Dissertations / Theses on the topic 'Goigs de la llum'

La investigació se centra en l’estudi de les lògiques estructurals i sonores de les tonades orals que es fan servir en el cant dels goigs valencians, i en les situacions comunicatives i rituals en què s’entonen. Es parteix des d’una perspectiva etnomusicològica que es recolza en una fonamentació epistemològica i metodològica que ha estat aplicada en l’estudi dels processos de construcció de cants col·lectius i a veus en repertoris semblants, especialment en cants del domini lingüístic compartit; a més, es realitza una aproximació a les estructures rituals dels goigs a partir del paradigma social de la modernitat avançada, que ens permet explicar els processos de transformació que ha sofert una celebració concreta degut a les dinàmiques socials canviants de les últimes dècades, i com aquestes celebracions religioses, junt amb el cant dels goigs, han ampliat el seu camp semàntic per a donar cabuda a una àmplia pluralitat de significats dins la lògica de l’era postcristiana. La revisió i buidatge dels principals fons sonors i audiovisuals amb mostres enregistrades de goigs valencians ha permés confeccionar un corpus ampli de nou-cents cinquanta exemples que, junt amb el material procedent del treball de camp propi i les entrevistes a informants, fa possible una anàlisi sistemàtica i detallada de les tonades orals i els mecanismes expressius dels goigs. Així, ha estat possible identificar l’existència de set patrons de tonada que, amb un nombre distint de variants i una àmplia distribució geogràfica pel país, s’empren en la majoria dels cants dels goigs valencians; a més, també s’analitzen els procediments constructius i interpretatius en les tonades orals distintes dels patrons. Paral·lelament, l’estudi de cinc situacions comunicatives de cant de goigs –a la manera de situacions paradigmàtiques–, ha fet possible aprofundir en l’anàlisi i comprensió de qüestions com la participació, la distribució dels rols i els discursos de gènere, la construcció i reafirmació de les estructures de significat i els processos de revitalització i potenciació en clau identitària, tant en el moment en què s’entonen els goigs com en el ritual en conjunt.
La investigación se centra en el estudio de las lógicas estructurales y sonoras de las tona-das orales que se utilizan en el canto de los gozos valencianos, y en las situaciones comu-nicativas y rituales en las cuales se entonan. Se parte desde una perspectiva etnomusico-lógica que se apoya en una fundamentación epistemológica y metodológica que ha sido aplicada en el estudio de los procesos de construcción de cantos colectivos y a voces en repertorios parecidos, especialmente en cantos del dominio lingüístico; además, se realiza una aproximación a las estructuras rituales de los gozos a partir del paradigma social de la modernidad avanzada, que nos permite explicar los procesos de transformación a que ha estado sometida una celebración concreta debido a las dinámicas sociales cambiantes de las últimas décadas, y como estas celebraciones religiosas, junto con el canto de los go-zos, han ampliado su campo semántico para dar cabida a una amplia pluralidad de signifi-cados dentro de la lógica de la era poscristiana. La revisión y vaciado de los principales fondos sonoros y audiovisuales con muestras registrada de gozos valencianos ha permitido confeccionar un corpus amplio de novecientos cincuenta ejemplos que, junto con el material procedente del trabajo de campo propio y las entrevistas a informantes, hace posible un análisis sistemático y detallado de las tonadas orales y los mecanismos expresivos de los gozos. Así, se ha identificado la existencia de siete patrones melódicos que, con un número distinto de variables y una amplia distribución geográfica por el territorio, se utilizan en la mayoría de los cantos de los gozos valencianos; además, también se analizan los procedimientos constructivos e interpretativos en las tonadas orales distintas de los patrones. Paralelamente, el estudio de cinco situaciones comunicativas de canto de gozos –a la manera de situaciones paradigmáticas–, ha hecho posible profundizar en el análisis y la comprensión de cuestiones como la participación, la distribución de los roles y los discursos de género, la construcción y reafirmación de las estructuras de significado y los procesos de revitalización y potenciación en clave identitaria, tanto en el momento en el cual se cantan los gozos como en el ritual en su conjunto.
The investigation focuses on the study of the structural and sonorous logics of the oral tunes that are used in the singing of the Valencian ‘goigs’ , and in the ritual and communicative situations in which they are toned. It starts from an ethnomusicological perspective that goes on a methodological and epistemological substantiation that has been applied in the study of the construction process of collective singings and multipart singings in similar repertories, especially in singings of the Catalan linguistic domain, moreover, an approximation to the ritual structures of the ‘goigs’ is carried out using the social paradigm of the advanced modernity, which allows us to explain the transformation processes in which a concrete celebration has been submitted due to the changing social dynamics from the latest decades, and how this religious celebrations, along with the singing of the ‘goigs’ , have expanded their semantic field to include a wide plurality of meanings within the logical of the post-Christian age. The revision and clearing of the main audio-visual and sonorous fonds with registered samples of Valencian ‘goigs’ has allowed to put together a wide corpus of nine hundred and fifty examples that, together with the material coming from the fieldwork and the interviews to informers, make possible a detailed and systematic analysis of the oral tunes and the expressive mechanisms of the ‘goigs’ . With this procedure, the existence of seven melodic patterns that, with a different number of variables and a wide geographical distribution throughout the territory, are used in most of the singings of Valencian ‘goigs’ has been identified, furthermore, the different constructive and interpretative procedures in the oral tuned patterns are also analysed. At the same time, the study of five communicative situations of ‘goigs’ ’ singings -in the way of paradigmatic situations- has made possible to deeper into the analysis and comprehension of issues such as the participation, the distribution of the roles and the gender discourses, the construction and reaffirmation of the meaning structures and the processes of revitalization and potentiation in terms of identity, in both the moment in which the ‘goigs’ are singed and in the ritual as a whole.

That is NIGHT, LIGHT and ENVIRONMENT make and is ARCHITECTURE. Night and environment, as time and space; (artificial) light as a connecting tool. The aim of the thesis is, therefore, to give visibility and affirm that architecture also has a nightly component and that artificial light is what connects architecture with environment during the night. Environment that is physically the same but its time and perceptibility changed. To show how lightning responds to this environment and how the architect focuses on the change of use, response and presence in the city by night. The first chapter NIGHT, defines concepts around this, looks at the role that HISTORY has given to it, the evolution of the relationship between MAN and SOC IETIES to night, and ends describing the night today. Items such NIGHT, as the interval between evening and morning in relation to TIME; NIGHT as time during which there is no day1ight in relation to LIGHT. We see that this time had always been CYCLICAL, with a clear distinction day/night but always struggle to extend and maximize the daytime, change with the Industrial Revolution. When the technology of artificial electric light could bring endless days, paradoxically society rediscovers the night and in the XXI century, we could say that we are going from ENDLESS DAY to ENDLESS NIGHT. This cycle entailed an always well marked duality that impacts all HUMAN ACTIVIT IES. DUALITY has become SIMULTANEITY, from a clear DISTINCTION, CHANGE and CONTRAST; we have entered a phase of simultaneous day/night space-time. We are facing a CULTURAL change. The second chapter we discuss LIGHT, physical reality, and therefore definable scientifically but also deeply rooted in the culture that concepts such as darkness, shadow or penumbra does not fit in these definitions and we need to complete them with the help of psychology, anthropology, sociology or art. We talk about AESTHETICS and POETICS, symbols and metaphors, about SILENCE/NOISE understood as altitudes toward s the environment. In the third chapter on ENVIRONMENT, we first s peak of MAN, who with the SENSES and SENSATIONS reaches RECOGNITION, adding MEMORY, MEMORIES and IMAGINAT ION; his first contact with the environment. Man with CYCLICAL VITAL RHYTHMS that determine also CYCLICAL ACTIVITIES. Then to explore the CITY, we build on three main aspects: 1. To review ENVIRONMENTAL inputs we refer to LANDSCAPE. On how to balance on the three key as pects of SUSTAINABLE DEVELOPMENT: ECOLOGICAL, ECONOMIC and SOC IAL. 2. In analyzing the PHYSICAL-MORPHOLOGICAL, we focus on the mechanisms of recognition and measurement REFERENCES, DISTANCES and EDGES to determine the READABILITY of an urban land. 3. This physical reality must overlap with USE, analyze therefore, SOCIO-C ULTURAL inputs that determine the appropriation of s pace in a certain way, depending on usage, the time of day, ADVERTISING, IMAGE... The TIME, it is thus crucial. In the fourth chapter to ARTIFICIAL LIGHT as TOOL, we distinguish permanent applications in ARCHIT ECTURE and URBANISM from EPHEMERAL event specific. In each of these fields, we discuss the history and describe the most important lighting options .In architectural ILLUMINATIONS we also discuss about PRESENCE/ABSENCE, architectural LANGUAGE, ICONIC-building, TRANSPARENCY/OPACI TY, IMMATERIALITY/MASS and MOVEMENT. N. URBAN LIGHTING, we discuss about LIGHTING PLANS, LIGHT, DARK and ICONIC LANDSCAPES.
Arquitectura: nit, llum i entorn , és a dir, la NIT, la LLUM i l'ENTORN tan i són ARQU ITECTURA Nit i entorn, com a temps i espai; la llum (artificial) com a eina creadora de lligams. L'objectiu de la tesi és, per tant, donar visibilitat i afirmar que l'arquitectura també té la seva com ponent nocturna i que és la llum artificial qui la posa en relació amb l’entorn. Entorn que físicament és el mateix però que temporalment i perceptivament canvia. Mostrar com la utilització de la llum per a la il·luminació res pon a aquest entorn i com l'arquitecte enfoca el canvi d'ús , resposta i presencia en la ciutat nocturna. Un primer capítol NIT, defineix conceptes , busca en la HISTÒRIA el paper que se li ha donat, l'evolució de la relació de l'HOME i les SOCIETATS amb aquesta i descriu la nit actual. Apareixen conceptes com: NIT, com l'interval entre el vespre i el matí, en relació al TEMPS; NIT, com temps durant el qual no hi ha claror de dia, en relació a la LLUM. Aquest temps que havia estat sempre CÍCLIC, amb una clara distinció dia/nit però sempre amb una lluita per allargar i aprofitar al màxim el temps diürn, canviarà amb la Revolució Industrial. Quan la tecnologia de la llum artificial elèctrica permetria acostar l'home al DIA SENSE FI, paradoxalment la societat redescobreix la nit i al segle XXI estem passant a LA NIT SENSE FI. Aquest cicle comportava sempre una DUALITAT tot fent fluctuar les ACTIVITATS HUMANES, ara s'ha passat a SIMULTANETAT ESPACIO¬ TEMPORAL dia/nit. Estem davant un canvi CULTURAL. Un segon capítol LLUM, una realitat física, i per tant, definible científicament però alhora tan arrelada en la cultura que conceptes com obscuritat, foscor, ombra i penombra s'escapen de les definicions i ens cal completar-les amb l'ajuda de la psicologia, l'antropologia ,la sociologia o l'art. Parlem d'ESTÈTICA i POÈTICA de la llum , de simbologia i de metàfores , del SILENCl/SOROLL com a actituds davant l'entorn. En un tercer capítol ENTORN, parlem primer de l'HOME, que amb els SENTITS i les SENSACIONS arriba al RECONEIXEMENT i en sumar-hi la MEMÒRIA, el RECORD i la IMAGINACIÓ, al primer contacte amb l'entorn. L'home de RITMES VITALS CÍCLICS que determinen unes ACTIVITATS també CÍCLIQUES . Després analitzem la CIUTAT basant-nos en tres aspectes: 1. Per les consideracions MEDIOAMBIENTALS fem referència al PAISATGE, als antònims NATURNCIUTAT, a la POL·LUCIÓ LUMÍNICA: a com equilibrar els tres aspectes essencials del DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE: l'ECOLÓGIC, l'ECONÓMIC i el SOCIAL. 2. Per les FISICO-MORFOLÓGIQUES ens centrem en els mecanismes de reconeixement i mesura de REFERÈNCIES,DISTÀNCIES i LÍMITS per a determinar la LLEGIBILITAT d'un entorn urbà 3. A aquesta realitat física cal superposar-li l'ÚS, analitzem les consideracions SOC IO-CULTURALS per l'apropiació de l'espai d'una manera determinada, en funció de l'activitat, moment del dia, PUBLICITAT, IMATGE ... el TEMPS n'és la clau. En un quart capítol LLUM ARTIFICIAL COMA EINA, distingim les aplicacions permanents en ARQUITECTURA i URBANISME de les EFÍMERES FESTIVES. En cadascuna mostrem un recorregut històric i els tipus i maneres d’il·luminació possibles. En les IL·LUMINACIONS arquitectòniques parlem també d'ABSENCINPRESENCIA, de LLENGUATGE, d'EDIFICIS-ICONA, de TRANSPARENCINOPACITAT, d'IMMATERIALITAT/MASSA i MOVIMENT. En l'ENLLUMENAT parlem de PLANS D'IL·LUMINACIÓ URBANS, de PAISATGE LLUM, ICONA i FOSC. En el cinquè capítol reflexionem tot afirmant que estem en un moment de superació d'una UTOPIA, que ens permet d'entendre la il·luminació com un element EFÍMER. On serà la VOLUNTAT , la INTENCIÓ, qui acordarà si la nostra resposta és ALEATÒRIA, NECESSÀRIA o ABSURDA. Aquesta, vindrà determinada per la FUNCIÓ, l'ÚS o el SÍMBOL que se li vulgui donar. La resposta passa per buscar una HUMANITZACIÓ de la problemàtica dins de la CIUTAT i de la SOCIETAT. Els annexos FLÁNEUR i EXPRESSIONISME aporten més elements de REFLEXIÓ.

A mitjan del segle XIX Manuel Milà i Fontanals, que havia investigat abastament el gènere dels goigs, va concloure que estaven emparentats amb la dansa trobadoresca. Aquesta afirmació ha estat reproduïda –de vegades amb una visió distorsionada– a bona part de la historiografia del gènere. Amb la finalitat de reconduir el discurs i aportar-hi eines científiques d’anàlisi i crítica, hem pres com a premissa l’afirmació de Milà i Fontanals i hem concretat les relacions entre els goigs actuals i les danses dels segles xiii, xiv i xv. L’anàlisi dels tractats poètics i del repertori líric occitanocatalà de l’època ha estat clau per comprendre aquestes relacions i com l’estructura estròfica pròpia dels goigs moderns no s’hi ajusta completament en qüestions d’extensió, d’argument i del paper de la retronxa. L’encaix perfecte cal situar-lo al final del segle xv a l’entorn literari de Bernat Fenollar i els certàmens literaris de València. La impremta va afavorir des del primer moment la difusió i la creació d’obres del nou gènere que es consolidava. N’hem resseguit les traces en cançoners manuscrits, fulls impresos del segle xvi i en les primeres notacions musicals: una de monòdica i quatre de polifòniques. A Catalunya i a Andorra encara avui es canten diverses lletres de goigs dels segles xv i xvi i s’hi poden reconèixer alguns elements melòdics que ja eren presents a les notacions musicals d’aquells segles. L’aplec d’un corpus de mig miler goigs enregistrats en els darrers quaranta anys, complementat amb un nombre semblant de notacions escrites des de final del segle xix fins a l’actualitat, ha permès confegir per primer cop una síntesi dels models musicals de gran extensió del país. L’anàlisi de les estructures musicals dels goigs enregistrats aporta informacions significatives sobre els mecanismes i característiques musicals orals del gènere, com ara la singular alternança dels versos melòdics, el cant a veus i l’articulació rítmica giusto sil·làbic. L’estudi etnomusicològic aporta una visió global del cants dels goigs a Catalunya i Andorra i, alhora, exemples i eines per a futures recerques.
A mediados del siglo XIX Manuel Milà i Fontanals, que había investigado ampliamente el género de los ‘goigs’, concluyó que estaban emparentados con la dansa trobadoresca. Esta afirmación ha sido reproducida –a veces con una visión distorsionada– en buena parte de la historiografía del género. Con la finalidad de reconducir el discurso y aportar herramientas científicas de análisis y crítica, hemos tomado como premisa la afirmación de Milà i Fontanals y hemos concretado las relaciones entre los goigs actuales y las danses de los siglos xiii, xiv y xv. El análisis de los tratados poéticos y del repertorio lírico occitano-catalán de la época ha sido clave para comprender estas relaciones y como la estructura estrófica propia de los ‘goigs’ modernos no se ajusta completamente en cuestiones de extensión, de argumento y del papel de la retroncha. El encaje perfecto lo debemos situar al final del siglo xv en el entorno literario de Bernat Fenollar y los certámenes literarios de Valencia. La imprenta favoreció desde el primer momento la difusión y la creación de obras del nuevo género que se consolidaba. Hemos recorrido sus rastros en cancioneros manuscritos, en hojas estampadas del siglo xvi y en las primeras notaciones musicales: una monódica y cuatro polifónicas. En Cataluña y en Andorra todavía hoy se cantan diferentes letras de ‘goigs’ de los siglos xv y xvi y se pueden reconocer algunos de sus elementos melódicos que ya estaban presentes en las notaciones musicales de aquellos siglos. La recopilación de un corpus de medio millar de ‘goigs’ grabados en los últimos cuarenta años, complementado con un número parecido de notaciones musicales escritas desde finales del siglo xix hasta la actualidad, han permitido confeccionar por primera vez una síntesis de los modelos musicales de gran extensión del país. El análisis de las estructuras musicales de los ‘goigs’ grabados aporta informaciones significativas sobre los mecanismos y características musicales orales del género, como la singular alternancia de los versos melódicos, el canto a voces y la articulación rítmica giusto silábico. El estudio etnomusicológico aporta una visión global del del canto de los ‘goigs’ en Cataluña y Andorra y, a su vez, ejemplos y herramientas para futuras investigaciones.
In the mid-nineteenth century, Manuel Milà i Fontanals, who had extensively investigated the genre of ‘goigs’, concluded that they were related to the troubadour dances. This affirmation has been reproduced - sometimes with a distorted vision - in a good part of the historiography of the genre. In order to redirect the discourse and provide scientific tools for analysis and criticism, we have taken the statement of Milà i Fontanals as a premise and we have specified the relationships between the current goigs and the danses of the 13th, 14th and 15th centuries. The analysis of the poetic treatises and the Occitan-Catalan lyrical repertoire of the time has been key to understanding these relationships and how the verse structure proper to modern ‘goigs’ does not fully fit in questions of extension, argument and the role of the retroncha. We must place the perfect fit at the end of the 15th century in the literary environment of Bernat Fenollar and the literary contests of Valencia. The printing press favored from the first moment the diffusion and the creation of works of the new genre that was consolidated. We have traced its traces in handwritten songbooks, on sixteenth-century stamped sheets, and in the earliest musical notations: one monodic and four polyphonic. In Catalonia and Andorra, different lyrics of ‘goigs’ from the 15th and 16th centuries are still sung today and some of their melodic elements that were already present in the musical notations of those centuries can be recognized. The compilation of a corpus of half a thousand ‘goigs’ recorded in the last forty years, complemented by a similar number of musical notations written from the late nineteenth century to the present, have allowed for the first time to make a synthesis of the musical models of great extension of the country. The analysis of the musical structures of the recorded ‘goigs’ provides significant information on the mechanisms and oral musical characteristics of the genre, such as the singular alternation of melodic verses, the singing to voices and the rhythmic articulation giusto syllabic. The ethnomusicological study provides a global vision of the song of the ‘goigs’ in Catalonia and Andorra and, in turn, examples and tools for future research.
Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Història de l'Art i Musicologia

Els materials nanoestructats periòdics han ofert, en les dues darreres dècades, un nou marc per a l'estudi de la interacció entre la radiació electromagnètica i la matèria. Aquestes estructures permeten modelar les propietats electromagnètiques dels materials i han esdevingut una eina idònia per confinar, guiar, suprimir, localitzar, dividir, dispersar, i filtrar la llum. L'abast del control de radiació electromagnètica va des de la propagació fins a la generació de la llum. Els cristalls fotònics han demostrat ser eficients per suprimir o afavorir mecanismes de generació de llum com l'emissió espontània o els processos no lineals.L'eix central d'aquesta tesi se centra en investigar els efectes fintis i fins a quin punt les propietats d'estructures ideals infinites o infinitament periòdiques es mantenen per a estructures que tenen un caràcter finit. Fins fa poc, els desenvolupaments tant experimentals com teòrics en el camp de cristalls fotònics es basaven, principalment, en càlculs que consideraven estructures ideals amb condicions de contorn perfectament periòdiques. Des dels inicis del camp, però, es van observar desajustos a les prediccions fetes amb aquestes condicions. Tanmateix, alguns d'ells resten, en gran part, inexplicats. En aquest el treball, tractem alguns d'aquests aspectes relacionats amb la propagació i generació del llum en cristalls fotònics finits reals, és a dir, com els que es fabriquen. Amb aquest propòsit, en realitzem un estudi tant teòric com experimental. Estudiem els efectes fintis tant en la regió de la primera banda de reflexió de Bragg com en el rang d'energies altes, on la longitud d'ona de la llum és de l'ordre o més petita que el paràmetre de xarxa.En concret, part del treball es dedica a l'estudi dels cristalls col·loïdals en el rang d'energies baixes. Desenvolupem un model vectorial 3D en l'aproximació de Rayleigh-Gans per simular estructures amb contrasts d'índexs baixos. Aquest model contempla aspectes rellevants dels cristalls reals com són ara les condicions de contorn, inclou una lleugera dispersió en el diàmetre de les esferes com també una absorció eficaç que descriu la difusió de Rayleigh i la dispersió inelàstica causada per la presència d'imperfeccions. Aquest model s'utilitza per estudiar la propagació dins de nanoestructures fotòniques reals, i per determinar-ne les propietats dispersives. Les prediccions del model es contrasten amb mesures experimentals dependents de la polarització de l'estructura de bandes parcial d'un cristall col·loïdal real. També determinem el temps de confinament del fotons, a l'extrem de la primera banda fotònica prohibida, per mitjà de la deformació d'un pols provocada per canvis en la velocitat de grup que acompanya l'atrapament dels fotons.Per explicar la propagació de llum en el rang d'energies altes, utilitzem el model vectorial KKR que ens permet determinar la velocitat de grup d'òpals artificials prims. Trobem que, per determinades freqüències, la velocitat de grup pot ser superlumínica, positiva, negativa o tendir a zero depenent del guix del cristall i la seva absorció. Aquest comportament es pot atribuir al carácter finit de l'estructura i explica observacions experimentals presents a la literatura. La mateixa propagació amb velocitats de grup anòmales pot explicar l'observació experimental de l'augment de la generació de segon harmònic en un òpal prim no lineal. Confirmant així que la disminució de velocitat de grup proporciona un mecanisme que afavoreix els processos no lineals.En darrer lloc, considerem una altra configuració en què la interacció no lineal quadràtica té lloc en una capa de menys d'una longitud d'ona de gruix. Demostrem que, en presència d'una superfície reflectora, la contribució de termes que no conserven el moment lineal de la llum, i que no tindrien cap contribució en un medi infinitament llarg, són els més determinants.
Photonic periodic nanostructures have offered, in the last two decades, a new framework for the study of the interaction between electromagnetic radiation and matter. Such structures can engineer the electromagnetic properties of materials and have become a powerful tool used to confine, route, suppress, localize, split, disperse, and filter light. The scope of the electromagnetic radiation control can be extended to light propagation and generation. Photonic crystals have successfully been used as host materials to suppress or enhance light generation mechanisms such as spontaneous emission or nonlinear processes.The aim of this thesis is to investigate finite-size effects and to what extent the properties of ideal infinite or infinitely periodic structures hold for structures that are finite in size. Until recently, experimental as well as theoretical developments in the field of photonic crystals have been based, mostly, on calculations that consider ideal structures with perfectly periodic boundary conditions.Deviations from the behavior predicted form such assumptions were already observed when the field was born. However, some of them remained, for the most part, unexplained. In the present work, we tackle some of these aspects related to light propagation and generation in the real finite photonic crystals that can be fabricated. With this purpose, we perform such study from, both, an experimental as well as a theoretical perspective. We study finite-size effects in the region of the first order Bragg reflection band as well as in the high energy range where the wavelength of light is on the order or smaller than the lattice parameter.To be more specific, part of the work is devoted to the study of colloidal crystals at the range of low energy. We develop 3D full wave vector calculation in the Rayleigh-Gans approximation to simulate low index contrast structures. This model accounts for relevant real crystal's aspects such as boundary conditions, a slight dispersion in the spheres diameter and includes an effective absorption accounting for Rayleigh scattering and inelastic diffusion due to imperfections. This model is used to study light propagation within real photonic nanostructures, and to determine their dispersive properties. The predictions of the model are contrasted with experimental polarization dependent measurements of the partial band structure of an actual colloidal crystal. We also determine the experimental photon's lifetime, at the edge of the first order pseudogap, by means of the pulse reshaping induced by changes in the group velocity accompanied by the photon trapping.To explain light propagation in the high energy range, we use a vector KKR calculation that we apply to understand the group velocity of light propagating in artificial opals slabs. We show that for certain frequencies, the group velocity can either be superluminal, positive or negative or approach zero depending on the crystal size and absorption. Such behavior can be attributed to the finite character of the structure and accounts for previously reported experimental observations. The same propagation at anomalous group velocity may explain the experimental observation of second harmonic generation enhancement of light from a nonlinear opal film. Indeed, the group velocity slowing-down provides an enhancement mechanism for nonlinear processes.We finally consider another configuration such that the quadratic nonlinear interaction occurs within a sub-wavelength layer. In the presence of a nearby reflecting surface we demonstrate that the contribution of terms that do not conserve light momentum, and that would vanish in an infinitely long medium, is the most relevant one.

Els materials nanoestructats periòdics han ofert, en les dues darreres dècades, un nou marc per a l'estudi de la interacció entre la radiació electromagnètica i la matèria. Aquestes estructures permeten modelar les propietats electromagnètiques dels materials i han esdevingut una eina idònia per confinar, guiar, suprimir, localitzar, dividir, dispersar, i filtrar la llum. L'abast del control de radiació electromagnètica va des de la propagació fins a la generació de la llum. Els cristalls fotònics han demostrat ser eficients per suprimir o afavorir mecanismes de generació de llum com l'emissió espontània o els processos no lineals.

L'eix central d'aquesta tesi se centra en investigar els efectes fintis i fins a quin punt les propietats d'estructures ideals infinites o infinitament periòdiques es mantenen per a estructures que tenen un caràcter finit. Fins fa poc, els desenvolupaments tant experimentals com teòrics en el camp de cristalls fotònics es basaven, principalment, en càlculs que consideraven estructures ideals amb condicions de contorn perfectament periòdiques. Des dels inicis del camp, però, es van observar desajustos a les prediccions fetes amb aquestes condicions. Tanmateix, alguns d'ells resten, en gran part, inexplicats. En aquest el treball, tractem alguns d'aquests aspectes relacionats amb la propagació i generació del llum en cristalls fotònics finits reals, és a dir, com els que es fabriquen. Amb aquest propòsit, en realitzem un estudi tant teòric com experimental. Estudiem els efectes fintis tant en la regió de la primera banda de reflexió de Bragg com en el rang d'energies altes, on la longitud d'ona de la llum és de l'ordre o més petita que el paràmetre de xarxa.

En concret, part del treball es dedica a l'estudi dels cristalls col·loïdals en el rang d'energies baixes. Desenvolupem un model vectorial 3D en l'aproximació de Rayleigh-Gans per simular estructures amb contrasts d'índexs baixos. Aquest model contempla aspectes rellevants dels cristalls reals com són ara les condicions de contorn, inclou una lleugera dispersió en el diàmetre de les esferes com també una absorció eficaç que descriu la difusió de Rayleigh i la dispersió inelàstica causada per la presència d'imperfeccions. Aquest model s'utilitza per estudiar la propagació dins de nanoestructures fotòniques reals, i per determinar-ne les propietats dispersives. Les prediccions del model es contrasten amb mesures experimentals dependents de la polarització de l'estructura de bandes parcial d'un cristall col·loïdal real. També determinem el temps de confinament del fotons, a l'extrem de la primera banda fotònica prohibida, per mitjà de la deformació d'un pols provocada per canvis en la velocitat de grup que acompanya l'atrapament dels fotons.

Per explicar la propagació de llum en el rang d'energies altes, utilitzem el model vectorial KKR que ens permet determinar la velocitat de grup d'òpals artificials prims. Trobem que, per determinades freqüències, la velocitat de grup pot ser superlumínica, positiva, negativa o tendir a zero depenent del guix del cristall i la seva absorció. Aquest comportament es pot atribuir al carácter finit de l'estructura i explica observacions experimentals presents a la literatura. La mateixa propagació amb velocitats de grup anòmales pot explicar l'observació experimental de l'augment de la generació de segon harmònic en un òpal prim no lineal. Confirmant així que la disminució de velocitat de grup proporciona un mecanisme que afavoreix els processos no lineals.

En darrer lloc, considerem una altra configuració en què la interacció no lineal quadràtica té lloc en una capa de menys d'una longitud d'ona de gruix. Demostrem que, en presència d'una superfície reflectora, la contribució de termes que no conserven el moment lineal de la llum, i que no tindrien cap contribució en un medi infinitament llarg, són els més determinants.
Photonic periodic nanostructures have offered, in the last two decades, a new framework for the study of the interaction between electromagnetic radiation and matter. Such structures can engineer the electromagnetic properties of materials and have become a powerful tool used to confine, route, suppress, localize, split, disperse, and filter light. The scope of the electromagnetic radiation control can be extended to light propagation and generation. Photonic crystals have successfully been used as host materials to suppress or enhance light generation mechanisms such as spontaneous emission or nonlinear processes.
The aim of this thesis is to investigate finite-size effects and to what extent the properties of ideal infinite or infinitely periodic structures hold for structures that are finite in size. Until recently, experimental as well as theoretical developments in the field of photonic crystals have been based, mostly, on calculations that consider ideal structures with perfectly periodic boundary conditions.

Deviations from the behavior predicted form such assumptions were already observed when the field was born. However, some of them remained, for the most part, unexplained. In the present work, we tackle some of these aspects related to light propagation and generation in the real finite photonic crystals that can be fabricated. With this purpose, we perform such study from, both, an experimental as well as a theoretical perspective. We study finite-size effects in the region of the first order Bragg reflection band as well as in the high energy range where the wavelength of light is on the order or smaller than the lattice parameter.

To be more specific, part of the work is devoted to the study of colloidal crystals at the range of low energy. We develop 3D full wave vector calculation in the Rayleigh-Gans approximation to simulate low index contrast structures. This model accounts for relevant real crystal's aspects such as boundary conditions, a slight dispersion in the spheres diameter and includes an effective absorption accounting for Rayleigh scattering and inelastic diffusion due to imperfections. This model is used to study light propagation within real photonic nanostructures, and to determine their dispersive properties. The predictions of the model are contrasted with experimental polarization dependent measurements of the partial band structure of an actual colloidal crystal. We also determine the experimental photon's lifetime, at the edge of the first order pseudogap, by means of the pulse reshaping induced by changes in the group velocity accompanied by the photon trapping.

To explain light propagation in the high energy range, we use a vector KKR calculation that we apply to understand the group velocity of light propagating in artificial opals slabs. We show that for certain frequencies, the group velocity can either be superluminal, positive or negative or approach zero depending on the crystal size and absorption. Such behavior can be attributed to the finite character of the structure and accounts for previously reported experimental observations. The same propagation at anomalous group velocity may explain the experimental observation of second harmonic generation enhancement of light from a nonlinear opal film. Indeed, the group velocity slowing-down provides an enhancement mechanism for nonlinear processes.

We finally consider another configuration such that the quadratic nonlinear interaction occurs within a sub-wavelength layer. In the presence of a nearby reflecting surface we demonstrate that the contribution of terms that do not conserve light momentum, and that would vanish in an infinitely long medium, is the most relevant one.

Esta tesis considera la subjetividad romántica como elemento crucial y fundamental en el nacimiento de la imagen fotográfica. El redescubrimiento de la mirada por parte de artistas y poetas del romanticismo se une de forma decisiva con los trabajos de óptica y fotoquímica de los científicos e inventores de principios del s. XX. La figura de William Henry Fox Talbot (1800-1877) que realizó las primeras fotografías junto a Daguerre, muestra de manera muy clara que la fotografía supone además de la conquista de una imagen técnica la aventura para la conquista de un espacio íntimo. El estudio comienza con el análisis de las pinturas románticas nocturnas alemanas, especialmente de C. D. Friedrich (1774-1840) y C. G. Carus para pasar luego al análisis de fenómenos cómo las sombras, los dioramas y panoramas, la linterna mágica…, inventos a medio camino entre la ciencia y el arte, donde la experiencia de la luz y la oscuridad son cruciales para llegar hasta la mirada fotográfica con las primeras fotografías de Niépce, Daguerre y Talbot y luego retornar hacía el concepto de la noche en el arte contemporáneo con artistas como Christian Boltaski(1944), Kara Walker(1969), o Vija Celmins(1938). En la fotografía tiene lugar los principios fundamentales de los románticos según los cuales el conocimiento se produce por una combinación de arte y ciencia. En el ojo de la cámara es donde coinciden la mirada científica y la artística.

Architecture and environment are strongly linked. In Mediterranean countries, the control of radiation is one ofthe most important environmental aspects to take into account, because of the high radiation levels reached and the frequency of clear blue sky situation. lt has thermal and lighting consequences which deeply affect architecture. From the first point of view, it is essential to avoid the thermal contribution of radiation inside the buildings during most of the year, but taking advantage of it when the condition outdoor makes it necessary. lt has several lighting consequences , since the availability of daytight indoor is necessarily reduced during summer to avoid overheating. Even though the amount of daytight in buildings is enough for most activities, the contrast generated by the difference between indoor and outdoor lighting is the key factor in the entrance of buildings, which has to be compensated with artificial lighting. The entrance to buildings can be solved by different ways, either through a single door or going over different spaces . During this transition, the visual system needs time to adapt to different light conditions, and the spaces where it takes place should be designed to make it easier. This is a very important purpose, but entrance spaces have other functions such as providing a good orientation to users, especially if they do not know the building or, besides functionality, providing the first impression of the building from an aesthetic point of view. In general, entrance spaces do not have strictly defined morphological features. lts dimension can vary as well as its composition, or the contact with the exterior and the materials used in finishes. As it happens with the shape, the kind and amount of light is variable. lt can come from different points, to show a variety of compositions , it can be warm or cold, direct of diffuse, etc. All these formal features shape a visual scene with a specific appearance. The visual scene outdoor has also an appearance linked to the interaction between Mediterranean light and urban landscape. In high radiation periods, this scene is composed by a very bright zone at the bottom, with the pavement; another luminous zone at the top with the sky vault; and a central zone with façades, more heterogenic and with higher and lower luminosity values compared with the other zones and the interior of the building. The sequence of visual scenes as well as their composition and distribution of light is very important to understand the transition. Other aspects, such as the colour of light and space, the visual connection with the exterior or the atmosphere, are also important in entrance spaces. However, the key factor is the composition of visual scenes during the sequence, where architectural design plays an important role. Space and light design are the instruments required to make the adaptation easier and providing the space with the quality needed. Many conclusions can be drawn from the interaction between visual quality and design. Some examples are: the importance of pavement appearance during the visual transition, the influence of colour and materials in brightness perception, or the advantages of articulated spaces in the entrance of buildings by means of the use of shade. Of course, daylighting design has also an impact on visual quality. In short, the distribution of shade and light during the transition is a key factor to improve visual adaptation. The architectural design of entrance spaces is flexible enough to integrate solutions which improve the vision during the periods of strong radiation outdoors. This thesis serves as a guideline to know the specific visual needs and the consequences of design in order to improve visual adaptation during the transition.
Tota arquitectura esta lligada a les condicions del lloc. A l'entorn mediterrani, una de les més importants és el control de la radiació, que en aquest clima assoleix elevats nivells i esta acompanyada d'una sovintejada presència de dies amb cel clar. Això té conseqüències tèrmiques i lumíniques que afecten l'arquitectura. Les primeres es tradueixen en defugir l'entrada de radiació a l'interior la major part de l'any, però treure'n profit a les èpoques en que més es necessita. Les conseqüències lumíniques estan vinculades amb les anteriors, ja que l'entrada de llum a l' interior durant l'época més calorosa es veu clarament minvada. Si bé la quantitat és suficient, el contrast general per la diferència de llum entre l'interior i l'exterior converteix l'accés a l'edifici en un punt on la transició visual és clau. L'accés a l'edifici es pot produir de moltes maneres, travessant un pla amb una porta o bé recorrent un o varis espais. Durant el lapse de temps que dura aquesta transició, el sistema visual necessita temps per adaptar-se a situacions lumíniques diferents, i l'espai o espais on es produeix aquest pas han d'estar dissenyats per facilitar-la. Aquesta és una funció molt important, pero n'hi ha d'altres, com procurar orientació a les persones, sobre tot quan no coneixen l'espai o, al marge de la funcionalitat, proporcionar la primera impressió de l'edifici en un punt amb una carrega estética molt important. Formalment, els espais que donen accés als edificis no tenen uns trets morfològics definits. La seva dimensió és variada, així com la composició, el contacte físic amb l'exterior o els materials i acabats utilitzats. Igual que passa amb la forma, el tipus i quantitat de llum també és variable. Pot tenir diferents procedéncies, seguir diverses composicions, ser més calida o més freda, directa o difusa, etcétera. Tots aquests trets formals configuren una escena visual amb un aspecte concret. El mateix succeeix amb l'escena visual exterior, amb un aspecte lligat a la interacció de la llum mediterrània i el paisatge urbà. En moments d'alta radiació, aquesta escena està formada per una zona inferior molt clara on hi ha el paviment, una zona superior també molt clara on hi ha la voIta del cel, i una zona central formada perles façanes, molt més heterogénia i amb valors de lluminositat molt alts i molt baixos comparats amb els de les dues zones anteriors i amb els de l'interior de l'edifici. En aquesta transició intevenen de manera molt significativa el repartiment de la llum en l'espai i la successió d'escenes visuals en el temps. També entren en joc altres aspectes , com el color de la llum i de l'espai, la relació visual amb l'exterior o l'atmosfera creada. No obstant, els punts clau són els dos primers, als que s'ha de donar resposta mitjançant el disseny arquitectónic. El tractament de l'espai i la llum són els instruments necessaris per crear un disseny que faciliti l'adaptació entre les dues situacions lumíniques i dotar l'espai de la qualitat necessaria. De l'analisi de la relació entre qualitat visual i disseny es poden treure diferents conclusions. Per citar-ne algunes, la importancia del paviment en la transició visual, la influència del color i acabat de les superficies, o bé la reducció de lluminositat durant el recorregut allà on és més necessari gracies a la utilització d'espais articulats. Per descomptat, la manipulació adequada de la llum també intervé en la qualitat visual. En definitiva, el repartiment d'ombra en determinats llocs i de lluminositat en altres és clau en el disseny d'un espai amb voluntat de facilitar l'adaptació visual. El disseny dels espais que donen accés a l'arquitectura compta amb llibertat per integrar les solucions que es creguin més convenients, i en aquesta línia la tesi aporta pautes sobre les seves conseqüències en la qualitat visual i en la facilitat d'adaptació en situacions de transició lumínica.

En el present treball hem estudiat tant numèricament com experimentalment la dinàmica d'un dispositiu biestable opto-tèrmic il·luminat amb un feix làser modulat en intensitat. Aquest dispositiu és un interferòmetre Fabry-Perot, en el qual l'espaciador de al cavitat està format per dues capes de materials transparents amb coeficients termo-òptics oposats i el mirall d'entrada consisteix en una pel·lícula metàl·lica de gruix i constants òptiques tals que optimitzen el contrast interferencial sobre l'absorció de la llum en la mateixa.
La dinàmica del dispositiu pot ser descrita mitjançant un sistema d'equacions homogènies de transport de calor, que són lineals i es troben subjectes a les corresponents condicions de continuïtat i frontera, entre les quals s'ha de destacar la condició de frontera que descriu el focus de calor localitzat en el mirall d'entrada. Aquesta condició és no local i no lineal i, de fet, és la responsable de les no linealitats dinàmiques en el dispositiu.
Hem resolt el problema de la reducció del sistema d'equacions en derivades parcials (EDP's), obtenint un sistema pràcticament equivalent d'equacions ordinàries (EDO's) d'ordre igual al nombre de capes en l'espaciador de la cavitat. Això s'ha fet pel cas general d'un espaciador multicapa amb un nombre de capes arbitrari, s'ha establert una relació directa entre els coeficients del sistema EDO's i els paràmetres físics del dispositiu i s'ha verificat numèricament la coincidència d'ambdues descripcions. En el cas de la bicapa amb excitació modulada, el sistema ve descrit per un sistema d'ordre dos no autònom o, equivalentment, per un sistema d'ordre tres autònom. Les noves variables del sistema són les fases interferomètriques associades a cada capa, les quals són proporcionals a la temperatura promig dins la capa.
Hem observat una rica dinàmica característica dels sistemes no autònoms. Més concretament:
a) Hem observat tant numèricament com experimentalment seqüències de doblaments de període i cascades inverses. En aquestes cascades inverses hem fet un estudi detallat de les crisis internes responsables de la formació de bandes caòtiques. En el dispositiu bicapa modulat aquestes crisis internes son bifurcacions homoclíniques transversals.
b) Hem observat tant numèricament com experimentalment intermitències de tipus I, quasiperiòdiques i caòtiques.
c) Hem fet un estudi detallat de codimensió dos de la sincronització entre el dispositiu bicapa i la modulació externa. Hem observat la existència de llengües d'Arnold resultants de l'afermament de freqüències i hem descobert una la rica varietat de inestabilitats associades a transicions entre dues d'aquestes llengües. Concretament hem demostrat l'existència de cinc punts diferents de bifurcacions locals de codimensió dos.
Hem estudiat les bifurcacions homoclíniques resultants d'aplicar la modulació externa sobre una òrbita periòdica del sistema autònom propera a realitzar una bifurcació homoclínica. Hem demostrat el especial interès que té el sistema modulat per estudiar el caos homoclínic. Concretament, hem presentat proves numèriques i experimentals de l'existència de caos homoclínic associat a atractors del tipus Birkoff-Shaw. També hem fet un estudi numèric detallat de l'estructura de les subvarietats invariants que ens ha revelat el caràcter transversal de la connexió homoclínica.
En el presente estudio hemos analizado tanto numéricamente como experimentalmente la dinámica de un dispositivo biestable opto-térmico iluminado con un haz láser modulado en intensidad. Este dispositivo es un interferómetro Fabry-Perot, en el cual el espaciador de la cavidad esta formado por dos capas transparentes de coeficientes termo-ópticos opuestos y el espejo de entrada consiste en una película metálica de espesor y constante óptica tales que optimizan el contraste interferencial sobre la absorción de luz en la misma.
La dinámica del dispositivo puede ser descrita mediante un sistema de ecuaciones homogéneas de transporte de calor, que son lineales y se encuentran sujetas a las correspondientes condiciones de continuidad y frontera, entre las cuales cabe destacar la condición de frontera que describe el foco de calor localizado en el espejo de entrada. Esta condición es no local y no lineal y, de hecho, es la responsable de las no-linealidades en el dispositivo.
Hemos resuelto el problema de la reducción del sistema de ecuaciones en derivadas parciales (EDPs), obteniendo un sistema prácticamente equivalente de ecuaciones ordinarias (EDOs) de orden igual al número de capas del espaciador de la cavidad. Esto se ha realizado para el caso general de un espaciador multicapa con un número de capas arbitrario, se ha establecido una relación directa entre los coeficientes del sistema EDOs y los parámetros físicos del dispositivo y se ha verificado numéricamente la coincidencia de las dos descripciones. En el caso de la bicapa con excitación modulada, el sistema está descrito por un sistema de orden dos no autónomo o, de forma equivalente, por un sistema de orden tres autónomo. Las nuevas variables del sistema son les fases interferométricas asociadas a cada capa, las cuales, a su vez, son proporcionales a la temperatura promedio dentro la capa.Hemos observado una rica dinámica característica de los sistemas no autónomos. En concreto:
a) Hemos observado tanto numérica como experimentalmente secuencias de doblamientos de periodo y cascadas inversas. En estas cascadas inversas hemos realizado un estudio detallado de les crisis internas responsables de la formación de bandas caóticas. En el dispositivo bicapa modulado estas crisis internes son bifurcaciones homoclínicas transversales.
b) Hemos observado tanto numérica como experimentalmente intermitencias de tipo I, cuasiperiódicas i caóticas.
c) Hemos realizado un estudio detallado de codimensión dos de la sincronización entre el dispositivo bicapa i la modulación externa. Hemos observado la existencia de lenguas de Arnold resultantes del enclavamiento de frecuencias y hemos descubierto una la rica variedad de inestabilidades asociadas a transiciones entre dos de dichas lenguas. Concretamente hemos demostrado la existencia de cinco puntos diferentes de bifurcaciones locales de codimensión dos.
Hemos estudiado las bifurcaciones homoclínicas resultantes de aplicar la modulación externa sobre una orbita periódica del sistema autónomo cercano a realizar una bifurcación homoclínica. Hemos demostrado el especial interés del sistema modulado en el estudio del caos homoclínico. Concretamente, hemos presentado pruebas numéricas y experimentales de la existencia de caos homoclínico asociado a atractores del tipo Birkoff-Shaw. También hemos realizado un estudio numérico detallado de la estructura de les subvariedades invariantes que nos ha revelado el carácter transversal de la conexión homoclínica.
This work studies numerically and experimentally the dynamics of an opto-thermal bistable device illuminated with an intensity-modulated laser beam. This device is a Fabry-Perot interferometer whose cavity spacer is formed by two layers of transparent materials with opposite thermo-optical coefficients and its input mirror consists of a metallic film whose thickness and optical constants are such that the interferential contrast of the light absorption is optimized.
The device dynamics is described in terms of a system of linear homogeneous heat equations subjected to continuity and boundary conditions. This boundary condition should be highlighted since it describes the source of localized heat on the input mirror. This condition is neither local nor lineal and, as a matter of fact, it is responsible for the dynamic non-linearities in the device.
We solved the problem of reducing the system of equations in partial derivatives (PDE's) and we have obtained a practically equivalent system in ordinary derivatives (ODE's) whose order equals the number of layers in the cavity spacer. This has been extended to the general case of a multi-layer spacer with an arbitrary number of layers and a direct relationship between the ODE's system coefficients and the physical parameters of the device has been established and the coincidence of both descriptions has been verified. As for the bilayer with modulated excitation, the system is described by a non-autonomous 2-order system or, equivalently, by an autonomous 3-order system. The system new variables are the interferometric phases associated to each layer, which are proportional to the average temperature at each layer.
We have observed a rich dynamics characteristic for non-autonomous systems. More concretely,
a) Periodic doubling sequences and inverse cascades were numerically and experimentally observed. A detailed study of internal crisis responsible for the formation of chaotic bands was made in the cascades. These internal crises are transversal homoclinic bifurcations.
b) Chaotic and 2-periodic type I intermittencies were observed numerically and experimentally.
c) A deep study of two-codimension on the synchronization between the bilayer device and the external modulation was made. It's been stated that the Arnold's tongues resulting from frequency-locking do exist and we have found a rich variety of instabilities associated with transitions between two of these tongues. Concretely, it has been proved that there are five different types of 2-codimension local bifurcations.
We have studied the homoclinic bifurcations resultant from the application of external modulation onto an autonomous system periodic orbit close to perform a homoclinic bifurcation. It has been shown the great interest of the modulated system to study homoclinic chaos. Concretely, we have presented numerical and experimental evidences showing the existence of homoclinic chaos associated to Birkoff-Shaw attractors. Besides, we have thoroughly studied numerically the structure of manifolds which has revealed the transversal character of the homoclinic connection.

La investigació que es presenta parteix d’un fet musical, les cançons de Sales del Llevant mallorquí. A partir de treballs anteriors que inicialment se centraren en aquesta àrea, es va anar ampliant l’àmbit geogràfic de recerca que conduí a vincular aquest repertori amb les cançons de Panades, Goigs de Pasqua i activitats dels Quintos a la Mallorca contemporània. De manera progressiva, s’establí una relació entre les Caramelles de la Catalunya central, les Caramelles eivissenques, el Deixem lo dol menorquí i manifestacions de caire paralitúrgic com el Salpàs que esdevenen un marc comú de referència per a reconstruir un esdeveniment musical lligat a la Pasqua Florida, de presència poderosa en el passat, i que és possible acreditar seguint el curs de la recerca . Aquest cant és present en la Mallorca actual en diferents indrets. En alguns llocs, ha romàs com a mostra de les activitats dels Quintos en el Pla de Mallorca. En altres, el cant desaparegué durant un temps i diferents agents han permès tornar a recuperar l’activitat musical. L’aparent laïcitat de la societat actual fa que aquest cant no estigui relacionat de manera directa, com en el passat, amb la vivència del temps pasqual. Però és present, fins i tot amb un creixent interès per a la seva recuperació; dintre d’un marc social que ha perdut el nexe amb el seu antic rerefons religiós. Ara, els Salers i cant de Panades i Quintos renova les lletres dins la tradició de la glosa mallorquina i promociona activitats de caire lúdic a més de seguir vinculant el cant a un espai d’intercanvi comunitari: el ball, que, sota diferents propostes, esdevé la fita per a la trobada social més desitjada. Tots els factors esmentats apunten a un cas d’estudi molt atractiu pels seus components musicals, antropològics, religiosos i socials que fan plantejar interrogants al voltant de com la música de tradició oral s’adapta als requeriments de la societat actual, com l’activitat d’agents culturals permeten revalorar i mantenir el patrimoni oral; com la música esdevé un artefacte que aglutina participació, interpretació, però també identitat, creadora d’una xarxa que teixeix complicitats que són, en un moment determinat, importants per a crear sinèrgies democràtiques, de participació activa, dintre d’una societat local. Tot el treball de recerca conduí a treballar des de la perspectiva de dos marcs teòrics: el de la Community Music i el del denominat music revival, que permeten enquadrar els canvis i adaptacions d’aquesta música: el canvi del rol femení, el prestigi de la memòria oral, els discursos al voltant de l’autenticitat, les adaptacions dels espais físics i temporals, la difusió a les xarxes socials i el naixement del folk digital. A la vegada, la investigació ha permès acreditar restes de pràctiques polifòniques semblants a altres indrets de la mediterrània. La present tesi treballa des de les fonts escrites i les orals. D’entre les primeres, són fonamentals les contribucions de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, el cançoner de Massot i Planes i altres, a més de la presència en el món digital. Amb les aportacions dels testimonis orals s’ha pogut dibuixar un mapa del que fou el cant de Pasqua en el passat, però també totes les mudances, canvis i adaptacions que ha comportat la seva interpretació contemporània. Així mateix, els documents enregistrats durant el treball de camp poden ser consultats a la pàgina web que complementa la tesi.
This thesis presents a research on a musical event, the Majorcan Easter chant called “Sales” or “cançons de Panades”. Grounded on previous studies, the initial investigation was expanded and led to link this repertoire with the Panades songs, Easter Goigs (paraliturgical chant) and the Quintos activities in contemporary Mallorca. “Quintos” is the name given to a specific group of men traditionally tied to the compulsory Military Service; but today it is only an age group (from eighteen to twenty-one years old) that celebrates some cultural and musical activities. Gradually, a relationship was established between the Majorcan repertoires and the Caramelles of central Catalonia, the Ibizan Caramelles and the Minorcan Deixem lo dol, which are Easter repertoires as well. Generally speaking, the songs disappeared some decades during the XXth century and it seems that some agents allowed to recuperate the musical activity. The apparent secularity of today’s society makes this repertoire not only directly related, as in the past, with the Easter religious experience; but still present, with a growing interest in its recovery within a new social context, far from its previous religious background. Now, the Salers and Quintos sing the old songs and compose new lyrics each year according to the tradition of the Majorcan glosa (lyrics improvisation during the singing) and promotes recreational activities. In addition, they end each season in a dance festival or concert, the most desired social gathering. Gradually, this research became a study case focused on contemporary traditional music, in what is called “music revival” in modern Ethnomusicology: “a particular musical phenomenon distinguished by a certain set of shared assumptions, activities, and characteristics […] the vital roles played by the music revival as agents of cultural renewal and social healing, and their efficacy in making the past come alive into the present” (Livingston 2014: 60-61). Not only music revival, but also the Community Music theoretical framework as an approach to music making outside the teaching and learning formal situations are explored in this thesis. Music brings together participation, performance, but also identity, and the sense of belonging to a network that weaves complicities that are, at a certain point, important to create a democratic synergy of active participation within a local society. The changes in the feminine role (the ancient Easter chant was only sung by men), the prestige of the oral history, the discourses about authenticity, the physical and temporal adaptions, the dissemination on to social networks and the birth of what is called “digital folk” are some of the main factors that are analysed in this thesis. The research allows to confirm, as well, the remnants of traditional polyphonic practices similar to others that are still present in the Mediterranean area. This thesis is based on written and oral sources. The contributions of the extraordinary Cançoner Popular of Catalonia, the Massot i Planes Songbook and others are fundamental. Oral informants enabled to outline what this Easter music was in the past, but also all the changes and adaptations that have made its “survival” possible. The videos and audios recorded during the fieldwork can be consulted on the website created for this thesis.

En l'actualitat s'està donant un canvi de mentalitat, tant social com polític o econòmic, per a la millora dels aspectes mediambientals. Així aquest canvi es pot començar a veure en diferents aspectes socials com són les formacions de les plataformes Agenda 21, en aspectes polítics com pot ser la participació en el Fòrum de les Cultures 2004 o en àmbits empresarials amb la creació de normatives ISO en temes de gestió mediambiental, com és la norma 14001.
És per aquest motiu que les aplicacions científic-tecnològiques en aspectes de neteja, depuració d'aigües o obtenció d'energies més netes, estan tenint un increment molt important. De totes elles la fotocatàlisi heterogènia sembla que és la que té un futur més prometedor. Aquesta tecnologia es fonamenta en l'aprofitament de la llum solar per a produir reaccions d'oxidació i reducció. Les reaccions d'oxidació són aprofitades per a degradar contaminants orgànics i les de reducció són aprofitades per a la reducció de protons a hidrogen. El problema que presenta aquesta tecnologia és que es fonamenta en l'aprofitament de la llum UV, que representa només el 8% de la llum solar total. Aquest percentatge no permet una aplicació industrial prou rendible.
En aquest treball s'ha realitzat una recerca de materials idonis per a la fotocatàlisi, trobant que el material amb les característiques fotocatalítiques més idònies és el TiO2 en la seva forma cristal·lina anatasa.
Encara que aquest material es prepara majoritàriament en forma de pols, presenta un problema a posteriori dels processos de catàlisi, que és la seva recuperació. Per a aquest motiu s'han sintetitzat capes primes de TiO2 sobre substrats de vidre i quars mitjançant la tècnica MOCVD. En aquest treball s'han trobat les millors condicions de preparació per tal d'obtenir una resposta fotocatalitica major.
Paral·lelament a l'optimització de les condicions de síntesis s'han realitzat estudis teòrics per comprovar els efectes del dopatge en el TiO2. La creació de vacants d'oxigen en l'estructura cristal·lina aconsegueix la formació d'una semibanda semiocupada propera a la banda de conducció. Això permet la promoció d'electrons d'aquesta semibanda a altres amb una energia menor que la del gap, permetent l'excitació a longituds d'ona dins de la regió del visible.
Els experiments realitzats amb aquest tipus de material dipositat sobre vidre i quars per MOCVD, demostren aquesta absorció dins de la regió del visible. Aquestes dades d'absorció són confirmades amb les obtingudes amb la tècnica de fotoconductivitat.
Les aplicacions industrials que pot presentar aquest material, sota radiació visible, són nombroses. En aquest cas s'ha provat la fotodegradació de nonilfenols i dioxines. Aquestes dues substàncies estan catalogades per les autoritats nord-americanes i europees com dues de les substàncies més tòxiques presents en el mediambient. Per al cas de la fotodegradació de nonilfenols s'ha aconseguit una degradació del 98% d'aquest en 30 minuts En ambdós casos, la fotodegradació de nonilfenols i dioxines, s'ha demostrat que aquesta s'aconsegueix sense la formació d'intermitjos de major toxicitat. Les proves de fotodegradació amb catalitzador de TiO2 estequiomètric sota radiació visible ha demostrat una nul·la activitat.
En la actualidad se está dando un cambio de mentalidad, tanto en lo social como en lo político y en lo económico, para la mejora de aspectos medioambientales. Esto se traduce en la formación de Agendas 21 locales, participación política, como en el Forum 2004 de Barcelona o la creación de normas ISO medioambientales por parte del empresariado.
Por este motivo las aplicaciones científico tecnológicas, en aspectos como limpiezas, depuración u obtención de energías más limpias, están teniendo un incremento más que destacable. De todas ellas la fotocatálisis heterogenia parece tener un futuro más prometedor. Esta tecnología se fundamenta en el aprovechamiento de la luz solar para producir reacciones redox. Las reacciones de oxidación son aprovechadas para degradar contaminantes orgánicos y las de reducción para la obtención de hidrogeno a partir de los protones. El problema que presenta esta tecnología es que se fundamenta en el aprovechamiento de la radiación UV, que representa sólo el 8% de la luz solar total. Este porcentaje no permite una aplicación industrial rentable.
En este trabajo se ha realizado una búsqueda de materiales idóneos para la fotocatálisis, encontrando que el material que presenta las mejores características es el TiO2 en su forma cristalina anatasa.
Aunque este material se prepara, en su gran mayoría, en forma de polvo, presenta un problema a posteriori a los procesos de catálisis, que es su recuperación. Por este motivo se han sintetizado capas delgadas de TiO2 sobre sustratos de vidrio y cuarzo mediante la técnica MOCVD. En este trabajo se han encontrado las mejores condiciones de preparación para obtener la mejor respuesta fotocatalítica.
Paralelamente a la optimización de las condiciones de síntesis se han realizado estudios teóricos para comprobar los efectos del dopaje en el TiO2. La creación de vacantes de oxigeno en la estructura cristalina consigue la formación de una semibanda semiocupada cercana a la banda de conducción. Esto permite la promoción de electrones de esta semibanda a otras con una energía menor a la del gap, permitiendo la excitación a longitudes de onda dentro de la región del visible.
Los experimentos con este tipo de material demuestran una absorción óptica en la región del visible. Estos datos vienen confirmados por los obtenidos por fotoconductividad.
Las aplicaciones industriales que presenta este material bajo radiación visible son numerosas. En este caso se ha probado la fotodegradación de nonilfenol y dioxinas.
Nowadays, new environment requirements have produced a change in people social, political and economical mentality. Those changes are visible and reflected in social activities like local forum discussions organization such as Agenda 21, or the Forum Barcelona 2004, but also economical like the ISO14001 implementation.
These are one of the reasons why, new scientific and technological efforts in waste water treatments or less contaminant energies processes are growing up.
From all of them, one of the most promising processes is the heterogeneous photocatalysis because it can be use as degradation process but also to produce hydrogen which is the most promising energetic vector. This technology is based on the use of the light to produce redox reactions. Oxidation reactions are useful to degrade organic compounds and reduction reactions are able to obtain hydrogen from protons. The most important limitation of the photocatalysis is that standard catalysers require UV light as energy source. This kind of radiation represents only the 8% of the total energy from the sun. This low reaction yield makes this technique un-attractive to the industry.
In the present work, TiO2, in its anatase form has been prepared as thin film by the MOCVD technique and its degradation properties have been characterised.
In parallel to this work, theoretical studies have confirmed the effects of TiO2 auto-doping on the energy band-gap variation. Oxygen vacancies in the crystal structure have been found to produce the formation of a semi-occupied band next to the conduction band. This phenomenon permits electrons excitations by applying a radiation in the visible range.
Optical measurements have confirmed the absorption in the visible range (about 500 nm) for understoichiometric TiO2-x thin films due to electron transitions from the new band. These values are confirmed by photoconductivity measurements.
The film growth parameters have been studied in order to optimize the thickness, roughness, and composition to obtain the highest degradation activity in the visible range, obtaining an increase of 10% in the photodegradation rate. AFM studies have allowed to know how affect the growth to the surface and photodegradation rate.
Photodegradation of nonylphenols and dioxins, which are classified as one of the most hazardous substances present in the environment for US and European authorities, have been tested using visible light. TiO2 films with no oxygen understoichiometry did no show photodegradation in the visible range.
In the case of nonylphenol, the photodegradation reaction shows a 98% yield after 30 minutes. For dioxins, in the same time, was obtained a 40% yield of degradation. In both cases, no hazardous by-products were formed after catalytical degradation.

La introducció dels feixos amb polaritzacions no uniformes ha aportat grans avenços en multitud d'àrees. En un nivell més fonamental, ha permès entendre la naturalesa de la llum d'una manera més amplia, estenent les teories òptiques conegudes, com ('escalar, a d'altres més precises com la vectorial. La síntesi de feixos amb una distribució no uniforme de la polarització segueix sent una tasca desafiant. Mentre que algunes tècniques utilitzen sistemes totalment òptics, en aquesta tesi, s'ha optat per incorporar dispositius optoelectrònics per modular la llum, obtenint així una major flexibilitat a la hora de dissenyar el feix. Per altra banda, el muntatge òptic utilitzat està basat en un interferòmetre de Mach-Zehnder per tal de manipular les dues components del feix, d'una manera independent, en cada braç de l'interferòmetre. D'aquesta manera, utilitzant en cada braç de l'interferòmetre un modulador de cristall líquid, tenim la capacitat de modular ambdues components del feix incident. Aquests moduladors són els proporcionats per Holoeye, concretament el model HEO 0017, els quals treballen en transmissió. Compten amb una configuració pixelada, dotant-nos d'una capacitat de modulació espacial amb una resolució de 32gm. Complementant aquesta modulació amb una tècnica d'holografia digital, som capaços de modular tant l'amplitud com la fase d'ambdues components del camp i, per tant, d'esculpir qualsevol forma amb qualsevol distribució de la polarització. Per tal de mostrar aquesta flexibilitat, s'ha sintetitzat un conjunt de feixos amb diversos perfils i diverses distribucions de la polarització. Els feixos generats s’han avaluat mitjançant un analitzador, compost d’una làmina retardadora λ/4 i un polaritzador lineal, enfront d’una càmera CCD de 14 bits de rang dinàmic del model Stingray F080B A5G. D’aquesta manera, s’han obtingut les distribucions dels paràmetres d’Stokes en el pla de la càmera. Aprofitant aquesta capacitat de modulació, s’ha dissenyat una tècnica d’encriptació hologràfica utilitzant el mateix sistema òptic amb lleugeres modificacions. Les claus secretes, que garanteixen la seguretat en la codificació, són màscares de polarització. Per incrementar el nivell de seguretat del sistema, s’han afegit dos paràmetres físics necessaris per poder desencriptar la informació. A més, s’ha simulat, sobre els resultats experimentals obtinguts, la resposta del sistema sota condicions de molt baixa il·luminació. Aquestes condicions, sovint utilitzades en treballs previs, augmenten significativament la robustesa del mètode d’encriptació. Un cop garantida la correcta manipulació d’ambdues components d’un feix paraxial, s’ha procedit a desenvolupar un marc teòric per sintetitzar feixos altament focalitzats amb una polarització tridimensional arbitrària. Per tal d’obtenir aquests feixos, s’ha utilitzat un objectiu de microscopi amb una obertura numèrica de NA=0.85, on s’ha modulat el camp en la pupil·la d’entrada mitjançant el mètode hologràfic anterior. El disseny del camp en la zona focal, en funció de la distribució de la polarització en la pupil·la d’entrada, s’ha realitzat en el marc de la teoria vectorial desenvolupada per B. Richards i E. Wolf. Per avaluar el funcionament del sistema, s’ha sintetitzat un feix altament focalitzat amb polarització circular en qualsevol pla, i s’ha comparat els resultats obtinguts experimentalment amb els extrets numèricament. La definició del grau de polarització en feixos altament focalitzats, encara ara, genera certs debats degut a que no es pot expandir d’una manera inequívoca com una suma directa del camp totalment polaritzat i del camp totalment despolaritzat. En aquesta tesi, hem fet l’estudi en el marc dels paràmetres d’Stokes generalitzats, obtenint una correspondència entre la distribució del paràmetres d’Stokes en la pupil·la d’entrada i la distribució del paràmetres d’Stokes de la contribució transversal del camp focalitzat. S’ha proposat un feix paraxial, que, un cop focalitzat, genera un camp amb les components transversals despolaritzades i que compta amb una component longitudinal no nul·la. Aquests tipus de feixos són de gran utilitat, entre d’altres camps, en la confecció de capes de invisibilitat.
Non uniformly polarized beams have provided great strides in many areas. The synthesis of arbitrary polarized beams remains a challenging task. While some techniques use full optics systems, in this dissertation we introduce a system where optoelectronic devices modulate the light, providing more flexibility in the beam design. Complementing this modulation with a digital holography method, we modulate both amplitude and phase of the field. Moreover, the optical assembly is based on a Mach-Zehnder interferometer where the two components of the field can be independently manipulated in each arm of the interferometer. Applying an arbitrary modulation in both compontents, we can sculpt any profile with any distribution of polarization. To show this flexibility, a set of beams with multiple profiles and polarization distribution have been presented. In addition, taking this modulation capability, we introduce an holographic encryption technique where the secret keys are polarization masks. Two physical parameters are necessary to decrypt the information, increasing the security of the system. We have simulated the system response under very low illumination. Once guaranteed the flexibility in the design of paraxial beams with arbitrary polarization distribution, a theoretical framework to synthesize highly focused beams with an arbitrary three-dimensional polarization has been developed. The B. Richards y E. Wolf theory relates the polarization distribution on the entrance pupil of a microscope objective with the vectorial structure of the field in the focal region. To evaluate the performance of the system we have implemented a highly focused beam (NA=0.85) with circular polarization in any plane. The definition of the degree of polarization in highly focused beams even now generates some discussion because it can not be expanded unequivocally as a direct sum of completely polarized fields and completely depolarized fields. In this thesis, we have made the study within the frame of generalized Stokes parameters. We have obtained a correspondence between the distribution of the Stokes parameters in the entrance pupil and the distribution of the transverse Stokes parameters in the focused field. We have proposed a paraxial beam, which once focused, it generates a field with the transverse components depolarized and a non-zero longitudinal component.

Le mot "goigs" designe les poemes chantes qui, a partir de la fin du ma en catalogne, celebrent en langue catalane au cours des offices de l'eglise les "joies" de la vierge et des saints. Ces joies, ce sont les sept joies de la vierge, de sa salutation par l'ange a son assomption, et les joies celestes des saints, en reversion de leurs souffrances. Les "goigs" sont diffuses sous la forme de feuillets imprimes comportant le poeme hagiographique, le verset et l'oraison de l'office latin du saint concerne, l'image du meme saint. Les "goigs" sont une "ecriture" croyante de la parole de l'ange, adaptee a des conditions historiques qui sont autant litteraires que sociales ou spirituelles. Le secret de leur enonciation, portant sur la mort et le passage, est decelable par l'analyse de leur configuration textuelle, de l'image du saint, de la situation des utilisateurs au seuil de l'autel. Prononces avec un officiant legitime grace a un don de monnaie, devant le "corps de pouvoir" du saint, relique ou statue miraculeuse, ils font partie des echanges symboliques lies a la pensee de la mort et des morts et effectues par chaque groupe social paroissial, selon l'utopie proposee par l'eglise. Immobilisation de la parole de l'ange, les "goigs" ne peuvent se passer des corps: aux corps des saints repondent les corps d'"ecriture" des feuillets ou la lettre se dedouble en figure projetee des saints et les corps immobiles des fideles. Par le detour de l'immobilisation de ces corps est represente le passage de la mort
The word "goigs" designates the poems in the catalan vernacular which, since the end of the middle ages in catalonia, have been sung during church services to celebrate the "joys" of the virgin and the saints. These joys are the seven joys of the virgin, from her salutation by the angel to her assumption, and the saint's celestial joys in compensation for their sufferings. The "goigs" are distributed in the form of printed leaflets with the hagiographic poem, the appropriate verse and prayer from the latin service, and the image of the saint. The "goigs" are a holy writing of the angel's word, adapted to the historical conditions which are as much literary as social or spiritualtheir meaning dealing with death and transition may be discerned by the analysis of their textual configuration, of the saint's image, of the user's position before the altar. Performed by a legitimate officiant, thanks to a gift of money, before the saint's "powerful body", relic or miraculous statue, they form part of the symbolical exchanges bearing on ideas of death and made by each social parish group, according to the utopia proposed by the church. To immobilize the angel's word, the "goigs" cannot exist without bodies: the bodies of the saints comply with the writing's bodies of the leaflets, where the written letter splits into a projected figure of the saints, and the immobile bodies of the faithful

Aquesta tesi és un treball d’investigació sobre les inhomogeneïtats dels imants permanents que es fan servir per construir dispositius d’inserció en fonts de llum de sincrotró, en especial onduladors. El treball té dos objectius. En primer lloc, intentar modelitzar l’efecte d’aquestes inhomogeneïtats en els camps magnètics generats pels imants. Principalment s’ha estudiat les seves característiques magnètiques a partir de mesures directes dels blocs, i hem focalitzat l’estudi en les inhomogeneïtats de les components minoritàries del vector magnetització, ja que aquestes representen una de les més grans limitacions en el rendiment dels dispositius d’inserció. En segon lloc, a partir de la mesura d’aquestes característiques magnètiques, el treball s’ha centrat en la manera en que es poden minimitzar els efectes de les inhomogeneïtats als dispositius d’inserció. Normalment, això es fa a través d’una ordenació determinada dels blocs que compensi els errors generats per les inhomogeneïtats. En aquesta part s’han aplicat els mètodes numèrics d’optimització de funcions multivariants. En una primera part es descriu tot l’equip experimental que s’ha usat per fer les mesures magnètiques i mecàniques dels blocs i on s’explica com s’han caracteritzat tots els bancs del laboratori de dispositius d’inserció del sincrotró Alba, determinant l’error associat a cadascun d’ells. Els blocs magnètics individuals, que són els qui formen l’estructura magnètica global de l’ondulador, s’han mesurat amb unes bobines Helmholtz per a obtenir el vector magnetització. Amb aquests resultats, i aplicant un algorisme que minimitzi la component principal de camp, s’han agrupat els imants en grups (mòduls) d’ 1 (singlets) o 3 blocs (triplets). Aquests mòduls s’han mesurat amb bancs de mesura basats en el principi d’inducció de Faraday per determinar la seva signatura, és a dir, la dependència transversal de la integral de camp. Novament, aplicant un algorisme que minimitzi la primera integral de camp total del dispositiu, s’ha determinat l’ordre dels mòduls dins de l’estructura magnètica global. En una segona part, es descriuen els fonaments teòrics que permeten crear models matemàtics dels imants i que permeten implementar programes per ajustar models morfològics parametritzats d’inhomogeneïtats, com també optimitzar l’ordenació dels blocs i optimització final dels dispositius d’inserció. L’objectiu en aquesta segona part ha estat l’elaboració d’un algorisme que permeti construir segments d’ondulador amb baix error a partir d’imants amb un cert grau d’inhomogeneïtat. Finalment, el treball s’ha centrat en fer un seguiment in-situ del muntatge i verificar que les prediccions fetes en base a aquest model tenen una gran concordança amb les mesures experimentals.
This thesis is a research work on the inhomogeneities of permanent magnets that are used to construct insertion devices in synchrotron light sources, especially undulators. The work has two objectives. First, try to model the effect of these inhomogeneities in the magnetic fields generated by magnets. Mainly we studied their magnetic characteristics from direct measurements of the blocks, and we have focused the study of inhomogeneities in the minority components of the magnetization vector, as these are one of the biggest limitations in the performance of the insertion devices. Secondly, based on the measurements of these magnetic characteristics, work has focused on how you can minimize the effects of inhomogeneities in the insertion devices. This is typically done through a specific arrangement of the blocks to compensate errors caused by the inhomogeneities. In this part, numerical methods have been applied multivariate optimization functions. In the first part of the thesis is described all experimental equipment that has been used to make the measurements magnetic and mechanical of blocks and where explains how to have been characterized all the benches of the insertion devices laboratory at Alba synchrotron, determining the error associated with each of them. The individual magnetic blocks, which are the ones that form the whole structure of the undulator have been measured with Helmholtz coils to get the magnetization vector. With these results, and using an algorithm that minimizes the main component of the field, magnets are grouped into groups (modules) of 1 (singlets) and three blocks (triplets). These modules have been measured with benches based on the principle of Faraday's induction to determine the signature, that is, the transversal dependence of the integral field. Again, using an algorithm that minimizes the total field integral of the device, the order of the modules within the overall magnetic structure has been determined. The second part describes the theoretical foundations that create mathematical models for magnets and allow implementing programs to fit parameterized models of morphological inhomogeneities, and optimize the magnet sorting and the final optimization of the insertion devices. The aim of this second part was the preparation of an algorithm that allows building segments of undulators with low error using magnets with a certain degree of inhomogeneity. Finally, we focused on in-situ monitoring of assembly in order to verify that the predictions made based on this model are very consistent with the experimental measurements.

La present tesi doctoral té per objecte l’estudi del procediment d’elaboració de les ordenances locals i la seva adaptació als nous estàndards de millora de la regulació, prenent com a referència la implementació d’aquestes polítiques dins les instàncies de poder superiors. Fins al moment, les polítiques sobre la millora de la regulació han tingut una integració gradual en el nostre ordenament jurídic intern, i han situat irremeiablement a l’Administració local en l’últim esglaó de l’adaptació d’una estratègia que acull el conjunt de l’activitat administrativa. L’entrada en vigor de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, de procediment administratiu comú de les Administracions públiques ha estat determinant per a aconseguir uniformitzar els estàndards mínims d’una bona regulació dins un context jurídic multinivell. La Llei 39/2015 no predisposa d’una “ordenació seqüencial” bàsica dels tràmits del procediment; els hi correspon als governs autonòmics i locals en virtut de la facultat que tenen per organitzar-se jurídicament mitjançant la creació del seu propi dret. En la seva conseqüència, la millora de la qualitat normativa és una qüestió que necessita també ser incorporada dins l’exercici de la potestat normativa municipal, per bé que és a l’Administració local on queda confiada la pràctica totalitat de l’acció administrativa sobre el territori. La nostra proposta insta a la modificació de la regulació prevista a la LrBRL per a elaboració de les ordenances locals amb l’objectiu d’actualitzar el vell esquema procedimental a les línies de millora de la qualitat normativa. Però no solament es posa el punt d’atenció en el procés normatiu en sí mateix, sinó que l’exigència de la millora de la regulació recau en tot el cicle normatiu, des de la planificació fins a la posterior revisió de la norma. Per tant, si bé el gruix important del treball se centra en els aspectes més procedimentals que ocupen el procés d’elaboració de l’ordenança, l’estudi també abasta instruments de consecució de la qualitat normativa com els plans d’aprovació de les futures normes, el foment d’un nou marc de participació ciutadana o la incorporació de mecanismes d’avaluació retrospectiva, entre d’altres, els quals també han ser objecte d’una regulació més detallada per part de la normativa aplicable al procés de creació de normes locals.
La presente tesis doctoral tiene por objeto el estudio del procedimiento de elaboración de las ordenanzas locales y su adaptación a los nuevos estándares de mejora de la regulación, tomando como referencia la implementación de estas políticas en las instancias de poder superiores. Hasta ahora las políticas de mejora de la regulación han tenido una integración gradual en nuestro ordenamiento jurídico interno, y han situado irremediablemente la Administración local en el último eslabón de la adaptación de una estrategia que engloba el conjunto de la actividad administrativa. La entrada en vigor de la Ley 39/2015, de 1 de octubre, de procedimiento administrativo común de las Administraciones públicas, ha sido determinante para conseguir uniformizar los estándares mínimos de una buena regulación en un contexto jurídico multinivel. La Ley 39/2015 no predispone una “ordenación secuencial” básica de los trámites del procedimiento; les corresponde a los gobiernos autonómicos y locales en virtud de la facultad que tienen para organizarse jurídicamente mediante la creación de su propio derecho. En su consecuencia, la mejora de la calidad normativa es una cuestión que también necesita ser incorporada dentro del ejercicio de la potestad normativa municipal, pues es en la Administración local donde queda confinada la práctica totalidad de la acción administrativa sobre el territorio. Proponemos la modificación de la regulación prevista a la LrBRL para la elaboración de las ordenanzas locales con el objetivo de actualizar el viejo esquema procedimental a las líneas de mejora de la calidad normativa. Pero no solamente nos centraremos en el proceso normativo en sí, sino que la exigencia de la mejora de la regulación recae en todo el ciclo normativo, desde la planificación hasta la posterior revisión de la norma. Por lo tanto, aunque el grueso importante del trabajo se centra en los aspectos más procedimentales que ocupan el proceso de elaboración de la ordenanza, el estudio también abarca instrumentos de consecución de la calidad normativa como los planes de aprobación de las futuras normas, el fomento de un nuevo marco de participación ciudadana o la incorporación de mecanismos de evaluación retrospectiva, entre otros, los cuales también deben ser objeto de una regulación pormenorizada por parte de la normativa aplicable al proceso de creación de normas locales.
The purpose of this doctoral thesis focuses on the study of the procedure for the preparation of local regulations and their adaptation to the new standards for improving regulation. It takes as a reference the implementation of these policies in higher power instances. Until now, policies to improve regulation have been gradually integrated into our domestic legal system. Local Administration has inevitably been put into the last stage of the adaptation of a strategy that encompasses all administrative activity. The decisive step towards the total integration of the levels of power has been the establishment of Law 39/2015, of 1 October, on the common administrative procedure of the public administrations. This is a key element in the standardisation of minimum standards of good regulation, in a multilevel legal context. Law 39/2015 does not predispose a basic “sequential ordering” of procedure; it corresponds to the autonomic and local governments by their capacity to organize themselves though the creation of their own right. Consequentially, the improvement of the normative quality is a subject that also needs to be incorporated within the exercise of municipal regulatory power. The practical totality of any administrative action on the State is focused in the local Administration. Our proposal suggests the modification of the regulation of the LrBRL with the objective of updating the old procedural scheme to the lines of improvement of the normative quality. But not only we will focus on the process of normative creation itself, but the requirement of improving regulation falls on the entire regulatory cycle, from planning to regulatory review. Therefore, although the main body of work focuses on the most procedural aspects that are involved in the process of drafting the ordinance, the study also covers instruments for achieving normative quality such as approval plans for future standards, promotion of a new framework for citizen participation or the incorporation of retrospective evaluation mechanisms, among others, which must also be subject to detailed regulation by the regulations applicable to the process of creating local regulations.

L’apropiació de mites bíblics i clàssics en les primeres obres de Salvador Espriu, des d’Israel (1929) fins a Antígona (1939), respon a les inquietuds fonamentals de l’autor en aquells anys i evoluciona en funció d’aquests interessos. A més, les nocions contraposades de llum i neguit són punts de referència que ajuden a explicar el treball de reelaboració mitològica i, en general, les obres estudiades i l’evolució que hi ha entre elles. Així ho mostra l’anàlisi dels textos següents: Israel (en particular, la “Portada” introductòria i els capítols dedicats als personatges bíblics de Jael, Rut, Elí, Abigail, Abisag, Salomó i Jezabel); Aspectes (en particular, la prosa preliminar i els relats “Auca tràgica i mort del Plem”, “Novembre. Diada de difunts”, “Orestes” i “Neguit”, en els quals es reelaboren, respectivament, els mites de Judit, Hefest, Orestes i Nausica/Ulisses); Ariadna al laberint grotesc (en particular, la prosa preliminar sobre Ariadna, i els relats “Psyche”, “Nabucodonossor” i “Mirra”); l’obra teatral Fedra, versió al català de l’obra castellana homònima de Llorenç Villalonga; la “nouvelle” Fedra, que reelabora l’anterior, i Antígona (la versió de 1939, publicada el 1955). En l’anàlisi es té en compte la tradició literària clàssica, moderna i contemporània associada a cada mite, així com les contaminacions que hi opera l’autor amb obres de la literatura modernista catalana (especialment Joaquim Ruyra, Víctor Català i Joan Maragall) o de la literatura universal (especialment Edgar Allan Poe, però també Gabriele D’Annunzio o Ivan Turguénev). L’eina metodològica a què es recorre és la teoria de la transtextualitat formulada per Gérard Genette en Palimpsestes (1982), on el crític estableix una tipologia de les modificacions que un autor pot operar respecte als textos de referència precedents, la qual és útil per interpretar l’abast i el sentit de les represes espriuanes. Complementàriament, es fa un estudi de les obsessions temàtiques de l’autor, sobretot en dos moments crítics en la construcció de la seva obra. D’una banda, la “nouvelle” Fedra es pot llegir com una síntesi dels temes de la prosa espriuana dels anys trenta: la decadència universal, l’amor com a dominació i com a miratge, l’ànim que es persegueix ell mateix, la síntesi de contraris, el motiu solar i la supervivència en companyia de l’art. D’altra banda, la tragèdia Antígona reprèn alguns d’aquests temes però també en desenvolupa de nous, que seran molt rellevants en el desenvolupament ulterior de l’obra d’Espriu: la guerra fratricida, la pietat, el poder absolut i l’amor a la ciutat.
The appropriation of biblical and classical myths in the first works of Salvador Espriu, from Israel (1929) to Antígona (1939), responds to the author’s basic worries on those years and it evolves according to those concerns. Besides, the opposite ideas of light and restlessness are references to explain the work of mythological remaking and, in general, the studied works and the evolution existing among them. So it is shown in the analysis of these texts: Israel (particularly, the introductory “Portada” and the chapters dedicated to biblical characters of Jael, Ruth, Eli, Abigail, Abisag, Solomon and Jezabel); Aspectes (particularly, the preliminary prose and the stories “Auca tràgica i mort del Plem”, “Novembre. Diada de difunts”, “Orestes” and “Neguit”, in which the myths of Judith, Hephaestus, Orestes and Nausicaa/Ulysses are remade); Ariadna al laberint grotesc (particularly, the preliminary prose about Ariadne, and the stories “Psyche”, “Nabucodonossor” and “Mirra”); the play Fedra, a version to Catalan from the homonymous Spanish work of Llorenç Villalonga; the “nouvelle” Fedra, which is a re-elaboration of the previously refered work, and Antígona (the version of 1939, published in 1955). The analysis considers the classical, modern and contemporany literary tradition associated to each myth, as well as the contaminations applied by the author with works of the Catalan modernists (especially Joaquim Ruyra, Víctor Català and Joan Maragall) or from the universal literature (especially Edgar Allan Poe, but also Gabriele D’Annunzio or Ivan Turguénev). The methodology of this analysis is the theory of transtextuality established by Gérard Genette in Palimpsestes (1982), in which this critic sets up a typology of the modifications that an author can make on the previous texts of reference. This typology is useful to understand the extent and the orientation of the re-elaborations of Espriu. In addition, a study is made on the autor’s thematic obsessions, especially in two critic moments in the construction of his works. On the one hand, the “nouvelle” Fedra can be read as a synthesis of the themes of the Espriu’s prose of the thirties: the universal decadence, the love as a domination and as a mirage, the aim that persecutes itself, the shynthesis of opposites, the image of the Sun and the survival in the company of art. On the other hand, in the tragedy of Antígona, some of these subjects are revisited but some new ones are also developed, which will be very relevant in the farther development of the works of Espriu: the fratricidal war, the compassion, the absolute power and the love to the city.

El carcinoma escatós de cap i coll (CECC) és el tipus histològic més comú en les neoplàsies de cap i coll. El 60% dels pacients amb CECC es diagnostiquen en un estadi avançat, fet que empitjora el pronòstic. La taxa de supervivència en tumors en estadi avançat es manté al voltant del 50%. Aquestes són xifres similars a les de fa 30 anys. A l’any 2000 Hanahan et al. van descriure les sis característiques o capacitats biològiques adquirides del càncer, una d’elles era la capacitat de Neoangiogènesi i en base a aquesta característica i a la necessitat de detecció precoç del càncer es va desenvolupar la Llum de Banda Estreta (LBE). La LBE és una tecnologia que fa servir filtres òptics en la llum blanca (LB) i selecciona només 415 nm (llum blava) i 540 nm (llum verda), les dues longituds d’ona que absorbeix l’hemoglobina. La hipòtesi principal és que la tècnica endoscòpica LBE és una tècnica fiable que millora la capacitat diagnòstica i de seguiment de lesions malignes i premalignes de cap i coll. Els objectius primaris són determinar el valor de la LBE en el diagnòstic i seguiment de lesions malignes i premalignes de cap i coll i avaluar la consistència de la tècnica LBE mitjançant l’estudi de la concordança inter i intraobservador en la valoració de lesions de cap i coll. Per tal d’assolir aquest objectiu es van realitzar tres estudis amb els següents materials i mètodes. En el primer estudi es van avaluar quatre-centes vuitanta lesions amb endoscòpia amb LB i LBE previ a realitzar biòpsia/exèresi de la lesió. Per altra banda es va realitzar seguiment de cent cinquanta-una lesions sense biòpsia. Es va calcular la supervivència lliure de malaltia i es va analitzar la corba d’aprenentatge. En el segon estudi es van avaluar cinc-centes trenta lesions de cap i coll amb LB seguit de LBE. Posteriorment es va realitzar una biòpsia i es van estudiar els falsos positius i falsos negatius de la tècnica. En el tercer estudi es van recollir vuitanta-set imatges de lesions de cap i coll amb LB i LBE. Un grup de 3 otorrinolaringòlegs experimentats i un de 3 estudiants de medicina van avaluar les imatges després d’una breu formació. No se’ls va proporcionar informació addicional dels pacients. A les tres setmanes es va repetir el mateix protocol. Es va calcular la concordança inter i intraobservador amb l’índex kappa. Els resultats derivats dels tres estudis són: la precisió diagnòstica global va millorar de 74.1% amb LB a 88.9% amb LBE. Aquesta millora era rellevant en totes les sublocalitzacions. La precisió del LBE augmentava de manera significativa amb l’experiència (àrea sota la corba de >0.9). Després d’un seguiment de 25 mesos, 14 de 151 lesions (9,3%) van progressar a carcinoma. La taxa de supervivència lliure de carcinoma eren significativament diferents entre les lesions considerades benignes/displàsia lleu versus aquelles que es presentaven com displàsia moderada/severa (88,9% vs 73.5%; P = 0,018). Els falsos negatius (7,36%) estaven representats per carcinomes escatosos submucosos i tumors no escatosos. Entre les 25 lesions no escatoses el 72% no mostrava cap patró vascular sospitós amb LBE. Els falsos positius (6,04%) eren sobretot canvis mucosos post RDT, úlceres i infeccions. Pel que fa als papil·lomes la precisió diagnòstica arribava als 95,32%, tot i que aquells casos amb displàsia eren difícils de distingir del CECC. La concordança intraobservador amb LBE era substancial (κ = 0,62), millor que amb LB sola que era moderada (κ =0,57) en ambdós grups. La concordança interobservador era moderada amb LB (κ = 0,58) i substancial amb LBE (κ = 0,63). Ambdós grups van millorar la concordança intraobservador i interobservador amb la implementació de la LBE. Les conclusions generals d’aquesta tesi doctoral són que la LBE va proporcionar una millor precisió que la LB i mostrava gran utilitat en el seguiment de lesions premalignes. Que la LBE associada a la LB millora la precisió diagnòstica però no totes les lesions es poden avaluar amb els patrons definits fins ara. Una anamnesi precisa és obligatòria, perquè, en alguns casos, pot ser més rellevant que el patró LBE. I, finalment, que la concordança intra i interobservador de la LBE per l’avaluació de lesions de cap i coll és substancial i millora els resultats de la LB aïllada tant en professionals com en estudiants.
Narrow band imaging (NBI) in combination with white light endoscopy (WLE) is an endoscopic technique that identifies changes in the vascular patterns of the mucosa. The purpose of this study was to evaluate the value of narrow band imaging (NBI) examination in the office for the diagnosis and follow-up of upper airway premalignant and malignant lesions. Four hundred eighty lesions were evaluated with white light endoscopy (WLE) and NBI before a biopsy/excision. Additionally, 151 premalignant lesions were followed up without proven biopsy. Carcinoma-free survival was calculated. The learning curve was analyzed. Overall, the accuracy improved from 74.1% with WLE to 88.9% with NBI, being relevant in all anatomic subsites. The accuracy of NBI increased significantly with increasing experience (area under the curve [AUC] >0.9). After a follow-up of 25 months, 14 of 151 lesions (9.3%) converted into carcinoma. The 4-year carcinoma-free survival rate was 86.4%. The 4-year carcinoma-free survival rate differed significantly between lesions classified as benign/mild dysplasia versus those presenting as moderate/severe dysplasia (88.9% vs 73.5%; P 5 .018). After that, in a second study, we evaluated the characteristics of the falsenegative and false positive cases. Five hundred thirty lesions of the upper airways were evaluated. The WLE was followed by NBI examination before performing a biopsy. The false negative lesions (7.36%) were represented by submucosal and non-SCC tumors. Among the 25 non-SCC tumors, 72% did not show any suspicious vascular pattern under NBI. The false-positive lesions (6.04%) were mainly represented by postradiotherapy mucosal changes, ulcers, and infections. Regarding papillomas, NBI accuracy reached 95.32%, although cases with dysplasia were difficult to distinguish from SCC. Finally in the third study we assessed the intra and interobserver agreement of NBI and WLE at the office, under local anaesthesia, by either experienced or non-experienced observers. Eighty-seven images of head and neck lesions were routinely collected under WLE and NBI. A group of three experienced otolaryngologists and three medical students assessed the images after a brief training. No additional patient nformation was provided. The same protocol was repeated after three weeks. NBI intraobserver agreement was substantial (κ = 0.62) and better than with WLE alone, which was moderate (κ = 0.57) in both groups. Interobserver agreement was moderate with WLE (κ = 0.58) and substantial with NBI (κ = 0.63). Both groups improved intraobserver and interobserver agreement with the implementation of NBI. In summary, NBI provided a greater accuracy than WLE and showed promising usefulness for the follow-up of premalignant lesions., however, not all lesions were ideally evaluated with current defined patterns. An accurate anamnesis is mandatory, Finally, intra and interobserver agreement with NBI for the evaluation of head and neck lesions are substantial, and improve the results of WLE alone in both, professionals and trainees

Aquest estudi es presenta com a resultat de la major part de la recerca que he portat a terme en els quatre anys del meu doctorat (2002-2006), el qual ha estat finançat per l'AGAUR (acrònim de Agència de gestió d'ajuts universitaris i de recerca).
Els estudis que es presenten s'han dut a terme en associació al LLS ("Laboratori de Llum de Sincrotró": consorci format per a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Generalitat i l'Estat).
En el capítol 1 es presenten els onduladors dins del marc dels sincrotrons, així com de forma resumida les propietats principals dels primers. Es tracta doncs d'una introducció teòrica.
El contingut dels capítols 2 i 4 va ser recollit i desenvolupat durant la meva estada al sincrotró Elettra de Trieste, Itàlia.
El capítol 2 conté una descripció intensiva i exhaustiva de les tècniques i mètodes de caracterització i implementació dels onduladors. Es tracta d'una descripció del mètode experimental.
El capítol 3 conté una sèrie d'estudis de diferents mètodes per al disseny d'un ondulador. Aquests mètodes han estat desenvolupats per l'autor per tal d'implementar un dels 4 onduladors que s'instal·larà en el futur sincrotró ALBA a Cerdanyola, Espanya.
En el capítol 4 descriu el muntatge d'un ondulador de polarització helicoïdal. En aquest apartat ressaltarem els problemes originats per les inhomogeneïtats dels blocs magnètics.
En el capítol 5 es planteja un nou mètode d'ordenació de blocs per al muntatge d'onduladors basat en el desenvolupament multipolar. Amb aquest mètode es pretén solucionar les mancances d'altres mètodes existents com els utilitzats en el capítol 3, en particular les mancances relacionades amb les inhomogeneïtats dels blocs.
En el capítol 6 es presenten les conclusions resumides de tots aquests estudis.
Este estudio se presenta como resultado de la mayor parte de la búsqueda que he llevado a cabo en los cuatro años de mi doctorado (2002-2006), el cual ha estado financiado por el AGAUR (acrónimo de Agencia de gestión de ayudas universitarias y de búsqueda).
Los estudios que se presentan se han llevado a cabo en asociación al LLS ("Laboratorio de Luz de Sincrotón": consorcio formado por la Universidad Autónoma de Barcelona, la Generalidad y el Estado).
En el capítulo 1 se presentan los onduladores dentro del marco de los sincrotones, así como de forma resumida las propiedades principales de los primeros. Se trata pues de una introducción teórica.
El contenido de los capítulos 2 y 4 fue recogido y desarrollado durante mi estancia al sincrotón Elettra de Trieste, Italia.
El capítulo 2 contiene una descripción intensiva y exhaustiva de las técnicas y métodos de caracterización e implementación de los onduladores. Se trata de una descripción del método experimental.
El capítulo 3 contiene una serie de estudios de diferentes métodos para el diseño de uno ondulador. Estos métodos han estado desarrollados por el autor para implementar uno de los 4 onduladores que se instalará en el futuro sincrotón ALBA a Cerdanyola, España.
En el capítulo 4 describe el montaje de uno ondulador de polarización helicoidal. En este apartado resaltaremos los problemas originados por las inhomogenidades de los bloques magnéticos.
En el capítulo 5 se plantea un nuevo método de ordenación de bloques para el montaje de onduladores basado en el desarrollo multipolar. Con este método se pretende solucionar las deficiencias de otros métodos existentes como los utilizados en el capítulo 3, en particular las deficiencias relacionadas con las inhomogenidades de los bloques.
En el capítulo 6 se presentan las conclusiones resumidas de todos estos estudios.
This study appears as resulting from most of the search which I have carried out in the four years of my doctorate (2002-2006), which has been financed by the AGAUR (acronym of Agència de gestió d'ajuts universitaris i de recerca).
The studies that we present have been carried out in association to the LLS ("Laboratori de Llum de Sincrotró": partnership formed by the Autonomous University of Barcelona, the Catalan local Government and the state Goverment).
In chapter 1 we present the undulators within the frame of synchrotrons, as well as the summarized study of their main properties.
The content of chapters 2 and 4 was gathered and developed during my stay synchrotron Elettra de Trieste, Italy.
Chapter 2 contains an intensive and exhaustive description of the techniques and methods of characterization and implementation of the undulators.
Chapter 3 contains a series of studies of different methods for the design for one undulator. These methods have been developed by the author to implement two of the 4 undulators that will used in the future in synchrotron ALBA in Cerdanyola, Spain.
In chapter 4 it describes the assembly of one undulator of helical polarization. In this section we will emphasize the problems originated by the inhomogeneities of the magnetic blocks.
In chapter 5 a new method of arrangement of blocks for the assembly of undulators considers based on the multipolar development. With this method we try to solve the lacks of other existing methods like the used ones in chapter 3, in particular the lacks related to the inhomogeneities of the blocks. In chapter 6 we summarize the conclusions of all these studies.

El rellotge biològic és l'estructura del sistema nerviós encarregada de generar i mantenir els ritmes de les diferents variables de l'organisme. En els mamífers, aquest rellotge biològic és el nucli supraquiasmàtic (NSQ), constituït per dos nuclis localitzats en la part inferior de l'hipotàlem. En cada nucli s'hi diferencien, anatòmicament i neuroquímica, dues zones: una ventrolateral i una dorsomedial. Aquestes zones estan interconnectades y reben aferències de senyals externs a l'organisme i d'altres zones del sistema nerviós; també envien eferències cap a altres zones, de l'hipotàlem o de fora d'ell. La via aferent més destacable és el tracte retinohipotalàmic, que porta informació fòtica al NSQ des de la retina. Aquesta via actua sobre la part VL.
Actualment es creu que el sistema circadiari està format per un conjunt d'oscil·ladors que actuen de forma acoblada generant un ritme únic, constituint, d'aquesta forma, un sistema multioscil·lador.
En la natura, el canvi cíclic més evident és l'alternança entre llum i foscor. Aquesta és la referència temporal o zeitgeber més important per als éssers vius. Això provoca que els organismes hagin desenvolupat una adaptació cap a aquesta alternança entre dia i nit donant lloc, en totes les seves variables, a ritmes circadiaris amb el mateix període que l'entorn; és a dir, amb un període molt proper a 24 hores.
En condicions de laboratori, la submissió d'animals a cicles de llum-foscor inferiors a 24 hores, per exemple de 22 hores, provoca la generació de dos ritmes simultàniament. Un component, que segueix el cicle extern de llum-foscor, i que és el component dependent de la llum (LDC) i un altre, de naturalesa endògena, que és el component no dependent de la llum (NLDC). S'ha demostrat que el LDC està dirigit per la part ventrolateral, mentre que el NLDC, per la part dorsomedial. Aquest patró tan anòmal és la dissociació.
L'objectiu general d'aquesta tesi és l'estudi de la dissociació del sistema circadiari en diferents variables fisiològiques i els tractaments que són capaços de revertir aquest fenomen. Els objectius específics són: 1) Estudiar els ritmes de diferents variables fisiològiques i observar si experimenten dissociació; 2) Estudiar la influència que exerceix el fotoperíode al qual l'organisme ha estat sotmès durant l'alletament en la posterior aparició del fenomen de la dissociació; 3) Provar diferents tractaments que modifiquin els components rítmics del patró dissociat.

La principal aportació d'aquesta tesi és que sota cicles de llum-foscor de 22 hores, tant la temperatura com l'activitat motora presenten dos components circadiaris, però de manera diferenciada: l'activitat motora segueix el component rítmic que depèn de la llum, mentre que la temperatura segueix el component no dependent de la llum. També es conclou que la temperatura no és tan dependent de l'activitat motora, sinó que també presenta una regulació circadiària. Una altra conclusió que es pot extreure d'aquest treball és que l'exposició a cicles de llum-foscor de 22 hores durant el naixement i l'alletament impedeix la desincronització entre els ritmes d'activitat motora i temperatura de les rates, la qual cosa indica la importància de les influències ambientals en el desenvolupament del sistema circadiari de la rata. Per altra part, es mostra que l'alimentació restringida administrada cada 24 hores a rates amb el sistema circadiari dissociat dóna lloc a un patró d'activitat motora complex, format per tres components circadiaris, la qual cosa mostra la flexibilitat del sistema circadiari. L'administració de melatonina i diazepam en aigua de beguda afavoreix el reacoblament dels ritmes circadiaris dissociats: Per últim, l'administració de xocs electroconvulsius modifica els ritmes manifestos d'activitat motora i de temperatura sense afectar el marcapàs circadiari.
The suprachiasmatic nucleus of the hypothalamus (SCN) is considered to be the most important structure of the mammal circadian system, since it generates and coordinates the circadian rhythmicity of the organisms. It consists of two nuclei located in the lower part of the hypothalamus.
Under cyclic environmental conditions, the animals adequate the endogenous period to be equal to that of the external cycle, that is, animals entrain to the cyclic outside world. Since the most important zeitgeber that animals are exposed to is the light-dark cycle, they have adapted all their variables to circadian rhythms with a period similar than 24 hours .
Under laboratory conditions, when rats are submitted to light-dark cycles of 22 or 23 hours, they show two circadian components simultaneously: the Light Dependent Component (LDC), that follows the same period as the external LD cycle, and the Non-Light Dependent Component (NLDC), that runs free with a period longer than 24 hours. LDC coincides with the expression of clock genes in the ventrolateral region of the SCN, while the NLDC coincides with expression in the dorsomedial area. This anomalous pattern is called dissociation.
The aim of this thesis is the study of the circadian system dissociation in different physiological variables and the possible reversion of this phenomenon.
The main conclusion is that under light-dark cycles of 22 hours, motor activity and temperature rhythms show two circadian components, but motor activity follows the LDC, while body temperature follows the NLDC. Also, it is concluded that body temperature shows a circadian regulation, independent of the motor activity. Another conclusion of this thesis is that the early exposure to a short T-cycle such as T22 impedes the desinchronization between the motor activity and body temperature rhythms in rats. Moreover, it is shown that restricted feeding administered every 24 hours to dissociated rats give rise to a complex motor activity pattern, with three circadian components. The administration of melatonin and diazepam in drinking water, favour the coupling of the dissociated circadian rhythms. Finally, the administration of electroconvulsive shocks modifiy the motor activity and body temperature rhythms without affect the circadian pacemaker.

Aquest treball analitza la conceptualització i representació de la sepat dels dos ceptres-uas en el context de la Geografia sagrada d'Egipte des d'una perspectiva diacrònica a partir de la documentació papirològica i epigràfica relativa a aquesta regió, des del Regne Antic fins a època grecoromana. Durant més de 2500 anys, aquest territori de l'Alt Egipte es representà als temples del país en un intent de reactualització constant de la seva hipòstasi i dels textos que l'acompanyen. Les fonts analitzades són el reflex d'una geografia simbòlica i selectiva, validada a través de mites i arquetips que, en la mentalitat egípcia antiga, contituïa ritualment la més eficaç. Un dels principals eixos del treball el constitueix l'estudi textual, iconogràfic i espacial de les representacions de la sepat i dels seus components topogràfics en cada una de les processons geogràfiques dels temples que han pogut ser constrastades in situ. La caracterització i anàlisi de l'evolució dels cultes locals en aquest territori d'orígen sethià ha esta l'altre pol de la recerca. El mètode d'anàlisi emprat ha tingut en compte les regles de sintaxi naològica i la "Gramàtica del temple" que regeixen el programa "decoratiu" de cada temple en particular.
The principal aim of this research is to characterise the conceptualisation and representation of the double was-scepter sepat and its place in Egypt's ritual topography. A diachronic approach has been adopted, based on epigraphic sources of this region dating from the Old Kingdom to the Graeco-Roman period. Through more than 2500 years this territory in Upper Egypt was depicted in temples in order to update its hypostasis and its accompanying texts. The sources articulate a sacred topography expressed in myths and archetypes considered by the ancient Egyptians as the most valid and efficacious. One of the main research axis is the study of textual, iconographical and spatial analysis of the representations of this territory and its topographical components in geographical processions laid out in temple contexts that had been verified in situ. This is complemented by the characterisation and the analysis of local cults dynamics in this sethian region. The methodology involves the study of the rules of the naological syntax and the "Grammar of the temple" that govern a temple's decoration, revealing that the representation of Egypt's sacred landscape varies from temple to temple.

En els últims anys la importància de la polarització en les comunicacions òptiques ha crescut notablement com resultat de tres grans desenvolupaments:
1. L'aparició de l'amplificació òptica ha fet que es produeixi un gran increment en les longituds dels enllaços de fibra monomode, així com en el nombre de dispositius òptics que ha de travessar la llum sense regenerar-se. Com a resultat d'això, petits efectes com la diferència de retards entre els modes amb polaritzacions ortogonals, o petites diferències entre les pèrdues d'inserció per a aquests modes, poden acumular-se a causa de la gran distància a recórrer, esdevenint un paràmetre a considerar en el disseny dels sistemes.
2. La possibilitat de la detecció coherent en la qual el receptor és sensible al batut de dos feixos de llum i no només a la potència del feix, ha dut també a haver de considerar el tractament de la polarització com un dels punts d'investigació importants.
3. L'última raó per la qual la polarització s'ha convertit en un tema fonamental és l'impressionant increment que s'ha donat en les velocitats de transmissió, que de nou duu que petits efectes es tornin importants per l'extremadament petit temps de bit.
L'estructura no perfectament cilíndrica de la fibra òptica durà a les diferents components transversals dels camps a veure índexs de refracció lleugerament diferents, amb el que es produirà acoblament d'energia d'un mode a l'ortogonal i diferències de retard entre els modes. Les imperfeccions de la fibra no són predictibles (les seves causes van des de la pròpia fabricació fins als esforços als que es vegi sotmesa després de la seva instal·lació) pel que es fa difícil una caracterització del problema. Es tractarà d'un fenomen estadístic pel que no es pot solucionar de forma determinista. Aquest treball s'emmarca dintre de l'àmbit de la recerca de solucions als efectes provocats per la polarització en els sistemes de comunicacions per fibra òptica. Els objectius marcats inicialment es van circumscriure a la detecció coherent. L'objectiu fonamental era l'estudi de les diverses tècniques per a solucionar els esvaïments per desadaptació de les polaritzacions en aquest tipus de receptors. No obstant això, en el treball que es presenta s'han inclòs també realitzacions encaminades als sistemes MI-DD, cap a les quals s'han bolcat els nostres esforços durant el període de durada del mateix. Encara que es tracta de filosofies totalment distintes, pràcticament totes les realitzacions pensades per als sistemes coherents podran aplicar-se també als sistemes MI-DD pel que no ha de pensar-se en aplicacions excloents.
Les parts en que es divideix el treball són:
· Estudi analític de la variació de la polarització de la llum en fibres òptiques. Dintre d'aquesta part s'oferixen resultats que es corresponen amb mesures realitzades sobre fibra i simulacions del comportament de la mateixa, i representen la justificació de tot el treball posterior.
· Estudi de les diferents solucions al problema de la polarització en els receptors coherents. Es presenten aquí tots els dispositius dissenyats i construïts així com els diferents algorismes proposats per al control de la polarització. S'exposen tanmateix les mesures realitzades per a la caracterització d'aquests dispositius i la seva integració en un receptor coherent real.
· Estudi dels efectes de la polarització en els sistemes MI-DD d'última generació i aplicació dels dispositius dissenyats en aquest tipus de sistemes. En aquesta part s'oferixen algunes prediccions sobre els valors que pot prendre la dispersió deguda a la polarització en enllaços reals. Així mateix es proposa un aleatorizador de la polarització amb aplicació en sistemes amb amplificació òptica.
El trabajo desarrollado en esta tesis doctoral se enmarca dentro del ámbito de la búsqueda de soluciones a los efectos provocados por la polarización en los sistemas de comunicaciones por fibra óptica tanto Coherentes como de Modulación de Intensidad y Detección Directa. El objetivo fundamental es el estudio de diversas técnicas para solucionar los problemas que los efectos de la polarización provocan en dichos sistemas como por ejemplo, los desvanecimientos por desadaptación de las polarizaciones en receptores de detección coherente o la dispersión debida a la polarización (PMD) en los sistemas MI-DD de última generación.

Las partes en que se divide el trabajo son:

- Estudio analítico de la variación de la polarización de la luz en fibras ópticas.

Dentro de esta parte se ofrecen resultados que se corresponden con medidas realizadas sobre fibra y simulaciones del comportamiento de la misma y representan la justificación de todo el trabajo posterior.

- Estudio de las diferentes soluciones al problema de la polarización en los receptores coherentes. Se presentan aquí todos los dispositivos diseñados y construidos así como los diferentes algoritmos propuestos para el control de la polarización. Se exponen asimismo las medidas realizadas para la caracterización de los mismos y su integración en un receptor coherente real.

- Estudio de los efectos de la polarización en los sistemas MI-DD de última generación y aplicación de los dispositivos diseñados a su solución. En esta parte se ofrecen algunas predicciones sobre los valores que puede tomar la dispersión debida a la polarización en enlaces reales. Asimismo se propone un aleatorizador de la polarización con aplicación en sistemas con amplificación óptica.
Polarization related topics have gained momentum during last years in the optical communications field, due to the advent of three main developments:
1. Optical amplification has allowed a great increase in the singlemode fiber lengths, as well as in the number of optical devices that the light must cross without being regenerated. As a result, small effects like the difference of propagation delays between the orthogonal modes, or the small differences between the insertion losses for those modes, can be accumulated due to the great distance, becoming a parameter to consider in the systems design.
2. The optical coherent detection, where the receiver is sensitive to the beat of two light beams and not only to the optical power level, has also lead to take into account the light polarization as an increasingly important topic of research, as a mismatch in beams polarizations implies no signal found after the coherent detection.
3. Last reason for the high importance of polarization stems from the impressive increase in bit rates that optical communications have experienced. This implies that small effects which could be neglected at lower bit rates appear now as important due to the extremely low bit periods.
Therefore, it is clear that in the present and future systems the problems related to the polarization are one of the stumbling blocks to save. The origin of the polarization effects in fibers resides in their non-ideal performance. The not perfectly cylindrical structure of the optical fiber will lead the orthogonal components of the fields to see slightly different refractive indices, and so coupling of energy between modes, as well as different delays will take place. The imperfections of the fiber are not predictable (their causes go from the own manufacture to the stress applied after its installation) reason why a characterization of the problem becomes difficult. It is a statistical phenomenon, so it is not possible to be solved in a deterministic form.
This work focuses on the search of solutions to the effects brought about the polarization in optical fiber communications systems. The objectives were initially confined to coherent detection systems. The main target was the study of the diverse techniques to solve the fadings by polarizations mismatch in this type of receivers. Nevertheless, solutions focusing on IM-DD systems have also been included in this work. Even considering that the approaches are very different, the different solutions thought for coherent systems can find their place in IM-DD systems.
This work is divided in three parts:
· Analytical study of the variation of the light polarization in optical fibers. Within this part results are offered that correspond to measures and simulations realised on fibers characterizing their behaviour. These results give reason for the remaining work.
· Study of the different solutions about the polarization problem in coherent receivers. All the devices designed and constructed, as well as the different algorithms proposed for the control of the polarization are presented in this part. The measures realised for their characterization and their integration in an actual coherent receiver are also shown.
· Study of the polarization effects in advanced MI-DD systems, and application of the devices designed to overcome polarization related problems. In this part some predictions are offered on the values that can take the dispersion due to the polarization in real links. Also a polarization scrambler to be used in systems with optical amplification has been designed, constructed and tested.

Los carotenoides son pigmentos fotosintéticos con un papel esencial para la protección de los cloroplastos frente al daño fotooxidativo causado por el exceso de irradiación solar. Cuando las plantas crecen en alta densidad o bajo sombra, sin embargo, la síntesis de carotenoides se reprime para adaptarse a las nuevas condiciones de luz. Esta respuesta forma parte del denominado síndrome de huida de la sombra (SAS), un proceso adaptativo que también implica el alargamiento de las plantas para competir con sus vecinas en busca de luz. En esta tesis se ha estudiado la interrelación entre estas dos respuestas a sombra utilizando la planta modelo Arabidopsis thaliana. El primer objetivo ha sido estudiar los factores implicados en la regulación de la biosíntesis de carotenoides en respuesta a sombra. Nuestros resultados han determinado que durante el SAS la síntesis de carotenoides se encuentra regulada por un balance dinámico entre módulos transcripcionales formados por reguladores positivos (como PAR1) y reguladores negativos (como los miembros del cuarteto PIFq y otros factores de transcripción de la familia bHLH). Un mecanismo similar, pero empleando componentes distintos, regula también la elongación del hipocotilo como parte del SAS. Por otro lado, cuando una planta sombreada recibe un exceso de luz (por ejemplo, rayos de sol por huecos en el dosel arbóreo), se pueden producir daños en los cloroplastos que comprometan su capacidad fotosintética. Para evitar estos efectos perjudiciales, los cloroplastos afectados envían señales al núcleo para responder al estrés (señales retrógradas). Dado que algunas de estas señales derivan de la degradación oxidativa de los carotenoides, la segunda parte de la tesis se ha centrado en investigar si el estado fisiológico de los cloroplastos y las señales retrógradas modulan la respuesta a sombra.
Carotenoids are photosynthetic pigments with an essential role in chloroplast protection against photooxidative damage caused by excess solar irradiation. However, when plants grow in high density or under shade the synthesis of carotenoids are repressed to adapt them to new light conditions. This response is part of the shade avoidance syndrome (SAS), an adaptive process that also involves the elongation of plants to compete with their neighbors in search of light. This thesis focuses on study of the interrelation between these two responses to shade using the plant model Arabidopsis thaliana. The first objective has been to study the factors involved in the regulation of carotenoid biosynthesis in response to shade. Our results have determined that during SAS carotenoid synthesis is regulated by a dynamic balance between transcriptional modules formed by positive regulators (such as PAR1) and negative regulators (such as the members of the PIFq quartet and other transcription factors of the bHLH family). A similar mechanism, but employing different components, also regulates hypocotyl elongation as part of SAS. On the other hand, the perception of high light intensity received by a shaded plant (for example, sun rays through hollows in the arboreal canopy), may induce chloroplasts damage compromising its photosynthetic capacity. To avoid these detrimental effects, the affected chloroplasts send signals to the nucleus to respond to stress (retrograde signals). Since some of these signals derive from oxidative degradation of carotenoids the second part of the thesis has focused on investigating whether the physiological status of chloroplasts and retrograde signals modulate the response to shade.

Las enfermedades complejas se encuentran entre las más comunes y son causadas por una combinación de factores genéticos y ambientales (contaminación ambiental, estilo de vida, etc). Entre las enfermedades complejas que se pueden destacar se encuentran la obesidad, el asma, la hipertensión o la diabetes. Diversos estudios científicos sugieren que el hecho de padecer enfermedades complejas está condicionado a la aparición o acumulación de determinados factores ambientales. Asimismo, se ha descrito que los factores ambientales son unos de los principales contribuyentes a la carga mundial de morbilidad. Todo esto nos lleva a definir el término exposoma como el conjunto de factores ambientales a los que un individuo se ve expuesto desde la concepción hasta la muerte. El estudio de la mecánica subyacente que vincula el exposoma con la salud es un campo de investigación emergente con un fuerte potencial para proporcionar nuevos conocimientos sobre la etiología de las enfermedades. La primera parte de esta tesis se centra en la exposición a la radiación ultravioleta. La exposición a la radiación ultravioleta proviene de fuentes tanto naturales como artificiales. La radiación ultravioleta incluye tres subtipos de radiación según su longitud de onda (UVA 315-400 nm, UVB 315-295 nm y UVC 295-200 nm). Si bien la principal fuente natural de radiación ultravioleta es el Sol, la UVC no llega a la superficie de la Tierra debido a su absorción por la capa estratosférica de ozono. En consecuencia, la exposición a radiación ultravioleta a la que estamos usualmente sometidos consisten en una mezcla de UVA (95 %) y UVB (5 %). Los efectos de la radiación ultravioleta en humanos pueden ser beneficiosos o perjudiciales dependiendo de su cantidad y forma. Los efectos perjudiciales y agudos de la radiación ultravioleta incluyen eritema, oscurecimiento del pigmento, retraso en el bronceado y engrosamiento de la epidermis. Repetidas lesiones en la piel producidas por radiación ultravioleta pueden predisponer, en última instancia, a efectos crónicos de fotoenvejecimiento, inmunosupresión y fotocarcinogénesis. El mayor efecto beneficioso de la radiación ultravioleta es la síntesis cutánea de la vitamina D. La vitamina D es necesaria para mantener el calcio fisiológico y del fósforo para la mineralización ósea y para prevenir el raquitismo, la osteomalacia y la osteoporosis. El paradigma del exposoma es trabajar con múltiples exposiciones a la vez en vez centrarse en una sola exposición. Este enfoque permite tener una visión más parecida a la realidad que vivimos. Luego, la segunda parte se centra en las herramientas para explorar cómo caracterizar y analizar el exposoma y cómo probar sus efectos en múltiples capas biológicas intermedias para proporcionar información sobre los mecanismos moleculares subyacentes que vinculan las exposiciones ambientales a los resultados de salud.
Most common diseases are caused by a combination of genetic, environmental and lifestyle factors. These diseases are referred to as complex diseases. Examples of this type of diseases are obesity, asthma, hypertension or diabetes. Several empirical evidence suggest that exposures are necessary determinants of complex disease operating in a causal background of genetic diversity. Moreover, environmental factors have long been implicated as major contributors to the global disease burden. This leads to the formulation of the exposome, that contains any exposure to which an individual is subjected from conception to death. The study of the underlying mechanics that links the exposome with human health is an emerging research field with a strong potential to provide new insights into disease etiology. The first part of this thesis is focused on ultraviolet radiation (UVR) exposure. UVR exposure occurs from both natural and artificial sources. UVR includes three subtypes of radiation according to its wavelength (UVA 315-400 nm, UVB 315-295 nm, and UVC 295-200 nm). While the main natural source of UVR is the Sun, UVC radiation does not reach Earth's surface because of its absorption by the stratospheric ozone layer. Then, exposures to UVR typically consist of a mixture of UVA (95%) and UVB (5%). Effects of UVR on human can be both beneficial and detrimental, depending on the amount and form of UVR. Detrimental and acute effects of UVR include erythema, pigment darkening, delayed tanning and thickening of the epidermis. Repeated UVR-induced injury to the skin, may ultimately predispose one to the chronic effects photoaging, immunosuppression, and photocarcinogenesis. The beneficial effect of UVR is the cutaneous synthesis of vitamin D. Vitamin D is necessary to maintain physiologic calcium and phosphorous for normal bone mineralization and to prevent rickets, osteomalacia, and osteoporosis. But the exposome paradigm is to work with multiple exposures at a time and with one or more health outcomes rather focus in a single exposures analysis. This approach tends to be a more accurate snapshot of the reality that we live in complex environments. Then, the second part is focused on the tools to explore how to characterize and analyze the exposome and how to test its effects in multiple intermediate biological layers to provide insights into the underlying molecular mechanisms linking environmental exposures to health outcomes.

L'última dècada ha estat testimoni del desenvolupament dramàtic de la catàlisi de fotògrafs de llum visible, s'han descobert algunes de les transformacions no reconegudes anteriorment i es van iniciar en condicions excepcionalment suaus. Les aplicacions habilitades per la tècnica de photoredox s'han trobat en síntesi orgànica, farmàcia i ciències dels materials. Tanmateix, la funcionalització dels enllaços químics inerts més enllà de la capacitat confinada dels fotocatalizadores convencionals segueix sent menys explorada. Tenint en compte l'interès investigador del grup Martín i el potencial d'una nova estratègia dissenyada per activar enllaços químics inerts, juntament amb la tècnica d'acompanyament de photoredox, hem donat a conèixer amb èxit el següent repte principal en fotoquímica: Per ampliar la ciclització radical de la transferència d'àtoms promoguda per llum visible als iodurs de alquils pràcticament inexplorats. Desenvolupar una fixació de CO2 fotoquímic de conformació d'enllaços cap a la síntesi d'àcid fenilacético valuós amb gran complexitat molecular. Desbloquejar un nou concepte per a la funcionalització d'enllaços C-H natives sp3 amb la sinergia de diarilcetona i catalitzador de níquel.
La última década ha sido testigo del dramático desarrollo de la catálisis por fotorrespiración con luz visible, varias transformaciones no reconocidas previamente se descubrieron y procedieron en condiciones excepcionalmente suaves. Las aplicaciones habilitadas por la técnica de fotoredox se han encontrado en síntesis orgánica, productos farmacéuticos y ciencia de materiales. Sin embargo, la funcionalización de enlaces químicos inertes más allá de la capacidad confinada de los fotocatalizadores convencionales sigue siendo menos explorada. Teniendo en cuenta el interés de la investigación del grupo de Martín y el potencial de la nueva estrategia diseñada para activar enlaces químicos inertes, junto con la técnica de acomodación del fotoredox, revelamos con éxito el siguiente reto principal en la fotoquímica: Para expandir la luz visible promovió la transferencia de átomos y la ciclación radical a yoduros de alquilo inactivados virtualmente no explorados. Desarrollar una fijación fotoquímica de CO2 de formación múltiple de enlaces hacia la síntesis de ácido fenilacético valioso con alta complejidad molecular. Para desbloquear un nuevo concepto para la funcionalización de los enlaces nativos de sp3 C-H con la sinergia de la diarilcetona y el catalizador de níquel.
Last decade has witnessed the dramatic development of visible light photoredox catalysis, a number of previously unrecognized transformations have been nicely discovered and proceeded under exceptionally mild conditions. Applications enabled by photoredox technique have been found in organic synthesis, pharmaceuticals and material science. However, functionalization of inert chemical bonds beyond the confined ability of conventional photocatalysts still remains less explored. Considering the research interest of Martín’s group and the potential of new designed strategy to activate inert chemical bonds, together with the accommodating technique of photoredox, we successfully disclosed the following main challenge in photochemistry: To expand the visible light promoted atom transfer radical cyclization to virtually unexplored unactivated alkyl iodides. To develop a multiple bond-forming photochemical CO2 fixation towards the synthesis of valuable phenylacetic acid with high molecular complexity. To unlock new concept for functionalizing native sp3 C-H bonds with the synergy of diaryl ketone and nickel catalyst.

La llum és un dels senyals ambientals més importants que influeixen en el cicle de vida de la planta. Les plantes han desenvolupat un conjunt de complexos mecanismes moleculars que detecten canvis en la qualitat i quantitat de la llum. Els PHYTOCHROME INTERACTING FACTORS (PIFs) són factors de transcripció que interactuen amb els fotoreceptors fitocroms (phy) i intervenen les respostes a llum vermella / vermella llunyana. Els PIF estan involucrats en la regulació d'una àmplia gamma de processos de desenvolupament. S'han estudiat àmpliament en Arabidopsis thaliana, però se sap molt poc sobre el seu paper en altres espècies. En aquesta tesi, vam investigar el paper dels dos homòlegs de PIF1 presents en tomàquet (Solanum lycopersicum): PIF1a i PIF1b. L'anàlisi de l'expressió de PIF1a i PIF1b va mostrar patrons molt diferents, el que indica una possible divergència evolutiva en els seus rols. Els experiments d'estabilitat de les corresponents proteïnes en llum vermella i vermella llunyana van revelar que PIF1b ha perdut la seva capacitat d'interactuar amb PhyB, mentre que PIF1a encara pot fer-ho, confirmant la hipòtesi de divergència evolutiva. D'altra banda, l'edició del genoma de plantes de tomàquet per CRISPR-CAS9 va generar línies de pèrdua de funció pif1a i pif1b, així com mutants dobles pif1a pif1b. La caracterització fenotípica d'aquests mutants va mostrar que tots dos factors de transcripció estan involucrats en la regulació de la germinació de les llavors, la síntesi de pigments en les fulles durant la des-etiolació i la producció de fruits. Altres processos estan regulats només per PIF1a, com l'allargament de pèls radiculars, la síntesi de glicoalcaloides esteroides en fulles, el temps de floració i el creixement i estovament del fruit. No identifiquem cap procés que estigui regulat específicament per PIF1b. A causa del paper central de PIF1a, vam decidir realitzar experiments de RNA-seq en línies induïbles. Els resultats van mostrar que la inducció de PIF1a té un impacte relativament menor en el perfil transcriptòmic, i que els possibles gens diana de PIF1a en tomàquet són diferents dels identificats prèviament en Arabidopsis. Totes aquestes dades en conjunt suggereixen que PIF1a i, en molt menor grau, PIF1b comparteixen algunes funcions amb el seu homòleg PIF1 d'Arabidopsis, però també il·lustren que s'han produït esdeveniments de neofuncionalització en tomàquet. Al fer això, l'evolució ha pogut utilitzar el potencial d'aquests factors de transcripció per regular nous processos específics en aquest cultiu d'interès agronòmic.
La luz es una de las señales ambientales más importantes que influyen en el ciclo de vida de la planta. Las plantas han desarrollado un conjunto de complejos mecanismos moleculares que detectan cambios en la calidad y cantidad de la luz. Los PHYTOCHROME INTERACTING FACTORs (PIFs) son factores de transcripción que interactúan con los fotorreceptores fitocromos (phy) y median las respuestas a luz roja/roja lejana. Los PIF están involucrados en la regulación de una amplia gama de procesos del desarrollo. Se han estudiado ampliamente en Arabidopsis thaliana, pero se sabe muy poco sobre su papel en otras especies. En esta tesis, investigamos el papel de los dos homólogos de PIF1 presentes en tomate (Solanum lycopersicum): PIF1a y PIF1b. El análisis de la expresión de PIF1a y PIF1b mostró patrones muy diferentes, lo que indica una posible divergencia evolutiva en sus roles. Los experimentos de estabilidad de las correspondientes proteínas en luz roja y roja lejana revelaron que PIF1b ha perdido su capacidad de interactuar con PhyB, mientras que PIF1a todavía puede hacerlo, confirmando la hipótesis de divergencia evolutiva. Por otro lado, la edición del genoma de plantas de tomate por CRISPR-Cas9 generó líneas de pérdida de función pif1a y pif1b, así como mutantes dobles pif1a pif1b. La caracterización fenotípica de estos mutantes mostró que ambos factores de transcripción están involucrados en la regulación de la germinación de las semillas, la síntesis de pigmentos en las hojas durante la des-etiolación y la producción de frutos. Otros procesos están regulados solo por PIF1a, como el alargamiento de pelos radiculares, la síntesis de glicoalcaloides esteroideos en hojas, el tiempo de floración y el crecimiento y ablandamiento del fruto. No identificamos ningún proceso que esté regulado específicamente por PIF1b. Debido al papel central de PIF1a, decidimos realizar experimentos de RNA-seq en líneas inducibles. Los resultados mostraron que la inducción de PIF1a tiene un impacto relativamente menor en el perfil transcriptómico, y que los posibles genes diana de PIF1a en tomate son distintos a los identificados previamente en Arabidopsis. Todos estos datos en conjunto sugieren que PIF1a y, en mucho menor grado, PIF1b comparten algunas funciones con su homólogo PIF1 de Arabidopsis, pero también ilustran que se han producido eventos de neofuncionalización en tomate. Al hacer esto, la evolución ha podido utilizar el potencial de estos factores de transcripción para regular nuevos procesos específicos en este cultivo de interés agronómico.
Light is one of the most important environmental cues influencing the plant life cycle. Plants have developed a set of complex molecular mechanisms that sense changes in light quality and quantity. PHYTOCHROME INTERACTING FACTORs (PIFs) are transcription factors that interact with the photoreceptors phytochromes (phy) and mediate the responses to red/far-red light. PIFs are involved in the regulation of a broad range of developmental processes. They have been extensively studied in Arabidopsis thaliana, but very little is known about their roles in other species. In this thesis, we investigate the role of the two homologs of PIF1 found in tomato (Solanum lycopersicum): PIF1a and PIF1b. The analysis of PIF1a and PIF1b expression showed very different patterns, indicating a potential evolutionary divergence in their roles. Protein stability experiments in red and far-red light unveiled that PIF1b has lost its ability to interact with PhyB, while PIF1a is still able to do it, confirming the evolutionary divergence hypothesis. On the other hand, tomato genome editing by CRISPR-Cas9 generated pif1a and pif1b loss-of-function lines, as well as double mutants pif1a pif1b. The phenotypic characterization of these mutants showed that both transcription factors are involved in the regulation of seed germination, synthesis of leaf pigments during de-etiolation and fruit production. Other processes are regulated just by PIF1a, such as root hair elongation, synthesis of steroidal glycoalkaloids in leaves, flowering time and fruit growth and softening. We did not identify any process regulated specifically by PIF1b alone. Due to the central role of PIF1a, we decided to perform RNA-seq experiments in PIF1a-inducible lines. The results showed that the induction of PIF1a had a relatively minor impact in the transcriptomic profile, and that the putative gene targets of PIF1a in tomato were different from those previously identified in Arabidopsis. All this data together suggests that PIF1a and, to a much lower extent, PIF1b share some roles with Arabidopsis PIF1, but also illustrate that neofunctionalization has taken place in tomato. Doing this, evolution managed to use the potential of these transcription factors to regulate new specific processes in this crop of agronomic interest.

Esta tesis trata sobre la importancia de la luz en el conjunto de la civilización, especialmente en el campo de las bellas artes. Estudia la luz en la antigüedad descubriendo las ideas y los mitos; el simbolismo de la luz y los mitos de la sombra. Sigue la evolución de las artes y de los espectáculos de la luz hasta su desarrollo en el cine.
En este viaje, he comprobado que el concepto de luz está presente en todas las civilizaciones y culturas como uno de los símbolos más importantes. Desde los primeros indicios en la antigüedad hasta los espectáculos contemporáneos el dominio de la luz y la sombra ha catalizado mucho saber y magia. El simbolismo y el dominio, tanto de la luz natural como de la luz artificial, ha sido una cuestión central de las artes.
La tesis estudia la luz en las bellas artes, arquitectura, pintura y escultura. En la arquitectura, desde el fuego, primer hogar, hasta el muro de cristal haciendo mención especial en el simbolismo de la luz en la arquitectura religiosa. La luz o su ausencia ha sido utilizada en los rituales litúrgicos de la mayoría de las religiones. La luz en la pintura donde su representación ha sido la preocupación constante de los artistas para conseguir crear sensación de realidad. Repasa pintores como Giotto y Masaccio, los flamencos Jan Van Eyck y Jan Vermeer, los holandeses Frans Hals y Rembrandt, De la Tour; Caravaggio y otros más cercanos como Velázquez y Goya que han sido motivo de inspiración para los directores de fotografía. La mayoría de los directores de fotografía que he entrevistado me han comentado que ellos "pintan con la luz", se sienten pintores y han tomado como referente a algunos artistas pintores.
La tesis examina los espectáculos de la luz y de la sombra a lo largo de la historia: el teatro de sombras, la cámara oscura, la linterna mágica, el panorama, el diorama, el cinematógrafo. Sigue la pista de la luz en el teatro indagando en las aportaciones de Adolphe Appia y Marià Fortuny. la relación entre música y luz en los trabajos de L. B. Castell y la magia que aporta Carles Buigas en sus fuentes y proyectos cuando combina agua y luz.
Explica la evolución del espejo y la fabricación del vidrio con sus diferentes aplicaciones, en un recorrido desde el faro de Alejandría o el espejo de Arquímedes hasta las modernas tecnologías como el horno solar de Font Romeo.
En el cine, profundiza en la historia de la iluminación descubriendo la utilización de la Black Maria para la grabación de sonido. Se estudian los cambios más importantes que se dieron con la llegada de la electricidad, que ha permitido el control de la luz y el sonido. El cine sonoro supone una gran evolución para los iluminadores, como luego también lo sería la película de color o la introducción de la lente fresnel. La historia de la iluminación en el cine esta contada en función de los avances tecnológicos que han facilitado el trabajo a los iluminadores en su lucha para pintar con la luz.
Vemos como en muchas ocasiones los avances técnicos y tecnológicos no parten directamente de la ingeniería, sino que son fruto de las intuiciones, impulsos o imaginación de los iluminadores, creadores y artistas en busca de recursos expresivos y creativos.
Todo este camino sirve para entender "El Sentido de la Luz" en todo su recorrido hasta la iluminación en el cine y comprobar, entre otras cosas, cómo los iluminadores, y directores de fotografía, pintan con la luz inspirándose en sus antepasados los pintores.
This thesis deals with notions and ideas of light throughout history, especially in the plastic arts. It begins with a study of ideas and myths about light in Antiquity, especially the symbolism of light and myths about shadows, and then proceeds to see the role of art in both the plastic and the performing arts culminating in the development of film and cinema.
Ideas about light exist in all civilizations and cultures and are expressed in important symbols. Human control of both natural and artificial light are a key part of any artistic expression.
This thesis studies the meaning of light in bellas artes. First, we analyze the symbolism of light in religious architecture, and then proceed to prove that painters have always been the source of inspiration of cinema's directors of photography, who tend to see themselves as painters for they "paint" light.
The thesis surveys the spectacles of light and shadows throughout history, such as the theater of shadows, the camera obscura (dark chamber), the magic lantern, the panorama, the diorama and cinema. Two particular case studies of artistic use of light are the evolution of light technique in theater by Appia and Fortuny, and the interplay of light and water by the Catalan engineer Buigas.
Concerning cinema, we make a historical analysis of the most relevant changes brought up by electricity, which allowed to control both sound and light. Sonoro cinema allowed major innovations for light experts, who also benefited by inventions such as the color film or the Fresnel lens. We survey the most important technological advances that have contributed to new ways to paint light.
Our historical survey thus illuminates the long and cumbersome process of innovation to express and control the "Sense of light".

La descomposició retorna al sòl més del 50% de la producció primària i aporta la font principal d’energia i nutrients a la complexa xarxa tròfica del sòl, basada en detritus. En ecosistemes terrestres la descomposició està dirigida de manera jeràrquica pel clima, la qualitat de la fullaraca i la biota del sòl. Tanmateix, en zones àrides la descomposició sembla dirigida per complexes interaccions bio-abiòtiques que són prou desconegudes. L’objectiu principal d’aquesta tesi va estar estudiar aquestes interacciones en un ecosistema semi-àrid. Com a primer objectiu es va estudiar els efectes de la radiació ultraviolada (UV) en l’activitat dels microbis en les primeres etapes de la descomposició, i es van explorar els efectes de legat d’aquests dos components en un estadi posterior de descomposició que involucrava els detritívors (isòpodes) (capítol 2). En un experiment de laboratori la radiació UV només va explicar una minsa proporció (<3%) del total de la descomposició de la fullaraca i no es van observar efectes de foto-facilitació. Al contrari de la radiació UV, la microbiota semblava tenir un efecte principal en la descomposició a través d’efectes legats als detritívors, atès que es van trobar efectes acumulats de la microbiota i els detritívors, arribant al 42% del total de la descomposició (capítol 2). A més aquests dos components varen originar efectes sinèrgics en barreges de fullaraca (capítols 2 i 3) i varen funcionar d’enllaç entre els depredadors i la descomposició de la fullaraca. A més, l’eliminació dels microorganismes amb biocides va revertir els efectes sinèrgics de les barreges de fullaraca resultant en efectes antagònics entre les espècies involucrades en la fullaraca (capítol 2). En resum, la radiació UV va tenir un efecte minoritari comparat amb els microbis en els seus efectes de legat sobre la descomposició mitjançant detritívors. L’objectiu del capítol 3 va ser avaluar els efectes múltiples dels depredadors en la descomposició mitjançant efectes de consumició i de no-consumició, i en particular mitjançant efectes d’enginyeria de l’ecosistema i com aquests poden generar sinèrgies entre les barreges de fullaraca (capítol 3). Malgrat el fort efecte dels depredadors sobre els detritívors (tan en mortalitat com en comportament), els efectes de control descendent (top-down) varen ser indetectables, essent substituïts per efectes múltiples d’enginyeria ecològica per part dels depredadors, mostrant sinèrgies amb la identitat i la diversitat de la fullaraca, accelerant, més que no pas inhibint, la descomposició. Aquests resultats suggereixen que les restes d’activitat dels depredadors (p. ex. productes d’excreció) aporten nutrients extres que augmenten l’activitat microbiana redundant en el benefici dels descomponedors secundaris i finalment en la descomposició. En el capítol 4 es va avaluar el paper de les illes de fertilitat en la descomposició de barreges de fullaraca en un ecosistema semi-àrid. La descomposició sota la copa dels arbusts va mostrar efectes antagonistes entre espècies de fullaraca i va alentir la descomposició de manera diferent depenent de la identitat de l’espècie de fullaraca. Contràriament, la descomposició fora dels arbusts va resultar en efectes additius, amb tan sols una sinèrgia dèbil en una de les espècies. Malgrat el que s’esperava, no es van trobar efectes de la riquesa d’espècies de planta conformant les barreges de fullaraca. Atès que es van trobar abundàncies més elevades de mesofauna en els mesocosms ubicats sota dels arbusts, es suggereix que la descomposició biòtica predomina a sota dels arbusts, mentre que fora predominaria la descomposició basada en factors abiòtics. La informació aportada per aquesta tesi pot ajudar a entendre com es descomposa la fullaraca en zones àrides, així com entendre millor la interacció entre components biòtics i abiòtics, atès que tenen efectes difícils de diferenciar per tal de predir les taxes de descomposició en aquests ecosistemes.
La descomposición retorna al suelo más del 50% de la productividad primaria y provee del principal recurso de energía y nutrientes para la compleja red alimenticia del suelo. En ecosistemas terrestres, la descomposición está jerárquicamente regulada por el clima, la calidad de la hojarasca y la biota del suelo. Sin embargo, en ecosistemas semiáridos, la descomposición parece estar gobernada por complejas interacciones bióticas y abióticas que no son bien entendidas. El principal objetivo de esta tesis es estudiar las interacciones que regulan la descomposición en ecosistemas semiárdios. Como primer objetivo evalué el efecto de la radiación UV y la actividad microbiana en etapas tempranas de la descomposición y exploré los efectos de estos dos componentes en etapas de descomposición avanzada que involucran a detritívoros (isópodos) (Capítulo 2). En un experimento de laboratorio, la radiación UV causó únicamente una pequeña proporción (3%) de la descomposición total y no se encontraron efectos de foto-facilitación. Por lo contrario, los microorganismos tuvieron un papel destacable en durante la descomposición a través de efectos sucesivos sobre los detritívoros, dado que encontramos sustanciales efectos aditivos de microorganismos y detritívoros sumando un 42% de la descomposición total (Capítulo 2). Los microorganismos también promovieron la expresión de sinergias en las mezclas de hojas (Capítulo 2 y 3) y actuaron como enlace entre depredadores y la descomposición de hojarasca (Capítulo 3). Además, la eliminación de microorganismos a través de biosidas revirtió los efectos sinérgicos en la mezcla de hojas y disparó los antagonismos entre las especies (Capítulo 2). En resumen, la radiación UV tuvo un efecto menor comparado con el efecto de los microorganismos y sus efectos sucesorios en la descomposición dirigida por detritívoros. El principal objetivo del capítulo 3 fue evaluar los múltiple efectos de los depredadores en la descomposición a través de efectos indirectos por consumo y efectos de no consumo, así a través de los efectos de los depredadores como ingenieros del ecosistema y cómo estos pueden generar sinergias durante la descomposición de mezclas de hojas (Capítulo 3). A pesar del alto impacto de los depredadores sobre los detritívoros (tanto en mortalidad como en comportamiento), prevalecieron múltiples efectos de los depredadores como ingenieros del ecosistema en sinergia con la identidad y diversidad de hojas sobre los efectos descendentes, haciendo que los depredadores mejoraran la descomposición al contrario de inhibirla. Estos resultados sugieren que los restos de la actividad de los depredadores (excretas) proveen de nutrientes adicionales que pueden fomentar la actividad microbiana y finalmente beneficiar a los descomponedores secundarios y acelerar la descomposición. En el capítulo 4 se evaluó el papel de las islas de fertilidad durante la descomposición de mezclas de hojas en ecosistemas semiáridos. La descomposición bajo el dosel de los arbustos fue consistentemente baja y mostró primordialmente efectos antagónicos dependiendo de la identidad de las hojas. Por lo contrario, la descomposición fuera del dosel resultó mayormente en efectos aditivos con escazas sinergias en una de las especies. Contrario a lo esperado, el gradiente de diversidad en la mezcla de hojas no tuvo efectos significativos. Debido a que encontramos mayor abundancia de fauna bajo el dosel, se sugiere que la descomposición funciona principalmente por factores bióticos bajo el dosel y abióticos fuera. La información provista por esta tesis podría ayudar al entendimiento de cómo la hojarasca se descompone en ecosistemas semiáridos, donde puede descomponerse en la planta o en el suelo. Esta tesis también ofrece propuestas sobre el entendimiento en la interacción entre factores bióticos y abióticos que tienen efectos difíciles de descifrar cuando se predice la descomposición en este tipo de ecosistemas.
Decomposition returns to the soil more than 50% of primary productivity and provides the main source of energy and nutrients to complex detritus-based soil food webs. In terrestrial ecosystems, decomposition is hierarquically governed by climate, litter quality and soil biota. However, in drylands decomposition seem to be governed by complex abiotic/biotic interactions that are largely unknown. The main objective of this thesis was to study the interactions of these abiotic and biotic factors that control decomposition in a semi-arid ecosystem. As a first objective I assessed the effects of UV radiation and microbial activity in the early stage of decomposition, and explore the legacy effects of these two components on a later stage of decomposition involving detritivores (isopods) (chapter 2). In a laboratory experiment UV radiation accounted for a small proportion (<3%) of the total litter decomposition and no photopriming effects were observed. Contrary to UV radiation, microorganisms had a paramount role during decomposition through legacy effects on detritivores, as we found substantial cumulative effects of microbes and detritivores adding up to 42% of total decomposition (chapter 2). The latter promoted the expression of synergistic effects in litter mixtures (chapter 2 and 3) and worked as a link between predator and litter decomposition (chapter 3). In addition, the removal of microorganisms by biocides reverted litter mixture synergistic effects and gave rise to antagonisms among litter species (chapter 2). In summary, UV radiation had a minor effect as compared to microbes in their legacy effects on detritivore-driven decomposition. The aim of chapter 3 was to evaluate the multiple effects of predators on decomposition via indirect consumptive and non-consumptive effects, and via ecological engineering effects, and how they may generate synergies with litter mixtures (chapter 3). Despite the high impact of predators on the detritivores (both on mortality and on behavior), multiple synergistic predator engineering ecosystem effects with the identity and diversity of the litter, prevailed over predator top-down control, making predators to enhance rather than inhibit decomposition. These results suggest that the traces of predator activity (e.g. excreta) provide with some extra nutrients that can boost microbial activity and ultimately benefit secondary decomposers and accelerate decomposition. In chapter 4 I assessed the role of fertility islands on decomposition of leaf litter mixtures in drylands. Decomposition under shrub canopy consistently showed antagonistic effects and slower decomposition differently depending on the identity of the litter species. On the contrary, decomposition away from shrubs resulted in mostly additive effects, with only a mild synergy in one of the species. Unexpectedly, no diversity (richness) effect was found. As we also found far more mesofauna in decomposition mesocosms under shrubs, the results suggest that mainly biotic-driven decomposition operates under shrubs and abiotic-driven decomposition operates away from shrubs. The information provided by this thesis may help understanding how litter decomposes in drylands, where it may remain either on the plant or on the ground, and to understand the interaction between abiotic and biotic factors, which have effects difficult to disentangle when predicting decomposition in these ecosystems.

L'alzina (Quercus ilex L.) i el pi blanc (Pinus halepensis Mill.) són dues de les espècies forestals més abundants a l'oest de la conca mediterrània. L'objectiu d'aquest treball ha estat estudiar la resposta de les plàntules d'aquestes espècies a la disponibilitat de llum i aigua i les característiques morfològiques i fisiològiques sobre les que es fonamenta, a partir de l'anàlisi de la regeneració natural i d'un experiment on es manipulaven ambdós factors ambientals.En l'alzina, la densitat de plàntules era superior en els alzinars, on augmentava amb el temps d'ençà l'última aclarida. No obstant, també es constatava la presència d'individus juvenils en pinedes i boscos mixtes. En canvi, la regeneració del pi blanc era quasi nul·la en els alzinars i boscos mixtes, mentre que en les pinedes, la seva regeneració disminuïa amb l'edat del rodal. Segons les característiques topogràfiques i estructurals del bosc, la regeneració de l'alzina augmentava amb l'altitud i amb l'àrea basal d'aquesta espècie. En el pi blanc, per contra, la regeneració s'incrementava amb la seva densitat però disminuïa amb l'àrea basal. Aquests resultats apuntaven a un important efecte de la cobertura del bosc, i posaven de relleu diferències específiques en la tolerància a l'ombra. En l'experiment en condicions controlades, en l'alzina el nivell d'un 36% de llum marca el llindar; per sota del qual es produeix una limitació en el creixement deguda a la manca de llum i per sobre, per l'estrès hídric. En aquesta espècie l'assignació de recursos entre òrgans i les característiques fotosintètiques, no es modifiquen a partir d'aquest nivell de llum, però si que hi ha una limitació estomàtica de la fotosíntesi i dificultats en la nutrició. El rang de condicions de llum en el que les plàntules de pi blanc van sobreviure va ser molt més ampli. Aquesta resposta es fonamentava en una gran capacitat en modificar el contingut de pigments fotosintètics. En aquesta espècie, el creixement augmentava amb la llum, fins i tot sota una disponibilitat d'aigua moderada, gràcies a l'augment en la capacitat fotosintètica, i a la resistència a l'estrés hídric pel control en la conductància estomàtica, i la senescència de part de les fulles en el període amb més estrès hídric. Pel que fa a la nutrició, en l'alzina, l'estrés hídric i també la seva interacció amb la llum van reduir la disponibilitat de nutrients (N i P) per les plàntules. En canvi en el pi blanc, el seu creixement no resultava limitat pels nutrients en cap nivell de llum o aigua.
Holm-oak (Quercus ilex L.) and Aleppo pine (Pinus halepensis Mill.) are two of the commonest species in the Western Mediterranean Basin. In the framework of their regeneration ability , the objective of this study has been to analyse the response of seedlings of both species to light and water availability. This objective has been carried out through an analysis of their natural regeneration pattern and a controlled experiment, varying both light and water availability.Density of holm-oak seedlings was higher in holm-oak forests and increased with time since the last thinning. However, there appeared also some seedlings and saplings of this species in the pine forestsOn the other hand, Aleppo pine regeneration was nil in holm-oak and mixed forests, while it decreased in the more aged pine forests. According to the topographic and structural features, regeneration of holm-oak increased with altitude and basal area of this species. Regeneration of Aleppo pine increased with the density of this species but decreased with basal area. Those results point out an important effect of the forest cover in both species regeneration and emphasize the role of differences in shade tolerance.In the controlled experiment, 36 % PAR acted as a threshold for the growth and survival of holm-oak seedlings, both below (due to shading) and above (due to water stress). Moreover, in this species, biomass partitioning and photosynthetic traits did not vary beyond that point, but it appeared a constraint for stomatal conductance and nutrition. On the contrary, survival and growth of Aleppo pine seedlings attained a broader light and water range. This response relies on the plasticity of this species to modify its biomass partitioning, physiology and pigment content of leaves. In Aleppo pine seedlings, growth was enhanced by light, even under low water levels. This fact could be linked to the maintenance of a high photosynthetic capacity and stomatal control, but also to the reduction of water losses through partial shedding of leaves. In holm-aok water stress promoted a low ability to capture soil nutrients, while growth of Aleppo pine was not constrained by nutrients availability.

Els dispositius basats en ressonadors mecànics són un dels més fonamentals i omnipresents sistemes físics a totes les escales. Juguen un paper fonamental en el processament de senyals de ràdio i en sensors de magnituds físiques. En les últimes dècades, s'han realitzat esforços en investigar diferents possibles maneres de manipular, acoblar i llegir el moviment del ressonador. A escala micro i nanomètrica, el primer intent tecnològic va ser acoblar els ressonadors mecànics amb circuits elèctrics. Recentment, s'ha investigat l'ús de radiació electromagnètica per controlar la mecànica. Aquest camp, anomenat Optomecànica, ha estat útil per investigar problemes com el comportament quàntic d'objectes massius o experiments relacionats amb informació quàntica. Molts d'aquests experiments requereixen que el ressonador mecànic es trobi en el seu estat de més baixa energia, conegut com a estat fonamental. Aquest estat només accessible a temperatures criogèniques, i suposen un esforç extra en l'àmbit tecnològic i dificultat. L'objectiu de la meva tesi és desvetllar altres aspectes importants que sorgeixen a conseqüència d'acoblar llum a objectes mecànics sense necessitar que el ressonador operi a l'estat fonamental. En particular, discutiré dos experiments realitzats a temperatura ambient i enfocats a aplicar l'optomecànica a desafiaments tecnològics. El primer experiment està relacionat amb l'habilitat dels sistemes optomecànics per detectar petites forces aplicades sobre ressonadors mecànics. En l'experiment, fem servir una esfera optomecànica de mida micromètrica com a sensor de forces induïdes per camps magnètics ultrabaixos. La força és produïda per un fenomen ressonant que involucra magnons i fonons en un material ferromagnètic. El mínim camp magnètic capaç de ser detectat és de 850 picoTesla amb una amplada de banda de 100 kHz. A més, la capacitat de sintonitzar la resposta en freqüència del magnetòmetre ofereix la possibilitat de detectar camps magnètics en un rang dinàmic de fins a 1.1 GHz. Aquest dispositiu suposa una prova de concepte que obre un nou ventall de possibilitats de desenvolupar magnetòmetres optomecànics d'ultra alta sensibilitat, la qual cosa és crucial en múltiples àrees com la geologia, sistemes d'imatges mèdica, o defensa. El segon experiment que es discuteix en aquesta tesi descriu un desafiament fonamental en la física de nanoescala, com ho és la sincronització de vidres optomecànicas connectades per un acoblament feble de tipus mecànic. Vam demostrar que explotant la interacció mecànica i les propietats no lineals de la llum, podem modificar estratègicament l'estat dinàmic dels oscil·ladors. Observem que els vidres optomecànics acaben oscil·lant individualment en un estat coherent, d'alta amplitud i autosostinguda. També vam demostrar experimentalment que el sistema evoluciona a un règim on els dos oscil·ladors acaben sincronitzats en oposició de fase. Els resultats d'aquests experiments podrien crear un precedent per establir un sistema de comunicacions de poc soroll entre sistemes optomecànics.
Los dispositivos basados en resonadores mecánicos son uno de los más fundamentales e omnipresentes sistemas físicos a todas las escalas. Juegan un papel fundamental en el procesamiento de señales de radio y en sensores de magnitudes físicas. En las últimas décadas, se han realizado esfuerzos en investigar distintas posibles maneras de manipular, acoplar y leer el movimiento del resonador. A escala micro y nanométrica, la primera intento tecnológico fue acoplar las resonadores mecánicos con circuitos eléctricos. Recientemente, se ha investigado el uso de radiación electromagnética para controlar la mecánica. Este campo, llamado Optomecánica, ha sido útil para investigar problemas como el comportamiento cuántico de objetos masivos o experimentos relacionados con información cuántica. Muchos de estos experimentos requieren que el resonador mecánico se encuentre en su estado de más baja energía, conocido como estado fundamental. Este estado solo es accesible a temperaturas criogénicas, y suponen un esfuerzo extra a nivel tecnológico y dificultad. El objetivo de mi tesis es desvelar otros aspectos importantes que surgen a consecuencia de acoplar luz a objetos mecánicos sin necesitar que el resonador opere en el estado fundamental. En particular, discutiré dos experimentos realizados a temperatura ambiente y enfocados en aplicar la optomecánica a desafíos tecnológicos. El primer experimento está relacionado con la habilidad de los sistemas optomecánicos para detectar pequeñas fuerzas aplicadas sobre resonadores mecánicos. En el experimento, usamos una esfera optomecánica de tamaño micrométrico como sensor de fuerzas inducidas por campos magnéticos ultra-bajos. La fuerza es producida por un fenómeno resonante que involucra magnones y fonones en un material ferromagnético. El mínimo campo magnético capaz de ser detectado es de 850 pico-Tesla con un ancho de banda de 100 kHz. Además, la capacidad de sintonizar la respuesta en frecuencia del magnetómetro ofrece la posibilidad de detectar campos magnéticos en un rango dinámico de hasta 1.1 GHz. Este dispositivo supone una prueba de concepto que abre un nuevo abanico de posibilidades de desarrollar magnetómetros optomecánicos de ultra alta sensibilidad, lo cual es crucial en múltiples áreas como la geología, sistemas de imágenes médica, o defensa. El segundo experimento que se discute en esta tesis describe un desafío fundamental en la física de nanoescala, como lo es la sincronización de cristales optomecánicas conectadas por un acoplamiento débil de tipo mecánico. Demostramos que explotando la interacción mecánica y las propiedades no lineales de la luz, podemos modificar estratégicamente el estado dinámico de los osciladores. Observamos que los cristales optomecánicos terminan oscilando individualmente en un estado coherente, de alta amplitud y auto-sostenida. También demostramos experimentalmente que el sistema evoluciona a un régimen donde los dos osciladores terminan sincronizados en oposición de fase. Los resultados de estos experimentos podrían sentar un precedente para establecer un sistema de comunicaciones de poco ruido entre sistemas optomecánicos.
Mechanical resonators are one of the most fundamental and omnipresent physical systems at all scales. They play a substantial role in radio-signal processing and sensing. In the last decades, efforts have been made toward the investigation of different approaches to control, to couple, and to read out their motion. At the micrometre- and nanometre-scale, the first approach that emerged was to couple mechanical structures to electrical circuits. More recently, researchers have investigated the use of electromagnetic radiation to control and probe mechanical elements. This field, called Optomechanics, has been used to explore fundamental physics problems like testing quantum mechanics on heavy mass structures or for quantum information processing. Many of these experiments require the mechanical resonator at the ground state of motion, but this can only happen at extremely low temperatures and under very specific conditions. My thesis aim is to unravel other important aspects of coupling light to mechanical objects that do not require to operate at the ground state. In particular, I will discuss two experiments performed at room temperature focused on applying optomechanics to technological challenges. The first experiment is related to the ability of optomechanical systems to detect small forces applied to a mechanical resonator. We employ a microsphere optomechanical sensor to detect the force induced by an extremely small magnetic field. The force is produced by a resonant phenomena that involve magnons and phonons on ferromagnetic material. The magnetic field sensor is characterized by a pico-Tesla peak sensitivity with a bandwidth of 100 kHz. Also, the tunability of the frequency response rises the device frequency operation up to a dynamical range of 1.1 GHz. This device is a proof of concept that opens a window to develop ultra-high sensitive optomechanical magnetometers, which is crucial in many areas covering geology, medical imaging systems, or defense. The second experiment of this thesis describes a fundamental challenge of nanoscale physics that is the synchronization of two optomechanical cavities connected by a weak coupling. We show that exploiting the interaction between the mechanical elements and the nonlinearity of the light field, we can strategically modify the dynamical state of the oscillators. We show that the nanobeams are individually oscillating in a coherent, high amplitude and sustained state. We also experimentally demonstrate that the system evolves to a regime where the two oscillators are fully synchronized in anti-phase. The results of this experiment could be setting a base for low-noise communications between optomechanical devices.

El nucli de la tesi és l'ús del color des d'una determinada poètica artística, l'abstracció. S'empra com a paradigma un conjunt de sis artistes que tenen com afinitat el seu treball de color en l'àmbit de l'«abstracció geomètrica». Es sostè la hipòtesi que l'obra dels autors s’interpreta, es llegeix, com una carta de color especial en cada cas. El artistes escollits són Sol Lewitt, Bridget Riley, Aurélie Nemours, Max Bill, Véra Molnar i Pablo Palazuelo. Tant el tema escollit com el seu estudi es justifiquen des de la meva inquietud artística entorn a l’abstracció geomètrica i el color. La genealogia d'autors inclosa en la tesi respon a una complicitat intuïda que neix després de veure i seguir llur obra al llarg del temps, que m'ha aportat una amplitud de perspectives per entendre els processos que jo mateixa he estat desenvolupant en el meu treball. La tesi es disposa en dues parts: un primer volum amb l'estudi pròpiament, i un segon volum que acompanya la investigació amb una selecció del meu treball gràfic ja que tant el tema escollit com l'estudi es justifiquen des de la meva inquietud artística entorn a aquesta temàtica.

La mesura estructurada de la llum ens permet obtenir una forma tridimensional de superfície d’un objecte amb una gran precisió. Així, troba aplicacions àmplies en aplicacions industrials. A més, projectant patrons de franja digital a l’objecte mesurat, la llum estructurada garanteix una mesura de superfície flexible. D’ altra banda, la llum estructurada també ens permet mesurar tant objectes especulars com objectes difusors. Per a la mesura d’ objectes especulars, s’ introdueix la deflectometria. Aquí, els patrons de serrells són generats per una pantalla de cristall líquid (LCD). Per a la mesura d’objectes difusors, s’introdueix la profilometria. En aquesta tècnica, els patrons de franja són projectats per un videoprojector. En aquesta tesi, primer proposem un sistema de deflectometria de mesurament en fase estereoscòpica (SPMD), que conté dues càmeres i un LCD comercial, per complir la mesura d’ objectes especulars. En particular, mitjançant la introducció de la càmera estereoscòpica, s’elimina la ambigüitat normal d’altura-normal sense moure cap component del sistema. A continuació, proposem un algoritme de minimització d’ errors de fase, que es compleix cercant la diferència de fase mínima entre els píxels corresponents de la pantalla LCD i la càmera, per determinar simultàniament la superfície normal i l’ altura. A més, per aconseguir una minimització de fases eficient, utilitzem un mètode d’ encaix polinòmic. Finalment, s’utilitza la integració bidimensional de Fourier per reconstruir la forma de la superfície especular. A part del mesurament de superfície especular amb deflectometria, també proposem un sistema de profilometria de projecció de serrells estereoscòpics (SFPP) per realitzar el mesurament de la forma de la superfície de l’objecte difusor. En particular, un sistema SFPP utilitza la mateixa càmera estereoscòpica que en la configuració de la deflectometria, però adopta un projector de vídeo per substituir la pantalla LCD per projectar els patrons de franja. Amb la introducció de la càmera estereoscòpica, evitem la complexa calibració del videoprojector, aconseguint així una gran flexibilitat del sistema. Per a la reconstrucció superficial, la triangulació geomètrica s’ implementa realitzant una interpolació de subpíxels 2D, a partir de la qual millorem la precisió de reconstrucció superficial. Els esmentats dos sistemes només ens permeten mesurar la forma superficial d’ un objecte especular o d’ un difusor, però mostren insuficiències per mesurar un objecte híbrid especular-difusor. En aquest escenari, combinem tots dos sistemes per realitzar el mesurament d’objectes híbrids de difusió especular. Aquí, un sistema híbrid de deflectometria-perfilometria estereoscòpica (SDPH) conté la càmera estereoscòpica, una pantalla LCD i un projector de vídeo. En aquest cas, aquest sistema híbrid supera la inadequació de sistemes lluminosos estructurats de projecció única, ja que no només garanteix la mesura d’objectes especulars o difusors, sinó que també permet la mesura d’objectes híbrids especular-difusors. Per tant, s’ amplia encara més l’ aplicació de la mesura estructurada de la llum. En resum, demostrem en aquesta tesi tres sistemes de llum estructurats basats en càmeres estereoscòpics per realitzar el mesurament de la forma en superfície tridimensional. Aquests sistemes estereoscòpics revelen un gran potencial, ja que són capaços de mesurar les formes superficials d’objectes especulars, objectes difusors i fins i tot d’objectes híbrids de difusió especulativa amb alta resolució. Els sistemes proposats poden ser beneficiosos en diverses aplicacions industrials, on es requereix un sistema de mesura de forma precisa de superfície amb un esquema fàcil d’ implementar.
La medición de luz estructurada nos permite obtener la forma tridimensional de la superficie de un objeto con alta precisión. Por lo tanto, encuentra amplias aplicaciones en aplicaciones industriales. Además, al proyectar patrones de franjas digitales en el objeto medido, la luz estructurada garantiza una medición de superficie flexible. Por otro lado, la luz estructurada también nos permite medir objetos especulares y objetos difusores. Para la medición de objetos especulares, se introduce la deflectometría. Aquí, los patrones marginales son generados por una pantalla de cristal líquido (LCD). Para la medición de objetos difusores, se introduce la profilometría. En esta técnica, los patrones marginales son proyectados por un video proyector. En esta tesis, en primer lugar, proponemos un sistema de deflectometría de medición de fase estereoscópica (SPMD), que contiene dos cámaras y una pantalla LCD comercial, para cumplir con la medición del objeto especular. En particular, al introducir la cámara estereoscópica, se elimina la ambigüedad no deseada de altura normal sin mover ningún componente del sistema. Aquí, proponemos un algoritmo de minimización de error de fase, que se cumple buscando la diferencia de fase mínima entre los píxeles correspondientes de la pantalla LCD y la cámara, para determinar simultáneamente la superficie normal y la altura. Además, para lograr una minimización de fase eficiente, utilizamos un método de ajuste polinómico. Finalmente, la integración bidimensional de Fourier se utiliza para reconstruir la forma de la superficie especular. Además de la medición de superficie especular con deflectometría, también proponemos un sistema de perfilometría de proyección de franja estereoscópica (SFPP) para lograr la medición de la forma de la superficie del objeto difusor. En particular, un sistema SFPP utiliza la misma cámara estereoscópica que en la configuración de deflectometría, pero adopta un proyector de video para reemplazar la pantalla LCD y proyectar los patrones marginales. Al presentar la cámara estereoscópica, evitamos la compleja calibración del proyector de video y, por lo tanto, se logra una gran flexibilidad del sistema. Para la reconstrucción de la superficie, la triangulación geométrica se implementa mediante la realización de una interpolación de subpíxeles 2D, desde la cual mejoramos la precisión de la reconstrucción de la superficie. Los dos sistemas mencionados anteriormente solo nos permiten medir la forma de la superficie de un objeto especular o difusor, pero muestran insuficiencias para medir un objeto híbrido especular-difusor. Bajo este escenario, combinamos ambos sistemas para realizar la medición de objeto híbrido especular-difusor. Aquí, un sistema híbrido de deflectometría-profilometría estereoscópica (SDPH) contiene la cámara estereoscópica, un LCD y un proyector de video. En este caso, este sistema híbrido supera la insuficiencia de los sistemas de luz estructurada de proyección única, ya que no solo garantiza la medición de objetos especulares o difusores, sino que también permite la medición de objetos híbridos especulares-difusores. Por lo tanto, la aplicación de la medición de luz estructurada se amplía aún más. En resumen, demostramos en esta tesis tres sistemas de luz estructurada basados en cámaras estereoscópicas para realizar mediciones tridimensionales de la forma de la superficie. Estos sistemas estereoscópicos revelan un gran potencial, ya que son capaces de medir las formas superficiales de objetos especulares, objetos difusores e incluso objetos híbridos de difusor especular con alta resolución. Los sistemas propuestos podrían ser beneficiosos en diversas aplicaciones industriales, donde se requiere un sistema preciso de medición de la forma de la superficie con un esquema fácil de implementar.
Structured light measurement allows us to obtain three-dimensional surface shape of an object with high accuracy. Thus, it finds extensive applications in industrial applications. Moreover, by projecting digital fringe patterns to the measured object, structured light guarantees a flexible surface measurement. On the other hand, structured light also allows us to measure both specular objects and diffuser objects. For specular object measurement, deflectometry is introduced. Here, the fringe patterns are generated by a liquid crystal display (LCD). For diffuser object measurement, profilometry is introduced. In this technique, the fringe patterns are projected by a video projector. In this thesis, we firstly propose a stereoscopic phase measuring deflectometry (SPMD) system, which contains two cameras and a commercial LCD, to fulfill the specular object measurement. In particular, by introducing the stereoscopic camera, the undesired height-normal ambiguity is eliminated without moving any system component. Here, we propose a phase error minimization algorithm, which is fulfilled by searching the minimum phase difference between the corresponding pixels of the LCD and the camera, to simultaneously determine the surface normal and height. What is more, to accomplish an efficient phase minimization, we use a polynomial fitting method. Finally, two-dimensional Fourier integration is used to reconstruct the specular surface shape. Apart from the specular surface measurement with deflectometry, we also propose a stereoscopic fringe projection profilometry (SFPP) system to accomplish the diffuser object surface shape measurement. In particular, an SFPP system uses the same stereoscopic camera as in the deflectometry set-up, but it adopts a video projector to replace the LCD to project the fringe patterns. By introducing the stereoscopic camera, we avoid the complex video projector calibration, and thus, a great system flexibility is achieved. For surface reconstruction, geometric triangulation is implemented by performing a 2D sub-pixel interpolation, from which we enhance the surface reconstruction accuracy. The aforementioned two systems enable us only to measure the surface shape of either a specular or a diffuser object, but they show inadequacies to measure a specular-diffuser hybrid object. Under this scenario, we combine both systems to perform the specular-diffuser hybrid object measurement. Here, a stereoscopic deflectometry-profilometry hybrid (SDPH) system contains the stereoscopic camera, an LCD and a video projector. In this case, this hybrid system overcomes the inadequacy of single projection structured light systems, as it not only ensures to measure specular or diffuser object, but it also allows the measurement of specular-diffuser hybrid objects. Hence, the application of structured light measurement is further broadened. In summary, we demonstrate in this thesis three stereoscopic camera based structured light systems to perform three-dimensional surface shape measurement. These stereoscopic systems reveal great potential as they are able to measure the surface shapes of specular objects, diffuser objects and even specular-diffuser hybrid objects with high resolution. The proposed systems could be beneficial in various industrial applications, where an accurate surface shape measurement system with an easy implemented scheme is required.

La bioconservació, així com els mètodes químics i físics, es van avaluar per controlar patògens de transmissió alimentària en productes vegetals mínimament processats. La investigació dels mecanismes d'acció de Pseudomonas graminis CPA-7 va revelar que la seva activitat bioconservadora s'exerceix a través de la combinació de la competència, el deteriorament de les capacitats de colonització dels patògens i l'activació de la resposta defensiva de l'hoste vegetal. Com enfocament físic, es va avaluar la llum ultraviolada C acoblada a immersió (WUV), en aigua i en àcid peroxiacètic (PAA), per descontaminar vegetals mínimament processats. WUV va reduir la microbiota nativa i els patògens inoculats del bròquil i de verdures de fulla, així com va millorar les propietats bioactives del bròquil. Una altra tecnologia física avaluada per a la descontaminació del bròquil va ser la llum polsada, sense mostrar idoneïtat. Finalment, es va avaluar la combinació de WUV, PAA i CPA-7 per a la descontaminació de verdures de fulla, millorant sinergísticament l'efecte inhibidor sobre el creixement de Salmonella enterica depenent de la matriu. En resum, la biopreservació i l’aplicació de WUV són tecnologies prometedores, alternatives al clor, que actuen a través de múltiples mecanismes i es poden implementar per millorar la qualitat microbiològica i les propietats bioactives dels productes mínimament processats.
La bioconservación, así como métodos químicos y físicos, se evaluaron para controlar patógenos transmitidos por los alimentos en productos vegetales mínimamente procesados. La investigación de los mecanismos de acción de Pseudomonas graminis (CPA-7) reveló que su actividad bioconservadora se ejerce a través de la combinación de la competencia, del deterioro de las capacidades de colonización de los patógenos y de la activación de la respuesta defensiva del hospedante vegetal. Como enfoque físico, se evaluó la luz ultravioleta C acoplada a inmersión (WUV), en agua y en ácido peroxiacético (PAA), para descontaminar vegetales mínimamente procesados. WUV redujo la microbiota nativa y los patógenos inoculados en brócoli y verduras de hoja, y además mejoró las propiedades bioactivas del brócoli. Otra tecnología física: la luz pulsada, se ensayó para la descontaminación del brócoli sin mostrar idoneidad. Finalmente, se evaluó la combinación de WUV, PAA y CPA-7 para la descontaminación de verduras de hoja. Esta estrategia mejoró sinergísticamente el efecto inhibidor de CPA-7 sobre el crecimiento de Salmonella enterica dependiendo de la matriz. En resumen, la biopreservación y la aplicación de WUV son tecnologías prometedoras, alternativas al cloro, que actúan a través de múltiples mecanismos y que pueden implementarse para mejorar la calidad microbiológica y bioactiva de los vegetales mínimamente procesados.
Biopreservation as well as chemical and physical methods were essayed to control foodborne pathogens in fresh-cut fruit and vegetables. The investigation of the action mechanisms of Pseudomonas graminis (CPA-7) revealed that its biopreservative activity is exerted through the combination of competition, the impairment of pathogen’s colonization abilities and the activation of the plant-host's defense response. As a physical approach, water-assisted UV-C (WUV) was evaluated, alone and combined with peroxyacetic acid (PAA), for the decontamination of fresh-cut vegetables. It was effective for reducing native microbiota and inoculated pathogens in fresh-cut broccoli and leafy greens, as well as for enhancing the bioactive content in broccoli. Another physical technology: pulsed light was essayed for decontamination of broccoli, showing no suitability. Finally, the combination of WUV, PAA and CPA-7 was evaluated for decontamination of leafy greens, showing a synergistic enhancement of the inhibitory effect of CPA-7 on S. enterica growth depending on the matrix. In summary, biopreservation and WUV are promising alternative-to-chlorine technologies, which act via multiple mechanisms, and can be implemented to improve the microbiological and nutritional quality of fresh-cut produce.

En el presente estudio se analizan los efectos de los fotoperiodos ambientales de otoño e invierno y los fotoperiodos experimentales de 24, 12 y 0 horas de luz artificial sobre la calidad del semen de machos reproductores porcinos de raza Landrace.
El estudio se realizó sobre 30 machos postpuberales de 8 meses de edad y testados con el fin de comprobar la homogeneidad. Los machos fueron distribuidos aleatóriamente en los 3 grupos de luz artificial durante 3 meses. El tratamiento de 12 horas de luz artificial fue considerado como grupo control. Previamente al inicio de cada tratamiento, se sometió a cada grupo de machos al fotoperiodo ambiental correspondiente a la época del año; así, se caracterizó también la calidad seminal en otoño e invierno, manteniendo la temperatura constante.
La nave experimental que acogió a los machos tiene una superficie de 100 m2 y una altura de 3,5 m. Un pasillo central divide la nave en dos hileras de 5 y 6 celdas respectivamente. En una de las celdas pequeñas se instaló el maniquí y fue utilizada para las extracciones de semen. La iluminación artificial se consiguió con la instalación de 6 lámparas fluorescentes en el techo del pasillo central que proporcionaron una luz homogénea superior a 200 lux. Así mismo, la nave se mantuvo en todo momento a 21±1ºC y la humedad relativa osciló entre el 60-75%.
A todos los verracos se les proporcionó una dieta nutritiva y equilibrada y se les sometió a un regimen de extracciones de semen de 2 veces por semana, habiendo sido previamente entrenados en la monta del maniquí.
Les muestras de semen fueron recogidas según la técnica de la mano enguantada (Martín, 1982; Daza, 1992) y se analizaron los siguientes parámetros: el volumen y el pH seminales, la concentración, la vitalidad y la motilidad espermáticas, la resistencia acrosómica de los espermatozoides, la morfología espermàtica a partir de la frecuencia de los espermatozoides maduros, inmaduros y aberrantes, la producción testicular y el número de dosis seminales. Se analizó, además, bioquímicamente el plasma seminal al principio y al final de cada tratamiento experimental de luz artificial a partir de la concentración de proteína total, de la identificación de residuos fosforilados de proteína y del contenido de azúcares. También se determinaron los índices de fertilidad y prolificidad.
El volumen y el pH de los eyaculados se utilizaron como marcadores del estado funcional de las glándulas sexuales accesorias; la concentración espermàtica como un indicador de la actividad testicular (Pinart y col., 1999). La vitalidad y la motilidad espermáticas fueron estimadores del grado de diferenciación del espermatozoide tanto a nivel testicular como epididimario; la resistencia acrosómica fue utilizada para valorar el nivel de diferenciación de la membrana acrosómica durante la espermiogénesis y/o maduración epididimària (Briz i col., 1996; Pinart i col., 1999). Referente a la morfología espermática, los espermatozoides inmaduros fueron marcadores de anomalías en la maduración de éstos a lo largo del conducto epididimario y los espermatozoides aberrantes se utilizaron como marcadores de una diferenciación defectuosa a nivel de testículo (anomalías primarias) y a nivel de conducto epididimario (anomalías secundarias) (Briz i col., 1996). La concentración de proteína total se utilizó para valorar la integridad funcional de las membranas del espermatozoide y la actividad de las glándulas sexuales accesorias. La identificación de proteínas con residuos de tirosina fosforilados fue un estimador de la viabilidad celular y la actividad de las glándulas sexuales, y el contenido de azúcares como un indicador de la producción de las vesículas seminales.
La determinación del volumen y el pH de los eyaculados se realizó en las instalaciones de la granja a partir de semen fresco el mismo día de la extracción. El resto de parámetros se analizaron en el laboratorio durante las 48 horas posteriores a la extracción a partir de semen diluido en BTS (diluyente de Bestville) (Daza, 1992) y transportado y conservado a 15ºC. Las muestras fueron previamente filtradas con el fin de eliminar la tapioca.
El estudio estadístico de los resultados obtenidos se realizó a partir del análisis de la varianza (ANOVA) con un nivel de significación de =0,05.
En cuanto al estudio comparativo de los fotoperiodos ambientales estacionales se ha observado un incremento significativo del pH del eyaculado en los machos expuestos a otoño (P0,0001), mientras que el volumen seminal se mantiene en valores similares en ambos tratamientos (P=0,1650). La concentración espermàtica, la producción espermàtica y el número de dosis seminales que se pueden preparar a partir de un eyaculado se duplica en los verracos sometidos al fotoperiodo de primavera (P0,0001). La vitalidad y la motilidad espermáticas no experimentan cambios significativos entre tratamientos (P=0,3440 y P=0,9220, respectivamente). La resistencia osmótica de los acrosomas desciende únicamente en los machos expuestos a condiciones estacionales de otoño (P0,0001). En referencia a la morfología espermàtica aunque no se observan diferencias entre primavera y otoño (P0,05), sí se detecta un incremento de los porcentajes de espermatozoides inmaduros y aberrantes en ambos fotoperiodos estacionales, y en especial en los machos expuestos a condiciones fotoperiódicas de otoño. Según los resultados obtenidos en este estudio la calidad seminal de los verracos es inferior en el fotoperiodo de otoño debido a un descenso de la concentración y la producción espermáticas, un aumento del pH seminal, una disminución de la resistencia de la membrana acrosómica y a un incremento en la frecuencia de espermatozoides inmaduros y aberrantes. Parece ser, pues, que en el otoño tiene lugar la disminución de la producción testicular, cambios en la actividad de las glándulas sexuales accesorias y disfunciones en el proceso de diferenciación testicular y epididimària de los espermatozoides y especialmente del acrosoma.
En relación a los resultados obtenidos en el estudio de los diferentes fotoperiodos artificiales se observa que la iluminación continua provoca un aumento significativo del volumen del eyaculado en el primer y segundo mes de tratamiento (P0,0001), disminuyendo en el tercer mes. La oscuridad absoluta no modifica este parámetro (P0,05). En cuanto al pH seminal la iluminación continua provoca un incremento progresivo del valor del pH a lo largo del periodo experimental (P0,0001), mientras que la oscuridad absoluta tiene un efecto más irregular. La exposición de los machos a iluminación continua y a oscuridad absoluta se manifiesta en un descenso de la concentración y la producción espermáticas que se mantiene hasta el segundo mes de tratamiento (P0,0001), observándose un incremento en el tercer mes de exposición de los machos a oscuridad absoluta (P=0,1010). De todas maneras, este descenso es mas severo en los machos sometidos a iluminación continua ya que no presentan recuperación. La vitalidad y la motilidad espermáticas no se ven alteradas por la iluminación continua y la oscuridad absoluta, ni tampoco el contenido de los azúcares mayoritarios del plasma seminal (P0,005). La glucosa aparece como un azúcar minoritario y sí que presenta concentraciones inferiores en los tratamientos experimentales de luz continua y de oscuridad absoluta (P0,0001 y P=0,0002, respectivamente). La resistencia osmótica de los acrosomas desciende en ambos tratamientos artificiales extremos de luz continua y oscuridad total (P0,0001), aunque en los machos expuestos a iluminación continua se produce una recuperación a partir del segundo mes de tratamiento (P=0,4930). Dado que tampoco se han observado diferencias significativas en las concentraciones de proteína total (P0,05), es probable que las anomalías de la membrana acrosómica se originen durante el proceso de espermiogénesis y/o maduración epididimària. La exposición de los verracos a oscuridad absoluta no altera la morfología espermàtica de los eyaculados, aunque se observa un aumento de la frecuencia de espermatozoides con anomalías en la forma de la cola en el primer mes (P0,0001), y un aumento de la frecuencia de espermatozoides inmaduros con gota distal y de espermatozoides con anomalías en el número de colas en el tercer mes de experimentación (P=0,0030 y P0,0001). La luz continua, sin embargo, provoca un incremento de la frecuencia de espermatozoides inmaduros con gota distal (P0,0001) y de espermatozoides con anomalías en la forma de la cola (P=0,0040) ya en el primer mes. El fotoperiodo provoca un descenso de la fertilidad de los machos expuestos a oscuridad absoluta en el tercer mes de tratamiento (P0,0001) y un incremento de ésta en los machos sometidos a iluminación continua (P=0,0005). La prolificidad no se ve modificada por ambas condiciones extremas de luz artificial (P0,05). Así pues, los resultados obtenidos demuestran que el fotoperiodo afecta la actividad testicular, provoca alteraciones en la actividad de las glándulas sexuales accesorias, altera el proceso de expulsión de la gota citoplasmática y provoca anomalías en el proceso de diferenciación de la cola tanto a nivel testicular como epididimario, siendo los verracos expuestos a luz continua más sensibles a estos parámetros que los verracos sometidos a oscuridad absoluta. El fotoperiodo, sin embargo, no altera de forma esencial la integridad de las membranas del espermatozoide ni la capacidad fecundante de éste.
The present study analizes the effects of ambiental photoperiods of srping and autumn and of experimental photoperiods of 24, 12 and 0 hours lighting on the semen quality of Landrace boars.
For this purpouse 30 healthy postpuberal boars of 8 months of age were selected; the males chosed showed both facility to mount on the dummy and high semen quality. In order to determine the effects of light on seminal features. Boars were randomly distributed into 3 experimental groups throughout 3 months. The artificial photoperiod of 12 h was considered a control treatment. Previous to the initiation of each experimental treatment, the males were exposed in a natural photoperiod of autumn or spring for 15 days by maintaining the temperature constant.
In all groups the boars were kept in a experimental room of 100 m2 and 3,5 m high, divided into 2 files of 5 and 6 boxs, respectively. One box contained the dummy and was reserved for semen collections. The artificial lighting, upper the 200 lux, was obtained from 6 regulaly distributed lamps in the ceiling. The experimental room was always maintained in a temperature of 201ºC and an humidity of 60-75%.
Boars were fed with a nutritious diet, and subjected to a semen collection rythm of twice per week. Semen samples were obtained by the gloved hand method. For each semen sample the parameters analized were the ejaculate volume and pH, the sperm concentration, vitality and motility, the acrosomic resistance, the sperm morphology from the frequency of mature, immature, and aberrant spermatozoa, the testicular production and the number of dosis for each ejaculate. Moreover, samples from the day 30th and 90th of each experimental treatment were processed for biochemical analysis in order to determine protein concentracion and identificate the tyrosine phosphorilated residues and to determine fructose, sorbitol and glucose concentrations; and, also they were processed to value fertility and prolificity indexs.
The volume and pH of the ejaculates were measured from the sperm fraction the same day of the extractions. The other seminal parameters were analized in the 48 hours after the obtention of the samples from the filtration and dilution of the sperm fraccion. Statistical comparisons were made using the analysis of variance ANOVA at a significance level of =0,05.
The comparative study of natural photoperiods indicated that pH was significantly higher in males under autumn conditions, while seminal volume did not differ. Sperm concentration, sperm production and number of seminal dosis were higher in males exposed to spring conditions. Sperm vitality and sperm motility was similar in males exposed to both spring and autumn conditions, whereas osmotic resistance of acrosomes was lower in autumn photoperiod. The sperm morphology did not differed between treatments, but in males exposed to autumn photoperiod an increase of the frequency of inmature and aberrant spermatozoa was found.
These results show that the sperm quality of boars was lower in autumn photoperiod than in spring photoperiod due to low sperm concentration and sperm production, a high pH value of semen, a low osmotic resistance of acrosome and a high frequency of inmature and aberrant spermatozoa. Thus, autumn conditions induces a decrease in testicular production, and dysfunctions in both testicular and epididymal differentiation of spermatozoa
The comparative study of artificial photoperiods showed that 24 h lighting resulted in an increase of seminal volume in the first and second months of treatment, whereas 0 h lighting did not affect this parameter. The pH of semen increased progressively throughout the 24h treatment, whereas the 0h treatment showed an irregular effect on this parameter. Both experimental conditions produced a decrease in sperm concentration and sperm production until the second month; this decrease was more severe in males exposed to 24 h lighting. Neither the sperm vitality and motility nor the fructose and sorbitol concentration were affected by experimental condictions. In our study, glucose appeared as a minoritary sugar that was affected by artificial photoperiod. The effect of artificial photperiod on osmotic resistance of acrosome was more severe in darkness than in continuous lighting. The exposure of boars to darkness and continuous lighting did not alter the sperm morphology; however an increase of the frequency of inmature spermatozoa with distal droplet and aberrant spermatozoa with tail anomalies. The total protein concentration and the content of phophorilated tyrosine residues showed normal values throughout the experimental treatments. Fertility and prolificity were not affected by experimental conditions; however in males exposed to darkness a decrease in fertility was found in the third month of threatment.
Data obtained indicate that photoperiod affects the semen quality of boars by decreasing the sperm concentration and sperm production, the osmotic resistance of acrosome and the glucose concentration, and by increasing the frequencies of inmature and tail aberrant spermatozoa; these alterations were more severe in those males exposed to 24h lighting thant in males exposed to 0h lighting. However, despite these anomalies both the fecundity and prolificity are not disturbed. Lack of abnormalitites in fecundity and fertility are correlated with the normal content of both sugar and proteins in seminal plasma of boars.

Jones matrix and nondepolarizing Mueller matrix are the basic elements of the calculus of polarization optics. In this thesis we discus other forms that can be used to represent optical properties of deterministic systems. We investigate four different forms that we interpret as the states of deterministic optical systems. Vector state |h⟩ is the basic element of our formalism. Coherent parallel combination of deterministic optical systems can be most conveniently expressed as a linear combination of vector states. In other words, any nondepolarizing optical system can be considered as a coherent combination of other deterministic systems that serve as basis systems. Vector states are not suitable for representing serial combination of optical systems, because |h⟩ vectors cannot be multiplied as |h1⟩|h2⟩|h2⟩···. We observe that there exists a matrix state Z that mimics all properties of Jones matrices. Z matrices are also akin to the nondepolarizing Mueller matrices by the relation, M=ZZ∗. We show that Z matrices transform the Stokes matrix S into another Stokes matrix S′ according to the relation, S′=ZSZ†, where S corresponds to the Stokes vector |s⟩ and S′ corresponds to the transformed Stokes vector |s′⟩ (|s′⟩=M|s⟩). Z matrices also transform Stokes vectors, |s⟩ into complex vectors| ̃s⟩,| ̃s⟩=Z|s⟩. It can be shown that| ̃s⟩vectors bears the phase introduced by the optical system. We observe that |h⟩vectors and Z matrices are different representations of quatenion states h. Quaternion states can be added or multiplied to yield new quaternion states, therefore they are suitable for representing any coherent combination of deterministic optical systems. Z matrix and quaternion formulations are especially useful for describing the emergence of depolarization effects. But, density matrix approach is more convenient when we want to find the original constituents of a depolarizing Mueller matrix. Density matrices that associated with deterministic (pure) optical systems are defined in terms of |h⟩vectors as H=|h⟩⟨h|. A depolarizing Muller can be written as a convex sum of nondepolarizing Mueller matrices. The associated H matrix (density matrix of the mixture) can also be written as a convex sum of density matrices corresponding to the pure component systems. It can be shown that if there exists some knowledge about the anisotropy properties of component systems it is possible to find the nondepolarizing Mueller matrices of original constituents uniquely by means of the rank conditions of Hmatrices. Weapply our formalism to several phenomena. We study the interference effects in a Young’s double slit experiment with complete polarimetric methods. We show that our formalism can be useful for the analytic formulation of interacting dipole systems. We apply the vector state decomposition method to analyze plasmon hybridization, Fano resonances and circular effects in chiral and achiral geometries.
En esta tesis discutimos otras formas que pueden usarse para representar las propiedades ópticas de los sistemas deterministas. Investigamos cuatro formas diferentes que interpretamos como los estados de los sistemas ópticos deterministas. El estado vectorial es el elemento central de nuestro formalismo. La combinación paralela coherente de sistemas ópticos deterministas puede expresarse más convenientemente como una combinación lineal de estados vectoriales. En otras palabras, cualquier sistema óptico no despolarizante puede considerarse como una combinación coherente de otros sistemas deterministas que sirven como sistemas básicos. Los estados vectoriales no son adecuados para representar una combinación en serie de sistemas ópticos. Observamos que existe un estado de matriz Z que imita todas las propiedades de las matrices de Jones. Las matrices de Z también contienen la misma información que las matrices de Mueller no despolarizantes. Las matrices Z también transforman vectores de Stokes en vectores complejos. Observamos que vectores h y matrices Z son diferentes representaciones de estados de cuaternión. Los estados de cuaternión se pueden agregar o multiplicar para producir nuevos estados de cuaternión, por lo tanto, son adecuados para representar cualquier combinación coherente de sistemas ópticos deterministas. La matriz asociada (matriz de densidad de la mezcla) también se puede escribir como una suma convexa de matrices de densidad correspondientes a los sistemas de componentes puros. Se puede demostrar que si existe algún conocimiento acerca de las propiedades de anisotropía de los sistemas de componentes, es posible encontrar las matrices de Mueller no despolarizantes de los componentes originales únicamente mediante las condiciones de rango de las matrices. Aplicamos nuestro formalismo a varios fenómenos, en particular estudiamos por ejemplo los efectos de interferencia en un experimento de doble rendija de Young con métodos polarimétricos completos. También demostramos que nuestro formalismo puede ser útil para la formulación analítica de sistemas dipolo interactivos. Finalmente, aplicamos el método de descomposición del estado vectorial para analizar la hibridación de plasmones, resonancias de Fano y efectos circulares en geometrías quirales y aquirales.

El tomàquet és una de les hortalisses més cultivades i amb molta importància econòmica al voltant del món. Tant l’alt valor nutritiu com la seva frescor han influït en la creixent demanda de tomàquet fresc tallat. No obstant això, durant el processament mínim del tomàquet es poden desenvolupar la reducció i pèrdua de moltes de les seves característiques. Els tractaments per llum polsada (PL) han mostrat resultats positius en la inactivació microbiana i un baix impacte en les característiques fisicoquímiques i nutricionals d’alguns aliments frescos tallats. Per això, l’objectiu principal en aquest treball va ser l’avaluació dels efectes dels PL sobre la qualitat total del tomàquet fresc laminat. De forma general es pot concloure que els tractaments de llum van ajudar a incrementar la qualitat del tomàquet tallat, mantenint el seu contingut de fitonutrients, allargant la seva vida útil i millorant els seus atributs sensorials durant l’emmagatzematge.
El tomate es una de las hortalizas más cultivadas y de suma importancia económica a nivel mundial. Su elevado valor nutritivo y características organolépticas han generado una creciente demanda de alimentos procesados que mantengan las propiedades del producto fresco. Sin embargo, el procesado mínimo del tomate puede ocasionar la disminución y pérdida de muchas de sus propiedades. Los tratamientos por pulsos de luz (PL) han demostrado buenos resultados en la inactivación microbiana con un bajo impacto en las características fisicoquímicas y nutricionales de algunos alimentos frescos cortados. De este modo, el objetivo primordial de este trabajo fue evaluar los efectos de los PL en la calidad global del tomate fresco cortado. De manera general, se puede concluir que los tratamientos de PL ayudaron a incrementar la calidad del tomate cortado, manteniendo su contenido de fitonutrientes, prolongando su vida útil y mejorando sus atributos sensoriales durante el almacenamiento.
El tomàquet és una de les hortalisses més cultivades i amb molta importància econòmica al voltant del món. Tant l’alt valor nutritiu com la seva frescor han influït en la creixent demanda de tomàquet fresc tallat. No obstant això, durant el processament mínim del tomàquet es poden desenvolupar la reducció i pèrdua de moltes de les seves característiques. Els tractaments per llum polsada (PL) han mostrat resultats positius en la inactivació microbiana i un baix impacte en les característiques fisicoquímiques i nutricionals d’alguns aliments frescos tallats. Per això, l’objectiu principal en aquest treball va ser l’evacuació dels efectes dels PL sobre la qualitat total del tomàquet fresc laminat. De forma general es pot concloure que els tractaments de llum van ajudar a incrementar la qualitat del tomàquet tallat, mantenint el seu contingut de fitonutrients, allargant la seva vida útil i millorant els seus atributs sensorials durant l’emmagatzematge.

This thesis focuses on the problem of 3D acquisition using coded structured light (CSL). In CSL, a projected pattern impinges artificial texture onto the object surface, increasing the number of correspondences in the retrieved image. Finally, 3D acquisition is pursued by triangulation. An active research is being done in CSL techniques for moving scenarios. In this thesis, a review of the main CSL approaches is presented. Afterwards, we perform a deep study of the two most used frequency-based techniques, and a new proposal for automatic selection of the window width using Windowed Fourier Transform (WFT). Using this analysis, we implemented a new technique for one-shot dense acquisition, able to work in moving scenarios. The technique is based on adaptive WFT and DeBruijn coding. The results show the proposed method obtains dense acquisition with accuracy levels comparable to DeBruijn algorithms. Finally, the thesis focuses on the problem of registration in SL.
Esta tesis estudia el problema de la reconstrucción 3D con Luz Estructurada (LE). En LE se proyecta un patrón en la superficie del objecto, a fin de incrementar la textura y el número de correspondencias con la imagen capturada, de la que se extrae la información 3D. Actualmente se trabaja en soluciones de LE para entornos moviles. La tesis presenta un compendio de las principales tecnicas en LE. Además, se estudian en detalles las dos propuestas de análisis frecuencial, proponiendo un algoritmo para el análisis del patrón capturado. Con ésto, se propone un método de un único patrón proyectado, obteniendo reconstrucción densa. La técnica se basa en WFT combinado con codificación DeBruijn. Los resultados muestran niveles de precisión comparables con otras técnicas DeBruijn, pero obteniendo reconstrucción densa. Finalmente, se estudia el problema de registro de reconstrucciones LE.

Las miodesopsias constituyen un motivo de consulta muy frecuente en oftalmología. Aunque a menudo carecen de traducción patológica, algunos individuos refieren sentirse muy afectados por ellas. Los factores que influyen en su percepción no son del todo bien conocidos, así como la discrepancia entre la exploración oftalmológica y la clínica referida por los pacientes, que carece de una explicación satisfactoria. Entendidas como fenómeno entóptico derivado de imperfecciones en el gel vítreo, las miodesopsias pueden interferir al paso de la luz, ya sea refejándola, adsorbiéndola o provocando su dispersión. Un aumento de la luz dispersa asociado a estas opacidades vítreas puede ser responsable de un deterioro en la calidad visual, no objetivable mediante una exploración aislada de la agudeza visual. Para evaluar el impacto de las miodesopsias en la calidad visual ello se llevó a cabo un estudio observacional de tipo transversal, dónde se recogieron los datos de 182 voluntarios. Entre los parámetros recogidos se hallaban datos biométricos, medidas de calidad visual (agudeza visual, sensibilidad al contraste y luz dispersa intraocular), y parámetros relacionados con las miodesopsias, recogiendo el tipo y grado de éstas en base a una clasificación elaborada a los efectos y según eran observadas en un entorno controlado y reproducible mediante intrumentos destinados a realzar su percepción. 364 ojos de 182 participantes fueron incluídos en el estudio. Un 67,6% de los participantes refirió ver miodesopsias del tipo transparente usando la caja de luz (CL), mientras esta cifra aumentaba hasta un 84,1% con el vitreoscopio (VS). Las miodesopsias clasificadas como opacas fueron percibidas por un 15,7% de los participantes en la CL y un 6% con el VS. No se halló correlación entre los parámetros de agudeza visual y sensibilidad al contraste con el grado de miodesopsias en la serie. Las miodesopsias transparentes de los tipos “célula” y “filamento” mostraban una correlación positiva entre su grado asignado y las medidas de luz dispersa intraocular. La caja de luz demostró estar más relacionada con las miodesopsias clínicamente significativas y con un incremento de la luz dispersa intraocular para los tipos “célula” y “filamento”.
Floaters are a common cause of consultation at ophthalmology care services. Although often devoid of pathological translation, some individuals report feeling very annoyed by them. Factors that influence their perception are not well known, as well as the disparity between findings at ophthalmological examination and symptoms reported by patients lacks from a satisfactory explanation. Understood as entoptic images resulting from imperfections in the vitreous matrix, floaters may interfere with the passage of light, either reflecting, blocking, or causing light scattering. An increase of scattered light associated with vitreous opacities can be responsible for a deterioration in visual quality, not objectified by isolated exploration of visual acuity. To assess the impact of vitreous floaters in the visual quality, an observational study was carried out, collecting data from 182 volunteers. Among collected data, biometric parameters, visual quality measurements (visual acuity, contrast sensitivity and intraocular straylight), and floaters type and extent based on a purpose developed classification as observed in a controlled and reproducible environment using instruments designed to enhance their perception, were studied. 364 eyes of 182 volunteers were included in this study. 67.6% of participants reported to perceive transparent floaters when using light box (LB), while the number increased to 84.1% with vitreoscope (VS). Floaters classified as opaque were perceived by 15.7% of participants in LB and 6% with VS. No correlation was found between visual acuity and contrast sensitivity parameters to the degree of floaters in this series. Transparent floaters of type "cells" and "strands" showed a positive correlation among his assigned grade and retinal straylight as measured using a straylightmeter. Lightbox proved to be more related with clinically significant floaters in means of intraocular straylight for “cells" and "strands" floater types than vitreoscope did.

Objetivo: Estudiar el efecto del LASIK, las cataratas y la opacificación de la cápsula posterior (PCO) en la luz dispersa intraocular y determinar si la medición de la luz dispersa intraocular ofrece un valor adicional en la evaluación de la calidad visual. Métodos: La agudeza visual (AV) y la luz dispersa intraocular (IOSL) fueron medidas antes y después LASIK y capsulotomía posterior y en pacientes antes de ser intervenidos de extracción de cataratas. Adicionalmente, la sensibilidad al contraste fue medida en los pacientes de LASIK. La severidad de las cataratas y la PCO fueron graduadas y comparadas con los valores de AV e IOSL para estudiar la relación entre la opacidad de los medios ópticos y el compromiso de la calidad visual. Se estudió la correlación entre AV e IOSL. Resultados: la AV sin corrección mejoró después del LASIK (1,048 y 0.091 logMAR antes y después respectivamente) mientras que la IOSL permaneció sin cambios (0.98 y 0.96 log s antes y después respectivamente). En presencia de cataratas y PCO, la AV fue menor de lo normal (0.130 y 0.298 logMAR respectivamente) y la IOLS fue mayor de lo normal (1.45 y 1.38 log s respectivamente). La correlación entre AV y IOSL con los grados de severidad de catarata y PCO fue débil. La AV y la IOSL mostraron una débil correlación ante la presencia de cataratas pero no mostraron una correlación significativa después del LASIK ni ante la PCO. Conclusión: El diferente comportamiento de la AV y la IOSL en las tres situaciones clínicas demuestran que puede haber pacientes con valores de AV cercanos a la normalidad y una IOSL elevada, y pacientes con una IOSL cercana a la normalidad con una AV disminuida. Estos resultados indican que la calidad visual puede verse independientemente comprometida tanto por una disminución de la AV como por un aumento de la IOSL, y por lo tanto, ambos parámetros deberían ser considerados al momento de evaluar la calidad visual.
Purpose: To study the effect of LASIK, cataracts, posterior capsule opacification (PCO) and posterior capsulotomy on intraocular straylight and determine if intraocular straylight measurement offers an additional value for the evaluation of visual quality. Methods: Visual acuity (VA) and intraocular straylight (IOSL) were measured in patients before and after LASIK and posterior capsulotomy, and in patients before cataract surgery. Additionally contrast sensitivity was measured in LASIK patients. Cataracts and PCO were graded and compared with VA and IOSL values to study the relationship between ocular media opacity and visual quality impairment. VA and IOSL were tested for correlation. Results: Uncorrected VA improved after LASIK (1,048 and 0.091 logMAR before and after, respectively) whereas IOSL remained unchanged (0.98 and 0.96 log s before and after, respectively). In the presence of cataracts and PCO VA was lower than normal (0.130 and 0.298 logMAR respectively) and IOSL was higher than normal (1.45 and 1.38 log s respectively). There was a weak correlation between VA and IOSL with cataract and PCO severity grades that was statistically significant. VA and IOSL were only weakly correlated in the presence of cataract and didn’t have a significant correlation after LASIK or in the presence of PCO. Conclusion: The different behavior of visual acuity and intraocular straylight in the three clinical situations show that there can be some patients with close to normal visual acuity that have increased intraocular straylight values and patients with normal intraocular straylight values with decreased visual acuity. These results indicate that visual quality can be independently affected by a decrease in visual acuity or an increase in intraocular straylight, and thus both parameters should be considered when assessing visual quality.

This thesis covers a number of technical developments, to improve mesoscopic imaging and analysis, with a focus on quantitative imaging. The main topic is attenuation in light sheet fluorescence microscopies (LSFM). Attenuation can be a prominent part of signal deterioration, however none of the presented technical improvements in LSFM address this problem directly. We address the problem by fusing optical projection tomography (OPT) with selective plane illumination microscopy (SPIM) in a hybrid setup (OPTiSPIM). In contrast to SPIM, that relys on fluorescent contrast, OPT can reconstruct data from absorbing contrast. Apart from having registered multimodal datasets by fusing data from different contrast mechanisms, the reconstructed absorption contrast provides a 3D attenuation map to the sample. This map is not accessible with a single SPIM scan, but allows for correcting the deterioration of the fluorescent SPIM signal. The corrected signal provides a more accurate measure of fluorescence in the sample.
Aquesta tesi cobreix una sèrie de desenvolupaments tècnics, per a millorar l’adquisició i l’anàlisi d’imatges mesoscòpiques, centrant-se en l’obtenció quantitativa d’imatges. El tema principal és l’atenuació en microscòpia de làmina de llum fluorescent (LSFM). L’atenuació pot ser una causa important en el deteriorament de la senyal, tot i que cap de les millores tècniques existents en LSFM anaven adreçades a aquest problema directament. Hem abordat aquest problema mitjançant la fusió de la tomografia de projecció òptica (OPT) amb la microscòpia de pla d’il.luminació selectiva (SPIM) en un únic aparell híbrid (OPTiSPIM). A diferència de l’SPIM, que es basa en contrast de fluorescència, l’OPT permet recontruir dades del contrast d’absorbància. A part d’haver registrat dades multimodals mitjançant la fusió de dades de diferents mecanismes de contrast, el contrast d’absorció reconstruït obté un mapa d’atenuació en 3D de la mostra que permet la correcció del deteriorament de la senyal fluorescent obtinguda amb l’SPIM. Aquesta senyal corregida permet una mesura més acurada de la fluorescència de la mostra.

Aquesta tesi tracta sobre la combinació del control visual i la llum estructurada. El control visual clàssic assumeix que elements visuals poden ser fàcilment extrets de les imatges. Això fa que objectes d'aspecte uniforme o poc texturats no es puguin tenir en compte. En aquesta tesi proposem l'ús de la llum estructurada per dotar d'elements visuals als objectes independentment de la seva aparença.
En primer lloc, es presenta un ampli estudi de la llum estructurada, el qual ens permet proposar un nou patró codificat que millora els existents. La resta de la tesi es concentra en el posicionament d'un robot dotat d'una càmara respecte diferents
objectes, utilitzant la informació proveïda per la projecció de diferents patrons de llum. Dos configuracions han estat estudiades: quan el projector de llum es troba separat del robot,
i quan el projector està embarcat en el robot juntament amb la càmara. Les tècniques proposades en la tesi estan avalades per un ampli estudi analític i validades per resultats experimentals.
This thesis treats about the combination of visual servoing and structured light. Classic visual servoing assumes that visual features can be extracted from the images. However, uniform or
non-textured objects, or objects for which extracting features is too complex or too time consuming cannot be taken into account.
This thesis proposes the use of structured light patterns for providing suitable visual features independently of the object appearance.
Firstly, a comprehensive survey on coded structured light patterns is presented. Then, a new pattern improving the existing ones is
proposed. The remaining of the thesis is devoted to position an eye-in-hand robot with respect to objects by using features provided by light patterns. Two configurations are tested. In the
first one, an off-board video-projector is used while in the second, an onboard structured light emitter is exploited. The techniques proposed in the thesis are supported by theoretical
analysis and they are validated by experimental results.

Metodologies fotocatalítiques sota irradiació de llum visible han estat desenvolupades amb diversos substrats disponibles al mercat com ara els àcids carboxílics, trifluoroboratos alquílics de potassi, silicats alquílics d'amoni o èsters activats entre d'altres. Sota irradiació de llum, aquests precursors s'activen mitjançant processos de transferència d'un sol electró amb catalitzadors fotoexcitables (PC). Entre ells, els halurs orgànics són socis d'acoblament convenients en la fotocatàlisi, ja que experimenten una escissió de l'enllaç C-halogen catalitzada per diversos PC en presència d'un donador d'electrons. Els clorurs de llogo no activats, que són fàcilment disponibles i matèries primeres estables, exhibeixen una inèrcia química inherent, en part, per les seves negatius potencials de reducció. Això va impedir el seu ús generalitzat com a precursors radicals en la fotocatàlisi de llum visible. En aquesta dissertació doctoral explorem l'ús d'un sistema catalític dual basat en metalls de la primera sèrie de transició (Cu, Co, Ni) per a l'activació d'aquests enllaços inerts C-Halogen. El disseny de l'catalitzador ha estat clau per desenvolupar una metodologia suau i general per a la reacció de desalogenación i la ciclació reductora intramolecular d'halurs d'alquil no activats amb alquens o alquins units. L'escissió de fortes enllaços Csp3-X està intervinguda per un intermedi de cobalt o níquel en baix estat d'oxidació altament nucleòfil generat per reducció fotocatalítica de llum visible que empra un fotosensibilitzador de coure.
Metodologías fotocatalíticas bajo irradiación de luz visible han sido desarrolladas con varios sustratos disponibles en el mercado como por ejemplo los ácidos carboxílicos, trifluoroboratos alquílicos de potasio, silicatos alquílicos de amonio o ésteres activados entre otros. Bajo irradiación de luz, estos precursores se activan mediante procesos de transferencia de un solo electrón con catalizadores fotoexcitables (PC). Entre ellos, los haluros orgánicos son socios de acoplamiento convenientes en la fotocatálisis, ya que experimentan una escisión del enlace C-halógeno catalizada por varios PC en presencia de un dador de electrones. Los cloruros de alquilo no activados, que son fácilmente disponibles y materias primas estables, exhiben una inercia química inherente, en parte, debido a sus negativos potenciales de reducción. Esto impidió su uso generalizado como precursores radicales en la fotocatálisis de luz visible. En esta disertación doctoral exploramos el uso de un sistema catalítico dual basado en metales de la primera serie de transición (Cu, Co, Ni) para la activación de estos enlaces inertes C-Halógeno. El diseño del catalizador ha sido clave para desarrollar una metodología suave y general para la reacción de deshalogenación y la ciclación reductora intramolecular de haluros de alquilo no activados con alquenos o alquinos unidos. La escisión de fuertes enlaces Csp3-X está mediada por un intermedio de cobalto o níquel en bajo estado de oxidación altamente nucleófilo generado por reducción fotocatalítica de luz visible que emplea un fotosensibilizador de cobre.
Visible light photoredox Catalysis have been accomplished with several readily available bench-stable chemicals such as carboxylic acids, potassium alkyltrifluoroborates, ammonium alkyl silicates or redox-active esters among others. Under light irradiation, these precursors get activated by single-electron transfer processes with photoexcitable catalysts (PCs). Among them, organic halides are convenient coupling partners in photocatalysis since they undergo reductive C-halogen bond cleavage catalysed by several PCs in the presence of a sacrificial electron-donor. Non-activated alkyl chlorides, which are readily available and bench-stable feedstocks, exhibit an inherent chemical inertness, in part, due to their large negative reduction potentials. This precluded their widespread use as radical precursors in visible-light photocatalysis. In this doctoral dissertation we explored the use of a dual catalyst system based on first-row transition metals (Cu, Co, Ni) for the activation of these inert Carbon-Halogen bonds. Catalyst design has been key for developing a mild and general photoredox methodology for the dehydrodehalogenation reaction and the intramolecular reductive cyclization of non-activated alkyl halides with tethered alkenes or alkynes. The cleavage of strong Csp3-X bonds is mediated by a highly nucleophilic low-valent cobalt or nickel intermediate generated by visible-light photoredox reduction employing a copper photosensitizer

El presente trabajo de investigación trata sobre el desarrollo, implementación, calibración y validación de un sistema que permite medir a tiempo real el módulo elástico de la cuajada, G’, utilizando la señal de un sensor de dispersión NIR, con la finalidad de determinar un tiempo de corte objetivo lo cual, a su vez, permitiría la automatización de esta parte del proceso de elaboración de queso. Este trabajo se desarrolló en cinco fases. La primera consistió en la deducción de un modelo matemático para la predicción del módulo elástico de la cuajada, a temperatura y porcentaje de proteína variables, esta fase se llevó a cabo a nivel de laboratorio utilizando leche en polvo reconstituida y dos niveles de proteína y temperatura, encontrándose que un modelo en base a la señal del sensor y al porcentaje de proteína en la leche dio una buena calidad predictiva. La segunda fase consistió en la calibración y validación del modelo matemático a nivel de laboratorio, utilizando leche de vaca a tres temperaturas de coagulación, logrando una muy buena calidad predictiva del modelo. La tercera fase consistió en la implementación de un sistema de monitorización y adquisición de datos (hardware y software) que permitió la predicción del módulo elástico a tiempo real, realizándose posteriormente coagulaciones de leche de vaca para la validación del sistema. La cuarta fase consistió en la calibración y validación del sistema de monitorización del módulo elástico, a nivel de planta piloto, para esto se realizaron elaboraciones de queso fresco, utilizando para ello leche de vaca y una temperatura constante, encontrándose que, al utilizar el tiempo dado por el sistema de predicción, se reproducen rendimientos y características de textura y color de los quesos con respecto a los obtenidos al utilizar un tiempo de corte dado por el maestro quesero. La quinta fase consistió en la calibración y validación del modelo matemático a nivel de industria, para lo cual se utilizó el modelo para realizar el corte de la cuajada durante la elaboración de queso fresco, que es cortado por la empresa a tiempo fijo, existiendo evidencias de que la aplicación del tiempo de corte dado por el sistema incrementaría el rendimiento en aquellas producciones que realizan el corte a tiempo fijo.
The present research deals with the development, implementation, calibration and validation of a system for measuring at real time the elastic modulus of the curd, G', using the signal of a NIR light backscatter sensor, to determine a target cutting time, which would allow the automation of this part of the cheese making process. This work was performed in five phases. The first was devoted to obtaining a mathematical model to predict the elastic modulus of the curd, at various temperatures and percentages of protein. This phase was carried out at laboratory level using reconstituted skim milk powder and two protein and temperature levels. A model based on the sensor signal and the protein percentage in milk was found to have a good predictive quality. The second phase consisted in the mathematical model calibration and validation at a laboratory level using cow milk at three coagulation temperatures, and achieving also a very good predictive quality. The third phase was the implementation of a pilot plant/industrial monitoring and data acquisition (hardware and software) system that allowed the prediction of the elastic modulus at real-time in the cheese vat, which was also validated. The fourth phase involved the calibration and validation of the elastic modulus monitoring system, at pilot plant scale. Thus, cheese manufacturing was performed using cow milk at constant temperature. Using the cutting time set by the prediction system, made possible to replicate yields, texture characteristics and cheese colour with regard to those obtained using the cutting time estimated by the cheesemaker master. The fifth phase consisted of the mathematical model calibration and validation at industry level. The model was used to perform the curd cutting during fresh cheese manufacturing as an alternative procedure to the typical cutting methodology applied by the cheese plant consisting on cutting at a predetermined and constant time. Evidences show that cutting time set by the system would increase the yield in those cases were the cutting is performed at a fixed time.

En aquest treball es va estudiar l’efecte dels tractaments UVC (llum ultravioleta C) en continu, utilitzant un reactor UVC amb unes característiques intrínseques específiques (Patent nº 2.965.766 B2), a la supervivència de Bacillus subtilis i altres microorganismes inoculats en diferents matrius alimentàries líquides de pH neutre amb diferent coeficient d’absorció (254 nm). A més, es van combinar els tractaments de UVC amb tractaments d’UHPH (Ultra Alta Homogeneïtzació per Pressió) a diferents pressions (100 i/o 200 MPa) i temperatures (20 i/o 60 ºC) per poder avaluar el possible efecte sinèrgic, additiu o complementari de les dues tecnologies (UHPH-UVC). Es van aplicar tres tractaments UVC (T1, T2 i T3) que diferien en el nombre d’entrades al reactor (valor NET), tot i que les dosis UVC aplicades van ser les mateixes (entre 10 i 160 J/ml). A les espores de B. subtilis inoculades en llet sencera, llet desnatada, liquat de soja i te verd els millors resultats es van obtenir en el tractament amb major valor NET (T3) i a la major dosi (160 J/mL), amb una letalitat en tots els casos igual o superior de 5 log. No obstant, la major eficàcia (p <0,05) es va obtenir en la matriu de menor coeficient el te verd, on no es van apreciar diferències en la letalitat en funció de la temperatura del reactor (4, 20 i 55 ºC). En el te verd i el liquat de soja, a més de B. subtilis, es varen inocular conidiospores d’Aspergillus niger, Escherichia coli i Listeria monocytogenes. El microorganisme més resistent als tractaments UVC va ser A. niger, la letalitat fins i tot amb el tractament T3 i a la màxima dosi (160 J/mL) no es va arribar a reduir 5 log. Les formes vegetatives d’E. coli i especialment L. monocytogenes van mostrar una major sensibilitat. Al liquat de soja, es va aconseguir una reducció de 5 log en el tractament T3 i a dosis de 120 i 80 J/mL, respectivament. Mentre que en el te verd, la dosi necessària amb el tractament T3 va ser de només de 10 J/mL en els tractaments T1 i T2 de 80 J/mL sobre E. coli. En el cas de L. monocytogenes, el te va mostrar per se mostrar activitat antilisteria. En els tractaments UHPH de 100 i/o 200 MPa a 20 i/o 60 ºC la letalitat obtinguda en la espores de B. subtilis inoculades en llet sencera i desnatada i liquat de soja va ser molt reduïda, però, en el cas de les conidiospores de A. niger en liquat de soja tractat a 200 MPa a 20 ºC i a 60 ºC es va aconseguir una reducció completa. Considerant l’efecte de la UVC en B. subtilis i de la UHPH en A. niger, es van aplicar de forma combinada tractaments UHPH i UVC. Tant per a les conidiospores d’A niger inoculades en liquat de soja com les espores de B. subtilis inoculades en liquat de soja, llet sencera i llet desnatada no es va observar efecte sinèrgic o additiu, sent la letalitat obtinguda similar als tractaments UVC en el cas del liquat de soja i llet sencera. En el cas de la llet desnatada va ser inferior. Només es va obtenir una letalitat més gran en la combinació UHPH i UVC en els tractaments T1 de la llet sencera, però la letalitat obtingudes va ser inferior a 2 log. En les matrius amb elevat coeficient d’absorció és difícil aconseguir una esterilització comercial ja que la dosi UVC estimades en els models van ser molt elevades, tot i que sí que seria factible en el te verd, especialment si es combinés amb UHPH.
En este trabajo se estudió el efecto de los tratamientos UVC (Ultravioleta C) en continuo, utilizando un reactor UVC con unas características intrínsecas específicas (Patente nº 2 965 766 B2), en la supervivencia de Bacillus subtilis y otros microorganismos inoculados en distintas matrices alimentarias líquidas de pH neutro con diferente coeficiente de absorción (254 nm). Además, se combinaron los tratamientos de UVC con tratamientos de UHPH (Ultra Alta Homogeneización por Presión) a diferentes presiones (100 y/o 200 MPa) y temperaturas (20 y/o 60 ºC) para poder evaluar el posible efecto sinérgico, aditivo o complementario de ambas tecnologías (UHPH-UVC). Se aplicaron tres tratamientos UVC (T1, T2 y T3) que diferían en el número de entradas en el reactor (valor NET), aunque las dosis UVC aplicadas fueron las mismas (entre 10 y 160 J/mL). En las esporas de B. subtilis inoculadas en leche entera, leche desnatada, licuado de soja y té verde los mejores resultados se obtuvieron en el tratamiento con mayor valor NET (T3) y a la mayor dosis (160 J/mL), con una letalidad en todos los casos igual o superior de 5 log. Sin embargo, la mayor eficacia (p < 0,05) se obtuvo en la matriz de menor coeficiente el té verde, no apreciándose diferencias en la letalidad en función de la temperatura del reactor (4, 20 y 55 ºC) . En el té verde y el licuado de soja inoculadas además de B. subtilis, con conidiosporas de Aspergillus niger, Escherichia coli y Listeria monocytogenes el microorganismo más resistente a los tratamientos UVC fue A. niger, cuya letalidad incluso con el tratamiento T3 y a la máxima dosis (160 J/mL) no se llegó a reducir 5 log. Las formas vegetativas de E. coli y especialmente L. monocytogenes mostraron una mayor sensibilidad. En el licuado de soja, se alcanzó una reducción de 5 log en el tratamiento T3 ya dosis de 120 y 80 J/mL, respectivamente. Mientras que en el té verde, la dosis necesaria con el tratamiento T3 fue de sólo10 J/mL y en los tratamientos T1 y T2 de 80 J/mL sobre E. coli. En el caso de L. monocytogenes el té mostró per se mostró actividad antilisteria. En los tratamientos UHPH de 100 y/o 200 MPa a 20 y/o 60 ºC la letalidad obtenida en la esporas de B. subtilis inoculadas en leche entera y desnatada y licuado de soja fue muy reducida, sin embargo, en el caso de las conidiosporas de A. niger en licuado de soja tratado a 200 MPa a 20 ºC y a 60 ºC se consiguió una reducción completa. Considerando el efecto de la UVC en B. subtilis y de la UHPH en A. niger, se aplicaron de forma combinada tratamientos UHPH y UVC. Tanto para las conidiosporas de A. niger inoculadas en licuado de soja como las esporas de B. subtilis inoculadas en licuado de soja, leche entera y leche desnatada no se observó efecto sinérgico o aditivo, siendo la letalidad obtenida similar a los tratamientos UVC en el caso del licuado de soja y leche entera y en el caso de la leche desnatada fue inferior. Solo se obtuvo una letalidad mayor en la combinación UHPH y UVC en los tratamientos T1 de la leche entera, sin embargo la letalidad obtenidas fue inferior a 2 log. En las matrices con elevado coeficiente de absorción es difícil conseguir una esterilización comercial ya que la dosis UVC estimadas en los modelos fueron muy elevadas, aunque sí que sería factible en el té verde, especialmente si se combinara con UHPH.
In this work we studied the effect of UVC (Ultraviolet C) treatments in continuous, using a UVC reactor with specific intrinsic characteristics (Patent No. 2 965 766 B2), on the survival of Bacillus subtilis and other microorganisms inoculated in different food matrices with pH neutral liquids over different absorption coefficient (254 nm). In addition, UVC treatments were combined with UHPH (Ultra High Pressure Homogenization) treatments at different pressures (100 and / or 200 MPa) and temperatures (20 and / or 60 ° C) in order to evaluate the possible synergistic, additive or complementary effect of both technologies (UHPH-UVC). Three UVC treatments (T1, T2 and T3) were applied that differed in the number of entries in the reactor (NET value), although the UVC doses applied were the same (between 10 and 160 J / mL). In B. subtilis spores inoculated in whole milk, skim milk, soy smoothie and green tea the best results were obtained in the treatment with the highest NET value (T3) and at the highest dose (160 J / mL), with lethality in all cases equal to or greater than 5 log. However, the highest efficacy (p <0.05) was obtained in the lowest coefficient matrix of green tea, with no differences in lethality depending on the reactor temperature (4, 20 and 55 ° C). In green tea and soy smoothie inoculated in addition to B. subtilis, with conidiospores of Aspergillus niger, Escherichia coli and Listeria monocytogenes the microorganism most resistant to UVC treatments was A. niger, whose lethality even with T3 treatment and maximum dose (160 J / mL) 5 log was not reduced. Vegetative forms of E. coli and especially L. monocytogenes showed greater sensitivity. In the soy smoothie, a reduction of 5 log was achieved in the T3 treatment and at doses of 120 and 80 J / mL, respectively. While in green tea, the necessary dose with the T3 treatment was only 10 J / mL and in the T1 and T2 treatments 80 J / mL on E. coli. In the case of L. monocytogenes, tea showed per se antilisteria activity. In the UHPH treatments of 100 and / or 200 MPa at 20 and / or 60 ° C the lethality obtained in the B. subtilis spores inoculated in whole and skimmed milk and soy liquefied was very reduced, however, in the case of A. niger conidiospores in soybean smoothie treated at 200 MPa at 20 ° C and at 60 ° C a complete reduction was achieved. Considering the effect of UVC in B. subtilis and UHPH in A. niger, UHPH and UVC treatments were applied in combination. For both A. niger conidiospores inoculated in soybean smoothie and B. subtilis spores inoculated in soybean smoothie, whole milk and skim milk no synergistic or additive effect was observed. The lethality obtained was similar to UVC treatments in the case of soy and whole milk smoothie and in the case of skim milk it was lower. Only a higher lethality was obtained in the UHPH and UVC combination in the T1 treatments of whole milk, however the lethality obtained was less than 2 log. In matrices with high absorption coefficient it is difficult to achieve commercial sterilization since the UVC doses estimated in the models were very high, although it would be feasible in green tea, especially if combined with UHPH.

La presente tesis se basa en el estudio de las múltiples variantes plásticas que la luz ha permitido desarrollar dentro de la escultura contemporánea, siendo prioritaria una aproximación a las poéticas generadas por la utilización de ese material determinado o el que se deriva de su observación. Para ello se ha diseñado una estructura consistente en varios capítulos destinados a analizar la poética en general referida a las obras de arte que conjugan luz y el concepto de tridimensionalidad en un ámbito contemporáneo dado que analizamos el arte y a los artistas que trabajan en este ámbito después de la Segunda Guerra Mundial. En la introducción podemos ver un análisis de carácter más histórico respecto al marco conceptual que estamos analizando, mencionando algún caso puntual anterior al periodo histórico en el que nos movemos, con el interés de entender mejor los procesos creativos que han generado las nuevas realidades creativa en el ámbito de la luz y la escultura. También aclaramos conceptos como la motivación personal, el interés temático, los objetivos y la metodología seguida para realizar esta tesis. En un primer capítulo, analizamos las expresiones escultóricas que utilizan la luz como material poético inherente, haciendo un repaso de las maneras de hacer o interpretar la escultura o las intervenciones tridimensionales desde todas las perspectivas y formas de crear utilizadas por artistas de todo el mundo e inscritos (o aún no) en determinadas tendencias. Esto hace que el análisis sea amplio y contrastado con ciertos comportamientos del espectro artístico contemporáneo en un mundo cada vez más global y conectado en todo momento. En este capítulo también se hace una breve reflexión poética referida a la luz y a las intervenciones escultóricas contemporáneas. En el segundo capítulo se refiere a las distintas formas de intervenciones artísticas que utilizan la luz como elemento fundamental, desde una tipificación que recoge unas catorce formas de interpretar el arte desde estos parámetros específicos de luz y espacio tridimensional, todo ello ejemplificado con una buena cantidad de artistas de una relevancia que justifican cada uno de los diferentes apartados por su particular manera de trabajar su producción artística. El tercer capítulo recoge información de algunos acontecimientos significativos que han representado un impulso para nuestro objeto de estudio, haciendo un repaso desde “Luzboa” en el 2004, a la gran exposición celebrada en el museo ZKM de Karlsrühe “Light art from artificial light” entre los años 2005 y 2006, la Bienal de Venecia del año 2011, las “Festes Decennals Candela 2011” (Valls, Tarragona) con su exposición “LUMENS”, que se celebra cada diez años, y el XI Foro Internacional de Escultura celebrado en la ciudad alemana de Celle en el año 2012 y organizado por “Sculpture Network”. El cuarto capítulo está destinado a cuatro entrevistas realizadas a artistas (con una representatividad justificada en el panorama artístico nacional e internacional) que aportan su visión personal en un documento que recoge sus motivaciones conceptuales y aspiraciones artísticas en todas sus posibilidades, artistas estos de ámbito nacional e internacional, dos de ellos locales, otro nacional y un último extranjero que aporta una nota distinta por su manera de trabajar. También quedan recogidas en el quinto capítulo, a modo de conclusiones, algunas reflexiones personales acerca de la propia obra artística con ejemplos de desarrollo de proyectos escultóricos con luz y las evidencias pedagógicas recogidas en ejemplos de alumnos que han trabajado en estas dinámicas como consecuencia del tipo de docencia recibida. Por último, y cerrando el trabajo, la base bibliográfica, hemerográfica y de Internet, además de los anexos pertinentes.

This thesis presents experimental work on developing rare-earth ions and Si nanostructures as a material platform for light emitting devices (LEDs) in the visible and near-infrared range. The realization of the different electroluminescent devices, based on a single, bi- or tri-layer approach of silicon oxide and/or silicon nitride co-doped or not with rare earth ions, is successfully performed. Several complementary metal-oxide-semiconductor (CMOS) compatible fabrication techniques such as co-magnetron sputtering, plasma-enhanced chemical vapor deposition (PECVD), low-pressure chemical vapor deposition (LPCVD) and ion implantation are used. By using characterization techniques such as time of flight secondary ion mass spectrometry (TOF-SIMS), secondary ion mass spectrometry (SIMS), X-ray photoelectron spectroscopy (XPS), energy-filtered transmission electron microscopy (EFTEM), focused ion beam (FIB) and ellipsometry, the structural and compositional properties of the studied active layers are determined. In addition, electro-optical properties at room and at high temperatures (25 0C – 300 0C) under quasi-static and dynamic regimes are studied in both visible and near-infrared spectral region. Typically, the used electro-optical techniques have been current-voltage, capacitance-voltage, charge to breakdown, electroluminescence (EL)-current, EL-voltage and time-resolved EL.
Esta tesis presenta un trabajo experimental en el desarrollo de iones de tierras raras y nanoestructuras de Si como plataforma de materiales para dispositivos de emisión de luz (LEDs) en el rango visible e infrarrojo cercano. Se han fabricado diferentes dispositivos electroluminiscentes basados en capas simples, dobles o triples de óxido de silicio y/o nitruro de silicio dopados o no con tierras raras. Para ello se han empleado varias técnicas de fabricación compatibles con la tecnología CMOS; a saber, depósito de vapor químico asistido por plasma (PECVD), pulverización catódica mediante magnetrón, depósito de vapor químico a baja presión (LPCVD) e implantación de iones. Así mismo, las propiedades estructurales y de composición de las capas fabricadas han sido determinadas mediante el uso de técnicas de caracterización tales como TOF-SIMS, SIMS, XPS, EFTEM, FIB y elipsometría. Además, a temperatura ambiente y altas temperaturas (25 0C – 300 0C) se han estudiado las propiedades electro-ópticas en los regímenes cuasi-estático y dinámico. Por lo general, las técnicas electro-ópticas empleadas fueron corriente-voltaje, capacitancia-voltaje, estudio de carga hasta la ruptura, electroluminiscencia (EL)-corriente, EL-voltaje y EL resuelta en tiempo.

La percepció per visió es millorada quan es pot gaudir d'un camp de visió ampli. Aquesta tesi es concentra en la percepció visual de la profunditat amb l'ajuda de càmeres omnidireccionals. La percepció 3D s'obté generalment en la visió per computadora utilitzant configuracions estèreo amb el desavantatge del cost computacional elevat a l'hora de buscar els elements visuals comuns entre les imatges. La solució que ofereix aquesta tesi és l'ús de la llum estructurada per resoldre el problema de relacionar les correspondències.
S'ha realitzat un estudi sobre els sistemes de visió omnidireccional. S'han avaluat vàries configuracions estèreo i s'ha escollit la millor. Els paràmetres del model són difícils de mesurar directament i, en conseqüència, s'ha desenvolupat una sèrie de mètodes de calibració.
Els resultats obtinguts són prometedors i demostren que el sensor pot ésser utilitzat en aplicacions per a la percepció de la profunditat com serien el modelatge de l'escena, la inspecció de canonades, navegació de robots, etc.
Vision perception is enhanced when a large field of view is available. This thesis is focused on the visual perception of depth by means of omnidirectional cameras. The 3D sensing is obtained in computer vision by means of stereo configurations with the drawback of feature matching between images. The solution offered in this dissertation uses structured light projection for solving the matching problem.
First, a survey on omnidirectional vision systems was realized. Then, the sensor design was addressed and the particular stereo configuration of the proposed sensor was decided. An accurate model is obtained by a careful study of both components of the sensor. The model parameters are measured by a set of calibration methods.
The results obtained are encouraging and prove that the sensor can be used in depth perception applications such as scene modeling, pipe inspections, robot navigation, etc.

El síndrome de huida de la sombra (Shade Avoidance Syndrome, SAS) se refiere al conjunto de respuestas de las plantas desencadenadas por la detección de la disminución de la razón entre luz roja (R) y roja lejana (FR) de la radiación incidente (razón R:FR). Esta razón, que indica la proximidad de vegetación que puede competir por los recursos, es percibida por los fotorreceptores fitocromos y pone en marcha las respuestas del SAS, entre las que se encuentra el aumento del alargamiento del hipocotilo. Entre los componentes reguladores del SAS en Arabidopsis thaliana se encuentra ATHB4, cuya expresión se induce rápidamente tras la percepción de proximidad vegetal. ATHB4 es un factor de transcripción de la familia HD-Zip II que actúa como un represor transcripcional. Resultados previos del laboratorio indicaron que (1) ATHB4 tiene un mecanismo molecular dual, actuando como un cofactor transcripcional en la regulación SAS en la plántula y como un factor de transcripción en el control de la polaridad de las hojas, y (2) el dominio Nt es una región implicada en la interacción con otras proteínas que es necesaria para las dos actividades indicadas de ATHB4. Para profundizar en los mecanismos moleculares de ATHB4, hemos sobreexpresado en plantas transgénicas ATHB4 fusionado al activador transcripcional VP16 (35S:ATHB4-VP16). De estos experimentos se confirmó que ATHB4 actúa como cofactor transcripcional en el control del alargamiento del hipocotilo en respuesta a la proximidad vegetal, mientras que actúa como factor de transcripción en la regulación de la polaridad foliar. Por otro lado, realizamos dos aproximaciones complementarias para identificar interactores del Nt de ATHB4, lo que permitió identificar a TOPLESS (TPL), TPL-RELATED 4 (TPR4), SEUSS (SEU) y SIN3 ASSOCIATED POLYPEPTIDE P18 (SAP18). En contraste con A. thaliana, Cardamine hirsuta, un especie filogenéticamente próxima, no responde a la proximidad vegetal alargando sus hipocotilos, es decir, tolera la sombra. Los análisis comparativos de las respuestas a la proximidad vegetal nos llevó a generar plantas de C. hirsuta con niveles reducidos de PHYA (35S:RNAi-ChPHYA), que en A. thaliana se ha descrito como un regulador negativos del SAS. Las plantas 35S:RNAi-ChPHYA resultaron en plántulas con capacidad de responder a la sombra simulada. En paralelo, realizamos un cribado genético que nos llevó a la identificación y caracterización de plántulas mutantes en C. hirsuta con una respuesta a la sombra en hipocotilo restaurada (mutantes sis, slender in shade). Los dos mutantes eran recesivos y alélicos (sis1-1 y sis1-2) y nos llevaron a determinar que SIS1 codifica el gen ChPHYA. La complementación de plantas deficientes en phyA de A. thaliana con las construcciones pPHYA:PHYA and pPHYA:SIS1 nos indicó que las proteínas PHYA y SIS1 tienen diferentes actividades. En resumen, nuestros resultados indican que la tolerancia a la sombra en C. hirsuta requiere la actividad de phyA, que actuaría suprimiendo la respuesta de alargamiento del hipocotilo. En resumen, nuestros resultados indican que la tolerancia a la sombra en C. hirsuta requiere mecanismos de supresión, y que phyA formaría parte de éstos.
Plants have developed two different strategies to deal with the shade caused by neighboring vegetation: to avoid or to tolerate it. Shade-avoider species, such as Arabidopsis thaliana, display the Shade Avoidance Syndrome (SAS) responses, which include elongation of hypocotyls, stem and petioles, and acceleration of flowering time, amongst others. ATHB4 is a member of the HD-Zip II family of transcription factors whose expression is rapidly upregulated after plant proximity perception in A. thaliana. ATHB4 was previously shown to have a role in the regulation of SAS and in controlling leaf polarity. We postulate that ATHB4 has a dual molecular mechanism: it acts as a transcriptional cofactor in the SAS regulation, whereas it acts as a transcription factor when controlling leaf polarity. By generating transgenic plants overexpressing ATHB4 fused to the potent transcriptional activator VP16 (35S:ATHB4-VP16), we found that ATHB4 acts as a transcription cofactor when controlling the elongation of the hypocotyl in response to shade, and as a transcription factor when modulating leaf polarity. Data from our laboratory indicates that the N-terminal region of ATHB4 (Nt-ATHB4) is necessary for its regulatory role. This is likely happening because the Nt-ATHB4 region has the ability to interact with other proteins. Indeed, we identified 4 new interactors of ATHB4 by using two complementary approaches: TOPLESS (TPL), TPL-RELATED 4 (TPR4), SEUSS (SEU) and SIN3 ASSOCIATED POLYPEPTIDE P18 (SAP18). Exposure to neighboring vegetation of shade-tolerant species does not result in an induction of hypocotyl or stem elongation. This is the case of Cardamine hirsuta, a close relative of A. thaliana that in nature grows under shaded or semi-shaded conditions. Little is known about the genetic components that regulate shade tolerance. To understand the genetic basis of the differences between both adaptive strategies (shade tolerance vs. avoidance) we have used genetic approaches. As a result, we obtained mutant seedlings in Cardamine with a restored hypocotyl response to shade. We postulate that the absence of response to shade in the hypocotyls of C. hirsuta is due to suppressor mechanisms present in this species.

La vista, la mirada y los ojos son temas nucleares de esta investigación, aunque en ella contemplemos principalmente la visión extraordinaria, la mirada interior y el ojo del corazón. Creemos que la experiencia visionaria es la que fundamenta la creación genuina, que sin esta experiencia inspirada el arte deviene mera especulación. Con el propósito de confirmar esta hipótesis hemos dividido la investigación en dos partes; la parte primera pretende aclarar El Sentido Numinoso de la Luz, título de esta tesis, y la parte segunda el subtítulo, las Aproximaciones entre Creación y Experiencia Visionaria. En la parte primera rescatamos el neologismo numinoso que acuñó Rudolf Otto para referirnos a aquello inefable, fascinante, asombroso que provoca temblor, alegría y gozo, que anima y fundamenta tanto la realidad aparente y ordinaria como la oculta y extraordinaria. La luz que nos permite ver es en sí misma invisible, igual que lo numinoso, es difícil de definir por su carácter paradójico, dada su calidad de onda y de partícula. Por otro lado, los relatos visionarios se refieren a ella como “una luz más luminosa que la luz solar, cegadora, indescriptible”. El sentido numinoso es para nosotros la pulsión que late en toda la creación de forma oculta o manifiesta. En la parte segunda nos centramos en la experiencia y la percepción del sentido numinoso de la luz, así como en la verdadera creación que es fruto de la adecuada interpretación, traducción y fijación de esa visión. Para articular la investigación, hemos creado un diagrama sinóptico que relata, fase a fase, el movimiento que desplaza y transforma el Cuerpo de Percepción del creador a través de la experiencia visionaria. La gestión de esta experiencia de visión es para nosotros el verdadero secreto del oficio de creador.