Dissertations / Theses on the topic 'Conservació de les espècies'

L'ordre dels primats inclou l'home i els seus parents més propers. Actualment, més de la meitat dels primats no humans es troben en perill d'extinció, principalment com a conseqüència de l'activitat humana. Això doncs, l'estudi dels primats és de gran rellevància des de dos punts de vista ben diferents, tant a nivell de conservació de les espècies com en biomedicina, genòmica comparada i evolució. El treball de tesi doctoral presentat aquí s'emmarca dins d'aquest context bilateral i pretén ser una aportació tant pel que fa al desenvolupament i aplicació d'eines moleculars per a la conservació de les espècies de primat com per a l'estudi de l'evolució d'aquests éssers.

Aquest estudi es divideix en cinc apartats principals. Comença amb una Introducció en què descriu la diversitat que amaga l'ordre dels primats, el gran ventall de possibilitats que obre la genètica de la conservació, la importància de les duplicacions en l'evolució de les espècies i la història del cromosoma Y. A continuació s'estableixen els Objectius fonamentals proposats en aquesta tesi. Les fites principals són: determinar l'aplicabilitat de la tècnica de l'MDA sobre mostres no invasives, contribuir a desenvolupar un microarray de miniseqüència per a l'estudi dels primats i desemmascarar la història evolutiva de la família gènica RPS4Y en primats.

El cos principal de la tesi està format pels tres capítols que constitueixen l'apartat dels Resultats. En el primer treball, publicat a "Biotechnology Journal" amb el títol "Sequence quality is maintained after multiple displacement amplification of non-invasively obtained macaque semen DNA", s'analitza la possibilitat d'aplicar la tècnica d'amplificació de genomes complets Multiple Displacement Amplification (MDA) amb mostres recol·lectades de manera no invasiva. Amb aquest estudi s'ha pogut demostrar que els productes d'MDA obtinguts a partir de mostres no invasives de semen de macaco són adequades per a la realització d'estudis genètics. En el segon treball, titulat "A microarray system for Y-chromosomal and mitochondrial SNP analysis in chimpanzee populations" i enviat a Molecular Ecology, s'ha desenvolupat un "microarray" de miniseqüència per estudiar la variabilitat de les poblacions de ximpanzé, ja siguin captives com en estat salvatge. El "microarray" inclou SNPs tant de cromosoma Y i com de gens mitocondrials, de manera que permet analitzar simultàniament la línia paterna i la línia materna, informació que és de gran interès quan s'estudien espècies en què mascles i femelles presenten diferent patró de migració, com els ximpanzés. Finalment, en el tercer estudi es descriu la història evolutiva dels gens RPS4Y dins de la filogènia dels primats. S'ha pogut determinar en 35 milions d'anys el moment de la duplicació que originà el gen RPS4Y2 i s'ha proposat que el seu manteniment en el genoma es deu a l'adquisició d'una nova funció relacionada amb l'espermatogènesi, almenys en el llinatge humà. Aquests resultats es troben recollits a l'article titulat "Molecular evolution of primate RPS4Y gene family" enviat a la revista "Molecular Biology and Evolution".

Finalment, els resultats obtinguts durant el desenvolupament d'aquesta tesi es discuteixen d'una manera general dins l'apartat del Resum global. La memòria acaba amb les Conclusions més rellevants a què s'ha pogut arribar, exposades de manera específica i resumida.
Primate order includes humankind and its closest relatives. Nowadays, more than half of nonhuman primates are in peril, mainly due to human activities. Therefore, primate studies are of great interest from two important points of view, both for species conservation purposes and also in biomedicine, comparative genomics, and evolution.
The aim of this thesis is to contribute both to the conservation of primate species and to the study of their evolution.
This thesis includes the results of three different studies, already published or in preparation. The first study analyses the Multiple Displacement Amplification (MDA) technique in order to test its applicability on non-invasively collected samples. We have demonstrated that MDA products obtained from non-invasively collected macaque semen are suitable to carry out genetic analyses. In the second study we have developed a minisecuencing microarray to study the genetic variability in chimpanzee populations, both captive and wild-living. The microarray includes SNPs from the Y chromosome and from mitochondrial genes, so that it allows to simultaneously analyse the paternal and maternal lineages. Finally, the third study aimed to describe the evolution of primate RPS4Y genes. We have dated in 35 million years the origin of RPS4Y2 and we proposed a neofunctionalization process as the reason of its maintenance in the genome.

Els treballs realitzats en aquesta tesi tenen com objectius l'aplicació de la sistemàtica molecular i la filogeografia per resoldre relacions filogenètiques, clarificar la taxonomia i descriure la història de les poblacions de les espècies incloses dins de dos grups de mamífers d'elevat interés conservacionista: els mustélids (família Mustelidae) i els macacs (génere Macaca).

L'ús de diferents marcadors genétics mitocondrials (el gen citocrom b i la regió control) i un de nuclear (les seqüencies flanquejants d'una regió repetitiva) ha permés reconstruir les relacions filogenètiques entre 33 espècies de mustelids; delimitar quatre grups filogeogràfics en el teixò euroasiàtic (Meles meles); detectar la venta de productes derivats d'aquesta espècie en països on està protegida; i estudiar el procès d'especiació del macac japonès (Macaca fuscata). A partir dels resultats obtinguts també s'han proposat canvis en la taxonomia d'aquests grups.

Al final de la tesi es fan reflexions sobre el paper que desenvolupen els marcadors moleculars en la sistemàtica, sobre com classificar aquelles espècies que no ha finalitzat els seus processos d'especiació i sobre les aplicacions de la sistemàtica, la biologia evolutiva i la genètica en la conservació de la biodiversitat.
The objectives of this thesis were the application of molecular systematics and phylogeography to resolve phylogeny, to clarify taxonomy and to study the population history of species included within two groups of mammals of high conservation interest: the mustelids (Family Mustelidae) and the macaques (Genus Macaca).

Using different mitochondrial (cytochrome b gene and control region) and nuclear (flanking sequences of a repetitive region) markers, we have been able to reconstruct the phylogeny of 33 mustelid species; to delimit four phylogeographic groups in the Eurasian badger (Meles meles); to detect the trade of Eurasian badger products in countries where this species is protected; and to study the speciation process of the Japanese macaque (Macaca fuscata). According to our results we have also proposed taxonomic changes in these groups.

At the end of the thesis, there are also some reflections about the role of genetic markers in systematics; about how to classify the species that have not finished their speciation process; and about the application of systematics, evolutionary biology and genetics in conservation biology.

El interés en identificar los factores ecológicos que afectan a la abundancia y bienestar de los animales ha tomado una creciente importancia debido a la necesidad de desarrollar planes de conservación efectivos para las especies amenazadas. Con respecto a los primates de bosques tropicales, estos temas son particularmente críticos debido a la rápida transformación antropogénica de su hábitat. El objetivo general de este trabajo fue evaluar si las poblaciones de mono aullador de manto (Alouatta palliata mexicana) en la zona de Los Tuxtlas (México) se ven negativamente afectadas por los efectos de la fragmentación de su hábitat, en particular por aquellos relacionados con el estrés, así como la posible influencia de tales efectos sobre la competencia intragrupo por el alimento y distintos aspectos de su reproducción. Con este propósito, desde febrero de 2004 a enero de 2005, medimos distintos parámetros fisiológicos (glucocorticoides fecales) y conductuales (dimensión fractal del comportamiento) de 3 grupos de aulladores, cada uno en un fragmento de selva con características socio-ecológicas distintas reflejo de un gradiente en la calidad de hábitat entre tales fragmentos. Los mayores niveles de glucocorticoides -tanto en machos como en hembras- encontrados en el grupo habitante del fragmento de peor calidad sugieren que una excesiva fragmentación del hábitat puede conducir a una elevación crónica en los niveles de estrés y desembocar en efectos a largo plazo sobre la viabilidad de los grupos de aulladores recluidos en fragmentos de selva. Además se registró un gradiente ascendente en los niveles de agonismo en contexto de alimentación conforme disminuyó la extensión y la calidad del fragmento de selva ocupado. El efecto combinado de una menor disponibilidad de alimento y un mayor grado de competencia por el mismo podría ser la causa del patrón de estrés descrito a partir de los parámetros hormonales y conductuales. Por otro lado, la fragmentación del hábitat parece estar afectando al éxito reproductivo del mono aullador de manto en la zona de estudio, no así sobre su capacidad reproductiva. Con todo, los resultados obtenidos en esta tesis sugieren que, superado un umbral de perturbación y fragmentación del hábitat, se puede alcanzar una situación crónica estresante y, por tanto, comprometer de forma efectiva la salud y las probabilidades de supervivencia a largo plazo de las poblaciones de mono aullador en libertad. Por ello, las estrategias de conservación de la subespecie estudiada de mono aullador de manto (Alouatta palliata mexicana) deberían enfocarse al mantenimiento de grandes parches de selva no alterada más que a la preservación de núcleos marginales de población. Además, estas medidas deberían aplicarse de modo inmediato dada la especial propensión de las poblaciones de esta subespecie a la alteración antropogénica de su hábitat.
The interest in identifying the ecological factors that influence animal abundance has taken on a new importance with the need to develop informed conservation plans for endangered and threatened species. With respect to forest-dwelling primates, these issues are critical because tropical forests are undergoing rapid anthropogenic transformation. The objective of this thesis was to evaluate whether the Mexican howler monkeys population at Los Tuxtlas (Mexico) are negatively influenced by habitat fragmentation effects, particularly by those associated with stress and their possible influence on feeding intra-group competition and reproduction. To this end, over the course of a year, we studied several physiological (glucocorticoid levels) and behavioural parameters (fractal dimension of behaviour) of three groups of howler monkeys inhabiting three forest fragments characterised by decreasing habitat quality. The major levels of glucocorticoids found in the group inhabiting the poor quality fragment, suggest that an extensive habitat fragmentation could led to chronic elevation of stress levels and, with that, affect the viability of howler monkeys groups confine into forest fragments. Moreover, we registered an ascendant gradient in agonism levels in feeding context as decreasing the area and quality of the occupied fragment. Therefore, the pattern in stress level registered could be due to a low food availability and high intra-group competition for these resources. On the other hand, habitat fragmentation seems to affect the reproductive successes of howler monkeys at study area, but not yet their reproductive capacity. In conclusion, results suggest that exceeded a threshold of habitat disturbance and fragmentation, it is possible to reach a chronic stress situation, and therefore, to jeopardize the health and the long-term survival probabilities of free howler monkeys. We suggest that conservation strategies of this subspecies must be managed to the maintenance of great and not disturbing forests fragment more than the preservation of marginal population groups, and it should be immediately applied since the special tendency to the habitat disturbance of this subspecies.

Les aranyes de mar o Pycnogonida (Latreille 1810) són un extraordinari grup d’artròpodes marins; són estranys, fascinants i animals força primitius, fet que comporta una alta controvèrsia quant a afinitats amb altres grups. Estan distribuïdes per tot el món, i fins a dia d’avui, s’han descrit més de 1300 espècies i 80 gèneres. El següent resum sintetitza els treballs realitzats per tal de contribuir en l’estudi de la biogeografia i distribució batimètrica de les espècies antàrtiques, així com aportar nous coneixements sobre a la biologia alimentària de les espècies mediterrànies: Les aigües antàrtiques estan caracteritzades pels alts nivells de riquesa específica i d’endemismes, i els picnogònids antàrtics són excel·lents representants d’aquesta alta diversificació. Avui dia s’han descrit 264 espècies en aigües australs, que representen el 19.6% de les espècies mundials; 107 espècies són endèmiques d’aigües antàrtiques, mentre que 63 són comunes a ambdues zones, antàrtica i sub-antàrtica. El gènere amb major riquesa és Nymphon, que compta amb 67 espècies. S’ha proposat la hipòtesi del refugi insular bentònic com a explicació de la distribució actual de les aranyes de mar australs, proposant com a origen l’Arc d’Escòcia. Aquesta hipòtesi, juntament amb la migració des de la zona magallànica, podria explicar la riquesa específica extraordinàriament alta del Mar d’Escòcia. Els resultats conclouen que gairebé el 30% de les espècies presenten una distribució circumpolar; l’augment de les expedicions que impliquen un major nombre de mostrejos ha fet que augmenti la circumpolaritat, i per tant, davalli la endemicitat zonal. La informació bàsica sobre els patrons de distribució batimètrica, la diversitat d’espècies i la composició de la comunitat és escassa per a aquest grup. Les aportacions d’aquest treball quant a la distribució geogràfica contribueixen a comprendre millor les distribucions dels picnogònids antàrtics. Pallenopsis kupei és nou per a aigües antàrtiques, i sis espècies no s’havien trobat mai fins ara en aigües del Mar de Weddell. S’ha analitzat els patrons de distribució batimètrica en el Mar de Weddell, mostrant que la composició específica de la plataforma continental (des dels 100 fins als 900 m de fondària) difereix respecte a la del talús (a partir dels 900 m). Mentre que la majoria d’espècies estan confinades als límits de la plataforma continental, el talús està dominat bàsicament pel gènere Nymphon. Així, la profunditat sembla ser un factor important quant a la distribució de les aranyes de mar. Aquests resultats suporten la hipòtesi que els picnogònids antàrtics han evolucinat i diversificat a la plataforma continental, i posteriorment s’han submergit als fons profunds. La conca central de l’Estret de Bransfield està caracteritzada per una sèrie de volcans isolats. La fauna d’aquestes estructures volcàniques s’ha analitzat per intentar esbrinar si els volcans eren actius durant el període mostrejat. Les famílies més abundants són Nymphonidae i Colossendeidae, tot i que la biomassa és molt major pels colossendeids. Això indica que aquests probablement estan utilitzant l’estratègia de la K, enlloc de l’estratègia de la r que és més típica dels petits nymphonids. La col·lecció és representativa del bentos de la zona oest de l’Antàrtica. Les estructures volcàniques de la zona no estaven actives durant el mostreig. Nymphon australe Hodgson 1902 és l’espècie més abundant d’aranya de mar a l’Oceà Austral. Aquesta espècie està considerada com a circumpolar, euribàtica i morfològicament variable. En aquest estudi, s’investiga l’estructura genètica de les poblacions de N. australe al llarg de l’Antàrtica, utilitzant dades d’ADN mitocondrial. Els resultats suporten la circumpolaritat suposada per aquesta espècie, sense indicació d’especiació críptica. No obstant, les poblacions de la Península Antàrtica, el Mar de Weddell i l’Est Antàrtic estan efectivament aïllades, indicant que el flux genètic és limitat. A més a més, existeix una certa estructura genètica entre poblacions dins d’una mateixa zona. Es conclou que N. australe ha colonitzat amb èxit gran part de l’ecosistema marí antàrtic, tot i la seva limitada capacitat de dispersió. El sistema digestiu de les aranyes de mar no ha estat discutit en el context de la seva ecologia i comportament alimentari. S’ha estudiat el sistema digestiu de dues espècies, Ammothella longipes (Hodgson 1864) i Endeis spinosa (Montagu 1808), així com el procés digestiu que s’hi dóna. Les diferències més importants s’han observat en la probòscide, reflectint adaptacions segons la dieta. L’estructura de la boca i del filtre de la faringe, així com la musculatura de la trompa, són els trets més diferents alhora de comparar les dues espècies. Els productes salivals juguen un paper important en la digestió oral. El seu procés digestiu dels picnogònids difereix del de la majoria de crustacis i xifosurs marins, bàsicament per l’absència de cèl·lules glandulars en el digestiu mig, i la presència d’una cèl·lula digestiva multifuncional. Les cèl·lules epitelials presenten un estat de repòs durant els períodes de dejú. Durant la digestió, els grànuls secretors són alliberats al lumen intestinal, i es formen els lisosomes secundaris, on es dóna la digestió. Finalment, s’alliberen els cossos residuals al lumen per a ser excretats a través de l’anus. L’anàlisi d’àcids grassos ha estat demostrat com una bona eina per a determinar les relacions tròfiques i el comportament alimentari dels organismes, dels quals la seva dieta no pot ser inferida a partir del contingut estomacal. Les variacions estacionals en el contingut d’àcids grassos totals (TFA) i la composició d’àcids grassos ha estat analitzada en Ammothella longipes per tal d’establir les seves relacions tròfiques. Els resultats revelen que A. longipes és capaç modificar la seva dieta depenent de l’època de l’any, i l’aliment disponible. Aquesta espècie sembla ser carnívora durant la primavera i primers d’estiu, però s’alimenta de detritus quan les preses ja no són tan assequibles, durant l’hivern. S’han detectat alts nivells de cadena senar durant l’estiu i tardor, que són indicadors de bacteris adquirits a través de la dieta detritívora, o bé a través de la síntesi de novo a partir de propionat. El contingut TFA en A. longipes es manté durant tot l’any. Aquest fet concorda amb la seva activitat reproductora, que té lloc durant tot l’any excepte de maig a juliol, període durant el qual, adquireix una dieta carnívora.
Pycnogonida (Latreille 1810) or sea spiders are one of the most intriguing groups of marine arthropods; they are bizarre, fascinating and very primitive animals of highly controversial affinities. They are found worldwide, and more than 1300 species and 80 genera are described to date. This report summarizes the studies carried out to provide a better insight of the biogeography, bathymetric distribution and the feeding biology of this group. Antarctic waters are characterized by the high levels of species richness and endemism, and Antarctic sea spiders are excellent representatives of this highly diversification. To date 264 austral species have been recorded, accounting for 19.6% of the species recorded worldwide; 107 of them are endemic to Antarctic waters, while 63 are common in the sub-Antarctic and Antarctic regions. The richest genus is Nymphon, with 67 species. The benthic insular refuge hypothesis is proposed as an explanation for the southern distribution of the present pycnogonid fauna, with an origin in the Scotia Arc. This hypothesis together with the migration from the Magellan zone would explain the extremely high species richness of the Scotia Sea. Results conclude that nearly the 30% of the species present a circumpolar distribution; a tendency toward circumpolarity of species and subsequent decrease of zonal endemicity is noticed, probably due to the increasing expeditions with more sampling. Basic information regarding bathymetric distribution patterns, diversity of species, and community composition is scarce in this group. The geographical distribution remarks on the species in the present study contribute to the better understanding of Antarctic pycnogonid distributions. Pallenopsis kupei is new for Antarctic waters, and six species have not been found previously in the Weddell Sea. Bathymetric patterns of distribution are analyzed in the Weddell Sea showing a difference in the composition between the continental shelf (from 100 to 900 m depth) and the slope (below 900 m). Most of the species are confined to the continental shelf boundaries, whereas the deep sea is dominated by the genus Nymphon. Thus, depth seems to be an influential factor in the structure of pycnogonid assemblages. These findings support the hypothesis that these taxa have evolved and radiated on the shelf and later submerged in the deep sea. The central Bransfield Stratit Basin is dominated by series of isolated volcanoes and associated ridges. Here, the fauna from volcanic structures is analyzed to deduce whether the volcanoes were active or inactive during the sampling period. The most abundant families are Nymphonidae and Colossendeidae, though biomass is much greater for the Colossendeidae. This indicates that colossendeids are probably employing the K-strategy instead of the rstrategy, which is typical for smaller pycnogonids such as nymphonids. The volcanic structures sampled were inactive during 1996, since none of the specimens showed signs of hydrothermal phenomena. This collection is typically representative of the west Antarctic benthic zone. Nymphon australe Hodgson 1902 is the most abundant species of sea spiders in the Southern Ocean. The species is recognized as highly morphologically variable, circumpolar and eurybathic. In this study, we investigate the genetic structure of N. australe populations around Antarctica by using mitochondrial DNA data. Results support the circumpolarity supposed for N. australe, without indication of cryptic speciation. However, the Antarctic Peninsula, the Weddell Sea and the East Antarctica populations of N. australe are effectively isolated, indicating that gene flow is limited. Furthermore, there is some genetic structure among populations within zones. We conclude that N. australe has successfully colonized large parts of the Antarctic marine ecosystem, despite its limited dispersal abilities. The digestive system of sea spiders (Pycnogonida) presents peculiarities that have not been discussed in the context of their ecology or feeding behavior. The digestive system of two Mediterranean species, Ammothella longipes (Hodge 1864) and Endeis spinosa (Montagu 1808), is investigated and the ongoing digestive process observed. Major differences are observed in the proboscis, reflecting adaptation to their diet. The structures of mouth and pharyngeal filter as well as musculature of the proboscis are the main differential elements when comparing A. longipes to E. spinosa. Salivary products play an important role in the oral digestion. The digestive process in sea spiders differs from most marine arthropods mainly because of the absence of midgut gland cells and the presence of a unique multifunctional type of midgut epithelial cell. Epithelial cells are present in a small ‘resting’ form during starvation periods. During digestion, secretory granules are released to the midgut lumen and secondary lysosomes are formed, where digestion occurs. Residual bodies formed within the epithelial cell are released to the midgut lumen to be transported towards the hindgut. Fatty acid analysis has been largely proven to be helpful in determining seasonal trophic links and the feeding behavior in organisms in which diet cannot be inferred from stomach content analyses. Seasonal variations in total fatty acid content (TFA) and fatty acid composition of Ammothella longipes are analyzed to establish its trophic links. The results of this study reveal that A. longipes may change its feeding behavior depending on the season and available food. This pycnogonid species appears as a carnivore during spring and early summer, but it seems to feed on detritus when availability of prey diminishes during winter. Notable high amounts of odd-chain fatty acids are found in summer-autumn for this species, which may come from bacteria acquired from the detritical diet or from de novo biosynthesis from propionate. TFA content of A. longipes did not present seasonal variations. This is in accordance to its reproductive activity, which occurs throughout the year except from May to July, period in which they adopt a carnivory diet.

En aquesta tesi doctoral s’ha analitzat la utilitat dels gens malat deshidrogenasa (mdh)i recombinasa A (recA) com a marcadors moleculars per a la construcció de filogènies fiables del gènere Aeromonas. Les dades obtingudes han permès l’obtenció, mitjançant mètodes de màxima versemblança (ML) i d’inferència bayesiana (IB), de filogènies amb un alt suport estadístic en la majoria dels nodes dels arbres obtinguts, indicant que els arbres construïts a partir de les seqüències d’aquests gens són robusts. Com a resultat d’aquesta anàlisi, s’han reclassificat algunes soques mal identificades, s’ha detectat un fragment recombinant en 4 soques d’A.bestiarum, del qual s’ha pogut identificar l’inici i final, així com el parental recombinant del que molt probablement deriva aquest segment, i s’ha determinat el possible efecte d’aquest esdeveniment de recombinació a l’estructura i funció de la proteïna RecA. A partir de les filogènies obtingudes i utilitzant un punt de calibratge extern, s’ha determinat l’origen de l’ancestre comú d’Aeromonas i dels diferents llinatges d’aquest gènere bacterià. A més, s’ha pogut establir a partir de diferents aproximacions, el model de diversificació seguit al llarg dels anys en que Aeromonas ha estat evolucionant, així com la seva taxa de diversificació (nombre d’espècies/milió d’anys). Finalment, s’ha comparat l’evolució seguida per Aeromonas, des del seu origen fins a l’actualitat, amb la de totes les espècies animals. Els resultats suggereixen, que des de la gran extinció del Permià-Triàsic, Aeromonas hauria evolucionat paral·lelament a l’augment del nombre dels gèneres animals. L’explosiva proliferació d’organismes multicel·lulars i la seva decisiva influència en l’estructura i funció dels ecosistemes va proporcionar un nou univers de nínxols ecològics potencials pels llinatges bacterians presents. La bona correlació observada entre el nombre de gèneres animals i la diversificació d’Aeromonas en els darrers 250 Ma, podria ser explicada per la colonització d’aquests nous nínxols.

S'estudien diferents aspectes relacionats amb les característiques anatòmiques, histològiques, ultraestructurals i morfomètriques de les estructures que formen l'òrgan de la visió de sis espècies d'insectívors (Sorex minutus, S. araneus, S. coronatus, Neomys fodiens, Crocidura russula i Talpa europaea) i de deu espècies de rosegadors (Clethrionomys glareolus, Arvicola terrestris, Chionomys nivalis, Microtus gerbei, M. duodecimcostatus, M. arvalis, Apodemus sylvaticus, Mus domesticus, M. Spretus i Eliomys quercinus) capturats en els seus hàbitats naturals. Els objectius concrets de la memòria consisteixen en relacionar les diferències i similituds interespecífiques de l'òrgan de la visió amb els hàbitats i els patrons d'activitat temporal de cada espècie, tant des del punt de vista funcional com filogenètic. En definitiva, es realitza un estudi sobre l'ecologia de la visió de les espècies considerades.

Excepte a T. Europaea, a on apareixen estructures oculars en estat regressiu com a resposta a la seva activitat hipogea, els ulls de les espècies d'insectívors analitzades, estan ben desenvolupats, tot i les seves reduïdes dimensions. La còrnia està coberta per una capa multilaminar formada per cèl·lules mortes que podria augmentar l'índex de refracció de la còrnia i, per tant, el poder diòptric de l'ull. A més, presenten característiques que afavoreixen la visió diürna, com una distància nodal posterior del globus ocular proporcionalment gran, un cristal·lí voluminós però amb la cara posterior més aplanada que l'anterior, i un percentatge de cons que, en general, supera el 5% del total de cèl·lules fotoreceptores, particularment en els representants del gènere Sorex. En les espècies d'aquest mateix gènere s'ha detectat la presència de mitocondris gegants (megamitocondris) als el·lipsoides dels cons. En mamífers, aquests orgànuls només han estat descrits prèviament als cons de les retines del gènere Tupaia (Scandentia) i, probablement incrementen l'eficàcia òptica d'aquests fotoreceptors. L'ull de N. Fodiens mostra adaptacions oculars pròpies dels animals semiaquàtics, i li permeten veure-hi tant a dins com a fora de l'aigua.

En el cas dels rosegadors, les espècies d'arvicolins estudiades mostren millors adaptacions a una visió crepuscular o diürna que els ulls dels murins considerats, particularment M. Arvalis. Així, la densitat de bastonets és inferior a la dels murins pel que la seva sensibilitat a la llum serà també inferior. Per contra, la proporció més elevada de cons els dotarà d'una major agudesa visual. A més, els ulls són proporcionalment més petits degut a la seva activitat cavadora. Els globus oculars d'A. Terrestris conserven característiques oculars, tant anatòmiques com morfomètriques que indicarien un primer origen semiaquàtic i diürn, seguides per una readaptació a les condicions de baixa il·luminació de l'interior de les galeries. En canvi, els murins mostren característiques oculars eminentment nocturnes, no només per la seva mida, els ulls d'A. Sylvaticus són tan grans que li sobresurten del cap, sinó també per la forma dels seus dioptris i l'estructura histològica de totes les túniques oculars, especialment de la retina.

Els resultats obtinguts corroboren la relació entre la morfologia i la biometria de les estructures oculars amb els hàbits i els hàbitats de les espècies considerades. S'estableix que malgrat les reduïdes dimensions oculars, les modificacions en la mida i forma de l'ull i dels seus dioptris (còrnia i cristal·lí) permeten aconseguir una visió adequada per tal que les espècies estudiades puguin adaptar-se a diferents condicions de llum ambiental. També es constata que les espècies filogenèticament emparentades comparteixen un mateix model d'ull i que és aquest model el que ha anat variant, tant des del punt de vista biològic com òptic, per permetre una millor adaptació de les espècies a nous hàbitats.

L'objectiu principal de la tesi doctoral fou la recerca d'una eina que permetés la predicció dels paràmetres farmacocinètics del tiamfenicol (TAP) -un antibiòtic d'ampli espectre- en qualsevol espècie, a partir de les relacions al·lomètriques establertes entre set espècies animals -ratolí, rata, conill, gos, porc, ovella i vedell-.
En primer lloc, s'estudià el comportament cinètic del fàrmac en cadascuna de les espècies mitjançant els paràmetres farmacocinètics principals (volum de distribució aparent, aclariment plasmàtic i semivida plasmàtica), calculats a partir de les corbes temps-concentració plasmàtica de cada animal. Aquestes corbes s'elaboraren a partir de l'administració d'una dosi terapèutica de TAP per via iv i la presa de mostres de sang a diferents temps, mostres que s'analitzaren mitjançant una tècnica d'HPLC (High Performance Liquid Chromatography) per tal de quantificar la presència de TAP en cadascuna.
El pas següent consistí a calcular les equacions al·lomètriques per a cada paràmetre farmacocinètic, representant en una escala logarítmica el pes de l'espècie enfront del valor del paràmetre en cadascuna, i realitzant una anàlisi de regressió lineal de la recta obtinguda. Paral·lel·lament, s'estudiaren diferents unitats de temps farmacocinètic per tal de trobar aquella unitat que millor definia la disposició del TAP en totes les espècies estudiades.
Per acabar, s'efectuà una predicció dels paràmetres farmacocinètics del TAP en cada espècie segons el seu pes, a partir dels equacions al·lomètriques i de la unitat de temps farmacocinètic que millor definia el comportament del TAP en totes les espècies (apolysichrons, en aquest cas). Es calculà l'exactitud de la predicció dels dos mètodes mitjançant l'error mitjà percentual (E.M.) i s'avaluà quin dels dos era més adequat per a la predicció de la disposició del TAP en qualsevol espècie.
Els resultats obtinguts suggerien que la disposició del TAP és similar en totes les espècies. En tots tres paràmetres, el valor de r2 de la recta de regressió fou superior a 0.85, valor que indica una elevada correlació entre el paràmetre i el pes de l'espècie. L'exactitud de la predicció fou similar per als dos mètodes d'escalatge interespecífic, tot i que la predicció mitjançant apolysichrons presentava valors d'E.M. lleugerament superiors per a la majoria d'espècies i paràmetres.
The main objective was the research of a method that allows to predict the pharmacokinetic parameters of thiamphenicol (TAP) -a broad spectrum antibiotic- in any animal species, from the allometric relations established among seven animal species -mouse, rat, rabbit, dog, pig, sheep and cattle-.
The first step consisted on the study of the kinetics disposition of the TAP in every species from the analysis of the main pharmacokinetic parameters (apparent volume of distribution, plasma clearance and plasma half-life). These parameters were calculated from the mathematical analysis of the time-concentration curves constructed from the administration of a therapeutic dose of TAP intravenously. The quantitation of the plasma samples was made by a HPLC (High Performance Liquid Chromatography) technique.
The relationship between the main pharmacokinetic parameters of thiamphenicol and body weight was studied across these the seven mammalian species, using double-logarithmic plots and by analizing the regression lines. At the same time, different pharmacokinetic time units were studied to analize which of them was the best to define the pharmacokinetic disposition in all the studied species.
Finally, a prediction of the pharmacokinetic parameters in every species was made from the allometric equations and from the selected pharmacokinetic time unit. (apolysichrons, in our case). The accuracy of the two methods was calculated by using the mean percent error (M.E.) formula, and their suitability for the prediction of the TAP disposition was evaluated.
The obtained results suggested that the TAP disposition is similar in all the studied species. The regression analysis of the three parameters indicated a good correlation between the parameter value and the body weight (correlation coefficient, r2>0.85). The accuracy of the prediction was similar for the two methods assayed, but the values of E.M. for the prediction from apolysichrons were slightly higher than from the allometric equation.

La tesi doctoral que presentem a continuació és innovadora perquè és el primer estudi extens i rigorós sobre el llenguatge de la conservació-restauració d'obres d'art, no només analitzant els seus vocabularis, sinó també raonant-ne l'ús que en fa aquesta professió. Aquesta recerca és multidisciplinar, en aquest sentit la conservació-restauració d'obres d'art mai havia estat comparada i contextualitzada des del punt de vista de la lingüística i les ciències de la informació. Finalment, es tracta d'una investigació d'abast internacional poc freqüent en aquesta disciplina. L’interès d’aquest estudi es centra en la conservació-restauració dels béns mobles, l'arquitectura s'allunya del nostre camp de treball. La conservació-restauració és l'activitat que inclou les tasques de reconeixement, documentació, tractament i prevenció, recolzat per la recerca i l'educació (AIC, 1996), implica acció directa sobre el patrimoni cultural amb l'objectiu d'estabilitzar el seu estat i retardar el seu deteriorament (ICON, 2008). La història d'aquesta disciplina ens introdueix el tema del desenvolupament de la professió, el qual ens ajuda a començar a entendre el llenguatge de la conservació-restauració. Fins el segle XVIII no neix la professió del restaurador a França, però és l'excepció, a la resta d'Europa la distinció entre artesà, pintor i restaurador no es feu evident fins un segle més tard. Per un altre costat, a principis del segle XIX els científics comencen a investigar les obres d'art i fins el segle XX es creen laboratoris i departaments de conservació-restauració a dins dels museus occidentals. D'aquesta manera s'inicià el reconeixement d'aquesta professió i alhora l'ha convertí en interdisciplinar. És a dir, la conservació-restauració d'obres d'art amb una base eminentment artesanal creuava coneixements també amb la ciència i així esdevenia pluridisciplinar. Aquesta pluridisciplinarietat és un altre factor que ens permet entendre i analitzar el vocabulari de la conservació-restauració perquè aquesta manlleva el llenguatge tècnic de les disciplines amb les quals intercanvia coneixements. I precisament és en l'àmbit de l'educació on també s'evidencia aquesta multidisciplinarietat perquè en els programes educatius els estudiants tenen assignatures relacionades amb l'art i la ciència. La conservació-restauració d'obres d'art entrà en el món acadèmic a Europa després de la Segona Guerra Mundial quan a principis dels anys seixanta la United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization (UNESCO) fundà a Roma l'International Centre for the Study of the Preservation and Restoration of Cultural Property (ICCROM) amb la finalitat de formar a professionals d'arreu del món i alhora que aquests entressin a treballar a la universitat o fundessin instituts de conservació-restauració. D'aquesta activitat formativa, educativa i acadèmica, en els anys seixanta a Europa començaren a publicar-se un corpus de textos especialitzat en conservació-restauració, els quals estaven escrits en anglès, francès i italià. En altres paraules, les publicacions especialitzades de la conservació-restauració apareixen en paral.lel a la creació d'estudis formatius i acadèmics, aquests textos contenen la terminologia d'aquesta disciplina, la qual té un abast temàtic molt extens. Per aquest motiu basant-nos en la base de dades dels llibres Glossary of art conservation i en l'anàlisi dels diccionaris sobre conservació-restauració publicats en vuit idiomes, vam arribar a la conclusió que la conservació-restauració només ha inventat dos termes: tratteggio i papetta AB-57. Tanmateix per entendre la relació que té aquesta professió amb el llenguatge ens hem de remetre a la documentació perquè els conservadors-restauradors només escriuen, i per tant utilitzen el llenguatge, quan documenten un procés de conservació-restauració. A diferència de la documentació en els museus, que empren tesaurus i un llenguatge artificial i controlat, els conservadors restauradors documenten utilitzant un llenguatge natural i aquest fet dificulta encara més el seu estudi. En les carreres d'humanitats la base és el pensament que s'estructura amb el llenguatge, en la conservació-restauració el llenguatge no és una prioritat; com ja hem dit, l'utilitza principalment en les tasques de documentació; sinó els materials i per això coopera amb els químics i els físics. Paradoxalment, els professionals d'aquesta disciplina necessiten diccionaris perquè els textos que els interessen no només s'han escrit en anglès, per això, diccionaris en general i multilingües en particular, són eines indispensables per traduir, documentar, recuperar informació i facilitar la comunicació. I des del nostre punt de vista, era necessari un estudi que analitzés aquest llenguatge, malgrat no haver estat mai una prioritat en aquesta professió. Finalment, aquesta disciplina té una llarga tradició històrica, però un recorregut acadèmic molt curt, per exemple, en comparació a la història de l'art. Aquest fet no li ha permès publicar suficients textos especialitzats i en conseqüència desenvolupar un vocabulari propi, potser en els propers anys des de les universitats, escoles i centres de formació se'n crearà de nou i genuí.
This Ph.D thesis explores and describes from a multidisciplinary, academic and international point of view the language of art conservation. It is striking the relationship between education and publications because as a result of the education and training activity, reference books are written and published. Consequently, technical language is created. It may be obvious or not, terminology is invented in the educational field, where teachers, trainers, professors and academicians use language; in general, and the technical vocabulary of their disciplines, in particular; to provide knowledge to their pupils. Moreover, the teaching task often entails the writing activity, and the publications contain the vocabulary of a discipline. In other words, the students learn the terminology of their profession when they are trained and educated, as well as, when they read books. The overriding consideration is that art conservation historical evolution has developed it as a multidisciplinary: between art and science. Since the 19th century, the works of art became an interesting topic for scientist, from then in western museums, they began to work in museums’ laboratories, and the scientific point of view of the materials became one of the most challenging topics. An earlier example in the United States was the book Painting Materials. A Short Encyclopaedia, published in 1942 and written by J. Rutherford Gettens and George L. Stout, who were pioneers in the investigation of art works in the Fogg Museum of Art, Harvard University and the Isabella Stewart Gardner Museum in Boston. Another remarkable step forward in the development and history of art conservation’s education occured in the early 1960s, when the United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization (UNESCO) founded the International Centre for the Study of the Preservation and Restoration of Cultural Property (ICCROM). There, art conservation’s students had lectures about chemistry, biology, etc. and finally, the education programs reflected the interdisciplinary nature of art conservation, besides, in their publications and lexicon.

S'ha caracterizat l'estructura de la regió genòmica del gen "Adh" a quatre espècies del gènere "Drosophila", pertanyents al subgrup "obscura": "D. ambigua", "D. subobscura", "D. madeirensis" i "D. guanche" amb els objectius d'analitzar l'organització i l'evolució d'aquesta regió genòmica dins d'aquest gènere i clarificar les relacions filogenètiques d'aquestes espècies. Per assolir aquestes fites, es van construir llibreries genòmiques de cada espècie que es van crivellar amb una sonda que contenia el gen "Adh" de "D. melanogaster", per tal d'aïllar seqüències homòlogues a aquest gen. Els clons positius es van caracteritzar primer per restricció i desprès per seqüenciació. També es va analitzar la seva localització citogenètica mitjançant hibridacions "in situ" sobre cromosomes politènics.

En aquestes quatre espècies, el gen "Adh" és un gen de còpia única, d'expressió regulada per dos promotors diferents, amb una estructura comparable a la que presenta "D. melanogaster": tres exons de mida diferent separats per dos petits introns. A més, la seva seqüència es troba molt conservada en totes elles. Per altra part, immediatament adjacent a 3' del gen "Adh", es troba un altre gen, l' "Adh-dup", d'estructura també molt conservada inter-específicament, però que presenta la particularitat de una diferent localització del codó de terminació en diferents espècies, i per tant, la longitud de la proteïna codificada varia. Donada l'elevada similitud tant d'estructura com de seqüència entre els gens "Adh" i "Adh-dup", es confirma que ambdós gens haurien divergit a partir de la duplicació d'un gen ancestral.

De les comparacions inter-específiques de seqüències es dedueix que no totes les regions evolucionen al mateix ritme, ja que es detecten diferències significatives en les taxes de divergència no només entre regions codificants i regions no codificants, sino també dins de cada tipus de regions. A les regions codificants, les substitucions silencioses són més frequents que les de reemplaçament, corn és d'esperar degut al constrenyiment funcional. Però, la distribució de les substitucions de reemplaçament no és a l'atzar al llarg de la regió codificant: quan es compara qualsevol espècie del subgrup "obscura" amb una del subgrupo "melanogaster", les substitucions de reemplaçament del gen "Adh" s'acumulen significativament en el tercer exó, mentre que, de forma inversa, quan es comparen espècies dins del subgrup "obscura", són les substitucions de reemplaçament del gen "Adh-dup" les que no es distribueixen a l'atzar. Aquests trets només es dóna quan en la comparació d'espècies s'empra el subgrup "obscura" i no quan es consideren espècies d'altres radiacions més llunyanes i, per tant, constituiria un tret de l'evolució d'aquest grup. Resumint, doncs, les posicions de reemplaçament del gen "Adh", serien la regió que s'hauria vist més afectada pels processos que es van produir en la radiació del grup "obscura" de la radiación "melanogaster". Inversament, la regió que reflecteix millor els canvis produïts dins de la pròpia radiació "obscura", són les posicions de reemplaçament del gen "Adh-dup". Podria tractar-se d'uns bons marcadors moleculars, informatius de les corresponents radiacions.

S'han aïllat i caracteritzat seqüències addicionals al gen funcional, però que presenten homologia amb el gen "Adh", en el genoma de "D. subobscura", "D .madeirensis" i "D. guanche". Fet que concorda amb d'altres resultats, com ara la detecció de vàries localitzacions cromosòmiques i vàries bandes sobre "Southerns" de DNA genòmic total, amb homologia al gen "Adh". Les característiques que presenten aquestes seqüències addicionals són definitòries de retroseqüències, també anomenades gens processats, ja que no posseeixen introns, que han estat perfectament escindits, ni tampoc regions promotores reconeixibles, i en canvi, presenten "leader" i "trailer". De les seves característiques es dedueix que es tractaria de trànscrits del gen "Adh" que s'haurien retrotranscrit i integrat en el genoma, i posteriorment, han sofert un procés de multiplicació que ha afectat també a les regions genòmiques adjacents. També s'han detectat retrosequències en els genomes de "D. madeirensis" i "D. guanche". Immediatament adjacent a totes les retroseqüències aillades, s'ha trobat un DNA moderadament repetit en el genoma de "D. subobscura" que conté una repetició invertida de 196 pb i una regió intermèdia amb palíndroms i repeticions directes.

Amb les dades moleculars obtingudes, s'ha intentat clarificar les relacions filogenètiques entre aquestes espècies. "D. guanche"," D. madeirensis" i "D. subobscura" formen una tríade estretament relacionada, éssent les dues últimes les més properes entre sí, amb una gran similitud de seqüència no només a les regions codificants, sino també en les no codificants. "D .guanche" sembla ésser l'espècie que està divergint més ràpidament dins d'aquest tríade i aquest fet concordaria amb la seva distribució geogràfica restringida, amb un nombre efectiu d'individus petit i que sofreix frequents colls d'ampolla. "D. ambigua" té una posició poc clara dins del subgrup "obscura", la seva filogènia varia segons les dades emprades, però semblaria situar-se més aprop de les espècies europees que de les americanes. A més, relativament, sembla divergir molt ràpidament dins d'aquest subgrup i això explicaria la dificultat de determinar la seva posció filogenètica, ja que estaria distorsionant la seva filogènia.
The structure of the genomic region of the "Adh" (alcohol dehydrogenase) gene has been analyzed and characterized in four species of the genus "Drosophila" belonging to the "obscura" subgroup: "D. ambigua","D. subobscura", "D. madeirensis and "D.guanche". Two different genes are located in this region, the "Adh" and the "Adh-dup" and both genes have diverged from a common ancestor. The inter-specific comparisons of the sequences of the two genes, which are very well conserved, have allowed detect differences in the divergence rates not only between, but rather within coding and non-coding regions. Furthermore, the distribution of the replacement substitutions along the coding sequence is significantly deviated from random. Additional sequences, homologous to the "Adh" gene, have been isolated and analyzed in the "D. subobscura" genome. Their features are definitory traits of retrosequences (processed genes). They have also been detected in the "D. madeirensis" and "D. guanche" genomes. This report, together with a very recent one from other authors, is the first to acknowledge the presence of these genetic elements in the genome of invertebrates. On the other hand, a middle repetitive DNA, which is located immediately adjacent of these retrosequences and contains an inverted repeat, has been characterized in the "D. subobscura" genome. Phylogenetically, "D. guanche", "D. madeirensis" and "D. subobscura" constitute a tightly related triad, being the latest two, the closest. "D. ambigua", instead, would have a less dear position in the subgroup "obscura". Eventually, it seems to locate nearer the European rather than the American species, although its rapid relative degree of divergence would distort its phylogeny."

Les inflorescències on és present la formiga argentina reben menys visitants, a les zones envaïdes, a més, desapareixen la majoria d'espècies de formigues autòctones, algunes de les quals podrien ser pol·linitzadores d'algunes espècies vegetals. Aquest efecte repel·lent i la desaparició de formigues autòctones es tradueix en una menor producció de fruits en plantes com Euphorbia characias o Euphorbia biumbellata
Argentine ant effects on pollination of several mediterranean species

L’objectiu general d’aquesta tesi és l’estudi de les característiques reproductives del mascle i de la femella del burro Català per aplicar tecnologies reproductives que potenciïn la seva cria i evitin l’extinció d’aquesta raça de burro. El primer treball va estudiar el comportament sexual, les característiques del cicle estral i la predicció de l’ovulació en la burra Catalana. Els signes de zel més característics observats en les burres foren l’obertura i tancament de la boca junt amb l’extensió de les orelles enrere, orinar i vulvejar. Es va determinar que la durada del cicle estral era de 24.9 ± 0.3 dies, on el zel tenia una durada de 5.6 ± 0.2 dies. Les ovulacions es produïen amb un diàmetre mig preovulatori de 44.9 ± 0.5 mm i es va observar un percentatge elevat d’ovulacions múltiples (44.3%). La combinació dels següents paràmetres: diàmetre fol·licular, textura fol·licular i comportament de zel van determinar-se com els millors predictors de l’ovulació. El segon treball va estudiar l’efecte de la dilució i la centrifugació del semen (dos mètodes d’eliminació del plasma seminal) sobre la viabilitat, la motilitat i l’estructura subpoblacional mòtil del semen de burro Català refrigerat a 5ºC durant 24, 48 i 72h. Es va observar que la centrifugació o una ràtio de dilució elevada (1:10) eren els tractaments que mantenien més òptimament la viabilitat espermàtica durant les primeres 48h de refrigeració. L’estructura de 4 subpoblacions espermàtiques mòtils es mantenia amb la dilució o centrifugació, ara bé, només les mostres centrifugades després de 24h de refrigeració (5ºC) mantenien exactament la mateixa proporció d’espermatozoides en cada subpoblació que les mostres de semen fresc. El tercer treball va avaluar els canvis en la viabilitat i la motilitat que pateixen els espermatozoides de ruc Català durant la refrigeració (2h) i posterior centrifugació a tres temperatures diferents (5, 15 i 20ºC). En tots els tractaments es van mantenir les 4 subpoblacions mòtils del semen del ruc, observant que la refrigeració i centrifugació a 20ºC era la que mantenia l’estructura subpoblacional espermàtica més similar al semen fresc de burro Català. El quart estudi va valorar els efectes de la congelació-descongelació del semen de burro Català en comparació amb el semen de porc, sobre l’estructura subpoblacional mòtil i la viabilitat dels espermatozoides. Les característiques de motilitat dels espermatozoides de burro i de porc van respondre de manera molt diferent al procés de congelació-descongelació, mantenint però en els dos casos l’estructura de 4 subpoblacions mòtils. Els canvis en els valors mitjans de motilitat en les dues espècies estudiades es van deure sobretot, a canvis en les proporcions dels espermatozoides inclosos en cada subpoblació específica. En l’últim treball es va desenvolupar un model per avaluar la funcionalitat espermàtica del semen fresc i congelat de burro Català mitjançant l’interacció dels espermatozoides amb oòcits bovins lliures de zona pel·lúcida. Els espermatozoides de burro van ser capaços de fusionar-se amb l’oolemma i descondensar-se i formar el pronucli masculí (85-94%). Es va observar que les mostres de semen fresc i descongelat amb una viabilitat elevada (>60%) tenien índex de penetració superiors a les mostres amb viabilitat baixa (<40%). Així doncs, es van obtenir correlacions positives significatives (P<0.01) entre el percentatge de fecundació i la viabilitat (r=0.84), i també amb alguns paràmetres de motilitat (VAP, r=0.56; VCL, r=0.61; and mean ALH, r=0.68). En conclusió, una predicció adequada de l’ovulació de les burres, juntament amb l’utilització dels mètodes òptims de maneig i congelació del semen de ruc Català contribuiran positivament a l’aplicació de tecnologies reproductives en programes de cria que ajudin a evitar l’extinció d’aquesta raça.
The aim of this work is the knowledge of Catalonian donkey reproductive features of its females and males in order to apply reproductive technologies to maximize the production of live foals and help conserve the breed. In the first work we studied the reproductive behaviour, oestrous cycle characteristics and indicators that predict the moment of ovulation of the Catalonian donkey. The main signs of oestrus detected were mouth clapping, urinating and contraction and relaxation of the labia of the vulva with eversion of the clitoris. The length of the oestrus cycle was 24.9 ± 0.3 days, with oestrus itself lasting 5.6 ± 0.2 days. The mean diameter of the preovulatory follicle at day -1 was 44.9 ± 0.5 mm and we observed high incidence of multiple ovulations (44.3%). The combination of follicle size, follicle texture and oestrous behaviour were the best predictors of ovulation. In the second study we evaluated the effects of dilution and centrifugation (two methods of reducing the influence of the seminal plasma) on the survival of spermatozoa and the structure of motile sperm cell subpopulations in refrigerated Catalonian donkey semen at 24, 48 and 72h. At 48h, more surviving spermatozoa were seen in the more diluted (1:10) and in the centrifuged semen samples. The four donkey motile sperm subpopulations were maintained by refrigeration and centrifugation, moreover only centrifuged samples and only at 24h (5ºC) showed exactly the same motile sperm subpopulation proportions as recorded for fresh sperm. In the third work we assessed the effect of three storage temperatures (5, 15, 20ºC) on the survival and motility of Catalonian donkey sperm during transport (2h) to the laboratory for centrifugation. All treatments maintained the four motile sperm subpopulation, but 2h of storage at 20ºC followed by centrifugation was the treatment that maintained subpopulation structure more similar than fresh samples. In the fourth study we evaluated the influence of freeze/thawing on motile sperm subpopulations and sperm viability in ejaculates from two phylogenetically different mammalian species, boar and donkey. Boar and donkey sperm respond very differently in their mean motion characteristics to freezing/thawing, this process did not change the existence of a 4-subpopulations structure in the ejaculates. Motility changes induced by freezing/thawing protocol are especially linked to changes in the specific percentage of each of the motile sperm subpopulations. In the last work we studied the interaction between fresh/frozen-thawed donkey spermatozoa and zona pellucida (ZP)-free bovine oocytes in an attempt to develop a model for assessing cryopreserved Catalonian donkey sperm function. The donkey spermatozoa were able to fuse with the oolema and even to decondense and form the male pronucleus (85-94%). Fresh or frozen-thawed high viability (>60%) spermatozoa had higher penetration percentage than fresh or frozen/thawed low viability (<40%) spermatozoa. A significant positive correlation (P<0.01) was detected between percentage fertilization and viability (r=0.84), and between percentage fertilization and certain CASA parameters (VAP, r=0.56; VCL, r=0.61; and mean ALH, r=0.68). In conclusion, the exact moment prediction of ovulation in Catalonian jennies and adequate donkey semen manipulation and cryopreservation should have a positive impact upon the reproductive technologies application. Such knowledge should help maximize the production of live foals and help conserve the breed.

L'estudi de les diferències fenotípiques entre espècies, i entre individus, ha estat una de les grans qüestions fonamentals en els camps de la biologia evolutiva i la genètica. Ben aviat, es va fer palès que la regulació de l’expressió gènica tindria un paper clau en establir aquestes diferències de complexitat. L’adveniment de les tècniques massives de seqüenciació no van sinó confirmar aquesta visió primerenca. Avui dia coneixem un grapat de mecanismes que determinen aquestes diferències entre organismes, com són la divergència de seqüència proteica, la duplicació gènica o la divergència de la regió cis-reguladora, entre d’altres. En la darrera dècada, l’splicing alternatiu ha anat afermant-se com a mecanisme post-transcripcional freqüent i ha anat prenent protagonisme com a font de variabilitat de transcrits i isoformes proteiques, a més a més de jugar un paper regulador de l’expressió gènica. Per tant, l’splicing alternatiu és un ferm candidat a introduir diferències substancials al proteoma que expliquin la diversitat fenotípica entre organismes. Així doncs, aquest treball es va marcar com a objectiu aclarir fins a quin punt la variabilitat que introduïa l’splicing alternatiu tenia implicacions en el fenotip, quina era la seva conservació i si actuava de manera coordinada o independent amb d’altres mecanismes. En primer lloc, vam estudiar la relació que hi havia entre l’splicing alternatiu i les altres fonts moleculars de diversitat fenotípica i si era possible que l’splicing alternatiu pogués introduir variabilitat amb implicacions fenotípiques per si sola. A continuació, ens vam centrar en els mecanismes reguladors de l’expressió gènica basats en splicing alternatiu, analitzant les seves propietats i la seva conservació entre espècies. Finalment, vam examinar la implicació de l’splicing alternatiu en el fenomen de la domin{ncia gènica, ja que és un procés conegut que determina diferències fenotípiques intraespecífiques. El primer pas fou, doncs, comparar l’splicing alternatiu amb d’altres fonts moleculars de diferències fenotípiques: les divergències de la seqüència proteica, de la regió cis-reguladora del gen i de l’expressió gènica entre hum{ i ratolí. En un estudi massiu de les propietats de tots aquests fenòmens entre 13970 parelles d’ortòlegs, vam observar que l’splicing alternatiu podia introduir diferències abans que les altres variables poguessin fer-ho. Quan les identitats de seqüència proteica o de la regió cis-reguladora eren massa elevades com per introduir diferències, l’splicing alternatiu ja presentava patrons prou diferents en la concurrència d’splicing entre hum{ i ratolí. A més a més, la relació entre l’equivalència d’isoformes amb aquestes divergències també va resultar ser molt lleu, fet que ens va fer pensar que l’splicing alternatiu pot introduir isoformes específiques que contribueixin a les diferències entre espècies abans que les altres divergències puguin fer-ho. Pel que fa al segon bloc, vam investigar la conservació i propietats dels mecanismes reguladors de l’expressió gènica basats en AS. Primer de tot, vam confirmar la independència entre les divergències d’expressió gènica i l’splicing alternatiu, fet que ens indica que actuen a diferents nivells. A continuació, vam definir i classificar aquests mecanismes reguladors depenent com l’splicing alternatiu alterava l’arquitectura de dominis de les isoformes. La conservació d’aquests efectes, dels mecanismes reguladors basats en AS, va resultar ser baixa per tots els casos. Pel que fa als esdeveniments on es perdien un o més dominis a les isoformes alternatives, a més a més de ser baixa la conservació del mecanisme, també ho va ser l’equivalència dels esdeveniments d’splicing alternatiu. Així, tot i tenir efectes a nivell de seqüència no homòlegs, la funció es conservava, fet que ens porta a suggerir que aquests esdeveniments d’AS són un exemple de convergència funcional. Per últim, ens vam fixar en el procés de la dominància, abastament conegut, que introdueix diferències fenotípiques clares entre individus de la mateixa espècie, sobretot en el cas de malalties. Donat el fet que es coneixia una relació inversa entre paralogia i haploinsuficiència, per una banda, i paralogia i splicing per l’altra, sumat a la capacitat d’introduir variabilitat per part de l’splicing alternatiu, vam endegar aquest estudi amb la idea de descriure la relació entre dominància i splicing. El resultat final ens va mostrar una independència dels dos processos, fet que ens va fer qüestionar la relació entre paralogia i splicing alternatiu. Per la resta de variables estudiades, la caracterització de la dominància va concordar amb els resultats de treballs anteriors.
RESUMEN El estudio de las diferencias fenotípicas entre especies ha sido una de les cuestiones fundamentales de la biología evolutiva y la genética. Muy pronto fue evidente que la regulación de la expresión génica seria clava en el establecimiento de estas diferencias, tesis confirmada con las técnicas masivas de secuenciación actuales. Hoy en día, se conocen una serie de mecanismos que determinan estas diferencias, como son la divergencia de la secuencia proteica, la duplicación génica o la divergencia de la región cis-reguladora. En la última década, el splicing alternativo (AS) ha ido afianzándose como mecanismo post-transcripcional y ha ido tomando protagonismo como fuente de variabilidad de transcritos y isoformas, además de jugar un papel regulador de la expresión génica. Por lo tanto, el AS es un firme candidato a introducir diferencias sustanciales en el proteoma que expliquen la diversidad fenotípica entre organismos. Así pues, este trabajo se marcó como objetivo aclarar hasta qué punto la variabilidad que introducía el AS tenía implicaciones en el fenotipo, cuál era su conservación y si actuaba de manera coordinada o independiente con otros mecanismos. En primer lugar, estudiamos la relación que había entre el AS y las otras fuentes moleculares de diversidad fenotípica y si era posible que el AS pudiera introducir variabilidad con implicaciones fenotípicas por sí sola. A continuación, nos centramos en los mecanismos reguladores de la expresión génica basados en AS, analizando sus propiedades y su conservación entre especies. Finalmente, examinamos la implicación del AS en la dominancia génica. En el primer bloque comparamos el AS con otras fuentes moleculares de diferencias fenotípicas: las divergencias de la secuencia proteica, de la región cis-reguladora del gen y de la expresión génica entre humano y ratón. En un estudio masivo de las propiedades de todos estos fenómenos entre 13.970 ortólogos, observamos que el AS podía introducir diferencias antes que las otras variables pudieran hacerlo. Cuando las identidades de secuencia proteica o de la región cis-reguladora eran demasiado elevadas como para introducir diferencias, el AS ya presentaba patrones bastante diferentes en la concurrencia de AS entre humano y ratón. Además, la relación entre la equivalencia de isoformas con estas divergencias también resultó ser muy leve, lo que nos hizo pensar que el AS puede introducir isoformas específicas que contribuyan a las diferencias entre especies antes que las demás divergencias puedan hacerlo. En el segundo bloque investigamos la conservación y propiedades de los mecanismos reguladores de la expresión génica basados en AS. En primer lugar, confirmamos la independencia entre las divergencias de expresión génica y del AS, lo que nos indica que actúan a diferentes niveles. A continuación, definimos estos mecanismos reguladores dependiendo como el AS alteraba la arquitectura de dominios de las isoformas. La conservación de los mecanismos reguladores basados en AS resultó ser baja en todos los casos. En cuanto a los eventos donde se perdían uno o más dominios en las isoformas alternativas, también fue baja la equivalencia de los eventos de AS. Así, pese a tener efectos a nivel de secuencia no homólogos, la función se conservaba, lo que nos permite sugerir que éste es un escenario de convergencia funcional. Por último, nos fijamos en el proceso de la dominancia, largamente conocido, que introduce diferencias fenotípicas intraespecíficas. Dado que se conocía una relación inversa entre paralogía y haploinsuficiencia, por un lado, y paralogía y AS por la otra, sumado a la capacidad de introducir variabilidad por parte del AS, iniciamos este estudio con la idea de describir la relación entre dominancia y AS. El estudio nos mostró una independencia de los dos procesos, cuestionando así la relación entre paralogía y AS. Para el resto de variables estudiadas, la caracterización de la dominancia concordó con resultados de trabajos anteriores.
The study of phenotypic differences between species, and between individuals, has been one of the great fundamental questions in the fields of evolutionary biology and genetics. Soon, it became clear that the regulation of gene expression would have a key role in establishing these differences in complexity. The advent of mass sequencing techniques did confirm this view. Nowadays, we know a handful of mechanisms that determine these differences between organisms, such as protein sequence divergence, gene duplication and divergence of cis-regulatory region, among others. In the last decade, alternative splicing has been asserting itself as a post-transcriptional mechanism and frequently has taken center stage as a source of variability of transcripts and protein isoforms, and also as a key player in the regulation the gene expression. Therefore, alternative splicing is a strong candidate to introduce substantial differences in the proteome that could explain the phenotypic diversity among organisms. Thus, this work was intended to clarify to what extent the variability introduced the alternative splicing (AS) had implications for the phenotype, which was its conservation and if it acted in a coordinated or independent way relative to other mechanisms. First, we studied the relationship that existed between AS and other sources of molecular and phenotypic diversity and elucidate if AS could introduce phenotypic variability with its own implications. Then we focused on the regulatory mechanisms of gene expression based on AS, analyzing their properties and their conservation between species. Finally, we examined the involvement of AS in the phenomenon of genetic dominance, since it is a known process that determines intraspecific phenotypic differences. The first step was therefore to compare the AS with other sources of molecular phenotypic differences: differences in the protein sequence, the cis-regulatory region of the gene and gene expression between human and mouse. In a massive study of the properties of these phenomena among 13,970 pairs of orthologous, we observed that alternative splicing could introduce differences before other variables could do it. When the identities of protein sequence or cis-regulatory region were too high for introducing differences, AS patterns appeared quite different in the occurrence of splicing between human and mouse. Furthermore, we found that the relationship between the equivalence of isoforms with those differences was very mild, which made us think that AS can introduce specific isoforms that contribute to differences between species before other divergences can do it. Regarding the second section, we investigated the properties and the conservation of the regulatory mechanisms of gene expression based on AS. First, we confirmed the independence between the divergence of gene expression and AS, which indicates that they act at different levels. Then we defined and classified these regulatory mechanisms depending on how the AS altered the domain architecture of the isoforms. The conservation of these effects, the regulatory mechanisms based on AS, was found to be low for all cases. With regard to the events where they lost one or more domains in the alternative isoforms, in addition to the low conservation of the mechanism, it was also low the equivalence of alternative splicing events. So, despite having an non-homologue effect on the level of sequence, the function was preserved, which leads us to suggest that these AS events are an example of functional convergence. Finally, we studied the well known process of dominance which introduces clear phenotypic differences between individuals of the same species, especially in the case of diseases. Given the fact that it is known the inverse relationship between paralogy and haploinsufficiency and, in the other hand, the inverse relationship between paralogy and AS, adding to this the ability of introducing variability by AS, we undertook this study with the idea of describe the relationship between dominance and splicing. The final result showed us that they are two independent processes, which made us question the relationship between paralogy and AS. For the remaining variables, the characterization of the dominance results agreed with previous work.

Aquesta tesi ofereix una visió crítica del deure de conservació dels boscos que s’imposa als propietaris privats. Amb aquesta finalitat analitzarem aquesta institució jurídica des de diferents perspectives i, en primer lloc, veurem com s’ha tractat la seva protecció en els fòrums de política internacional i quins compromisos han assumit els estats en aquesta protecció al llarg dels darrers cinquanta anys des que es va fer palesa la necessitat de salvaguardar el medi ambient. En segon lloc, examinarem com s’incorpora en l’ordenament constitucional estatal aquest recurs natural dins la matèria de medi ambient; com la seva protecció és regulada per la legislació bàsica estatal forestal o per la de protecció de la natura, i també la manera que el tracten les estratègies aprovades per part de l’executiu central amb aquesta finalitat proteccionista. De la mateixa manera, exposarem la importància que tenen els boscos a Catalunya com a realitat ambiental i territorial, des del punt de vista estatutari, de polítiques públiques i de les legislacions sectorials. Així mateix veurem quin paper tenen en aquesta protecció les administracions locals i com hi intervenen per mitjà de les competències en matèria forestal i urbanística, tant en la planificació com en l’ordenació del territori. Un cop definits els boscos com a objecte material de l’estudi, en tercer lloc parlarem de les singularitats que es donen quan aquests són objecte de domini privat, i com ha influït el fet que la funció social hagi vingut a delimitar el dret de la propietat en general, i de la forestal en particular. D’aquesta propietat vinculada també posarem de relleu les diferències de la privada, que és la que ens ocupa en l’estudi, respecte altres formes de domini dels terrenys forestals. En el quart i darrer lloc explicarem que el deure de protegir els boscos que en el concert internacional assumeixen els estats i s’incorpora en l’ordre constitucional propi, per mor d’aquesta funció social la legislació que regula l’estatut jurídic de la propietat del sòl ho concreta en un deure específic a càrrec dels seus propietaris privats. Un deure que, com veurem, és imprecís en el seu contingut i desproporcionat si el comparem amb el deure de conservació d’altres tipus de propietats. Finalment ens detindrem en les mesures de foment amb les quals des de l’administració pública es pot i s’ha d’ajudar els propietaris per tal que puguin fer front al deure de conservació imposat. I tot plegat per concloure amb la formulació d’unes conclusions que incorporen les propostes de mesures legislatives i de polítiques públiques que al nostre entendre caldria adoptar.
Esta tesis ofrece una visión crítica del deber de conservación de los bosques que se impone a los propietarios privados. Con esta finalidad analizaremos esta institución jurídica desde diferentes perspectivas y, en primer lugar, veremos como se ha tratado su protección en los foros de política internacional y qué compromisos han asumido los Estados en esta protección a lo largo de los últimos cincuenta años desde que se puso de manifiesto la necesidad de salvaguardar el medio ambiente. En segundo lugar, examinaremos cómo se incorpora en el ordenamiento constitucional estatal este recurso natural en la materia de medio ambiente; como su protección es regulada por la legislación básica estatal forestal o para la de protección de la naturaleza, así como la manera que lo tratan las estrategias aprobadas con este fin proteccionista por parte del Ejecutivo central. Del mismo modo, expondremos la importancia que tienen los bosques en Cataluña como realidad ambiental y territorial, desde el punto de vista estatutario, de políticas públicas y de las legislaciones sectoriales. Asimismo veremos qué papel tienen en esta protección las administraciones locales y como intervienen por medio de las competencias en materia forestal y urbanística, tanto en la planificación como en la ordenación del territorio. Una vez definidos los bosques como objeto material del estudio, en tercer lugar hablaremos de las singularidades que se dan cuando éstos son objeto de dominio privado, y cómo ha influido el hecho de que la función social haya venido a delimitar el derecho de la propiedad en general, y de la forestal en particular. De esta propiedad vinculada también pondremos de relieve las diferencias de la privada, que es la que nos ocupa en el estudio, respecto otras formas de dominio de los terrenos forestales. En el cuarto y último lugar explicaremos que el deber de proteger los bosques que en el concierto internacional asumen los Estados y se incorpora en el orden constitucional propio, por mor de esta función social la legislación que regula el estatuto jurídico de la propiedad del suelo lo concreta en un deber específico a cargo de sus propietarios privados. Un deber que, como veremos, es impreciso en su contenido y desproporcionado si lo comparamos con el deber de conservación de otros tipos de propiedades. Finalmente nos detendremos en las medidas de fomento con las que desde la administración pública se puede y se debe ayudar a los propietarios para que puedan hacer frente al deber de conservación impuesto. Y todo ello para concluir con la formulación de unas conclusiones que incorporan las propuestas de medidas legislativas y de políticas públicas que a nuestro entender se deberían adoptar.
This dissertation attempts to offer a critical view of the duty of conservation imposed on private owners concerning their forest lands. To this end, I offer several approaches to this legal institution, firstly, analysing how the international policy bodies have dealt with the protection of forests, and what role the States have assumed in this protection over the last fifty years since the need to safeguard the environment became apparent. Secondly, I analyse how this natural resource is dealt with in the State constitutional order, in terms of environment, and at the same time how the basic State forest and nature protection legislation regulate its protection and how it is incorporated into the strategies approved by the central executive for this protectionist purpose. Moreover, I explain the importance of forests in Catalonia as an environmental and territorial reality, from the point of view of the Statute of Autonomy of Catalonia, public policies, and sectoral legislation. I also analyse the role played by local administrations in this protection and how they intervene using powers in the field of forestry and urban planning, both in planning and in the territorial organisation. Once the forests have been defined as the material object of this paper, I analyse the singularities that arise when they are the object of the private domain, and how the social function has influenced the delimitation of property rights in general and, specifically, forest rights. On this related property, I look at the differences of the private one, which is the one we are dealing with herein, concerning the other forms of detention of the domain of forest lands. And fourthly, I analyse how the duty to protect forests assumed by the States in the international arena is incorporated into their constitutional order, because of this social function, the legislation regulating the legal status of land ownership is made specific to the duty of private owners. A duty that, as we will see herein, is imprecise in its content and disproportionate concerning the duty to preserve other types of properties. Finally, I look at the measures that the public administration shall use to help owners so that they can meet the duty of conservation imposed. To conclude, I make some proposals for legislative measures and public policies that I consider should be adopted.

El present treball es centra en l'estudi a diferents nivells dels carotenoides de les espècies marrons de Bacteris Verds del Sofre (GSB, de l'anglès Green Sulfur Bacteria). L'objectiu global ha estat el d'esbrinar quina és la funció d'aquests pigments dins l'aparell fotosintètic d'aquests microorganismes i aprofundir en el coneixement de la seva estructura i interaccions amb els altres pigments de l'aparell fotosintètic.
En primer lloc es va dissenyar un nou mètode de cromatografia líquida d'alta resolució (HPLC) per analitzar de manera més ràpida i precisa els carotenoides de diferents soques de GSB (Capítol 3). Aquest mètode es basa en una purificació prèvia dels extractes pigmentaris amb columnes d'alúmina per eliminar les bacterioclorofil·les (BCls). Això va permetre analitzar amb una elevada resolució i en tan sols 45 min de carrera cromatogràfica els diferents carotenoides i els seus precursors, així com les configuracions trans i cis dels seus isòmers. El segon mètode utilitzat va consistir en una modificació del mètode de Borrego i Garcia-Gil (1994) i va permetre la separació precisa de tot tipus de pigments, procedents tant de cultius purs com de mostres de caràcter complex. Un exemple concret foren uns paleosediments de la zona lacustre de Banyoles. En aquests sediments (0,7-1,5 milions d'anys d'antiguitat) es van detectar, entre d'altres pigments, carotenoides específics de les espècies marrons de GSB, la qual cosa va permetre confirmar la presència d'aquests bacteris a la zona lacustre de Banyoles ja des del Pleistocè inferior.
En aquest primer capítol també es van analitzar els carotenoides de Chlorobium (Chl.) phaeobacteroides CL1401 mitjançant cromatografia líquida acoblada a espectrometria de masses (LC-MS/MS), amb l'objectiu de confirmar la seva identificació i el seu pes molecular. A més, també es va avaluar l'efecte de la temperatura, la llum i diferents agents oxidants i reductors en la composició quantitativa i qualitativa dels carotenoides i les BCls d'aquesta espècie. Això va permetre confirmar el caràcter fotosensible de les BCls i que els isòmers trans/cis dels diferents carotenoides no són artefactes produïts durant la manipulació de les mostres, sinó que són constitutius de l'aparell fotosintètic d'aquests microorganismes.
El Capítol 4 inclou els experiments de fisiologia duts a terme amb algunes espècies de GSB, a partir dels quals es va intentar esbrinar la dinàmica de síntesi dels diferents pigments de l'aparell fotosintètic (BCl antena, BCl a i carotenoides) durant el creixement d'aquestes espècies. Aquestes investigacions van permetre monitoritzar també els canvis en el nombre de centres de reacció (CR) durant el procés d'adaptació lumínica. La determinació experimental del nombre de CR es va realitzar a partir de la quantificació de la BCl663, l'acceptor primari en la cadena de transport d'electrons dels GSB. L'estimació del nombre de CR/clorosoma es va realitzar tant a partir de dades estequiomètriques i biomètriques presents a la bibliografia, com a partir de les dades experimentals obtingudes en el present treball. El bon ajust obtingut entre les diferents estimacions va donar solidesa al valor estequiomètric calculat, que fou, com a promig, d'uns 70 CR per clorosoma.
En aquest capítol de fisiologia també es van estudiar les variacions en les relacions trans/cis pels principals carotenoides de les espècies marrons de GSB. Aquestes es van determinar a partir de cultius purs de laboratori i de poblacions naturals de GSB. Pel que fa als valors trobats en cultius de laboratori no es van observar diferències destacades entre el valor calculat a alta intensitat de llum i el calculat a baixa intensitat, essent en ambdós casos proper a 2. En els clorosomes aïllats de diferents soques marrons aquest quocient prengué un valor similar tant pels isòmers de l'isorenieratè (Isr) com pels del -isorenieratè (-Isr). En poblacions naturals de Chl. phaeobacteroides aquesta relació va ser també de 2 isòmers trans per cada isòmer cis, mantenint-se constant tant en fondària com al llarg del temps.
Finalment, en el Capítol 5 es presenta un marcador molecular que permet la identificació específica d'espècies marrons de GSB. Malgrat que inicialment aquest marcador fou dissenyat a partir d'un gen implicat en la síntesi de carotenoides (crtY, el qual codifica per a una licopè ciclasa) la seqüència final a partir de la qual s'han aconseguit els encebadors selectius està relacionada amb la família de proteïnes de les Policètid-ceto-sintases (PKT). Tot i així, l'eina dissenyada pot ser de gran utilitat per a la discriminació d'espècies marrons de GSB respecte les verdes en poblacions mixtes com les que es troben en ambients naturals i obre la porta a futurs experiments d'ecologia microbiana utilitzant tècniques com la PCR en temps real, que permetria la monitorització selectiva de les poblacions d'espècies marrons de GSB en ecosistemes naturals.
El presente trabajo se centra en el estudio a partir de distintos niveles de los carotenoides de las especies marrones de Bacterias Verdes del Azufre (GSB, del inglés Green Sulfur Bacteria). El objetivo global ha sido el de averiguar cual es la función de estos pigmentos en estos microorganismos así como ampliar los conocimientos de su estructura y interacciones con los otros pigmentos del aparato fotosintético.
En primer lugar se diseñó un método de cromatografía líquida de alta resolución (HPLC) para analizar de forma más precisa y rápida los carotenoides de distintas cepas de GSB (Capítulo 3). Este método se caracteriza por una purificación previa de los extractos pigmentarios mediante columnas de alúmina para eliminar las bacterioclorofilas (BCls). Esto permitió analizar con una elevada resolución y en tan sólo 45 min de carrera cromatográfica los distintos carotenoides y sus precursores, así como las configuraciones trans y cis de sus isómeros. El segundo de los métodos utilizado consistió en una modificación del método de Borrego y Garcia-Gil (1994) y permitió la separación precisa de todo tipo de pigmentos, procedentes tanto de cultivos puros como de muestras de carácter complejo. Un ejemplo concreto fueron los sedimentos antiguos de la zona lacustre de Banyoles. En estos sedimentos (0,7-1,5 millones de años de antigüedad) se detectaron, entre otros pigmentos, carotenoides específicos de las especies marrones de GSB, lo que permitió confirmar la presencia de estas bacterias en la zona lacustre de Banyoles ya des del Pleistoceno inferior.
En este primer capítulo también se analizaron los carotenoides de Chlorobium (Chl.) phaeobacteroides CL1401 mediante cromatografía líquida acoplada a espectrometría de masas (LC-MS/MS), con el objetivo de confirmar su identificación y su peso molecular. Además, también se analizó el efecto de la temperatura, la luz y distintos agentes oxidantes y reductores sobre la composición cuantitativa y cualitativa de los carotenoides y las BCls de esta especie. Estos experimentos permitieron confirmar el carácter fotosensible de las BCls y que los isómeros trans/cis de los distintos carotenoides no son artefactos producidos durante la manipulación de las muestras sino que son constitutivos del aparato fotosintético de estos microorganismos.
El Capítulo 4 incluye los experimentos de fisiología realizados con algunas especies de GSB, centrados en elucidar los mecanismos en la dinámica de síntesis de los distintos pigmentos (BCl antena, BCl a i carotenoides) durante el crecimiento de estas especies. Estas investigaciones permitieron monitorizar también las variaciones en el número de CR durante el proceso de adaptación lumínica. A partir de la cuantificación de la BCl663, el aceptor primario en la cadena de transporte de electrones en GSB, se calculó el número de CR. La estimación de la relación CR/clorosoma se llevó a cabo, primero a partir de datos estequiométricos y biométricos presentes en la bibliografía, y luego a partir de los datos experimentales de este trabajo. El buen ajuste entre las distintas estimaciones dio solidez al valor estequiométrico calculado, el cual fue, como promedio, de unos 70 CR por clorosoma.
En este capítulo de fisiología también se estudiaron las variaciones en las relaciones trans/cis entre los principales carotenoides de las especies marrones de GSB. Estas se determinaron a partir de cultivos puros de laboratorio y a partir de poblaciones naturales de GSB. Las relaciones calculadas para los cultivos no presentaron diferencias destacadas en función de las condiciones de iluminación de estos. En las dos condiciones estudiadas, alta y baja intensidad de luz, el valor de la relación trans/cis fue aproximadamente de 2. En clorosomas aislados de distintas cepas marrones de GSB la relación también fue aproximadamente de 2, tanto para el isorenierateno (Isr) como para el -isoreniearateno (-Isr). En poblaciones naturales de Chl. phaeobacteroides esta relación fue también de 2 isómeros trans por cada isómero cis, manteniéndose constante tanto en profundidad como a lo largo del tiempo.
Finalmente, en el Capítulo 5 se presenta un marcador molecular que permitió la identificación específica de especies marrones de GSB. A pesar que su diseño inicial fue a partir de un gen implicado en la síntesis de carotenoides (crtY, que codifica para una licopeno ciclasa) la secuencia final a partir de la cual se han obtenido los encebadores selectivos está relacionada con la familia de proteínas de las Policétido-ceto-sintasas (PKT). A pesar de todo, la nueva herramienta puede ser de gran utilidad para la discriminación de especies marrones de GSB respecto a las verdes en poblaciones mixtas como las que se encuentran en ambientes naturales y abre las puertas a futuros experimentos de ecología microbiana utilizando técnicas como la PCR en tiempo real, que permitiría la monitorización selectiva de las poblaciones de especies marrones de GSB en ecosistemas naturales.
This study is focused on the composition, distribution and function of carotenoids in the photosynthetic antenna of brown-coloured species of Green Sulfur Bacteria (GSB).
The first part of the work has focused on the development of two different reverse-phase high performance liquid chromatography (HPLC) methods to study the diversity of carotenoids from different species of GSB (Chapter 3). We also introduced a pre-treatment of samples that provides a better resolution on the separation of all carotenoids including the all-trans and cis isomers, in a run time of 45 min. For complex pigment samples, such as untreated extracts or sediment pigment samples where a high diversity of pigments is suspected, we modified an existing method (Borrego and Garcia-Gil, 1994) to achieve the complete separation of all carotenoids as well as all the different bacteriochlorophylls (BChls) homologues and algal pigments. This modification was successfully applied for the detection and identification of pigments in ancient sediments (0.7-1.5 million years-old) from a quarry located in the lacustrine area of Banyoles. The detection of signature pigments for brown-coloured GSB confirmed the presence of GSB in the lacustrine area of Banyoles at least since mid-Pleistocene.
In this first part we also analyzed the carotenoids from Chlorobium (Chl) phaeobacteroides CL1401 by liquid chromatography coupled to mass spectrometry (LC-MS/MS) to confirm their identification and determine their molecular mass. Besides, several experiments were done to evaluate the effect of temperature, light and different oxidising and reducing chemical agents in the quantitative and qualitative composition of carotenoids and BCls in Chl. phaeobacteroides CL1401. These results confirmed that BCls are easily photodamaged and that the all-trans and cis isomers are constitutive components of the photosynthetic apparatus of GSB and then they are not artefacts produced during sample manipulation.
Chapter 4 compiles a series of experiments carried out to elucidate the dynamics of pigment synthesis during growth of several species of GSB under different light conditions. Also these investigations allowed us to monitor the changes in the number of reaction centers (RC) during the light adaptation process. The number of RC was determined from the chromatographic quantification of BChl663, the primary acceptor in the electron transport chain in GSB. The estimation of RC per chlorosome was done according to both previous pigment stoichiometries and biometric values and from the experimental data obtained in this work. An average value of 70 RC per chlorosome was obtained. This value agrees with current models of pigment composition in the photosynthetic apparatus of GSB.
In this chapter the study of the evolution of trans/cis ratios for the main carotenoids in GSB during light adaptation is also included. This ratio was calculated for different strains and chlorosomes of GSB and also from natural populations of Chl. phaeobacteroides thriving in a meromictic lake. No differences were found for the trans/cis ratio between cultures grown at saturating and limiting light conditions (trans/cis ratio of 2). Furthermore, similar values were found in isolated chlorosomes of different brown-coloured strains of GSB and in natural populations. In this case the trans/cis ratio remained fairly constant throughout the water column and also along the studied growth period of the population.
Finally, in Chapter 5 we present a new molecular marker for the specific detection of brown-species of GSB. Although the designed primers originally targeted a gene involved in the biosynthetic pathway of carotenoids (CrtY that encodes a lycopene cyclase), final sequence retrieved matches with a gene related to the Polyketide ketosynthases protein family. The precise function of this protein in GSB remains hitherto unknown. However, the availability of this molecular tool opens the door for future investigations on the microbial ecology of brown-coloured species of GSB using techniques as Real-time PCR to selectively monitor populations of these microorganisms in their natural habitats.

Cada vegada es dóna més importància al verd urbà i alhora s'exigeix sostenibilitat en les aportacions d'aigua, nutrients i tasques de manteniment. Les gespes, i recentment els prats, són un component important d'aquests espais. En els períodes de sequera en el clima Mediterrani cal restringir-ne el reg a favor d'usos prioritaris. Aquesta restricció es realitza en base a optimitzar l'ús de l'aigua i a l'aplicació d'aigües no convencionals com del freàtic, pluvials, regenerades, etc. Els objectius d'aquesta tesi se centren en avaluar l'eficiència en l'ús de l'aigua de diferents gespes i la resposta al reg amb aigua regenerada. A més, provar metodologies per analitzar-ne la qualitat ornamental a diferents escales. Finalment, estudiar les possibles relacions de competència, al·lelopatia i facilitació, en combinacions gramínia/lleguminosa que trobem en prats.
Els mètodes de base ecofisiològica a nivell de fulla són precisos però llargs i tediosos, que els fa no recomanables pel seguiment de la qualitat de la gespa. L'ús d'escales de qualificació visual de gespes està molt estès, però té una base subjectiva, per això s'està incorporant l'espectroradiometria i la fotografia digital. La primera és una tècnica clàssica, però s'estan adaptant sensors portàtils, aptes per a la gestió. La segona, amb el desenvolupament de programes informàtics, es senzilla i de baix cost que la fa idònia tant per la recerca i millora de varietats com per a gestors d'espais verds; i és un punt important de la present tesis, que ha generat un sistema objectiu, fiable, reproduïble i barat per avaluar in situ i en temps real la qualitat de la vegetació, referent a la biomassa, nutrició i estat hídric.
Dels resultats obtinguts es conclou que a l'estiu és necessari com a mínim un 60% de l'evapotranspiració de referència, ETo. Mentre que a la tardor - hivern es podria reduir el reg al 40 % de la ETo per garantir la qualitat. El reg amb aigua regenerada de salinitat superior a 4 dS m-1 disminueix la qualitat de la gespa. Sobretot la formada per espècies del tipus fotosintètic C3 en sòl argilós però en sòls sorrencs són viables. Les pluges de tardor afavoreixen el rentat de sals de la zona radicular. Les relacions entre espècies mostren com Lotus tenuis es va desenvolupar millor sense la presència de Cynodon dactylon perquè n'ocupava l'espai subterrani del test. Els efectes de la competència subterrània eren més importants si hi havia competència aèria. Els extractes de fulles seques, germinats i la presència de llavors de C. dactylon en el medi de cultiu no van tenir efecte en la germinació en les concentracions provades. Determinats extractes de C. dactylon van estimular el desenvolupament de les plàntules. Les llavors de C. dactylon van disminuir el desenvolupament de la part aèria de plàntules de L. corniculatus.
Cada vez se da más importancia al verde urbano y al mismo tiempo se exige sostenibilidad en los aportes de agua, nutrientes y tareas de mantenimiento. Los céspedes, y recientemente los prados, son un componente importante de estos espacios. En los períodos de sequía en clima mediterráneo se debe restringir el riego a favor de usos prioritarios. Esta restricción se realiza en base a optimizar su uso y a la aplicación de aguas no convencionales, como del freático, pluviales, regeneradas, etc. Los objetivos de esta tesis se centran en evaluar la eficiencia en el uso del agua de distintas especies de césped y su respuesta al riego con agua regenerada. Además, probar metodologías para analizar su cualidad ornamental a distintas escalas. Finalmente, estudiar las posibles relaciones de competencia, alelopatía y facilitación en combinaciones gramínea/leguminosa que encontramos en prados.
Los métodos de base ecofisilógica a nivel de hoja son precisos pero largos y tediosos, lo que no los hace recomendables para el seguimiento de la cualidad del césped. El uso de escaleras de calificación visual de céspedes está muy extendido, pero tiene una base subjetiva. Recientemente se está incorporando la espectroradiometría y la fotografía digital para los análisis de césped. La primera es una técnica clásica pero se están adaptando sensores portátiles para poderse utilizar en espacios verdes. La segunda, con el desarrollo de programas informáticos aporta sencillez y bajo coste, que posibilita su idoneidad para la investigación y mejora de variedades como para gestores de espacios verdes; y es un punto importante de la presente tesis, que ha generado un sistema objetivo, fiable, reproducible y económico para evaluar in situ y en tiempo real la cualidad de la vegetación, referente a la biomasa, nutrición y estado hídrico.
De los resultados obtenidos se concluye que en verano es necesario como mínimo un 60% de la evapotranspiración de referencia, ETo. Mientras que en otoño - invierno se podía reducir el riego al 40 % de la ETo para garantizar la calidad. El riego con agua regenerada de salinidad superior a 4 dS m-1 disminuye la calidad del césped, sobretodo la formada por especies del tipo fotosintético C3 en suelo arcilloso y en suelo arenoso son viables. Las lluvias otoñales favorecen el lavado de sales en la zona radicular. Las relaciones entre especies muestran como Lotus tenuis se desarrolló mejor sin la presencia de Cynodon dactylon, porque la gramínea ocupaba el espacio subterráneo de la maceta. Los efectos de la competencia subterránea eran más importantes si había competencia aérea. Los extractos de hojas secas, germinados y la presencia de semillas de C. dactylon en el medio de cultivo no tuvieron efecto en la germinación, en las concentraciones probadas. Determinados extractos de C. dactylon estimularon el desarrollo de las plántulas. Las semillas de C. dactylon disminuyeron el desarrollo de la parte aérea de plántulas de L. corniculatus.
Urban green has been more important, and at the same time, sustainability is required in reference to water, nutrients and maintenance inputs. Turfgrass, and recently prairines are an important component in urban parks. In Mediterranean climate drought periods, irrigation should be restricted to priority uses. This restriction is made on its optimizing use basis and unconventional water application as the groundwater, stormwater, reclaimed, and so on. The objectives of this thesis focus on evaluating the water use efficiency of different grass species and their response to reclaimed water irrigation. Moreover, test methodologies for analysing their ornamental qualities at different scales. Finally, to study the possible relations of competition, allelopathy and facilitation in combination grass - legume found in prairines.
Ecofisilogic methods at leaf level are accurate, but tedious and time consuming, which are not recommended for monitoring the lawn quality. The visual quantification methods are common in turfgrass, but these techniques are subject to bias and can be inaccurate. Recently, it has incorporated espectroradiometric and digital photography for turf analysis. The first is a classical technique but sensors are being adapted to be portable in green spaces. The second, relates to software development, brings simplicity and low cost, allowing their suitability for research and improved varieties to green space managers, and is an important point of this thesis, which has created an objective, repeatable accuracy, precision and cost - effective for evaluating in situ and in real time the vegetation quality, regarding biomass, nutrition and water status.
From the obtained results it is concluded that in summer, at least 60% of the reference evapotranspiration (ETo) is necessary for quality assurance. While in autumn - winter irrigation could be reduced to 40% of ETo. Irrigation with reclaimed water above 4 dS m-1 salinity reduces turf quality, particularly the C3 photosynthetic turfgrass in clayry soil, but in sandy soil they are viable. Autumn rains washed soil salts in the root zone. Relationships between species showed such as Lotus tenuis evolved better without Cynodon dactylon presence, because the grass was in all belowground pot area. Belowground competition effects were more important in above-ground competition. Leaves and germinated seeds extracts at the concentrations tested, and C. dactylon seeds presence in the culture medium had no effect on Lotus spp. germination. Certain C. dactylon extracts stimulated Lotus spp. seedlings. C. dactylon seeds decreased the development of the shoot of L. corniculatus seedlings.

El transport i comerç de residus perillosos, la degradació de la capa d'ozó i el comerç d'espècies en perill d'extinció són tres problemes ambientals de primera magnitud en l'arena internacional. Per fer front a aquestes problemàtiques s'han desenvolupat tres dels règims ambientals internacionals més importants i en ple vigor que són estudiats en detall en aquest treball.
Les tres problemàtiques analitzades tenen en comú aspectes interessants per l'estudi de les relacions internacionals: la causa del problema està vinculada amb aspectes econòmics, destacant-ne un comerç Nord/Sud, on les diferències entre els dos hemisferis justifiquen el principal volum de comerç; en segon lloc, s'han desenvolupat mecanismes complexes de protecció ambiental a nivell internacional que inclouen mecanismes comercials, fet que implica que part de les respostes que es proposen per combatre el problema siguin contradictòries amb altres polítiques econòmiques internacionals; i, finalment, tots tres casos també presenten un important delicte, sent el tercer comerç il·legal més important del món després de drogues i armes.
Els objectius d'aquest treball són analitzar cadascun dels problemes als que s'enfronta la comunitat internacional, la resposta que aquesta ha donat en cadascun dels casos i fer una anàlisi comparativa dels tres règims.
Seguint aquests objectius, la tesi s'estructura també en tres blocs:
En el bloc I s'estudia cadascun dels problemes plantejats: com es produeixen, l'evolució de les problemàtiques, les seves causes i conseqüències, les zones geogràfiques i els agents implicats.
En el bloc II s'analitzen els règims internacionals que han de donar resposta a cadascuna d'aquestes problemàtiques. Així, a partir de les convencions de referència (CITES-comerç d'espècies; Basilea- transport de residus; Protocol de Montreal- degradació de la capa d'ozó) s'estudien els precedents de la convenció, la convenció de referència pròpiament i l'evolució del règim. Es posa especial èmfasi en l'anàlisi dels actors i els processos de negociacions en la formació de la normativa que regula les diferents activitats. De cadascun dels règims s'assenyalen els seus punts forts i punts febles, els reptes de futur, el rol dels actors i la seva eficàcia.
Finalment, en el bloc III, tenint en compte les similituds i diferències dels casos d'estudi, es fa una anàlisi comparativa dels tres règims on destaquen aspectes com: el vincle entre economia i medi ambient; els mecanismes de governança ambiental (actors i eficàcia dels règims) i els reptes presents i futurs, especialment plantejant el debat sobre el delicte ambiental internacional i els mecanismes de protecció i cooperació ambiental.
L'anàlisi es complementa amb un extens i inèdit treball de recopilació d'informació que es recull als annexes. Destaca el recull de casos de transport de residus i l'agrupació dels diferents espais i figures de protecció d'hàbitats. També es poden consultar als annexes l'evolució de les diferents convencions de referència dels temes estudiats, el seu estatus de ratificació i l'evolució cronològica.
El transporte y comercio de residuos peligrosos, la degradación de la capa de ozono y el comercio de especies en peligro de extinción son tres problemas ambientales de primera magnitud en la arena internacional. Para afrontar estas problemáticas se han desarrollado tres de los regímenes ambientales internacionales más importantes y que están en pleno vigor que son estudiados al detalle en este trabajo.
Las tres problemáticas analizadas tienen en común aspectos interesantes para el estudio de les relaciones internacionales: la causa del problema está vinculada a aspectos económicos, destacándose un comercio Norte/Sur, donde las diferencias entre los dos hemisferios justifican el principal volumen de comercio; segundo, se han desarrollado mecanismos complejos de protección ambiental a nivel internacional que incluyen mecanismos comerciales, hecho que implica que parte de las respuestas que se proponen para combatir el problema sean contradictorias con otras políticas económicas internacionales; y, finalmente, los tres casos también presentan un importante delito, siendo este el tercer comercio ilegal más importante del mundo después de drogas y armas.
Los objetivos de este trabajo son analizar cada uno de los problemas a los que se enfrenta la comunidad internacional, la respuesta que esta ha dado a cada uno de los casos y hacer un análisis comparativo de los tres regímenes.
Siguiendo estos objetivos, la tesis se estructura también en tres bloques:
En el bloque I se estudia cada uno de los problemas planteados: como se producen, la evolución de las problemáticas, sus causas y consecuencias, las zonas geográficas y los agentes implicados.
En el bloque II se analizan los regímenes internacionales que han de dar respuesta a cada una de estas problemáticas. Así, a partir de las convenciones de referencia (CITES-comercio de especies; Basilea- transporte de residuos; Protocolo de Montreal- degradación de la capa de ozono) se estudian los precedentes de la convenció, la convenció de referencia propiamente y la evolución del régimen. Se pone especial énfasis en el análisis de los actores y los procesos de negociaciones en la formación de la normativa que regula las diferentes actividades. De cada uno de los regímenes se subrayan sus puntos fuertes y puntos débiles, los retos de futuro, el rol de los actores y su eficacia.
Finalmente, en el bloque III, teniendo en cuenta las semejanzas y diferencias de los casos de estudio, se realiza un análisis comparativo de los tres regímenes, donde destacan aspectos como: el vínculo entre economía y medio ambiente; los mecanismos de governanza ambiental (actores y eficacia de los regímenes) y los retos presentes y futuros, especialmente planteando el debate sobre el delito ambiental internacional y los mecanismos de protección y cooperación ambiental.
El análisis se complementa con un extenso e inédito trabajo de recopilación de información que se recoge en los anexos. Destaca la recopilación de casos de transporte de residuos y la agrupación de los diferentes espacios y figuras de protección de hábitats. También se pueden consultar en los anexos la evolución de las diferentes convenciones de referencia de los temas estudiados, su estatus de ratificación y la evolución cronológica.
Trade in hazardous wastes, ozone layer depletion and international trade in endangered species are three first page environmental problems within international arena. To combat these problems has been created three of the most important and in function international environmental regimes, which are studied deeply in this work.
These three analyzed problems have interesting aspects in common for the study of international relations: the cause of the problem is related to economic aspects, specially North/South trade, the differences between both hemispheres justify the main volume of trade; Second, complex mechanisms of environmental protection have been created internationally, which includes commercial mechanisms, that means that most of the answers to combat these problems are in contradiction with other international economic policies; finally, theses three cases present an important offence, which is the third illegal trade world most important after drugs and weapons.
The objectives of this work are: analyze the different problems that international community has to face, the answers that this international community has given in each case, and make a comparative analysis of these three regimes.
Following these objectives, the thesis is structured in three parts:
Part I.- study of each problems proposed: how they are produced, problem evolution, causes and consequences, geographical zones and actors implied.
Part II.- analysis of international regimes that must respond to each of these problems. Based on the reference convention (CITES-trade of endangered species; Basel- trade of hazardous wastes; Montreal Protocol - depletion of ozone layer) we study the precedents of the conventions, this reference convention and the evolution of regimes. We make special emphasis on the analysis of actors, and the negotiation process in the creation of rules related to these different activities. We underline the best parts and which could be improved, future questions, actors' role and efficacy of regimes.
Part III.- take into account the similarities and differences of the studied cases, we analyse comparatively these three regimes: links between environment and economy, environmental governance mechanisms (actors and environmental efficiency) and future questions, specially the environmental crime and environmental protection and cooperation mechanisms.
The analysis ends with a wide and unprecedent work of gathering information attached on annexes. We can underline the hazardous waste trade cases and the habitats protection figures. We can also find in annexes the evolution of different reference conventions, their ratification status and a chronology.

El genere "Artemisia" L., pertanyent a la família "Asteraceae" Dumortier o "Compositae" Giseke, subfamilia "Asteroideae", tribu "Anthemideae" Cass., subtribu "Chrysanthemineae" Less., és constituït per un nombre d'espècies proper a 300, variable segons els autors, àmpliament repartides per l'hemisferi nord, sobretot a Europa, Àsia, Africà del Nord i Amèrica del Nord i Central, bé que algunes són presents a l'hemisferi sud, per exemple a Xile i en alguns punts del sud del continent africà.

Els principals tractadistes acorden al gènere origen eurasiàtic a causa de la major riquesa i diversificació d'espècies existent en aquesta zona. Concretament, el centre primari de diferenciació podria ser l'Àsia central soviètica. KRASHENINNIKOV (1946) estableix 6 centres eurasiàtics d'especiació per al gènere: xino-nipó, angaria, beringià, asiàtic central, asiàtic mitjà i europeo-mediterrani.

Es lògic de suposar que les espècies del gènere atenyeren el continent americà des d'Àsia a través de l'estret de Bering; "A. frígida" Willd. i "A. dracunculus" L. es troben naturalment en les dues àrees i foren, doncs, probablement, l'origen de l'expansió americana del grup (MCARTHUR, 1979). Tot amb tot, BEETLE (1979) postula per al gènere origen nord-americà. En el conjunt de la conca mediterrània, el nombre d'espècies d' "Artemisia" decreix de nord a sud i d'oest a est (OUYAHYA, 1980).

A la Península Ibèrica, situada a l'extrem oest d'aquesta conca, troben llur límit meridional o occidental alguns taxons (els grups d' "A. chamaemelifolia" i "A. caerulescens",posem per cas) i llur límit nord d'altres (els d'afinitat ibero-nor.d'africana, com el grup d'A. "herba-alba"). I s'hi mantenen interessants endemismes com "A. barrelieri", "A. hispànica" i "A. granatensis".

Diverses espècies del gènere tenen aplicació com a estabilitzadores de sòls (MCARTHUR, 1979) i com a fre a processos de desertització (LE HOUËROU, 1979). D'altra banda, tenen gran significació en agroecosistemes des del punt de vista pastoral, sobretot a Amèrica del Nord. (MCARTHUR., 1979) i a l'Africà del Nord (OUYAHYA, 1980). Són d'interès en la fabricació de diversos licors (vermut, absenta) i com a espècies condimentarles (estragó).

En el camp medicinal, en podem destacar dos aspectes: per una part, algunes espècies són productores d'al.lèrgies i d'altres generen diverses intoxicacions; i d'altra banda, moltes d'elles tenen compostos amb poderoses accions farmacològiques. Entre aquestes darreres, esmentem la clàssica droga vermífuga coneguda com a santònic, "semen contra" o "semen contra vermes", constituïda pels capítols d' "A. cina" Berg., "A. santonicum" L. i altres espècies orientals relacionades, els principis actius de la qual són lactones sesquiterpèniques. En terres ibèriques, "A. herba-alba" és emprada popularment amb les mateixes finalitats antihelmíntiques.

Des del punt de vista d'aplicació i pensant en el nostre àmbit geogràfic, els tres aspectes esmentats tenen interès, tal com es desprèn dels usos populars de les plantes: Diverses espècies, sobretot "A. vulgaris" i "A. absinthium," són utilitzades en l'elaboració de begudes espirituoses. D'altres, bàsicament "A. herba-alba", dominen vastes extensions de territori i són consumides per bestiar divers; podrien ser, doncs, racionalment destinades a pastures.

I, finalment, algunes tenen virtuts medicinals. Són, principalment, "A. herba-alba", "A. caerulescens", "A. barrelieri", "A. hispànica", "A. absinthium", "A. arborescens" i "A. granatensis". Material ibèric d'algunes d'aquestes entitats ha estat objecte d'estudis fitoquímics (GONZALEZ & al, 1974; VILLAR & al., 1983) que poden ser la base per a una explotació d'algunes d'elles amb finalitats farmacològiques.

L'interès pastoral, alimentari i terapèutic, la situació de la Península Ibèrica i les Illes Balears amb alguns grups crítics o conflictius i el fet que, en el nostre àmbit geogràfic, la darrera monografia del gènere datés dels temps de Moritz Willkomm (1821-1895) ens han menat a intentar dur a terme la revisió de les "Artemisia" ibèricobaleàriques, que comencem per les seccions "Artemisia" i "Seriphidium", des del punt de vista biosistemàtic, sense negligir els mètodes i els criteris de la taxonomia clàssica, però incorporant, a més, noves tècniques que permetin una visió més fina i aprofundida dels problemes.

No volem creure que amb el nostre treball hagi quedat completament resolta tota la casuística que afecta els grups estudiats; esperem, això sí, que el que hem fet pugui constituir una aportació sòlida i actualitzada per a continuar avançant en la recerca sobre aquest interessant grup de plantes.

Una de les línies d'interès dins el nostre grup de recerca fa referència a la síntesi d'aminoàcids no naturals. Un dels passos clau en aquesta síntesi consisteix en la inducció de asimetria en la funcionalització de compostos b-dicarbonílics. Dins aquest marc d'interès, a l'inici de la tesi doctoral es va dur a terme un estudi per a generar centres quaternaris mitjançant addicions de Michael diastereoselectives, utilitzant diversos inductors de quiralitat, sota catàlisi per RuH2(PPh3)4. Aquest catalitzador de Ru ens va permetre obtenir bons resultats en termes de reactivitat, tot i que no es va aconseguir induir elevada asimetria. Sota catàlisi per un altre complex similar, RuCl2(PPh3)3, no descrit anteriorment com catalitzador en addicions de Michael, es va aconseguir una notable millora en les rendiments, si bé no va millorar la inducció d'asimetria. Aquests resultats ens van conduir a extendre aquest estudi a tota una sèrie de substrats b-dicarbonílics no quirals, aprofitant l'excel·lent activitat catalítica del RuCl2(PPh3)3. Es va realitzar un estudi exhaustiu dels processos catalitzats per aquests complexos de Ru per tal d'intentar establir el mecanisme de la reacció. Durant el transcurs d'aquest estudi es va observar que alguns complexos de Ru que no contenen lligands fosfina (p. ex : (CpRu(N*C-CH3)3PF6), no catalitzaven les addicions de Michael. D'altra banda, es va posar en evidència l'elevada activitat catalítica que presenta la PPh3 en aquestes addicions, fins i tot en condicions sota les quals els complexos RuCl2(PPh3)3 i RuH2(PPh3)4 no mostraven activitat catalítica. Aquestes observacions ens van conduir a concloure que l'espècie responsable de la catàlisi de les addicions de Michael en presència de RuCl2(PPh3)3 i RuH2(PPh3)4, no era una espècie de Ru, sino la PPh3. S'ha proposat una hipòtesi mecanística per les addicions de Michael catalitzades per PPh3 segons la qual la fosfina inicia el procés reaccionant amb l'electròfil d'una manera equivalent a com ho fa en la reacció de Baylis-Hillman i Mitsunobu.
En el segon capítol d'aquesta tesi, es van estudiar les perfluoroalquilacions d'olefines, posant un cop més en evidència l'activitat catalítica de la trifenilfosfina en processos suposadament catalitzats per RuCl2(PPh3)3. La trifenilfosfina va catalitzar eficientment l'addició del iodur de perfluorooctil a diverses olefines tant linials com cícliques. Es proposa com a hipòtesi mecanística, un procés radicalari en cadena iniciat per una transferència monoelectrònica. La inhibició de la reacció per addició d'atrapadors radicalaris, així com la manca de reactivitat d'olefines que donen lloc a la formació de radicals estabilitzats per ressonància, són evidències de la naturalesa radiacalària del procès.
One of the interest topics in our research group deals with the synthesis of non-natural amino acids. One of the key steps in this synthesis is the asymmetry induction in the functionalization of b-dicarbonyl compounds. For this purpose, we undertook an study of generation of quaternary centres by diastereoselective Michael additions of acetoacetyl derivatives of several chiral inductors under RuH2(PPh3)3 catalysis. We achieved good results in terms of reactivity when working with this ruthenium catalyst, though only moderate asymmetry was induced. Yields improved remarkably when we used as a catalyst a similar ruthenium complex, RuCl2(PPh3)3, which had not been reported before as a Michael additions catalyst. Faced with these results we decided to to take advantage of the excellent catalytic activity of RuCl2(PPh3)3 to widden this study to several non-chiral b-dicarbonyl compounds. Further studies so that try to establish the reaction mechanism were undertaken. In the course of this study we observed the lack of catalytic activity of Ru species lacking phosphine ligands (e.g. CpRu(N*C-CH3)3PF6). On the other hand, PPh3 showed to be a good catalyst for Michael additions even when working under conditions under which both RuCl2(PPh3)3 and RuH2(PPh3)4 showed no catalytic activity at all. This results led us to conclude that the responsible for the catalysis of the Michael additions which underwent in the presence of RuCl2(PPh3)3 or RuH2(PPh3)4 was not a Ru specie, but the PPh3. We have postulated mechanistic hypothesis for the Michael additions catalyzed by triphenylphosphine. In this mechanism the triphenylphosphine initiates the process by reacting with the electron-deficient olefin in a reminiscent way of Baylis-Hillman reaction, or Mitsunobu reaction when the electrophile is a dialkyl azodicarboxylate.
In the second chapter of this doctoral thesis, we developed an study of perfluoroalkylation of olefins. Once again, the triphenylphosphine showed high catalytic activity in the putative catalysis by RuCl2(PPh3)3 in the perfluoroalkylation of olefins. The triphenylphosphine catalyzed eficiently the addition of perfluorooctyl iodide to several both linear and cyclic alkenes. We proposed as a mechanism for this reactions a single electron transfer radical chain process. The inhibition of the reaction by a radical scavenger addition, as well as the lack of reactivity of some olefins which led to the formation of stabilized radicals, constitute some evidences of the radical nature of the process.

Aquest treball es centra en l'estudi de la regeneració vegetativa en els estadis inicials del desenvolupament de Quercus coccifera, Q. humilis, Q. ilex i Q. suber, analitzant la capacitat de rebrotada després de l'eliminació de la biomassa aèria. S'ha realitzat una descripció, a nivell histològic, de l'ontogènesi del nus cotiledonar des de l'embrió fins a la plàntula de mig any d'edat de Q. coccifera, Q. humilis i Q. ilex. Així mateix, s'ha analitzat el contingut de midó i de nitrogen a la primavera, l'estiu i l'hivern en diferents parts de les plàntules de les quatre espècies, avaluant, alhora, l'efecte de la tala. D'altra banda, també s'ha estudiat la biometria de les glans, la capacitat de germinació i el creixement de les plàntules de les quatre espècies de Quercus.
A partir dels resultats s'ha comprovat que les glans de Q. suber, en general, són més grans, tant en diàmetre com en longitud, i tenen un pes superior, mentre que les de Q. ilex són més petites i pesen menys. En les quatre espècies estudiades, el pes de la llavor està determinat per la longitud i el diàmetre, si bé, també hi ha un cert efecte de l'espècie. Amb les dades obtingudes de les tres variables de la gla s'ha calculat una funció discriminant a partir de la qual es pot determinar, amb un alt grau d'encert, a quina espècie pertany una determinada gla coneixent la mida i el pes.
En relació a la capacitat de germinació, en Q. coccifera i Q. ilex la germinació depèn del pes de la gla, mentre que en Q. humilis i Q. suber és independent. Així mateix, també s'ha comprovat que el pes de la llavor afecta positivament en el creixement de les plàntules de tres i sis mesos d'edat. Possiblement un major pes de la gla implica un contingut de substàncies de reserva més elevat, i per tant representa un major subministrament de nutrients cap a la planta, repercutint així en el seu creixement inicial. En plàntules de nou mesos d'edat ja no s'ha trobat relació entre el pes de la gla i el creixement de la planta, la qual cosa es podria explicar pel fet que les substàncies de reserva de la llavor s'han esgotat.
Pel que fa al creixement de la plàntula, les plàntules de Q. ilex han tingut la major taxa de creixement per quasi totes les variables estudiades. En aquesta espècie, al principi de l'experiment la grandària de les plàntules ha estat baixa, però al final han crescut més que les de les altres espècies. Les plàntules de Q. coccifera han presentat la menor taxa. En les plàntules de les quatre espècies s'ha constatat, també, que la biomassa del sistema radicular és superior a la de l'aeri. Les plàntules de Q. coccifera i Q. humilis han tingut una relació BA/BR (biomassa aèria/biomassa radicular) més baixa que les de Q. ilex i Q. suber. En espècies mediterrànies s'ha relacionat sovint una baixa relació BA/BR com una adaptació a la sequera. No obstant això, Q. humilis és una espècie que viu en zones més humides que la resta d'espècies estudiades.
En referència a la regeneració vegetativa, amb aquest estudi es demostra que les plàntules de les quatre espècies tenen una elevada capacitat d'emissió de rebrots, quan s'elimina la biomassa aèria per sobre la zona d'inserció dels cotilèdons. Tanmateix, el grau de supervivència difereix segons l'espècie i la intervenció. Així, per exemple, les plàntules de Q. ilex han presentat una major mortalitat tant en la primera com en la segona tala, mentre que en Q. humilis i Q. suber la supervivència de les plàntules ha disminuït després de talar dues vegades. En el cas de Q. coccifera el grau de supervivència és bastant similar tant en la primera com en la segona intervenció. La tala successiva afecta negativament al vigor dels rebrots en Q. coccifera, Q. humilis i Q. ilex. Ara bé, en el cas de Q. suber s'ha trobat que els rebrots emesos després de talar dues vegades han estat més grans que els obtinguts després d'una sola tala.
Després de tallar la biomassa aèria per sobre la zona d'inserció dels cotilèdons, els rebrots s'originen a partir de les gemmes del nus cotiledonar. L'estudi de l'ontogènesi del nus cotiledonar ens ha permès de constatar que el patró de desenvolupament d'aquest en Q. coccifera, Q. humilis i Q. ilex és similar, però difereix del descrit per a Q. suber. En les tres primeres espècies el nus cotiledonar pràcticament no s'allarga i només es desenvolupen gemmes cotiledonars just en l'axil·la del pecíol cotiledonar. En aquest sentit, cal ressaltar que en el cas de Q. coccifera i Q. ilex les gemmes es formen després de germinar la gla, mentre que en Q. humilis i Q. suber són ja presents en l'embrió. Tal i com també s'ha descrit en Q. suber, en l'estadi de plàntula, en Q. coccifera, Q. humilis i Q. ilex a l'axil·la de la gemma cotiledonar proliferen noves gemmes, de tal manera que es formen plaques de gemmes.
Les anàlisis del contingut de midó han permès de determinar que el sistema radicular de les plàntules de Q. coccifera, Q. humilis, Q. ilex i Q. suber conté aproximadament un 90% del midó de tota la planta. Concretament de les diferents fraccions del sistema radicular (nus cotiledonar, 11 pimers centímetres de l'arrel i resta de l'arrel) la major concentració de midó es troba ens els 11 primers cm de l'arrel, que en el cas de Q. suber correspon al nus cotiledonar. Quant a les estacions, a l'estiu la concentració de midó de la part aèria i radicular disminueix en Q. coccifera, Q. humilis i Q. ilex, si bé es recuperen a l'hivern. En canvi en el cas de Q. suber els nivells més baixos de midó s'han obtingut a l'hivern. La tala provoca una disminució dels nivells de midó, ja que una part d'aquest és mobilitzat per a la síntesi dels nous brots. En les quatre espècies la major proporció de midó mobilitzat és en els primers 11 cm de l'arrel, és a dir, el nus cotiledonar en el cas de Q. suber. Per tant, amb aquest estudi es reafirma que el nus cotiledonar de Q. suber és un lignotúber. Tanmateix, Q. coccifera, Q. humilis i Q. ilex no presenten cap lignotúber o estructura especialitzada en la rebrotada, si bé el fet de tenir gemmes i substàncies de reserva els confereix igualment una elevada capacitat per rebrotar.
En relació al nitrogen, en les quatre espècies el sistema radicular presenta aproximadament el 70% del nitrogen total de la planta. A l'estiu, la concentració de nitrogen del sistema radicular de Q. humilis i Q. suber és més baixa que a l'hivern, mentre que en Q. coccifera i Q. ilex els valors són bastant similars en ambdues estacions. La tala no provoca una davallada dels nivells de midó, això possiblement es degui a que les plàntules van rebre continuament un aport de nitrogen a través de l'aigua de reg.
Esta tesis se centra en el estudio de la regeneración vegetativa en estadios iniciales del desarrollo de Q. Coccifera, Q. Humilis, Q. Ilex y Q. Suber, analizando, también, la capacidad de respuesta de las plántulas de las diferentes especies frente a la eliminación de la biomasa aérea. Concretamente se han llevado a cabo un análisis histológico del nudo cotiledonar para determinar la presencia de las yemas y un análisis cuantitativo de las sustancias de reserva, almidón y nitrógeno, de diferentes partes de la planta, incluyendo, también, un seguimiento estacional. Paralelamente, en dichas especies se ha estudiado la biometría de las bellotas, la capacidad de germinación y el crecimiento de las plántulas de las cuatro especies de Quercus.
A partir de los resultados obtenidos se ha comprobado que las bellotas de Q. Suber , en general, son más grandes y tienen un peso superior que las del resto de especies estudiadas. De hecho, parece que el peso fresco de la bellota está determinado por el diámetro y la longitud, si bien también hay un cierto efecto de la especie. Asimismo, después de la germinación el peso de la bellota influye positivamente en el crecimiento de las plántulas, pero al cabo de nueve meses este es totalmente independiente del peso de la semilla.
Las plántulas de Q. Ilex tienen la tasa de crecimeinto más elevada que el resto de las especies, si bien al principio del experimento los valores de crecimiento han sido bastante bajos. Las plántulas de Q. Coccifera han presentado la menor tasa de crecimiento. Las plántulas de las cuatro especies tienen una relación BA/BR (biomasa aérea/biomasa radicular) baja, concretamente Q coccifera y Q. Humilis tienen una biomasa radicular tres veces superior a la aérea.
Cuando se elimina la parte aérea por encima de la zona de inserción de los peciolos cotiledonares, las plántulas de Q. Coccifera, Q. Humilis y Q. ilex rebrotan a partir de las yemas del nudo cotiledonar. En este sentido, las plántulas de Q. ilex han presentado una elevada mortalidad después de la primera y segunda tala. También se ha comprobado que la tala repetida afecta negativamente a la supervivencia y al vigor del rebrote en Q. coccifera, Q. humilis Q. ilex. No obstante para Q. suber sólo disminuye la supervivencia. De hecho en esta especie los rebrotes emitidos después de la segunda tala tienen un mayor tamaño que los emitidos en la primera tala.
En referencia al nudo cotiledonar, en Q. coccifera y Q. ilex las yemas cotiledonares se desarrollan después de la germinación, mientras que en Q. humilis y Q. suber estas ya están presentes en el embrión. En el nudo cotiledonar de plántulas de Q. coccifera, Q. humilis y Q. ilex hay una proliferación de yemas, formando placas. En este sentido el patrón de desarrollo del nudo cotiledonar de Q. coccifera, Q. humilis y Q. ilex es similar, pero difiere al descrito para Q. suber (Molinas y Verdaguer, 1993). En las tres primeras especies el nudo cotiledonar prácticamenta no se alarga y sólo se desarrollan yemas cotiledonares en las axilas de los peciolos cotiledonares.
Los análisis de las sustancias de reserva han demostrado que el sistema radicular de las plántulas de Q. coccifera, Q. humilis y Q. suber contiene aproximadamente el 90% del almidón total. En relación, a las estaciones, en verano la concentración de almidón de la parte aérea y subterránea de las plántulas de Q. coccifera, Q. humilis y Q. ilex, recuperándose los valores en invierno. En el caso de la parte subterránea de plántulas de Q. suber los niveles de almidón más bajos se han obtenido en invierno. Cuando se elimina la parte aérea la concentración de almidón de la parte radicular de las cuatro especies disminuye, porque una parte de este carbohidrato es movilizado para la síntesis de los nuevos brotes.
Por otra parte, este estudio del parón de distribución y de movilización del almidón en Q. suber ha permitido confirmar que el nudo cotiledonar, en esta especie, es un lignotuber. Sin embargo, en Q. coccifera, Q. humilis y Q. ilex no se puede describir la formación de un lignotuber o de una estructura especializada para el rebrote en el estadio de plántula, si bien la presencia de yemas y de almidón en el sistema radicular les confiere una elevada capacidad para emitir rebrotes.
Por lo que se refiere al nitrógeno, el sistema radicular contiene en porcentaje la mayor cantidad de nitrógeno aproximadamente el 70% del nitrógeno total. En verano la concentración de nitrógeno del sistema radicular de Q. humilis y Q. suber es más baja que en invierno, mientras que en Q. coccifera y Q. ilex los niveles de nitrógeno son similares en las dos estaciones.
This thesis focuses on vegetative regeneration in the first stages of development of Quercus coccifera, Q. humilis, Q. ilex and Q. suber. One goal is to provide a histological description of the ontogeny of the cotyledonary node from embryo to six-month-old seedling for Q. coccifera, Q. humilis and Q. ilex. Starch and nitrogen content were analysed in spring, summer and winter in different parts of the seedling in four Quercus species. The effect of pruning was also analyzed. Furthermore, the acorn biometry, germination capacity and seedling growth in the four species were studied.
The results show that Q. suber acorns are, in general, larger, in both length and diameter, and weigh more than the others. In these species, acorn length and diameter determine weight, but there is also a species effect. The germination capacity of Q. coccifera and Q. ilex depends on acorn weight, whereas in Q. humilis and Q. suber, it is independent of weight. This study also demonstrates that acorn weight affects positively the growth of 3 and 6-month-old seedlings, but in 9-month-old seedling there is no relationship between the weight of the seed and the seedling growth.
In reference to seedling growth, Q. ilex seedlings show the highest growth rate of all the studied variables. In all four species, the root biomass is greater than the aerial biomass. With regard to vegetative regeneration, this study demonstrates that the seedlings of the four species show a high sprouting capacity when the aerial biomass is removed above the cotyledonary node. However, seedling survival depends on the species and the pruning intervention. Repeated pruning reduces Q. coccifera, Q. humilis and Q. ilex sprout vigour. But, in Q. suber sprout size after the second pruning is greater than it is after the first pruning.
After removing the aerial biomass above the cotyledonary node, sprouts develop from cotyledonary node buds. The anatomy of the cotyledonary node is similar for Q. coccifera, Q. humilis and Q. ilex, but it differs from that described for Q. suber. The cotyledonary nodes of the first three species hardly elongate at all and cotyledonary buds only develop in the axils of the cotyledonary petiole. These buds are present at the embryo stage in Q. humilis and Q. suber, but are not visible in Q. coccifera and Q. ilex. At the seedling stage, the cotyledonary buds of Q. coccifera, Q. humilis and Q. ilex multiply, forming bud clusters.
The starch analyses show that the root system of Q. coccifera, Q. humilis, Q. ilex and Q. suber contain about 90% of the total plant starch. In the different fragments of the root system (the cotyledonary node, the first 11cm of the root and the rest of the root) the main starch concentration is in the first 11 cm of root which, in the case of Q. suber, corresponds to the cotyledonary node. With regard to the season, in summer the starch levels in the aerial parts and the roots of the plants decrease in Q. coccifera, Q. humilis and Q. ilex, but these levels recover in winter. In contrast, the starch concentrations in Q. suber are at their lowest in winter. Pruning causes a reduction in starch levels, because the starch is mobilised to synthesize the new sprouts. In all four species the main proportion of starch mobilised is from the first 11 cm of root, which, for Q. suber, is the cotyledonary node. So this study confirms that the cotyledonary node in Q. suber is a lignotuber. However, Q. coccifera, Q. humilis, Q. ilex do not have any lignotuber or specialised sprouting structure, although the presence of buds and substance reserves give them a high sprouting capacity.
In reference to nitrogen content, the root systems of the four species contain approximately 70% of the total nitrogen. In summer, the root system nitrogen concentration for Q. humilis and Q. suber is lower than it is in winter, whereas in Q. coccifera and Q. ilex the values are similar in the two seasons. Pruning does not cause any decrease in nitrogen levels, probably because the seedlings received a continuous supply of nitrogen as they were irrigated.

La present tesi té com a objectiu l’estudi de la comunitat microeucariota que es desenvolupa en dos sistemes avançats de tractament d’aigües residuals amb alta càrrega amoniacal. La comunitat microeucariota, especialment els ciliats, són una part essencial per al correcte funcionament dels sistemes biològics de tractament d’aigües residuals, on serveixen, a més a més, com a organismes indicadors del funcionament d’aquests processos. Concretament, el principal objectiu de la tesi doctoral és la caracterització de les comunitats que es desenvolupa en aquests sistemes i la determinació d’aquelles espècies amb potencial com a bioindicadores dels processos, per tal de donar eines de gestió complementàries als paràmetres fisicoquímics. Els sistemes estudiats han estat el procés Shortcut Biological Nitrogen Removal (SBNR) i la fase de nitritació parcial (Partial Nitritation; PN) del procés combinat PN-Anammox (Anaerobic Ammonium Oxidation). Ambdós processos, en comparació amb el procés convencional d’eliminació de nitrogen, són capaços d’eliminar del medi grans concentracions de nitrogen (en forma amoniacal) amb un estalvi de fins el 25 i el 50-60% d’oxigen dissolt i del 40 i el 100% de matèria orgànica en el sistema SBNR i el PN-Anammox, respectivament. Aquest fet els fa especialment adequats per al tractament d’aigües residuals amb ratios de carboni/nitrogen molt baixes, com la que presenta l’efluent dels processos de digestió anaeròbia de fangs. Ambdós sistemes han operat amb tecnologia de biofilm, concretament la tecnologia Moving-Bed Biofilm Reactor (MBBR), basada en la presència de suports plàstics en suspensió (carriers) on s’hi desenvolupa, adherida, la biomassa. Per l’estudi d’aquests sistemes, doncs, s’ha implementat un protocol efectiu que permet determinar, de forma independent, la comunitat microeucariota que es desenvolupa al biofilm i la que es manté en suspensió al líquid mescla. El protocol permet, a més a més, la comparació en termes d’abundància entre ambdues comunitats, al utilitzar la mateixa unitat de mesura (ind/ml) en els dos hàbitats (biofilm i licor mescla). En la memòria es caracteritzen les comunitats microeucariotes associades al sistema SBNR i al reactor PN, i es descriuen aquelles espècies de ciliats amb potencial com a bioindicadores del seu funcionament. Entre aquestes espècies destaca Epistylis camprubii, una nova espècie de ciliat sessílid descrita arrel de la seva abundant presència al biofilm dels carriers dels processos estudiats. A nivell ecològic, s’han aportat noves dades sobre l’ecologia de les espècies que han colonitzat els dos sistemes, establint (o eixamplant) els rangs de tolerància d’aquests organismes al nitrogen amoniacal, nitrit, nitrat, amoníac lliure i àcid nitrós, entre altres paràmetres abiòtics. Per últim, en un context actual de clara expansió de les tècniques moleculars com a eina d’estudi de la biodiversitat, s’ha comparat el potencial de detecció de la tècnica de Next Generation Sequencing Ilumina amb els resultats obtinguts mitjançant microscòpia òptica.
The main objective of the present thesis is to study the microeukaryote community that develops in two advanced wastewater treatment systems treating high ammonium loaded wastewater, in order to characterise their communities and determine the microeukaryote species that can serve as bioindicators of the process performance. The studied wastewater treatment systems are the Shortcut Biological Nitrogen Removal (SBNR) and the Partial Nitritation (PN) reactor of the combined PN-Anammox (Anaerobic Ammonium Oxidation) process. Both processes are designed for nitrogen removal of high ammonium loaded wastewater in response to the need to reduce energy costs and improve treatment efficiency. Concretely, the SBNR process can reduce oxygen demand and organic source demand due to nitrification by up to 25% and 40%, respectively, while the combined PN-Anammox process implies a 50%-60% reduction in oxygen demand, does not require an external organic carbon source for denitrification and reduces sludge production by about 90%. Both systems operated using Moving-Bed Biofilm Reactor (MBBR) technology, and the reactors were filled with plastics supports for the biofilm development (carriers). To achieve the goals of the thesis, an effective method to study the microeukaryote communities that remain in suspension in the liquid phase and the ones that develop adhered to the fixed substrate has been proposed. The thesis also describes the microeukaryote communities related to the SBNR process and the PN reactor, and determine the species that can be useful as bioindicators of the processes performance. Moreover, a new peritrich species, Epistylis camprubii, has been described. The unusual physicochemical characteristics of both SBNR and PN processes provided new data on tolerance ranges of protists species, specifically of ciliates, to ammonium, nitrites, nitrates, free ammonia and nitrous acide, among other physicochemical parameters. Finally, a V4 18S rDNA molecular survey (Illumina) has been carried out as a complement to the microscopic results in order to verify the feasibility of the microscopic and molecular analyses.

L'objectiu global de la meva tesi doctoral és l'estudi de la variació genètica en el DNA repetitiu en carnívors per resoldre qüestions evolutives d'aquestes espècies i per les seves possibles aplicacions en genètica de la conservació. La tesi es divideix en quatre capítols:
El primer capítol és un article, en revisió per la revista Journal of Heredity. En aquest treball hem seqüenciat de 4 a 10 al·lels de 10 microsatèl·lits de teixó eurasiàtic en el teixó i en altres espècies de mustèlids per tal de detectar aquells arrays repetitus que seguirien les assumpcions del SMM i determinar i indagar l'origen de la variabilitat que no pot ser detectada per procediments estàndards de genotipatge.
El segon capítol és un article publicat a Genetical Research. En aquest treball hem aprofitat la conservació en carnívors de la regió flanquejant d'un microsatèl·lit compost complex per analitzar el seu origen i diversificació per tal d'avançar en els coneixements dels processos mutacionals que porten a l'origen de regions repetitives curtes i adjacents. També hem comprovat que a pesar de la complexitat mutacional d'aquest locus i els alts nivells d'homoplàsia observats, es pot detectar informació filogenètica, tant en la regió flanquejant com en la repetitiva. Com a part d'aquesta anàlisi, hem construït un arbre filogenètic basat en les regions flanquejants i hem comparat els nostres resultants amb les controvèrsies actuals en filogènies de carnívors.
El tercer capítol és un article publicat a la revista BMC Genomics. En aquest treball hem construït una base de dades completa de clons de microsatèl·lits de carnívors a partir de GenBank per explorar el paper que poden tenir els elements repetitius dispersos en la generació de arrays repetitius. Per dur a terme el treball, ens hem centrat en els tRNA SINEs, que són els elements repetitius dispersos més abundants i més ben caracteritzats del genoma dels carnívors. Hem observat dos modes de gènesi de microsatèl·lits en dues regions dels tRNA SINEs en les quals els microsatèl·lits han evolucionat repetidament. Aquestes observacions porten a la hipòtesi que els SINEs que generen microsatèl·lits podrien explicar el diferent contingut i distribució d'arrays de repetició entre i dins dels genomes. També hem demostrat que els microsatèl·lits associats a tRNA SINEs eren més complexes i tenien menys potencial d'inestabilitat que aquells no associats. Per tant, les observacions mostrades en aquest treball tenen implicacions pràctiques, ja que l'ús de microsatèl·lits associats amb tRNA SINEs comporta prendre mesures des del disseny experimental fins a la interpretació dels resultats.
El darrer capítol és un article publicat a la revista Journal of Zoology. En aquest treball hem proporcionat un mètode molecular fiable, simple i barat basat en l'amplificació del locus microsatèl·lit Mel08 per poder diferenciar les espècies de visons. Aquesta amplificació dóna com a resultat un producte de PCR major en el visó americà que en altres espècies de mustèlids, tals com el visó europeu o el turó. Aquestes 3 espècies mostren prioritats de gestió molt diferents i són difícilment distingibles sense capturar l'animal. Sobre el visó europeu s'estan realitzant programes de conservació intensius mentre que el visó americà és una espècie exòtica a Europa i és una possible causa del declivi del visó europeu. A més a més, el mètode va ser testat amb èxit amb DNA amplificat amb pèl amb arrel, de manera que el mètode és apte per ser utilitzat amb mostreig no invasiu.
The main goal of this Ph.D. thesis is the study of genetic variation in the repetitive DNA of carnivores to answer evolutive questions of these species and for their possible application in conservation genetic field. This work is divided in 4 chapters:
The first chapter is an article under revision by Journal of Heredity. In this study
we sequenced four to ten alleles from each of ten Eurasian badger microsatellites in badgers and other mustelids in order to detect microsatellites that follow SMM and to determine and inquire into the origin of variability that cannot be detected through standard genotyping procedures.
The second chapter is an article published in Genetical Research. In this work we took advantage of the fact that among carnivores the regions flanking a complex repetitive locus are conserved to analyse their origin and diversification in order to advance in the understanding of the mutational processes leading to the origin of short and adjacent repetitive regions. We also checked whether, despite the mutational complexity of this locus and the high levels of homoplasy observed, phylogenetic information can still be detected in both the repeat and flanking regions. As a part of this, we constructed a phylogenetic tree based on these flanking regions and compare our results with other data from the literature that relate to relevant controversies in carnivore phylogeny.
The third chapter is an article published in BMC Genomics. In this study we constructed a comprehensive database of carnivore MS clones from GenBank to explore the role of interspersed repeats in the generation of repeat arrays. We focused on tRNA SINEs which constitute the best characterized and most abundant interspersed repeat element in the carnivore genome. We observed two modes of MS genesis in two regions of tRNA SINEs in which MSs have repeatedly evolved. This observation led us to hypothesize that SINEs generating MSs could explain part of the different repeat array content and distribution among and within genomes. We also demonstrated that MSs associated with tRNA SINEs were more complex and had less potential instability than those not associated. These observations have practical implications since the use of MSs related with tRNA SINEs calls for special attention from the designing of experiments to the interpretation of results.
The last chapter is an article published in Journal of Zoology. In this work, a simple, cheap and reliable molecular method for the genetic distinction of mink was provided based on the amplification of the microsatellite locus Mel08 that results in a longer PCR product in American mink than in other mustelid species, such as the European mink and the European polecat. These 3 species show different manegement priorities and are difficult to differentiate without capturing the animal. The European mink is the focus of extensive conservation programmes whereas the American mink is exotic in Europe and a possible cause of European mink decline. The method was successfully tested with DNA amplified from a large sample of hair roots, thus making it suitable for non-invasive sampling.

Les col·leccions botàniques constitueixen un registre permanent i ben documentat de la distribució de les plantes en el temps i l’espai. El seu ús ha evolucionat amb el pas del temps, des dels primers herbaris, utilitzats com a meres biblioteques de plantes, fins la actualitat quan han aparegut nous usos per els que no estaven destinats. En aquesta tesi doctoral s’ha avaluat com aquestes col·leccions poden contribuir a millorar el coneixement de la biodiversitat, i s’aporten estudis emmarcats en dues disciplines botàniques: la conservació i la taxonomia. En l’àmbit de la conservació es presenta un primer treball de síntesi sobre les múltiples potencialitats d’aquestes col·leccions a partir d’exemples bibliogràfics. En els dos altres treballs s’ha valorat la representació de la flora amenaçada de Catalunya en els herbaris; el primer esta basat en les col·leccions de l’herbari BC de l’Institut Botànic de Barcelona i el segon en les dels cinc principals herbaris públics de Catalunya. En ambdós estudis s’ha constatat que el nivell de representació d’aquesta flora en les col·leccions avaluades es molt elevat i s’ha donat a conèixer material inèdit que podrà ser d’utilitat per a la recerca i gestió d’aquesta flora amenaçada. En l’àmbit de la taxonomia, es presenten dos estudis sobre els tàxons proposats per Carlos Pau (1857-1937) per a la flora del Marroc, en el quals s’han revisat i documentat les sinonímies i avaluat la tipificació. La designació dels plecs tipus, en els casos en què ha estat necessària, ha de permetre l’estabilització dels noms per a la seva correcta aplicació. En conclusió, en aquesta tesi doctoral s’ha buscat posar de relleu la importància dels herbaris com font d’informació indispensables per a la gestió i conservació de les espècies amenaçades, així com per a estudis taxonòmic-nomenclaturals.
The botanical collections constitute permanent and well-documented distribution records of taxa through space and time. Their uses have advanced since the first collections regarded as mere libraries of plants until today when many new uses have arisen, including some for which the herbaria were initially not intended. In this thesis we have evaluated how these collections are useful to improve the biodiversity knowledge. Studies of two botanical disciplines, taxonomy and conservation, are provided. In the field of conservation, a synthesis paper about the multiple potentialities of these collections with different bibliographic examples is presented. The objective of the two other papers is to evaluate if the threatened flora of Catalonia is well represented in the herbaria. The first one is based on collections preserved in the BC herbarium of the Botanical Institute of Barcelona. The second one is based on collections preserved in the main public herbaria of Catalonia. In both studies, the percentage of representativeness of this flora obtained from the studied collections is very high. In addition unpublished data from the herbaria has been provided, which could be useful for research and management of this endangered flora. In the field of taxonomy, two studies of Moroccan taxa proposed by Carlos Pau (1857-1937) are presented. In these studies, we have reviewed and reported their synonymy and evaluated their typification. Type designation allows stabilizing their interpretation for a good application of these names. In conclusion, in this thesis, the importance of herbaria as essential source of information for management and conservation of endangered species and taxonomic and nomenclatural studies is revealed.

El gènere "Euphorbia" L. pertany a la família "Euphorbiaceae L" i compren més de 2000 espècies de distribució subcosmopolita. En el continent europeu una de les seccions més ben representades del mencionat gènere és la secció "Helioscopia" Dumort de la qual en forma part important la subsecció Galarrhaei (Boiss.) Pax.

Tot sembla indicar que la subsecció Galarrhaei (Boiss.) Pax amb prop de dos centenars d'espècies segons les nostres dades, va tenir un centre primari de diferenciació a les costes nord-africanes, des d'on s'estengué per bona part d'Europa i Àsia. diversificant-se i donant lloc a nous centres secundaris de diversitat que han permès l'aparició de nombrosos endemismes. La presència d'aquesta subsecció al continent americà és molt reduïda (una sola espècie) i d'àmbit restringit a la costa oest dels Estats Units. La Península ibèrica representa, dones, el límit més occidental de la distribució de la subsecció a Euràsia, amb una bona representació d'estirps tant d'afinitats clarament mediterrànies com de distribució medioeuropea i eurosiberiana.

Aixi, dins el marc d'aquesta subsecció, hem centrat el nostre estudi en els tàxons de càpsula verrucosa, granes llises, no nanofaneròfils, de distribució europea i, bàsicament, repartits per la Mediterrània occidental.

Aquest conjunt de taxons són molt afins filogenèticament i formen, a priori, un grup narural força homogeni dins el marc de la subsecció Galarrhaei (Boiss.) Pax, coneixent-se entre els botànics, de manera habitual, com el grup de l'Euphorbia verrucosa s.l. Aquest grup presenta, però, un alt grau de complexitat tan a nivell taxonòmic, amb unes delimitacions poc clares dels taxons que en formen part, com a nivell nomenclatural amb més de dos centenars de noms emprats per a designar les diverses estirps que inclou aquest grup. Altrament, també hem pogut constatar una absència gairebé absoluta d'estudis monogràfics sobre les estirps aquí considerades.

En la present revisió hem intentant, en tot moment, treballar amb poblacions naturals ben definides, ja sigui visitant-les sobre el terreny en diversos moments del seu cicle biològic, o bé, trasplantant i repicant les plantes en camps experimentals prop del laboratori, En ambdós casos, a més de fer-nos servir de la taxonomia "clàssica", hem potenciat les tecniques biositemàtiques més actuals que estaven al nostre abast (estudis fitodemològics. palinològics, carpològics, etc.) basats en l'estudi d'aquells caràcters micromorfològics mitjançant la Microscòpia Electrònica de Rastreig i l'Anàlisi d'Imatge. Els estudis citogenètics també conformen una part molt important dels resultats presentats en aquesta Memòria.
A taxonomic revision of the taxa of Euphorbia L. of the subsection Galarrhaei (Boiss.) Pax perennial, with verrucose capsule, smooth seeds, in the Western Mediterranean has been made. The present revision intends to clarify the systematic and nomenclatural problems through a biosystematic methodology with observations in wild populations and experimental culture and using micromorphological techniques as SEM phylodermology, palynology and SEM seed morphology and as well as experimentals as the cytogenetic. Parallelly, a "classical" morphologic review is carried out analyzing individually the taxonomic validity of every character from more than 1700 herbarium sheets. After like analysis of all characters, 13 taxa are recognized: 9 species and 4 subspecies, grouped in three aggregate: aggr. E. flavicoma (with E. flavicoma DC. subsp. flavicoma, E. flavicoma subsp. occidentalis Laínz. E. flavicoma subsp. costeana (Rouy) Greuter & Burdet, E.flavicoma subsp. giselae Simon, E. spinosa L., E. duvalii Lecoq & Lamotte. E. brittingeri Opiz ex Samp., E. polygalifolia Boiss. & Reuter in Boiss. subsp. polygalifolia, E. polygalifolia subsp. hirta (Lange) Laínz and E. uliginosa Welw. ex Boiss. in A. DC.), aggr. E. dulcis (with E. dulcis L. and E. angulata Jacq.) and aggr. E. pyrenaica Jordan, the later represented in the study area only by E. pyrenaica. Four keys for the identification of the species have been prepared, and for each taxon the synonyms. description, chromosome numbers, distribution ecology and phytosociology are indicated, as well as some comments about its nomenclature and typification, and some remarks on this morphological variability and ecology behaviour. In addition, an icon and distribution map has been elaborated. One new subspecies is described in this project: E. flavicoma subsp. giselae Simon. The presence of E. ruscinonensis Boiss., E. desenglisei Boreau ex Boiss. in A. DC. and E. polygalifolia subsp. vasconensis Vivant ex Kerguelen & Lambinon, previously recorded by several authors was added to the synonymy. A hypothesis of the evolution and biogeography for each group, considering their relationship with other species or groups from East Mediterranean Basin and North Africa, is presented.

La invasió de les espècies exòtiques és una de les causes més importants de la pèrdua de biodiversitat. Un dels reptes actuals en l’estudi de les invasions és determinar quins factors afecten a la capacitat d’invasió quan una espècie exòtica colonitza un nou ambient. Entre els diferents factors, els herbívors destaquen per la seva capacitat per controlar les poblacions vegetals. Segons les hipòtesis actuals, els herbívors influiran en l’èxit d’invasió de les espècies exòtiques a través de dos processos contraposats: l’alliberament dels enemics naturals de la zona d’origen, que facilitaria la invasió i l’establiment de noves interaccions amb els herbívors de l’àrea envaïda, que podria frenar-la. L’objectiu principal d’aquesta tesi ha estat avaluar les interaccions planta–herbívor en dues espècies exòtiques de Senecio (S. pterophorus i S. inaequidens) mitjançant un estudi a nivell biogeogràfic, comparant poblacions natives i invasores d’una mateixa espècie, i a nivell de comunitat, comparant espècies exòtiques i natives en una zona d’introducció. Els resultats de l’estudi biogeogràfic (Capítol 1) han evidenciat que les plantes de S. pterophorus s’han alliberat dels enemics naturals de la zona d’origen però que també han establert noves interaccions amb els herbívors locals. En l’estudi de comunitat (Capítol 2, 3, 4) s’ha demostrat que les plantes exòtiques S. pterophorus i S. inaequidens estableixen noves interaccions amb herbívors locals especialistes. Les interaccions entre els herbívors locals i les plantes de Senecio no han estat influïdes per les defenses químiques vegetals, al contrari del què prediuen les hipòtesis vigents, mentre que altres característiques de les plantes, com la fenologia o la grandària dels individus, hi han influït significativament. En general, la intensitat d’herbivorisme en les plantes exòtiques no ha estat superior en comparació als congèneres natius. Per tant, es conclou que els herbívors no esdevenen un element important en el control d’aquestes dues espècies invasores. Els resultats obtinguts han contribuït a la comprensió de les interaccions planta–herbívor en el procés d’invasió així com han posat de manifest la complexitat de les condicions naturals.
The invasion of exotic species is one of the most significant factors affecting biological diversity at global scale. An important challenge in the study of invasions is to understand what factors determine the capacity of invasion when an exotic species colonizes a new habitat. Among these ones, herbivores stand out for their capacity to control plant populations. The current hypotheses postulate that herbivores may influence the invasions success through two opposite mechanisms: the release of native herbivores from the native area, which may favor invasibility, and the establishment of new interactions with herbivores from the invaded area, which could decrease plant fitness and reduce the invasion capacity. The general objective of this thesis was to study plant–herbivore interactions in two exotic species from the genus Senecio, S. pterophorus and S. inaequidens through a biogeographical study, comparing native and exotic populations of a species, and a community study, comparing native and exotic species in an invaded area. Results of the biogeographical study (Chapter 1) have demonstrated that plants of S. pterophorus are release from their native enemies from the native area and, at the same time, establish new interactions with local herbivores in the invaded areas. The study at community level (Chapter 2, 3 and 4) has shown that exotic species, S. pterophorus and S. inaequidens, establish new interactions with local specialist herbivores. Interactions between local herbivores and Senecio plants are not influenced by chemical defenses, contrary to the current hypotheses; while other plant characteristics such plant size or phenology have a significant influence. In general, the intensity of herbivory on exotic plants has not been more significant than native congeners. We conclude that local herbivores are not playing a relevant role as biological control agents in these two exotic species. The obtained results contribute on plant–herbivore interactions knowledge as well as highlight the complexity of natural conditions on plant invasion.

Les diferències en els atributs de qualitat de la polpa de pinya del cultivar 'Gold' entre diferents parts del fruit i la influència de les condicions d'envasament van ser estudiades com a instruments orientats a l'obtenció de trossos de pinya fresca tallada amb una qualitat homogènia, reproduïble i duradora. Es van determinar les propietats físico-químiques, mecàniques i antioxidants, així com i el perfil dels composts aromàtics de la polpa de pinya fresca tallada de tres seccions transversals al llarg del seu eix central (superior, mig i inferior). Es va avaluar la influència de l'ús d'atmosferes modificades passives (envasades en aire, AIR, combinades amb l’aplicació d’una pel·lícula comestible a base d’alginat), i actives (en atmosferes de baix oxigen, LO: 12% de O2, 1% de CO2, i alt oxigen, HO: 38% de O2) sobre la qualitat de la fruita tallada. Es va trobar que el contingut de sòlids solubles (SSC), acidesa titulable (AT), contingut d'aigua, vitamina C, compostos fenòlics i activitat enzimàtica de la peroxidasa (POD) van ser significativament major en els trossos procedents del terç inferior del fruit (p <0,05), en comparació amb els d'altres seccions de la fruita, mentre que els paràmetres de color L* i b* van resultar més baixos. En general, la resposta mecànica de la polpa de pinya a les forces de penetració, tall, compressió i / o extrusió no varià significativament entre els trossos tallats de diferents seccions de la fruita; tanmateix, en assajos de tall, els trossos procedents del terç inferior de les pinyes mostraren una major resistència mecànica. Es van identificar i quantificar vint composts volàtils del perfil aromàtic de la pinya. D'ells, els més abundants van ser butanoat de metil, metil-2-metil butanoat i hexanoat de metil, mentre que els de major impacte en l'olor d'aquesta fruita van ser metil-2-metil butanoat, etil-2-metil butanoat, hexanoat d'etil i 2,5-dimetil-4-metoxi-3(2H)-furanona. A les tres seccions transversals de la fruita, es van identificar els mateixos components del perfil aromàtic, encara que el contingut total dels mateixos fou major en els trossos tallats del terç inferior (10910 mg / kg) respecte a aquells obtinguts del terç superior, a prop de la corona de la pinya (7560 mg / kg). El contingut dels principals compostos aromàtics de la pinya va variar en les diverses zones del fruit i també la seva composició relativa. D'altra banda, no es van observar diferències significatives en SSC, TA, pH i color de la pinya fresca tallada entre cap de les atmosferes avaluades durant dues setmanes d'emmagatzemament a 5 °C. El contingut de vitamina C i la capacitat antioxidant van ser un 15 i un 8% menors, respectivament, en els trossos de fruita envasats en les atmosferes HO que en LO o AIR, encara que no es van observar canvis durant l'emmagatzemament. El contingut total de fenols i la quantitat de líquid drenat dels trossos de pinya van variar per a les diferents condicions d'envasament i temps d'emmagatzemament. L'ús d'un recobriment comestible d'alginat sobre els trossos de pinya va contribuir a reduir la quantitat de líquid drenat en contrast amb les concentracions altes de CO2, que semblen afavorir-lo. La duresa i el treball associat al tall van ser majors per als trossos de pinya obtinguts a partir del terç inferior dels fruits (base), però no van mostrar variacions durant l’emmagatzemament. Addicionalment, el contingut de compostos volàtils va assolir un valor màxim durant la segona setmana d'emmagatzemament, reduint-se posteriorment. Donada la variació dels paràmetres de qualitat entre diferents parts de la pinya, és fa necessari l'ús de processos de barrejat que permetin l'obtenció de lots de fruita fresca tallada amb atributs de qualitat homogenis i reproduïbles. L'ús d'atmosferes modificades passives va afavorir la retenció dels compostos volàtils amb un major impacte en l'aroma de la pinya i de les seves propietats antioxidants. La seva combinació amb l'ús d'un recobriment comestible a base d’alginat podria afavorir una major reducció de les pèrdues de líquid durant l'emmagatzemament a 5°C.
Las diferencias en los atributos de calidad de la pulpa de piña del cultivar 'Gold' a lo largo de la fruta y la influencia de las condiciones de envasado fueron estudiadas como instrumentos orientados a la obtención de trozos de piña fresca cortada con una calidad homogénea, reproducible y duradera. Se determinaron las propiedades físico-químicas, mecánicas y antioxidantes, así como y el perfil de los compuestos aromáticos de la pulpa de piña fresca cortada de tres secciones transversales a lo largo de su eje central (superior, medio e inferior). Se evaluó la influencia del uso de atmósferas modificadas pasivas (envasadas en aire, AIR: 20.9% de O2, y los trozos de piña con ó sin una película comestible de alginato) y activas (en atmósferas de bajo oxígeno, LO: 12% de O2, 1% de CO2, y alto oxígeno, HO: 38% de O2) a 5 °C sobre la calidad de la fruta cortada. Se encontró que el contenido de sólidos solubles (SSC), acidez titulable (AT), contenido de agua, vitamina C, compuestos fenólicos y actividad enzimática de la peroxidasa (POD) fue significativamente mayor en los trozos de fruta procedentes del tercio inferior de la fruta (p <0,05), en comparación con los de otras secciones de la fruta, mientras que los parámetros de color L* y b* resultaron menores. En general, la respuesta mecánica de la pulpa de piña a las fuerzas de penetración, corte, compresión y / o extrusión no varió significativamente entre los trozos cortados de diferentes secciones de la fruta; sin embargo, en la prueba de corte, los trozos cortados del tercio inferior, cerca de la base de la fruta, mostraron una mayor fuerza de resistencia. Se identificaron y cuantificaron veinte compuestos volátiles del perfil aromático de la piña. De ellos, los más abundantes fueron butanoato de metilo, metil-2-metil butanoato y hexanoato de metilo, mientras que los de mayor impacto en el olor de esta fruta fueron metil-2-metil butanoato, etil 2-metil butanoato, hexanoato de etilo y 2,5-dimetil-4 -metoxi-3 (2H)-furanona. En las tres secciones transversales de la fruta, se identificaron los mismos componentes del perfil aromático, aunque el contenido total de los mismos fue mayor en los trozos cortados del tercio inferior (10910 mg / kg) con respecto a aquellos cortados del tercio superior, cerca de la corona de la piña (7560 mg / kg). El contenido de los principales compuestos aromáticos de la piña varió a lo largo de la fruta y también su composición relativa. Por otro lado, no se observaron diferencias significativas en SSC, TA, pH y el color de la piña fresca cortada entre ninguna de las atmósferas evaluadas ni durante dos semanas de almacenamiento a 5 °C. El contenido de vitamina C y la capacidad antioxidante fueron 15 y 8% menores, respectivamente, en los trozos de fruta envasados en las atmósferas HO que en LO o AIR, aunque no se observaron cambios a lo largo del almacenamiento. El contenido total de fenoles y la cantidad de líquido drenado de los trozos de piña variaron para las distintas condiciones de envasado y tiempos de almacenamientos. El uso de una película comestible de alginato en los trozos de piña contribuyó a reducir la cantidad de líquido drenado en contraste con las concentraciones altas de CO2 que parecen favorecerlo. La dureza y el trabajo asociado al corte fueron mayores para los trozos de piña cortados del tercio inferior de la fruta (base), pero no mostraron variaciones a lo largo del tiempo. Adicionalmente, el contenido de compuestos volátiles alcanzó un valor máximo durante la segunda semana de almacenamiento, reduciéndose posteriormente. Dada la variación de los parámetros de calidad a lo largo de la piña, es necesario el uso de procesos de mezclado que permitan la obtención de lotes de fruta fresca cortada con atributos de calidad homogéneos y reproducibles. El uso de atmosferas modificadas pasivas favoreció la retención de de los compuestos volátiles con mayor impacto en el aroma de la piña y de sus propiedades antioxidantes. Su combinación con el uso de una película comestible de alginato, podría favorecer una mayor reducción de la pérdida de líquido durante el almacenamiento a 5 °C.
The flesh quality profile of Gold cultivar pineapple and the influence of packaging conditions on fruit pieces were studied as tools to prop up homogeneous, reproducible, and endurable quality of fresh-cut pineapple. Physicochemical, mechanical and antioxidant attributes, as well as the aroma profile of the natural occurring volatiles were determined for three cross-sections cut along the pineapple. The influence of packaging conditions using passive modified atmosphere (AIR) with and without an alginate coating and two active modified atmospheres (low oxygen, LO: 12 % O2, 1% CO2 and high oxygen, HO: 38% O2) at 5 °C on the quality of the fresh-cut fruit was also assessed. Soluble solids content (SSC), titratable acidity (TA), water content, vitamin C and phenolic compounds content, as well as POD activity in the bottom third of the fruit were significantly higher (p<0.05) than in other sections, while L* and b* color parameters were smaller. In general, the mechanical response of pineapple flesh to penetration, cut, compression and/or extrusion forces did not significantly vary among pieces from different sections of the fruit, except for the shear test, which showed the largest resistance in pineapple pieces cut from the bottom third of the fruit. In addition, twenty volatile compounds were identified and quantified from the fresh pineapple aroma profile. The most abundant volatile compounds were methyl butanoate, methyl 2-methyl butanoate and methyl hexanoate, whereas the most odor active volatiles of pineapple aroma were methyl 2-methyl butanoate, ethyl 2-methyl butanoate, ethyl hexanoate and 2,5-dimethyl-4-methoxy-3(2H)-furanone. The same aroma profile constituents were found in the three cross-sections of the fruit, but the total volatiles content increased from the top to the bottom third of the fruit (7560 to 10910 μg/kg). The concentration of the main odor active volatiles as well as their relative content varied along the fruit. On the other hand, AIR, LO and HO atmospheres allowed the preservation of SSC, TA, pH and color of fresh-cut pineapple for two weeks without differences among packaging atmospheres. Vitamin C content and antioxidant capacity were smaller in fruit pieces packed under HO atmosphere than in LO or AIR, but no changes were observed along storage. Total phenols content and juice leakage differed among packaging conditions and along storage. Alginate coating helped to reduce juice leaked from pineapple pieces, while high CO2 concentrations were likely to promote it. Shear test hardness and work were bigger for pineapple pieces cut from the bottom third than other parts of the fruit; however, mechanical characteristics of the fruit were not modified during storage. Moreover, volatile compounds content reached a maximum during the second week of storage, and depleted thereafter. The use of passive modified atmosphere and alginate coatings could favor longer withhold of odor active volatile compounds and antioxidant attributes in the fresh-cut fruit, with reduced juice leakage along storage at 5 °C. Adequate mixing procedures during fresh-cut pineapple preparation, accounting for quality attributes differences along the fruit, are needed for homogeneous and reproducible quality of fresh-cut pineapple.

L’ocratoxina A (OTA) és un metabòlit secundari tòxic produït per algunes especies fúngiques dels gèneres Aspergillus i Penicillium que poden contaminar aliments i pinsos. Aquesta micotoxina és neurotòxica, hepatotòxica, immunogènica, teratogènica i carcinogènica en animals. En humans, l’exposició crònica a OTA s’ha relacionat amb el desenvolupament de tumors en el tracte urinari i amb la nefropatia endèmica dels Balcans. L’Agència Internacional per a la Investigació en Càncer (IARC) ha classificat l’OTA com a “possiblement carcinògena per als humans”. L’OTA pot estar present en diferents aliments d’origen vegetal com per exemple cereals i derivats, cervesa, cafè, vi i sucs de fruita, fruits secs i fruita deshidratada, cacau i derivats, espècies, i en alguns productes d’origen animal. Aquesta ubiqüitat pot causar en les persones una exposició crònica. L’avaluació de l’exposició d’una població a un determinat contaminant alimentari, en aquesta cas particular l’OTA, pot portar-se a terme mitjançant dos procediments. En primer lloc mitjançant la detecció d’aquest compost en els aliments que suposadament poden estar contaminats per OTA, incloent un estudi dels hàbits de consum de la població avaluada referent als aliments esmentats. En segon lloc, mitjançant l’ús de biomarcardors d’exposició, la qual cosa implica la detecció d’OTA o els seus metabòlits en fluids biològics pertanyents a individus de la població en estudi. L’objectiu general d’aquest treball va ser l’avaluació de la exposició a OTA de determinats grups de persones que habiten a la Comunitat Autònoma de Catalunya mitjançant el càlcul de la ingesta diària d’aquesta toxina. Per a fer-ho es van tenir en compte els procediments anteriorment esmentats: es van adquirir aliments possiblement contaminats procedents d’aquesta zona alhora que es van obtenir les seves dades de consum dels habitants. També es van estudiar els biomarcadors d’exposició, essent els fluids recol·lectats plasma sanguini i orina. La incidència observada en els aliments i fluids biològics estudiats va confirmar l’exposició de la població avaluada a l’OTA. Els nivells de contaminació en els aliments analitzats van ser menors que els valors límit definits per la Comissió Europea, i la seva incidència en la majoria dels casos va ser menor al 50%. Pel que respecta als biomarcadors, la incidència va ser de gairebé el 100% en plasma, menor en orina (12.5%) i es va observar que el metabòlit ocratoxina alfa presentava una major incidència (60.6%) en orina que l’OTA. No es va observar correlació entre els nivells d’OTA en plasma i el consum d’aliments possiblement contaminats però sí que es van observar correlacions significatives entre l’OTA i el seu metabòlit ocratoxina alfa en orina i el consum dels esmentats aliments. Es van observar diferències en els resultats al classificar la població en funció al sexe i l’edat però no es va poder establir una tendència general entre els estudis d’aquest treball.
La ocratoxina A (OTA) es un metabolito secundario tóxico producido por algunas especies fúngicas de los géneros Aspergillus y Penicillium, que pueden contaminar alimentos y piensos. Esta micotoxina es neurotóxica, hepatotóxica, inmunogénica, teratogénica y carcinogénica en animales. En humanos, la exposición crónica a la OTA se ha relacionado con el desarrollo de tumores en el tracto urinario, y con la nefropatía endémica de los Balcanes. La Agencia Internacional para la Investigación en Cáncer (IARC) ha clasificado la OTA como posiblemente carcinógena para los humanos. La OTA puede estar presente en varios alimentos de origen vegetal, como cereales y derivados, cerveza, café, vinos y zumos de uva, frutos secos y fruta deshidratada, cacao y derivados, especias, y en algunos productos de origen animal. Esta ubicuidad puede causar en las personas una exposición crónica. La evaluación de la exposición de una población a un contaminante presente en alimentos, en este caso la OTA, puede llevarse a cabo mediante dos procedimientos principales. En primer lugar, a través de la detección de este compuesto en los alimentos que se supone puedan estar contaminados por OTA, junto con el estudio de los hábitos de consumo de la población evaluada con respecto a los alimentos mencionados. En segundo lugar, mediante el uso de biomarcadores de la exposición, lo cual implica la detección de la OTA o sus metabolitos en fluidos biológicos de individuos de la población estudiada. El objetivo general de este trabajo fue la evaluación de la exposición a OTA por parte de ciertos grupos de personas que habitan en la Comunidad Autónoma de Cataluña, a través del cálculo de la ingesta diaria de la toxina. Para ello se tuvieron en cuenta los procedimientos antes mencionados: se adquirieron en la zona ciertos alimentos posiblemente contaminados, y se obtuvieron datos de consumo de los habitantes. También se estudiaron los biomarcadores de la exposición, y los fluidos recolectados fueron plasma sanguíneo y orina. La incidencia observada en los alimentos y fluidos biológicos estudiados confirmó la exposición de la población evaluada a la OTA. Los niveles de contaminación en los alimentos analizados fueron menores que los valores límite definidos por la Comisión Europea, y la incidencia en la mayoría de los casos fue menor que el 50%. En el caso de los biomarcadores, la incidencia fue de casi el 100% en plasma, menor en orina (12.5%), y se observó que el metabolito ocratoxina alfa presentó una mayor incidencia (60.6%) en orina que la OTA. No se observó correlación entre los niveles de OTA en plasma y el consumo de alimentos posiblemente contaminados, pero se observaron correlaciones significativas entre la OTA y su metabolito ocratoxina alfa en orina y el consumo de alimentos. Se observaron diferencias en los resultados al clasificar la población de acuerdo al sexo y la edad, pero no se pudo establecer una tendencia general entre los estudios de este trabajo. La ingesta diaria de OTA se estimó mediante métodos determinísticos y probabilísticos, utilizando los datos de contaminación y consumo de alimentos. También se estimó teniendo en cuenta los niveles de OTA en plasma, a través de la ecuación de Klaassen. Las ingestas diarias medias y medianas de OTA obtenidas mediante ambas metodologías fueron menores que el valor sugerido por la Autoridad Europea en Seguridad Alimentaria (17 ng/kg peso corporal/día): hasta un 3% de ese valor en el primer caso, y hasta el 10 % en el segundo caso. Sin embargo, se observaron casos atípicos cuando se estimó la ingesta de OTA teniendo en cuenta los niveles de OTA en plasma: esos valores estuvieron en el rango de 14 a 43 ng/kg peso corporal/día. Por lo tanto, la exposición a la OTA no producirá efectos adversos para la salud a la población general evaluada, pero se deberían extremar las medidas para minimizar la exposición, ya que se observaron casos extremos de exposición.
Ochratoxin A (OTA) is a toxic secondary metabolite produced by certain species of the fungal genera Aspergillus and Penicillium that may contaminate foods and feeds. This mycotoxin has nephrotoxic, hepatotoxic, neurotoxic, immunogenic, teratogenic, and carcinogenic properties in animals. In humans, chronic exposure to OTA has been related to the development of tumours in the urinary tract, and to the Balkan endemic nephropathy. The International Agency for Research on Cancer classified OTA as possibly carcinogenic to humans. OTA can be found in several foods of vegetal origin, such as cereals and derivatives, beer, coffee, wines and grape juices, nuts and dried fruits, cocoa and derivatives, spices, and in certain animal by-products. Such ubiquity may lead to a chronic exposure by humans. The assessment of the exposure of a population to a food contaminant, in this case, OTA, can be done through two main procedures. In the first case, through the detection of this compound in the foodstuffs that are supposed to be contaminated by OTA and the study of the consumption habits of the assessed population regarding the mentioned foodstuffs. In the second case, through the use of biomarkers of the exposure, which implies the detection of OTA or its metabolites in biological fluids of individuals of the selected population. The general objective of this work was the evaluation of the exposure to OTA of certain groups of people who live in the Spanish region of Catalonia, through the estimation of the daily intake of the toxin. For this, the procedures mentioned above were followed: possibly contaminated food products were purchased in this region, and consumption data by the inhabitants were collected. Biomarkers of exposure were also studied, and the collected fluids were blood plasma and urine. Occurrence in certain foodstuffs and in body fluids confirmed the exposure of the studied population to OTA. Contamination levels in the analysed foodstuffs were below the limits set by the European Commission, and the occurrence in most cases was below the 50%. In the case of biomarkers, occurrence was almost 100% in plasma, lower in urine (12.5%), and it was observed that the metabolite ochratoxin alpha had a higher incidence (60.6%) in urine than OTA. No correlation was observed between OTA levels in plasma and the consumption of possibly contaminated foodstuffs, but significant correlations were observed between OTA and its metabolite ochratoxin alpha in urine and food consumption. Differences in the results could be observed when the population was classified by gender and age, although a general tendency among the studies of this work could not be established. Regional or seasonal variations of the exposure were not statistically significant. The daily intake of OTA was estimated by deterministic and probabilistic methodologies, by modelling food consumption and contamination data. It was also estimated by considering the levels of OTA in plasma, by means of theKlaassen equation. Mean and median results of daily intake obtained through both methodologies were below the suggested by the European Food Safety Authority (17 ng/kg bw/day): up to 3% of that value, in the first case, and up to 10% in the second. However, outliers were observed when the estimation was done from OTA levels in plasma: such values ranged from 14 to 43 ng/kg bw/day. Therefore, exposure to OTA will not produce adverse health effects to the general assessed population, but further efforts should be invested in order to minimize the exposure, as extreme cases of exposure were observed.

En la present Tesi s'han intentat desenvolupar noves metodologies que permetin modificar les nucleobases puríniques dels nucleòsids amb dues intencions clarament diferenciades: d'una banda, el seu marcatge amb 15N, per tal de facilitar l'anàlisi estructural d'àcids nucleics; d'altra banda, la cerca de noves espècies antivíriques.
En els capítols 1 i 2 d'aquesta memòria s'ha estudiat la reactivitat d'una àmplia gamma d'1-sulfonilinosines amb amines. L'objectiu final era comprovar si aquests substrats podrien experimentar atacs nucleòfils sobre la posició electròfila C2 per espècies com amines per a generar un intermedi obert, la posterior ciclació del qual hauria de portar a inosines modifiades en el N1. De les diferents vies de sulfonilació assajades (N1-tosil, N1-triisopropilbenzensulfonil, N1-pentafluorobenzensulfonil, N1-4- nitrobenzensulfonil, N1-2,4-dinitrobenzensulfonil, N1-2-nitrobenzensulfonil, N1-mesil i N1-triflil), la que va donar millors resultats en la reacció amb amoníac marcat fou la corresponent al grup 2-nitrobenzensulfonil. D'aquesta manera s'arribà amb bon rendiment a 2'-desoxiinosines totalment marcades en el N1. D'altra banda, en la reacció amb alquilamines, els grups 2-nitrobenzensulfonil i 2,4-dinitrobenzensulfonil van ser els candidats més adients per alquilar la posició N1 de l'anell de purina. D'aquesta manera es creà també una nova ruta d'accés cap a les 1-alquil-2'-desoxiinosines.
En el tercer capítol es presenta i es dicuteix un nou mecanisme de transposició de nucleobases puríniques que permet transformar directament inosines en adenosines N1-alquilades i en [1-15N]adenosines a partir de 2,4-dinitrobenzensulfonilinosines.
En el capítol 4 hem desenvolupat un nou mètode de marcatge amb 15N dels grups amino exocíclics de purines. La nostra idea inicial d'introduir directament 15NH3 sobre espècies puríniques activades de forma suau no ha estat possible. En canvi, l'acoblament catalitzat per Pd(0) de 6-bromopurines i 2-bromoinosiens amb quantitats estequiomètriques de [15N]benzamida va resultar molt efectiu. A més, aquest protocol, juntament amb el desenvolupat per al marcatge del N1 de 2'-desoxiinosines, ens ha permès descriure una nova ruta d'accés a les [N,1-15N2]adenosines.
Finalment, hem aplicat els procediments desenvolupats per a la modificació de nucleobases puríniques a la preparació de noves espècies nucleosídiques dimèriques dirigides a la inhibició de l'enzim transcriptasa inversa (RT) del virus de la immunodeficiència humana (VIH-1). Així, en el cinquè capítol ens hem centrat en el disseny, la síntesi i l'avaluació de l'activitat anti-VIH d'espècies dimèriques. Aquest estudi ens ha portat al descobriment d'un compost de moderada activitat inhibitòria i de baixa citotoxicitat.
This PhD Thesis is aimed at the development of new methodologies for the modification of purine nucleobases. In particular, we studied their labeling with 15N. Nitrogen-labeling enjoy several interesting applications; among them, NMR of 15Nlabeled nucleobases has provided key information on local interactions involved in molecular recognition processes, such as hydrogen bonding, protonation, hydration and ligand interactions. On the other hand, we also focused our attention on the design and synthesis of new anti-HIV-1 nucleosides.
[1-15N]-Labeling of purine nucleosides was easily achieved from N-nitroinosines via a simple ring opening-ring closing mechanism. Unfortunately, this procedure cannot be applied to 2'-deoxyinosines due to depurination processes during the nitration reaction. To overcome this difficulty, in chapters 1 and 2, we investigated the reaction of other N1-activated inosines (the 1-sulphonylinosines) with amines.
Several sulphonyl groups were tested: triflyl, mesyl, tosyl, 4-nitrobenzenesulphonyl, 2,4-dinitrobenzenesulphonyl, 2-nitrobenzenesulphonyl, trimethylbenzenesulphonyl, triisopropylbenzenesulphonyl and pentafluorobenzenesulphonyl. Among them, the 2 -nitrobenzenesulphonyl group turned out to be the most appropriate choice in the reaction with labeled ammonia; and the 2,4-dinitrobenzenesulphonyl gave also good results in the reaction with alkylamines.
In the third chapter we explored a different rearrangement mechanism that allowed us the facile conversion of 2,4-dinitrobenzenesulphonylinosines into [115N]adenosines, [1-15N]-2'-deoxyadenosines, and 1-alkyladenosines.
Labeling of the amino group of purines focused also our attention. In this connection, in the fourth chapter we studied the Pd-catalyzed coupling of 6- and 2- halopurine nucleosides with synthetic equivalents of ammonia as the label source. This novel approach allowed us a straightforward preparation of double-labeled adenosines, 2'-deoxyadenosines, and [2-15NH2]guanosines, under mild conditions and by using only stoichiometric amounts of the 15N labeled reagent.
Finally, in the fifth chapter, we designed and synthesized new dimeric nucleosidic species aimed at the inhibition of the reverse transcriptase enzyme of the HIV-1.

El desenvolupament de les plantes està condicionat per factors biòtics i abiòtics, que poden esdevenir factors d'estrès en el cas que les seves quantitats o intensitats es trobin fora del rang òptim de creixement de la planta. L'activitat humana està donant lloc a que els factor d'estrès es produeixin amb més freqüència i majors intensitats. Així doncs, factors abiòtics com la irradiància, les precipitacions, I a temperatura, el CO2 atmosfèric i els nutrients esdevenen factors d'estrès per a les plantes en situacions d'altes intensitats de llum, sequera, temperatures extremes, C02 atmosfèric elevat (producte de les emissions antròpiques), i toxicitat o dèficit d'elements mineral. En aquesta tesi s'han desenvolupat diversos estudis ecofisiològics en espècies d'interès forestal amb l'objectiu de determinar les respostes relacionades amb el procés fotosintètic davant de diverses condicions d'estrès ambiental i la seva capacitat de tolerar-les, considerant que aquestes esdevindran més severes en un futur. Per això s'ha dut a terme un estudi sobre les respostes fotosintètiques i les relacions hídriques de tres espècies representatives de l'estatge sub-alpí (Betula pendula Roth, Pinus uncinata Mill, Rhododendron ferrugineum L.) davant factors associats al canvi climàtic (CO2 elevat, alta irradiància i dèficit hídric); un estudi sobre l'efecte del dèficit hídric en les relacions hídriques i en les respostes de fotoprotecció i antioxidants de cinc clons de Populus que han crescut en la regió mediterrània; i un estudi sobre l'efecte d'altes [Zn] en el creixement, en les respostes fotosintètiques, de fotoprotecció i antioxidants, i en les relacions hídriques en dos clons de Populus (Eridano i 1-214). En l'estudi de canvi climàtic s'observà que les condicions de 002 elevat van donar IIoc a un augment en les taxes fotosintètiques (A) i en l'eficiència en l'ús de l'aigua (WUE). El bedoll es va mostrar especialment vulnerable a les condicions de dèficit hídric i presentà una limitació estomàtica de la fotosíntesi, així com susceptibilitat a les infeccions pel rovell, condicions que provocaren un avançament de la senescència foliar. El neret va presentar vulnerabilitat a les altes irradiàncies i al dèficit hídric, mostrant saturació de la fotosíntesis a baixes irradiàncies i una menor fotoprotecció en comparació amb les altres espècies. El rovelll va afectar negativament la fotoquímica d'aquesta espècie de manera notable. El pi negre mostrà les millors respostes fotosintètiques i capacitat fotoprotectora i antioxidant. Els valors de I a velocitat màxima de carboxiIació de la RuBisco (Vcmax) mostraren que I a fotosíntesi del pi negre està limitada per la disponibiIitat de N. L'estudi realitzat en els cinc clons de pollancre ha permès determinar els clons que tol eren en major grau les condicions de dèficit hídric i proposar clons candidats per a ésser utilitzats en tasques de restauració ambiental. Els clons Lux i Adige foren els que presentaren millors respostes tal i com mostraren les seves capacitats de fotoprotecció i antioxidant, relacions hídriques i resistència a la infecció per rovell mentre que els clons Luisa Avanzo i 58- 861 foren els que presentaren més limitacions. L’estudi de les respostes dels clons Eridano i I-214 a altes [Zn] ha permès establir les seves respostes fisiològiques i les seves capacitats de tolerància i de fitoextracció en vistes a ésser aplicats en tasques de fitoremediació. Les altes [Zn] afectaren negativament el seu creixement, fotosíntesi i relacions hídriques, sobretot a 5mM [Zn]. Eridano va ser el clon que acumulà majors quantitats de Zn en les seves estructures, sobretot a les arrels. Eridano mostrà una major tolerància a les altes [Zn] comparat amb I-214, tal i com mostraren els paràmetres de biomassa, les respostes fotosintètiques, relacions hídriques, fotoquímica i les respostes de fotoprotecció i antioxidants.
Plant growth is conditioned by biotic and abiotic factors that can be more harmful in the future. In this PhD work, ecophysiological studies were performed in order to determine plant photosynthetic responses and their tolerance capacity to environmental stressing conditions associated to climate change and to environmental pollution. Three studies were carried out: 1) The evaluation of the photosynthetic responses and water relations under high [002], high irradiance and water deficit in the sub-alpine species Betula pendula Roth, Pinus uncinata Mill and Rhododendron ferrugineum L.); 2) The effect of water deficit on water relations, photoprotection and antioxidant responses of five Populus clones during their growing season; and 3) The effect of high [Zn] on growth, water relations, photosynthesis, photoprotective and antioxidant responses in Eridano and 1-214 Populus clones. In the first study, high [002] gave rise to increased photosynthesis rates (A) and water use efficiency (WUE) in all species. Birch was especialI y vulnerable to water deficit, presenting a limitationn by stomatal closure, and a high susceptibility to rust infection. Rhododendron was affected by high irradiance and water deficit, showing early A saturation at low light intensities and the lowest levels of photoprotecti on. Rust infection affected negatively rhododendron's photochemistry. Mountain pine showed the greatest photosynthetic, photoprotective and antioxidant responses. The maximum velocity of carboxylation of RuBisco (Vcmax) indicated a photosynthesis limitation by N availability in this species. The study on five selected Populus clones revealed that Lux and Adige presented the highest tolerance to water deficit conditions and a greater tolerance to rust and lace bug infections, while Luisa Avanzo and 58-861 clones showed a higher sensitivity. Lux and Adige presented adequate characteristics for application in environmental restoration. The study of the responses to high [Zn] revealed a growth, photosynthesis and water relations impairment, mainly at 5mM [Zn] in both clones. Eridano accumulated more Zn in their structures, mainly in roots, and showed a greater tolerance to high [Zn] compared to I¬214, being appropriate for phytoremediati on purposes.

El escaldado superficial es una alteración fisiológica que se manifiesta en manzanas y peras
después de un periodo de frigoconservación, durante la comercialización de los frutos. Los
síntomas se caracterizan por manchas irregulares en la piel de color marrón más o menos
oscuro. Pese a no afectar al sabor ni a la textura, esta alteración causa importantes pérdidas
económicas, ya que en el mercado europeo no se admiten frutos con síntomas de escaldado
para el consumo en fresco. La variedad de manzanas Granny Smith es especialmente sensible,
pudiendo llegar a alcanzar incidencias del orden del 100%, tras varios meses de
frigoconservación.
Para un control efectivo del escaldado superficial es importante conocer el origen bioquímico
de la alteración, el cual todavía no ha sido determinado completamente. Se cree que está
relacionado con la oxidación del ct-fanasemo, compuesto volátil de la cutícula de los frutos.
Los productos de esta oxidación, comúnmente conocidos como trieno conjugados, podrían
alterar las células epidérmicas causando su desorganización y muerte, y por tanto la alteración
en el color de la piel.
Hasta la fecha, el escaldado superficial se ha controlado mediante tratamientos poscosecha con
difenilamina o con etoxiquina, siendo ambos antioxidantes muy efectivos para evitar su
desarrollo. Sin embargo, existe una preocupación creciente por el nivel de residuos tóxicos en
los frutos, que ha obligado a buscar nuevos métodos de control. Desde hace unos años se están
ensayando otros compuestos menos polémicos, tanto a nivel de legislación como a nivel de
consumidor. Así, los recubrimientos a base de esteres de sacarosa, formulados únicamente con
ingredientes permitidos en los alimentos, o los antioxidantes asimismo de uso alimentario,
tienen una mayor aceptación. Los métodos físicos, consistentes en la modificación de la
concentración gaseosa durante la conservación, también son bien considerados y además están
consiguiendo resultados muy satisfactorios.
El objetivo del presente estudio ha sido ensayar diversos tratamientos, alternativos a la
utilización de difenilamina, para el control del escaldado superficial. Asimismo se evaluó el
efecto de los tratamientos a nivel fisiológico y cualitativo, para intentar determinar su
mecanismo de acción sobre la alteración.
Los ensayos se llevaron a cabo con manzanas Granny Smith (Malus domestica Borkh.)
recolectadas en Lleida, en campos comerciales. En un estudio de cuatro años, correspondiente
a cuatro campañas frutícolas, se ensayaron diversos métodos de control para el escaldado,
concretamente tratamientos poscosecha durante las dos primeras, y conservación en
atmósferas controladas durante las dos últimas. Las manzanas se trataron mediante baños
poscosecha con disoluciones acuosas de difenilamina (DPA); de "Semperfresh" (recubrimiento
sucroéster) aplicado solo o junto con butilhidroxitolueno, palmitato de ascorbiloy/o galato de
propilo o ct-tocoferol; y de CaCl2. Los baños se realizaron inmediatamente después de la
cosecha o a las 6 semanas de permanecer los frutos en la cámara frigorífica de atmósfera
normal, para evaluar el efecto del momento de aplicación sobre la eficacia del tratamiento. Los
frutos control no se bañaron. En las dos últimas campañas los frutos se recolectaron en dos
fechas distintas, para evaluar el efecto del estado de madurez en el momento de la recolección
sobre la incidencia de alteración. Tras cada cosecha, los frutos se conservaron en cámaras de
atmósfera controlada (AC) con distintas condiciones gaseosas: AC estándar, AC con bajo
oxigeno (LO) y AC con muy bajo oxígeno (ULO). Como control los frutos se conservaron en
atmósfera normal. En la cuarta campaña se ensayó la conservación en atmósfera normal, en
AC estándar, o en LO, con y sin tratamiento previo de DPA.
Las determinaciones analíticas se realizaron después de cada cosecha y después de varios
meses de conservación, durante los 10 días siguientes a la salida de la cámara, considerándose
este intervalo de tiempo a 20 °C el periodo de vida útil del fruto. En las tres primeras campañas
se realizaron las siguientes evaluaciones fisiológicas: producción de etileno, contenido de ácido
1-aminociclopropano-l-carboxflico (ACC), actividad de la enzima ACC oxidasa y producción
de CO2 (para la medida de la respiración de los frutos). Como parámetros cualitativos se
determinaron el peso, la firmeza, la acidez y el contenido en sólidos solubles. La incidencia de
escaldado se evaluó visualmente y se determinó un índice de escaldado en base al porcentaje
de superficie de fruto afectada. En las dos últimas campañas se evaluó también el contenido
en la piel del frutos de a-farnaseno y de compuestos trieno conjugados (CTH).
Adicionalmente, en este trabajo se han considerado los resultados obtenidos en el
"Departament of Agricultural Botany" de la Universidad de Reading (Reino Unido), donde se
realizaron ensayos paralelos a los de Lleida, y fruto de ambos se elaboraron dos publicaciones
que se presentan en esta Tesis en el apartado correspondiente a los resultados.
El mecanismo de acción de los diversos tratamientos sobre el metabolismo del etileno fue
distinto. El recubrimiento con Semperfresh creó una atmósfera interna en el fruto con un
elevado nivel de CO2 que redujo la producción de etileno, reduciendo el contenido de ACC.
La adición al recubrimiento de palmitato de ascorbilo bajó el nivel de O2 interno, lo cual pudo
afectar a la actividad de la enzima ACC oxidasa. La concentración gaseosa mantenida en las
cámaras de AC también afectó a la síntesis de etileno, inhibiéndola. Los baños poscosecha con
CaCl2 disminuyeron la producción de etileno pero sin afectar al contenido de ACC ni a la
actividad de la ACC oxidasa. El tratamiento con DPA, en cambio, no redujo la producción de
etileno después de 4 y 6 meses de frigoconservación, detectándose niveles semejantes a los del
control.
Los tratamientos que retrasaron el proceso de maduración, al inhibir la producción de etileno,
retrasaron también el descenso de los parámetros de calidad durante la conservación en frío,
especialmente la firmeza y la acidez. Los frutos recubiertos con Semperfresh presentaron
mejores índices de calidad, respecto a los parámetros estudiados, que los tratados con DPA
o los frutos control. Asimismo, los frutos conservados en AC estándar o con bajo O2
mantuvieron valores de firmeza, acidez y sólidos solubles superiores a los alcanzados en
atmósfera normal
El tratamiento con DPA evitó o redujo el desarrollo del escaldado superficial, confirmándose
su eficacia en el control de esta alteración. El recubrimiento con Semperfresh aplicado solo o
junto con un antioxidante de uso alimentario no evitó el desarrollo de escaldado, en las
condiciones del presente estudio. Solamente la aplicación de Semperfresh más palmitato de
ascorbilo, y también Semperfresh más palmitato de ascorbilo y galato de propilo, ejercieron
un limitado control. El tratamiento con CaCl2 fue el más efectivo de los baños poscosecha,
exceptuando el DPA. En general, la aplicación de los tratamientos a las 6 semanas de la
frigoconservación fiïe menos eficaz que la aplicación realizada inmediatamente después de la
cosecha. Adicionalmente, la interrupción de la frigoconservación para aplicar el tratamiento,
modificó los parámetros de calidad de los frutos, reduciendo la firmeza, la acidez y el
contenido en sólidos solubles.
La conservación en AC, especialmente con baja concentración de O2, redujo la incidencia de
escaldado, a niveles equiparables a los obtenidos con DPA. La menor incidencia de la
alteración tuvo una alta correlación positiva con el contenido de CTH determinados al
principio del periodo de frigoconservación y una alta correlación negativa con los valores de
firmeza y acidez, determinados al final de dicho periodo.
La susceptibilidad al escaldado superficial varió en función de la fecha de cosecha. Todos los
tratamientos ensayados, incluido el DPA, perdieron eficacia en frutos de cosechas tempranas.
El comportamiento de esta alteración y la manifestación de sus síntomas es típico de la
enfermedad del frío (más conocida como "chilling injury"). La mayor susceptibilidad de los
frutos en estado prematuro, nos ha llevado a considerar que las manzanas de la variedad
Granny Smith son sensibles al frío en función de su edad fisiológica, de manera que como
menos avanzado sea su estado de madurez, mayor es la sensibilidad al frío.
Palabras clave: Malus domestica, manzanas, Granny Smith, escaldado superficial, fisiología
poscosecha, etileno, calidad, difenilamina, antioxidantes de uso alimentario, recubrimientos,
calcio, frigoconservación, atmósfera controlada, a-farnaseno, compuestos trieno conjugados.

The aim of this doctoral thesis is to present the person and work of restorer and professor of history of art Joan Sutrà Viñas (1898 - 1981), in particular within the context of the conservation and restoration of artistic heritage in Catalonia during the first half of the XX Century. The analysis of his interventions provides a great source of information on the state of conservation of numerous pieces with great artistic relevance that passed through his hands, as well as restoration techniques carried out particularly in the decades of 1920 and 1930. The evolution of his technique manifests in particular after his stay at the Laboratoire du Musée du Louvre de Paris. On the other hand, the recovery of the restorer’s personal archive, kept by his family from the time of his passing, becomes a tool for the consultation and study of the artworks that make it up
L’objectiu de la tesi doctoral és donar a conèixer la figura i el treball del restaurador i professor d’història de l’art Joan Sutrà Viñas (1898 - 1981), especialment en l’entorn de la conservació i restauració del patrimoni artístic a Catalunya, en la primera meitat del segle XX. Les anàlisis de les seves intervencions en les obres d’art aporten informació fonamental de l’estat de conservació de nombroses peces de gran rellevància artística que van passar per les seves mans i de les tècniques de restauració que es realitzaven, especialment en les dècades de 1920 i 1930. L’evolució de la seva tècnica es fa palesa després de la seva estada al laboratori del Museu del Louvre de Paris. D’altra banda, la recuperació de l’arxiu personal del restaurador, guardat des de la seva mort per la família, esdevé una eina de consulta i d’estudi de les obres d’art documentades en ell

Des de principis del segle XX fins a l’actualitat s’han produït importants transformacions socioeconòmiques (despoblament rural, industrialització, globalització) i ambientals (canvi climàtic, uniformització del mosaic agroforestal, pèrdua de biodiversitat i funcionalitat dels agreoecosistemes, increment de la pressió urbana sobre el territori). Paral·lelament, des de l’arribada de la revolució verda el sistema agrari ha tingut com a objectiu prioritari maximitzar la productivitat, mitjançant la intensificació agrícola i l’ús generalitzat de productes fitosanitaris i adobs químics. Alhora, s’ha produït un clar envelliment en el sector agrícola i la globalització del model agroalimentari, controlat actualment per grans corporacions. Són factors que en conjunt han comportat una clara pèrdua de biodiversitat cultivada, de coneixements tradicionals relatius a la biodiversitat, de sostenibilitat del model agroalimentari a tots els nivells (ambiental, econòmic, i social), i de sobirania alimentària. Aquesta tesi doctoral es divideix conceptualment en tres parts, que tenen com a objectiu comú la recuperació, i adaptació a la realitat actual, dels coneixements tradicionals relatius a la biodiversitat com a eina a partir de la qual afavorir la dinamització de l’entorn rural i el desenvolupament d’un model agroalimentari més sostenible. La primera part (capítols 1 – 9) consisteix en la documentació i caracterització dels coneixements tradicionals relatius a la biodiversitat de la comarca de l’Anoia, mitjançant la realització d’una prospecció etnobotànica (2014 – 2017) en la qual hem considerat tant els usos relatius a la biodiversitat silvestre com cultivada, corresponents a tots els àmbits (medicinal, veterinari, alimentari humà, alimentari animal i altres usos -fuster, cistellaire, domèstic, ornamental, lúdic, industrial, maneig agrosilvopastoral-). Alhora, hem desenvolupat nous criteris metodològics per a la selecció dels informants, que han de permetre incrementar l’eficiència en la prospecció de coneixements tradicionals relatius a la biodiversitat; i un indicador (RCI - Recuperation Capacity Index) que permet determinar les probabilitats de recuperar de forma efectiva les espècies i varietats agrícoles tradicionals documentades en un determinat territori. La segona (capítols 10 – 13) avalua l’interès ambiental, i la viabilitat agronòmica i econòmica, del cultiu de 48 espècies silvestres mitjançant una intervenció agronòmica mínima. Experiències com aquesta són elements clau per aconseguir que les espècies silvestres útils tornin a ser emprades en el quotidià, i que aquest fet contribueixi a la dinamització i al desenvolupament sostenible de l’entorn rural. Els cultius experimentals s’han desenvolupat a la comarca de l’Anoia (Catalunya) en un període de sequera extrema. També hem desenvolupat una metodologia de selecció d’espècies silvestres susceptibles d’esdevenir nous cultius, en base a criteris agronòmics, ambientals i econòmics. La tercera (capítol 14) analitza l’acceptació per part dels consumidors de 77 productes elaborats amb espècies silvestres i varietats agrícoles tradicionals en desús, mitjançant sessions de tast a cegues. Els resultats han permès determinar quines espècies i varietats, i sota quines formes de preparació, tenen un elevat potencial de ser introduïdes amb èxit en l’alimentació quotidiana. S’han documentat un gran nombre de coneixements tradicionals, pertanyents a una gran diversitat d’usos, espècies i varietats. La majoria d’espècies silvestres seleccionades han mostrat una bona adaptació a les condicions de cultiu i al maneig de mínima intervenció; i la majoria de mostres elaborades amb espècies silvestres o varietats tradicionals en desús han estat valorades al mateix nivell que les elaborades amb productes àmpliament consumits en l’actualitat. Són resultats que posen de relleu la importància de treballar coordinadament en aquests àmbits, atès el paper clau que poden tenir en el desenvolupament d’un nou model agroalimentari. Aquest ha de ser un model sostenible des d’un punt de vista ambiental, social i econòmic, altament resilient enfront del canvi climàtic, que permeti preservar la biodiversitat i funcionalitat dels agroecosistemes, i que fomenti la recuperació de la seguretat i sobirania alimentàries, i la dinamització del sector agrari i de les zones rurals.
Since the beginning of 20th century, important socioeconomic (rural depopulation, industrialization, globalization) and environmental (climate change, landscape simplification, agrobiodiversity erosion, functional biodiversity loss, urban pressure) transformations have occurred. At the same time, since the development of the green revolution, the agricultural system is focused on maximizing productivity through agricultural intensification and the widespread use of phytosanitary products and chemical fertilizers. Also, there has been a clear aging of famers and the globalization of the agri-food system, currently controlled by large corporations. All these factors have led to a clear loss of agrobiodiversity, traditional knowledge, agri-food system sustainability (at environmental, economic, and social levels), and food sovereignty. This Thesis is divided into three parts, which share the common goal of recovering, and adapting to current trends, the traditional knowledge as a tool to promote the sustainable development of rural areas and the establishment of a sustainable agri-food system. The first part (chapters 1-9) consists in the documentation and characterization of the traditional knowledge of the Anoia area (Catalonia), through the realization of an ethnobotanical survey (2014 - 2017). We considered traditional knowledge of both wild and cultivated species, belonging to all humankind areas (medicinal, veterinary, human food, animal food, and other uses such as wood, basketry, domestic, ornamental, ludic, industrial, and landscape management). We also developed a new methodological criterium for the selection of informants, which should allow to increase the efficiency in the prospection of traditional knowledge; and an indicator (RCI - Recuperation Capacity Index) to determine the probability of effectively recover local land races in a given area. The second part (chapters 10-13) evaluates the environmental interest, and the agronomic and economic viability, of growing 48 wild species through minimal agronomic intervention. This approach is crucial to achieve the regular use of these species and to guarantee the positive externalities (at environmental, social, and economic levels) of that recuperation. The experimental crops have been developed in the Anoia area (Catalonia) during a period of extreme drought. Also, a methodology for the selection of wild species targeted to become new crops has been developed, based on agronomic, environmental and economic criteria. The third part (chapter 14) consists in the organoleptic evaluation, through blind tasting sessions, of 77 products elaborated with wild species and local land races. The results have allowed us to determine which species and varieties, and under which preparation, have a high potential to be successfully introduced in a daily diet. Big amounts of traditional knowledge have been documented, belonging to a wide variety of uses, species and varieties. Most of the wild species selected have shown a promising adaptation to the cultivation under minimal agronomic intervention; and the majority of products elaborated with wild species or local land races have been valued at the same level as those most commonly consumed products. These results highlight the importance of these research topics, given the key role they can play in the development of a sustainable agri-food model (at environmental, social, and economic levels). Such model will also be highly resilient to climate change, contribute on the conservation of functional biodiversity of agroecosystems, and favour the recuperation of food security and sovereignty, and the dynamism of the agricultural sector and rural areas.

Se han empleado multitud de modelos experimentales para estudiar la lesión por isquemia/reperfusión, tanto in vivo como in vitro. De los modelos empleados in vivo el denominador común en ellos es que la isquemia/reperfusión está provocada mediante un procedimiento mecánico, que es lo que a partir de ahora se denominará método físico, para distinguirlo del método farmacológico, que es el modelo que pretendemos estudiar y comparar con el primero, demostrando con ello que se puede producir lesión por isquemia/reperfusión mediada por sustancias químicas, y que en esta última están implicados las especies reactivas derivadas del oxígeno y el óxido nítrico.

El objetivo del estudio es desarrollar un modelo en el intestino de rata que permita:

- Cuantificar, si se producía, la magnitud de alteraciones propias del síndrome de isquemia/reperfusión provocado por medio de un mecanismo farmacológico, y comparar diferentes aspectos de la lesión: daño tisular y permeabilidad vascular (valorados respectivamente por los niveles de LDH y azul de Evans en el líquido perfundido por la luz del intestino sometido a intervención), en función del método empleado para producirla (físico o farmacológico).

- Determinar si factores clásicamente implicados, como las especies reactivas del oxígeno, y el óxido nítrico, que intervienen en la lesión por isquemia/reperfusión producida por un mecanismo físico (pinza hemostática) contribuyen de igual manera en la producción de la lesión por isquemia/reperfusión farmacológica.

A lo largo de la Historia, la palabra especias ha ido cambiando de significado. Utilizadas desde el antiguo Egipto en alta gastronomía (azafrán, mostaza, sésamo, alcaravea) y para embalsamar, y posteriormente en ceremonias religiosas (incienso y mirra); en época clásica se definían como mercancía de valor especial en comparación con los artículos ordinarios, referidas también a perfumes y ungüentos. Desde la época de Augusto y con el comercio marítimo directo con la India desde los puertos egipcios del Mar Rojo, la pimienta empezó a tener un mayor protagonismo en las comidas, como lo demuestra su presencia en tres cuartas partes de las recetas recopiladas en el primer recetario de la historia atribuido a Apicio (s. I dC.). En siglos posteriores, algunas plantas empezaron a aclimatarse en el área mediterránea, como en el caso del azafrán. Sin embargo, ni la pimienta, ni la canela, ni el clavo de olor, ni el jengibre, ni la cúrcuma, podían crecer en estas latitudes, por lo que tenían que seguir siendo importadas, provocando el significado medieval del término tal como hoy lo conocemos: varias sustancias importadas de origen vegetal de sabor fuerte y aromático, obtenidas de plantas tropicales, comúnmente utilizadas como condimentos. Estas especias procedían de Oriente y su transporte, y especialmente los peajes de los territorios por los cuales tenían que atravesar, repercutían en su alto precio, por lo que sólo se las podía permitir una parte de la población. Pero esto cambiaba debido a dos grandes variables. De un lado, el posible mercado existente, y de otro, la potencia del poder político de los territorios por los cuales tenían que atravesar. A lo largo de la Historia, varios imperios actuaron como filtro (que no como tapón), contribuyendo al aumento de los precios a través de los peajes exigidos. El tráfico comercial de las especias ha sido determinante en la Historia de la Humanidad. Lo tuvieron en la expansión fenicia de Tiro, en el desarrollo del Imperio aqueménida, en las conquistas de Alejandro, en la riqueza de los Diádocos, en la abundancia de Alejandría, en la influencia de la filosofía griega en el Budismo, en los fracasos de Craso y Marco Antonio ante los partos, en la fortuna de Augusto, en el debilitamiento económico y posterior caída del Imperio romano, en el impulso del Islam, en la opulencia y derrota de Bizancio, en el germen de las Cruzadas y ya fuera del presente estudio, en la osadías de los navegantes portugueses y castellanos, descubrimiento de América, progreso de Amsterdam e Inglaterra y en la fundación de la primera multinacional del mundo. Resulta espectacular constatar cómo se repiten los procesos. En época clásica, las naves romanas llegaban a la India para comprar pimienta y pagaban con oro y plata de las minas del Bierzo y Tracia. En época moderna las naves portuguesas llegaban a la India para comprar pimienta y pagaban con el oro y la plata que los castellanos traían de América. Entre ambas épocas, en el periodo bajomedieval, las naves catalanas (y también genovesas, pisanas y venecianas) llegaban a Bizancio, Chipre y sobre todo Alejandría, para comprar pimienta y pagaban con el oro que venía de Gambia a través del Sahara. Siempre la balanza comercial con Oriente fue deficitaria, a pesar de las evidencias arqueológicas de vino, aceite y garum hispanos en el subcontinente indio.
Throughout history, the word spices has changed its meaning. Used from ancient Egypt in haute cuisine (saffron, mustard, sesame, caraway) and for embalming, and later in religious ceremonies (incense and myrrh); in classical times they were defined as merchandise of special value in comparison with ordinary articles, also referred to perfumes and ointments. From the time of Augustus and with direct maritime trade with India from the Egyptian ports of the Red Sea, pepper began to have a greater role in meals, as evidenced by its presence in three quarters of the recipes compiled in the first cookbook of the history attributed to Apicius (1st century AD). In later centuries, some plants began to acclimate in the Mediterranean area, as in the case of saffron. However, neither the pepper, nor the cinnamon, nor the clove, nor the ginger, nor the turmeric, could grow in these latitudes, so they had to continue being imported, provoking the medieval meaning of the term as today we know: several imported substances of vegetable origin with strong and aromatic flavor, obtained from tropical plants, commonly used as condiments. These spices came from the East and their transportation, and especially the tolls of the territories through which they had to cross, had repercussions on their high price, so that only a part of the population could afford them. But this changed because of two large variables. On the one hand, the possible existing market, and on the other, the political power of the territories through which they had to cross. Throughout history, several empires acted as a filter (not as a stopper), contributing to the increase in prices through the required tolls. Commercial traffic of spices has been a determining factor in the History of Humanity. They had it in the Phoenician expansion of Tire, in the development of the Achaemenid Empire, in the conquests of Alexander, in the wealth of the Diadochi, in the abundance of Alexandria, in the influence of Greek philosophy in Buddhism, in the failures of Crassus and Mark Antony in front the Partian Empire, in the fortune of Augustus, in the economic weakening and later fall of the Roman Empire, in the impetus of Islam, in the opulence and defeat of Byzantium, in the germ of the Crusades and out of the present study, in the audacity of the Portuguese and Castilian navigators, discovery of America, progress of Amsterdam and England and in the foundation of the first multinational in the world. It is spectacular to see how the processes are repeated. In classic times, the Roman ships arrived in India to buy pepper and paid with gold and silver from the mines of Bierzo and Thrace. In modern times the Portuguese ships came to India to buy pepper and paid with the gold and silver that the Castilians brought from America. Between both periods, in the late medieval period, the Catalan ships (and also Genovese, Pisan and Venetian) came to Byzantium, Cyprus and especially Alexandria, to buy pepper and paid with the gold that came from Gambia through the Sahara. Always the trade balance with the East was deficient, despite the archaeological evidence of wine, oil and garum spanish in the Indian subcontinent.

Ecotourism, preservation of nature and local development: the case of Mexico, Central America and the Great Antilles
AREA OF STUDY AND METHODOLOGY
The present thesis is a continuity of the dissertation, in which the area of study at the time was limited to Costa Rica, a country that was starting to stand out in 1994 as regards ecotourism. However, in this doctoral thesis the territorial area of analysis has been considered appropriate for extension. The reasons why are exposed below.
Throughout recent years, the countries around Costa Rica (not only those forming Central America but also Mexico, the Caribbean islands and even the whole South American continent) have become more and more influential within the world tourist panorama. Some of them have been slowly joining the tourist sector while others, with a longer tradition, have been renewing their image by offering what at first made them different from the rest, and what has been making an increasingly important tourist segment travel thousands of kilometres for: nature. A nature that, in most cases, is under some degree of protection.
Focussing this investigation on countries such as Mexico, the area of Central America, Cuba and the Dominican Republic has meant, in the different phases of the investigation, carrying out fieldwork in Mexico, Costa Rica and Nicaragua, which has been essential in order to obtain first-hand information as well as to compile bibliography. The new technologies, such as the Internet, have also been an extremely important resource in writing this thesis.
The large amount of information and data obtained in this investigation has been summarised in statistical charts and graphic and cartographic displays in order to analyse and evaluate the results in a better way.

JUSTIFICATION
This thesis, entitled Ecotourism, preservation of nature and local development: the case of Mexico, Central America and the Great Antilles is focussed on the analysis of ecotourism, a very dynamic tourist modality with a greater expansion worldwide.
This doctoral thesis reinforces a line of investigation where Geography has a lot to say and where it is starting to get into: tourism.
As ecotourism is increasingly interesting for both administrations and businesses, this thesis means to offer useful instruments and management tools that can be applicable to an activity that is just starting back home. It also intends to put forward theoretical models and concrete experiences on the tourist development in protected natural areas from countries such as Costa Rica, which has a great experience in this matter and has become a country to imitate worldwide.
Tourism, in the new century and worldwide, has to become a sustained development phenomenon that helps to preserve both the natural and cultural values that set up the bases for tourist attraction and to offer new socioeconomic options to the local population, above all in certain lower rural areas. Unlike traditional tourism, in modern tourism the environment is an essential component within the total quality of the tourist service.
This new tourist modality incorporates new ethics on tourism and the tourist, sensitivity towards nature, the culture, and the way of living of the receptive populations. Two essential premises in the conception of this new tourism are: the participation of the local population, and the preservation of nature and the respect towards the environment as the only means to ensure the bases of a sustained tourist development in the long run.
All the natural resources progressively become more relevant for the present-day tourist. It can be affirmed, then, that the traditional tourist destinations (large-scale, standardized, centralised and with minimum levels of quality) are losing ground day by day. Nowadays, tourists expect to be treated in a personalised way and not as a number, and they want to discover and to live original experiences. Subsequently, facing this demand, businesses have to offer a new kind of service-product. Finally, the government has started to act as the regulator of all these activities.
Protected natural areas, with their wild landscapes, flora and fauna, together with those cultural characteristics that can be found there, set up remarkable attractions for tourists worldwide. That is why it is necessary to have suitable administrative bodies, as well as appropriate lines for the planning, designing and building of the tourist infrastructure so that tourism benefits from the environment instead of degrading it.
Nevertheless, it should also be mentioned that an inappropriate tourist development may cause serious damage on ecologically important natural areas and effects that are difficult to foresee. Therefore, a balance between the tourist enjoyment and the requirements of the preservation has to be met. The challenge lies in how to ensure that the local communities obtain a part of the benefits from tourism, but at the same time preserving their heritage. That is why it is interesting to promote the symbiotic relationship between tourism and those areas with a high cultural and natural value.
The hypothesis presented in this research sets off from the following question: Is ecotourism a sustained modality and therefore a useful tool for the preservation of nature and local development? At the same time, a series of main objectives have been planned:
- To study the natural potential of the countries within the area of study in order to establish ecotourism. To know which characteristics and which is the real situation of the natural tourist resources; that is to say, the protected areas and whether they are suitable to develop tourism.
- To prove if the concept of ecotourism and what it implies is a myth or a reality and if it really is a sustained tourist modality that respects the environment.
- To check if the protected areas can be used as tourist destinations without altering the purposes for which they were created.
- The role and intervention of the corresponding national and local governments in the process of planning and management of ecotourism and the specific policies carried out.
- The role of the local population and of both national and overseas businesspeople in this new tourist modality.
- To examine the types of tourist projects that this modality has involved, to establish typologies according to the origin of the capital and its characteristics.
CONCLUSIONS
The research and fieldwork have verified that this modality is not being applied correctly. Even though there are concrete cases which prove that ecotourism can achieve everything that it meant in the beginning as local development and preservation, the negative experiences are on the increase, above all due to lack of planning (understood as a legal void in tourist and environmental matters, lack of human and economic resources, etc.) and improvisation.
The results obtained, as a consequence of inappropriate ecotourist development models, are very useful for those countries which are just starting to incorporate this modality in their tourist products to prevent making the same mistakes.
ÀREA D'ESTUDI I METODOLOGIA
Aquesta tesi és una continuïtat de la tesi de llicenciatura, en la que l'àrea d'estudi d'aleshores es va limitar a Costa Rica, país que començava a sobresortir l'any 1994 en matèria d'ecoturisme, però en aquesta tesi doctoral s'ha cregut oportú ampliar l'àrea territorial d'anàlisi. Els motius s'exposen a continuació.
En el transcurs d'aquests anys, es va poder percebre que els països que envoltaven Costa Rica, i no únicament es fa referència als que conformen l'Amèrica Central , sinó també Mèxic, les illes caribenyes i fins i tot el continent sud-americà, estaven prenent un cert protagonisme dins del panorama turístic mundial. Alguns s'incorporaven tímidament al sector turístic i d'altres que ja portaven més temps estaven renovant la seva imatge, oferint allò que en un principi els feia diferents de la resta de països i que estava motivant a un segment turístic, cada cop més important, a desplaçar-se milers de quilometres: la natura. Una natura que en la majoria dels casos es troba sota alguna categoria de protecció.
Centrar aquesta investigació en països com Mèxic, la regió d'Amèrica Central i les illes de Cuba i la República Dominicana ha suposat en les diferents fases de la investigació efectuar treball de camp a Mèxic, Costa Rica i Nicaragua, imprescindible per obtenir informació de primera mà així com per recopilar bibliografia. També destacar la gran utilitat de les noves tecnologies com internet, un recurs important en aquesta tesi.
L'alt volum d'informació i de dades obtingudes en aquesta investigació han fet necessària la seva sintetització en quadres estadístics, representacions gràfiques i cartogràfiques que han permès analitzar i avaluar millor els resultats.
JUSTIFICACIÓ
Aquesta tesi titulada: Ecoturisme, conservació de la natura i desenvolupament local: el cas de Mèxic, Amèrica Central i les Grans Antilles es centra en l'anàlisi de l'ecoturisme, modalitat turística de gran dinamisme i de major expansió actualment a nivell mundial.
Amb aquesta tesi doctoral, es reforça una línia d'investigació on la Geografia té molt a dir i on tot just comença a introduir-se: el turisme.
L'ecoturisme, és un tema que suscita un interès creixent entre administracions i empresaris i amb aquesta tesi el que es pretén és oferir instruments i eines de gestió útils i aplicables en una activitat que tot just comença a casa nostra i amb la que es pretén oferir models teòrics i experiències concretes sobre el desenvolupament turístic en espais naturals protegits, de països com Costa Rica, de gran experiència i que s'ha convertit en un país a imitar a nivell mundial.
El turisme, en aquest nou segle i a nivell mundial, ha de convertir-se en un fenomen de desenvolupament sostenible, que ajudi a preservar justament els valors, tant naturals com culturals, que constitueixen la base de l'atractiu turístic i oferir noves opcions socioeconòmiques a les poblacions locals, sobretot en certes àrees rurals deprimides. A diferència del turisme tradicional, en el turisme modern el medi ambient forma un component essencial dins de la qualitat total del servei turístic.
Aquesta nova modalitat turística incorpora una nova ètica del turisme i del turista, la sensibilitat cap a la naturalesa, la cultura i les formes de vida de les poblacions receptores. Dues premisses essencials en la concepció d'aquest nou turisme són: la participació de la població local i la conservació de la naturalesa i el respecte al medi ambient com únic mitja d'assegurar a llarg termini la base d'un desenvolupament turístic sostenible.
Tots els recursos naturals es tornen progressivament més rellevants pel turista actual. Podem dir doncs que les destinacions turístiques tradicionals, massives, estandaritzades, centralitzades i amb mínims de qualitat perden cada dia terreny. El turista avui en dia busca ser tractat d'una manera personalitzada i no com un número, busca descobrir i viure experiències originals. Posteriorment davant d'aquesta demanda els empresaris veuen necessari oferir un nou tipus de producte-servei. Finalment el govern ha començat a actuar com a regulador de totes aquestes activitats.
Les àrees naturals protegides, amb els seus paisatges, flora i fauna silvestres, junt amb aquells trets culturals que poden estar allí presents, constitueixen atraccions notables pels turistes d'arreu del món. Per això és precís comptar amb estructures administratives apropiades, així com línies adequades de planificació, disseny i construcció d'equipament turístic, amb la finalitat de que el turisme beneficiï i no degradi l'entorn natural.
Però també cal dir que un desenvolupament turístic inapropiat pot causar greus deterioraments en les àrees naturals d'importància ecològica i produir efectes difícilment previsibles. S'haurà, per tant, de trobar un equilibri entre el gaudiment del turista i els requeriments de la conservació. El repte està en com assegurar que les comunitats locals obtinguin una part apropiada dels beneficis del turisme, conservant a la vegada el seu patrimoni. És per això que és d'interès impulsar la relació simbiòtica entre turisme i àrees d'alt valor natural i cultural.
La hipòtesi d'aquest treball d'investigació parteix de la pregunta següent: Es l'ecoturisme una modalitat sostenible i per tant una eina útil per la conservació de la natura i el desenvolupament local?. Alhora també s'han plantejat una sèrie d'objectius principals com:
- Estudiar el potencial natural amb el que compten els països de l'àrea d'estudi per assentar l'ecoturisme. Conèixer quines característiques i quina és la situació real dels recursos turístics naturals, és a dir les àrees protegides i si aquestes són adequades per desenvolupar el turisme.
- Demostrar si el concepte d'ecoturisme i el que aquest implica és un mite o una realitat i si realment s'està davant d'una modalitat turística sostenible i respectuosa amb l'entorn.
- Comprovar si els espais protegits poden ser utilitzats com a destinacions turístiques sense alterar els fins pels quals van ser creats.
- El paper i intervenció dels respectius governs nacionals i locals en el procés de planificació i gestió de l'ecoturisme i les polítiques específiques que es duen a terme.
- El paper de la població local i dels empresaris tant nacionals com estrangers en aquesta nova modalitat turística.
- Examinar els tipus de projectes turístics que ha comportat aquesta modalitat, establir tipologies segons l'origen del capital i les seves característiques.

CONCLUSIONS
La recerca i el treball de camp ens ha permès constatar que aquesta modalitat no està sent aplicada correctament, i tot i que hi ha casos concrets que demostren que l'ecoturisme pot suposar tot allò que pretenia en un principi com desenvolupament local i conservació, les experiències negatives cada cop estan prenent més protagonisme sobre tot per la manca de planificació, (entenent aquesta com un buit legal en matèria turística i mediambiental, manca de recursos humans i econòmics, etc.) i per la improvisació.
Els resultats obtinguts, conseqüència d'uns models de desenvolupament ecoturístic inapropiats, són de gran utilitat per a d'altres països, que tot just estan començant a incorporar en els seus productes turístics aquesta modalitat, a no caure en els mateixos errors.

Aquesta tesi, usa l'estudi combinat del passat i del present per modelitzar el futur aplicat a les plantes vasculars de les Terres Altes de la Guayana, una remota zona del nord de Sud Amèrica conformada per un conjunt de muntanyes tabulars (conegudes com a tepuis), que presenten un grau d'endemisme excepcional. Aquest alt endemisme ha definit una província biogeogràfica coneguda com a Pantepui.
En el capítol 1, mitjançant l'anàlisi de pol·len, espores de falgueres i carbons entre altres, s'han aportat noves dades referents als canvis de la vegetació durant el Tardiglacial i l'Holocè en una localitat situada a 2600 m d'altitud. Els resultats mostren que tot i els canvis detectats en el grau d'humitat, la vegetació es mostra constant durant l'Holocè. Aquesta estabilitat s'explica per una bada, com l'absència de canvis ambientals de suficient intensitat com per afectar a la comunitat de plantes o per l'altre, d'una possible capacitat buffering de la mateixa.
Al llarg de la tesi, s'ha analitzat el desplaçament vertical de les plantes vasculars tant en el passat com en el futur. Pel primer cas, el capítol 2 ha aportat dades de les espècies que han pogut migrar durant el Quaternari (70%), així com les que van quedar aïllades (8%) en els cims dels tepuis, gràcies al haver identificat per a cada tepui el factor històric conegut com a límit topogràfic crític d'aïllament durant l'Últim Màxim Glacial (LGM). En el capítol 3, s'han analitzat els patrons d'elevació i la relació entre riquesa d'espècies amb l'àrea i l'altitud. Aquest anàlisi s'ha dut a terme tant per les espècies endèmiques com les no endèmiques. Els resultats mostren que les espècies endèmiques de Pantepui segueixen un patró que suggereix que l'aïllament i la fragmentació de l'hàbitat ha tingut un pes important en la seva distribució, mentre que les espècies no endèmiques, no. Les espècies enèmiques locals (presents en un tepui) mostren una certa independència dels factors geogràfics i una relació amb el factor històric definit anteriorment: el límit topogràfic crític d'aïllament durant el LGM.
Finalment, s'ha calculat el desplaçament vertical potencial provocat per l'escalfament global previst per l'any 2100. Els resultats han mostrat que aquest augment en la temperatura tindrà conseqüències severes sobre les plantes vasculars en els tepuis. Per quantificar els seus efectes, en els capítols 4 i 5 s'han usat tres anàlisis complementaris: la relació espècies-àrea (SAR), l'anàlisi de Desplaçament del Rang Altitudinal (ARD) i el de fragmentació. Tant la SAR com l'ARD preveuen que les espècies de plantes vasculars patiran un descens en el seu nombre a finals de segle. Tanmateix, els resultats de l'anàlisi de fragmentació mostra una reducció de la superfície actual de Pantepui de més del 80%. La superfície resultant quedaria agrupada en més d'un 40% en un sol tepui. Aquests resultats suggereixen la combinació d'estratègies de conservació in situ (prevenció de la introducció d'espècies invasores) i ex situ (banc de llavors i migració assistida).
This thesis uses the combined study of past and present to the future applied to the vascular plants of the Guayana Highlands, a remote area of northern South America constituted by a set of tabular mountains (known as tepui ), with an exceptional degree of endemism. The tepuian flora is so unique that constitutes a phytogeographical province by itself, called Pantepui.
Chapter 1 uses the analysis of pollen grains, fern spores and charcoal, among others, to provide new data of the temporal trends of the vegetation during the Tardiglacial and the Holocene. The results show that the moisture variation detected, did not significantly affect the plant community, suggesting a buffering capacity. The absence of biotic changes may be attributed also to the absence of environmental disturbances of enough intensity to affect plant communities.
Throughout the thesis, it has been analyzed the potential vertical displacement of vascular plants in both the past and future. For the first case, chapter 2 has provided relevant data on the species that may have migrated during the Quaternary (70%) and those that remained isolated (8%) in the tops of tepui. These data have been obtained thanks to the identification for each tepui of an historical factor known as critical limit for topographic isolation during the last Glacial Maximum (LGM).
In chapter 3, it has been analyzed the elevation patterns and the relationship between species richness with area and elevation. This analysis was conducted for both non-endemic and endemic species. The results show that the elevation pattern for the Pantepui endemic species suggests that isolation and habitat fragmentation has had a major influence on their distribution. This conclusion can not be applied for the non-endemic species. Local endemic species (occurring in one tepui) show a certain independence of these geographical factors but show a relationship with the historical factor defined above: the critical limit topographic isolation during LGM, suggesting that maximum levels of local endemism occurred at altitudes with small or null connexion possibilities.
Finally, it has been calculated the potential vertical displacement caused by global warming for the end of this century (2100). The results show that the expected increase in temperature will have severe consequences on the tepuian vascular plants. On chapter 4 and 5 it has been used three complementary analysis to quantify the consequences of the global warming: the species-area relationship (SAR), the Altitude Range Displacement analysis (ARD) and habitat fragmentation. Both the SAR and the ARD predicted a decrease of the vascular plant species due to habitat loss at the end of the century. Moreover, on the warmest scenario, the results of the fragmentation analysis show a reduction of the 80% of the Pantepui habitat. The remaining habitat would be comprised in more than 40% in one patch. These results suggest the combination of in situ conservation strategies (prevention of introduction of invasive species) and ex situ (seed bank and assisted migration).

This work is at the crossroads where conservation problems, arising from the biodiversity loss and environmental crisis, meet the difficulties of applying research outcomes in conservation practice, framed in a sustained decline of resources for biodiversity conservation due to an entrenched economic and social crisis. The overall aim of the thesis is to deepen the use of species distribution models (SDM) to improve decision-making processes in biodiversity conservation. With the ambition to build bridges between research and conservation practice, the thesis proposes to go closer to real contexts of decision making and contribute to boost effective species conservation strategies. Concerning methodological issues, the thesis emphasizes the importance of information sources of species distribution, since it is a key aspect of the quality of SDM results and also one of the most controversial sections of conservation budgets. To meet these objectives, the thesis include six chapters organised in three thematic blocks. The first block include various examples of SDM application in different conservation backgrounds (Chapters I, II, III, IV and V). Complementarily, the second block explore how to boost SDM outcomes to inform conservation practice (Chapter IV and V). Finally, the third block examines uncertainties of different information sources of species distribution to develop SDM (Chapter VI). The thesis highlight SDM as key tools to improve decision-making in different conservation backgrounds, playing critical roles in almost all steps of the decision-making processes, especially in dealing with decision uncertainties. It also emphasize that an effective implementation of SDM to solve conservation problems has to match SDM goals to specific questions arising from the decision-making process, and also to promote utilisation of SDM outcomes through active communication and clear, valuable and useful spatial products. These two conditions are also sufficient for an effective knowledge-transfer from other scientific developments to inform and improve conservation practice.
Aquest treball se situa en la cruïlla on conflueixen els problemes de conservació, derivats de la pèrdua de biodiversitat i la crisi ambiental, amb els problemes d’implementació de solucions efectives, relacionats amb les dificultats d’aplicar els resultats de la recerca en la pràctica de la conservació, tot plegat emmarcat dins un context més general de crisi econòmica i social que es tradueix en una reducció progressiva dels recursos destinats a la conservació de la biodiversitat. L’objectiu general de la tesi es aprofundir en la utilització de SDM (models de distribució d’espècies) per millorar els processos de decisió en conservació de la biodiversitat. Amb l’ambició de bastir ponts entre la recerca ecològica i la conservació sobre el terreny, la tesi es planteja anar una mica més enllà dels exercicis teòrics i apropar-se a contextos reals de presa de decisions per fer contribucions més efectives a la conservació de les espècies. Pel que fa als aspectes metodològics, la tesi posa l’accent en la importància de les fonts d’informació sobre distribució d’espècies, atès que es un aspecte clau de la qualitat dels resultats dels SDM i alhora un dels apartats més controvertits en els pressupostos públics destinats a la conservació. Per donar resposta a aquests objectius, la tesi consta de sis capítols estructurats en tres blocs temàtics. En el primer bloc es desenvolupen exemples d’aplicació de SDM en diferents contextos de conservació (Capítols I, II, III, IV i V). De forma complementària, el segon bloc explora com potenciar els resultats derivats dels SDM per informar la pràctica real de la conservació (Capítol IV i V). Finalment, el tercer bloc examina la incertesa de diferents fonts de dades biològiques per desenvolupar SDM, tenint en comte diferents àmbits d’aplicació (Capítol VI). Al llarg dels diferents capítols s’ha posat de manifest que els SDM son eines clau en la millora de les decisions de problemes de conservació diversos, i amb implicacions en quasi totes les etapes dels processos de decisió, i especialment en la quantificació de la incertesa relacionada amb cadascuna de les etapes. També s’ha posat de relleu que l’aplicació efectiva de SDM en processos de decisió passa per ajustar els objectius dels SDM a les preguntes plantejades en el context particular del problema de conservació, i també per promoure la utilització dels resultats obtinguts amb SDM a traves d’una comunicació activa i de productes espacials clars, útils, accessibles i ben ajustats al problema de conservació. Aquestes dues condicions son igualment vàlides per la transferència efectiva d’altres desenvolupaments científics per la millora de la pràctica de la conservació de la biodivesitat.

L'emmagatzematge frigorífic de prunes fresques durant llargs períodes de temps és una pràctica habitual en la regió productora Alto Valle de Río Negro y Neuquén(Argentina) que permet allargar el període de venda en el mercat intern o en països veïns, com també possibilitar l'exportació via marítima cap a països de l'Hemisferi Nord. A causa de que la vida postcollita de les prunes es veu limitada principalment per l'excessiu estovament i el desenvolupament de danys per fred en el fruit, l'objectiu principal de la present tesi ha estat mantenir la qualitat i millorar l'emmagatzematge frigorífic dels fruits d'aquesta espècie mitjançant l'aplicació de tractaments amb 1- metilciclopropé (1 MCP).
Els resultats obtinguts han permès comprovar que l'aplicació de 1-MCP disminueix la producció d'etilè i, en conseqüència, retarda la maduració postcollita en prunes climatèriques. Els fruits tractats van presentar un menor grau d'estovament de la polpa, menys pèrdua de l'acidesa, i menys canvis en el color de l'epidermis i de la polpa.
L'efecte de l'1-MCP sobre la maduració en prunes climatèriques va ser independent de la dosi aplicada, i va ser menor a mesura que s'incrementava la capacitat dels fruits en produir etilè. En aquest sentit, l'efecte va ser menor quan es prolongava la vida comercial a 20ºC, quan els fruits corresponien a dates de collita tardanes, quan es tractava de fruits emmagatzemats a 5ºC, i en aquelles varietats amb una elevada
velocitat de producció d'etilè. A pesar d'això, l'aplicació d'1-MCP després de la collita va fer possible l'emmagatzematge a 0ºC (fins a 50 dies) dels fruits recol·lectats tardanament, i va permetre l'emmagatzematge a 5ºC (fins a 30 dies) dels fruits recol·lectats en una data primerenca (la qual cosa suposa que es pot obtenir un estalvi energètic en l'emmagatzematge d'aquests fruits). D'altra banda, l'aplicació de 1-MCP després de la conservació va ser efectiva per perllongar la vida comercial dels fruits, representant això un avantatge de tipus comercial pel sector (a l'aportar una major flexibilitat a l'aplicació d'aquesta tecnologia). L'aplicació d'1-MCP en varietats de prunes amb un comportament climatèric suprimit no va suposar beneficis en comparació als fruits control, cosa atribuïble al fet de que la maduració d'aquestes varietats no depèn, o ho fa parcialment, de l'etilè.
D'un altre costat, els resultats obtinguts en la tesi demostren que l'etilè participa en el desenvolupament dels danys per fred (transparència de la polpa) i que l'1-MCP resulta interessant per a reduir aquests desordres en prunes climatèriques. La incidència de transparència es va relacionar amb la resposta d'estrès que es produeix en els fruits a curt termini durant la permanència dels mateixos en fred, i la seva influència en la inducció del procés climatèric després de la sortida de cambra frigorífica. També es va poder verificar que la sensibilitat dels fruits als danys per fred depenia de la varietat (essent major en aquelles varietats que presenten un patró de maduració climatèrica més accentuat), de l'estat de maduresa (essent els fruits de collites primerenques més sensibles que els de collites tardanes), i de la campanya (la qual cosa indica la influència de factors precollita).
En aquelles varietats climatèriques de prunes, el tractament amb 1-MCP va reduir significativament la incidència de danys per fred. Aquest efecte es va relacionar amb l'efecte inhibidor que té aquest tractament sobre el metabolisme de l'etilè i especialment amb la major capacitat de convertir l'ACC en MACC, suggerint això que la malonització és un dels processos implicats en la regulació de la producció d'etilè, i, per tant, en la prevenció de danys per fred en prunes.
En conjunt, els resultats obtinguts en la present tesi demostren que l'1-MCP és una eina efectiva per mantenir la qualitat postcollita de prunes climatèriques. Així doncs, es proposa aquest tractament per ampliar el període de comercialització d'aquestes prunes cap a mercats pròxims i per facilitar l'exportació marítima cap a mercats de contra-estació.
El almacenamiento frigorífico prolongado de ciruelas frescas es una práctica habitual en la región productora del Alto Valle de Río Negro y Neuquén (Argentina) que permite tanto extender el periodo de venta en el mercado interno o hacia países limítrofes, como también posibilitar la exportación vía marítima hacia países del Hemisferio Norte. Debido a que la vida postcosecha de las ciruelas se ve limitada por el excesivo ablandamiento y el desarrollo de daños por frío, el objetivo primordial de la presente tesis fue mantener la calidad y mejorar el almacenamiento frigorífico de los frutos de esta especie mediante la aplicación de tratamientos con 1-metilciclopropeno (1-MCP).
Los resultados obtenidos permitieron comprobar que la aplicación de 1-MCP reduce la producción de etileno y en consecuencia retrasa la maduración postcosecha en ciruelas climatéricas. Los frutos tratados presentaron una reducción del ablandamiento de la pulpa, de la pérdida de acidez y de los cambios en el color de la epidermis y de la pulpa.
El efecto del 1-MCP sobre la maduración en ciruelas climatéricas fue independiente de la dosis aplicada y se redujo a medida que se incrementó la capacidad de los frutos de producir etileno. De esta forma, el efecto fue menor cuando se prolongó la vida comercial a 20ºC, en frutos de cosechas tardías, en frutos almacenados a 5ºC, y en aquellas variedades con una alta tasa de producción de etileno. A pesar de ello, la aplicación de 1-MCP después de la cosecha posibilitó el almacenamiento a 0ºC (hasta 50 días) de los frutos de cosechas tardías, y permitió el almacenamiento a 5ºC (hasta 30 días) de los frutos de cosechas tempranas, con el consecuente ahorro de energía en el almacenamiento frigorífico de estos frutos. Adicionalmente, la aplicación de 1-MCP después de la conservación fue efectiva para prolongar la vida en estante de los frutos, suponiendo ello una ventaja comercial al otorgar una mayor flexibilidad al uso de esta tecnología. La aplicación de 1-MCP en variedades de ciruelas con un comportamiento climatérico suprimido no produjo beneficios con respecto a los frutos control, debido a que la maduración de dichas variedades no depende o depende parcialmente del etileno.
Por otro lado, los resultados obtenidos durante esta tesis demuestran que el etileno participa en el desarrollo de daños por frío (transparencia de pulpa) y que el 1-MCP resulta de interés para reducir este desórden en ciruelas climatéricas. La incidencia de transparencia se relacionó con la respuesta de estrés que se produce tras un corto plazo en frío y su influencia en la inducción del proceso climatérico después de la salida de cámara. También pudo verificarse que la sensibilidad de los frutos a los daños por frío dependió de la variedad (fue mayor en variedades con un patrón de maduración climatérico acentuado), del estado de madurez a la cosecha (los frutos de cosechas tempranas resultaron ser más sensibles que los de cosechas tardías) y de la temporada (lo cual indica la influencia de factores precosecha).
En todas las ciruelas climatéricas, el tratamiento con 1-MCP redujo significativamente la incidencia de daños por frío. Este efecto se relacionó con el efecto inhibidor que tiene este tratamiento sobre el metabolismo del etileno y especialmente con una mayor capacidad de convertir el ACC en MACC, sugiriendo ello que la malonilación es uno de los procesos implicados en la regulación de la producción de etileno y, por lo tanto, en la prevención de los daños por frío en ciruelas.
En conjunto, los resultados obtenidos en la presente tesis demuestran que el 1-MCP es una herramienta efectiva para mantener la calidad postcosecha de ciruelas japonesas climatéricas. Se propone utilizar este tratamiento para ampliar la ventana de comercialización de estos frutos en mercados cercanos y facilitar su exportación marítima hacia mercados de contra-estación.
Long-term refrigerated storage of fresh Japanese plums is a regular practice in the productive region of the High Valley of Río Negro and Neuquén (Argentina). It allows extended sale periods in the domestic market and neighbouring countries and export by sea to the Northern Hemisphere. Given that plum's postharvest life is limited due to excessive softening and chilling injury development, the main aim of this thesis was to maintain and improve the quality of plums during storage by applying 1- methylcyclopropene (1-MCP).
1-MCP application reduced ethylene production and thus delayed postharvest ripening in climacteric plums. 1-MCP-treated fruit exhibited a reduction in flesh softening, in acidity loss and in epidermis and flesh colour changes. The effect of 1- MCP on ripening in climacteric plums was not affected by the dose and decreased as the ethylene production capacity increased with maturity. 1-MCP was also less effective when commercial life at 20ºC was extended, in late harvested fruit, in fruit stored at 5ºC, and in cultivars with high ethylene production rates. However, postharvest application of 1-MCP remained effective to improve the quality of lateharvested fruit stored up to 50 days at 0ºC and early-harvested fruit storage up to 30 days at 5ºC, the later possibly resulting in power savings during fruit storage.
Additionally, a post-storage 1-MCP treatment was effective in extending the fruit's shelf life allowing a more flexible use of this technology. The application of 1-MCP to plum cultivars showing a suppressed climacteric behaviour, making them not or only partially ethylene dependent, did not result in any benefit.
Our results also showed that ethylene participates in chilling injury development (flesh translucency) and that 1-MCP may reduce these disorders in climacteric plums.
Translucency incidence was related to short-term response to cold stress and to the induction of the climacteric process after removal from cold storage. Fruit sensitivity to chilling injury was also cultivar dependent (cultivars with a marked climacteric ripening pattern were more sensitive), related to harvest maturity (early-harvested fruit was more susceptible than late-harvested fruit) and of the year (which indicates the influence of pre-harvest factors).
The incidence of chilling injury was significantly reduced by 1-MCP treatment in all the climacteric plum cultivars. This was related to the effect that this treatment has on ethylene metabolism, and particularly to enhanced ability to convert ACC to MACC.
These results, suggest that malonylation is one of the most important processes involved in ethylene regulation in plums and thus in the prevention of chilling injury.
Collectively, the results presented in this thesis show that 1-MCP is an effective tool to maintain postharvest quality of climacteric Japanese plums. They suggest that this treatment could be used to widen the commercial window of these fruits in neighbouring markets and to facilitate shipping to distant markets.

La memòria presentada inclou àrees d'investigació força diferents. La primera d'elles, tracta sobre la síntesi de clústers metàl·lics i, en concret, la síntesi del clúster heteronuclear [Fe5MoC(CO)17]2-. L'objectiu d'aquesta síntesi fou l'estudi de la capacitat nucleofílica d'aquest anió en front diferents fragments metàl·lics que actuïn com a electròfils i la comparació dels resultats obtinguts amb els de reaccions amb compostos que posseeixin una estructura similar. Els compostos sintetitzats no van ser resultat de cap estratègia sintètica racional, sinó que en alguns casos, varen ser fruit de l'atzar, fet que ja s'havia observat en molts clústers heteronuclears sintetitzats prèviament al nostre grup de recerca.

Amb l'objectiu de sintetitzar de forma racional espècies polimetàl·liques, es va iniciar l'estudi de macrocicles supramoleculars, constituïts parcialment per unitats inorgàniques. Aquests macrocicles són triangles o quadrats moleculars de pal·ladi o platí que se sintetitzen mitjançant reaccions d'autoensamblatge. Les espècies sintetitzades es troben en equilibri en solució en moltes ocasions. Es va observar que aquest equilibri es pot veure afectat per la natura dels diferents lligands, la concentració de les espècies, el dissolvent i la temperatura.

Una de les principals aplicacions dels compostos macrocíclics es troba als processos de reconeixement molecular de diferents substàncies. En molts casos, és necessari aplicar tècniques de luminiscència. Per aquesta raó, es varen dur a terme estudis fotoquímics amb compostos derivats d'antracè, amb l'objectiu d'adquirir coneixements sobre aquesta tècnica, que posteriorment s'aplicaria als polígons moleculars. Així doncs, es va realitzar un estudi fotoquímic dels macrocicles sintetitzats i es va estudiar el seu comportament per a reconèixer diferents ions o molècules orgàniques petites.

Finalment, es varen sintetitzar compostos derivats d'or amb un grup isonitril que conté una cadena carbonada llarga. D'aquesta manera, es varen obtenir compostos que per la seva estructura podien tenir propietats de cristalls líquids. Per aquesta raó es va dur a terme un estudi que va confirmar les expectatives inicials i es va observar que la majoria dels compostos sintetitzats posseïen aquestes interessants propietats.
This doctoral thesis is constituted with different chemical fields. The first one is the synthesis of metallic clusters from the reaction of the compound [Fe5MoC(CO)17]2- with cationic metal fragments to give a series of clusters whose most striking structural feature is the selective addition of the incoming metal units on the triangular Fe2Mo face of the starting anion. The reaction with different diphosphine containing fragments leads to the formation of different compounds depending on the length of the diphosphine.

In order to obtain polimetallic species, we started the study of the synthesis of supramolecular macrocyclic compounds, partially constituted from inorganic fragments. These macrocycles are palladium and platinum molecular triangles and squares obtained from self-assembly reactions. We have observed that, in most cases, the triangle and the square species are in equilibrium in solution. These equilibria depend on the components, the concentration, the solvent and the temperature.

Macrocyclic compounds have several known applications. One of the most important is its application in molecular recognition processes. Luminescence techniques are commonly used in these studies. For this reason, we have undertaken luminescence studies with different anthracene derivative compounds to acquire basic knowledge about this technique. After this, we undertook luminescence studies with the synthesized macrocycles.

Finally, organometallic gold(I) compounds that contain an isonitrile group have been synthesized. The isonitrile group contains an alkyl chain that confers to the molecule the necessary conformation to have liquid crystal potential applications. Studies of these compounds demonstrate that almost all of them have these interesting properties.

Butterflies are among the best studied animals, but despite the research efforts carried out during centuries, our knowledge on their diversity and on the mechanisms generating it is still incomplete. In order to understand how butterflies diversify, the speciation continuum of six study cases was examined using morphometrics and several genetic techniques (from sequencing specific markers to genomics). The analysis of phenotypic and genetic variation combined with gene flow evidence allowed to identify the states of the speciation continuum, i.e. to study the relationships between populations. This approach was used as a framework (1) to make grounded taxonomic hypotheses and (2) to extract clues about the mechanisms that drive speciation. As a result, we described and proposed several cases of overlooked and oversplit taxa. We documented the existence of three types of mechanisms producing diversification in butterflies: drift, selection and hybridisation. Selection acted through adaptation to biotic environmental factors, which caused reproductive character displacement, host plant shift and allochrony mediated by adaptation to host plant flowering period. Additionally, the genetic techniques employed were evaluated and their advantages and limitations discussed
Les papallones són un dels animals més ben estudiats però, malgrat els esforços dedicats a la seva recerca, el coneixement que tenim sobre la seva diversitat i sobre els mecanismes que la generen és encara incomplet. Per tal d'entendre com les papallones diversifiquen, s'ha examinat el continu de l'especiació en sis casos mitjançant l'ús de la morfometria i de diverses tècniques genètiques (des de la seqüenciació de marcadors específics fins a la genòmica). L'anàlisi de la variació fenotípica i genètica combinada amb evidències sobre el flux genètic ha permès identificar els estats del continu de l'especiació, i.e. l'estudi de les relacions entre poblacions. Aquesta aproximació s'ha usat com a marc (1) per fer hipòtesis taxonòmiques fonamentades i (2) per extreure pistes sobre els mecanismes que dirigeixen l'especiació. Com a resultat, hem descrit i proposat diversos casos de tàxons que havien passat desapercebuts o que s'havien dividit excessivament. Documentem l'existència de tres tipus de mecanismes productors de diversitat en papallones: deriva, selecció i hibridació. La selecció actuà mitjançant l'adaptació a factors ambientals biòtics, que causaren desplaçament de caràcters reproductius, canvi de planta nutrícia i a\ll ocronia produïda per l'adaptació al període de floració de la planta nutrícia. Addicionalment, les tècniques genètiques emprades són avaluades i els seus avantatges i inconvenients discutits.

Dado el énfasis político en promover la participación local como medio para lograr simultáneamente los objetivos de conservación de la biodiversidad y desarrollo económico local en zonas de alta diversidad, se han realizado varias investigaciones orientadas a entender el desarrollo de los mecanismos y estrategias de participación. Este trabajo pretende contribuir a esta línea de investigación tratando de entender cómo funcionan actualmente los mecanismos de participación en diferentes esquemas de conservación. El estudio se centra en México, país en el qué la conservación de la biodiversidad se implementa principalmente a través de tres esquemas: 1) Áreas Protegidas, 2) Pago por Servicios Ambientales y 3) Áreas de Conservación Comunitaria e Indígena. Los objetivos específicos de esta tesis son: a) analizar los niveles de participación local, b) analizar los motivos para participar o no participar y c) analizar los factores sociales, políticos y demográficos asociados a la participación en los diferentes esquemas de conservación implementados en seis comunidades del Sur de México. Después de un capítulo introductorio sobre el tema de la participación local en el contexto de México, el Capítulo 2 analiza los niveles de participación local. En este capítulo se discute el término “participación,” enfatizando los diferentes significados otorgados a este término. Posteriormente se analizan los niveles de participación en los tres esquemas mediante tablas de frecuencia y el cálculo de un índice. En el Capítulo 3 se profundiza en el análisis de la participación local en los tres esquemas de conservación, enfocando en el análisis de los motivos que llevan a las personas a participar o a no participar y usando la perspectiva de los propios actores. El Capítulo 4 analiza las características socio-culturales de las personas que participan en los tres tipos de esquemas de conservación y la relación de estas características con la decisión de participar o no. El análisis deriva de los resultados obtenidos en los Capítulos 2 y 3. Una de las aportaciones metodológicas más importante de esta tesis ha sido el desarrollo y construcción de un índice de participación. A diferencia de otras investigaciones que se limitan a medir si la participación se da o no, el índice desarrollado en este trabajo considera otros aspectos relacionados con la participación, como la frecuencia y la forma en que se participa. Otra aportación metodológica importante de esta tesis es la comparación de la participación en diferentes iniciativas de conservación. Las diferencias halladas en los niveles de participación según la iniciativa, así como las explicaciones proporcionadas por los entrevistados para participar en una u otra iniciativa, sugieren que éste es un campo de investigación que merece mayor atención. La principal conclusión de esta tesis es que, si bien el contexto cultural y las estructuras de poder dentro de las comunidades son elementos determinantes a la hora de explicar las variaciones en los niveles de participación local en las iniciativas de conservación, hay también elementos importantes relacionados con la propia estructura de los diferentes esquemas de conservación que ayudan a explicar los diferentes niveles de participación en uno u otro.
Given the political emphasis on promoting local participation as a mean to simultaneously achieve the goals of biodiversity conservation and local economic development in areas of high diversity, several investigations have focused on understanding what are the mechanisms and strategies currently developed to achieve participation. This work aims to contribute to this line of research by analyzing how participation mechanisms currently operate in different conservation schemes. My study focuses in Mexico, a country where biodiversity conservation is mainly implemented through three schemes: 1) Protected Areas, 2) Payment for Environmental Services and 3) Indigenous and Community Conserved Areas. The specific objectives of this thesis are: a) to analyze the levels of local participation, b) to analyze the reasons for participating or for not participating; and c) to analyze the social, political and demographic factors associated with participation in various conservation schemes implemented in six communities of southern Mexico. After an introductory chapter on the issue of local participation in the context of Mexico, Chapter 2 analyzes levels of local participation. In this chapter, I discuss the term "participation", emphasizing the different meanings given to the term. Subsequently, I analyze participation levels in each of the three schemes by using frequency tables and calculating a participation index. Chapter 3 elaborates on the analysis of local participation in the three conservation schemes, focusing on the analysis of the reported reasons to participate or not, using the perspective of the actors themselves. Chapter 4 analyzes the socio-cultural characteristics of the people involved in the three types of conservation schemes and the relation of these characteristics with the decision to participate or not. The analysis is derived from the results obtained in Chapters 2 and 3. One of the most important methodological contributions of this thesis is the development and construction of a participation index. Unlike other studies that have only measured whether people participate or not (presence or absence of participation), the index developed in this work considers other important aspects such as how much people participate and how they do so. Another important methodological contribution of this thesis is the comparison of participation in various conservation initiatives. The differences found in the levels of participation according to the initiative and the explanations given by the respondents regarding their decision to participate in one or another initiative suggest that this is an area of research that deserves further attention. The main conclusion of this thesis is that, while the cultural context and power structures within communities are crucial to explaining the variations in the levels of local participation in conservation initiatives, there are also important elements related to the structure of the different conservation schemes that help to explain the different levels of participation in each of them.

El mes de juny de l’any 2000 es va inaugurar l’exposició “Petras Albas. El monestir de Pedralbes i els Montcada (1326-1673)” al Museu-Monestir de Pedralbes. Aquesta exposició, que havia de ser temporal i es va acabar convertint en semi-permanent, estava constituïda en la seva major part per obres del fons de la col•lecció de les monges, amb l’aportació externa d’alguna altra obra per completar-ne el discurs museològic. Els comissaris de l’exposició havien inclòs entre les peces escollides les anomenades “pintures negres”, que són l’objecte principa d’aquesta tesi. Aquestes pintures murals són una de les obres menys vistoses, de les que tenen menys protagonisme, d’entre les que integren la col•lecció del Museu- Monestir de Pedralbes. No semblen, a priori, l’obra més interessant des del punt de vista d’un encàrrec professional per a un conservador-restaurador. però el poc que es coneix de les pintures negres i la seva raresa (es desconeixen altres pintures similars que s’hagin pogut conservar), així com les patologies derivades del seu arrencament i traspàs l’any 1974, aconsellaven aprofundir en el seu estudi, que, mica en mica, va acabar resultant absorbent. Volem posar en relleu amb el treball realitzat el fet que de l’estudi d’un objecte en procés de restauració, aparentment intranscendent i opac, que s’ha mantingut al marge de l’interès dels estudiosos, amb la voluntat de respondre les preguntes menys evidents, és possible arribar a entendre com pensaven i vivien les persones d’una època tan allunyada del nostre temps com és el segle XIV, més enllà d’intentar resoldre els problemes estrictes de conservació que pugui presentar. El treball es va iniciar l’any 2000 amb l’encàrrec de restaurar les pintures negres traspassades per poder-les exhibir en condicions acceptables en l’exposició. El primer contacte amb les pintures va ser una inspecció visual en què es va constatar un problema important de conservació-restauració i es va elaborar una llista de qüestions per respondre que abraçaven un espectre d’àmbits força diversos. La informació que hem anat obtenint de la investigació duta a terme s’ha organitzat en els quatre capítols de la tesi. Al primer capítol s’ha agrupat la informació referent a l’entorn de les pintures: qui les va encarregar i on eren quan es van realitzar. S’ha fet un treball de documentació de la figura de la reina Elisenda i de la seva obra, el monestir de Pedralbes, des de la fundació d’aquest fins la mort de la reina fundadora. Al segon capítol s’han posat en comú dos fonts de documentació fonamentals per conèixer com es va dur a terme l’arrencament i el traspàs de les pintures negres: una filmació en pel•lícula de 16 mm realitzada per documentar el procés i la fitxa del catàleg de l’exposició Barcelona restaura, realitzada l’any 1980. S’ha pogut recórrer també, sortosament, a informació de primera mà d’alguns dels protagonistes de la intervenció: el Sr. Joaquim Pradell i Ventura, restaurador de l’antic Servei de Museus d’Art, i la Sra. M. Assumpta Escudero i Ribot, primera directora del Museu- Monestir de Pedralbes i impulsora de les excavacions que van perpetre identificar part del palau de la reina Elisenda al mateix monestir, tots dos jubilats en l’actualitat. El tercer capítol aprofundeix en el tractament realitzat a les pintures negres en el moment del seu traspàs a un nou suport. En aquest moment, es consuma el canvi d’estat de les pintures, que deixen de ser «pintures murals» per passar a convertir-se de fet en un nou bé cultural moble. S’ha obtingut la informació del procés amb l’ajut de les fonts citades en el segon capítol, però l’estudi de les pintures s’ha complementat amb anàlisis físiques i químiques de la seva estructura i composició. S’ha dut a terme també un estudi de l’adhesiu utilitzat per al traspàs de les pintures al nou suport, el poliacetat de vinil, i del procés d’envelliment o degradació que aquest pateix, atès que és el principal causant de les patologies que presenten actualment les pintures negres El quart capítol vol respondre les preguntes menys pragmàtiques que generen les pintures negres, és a dir aquelles qüestions relacionades amb el seu significat. S’hi recull la informació de l’anàlisi iconogràfica de les pintures i també els referents culturals i religiosos del moment en què es van crear, així com una aproximació a la presència de la mort en la vida quotidiana al segle XIV. Per respondre aquestes qüestions ha calgut recórrer a la bibliografia especialitzada en iconografia i simbologia, i a les mateixes fonts de la literatura religiosa que les ha generades, així com a la bibliografia sobre la història de les mentalitats, el pensament i la vida quotidiana. Finalment, a l’apèndix documental s’aporten documents de referència necessaris per a la consulta durant la lectura de la tesi.

[ES] Los habitantes de Penyagolosa, desde principios del siglo XIII, han sabi-do adaptarse a una vida de autosuficiencia anclada en la necesidad y la fe. El tipo de vida arraigada en la ganadería y la agricultura generó un paisaje antropizado propio de la montaña mediterránea. Las reminiscen-cias que aún quedan de aquella cultura centenaria, en muchos casos presentan un estado ruinoso. Del mismo modo, el paisaje que se generó hasta entrado el siglo XX está desapareciendo por la falta de cultivos, ganadería y actividad. La presente tesis doctoral pretende adentrarse en la cultura de Penyago-losa. Se afronta el estudio condicionados por los itinerarios que fueron objeto de trashumancia, comercio y rogativas desde nueve municipios del interior de la provincia de Castellón y uno de Teruel hasta el ermito-rio de Sant Joan de Penyagolosa. Se hará un recorrido por estos itinera-rios y por los centros históricos describiendo la arquitectura, los elemen-tos etnográficos, las actividades que transformaron el territorio hasta el estado actual de los itinerarios. Se hablará de la actividad económica de Penyagolosa, su protección y las problemáticas más severas que sufren los habitantes de la zona. Para encontrar alternativas al estado actual, se realiza un análisis de los marcos normativos que están aplicados en el área de estudio o que pue-den condicionar de alguna manera. Se verán objetivos, programas, car-tas, convenios, etcétera y se analizarán los detalles aportando una visión crítica pero que busca aprovechar el trabajo ya realizado para utilizarlo con nuevas perspectivas. Un trabajo de estas características está condicionado por un trabajo de campo analítico y estricto. Se explicará el trabajo realizado y qué materia-les y metodologías han adoptado y adaptado particularizándolos al espa-cio de estudio pero con una visión constante en la montaña mediterrá-nea. Del mismo modo, se explica como la participación y el trabajo colec-tivo con los habitantes de la zona abre las puertas a nuevos retos en cuanto a patrimonializar espacios de las características de Penyagolosa. Con la información recogida tanto del análisis bibliográfico previo, del trabajo de campo en el área de estudio y con sus habitantes, el análisis normativo y las nuevas perspectivas patrimoniales y paisajísticas, se ela-bora un marco metodológico que pretende abordar el paisaje y el patri-monio desde perspectivas horizontales, inclusivas, sostenibles y didácti-cas utilizando Penyagolosa como ejemplo de montaña mediterránea.
[CAT] Els pobladors de Penyagolosa, des de principis del segle XIII, han sabut adaptar-se a una vida d'autosuficiència ancorada en la necessitat i la fe. El tipus de vida arrelada a la ramaderia i l'agricultura va generar un pai-satge antropitzat propi de la muntanya mediterrània. Les reminiscències que encara queden d'aquella cultura centenària, en molts casos presen-ten un estat ruïnós. De la mateixa manera, el paisatge que es va generar fins ven entrat el segle XX està desapareixent per la falta de cultius, ra-maderia i activitat. La present tesi doctoral pretén endinsar-se en la cultura de Penyagolosa. S'afronta l'estudi condicionats pels itineraris que van ser objecte de transhumància, comerç i rogatives des de nou municipis de l'interior de la província de Castelló i un de Terol fins l'ermitori de Sant Joan de Pe-nyagolosa. Es farà un recorregut per aquests itineraris i pels centres his-tòrics descrivint l'arquitectura, els elements etnogràfics, les activitats que van transformar el territori fins l'estat actual dels itineraris. Es parlarà de l'activitat econòmica de Penyagolosa, la seua protecció i les problemàti-ques més severes que pateixen els habitants de la zona. Per trobar alternatives a l'estat actual, es realitza una anàlisi dels marcs normatius que estan aplicats a l'àrea d'estudi o que poden condicionar-la d'alguna manera. Es veuran objectius, programes, cartes, convenis, etcè-tera i s'analitzaran els detalls aportant una visió crítica però que busca aprofitar el treball ja realitzat per a utilitzar-lo amb noves perspectives. Un treball d'aquestes característiques està condicionat per un treball de camp analític i estricte. S'explicarà el treball realitzat i quins materials i metodologies s'han adoptat i adaptat particularitzant-los a l'espai d'estudi però amb una visió constant a la muntanya mediterrània. De la mateixa manera, s'explica com la participació i el treball col·lectiu amb els habi-tants de la zona obri les portes a nous reptes pel que fa a patrimonialitzar espais de les característiques de Penyagolosa. Amb la informació recollida tant de l'anàlisi bibliogràfic previ, del treball de camp en l'àrea d'estudi i amb els seus habitants, l'anàlisi normatiu i les noves perspectives patrimonials i paisatgístiques, s'elabora un marc metodològic que pretén abordar el paisatge i el patrimoni des de perspec-tives horitzontals, inclusives, sostenibles i didàctiques utilitzant Penyago-losa com a exemple de muntanya mediterrània.
[EN] Since the beginning of the 13th century, the inhabitants of Penyagolosa have known how to adapt to a life of self-sufficiency anchored in need and faith. The type of life rooted in livestock and agriculture generated an anthropized landscape typical of the Mediterranean mountain. The remi-niscences that still remain of that centenary culture, in many cases pre-sent a ruinous state. In the same way, the landscape that was generated until the beginning of the 20th century is disappearing due to the lack of crops, livestock and activity. This doctoral thesis aims to delve into the culture of Penyagolosa. The study is approached conditioned by the itineraries that were the object of transhumance, trade and prayers from nine municipalities in the interior of the province of Castellón and one of Teruel to the hermitage of Sant Joan de Penyagolosa. There will be a tour of these itineraries and the historical centres describing the architecture, the ethnographic elements, the activities that transformed the territory until the current state of the itineraries. The economic activity of Penyagolosa, its protection and the most severe problems suffered by the inhabitants of the area will be dis-cussed. In order to find alternatives to the current state, an analysis is made of the normative frameworks that are applied in the area of study or that may condition in some way. Objectives, programs, charters, agreements, etc. will be seen and the details will be analyzed, providing a critical vi-sion but seeking to take advantage of the work already done to use it with new perspectives. Such work is conditioned by strict analytical fieldwork. The work carried out will be explained and what materials and methodologies have been adopted and adapted in particular to the study space but with a constant vision of the Mediterranean mountain. In the same way, it is explained how the participation and the collective work with the inhabitants of the zone opens the doors to new challenges as for patrimonializing spaces of the characteristics of Penyagolosa. With the information gathered from the previous bibliographical analysis, from the fieldwork in the study area and with its inhabitants, the norma-tive analysis and the new heritage and landscape perspectives, a meth-odological framework is elaborated that tries to approach the landscape and heritage from horizontal, inclusive, sustainable and didactic perspec-tives using Penyagolosa as an example of Mediterranean mountain.
Altaba Tena, P. (2019). L'arquitectura compacta i dispersa dels camins de peregrinació. Anàlisi de la seua conservació i gestió en diferents regions mediterrànies [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/124968
TESIS

La llet s'ha processat tradicionalment mitjançant mètodes tèrmics que permeten assegurar la seva qualitat microbiològica i estabilitat enzimàtica. Malgrat això, els canvis organolèptics i la pèrdua de components nutritius induïts pel mateix escalfament podrien minimitzar-se gràcies a la utilització de mètodes no tèrmics de tractament, com els polsos elèctrics d'alta intensitat de camp (PEAIC). L'objectiu general d'aquest treball va ser l'estudi de l'efectivitat del tractament de polsos elèctrics d'alta intensitat de camp sobre el microorganisme patogen Staphylococcus aureus en llet, així com l'efecte resultant de la seva combinació amb l'addició d'agents antimicrobians. La inactivació de Staph. aureus deguda a l'aplicació de PEAIC es va estudiar mitjançant un disseny experimental de superfície de resposta en el que les variables independents van ésser el nombre, l'amplada i la polaritat de pols, la intensitat de camp i la quantitat de grassa de la llet. De mode similar, s'avaluà l'efecte de l'addició de nisina, lisozima, enterocina AS-48 i les seves combinacions juntament amb l'aplicació de PEAIC. En aquest darrer cas, es va observar el grau de destrucció en funció del temps de tractament, la intensitat de camp, la concentració i temps d'exposició a l'antimicrobià, el pH, la temperatura d'emmagatzemament i la seqüència dels tractaments. Es va determinar la vida útil en refrigeració (4ºC) de llet tractada amb PEAIC i antimicrobians a partir de l'evolució de la flora mesòfila, d'enterobactèries, de coliforms i dels patògens Escherichia coli, Listeria spp., Salmonella spp. i Staphylococcus aureus. Es va comparar també l'evolució de la flora de llet pasteuritzada amb la de la llet sotmesa simultàniament a un escalfament moderat, l'addició d'antimicrobians i l'aplicació de PEAIC. En general, polsos bipolars o una major intensitat de camp, nombre o amplada de pols es va traduir en un menor nombre de cèl·lules viables de Staph. aureus. Ara bé, es va obtenir un màxim d'inactivació que oscil·là entre 6.3 i 7.1 μs d'amplada de pols en el rang de 50 a 150 polsos de 35 kV/cm. Al mateix temps, la interacció entre l'amplada i el nombre de polsos o la intensitat de camp van proporcionar diferents combinacions de les variables amb igual nivell de destrucció microbiana. La combinació de PEAIC amb l'addició a dosis subletals de nisina o enterocina AS-48 actuà de forma sinèrgica a la inactivació de Staph. aureus en llet al seu pH natural. Aquest efecte va ser encara superior quan es combinaren dos antimicrobians, com la nisina i la lisozima o la nisina i l' enterocina AS-48. La mescla de 300 IU/mL de lisozima y 1 IU/mL de nisina va produir prop de 6.4 cicles logarítmics de reducció quan s'aplicaren 1,200 μs de polsos bipolar de 6 μs d'amplada i 35 kV/cm. El tractament de llet amb PEAIC o PEAIC simultàniament amb l'addició d'antimicrobians va augmentar la seva vida útil en refrigeració. L'addició d'1 IU/mL de nisina i 300 IU/mL de lisozima va allargar la vida útil de la llet fins a 7 dies si es processava amb polsos de 6 μs d'amplada i 1,200 μs de temps de tractament a 35 kV/cm, no detectant-ne la presència dels patògens en estudi. La combinació de PEAIC, escalfament moderat a 55ºC durant 16 s i l'addició d'antimicrobians en llet crua va inactivar les enterobactèries i coliforms durant 4 dies i allargà l'emmagatzemament fins a 8 dies. En el cas particular d'augmentar la temperatura fins a 65ºC, la vida útil (26 dies) i la qualitat microbiològica de les mostres amb 20 IU/mL de nisina i tractades amb PEAIC va superar i millorar a la de la llet pasteuritzada a 75ºC durant 16 s. En conseqüència, el tractament simultani de llet amb antimicrobians, com la nisina, la lisozima, l'enterocina AS-48 o les seves combinacions, mitjançant PEAIC i/o un escalfament moderat del medi podria millorar la qualitat organolèptica de múltiples productes làctics a la vegada que asseguraria la seva qualitat microbiològica.
La leche se ha procesado tradicionalmente mediante el uso de calor para asegurar su calidad
microbiológica y su estabilidad enzimática. Sin embargo, los cambios organolépticos y la pérdida de
componentes nutritivos inducidos por el calentamiento podrían minimizarse con el empleo de
tratamientos no térmicos, como los pulsos eléctricos de alta intensidad de campo (PEAIC). El presente
trabajo tuvo como objetivo general estudiar la efectividad del tratamiento con PEAIC sobre la
supervivencia del patógeno Staphylococcus aureus en leche, así como el efecto resultante de su
combinación con substancias antimicrobianas.
La inactivación de Staph. aureus debida a la aplicación de PEAIC se estudió mediante un diseño
experimental de superficie de respuesta en el que las variables independientes fueron el número, anchura
y polaridad de pulso, la intensidad de campo y el porcentaje de grasa de la leche. De modo similar, se
evaluó el efecto individual y conjunto de la adición de nisina, lisozima, enterocina AS-48 o de sus
combinaciones con la aplicación de PEAIC. En este último caso, se determinó el grado de destrucción en
función del tiempo de tratamiento, la intensidad de campo, la concentración y tiempo de exposición al
antimicrobiano, el pH, la temperatura de almacenamiento y la secuencia de tratamiento. Se determinó la
vida útil en refrigeración (4ºC) de leche tratada con PEAIC y antimicrobianos a partir de la evolución de la
flora mesófila, enterobacterias, coliformes y los patógenos Escherichia coli, Listeria spp., Salmonella spp.
y Staphylococcus aureus. Se comparó también la evolución de la flora de la leche pasteurizada con la de
leche sometida simultáneamente a un calentamiento moderado, la adición de antimicrobianos y la
aplicación de PEAIC.
En general, pulsos bipolares o una mayor intensidad de campo, número o anchura de pulsos se tradujo en
un menor número de células viables de Staph. aureus. Si bien, se obtuvo un máximo de inactivación que
osciló entre 6.3 y 7.1 μs de anchura de pulso en el rango de 50 a 150 pulsos a 35 kV/cm. Al mismo tiempo,
la interacción entre la anchura de pulsos y el número de pulsos o la intensidad de campo definió distintas
combinaciones de las variables con igual nivel de destrucción microbiana. La combinación de PEAIC con la
adición a dosis subletales de nisina o enterocina AS-48 actuó de forma sinérgica en la inactivación de
Staph. aureus en leche a su pH natural. Este efecto fue aún mayor cuando se combinaron dos
antimicrobianos, como nisina y lisozima o nisina y enterocina AS-48. La combinación de 300 IU/mL de
lisozima y 1 IU/mL de nisina redujo la población hasta 6.4 ciclos logarítmicos cuando se aplicaron 1,200 μs
con pulsos bipolares de 6 μs de anchura y 35 kV/cm. El tratamiento de leche con PEAIC o PEAIC junto a la
adición de antimicrobianos alargó su vida útil en refrigeración. La adición 1 IU/mL de nisina y 300 IU/mL
de lisozima la aumentó hasta 7 días si se procesaba con pulsos de 6 μs de anchura y 1,200 μs de tiempo
de tratamiento a 35 kV/cm, no detectándose, además, la presencia de los patógenos en estudio. La
combinación de PEAIC, calentamiento moderado a 55ºC durante 16 s y adición de antimicrobianos en
leche cruda consiguió inactivar a enterobacterias y coliformes durante 4 días y prolongar su
almacenamiento hasta 8 días. En el caso particular de aumentar la temperatura hasta 65ºC, la vida útil (26
días) y la calidad microbiológica de muestras con 20 IU/mL de nisina y tratadas con PEAIC superó y mejoró
respecto a la de la leche pasteurizada a 75ºC durante 16 s.
En consecuencia, el tratamiento simultáneo de leche con antimicrobianos, tales como nisina, lisozima,
enterocina AS-48 o sus combinaciones, mediante PEAIC y/o un calentamiento moderado del medio podría
mejorar la calidad organoléptica de los productos lácteos a la par que asegurar su calidad microbiológica.
Milk has been traditionally processed by thermal treatments that assure their microbiological acceptance and enzimatical stability. However, changes of sensory properties induced by heating may be minimized by using nonthermal treatments, such as the use of high-intensity pulsed-electric field (HIPEF). Thus, the main purpose of this work was to study the lethal effect of applying high-intensity pulsed-electric field against Staphylococcus aureus inoculated in milk, as well as the effect of combining HIPEF with the addition of antimicrobial compounds. Cell death of Staph. aureus was studied by a response surface methodology, in which the independent variables were pulse number and width, pulse polarity, electric field intensity and fat content. Similarly, the joint effect of the addition of nisin, lysozyme, enterocin AS-48 or their combination with the application of HIPEF was also considered by varying the HIPEF treatment time, electric field intensity, concentration and exposure time to the antimicrobials, pH, storate temperature and the sequence of application. Shelf-life of milk treated by HIPEF and added antimicrobial compounds was determined. A microbial screening of mesophilic bacteria, enterobacteria, coliforms and the pathogens Escherichia coli, Listeria spp., Salmonella spp. and Staphylococcus aureus was performed periodically during refrigerated storage. Fate of survivors of pasteurized milk was compared to that of milk submitted to mild heating, HIPEF and added antimicrobials. In general, the highest microbial inactivation was shown setting bipolar pulses or by increasing field intensity or pulse number and width. However, a maximum on cell death was observed depending on pulse width, which varied from 6.3 to 7.1 μs when pulse number ranged from 50 to 150 pulses, respectively, at 35 kV/cm of field intensity. Likewise, different levels of pulse width and pulse number or pulse width and field intensity reached the same level of inactivation. The combination of HIPEF with the addition of antimicrobial peptides (nisin, enterocina AS-48, nisin with lysozyme and nisin with enterocina AS-48) at sublethal doses acted synergistically against Staph. aureus in milk at its natural pH. A reduction over 6.4 log cycles was registered when 300 IU/mL of lysozyme and 1 IU/mL of nisin were added to milk prior to treating by HIPEF (1,200 μs treatment time and 6 μs pulse width at 35 kV/cm). Shelf-life of milk processed by HIPEF or by combining HIPEF and the addition of antimicrobial compounds was prolonged under refrigeration conditions. Milk with added 300 IU/mL of lysozyme and 1 IU/mL of nisin and treated by HIPEF (1,200 μs treatment time and 6 μs pulse width at 35 kV/cm) was stored for 7 days before reaching the limit of microbial acceptance. Moreover, absence of the considered pathogens was found on the latter treated samples. Counts of enterobacteria and coliforms remained below the detection limit during 4 days of storage at 4ºC and shelf-life prolonged for 8 days when milk was submitted to HIPEF, mild heating at 55ºC for 16 s and the addition of antimicrobial compounds. In the particular case of increasing temperature up to 65ºC, shelf-life (26 days) and microbial counts of milk with 20 IU/mL was longer and lower than milk pasteurized at 75ºC for 16 s. In conclusion, milk and dairy products simultaneously processed by the addition of antimicrobial peptides, such as nisin, lysozyme, enterocina AS-48 or their combination, mild heating and HIPEF may improve their sensory properties while microbial acceptance is assured.

L'Albufera d'Elx es uno de los espacios húmedos más importantes de la Comunidad Valenciana, situada al S de la provincia de Alicante. Desde el punto de vista geológico se localiza en la Depresión de Elx, dentro de la Cuenca del Bajo Segura, y ocupa parte del sinclinal limitado por los anticlinales que constituyen la Serra de Santa Pola y la Serra del Molar. La tendencia a la elevación tectónica de los anticlinales explica la existencia y conservación de las numerosas terrazas cuaternarias de distinta edad adosadas a ambas sierras y que han sido objeto de investigación de muchos autores. Este trabajo tiene como principal objetivo la reconstrucción paleoambiental durante el Cuaternario de l'Albufera d'Elx. Para ello, se han realizado seis sondeos mecánicos con recuperación de testigo que han sido analizados desde el punto de vista micropaleontológico y sedimentológico. La micropaleontología se basa sobre todo en el estudio de los foraminíferos bentónicos y ostrácodos fósiles, ya que estos organismos son muy sensibles a los cambios ambientales; los datos sedimentológicos completarán la información micropaleontológica y será determinante en aquellos niveles donde no se registren estos fósiles. Los resultados se complementan con variadas fuentes de información como sondeos mecánicos en las área circundantes (Guardamar el Segura, Bajo Segura, abanico del Vinalopó, costa de la Serra del Molar), sondeos eléctricos verticales (SEV), dataciones numéricas (Th/U, 14C), susceptibilidad magnética (MS), análisis de las secuencias superficiales, tanto cuaternarias (playas adosadas a las sierras del Molar y Santa Pola) como actuales (backshore, foreshore, shoreface, de la playa del Pinet y sedimentos lagunares del Fondo d'Elx-Crevillent, etc.).A partir de esta metodología se ha constatado la presencia de niveles pliocenos marinos a partir de unos 18 m de profundidad en el litoral de la Depresión d'Elx, que formarían la base para la sedimentación cuaternaria. Posteriormente, se depositan sedimentos cuaternarios en distintas facies continentales (fluviales, aluviales, palustres) y litorales (lagunares, backshore, foreshore, shoreface, backbarrier, depresiones interdunares, eólicas, etc.).Desde el punto de vista cronoestratigráfico, en la secuencia litoral de la l'Albufera d'Elx se ha identificado un conjunto de depósitos que tentativamente se adscriben a los doce primeros estadios isotópicos de la cronología cuaternaria. Pueden reconocerse hasta seis episodios transgresivos que se manifiestan, la mayor parte de las veces, en forma de areniscas calcáreas originadas en los distintos submedios del ambiente litoral. No obstante, los niveles infralitorales holocenos aparecen en facies de arenas sueltas; la presencia de los mismos en el techo de algunos sondeos estudiados indican que la posición de la línea de costa se situó al menos a 800 m más hacia el interior en momentos recientes. Según datos arqueológicos disponibles procedentes del yacimiento de la Picola, la barra arenosa que cierra hoy las Salinas de Santa Pola es posterior al período romano. Los sedimentos correspondientes a los subpisos regresivos indican un desplazamiento hacia la línea de costa de los ambientes lagunares, desarrollados en zonas más interiores del continente durante los subpisos transgresivos. Los descensos eustáticos más intensos conllevan procesos erosivos que producen discontinuidades estratigráficas en el área continental.La totalidad de los ambientes lagunares estudiados en los sondeos presentan hacia techo una clara influencia marina, deducida a partir de la existencia de foraminíferos resedimentados procedentes de mar abierto. Los ambientes lagunares que se constatan en esta área al menos desde el Pleistoceno medio estaban colonizados por las especies Ammonia beccarii tepida (Linné), Haynesina germanica (Ehrenberg), Elphidium excavatum (Terquem) y Trichohyalus aguayoi (Bermúdez). No obstante, durante el Holoceno en los ambientes lagunares más interiores se registran foraminíferos de caparazón aglutinado sobre base orgánica como Trochammina inflata (Montagu), que indican un menor grado de salinidad del agua, hecho que puede estar favorecido por el efecto barrera que ofrecerían las paleorrestingas tirrenienses que en la actualidad se conservan en el interior de la laguna. En los niveles coetáneos hacia posiciones más costeras o de mayor influencia marina, destacan las altas proporciones de especies de caparazón aporcelanado como Miliolinella eburnea (D'Orbigny), que hacen referencia a una mayor salinidad del medio.Respecto a la extensión de las lagunas, durante el Holoceno y probablemente después del máximo flandriense se constata la existencia de un medio lagunar de amplias dimensiones, que presenta una clara comunicación con el mar abierto. Esta formación se extendería al menos a lo largo de 19 km desde la costa hasta el interior, limitada al N por los depósitos distales del abanico del Vinalopó, al NW por las formaciones aluviales procedentes de la Serra de Crevillent y al S por las sierras del Moncayo y Rojales. En este ambiente los ríos Vinalopó y Segura constituyen depósitos de fandelta, tal y como se deduce de la secuencia del techo de algunos de los testigos estudiados para el primero de los ríos citados; esta laguna persiste al menos hasta la Edad del Bronce (II milenio a.C.). El alejamiento posterior de la línea de costa supone en el Bajo Segura la desaparición de la laguna y la instalación de una llanura de inundación con zonas palustres y lagunares de carácter dulceacuícola. En la Baja Edad Media la albufera ya era muy estrecha, según indican las crónicas históricas, y a partir del siglo XVIII, cuando comienzan las obras de colonización de este espacio con fines agrícolas por parte del Cardenal Belluga, se produce la desecación total de esta área. El reducto de la extensa Albufera d'Elx son los humedales que constituyen en la actualidad las Salinas de Santa Pola y el Fondo d'Elx-Crevillent; no obstante, es necesaria la realización de nuevos estudios para confirmar la conexión reciente entre ambas zonas húmedas.Desde el punto de vista tectónico, la Depresión d'Elx muestra una tendencia general al hundimiento frente al movimiento de ascenso que presentan los anticlinales. En función de los resultados de los sondeos mecánicos, se aprecian dos claros momentos de subsidencia: uno más generalizado, que se produciría antes de la formación de la playa atribuida al estadio isotópico 9(?) y otro más localizado en la línea de costa, producto de una falla que actuaría entre los subestadios 5c y 5a. Por tanto, las posiciones de la línea de costa de los estadios isotópicos 9(?) y 5a obedecen tanto a factores tectónicos como eustáticos. El desarrollo del primer movimiento negativo es notable en el centro del sinclinal, ya que es en este punto donde se producen las máximas tasas de hundimiento, que se corresponde en el sector más costero con la Gola del Vinalopó. El segundo momento subsidente, consecuencia de la acción de la fractura intratirreniense, es el responsable del depósito asociado al subestadio isotópico 5a, ya que según la mayor parte de los autores el nivel del mar no llega a la cota actual durante este estadio, y este depósito se localiza en un sondeo emplazado a 20 m de distancia de la línea de costa actual. Esta falla podría formar parte de un conjunto de fracturas normales que afecten la costa en las inmediaciones de las Salinas del Pinet.La morfología actual de la costa permite deducir que la subsidencia remite a partir del último interglaciar, al menos en el sector litoral, lo que favorece la conservación en superficie, por encima del nivel del mar actual, de un sistema de restingas asociadas a los distintos episodios tirrenienses, que se disponen paralelas entre sí y respecto a la línea de costa actual. Teniendo en cuenta la profundidad del depósito consolidado del sondeo Salinas, atribuido al estadio isotópico 5a, se ha calculado una tasa de hundimiento de 0,1 mm/año en el área litoral, lo cual se halla en consonancia con lo propuesto por diversos autores.Por último, la comparación desde el punto de vista tectónico de la Depresión d'Elx (al N) y el Bajo Segura (al S), a partir de sondeos mecánicos obtenidos en área circundantes, indica una tasa de subsidencia más elevada de este último sector debido, por un lado, a que en los sondeos mecánicos obtenidos en el Bajo Segura (Guardamar del Segura) se han reconocido hasta cuatro niveles de calcarenitas superpuestos, separados por ambientes lagunares, que podrían correlacionarse con los sistemas de paleorrestingas que se suceden en la costa más septentrional y que se disponen paralelas a la costa actual. Por otro lado, la superficie de erosión generalizada atribuida al mínimo eustático del 18.000-15.000 BP, que se localiza en el Bajo Segura a -18 m s.n.m., se podría relacionar con la que se encuentra a -7,5 m s.n.m. en la parte litoral de la cuenca más septentrional.
The aim of this work is the Quaternary evolution of l'Albufera d'Elx, located in the Depressió d'Elx inside the Bajo Segura basin, province of Alicante (Spain). To achieve this six mechanical drillings with core recovering that reached the Pliocene substrate in different points of the basin were carried out. In addition other methods have been employed like mechanical drillings in surrounding areas (Guardamar del Segura, Bajo Segura, Vinalopó fan, Serra del Molar coast), vertical electric drillings (SEV), numerical datings (Th/U, 14C), magnetic susceptibility (MS), surface sequences analysis, both Quaternary and Recent, etc. The cores were studied with both a micropaleontological (benthic foraminifers and ostracodes) and a sedimentological approach. The results indicate a Pliocene level in marine facies at -18 m that is the base to the Quaternary sedimentation in different facies both continental (fluvial, alluvial, marshy) and coastal (littoral lake, backshore, foreshore, shoreface, backbarrier, interdunar depressions, eolian, etc.). Littoral lake beds are noticed since the Middle Pleistocene and are colonized by euryhaline foraminifera like Ammonia beccarii tepida (Linné), Haynesina germanica (Ehrenberg), Elphidium excavatum (Terquem) y Trichohyalus aguayoi (Bermúdez). In coastal facies a greater species diversity and individual number have been remarked. It should be pointed out the presence of a wide littoral like during the Upper Holocene that would take up the current Albufera d'Elx and most of the Bajo Segura and that would stretch at least 19 km from the coast landwards. It would be bordered to the N by the distal deposits of the Vinalopó fan, to the NW by the alluvial formations coming from the Serra de Crevillent and the S by the Moncayo and Rojales ranges. In this environment, the rivers Vinalopó and Segura build fandelta deposits, as it can be deduced from the top sequences of some of the studied cores.

[EN] This paper presents the study of the corpus of mural paintings of the initial gothic period, existing in the contemporary territory of the Valencian Community, from a technical viewpoint, both stylistically as material. Most of these group of mural paintings have been hidden and therefore ignored for ages, behind walls or under layers of plaster and over paintings. This findings, most of the times by chance, happened during the refurbishment of buildings that generally had a ruinous state. This fact determines that, by the conservation conditions, the pathologies that these mural paintings present may be different to other works with similar technical features. The picture groups are individually analyzed, identifying their historical and geographical circumstances, background and references to other arts, and the study of the conservation status, mode of the crafting and the materials components analysis. Each of the groups are identified and catalogued, with all their characteristic features, to elaborate a comparative study of them, in order to find common lines that define the existing corpus. An historical and technical itinerary through the valencian mural gothic painting is developed, as well as a study of the original execution, composition of the materials on the mural holder and the pictorial layer, with which determine different trends and influences, depending on the geographical areas where they are located.
[ES] Este trabajo presenta el estudio del corpus de pinturas murales del periodo gótico inicial, existentes en el actual territorio de la Comunidad Valenciana, desde una óptica técnica, tanto a nivel estilístico como matérico. La mayor parte de estos conjuntos pictóricos han estado ocultos y por tanto ignorados durante largo tiempo, tras muros o bajo capas de enlucidos y pinturas superpuestas. Sus descubrimientos, la mayor parte de las veces fortuitos, se produjeron durante obras de remodelación en edificios que presentaban generalmente un estado ruinoso. Este hecho determina que, por las condiciones de conservación, las patologías que presentan sean diferentes a otras obras con características técnicas similares. Se analizan individualmente los conjuntos pictóricos, identificando circunstancias históricas y geográficas, antecedentes y referencias en otras artes, además del estudio del estado de conservación, el modo de factura y la analítica de componentes. Se identifican y catalogan cada uno de los conjuntos con todos sus trazos característicos, para pasar posteriormente a realizar un estudio comparativo entre ellos, con el fin de encontrar trazos comunes que definen el corpus existente. Se hace un recorrido histórico y técnico por la pintura mural gótica, un estudio de las técnicas de ejecución originales, la composición de los materiales en los soportes murales y la capa pictórica, con las cuales determinar diversas tendencias e influencias, dependiendo de las zonas geográficas donde se encuentran.
[CAT] Aquest treball presenta l'estudi del corpus de pintures murals del període inicial del gòtic, existents a l'actual territori de la Comunitat Valenciana, des d'un punt de vista tècnic, a nivell estilístic i matèric. La major part d'aquests conjunts pictòrics han estat ocults i per tant ignorats durant molts anys, rere murs o baix capes de lluïts i pintures superposades. Els seus descobriments, la majoria de les vegades fortuïts, succeïren durant obres de remodelació en edificis que presentaven generalment un estat ruïnós. Aquest fet determina que, per les condicions de conservació, les patologies que presenten siguen diferents a altres obres amb característiques tècniques semblants. S'analitzen individualment els conjunts pictòrics, identificant circumstàncies històriques i geogràfiques, antecedents i referències en altres arts; a més s'estudia l'estat de conservació, el mode de factura i l'analítica dels materials compositius. S'identifiquen i cataloguen cadascun dels conjunts amb tots els seus trets característics, per a passar posteriorment a realitzar un estudi comparatiu entre ells, per tal de trobar trets comuns que defineixen el corpus existent. Es fa un recorregut històric i tècnic per la pintura mural gòtica, un estudi de les tècniques d'execució originals, la composició dels materials en els suports murers i la capa pictòrica, amb les quals determinar les diverses tendències i influències, depenent-hi de les zones geogràfiques on es troben.
Rubio Mifsud, AI. (2015). La Pintura Mural Gòtica Lineal a Territori Valencià. Statu Quo del corpus conegut. Estudi i Anàlisi per a la Seua Conservació [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59466
TESIS

Durant anys, el principal mètode de gestió de les poblacions de truita comuna (Salmo trutta L.) ha estat la repoblació amb exemplars exògens. El seguiment genètic de les poblacions de truita comuna dels Pirineus orientals, realitzat en aquest tesi, indica que els al.lels procedents d'aquestes repoblacions estan conduint a una homogeneització de les poblacions naturals i a la pèrdua de la seva història evolutiva. D'aquí la importància de la detecció de la introgressió en el desenvolupament de noves estratègies de gestió i conservació de les poblacions d'aquesta espècie. En aquest treball, s'ha avaluat l'eficàcia de diferents marcadors i mètodes que ens ofereix la genètica de poblacions en la detecció de la introgressió present a les poblacions naturals. Alhora que s'ha analizat la influència que han tingut les reserves genètiques, aplicades amb posterioritat a les repoblacions, i que intenten equilibrar l'explotació i la conservació dels recursos genètics de les poblacions natives.
For many years, the primary strategy to maintain or increase brown trout (Salmo trutta L.) population size has been stocking with exogenous individuals. Results on genetic monitoring of brown trout populations in the eastern Pyrenees, carried out in this thesis, indicates that hatchery alleles are diluting native gene pools, leading to a genetic homogenization of native populations and the loss of evolutionary history of this specie. In this context, it is very important the continuous monitoting of the levels of introgression in wild populations to properly develop management and conservation strategies for populations of this specie. In this work, the efficiency of different genetic markers and methods for detecting introgression in natural populations has been evaluated. Moreover, we evaluated the influence of the new management approaches, genetic refuges, aimed to avoid introgression and preserve native genetic diversity remaining in wild populations.

Introducció: Els protocols de preservació d'òrgan s'han instaurat com el tractament d'elecció en molts carcinomes escatosos de cap i coll amb el doble objectiu d'eliminar la patologia oncològica i d'evitar l'exèresi quirúrgica de l'òrgan afectat.
Actualment existeix una manca d'acord en el maneig de les àrees ganglionars cervicals després de tractament de preservació d'òrgan en els pacients amb metàstasis regionals avançades al diagnòstic inicial.
Objectius: Es va realitzar un treball amb dos objectius principals. El primer va ser valorar el millor tractament per a aquests pacients. El segon objectiu va ser l'avaluació de la existència d'una relació entre la resposta ganglionar al tractament i el control local de la malaltia.
Material i mètodes: Per al primer objectiu es va dur a terme una revisió en 657 malalts amb carcinoma escatós de cap i coll i adenopaties al diagnòstic inicial sotmesos a tractament conservador d'òrgan entre 1985 i 2005.
Per al segon objectiu del treball es van revisar 134 pacients amb càncer de cap i coll amb metàstasis cervicals en el moment del diagnòstic sotmesos a seqüència terapèutica de preservació d'òrgan que va incloure buidament cervical i amb resposta completa a nivell local a la fi del tractament.
Resultats: La supervivència lliure de malaltia regional als 5 anys pels pacients tractats únicament amb radioteràpia va ser del 63.1% i pels pacients que van seguir tractament ganglionar amb cirurgia i radioteràpia del 69.1%, tot i que aquest últim grup inicialment presenta un pitjor pronòstic. La presència de metàstasis regionals avançades al diagnòstic, la no resposta completa a la quimioteràpia d'inducció, i la no inclusió de cirurgia en el protocol de tractament van actuar com a factors de risc independents per a la recidiva regional de la malaltia.
La presència de restes tumorals en el buidament cervical post tractament conservador es va mostrar com a factor de risc per a la presència de recidiva local, i va donar un empitjorament en la supervivència als 5 anys.
Conclusions: En els malalts amb metàstasis regionals avançades el tractament amb millors resultats en el control regional inclou la realització de cirurgia ganglionar. La presència de restes tumorals a nivell regional influeix en el control local de la malaltia.
Introduction: Organ preservation protocols for the treatment of many head and neck cancers have two main objectives: to treat the disease and to avoid surgical excision of the affected organ. However, there is no consensus concerning management of cervical node metastases following conservative treatment in patients with advanced regional metastases at diagnosis.
Objectives: The present study had two main objectives. The first was to evaluate the best treatment for these patients, and the second was to determine the relationship between response to treatment and local control of the pathology.
Methods: For the first objective we reviewed 657 head and neck cancer patients who had cervical metastases at time of diagnosis and were treated with an organ preservation protocol between 1985 and 2005.
For the second objective we reviewed 134 head and neck cancer patients with cervical metastases at time of diagnosis who were treated with an organ preservation protocol and had complete local response and neck disection after the non-surgical treatment.
Results: Regional relapse-free survival at 5 years for radiotherapy only patients was 63.1%, and for the radiotherapy plus surgery patients it was 69. 1. The second group was diagnosed with more advanced regional pathology, so their initial prognosis was worse than in the first group. Advanced regional metastases, non-complete chemotherapy response and no neck dissection were independent risk factors for regional relapse.
The finding of cancer cells in the neck dissection analysis was a risk factor for local relapse. These patients had a worse 5-year survival than patients without cancer cells in the neck nodes.
Conclusions: Patients with advanced regional metastases had better regional control with neck dissection plus radiotherapy than patients with radiotherapy alone. Cancer cells in the neck dissection after preservation protocol influenced local control of head and neck cancers.

El presente trabajo de tesis doctoral se ha centrado en la determinación de la función fisiológica de la proteína desacopladora mitocondrial UCP3 en relación con la apoptosis y las especies reactivas de oxígeno (ROS). UCP3 es un miembro de la familia de transportadores mitocondriales que se expresa preferencialmente en el músculo esquelético. UCP3 es una proteína homóloga a la termogenina o proteína desacopladota UCP1. Ésta se expresa exclusivamente en tejido adiposo marrón dónde desempeña una función esencial en la termogénesis adaptativa, desacoplando la respiración mitocondrial de la fosforilación oxidativa con la consiguiente generación de calor. Así, como homólogo de la termogenina UCP3 podría desarrollar una actividad desacoplante mitocondrial influenciando el metabolismo energético celular, sin embargo su función biológica exacta continúa siendo fruto de controversia.
En un primer trabajo, demostramos como la expresión ectópica de UCP3 en células de riñón humanas (293 HEK) mediante un sistema de expresión inducible sensible a tetraciclina, es consistente con un papel desacoplante mitocondrial de la proteína en la mitocondria de estas células. Observamos que la expresión de UCP3 no induce apoptosis directamente pero incrementa la sensibilidad a un agente inductor de apoptosis dependiente de vías de activación mitocondriales como es la staurosporina. Además, la inducción de UCP3 amuenta la sensibilidad del MPTP (mitochondrial transition pore) al calcio, facilitando la apertura del poro lo que se considera un evento crucial en la apoptosis dependiente de regulación mitocondrial. Estos datos sugieren una función de UCP3 en la regulación de la actividad del MPTP y sugieren que la presencia de UCP3 en la mitocondria sensibiliza a las células a los estímulos pro-apoptóticos que dependen de vías mitocondriales.
Tras la obtención de los mencionados resultados, procedimos a inducir la expresión ectópica de UCP3 in vivo utilizando vectores adenovíricos dirigidos al hígado de ratón. El hígado normal no expresa ninguna proteína desacoplante y constituye por tanto un entorno ideal para determinar la función de UCP3. Resultados preliminares sugieren que la expresión ectópica de UCP3 no altera significativamente a parámetros metabólicos como la producción de ROS, aunque hallamos una estimulación de la apertura del MPTP en respuesta al calcio. Estos resultados procedentes de los estudios in vivo corroboran nuestros resultados previos obtenidos en líneas celulares en cultivo.
Se cree que las proteínas desacoplantes podrían controlar la producción de ROS gracias a su capacidad para promover un desacoplamiento suave en la membrana mitocondrial interna. Hemos estudiado la función de UCP3 en su entorno natural de expresión, la célula del músculo esquelético, concretamente en lo que hace referencia a la muerte celular programada o apoptosis y las especies reactivas de oxígeno. Se demuestra que la expresión e UCP3 en miotubos no disminuye la producción de ROS, sino que incluso se incrementa en respuesta a un agente inductor de ROS como es la staurosporina. Igualmente, encontramos una sobreestimulación de la producción de ROS en respuesta a elevadas concentraciones de ácidos grasos, una situación en la que se estimula la expresión y actividad de las proteínas desacoplantes. Las ceramidas son productos secundarios del acúmulo de ácidos grasos capaces de inhibir la actividad de la cadena respiratoria mitocondrial. Los desacoplantes químicos pueden incrementar la producción de ROS en aquéllas situaciones en que la cadena respiratoria se encuentra inhibida. Pensamos que la sobre-inducción de ROS que observamos en presencia de UCP3 se deba a la acción conjunta de la proteína las ceramidas sobre la actividad respiratoria.
Concluimos que UCP3 se comporta en los miotubos de forma compatible con una actividad desacoplante, promoviendo una sensibilización a la producción de ROS en respuesta a ciertos estímulos de estrés, como pueden ser un agente pro-apoptótico o elevadas concentraciones de ácidos grasos. Además, UCP3 promueve una sensibilización de la célula a la muerte programada inducida por estímulos dependientes de regulación mitocondrial. El análisis de la función de UCP3 en su entorno natural de expresión, el músculo esquelético, supuso además una profunda caracterización del comportamiento de la célula muscular ante los estímulos pro-apoptóticos.
My work of thesis has been focused on determining the role of mitochondrial uncoupling protein 3 (UCP3) in relation to apoptosis and reactive oxygen species (ROS). The mitochondrial uncoupling protein-3 is a member of the mitochondrial carrier protein family that is preferentially expressed in skeletal muscle. As a homologue of the thermogenic brown fat uncoupling protein-1, it possesses a mitochondrial uncoupling activity and thus can influence cell energy metabolism but its exact biological function remains unclear. We have previously proved that the induced expression of uncoupling protein-3 in the mitochondria of 293 cells using a tetracycline-inducible system was in agreement with its expected physiological behavior as an uncoupling protein (UCP). We observed that Uncoupling protein-3 expression did not cause apoptosis per se but increased the responsiveness of the cells to a mitochondrial apoptotic stimulus such as staurosporine, an apoptosis-inducer dependant on mitochondrial pathways. Moreover, the induction of uncoupling protein-3 increased the sensitivity of mitochondria to open the permeability transition pore (MPTP) in response to calcium, a well-known inducer of its opening which is a critical event in mitochondrial-driven apoptosis. This suggested for first time a role for UCP3 in cthe regulation of this channel activity. We could conclude that the presence of uncoupling protein-3 in mitochondria sensitizes cells to apoptotic stimuli involving mitochondrial pathways.
Then, we induced in vivo ectopic expression of UCP3 in the liver of mice, using an adenoviral vector. Although preliminary, our results suggest that ectopic UCP3 expression is not significantly affecting to metabolic parameters or ROS production, but it is, as it happened in 293 cells, enhancing sensitivity of MPTP to its opening, corroborating our previous results. We are now characterizing the biochemical behaviour of UCP3 in the liver to finish a manuscript compelling all these results.
Uncoupling proteins are thought to control ROS production due to their capacity to promote a mild uncoupling of the inner mitochondrial membrane. We have been studying UCP3 function in its natural environment of expression, the skeletal muscle cell. We have proved that UCP3 expression in myotubes does not decrease ROS production even in response to ROS-inducing agents such as staurosporine. In fact, it promotes enhanced ROS production in response to high fatty acid concentration. Ceramides are secondary products of fatty acid accumulation and can inhibit respiratory chain activity. Chemical uncouplers are known to increase ROS production in situations in which respiratory chain is inhibited. We are therefore currently exploring the possibility that ROS over-production could be due to the overlapping action of ceramides and UCP3.
As a whole, we have demonstrated an involvement of UCP3 in apoptosis regulation and in the modulation of ROS production besides of performing a deep characterization of apoptosis responsiveness within skeletal muscle cell.

L'estil de vida dels consumidors moderns, conjuntament amb el desig d'adquirir productes naturals i beneficiosos per la salut, ha fet que la producció i consum de fruites mitjançant processat mínim, com és el cas de les fruites tallades, s'hagi vist incrementat en els darrers anys. No obstant, l'obtenció d'aquests productes comporta una sèrie d'operacions que poden desencadenar canvis en la qualitat del producte final. Trobar mètodes que ajudin a reduir aquest deteriorament és un dels principals objectius dels sectors involucrats en la producció i conservació de fruites tallades. En aquest sentit, els recobriments comestibles constitueixen una estratègia potencial per tal de reduir els efectes perjudicials que infligeix el processat mínim en els teixits vegetals de fruites fresques tallades, constituint un camp innovador en l'àrea de la conservació d'aliments frescos.
Determinar les condicions òptimes per al processat de poma fresca tallada, així com els mètodes que resultin eficients en la conservació i extensió de la seva vida útil, fou el principal objectiu d'aquesta recerca. En primer lloc, s'establiren les característiques òptimes per al processat de poma Fuji, avaluant l'efecte de diferents tractaments antioxidants en la conservació del color, així com l'estat òptim de maduresa per al seu processat. En segon lloc, s'avaluà la utilització de recobriments comestibles de base
polisacàrida com a mètode alternatiu de conservació, caracteritzant les seves propietats de barrera als gasos i al vapor d'aigua, i la seva habilitat per acomplir la funció de transport d'agents antioxidants i antimicrobians. L'estudi conclogué amb una valoració del període de vida útil dels trossos de poma recoberts, basat en canvis fisiològics, físico-químics, sensorials i microbiològics experimentats per la fruita.
L'emprament d'antioxidants d'origen natural, especialment l'ús de N-acetilcisteïna en
concentracions superiors a 0,75% p/v, mostrà una notable eficàcia en la conservació del color de pomes trossejades. Per la seva banda, el processat de les pomes en un estat de maduresa intermedi, amb una fermesa d'aproximadament 67 N, produí els menors canvis degradatius en la fruita. De la mateixa forma, l'ús d'una atmosfera modificada amb concentracions reduïdes d'O2 comportà una notable milloria en la conservació de la qualitat general del trossos de fruita.
D'igual forma, els recobriments comestibles elaborats a partir d'alginat i gelà, incorporant oli de girasol, milloraren la permeabilitat al vapor d'aigua en els trossos de fruita de 15,70 i 14,60 s cm-1 a valors de 19,2 i 27,6 s cm-1 respectivament, a més de servir com a suport d'antioxidants. Aquests recobriments van ralentir els processos respiratoris (concentracions d'etilè per sota de 50 µl l-1), mantingueren la textura al voltant de 10 N degut a la presència d'ions de calci i el color per l'ús de N-acetilcisteïna, i disminuïren el creixement microbià, allargant la vida útil dels trossos de poma fins a dues setmanes, període a partir del qual es feu patent la presència d'acetaldèhid i etanol.
D'altra banda, la incorporació d'olis essencials amb finalitat antimicrobiana afectà
significativament a les característiques dels recobriments elaborats a partir de puré de poma i d'una mescla d'alginat i puré de poma. En ambdues pel· lícules, l'oli d'orenga demostrà ser l'antimicrobià més efectiu en el control de E. coli O157:H7, seguit per l'oli de lemongrass i de canyella. El mateix ordre d'efectivitat fou observat quan s'empraren els seus corresponents compostos actius (carvacrol, citral i cinamaldèhid). La permeabilitat al vapor d'aigua de les pel· lícules de puré de poma (7,04±0,63 g-mm/kPa-h-m2) fins i tot es veié lleugerament millorada per la incorporació dels antimicrobians a la formulació, assolint valors de fins a 6,17±0,56 g-mm/kPa-h-m2 per l'ús de 0,1% d'oli d'orenga, encara que la incorporació d'aquests compostos també produí un augment en la seva permeabilitat a l'O2 (22,64±1,28 cm3-µm/m2-d-kPa) observant-se valors tan alts com 38,12±0,80 cm3-µm/m2-d-kPa, sense que les seves propietats mecàniques es veiessin afectades. La presència d'alginat tingué efectes beneficiosos en el recobriment, evidenciant-se una disminució de la permeabilitat a l'O2 de gairebé el 50%. D'altra banda, la incorporació dels antimicrobians en la formulació no causà cap efecte significatiu en les propietats de barrera del recobriment, encara que les propietats mecàniques es veieren lleugerament modificades.
Finalment, els agents antimicrobians incorporats en recobriments comestibles d'alginatpuré de poma, inhibiren de forma efectiva el creixement de L. inocua inoculada en trossos de poma, reduint en alguns casos el nombre de colònies fins per sota del límit de detecció (2,0 log CFU/g), així com també el creixement de microorganismes aerobis psicròfils, llevats i floridures durant l'emmagatzematge. Nogensmenys, la seva incorporació en la formulació tingué efectes, en alguns casos perjudicials, sobre la vida útil dels trossos de poma recoberts. La incorporació de vainilla, com a agent antimicrobià, causà els menors efectes adversos en la fruita, mantenint la textura, el color i la qualitat sensorial durant l'emmagatzematge, tot i que el seu efecte com a barrera a la difusió dels gasos fou menor.
Contràriament, l'oli de lemongrass, tot i funcionar com a barrera als gasos, tingué un efecte perjudicial en el color i textura dels trossos de poma, amb una repercussió directa sobre la seva qualitat sensorial. Per la seva banda, la incorporació d'oli d'orenga en la formulació tingué conseqüències negatives des del punt de vista sensorial, tot i que el seu efecte en la resta de propietats fou positiu.
A partir de total la informació obtinguda en aquest estudi es pot concloure que les pomes Fuji fresques tallades poden conservar-se de forma adequada mitjançant l'ús combinat de substàncies d'origen natural i recobriments comestibles de base polisacàrida, els quals permeten retardar de forma efectiva els processos de pèrdua de qualitat induïts per les operacions de processat.
El estilo de vida de los consumidores modernos unido al deseo de adquirir productos naturales y beneficiosos para la salud ha hecho que la producción y consumo de frutas con proceso mínimo, como es el caso de las frutas cortadas, se haya visto incrementado en los últimos años. Sin embargo, la obtención de estos productos lleva consigo una serie de operaciones que pueden desencadenar cambios en la calidad del producto final. Encontrar métodos que ayuden a frenar este deterioro constituye uno de los principales objetivos de los sectores involucrados en la producción y conservación de frutas cortadas. En este sentido, los recubrimientos comestibles constituyen una estrategia potencial para reducir los efectos perjudiciales que inflige el procesado mínimo en los tejidos vegetales de frutas frescas cortadas, constituyendo un campo innovador en el área de la conservación de alimentos frescos.
Determinar las condiciones óptimas para el procesado de manzana fresca cortada, así como métodos que resulten eficientes en la conservación y extensión de su vida útil, constituyeron el objetivo principal de esta investigación. En primer lugar, se establecieron las características óptimas para el procesado de manzana Fuji, evaluando el efecto de distintos tratamientos antioxidantes en la conservación del color, así como el estado óptimo de madurez para su procesamiento. En segundo lugar, se evaluó el empleo de recubrimientos comestibles de base polisacárida como método alternativo de conservación, caracterizando sus propiedades de barrera a los gases y al vapor de agua, y su habilidad para servir como transporte de agentes antioxidantes y antimicrobianos. El estudio concluyó con una valoración del período de vida útil de los trozos de manzana recubiertos, basado en los cambios fisiológicos, físico-químicos, sensoriales y microbiológicos experimentados por la fruta.
El empleo de antioxidantes de origen natural, especialmente el uso de N-acetilcisteína en concentraciones superiores a 0,75% p/v, mostró tener una notable eficacia en la
conservación del color de manzanas troceadas. Por su parte, el procesamiento de las
manzanas en un estado de madurez intermedio, con una firmeza de aprox. 67 N, produjo los menores cambios degradativos en la fruta. De la misma forma, el uso de una atmósfera modificada con concentraciones reducidas de O2 conllevó una notable mejoría en la conservación de la calidad general de los trozos de fruta.
De igual forma, los recubrimientos comestibles elaborados a partir de alginato y gelano
incorporando aceite de girasol, mejoraron la permeabilidad al vapor de agua en los trozos de fruta de 15,70 y 14,60 s cm-1 a valores de 19,2 y 27,6 s cm-1 respectivamente, además de servir como soporte de antioxidantes. Dichos recubrimientos permitieron ralentizar los procesos respiratorios (concentraciones de etileno por debajo de 50 µl l-1), mantener la textura alrededor de 10 N por la presencia de iones de calcio y el color por el uso de Nacetilcisteína, así como una disminución del crecimiento microbiano, alargando la vida útil de los trozos de manzana hasta dos semanas, período a partir del cual se detectó la presencia de acetaldehído y etanol.
Por otro lado, la incorporación de aceites esenciales como agentes antimicrobianos causó un efecto significativo en las características de películas elaboradas a partir de puré de manzana y de una mezcla de alginato-puré de manzana. En ambas películas, el aceite de orégano demostró ser el antimicrobiano más efectivo en el control de E. coli O157:H7, seguido del aceite de hierba de limón y de canela. El mismo orden de efectividad fue observado cuando se emplearon sus correspondientes compuestos activos (carvacrol, citral y cinamaldehído). La permeabilidad al vapor de agua de las películas de puré de manzana (7,04±0,63 g-mm/kPa-h-m2) incluso se vio ligeramente mejorada por la incorporación de los antimicrobianos en la formulación, alcanzando valores de hasta 6,17±0,56 g-mm/kPa-hm2 por el uso de 0,1% de aceite de orégano, aunque la incorporación de estos compuestos también causaron un aumento en su permeabilidad al O2 (22,64±1,28 cm3-µm/m2-d-kPa) observándose valores tan altos como 38,12±0,80 cm3-µm/m2-d-kPa, sin que sus propiedades mecánicas se vieran afectadas. La presencia de alginato produjo efectos beneficiosos en la película, evidenciándose una disminución de la permeabilidad al O2 de casi el 50%. Por otro lado, la incorporación de los antimicrobianos en la formulación de alginato-puré de manzana no causó ningún efecto significativo en las propiedades de barrera de la película, aunque las propiedades mecánicas se vieron ligeramente modificadas.
Finalmente, los agentes antimicrobianos incorporados en recubrimientos comestibles de
alginato-puré de manzana inhibieron efectivamente el crecimiento de L. inocua inoculada en trozos de manzana, reduciendo en algunos casos el numero de colonias hasta por debajo del límite de detección (2,0 log CFU/g), así como también el crecimiento de microorganismos aerobios psicrófilos, mohos y levaduras durante el almacenamiento. Sin embargo, su incorporación dentro de la formulación causó efectos, en algunos casos perjudiciales, sobre la vida útil de los trozos de manzana recubiertos. La incorporación de vainilla, como agente antimicrobiano, causó los menores efectos adversos en la fruta, manteniendo la textura, el color, y la calidad sensorial durante el almacenamiento, aunque su efecto como barrera a la difusión de los gases fue menor. Por el contrario, el aceite de hierba de limón, aunque funcionó como barrera a los gases, causó un efecto perjudicial en el color y la textura de los trozos de manzana repercutiendo directamente en la calidad sensorial de los trozos de fruta. Por su parte, la incorporación de aceite de orégano en la formulación tuvo consecuencias negativas desde el punto de vista sensorial, aunque su efecto en el resto las propiedades fue bueno.
A partir de toda la información obtenida en este estudio se puede concluir que las manzanas Fuji frescas cortadas pueden conservarse de forma adecuada mediante el uso combinado de sustancias de origen natural y recubrimientos comestibles de base polisacárida, los cuales permiten retrasar de manera efectiva los procesos de pérdida de calidad inducidos por las operaciones de procesado.