (recA) com a marcadors moleculars per a la construcció de filogènies fiables del gènere Aeromonas. Les dades obtingudes han permès l’obtenció, mitjançant mètodes de màxima versemblança (ML) i d’inferència bayesiana (IB), de filogènies amb un alt suport estadístic en la majoria dels nodes dels arbres obtinguts, indicant que els arbres construïts a partir de les seqüències d’aquests gens són robusts. Com a resultat d’aquesta anàlisi, s’han reclassificat algunes soques mal identificades, s’ha detectat un fragment recombinant en 4 soques d’A.bestiarum, del qual s’ha pogut identificar l’inici i final, així com el parental recombinant del que molt probablement deriva aquest segment, i s’ha determinat el possible efecte d’aquest esdeveniment de recombinació a l’estructura i funció de la proteïna RecA. A partir de les filogènies obtingudes i utilitzant un punt de calibratge extern, s’ha determinat l’origen de l’ancestre comú d’Aeromonas i dels diferents llinatges d’aquest gènere bacterià. A més, s’ha pogut establir a partir de diferents aproximacions, el model de diversificació seguit al llarg dels anys en que Aeromonas ha estat evolucionant, així com la seva taxa de diversificació (nombre d’espècies/milió d’anys). Finalment, s’ha comparat l’evolució seguida per Aeromonas, des del seu origen fins a l’actualitat, amb la de totes les espècies animals. Els resultats suggereixen, que des de la gran extinció del Permià-Triàsic, Aeromonas hauria evolucionat paral·lelament a l’augment del nombre dels gèneres animals. L’explosiva proliferació d’organismes multicel·lulars i la seva decisiva influència en l’estructura i funció dels ecosistemes va proporcionar un nou univers de nínxols ecològics potencials pels llinatges bacterians presents. La bona correlació observada entre el nombre de gèneres animals i la diversificació d’Aeromonas en els darrers 250 Ma, podria ser explicada per la colonització d’aquests nous nínxols.

S'estudien diferents aspectes relacionats amb les característiques anatòmiques, histològiques, ultraestructurals i morfomètriques de les estructures que formen l'òrgan de la visió de sis espècies d'insectívors (Sorex minutus, S. araneus, S. coronatus, Neomys fodiens, Crocidura russula i Talpa europaea) i de deu espècies de rosegadors (Clethrionomys glareolus, Arvicola terrestris, Chionomys nivalis, Microtus gerbei, M. duodecimcostatus, M. arvalis, Apodemus sylvaticus, Mus domesticus, M. Spretus i Eliomys quercinus) capturats en els seus hàbitats naturals. Els objectius concrets de la memòria consisteixen en relacionar les diferències i similituds interespecífiques de l'òrgan de la visió amb els hàbitats i els patrons d'activitat temporal de cada espècie, tant des del punt de vista funcional com filogenètic. En definitiva, es realitza un estudi sobre l'ecologia de la visió de les espècies considerades.

Excepte a T. Europaea, a on apareixen estructures oculars en estat regressiu com a resposta a la seva activitat hipogea, els ulls de les espècies d'insectívors analitzades, estan ben desenvolupats, tot i les seves reduïdes dimensions. La còrnia està coberta per una capa multilaminar formada per cèl·lules mortes que podria augmentar l'índex de refracció de la còrnia i, per tant, el poder diòptric de l'ull. A més, presenten característiques que afavoreixen la visió diürna, com una distància nodal posterior del globus ocular proporcionalment gran, un cristal·lí voluminós però amb la cara posterior més aplanada que l'anterior, i un percentatge de cons que, en general, supera el 5% del total de cèl·lules fotoreceptores, particularment en els representants del gènere Sorex. En les espècies d'aquest mateix gènere s'ha detectat la presència de mitocondris gegants (megamitocondris) als el·lipsoides dels cons. En mamífers, aquests orgànuls només han estat descrits prèviament als cons de les retines del gènere Tupaia (Scandentia) i, probablement incrementen l'eficàcia òptica d'aquests fotoreceptors. L'ull de N. Fodiens mostra adaptacions oculars pròpies dels animals semiaquàtics, i li permeten veure-hi tant a dins com a fora de l'aigua.

En el cas dels rosegadors, les espècies d'arvicolins estudiades mostren millors adaptacions a una visió crepuscular o diürna que els ulls dels murins considerats, particularment M. Arvalis. Així, la densitat de bastonets és inferior a la dels murins pel que la seva sensibilitat a la llum serà també inferior. Per contra, la proporció més elevada de cons els dotarà d'una major agudesa visual. A més, els ulls són proporcionalment més petits degut a la seva activitat cavadora. Els globus oculars d'A. Terrestris conserven característiques oculars, tant anatòmiques com morfomètriques que indicarien un primer origen semiaquàtic i diürn, seguides per una readaptació a les condicions de baixa il·luminació de l'interior de les galeries. En canvi, els murins mostren característiques oculars eminentment nocturnes, no només per la seva mida, els ulls d'A. Sylvaticus són tan grans que li sobresurten del cap, sinó també per la forma dels seus dioptris i l'estructura histològica de totes les túniques oculars, especialment de la retina.

Els resultats obtinguts corroboren la relació entre la morfologia i la biometria de les estructures oculars amb els hàbits i els hàbitats de les espècies considerades. S'estableix que malgrat les reduïdes dimensions oculars, les modificacions en la mida i forma de l'ull i dels seus dioptris (còrnia i cristal·lí) permeten aconseguir una visió adequada per tal que les espècies estudiades puguin adaptar-se a diferents condicions de llum ambiental. També es constata que les espècies filogenèticament emparentades comparteixen un mateix model d'ull i que és aquest model el que ha anat variant, tant des del punt de vista biològic com òptic, per permetre una millor adaptació de les espècies a nous hàbitats.

L'objectiu principal de la tesi doctoral fou la recerca d'una eina que permetés la predicció dels paràmetres farmacocinètics del tiamfenicol (TAP) -un antibiòtic d'ampli espectre- en qualsevol espècie, a partir de les relacions al·lomètriques establertes entre set espècies animals -ratolí, rata, conill, gos, porc, ovella i vedell-.
En primer lloc, s'estudià el comportament cinètic del fàrmac en cadascuna de les espècies mitjançant els paràmetres farmacocinètics principals (volum de distribució aparent, aclariment plasmàtic i semivida plasmàtica), calculats a partir de les corbes temps-concentració plasmàtica de cada animal. Aquestes corbes s'elaboraren a partir de l'administració d'una dosi terapèutica de TAP per via iv i la presa de mostres de sang a diferents temps, mostres que s'analitzaren mitjançant una tècnica d'HPLC (High Performance Liquid Chromatography) per tal de quantificar la presència de TAP en cadascuna.
El pas següent consistí a calcular les equacions al·lomètriques per a cada paràmetre farmacocinètic, representant en una escala logarítmica el pes de l'espècie enfront del valor del paràmetre en cadascuna, i realitzant una anàlisi de regressió lineal de la recta obtinguda. Paral·lel·lament, s'estudiaren diferents unitats de temps farmacocinètic per tal de trobar aquella unitat que millor definia la disposició del TAP en totes les espècies estudiades.
Per acabar, s'efectuà una predicció dels paràmetres farmacocinètics del TAP en cada espècie segons el seu pes, a partir dels equacions al·lomètriques i de la unitat de temps farmacocinètic que millor definia el comportament del TAP en totes les espècies (apolysichrons, en aquest cas). Es calculà l'exactitud de la predicció dels dos mètodes mitjançant l'error mitjà percentual (E.M.) i s'avaluà quin dels dos era més adequat per a la predicció de la disposició del TAP en qualsevol espècie.
Els resultats obtinguts suggerien que la disposició del TAP és similar en totes les espècies. En tots tres paràmetres, el valor de r2 de la recta de regressió fou superior a 0.85, valor que indica una elevada correlació entre el paràmetre i el pes de l'espècie. L'exactitud de la predicció fou similar per als dos mètodes d'escalatge interespecífic, tot i que la predicció mitjançant apolysichrons presentava valors d'E.M. lleugerament superiors per a la majoria d'espècies i paràmetres.
The main objective was the research of a method that allows to predict the pharmacokinetic parameters of thiamphenicol (TAP) -a broad spectrum antibiotic- in any animal species, from the allometric relations established among seven animal species -mouse, rat, rabbit, dog, pig, sheep and cattle-.
The first step consisted on the study of the kinetics disposition of the TAP in every species from the analysis of the main pharmacokinetic parameters (apparent volume of distribution, plasma clearance and plasma half-life). These parameters were calculated from the mathematical analysis of the time-concentration curves constructed from the administration of a therapeutic dose of TAP intravenously. The quantitation of the plasma samples was made by a HPLC (High Performance Liquid Chromatography) technique.
The relationship between the main pharmacokinetic parameters of thiamphenicol and body weight was studied across these the seven mammalian species, using double-logarithmic plots and by analizing the regression lines. At the same time, different pharmacokinetic time units were studied to analize which of them was the best to define the pharmacokinetic disposition in all the studied species.
Finally, a prediction of the pharmacokinetic parameters in every species was made from the allometric equations and from the selected pharmacokinetic time unit. (apolysichrons, in our case). The accuracy of the two methods was calculated by using the mean percent error (M.E.) formula, and their suitability for the prediction of the TAP disposition was evaluated.
The obtained results suggested that the TAP disposition is similar in all the studied species. The regression analysis of the three parameters indicated a good correlation between the parameter value and the body weight (correlation coefficient, r2>0.85). The accuracy of the prediction was similar for the two methods assayed, but the values of E.M. for the prediction from apolysichrons were slightly higher than from the allometric equation.

La tesi doctoral que presentem a continuació és innovadora perquè és el primer estudi extens i rigorós sobre el llenguatge de la conservació-restauració d'obres d'art, no només analitzant els seus vocabularis, sinó també raonant-ne l'ús que en fa aquesta professió. Aquesta recerca és multidisciplinar, en aquest sentit la conservació-restauració d'obres d'art mai havia estat comparada i contextualitzada des del punt de vista de la lingüística i les ciències de la informació. Finalment, es tracta d'una investigació d'abast internacional poc freqüent en aquesta disciplina. L’interès d’aquest estudi es centra en la conservació-restauració dels béns mobles, l'arquitectura s'allunya del nostre camp de treball. La conservació-restauració és l'activitat que inclou les tasques de reconeixement, documentació, tractament i prevenció, recolzat per la recerca i l'educació (AIC, 1996), implica acció directa sobre el patrimoni cultural amb l'objectiu d'estabilitzar el seu estat i retardar el seu deteriorament (ICON, 2008). La història d'aquesta disciplina ens introdueix el tema del desenvolupament de la professió, el qual ens ajuda a començar a entendre el llenguatge de la conservació-restauració. Fins el segle XVIII no neix la professió del restaurador a França, però és l'excepció, a la resta d'Europa la distinció entre artesà, pintor i restaurador no es feu evident fins un segle més tard. Per un altre costat, a principis del segle XIX els científics comencen a investigar les obres d'art i fins el segle XX es creen laboratoris i departaments de conservació-restauració a dins dels museus occidentals. D'aquesta manera s'inicià el reconeixement d'aquesta professió i alhora l'ha convertí en interdisciplinar. És a dir, la conservació-restauració d'obres d'art amb una base eminentment artesanal creuava coneixements també amb la ciència i així esdevenia pluridisciplinar. Aquesta pluridisciplinarietat és un altre factor que ens permet entendre i analitzar el vocabulari de la conservació-restauració perquè aquesta manlleva el llenguatge tècnic de les disciplines amb les quals intercanvia coneixements. I precisament és en l'àmbit de l'educació on també s'evidencia aquesta multidisciplinarietat perquè en els programes educatius els estudiants tenen assignatures relacionades amb l'art i la ciència. La conservació-restauració d'obres d'art entrà en el món acadèmic a Europa després de la Segona Guerra Mundial quan a principis dels anys seixanta la United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization (UNESCO) fundà a Roma l'International Centre for the Study of the Preservation and Restoration of Cultural Property (ICCROM) amb la finalitat de formar a professionals d'arreu del món i alhora que aquests entressin a treballar a la universitat o fundessin instituts de conservació-restauració. D'aquesta activitat formativa, educativa i acadèmica, en els anys seixanta a Europa començaren a publicar-se un corpus de textos especialitzat en conservació-restauració, els quals estaven escrits en anglès, francès i italià. En altres paraules, les publicacions especialitzades de la conservació-restauració apareixen en paral.lel a la creació d'estudis formatius i acadèmics, aquests textos contenen la terminologia d'aquesta disciplina, la qual té un abast temàtic molt extens. Per aquest motiu basant-nos en la base de dades dels llibres Glossary of art conservation i en l'anàlisi dels diccionaris sobre conservació-restauració publicats en vuit idiomes, vam arribar a la conclusió que la conservació-restauració només ha inventat dos termes: tratteggio i papetta AB-57. Tanmateix per entendre la relació que té aquesta professió amb el llenguatge ens hem de remetre a la documentació perquè els conservadors-restauradors només escriuen, i per tant utilitzen el llenguatge, quan documenten un procés de conservació-restauració. A diferència de la documentació en els museus, que empren tesaurus i un llenguatge artificial i controlat, els conservadors restauradors documenten utilitzant un llenguatge natural i aquest fet dificulta encara més el seu estudi. En les carreres d'humanitats la base és el pensament que s'estructura amb el llenguatge, en la conservació-restauració el llenguatge no és una prioritat; com ja hem dit, l'utilitza principalment en les tasques de documentació; sinó els materials i per això coopera amb els químics i els físics. Paradoxalment, els professionals d'aquesta disciplina necessiten diccionaris perquè els textos que els interessen no només s'han escrit en anglès, per això, diccionaris en general i multilingües en particular, són eines indispensables per traduir, documentar, recuperar informació i facilitar la comunicació. I des del nostre punt de vista, era necessari un estudi que analitzés aquest llenguatge, malgrat no haver estat mai una prioritat en aquesta professió. Finalment, aquesta disciplina té una llarga tradició històrica, però un recorregut acadèmic molt curt, per exemple, en comparació a la història de l'art. Aquest fet no li ha permès publicar suficients textos especialitzats i en conseqüència desenvolupar un vocabulari propi, potser en els propers anys des de les universitats, escoles i centres de formació se'n crearà de nou i genuí.
This Ph.D thesis explores and describes from a multidisciplinary, academic and international point of view the language of art conservation. It is striking the relationship between education and publications because as a result of the education and training activity, reference books are written and published. Consequently, technical language is created. It may be obvious or not, terminology is invented in the educational field, where teachers, trainers, professors and academicians use language; in general, and the technical vocabulary of their disciplines, in particular; to provide knowledge to their pupils. Moreover, the teaching task often entails the writing activity, and the publications contain the vocabulary of a discipline. In other words, the students learn the terminology of their profession when they are trained and educated, as well as, when they read books. The overriding consideration is that art conservation historical evolution has developed it as a multidisciplinary: between art and science. Since the 19th century, the works of art became an interesting topic for scientist, from then in western museums, they began to work in museums’ laboratories, and the scientific point of view of the materials became one of the most challenging topics. An earlier example in the United States was the book Painting Materials. A Short Encyclopaedia, published in 1942 and written by J. Rutherford Gettens and George L. Stout, who were pioneers in the investigation of art works in the Fogg Museum of Art, Harvard University and the Isabella Stewart Gardner Museum in Boston. Another remarkable step forward in the development and history of art conservation’s education occured in the early 1960s, when the United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization (UNESCO) founded the International Centre for the Study of the Preservation and Restoration of Cultural Property (ICCROM). There, art conservation’s students had lectures about chemistry, biology, etc. and finally, the education programs reflected the interdisciplinary nature of art conservation, besides, in their publications and lexicon.

S'ha caracterizat l'estructura de la regió genòmica del gen "Adh" a quatre espècies del gènere "Drosophila", pertanyents al subgrup "obscura": "D. ambigua", "D. subobscura", "D. madeirensis" i "D. guanche" amb els objectius d'analitzar l'organització i l'evolució d'aquesta regió genòmica dins d'aquest gènere i clarificar les relacions filogenètiques d'aquestes espècies. Per assolir aquestes fites, es van construir llibreries genòmiques de cada espècie que es van crivellar amb una sonda que contenia el gen "Adh" de "D. melanogaster", per tal d'aïllar seqüències homòlogues a aquest gen. Els clons positius es van caracteritzar primer per restricció i desprès per seqüenciació. També es va analitzar la seva localització citogenètica mitjançant hibridacions "in situ" sobre cromosomes politènics.

En aquestes quatre espècies, el gen "Adh" és un gen de còpia única, d'expressió regulada per dos promotors diferents, amb una estructura comparable a la que presenta "D. melanogaster": tres exons de mida diferent separats per dos petits introns. A més, la seva seqüència es troba molt conservada en totes elles. Per altra part, immediatament adjacent a 3' del gen "Adh", es troba un altre gen, l' "Adh-dup", d'estructura també molt conservada inter-específicament, però que presenta la particularitat de una diferent localització del codó de terminació en diferents espècies, i per tant, la longitud de la proteïna codificada varia. Donada l'elevada similitud tant d'estructura com de seqüència entre els gens "Adh" i "Adh-dup", es confirma que ambdós gens haurien divergit a partir de la duplicació d'un gen ancestral.

De les comparacions inter-específiques de seqüències es dedueix que no totes les regions evolucionen al mateix ritme, ja que es detecten diferències significatives en les taxes de divergència no només entre regions codificants i regions no codificants, sino també dins de cada tipus de regions. A les regions codificants, les substitucions silencioses són més frequents que les de reemplaçament, corn és d'esperar degut al constrenyiment funcional. Però, la distribució de les substitucions de reemplaçament no és a l'atzar al llarg de la regió codificant: quan es compara qualsevol espècie del subgrup "obscura" amb una del subgrupo "melanogaster", les substitucions de reemplaçament del gen "Adh" s'acumulen significativament en el tercer exó, mentre que, de forma inversa, quan es comparen espècies dins del subgrup "obscura", són les substitucions de reemplaçament del gen "Adh-dup" les que no es distribueixen a l'atzar. Aquests trets només es dóna quan en la comparació d'espècies s'empra el subgrup "obscura" i no quan es consideren espècies d'altres radiacions més llunyanes i, per tant, constituiria un tret de l'evolució d'aquest grup. Resumint, doncs, les posicions de reemplaçament del gen "Adh", serien la regió que s'hauria vist més afectada pels processos que es van produir en la radiació del grup "obscura" de la radiación "melanogaster". Inversament, la regió que reflecteix millor els canvis produïts dins de la pròpia radiació "obscura", són les posicions de reemplaçament del gen "Adh-dup". Podria tractar-se d'uns bons marcadors moleculars, informatius de les corresponents radiacions.

S'han aïllat i caracteritzat seqüències addicionals al gen funcional, però que presenten homologia amb el gen "Adh", en el genoma de "D. subobscura", "D .madeirensis" i "D. guanche". Fet que concorda amb d'altres resultats, com ara la detecció de vàries localitzacions cromosòmiques i vàries bandes sobre "Southerns" de DNA genòmic total, amb homologia al gen "Adh". Les característiques que presenten aquestes seqüències addicionals són definitòries de retroseqüències, també anomenades gens processats, ja que no posseeixen introns, que han estat perfectament escindits, ni tampoc regions promotores reconeixibles, i en canvi, presenten "leader" i "trailer". De les seves característiques es dedueix que es tractaria de trànscrits del gen "Adh" que s'haurien retrotranscrit i integrat en el genoma, i posteriorment, han sofert un procés de multiplicació que ha afectat també a les regions genòmiques adjacents. També s'han detectat retrosequències en els genomes de "D. madeirensis" i "D. guanche". Immediatament adjacent a totes les retroseqüències aillades, s'ha trobat un DNA moderadament repetit en el genoma de "D. subobscura" que conté una repetició invertida de 196 pb i una regió intermèdia amb palíndroms i repeticions directes.

Amb les dades moleculars obtingudes, s'ha intentat clarificar les relacions filogenètiques entre aquestes espècies. "D. guanche"," D. madeirensis" i "D. subobscura" formen una tríade estretament relacionada, éssent les dues últimes les més properes entre sí, amb una gran similitud de seqüència no només a les regions codificants, sino també en les no codificants. "D .guanche" sembla ésser l'espècie que està divergint més ràpidament dins d'aquest tríade i aquest fet concordaria amb la seva distribució geogràfica restringida, amb un nombre efectiu d'individus petit i que sofreix frequents colls d'ampolla. "D. ambigua" té una posició poc clara dins del subgrup "obscura", la seva filogènia varia segons les dades emprades, però semblaria situar-se més aprop de les espècies europees que de les americanes. A més, relativament, sembla divergir molt ràpidament dins d'aquest subgrup i això explicaria la dificultat de determinar la seva posció filogenètica, ja que estaria distorsionant la seva filogènia.
The structure of the genomic region of the "Adh" (alcohol dehydrogenase) gene has been analyzed and characterized in four species of the genus "Drosophila" belonging to the "obscura" subgroup: "D. ambigua","D. subobscura", "D. madeirensis and "D.guanche". Two different genes are located in this region, the "Adh" and the "Adh-dup" and both genes have diverged from a common ancestor. The inter-specific comparisons of the sequences of the two genes, which are very well conserved, have allowed detect differences in the divergence rates not only between, but rather within coding and non-coding regions. Furthermore, the distribution of the replacement substitutions along the coding sequence is significantly deviated from random. Additional sequences, homologous to the "Adh" gene, have been isolated and analyzed in the "D. subobscura" genome. Their features are definitory traits of retrosequences (processed genes). They have also been detected in the "D. madeirensis" and "D. guanche" genomes. This report, together with a very recent one from other authors, is the first to acknowledge the presence of these genetic elements in the genome of invertebrates. On the other hand, a middle repetitive DNA, which is located immediately adjacent of these retrosequences and contains an inverted repeat, has been characterized in the "D. subobscura" genome. Phylogenetically, "D. guanche", "D. madeirensis" and "D. subobscura" constitute a tightly related triad, being the latest two, the closest. "D. ambigua", instead, would have a less dear position in the subgroup "obscura". Eventually, it seems to locate nearer the European rather than the American species, although its rapid relative degree of divergence would distort its phylogeny."

Les inflorescències on és present la formiga argentina reben menys visitants, a les zones envaïdes, a més, desapareixen la majoria d'espècies de formigues autòctones, algunes de les quals podrien ser pol·linitzadores d'algunes espècies vegetals. Aquest efecte repel·lent i la desaparició de formigues autòctones es tradueix en una menor producció de fruits en plantes com Euphorbia characias o Euphorbia biumbellata
Argentine ant effects on pollination of several mediterranean species

Se presenta en esta comunicación parte del trabajo de investigación realizado en la tesis doctoral “La pintura mural gòtica lineal a territori valencià. Statu quo del corpus conegut. Estudi i anàlisi per a la seua conservació” (2015), en la que se ha catalogado el corpus de pinturas murales góticas lineales conservadas en territorio valenciano. En éste trabajo se han identificado 34 edificaciones, que contienen total o parcialmente restos de 71 conjuntos decorativos (figurativos, decorativos y arquitectónicos) con características góticas, y sigue abierto debido a nuevas investigaciones en curso y continuos descubrimientos de pinturas que se continúan produciendo. En la investigación, se han analizado individualmente los conjuntos pictóricos murales góticos, identificando circunstancias históricas y geográficas, antecedentes y referencias en otras artes, además del estudio del estado de conservación, el modo de factura y la analítica de componentes, con el fin de encontrar trazos comunes que definen el corpus existente. Se ha encontrado una amplia variedad de temas representados, de recursos decorativos y estilísticos, determinando que existen temáticas diversas, elementos ornamentales, estructuras de distribución, y modelos que conforman un rico panorama artístico. Se presenta en este trabajo el análisis comparativo a nivel estilístico y matérico a partir de los rasgos comunes detectados a en los distintos conjuntos pictóricos.En el ámbito estilístico (presentado en este artículo), se estudian la totalidad de los conjuntos identificados, independientemente de que se ubiquen en el periodo gótico inicial o más evolucionado, o de que conformen decoraciones de tipo arquitectónico.http://dx.doi.org/10.4995/ANIAV.2017.5628