Dissertations / Theses on the topic 'Cretaci'

Els objectius d’aquesta tesi se centren en la caracterització taxonòmica, paleoecològica, paleobiogeogràfica i biostratigràfica dels caròfits de les fàcies fluvials del trànsit Cretaci–Paleogen (K/Pg) de les conques sud-pirinenques. La flora de caròfits reconeguda està constituïda principalment per les fructificacions de Peckichara cancellata, P. sertulata, P. llobregatensis, P. toscarensis, Microchara cristata, M. punctata, M. laevigata, Platychara compressa, Dughiella bacillaris, D. obtusa, Lychnothamnus aff. curryi, L. begudianus, Clavator brachycerus, C. ultimus i Feistiella malladae. S’han pogut descriure 3 espècies noves, Peckichara serrata, P. radians i Microchara nana, una varietat nova, Peckichara sertulata var. ianii i s’ha proposat una nova combinació, Platychara mucronata. També s’han reconegut els tal·lus Charaxis, Clavatoraxis i Munieria grambastii. Per a totes les espècies, s’ha caracteritzat el seu polimorfisme intraespecífic, analitzant i comparant biomètricament les poblacions. Els resultats taxonòmics obtinguts han tingut importants implicacions evolutives i biogeogràfiques que s’han tingut en compte a l’hora de presentar una nova biozonació per caracteritzar el límit K/Pg a partir dels caròfits. Els paleoambients aquàtics rics en caròfits van variar durant el Maastrichtià de llacs permanents, salabrosos i d’aigua dolça, a petites basses temporals desenvolupades dins de l’esplanada d’inundació fluvial. Aquest canvi donà lloc a una clara especialització dels herbeis de caròfits i afectà l a seva evolució. Des del punt de vista paleoambiental s’han pogut reconèixer (1) llacs salabrosos dominats per Feistiella malladae (restringida a aquests ambients) junt amb caràcies tolerants, principalment dels gèneres Platychara (p. ex. P. mucronata) i Peckichara (p. ex. P. sertulata); (2) llacs i aiguamolls d’aigua dolça permanents i sovint litorals, amb abundants caràcies i clavatoràcies (p. ex. Clavator brachycerus, Peckichara cancellata, P. sertulata, P. serrata, P. radians, Microchara cristata entre d’altres); (3) basses temporals d’esplanada d’inundació, ocupades per espècies de caràcies amb girogonits de mida molt petita (Microchara nana i M. punctata) i per últim (4) basses fluvials, sovint associades a rius meandriformes, dominades per clavatoràcies junt amb caràcies tolerants a aquests medis més terrigènics i energètics (P. sertulata, P. llobregatensis, Platychara sp., M. cristata, M. nana i M. punctata). Algunes de les espècies descrites a l’illa Ibero-Armoricana tenen rangs de distribució cosmopolites (p. ex. Feistiella malladae) o sub-cosmopolites a Euràsia (p. ex. Microchara cristata), especialment aquelles amb poques restriccions paleoecològiques. No obstant la majoria d’espècies són aparentment endèmiques d’aquesta illa i algunes presenten importants restriccions paleoecològiques, especialment en fàcies fluvials i d’esplanada d’inundació fluvial. La distribució d’espècies en les basses temporals d’esplanada d’inundació ha estat estudiada amb més detall atesa l’abundància d’aquestes fàcies durant el Cretaci Superior i el Paleocè del Pirineu. Aquestes basses, estaven dominades per caràcies amb girogonits de mida molt petita, principalment del gènere Microchara, probablement com a resposta a un cicle biològic curt que implicava un creixement limitat dels girogonits, tal com han demostrat els experiments duts a terme en els camps experimentals de la UB a partir de representats actuals del gènere Chara. Des del punt de vista macroevolutiu, s’han descrit varis llinatges evolutius gradualístes, corresponents a espècies evolutives. En destaca el llinatge de Peckichara pectinata (P. pectinata, P. cancellata, P. serrata i P. radians) i el llinatge de Peckichara sertulata (P. sertulata var. ianii, P. sertulata s.s i P. toscarensis), tot i que també s’han pogut reconèixer aquestes tendències en Peckichara llobregatensis. Les comparacions biomètriques i ornamentals dels diferents estadis d’aquests llinatges han mostrat que existiren dues tendències evolutives oposades, una d’elles marcada per un increment en la complexitat de la ornamentació i per la reducció de la mida dels girogonits a mesura que el sistema fluvial s’instaurà i els ambients lacustres permanents desaparegueren, mentre que la tendència oposada es manifestà com un increment de la mida dels girogonits sense canviar la seva ornamentació. L’ús dels llinatges evolutius en comptes de les espècies tradicionals mostra que poques espècies de caràcies es van extingir en el límit K/Pg. A més l'extinció tant de les porocaràcies com de les clavatoràcies es documenta poc després del límit, ja en el danià inferior. D'acord amb aquestes dades l'extinció dels caròfits al límit K/Pg no va ser una crisi important dins el grup, al contrari del que s'havia postulat fins ara. En conseqüència amb totes les dades obtingudes s’ha proposat una nova biozonació de caròfits que resol els punts febles de la biozonació europea vigent fins ara i desenvolupada per Feist a Riveline et al. (1996). La nova proposta, inclou dues biozones i una subzona per al Maastrichtià i dues biozones per al Paleocè. Aquesta biozonació està formada per biozones de rang parcial acompanyades d'associacions característiques. Les espècies-índex de biozona s’han seleccionat entre les que mostren menys condicionants paleoecològics i les biozones a més, s’han calibrat amb l’escala temporal de la polaritat global a partir de dades magnetostratigràfiques d’altres autors, establertes a les conques de Vallcebre i Àger.

En esta Tesis se han estudiado las faunas de inocerámidos del Turoniense al Santoniense de la Cuenca Navarro-Cántabra, así como las de la región septentrional de la Plataforma Nord-Castellana. Para ello se han realizado un total de 34 series, que han sido muestreadas nivel a nivel; así mismo, se han muestreado 14 yacimientos puntuales. Los distintos niveles con inocerámidos han estado situados dentro de las formaciones reconocidas en esta área por Amiot (1982) y Floquet et al. (1982). El muestreo de los distintos niveles ha permitido identificar un total de 75 especies y subespecies de inocerámidos. La totalidad de estas especies están figuradas en las láminas localizadas al final de este trabajo. Todas las especies reconocidas corresponden al género Inoceramus Sowerby. El subgénero Inoceramus Sowerby está representado por 4 especies, Mytiloides Brongniart por 19 especies y subespecies, Magadiceramus Seitz por 7 especies y subespecies, Platyceramus Seitz por 30 especies y subespecies y Cordiceramus Seitz por 11 especies y subespecies. El estudio de los inocerámidos se ha realizado a partir de su ornamentación, morfología general y la cuantificación de su variación ontogenética, que se encuentra en el anexo 3 de esta Tesis. En algunas especies, el estudio conjunto de los ejemplares de la Cuenca Navarro-Cántabra y de la Plataforma Nord-Castellana y del material tipo ha permitido revisar la especie. La distribución de estos inocerámidos ha permitido identificar 12 asociaciones de inocerámidos, que abarcan desde el Turoniense hasta el Santoniense. Estas asociaciones han sido correlacionadas con las zonas de inocerámidos establecidas en el Norte de Alemania por Tröger (1989). Así mismo, se ha estudiado detalladamente la zonación de inocerámidos propuesta por Wiedmann y Kauffman (1978) para el Norte de España, indicando los problemas que plantea. La edad de las formaciones de esta área que proponen Amiot (1982) y Floquet et al. (1982) ha sido modificada a partir de la información de los inocerámidos. La repartición paleobiogeográfica de las distintas especies y subespecies de inocerámidos también ha sido estudiada en este trabajo, remarcando las principales diferencias con otras regiones.<br>En aquesta Tesi s’han estudiat les faunes de inoceràmids del Turonià al Santonià de la Conca Navarro-Càntabra, així com les de la regió septentrional de la Plataforma Nord-Castellana. Per això, s’han realitzat un total de 34 series, que han estat mostrejades nivell a nivell; a més a més, s’han mostrejat 14 jacimentos puntuales. Els diferents nivells amb inoceramids s’han situat en el context de les formacions reconegudes en aquesta àrea per Amiot (1982) i Floquet et al. (1982). El mostreig dels diferents nivells ha permès identificar un total de 75 espècies i subespècies de inoceràmids. La totalitat d’aquestes espècies son figurades a les làmines localitzades al final d’aquesta Tesi. Totes les espècies reconegudes pertanyen al gènere Inoceramus Sowerby. El subgènere Inoceramus Sowerby és representat per 4 espècies, Mytiloides Brongniart per 19 espècies i subespècies, Magadiceramus Seitz per 7 espècies i subespècies, Platyceramus Seitz per 30 espècies y subespècies i Cordiceramus Seitz per 11 espècies i subespècies. L’estudi dels inoceràmids s’ha realitzat a partir de la seva ornamentació, morfologia general i la quantificació de la seva variació ontogenètica, que es troba a l’annexa 3 d’aquesta Tesis. En algunes espècies, l’estudio conjunt dels exemplars de la Conca Navarro-Càntabra i de la Plataforma Nord-Castellana i del material tipus ha permès revisar l’espècie. La distribució d’aquests inoceràmids ha permès identificar 12 associacions de inoceràmids, que van des el Turonià inferior fins els Santonià superior. Aquestes associacions s’han correlacionat amb les zones de inoceràmids establertes al Nord d’Alemanya per Tröger (1989). A més a més, s’ha estudiat curosament la zonació de inoceràmids proposada per Wiedmann i Kauffman (1978) pel Nord d’Espanya, tot indicant-hi els problemes que planteja. L’edat de les formacions d’aquesta àrea que proposen Amiot (1982) i Floquet et al. (1982) s’ha modificat a partir de la informació dels inoceràmids. La repartició paleobiogeogràfica de les diferents espècies i subespècies de inoceràmids també s’ha estudiat en aquesta Tesi, tot remarcant-hi les principals diferencies amb altres regions.<br>Inoceramid faunas of the Navarro-Cantabrian Basin and the North Castilian Platform have been studied in this Philosophical Doctorate Thesis, ranging from Turonian to Santonian ages. Thirty four sections have been sampled bed by bed, as well as fourteen additional localities. The inoceramid levels have been related to those formations recognised in this area by Amiot (1982) and Floquet et al. (1982). The study of all inoceramid specimens has allowed me to identify 75 species and subspecies, all of them appearing figured in the plates at the end of this Ph. D. Thesis. All species recognised in this Ph. D. Thesis belongs to genus Inoceramus Sowerby. The subgenus Inoceramus Sowerby is represented by 4 species, Mytiloides Brongniart by 19 species and subspecies, Magadiceramus Seitz by 7 species and subspecies, Platyceramus Seitz by 30 species and subspecies and Cordiceramus Seitz by 11 species and subspecies. Inoceramids have been identified by means of their Shell morphology and shape, ornamentation, and ontogenetic variation (appendix 3 of Ph. D. Thesis). Comparative studies of inoceramids from the Navarro-Cantabrian Basin and the North-Castilian Platform and type species housed in different museums around the world have allowed me to modify the species concept of some of them. Twelve inoceramid assemblages have been identified ranging from lowermost Turonian to uppermost Santonian. These assemblages have been correlated with those from northern Germany areas established by Tröger (1989). Moreover, the northern Spain inoceramid zonation scheme proposed by Wiedmann and Kauffman (1978) has been revised and discussed, reporting several problems arising. By means of the inoceramid assemblage’s ages, the age of the lithological formations of this area, previously established by Amiot (1982) and Floquet et al. (1982), have been modified. The study of the palaeobiogeographic distribution of northern Spain inoceramid species and subspecies, has studied and main differences with other regions have been reported.

En el apartado de introducción, se plantea el estado actual de conocimiento y problemática que presentan los equínidos del Cretácico y se relacionan los trabajos relativos al conocimiento de los equínidos cretácicos en España desde el primero (Cotteau, 1860) hasta la presente tesis doctoral. Sigue a esta introducción un apartado estratigráfico en el que se sitúan los yacimientos estudiados en el contexto geológico, esencialmente en las secuencias deposicionales propuestas en el Prepirineo centro-meridional (Simó, 1985 y 1986; Souquet, 1986) y en las unidades litoestratigráficas reconocidas en la zona objeto de estudio que incluyen los trabajos de Gallemí et al. (1982 y 1983) para el sector E de la misma. Las edades atribuidas a cada yacimiento están basadas en estudios monográficos de carácter paleontológico relativos a palinomorfos, carófitas, ostrácodos, foraminíferos planctónicos y bentónicos, corales, braquiópodos, inocerámidos, rudistas y ammonoideos que han tomado como base la región o parte de la misma. En el capítulo de Sistemática se detallan las especies identificadas en cada uno de los yacimientos, ordenadas sistemáticamente y con sus sinonimias. Mientras que en la ordenación sistemática se usa, a nivel supragenérico, la propuesta de Smith (1984), modificada parcialmente a posteriori en Smith y Wright (1989 y 1990), a nivel genérico se sigue el Treatise on Invertebrate Paleontology (Moore, R.C., ed. 1966). Además de seguir las recomendaciones del Código Internacional de Nomenclatura Zoológica (ICZN, 1985), para la confección de los listados de sinonimia, se han usado los símbolos introducidos por Richter (1948) repropuestos por Matthews (1973). Dentro del Orden Cidaroida han podido reconocerse Poriocidaris cenomanensis (Cotteau, 1855), Cyathocidaris cenomanensis (Agassiz, 1840), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz, in Agassiz y Desor, 1846), Sardocidaris gibberula (Agassiz, in Agassiz y Desor, 1846), S. ramondi (Leymerie, 1851) y Hirudocidaris? corbaricus (Lambert, 1909). Del Orden Salenioida se han identificado Salenia bourgeoisi Cotteau, 1860, Salenia cf. geometrica Agassiz, 1838 y Tetragramma variolare (Brongniart, in Cuvier y Brongniart, 1822). Los representantes del Orden Phymosomatoida son Phymosoma hexaporum Lambert, 1927, Codiopsis doma (Desmarest, in Defrance, 1825), C. douvillei Vidal, 1921, C. regalis Arnaud, in Cotteau, 1887, Goniopygus major Agassiz, 1838, G. marticensis Cotteau, 1865 y G. royanus d’Archiac, 1851. La única especie del Orden Pygasteroida registrada ha sido Pygaster truncatus Agassiz, 1840. El Orden Holectypoida está representado por Coenholectypus cenomanensis (Guéranger, in Cotteau y Triger, 1859), C. proximus (Lambert, 1907), C. turonensis (Desor, in Agassiz y Desor, 1847), Anorthopygus orbicularis (Grateloup, 1836), Discoides inferus (Desor, in Agassiz y Desor, 1847), Conulus gigas (Cotteau, 1856), C. haugi Lambert, 1927, Globator ovulum (Lamarck, 1816) y Echinogalerus belgicus Lambert, 1910. Las especies pertenecientes al Orden Cassiduloida son Nucleopygus minor Desor, 1842, Rhynchopygus sp., Parapygus nanclasi (Coquand, 1860), Fauraster priscus Lambert, in Lambert y Thiéry, 1924 y Catopygus columbarius (Lamarck, 1816). Del Orden Holasteroida se incluyen Cardiaster granulosus (Goldfuss, 1826), C. integer (Agassiz, 1847), Cardiotaxis heberti (Cotteau, 1860), Echinocorys conoidea (Goldfuss, 1826), E. gr. scutata Leske, 1778, E. tenuituberculata (Leymerie, 1851), Echinocorys sp., Hemipneustes leymeriei Hébert, 1875, H. pyrenaicus Hébert, 1875, Holaster laevis Brongniart, 1822, H. trecensis Leymerie, 1842, Offaster dallonii Lambert, 1927, O. aff. senonensis (d’Orbigny, 1853), Pseudoffaster caucasicus (Dru, 1884) y Sternotaxis placenta (Agassiz, in Agassiz y Desor, 1847). Las especies representativas del Orden Spatangoida son Micraster antiquus Cotteau, 1887, M. aturicus Hébert, in Seunes, 1891, M. brevis Desor, in Agassiz y Desor, 1847, M. gourdoni Cotteau, 1889, M. heberti de Lacvivier, 1877, M. laxoporus d’Orbigny, 1855, M. matheroni Desor, in Agassiz y Desor, 1847, M. stolleyi Lambert, 1901, Hemiaster (Bolbaster) batalleri Lambert, 1933, H. (B.) prunella (Lamarck, 1816), H. (B.) sp. gr. prunella (Lamarck, 1816), H. excavatus Arnaud, 1883 y Proraster atavus (Arnaud, in Cotteau, 1883). El único representante del Orden Orthopsida es Orthopsis miliaris (d’Archiac, 1835). Al margen de las especies reconocidas, se ha señalado la presencia, por vez primera en España de algunas especies: Cyathocidaris cyathifera (Agassiz), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz), Codiopsis regalis Arnaud, Goniopygus major Agassiz, Discoides inferus (Desor), Nucleopygus minor Desor, Cardiaster granulosus (Goldfuss) y Micraster laxoporus d’Orbigny. Asimismo han podido modificarse los intervalos de presencia de algunas especies tales como: Phymosoma hexaporum Lambert no sólo del Maastrichtiense inferior sino ya desde el Campaniense superior; Codiopsis douvillei Vidal no sólo en el Santoniense inferior sino desde el Coniaciense superior hasta el Campaniense inferior; Nucleopygus minor Desor no sólo del Santoniense inferior sino ya desde el Coniaciense superior; Hemiaster excavatus Arnaud no sólo del Santoniense superior sino desde el Coniaciense superior; Proraster atavus (Arnaud) no del Campaniense sino desde el Coniaciense superior hasta la base del Santoniense superior; Orthopsis miliaris (d’Archiac) no sólo del Maastrichtiense inferior sino ya desde el Campaniense superior. En lo tocante a conclusiones taxonómicas, pueden destacarse varios hechos: 1) La presencia, más o menos discontinua, en la zona estudiada de especies de un mismo género durante el Cretácico superior; dicha presencia está en muchos casos relacionada con los nichos ecológicos preferidos por dichos grupos de especies. Coenholectypus, Cardiaster, Echinocorys y Micraster son ejemplos de dichos géneros. 2) La presencia continuada en la zona de especies del género Micraster a lo largo del intervalo Coniaciense superior-Campaniense superior, que ha permitido determinar la evolución de las especies de dicho género presentes en la zona surpirenaica central durante dicho intervalo. Ello ha permitido completar el esquema faunístico propuesto por Stokes (1975) para la denominada “Provincia Pirenaica”. Las conclusiones bioestratigráficas se concretan en el establecimiento de cinco cenozonas, a saber: la Cenozona Cenomaniense inferior, la Cenozona Turoniense- Coniaciense (inferior), la Cenozona Coniaciense superior-Santoniense superior, la Cenozona Campaniense y la Cenozona Maastrichtiense inferior. La distribución geográfica de las especies que conforman cada una de dichas cenozonas se ha trasladado sobre la reconstrucción paleogeográfica de Dercourt et al. (1985) correspondiente (o más próxima) a cada intervalo para obtener una serie de consideraciones paleobiogeográficas.<br>En l’apartat d’introducció, es planteja l’estat actual de coneixement i problemàtica que presenten els equinoïdeus del Cretaci i es relacionen els treballs relatius al coneixement dels equinoïdeus cretacis a Espanya des del primer (Cotteau, 1860) fins a la present tesi doctoral. Segueix a aquesta introducció un apartat estratigràfic en el que es situen els jaciments estudiats en el context geològic, essencialment en las seqüències deposicionals proposades en el Prepirineu centre-meridional (Simó, 1985 i 1986; Souquet, 1986) i en les unitats litostratigràfiques reconegudes en la zona objecte d’estudi que inclouen els treballs de Gallemí et al. (1982 i 1983) per al sector E de la mateixa. Les edats atribuïdes a cada jaciment es basen en estudis monogràfics de caràcter paleontològic relatius a palinomorfs, caròfits, ostràcodes, foraminífers planctònics i bentònics, coralls, braquiòpodes, inoceràmides, rudistes i ammonoïdeus que han pres com a base la regió o part de la mateixa. En el capítol de Sistemàtica es detallen les espècies identificades a cada un dels jaciments, ordenades sistemàticament i amb les seves sinonímies. Mentre que en l’ordenació sistemàtica s’usa, a nivell supragenèric, la proposta de Smith (1984), modificada parcialment a posteriori a Smith i Wright (1989 i 1990), a nivell genèric se segueix el Treatise on Invertebrate Paleontology (Moore, R.C., ed. 1966). A més de seguir les recomanacions del Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica (ICZN, 1985), per a la confecció dels llistats de sinonímia, s’han usat els símbols introduïts per Richter (1948) i tornats a proposar per Matthews (1973). Dins de l’Ordre Cidaroida s’han pogut reconèixer Poriocidaris cenomanensis (Cotteau, 1855), Cyathocidaris cenomanensis (Agassiz, 1840), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1846), Sardocidaris gibberula (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1846), S. ramondi (Leymerie, 1851) i Hirudocidaris? corbaricus (Lambert, 1909). De l’Ordre Salenioida s’han identificat Salenia bourgeoisi Cotteau, 1860, Salenia cf. geometrica Agassiz, 1838 i Tetragramma variolare (Brongniart, in Cuvier i Brongniart, 1822). Els representants de l’Ordre Phymosomatoida són Phymosoma hexaporum Lambert, 1927, Codiopsis doma (Desmarest, in Defrance, 1825), C. douvillei Vidal, 1921, C. regalis Arnaud, in Cotteau, 1887, Goniopygus major Agassiz, 1838, G. marticensis Cotteau, 1865 i G. royanus d’Archiac, 1851. La única espècie de l’Ordre Pygasteroida registrada ha estat Pygaster truncatus Agassiz, 1840. L’Ordre Holectypoida és representat per Coenholectypus cenomanensis (Guéranger, in Cotteau i Triger, 1859), C. proximus (Lambert, 1907), C. turonensis (Desor, in Agassiz i Desor, 1847), Anorthopygus orbicularis (Grateloup, 1836), Discoides inferus (Desor, in Agassiz i Desor, 1847), Conulus gigas (Cotteau, 1856), C. haugi Lambert, 1927, Globator ovulum (Lamarck, 1816) i Echinogalerus belgicus Lambert, 1910. Les espècies pertanyents a l’Ordre Cassiduloida són Nucleopygus minor Desor, 1842, Rhynchopygus sp., Parapygus nanclasi (Coquand, 1860), Fauraster priscus Lambert, in Lambert i Thiéry, 1924 i Catopygus columbarius (Lamarck, 1816). De l’Ordre Holasteroida s’inclouen Cardiaster granulosus (Goldfuss, 1826), C. integer (Agassiz, 1847), Cardiotaxis heberti (Cotteau, 1860), Echinocorys conoidea (Goldfuss, 1826), E. gr. scutata Leske, 1778, E. tenuituberculata (Leymerie, 1851), Echinocorys sp., Hemipneustes leymeriei Hébert, 1875, H. pyrenaicus Hébert, 1875, Holaster laevis Brongniart, 1822, H. trecensis Leymerie, 1842, Offaster dallonii Lambert, 1927, O. aff. senonensis (d’Orbigny, 1853), Pseudoffaster caucasicus (Dru, 1884) i Sternotaxis placenta (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1847). Les espècies representatives de l’Ordre Spatangoida són Micraster antiquus Cotteau, 1887, M. aturicus Hébert, in Seunes, 1891, M. brevis Desor, in Agassiz i Desor, 1847, M. gourdoni Cotteau, 1889, M. heberti de Lacvivier, 1877, M. laxoporus d’Orbigny, 1855, M. matheroni Desor, in Agassiz i Desor, 1847, M. stolleyi Lambert, 1901, Hemiaster (Bolbaster) batalleri Lambert, 1933, H. (B.) prunella (Lamarck, 1816), H. (B.) sp. gr. prunella (Lamarck, 1816), H. excavatus Arnaud, 1883 i Proraster atavus (Arnaud, in Cotteau, 1883). L’únic representant de l’Ordre Orthopsida és Orthopsis miliaris (d’Archiac, 1835). Al marge de les espècies reconegudes, s’ha assenyalat la presència, per primer cop a Espanya d’algunes espècies: Cyathocidaris cyathifera (Agassiz), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz), Codiopsis regalis Arnaud, Goniopygus major Agassiz, Discoides inferus (Desor), Nucleopygus minor Desor, Cardiaster granulosus (Goldfuss) i Micraster laxoporus d’Orbigny. També han pogut modificar-se els intervals de presència d’algunes espècies como ara: Phymosoma hexaporum Lambert no només del Maastrichtià inferior sinó ja des del Campanià superior; Codiopsis douvillei Vidal no només en el Santonià inferior sinó des del Coniacià superior fins al Campanià inferior; Nucleopygus minor Desor no només del Santonià inferior sinó ja des del Coniacià superior; Hemiaster excavatus Arnaud no només del Santonià superior sinó des del Coniacià superior; Proraster atavus (Arnaud) no del Campaniense sinó des del Coniacià superior fins a la base del Santonià superior; Orthopsis miliaris (d’Archiac) no només del Maastrichtià inferior sinó ja des del Campanià superior. Pel que fa a conclusions taxonòmiques, poden destacar-se diversos fets: 1) La presència, més o menys discontinua, a la zona estudiada d’espècies d’un mateix gènere durant el Cretaci superior; aquesta presència és en molts casos relacionada amb els nínxols ecològics preferits per aquests grups d’espècies. Coenholectypus, Cardiaster, Echinocorys y Micraster són exemples d’aquests gèneres. 2) La presència continuada en la zona d’espècies del gènere Micraster al llarg de l’interval Coniacià superior-Campanià superior, que ha permès determinar la evolució de les espècies d’aquest gènere presents a la zona sudpirenaica central durant aquest interval. Això ha permès completar l’esquema faunístic proposat per Stokes (1975) per a la denominada “Província Pirenaica”. Les conclusions biostratigràfiques es concreten en l’establiment de cinc cenozones, a saber: la Cenozona Cenomanià inferior, la Cenozona Turonià-Coniacià (inferior), la Cenozona Coniacià superior-Santonià superior, la Cenozona Campanià i la Cenozona Maastrichtià inferior. La distribució geogràfica de les espècies que conformen cada una d’aquestes cenozones s’ha traslladat sobre la reconstrucció paleogeogràfica de Dercourt et al. (1985) corresponent (o més pròxima) a cada interval per a obtenir una sèrie de consideracions paleobiogeogràfiques.<br>The introductory chapter explains the state of the art of the knowledge and problems related to Cretaceous echinoids, and provides a full relationship of the papers dealing with the study of the cretaceous echinoids in Spain from the first one (Cotteau, 1860) to this doctoral thesis. Next chapter deals with stratigraphy and locates all the studied fossil sites in their geological context, essentially into the depositional sequences proposed for the south-central Prepyrenees (Simó, 1985 & 1986; Souquet, 1986) and into the lithostratigraphic units recognised in the studied area including Gallemí et al. (1982 & 1983) works for its eastern sector. The ages attributed to each fossil locality are based on monographic palaeontological studies dealing with palinomorphs, charophytes, ostracods, planktonic and benthonic foraminifers, corals, brachiopods, inoceramids, rudists and ammonites developed in the region or in areas belonging to it. The systematic palaeontology chapter provides the detailed study of the species identified at each fossil locality, systematically ordered and with their synonymies. While at supra-generic level, the proposal of Smith (1984) partially modified a posteriori by Smith & Wright (1989 and 1990) is used in the systematic classification, at generic level the Treatise on Invertebrate Paleontology (Moore, R.C., ed. 1966) is followed. Apart from following the recommendations of the International Code on Zoological Nomenclature (ICZN, 1985), for the construction of the synonymy lists, the symbols introduced by Richter (1948) and re-proposed by Matthews (1973) have been used. From Order Cidaroida, Poriocidaris cenomanensis (Cotteau, 1855), Cyathocidaris cenomanensis (Agassiz, 1840), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz, in Agassiz & Desor, 1846), Sardocidaris gibberula (Agassiz, in Agassiz & Desor, 1846), S. ramondi (Leymerie, 1851) and Hirudocidaris? corbaricus (Lambert, 1909) have been recognised. From Order Salenioida, Salenia bourgeoisi Cotteau, 1860, Salenia cf. geometrica Agassiz, 1838 and Tetragramma variolare (Brongniart, in Cuvier & Brongniart, 1822) have been identified. The representatives of Order Phymosomatoida are, Phymosoma hexaporum Lambert, 1927, Codiopsis doma (Desmarest, in Defrance, 1825), C. douvillei Vidal, 1921, C. regalis Arnaud, in Cotteau, 1887, Goniopygus major Agassiz, 1838, G. marticensis Cotteau, 1865 & G. royanus d’Archiac, 1851. The only registered species of Order Pygasteroida has been Pygaster truncatus Agassiz, 1840. Order Holectypoida is represented by Coenholectypus cenomanensis (Guéranger, in Cotteau & Triger, 1859), C. proximus (Lambert, 1907), C. turonensis (Desor, in Agassiz & Desor, 1847), Anorthopygus orbicularis (Grateloup, 1836), Discoides inferus (Desor, in Agassiz & Desor, 1847), Conulus gigas (Cotteau, 1856), C. haugi Lambert, 1927, Globator ovulum (Lamarck, 1816) and Echinogalerus belgicus Lambert, 1910. The species belonging to Order Cassiduloida are Nucleopygus minor Desor, 1842, Rhynchopygus sp., Parapygus nanclasi (Coquand, 1860), Fauraster priscus Lambert, in Lambert & Thiéry, 1924 and Catopygus columbarius (Lamarck, 1816). From Order Holasteroida Cardiaster granulosus (Goldfuss, 1826), C. integer (Agassiz, 1847), Cardiotaxis heberti (Cotteau, 1860), Echinocorys conoidea (Goldfuss, 1826), E. gr. scutata Leske, 1778, E. tenuituberculata (Leymerie, 1851), Echinocorys sp., Hemipneustes leymeriei Hébert, 1875, H. pyrenaicus Hébert, 1875, Holaster laevis Brongniart, 1822, H. trecensis Leymerie, 1842, Offaster dallonii Lambert, 1927, O. aff. senonensis (d’Orbigny, 1853), Pseudoffaster caucasicus (Dru, 1884) and Sternotaxis placenta (Agassiz, in Agassiz i Desor, 1847) are included. Species representative of Order Spatangoida are Micraster antiquus Cotteau, 1887, M. aturicus Hébert, in Seunes, 1891, M. brevis Desor, in Agassiz & Desor, 1847, M. gourdoni Cotteau, 1889, M. heberti de Lacvivier, 1877, M. laxoporus d’Orbigny, 1855, M. matheroni Desor, in Agassiz & Desor, 1847, M. stolleyi Lambert, 1901, Hemiaster (Bolbaster) batalleri Lambert, 1933, H. (B.) prunella (Lamarck, 1816), H. (B.) sp. gr. prunella (Lamarck, 1816), H. excavatus Arnaud, 1883 and Proraster atavus (Arnaud, in Cotteau, 1883). The only representative of Ordre Orthopsida is Orthopsis miliaris (d’Archiac, 1835). Some of the species mentioned above, are recognised in Spain for the first time: Cyathocidaris cyathifera (Agassiz), Tylocidaris (Oedematocidaris) pleracantha (Agassiz), Codiopsis regalis Arnaud, Goniopygus major Agassiz, Discoides inferus (Desor), Nucleopygus minor Desor, Cardiaster granulosus (Goldfuss) and Micraster laxoporus d’Orbigny. It has also been possible to modify the presence intervals of some species: Phymosoma hexaporum Lambert not only from the lower Maastrichtian but already from the upper Campanian; Codiopsis douvillei Vidal not only in the lower Santonian but from the upper Coniacian to the lower Campanian; Nucleopygus minor Desor not only from the lower Santonian but already from the upper Coniacian; Hemiaster excavatus Arnaud not only from the upper Santonian but already from the upper Coniacian; Proraster atavus (Arnaud) not from the Campanian but from the upper Coniacian to the base of the upper Santonian; Orthopsis miliaris (d’Archiac) not only from the lower Maastrichtian but already from the upper Campanian. Concerning the taxonomic conclusions, some facts may be pointed out: 1) The presence, more or less discontinuous, in the studied area of several species of a single genus along the upper Cretaceous; this presence is often related to the ecological niches preferred by these groups of species. Coenholectypus, Cardiaster, Echinocorys and Micraster are examples of such genera. 2) The continuous presence in the area of species belonging to genus Micraster along the interval upper Coniacian-upper Campanian, allowing to determine the evolution of these species present in the south-central Pyrenean area during this interval. This fact has lead to complete the faunistic scheme proposed by Stokes (1975) for his so-called “Pyrenean Province”. The biostratigraphic conclusions are represented by the stablishment of five cenozones: the Lower Cenomanian Cenozone, the Turonian-(Lower) Coniacian Cenozone, the Upper Coniacian-Upper Santonian Cenozone, the Campanian Cenozone and the Lower Maastrichtian Cenozone. The geographic distribution of the species conforming each of these cenozones, has been plotted on the palaeogeographic reconstruction of Dercourt et al. (1985) corresponding (or closest) to each interval to obtain several palaeobiogeographic considerations.

Aquesta tesi té com a objectiu fonamental la caracterització taxonòmica, biostratigràfica i paleoecològica de les associacions de caròfits de les fàcies lacustres i transicionals del Garumnià basal (Cretaci superior) de les Conques de Vallcebre, Coll de Nargó, Tremp i Àger. L’altre objectiu d’aquesta tesi és la caracterització tafonòmica i paleoecològica de les restes fòssils de plantes vasculars productores dels lignits garumnians. La flora de caròfits del Garumnià basal està constituïda per girogonits de Feistiella malladae, Peckichara cancellata, P. sertulata, Microchara cristata, M. parazensis, Platychara caudata, P. turbinata i Dughiella obtusa, i utricles de Clavator brachycerus. Pel que fa als òrgans vegetatius les calcàries garumnianes son molt riques en tal•lus de grans dimensions de Charaxis sp. associats a Peckichara sp., i de tal•lus més gràcils de Clavatoraxis microcharophorus Villalba-Breva et Martín-Closas 2011, portadors de Microchara sp. També és freqüent la presència de Munieria grambastii associada a vegades a Clavator brachycerus. Des del punt de vista biostratigràfic, les associacions de caròfits de les conques d’Àger i Vallcebre pertanyen a la biozona de caròfits Peckichara cancellata (Campanià superior - Maastrichtià inferior basal), mentre que les associacions de caròfits de les conques de Coll de Nargó i Tremp pertanyen a la biozona Septorella ultima (Maastrichtià inferior). En base a l’estudi estratigràfic i sedimentològic i l’anàlisi de microfàcies s’ha determinat que la sedimentació a la Conca d’Àger està formada majoritàriament per calcàries lacustres organitzades en centenars de seqüències de somització, que van des de fàcies lacustres profundes, passant per ambients marginals, ben il•luminats dominats per herbeis de caràcies, fins a fàcies de vora de llac dominades per herbeis de clavatoràcies. A les conques de Vallcebre, Coll de Nargó i Tremp, la sedimentació del Garumnià basal està organitzada en diversos cicles, els quals comencen amb dipòsits salabrosos formats per margues amb mol•luscs eurihalins a la base, seguits per lignits i calcàries d’ambients salabrosos dominades per porocaràcies, i calcàries d’aigua dolça amb caràcies i clavatoràcies. Les diferències en el registre sedimentari i la flora de caròfits mostren que les conques sud pirinenques presentaven una polaritat de fàcies sud-nord durant l’inici de la sedimentació continental del Cretaci superior, i que aquesta continentalització va començar al sud i desprès va continuar al nord, d’est a oest. L’estudi de la macroflora del Garumnià basal de les conques de Vallcebre, Coll de Nargó i Tremp indica que la comunitat vegetal dels aiguamolls del Maastrichtià inferior estava dominada per la conífera queirolepidiàcia Frenelopsis, que va ser la planta productora de la matèria orgànica precursora del lignit. Associada a aquestes coníferes hi havia la palmera Sabalites longirhachis, i en alguns casos altres angiospermes d’aiguamoll, representades per les seves llavors, especialment Bergacarpon viladricii Marmi, Gomez, Villalba-Breva et Martín-Closas 2012. Altres plantes vasculars significatives encara que menys abundants eren les falgueres, cicadals i pandanals.<br>This thesis aims to characterize the taxonomy, biostratigraphy and palaeoecology of charophyte assemblages of lacustrine and transitional facies from the basal Garumnian (Late Cretaceous) of the Vallcebre, Coll de Nargó, Tremp and Àger basins. The other objective of this study is the taphonomic and palaeoecological characterization of the precursory vascular plants of the Garumnian lignite. The charophyte flora of the basal Garumnian consists of gyrogonites of Feistiella malladae, Peckichara cancellata, P. sertulata, Microchara cristata, M. parazensis, Platychara caudata, P. turbinata and Dughiella obtusa, and utricles of Clavator brachycerus. Regarding the vegetative organs, Garumnian limestones are rich in large thalli of Charaxis sp. associated to Peckichara sp., and smaller thalli of Clavatoraxis microcharophorus Villalba-Breva et Martín-Closas 2011, with attached Microchara sp. Also Munieria grambastii thalli are abundant, associated sometimes with Clavator brachycerus. From a biostratigraphic point of view, charophyte assemblages of Vallcebre and Àger basins belong to the Peckichara cancellata biozone (Late Campanian – Earliest Maastrichtian), while charophyte assemblages of Coll de Nargó and Tremp basins belong to the Septorella ultima biozone (Early Maastrichtian). Based on the sedimentological and stratigraphic studies and microfacies analyses, the sedimentation in the Àger Basin is organised into hundreds of small order sedimentary cycles corresponding to lacustrine infilling sequences, ranging from deep lacustrine facies, through marginal environments dominated by characean meadows, to lakeshore facies dominated by clavatorecean meadows. In the Vallcebre, Coll de Nargó and Tremp basins, the deposits of the basal Garumnian are organized into small number of cycles that show a transition from brackish deposits formed by marls with euryhaline molluscs, lignites and limestones with porocharaceans, to lacustrine limestones with characeans and clavatoraceans. The differences in the sedimentary record and in the charophyte flora show that the Southern Pyrenean Basin displayed a south to north shift of facies during the onset of the Upper Cretaceous continental sedimentation and that this continentalisation began in the south and then continued to north, from east to west. The study of megafossil plant remains from the basal Garumnian of the Vallcebre, Coll de Nargó and Tremp basins indicates that the cheirolepidiacean conifer Frenelopsis was the main component of the wetlands vegetation associated with Sabalites longirhachis palms, and in some cases with other angiosperms, such as the plant bearing Bergacarpon viladricii Marmi, Gomez, Villalba-Breva et Martín-Closas 2012, probably a commelinid.

L'àrea que s'estudia en aquest treball abasta dues unitats fisiogràfiques clàssiques: els Catalànids, concretament el sector del S del riu Llobregat, i la zona mes oriental de la Serralada Ibèrica, sovint anomenat el “Maestrat”. Aquest terme resulta molt imprecís; històricament el seu nom prové de la jurisdicció que exercia (1317-1592) el mestre de l'ordre militar de Montesa sobre una extensa porció de territori, el qual comprenia les actuals comarques de l’Alt Maestrat, el Baix Maestrat, una part de la Plana Alta i una part de l'Acalaten. St. Mateu era el lloc de residència del mestre, i va arribar a ser la capital jurídica i militar del Maestrat. Més recentment, va donar nom a una demarcació militar carlina que va establir el general Cabrera, però sense cap justificació històrica. De vegades s'acostuma a estendre, abusivament, el nom de Maestrat a la comarca dels Ports de Morella i inclús a altres comarques aragoneses veïnes. Per aquesta raó certs autors utilitzen a la literatura geològica el terme de Maestrat, però de manera ambigua i poc concreta, per a designar la zona oriental de la Serralada Ibèrica i la zona d'enllaç amb els Catalànids. De manera més precisa, podríem indicar que l’àrea d’estudi de la present tesi quedaria inscrita en un polígon als vèrtexs del qual hi hauria les poblacions de Castelldefels, Tarragona, Castelló, Terol, Muniesa, Andorra, Calanda, Fondespala, Horta de Sant Joan, Ascó, Mont-roig, Vilaseca, El Pla de Manlleu, Martorell i Castelldefels. Fetes aquestes consideracions, presentem tot seguit l’objectiu principal d’aquest treball, que és l’anàlisi de conca d’una part de les conques del marge oriental d’Ibèria, concretament durant l'interval Oxfordià-Albià. L’anàlisi de conca inclou diversos aspectes, com ara l’estratigrafia, la sedimentologia, la diagènesi i l’estudi de la subsidència i l’enterrament dels sediments. En aquesta tesi s'utilitzen les tècniques de l'estratigrafia sísmica, tot i que també es fa estratigrafia en sentit estricte.

Se ha llevado a cabo el estudio de la sucesión de materiales continentales de edad Maastrichtiense de las formaciones Arén y Tremp, donde se encuentran numerosos yacimientos con restos de dinosaurios. Este estudio se ha realizado en los sinclinales de Vallcebre, Coll de Nargó y Tremp. El registro de dinosaurios lo componen saurópodos titanosaurios, terópodos dromeosaurios, ornitópodos hadrosaurios (incluyendo lambeosaurinos) y anquilosaurios nodosaurios, además de abundantes horizontes con huevos.<br/>La correlación de las diferentes secciones estratigráficas ha permitido el establecimiento de la sucesión de yacimientos con dinosaurios en cada una de estas áreas. Además, la datación mediante magnetoestratigrafía del sector oriental del sinclinal de Tremp, la biozonación con ooespecies en el de Coll de Nargó y la existencia de niveles de correlación físicos entre cada una de estas zonas ha permitido establecer la sucesión de dinosaurios global de la vertiente surpirenaica, en la que además se han incluido datos procedentes de la bibliografía. Asimismo, se ha construido la sucesión de yacimientos a partir de los trabajos publicados de las localidades del sur de Francia (vertiente norpirenaica y Provenza), que se ha integrado en el esquema general.<br/>Paralelamente, los datos obtenidos junto con la recopilación bibliográfica de los datos sedimentológicos de los yacimientos de la vertiente surpirenaica y el sur de Francia (vertiente norpirenaica y Provenza) junto con su contenido paleontológico ha permitido evaluar la existencia o no de sesgos ambientales, imprescindible para la correcta interpretación de la sucesión global. También se han realizado estudios sedimentológicos de los yacimientos más representativos de la vertiente surpirenaica (Fumanya, Basturs Poble y otros) para establecer sus modelos de formación e inferir datos paleoecológicos.<br/>Asimismo se ha llevado a cabo el estudio de isótopos estables de carbono y oxígeno en los carbonatos disponibles a lo largo de las secciones (huevos de dinosaurio y nódulos edáficos) que ha permitido observar las tendencias verticales de &#948;13C y &#948;18O a lo largo del Maastrichtiense y las diferencias en las composiciones isotópicas entre las distintas áreas.<br>The succession of terrestrial Maastrichtian deposits of the Arén and Tremp formations has been carried out, where numerous dinosaur sites are found. The study area comprises the Vallcebre, Coll de Nargó and Tremp synclines. The dinosaur record consists on titanosaur sauropods, dromaeosaurid theropods, hadrosaur ornithopods (including lambeosaurines) and nodosaurid ankylosaurians, as well as many egg horizons.<br/>Correlation of the sections enabled a clear succession of dinosaur localities to be established in each of these areas. Besides, magnetostratigraphic dating of the eastern Tremp syncline, oospecies succession dating in the Coll de Nargó syncline and the existence of physical correlation horizons among these areas allowed a global succession of dinosaur faunas in the south Pyrenean area to be established. In addition, the succession of dinosaur French localities (north Pyrenean area and Provence) using data from bibliography was established and included in the general scheme.<br/>A compilation of all the sedimentological data from the sites in the south Pyrenean area and southern France (north Pyrenean area and Provence) together with their paleontological content allowed assessing the existence, or not, of environmental biases. This is essential to interpret the global dinosaur succession accurately. Sedimentological studies were carried out in the most representative sites in the south Pyrenean area (Fumanya, Basturs Poble and other) in order to infer their forming processes and paleoecological data.<br/>In addition, carbon and oxygen stable isotopes studies were carried out in the available carbonates (dinosaur eggshells and pedogenic nodules). These studies enabled the establishment of vertical &#948;13C and &#948;18O trends during the Maastrichtian and the differences in the isotopic compositions among the different areas.

La Unitat Margues i Argiles de la Font de les Bagasses (Pons, 1977) (Serra del Montsec, nord-est de la Península Ibèrica) conté un abundant registre de macroforaminífers fòssils, que va ser descrit per primera vegada a l’inici del segle XX a l’antic municipi de Tragó de Noguera, actualment submergit sota les aigües de l’embassament de Santa Anna (Serres Marginals). En aquest treball s’ha detallat l’arquitectura dels macroforaminífers aglutinats i s’han descrit les formes Choffatella aff. rugoretis Gendrot, Hemicyclammina chalmasi (Schlumberger), Cuneolina conica Orbigny, Cuneolina cylindrica Henson i Dictyopsella kiliani Munier-Chalmas i, també, s’ha dut a terme la repartició bioestratigràfica dels macroforaminífers de closca porcellanada i lamel·lar perforada, associats a la unitat estratigràfica estudiada, la qual s’interpreta dipositada en un medi de plataforma poc fonda durant el Campanià inferior. La bioestratigrafía de les plataformes carbonatades del Campanià i del Maastrichtià es basa en la distribució de macroforaminífers del gènere Orbitoides. No obstant això, mentre que la taxonomia i l'edat cronostratigràfica de les espècies més recents d'aquest gènere estaven ben establertes, encara existien moltes controvèrsies sobre les espècies primitives. En aquest treball, s’han revisat novament els seus caràcters morfològics utilitzant un gran nombre de mostres provinents tant de les respectives localitats tipus, com mostres recollides en diverses seccions estratigràfiques contínues realitzades al sud dels Pirineus. Així, en base a les conclusions d’aquest nou estudi, s’ha recuperat la validesa de l’espècie Orbitoides sanctae-pelagiae, històricament oblidada, mentre que Orbitoides dordoniensis s’ha establert en sinonímia a la primera. Es considera que les espècies Orbitoides hottingeri, Orbitoides sanctae-pelagiae i Orbitoides douvillei es substitueixen temporalment i mostren canvis morfològics que evolucionen gradualment en el temps; Increment de la mida i la complexitat de l'aparell embrionari, increment de la mida dels espècimens adults de les dues generacions; i aparició i desenvolupament progressiu de veritables cambretes laterals. Així, al sud dels Pirineus i, concretament, a La Unitat Margues i Argiles de Font de les Bagasses, existeixen afloraments extraordinaris per conèixer l'evolució dels Orbitoides primitius. L’ús de la estratigrafia isotòpica ha permès precisar que l’espècie d’Orbitoides més antiga, O. hottingeri, va aparèixer al Campanià inferior, en un interval de temps molt proper al límit Santonià-Campanià, i va ser substituït per O. sanctaepelagiae, en un nivell proper al límit de les zones d’ammonits Placenticeras bidorsatum i Menabites delawarensis.<br>The Font de les Bagasses Unit (Pons, 1977) (Montsec Mountains, NE Iberian Peninsula) hosts a rich assemblage of larger foraminifera, which was described for the first time in the early 20th Century from the locality of Tragó de Noguera (Marginal Mountains). The locality was submerged under the water of the Santa Anna reservoir. In this work, a detailed architectural study on selected agglutinated larger foraminifera including Choffatella aff. rugoretis Gendrot, Hemicyclammina chalmasi (Schlumberger), Cuneolina conica Orbigny, Cuneolina cylindrica Henson and Dictyopsella kiliani Munier-Chalmas has been carried out. Moreover, the biostratigraphic range of agglutinated larger foraminifera and their associated porcelaneous and lamellar-perforate foraminifera are also established. The age of the assemblage is early Campanian. The biostratigraphy of Campanian-Maastrichtian carbonate platforms is largely based on the genus Orbitoides. However, while the taxonomy and the chronostratigraphic age of the youngest species of this genus are well established, there are still many controversies on the earliest species. In this work their morphological characters using a large collection of samples from the type-localities and from continuous sections in the southern Pyrenees have been restudied. Based on these new observations, the long forgotten species O. sanctae-pelagiae is reinstated, while O. dordoniensis is considered a junior synonym of O. santae-pelagiae. Successive populations of O. hottingeri, O. sanctae-pelagiae and O. douvillei show gradual morphological changes in time marked by an increase in the size and complexity of the macrospheric embryonal apparatus, an increase of the size of the adult specimens of both generations and the progressive appearance and development of true lateral chamberlets. The Font de les Bagasses Unit in the southern Pyrenees preserves a high-resolution archive of the evolution of the earliest Orbitoides. Strontium isotope stratigraphy indicates that the oldest species, O. hottingeri, appeared in the earliest Campanian, close to the Santonian-Campanian boundary, and was replaced by O. sanctaepelagiae at a level closely corresponding to the boundary between the Placenticeras bidorsatum and Menabites delawarensis ammonite zones.

Los bivalvos rudistas están ampliamente representados entre las sucesiones de materiales carbonatados someros correspondientes al margen sur de la cuenca pirenaica durante el Cretácico superior y que hoy día afloran a lo largo del Pirineo meridional-central. Las faunas del Coniaciense superior/Santoniense inferior al Maastrichtiense son bastante bien conocidas y han sido objeto de diferentes estudios, pero no es así para las anteriores que, si se conocen, es principalmente por citas en algunos trabajos. El estudio de diferentes afloramientos correspondientes al Cenomaniense, Turoniense superior y Coniaciense, alrededor de la cuenca de Tremp (zona de Sopeira y la Sierra de Sant Gervàs, Congost d’Erinyà, Hortoneda, anticlinal de Bóixols-Abella-Sant Corneli y sinclinal de Santa Fe, y Sierra del Montsec), ha proporcionado una abundante fauna de rudistas a partir de la cual se ha podido realizar un exhaustivo estudio paleontológico que comprende descripciones detalladas y actualizadas de los diferentes taxones representados, análisis de la variabilidad intraespecífica y distribución bioestratigráfica. En total se han reconocido 35 especies correspondientes a 15 géneros de 7 familias distintas. La fauna de rudistas del Cenomaniense medio-superior está representada por Caprina adversa, Ichthyosarcolites triangularis, I. monocarinatus, I. tricarinatus, Durania blayaci, Eoradiolites sp., Sauvagesia tellensis y Sphaerulites foliaceus. Caprina adversa también se registra desde el Cenomaniense inferior. El Turoniense superior contiene una fauna formada por Hippurites resectus, Pseudovaccinites inferus, P. petrocoriensis, P. praegiganteus, P. rousseli, Praeradiolites paillettei y Sphaerulites patera. Algunas especies bien representadas en el Coniaciense se registran de forma puntual en algún afloramiento atribuido al Turoniense superior, entre ellas Biradiolites canaliculatus, Hippurites incisus, Pseudovaccinites zurcheri o P. corbaricus?. De la misma forma, Pseudovaccinites petrocoriensis y P. corbaricus? aún se reconocen en el Coniaciense inferior. El Coniaciense inferior, medio y superior se distingue en diferentes localidades. Se reconocen Bayleia sp., Hippurites incisus, H. socialis, Hippuritella sp. 1, Hippuritella sp. 2, P. corbaricus?, Pseudovaccinites giganteus, P. marticensis, P. petrocoriensis, P. zurcheri, Gyropleura? sp. 1, Gyropleura? sp. 2, Plagioptychus aguilloni, Plagioptychus cf. toucasi, Radiolites praegalloprovincialis, Radiolites sp. 1, Radiolites sp. 2, Biradiolites canaliculatus, Biradiolites cf. beaussetensis, Praeradiolites paillettei, Praeradiolites requieni y Sphaerulites sp. Algunas especies están representadas durante la mayor parte del Coniaciense, mientras que otras solamente de forma local. El momento de mayor diversidad taxonómica se produce en el Coniaciense superior, cuando se registran conjuntamente la mayoría de especies de esa edad.<br>Rudist bivalves are widely represented among the successions of shallow carbonate materials corresponding to the southern margin of the Pyrenean basin during the Late Cretaceous and that emerge today along the South-central Pyrenees. The upper Coniacian/lower Santonian to Maastrichtian faunas are well known and have been the subject of several studies but it is not the case for the older ones, mainly known through appointments in some works. The study of different outcrops of the Cenomanian, upper Turonian, and Coniacian around the Tremp basin (Sopeira area and the Sierra de Sant Gervàs, Congost d'Erinyà, Hortoneda, Bóixols-Abella-Sant Corneli anticline and Santa Fe syncline, and Sierra del Montsec), has provided an abundant rudists fauna on which it has been possible to perform an exhaustive paleontological study, comprising detailed and updated descriptions of the various taxa represented as well as an analysis of both their intraspecific variability and biostratigraphical distribution. In total, 35 species corresponding to 15 genera of 7 different families have been recognized. The middle-upper Cenomanian rudists fauna is represented by Caprina adversa, Ichthyosarcolites triangularis, I. monocarinatus, I. tricarinatus, Durania blayaci, Eoradiolites sp., Sauvagesia tellensis and Sphaerulites foliaceus. Caprina adversa also is recorded from the lower Cenomanian. The upper Turonian contains a rudists fauna composed of Hippurites resectus, Pseudovaccinites inferus, P. petrocoriensis, P. praegiganteus, P. rousseli, Praeradiolites paillettei and Sphaerulites patera. Species well represented in the Coniacian as Biradiolites canaliculatus, Hippurites incisus, Pseudovaccinites zurcheri or P. corbaricus?, are recorded sporadically in some outcrops attributed to the upper Turonian. At the same time, Pseudovaccinites petrocoriensis and P. corbaricus? are still recorded in the lower Coniacian. The lower, middle and upper Coniacian is identified in different locations. The following rudist taxa are recognized: Bayleia sp., Hippurites incisus, H. socialis, Hippuritella sp. 1, Hippuritella sp. 2, P. corbaricus?, Pseudovaccinites giganteus, P. marticensis, P. petrocoriensis, P. zurcheri, Gyropleura? sp. 1, Gyropleura? sp. 2, Plagioptychus aguilloni, Plagioptychus cf. toucasi, Radiolites praegalloprovincialis, Radiolites sp. 1, Radiolites sp. 2, Biradiolites canaliculatus, Biradiolites cf. beaussetensis, Praeradiolites paillettei, Praeradiolites requieni and Sphaerulites sp. Some species are represented during most of the Coniacian, while other only locally. The time of greatest taxonomic diversity occurs in the upper Coniacian, when most of that age species are recorded together.

Los coleópteros son en la actualidad el grupo biológico con mayor biodiversidad de la Tierra. Se conocen coleópteros fósiles desde el Pérmico, pero conservados en ámbar solo desde el Cretácico inferior. Este tipo de fosilización, en contraste con otros, permite realizar estudios anatómicos y evolutivos muy detallados. Son pocas las áreas del mundo donde existen yacimientos de ámbar mesozoico con abundantes bioinclusiones. Entre ellas, los yacimientos de España (Albiense) y Francia (Albiense–Santoniense) destacan por ser los más antiguos con alta paleobiodiversidad por detrás del Líbano (Barremiense). Se ha realizado por primera vez el estudio de la asociación de coleópteros de los ámbares cretácicos del oeste europeo, la cual cuenta con 214 ejemplares (149 en España y 65 en Francia). Se han identificado 41 familias diferentes, 30 en España y 16 en Francia. El estudio muestra que 13 de las familias identificadas cuentan en estos ámbares con sus representantes más antiguos conocidos; en algunos casos son los únicos registros para todo el Mesozoico o incluso de todo el registro fósil conocido. La mayoría de familias identificadas mantienen en la actualidad un estilo de vida saproxílico. Por lo tanto, este grupo no pudo influir en la liberación de grandes cantidades de resina en los bosques de gimnospermas del Cretácico, tal como se había defendido hasta el momento. Esta liberación tubo que estar influenciada por otras causas, como paleoincendios; la presencia de cenizas dentro del ámbar y en el sedimento, así como de restos vegetales fusinizados asociados al ámbar, demuestran que el medio forestal estaba afectado por incendios recurrentes. Del total de familias identificadas en España y en Francia, solo cinco están presentes en ambas áreas. Este hecho resulta sorprendente atendiendo a la cercanía tanto paleogeográfica como temporal entre dichas áreas. El aislamiento paleogeográfico de la placa ibérica durante gran parte del Mesozoico, lo cual pudo favorecer una elevada tasa de endemismos, algún sesgo tafonómico o de muestreo y/o características paleobotánicas o paleoambientales que pudieron ser diferentes a nivel regional, son diferentes ideas que se describen como explicación para este fenómeno. Algunas de las familias de coleópteros identificadas en estos ámbares pueden actuar como polinizadores de flores en la actualidad. El estudio de estos grupos de coleópteros está ayudando a desentrañar cuestiones de gran importancia sobre el origen y diversificación de las plantas con flor.<br>Beetles are currently the greatest biological group on Earth. Fossil beetles are known from the Permian, but preserved in amber only from the Cretaceous. This type of fossilization, in contrast to other ones, allows detailed anatomical and evolutionary studies. There are few areas in the world where there are Mesozoic deposits of amber with abundant bioinclusiones. Deposits of Spain (Albian) and France (Albian-Santonian) stand out as being the oldest with high palaeobiodiversity embedded within behind deposits from Lebanon (Barremian). The association of beetles in the Cretaceous amber of Western Europe (Spain and France) has been performed for the first time, which has 214 specimens (149 in Spain and 65 in France). In the end, 41 different families, 30 in Spain and 16 in France, were identified. The study shows that 13 families have in these ambers their oldest known representatives; in some cases they are the only records for the entire Mesozoic or even the entire fossil record. Most families identified maintain currently a saproxylic life style. Therefore, this group could not influence the release of large amounts of resin in the Cretaceous forests of gymnosperms, as had been defended so far. This release was influenced by other causes, such wildfires; the presence of ash within the amber and sediments, as well as fusinized plant remains associated with amber, show that the forest environment was affected by recurrent fires. Of all families identified in Spain and France, only five of them are present in both areas. This is surprising taking into account the proximity both paleogeographic and temporary between these areas. The paleogeographic isolation of the iberian plate during much part of the Mesozoic, which could favoured a high rate of endemism, some taphonomic or sampling bias and / or paleobotanical or paleoenvironmental characteristics that might be different at regional level, are different ideas described as an explanation for this phenomenon. Some of the families of beetles identified in these ambers can act today as pollinators of flowers. The study of these groups of beetles may help to understand the origin and diversification of flowering plants.

El objetivo principal de la Tesis realizada ha consistido en el conocimiento de la fauna de organismos edáficos y acuáticos preservados como bioinclusiones en ámbar español de los yacimientos albienses de Peñacerrada I y I , San Just y El Soplao, aunque se han tratado secundariamente otros registros extranjeros. El hallazgo de estos grupos es excepcional por su rareza en el registro fósil, y su estudio ha permitido avanzar en el conocimiento de la composición, diversidad y ecología de los paleoecosistemas terrestres del Cretácico Inferior de la Península Ibérica. Así mismo, se ha hecho especial énfasis en el estudio de las piezas de ámbar de hojarasca “litter amber”, con origen en las emisiones de resina que alcanzaron la parte más superficial del suelo del bosque. El estudio sistemático de los artrópodos relacionados con ambientes edáficos y acuáticos preservados en el ámbar de España ha mostrado una gran diversidad, y el primero también una gran disparidad. Para un total de 165 inclusiones de artrópodos catalogadas, se ha determinado un orden de arácnidos (Oribatida con cinco familias identificadas), dos de crustáceos (Tanaidacea con dos familias; e Isopoda con tres familias) y seis de hexápodos (Entomobryomorpha con una familia; Symphypleona con tres; Archaeognatha con dos; Hemiptera con dos, Coleoptera con una; y un Isoptera clasificado en el grado “Meiatermes”). Muchas de las fam lias identificadas cuentan en el ámbar de España con sus rep esentantes más antiguos conocidos. En algunos casos se ha identificado el único representante del Mesozoico y en otros los ejemplares reconocidos son los únicos en todo el registro fósil para sus respectivas familias. A pesar de que el sistema suelo/hojarasca representa un ambiente poco favorable para la fosilización de la biota, y que sus habitantes suelen ser ormas ápteras de hábitos crípticos, la abundancia documentada en el ámbar de España y el análisis tafonómico revelan que exudaciones de resina muy fluidas y copiosas llegaron al suelo del bosque y atraparon organismos diversos y restos de otro tipo que se encontraban en la superficie del suelo. Por ello, las piezas de ámbar de hojarasca constituyen una fuente de información valiosa para comprender estos ecosistemas. Todos los grupos identificados indican un ambiente muy húmedo. Esto es congruente con el escenario propuesto para los bosques cretácicos de gimnospermas de Iberia productores de resina, para los que se ha descrito una vegetación tropical/subtropical y un clima cálido y húmedo. Estos grupos debieron desempeñar un papel importante en el procesado de la materia orgánica en descomposición que se acumulaba en el suelo del bosque. El hallazgo de algunos ejemplares que muestran adaptaciones a la vida acuática (colémbolos, heterópteros y coleópteros) indica que en el bosque húmedo cretácico se desarrollaron diferentes ambientes acuáticos (tanto lóticos: ej. ríos y arroyos; como lénticos: ej. lagunas y charcas) con sus propias biocenosis. Se trata de grupos semiacuáticos que quedaron atrapados en la resina fuera del agua. La paleoetología se ha centrado principalmente en tres cuestiones: evidencias de cuidado parental, evidencias de cortejo, y evidencias de comportamientos de agregación (en dos grupos diferentes). La estabilidad en el tiempo profundo de las condiciones ecológicas generales y de los modos de vida de los organismos que habitaron la hojarasca de los suelos de los bosques explica la estasis morfológica y etológica observada en estos grupos, y también las similitudes entre los organismos estudiados en el ámbar de España y los estudiados en los ámbares cretácicos más antiguos del Líbano y menos antiguos de Francia.

El yacimiento de ámbar de El Soplao (Rábago, Cantabria), de edad Cretácico Inferior (hace unos 110 millones de años), ha proporcionado a día de hoy más de 500 bioinclusiones de artrópodos. El estudio morfológico y sistemático de los artrópodos del ámbar de El Soplao se ha centrado en rafidiópteros, neurópteros y algunos grupos de dípteros, himenópteros y arañas, y ha permitido realizar inferencias paleoecológicas, paleobiogeográficas y paleoetológicas. Estos datos han complementado los datos geológicos y otros datos paleontológicos (como los paleobotánicos), que, en suma, han conducido a una reconstrucción paleoambiental. La presente Tesis Doctoral se basa en un total de once artículos. Las plantas productoras de resina que dieron origen al ámbar de El Soplao, coníferas pertenecientes al menos a la familia extinta Cheirolepidiaceae y a otro grupo diferente por determinar, se desarrollarían cerca de la costa marina. Los incendios, como parte integrante de la dinámica del ecosistema, tuvieron un papel determinante en la producción y posterior acumulación de resina que dio lugar al yacimiento, provocando la secreción traumática de resina (en la que los insectos barrenadores de madera pudieron haber colaborado) y eliminando la cobertura vegetal del suelo del bosque. Ello facilitó que el agua de escorrentía erosionara el suelo y movilizara la resina depositada primariamente. Esta resina sufrió un corto transporte y se depositó de un modo paraauctóctono en las áreas de enterramiento definitivo, al no existir indicios de reelaboración ni retrabajamiento del ámbar. Estas áreas donde la resina quedó enterrada y fosilizó corresponden a ambientes de marjal costero o de estuario asociado a una llanura deltaica. Algunas masas de resina presentaron un largo periodo de exposición en las aguas salobres o marinas antes de enterrarse. Pese a hallarse en una fase de estudio inicial, la diversidad identificada de artrópodos en el ámbar de El Soplao es elevada, y en algunas casos ha brindado el registro más antiguo conocido de ciertos taxones. En un total de 549 inclusiones de artrópodos catalogadas, se han determinado 13 órdenes de hexápodos repartidos en unas 40 familias, cuatro órdenes de arácnidos y uno de crustáceos. La paleofauna de artrópodos de El Soplao muestra una serie de singularidades, tanto cuantitativas como cualitativas, en comparación con el resto de paleofaunas conocidas de los ámbares cretácicos. Estas singularidades paleofaunísticas tanto a nivel cuantitativo como cualitativo en el ámbar de El Soplao, aparte de los factores tafonómicos y teniendo además en cuenta los hallazgos anteriores en el ámbar de Peñacerrada I, podrían reflejar un cierto carácter endémico de los ecosistemas ibéricos durante el Albiense debido a la insularidad que la Placa Ibérica adquirió en el Jurásico Inferior. Existen tres especies de insectos comunes a los ámbares de El Soplao y Peñacerrada I (= Moraza). Ello sugiere una edad muy similar para ambos yacimientos de la Cuenca Vasco‐Cantábrica. Además, se han advertido ciertas similitudes entre las paleofaunas del ámbar de España (El Soplao y Peñacerrada I) (Albiense) y las del ámbar del Líbano (Barremiense‐ Aptiense), aunque se hallen espaciadas en el tiempo por varios millones de años. No obstante, es necesario aumentar las colecciones de los ámbares españoles para dar mayor fundamento a estas observaciones, así como revisar las dataciones del ámbar del Líbano. La elevada proporción de sininclusiones y muestras que brindan información paleoetológica o acerca de interacciones paleobióticas, tanto intraespecíficas como interespecíficas, dan al ámbar de El Soplao un elevado valor paleoecológico. Existen casos de posible enjambramiento, de cópula, de camuflage/defensa, de relación planta‐insecto, de parasitismo, de posible hematofagia y de posible relación depredador‐presa.<br>The El Soplao amber outcrop (Rábago, Cantabria, Northern Spain), Early Cretaceous in age (about 110 Mya), has currently provided more than 500 arthropod inclusions. This PhD dissertation aimed to achieve in‐depth knowledge of the paleobiology associated with the arthropods from the El Soplao amber outcrop, allowing for a preliminary comparison with primary Cretaceous amber outcrops. This was possible only after a thorough systematic treatment of El Soplao arthropod inclusions that inferred their paleoautoecological, paleobiogeographical and paleoethological contexts to, ultimately, glean a holistic understanding of the paleoenvironmental setting. The resin‐producing plants responsible for El Soplao amber are conifers belonging to the extinct family Cheirolepidiaceae and, at least, another unknown conifer group. These trees would have lived close to the paleo‐coastline. Paleofires played a leading role in the production and accumulation of resin. The areas where the resin was buried and fossilized correspond to marshy or delta‐estuarine environments. Some resin pieces had a long exposure time to marine or brackish waters before being buried. Identified arthropod diversity is high, and the outcrop has provided the oldest known records for certain taxa. Thirteen hexapod orders (composed by about 40 families), four arachnid orders, and one crustacean order have been determined. The arthropod fauna from El Soplao is quantitatively and qualitatively singular when compared to faunas from other known Cretaceous ambers. Three insect species occur in both the El Soplao and Peñacerrada I (=Moraza) outcrops. The shared species between these two Basque‐Cantabrian Basin outcrops suggest they are similar in age. Moreover, similarities have been noted between the paleofauna from the Spanish amber outcrops (El Soplao and Peñacerrada I) (Albian) and the paleofauna from Lebanon (Barremian‐Aptian), despite these outcrops are separated in time by several million years. El Soplao amber is valuable in the abundance of syninclusions and samples that provide information about paleoethology and paleobiotic interactions. There are instances of possible swarming, mating, camouflage/defense, plant‐insect relationship, parasitism, possible hematophagy and possible predator‐prey relationship. An expanded English summary is provided at the end of the dissertation.

Dans ce travail, les paleoenvironnements et la dynamique des depots d'ages neocomien a senonien ont ete approches et nous avons propose des nouveaux decoupages sequentiels qui changent veritablement la vision de l'evolution du bassin gabonais. L'etude des premieres series de rift (neocomien s. L. ) conduit a proposer que le ndombo et la serie de transition soient regroupes dans une meme formation. L'analyse des formations de fin de rift d'age barremo-aptien montre que la distinction des unes des autres sur une base lithostratigraphique et palynologique est delicate. Le decoupage en deux sequences de la serie salifere suggere (aptien s. L. ) que celle-ci est diachrone au moins en bordure de plate-forme et pose le probleme de la definition de l'age de la base de la formation madiela (albien ?). A l'albien inferieur, des sequences transgressive- et regressive-types ont ete definies a plusieurs echelles, la premiere megasequence commencant a l'aptien superieur. La paleomorphologie reste encore gouvernee par des structures heritees de l'aptien avec une barriere discontinue. Elle prograde de l'albien moyen a superieur. Au turonien, deux types de plate-forme se succedent, gouvernees par les variations de la tranche d'eau: une plate-forme mixte deltaique et une plate-forme carbonatee. La subsidence est forte de l'aptien a l'albien superieur puis elle ralentit au cenomanien - turonien. On constate que c'est au cours de la phase de ralentissement que se developpent les corps deltaiques. A l'albien inferieur, la diagenese precoce est importante aussi bien en milieu marin, qu'en zone de transition. La dolomitisation intervient preferentiellement au toit des sequences regressives mais n'est pas suffisante pour creer une porosite residuelle. La diagenese carbonatee se marque differemment au turonien, avec le developpement de ciments plus tardifs. La dolomitisation intervient surtout a l'echelle locale dans le cortege de haut niveau marin de la plate-forme deltaique et cree de la porosite. L'etude geochimique (albien et turonien) confirme le strontium comme un traceur fiable de paleosalinite dans des plates-formes mixtes ou carbonatees independamment du facies et du type de diagenese

Il s'agit d'une etude palynologique de la serie du cretace inferieur du congo realisee a partir des sediments extraits du forage p. I. 2bis (pointe indienne). La microflore comporte des spores de pteridophytes et des pollens de gymnospermes ainsi que ceux attribues aux premieres angiospermes. Elle traduit un paleoclimat chaud, sec a aride. L'etude approfondie de la morphologie et de l'histoire evolutive des pollens des premieres angiospermes est menee

This thesis is focused on the taxonomical, biogeographical, palaeoecological and biostratigraphical characterization of the Barremian charophytes of the Maestrat Basin (Eastern Iberian Chain, Spain). Thirty-four charophyte taxa, including fructifications and thalli, which belong to the three families that co-existed during the Early Cretaceous, i.e., the Porocharaceae, the Characeae and the Clavatoraceae, were identified in two Barremian sections (Fredes and Herbers-Mas de Petxí). Twenty-six of them correspond to clavatoracean utricles, including Clavator grovesii var. jiuquanensis, which is herein firstly reported in the Iberian Chain. Similar clavatoracean richness is not found elsewhere, showing the importance of the Maestrat Basin as a hotspot for the clavatoracean species-richness during Barremian. New characters found in the clavatoracean utricles and thalli improved the knowledge on this important, mainly Cretaceous, family. The Echinochara lazarii utricle was reinterpreted as bilaterally symmetrical, rather than triradiated. This type of symmetry was previously unknown within genus Echinochara and in the whole subfamily Atopocharoidae, leading to a taxonomic emendation of this genus. This species was found attached to the thallus Charaxis spicatus allowing the reconstruction of the Echinochara whole-plant. The cortication of this thallus was reviewed and a new type of cortication, called double triplostichous cortication, was described. A second important result was the characterization of a gradualistic evolutionary lineage in Clavator calcitrapus. This lineage includes two anagenetic varieties, C. calcitrapus var. jiangluoensis and C. calcitrapus var. calcitrapus, linked by all possible intermediary morphotypes. This lineage has important biogeographic implications since the oldest variety had a subcosmopolitan range, while the second was endemic to Iberia. Finally, a previously unknown centripetal calcification pattern was found in the internodal cell of genus Munieria. This type of calcification is reminiscent of the one observed in the clavatoroid gyrogonites, providing further support to the hypothesis that this thallus belonged to the Clavatoraceae. The expanded sedimentary record of the Herbers-Mas de Petxí section and the abundance and diversity of charophyte remains found, provided a unique context, at least at European scale, to study the palaeoecology of charophyte species and the evolution of charophyte floras through the Barremian. Three sedimentary units, named from base to top Cantaperdius, Artoles and Morella formations, were analysed. Within these lithostratigraphic units, five charophyte associations were distinguished. 1) A charophyte association developed in freshwater lakes with low clastic input was found in the lower part of the Cantaperdius Formation and was mainly composed of Atopochara trivolvis var. triquetra, Clavator harrisii, Ascidiella stellata, and A. triquetra. Besides, Hemiclavator-rich populations were locally dominant. 2) An association characteristic of freshwater lakes with high clastic input mainly composed of Echinochara lazarii, Globator maillardii var. trochiliscoides, A. trivolvis var. triquetra, C. harrisii, Hemiclavator neimongolensis var. neimongolensis, and occasionally also Clavator calcitrapus. This association is mostly found in the upper part of the Cantaperdius Formation. 3) Porochara maestratica populations mainly thrived in low-clastic-influenced brackish settings; while 4) E. lazarii preferably thrived in clastic-influenced brackish settings. Both these brackish settings where abundant in the Artoles Formation. 5) The charophyte association developed in lakes formed in coastal mudflat to floodplain settings was mainly constituted by E. lazarii, A. trivolvis var. triquetra and var. trivolvis, and C. harrisii var. harrisii and var. reyi. This association is found in the Morella Formation. The environmental distribution of the associations recognized depended on the salinity, the clastic influence, and the depth. A new Barremian–early Aptian charophyte biostratigraphy is proposed. Two biozonations, European and Eurasian, were distinguished and correlated. Furthermore, these biozones were calibrated to the Geological Time Scale by means of strontium-isotope stratigraphy, enabling their correlation with the coeval marine realm. The European biostratigraphy is formed by two partial range biozones (characterized by the First Appearance Data, FAD), of index species that were endemic from the Western Tethyan Archipelago (extant Europe and North Africa): (1) Globator maillardii var. trochiliscoides (early Barremian) and (2) Ascidiella cruciata-Pseudoglobator paucibracteatus. The base of this latter biozone was calibrated with an oyster shell sample with an 87Sr/86Sr ratio of 0.707482, translating to a late early Barremian age, giving a total timespan of late early Barremian–early Aptian for this biozone. The Eurasian biozone is composed of three partial range biozones. (1) Atopochara trivolvis var. triquetra biozone is almost equivalent to the G. maillardii var. trochiliscoides biozone. (2) Hemiclavator neimongolensis var. neimongolensis biozone, which was calibrated with an oyster shell whose 87Sr/86Sr ratio is 0.707481 (late early Barremian). (3) The next biozone is defined by the FAD of Clavator grovesii var. jiuquanensis. Its base was dated with an oyster shell gathered 24.5 m below the FAD of the index species and its 87Sr/86Sr ratio is 0.707489 (late early Barremian). The FAD of C. grovesii var. corrugatus defines the next biozone. The biozonation described herein is intended to facilitate the correlation between different basins of the western Tethys, and between non-marine basins in whole Eurasia.<br>Aquesta tesi es focalitza en la caracterització taxonòmica, biogeogràfica, paleoecològica i biostratigràfica dels caròfits barremians de la conca del Maestrat (Cadena Ibèrica). Dels 34 taxons identificats, pertanyents a tres famílies que coexistiren durant el Cretaci Inferior (Porocharaceae, Characeae i Clavatoraceae) 26 pertanyen a utricles de clavatoràcies. Aquesta diversitat és única a escala mundial i mostra que el Maestrat fou un punt calent de biodiversitat d’aquesta família. Des del punt de vista morfològic s’ha mostrat que l’utricle d’Echinochara lazarii tenia una simetria bilateral, en comptes de presentar la simetrial triradial descrita originalment pel gènere. A més s’ha pogut reconstruir de la planta sencera d’ i Echinochara gràcies a haver descobert la connexió anatòmica entre Echinochara lazarii i el tal·lus descrit prèviament com Charaxis spicatus. Aquesta planta presentava una corticació desconeguda fins ara, que s’ha anomenat triplòstica doble. S’ha descrit també un nou llinatge evolutiu dins les clavatoràcies, format per dues varietats anagenètiques dins l’espècie de Clavator calcitrapus, que és de gran interès en paleobiogeografia i biostratigrafia. Finalment, la descripció d’una calcificació centrípeta als entrenusos del tal·lus de Munieria (un fòssil que ha estat motiu de controvèrsia respecte a la seva afinitat taxonòmica), dóna suport a la hipòtesi de que pertanyia a una clavatoràcia. L’estudi paleoecològic ha permès distingir diferents associacions de caròfits: 1) L’associació característica de llacs d’aigua dolça amb poca influència clàstica on predominava Atopochara trivolvis var. triquetra, Clavator harrisii, Ascidiella stellata i A. triquetra. 2) Una associació de llacs d’aigua dolça amb molta influència clàstica, dominada per Echinochara lazarii, Globator maillardii var. trochiliscoides, A. trivolvis var. triquetra, C. harrisii, Hemiclavator neimongolensis var. neimongolensis. 3) Porochara maestratica dominava als ambients salabrosos amb poca influència clàstica, mentre que 4) E. lazarii dominava ambients salabrosos amb més influència clàstica. 5) L’associació característica de basses i aiguamolls de fangars i planes d’inundació incloïa E. lazarii, A. trivolvis var. triquetra i C. harrisii. Es revisa la biostratigrafia dels caròfits del Barremià–Aptià inferior amb dues biozonacions, una per l’àmbit de l’Arxipèlag Cretaci de la Tetis (Europa, nord d’Àfrica i Orient mitjà) i una segona d’àmbit eurasiàtic. La primera biozonació està composta per dues biozones, les espècies índex de les quals eren endèmiques de l'arxipèlag: (1) Globator maillardii var. trochiliscoides (Barremià inferior) i (2) Ascidiella cruciata-Pseudoglobator paucibracteatus. La base d’aquesta última s’ha calibrat amb l’escala del temps geològic mitjançant uns valor d’ 87Sr/86Sr de 0,707482 (Barremià inferior terminal) obtinguts en una valva d’ostreid. Aquesta biozona inclou l’interval Barremià inferior terminal–Aptià inferior. La biozonació euroasiàtica conté tres biozones, les espècies índex de les quals estan presents a tota Euràsia. (1) La biozona Atopochara trivolvis var. triquetra té una edat de Barremià inferior. (2) La base de la biozona H. neimongolensis var. neimongolensis fou calibrada amb l’escala del temps geològic mitjançant una mostra d’ostreid que va proporcionar un valor de l’ 87Sr/86Sr de 0,7074781 (Barremià inferior superior). (3) La biozona Clavator grovesii var. jiuquanensis s’ha calibrat calibrat amb l’escala del temps geològic mitjançant una mostra d’ostreid que va proporcionar uns valors d’ 87Sr/86Sr de 0,707489 (Barremià superior inferior). Aquesta nova proposta biostratigràfica es preveu que faciliti la correlació entre les conques del Tetis i entre les conques continentals d’Euràsia.

La decouverte et l'exploitation de nouveaux gisements campaniens et maastrichtiens et le reexamen des anciennes collections ameliorent notre connaissance des ecosystemes continentaux europeens du cretace superieur. Un premier essai de biostratigraphie du cretace superieur europeen, sur la base des vertebres continentaux, est propose: il permet de definir une faune du campanien inferieur, une faune du campanien superieur-maastrichtien inferieur et une faune du maastrichtien superieur. Les affinites paleobiogeographiques de la faune europeenne sont mixtes: certains taxons sont issus d'une faune eocretacee cosmopolite; d'autres formes, d'origine sud-tethysienne, ont immigre en europe au cours du cretace; ces echanges se sont produits a plusieurs reprises entre le valanginien et le maastrichtien

Cette etude des sauropodes du cretace inferieur de thailande presente la description de phuwiangosaurus sirindhornae martin, buffetaut et suteethron, 1994. Le specimen type de p. Sirindhornae est un squelette incomplet, partiellement articule, decouvert dans la region de phu wiang (nord-est de la thailande). L'abondant materiel de sauropodes, recolte au cours des missions paleontologiques dans le nord-est de la thailande, sur le plateau de khorat, est rapporte a cette nouvelle forme. Les ossements de sauropodes proviennent tous de la formation sao khua, recemment datee du cretace inferieur. Une grande quantite d'ossements de jeunes sauropodes, rapportables a p. Sirindhornae, a aussi ete decouverte, et ces specimens sont ici decrits. Les sauropodes juveniles sont tres peu connus et cette decouverte fournit des indications concernant la croissance de ces animaux. La comparaison de p. Sirindhornae avec des sauropodes connus, montre certaines differences qui empechent son rattachement a l'une des sept familles definies. L'examen des sauropodes chinois a permis de reunir les genres chinois dans une meme famille, les euhelopodidae. Cette famille semble montrer un isolement en chine au cours du jurassique. La mobilite du cou des sauropodes et les particularites physiologiques liees a l'elongation du cou sont abordees, afin de livrer une reconstitution satisfaisante de ces animaux. Seule une faible amplitude de mouvement semble autorisee aux genres possedant un cou tres long

This project attempts an interpretation of traditional Cretan dance music with Cretan instruments and with the Western flute. Examining the changes in musical practices brought by the new socio-cultural conditions in Crete from the mid-twentieth century until today, it argues that Western musical trends have indirectly caused the neglect and loss of some pertinent musical qualities and the modification of the traditional Cretan musical character. More particularly, it argues that some old Cretan instruments and repertories are being abandoned, while the non-equal-tempered tuning and the Eastern Mediterranean modal systems are being replaced by Western equivalents. In this context the project endeavours to provide an alternative that restores these characteristics of traditional Cretan music, by revealing and using musical elements which were used around the first half of the twentieth century. In order to do so the project includes a musicological analysis of the traditional Cretan dance music. Specifically, it identifies and explains the non-equal-tempered tuning and the Eastern Mediterranean modal systems; it clarifies the distinct styles of interpretation and it examines other important facets of the music such as texture, structure, melodic development, improvisation and composition. Attempting to reduce the distance between earlier Cretan sound qualities and modern musical perception, the project adjusts the interpretations according to today's aesthetics and introduces modern audiences to new ways of performing traditional Cretan music. This is achieved by utilising the Western flute for the interpretation of the music and by extending the interpretative capabilities of the Cretan instruments. The project contains both written and practical components. The later consists of audio material which demonstrates in performance all the arguments and results presented in the thesis, offering new insights on the interpretation of Cretan music.

Les sediments d'age cretace du bassin oriente en ecuador, representes par les formations hollin et napo, ont des caracteristiques qui se pretent bien a l'analyse d'un modele de stratigraphie sequentielle. Ils demontrent une evolution geodynamique caracterisee par cinq sequences sedimentaires de troisieme ordre (hollin, napo, t, u, m2 and m1) pour lesquelles les depots et leur distribution sont controles de facon significative par les changements du niveau relatif de la mer qui sont en accord avec les evenements d'eustasie globale sur une marge peri-cratonique ou un systeme pre-avant-pays. L'etude de coupes seismiques detailes, de donnees de diagraphies, de carottes de forages et d'affleurements de la zone sub-andine (levantamiento cutucu et napo) et des principaux champs petroliers du bassin oriente demontre : (1) la presence de caracteristiques syn-sedimentaires importantes, a l'echelle locale ou regionale, formees durant l'accumulation de la formation napo superieur (du calcaire m2 jusqu'au membre tena de base). (2) une activite magmatique intra-plaque durant la sequence napo, caracterisee par un volcanisme basaltique alcalin de type unique, relie a une importante plume intracontinentale d'age post-albien a campanien (40ar/39k : 106 5 ma, 40ar/39ar : 82 0,5 ma) et associe a un amincissement de la couche lithospherique ou a des zones de transpression du corridor sacha-sushufindi. Les structures contemporaines de la sedimentation et de l'activite volcanique sont les temoins d'un bassin a tectonique active ou, durant le napo superieur (calcaire m2 jusqu'au membre tena de base), la tectonique controle l'architecture de la sequence sedimentaire. Nous considerons que le cycle tectono-sedimentaire du napo superieur est indicatif d'une structuration d'avant-pays et en consequence, il marque le debut du systeme d'avant-pays sub-andine. Finalement, l'analyse des sequences stratigraphiques du cretace du bassin oriente nous permet de proposer un contact de sequence plus plausible pour le contact tena de base/napo superieur et en consequence redefinir le gres du basal tena comme appartenant a la formation napo.

On etudie les globotruncanidae dans les formations du cretace superieur de haute provence et des alpes meridionales. On met en evidence dix biozones successives et on precise certaines limites stratigraphiques. L'etude biostratigraphique et lithologique permet de suivre l'evolution de la sedimentation, des facies de bassin jusqu'aux facies de plateforme proximale, ainsi que la tendance a l'emersion

L'application au bassin d'essaouira-agadir, du tithonique terminal p. P. Au valanginien inferieur, de nouvelles approches quantitatives (compaction-decompaction, taux de sedimentation, subsidence totale, subsidence tectonique), nous a conduit a re-envisager l'importance de la composante chimique de la compaction et a retracer successivement l'evolution des epaisseurs decompactees et la deformation du trefonds, en relation avec l'activite tectonique estimee pour chaque sequence. L'evolution progressive de la subsidence tectonique au tithonique terminal p. P. Et au valanginien inferieur a ete comparee a l'evolution eustatique regionale etablie anterieurement. L'etude de la fraction argileuse a permis de preciser le paleoenvironnement, notamment au valanginien inferieur. La kaolinite, presente en traces au berriasien moyen, puis abondante au valanginien inferieur, traduirait l'installation d'un climat plus humide. Ce phenomene de grande ampleur se manifeste egalement en europe. Toutefois, quelle que soit l'influence du paleoenvironnement, il arrive aux transformations diagenetiques de degager un gradient diagenetique croissant du nord vers le sud. L'etude du signal geochimique a travers le manganese nous a permis d'etablir dans notre domaine d'etude (plate-forme), une evolution des teneurs en mn correlable avec l'organisation des sequences de depot et de suggerer, a la base du berriasien et a la base du valanginien inferieur, la presence d'un cortege de bas niveau marin

Esta tese constitui uma síntese de dados acerca das associações de dinoflagelados do Cretáceo do Brasil e introduz modelos para interpretações de naturezas paleobiogeográfica e paleoceanográfica para o Atlântico Sul primitivo. Os dinoflagelados, por constituírem o plâncton marinho em sua maioria, tendem a serem considerados como cosmopolitas. Entretanto, o fato que vem sendo constatado nas últimas décadas é de que uma parcela significativa de suas espécies é endêmica ou, senão, intimamente vinculada a um padrão biogeográfico que caracteriza um provincialismo. A evolução do padrão biogeográfico no decorrer do Cretáceo no Brasil, mais precisamente do Aptiano ao Maastrichtiano, relaciona-se ao processo de instalação do Atlântico Sul, intimamente ligado à separação dos continentes América do Sul e África. A diferenciação paleobiogeográfica observada no Aptiano foi ocasionada sobretudo em função das barreiras físicas que então coibiam a livre mistura das águas oceânicas entre o Atlântico Sul meridional e o resto do oceano ao norte. No decorrer do Albiano, houve início da mistura das águas austrais, vindas do sul, com aquelas tetianas, vindas do Atlântico Central. A partir do início do Senoniano (Coniaciano – Santoniano), o padrão de circulação oceânica deve ter adquirido uma feição similar à observada hoje, permitindo instalação de um fluxo marítimo semelhante ao da atual Corrente das Malvinas. Em função da mistura de águas, o provincialismo tendia a esmaecer no final do Cretáceo (Maastrichtiano), mas macrozonas oceânicas latitudinais, ditadas pela diferença de temperatura, persistiram. Além da reconstituição paleooceanográfica, o estudo de provincialismo traz nova luz à bioestratigrafia global, apontando os fósseis-guias adequadas para cada região do planeta.<br>This thesis aims to enhance the understanding and application of Cretaceous dinoflagellate assemblages. Because most dinoflagellates are part of the marine plankton, they are generally regarded as cosmopolitan organisms. Nevertheless, several studies in recent decades demonstrate that a significant proportion of dinoflagellate species are endemic, or at least exhibit some biogeographic distributional patterns akin to provincialism. The evolution of Cretaceous biogeographic patterns in Brazil, especially during the Aptian to Maastrichtian interval, is related to the opening of the South Atlantic caused by the separation of the South American and African continents. The biogeographic differentiation observed in the Aptian is due mainly to the presence of physical barriers that prevented the free circulation and mixing of waters between the southern South Atlantic and that part of the Atlantic Ocean north of the Florianópolis High. The exchange of waters between these two water masses began in Albian; this produced the mixing of Austral waters emanating from southernmost oceans and Tethyan waters coming from the Central and North Atlantic. Oceanic circulation patterns very similar to those of the present day were probably initiated in the Senonian (Coniacian–Santonian); possibly, an early Falkland Current (Malvinas Current) began to circulate at that time. The effective mixing of waters led to reduction of biogeographic differentiation and provincialism at the end of the Cretaceous (Maastrichtian), but significant latitudinal oceanic macrozones, reflecting temperature gradients, continued to exist. In addition to their obvious significance in paleooceanographic reconstructions, provincialism studies contribute to refinement of global biostratigraphy through discernment of the most useful regional index fossils in conjunction with those of wider distribution.

Les ostracodes marins du bassin de pointe-noire (congo) ont ete etudies systematiquement pour montrer leur interet aussi bien stratigraphique, paleoecologique que biogeographique dans le cadre de la tectonique des plaques. 61 especes d'ostracodes ont ete decrites, dont 6 nouvelles. A l'aptien superieur-albien, le bassin du bas congo-gabon ainsi que celui de sergipe alagas (bresil) formaient un seul ensemble comme le montre la faune d'ostracodes. Des relations paleogeographiques avec la tethys sont mises en evidence des l'albien moyen, peut-etre meme a l'albien inferieur. Alors qu'elles n'apparaissent que plus tard (coniacien) avec l'afrique du sud

La liste des crocodiliens du cretace superieur et du paleogene d'europe, mise a jour et revisee permet de se faire une idee de ces faunes crocodiliennes. Un inventaire des gisements ayant livre des restes de crocodiles est etabli, en precisant la nature de ces restes quand cela a ete possible, permettant de se rendre compte de la repartition de ces gisements et de l'extension stratigraphique des taxons identifies. La connaissance des crocodiliens du paleocene est amelioree. Les origines et les relations phyletiques sont envisagees. On peut emettre quelques hypotheses paleobiogeographiques, et les comparer aux donnees fournies par d'autres groupes. Certaines hypotheses sont en accord avec ce qui est etabli, d'autres mettent en jeu des relations paleogeographiques moins evidentes. Sur la base de ces listes une analyse de diversite est etablie, qui permet de suivre l'evolution des faunes de crocodiliens dans le temps considere ici. Les courbes de diversite globales et par types ecologiques, et celles des taux de disparitions et d'apparitions etablies pour les crocodiliens europeens sont comparees a celles etablies pour l'ensemble du monde. Differents points de vue sont pris pour expliquer les phenomenes mis en evidence, qui sont replaces dans un contexte plus general pour les deux crises

Le graben de l'euphrate (syrie orientale), communement decrit comme un rift intracratonique d'orientation e-w a nw-se, se developpe au cretace superieur au sein de la plate-forme arabe. Son activite s'etend du turonien au maestrichtien et cesse avec le debut de la convergence des plaques eurasiatique et africaine. Il s'agit d'un rift avorte, totalement occulte par une sequence post-rift atteignant plus de 3000 m d'epaisseur. Ce rift continental renferme d'importantes reserves qui en font la premiere province petrolifere de syrie. L'extension ne-sw debute au turonien-coniacien. Elle est associee a une activite basaltique. Apres une periode de relative stabilite tectonique au santonien, la phase de rifting atteint son climax au campanien, avec l'ouverture d'un graben n120 oe ou les depots syn-rift excedent une epaisseur de 1500 m. La phase d'extension, d'age albien a campanien superieur, est contemporaine des processus de subduction intra-oceanique sur la marge nord-orientale de la plaque arabe. Le reseau de failles du graben de l'euphrate se developpe parallelement a cette zone de subduction. Par ailleurs, au cours du campanien (climax du rifting), des failles listriques majeures a vergence nord-est s'individualisent dans la partie sud du graben. Une rotation anti-horaire de la direction d'extension (ne-sw a n10 oe) est observe au maestrichtien. Elle est a mettre probablement en relation avec la convergence afrique-eurasie. Un reseau de failles synsedimentaires (n100 oe) se developpe parallelement a cette frontiere de convergence dans le graben de l'euphrate. Ces observations concordent avec un modele de mise en place de graben de l'euphrate en position de bassin d'arriere-arc. Le maestrichtien superieur voit l'arret complet de l'activite du rift de l'euphrate et son inversion partielle, sous l'effet d'une compression n-s a nnw-sse. L'inversion du graben est surtout sensible dans sa partie nord-ouest, a la jonction avec la chaine des palmyrides, bassin mesozoique majeur en syrie, qui connait sa premiere phase d'inversion a cette epoque. Cette inversion se poursuit au paleogene. La cartographie en isopaques des series du paleocene et de l'eocene ainsi que l'horizontalisation de sections sismiques montre une propagation de l'inversion du nord vers le sud. Les grabens les plus meridionaux s'inversent a l'eocene, alors que ceux du nord s'inversent des le paleocene. Ce resultat nouveau est coherent avec le cadre geodynamique general de la plaque nord-arabe a cette epoque, impliquant une migration vers le sud de la deformation. L'oligocene correspond a une reprise en extension des failles majeures nw-se du cretace superieur.

Cette these a pour objectif l'etude du mode de formation du spinelle nickelifere afin de comprendre l'origine du spinelle oxyde riche en ni decouvert dans les sediments de la limite cretace - tertiaire (k-t). Pour cela j'ai realise un dispositif experimental permettant de synthetiser du spinelle nickelifere a partir d'echantillons de meteorites et d'etudier l'influence de la fugacite d'oxygene, de la temperature, de la duree de chauffe et de refroidissement sur la cristallisation et la composition de ce mineral. Comme resultats essentiels, j'ai montre que la morphologie des cristaux de spinelle depend principalement de la temperature et de la vitesse de refroidissement. J'ai egalement montre que la composition du spinelle varie progressivement en fonction de la fugacite d'oxygene. En particulier, j'ai etabli que le rapport fe#3#+/fe#t#o#t#a#l du spinelle augmente avec la fugacite d'oxygene et que cette augmentation est independante de la temperature et de la composition du materiel de depart. Ces resultats indiquent que le spinelle k-t s'est forme a partir d'un materiel meteoritique equilibre sous haute fugacite d'oxygene (fo2 > 10-3 bar) et haute temperature (1300c<t<1500c). Ces conditions permettent d'eliminer une origine volcanique pour le spinelle k-t, les magmas terrestres etant equilibres sous de faibles fugacites d'oxygene, correspondant au buffer fmq et iw. Le mecanisme le plus vraisemblable pour expliquer la formation du spinelle k-t est l'oxydation de gouttes en fusion produites par l'ablation dans l'atmosphere de matiere meteoritique. Pour expliquer la dispersion a la surface de la terre a la limite k-t du spinelle nickelifere, deux hypotheses sont envisageables: la comete fragmentee (fragmentation au passage pres du soleil) et l'impact oblique (fragmentation au moment de l'impact)

This thesis focuses on Euripides’ dramatic representations of Crete, famous from myth, geography, art, literature and philosophy. This thesis will attempt to address the following key questions: how is Crete represented in the extant Euripidean plays and fragments? How consistent are such representations between themselves? How are the Cretan mythological characters deployed? How are previous representations of Crete re-stated or adapted? What questions of association and identity appear to be raised? What kinds of multiple identities and their potential for interpretation are to be found in the plays? How do these relate to paradigms found in other sources? And finally, do Euripides’ representations of Crete as an island as constructed in these works contribute to a wider understanding of the relationship between the islands and Athens? Various themes emerge from detailed textual analyses which stress Crete’s distinct, isolated nature, including the portrayals of Minos, Cretan women, the Minotaur, Cretan gods and spirits and the location of Crete itself. Many of these themes are also deployed paradoxically to stress, instead, Crete’s links with the mainland. Overall, common themes emerge that can be usefully considered in terms of two contemporary, theoretical models - insularity and interconnectivity-, which offer insights into the complex relationships of difference and similarity between islands and the mainland. In terms of insularity, Crete is viewed as an ‘island’, distant and distinct from Athens. The model of interconnectivity, conversely, stresses links between Crete and other regions as suggested by the many travels undertaken by protagonists in these works. Insularity and interconnectivity, then, can be used to consider Euripides’ Crete as part of a continuum between complete independence from and complete integration with the outside world. By considering models of insularity and interconnectivity specifically in relation to drama, this thesis departs in new directions from previous studies. Chapter 1 outlines the research questions raised in the study of Cretanism and explains the structure of the thesis. Chapter 2 entails textual analyses of the references to Crete in Hippolytus. Chapter 3 involves textual analyses of the fragmentary The Cretans, illustrating how Cretans on Crete are represented. Chapter 4 considers emerging themes used to emphasize Cretanism, which, in turn, reinforce Crete’s distinctive, insular nature. Chapter 5 considers the evidence in terms of insularity and interconnectivity. These models highlight difference and separation, as well as similarity and interconnectivity between Crete, Athens and the rest of the Greek world. Chapter 6 reflects on the findings of previous chapters, arguing that certain models of insularity and interconnectivity can be usefully drawn out of Euripides’ representations of Crete to offer insights into the perceptions of islands in drama.

Ce travail est base sur l'etude micropaleontologique des foraminiferes planctoniques et du nannoplancton calcaire des coupes las pilas-san lorenzo, san lorenzo-jalapilla et du sondage bustos 1 au mexique et de la serie de la noguera ribagorzana en espagne. L'etude systematique apporte des indications sur la morphologie et sur les variations intra-specifiques dans ces deux groupes de fossiles. Une biostratigraphie precise est etablie pour l'intervalle turonien-maestrichtien. La comparaison entre les series du mexique oriental et du nord-est de l'espagne permet de mettre en evidence des phenomenes de diachronisme pour l'apparition et la disparition de certaines especes alors que d'autres especes sont synchrones; cela pourrait etre mis en relation avec les variations globales du niveau des mers

Thesis (Ph. D.)--University of North Carolina at Chapel Hill, 2007.<br>Title from electronic title page (viewed Mar. 27, 2008). "... in partial fulfillment of the requirements for the degree of Doctor of Philosophy in the Department of Classics." Discipline: Classics; Department/School: Classics.

A flora cretácica portuguesa é rica e compreende formas com grande interesse paleobotânico. A boa representatividade do Cretácico no país permite acompanhar a evolução da vegetação desde o Cretácico Inferior, com predomínio das gimnospérmicas e das pteridófitas, até ao Cretácico Superior onde passam a dominar as angiospérmicas, que rapidamente se expandiram passando a colonizar praticamente todos os ecossistemas terrestres. Os primeiros trabalhos realizados sobre as floras do Cretácico português, a partir do século XIX, dedicaram-se essencialmente ao estudo de macrorrestos vegetais, tornando-se clássicos mundiais na área da Paleobotânica. Ulteriormente, os estudos desenvolvidos passaram a incidir sobretudo na palinologia e na estratigrafia mas, nos últimos 25 anos, a descoberta de mesofloras bem preservadas nos sedimentos, representadas por frutos, sementes, estames e flores trouxe novos conhecimentos que contribuíram, de forma determinante, para a compreensão da composição sistemática, evolução e diversidade da flora de angiospérmicas. Nesta dissertação apresenta-se o estudo de mesofloras e de palinofloras realizado em três jazidas fossilíferas do Cretácico Inferior da Bacia Lusitaniana, de Portugal. Foram seleccionadas as ocorrências de Vale Painho (perto do Juncal), Vale Cortiço (próximo de Torres Vedras) e Vale Farelo (junto a Vale de Água, Juncal). Constatou-se existir claro predomínio de gimnospérmicas e pteridófitas em todas as mesofloras estudadas. Apenas na de Vale de Água foram identificados restos atribuíveis a angiospérmicas. Nos depósitos de Vale Painho (provavelmente do Berriasiano), foram identificadas pequenas sementes descritas como novos táxones: foi descrita a nova espécie Erdtmanispermum juncalense e o novo género e espécie Raunsgaardispermum lusitanicum. As novas sementes apresentam plano de organização estrutural semelhante ao que se observa nas sementes de Bennettitales, Erdtmanithecales e Gnetales (clado BEG), com envelope externo de natureza esclerenquimatosa a envolver o tegumento interno, que se prolonga através de longo e estreito canal micropilar que, por sua vez, encerra no interior o nucelo preservado sob a forma de membrana fina. Pela primeira vez, uma flora do Berriasiano português é descrita a partir do estudo integrado de mesofósseis de vegetais e palinomorfos. As associações de restos de vegetais apontam para a presença de floresta de coníferas, dominada por Cheirolepidiaceae, com o sub-bosque constituído por pteridófitas e plantas do grupo BEG. Este estudo aponta para ambiente com clima de seca sazonal em que a vegetação se desenvolvia essencialmente, e sobretudo se preservava, nas margens de rios e áreas alagadas. Na mesoflora de Vale Farelo (Aptiano superior-Albiano inferior), foi identificada estrutura microsporangiada masculina com pólenes de tipo Eucommiidites nos esporângios, atribuída à nova espécie Erdtmanitheca portucalensis. As interpretações sedimentológicas, referentes ao Membro de Famalicão da Formação de Figueira da Foz, de onde provêm os restos fósseis, apontam para depósitos de sistema fluvial e clima quente e relativamente húmido. A descoberta destes novos táxones em mesofloras portuguesas representa um contributo significativo para o conhecimento da distribuição geográfica destas plantas mesozóicas, sendo de salientar a sua importância paleoecológica, dado que, co-existiram com as primeiras angiospérmicas e ocuparam ecossistemas com características ambientais semelhantes. Na mesoflora de Vale Cortiço (Hauteriviano inferior) foram recolhidos abundantes restos de coníferas atribuíveis a Frenelopsis teixeirae. O excelente estado de preservação das cutículas das folhas e caules permitiu emendar a diagnose original e completar a descrição desta espécie. As características da morfologia externa destas plantas, e a presença de pólenes atribuíveis ao género Classopollis, apontam para condições ambientais áridas a semi-áridas. Os dados sedimentológicos indiciam ambiente deposicional de planície mareal ou de estuário, sob clima quente a temperado, mas com humidade significativa pelo menos sazonalmente; ABSTRACT: The Portuguese Cretaceous flora is rich and comprising specimens of great palaeontological interest. This palaeobotanical record allows the analysis of the floristic evolution since the Early Cretaceous, mostly with gymnosperms and ferns, to the Late Cretaceous, showing that angiosperms have quickly expanded and colonized almost all the terrestrial ecosystems. The earlier publications on the Portuguese Cretaceous floras, since the 19th century, studied mainly macroremains and become world classics in Palaeobotany. Later and up to now, the majority of studies used palynology as a stratigraphic tool, but over the last twenty-five years the discovery of well preserved mesofossil floras represented by fruits seeds, stamens and flowers have provided an extremely fast progress on the understanding of angiosperms systematic composition, evolution and diversity. This dissertation presents the study of mesofloras and palinofloras from the Early Cretaceous of Portugal carried out in three different opencast clay pit complexes exposing deposits of the Lusitanian Basin, in Portugal. The selected occurrences from Vale Painho (near Juncal), Vale Cortiço (close to Torres Vedras) and Vale Farelo (next to Vale de Água, Juncal). The gymnosperms and pteridophytes are clearly dominant in all the mesofloras studied. Angiosperms remains were recognised only in the Vale de Água mesoflora. In the Vale Painho levels (probably Berriasian) small seeds were identified and assigned to new taxa. We described the new species Erdtmanispermum juncalense and the new genus and species Raunsgaardispermum lusitanicum. The new fossil seeds have a distinctive anatomical structure similar to those observed in the seeds of Bennettitales, Erdtmanithecales and Gnetales group (clade BEG), a sclerenchymatic outer envelope that surrounds the integument and the nucellus preserved as a thin membrane. The integument is extended apically into a long, narrow micropylar canal. For the first time a Berriasian Portuguese flora is described based on the integrated study of mesofossil plants and palynomorphs. The associations indicate the presence of a coniferous forest dominated by Cheirolepidiaceae with a grown cover and understory vegetation of ferns and other pteridophytes as well as members of the BEG group. This study points to an environment with seasonal drought climate in which vegetation was developing, and probably better preserved, mainly along rivers and wetlands. In the Vale Farelo mesoflora (Late Aptian-Early Albian), it was recognised a new pollen organ with well-preserved pollen grains of Eucommiidites-type in the sporangia, assigned to the new species Erdtmanitheca portucalensis. Sedimentological interpretations for the plant-bearing unit, the Famalicão Member of the Figueira da Foz Formation, point for fluvial deposition under wet and relatively humid climate. The discovery of these new taxa in the Portuguese mesofloras represents a significant contribution to the knowledge of the geographical distribution of these Mesozoic plants, and its palaeoecological significance should be emphasized since they co-existed with the earliest flowering plants in terrestrial ecosystems with similar environmental characteristics. In the Vale Cortiço mesoflora (early Hauterivian) abundant conifers remains assigned to Frenelopsis teixeirae were collected. The original diagnosis of the species was emended and the description was completed thank to well preserved cuticle compressions from leaves and twigs. The characteristics of the external morphology of these plants and the presence of pollen assigned to the genus Classopollis point to arid to semi-arid environments. The sedimentological data indicate tidal-flat to estuarine depositional environment, developed under temperate to warm climate, but with significant seasonal moisture.

In many parts of the world, plants are directly utilised for their medicinal properties. Traditional medicine from Pakistan, India and the Far East is well documented and its history is embedded in folklore. It has been documented that an aqueous extract of the desert shrub, Fagonia cretica, is a popular treatment for breast cancer in Pakistan. The administration of an aqueous extract of Fagonia cretica is reported effective at reducing tumour size and improving the quality of life of breast cancer patients, is well tolerated and does not exhibit adverse effects like vomiting, diarrhoea or alopecia which are common side effects of standard cytotoxic therapy. In the past, many pharmacologically active and chemotherapeutic compounds have been isolated from plants which subsequently have proven to be successful in clinical trials and been used as primary compounds in therapeutic regimes. Fagonia cretica has historical use as a treatment for breast cancer, yet there is little scientific evidence which shows chemotherapeutic potential towards breast tumours. Preparation and analysis of an aqueous extract of Fagonia cretica may reveal novel chemotherapeutic agents that can be used to effectively target cancer cells. An understanding of the mechanism of any activity may improve our understanding of cancer cell biology and reveal novel therapeutic targets. This thesis describes for the first time that an aqueous extract of Fagonia cretica shows potent in vitro cytotoxic activity towards breast cancer epithelial cell lines which was not seen towards normal mammary epithelial cells. Elucidation and characterisation of the cytotoxic mechanism was undertaken by analysing DNA damage, cell cycle status, apoptosis, metabolic state and expression of transcription factors and their targets. Finally, methods for the isolation and identification of active compound(s) were developed using various chromatographic techniques. An aqueous extract of Fagonia cretica was able to reduce cell viability significantly in two phenotypically different breast cancer cell lines (MCF-7 and MDA-MB-231). This activity was markedly reduced in normal mammary epithelial cells (HMEpC). Further investigation into the mode of action revealed that extract treatment induced cell cycle arrest and apoptosis in both MCF-7 and MDA-MB-231 cell lines. This coincided with the formation of DNA double stranded breaks and the DNA repair marker ?-H2AX. In MCF-7 cells, ATM/ATR activation resulted in increased p53 expression and of its transcriptional targets p21 and bax, suggesting a role for a p53-mediated response. Furthermore, inhibition of extract-induced p53 expression with siRNA reduced the cytotoxic effect against MCF-7 cells. Extract treatment was also associated with increased FOXO3a expression in MCF-7 and MDA-MB-231 cells. In the absence of functional p53, siRNA knockdown of extract-induced FOXO3a expression was completely abrogated, suggesting that FOXO3a plays a vital role in extract-induced cytotoxicity. Isolation and characterisation of the active compound(s) within the extract was attempted using liquid chromatography and mass spectrometry in conjunction with a cell viability assay. Multiple fractionations generated an active fraction that contained four major compounds as detected by mass spectrometry. However, none of these compounds were identified structurally or chemically due to constraints within the methodology.

La formation des marnes bleues apto-albiennes du domaine vocontien contient de nombreux horizons a concretions septariennes barytiques et/ou carbonatees. L'analyse de ces concretions a l'aide de diverses techniques, et en faisant varier les echelles d'observation, a permis de mettre en evidence les differentes etapes de leur croissance en relation avec l'evolution des eaux interstitielles dans le sediment encaissant. Les principaux mecanismes invoques quant a la genese de ces concretions sont la cimentation directe dans les pores du sediment et/ou la recristalliation de materiel primaire. Le carbonate est issu de l'encaissant originellement riche en especes dissoutes, alors que la barytine provient de l'interaction dans la zone de sulfato-reduction de deux fluides de salinite differente. Le phenomene de fracturation (septarisation) des concretions a ete apprehende par des approches bi et tridimentionnelles. Les mecanismes en cause ont une double origine (chimique: dessication et physique: compaction). Des essais mecaniques menes sur trois nodules barytiques ont montre l'existence de contraintes residuelles temoins de la deformation originelle

A Região Nordeste do Brasil apresenta um importante registro fóssil de dinossauros mesocretáceos, especialmente do clado Theropoda, popularmente referidos como terópodes. A quase totalidade dos espécimes é oriunda de dois depósitos sedimentares, a Formação Romualdo, Albiano da Bacia do Araripe, e a Formação Alcântara, Cenomaniano da Bacia de São Luís-Grajaú. A presente tese apresenta o estado da arte referente aos terópodes não-avianos das formações supracitadas, contextualizando-os do ponto de vista paleogeográfico e paleoecológico. A revisão dos principais achados é acompanhada por resultados inéditos obtidos pelo pós-graduando ao longo de seu Doutorado, dos quais os principais estão sumarizados a seguir: (1) a obtenção de evidência estatística para a associação positiva entre espinossaurídeos e paleoambientes costeiros; (2) o primeiro registro inequívoco do táxon Abelisauridae na Formação Alcântara; (3) o reconhecimento de uma distinção faunística entre a diversidade dinossauriana das formações Romualdo e Alcântara; (4) a identificação das coroas dentárias maxilares do espinossaurídeo Irritator challengeri; (5) a obtenção de uma nova hipótese para as relações filogenéticas entre os espinossaurídeos brasileiros e os demais táxons. Estes resultados, acompanhados de outros, possuem implicações taxonômicas, evolutivas, paleobiogeográficas e paleoecológicas. Por exemplo, a maior abundância de somatofósseis de espinossaurídeos nas formações mencionadas provavelmente está relacionada à associação positiva entre estes terópodes e os paleoambientes costeiros. Por outro lado, a identificação das coroas dentárias maxilares de I. challengeri, em conjunto com os resultados cladísticos, permitiram a reapreciação de detalhes relativos à evolução das narinas externas de espinossaurídeos, bem como a refutação da hipótese de que o holótipo desta espécie é parte do mesmo espécime do holótipo de Angaturama limai. Ademais, a análise cladística realizada sugere que o clado Baryonychinae não é monofilético. Por fim, o reconhecimento da presença de abelissaurídeos na Formação Alcântara está de acordo com a abundância deste táxon em depósitos sedimentares gondwânicos durante o mesocretáceo, reforçando as semelhanças existentes com os depósitos mesocretáceos africanos, ao mesmo tempo em que salienta as diferenças entre esta unidade e a Formação Romualdo quanto à diversidade de dinossauros. Isto sugere que a fauna dinossauriana da América do Sul era mais heterogênea do que previamente assumido por outros autores, o que deve ser levado em consideração quando de análises futuras de similaridade de faunas. No entanto, a despeito do que já se conhecia e dos novos dados aportados por esta tese, muitas outras questões ainda permanecem por serem investigadas mais a fundo. Desta forma, esta contribuição se constitui em um passo adicional – porém nunca definitivo – no propósito de expandir o conhecimento sobre os terópodes não-avianos do mesocretáceo do Nordeste do Brasil.<br>The northeastern Brazil has yielded an important fossil record of Mid- Cretaceous dinosaurs, especially the clade Theropoda. Almost all specimens come from two fossiliferous deposits, the Romualdo Formation, Albian of the Araripe Basin, and the Alcântara Formation, Cenomanian of the São Luis-Grajaú Basin. This thesis presents the state of the art relative to the nonavian theropods from the aforementioned formations, contextualizing them paleobiogeographically and paleoecologically. The review of the findings is followed by the inedit results gathered by the PhD candidate during his Doctorate, among which the main ones are summarized below: (1) the obtention of statistical evidence of the positive association between spinosaurids and coastal paleoenvironments; (2) the first unequivocal record of Abelisauridae from the Alcântara Formation; (3) the recognition of a faunal distinction between the dinosaur diversity of the Alcântara and Romualdo formations; (4) the identification of the maxillary tooth crowns of the spinosaurid Irritator challengeri; (5) the obtention of a new hypothesis of the phylogenetic relationships between the Brazilian spinosaurids and the other taxa. These results, along with others, have taxonomic, evolutionary, paleobiogeographic and paleoecological implications. For example, the greater abundance of spinosaurid body fossils in the those formations are likely related to the positive association between these theropods and coastal paleoenvironments. On the other hand, the identification of the maxillary tooth crowns of I. challengeri, along with the cladistic results, enabled the reanalysis of some details of the evolution of the external nares of spinosaurids, as well as the refutation of the hypothesis of the holotypes of this species and Angaturama limai belonging to the same specimen. Furthermore, the cladistic analysis suggests that Baryonychinae is not monophyletic. Finally, the record of abelisaurids from the Alcântara Formation is in agreement with the abundance of this taxon in Gondwanan deposits during the mid-Cretaceous, which strengthens the similarities with African mid-Cretaceous deposits, whereas it emphasizes the differences in dinosaur diversity between this unity and the Romualdo Formation. This suggests that the dinosaur fauna of South America was more heterogeneous than previously assumed by other authors, which must be taken into account by future analyses of similarities. Despite what was previously known and the new findings provided by this thesis, many other issues are still to be further investigated. Thus, this contribution is actually an additional step – although not the definite one – towards the expansion of the knowledge on mid-Cretaceous nonavian theropods from northeastern Brazil.

La comparaison des donnees geochimiques du berriasien des coupes de berrias et d'angles avec le decoupage sequentiel pre-etabli montre que les fluctuations des teneurs en elements traces sont en bon accord avec les changements relatifs de troisieme ordre du niveau marin. Ceci peut aider a caracteriser les differents corteges sedimentaires: - les basses teneurs en elements traces sont enregistrees dans les corteges de bas niveau marin, - une augmentation des valeurs apparait dans l'intervalle transgressif avec un maximum de manganese correspondant a la surface d'inondation maximale. Cette surface est aussi soulignee par un accident positif sur la courbe de variations du rapport isotopique de l'oxygene, - une diminution des valeurs correspond au cortege de haut niveau marin. Neanmoins, si nous essayons d'effectuer des correlations pour chaque sequence entre les coupes d'angles et de berrias, nous observons quelques diachronismes entre les courbes geochimiques, particulierement dans le berriasien superieur. Sur la base des resultats geochimiques des modifications du decoupage sequentiel pre-etabli sont proposees. Ce modele est ensuite verifie sur le valanginien, l'hauterivien et le barremien des coupes de la region d'angles. La geochimie des carbonates pelagiques et particulierement les teneurs en mn semblent donc etre des outils performants pour les etudes de stratigraphie sequentielle

Une serie dite de type flysch ne correspond pas a une accumulation aleatoire ou chaotique de depots gravitaires achemines par la pente. Les leves de logs que j'ai effectue au 1/100eme et 1/40eme dans les series d'azeffoun, du djebel zima et de medjana, ont permis de deduire une logique dans cette serie turbiditique. Ces depots s'integrent dans des cycles elementaires ou sequences elementaires cycliques. Ces derniers s'emboitent a leur tour dans des cycles d'ordre superieur. Les turbidites et les megaturbidites ainsi que la turbidite de bouma, replacees alors dans le contexte de sequence elementaire virtuelle, ne sont pas instantanees. Autrement dit, elles correspondent en fait a une partie de la sequence elementaire cyclique virtuelle. Ce travail nous a egalement permis d'observer une correspondance entre les coupures donnees par la biostratigraphie, l'etude des systemes de depots ou appareils sedimentaires, c'est-a-dire la lithostratigraphie et l'analyse sequentielle que nous avons effectuee. Ainsi, la stratigraphie sequentielle n'est plus limitee aux seuls depots de plate-forme, mais s'applique aussi aux depots profonds. Elle est appliquee ici pour la premiere fois dans cette serie de type flysch

Le jurassique superieur et le cretace inferieur du bassin de paris sont caracterises par des conditions de depot varient entre la plate-forme carbonatee et le shoreface siliciclastique, en passant par la sebkha evaporitique et la plaine alluviale a climat humide. L'application des methodes de la stratigraphie sequentielle jointe a un calage biostratigraphique precis ont permis d'inserer les series dans un cadre chronostratigraphique dynamique, ou les hiaus et le diachronisme des facies ont un role fondamental, et de hierarchiser la succession en cycles sedimentaires de deuxieme ordre et en sequences de depot. Les cycles et les sequences de depot sont emboites au sein de deux cycles transgressifs/regressifs de plus longue duree (premier ordre) et correspondant au cycle de mer du nord (bajocien-berriasien inferieur) et au cycle de l'atlantique nord (berriasien superieur-maastrichtien) au-dessus. La phase regressive du cycle de la mer du nord (kimmeridgien inferieur-berriasien inferieur), et le demarrage de la phase transgressive du cycle de l'atlantique nord (berriasien superieur-aptien) sont illustres dans ce travail de these. La correlation entre 400 diagraphies, l'etude des sections carottees et des affleurements de l'aureole de l'est du bassin de paris, ont permis de definir et d'illustrer precisement la geometrie et la stratonomie des cycles sedimentaires et des sequences de depot. L'attribution biostratigraphique des series a l'aide de l'etude des palynofacies, permet de caler les cycles dans un cadre chronostratigraphique coherent et nouveau. La cartographie des phases transgressives/regressives des cycles de deuxieme ordre permet de illustrer l'evolution des facies dans le temps et dans l'espace. L'integration de la contrainte temps aux cartes des isochores et isobathymetriques a permis de quantifier en deux et trois dimensions les variations de l'espace disponible pour les sediments. Trois ordres de variations de l'espace disponible de differente duree et emboitees les uns dans les autres ont permis d'etablir la hierarchie des phenomenes et de preciser les facteurs qui controlent la formation de cycles d'ordre different.

La serie eocretace du maestrazgo meridional, espagne, est abordee sous les aspects stratigraphique et sedimentologique. La biozonation proposee pour le domaine de la plateforme permet de preciser l'age des unites lithostratigraphiques reconnues anterieurement. Un decoupage en sequences de depot est proposee et la classification des facies carbonates conduit a une analyse sedimentologique detaillee. Ces resultats aboutissent a une interpretation de l'evolution geodynamique de la region. L'accent est mis sur les relations entre la tectonique et la sedimentation; cette region offre en effet, au cretace inferieur, un modele d'evolution d'une plateforme carbonatee soumise a un regime distensif dominant

Orientadores: Frésia Soledad Ricardi Torres Branco, Ismar de Souza Carvalho<br>Dissertação (mestrado) - Universidade Estadual de Campinas, Instituto de Geociências<br>Made available in DSpace on 2018-08-18T21:34:34Z (GMT). No. of bitstreams: 1 Tavares_SandraAparecidaSimionato_M.pdf: 8529535 bytes, checksum: 81caa7b6648edbc9a42d10c5ee967375 (MD5) Previous issue date: 2011<br>Resumo: O Afloramento Santa Irene tem sido considerado um dos mais significativos da Bacia Bauru, na Formação Adamantina, pela abundancia e boa conservação de fósseis associados ali encontrados, como dentes isolados de arcossauros carnívoros associados a fósseis de um dinossauro saurópode herbívoro. Os fósseis foram coletados nos anos de 1997 e 1998, na área rural do Município de Monte Alto - SP, e hoje compõem parte do acervo do Museu de Paleontologia de Monte Alto. Os dentes isolados de tal afloramento são o principal material de estudo deste trabalho, que, acrescidos a outros dados obtidos através da análise das feições bioestratinômicas e geológicas da região, permitiram tecer uma interpretação paleoecológica para o Afloramento Santa Irene. Foram analisados vinte e seis exemplares de dentes de arcossauros carnívoros, sendo dezoito deles enquadrados como Theropoda e oito como elementos dentários pertencentes aos Crocodyliformes. Os dentes de Theropoda se distinguem daqueles de Crocodyliformes por serem os primeiros mais achatados lateralmente, além de apresentarem serrilhas. Foi possível constatar que quatorze dos dezoito exemplares classificados dentro da Subordem Theropoda apresentam características pertencentes à Ceratosauria, família Abelisauridae, e Maniraptora, família Dromaeosauridae. A coleção de dentes de Crocodyliformes coletados no afloramento Santa Irene consiste de oito exemplares em geral cônicos, com estriamento ao longo da carena, podendo ou não apresentar bordos serrilhados e seção basal arredondada, sendo possível classificá-los dentro da família Trematochampsidae. Os fósseis articulados e com pouco desgaste do Aeolosaurus indicam um soterramento parcial logo após a morte ou ainda na fase de destruição de seus elementos não esqueléticos. A observação do afloramento e do seu entorno permitiu deduzir que a região apresentava rios, possivelmente, entrelaçados com deposição sazonal de sedimentos e períodos de estabilidade com a formação de solos incipientes. Durante os períodos interdeposicionais e de formação do solo, nota-se a ocorrência da precipitação de minerais, dando origem à formação de calcretes, resultado de períodos secos marcantes. O afloramento Santa Irene representa a deposição de rios que formavam barras arenosas, nas quais diversos grupos de animais buscavam água e alimento. Conclui-se que estes animais habitavam ou transitavam por aquele ambiente, pois não há sinais de que os fósseis tenham sido transportados até o local no qual foram coletados, mas sim que a carcaça do Aeolosaurus serviu de alimentação para outros animais no local de sua morte. Desta forma, o material analisado permitiu a reconstituição de um retrato impar de um ecossistema a muito extinto<br>Abstract: The Santa Irene outcrop has been considered one of the most significant of the Bauru Basin, in the Adamantina formation, because of abundance and good preservation of associated fossils found there, as isolated teeth of carnivorous archosaurs associated with fossils of a herbivorous sauropod dinosaur. The fossils were found in 1997 and 1998, in rural areas of the city of Monte Alto - SP, and today compose the collection of the Museum of Paleontology of Monte Alto. The isolated teeth from this outcrop is the main material of this paper, which, together with other data obtained by analysis of biostratonomic and geological features of the region, allowed to make a paleoecological interpretation of the outcrop Santa Irene. Twenty-six copies of teeth of carnivorous archosaurs were analyzed, eighteen of them being classified as Theropodomorpho and eight teeth as belonging to Crocodyliformes. The teeth of Theropodomorpho can be distinguished from those to be the first Crocodyliformes as they are more flattened laterally, besides having serrations. It was found that fourteen of the eighteen specimens classified within the suborder Theropoda fit the characteristics belonging to Ceratosauria, family Abelisauridae and Maniraptora, family Dromaeosauridae. The collection of Crocodyliformes teeth collected from the outcrop Santa Irene consists of eight copies generally conical, with streaking along the keel, presenting or not serrated edges and rounded basal section, being possible to classify them within the family Trematochampsidae. The articulated and with little wear fossils of Aeolosaurus indicate a burial soon after death or during the destruction of its non-skeletal elements. The observation of the outcrop and its surroundings allow deducing that the region had braided rivers with seasonal sediment deposition and periods of stability with the formation of incipient soils. During no deposicional intervals periods and soil formation, can be noted the occurrence of precipitation of minerals, giving rise to the formation of calcrete, result of striking dry periods. The outcrop of St. Irene was formed by rivers that formed sand bars, in which various groups of animals tried to find food and water. It can be deduced that these animals lived or transited through that environment, because there is no evidence that the fossils were transported to the location in which they were collected, but that the Aeolosaurus remains served as food for other animals at his death location. Thus, the analyzed material allowed the reconstitution of an unique portrait of an ecosystem to long extinct<br>Mestrado<br>Geologia e Recursos Naturais<br>Mestre em Geociências

Mestrado em Minerais e Rochas Industriais<br>Neste trabalho realiza-se um estudo mineralógico e geoquímico detalhado de níveis argilosos do Cretácico Superior da região de Taveiro (Reveles e S. Pedro) e de Aveiro (Bustos). Realizaram-se análises granulométricas, e recorreu-se à DRX para a caracterização mineralógica, e aos métodos FRX e AAN para a caracterização química. O estudo realiza-se quer na rocha total, quer em diferentes fracções granulométricas (fracção≥ 125 μm, 63-125 μm, 20-63 μm, 2-20 μm e fracção <2 μm). Os objectivos gerais são: (i) aprofundar os conhecimentos sobre a mineralogia e a geoquímica de níveis argilosos da bacia Lusitaniana e (ii) um melhor conhecimento da geoquímica de elementos traço, em especial as terras raras, em depósitos sedimentares e a sua correlação com a mineralogia, em particular os minerais argilosos. Os níveis argilosos de Reveles são constituídos essencialmente por quartzo, feldspatos alcalinos e filossilicatos estando estes em maior quantidade na amostra com maior percentagem de finos. Ainda na região de Taveiro, São Pedro distingue-se por ter menor quantidade de feldspatos alcalinos e pela presença de hematite. Em Bustos, os níveis estudados apresentam granulometria muito mais fina que as amostras de Taveiro, sendo maioritariamente constituídos por filossilicatos, a que se associam quartzo, feldspatos alcalinos, e calcite numa das amostras. As variações na composição mineralógica são reflectidas na composição química da rocha total no que se refere aos elementos maiores e menores, sendo Bustos o depósito com os teores de SiO2 mais baixos e maiores teores de Al2O3, MgO e K2O. No que se refere aos minerais argilosos, o depósito de Reveles é constituído por esmectites, ilite e caulinite, enquanto o depósito de São Pedro se distingue por apresentar apenas caulinite e ilite. Em Bustos, a ilite aparece como mineral dominante, seguida da caulinite e do interestratificado ilite/esmectite. A concentração e distribuição das terras raras (TR) e de outros elementos traço na fracção argilosa dependem da natureza dos minerais argilosos presentes, sugerindo a sua incorporação, quer a substituir os elementos maiores, quer por absorção/adsorção. Quando a caulinite é dominante, acompanhada pela ilite (caso de São Pedro), as TR estão concentradas na fracção argilosa, sugerindo a sua incorporação essencialmente na caulinite. Quando a esmectite é dominante, observa-se um enriquecimento nos elementos da 1ª série de transição, em particular o Zn. Uma quantidade elevada de ilite aparece associada a uma concentração de Cs na fracção argilosa, pelo que este elemento deve estar essencialmente incorporado neste mineral argiloso. A geoquímica de elementos traço, juntamente com os elementos maiores e menores, permite uma melhor diferenciação dos níveis estudados, bem como uma correlação mais completa com a mineralogia da rocha total e das diferentes fracções granulométricas. Na rocha total, após a normalização ao Sc fica bem realçado um enriquecimento de Cs e W em Bustos. Na região de Taveiro, os níveis de Reveles estão enriquecidos em Ti, Zn, Zr, Hf, Ba, TR e Th, enquanto em São Pedro se regista um enriquecimento em Sb. ABSTRACT: Clay rich deposits occurring in Upper Cretaceous levels of the Lusitanian basin in Taveiro (Reveles and S. Pedro) and Aveiro (Bustos) regions, western Portugal, were selected for a detailed geochemical and mineralogical study, contributing for a more complete characterization of industrial exploited clay resources. Besides granulometric analysis, mineralogical (XRD) and chemical characterization (XRF and INAA) was applied to whole rock and different size fractions (Ф ≥ 125 μm, 63-125 μm, 20-63 μm, 2-20 μm and Ф <2 μm). The main goals of this study are: (i) better understanding the mineralogy and geochemistry of clayey levels, and (ii) a more detailed knolwledge of trace elements geochemistry, namely rare earth elements (REE), in sediments and their correlation with mineralogy, particularly the clay minerals. Reveles clayey levels present, besides quartz, alkali feldspars and phillosilicates, these more concentrated in the finer sample. São Pedro, also in Taveiro region, is differentiated by a lower content of alkali feldspars and the presence of hematite. In Bustos, the clay levels studied are finer compared to Taveiro, and mainly composed of phyllosilicates, and also quartz, alkali feldspars, and calcite in one sample. Chemical composition of whole rock, major and minor elements, reflect the different mineralogical associations. Bustos presents the lowest amount of SiO2 and the higher Al2O3, MgO and K2O contents. As far as the clay minerals are concerned, smectite, illite and kaolinite occur in Reveles, while only kaolinite and illite are found in São Pedro. Illite dominates in the Aveiro outcrop (Bustos), along with kaolinite and mixed layer illite/smectite. REE patterns and concentrations, as well as other trace elements, in the clay fraction depend on the clay minerals present, suggesting their incorporation by absorption/adsorption and/or substituting major elements. When kaolinite dominates, followed by illite (São Pedro), REE are concentrated in the clay fraction, pointing to their incorporation mainly in kaolinite, while in the presence of smectite as dominant mineral, an enrichment of 1st transition elements is observed, particularly Zn. A higher content of illite appears associated with a Cs enrichment in the clay fraction, indicating its incorporation in this clay mineral. Trace elements geochemistry, together with major and minor elements, alows a better differentiation of the studied Upper Cretaceous levels, as well as a more complete correlation with the mineralogical associations of the whole rock and different size fractions. In the whole rock, when normalized to Sc, different enrichments are observed: (a) Cs and W in Bustos; (b) Ti, Zn, Zr, Hf, Ba, TR and Th in Reveles; and (c) Sb in São Pedro.