Academic literature on the topic 'Doctorow, E. L., 1931-'

When Doctorow rewrote “Wakefield” in 2008, he proposed to fill in gaps unabridged by Hawthorne’s “Wakefield” (1835). Doctorow gives his first-person narrator and protagonist the power to tell the story free from the load of Hawthorne’s first person witness narrator who keeps the protagonist under his direct and strict observation. Through his protagonist, however, Doctorow lets us learn the psychological reasons why Wakefield decides to leave his home. Besides, Doctorow presents the events that happened to Wakefield during his absence in a more probable manner by creating a plot, with causative connections between the events. In so doing, Doctorow seeks to reconnect the past with the present in order to illuminate our present.Like Hawthorne, Doctorow constructs the condition of play within play within play. In both stories the protagonists and the narrators direct covert theatrical stages while unconsciously playing the spectators of other stages. Each stage presents the enclosed one in susceptible conditions and undergoes what it knowingly makes others unconsciously experience. Vulnerability and acting prompt the protagonists, the narrators and the readers to raise very important questions concerning man’s place or misplace in the world. I will also attempt to examine how the treatment of these two concepts is reflected in the two authors’ handling of the narrative point of view. My point is to argue that both Hawthorne’s and Doctorow’s concept of vulnerability and theatrical watching offer newly constructed observations regarding critical theory.

The work of E. L. Doctorow is difficult to place on the map of postmodernism because he is equally concerned with narrative or representational technique and with issues of history, power, and identity. Doctorow has focused his concerns in the question of technology, representing in each of his major works technological principles that not only typify the historical epoch in which the novel is set but also characterize the representational mode of the novel itself. The differences among technologies in his novels produce an arc of development that moves from a critique of the coercive power of a system epitomized by the electrical circuit in The Book of Daniel to a celebration of the possibilities for imaginative and representational freedom created by the computer in Loon Lake. Concentrating on the technology of narrative, Doctorow has contributed striking redefinitions of the historical subject while testing and extending the resources of the contemporary novel.

El autor analiza la obra de E. L. Doctorow, recientemente fallecido, y destaca las características de la novela histórica norteamericana que desarrolló. Y, enfatiza que en sus principales obras, como El libro de Daniel o Ragtime, la búsqueda de la justicia ocupó un lugar central.

This study examines problems of escape in the fictional writings of E. L. Doctorow. It makes clear that the characters in the stories as well as their creator frequently try to break free from restrictions or control--the protagonists physically, the author more theoretically. A description of the nature of the confinements as well as the difficulties associated with getting away reveals much about Doctorow's perception of 20th century American reality and the writer's place in it. Thus, the study moves from a relatively straightforward assessment of the kinds of escape featured in Doctorow's narratives and the way in which these are justified to a more complicated evaluation of Doctorow's situation as a writer in relation to his characters' predicaments and recent critical analyses of his prose.

In my dissertation I examine the steps in and performance of revolution through the writings of three Postmodern authors, Ralph Ellison, Toni Morrison, and E. L. Doctorow, in light of the model of the biblical Exodus journey and the revolution which precipitated that movement. I suggest that the revolution which began with the Israelites' bondage in Egypt has provided the foundation for American literature. I show that Invisible Man, Beloved, and Ragtime not only employ the motif of the Exodus journey; they also perpetuate the silent revolution begun by the Israelites while held captive in Egypt. This dissertation consists of six chapters. Chapter One provides the introduction to the project. Chapter Two provides the model for this study by defining the characteristics of the Exodus journey, Moses as the leader of the Israelites, and the pattern of revolution established by Michael Walzer in Exodus and Revolution. In Chapters Three, Four, and Five, I apply the model established in Chapter Two to the individual texts. In Chapter Six, I draw three conclusions which arise from my study. My first conclusion is that the master story of the Exodus journey and the Israelites' liberation from Egypt informs all Western literaturewhether the literature reinforces the centrality of the master story to our lives or whether the literature refutes the significance of the master story. Second, the stages of revolution present in the biblical Exodus are also present in twentieth-century American literature. My third conclusion is that authors whose works deal with an exploration of the past in order to effect healing are authors who are revolutionary because their goal is to encourage revolution by motivating readers to refuse to accept the status quo and to, instead, join the revolution which demands change. They do this by asking questions which are characteristic of that which is postmodernnot so much looking for answers as demonstrating that questioning what is, is appropriate and necessary.

A search for self through historical reconstruction constitutes a crucial concern of the American postmodern historical novels of Pynchon, Barth, Mailer, Coover, and Doctorow. This concern consists of a self-conscious dramatization, paralleled by contemporary theorists' arguments, of the constructedness of history and individual subject. A historian-character's process of historical inquiry and narrative-making foregrounded in these novels represents the efforts by the postmodern self to (re)construct identity (or identities) in a constructing context of discourse and ideology.

Thesis (M.A.)--West Virginia University, 2000.
Title from document title page. Document formatted into pages; contains vi, 112 p. Includes abstract. Includes bibliographical references (p. 110-112).

As obras do escritor norte-americano Edgar Lawrence Doctorow aqui estudadas desenham um panorama criticamente iluminador da história dos Estados Unidos no século XX. Em The Book of Daniel, acompanhamos a trajetória da Esquerda americana dos anos 30 aos anos 60. Em Ragtime, o cenário histórico é a Belle Époque e a era do ragtime, do começo do século XX até a Primeira Guerra Mundial. Em Homer & Langley, o arco temporal se expande para abrigar grande parte do século da Primeira Guerra aos anos 80. Nos três romances há uma dialética entre o impulso de suscitar conexões e de figurar um quadro histórico e social mais amplo e a dificuldade de se realizar esse projeto por meio da própria linguagem e lógica da fragmentação, que impedem as articulações e emperram a representação. Nessa tese, procuro ler as ambiguidades e hesitações da forma nesses três romances como incertezas produtivas potenciais lições para o pensamento crítico contemporâneo, o qual tateia certezas num mundo em crise. Romances como Ragtime, The Book of Daniel e Homer & Langley são animados mais por uma hermenêutica da concretude do que por uma poética da relativização. A análise das estratégias de figuração do material histórico que compõe essas obras mostra como essas três narrativas revigoram o romance histórico na contemporaneidade
The novels by E. L. Doctorow studied here draw a critically illuminating panorama of American History in the 20th century. In The Book of Daniel, we follow the trajectory of the American Left from the thirties up to the sixties. In Ragtime, the historical scenery is the Belle Époque and the ragtime era, from the beginning of the century up to World War I. In Homer & Langley, the time frame is broadened to include almost the entire century from World War I up to de eighties. In those novels, we find a dialectical relationship between the impulse to bring forth connections and represent a larger social and historical picture, and the difficulty of achieving such a project through the very language and logic of fragmentation which obstructs the making of articulations and renders representation difficult. In this work, I try to read the ambiguities and hesitations of the form in those three novels as productive uncertainties potential lessons to contemporary critical thinking. Novels such as Ragtime, The Book of Daniel e Homer & Langley are animated more by a hermeneutics of the concrete than by a poetics of relativity. The analysis of the representational strategies those novels employ to depict the historical material from which they are made shows how those narratives reinvigorate the historical novel today

Includes bibliographical references (leaves 135-143).
This dissertation considers the manner in which the thematic and stylistic interests displayed in E. L. Doctorow's fiction derive from the postmodern context in which he works. Encapsulating the spirit of subversion so typical of postmodernism, Doctorow not only questions established modes of perception, but reinvigorates cultural and social traditions through the reformulation of customarily unchallenged norms and values. Departing from the conventions of traditional narrative, he emphasises the need for a continual critical interrogation and revision of absolutist grand narratives in order to achieve a more complex understanding of human experience. He grapples with concepts relating to the fluidity of meaning and the constructed nature of texts, deftly experimenting with narrative form in order to destabilise conventional perceptions of history, reality and representation.

E.L. Doctorow implements ideas of intertextuality and metafiction in his 2007 novel, The March, which is most notably apparent through its resemblance to the 1939 film, Gone with the Wind. Using Michel de Certeau's theory of spatial stories and Linda Hutcheon's of historiographic metafiction, this thesis discusses the layering of Doctorow's The March from the film seen in the character of Pearl from the novel and Scarlett from the film and Selznick's version of the burning of Atlanta and Doctorow's burning of Columbia.

L'informazione è alla base della conoscenza umana. Senza, non si potrebbe sapere nulla di ciò che esiste, di ciò che è stato o di quello che potrebbe accadere. Ogni giorno si assimilano moltissime informazioni, che vengono registrate nella propria memoria per essere riutilizzate all'occorrenza. Ne esistono di vari generi, ma il loro insieme va a formare quella che è la cultura, educazione, tradizione e storia dell'individuo. Per questo motivo è importante la loro diffusione e salvaguardia, impedendone la perdita che costerebbe la dipartita di una parte di sé, del proprio passato o del proprio futuro. Al giorno d'oggi le informazioni possono essere acquisite tramite persone, libri, riviste, giornali, la televisione, il Web. I canali di trasmissione sono molti, alcuni più efficaci di altri. Tra questi, internet è diventato un potente strumento di comunicazione, il quale consente l'interazione tra chi naviga nel Web (ossia gli utenti) e una partecipazione attiva alla diffusione di informazioni. Nello specifico, esistono siti (chiamati di microblogging) in cui sono gli stessi utenti a decidere se un'informazione possa essere o meno inserita nella propria pagina personale. In questo caso, si è di fronte a una nuova "gestione dell'informazione", che può variare da utente a utente e può defluire in catene di propagazione (percorsi che compiono i dati e le notizie tra i navigatori del Web) dai risvolti spesso incerti. Ma esiste un modello che possa spiegare l'avanzata delle informazioni tra gli utenti? Se fosse possibile capirne la dinamica, si potrebbe venire a conoscenza di quali sono le informazioni più soggette a propagazione, gli utenti che più ne influenzano i percorsi, quante persone ne vengono a conoscenza o il tempo per cui resta attiva un'informazione, descrivendone una sorta di ciclo di vita. E' possibile nel mondo reale trovare delle caratteristiche ricorrenti in queste propagazioni, in modo da poter sviluppare un metodo universale per acquisirne e analizzarne le dinamiche? I siti di microblogging non seguono regole precise, perciò si va incontro a un insieme apparentemente casuale di informazioni che necessitano una chiave di lettura. Quest'ultima è proprio quella che si è cercata, con la speranza di poter sfruttare i risultati ottenuti nell'ipotesi di una futura gestione dell'informazione più consapevole. L'obiettivo della tesi è quello di identificare un modello che mostri con chiarezza quali sono i passaggi da affrontare nella ricerca di una logica di fondo nella gestione delle informazioni in rete.

L'objectiu principal d'aquesta memòria és l'estudi de l'estructura i evolució tectònica, durant el Cenozoic, de la Conca Catalano-balear, entenent com a tal a la conca desenvolupada durant el Neogen entre la Serralada Ibèrica-Cadenes Costaneres Catalanes i el Sistema Bètico-balear. L'estructura i l'evolució mesozoica de l'àrea estudiada, encara que no constitueix per sí mateixa un objectiu primordial d'aquest treball, ha estat analitzada breument, ja que va condicionar en gran part l'estructura i evolució cenozoica de la Conca Calalano-balear.

L'ordenació dels objectius parcials del present treball mostra el mètode seguit per aconseguir l'objectiu principal de la tesi: 1.- Caracteritzar l'estructura submergida de la Conca Catalano-balear (solc de València) a partir de dades de subsòl (sísmica de reflexió, sondatges, etc); 2.- Contrastar i comparar aquesta amb l'observada a les parts emergides de la conca; 3.- Reconèixer els principals trets de l'evolució litosfèrica de l'àrea estudiada; 4.- Quantificar, a partir de les dades obtingudes amb els treballs anteriors, els diferents processos cinemàtics que van actuar en la regió de la Conca Catalano-balear durant el Cenozoic; 5.- Elaborar i proposar un model evolutiu de la Conca Catalano-balear, que integri totes les dades obtingudes.

Els resultats oblinguts a partir del desenvolupament de tot aquest conjunt de treballs poden sintetitzar-se en els següents punts:

1) L'estructura cenozoica de la Conca Catalana-balear es caracteritza per la presència de dos dominis diferentment estructurats i que presenten una diferent evolució tectònica al llarg del Neogen: el domini catalano-valencià que inclou les àrees de la conca només afeclades per una tectònica extensiva (àrees NE i N del solc de València, Cadenes Costaneres Catalanes i SE de la Serralada Ibèrica) i el domini bètico-balear que comprén les àrees afectades pels encavalcaments i plecs de l'orogen bètico-balear (SE del solc de València. Promontori Balear i Bètiques orientals).

L'estructura del primer (catalano-valencià) correspon a un extens sistema de horsts i grabens limitats per falles ENE-WSW a N-S que presenten un nivell de desenganxameJnt situat a uns 10-15 km. En aquest sistema extensional, poden distinguir-se: a) una zona marginal (NW de la conca) caracteritzada per falles normals amb un desplaçament quilomètric, i b) una zona central, ben preservada únicament en els sectors més septentrionals de la conca, en la que, si bé la litosfera està molt més aprimada, la deformació superficial neògena està molt poc desenvolupada. D'acord amb aquesta geometria es dedueix que l'extensió va realitzar-se segons un model de cisalla pura. L'activitat tectònica extensiva que va donar lloc a aquesta estructura, si bé s'ha perllongat atenuadament fins l'actualitat, va desenvolupar-se enlre l'Oliogè superior i el Burdigalià superior.

El domini bètico-balear, ve caracteritzat, per la seva banda, per la presència d'un sistema d'encavalcaments i plecs dirigits majoritàriament cap al NW que es corresponen a la perllongació nordorienlal del Sistema Bètic. Les làmines d'encavalcament que d'aquest domini mostren una seqüència d'emplaçament a gran escala de tipus coll-i-bé ("piggy·back") i presenten un nivell de desenganxament basal lleugerament inclinat al SE que se situa a uns 10-12 kOl de profunditat per sota el Promontori Balear. Associat al col.lapsament de l'edifici cantractiu bètico-balear (Serraval.lià/Quaternari), en gran pan d'aquestes làmines d'encavalcament es troben desenvolupats sistemes de falles normals lístriques que, clarament posteriors al seu emplaçament compressiu, resulten de la reactivació en sentit normal dels plans d'encavalcament. Aquestes falles normals donen lloc a l'estructuració de les parts internes de l'edifici bètico-balear en un sistema de horsts i grabens orientals preferentment NE-SW.

2) Dins de l'estructuració neògena d'aquests dos dominis es pot diferenciar: a) una etapa oligoceno superior-miocena mitjana de fona activitat tectònica en la que es va formar el sistema de Rift del domini catalano-valencià i es van emplaçar els encavalcaments del domini bètico-balear: í b) una etapa mioceno mitjana-qualernària, en la que al mateix temps que col.lapsa extensivament l'edifici contractiu bètico-balear, té lloc una marcada atenuació de l'activitat tectònica extensiva del domini catalano-valencià.

3) D'acord amb aquesta evolució geodinàmica amb una primera etapa de rining i de flexió litosfèrica (lligada a l'emplaçament dels encavalcaments bètico-balears) i una segona etapa d'atenuació d'aquests dos processos, l'anàlisi de subsidència de l'àrea mostra que l'àrea de la Conca Catalana-balear es caracleritza per: i) un primer estadi, contemporani a la formació de la conca (Oligocè superior-Miocè mitjà), marcat per una important subsidèncía tectònica que és màxima en les àrees centrals de la conca i arran del Promontori Balear; i ii) un segon estadi (Miocè mitjà-Quaternari) en el que la subsidència tectònica decreix gradualment.

4) La formació i posterior evolució de la Conca Catalana-balear va anar acompanyada d'una extensa activitat magmàtica, que es caracteritza per la presència de dos cicles volcànics ben diferenciats: a) un cicle miocè inferior-mitjà representat per roques calcoalcalines de tipus piroclàstic andesític i silícic: i b) un cicle miocè superior-quaternari de caràcter alcalí format principalment per roques basàltiques que afloren principalment al llarg de la zona de fractura Nord-balear.

El primer cicle, contemporani a la formació de la Conca Catalano-balear, denota la fusió d'escorça continental en un context geodinàmic regional caracteritzat per la subducció cap al NW de la placa africana sota Ibèria. En canvi, el cicle posterior alcalí enregistra un marc geodinàmic extensiu caracteritzal per un increment progressiu de la taxa d'extensió en el mantell.

5) La Conca Catalano-balear. per tant, no es correspon a una simple conca de rift, sinó que resulta principalment de a) el desenvolupament d'una situació extensiva que, durant l'Oligocè superior-Miocè inferior, va generar un significant aprimament litosfêric i la formació d'una conca de rift; i b) l'edificació, en el seu marge sudoriental i entre l'Oligocè terminal-Miocè mitjà, d'un edifici d'encavalcaments que, en la seva propagació cap el NW, va donar lloc a una disminució pmgressiva de l'àrea ocupada per la conca, En tal sentit, cal considerar la Conca Catalano-balear com una conca extensiva que va evolucionar en el temps a conca d'avantpaís de l'edifici orogènic bètico-balear.

Posteriorment, també han intervingut en la configuració actual de la conca l'extensió relacionada amb el col.lapsament de l'edifici contractiu bètico-balear (Miocè mitjà-Quaternari) i l'ascens més que probable del mantell astenosfèric.

6) Prèviament a la foonació de la conca cenozoica Catalano-balear, s'ha constatat que l'àrea havia estat sotmesa: primer a) a una situació extensiva mesozoica que va donar lloc a un volcanisme alcalí i a la formació d'àmplies i profundes cubetes orientades l'E-SW i WNW-ESE llue s'aprofundeixen gradualment cap al SE (Tetis); i segon, b) a una etapa compressiva N-S, d'edat paleògena, que va originar l'aixecament de l'àrea de la Conca Catalano-balear a partir del moviment contractiu de les falles que limitaven les antigues cubetes mesozoiques.

Les estructures tectòniques formades el Mesozoic no només van controlar i condicionar les característiques geomètriques de l'estructuració compressiva paleògena, sinò també les de l'estructuració extensiva de la Conca Catalano-balear. En aquest sentit, s'ha constatat que: i) Les deformacions contractives i extensives cenozoiques es concentren en els marges de les antigues cubetes mesozoiques, de manera que la major part de les falles cenozoiques són el resultat de la reactivació de les falles normals mesozoiques; ii) la distribució areal de la Conca Catalano-balear coincideix en gran part de l'àrea que recobrien les cubetes mesozoiques Catalana í de les Columbrets.

7) L'evolució postherciniana de l'àrea de la Conca Catalano-balear, així doncs. pot subdividir-se en 5 grans etapes, el trànsil entre les quals, generalment, s'inicia primer en les parts nordorientals de l'àrea i va migrant progressivament cap al SW.

- Permià-Cretaci superior. Relacionada amb l'obertura de l'Atlàntic i Tetis. durant aquest període l'àrea de la Conca Catalano-balear va ser sotmesa a una situació extensiva que va donar lloc a un aprimament cortical notable (>35%), un vulcanisme alcalí d'edat Triàsic superior i Juràssic mitjà, i a la formació d'un seguit de cubetes i llindars limitats per falles normals NE·SW i WNW-ESE.

-Cretaci superior-Oligocè superior. Durant aquest període, la part oriental d'Ibèria va ser afectada per un regim compressiu induït per la col.lisió entre les plaques ibèrica i euroasiàtica. Aquest nou règim va donar lloc a l'aixecament de les cubetes mesozoiques prèviament subsidents com a resultat de la inversió tectònica de les falles extensionals que les limitaven. La cinemàtica d'aquestes falles durant aquest període va venir controlada per la relació angular que guardaven els seus plans envers la direcció de compressió regional; així, mentre les orientades perpendicularmente a la direcció de compressió N-S es van reactivar com a encavalcaments (p,e, Zona d'Enllaç i Pirineus), les disposades obliquament van removilitzar-se amb un important component direccional (p.e. Cadenes Costaneres Catalanes i Serralada Ibèrica).

- Oligocè superior-Miocè inferior. Relacionada amb l'obertura de la Conca Liguro-provençal, l'àrea ocupada per l'actual Conca Catalano-balear va ser sotmesa de nou a un règim extensiu que es va manifestar mitjançant l'enfonsament i aprimament de les àrees aixecades durant el Paleògen, i el desenvolupament d'un sistema de horsts i grabens al llarg del domini catalano-valencià. Sincrònicament, al SE de la posició actual de les illes Balears, va iniciar-se l'emplaçament cap al NW de les primeres làmines d'encavalacament bètiques i van extruir roques volcàniques calcoalcalines, processos que semblen indicar el començament de la subducció d'Àfrica sota Ibèria.

- Miocè inferior-Miocè mitjà. La Conca Catalano-balear va passar de ser una conca extensiva o de rifting a una conca d'avantpaís de l'orogen bètico-balear. En efecte, durant aquest període, mentre l'activitat extensiva es va anar atenuant en el domini catalano-valencià, la litosfera va ser flexurada cap al SE com a conseqüència del progressiu apilament de les làmines d'encavalcament bètico-balears. Aquests encavalcaments emplaçats cap al NW segons una seqüència de propagación de tipus coll-i-bé, van anar incorporant progressivament dins de l'edifici d'encavalcaments les parts més sudorientals de la conca d'avantpaís, de manera que en l'actualitat la major part d'aquesta es troba involucrada en el sistema d'encavalcaments. La flexió litosfèrica conjuntament amb l'aprimament litosfèric creat per l'extensió oligocena superior-miocena mitjana van donar al desenvolupament d'una etapa de forta subsidència tectònica entre l'Oligocè superior i el Miocè mitjà. Per altra handa, la propagació cap al NW del front d'encavalcaments va anar acompanyada per una migració en el mateix sentit de l'activitat magmàtica calcoalcalina que va desenvolupar-se preferentment al llarg de l'eix del solc de València, migració que pot relacionar·se amb una prosecució de la subducció d'Àfrica sota Ibèria.

- Miocè mitjà (Serraval.lià)-Quaternari. Correspon a un període de relativa calma tectònica. En el domini bètico-balear, la compressió bètica és substituïda per un règim extensiu que, relacionat amb l'obertura de la Conca Nord-africana, donà lloc al col.lapsament de l'edifici d'encavalcaments. En el domini catalano-valencià, a excepció de la zona de fractura Nord-balear on hi ha una forta activitat extensiva que crea noves fosses orientades NW-SE, continua l'atenuació de l'activitat tectònica extensiva. Aquesta atenuació queda enregistrada en la subsidència tectònica que únicament reflecteix una relaxació de les perturbacions tècniques produïdes pel rifting Oligocè superior-Miocè inferior. D'acord amb la finalització de l'activitat contractiva, durant aquest període, el vulcanisme calcoalcalí és substituït per un de tipus alcalí que sembla assenyalar una remuntada del mantell astenosfèric.

Per tant, l'evolució oligoceno superior-quaternària de la Conca Catalano-balear, dins de l'àmbit de la Mediterrània occidental és compatible amb un model de conca de rera-arc que evoluciona, al pas del temps, primer a una conca d'avantpaís i després a una conca de rifting afectada per una possible remuntada del mantell astenosfèric.
This Thesis deals with the structure and geodynamic evolution during Cenozoic of the Catalan-Balearic Basin. This basin, located between the Iberian Peninsula and the Balearic Islands, corresponds to the southwest prolongation of the Provençal Basin.

The integration of subsurface data from the offshore Catalan-Balearic Basin areas and data obtained from geological studies carried out on its emerged margins permits the recognition of two well differentiated structural domains in the basin: The Catalan-Valencian domain, along the Iberian coast, which is characterized by extensional tectonics that persisted during the whole Neogene; and the Betic-Balearic domain, located southeast of the former domain, that represents the northeastern prolongation of the external part of the Betic thrust and fold belt (emplaced in Early-Middle Miocene times). The Betic-Balearic domain, overthrusts the previous domain and has undergone a phase of extensional tectonics during Late Miocene times.

The present day structural and morphological features of the Catalan-Balearic Basin, as well as the crustal thisckness variations across them, can not be explained as the result of a simple rift event. These features resulted of the coeval development of (1) a system of horsts and grabens in the northwest part of the basin during the Late Oligocene-Early Miocene, and (2) a thrust and fold system which lasted up to the Middle Miocene and which was followed by extensional tectonics during the Late Miocene.

The Early Miocene rifting caused a generalized crustal thinning in the Catalan-Balearic Basin area, whereas the stacking of the Betic-Balearic thrust-sheets led to a weak crustal bending of the previously thinned crust and to a thickening of the crust un the Balearic Promontory during the Early and Middle Miocene (Burdigalian and Langhian). Therefore, from the Burdigalian to Langhian, the Catalan-Balearic Basin acted as a foreland basin in relation to the Betie-Balearic thrust and fold bell. Later on, from the Langhian-Serravallian transition, a crustal thinning has affected to a degree considerably the southeaster most Balearic promontory areas but has been weak in the Catalan-Balearic Basin. This extensional thinning has been related to the progressive opening of the Algerian Basin.

Housing form and city form: Urban morphology and local identityKeywords (3-5): Building type, urban morphology, Valencia, housing, house floor-plan design This paper aims to analyse the processes of typological evolution of residential buildings in Valencia as a way to outline an 'affiliation' within the city's housing types, capable of endowing a local identity profile beyond European influences that began to generalise from mid-XIX century. The residential fabric of Valencia maintained a certain continuity/ intelligibility in its morphological evolution until the 1970s, in which the development of the 1966 PG marked a turning point, with the progressive incorporation of "modern" forms of housing, vaguely related to the diffusion of CIAM architectural principles. Nevertheless, a most substantial part of the city fabric, amounting to two-thirds of all residential buildings, was built before the 1966 PG, and therefore away from 'modern' housing practices. Most of this fabric, corresponding to neighbourhoods resulting from urban extension projects starting in the second half of the nineteenth century, is made out of serially-aggregated, multi-family buildings or 'houses of flats', forming perimeter blocks, whose profile still characterises visually the city's townscape. To a large extent, these 'houses of flats' are the result of a progressive codification of building prototypes that first appeared in the historic city, originating from the transformation of the traditional city-house. Initially, the transformation began with increasing the number of storeys, successively followed with processes of plot-aggregation, all combined with an horizontal division configuring new housing floor-plans. These processes progressively generated larger buildings, in which the plot shape and dimensions appear as determining instances. References (100 Word) ALONSO DE ARMIÑO, L. y PIÑON, J.L. (1986). La formazione del la Valencia moderna. Sutoria Urbana, (37), 89-114. AZAGRA, J. (1993). Propiedad inmueble y crecimiento urbano. Valencia 1800-1931. Madrid: Síntesis. BRIGUZ Y BRU, G. (1837). Escuela de Arquitectura Civil. Valencia: Joseph de Orga. HERMOSILLA, J. (1750). La architectura civil (manuscrito). DALY, M.C. (1864). L’architecture privée au XIXème siècle, sous Napoléon III MOLEY, C. (1999). Regard sur l’immeuble privé. Architecture d’un habitat 1880-1970. Paris: Le Moniteur. PIÑÓN, J.L. (1988). Los orígenes de la Valencia moderna PONS, A. y SERNA, J. (1992). La ciudad extensa. Valencia: Diputació de València. SANCHO, A. (1855). Mejoras materiales de Valencia. Valencia: Imprenta de José Mateu.

Influence of energy paradigm shifts on city boundaries. The productive peripheries of Madrid Carlota Sáenz de Tejada Granados¹, Eva J. Rodríguez Romero², Rocío Santo-Tomás Muro3 1, 2, 3 Departamento de Arquitectura y Diseño. Universidad CEU San Pablo. Escuela Politécnica Superior, Campus de Montepríncipe. 28668 Boadilla del Monte, Madrid. E-mail: carlota.saenztejada@ceu.es, rodrom@ceu.es, rocio.santotomasmuro@beca.ceu.es Keywords: energy landscape, periphery, urban history, urban form, Madrid Conference topics and scale: City transformations The promotion or access to certain energy technologies has changed the humanized landscape throughout history; cities have been born around, and because of an energy source, or have been displaced in order for energy-related infrastructures to take their spot. However, and for any city from its very beginning, energy paradigm shifts have deeply altered their morphology. Not only extraction, but especially transformation and transport of resources materializes in artefacts, often controversial and soon-to-be obsolete. This is especially patent in the ever-changing city boundaries; the fringe of ‘proximity’, where the collision between the countryside and the urban mesh embodies the relations and contradictions between urban growth, energy demand and landscape protection. In a context of growing cities (both in terms of expansion of its artificial land and in terms of energy demand), we are facing two paths which not always converge: an inevitable low carbon transition and a growing sensitivity towards ordinary landscapes. This article, within the framework of the project ‘Proximity landscapes of the city of Madrid. From the 19thC to the present’, studies the development of the city of Madrid in relation to its energy access and management, in a series of key stages: mid-19thC (before the bourgeois enlargement plan approved in 1860), early 20thC (when the introduction of electricity powered a deep urban transformation and outlaying urban cores were annexed), mid-late 20thC (when a rural exodus took place and the peripheries of Madrid grew rapidly) and today. References Ivancic, A. (2010) Land&Scape Series: Energyscapes (Gustavo Gili, Barcelona). Mumford, L. (2010, original 1934) Technics and Civilization (The University of Chicago Press, Chicago). Pinto, V. (coord.) (1995-2001) Madrid. Atlas Histórico de la Ciudad, Vol.1-Vol.2 (Lunwerg Editors and Fundación Caja Madrid, Madrid). Terán, F. (2006) En torno a Madrid. Génesis espacial de una región urbana (Autonomous Community of Madrid, Madrid). Vicente, V. (2015) El Ensanche Sur. Arganzuela (1860-1931). Los barrios negros (Los libros de la Catarata, Madrid). Zoido, F. (2006) ‘Paisaje e infraestructuras, una relación de interés mutuo’, Carreteras: Revista técnica de la Asociación Española de la Carretera, 150, 190-199.