Academic literature on the topic 'Ferrater'

Resumen En 1959 Miguel Fisac recibe el encargo para proyectar y construir un nuevo edificio industrial: los laboratorios farmacéuticos “Made”. Un año antes, Jaime Ferrater Ramoneda, joven arquitecto catalán recién afincado en Madrid, completará el proyecto para una nueva fábrica de elaboración de vermut “Martini y Rossi” en dicha localidad. Mientras que Fisac se encuentra en el cénit de su carrera profesional, Ferrater, sin embargo, comienza la suya con esta obra. Sin conexión aparente entre los autores,ambos confluyen en la misma línea a la hora de dar una solución compositiva al programa de necesidades que sus clientes demandan, aportando una nueva visión sincera y pragmática. Diez puntos comparativos entre ambos proyectos estructuran el artículo, consiguiendo demostrar la similitud conceptual que guardan estos dos magníficos ejemplos de arquitectura industrial madrileña.AbstractIn 1959 Miguel Fisac was engaged to project and construct a new industrial building: the pharmaceutical laboratories “Made”. One year earlier, Jaime Ferrater Ramoneda, a young Catalan architect settled in Madrid, completed in the same city a project for a new liquors manufacture building “Martini and Rossi”. While Fisac reached the zenith of his professional career, Ferrater on the other hand, was at his beginnings with this project. Apparently without any connections between the two creators, both chose a similar approach to resolve the constructive needs requested by their clients, by providing a new, sincere and pragmatic vision. The article contains 10 comparative points, which aim to prove the conceptual similarities of these two magnificent examples of industrial architecture in Madrid.

En diálogo con la filosofía de José Ferrater Mora, con el concepto de muerte en su núcleo y llevándolo más allá del mismo, considero las temáticas de la muerte y la vida, la muerte y la filosofía así como también la imposibilidad lógica de conceptualizar la muerte y de discutir sobre ella.

The aim of this paper is to study the second person pronoun in the poetry of Randall Jarrell and Gabriel Ferrater. The main thesis goes against the commonplace that holds that the second person pronoun is a mere trace dependent on the poetic I. As we shall demonstrate, the You is absent or evanescent, and its relation to I cannot be reciprocal but shifting. Since both poets were conspicuous literary critics this article first draws up an outline of the possible theoretical implications for selecting that voice. The commentary on their poems is divided into four sections taking up Genette’s concept of palimpsest. Based on a comparison of Ferrater’s “La cara” and Jarrell’s “The Face,” second person clues lead us to comment on the different reading conventions they could have considered before writing a poem. The third section analyzes the second person anchorage, conceived less as an imprisoning structure than as an impossibility of naming (reading) the You properly. Studies of “Well water” and “Si puc” show how naming things that are open to the senses is the only way we can indirectly glimpse, reconstruct or interpret the original relation between first and second person pronouns —a relation we cannot help thinking of as the real— rather than phantasmal —overlapping realism.

Els objectius d'aquest estudi són caracteritzar la poesia de GABRIEL FERRATER (1922-1972) i situar-lo dins la tradició literària moderna. El marc teòric de la investigació es recolza en les reflexions sobre els conceptes de Tradició i Modernitat, tot i remetent-nos a la Tradició des de dues perspectives distintes: a) Tradició com a passat literari lato sensu (relació d'un discurs amb els discursos anteriors) i la literatura com a imitació: la reflexió metaliterària) i strictu sensu com a passat literari ferraterià patricularitzat en la tradició de la literatura moderna i en la literatura medieval; b) Tradició com a tradició nacional, això és, com el sistema literari al qual pertany un escriptor en funció de la llengua que usa (la literatura catalana en el cas de Ferrater). Es tracta de veure quins són els denominadors comuns de la literatura catalana (si és que n'hi ha) i comprovant si hi són també presents en la poesia de Ferrater. A continuació, es tracta de fixar els models literaris catalans de suport i d'oposició de la poesia de Ferrater. El concepte de Modernitat el concebem també des de diferents biaixs. D'una banda, entenent la modernitat com una tradició literària més a què es remet l'autor. D'una altra, entenent la qualitat de modern com el resultat del procés de reajustament que fa cada autor de la història literària. Les conclusions d'aquesta primera part de l'estudi són:1ra.) Ferrater concep la literatura (i la seva en concret) com un exercici imitatiu i dialògic amb la tradició en què tota nova factura suposa sempre un reajustament del text anterior. Axioma imitatiu i dialógica que representa l'actitud contrària a la fal.làcia d'originalitat. La consciència d'aquesta imbricació amb el sistema literari es revela de forma preclara en la important dimensió metaliterària que presenta la seva poesia (un exemplar de Da nuces pueris anotat pel mateix Ferrater dóna prou compte de la profusa i variada intertextualitat amb què són construïts els seus poemes).2ona.) Ferrater descobreix en el passat (literari) el seu propi espectre personal. Del romanticisme manlleva la ironia com a distanciatment, la consciència creativa, la funció dels correlats objectius (v.g. els naturals), la concreció, el llenguatge humà i quotidià de Wordsworth, i entre altres, el personalisme (irònic) de Byron o Heine. Complementàriament, Ferrater- s'allunya de l'estètica romàntica, visionària, grandiloqüent i de la tradición del mal. De la poesia postromàntica i contemporània, Ferrater tria els models continuadors del romanticisne no visionari i s'aparta dels models més tòpicament "moderns": la inintel.ligibilitat, el fragmentarisme, l'irracionalisme críptic o del non sens, la transgressió lingüística, la totemització de la imatge o de la paraula. Ferrater participa però del descrèdit contemporani de la natura romàntica i se suma al progressiu avenç de l'urbanisme poètic que neix amb Baudelaire. Tanmateix, Ferrater no renuncia mai als elements naturals com a projecció imaginativa: la projecció harmònica entre la natura i el jo poètic l'atansarà als clàssics i als romàntics, la desharmònica als postromàntics. Alhora ja no trobem en la poesia de Ferrater l'idolatrisme (positiu o negatiu) de la ciutat perquè a Les dones i els dies la ciutat és el marc quotidià d'actuació. Quelcom semblant succeeix amb l'agnosticisme modern. La poesia de Ferrater és una poesia desacralitzada, terrenal, però en ella la reflexió sobre aquesta desacralització ja no hi té cabuda. L'absència del sobrenatural és en l'obra de Ferrater un fet natural totalment assumit.3ra.) En el segon sentit del terme modern, Ferrater és inevitablenent modern perquè es remet a la tradició i la readapta a noves conjuntures personals i socio-històrico-culturals. Aquest savoir faire és seu, però alhora el practica amb més o menys destresa tot escriptor, ja que tot aquell que escriu és modern i imitatiu per definició, amb la diferència que uns (com Ferrater) en són conscients i d'altres no en són. Les qualitats d'aquesta modernitat inherent a l'acte d'escriptura són, com deia Baudelaire, les més fugitives i transitòries i són distintes per a cada època.4rta) Hom es considerat "lmodern" quan es remet a models el prou antics el redescobriment dels quals suposa una novetat. Això és el que succeeix amb el medievalisme de Ferrater. Ferrater aprèn de la literatura medieval el control de la distància entre el món i la seva observació i els usos imaginativo-analògics de la natura i la concreció del llenguatge.5ena.) De la triple mancança de la literatura catalana (un volum baix i poc variat de models a seguir i una qualitat insuficient), Ferrater se'n ressent de la primera defecció i de la tercera, però no de la segona (la de la varietat) ja que ell conrea la branca amb més tradició dins la literatura catalana (la realista) i perquè els seus models poètics no foren els més infecunds o/i desconeguts de la història literària catalana (els del XVI, XVII i XVIII), sinó els més fecunds (els medievals).6ena.) A l'hora de formular la seva poesia i de reajustar els llegats de la pròpia tradició i de les forànies, el mestratge de Josep Carner fou del tot central (la concreció de la llengua, la naturalitat sintàctica substancialment lògica, la funció dels correlats objectius). Ferrater modernitza la poètica noucentista i li atorga l'expressió moral-personal de què n'estava més mancada. I, com els noucentistes, continuà defugint la inseguretat lingüística, el ruralisne i el subjectivisme decadent.La segona part de l 'estudi conté l'anàlisi intrínseca de la poesia de Ferrater. De la seva poètica he conclòs que les seves factures formals bàsiques són tres: la de la forma narrativa que atorga intel.ligibiltat al discurs i versemblança, permet l'amplitud temàtica, tendeix a l'economia del llenguatge, usa materials manllevats d'un ventall ampli de registres (oral/escrit - prosa/vers) i possibilita la dialèctica entre metre i sintaxi -v.g. en els encavalcallaments- la de la poesia dramàtica, forma amarada de relativisme empíric que permet el distanciament i la concreció i emfatitza la importància de l'interlocutor dins el discurs; i la de la ironia romàntica que permet també el relativisme i el distanciament del jo del seu propi discurs mitjançant la funció de simulació, a l'ensems que suposa l'absoluta consciència de l'escriptor del seu propi discurs i que permet tipus de formulació peculiars derivades de l'ampliació del sentit que procura la forma irònica i del tipus de simulació que es pretengui realitzar que pot anar des de la contenció fins a la sàtira.Desprès d'establir les diferències principals entre dues formulacions literàries antagòniques (la reaalsta i la idealista), es conclou que Ferrater conrea una poètica realista-materialista (rebuig de l'abstracció i defensa d'uns pressupòsits morals terrenals, adequacions quotidianes, formes lingüístiques molt específiques, lògiques i aparentmentco1.loquials). En l'elaboració de la forma poètica materialista ferrateriana intervenen entre altres elements, el tipus d'imatges usades que projecten sempre idees i sentiments en una dimensió dominada pel concret i el quotidià. Intervenen també uns elements estructurals que tenen una importància cardinal en aquesta poesia: els deíctics, que son responsables de la delimitació personal, espacial i temporal dels poemes. En aquest caracter versemblant quasi dramatitzable de la poesia de Ferrater participa també la ficció d'un realisme lingüístic creat pels reajustaments bidireccionals entre els registres escrits i parlats.El tema de l 'amor exemplifica el realisme ferraterià (rebuig dels platonismes eròtics i de la visió noucentista de la dona) i el del pas del temps la seva personalització del món. Ferrater prefereix la seva expressió (el seu temps) personal per sobre dels compromismos socials (el temps històric) i el present -és el temps verbal més usat- per sobre del passat, per bé que apareixen tensions al voltant d'aquesta tria, les quals són transcendibles al fet literari entés com a record desvirtualitzat de la realitat i, alhora, com a món autosuficient no mimètic.La part final de l'estudi conté una revisió de la crítica sobre Ferrater i la seva obra, la qual és dominada per la provisionalitat i la superficialitat. El tipus de crítica realitzat es distribueix en tres pols metodològics: crítica sociològica molt àlgida als anys seixanta que desapareix en arribar els vuitanta, biografisme psicologista o critica de consum puixant des dels anys setenta, i lectures intrínseques de poemas solts que, excepcions de banda, constitueixen les darreres aproximacions i que semblen marcar la tendència actual de la critica ferrateriana.Deia Gabriel Ferrater que en un escriptor que és un autèntic escriptor tot es trava. Aquesta frase és aplicable a ell mateix. La síntesi de tradición i modernttat, el gust pel metadiscurs, el pensament analògico-materialista, la concreció formal i la personalització del propi discurs són característiques substancials de la seva obra poètica i de totes i de cadascuna de les altres disciplines que conreà (crítica d'art, crítica literària i estudis lingüístics).
The poetical works of the Catalan writer GABRIEL FERRATER (1922-1972) are analysed under two basic points of view: Literary Tradition and Realism. An introductory study on tradition and modernity theories concludes that there are polysemic conceptions throughout history and moreover the different conceptions are depending on the criticism approach. From this basis the main characters of the Ferrater's writing are described as well as the position of his poetry within the tradition of contemporary Western literature.Research into the Ferrater's poetry has been conducted in the following aspects: 1. Convergences and divergences between Ferraterian poetry and the poetry of Romantics, Moderns and Contemporaries. 2. The metaliteratures features, where are included both, the profuse intertextualities from others authors and the constant self-consciouness of the act of writing. 3. Classification of Ferraterian poetic realism into two main attitudes: with respect to the form and to the content. The first manifestation is characterized by the use of shifters elements (fixing time, place and subjects where the poem's action is performed), pathetic fallacy function, romantic irony, narrative poetry and colloquial language. The second attitude is expressed in the moral thoughts that Ferrater has about the human relationships and the understanding of love. Also in his poems the author shows to be profoundly concerned as the time goes on, and therefore the present acquires a vital assessment in the text.All the considerations above related are dealing with the self-conscious synthesis of tradition and modernity together with a dramatic and narrative poetry that is in such a way where literatures from C. Pavese, T. Hardy, W.H. Auden, R. Graves, C.P. Cavafis and J. Gil de Biedma meet. In relation with the Catalan literature the works of Ferrater modernizes the "noucentista" poetry pattern, paying particular attention to the poetry of Josep Carner. In this sense a new idea of realism was generetated and accordingly a new paradigm of poet was established (non visionary, ironic, many-sided, erudite and worldly, altogether). This model greatly influenced the next Catalan generation of poets who were highly impressed by the poetry of Gabriel Ferrater.

Els objectius d'aquest estudi són caracteritzar la poesia de GABRIEL FERRATER (1922-1972) i situar-lo dins la tradició literària moderna. El marc teòric de la investigació es recolza en les reflexions sobre els conceptes de Tradició i Modernitat, tot i remetent-nos a la Tradició des de dues perspectives distintes: a) Tradició com a passat literari lato sensu (relació d'un discurs amb els discursos anteriors) i la literatura com a imitació: la reflexió metaliterària) i strictu sensu com a passat literari ferraterià patricularitzat en la tradició de la literatura moderna i en la literatura medieval; b) Tradició com a tradició nacional, això és, com el sistema literari al qual pertany un escriptor en funció de la llengua que usa (la literatura catalana en el cas de Ferrater). Es tracta de veure quins són els denominadors comuns de la literatura catalana (si és que n'hi ha) i comprovant si hi són també presents en la poesia de Ferrater. A continuació, es tracta de fixar els models literaris catalans de suport i d'oposició de la poesia de Ferrater. El concepte de Modernitat el concebem també des de diferents biaixs. D'una banda, entenent la modernitat com una tradició literària més a què es remet l'autor. D'una altra, entenent la qualitat de modern com el resultat del procés de reajustament que fa cada autor de la història literària.

Les conclusions d'aquesta primera part de l'estudi són:

1ra.) Ferrater concep la literatura (i la seva en concret) com un exercici imitatiu i dialògic amb la tradició en què tota nova factura suposa sempre un reajustament del text anterior. Axioma imitatiu i dialógica que representa l'actitud contrària a la fal.làcia d'originalitat. La consciència d'aquesta imbricació amb el sistema literari es revela de forma preclara en la important dimensió metaliterària que presenta la seva poesia (un exemplar de Da nuces pueris anotat pel mateix Ferrater dóna prou compte de la profusa i variada intertextualitat amb què són construïts els seus poemes).

2ona.) Ferrater descobreix en el passat (literari) el seu propi espectre personal. Del romanticisme manlleva la ironia com a distanciatment, la consciència creativa, la funció dels correlats objectius (v.g. els naturals), la concreció, el llenguatge humà i quotidià de Wordsworth, i entre altres, el personalisme (irònic) de Byron o Heine. Complementàriament, Ferrater- s'allunya de l'estètica romàntica, visionària, grandiloqüent i de la tradición del mal. De la poesia postromàntica i contemporània, Ferrater tria els models continuadors del romanticisne no visionari i s'aparta dels models més tòpicament "moderns": la inintel.ligibilitat, el fragmentarisme, l'irracionalisme críptic o del non sens, la transgressió lingüística, la totemització de la imatge o de la paraula. Ferrater participa però del descrèdit contemporani de la natura romàntica i se suma al progressiu avenç de l'urbanisme poètic que neix amb Baudelaire. Tanmateix, Ferrater no renuncia mai als elements naturals com a projecció imaginativa: la projecció harmònica entre la natura i el jo poètic l'atansarà als clàssics i als romàntics, la desharmònica als postromàntics. Alhora ja no trobem en la poesia de Ferrater l'idolatrisme (positiu o negatiu) de la ciutat perquè a Les dones i els dies la ciutat és el marc quotidià d'actuació. Quelcom semblant succeeix amb l'agnosticisme modern. La poesia de Ferrater és una poesia desacralitzada, terrenal, però en ella la reflexió sobre aquesta desacralització ja no hi té cabuda. L'absència del sobrenatural és en l'obra de Ferrater un fet natural totalment assumit.

3ra.) En el segon sentit del terme modern, Ferrater és inevitablenent modern perquè es remet a la tradició i la readapta a noves conjuntures personals i socio-històrico-culturals. Aquest savoir faire és seu, però alhora el practica amb més o menys destresa tot escriptor, ja que tot aquell que escriu és modern i imitatiu per definició, amb la diferència que uns (com Ferrater) en són conscients i d'altres no en són. Les qualitats d'aquesta modernitat inherent a l'acte d'escriptura són, com deia Baudelaire, les més fugitives i transitòries i són distintes per a cada època.

4rta) Hom es considerat "lmodern" quan es remet a models el prou antics el redescobriment dels quals suposa una novetat. Això és el que succeeix amb el medievalisme de Ferrater. Ferrater aprèn de la literatura medieval el control de la distància entre el món i la seva observació i els usos imaginativo-analògics de la natura i la concreció del llenguatge.

5ena.) De la triple mancança de la literatura catalana (un volum baix i poc variat de models a seguir i una qualitat insuficient), Ferrater se'n ressent de la primera defecció i de la tercera, però no de la segona (la de la varietat) ja que ell conrea la branca amb més tradició dins la literatura catalana (la realista) i perquè els seus models poètics no foren els més infecunds o/i desconeguts de la història literària catalana (els del XVI, XVII i XVIII), sinó els més fecunds (els medievals).

6ena.) A l'hora de formular la seva poesia i de reajustar els llegats de la pròpia tradició i de les forànies, el mestratge de Josep Carner fou del tot central (la concreció de la llengua, la naturalitat sintàctica substancialment lògica, la funció dels correlats objectius). Ferrater modernitza la poètica noucentista i li atorga l'expressió moral-personal de què n'estava més mancada. I, com els noucentistes, continuà defugint la inseguretat lingüística, el ruralisne i el subjectivisme decadent.

La segona part de l 'estudi conté l'anàlisi intrínseca de la poesia de Ferrater. De la seva poètica he conclòs que les seves factures formals bàsiques són tres: la de la forma narrativa que atorga intel.ligibiltat al discurs i versemblança, permet l'amplitud temàtica, tendeix a l'economia del llenguatge, usa materials manllevats d'un ventall ampli de registres (oral/escrit - prosa/vers) i possibilita la dialèctica entre metre i sintaxi -v.g. en els encavalcallaments- la de la poesia dramàtica, forma amarada de relativisme empíric que permet el distanciament i la concreció i emfatitza la importància de l'interlocutor dins el discurs; i la de la ironia romàntica que permet també el relativisme i el distanciament del jo del seu propi discurs mitjançant la funció de simulació, a l'ensems que suposa l'absoluta consciència de l'escriptor del seu propi discurs i que permet tipus de formulació peculiars derivades de l'ampliació del sentit que procura la forma irònica i del tipus de simulació que es pretengui realitzar que pot anar des de la contenció fins a la sàtira.

Desprès d'establir les diferències principals entre dues formulacions literàries antagòniques (la reaalsta i la idealista), es conclou que Ferrater conrea una poètica realista-materialista (rebuig de l'abstracció i defensa d'uns pressupòsits morals terrenals, adequacions quotidianes, formes lingüístiques molt específiques, lògiques i aparentment
co1.loquials). En l'elaboració de la forma poètica materialista ferrateriana intervenen entre altres elements, el tipus d'imatges usades que projecten sempre idees i sentiments en una dimensió dominada pel concret i el quotidià. Intervenen també uns elements estructurals que tenen una importància cardinal en aquesta poesia: els deíctics, que son responsables de la delimitació personal, espacial i temporal dels poemes. En aquest caracter versemblant quasi dramatitzable de la poesia de Ferrater participa també la ficció d'un realisme lingüístic creat pels reajustaments bidireccionals entre els registres escrits i parlats.

El tema de l 'amor exemplifica el realisme ferraterià (rebuig dels platonismes eròtics i de la visió noucentista de la dona) i el del pas del temps la seva personalització del món. Ferrater prefereix la seva expressió (el seu temps) personal per sobre dels compromismos socials (el temps històric) i el present -és el temps verbal més usat- per sobre del passat, per bé que apareixen tensions al voltant d'aquesta tria, les quals són transcendibles al fet literari entés com a record desvirtualitzat de la realitat i, alhora, com a món autosuficient no mimètic.

La part final de l'estudi conté una revisió de la crítica sobre Ferrater i la seva obra, la qual és dominada per la provisionalitat i la superficialitat. El tipus de crítica realitzat es distribueix en tres pols metodològics: crítica sociològica molt àlgida als anys seixanta que desapareix en arribar els vuitanta, biografisme psicologista o critica de consum puixant des dels anys setenta, i lectures intrínseques de poemas solts que, excepcions de banda, constitueixen les darreres aproximacions i que semblen marcar la tendència actual de la critica ferrateriana.

Deia Gabriel Ferrater que en un escriptor que és un autèntic escriptor tot es trava. Aquesta frase és aplicable a ell mateix. La síntesi de tradición i modernttat, el gust pel metadiscurs, el pensament analògico-materialista, la concreció formal i la personalització del propi discurs són característiques substancials de la seva obra poètica i de totes i de cadascuna de les altres disciplines que conreà (crítica d'art, crítica literària i estudis lingüístics).
The poetical works of the Catalan writer GABRIEL FERRATER (1922-1972) are analysed under two basic points of view: Literary Tradition and Realism. An introductory study on tradition and modernity theories concludes that there are polysemic conceptions throughout history and moreover the different conceptions are depending on the criticism approach. From this basis the main characters of the Ferrater's writing are described as well as the position of his poetry within the tradition of contemporary Western literature.

Research into the Ferrater's poetry has been conducted in the following aspects: 1. Convergences and divergences between Ferraterian poetry and the poetry of Romantics, Moderns and Contemporaries. 2. The metaliteratures features, where are included both, the profuse intertextualities from others authors and the constant self-consciouness of the act of writing. 3. Classification of Ferraterian poetic realism into two main attitudes: with respect to the form and to the content. The first manifestation is characterized by the use of shifters elements (fixing time, place and subjects where the poem's action is performed), pathetic fallacy function, romantic irony, narrative poetry and colloquial language. The second attitude is expressed in the moral thoughts that Ferrater has about the human relationships and the understanding of love. Also in his poems the author shows to be profoundly concerned as the time goes on, and therefore the present acquires a vital assessment in the text.
All the considerations above related are dealing with the self-conscious synthesis of tradition and modernity together with a dramatic and narrative poetry that is in such a way where literatures from C. Pavese, T. Hardy, W.H. Auden, R. Graves, C.P. Cavafis and J. Gil de Biedma meet. In relation with the Catalan literature the works of Ferrater modernizes the "noucentista" poetry pattern, paying particular attention to the poetry of Josep Carner. In this sense a new idea of realism was generetated and accordingly a new paradigm of poet was established (non visionary, ironic, many-sided, erudite and worldly, altogether). This model greatly influenced the next Catalan generation of poets who were highly impressed by the poetry of Gabriel Ferrater.

In this thesis we offer a philosophical reading of Josep Ferrater Mora’s narrative work, starting from Ferrater Mora’s philosophical thought. Thus, this is an intraferraterian doctoral thesis, which aims at proving that Ferrater Mora’s narrative work literarily reflects some of the key concepts and proposals of his thought: integrationism, the dispositions of being and meaning, some aspects of applied ethics, his philosophical anthropology and the importance of death. Regarding the secondary objectives ––all of which derivate from the main objective–– we aim at: i) proving how the author’s narrative work complements and nuances his philosophical work, for it contains aspects and issues hardly dealt with in his thought ––such as modern literary utopia and utopia in general; ii) seeing how the existence of Ferrater Mora’s narrative work is not an «accident» in his intellectual production, but the complete opposite; iii) making clear that Ferrater Mora’s thought and method are not only useful to analyze his narrative, but they also succeed in analyzing other aspects that are not directly related to Ferrater Mora or his narrative.
Aquesta tesi proposa una lectura filosòfica de l’obra narrativa de Josep Ferrater Mora a partir del pensament (i des del pensament) del propi autor. Es tracta, doncs, d’una tesi doctoral intraferrateriana, l’objectiu principal de la qual és demostrar que l’obra narrativa de Ferrater Mora reflecteix, literàriament, alguns dels conceptes i propostes claus del seu pensament: l’integracionisme, les disposicions ésser i sentit, algunes qüestions d’ètica aplicada, la seva antropologia filosòfica i la importància de la mort. Quant als objectius secundaris del treball, ens en proposem tres, tots ells derivats de l’objectiu principal: i) mostrar com l’obra narrativa de l’autor complementa i matisa la seva obra filosòfica, ja que conté aspectes i qüestions molt poc tractats en el seu pensament, com ara qüestions relacionades amb la utopia literària moderna i amb la utopia en general; ii) veure com l’existència de l’obra narrativa de Ferrater Mora no és un «accident» en el conjunt de la seva producció intel•lectual, ans al contrari; iii) fer evident que el pensament i mètode de Ferrater Mora no només serveixen per analitzar la seva narrativa, sinó que es revelen reeixits a l’hora d’analitzar altres aspectes no relacionats directament ni amb ell ni amb la seva narrativa.

Tesis doctoral
La tesis se inscribe en el área de convergencia de saberes historicamente ligados: geometría y arquitectura. Sus relaciones guardan la riqueza de una visión del mundo característico de cada tiempo y espacio. La geometría contribuye al conocimiento de la realidad proporcionando un esqueleto formal adecuado para describirla, interpretarla e intervenirla. Dota de forma y orden a la arquitectura. En el desarrollo del trabajo se busca dar respuestas a los siguientes interrogantes: ¿Cómo pensar las relaciones entre geometrías -euclidiana y no euclidianas- y formas arquitectónicas?, ¿qué se entiende por orden emergente en la constitución de las formas arquitectónicas en su nivel geométrico?, ¿cómo dar cuenta de ciertas evoluciones de las mismas en la dirección del orden simple al orden complejo? y ¿cómo entenderlas en la singularidad de un modo proyectual contemporáneo? Geometría, forma, orden y modo proyectual, abordados de manera relacional, son los núcleos conceptuales que vertebran el trabajo. Indagar sobre la utilización de las geometrías en los modos proyectuales contemporáneos posibilita nuevas aproximaciones a la arquitectura dentro de una complejidad asumida como punto de partida, favoreciendo la construcción de plataformas conceptuales que permiten reflexionar con consistencia sobre la arquitectura de manera más abierta y articulada con otras disciplinas. La tesis centra su interés en la evolución del orden emergente de la forma geométrica arquitectónica. Para ello, se construye una matriz, conceptual y operativa, que incluye ciertos rasgos de la forma, válidos para el contexto de la investigación, que evidencian la evolución del orden asociado a la utilización de distintas geometrías. Se habilita la noción de espectro de órdenes de distinto grado producto del nivel de inteligibilidad de la forma arquitectónica en su nivel geométrico. Así, a partir del reconocimiento del estado actual de la arquitectura, se toma como unidad de análisis la producción del arquitecto contemporáneo Carlos Ferrater y cinco de sus proyectos como casos de estudio sobre los que se aplica la matriz que permiten validar las hipótesis de partida de la tesis.
Fil: Almada, Pablo. Universidad Nacional de Córdoba. Facultad de Arquitectura, Urbanismo y Diseño; Argentina
Fil: Tonelli de Moya, Inés Haideé. Universidad Nacional de Córdoba. Facultad de Arquitectura, Urbanismo y Diseño; Argentina

Esta tesis trata de la relación entre filosofía y ciencia en el pensamiento de José Ferrater Mora. El método empleado para analizar esta relación filosofía-ciencia es de carácter internalista y tiene en cuenta el método integracionista, creado y empleado por el mismo Ferrater. La línea guía del análisis crítico llevado a cabo consiste en buscar las ideas e influencias de la ciencia diseminadas en su obra y aislar tanto como sea posible este aspecto, dándole unidad al tema de la relación filosofía-ciencia. De este modo, se pretende resaltar un aspecto de su obra que no se halla sistemáticamente explícito. Se clasifica su filosofía en tres etapas: existencialista, analítica e integracionista. A través de ellas se busca identificar y analizar la clara pero a la vez fragmentaria influencia de la ciencia en la evolución de sus ideas, para determinar cómo se relacionan y hasta qué punto la ciencia las determina. Se hace explícita la conexión entre sus resultados ontológicos y la ciencia, que convergen en el realismo científico resultando en una posición denominada monismo sui generis o materialismo emergentista, cuyas implicaciones recorren los cuatro niveles del continuo ontológico que él propuso, a saber: físico, biológico, social y cultural. Se analizan implicaciones como el antiantropocentrismo y el imperativo hipotético en ética. Para dimensionar el peso que la ciencia tuvo en su filosofía, se compara al autor con tres filósofos de la ciencia contemporáneos: Karl Popper, Mario Bunge y Ulises Moulines, buscando la razón de sus diferencias o similitudes. Se determina que el modo de Ferrater de concebir la ciencia tuvo tal importancia en su pensamiento, que en el análisis se acaba por encontrar motivos para proponer un replanteamiento del concepto de razón basado en el pensamiento de Ferrater Mora acerca de la conexión filosofía-ciencia.
This thesis deals with the relation between Philosophy and Science in the work of José Ferrater Mora. The method implemented to analyze this philosophy-science relation has an internalist character, and it takes into account the integrationist philosophical method, both created and implemented by Ferrater himself. The common thread of the critical analysis carried out consists in searching for the ideas and influences of science which are spread all over his work, and isolating this aspect as much as possible, giving thus unity to the topic of the philosophy-science relation. This way, it is intended to highlight an aspect of his work which is not systematically explicit. His philosophy is classified in three stages: existentialist, analytical and integrationist. Through them it is intended to identify and analyze the clear but yet fragmentary influence of science on the evolution of his ideas, so as to determine how they are related and to what extent science determines them. The connection between his ontological results and science becomes explicit, they converge in scientific realism resulting in a position called sui generis monism or emergentist materialism, and its implications go through the four levels of the ontological continuum he proposed, namely: physical, biological, social and cultural. Implications such as the anti-anthropocentrism and the hypothetical imperative are analyzed. In order to have a dimension of the importance science had in his philosophy, the author is compared to three contemporary philosophers of science: Karl Popper, Mario Bunge y Ulises Moulines, to look for the cause of their differences or similarities. It is determined that the way Ferrater conceived science had such an importance in his thinking, that the analysis finally suggests there are grounds to propose the rethinking the concept of reason based on the work of Ferrater Mora about the philosophy-science connection.

La Tesis doctoral aquí presentada tiene como objetivo fundamental reconstruir los años de formación del filósofo catalán J. Ferrater Mora. En concreto, los años correspondientes a su etapa formativa en la Barcelona de la II República, los años transcurridos durante su primera etapa del exilio en Cuba, y los años transcurridos durante su segunda etapa del exilio en Chile. En estas etapas formativas, se han detectado y confirmado algunos elementos relevantes para la conformación de su pensamiento filosófico y, en general, para la definición de las características fundamentales de su Obra a lo largo de toda su trayectoria creativa: - La influencia del entorno de renovación pedagógica promovido en la Universidad de Barcelona por el círculo dirigido por Joaquim Xirau, y entre los círculos freinetistas que experimentaban en diversos centros educativos a través de la figura de Herminio Almendros y de Célestin Freinet. - La influencia de María Zambrano durante los dos años compartidos en La Habana (1940-1941) en la selección y tratamiento de ciertos temas fronterizos entre Filosofía y Poesía, que condicionaron la selección de los artículos y libros publicados en Chile y Argentina de aquellos años. - La influencia del entorno literario catalán del Grupo Andino de exiliados en Santiago de Chile (1941-1946) a la hora de mantener viva en Ferrater Mora su pasión literaria y su preocupación por el lenguaje, que ocuparía inicialmente un espacio crítico y posteriormente creativo, así como en el empleo de la ironía como rasgo destacable. Claridad expositiva, empleo de la Razón (raciovitalista orteguiana y poética zambraniana) y preocupación exquisita por el lenguaje son tres de las características fundamentales a la hora de definir el estilo de J. Ferrater Mora. Las tres tienen su origen en las influencias mencionadas y correspondientes a sus etapas formativas. La reconstrucción de las primeras publicaciones literarias de Ferrater Mora en revistas minoritarias o especializadas durante los años de la II República y la influencia ejercida por María Zambrano durante el breve lapso de tiempo compartido en La Habana apenas han sido objeto de tratamiento hasta la fecha en la bibliografía sobre Ferrater Mora. Los datos aportados en esta Tesis complementan así al personaje, que nunca se detuvo a detallar esas etapas biográficas iniciales en las entrevistas concedidas a interlocutores diversos. La pasión literaria de Ferrater Mora se mantuvo viva durante toda su trayectoria, pero hubo de ser contenida debido a su intensa actividad académica, a la carga de trabajo asociada a las diferentes ediciones de Diccionario de Filosofía y a la génesis de muchas otras obras vinculadas a su actividad filosófica y didáctica. Esa pasión contenida halló camino de expresión hacia la parte final de su trayectoria a través de la práctica cinematográfica inducida por Néstor Almendros y a sus amistades literarias en el exilio, siendo la ejercida por Francisco Ayala especialmente relevante a la hora de decidirse a dar el paso. La narrativa de J. Ferrater Mora hasta su muerte se entiende ahora mejor a la luz de estos elementos constitutivos de su estilo pensamiento, forjado en las primeras etapas de su formación y exilio, y de las influencias recibidas a lo largo de toda su trayectoria académica y creativa.
The Catalan Philosopher J. Ferrater Mora initiated his career along the years of the II Republic in Barcelona. This first stage in the configuration of his thinking and creative output is highly significant to explain the characteristics of his style and selection of early works. His writings and publications reflect the influence of a pedagogical footprint shaped by Herminio Almendros, Célestin Freinet and all the pedagogical circles operating in Barcelona during those years, being the one lead by Freinet (the so called “freinetistas” or “batequestas”) the most relevant one. The first period of his exile after the Spanish Civil war was spent in La Habana -Cuba- (1939-1941). These two years have not been considered up to now as very relevant in his biography, but the present work shows how the influence of the Spanish Philosopher María Zambrano was much more decisive than known until now. The selection of issues (San Agustín, Unamuno, Reason and Faith, etc….) was shared by both and published as articles during those years in La Habana. The limits between Reason and Poetry (or Literature) was a very relevant topic that defined further publications in both cases. The second period of his exile was spent in Chile (1941-1946) among members of the Catalan circle of exiled writers (Xavier Benguerel, Joan Oliver, Cèsar August Jordana, Francesc Trabal, etc…). These writers exerted also a relevant influence on him, igniting a sensibility towards Language and clarity of expression that characterized his further work. This period is also responsible of a later motivation to start writing and publishing novels. The present work identifies the most relevant characters influencing his personality and publications along the first stages of his career, as well as the reason of his selection of themes.

La present investigació parteix de la urgència de revisar la poesia catalana contemporània des dels paràmetres de la teoria literària que abracen la representació del desig. Partint de l’estreta vinculació entre aquest marc teòric i les noves formulacions del subjecte líric postmodern, hem proposat l’estudi de tres grans poètiques que han marcat, cada una d’elles en el seu context socioliterari, un punt d’inflexió a la poesia catalana des d’aquest quadre teòric: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses. Per aquest motiu, l’objectiu central de la tesi és demostrar, a través de la categoria del desig, com l’alteritat eroticoamorosa és un dels centres de representació i experimentació dels límits del subjecte poètic i quins efectes té en la construcció de la identitat textual i en el que hem anomenat matèria-emoció. La tesi no pretén ser un estudi comparatiu dels tres autors, sinó que, capturant les tres trajectòries en paral•lel, situa cada poètica en un punt de no retorn respecte al desig i la seva representació. Atès això, és, metafòricament, el signe desig, en els seus tres plans, el que unifica els tres paradigmes que hem sotmès a anàlisi: Gabriel Ferrater com a referent, Maria-Mercè Marçal en qualitat de significat i Enric Casasses, portador del significant. El primer capítol va més enllà de la ruptura moderna entre escriptura i exaltació d’una subjectivitat única i monolítica, per comprendre en què consisteix la dissolució del jo líric en tant que fonament de l’enunciació del subjecte en el vers. És una proposta metodològica que, prenent com a centre l’intent de construcció d’una teoria del poema basada en l’expansió del jo cap a l’Altre, analitza algunes de les variables retòriques i ontològiques que coparticipen en la formulació teòrica de subjecte líric incomplet o fragmentat en el moment d’enunciar-se. D’aquesta manera, amb una voluntat de teixir uns ítems teòrics per on circuli el concepte de jo líric versus l’Altre (poesia de l’alteritat, “llei de l’assentiment”, “apropiació” de l’enunciat o, sobretot, matèria-emoció), l’escriptura poètica es concep com un joc de forces entre la performativitat del subjecte líric i la recerca de la seva pròpia subjectivitat. Aquesta crisi del subjecte i la impossibilitat de restituir una relació unilateral respecte a l’Altre, cobren una especial rellevància quan el motor o força que activa la relació d’alteritat és el moviment que impulsa el jo fora de les seves pròpies estructures per atènyer l’altre/a (subjecte desitjat) o absorbir-lo: el desig. La segona part del primer capítol està destinada a definir les aproximacions teòriques sobre la representació del desig —encercades en un posicionament postestructuralista conjuminat amb la crítica literària feminista—, que ens permeten assentar les coordenades interpretatives per portar a terme l’estudi de la formalització de tres subjectes lírics que cerquen en l’escriptura el seu propi esdevenir com a subjectes desitjants. Així és que al llarg del segon capítol hem interrogat les tres poètiques resseguint els espais comuns erigits en la nostra proposta de marc interpretatiu. Per fer-ho, ens hem centrat en Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, amb especial èmfasi a “Teoria dels cossos”. En el cas de Maria-Mercè Marçal, hem estudiat exhaustivament el primer poemari que inaugura l’escriptura del desig lèsbic, Terra de Mai, tot establint una contigüitat temàtica amb “Sang presa” (dins de La germana, l’estrangera). I, finalment, hem resseguit la poesia d’Enric Casasses d’una forma transversal, a partir de les obres més significatives entorn al subjecte de recerca, com ara La cosa aquella, “Alquímia d’amor” (dins de Començament dels començaments i ocasió de les ocasions), D’equivocar-se així, Calç i, sobretot, Do’m. Drama en tres actes. Primer de tot, hem definit les coordenades del subjecte desitjant en relació amb el subjecte del desig, la qual cosa ens ha exigit l’anàlisi de l’enunciació del jo líric, respectivament. La recerca de les directrius fundacionals de les subjectivitats líriques —actives des del moment en què sorgeix la demanda del desig (implícita o explícita)―, han fet palesa, progressivament, la problemàtica suficiència ontològica del subjecte que deriva, al seu torn, de l’encontre amb l’altre/a. Així hem arribat a mesurar la distància inexorable que separa el jo del tu, amb resultats ben diferents. Ferrater, que anihila sorprenentment el subjecte líric, ha estat el primer port d’una singladura que, en arribar a Marçal, ens ha permès conèixer la continuïtat del ser: el despertar del desig és l’origen de la individuació dels subjectes agents del plaer en detriment de la compleció identitària. I hem navegat, finalment, fins a Casasses, qui defensa al llarg de la seva obra una individuació com a centre ètic de l’acte amorós. En una segona part, hem estudiat la representació de l’altre/a en cada corpus poètic. En el cas de Ferrater, les dones no només activen l’alteritat eroticoamorosa concreta en cada poema, sinó que, des d’un punt de vista metapoètic, esdevenen constitutives de la subjectivitat lírica en la recerca de la identitat que té lloc al llarg de Les dones i els dies. Partint de la figura de “Teseu”, poema que emmiralla i significa el procés d’escriptura poètica, hem explorat la formalització del desig en funció de les diferents representacions de la dona en paral•lel amb les posicions enunciatives del jo líric. Al llarg d’aquest recorregut, la representació del cos del desig (la fragmentació, la carícia, la mirada, etc.) i l’espai on aquest cos s’esdevé (la cambra), han estat els dos epicentres mitjançant els quals hem conclòs que la dona es presenta com un cos resistent que guia el jo líric a negar, paradoxalment, el mateix desig. La impossibilitat de satisfer el desig es manifesta, així, amb una reformulada pèrdua dels límits del subjecte desitjant. En els versos marçalians el desig emergeix com un gran torrent que arrossega al jo líric a mesurar-se en la distància que la separa de l’altra. A partir de l’altra especular, les primeres sextines de Terra de mai obren un nou ordre del jo i del tu en el discurs amorós: l’equivalència física dels cossos amants/amats extrema la fusió tant física com amorosa que es convertirà en l’acció transformadora i afirmativa de la identitat. Amb això, Marçal desarticula la gestió fal•logocèntrica del desig i l’ubica com una categoria des de la qual emprèn la construcció d’una subjectivitat lírica femenina i lèsbica. En aquest sentit, mitjançant la presència nítida d’una exploració i reconstrucció del cos de dona albirat des del desig homoeròtic, la poeta desplega la renovació d’una simbologia eròtica que configura un cosmos corporal totalment nou: cossos d’aigua i sang. Marçal busca en els fluids corporals femenins (l’aigua, la sang menstrual, la sang del trau o, fins i tot, el vòmit), la transposició dels marges corporals als textuals, convertint el poema no en un paral•lel verbal de l’experiència del desig sinó en un paral•lel corporal. En un primer moment, la representació de l’altra és indissociable de les imatges especulars (aigua o mirall). Aquesta és la fase de continuïtat, de la compleció identitària a través de l’experiència de la jouissance, i està constituïda per tres eixos: la confusió dels límits entre el jo i la seva altra, la fusió de les dues subjectivitats i l’afirmació de la unicitat amb el verb “som”. A continuació, hem resseguit com aquest “ser u” es trenca a mesura que el jo poètic es va singularitzant. Aquest segon moment és on el desig irromp al llenguatge del plaer i es converteix en una passió altament destructiva. La dissimilació amb el tu i la nostàlgia de la “fal•laç utopia d’una fusió absoluta” bolquen el poema cap a un jo poètic mutilat, que cerca un cos absent i l’espai de plenitud d’un subjecte líric que es troba irreparablement ferit (“Sang presa”). La poesia de Casasses trava la representació de l’altre amorós en la modalitat dialògica dels versos (el parlar). El fenomen de l’enunciació poètica casassiana s’emmarca en unes estructures poemàtiques que invoquen, des de l’origen, el Tu, apel•lant, així, al problema estrictament postmodern de la unicitat del jo líric i de la identitat en el procés d’escriptura. Atès això, el poema es convertirà en un dir ofert a l’Altre com a demanda del llenguatge, motiu pel qual el desig emergeix com a motor de l’escriptura poètica. Abans d’endinsar-nos específicament a l’eclosió del Tu en tant que altre amorós, ha calgut esclarir les coordenades generals del Tu en majúscules per esbossar els trets fonamentals de la significació poètica. Així, doncs, hem analitzat com es despleguen els diferents tu en l’enunciació, ja sigui quan aquest refereix al lector o a la poesia (recursos metapoètics), quan correspon a l’amor/desig (governador del subjecte de l’escriptura) i, finalment, quan el tu condensa l’altre amorós (amor particular). En aquest darrer cas, hem proposat una possible escala de transcendència del tu respecte al jo líric: d’un tu amorós totalitzador (la lluna) fins al subjecte del desig, la dona. Paral•lelament, la representació de l’amada és indissociable del concepte d’emoció lírica creada a través de la modelització del dir del jo poètic. Per aquest fet, hem classificat la irrupció del subjecte desitjat en diferents graus de referencialitat: el “tu” present, el “tu” absent i el “tu” de destinació. En un tercer apartat, hem intentat respondre a una de les grans problemàtiques que giren entorn a les escriptures del desig: és possible la seva representació? Ferrater ens enfronta davant de l’indicible. La poètica ferrateriana se situa en un distanciament deliberat de les emocions, la qual cosa circumscriu l’expressió del desig en el marc d’allò incomunicable de l’experiència. Consegüentment, hem abordat la formalització del desig a través del concepte d’imaginació tot analitzant com el poeta aconsegueix elevar l’energia emotiva del llenguatge a partir de les relacions entre la paraula i els seus absents, i com això ens permet parlar del poema en tant que matèria-emoció. Així mateix, hem conclòs que Ferrater captura l’indicible en el text jugant amb els límits representatius del llenguatge. Per abordar les escriptures del desig marçaliana i casassiana hem recorregut als plecs de la matèria-emoció encarats a l’écart: la fractura de l’epidermis del poema causada per l’erupció de la vida corporal, pulsional i afectiva del subjecte de l’escriptura. El ritme pulsional del desig (escena d’escriptura i escena amorosa) i la veu (poiesis) es converteixen en els fonaments de la construcció d’unes subjectivitats líriques que s’inscriuen en una posició femenina, allà on el cos amb estat d’apetència cerca la continuïtat en l’escriptura. Concretament, hem resseguit la formalització de l’absència de l’altra en els versos de Marçal, la qual recorre a figuracions com l’espera, el buit, la desfeta del mirall, l’assassinat dels cossos en plenitud, entre altres imatges que activen el salt de l’eros al thanatos; així com, també, les estructures interrogatives que signifiquen la impossibilitat d’experimentar el desig del desig de l’altra. Respecte a l’obra de Casasses, el poeta troba en la forma dramàtica el mitjà idoni per experimentar les possibilitats de la representació del desig: Do’m. Mitjançant una exegesi detallada del drama, hem pogut concloure que, tal com postula Barthes, l’única construcció textual possible d’allò amorós es troba en formular el que té d’intractable, i això només es pot representar a partir de l’acció mateixa. Talment, Casasses porta a l’extrem la modalitat dialògica pròpia de la seva poesia per escenificar l’encontre amorós i la construcció in progress del subjecte desitjant a través del dir-se l’amor. Finalment, la investigació intenta oferir una resposta al voltant de la conjunció desig, subjectivitat lírica i identitat. Aquestes tres coordenades ens permeten elevar les diferents representacions del desig a l’alçada de les millors poètiques contemporànies. L’ètica i l’estètica ferrateriana es congreguen en l’espai de l’erotisme moral. Ferrater concep el vers com un mètode fenomenològic a través del qual inscriu una actitud poètica que no es pot pensar sense la formalització del subjecte desitjant. Atès això, amb Les dones i els dies s’inaugura la categoria del desig en relació amb els límits d’expressió del subjecte líric. Marçal obre les portes a l’espai literari femení i lèsbic amb una escriptura poètica creadora de nous àmbits per a l’expressió del desig. La cerca d’un nou ordre simbòlic en el llenguatge poètic està estretament vinculada amb la construcció d’una subjectivitat tant política com poètica, un dels trets principals de la qual és la reivindicació i afirmació del plaer sexual femení. D’aquesta manera, el desig a l’obra de la poeta és portador d’una actitud i praxi política que troba la seva màxima expressió en la conquesta d’una llengua abolida. Per acabar, Casasses invoca l’espai de la paraula viva per articular l’acompliment de la funció poètica. A través de la poesia recitada, ja sigui des d’un punt de vista teòric com en la seva performance escènica, construeix una nova i fundacional experiència poètica que troba el seu paral•lel amb l’experiència amorosa. En aquest nou espai de circulació de la paraula poètica hi situa una subjectivitat lírica fundada en el moviment ètic cap a l’altre encarnat en el cos, la veu i el ritme.
Poetics of desire. Alterity and writing in the work of Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal and Enric Casasses The starting point of this research is the need to review contemporary Catalan poetry from the parameters of a literary theory that embrace the representation of desire. Considering the close relation between this theoretical framework and the new approaches to the postmodern lyric subject, this thesis studies three important poetics that in their own socioliterary context have imprinted a turning point in Catalan poetry: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal and Enric Casasses. In addition to the study of the modern division between writing and the exaltation of a unified and monolithic subjectivity, this thesis analyzes the rhetoric and ontological possibilities that coparticipate in the inscription of a postmodern lyrical subject and poetic endeavor. Furthermore, this thesis particularly reflects on the construction of textual identity for the lyrical self, which is understood as a quest for one’s own subjectivity. The thesis’ final part studies love alterity as a core for the representation and experimentation of the boundaries of the poetic subject. The theoretical approaches on the representation of desire ―which are inscribed in a poststructuralist positioning together with feminist literary criticism― set the terms for the methodological guidelines that justify the chosen triangle. These approaches also allowed us to demonstrate how the erotic-love poetry is the epicenter of the poetry and poetics of these three authors. The exegesis of their work has oriented the research towards the study of the constructions of the lyrical self, paying special attention to: a) writing, opening towards the Other, b) the subject of enunciation as desiring subject, c) the representations of the loving other, d) the writing of desire, and e) moral and poetics. Lastly, we have outlined the itineraries that give shape to the writing of desire in Catalan poetry and, we have emphasized as an opening gesture, how the poetics of the three authors establish new poetic subjectivities through the rhetoric of love alterity.

The PhD thesis analyses the representation of eroticism in the poetics works of Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), Josep Palau i Fabre (1917-2008), and Gabriel Ferrater (1922-1972). Based on the results of this inquiry, there has been carried out a comparative study of the poetries of the three authors to establish similarities and discrepancies in the representation and treatment of the erotic themes. As the authors of poetic production is framed on three specific, short and different historical periods, the main objective of the thesis is to establish what has been the evolution of the presence, representation and treatment of eroticism along the twentieth century Catalan poetry.
La tesi doctoral analitza la representació de l’erotisme en les obres poètiques de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), Josep Palau i Fabre (1917-2008) i Gabriel Ferrater (1922-1972). A partir dels resultats obtinguts en aquesta anàlisi, s’ha realitzat un estudi comparatiu entre les obres poètiques dels tres autors per tal d’establir les concomitàncies i les discrepàncies en la representació i el tractament de la temàtica eròtica. Com que la producció poètica d’aquests autors es troba emmarcada en tres períodes històrics determinats, breus i distints, l’objectiu principal de la tesi doctoral és establir quina ha estat l’evolució de la presència, la representació i el tractament de l’erotisme al llarg de la poesia catalana del segle XX.

Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Barcelone, 1972), poète d'expression catalane, et Jaime Gil de Biedma (Barcelone 1929-1990), poète d'expression castillane, ont été liés par l'amitié et par la complicité poétique. Cette étude comparative des sujets lyriques qui se construisent au fil des poèmes de "Les dones i els dies" et de "Las personas del verbo" montre comment ils s'inscrivent dans une identité culturelle précise. La réalité sociale, historique et culturelle de la Catalogne franquiste, ainsi que les rapports de forces entre la langue de pouvoir et la langue dominée, semblent avoir été déterminants dans la consitution de ce "Moi" lyrique. Dans une première partie, en prenant comme point de départ l'étude des dispositifs d'énonciation, nous examinerons les rapports qui s'établissent entre le "Moi" lyrique et l'Autre, allocutaire multiple et divers. Dans la deuxième partie, nous analysons les représentations du "Moi". Nous consacrons la troisième partie de ce travail à l'étude des espaces et des temps du sujet lyrique. Enfin, en un dernier mouvement, nous analysons la spécificité culturelle du discours lyrique dans chaque oeuvre, pour tenter de cerner toutes les dimensions du sujet lyrique comme sujet culturel.

Les philosophes de l’exil républicain espagnol appartiennent au camp des défenseurs de la Seconde république légitimement proclamée le 14 avril 1931, et plus largement, de la lutte anti-fasciste des années trente. Ils se trouvent au côté du "peuple" lors de la guerre civile, qui dure trois ans. La victoire en 1939 du Général Francisco Franco, soutenu par l’Allemagne nazie et par l’Italie fasciste, les forcent à fuir l’Espagne en 1939 – au péril de leur vie. Certains intellectuels connaîtront les camps de concentration français, mais la plupart trouveront refuge en Amérique latine, en particulier au Mexique et au Venezuela. En exil, ils jurent de rester fidèles à la Seconde république et à l’esprit du peuple espagnol. Ces philosophes appartiennent au camp des vaincus, à l’instar de tous ceux qui, mus par des idéaux progressistes et d’humanité, partout en Europe se sont élevés contre la barbarie fasciste. C’est pourquoi leurs œuvres respectives demeurent aujourd’hui encore inconnues dans leur quasi intégralité – malgré les tentatives de "récupération" menées tout au long des cinquante ou soixante dernières années pour promouvoir leur pensée auprès d’un lectorat plus large. Au contexte de crise historique de l’entre-deux guerres, s’ajoute la situation particulière de la philosophie espagnole proprement dite. En effet, celle-ci n’est institutionnalisée que dans le premier tiers du vingtième siècle : on voit alors apparaître l’École de Madrid et l’École de Barcelone. L’Espagne en ce sens rattrape le "retard" pris par rapport aux autres pays européens, notamment l’Allemagne. Aussi la génération des philosophes que j’étudie, nés autour de 1900, est-elle la première bénéficiaire de cette politique de renouveau culturel et intellectuel : au moment où éclate la guerre d’Espagne, ce sont des philosophes professionnels jouissant d’une reconnaissance internationale qui s’engagent dans le conflit. Par conséquent, l’oubli qui recouvre leurs noms n’est pas seulement dû aux dramatiques circonstances historiques et politiques de la première moitié du vingtième siècle : il est également dû aux limites de la philosophie dogmatique elle-même. L’expérience de l’exil elle-même, à mon sens, s’avère un catalyseur : ceux-ci visent à s’émanciper des conventions académiques pour philosopher de façon autonome, c’est-à-dire en espagnol et dans l’esprit du peuple. Cet idéal de liberté est à n’en pas douter à la source de la "raison poétique", véritable invention de l’exil républicain espagnol
Spanish Republican philosophers in exile sided with the Second Republic, legally proclaimed on April 14, 1931. They embraced the anti-fascist cause rising in the 1920s and 1930s in Europe. During the Civil war they stood among the people. The war lasted three years. 1939 saw the victory of General Francisco Franco, supported by Nazi Germany and the Italy of Mussolini. Threatened with death, they had no choice but to escape Spain. Some intellectuals experienced French concentration camps but, for the most part, they found refuge in Latin America, especially in Mexico and Venezuela. In exile, they swore to remain loyal to the Second Republic and to the spirit of the Spanish people. These philosophers belonged to the vainquished, as those everywhere in Europe who, moved by liberal views and humane ideals rised against Fascist barbarity. As a result, their respective works are still widely unknown today – despite restless efforts made to promote their thought to a larger audience for over half a century. In addition to the historical context of crisis during the interwar period, the situation of Spanish philosophy itself is suggestive. Indeed, Spanish philosophy was institutionalised at the beginning of the twentieth century only ; the Schools of Madrid and Barcelona were created. In this sense, Spain caught up on other European countries, Germany especially. These politics of cultural and intellectual renovation are first bestowed upon the generation of philosophers I study, born in the 1900s. When the Spanish war erupts, they had become professionals of international recognition. This shows the actual limits of academic philosophy, incapable of taking or unwilling to accept unorthodox ways of philosophising. The experience of exile itself serves in my opinion as a catalyst : Spanish republican philosophers in exile seek emancipation from academic conventions to philosophise freely ; that is, in Spanish and according to the spirit of the people. No doubt "poetic reason" – the true invention of Spanish republican exile – stems from this ideal of autonomous thinking

This research raises as thesis the idea that Linear Park is an urban instrument capable of vertebrate the city and, consequently, of regenerate it. To this end, ten parks strategically located in big cities such as Rio de Janeiro, London, Paris, Madrid, Barcelona, ​​or in medium or small cities such as Valencia, Castellón or Figueres, have been analyzed. Of this analysis we have deduced some characteristics that are considered key in the linear and transversal vertebration of the city, such as: - Green axis-corridor approach - Sequence of events with integration of public buildings - Continuity derived from the union of different areas - Promotion of active leisure activities, individual or collective: sports, cultural, .... - Capability of relation and regeneration of ecosystems: forest, meadow, orchard, nurseries, water, city, .... - Capability to restore environment, with reduction in CO2, in noise pollution, ... - Establish relations between the city and the territory with definition of natural parks - Contribute to prevent thermal inversion in the city - Establish a beginning and an end as recognizable elements in city. - Confrontation of opposites: static or dynamic; soft (green) or hard (pavement); unitary or fragmentary, cartesian or organic, ... The parks thus understood can be organized in diverse typologies, such us: classic order; in net; upholstery-continuos map; linear order with grooves, tapes or bands; landscaper and naturalist; ... .. The work delves into these themes by recognizing tools of interest such as: harmonic relationship; human scale; non-guided tours; sensory experimentation: spaces, sights, aromas, sounds, colorful, ...; unexpected and random; pragmatic and passionate; order within disorder; activation of spaces without hierarchies or apriorisms; flee from monotony; evocations; ... KEY WORDS: linear park, green corridor, city vertebrador, urban regeneration, sensorial experimentation, harmonious relationship, ... REFERENCES: Referred to the following urban parks: Paseo de Copacabana, 1979 Burle Max; La Vilette project 1975, León Krier; La Vilette 1981-87, Bernard Tschumi; Turia Park, 1981, Ricardo Bofill; Botanic Garden, Barcelona, ​​2002, Carlos Ferrater; Thames Barrier Park, London, 2000, Signes Group; Garden of the senses, Castellón, Del Rey-Magro; Park of the Manzanares, Madrid, Burgos-Garrido; Les Aigües Park, Figueres, Oliac-Batle; Parque Cabecera, Valencia, De Miguel-Corell-Muñoz