Academic literature on the topic 'Cretaci'

Els objectius d’aquesta tesi se centren en la caracterització taxonòmica, paleoecològica, paleobiogeogràfica i biostratigràfica dels caròfits de les fàcies fluvials del trànsit Cretaci–Paleogen (K/Pg) de les conques sud-pirinenques. La flora de caròfits reconeguda està constituïda principalment per les fructificacions de Peckichara cancellata, P. sertulata, P. llobregatensis, P. toscarensis, Microchara cristata, M. punctata, M. laevigata, Platychara compressa, Dughiella bacillaris, D. obtusa, Lychnothamnus aff. curryi, L. begudianus, Clavator brachycerus, C. ultimus i Feistiella malladae. S’han pogut descriure 3 espècies noves, Peckichara serrata, P. radians i Microchara nana, una varietat nova, Peckichara sertulata var. ianii i s’ha proposat una nova combinació, Platychara mucronata. També s’han reconegut els tal·lus Charaxis, Clavatoraxis i Munieria grambastii. Per a totes les espècies, s’ha caracteritzat el seu polimorfisme intraespecífic, analitzant i comparant biomètricament les poblacions. Els resultats taxonòmics obtinguts han tingut importants implicacions evolutives i biogeogràfiques que s’han tingut en compte a l’hora de presentar una nova biozonació per caracteritzar el límit K/Pg a partir dels caròfits. Els paleoambients aquàtics rics en caròfits van variar durant el Maastrichtià de llacs permanents, salabrosos i d’aigua dolça, a petites basses temporals desenvolupades dins de l’esplanada d’inundació fluvial. Aquest canvi donà lloc a una clara especialització dels herbeis de caròfits i afectà l a seva evolució. Des del punt de vista paleoambiental s’han pogut reconèixer (1) llacs salabrosos dominats per Feistiella malladae (restringida a aquests ambients) junt amb caràcies tolerants, principalment dels gèneres Platychara (p. ex. P. mucronata) i Peckichara (p. ex. P. sertulata); (2) llacs i aiguamolls d’aigua dolça permanents i sovint litorals, amb abundants caràcies i clavatoràcies (p. ex. Clavator brachycerus, Peckichara cancellata, P. sertulata, P. serrata, P. radians, Microchara cristata entre d’altres); (3) basses temporals d’esplanada d’inundació, ocupades per espècies de caràcies amb girogonits de mida molt petita (Microchara nana i M. punctata) i per últim (4) basses fluvials, sovint associades a rius meandriformes, dominades per clavatoràcies junt amb caràcies tolerants a aquests medis més terrigènics i energètics (P. sertulata, P. llobregatensis, Platychara sp., M. cristata, M. nana i M. punctata). Algunes de les espècies descrites a l’illa Ibero-Armoricana tenen rangs de distribució cosmopolites (p. ex. Feistiella malladae) o sub-cosmopolites a Euràsia (p. ex. Microchara cristata), especialment aquelles amb poques restriccions paleoecològiques. No obstant la majoria d’espècies són aparentment endèmiques d’aquesta illa i algunes presenten importants restriccions paleoecològiques, especialment en fàcies fluvials i d’esplanada d’inundació fluvial. La distribució d’espècies en les basses temporals d’esplanada d’inundació ha estat estudiada amb més detall atesa l’abundància d’aquestes fàcies durant el Cretaci Superior i el Paleocè del Pirineu. Aquestes basses, estaven dominades per caràcies amb girogonits de mida molt petita, principalment del gènere Microchara, probablement com a resposta a un cicle biològic curt que implicava un creixement limitat dels girogonits, tal com han demostrat els experiments duts a terme en els camps experimentals de la UB a partir de representats actuals del gènere Chara. Des del punt de vista macroevolutiu, s’han descrit varis llinatges evolutius gradualístes, corresponents a espècies evolutives. En destaca el llinatge de Peckichara pectinata (P. pectinata, P. cancellata, P. serrata i P. radians) i el llinatge de Peckichara sertulata (P. sertulata var. ianii, P. sertulata s.s i P. toscarensis), tot i que també s’han pogut reconèixer aquestes tendències en Peckichara llobregatensis. Les comparacions biomètriques i ornamentals dels diferents estadis d’aquests llinatges han mostrat que existiren dues tendències evolutives oposades, una d’elles marcada per un increment en la complexitat de la ornamentació i per la reducció de la mida dels girogonits a mesura que el sistema fluvial s’instaurà i els ambients lacustres permanents desaparegueren, mentre que la tendència oposada es manifestà com un increment de la mida dels girogonits sense canviar la seva ornamentació. L’ús dels llinatges evolutius en comptes de les espècies tradicionals mostra que poques espècies de caràcies es van extingir en el límit K/Pg. A més l'extinció tant de les porocaràcies com de les clavatoràcies es documenta poc després del límit, ja en el danià inferior. D'acord amb aquestes dades l'extinció dels caròfits al límit K/Pg no va ser una crisi important dins el grup, al contrari del que s'havia postulat fins ara. En conseqüència amb totes les dades obtingudes s’ha proposat una nova biozonació de caròfits que resol els punts febles de la biozonació europea vigent fins ara i desenvolupada per Feist a Riveline et al. (1996). La nova proposta, inclou dues biozones i una subzona per al Maastrichtià i dues biozones per al Paleocè. Aquesta biozonació està formada per biozones de rang parcial acompanyades d'associacions característiques. Les espècies-índex de biozona s’han seleccionat entre les que mostren menys condicionants paleoecològics i les biozones a més, s’han calibrat amb l’escala temporal de la polaritat global a partir de dades magnetostratigràfiques d’altres autors, establertes a les conques de Vallcebre i Àger.

En esta Tesis se han estudiado las faunas de inocerámidos del Turoniense al Santoniense de la Cuenca Navarro-Cántabra, así como las de la región septentrional de la Plataforma Nord-Castellana. Para ello se han realizado un total de 34 series, que han sido muestreadas nivel a nivel; así mismo, se han muestreado 14 yacimientos puntuales. Los distintos niveles con inocerámidos han estado situados dentro de las formaciones reconocidas en esta área por Amiot (1982) y Floquet et al. (1982). El muestreo de los distintos niveles ha permitido identificar un total de 75 especies y subespecies de inocerámidos. La totalidad de estas especies están figuradas en las láminas localizadas al final de este trabajo. Todas las especies reconocidas corresponden al género Inoceramus Sowerby. El subgénero Inoceramus Sowerby está representado por 4 especies, Mytiloides Brongniart por 19 especies y subespecies, Magadiceramus Seitz por 7 especies y subespecies, Platyceramus Seitz por 30 especies y subespecies y Cordiceramus Seitz por 11 especies y subespecies. El estudio de los inocerámidos se ha realizado a partir de su ornamentación, morfología general y la cuantificación de su variación ontogenética, que se encuentra en el anexo 3 de esta Tesis. En algunas especies, el estudio conjunto de los ejemplares de la Cuenca Navarro-Cántabra y de la Plataforma Nord-Castellana y del material tipo ha permitido revisar la especie. La distribución de estos inocerámidos ha permitido identificar 12 asociaciones de inocerámidos, que abarcan desde el Turoniense hasta el Santoniense. Estas asociaciones han sido correlacionadas con las zonas de inocerámidos establecidas en el Norte de Alemania por Tröger (1989). Así mismo, se ha estudiado detalladamente la zonación de inocerámidos propuesta por Wiedmann y Kauffman (1978) para el Norte de España, indicando los problemas que plantea. La edad de las formaciones de esta área que proponen Amiot (1982) y Floquet et al. (1982) ha sido modificada a partir de la información de los inocerámidos. La repartición paleobiogeográfica de las distintas especies y subespecies de inocerámidos también ha sido estudiada en este trabajo, remarcando las principales diferencias con otras regiones.<br>En aquesta Tesi s’han estudiat les faunes de inoceràmids del Turonià al Santonià de la Conca Navarro-Càntabra, així com les de la regió septentrional de la Plataforma Nord-Castellana. Per això, s’han realitzat un total de 34 series, que han estat mostrejades nivell a nivell; a més a més, s’han mostrejat 14 jacimentos puntuales. Els diferents nivells amb inoceramids s’han situat en el context de les formacions reconegudes en aquesta àrea per Amiot (1982) i Floquet et al. (1982). El mostreig dels diferents nivells ha permès identificar un total de 75 espècies i subespècies de inoceràmids. La totalitat d’aquestes espècies son figurades a les làmines localitzades al final d’aquesta Tesi. Totes les espècies reconegudes pertanyen al gènere Inoceramus Sowerby. El subgènere Inoceramus Sowerby és representat per 4 espècies, Mytiloides Brongniart per 19 espècies i subespècies, Magadiceramus Seitz per 7 espècies i subespècies, Platyceramus Seitz per 30 espècies y subespècies i Cordiceramus Seitz per 11 espècies i subespècies. L’estudi dels inoceràmids s’ha realitzat a partir de la seva ornamentació, morfologia general i la quantificació de la seva variació ontogenètica, que es troba a l’annexa 3 d’aquesta Tesis. En algunes espècies, l’estudio conjunt dels exemplars de la Conca Navarro-Càntabra i de la Plataforma Nord-Castellana i del material tipus ha permès revisar l’espècie. La distribució d’aquests inoceràmids ha permès identificar 12 associacions de inoceràmids, que van des el Turonià inferior fins els Santonià superior. Aquestes associacions s’han correlacionat amb les zones de inoceràmids establertes al Nord d’Alemanya per Tröger (1989). A més a més, s’ha estudiat curosament la zonació de inoceràmids proposada per Wiedmann i Kauffman (1978) pel Nord d’Espanya, tot indicant-hi els problemes que planteja. L’edat de les formacions d’aquesta àrea que proposen Amiot (1982) i Floquet et al. (1982) s’ha modificat a partir de la informació dels inoceràmids. La repartició paleobiogeogràfica de les diferents espècies i subespècies de inoceràmids també s’ha estudiat en aquesta Tesi, tot remarcant-hi les principals diferencies amb altres regions.<br>Inoceramid faunas of the Navarro-Cantabrian Basin and the North Castilian Platform have been studied in this Philosophical Doctorate Thesis, ranging from Turonian to Santonian ages. Thirty four sections have been sampled bed by bed, as well as fourteen additional localities. The inoceramid levels have been related to those formations recognised in this area by Amiot (1982) and Floquet et al. (1982). The study of all inoceramid specimens has allowed me to identify 75 species and subspecies, all of them appearing figured in the plates at the end of this Ph. D. Thesis. All species recognised in this Ph. D. Thesis belongs to genus Inoceramus Sowerby. The subgenus Inoceramus Sowerby is represented by 4 species, Mytiloides Brongniart by 19 species and subspecies, Magadiceramus Seitz by 7 species and subspecies, Platyceramus Seitz by 30 species and subspecies and Cordiceramus Seitz by 11 species and subspecies. Inoceramids have been identified by means of their Shell morphology and shape, ornamentation, and ontogenetic variation (appendix 3 of Ph. D. Thesis). Comparative studies of inoceramids from the Navarro-Cantabrian Basin and the North-Castilian Platform and type species housed in different museums around the world have allowed me to modify the species concept of some of them. Twelve inoceramid assemblages have been identified ranging from lowermost Turonian to uppermost Santonian. These assemblages have been correlated with those from northern Germany areas established by Tröger (1989). Moreover, the northern Spain inoceramid zonation scheme proposed by Wiedmann and Kauffman (1978) has been revised and discussed, reporting several problems arising. By means of the inoceramid assemblage’s ages, the age of the lithological formations of this area, previously established by Amiot (1982) and Floquet et al. (1982), have been modified. The study of the palaeobiogeographic distribution of northern Spain inoceramid species and subspecies, has studied and main differences with other regions have been reported.

En el apartado de introducción, se plantea el estado actual de conocimiento y problemática que presentan los equínidos del Cretácico y se relacionan los trabajos relativos al conocimiento de los equínidos cretácicos en España desde el primero (Cotteau, 1860) hasta la presente tesis doctoral. Sigue a esta introducción un apartado estratigráfico en el que se sitúan los yacimientos estudiados en el contexto geológico, esencialmente en las secuencias deposicionales propuestas en el Prepirineo centro-meridional (Simó, 1985 y 1986; Souquet, 1986) y en las unidades litoestratigráficas reconocidas en la zona objeto de estudio que incluyen los trabajos de Gallemí et al. (1982 y 1983) para el sector E de la misma. Las edades atribuidas a cada yacimiento están basadas en estudios monográficos de carácter paleontológico relativos a palinomorfos, carófitas, ostrácodos, foraminíferos planctónicos y bentónicos, corales, braquiópodos, inocerámidos, rudistas y ammonoideos que han tomado como base la región o parte de la misma. En el capítulo de Sistemática se detallan las especies identificadas en cada uno de los yacimientos, ordenadas sistemáticamente y con sus sinonimias. Mientras que en la ordenación sistemática se usa, a nivel supragenérico, la propuesta de Smith (1984), modificada parcialmente a posteriori en Smith y Wright (1989 y 1990), a nivel genérico se sigue el Treatise on Invertebrate Paleontology (Moore, R.C., ed. 1966). Además de seguir las recomendaciones del Código Internacional de Nomenclatura Zoológica (ICZN, 1985), para la confección de los listados de sinonimia, se han usado los símbolos introducidos por Richter (1948) repropuestos por Matthews (1973). Dentro del Orden Cidaroida han podido reconocerse Poriocidaris cenomanensis (Cotteau, 1855), Cyathocidaris cenomanensis (Agassiz, 1840), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz, in Agassiz y Desor, 1846), Sardocidaris gibberula (Agassiz, in Agassiz y Desor, 1846), S. ramondi (Leymerie, 1851) y Hirudocidaris? corbaricus (Lambert, 1909). Del Orden Salenioida se han identificado Salenia bourgeoisi Cotteau, 1860, Salenia cf. geometrica Agassiz, 1838 y Tetragramma variolare (Brongniart, in Cuvier y Brongniart, 1822). Los representantes del Orden Phymosomatoida son Phymosoma hexaporum Lambert, 1927, Codiopsis doma (Desmarest, in Defrance, 1825), C. douvillei Vidal, 1921, C. regalis Arnaud, in Cotteau, 1887, Goniopygus major Agassiz, 1838, G. marticensis Cotteau, 1865 y G. royanus d’Archiac, 1851. La única especie del Orden Pygasteroida registrada ha sido Pygaster truncatus Agassiz, 1840. El Orden Holectypoida está representado por Coenholectypus cenomanensis (Guéranger, in Cotteau y Triger, 1859), C. proximus (Lambert, 1907), C. turonensis (Desor, in Agassiz y Desor, 1847), Anorthopygus orbicularis (Grateloup, 1836), Discoides inferus (Desor, in Agassiz y Desor, 1847), Conulus gigas (Cotteau, 1856), C. haugi Lambert, 1927, Globator ovulum (Lamarck, 1816) y Echinogalerus belgicus Lambert, 1910. Las especies pertenecientes al Orden Cassiduloida son Nucleopygus minor Desor, 1842, Rhynchopygus sp., Parapygus nanclasi (Coquand, 1860), Fauraster priscus Lambert, in Lambert y Thiéry, 1924 y Catopygus columbarius (Lamarck, 1816). Del Orden Holasteroida se incluyen Cardiaster granulosus (Goldfuss, 1826), C. integer (Agassiz, 1847), Cardiotaxis heberti (Cotteau, 1860), Echinocorys conoidea (Goldfuss, 1826), E. gr. scutata Leske, 1778, E. tenuituberculata (Leymerie, 1851), Echinocorys sp., Hemipneustes leymeriei Hébert, 1875, H. pyrenaicus Hébert, 1875, Holaster laevis Brongniart, 1822, H. trecensis Leymerie, 1842, Offaster dallonii Lambert, 1927, O. aff. senonensis (d’Orbigny, 1853), Pseudoffaster caucasicus (Dru, 1884) y Sternotaxis placenta (Agassiz, in Agassiz y Desor, 1847). Las especies representativas del Orden Spatangoida son Micraster antiquus Cotteau, 1887, M. aturicus Hébert, in Seunes, 1891, M. brevis Desor, in Agassiz y Desor, 1847, M. gourdoni Cotteau, 1889, M. heberti de Lacvivier, 1877, M. laxoporus d’Orbigny, 1855, M. matheroni Desor, in Agassiz y Desor, 1847, M. stolleyi Lambert, 1901, Hemiaster (Bolbaster) batalleri Lambert, 1933, H. (B.) prunella (Lamarck, 1816), H. (B.) sp. gr. prunella (Lamarck, 1816), H. excavatus Arnaud, 1883 y Proraster atavus (Arnaud, in Cotteau, 1883). El único representante del Orden Orthopsida es Orthopsis miliaris (d’Archiac, 1835). Al margen de las especies reconocidas, se ha señalado la presencia, por vez primera en España de algunas especies: Cyathocidaris cyathifera (Agassiz), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz), Codiopsis regalis Arnaud, Goniopygus major Agassiz, Discoides inferus (Desor), Nucleopygus minor Desor, Cardiaster granulosus (Goldfuss) y Micraster laxoporus d’Orbigny. Asimismo han podido modificarse los intervalos de presencia de algunas especies tales como: Phymosoma hexaporum Lambert no sólo del Maastrichtiense inferior sino ya desde el Campaniense superior; Codiopsis douvillei Vidal no sólo en el Santoniense inferior sino desde el Coniaciense superior hasta el Campaniense inferior; Nucleopygus minor Desor no sólo del Santoniense inferior sino ya desde el Coniaciense superior; Hemiaster excavatus Arnaud no sólo del Santoniense superior sino desde el Coniaciense superior; Proraster atavus (Arnaud) no del Campaniense sino desde el Coniaciense superior hasta la base del Santoniense superior; Orthopsis miliaris (d’Archiac) no sólo del Maastrichtiense inferior sino ya desde el Campaniense superior. En lo tocante a conclusiones taxonómicas, pueden destacarse varios hechos: 1) La presencia, más o menos discontinua, en la zona estudiada de especies de un mismo género durante el Cretácico superior; dicha presencia está en muchos casos relacionada con los nichos ecológicos preferidos por dichos grupos de especies. Coenholectypus, Cardiaster, Echinocorys y Micraster son ejemplos de dichos géneros. 2) La presencia continuada en la zona de especies del género Micraster a lo largo del intervalo Coniaciense superior-Campaniense superior, que ha permitido determinar la evolución de las especies de dicho género presentes en la zona surpirenaica central durante dicho intervalo. Ello ha permitido completar el esquema faunístico propuesto por Stokes (1975) para la denominada “Provincia Pirenaica”. Las conclusiones bioestratigráficas se concretan en el establecimiento de cinco cenozonas, a saber: la Cenozona Cenomaniense inferior, la Cenozona Turoniense- Coniaciense (inferior), la Cenozona Coniaciense superior-Santoniense superior, la Cenozona Campaniense y la Cenozona Maastrichtiense inferior. La distribución geográfica de las especies que conforman cada una de dichas cenozonas se ha trasladado sobre la reconstrucción paleogeográfica de Dercourt et al. (1985) correspondiente (o más próxima) a cada intervalo para obtener una serie de consideraciones paleobiogeográficas.<br>En l’apartat d’introducció, es planteja l’estat actual de coneixement i problemàtica que presenten els equinoïdeus del Cretaci i es relacionen els treballs relatius al coneixement dels equinoïdeus cretacis a Espanya des del primer (Cotteau, 1860) fins a la present tesi doctoral. Segueix a aquesta introducció un apartat estratigràfic en el que es situen els jaciments estudiats en el context geològic, essencialment en las seqüències deposicionals proposades en el Prepirineu centre-meridional (Simó, 1985 i 1986; Souquet, 1986) i en les unitats litostratigràfiques reconegudes en la zona objecte d’estudi que inclouen els treballs de Gallemí et al. (1982 i 1983) per al sector E de la mateixa. Les edats atribuïdes a cada jaciment es basen en estudis monogràfics de caràcter paleontològic relatius a palinomorfs, caròfits, ostràcodes, foraminífers planctònics i bentònics, coralls, braquiòpodes, inoceràmides, rudistes i ammonoïdeus que han pres com a base la regió o part de la mateixa. En el capítol de Sistemàtica es detallen les espècies identificades a cada un dels jaciments, ordenades sistemàticament i amb les seves sinonímies. Mentre que en l’ordenació sistemàtica s’usa, a nivell supragenèric, la proposta de Smith (1984), modificada parcialment a posteriori a Smith i Wright (1989 i 1990), a nivell genèric se segueix el Treatise on Invertebrate Paleontology (Moore, R.C., ed. 1966). A més de seguir les recomanacions del Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica (ICZN, 1985), per a la confecció dels llistats de sinonímia, s’han usat els símbols introduïts per Richter (1948) i tornats a proposar per Matthews (1973). Dins de l’Ordre Cidaroida s’han pogut reconèixer Poriocidaris cenomanensis (Cotteau, 1855), Cyathocidaris cenomanensis (Agassiz, 1840), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1846), Sardocidaris gibberula (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1846), S. ramondi (Leymerie, 1851) i Hirudocidaris? corbaricus (Lambert, 1909). De l’Ordre Salenioida s’han identificat Salenia bourgeoisi Cotteau, 1860, Salenia cf. geometrica Agassiz, 1838 i Tetragramma variolare (Brongniart, in Cuvier i Brongniart, 1822). Els representants de l’Ordre Phymosomatoida són Phymosoma hexaporum Lambert, 1927, Codiopsis doma (Desmarest, in Defrance, 1825), C. douvillei Vidal, 1921, C. regalis Arnaud, in Cotteau, 1887, Goniopygus major Agassiz, 1838, G. marticensis Cotteau, 1865 i G. royanus d’Archiac, 1851. La única espècie de l’Ordre Pygasteroida registrada ha estat Pygaster truncatus Agassiz, 1840. L’Ordre Holectypoida és representat per Coenholectypus cenomanensis (Guéranger, in Cotteau i Triger, 1859), C. proximus (Lambert, 1907), C. turonensis (Desor, in Agassiz i Desor, 1847), Anorthopygus orbicularis (Grateloup, 1836), Discoides inferus (Desor, in Agassiz i Desor, 1847), Conulus gigas (Cotteau, 1856), C. haugi Lambert, 1927, Globator ovulum (Lamarck, 1816) i Echinogalerus belgicus Lambert, 1910. Les espècies pertanyents a l’Ordre Cassiduloida són Nucleopygus minor Desor, 1842, Rhynchopygus sp., Parapygus nanclasi (Coquand, 1860), Fauraster priscus Lambert, in Lambert i Thiéry, 1924 i Catopygus columbarius (Lamarck, 1816). De l’Ordre Holasteroida s’inclouen Cardiaster granulosus (Goldfuss, 1826), C. integer (Agassiz, 1847), Cardiotaxis heberti (Cotteau, 1860), Echinocorys conoidea (Goldfuss, 1826), E. gr. scutata Leske, 1778, E. tenuituberculata (Leymerie, 1851), Echinocorys sp., Hemipneustes leymeriei Hébert, 1875, H. pyrenaicus Hébert, 1875, Holaster laevis Brongniart, 1822, H. trecensis Leymerie, 1842, Offaster dallonii Lambert, 1927, O. aff. senonensis (d’Orbigny, 1853), Pseudoffaster caucasicus (Dru, 1884) i Sternotaxis placenta (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1847). Les espècies representatives de l’Ordre Spatangoida són Micraster antiquus Cotteau, 1887, M. aturicus Hébert, in Seunes, 1891, M. brevis Desor, in Agassiz i Desor, 1847, M. gourdoni Cotteau, 1889, M. heberti de Lacvivier, 1877, M. laxoporus d’Orbigny, 1855, M. matheroni Desor, in Agassiz i Desor, 1847, M. stolleyi Lambert, 1901, Hemiaster (Bolbaster) batalleri Lambert, 1933, H. (B.) prunella (Lamarck, 1816), H. (B.) sp. gr. prunella (Lamarck, 1816), H. excavatus Arnaud, 1883 i Proraster atavus (Arnaud, in Cotteau, 1883). L’únic representant de l’Ordre Orthopsida és Orthopsis miliaris (d’Archiac, 1835). Al marge de les espècies reconegudes, s’ha assenyalat la presència, per primer cop a Espanya d’algunes espècies: Cyathocidaris cyathifera (Agassiz), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz), Codiopsis regalis Arnaud, Goniopygus major Agassiz, Discoides inferus (Desor), Nucleopygus minor Desor, Cardiaster granulosus (Goldfuss) i Micraster laxoporus d’Orbigny. També han pogut modificar-se els intervals de presència d’algunes espècies como ara: Phymosoma hexaporum Lambert no només del Maastrichtià inferior sinó ja des del Campanià superior; Codiopsis douvillei Vidal no només en el Santonià inferior sinó des del Coniacià superior fins al Campanià inferior; Nucleopygus minor Desor no només del Santonià inferior sinó ja des del Coniacià superior; Hemiaster excavatus Arnaud no només del Santonià superior sinó des del Coniacià superior; Proraster atavus (Arnaud) no del Campaniense sinó des del Coniacià superior fins a la base del Santonià superior; Orthopsis miliaris (d’Archiac) no només del Maastrichtià inferior sinó ja des del Campanià superior. Pel que fa a conclusions taxonòmiques, poden destacar-se diversos fets: 1) La presència, més o menys discontinua, a la zona estudiada d’espècies d’un mateix gènere durant el Cretaci superior; aquesta presència és en molts casos relacionada amb els nínxols ecològics preferits per aquests grups d’espècies. Coenholectypus, Cardiaster, Echinocorys y Micraster són exemples d’aquests gèneres. 2) La presència continuada en la zona d’espècies del gènere Micraster al llarg de l’interval Coniacià superior-Campanià superior, que ha permès determinar la evolució de les espècies d’aquest gènere presents a la zona sudpirenaica central durant aquest interval. Això ha permès completar l’esquema faunístic proposat per Stokes (1975) per a la denominada “Província Pirenaica”. Les conclusions biostratigràfiques es concreten en l’establiment de cinc cenozones, a saber: la Cenozona Cenomanià inferior, la Cenozona Turonià-Coniacià (inferior), la Cenozona Coniacià superior-Santonià superior, la Cenozona Campanià i la Cenozona Maastrichtià inferior. La distribució geogràfica de les espècies que conformen cada una d’aquestes cenozones s’ha traslladat sobre la reconstrucció paleogeogràfica de Dercourt et al. (1985) corresponent (o més pròxima) a cada interval per a obtenir una sèrie de consideracions paleobiogeogràfiques.<br>The introductory chapter explains the state of the art of the knowledge and problems related to Cretaceous echinoids, and provides a full relationship of the papers dealing with the study of the cretaceous echinoids in Spain from the first one (Cotteau, 1860) to this doctoral thesis. Next chapter deals with stratigraphy and locates all the studied fossil sites in their geological context, essentially into the depositional sequences proposed for the south-central Prepyrenees (Simó, 1985 & 1986; Souquet, 1986) and into the lithostratigraphic units recognised in the studied area including Gallemí et al. (1982 & 1983) works for its eastern sector. The ages attributed to each fossil locality are based on monographic palaeontological studies dealing with palinomorphs, charophytes, ostracods, planktonic and benthonic foraminifers, corals, brachiopods, inoceramids, rudists and ammonites developed in the region or in areas belonging to it. The systematic palaeontology chapter provides the detailed study of the species identified at each fossil locality, systematically ordered and with their synonymies. While at supra-generic level, the proposal of Smith (1984) partially modified a posteriori by Smith & Wright (1989 and 1990) is used in the systematic classification, at generic level the Treatise on Invertebrate Paleontology (Moore, R.C., ed. 1966) is followed. Apart from following the recommendations of the International Code on Zoological Nomenclature (ICZN, 1985), for the construction of the synonymy lists, the symbols introduced by Richter (1948) and re-proposed by Matthews (1973) have been used. From Order Cidaroida, Poriocidaris cenomanensis (Cotteau, 1855), Cyathocidaris cenomanensis (Agassiz, 1840), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz, in Agassiz & Desor, 1846), Sardocidaris gibberula (Agassiz, in Agassiz & Desor, 1846), S. ramondi (Leymerie, 1851) and Hirudocidaris? corbaricus (Lambert, 1909) have been recognised. From Order Salenioida, Salenia bourgeoisi Cotteau, 1860, Salenia cf. geometrica Agassiz, 1838 and Tetragramma variolare (Brongniart, in Cuvier & Brongniart, 1822) have been identified. The representatives of Order Phymosomatoida are, Phymosoma hexaporum Lambert, 1927, Codiopsis doma (Desmarest, in Defrance, 1825), C. douvillei Vidal, 1921, C. regalis Arnaud, in Cotteau, 1887, Goniopygus major Agassiz, 1838, G. marticensis Cotteau, 1865 & G. royanus d’Archiac, 1851. The only registered species of Order Pygasteroida has been Pygaster truncatus Agassiz, 1840. Order Holectypoida is represented by Coenholectypus cenomanensis (Guéranger, in Cotteau & Triger, 1859), C. proximus (Lambert, 1907), C. turonensis (Desor, in Agassiz & Desor, 1847), Anorthopygus orbicularis (Grateloup, 1836), Discoides inferus (Desor, in Agassiz & Desor, 1847), Conulus gigas (Cotteau, 1856), C. haugi Lambert, 1927, Globator ovulum (Lamarck, 1816) and Echinogalerus belgicus Lambert, 1910. The species belonging to Order Cassiduloida are Nucleopygus minor Desor, 1842, Rhynchopygus sp., Parapygus nanclasi (Coquand, 1860), Fauraster priscus Lambert, in Lambert & Thiéry, 1924 and Catopygus columbarius (Lamarck, 1816). From Order Holasteroida Cardiaster granulosus (Goldfuss, 1826), C. integer (Agassiz, 1847), Cardiotaxis heberti (Cotteau, 1860), Echinocorys conoidea (Goldfuss, 1826), E. gr. scutata Leske, 1778, E. tenuituberculata (Leymerie, 1851), Echinocorys sp., Hemipneustes leymeriei Hébert, 1875, H. pyrenaicus Hébert, 1875, Holaster laevis Brongniart, 1822, H. trecensis Leymerie, 1842, Offaster dallonii Lambert, 1927, O. aff. senonensis (d’Orbigny, 1853), Pseudoffaster caucasicus (Dru, 1884) and Sternotaxis placenta (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1847) are included. Species representative of Order Spatangoida are Micraster antiquus Cotteau, 1887, M. aturicus Hébert, in Seunes, 1891, M. brevis Desor, in Agassiz & Desor, 1847, M. gourdoni Cotteau, 1889, M. heberti de Lacvivier, 1877, M. laxoporus d’Orbigny, 1855, M. matheroni Desor, in Agassiz & Desor, 1847, M. stolleyi Lambert, 1901, Hemiaster (Bolbaster) batalleri Lambert, 1933, H. (B.) prunella (Lamarck, 1816), H. (B.) sp. gr. prunella (Lamarck, 1816), H. excavatus Arnaud, 1883 and Proraster atavus (Arnaud, in Cotteau, 1883). The only representative of Ordre Orthopsida is Orthopsis miliaris (d’Archiac, 1835). Some of the species mentioned above, are recognised in Spain for the first time: Cyathocidaris cyathifera (Agassiz), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz), Codiopsis regalis Arnaud, Goniopygus major Agassiz, Discoides inferus (Desor), Nucleopygus minor Desor, Cardiaster granulosus (Goldfuss) and Micraster laxoporus d’Orbigny. It has also been possible to modify the presence intervals of some species: Phymosoma hexaporum Lambert not only from the lower Maastrichtian but already from the upper Campanian; Codiopsis douvillei Vidal not only in the lower Santonian but from the upper Coniacian to the lower Campanian; Nucleopygus minor Desor not only from the lower Santonian but already from the upper Coniacian; Hemiaster excavatus Arnaud not only from the upper Santonian but already from the upper Coniacian; Proraster atavus (Arnaud) not from the Campanian but from the upper Coniacian to the base of the upper Santonian; Orthopsis miliaris (d’Archiac) not only from the lower Maastrichtian but already from the upper Campanian. Concerning the taxonomic conclusions, some facts may be pointed out: 1) The presence, more or less discontinuous, in the studied area of several species of a single genus along the upper Cretaceous; this presence is often related to the ecological niches preferred by these groups of species. Coenholectypus, Cardiaster, Echinocorys and Micraster are examples of such genera. 2) The continuous presence in the area of species belonging to genus Micraster along the interval upper Coniacian-upper Campanian, allowing to determine the evolution of these species present in the south-central Pyrenean area during this interval. This fact has lead to complete the faunistic scheme proposed by Stokes (1975) for his so-called “Pyrenean Province”. The biostratigraphic conclusions are represented by the stablishment of five cenozones: the Lower Cenomanian Cenozone, the Turonian-(Lower) Coniacian Cenozone, the Upper Coniacian-Upper Santonian Cenozone, the Campanian Cenozone and the Lower Maastrichtian Cenozone. The geographic distribution of the species conforming each of these cenozones, has been plotted on the palaeogeographic reconstruction of Dercourt et al. (1985) corresponding (or closest) to each interval to obtain several palaeobiogeographic considerations.

Aquesta tesi té com a objectiu fonamental la caracterització taxonòmica, biostratigràfica i paleoecològica de les associacions de caròfits de les fàcies lacustres i transicionals del Garumnià basal (Cretaci superior) de les Conques de Vallcebre, Coll de Nargó, Tremp i Àger. L’altre objectiu d’aquesta tesi és la caracterització tafonòmica i paleoecològica de les restes fòssils de plantes vasculars productores dels lignits garumnians. La flora de caròfits del Garumnià basal està constituïda per girogonits de Feistiella malladae, Peckichara cancellata, P. sertulata, Microchara cristata, M. parazensis, Platychara caudata, P. turbinata i Dughiella obtusa, i utricles de Clavator brachycerus. Pel que fa als òrgans vegetatius les calcàries garumnianes son molt riques en tal•lus de grans dimensions de Charaxis sp. associats a Peckichara sp., i de tal•lus més gràcils de Clavatoraxis microcharophorus Villalba-Breva et Martín-Closas 2011, portadors de Microchara sp. També és freqüent la presència de Munieria grambastii associada a vegades a Clavator brachycerus. Des del punt de vista biostratigràfic, les associacions de caròfits de les conques d’Àger i Vallcebre pertanyen a la biozona de caròfits Peckichara cancellata (Campanià superior - Maastrichtià inferior basal), mentre que les associacions de caròfits de les conques de Coll de Nargó i Tremp pertanyen a la biozona Septorella ultima (Maastrichtià inferior). En base a l’estudi estratigràfic i sedimentològic i l’anàlisi de microfàcies s’ha determinat que la sedimentació a la Conca d’Àger està formada majoritàriament per calcàries lacustres organitzades en centenars de seqüències de somització, que van des de fàcies lacustres profundes, passant per ambients marginals, ben il•luminats dominats per herbeis de caràcies, fins a fàcies de vora de llac dominades per herbeis de clavatoràcies. A les conques de Vallcebre, Coll de Nargó i Tremp, la sedimentació del Garumnià basal està organitzada en diversos cicles, els quals comencen amb dipòsits salabrosos formats per margues amb mol•luscs eurihalins a la base, seguits per lignits i calcàries d’ambients salabrosos dominades per porocaràcies, i calcàries d’aigua dolça amb caràcies i clavatoràcies. Les diferències en el registre sedimentari i la flora de caròfits mostren que les conques sud pirinenques presentaven una polaritat de fàcies sud-nord durant l’inici de la sedimentació continental del Cretaci superior, i que aquesta continentalització va començar al sud i desprès va continuar al nord, d’est a oest. L’estudi de la macroflora del Garumnià basal de les conques de Vallcebre, Coll de Nargó i Tremp indica que la comunitat vegetal dels aiguamolls del Maastrichtià inferior estava dominada per la conífera queirolepidiàcia Frenelopsis, que va ser la planta productora de la matèria orgànica precursora del lignit. Associada a aquestes coníferes hi havia la palmera Sabalites longirhachis, i en alguns casos altres angiospermes d’aiguamoll, representades per les seves llavors, especialment Bergacarpon viladricii Marmi, Gomez, Villalba-Breva et Martín-Closas 2012. Altres plantes vasculars significatives encara que menys abundants eren les falgueres, cicadals i pandanals.<br>This thesis aims to characterize the taxonomy, biostratigraphy and palaeoecology of charophyte assemblages of lacustrine and transitional facies from the basal Garumnian (Late Cretaceous) of the Vallcebre, Coll de Nargó, Tremp and Àger basins. The other objective of this study is the taphonomic and palaeoecological characterization of the precursory vascular plants of the Garumnian lignite. The charophyte flora of the basal Garumnian consists of gyrogonites of Feistiella malladae, Peckichara cancellata, P. sertulata, Microchara cristata, M. parazensis, Platychara caudata, P. turbinata and Dughiella obtusa, and utricles of Clavator brachycerus. Regarding the vegetative organs, Garumnian limestones are rich in large thalli of Charaxis sp. associated to Peckichara sp., and smaller thalli of Clavatoraxis microcharophorus Villalba-Breva et Martín-Closas 2011, with attached Microchara sp. Also Munieria grambastii thalli are abundant, associated sometimes with Clavator brachycerus. From a biostratigraphic point of view, charophyte assemblages of Vallcebre and Àger basins belong to the Peckichara cancellata biozone (Late Campanian – Earliest Maastrichtian), while charophyte assemblages of Coll de Nargó and Tremp basins belong to the Septorella ultima biozone (Early Maastrichtian). Based on the sedimentological and stratigraphic studies and microfacies analyses, the sedimentation in the Àger Basin is organised into hundreds of small order sedimentary cycles corresponding to lacustrine infilling sequences, ranging from deep lacustrine facies, through marginal environments dominated by characean meadows, to lakeshore facies dominated by clavatorecean meadows. In the Vallcebre, Coll de Nargó and Tremp basins, the deposits of the basal Garumnian are organized into small number of cycles that show a transition from brackish deposits formed by marls with euryhaline molluscs, lignites and limestones with porocharaceans, to lacustrine limestones with characeans and clavatoraceans. The differences in the sedimentary record and in the charophyte flora show that the Southern Pyrenean Basin displayed a south to north shift of facies during the onset of the Upper Cretaceous continental sedimentation and that this continentalisation began in the south and then continued to north, from east to west. The study of megafossil plant remains from the basal Garumnian of the Vallcebre, Coll de Nargó and Tremp basins indicates that the cheirolepidiacean conifer Frenelopsis was the main component of the wetlands vegetation associated with Sabalites longirhachis palms, and in some cases with other angiosperms, such as the plant bearing Bergacarpon viladricii Marmi, Gomez, Villalba-Breva et Martín-Closas 2012, probably a commelinid.

L'àrea que s'estudia en aquest treball abasta dues unitats fisiogràfiques clàssiques: els Catalànids, concretament el sector del S del riu Llobregat, i la zona mes oriental de la Serralada Ibèrica, sovint anomenat el “Maestrat”. Aquest terme resulta molt imprecís; històricament el seu nom prové de la jurisdicció que exercia (1317-1592) el mestre de l'ordre militar de Montesa sobre una extensa porció de territori, el qual comprenia les actuals comarques de l’Alt Maestrat, el Baix Maestrat, una part de la Plana Alta i una part de l'Acalaten. St. Mateu era el lloc de residència del mestre, i va arribar a ser la capital jurídica i militar del Maestrat. Més recentment, va donar nom a una demarcació militar carlina que va establir el general Cabrera, però sense cap justificació històrica. De vegades s'acostuma a estendre, abusivament, el nom de Maestrat a la comarca dels Ports de Morella i inclús a altres comarques aragoneses veïnes. Per aquesta raó certs autors utilitzen a la literatura geològica el terme de Maestrat, però de manera ambigua i poc concreta, per a designar la zona oriental de la Serralada Ibèrica i la zona d'enllaç amb els Catalànids. De manera més precisa, podríem indicar que l’àrea d’estudi de la present tesi quedaria inscrita en un polígon als vèrtexs del qual hi hauria les poblacions de Castelldefels, Tarragona, Castelló, Terol, Muniesa, Andorra, Calanda, Fondespala, Horta de Sant Joan, Ascó, Mont-roig, Vilaseca, El Pla de Manlleu, Martorell i Castelldefels. Fetes aquestes consideracions, presentem tot seguit l’objectiu principal d’aquest treball, que és l’anàlisi de conca d’una part de les conques del marge oriental d’Ibèria, concretament durant l'interval Oxfordià-Albià. L’anàlisi de conca inclou diversos aspectes, com ara l’estratigrafia, la sedimentologia, la diagènesi i l’estudi de la subsidència i l’enterrament dels sediments. En aquesta tesi s'utilitzen les tècniques de l'estratigrafia sísmica, tot i que també es fa estratigrafia en sentit estricte.

Se ha llevado a cabo el estudio de la sucesión de materiales continentales de edad Maastrichtiense de las formaciones Arén y Tremp, donde se encuentran numerosos yacimientos con restos de dinosaurios. Este estudio se ha realizado en los sinclinales de Vallcebre, Coll de Nargó y Tremp. El registro de dinosaurios lo componen saurópodos titanosaurios, terópodos dromeosaurios, ornitópodos hadrosaurios (incluyendo lambeosaurinos) y anquilosaurios nodosaurios, además de abundantes horizontes con huevos.<br/>La correlación de las diferentes secciones estratigráficas ha permitido el establecimiento de la sucesión de yacimientos con dinosaurios en cada una de estas áreas. Además, la datación mediante magnetoestratigrafía del sector oriental del sinclinal de Tremp, la biozonación con ooespecies en el de Coll de Nargó y la existencia de niveles de correlación físicos entre cada una de estas zonas ha permitido establecer la sucesión de dinosaurios global de la vertiente surpirenaica, en la que además se han incluido datos procedentes de la bibliografía. Asimismo, se ha construido la sucesión de yacimientos a partir de los trabajos publicados de las localidades del sur de Francia (vertiente norpirenaica y Provenza), que se ha integrado en el esquema general.<br/>Paralelamente, los datos obtenidos junto con la recopilación bibliográfica de los datos sedimentológicos de los yacimientos de la vertiente surpirenaica y el sur de Francia (vertiente norpirenaica y Provenza) junto con su contenido paleontológico ha permitido evaluar la existencia o no de sesgos ambientales, imprescindible para la correcta interpretación de la sucesión global. También se han realizado estudios sedimentológicos de los yacimientos más representativos de la vertiente surpirenaica (Fumanya, Basturs Poble y otros) para establecer sus modelos de formación e inferir datos paleoecológicos.<br/>Asimismo se ha llevado a cabo el estudio de isótopos estables de carbono y oxígeno en los carbonatos disponibles a lo largo de las secciones (huevos de dinosaurio y nódulos edáficos) que ha permitido observar las tendencias verticales de &#948;13C y &#948;18O a lo largo del Maastrichtiense y las diferencias en las composiciones isotópicas entre las distintas áreas.<br>The succession of terrestrial Maastrichtian deposits of the Arén and Tremp formations has been carried out, where numerous dinosaur sites are found. The study area comprises the Vallcebre, Coll de Nargó and Tremp synclines. The dinosaur record consists on titanosaur sauropods, dromaeosaurid theropods, hadrosaur ornithopods (including lambeosaurines) and nodosaurid ankylosaurians, as well as many egg horizons.<br/>Correlation of the sections enabled a clear succession of dinosaur localities to be established in each of these areas. Besides, magnetostratigraphic dating of the eastern Tremp syncline, oospecies succession dating in the Coll de Nargó syncline and the existence of physical correlation horizons among these areas allowed a global succession of dinosaur faunas in the south Pyrenean area to be established. In addition, the succession of dinosaur French localities (north Pyrenean area and Provence) using data from bibliography was established and included in the general scheme.<br/>A compilation of all the sedimentological data from the sites in the south Pyrenean area and southern France (north Pyrenean area and Provence) together with their paleontological content allowed assessing the existence, or not, of environmental biases. This is essential to interpret the global dinosaur succession accurately. Sedimentological studies were carried out in the most representative sites in the south Pyrenean area (Fumanya, Basturs Poble and other) in order to infer their forming processes and paleoecological data.<br/>In addition, carbon and oxygen stable isotopes studies were carried out in the available carbonates (dinosaur eggshells and pedogenic nodules). These studies enabled the establishment of vertical &#948;13C and &#948;18O trends during the Maastrichtian and the differences in the isotopic compositions among the different areas.

La Unitat Margues i Argiles de la Font de les Bagasses (Pons, 1977) (Serra del Montsec, nord-est de la Península Ibèrica) conté un abundant registre de macroforaminífers fòssils, que va ser descrit per primera vegada a l’inici del segle XX a l’antic municipi de Tragó de Noguera, actualment submergit sota les aigües de l’embassament de Santa Anna (Serres Marginals). En aquest treball s’ha detallat l’arquitectura dels macroforaminífers aglutinats i s’han descrit les formes Choffatella aff. rugoretis Gendrot, Hemicyclammina chalmasi (Schlumberger), Cuneolina conica Orbigny, Cuneolina cylindrica Henson i Dictyopsella kiliani Munier-Chalmas i, també, s’ha dut a terme la repartició bioestratigràfica dels macroforaminífers de closca porcellanada i lamel·lar perforada, associats a la unitat estratigràfica estudiada, la qual s’interpreta dipositada en un medi de plataforma poc fonda durant el Campanià inferior. La bioestratigrafía de les plataformes carbonatades del Campanià i del Maastrichtià es basa en la distribució de macroforaminífers del gènere Orbitoides. No obstant això, mentre que la taxonomia i l'edat cronostratigràfica de les espècies més recents d'aquest gènere estaven ben establertes, encara existien moltes controvèrsies sobre les espècies primitives. En aquest treball, s’han revisat novament els seus caràcters morfològics utilitzant un gran nombre de mostres provinents tant de les respectives localitats tipus, com mostres recollides en diverses seccions estratigràfiques contínues realitzades al sud dels Pirineus. Així, en base a les conclusions d’aquest nou estudi, s’ha recuperat la validesa de l’espècie Orbitoides sanctae-pelagiae, històricament oblidada, mentre que Orbitoides dordoniensis s’ha establert en sinonímia a la primera. Es considera que les espècies Orbitoides hottingeri, Orbitoides sanctae-pelagiae i Orbitoides douvillei es substitueixen temporalment i mostren canvis morfològics que evolucionen gradualment en el temps; Increment de la mida i la complexitat de l'aparell embrionari, increment de la mida dels espècimens adults de les dues generacions; i aparició i desenvolupament progressiu de veritables cambretes laterals. Així, al sud dels Pirineus i, concretament, a La Unitat Margues i Argiles de Font de les Bagasses, existeixen afloraments extraordinaris per conèixer l'evolució dels Orbitoides primitius. L’ús de la estratigrafia isotòpica ha permès precisar que l’espècie d’Orbitoides més antiga, O. hottingeri, va aparèixer al Campanià inferior, en un interval de temps molt proper al límit Santonià-Campanià, i va ser substituït per O. sanctaepelagiae, en un nivell proper al límit de les zones d’ammonits Placenticeras bidorsatum i Menabites delawarensis.<br>The Font de les Bagasses Unit (Pons, 1977) (Montsec Mountains, NE Iberian Peninsula) hosts a rich assemblage of larger foraminifera, which was described for the first time in the early 20th Century from the locality of Tragó de Noguera (Marginal Mountains). The locality was submerged under the water of the Santa Anna reservoir. In this work, a detailed architectural study on selected agglutinated larger foraminifera including Choffatella aff. rugoretis Gendrot, Hemicyclammina chalmasi (Schlumberger), Cuneolina conica Orbigny, Cuneolina cylindrica Henson and Dictyopsella kiliani Munier-Chalmas has been carried out. Moreover, the biostratigraphic range of agglutinated larger foraminifera and their associated porcelaneous and lamellar-perforate foraminifera are also established. The age of the assemblage is early Campanian. The biostratigraphy of Campanian-Maastrichtian carbonate platforms is largely based on the genus Orbitoides. However, while the taxonomy and the chronostratigraphic age of the youngest species of this genus are well established, there are still many controversies on the earliest species. In this work their morphological characters using a large collection of samples from the type-localities and from continuous sections in the southern Pyrenees have been restudied. Based on these new observations, the long forgotten species O. sanctae-pelagiae is reinstated, while O. dordoniensis is considered a junior synonym of O. santae-pelagiae. Successive populations of O. hottingeri, O. sanctae-pelagiae and O. douvillei show gradual morphological changes in time marked by an increase in the size and complexity of the macrospheric embryonal apparatus, an increase of the size of the adult specimens of both generations and the progressive appearance and development of true lateral chamberlets. The Font de les Bagasses Unit in the southern Pyrenees preserves a high-resolution archive of the evolution of the earliest Orbitoides. Strontium isotope stratigraphy indicates that the oldest species, O. hottingeri, appeared in the earliest Campanian, close to the Santonian-Campanian boundary, and was replaced by O. sanctaepelagiae at a level closely corresponding to the boundary between the Placenticeras bidorsatum and Menabites delawarensis ammonite zones.

Los bivalvos rudistas están ampliamente representados entre las sucesiones de materiales carbonatados someros correspondientes al margen sur de la cuenca pirenaica durante el Cretácico superior y que hoy día afloran a lo largo del Pirineo meridional-central. Las faunas del Coniaciense superior/Santoniense inferior al Maastrichtiense son bastante bien conocidas y han sido objeto de diferentes estudios, pero no es así para las anteriores que, si se conocen, es principalmente por citas en algunos trabajos. El estudio de diferentes afloramientos correspondientes al Cenomaniense, Turoniense superior y Coniaciense, alrededor de la cuenca de Tremp (zona de Sopeira y la Sierra de Sant Gervàs, Congost d’Erinyà, Hortoneda, anticlinal de Bóixols-Abella-Sant Corneli y sinclinal de Santa Fe, y Sierra del Montsec), ha proporcionado una abundante fauna de rudistas a partir de la cual se ha podido realizar un exhaustivo estudio paleontológico que comprende descripciones detalladas y actualizadas de los diferentes taxones representados, análisis de la variabilidad intraespecífica y distribución bioestratigráfica. En total se han reconocido 35 especies correspondientes a 15 géneros de 7 familias distintas. La fauna de rudistas del Cenomaniense medio-superior está representada por Caprina adversa, Ichthyosarcolites triangularis, I. monocarinatus, I. tricarinatus, Durania blayaci, Eoradiolites sp., Sauvagesia tellensis y Sphaerulites foliaceus. Caprina adversa también se registra desde el Cenomaniense inferior. El Turoniense superior contiene una fauna formada por Hippurites resectus, Pseudovaccinites inferus, P. petrocoriensis, P. praegiganteus, P. rousseli, Praeradiolites paillettei y Sphaerulites patera. Algunas especies bien representadas en el Coniaciense se registran de forma puntual en algún afloramiento atribuido al Turoniense superior, entre ellas Biradiolites canaliculatus, Hippurites incisus, Pseudovaccinites zurcheri o P. corbaricus?. De la misma forma, Pseudovaccinites petrocoriensis y P. corbaricus? aún se reconocen en el Coniaciense inferior. El Coniaciense inferior, medio y superior se distingue en diferentes localidades. Se reconocen Bayleia sp., Hippurites incisus, H. socialis, Hippuritella sp. 1, Hippuritella sp. 2, P. corbaricus?, Pseudovaccinites giganteus, P. marticensis, P. petrocoriensis, P. zurcheri, Gyropleura? sp. 1, Gyropleura? sp. 2, Plagioptychus aguilloni, Plagioptychus cf. toucasi, Radiolites praegalloprovincialis, Radiolites sp. 1, Radiolites sp. 2, Biradiolites canaliculatus, Biradiolites cf. beaussetensis, Praeradiolites paillettei, Praeradiolites requieni y Sphaerulites sp. Algunas especies están representadas durante la mayor parte del Coniaciense, mientras que otras solamente de forma local. El momento de mayor diversidad taxonómica se produce en el Coniaciense superior, cuando se registran conjuntamente la mayoría de especies de esa edad.<br>Rudist bivalves are widely represented among the successions of shallow carbonate materials corresponding to the southern margin of the Pyrenean basin during the Late Cretaceous and that emerge today along the South-central Pyrenees. The upper Coniacian/lower Santonian to Maastrichtian faunas are well known and have been the subject of several studies but it is not the case for the older ones, mainly known through appointments in some works. The study of different outcrops of the Cenomanian, upper Turonian, and Coniacian around the Tremp basin (Sopeira area and the Sierra de Sant Gervàs, Congost d'Erinyà, Hortoneda, Bóixols-Abella-Sant Corneli anticline and Santa Fe syncline, and Sierra del Montsec), has provided an abundant rudists fauna on which it has been possible to perform an exhaustive paleontological study, comprising detailed and updated descriptions of the various taxa represented as well as an analysis of both their intraspecific variability and biostratigraphical distribution. In total, 35 species corresponding to 15 genera of 7 different families have been recognized. The middle-upper Cenomanian rudists fauna is represented by Caprina adversa, Ichthyosarcolites triangularis, I. monocarinatus, I. tricarinatus, Durania blayaci, Eoradiolites sp., Sauvagesia tellensis and Sphaerulites foliaceus. Caprina adversa also is recorded from the lower Cenomanian. The upper Turonian contains a rudists fauna composed of Hippurites resectus, Pseudovaccinites inferus, P. petrocoriensis, P. praegiganteus, P. rousseli, Praeradiolites paillettei and Sphaerulites patera. Species well represented in the Coniacian as Biradiolites canaliculatus, Hippurites incisus, Pseudovaccinites zurcheri or P. corbaricus?, are recorded sporadically in some outcrops attributed to the upper Turonian. At the same time, Pseudovaccinites petrocoriensis and P. corbaricus? are still recorded in the lower Coniacian. The lower, middle and upper Coniacian is identified in different locations. The following rudist taxa are recognized: Bayleia sp., Hippurites incisus, H. socialis, Hippuritella sp. 1, Hippuritella sp. 2, P. corbaricus?, Pseudovaccinites giganteus, P. marticensis, P. petrocoriensis, P. zurcheri, Gyropleura? sp. 1, Gyropleura? sp. 2, Plagioptychus aguilloni, Plagioptychus cf. toucasi, Radiolites praegalloprovincialis, Radiolites sp. 1, Radiolites sp. 2, Biradiolites canaliculatus, Biradiolites cf. beaussetensis, Praeradiolites paillettei, Praeradiolites requieni and Sphaerulites sp. Some species are represented during most of the Coniacian, while other only locally. The time of greatest taxonomic diversity occurs in the upper Coniacian, when most of that age species are recorded together.

Los coleópteros son en la actualidad el grupo biológico con mayor biodiversidad de la Tierra. Se conocen coleópteros fósiles desde el Pérmico, pero conservados en ámbar solo desde el Cretácico inferior. Este tipo de fosilización, en contraste con otros, permite realizar estudios anatómicos y evolutivos muy detallados. Son pocas las áreas del mundo donde existen yacimientos de ámbar mesozoico con abundantes bioinclusiones. Entre ellas, los yacimientos de España (Albiense) y Francia (Albiense–Santoniense) destacan por ser los más antiguos con alta paleobiodiversidad por detrás del Líbano (Barremiense). Se ha realizado por primera vez el estudio de la asociación de coleópteros de los ámbares cretácicos del oeste europeo, la cual cuenta con 214 ejemplares (149 en España y 65 en Francia). Se han identificado 41 familias diferentes, 30 en España y 16 en Francia. El estudio muestra que 13 de las familias identificadas cuentan en estos ámbares con sus representantes más antiguos conocidos; en algunos casos son los únicos registros para todo el Mesozoico o incluso de todo el registro fósil conocido. La mayoría de familias identificadas mantienen en la actualidad un estilo de vida saproxílico. Por lo tanto, este grupo no pudo influir en la liberación de grandes cantidades de resina en los bosques de gimnospermas del Cretácico, tal como se había defendido hasta el momento. Esta liberación tubo que estar influenciada por otras causas, como paleoincendios; la presencia de cenizas dentro del ámbar y en el sedimento, así como de restos vegetales fusinizados asociados al ámbar, demuestran que el medio forestal estaba afectado por incendios recurrentes. Del total de familias identificadas en España y en Francia, solo cinco están presentes en ambas áreas. Este hecho resulta sorprendente atendiendo a la cercanía tanto paleogeográfica como temporal entre dichas áreas. El aislamiento paleogeográfico de la placa ibérica durante gran parte del Mesozoico, lo cual pudo favorecer una elevada tasa de endemismos, algún sesgo tafonómico o de muestreo y/o características paleobotánicas o paleoambientales que pudieron ser diferentes a nivel regional, son diferentes ideas que se describen como explicación para este fenómeno. Algunas de las familias de coleópteros identificadas en estos ámbares pueden actuar como polinizadores de flores en la actualidad. El estudio de estos grupos de coleópteros está ayudando a desentrañar cuestiones de gran importancia sobre el origen y diversificación de las plantas con flor.<br>Beetles are currently the greatest biological group on Earth. Fossil beetles are known from the Permian, but preserved in amber only from the Cretaceous. This type of fossilization, in contrast to other ones, allows detailed anatomical and evolutionary studies. There are few areas in the world where there are Mesozoic deposits of amber with abundant bioinclusiones. Deposits of Spain (Albian) and France (Albian-Santonian) stand out as being the oldest with high palaeobiodiversity embedded within behind deposits from Lebanon (Barremian). The association of beetles in the Cretaceous amber of Western Europe (Spain and France) has been performed for the first time, which has 214 specimens (149 in Spain and 65 in France). In the end, 41 different families, 30 in Spain and 16 in France, were identified. The study shows that 13 families have in these ambers their oldest known representatives; in some cases they are the only records for the entire Mesozoic or even the entire fossil record. Most families identified maintain currently a saproxylic life style. Therefore, this group could not influence the release of large amounts of resin in the Cretaceous forests of gymnosperms, as had been defended so far. This release was influenced by other causes, such wildfires; the presence of ash within the amber and sediments, as well as fusinized plant remains associated with amber, show that the forest environment was affected by recurrent fires. Of all families identified in Spain and France, only five of them are present in both areas. This is surprising taking into account the proximity both paleogeographic and temporary between these areas. The paleogeographic isolation of the iberian plate during much part of the Mesozoic, which could favoured a high rate of endemism, some taphonomic or sampling bias and / or paleobotanical or paleoenvironmental characteristics that might be different at regional level, are different ideas described as an explanation for this phenomenon. Some of the families of beetles identified in these ambers can act today as pollinators of flowers. The study of these groups of beetles may help to understand the origin and diversification of flowering plants.