Academic literature on the topic 'Guerra Civil Catalana'

Durante la primera mitad del siglo XX, las conexiones del catalanismo interior con los 'catalanes de América', el sector de emigrantes y exiliados que lo apoyaron en tierras americanas, experimentaron un gran crecimiento. Durante la Guerra Civil Española, el grupo de Buenos Aires realizó tareas humanitarias y de concienciación antifascista entre el colectivo americano. Para reforzar esta vinculación con Cataluña, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya editó en Barcelona el Butlletí Especial per als Catalans Absents de la Pàtria. Realizaremos el primer estudio específico de esta fuente primaria enmarcándola en el contexto de las publicaciones del Comissariat y efectuaremos un análisis de sus aspectos formales. También analizaremos las causas históricas de su aparición, para integrar su existencia al estudio del catalanismo americano durante la Guerra Civil Española. Finalmente, indagaremos en las características que marcaron el compromiso del grupo porteño con la realidad catalana.

En el artículo se analizan las opiniones de las dos principales publicaciones catalanas de Buenos Aires, las revistas Ressorgiment y Catalunya, respecto del desarrollo de la Guerra Civil española (1936-1939). También se consideran los vínculos entre estos medios de prensa y las instituciones de la comunidad catalana de la ciudad y el rol desempeñado por los primeros exiliados que llegaron al país como consecuencia de la guerra. Ambas revistas reflejaron la influencia del catalanismo en la región del Río de la Plata durante la primera mitad del siglo XX y defendieron enérgicamente los derechos históricos de Cataluña frente al avance del franquismo. Pero mientras Ressorgiment asumió como propias las posturas en favor de la secesión respecto de España y observó la guerra principalmente como un conflicto externo, Catalunya combinó una firme oposición a la rebelión militar con la apertura hacia la cooperación con la Segunda República española en la lucha antifascista. Esta diferencia habría de reflejarse también en la mayor presencia de los exiliados en la segunda revista, tanto durante la guerra como en la inmediata posguerra.

L'article presenta la correspondència oficial de la Diputació del General del principat de Catalunya i de la Diputació del General del regne de València com a font per a l'estudi de les identitats nacionals en el marc de la Guerra Civil Catalana (1460-1472). Concretament, a través de les relacions epistolars, s'analitza el discurs identitari emprat pels diputats catalans i valencians al llarg del principals successos que es donaren durant el conflicte, amb especial atenció a la percepció identitària se'n desprén, no sols de les elits polítiques catalanes i valencianes sinó també de les del regne de Mallorca.

Durante la guerra civil española tuvo lugar, en el territorio bajo control de las autoridades republicanas, el desplazamiento de centenares de miles de personas desde sus hogares hacia otras poblaciones que se encontraban alejadas de las zonas de guerra. Una de ellas fue Cataluña, a donde llegaron los primeros evacuados, niños procedentes de Madrid y del frente de Aragón, entre los meses de agosto y octubre de 1936. El gobierno de la Generalitat tuvo que hacer frente a esta situación mediante una serie de disposiciones que fue organizando la acogida, manutención y organización de aquellas personas que, según diversas fuentes, llegó a alcanzar la cifra de cerca de un millón en 1938. El presente trabajo expone la legislación producida por el gobierno de Cataluña enmarcándola en el contexto de la situación política existente tanto en la retaguardia como en los frentes de batalla. Asimismo, se hace referencia al coste económico que significó su atención tomando como fuente las disposiciones aparecidas en el «Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya». Hay que resaltar, finalmente, el auxilio que prestaron los ayuntamientos a aquellas personas, un hecho que fue esencial para evitar que el drama que significaba la situación de la población refugiada acabara en tragedia.

Resumen: Edición crítica y estudio histórico, formal y lingüístico del discurso con el que Juan II de Aragón abrió, el 13 de noviembre de 1469, las cortes generales de Monzón. En plena guerra civil catalana, los rebeldes habían ofrecido la corona a Renato de Anjou, y la llegada desde Francia de su hijo, el duque de Lorena, con un poderoso ejército obligaba a pedir subsidios para afrontar la grave situación. En este parlamento, una de las escasas muestras de aragonés tardío conservadas, el monarca hizo un relato autobiográfico de su reinado de innegable sesgo maniqueo. Palabras clave: Juan II de Aragón, oratoria parlamentaria, Corona de Aragón, cortes generales, siglo XV, guerra civil catalana, lengua aragonesa Abstract: This article contains the critical edition and study (history, form and language) of John II of Aragon’s opening speech, which took place at the general court in Monzón on 13th November 1469. At the height of Catalan Civil War, the rebels had offered the crown to Renato of Anjou. However, his son’s arrival, the duke of Lorena, from France with a powerful army forced the king to ask for benefits in order to face up to the grave situation. In this discourse, one of the few remaining samples of the late Aragonese language, the king produced an autobiographical account of his reign with an undeniable manichaen guidance. Keywords: Juan II of Aragon, parlamentari oratory, Crown of Aragon, General Courts, !5th. century, Catalan Civil War, aragonese language

La pérdida de las últimas colonias hispanas producida en el año 1898, condujo a los intelectuales y empresarios catalanes a organizar un nuevo vínculo político, comercial y cultural con la América Ibérica. Con este objetivo se creó en Barcelona en el año 1901 la Revista Comercial Iberoamericana Mercurio, publicación en la que se produjo un particular flujo de ideas y propuestas entre sus directores y los autores invitados en relación al conflicto bélico desatado entre Paraguay y Bolivia en 1932, llamado Guerra del Chaco. La revista catalana fue clausurada años después, en 1938, durante la Guerra Civil española.

El tema de la Guerra Civil i la dictadura franquista ha generat a l’Estat espanyol des de mitjans dels noranta ençà una quantitat ingent de novel·les, articles periodístics, investigació històrica i producció audiovisual que palesa la vigència problemàtica del tema. Aquest article vol centrar-se en un aspecte d’aquesta producció: la referida a les narracions que dintre de la literatura catalana actual l’han abordat. Es tracta d’un corpus d’obres extens en el qual han participat alguns dels escriptors més destacats. La nostra aproximació pretén estudiar aquesta vasta i diversa producció, mirant d’esbrinar les motivacions i els plantejaments narratius que regeixen aquestes propostes. Hi hem discernit tres models bàsics d’aproximació: el testimonial, l’actualitzador i el fabulador, i ho hem il·lustrat amb les obres que considerem més representatives. Així mateix, hi hem constatat un canvi pel que fa al model de representació de personatges i fets històrics, que tendeix al multiperspectivisme i a una visió més crítica. Aquest canvi es relaciona amb el debat públic que el moviment de recuperació de la memòria històrica ha produït a tot l’Estat espanyol.

Este artículo establece las semejanzas y diferencias entre la narrativa infantil y juvenil escrita en catalán y en euskera (1975-1990) a partir de la caracterización previa y por separado de ambos sistemas literarios. El periodo histórico establecido para determinar tales convergencias y divergencias obedece a que tanto en los territorios de habla catalana como en los de euskera se produce un resurgimiento de la Literatura Infantil y Juvenil que coincide con el uso y estudio de la lengua histórica y la literatura del territorio. La principal semejanza entre las dos narrativas estudiadas es que, como en el resto de Europa, se publican textos con unas tendencias temáticas comunes, si bien la gran divergencia entre ambas narrativas es que en Cataluña el número de autores y títulos editados es muy superior a los autores y títulos de literatura infantil y juvenil que se publican en euskera. Las razones que explican esta desigualdad son básicamente dos: la actividad literaria en euskera destinada al público infantil y juvenil se inicia, después de la Guerra Civil, casi dos décadas más tarde que en los territorios de habla catalana; por otra parte, la narrativa infantil y juvenil en euskera se nutrió en la década de los 70 y los 80 de traducciones de obras de otros sistemas literarios, mientras la narrativa infantil y juvenil en catalán apostó por la publicación de obras originales en lengua catalana.

Resum: Aquest treball proposa una aproximació sistematitzada al conjunt de les escriptoresque van nèixer abans de la Guerra Civil però que van escriure tota o part de la seua obra sotael franquisme. Es divideix en tres apartats: en primer lloc, s’ofereix una panoràmica generala la producció en català de les escriptores de tot el domini lingüístic durant la dictadura. Ensegon lloc, s’observen les circumstàncies específiques de les escriptores valencianes s’analitzal’aportació que van fer Anna Rebeca Mezquita Almer, Maria Ibars i Ibars, Matilde Llòria,Beatriu Civera (Valence 1914-1995), Sofia Salvador, Maria Beneyto i Cuñat, CarmelinaSánchez-Cutillas i Maria Mulet. En tercer lloc, es comentarà la seua obra, tant publicadacom inèdita per tal de valorar l’impacte que han tingut fins a l’actualitat. Paraules clau: literatura catalana del segle XX, escriptores, País Valencià, genealogies femenines,dictadura, exili, feminisme. Abstract: This work proposes a systematic approach to all the writers who were bornbefore the Civil War but who wrote all or part of their work under the Franco regime. It isdivided into three sections: firstly, it offers a general overview of women writers from all theCatalan speaking territories who produced their work in Catalan language during the dictatorship.Secondly, it looks at the specific circumstances of the Valencian writers and analysesthe contribution made by Anna Rebeca Mezquita Almer, Maria Ibars i Ibars, Matilde Llòria,Beatriu Civera, Sofia Salvador, Maria Beneyto and Cuñat, Carmelina Sánchez- Cutillas andMaria Mulet. Thirdly, both their published and unpublished works will be discussed to assessthe impact they have had up to present days. Keywords: Contemporary Catalan literature, 20th century, Valencian Country, WomenWriters, Female Genealogies, identity, exile.

The intention of this doctoral thesis is to study the municipal finances of Barcelona in the fifteenth century and to see how far this economic indicator may serve to establish what kind of impact the so-called “late medieval crisis” had on the Catalan capital. Specifically, starting from the different historiographical theories that have looked at the question, the repercussions of the Catalan civil war (1462-1472) on the municipal exchequer of Barcelona are analysed. To do so, the aim has been to study the state of the city’s treasury during the whole reign of King John II (1458-1479), in oder to observe what state it was in before, during, and after the war. The study is divided into three main parts. The first, chapters 2 and 3, is devoted to the institutions that in one way or another influenced the development of the city’s finances: those of a governmental nature and those most directly responsible for the city’s treasury. This initial framework enables us to better understand the figures given in the following two parts, chapters 4 and 5, one focused on the revenue of the municipal treasurer and the other on his expenditure. The second part has been split into two groups, looking at the two main types of revenue that Barcelona had: the non-financial, made up of the council’s different taxes and incomes, and the financial, from short-term and, above all, long-term loans. With regard to the third part, functional parameters have been followed in order to classify the expenditure typologically into the following categories: administration (salaries, lawsuits, embassies...), services (supplies, works, the army...), monetary transfers (to the king and to the Diputació del General) and debt (annuities, basically). All told it helps to provide quite a complete view of the municipal finances during the reign of King John II and of the disastrous consequences of the civil war. It is also a good indicator for assessing, more generally, the situation of Barcelona after the war, confirming the theses that consider the war to have been a major upheaval for the city’s economy.
El propòsit de la present tesi doctoral és estudiar les finances municipals de Barcelona durant el segle XV i observar fins a quin punt aquest indicador econòmic pot servir per establir l’impacte de l’anomenada “crisi baixmedieval” a la capital catalana. Concretament, partint de les diferents teories historiogràfiques que s’han ocupat de la qüestió, s’analitzen les repercussions de la guerra civil catalana de 1462-1472 en l’erari del municipi de Barcelona. Per fer-ho, s’ha volgut estudiar l’estat de la tresoreria de la ciutat al llarg del regnat de Joan II (1458-1479), amb l’objectiu d’observar-ne l’estat abans, durant i després del conflicte bèl·lic. El treball es divideix en tres parts principals. La primera, formada pels capítols 2 i 3, està dedicada a les institucions que, d’una manera o altra, influïren en la marxa de les finances urbanes: tant aquelles de tipus governamental com les responsables més immediates de la hisenda de la Ciutat Comtal. Aquest marc inicial permet entendre millor les dades exposades en les altres dues parts, els capítols 4 i 5, l’una centrada en els ingressos del tresorer municipal i l’altra en les seves despeses. La segona part, en què s’aborden els ingressos, s’ha dividit en els dos grans tipus de recursos amb què comptava Barcelona: els no financers, formats pels diferents impostos i rendes del Consell, i els financers, procedents del crèdit a curt i, sobretot, a llarg termini. Pel que fa a la tercera part, la de les despeses, s’han seguit paràmetres funcionals per classificar-les tipològicament en les següents categories: administració (salaris, plets, ambaixades...), serveis (abastament, obres, host...), transferències (al rei i a la Diputació del General) i deute (fonamentalment, censal). Tot plegat contribueix a proporcionar una visió força completa de les finances municipals durant el regnat de Joan II i de les conseqüències nefastes que la guerra civil comportà. Així mateix, constitueix un bon indicador per valorar, més en general, la situació de Barcelona a la fi del conflicte, confirmant les tesis que consideren la contesa com un daltabaix per a l’economia de la ciutat.

Aquesta tesi doctoral té com a objectiu analitzar el desenvolupament de la col·lectivització agrària durant la Guerra Civil. Catalunya és el marc escollit per estudiar aquest fenomen resultat de l’ensulsida del poder dominant degut al fracàs del cop d’estat i del sorgiment de multiplicitat de poders atomitzats. L’estudi de la violència, com a part constitutiva i definidora de l’exercici del poder, pren una rellevància en aquesta investigació atesa la seva importància en el nou marc en el que es desenvolupà la col·lectivització. Aquesta investigació estudia les actituds socials de la població, en particular d’aquells que convisqueren amb les col·lectivitats i expressaren el seu suport i les seves oposicions. Vinculat amb això, i atès que l’espai agrícola és el marc d’anàlisi seleccionat per delimitar aquesta investigació, els processos de politització i mobilització del camp tenen una rellevància principal amb l’objectiu de desenvolupar els paradigmes interpretatius que l’estudien. En definitiva, comprendre com es van interrelacionar la cultura política de la pagesia amb les de les classes populars urbanes. L’objectiu d’aquesta tesi doctoral és estudiar la vida quotidiana de les col·lectivitats per veure els canvis i les contínues generades per la nova organització, així com quina va ser la seva extensió territorial i els seus principals avaladors. Al llarg de la recerca es dedica una atenció especial a la participació indiscutible de la CNT al procés de col·lectivització de la terra. No obstant això, l’organització anarcosindicalista no va ser l’única que va participar, no ho va fer sola i, per tant, ha estat necessari contemplar el paper adoptat per les diferents formacions antifeixistes a llarg del procés revolucionari i com es relacionaren entre sí. En resum, aquest treball és un estudi conjunt de les col·lectivitats agràries a Catalunya analitzades dins del seu propi context social, econòmic, polític i cultural, tenint en compte els seus impulsors i els horitzons que es plantejaven assolir. Tot això per contribuir a una millor comprensió de l’estudi de la rereguarda republicana i al compromís revolucionari que alguns construïren durant la Guerra Civil.
Esta tesis doctoral tiene como objetivo analizar el desarrollo de la colectivización agraria durante la Guerra Civil española. Cataluña es el marco elegido para estudiar este fenómeno resultante de la demolición del poder dominante debido al fracaso del golpe de estado y la aparición de multiplicidad de poderes atomizados. El estudio de la violencia, como parte constitutiva y definitoria del ejercicio del poder, se destaca en esta investigación dada su importancia en el nuevo marco en el que se desarrolló la colectivización. Esta investigación doctoral estudia las actitudes sociales de la población, en particular de aquellos que vivían con las colectividades y expresaron su apoyo y sus oposiciones. Vinculado con esto, y teniendo en cuenta que el espacio agrícola es el marco de análisis elegido para llevar a cabo esta investigación, los procesos de politización y movilización del campesinado tienen una relevancia principal para esta investigación con el objetivo de desarrollar los paradigmas interpretativos que la estudian. En resumen, comprender cómo se interrelacionó la cultura política del campesinado con la de las clases populares urbanas. El objetivo de esta tesis doctoral es estudiar la vida cotidiana de las colectividades para ver los cambios y las continuidades generadas por la nueva organización, así como cuál fue su extensión territorial y cuáles fueron sus principales garantes. Se le ha dedicado una atención especial en esta investigación a la participación indiscutible de la CNT al proceso de colectivización de la tierra. Sin embargo, la organización anarcosindicalista no fue la única que participó, no lo hizo sola y, por lo tanto, a lo largo de esta investigación doctoral, el papel adoptado por las diferentes formaciones antifascistas a lo largo del proceso revolucionario y cómo se relacionaron entre sí tiene un papel fundamental. En resumen, este trabajo es un estudio conjunto de las colectividades agrarias en Cataluña analizadas dentro de su propio contexto social, económico, político y cultural, atendiendo a sus promotores y los horizontes que estaban dispuestos a alcanzar. Todo esto para contribuir a una mejor comprensión del estudio de la retaguardia republicana española y, más específicamente, al compromiso revolucionario que algunos estaban construyendo mientras duró la Guerra Civil.
This PhD dissertation aims to analyse the development of agrarian collectivisation during the Spanish Civil War. Catalonia is the framework chosen to study this phenomenon, which resulted from the demolition of the dominant power due to the failure of the coup d’etat and the emergence of multiplicity of atomized powers. The study of violence, as a constitutive and defining part of the exercise of power, stands out in this research given its importance in the new framework in which collectivisation developed. In relation to which one, this doctoral research studies the social attitudes of the population, in particular of those who lived within the communities and expressed their support and their oppositions. In addition, since the agricultural space is the framework of analysis chosen for this research, the processes of politicisation and mobilisation of the peasantry are of great relevance for this study in order to develop new and multicausal interpretative paradigms. In short, to grasp how the political culture of the peasantry interrelated with those of the urban popular classes. The objective of this doctoral thesis is also to study the daily life of the communities. This allows to discern the changes and continuities generated by the new organisation, as well as to define its territorial extension and main guarantors. A particular attention has been given to the undisputed participation of the Confederación Nacional del Trabajo as the principal driving force behind the process of collectivisation of land. However, the anarcho-syndicalist organisation was not the only one that participated in those processes. Therefore, the role adopted by the different anti-fascist formations throughout the revolutionary process and their interrelations have been also thoroughly analysed. In brief, this dissertation is a joint study of the agrarian collectivities in Catalonia analysed within their own social, economic, political and cultural context, attending to their drivers, and the horizons they were willing to reach. All this aims to contribute to a better understanding of the study of the Spanish Republican rearguard and, more specifically, to the revolutionary commitment that some were building while the Spanish Civil War lasted.

Aquesta obra sobre la violencia que s'exercí en la reraguarda catalana durant la revolució i guerra civil que visqué Catalunya de juliol de 1936 a febrer de 1939 és difícil, complexa i plena de tota mena de contradiccions. El propi títol ja és difícil d'escollir, perquè analitzar la violència a la reraguarda dins d'una guerra -el grau màxim de destrucció i mort- no deixa de ser un contrasentit. Però la reraguarda catalana, el món civil allunyat dels fronts de guerra, visqué un grau tan gran d'enfrontaments i tensions que sovint van acabar amb represàlies, repressió, morts i assassinats.

L'estudi de la violència en la reraguarda catalana és necessari per conèixer què fou, quan, fins on arribà, quins sectors foren colpits, quin temps tingué, com reaccionaren els qui la visqueren, per apropar-nos a la més variada motivació dels qui l'exerciren, per concretar quants en foren víctimes, per diferenciar les seves professions, opcions politiquees o circumstàncies més diverses. Tot aquest complex món de repressió i violència, mort i represàlia, cal computar-lo d'una manera on les contradiccions de signe polític, període o època en què es produeix, responsabilitat o circumstància sigui possible interpretar-ho dins la vida revolucionària o de guerra que va viure Catalunya de juliol de 1936 a febrer de 1939. D'aquí que la metodologia que hem aplicat es basi en el criteri de fer la recerca més exhaustiva a totes les fonts i documents que hem pogut treballar.

En primer lloc hem seguit tots i cada un dels Registres Civils (Secció de Defuncions) de totes les poblacions de Catalunya, tasca que ens permet elaborar una primera relació de víctimes de repressió i la data del traspàs. També ens permet conèixer la identitat de la majoria de les morts, així com l'edat, el lloc d'origen i el de residència, la professió, l'estat civil, la causa de la mort i, sovint, ens és indicat el lloc i l'hora. Pel que fa als desconeguts, la Generalitat republicana va crear en plena Guerra Civil una comissió que dirigia un Jutge especial, Bertran de Quintana, per la investigació de "Exhumació d'assassinats i inhumacions clandestines", que reuní un important aplec de documentació i realitzà algunes passes importants per a la clarificació de les morts, incloent-hi expedició d'actes de defunció. Tot i així, continuaven fent-se paleses algunes llacunes importants, de manera que en alguns casos vam recòrrer a fons alternatives, com l'Hospital Clínic, on eren conduïts els cadàvers que es trobaven a l'extraradi de Bacelona, o al registre del Dipòsit Judicial.

Un cop analitzades les fonts provinents del costat republicà, ens vam concentrar en l'anàlisi de les fonts sorgides al bàndol dels sublevats, dit "nacional". Després d'acabada la Guerra Civil, el Ministeri de Justícia va posar en marxa l'anomenada "Causa Nacional", que avui es troba dipositada a l' "Archivo HistóricoNacional", radicat a Madrid. Els expedients, força complets, es troben organitzats per províncies i contenen una informació sovint molt exhaustiva de tot allò que succeí durant "la dominación roja", amb l'objectiu d'identificar i de depurar les corresponents responsabilitats político-judicials de les persones que es van veure implicades en els fets violents que tingueren lloc durant tot el període bèl·lic. Tot i la riquesa documental d'aquest fons, el regime franquista només n'usà una petita part i d'una forma absolutament tendenciosa, exagerant els episodis de violència, els abusos i els assassinats.

Altres fons del mateix bàndol, igualment valuoses, sòn per exemple la premsa periòdica (on després del conflicte es van publicar nombrosos articles i esqueles en record de determinats difunts) i un gens menyspreable aplec documental generat per recordatoris, opuscles, butlletins o fins i tot llibres on es recorda les víctimes de la reraguarda (membres de congregacions religioses, càrrecs d'ajuntaments, professionals o simples particulars) basant-se més en una relació directa de coincidència personal, familiar o professional que no pas en una simple voluntat propagandística. De fet, aquesta mena de fonts aporta unes cifres que resulten força ajustades sobre l'abast repressiu en l'àmbit que estudiaven. També cal considerar altres obres monogràfiques sobre la repressió en un àmbit geogràfic concret, on els historiadors locals, tot i manifestar prejudicis ideològics que no tenen res a veure amb la professió historiogràfica, realitzen algunes aportacions que cal tenir en compte.

Els resultats finals de la recerca s'han presentat en tres blocs organitzats de la manera següent: la primera part fa un repàs exhaustiu de la situació general a Catalunya des del juliol del 1936 fins a la fi de la guerra, la segona part fa una anàlisi de la violència i de la repressió a la reraguarda catalana durant el període bèl.lic, i finalment la tercera presenta una proposta de conclusions i un complet annex documental, on es presenten les dades recollides agrupades en funció de les Regions en què fou organitzada Catalunya segons la divisió territorial proposada per la Generalitat republicana. Una bibliografia i una relació de les fonts documentals consultades completen el present treball, que es presenta ara en versió digitalitzada mercès a la còpia dipositada al Centre d'Estudis Històrics Internacionals.

L'últim tram de la guerra civil, el regnat de Renat d'Anjou, és el que ha estat menys estudiat fins aleshores. Aquesta tesi pretén fer un estudi sobre el funcionament de les dues principals institucions de representació ascendent del país: Diputació i Consell de Cent, durant aquest regnat. Per estudiar el diferent comportament de les institucions cal, però, recular fins 1461 data en la qual es signa la Capitulació de Vilafranca. Es tracta d'un acord entre el rei i les institucions, un cop superat el conflicte de l'empresonament de Carles de Viana, les institucions van arribar a un nou pacte amb el rei que renovava l'administració de justícia, l'observança de les lleis, estableix l'allunyament forçat de Joan II de Catalunya i l'estructura del govern del primogènit. Aquest intent de renovació del pacte amb el rei, però, no reeixí i la guerra esclatà. Hem plantejat l'estudi de les institucions durant la guerra en tres blocs diferenciats. El primer, circumscrit als límits cronològics del regnat de Renat d'Anjou, posa exemples del comportament polític de les institucions i de la seva relació amb els reis electes durant la contesa que les enfrontà amb Joan II. Destaquem aquí enfrontaments com la polèmica ocasionada pel jurament de Joan de Lorena, primogènit i lloctinent reial; les limitacions que les institucions van insistir a fer sobre els poders de Joan d'Aragó i Calàbria, segon lloctinent i nét bastard de Renat d'Anjou, o el comportament de les institucions durant el setge de Barcelona. Tots els episodis reflecteixen unes institucions fortes que s'enfrontaren al monarca cada cop que, aquest, intentà subvertir les lleis pactades. Les dues parts restants es dediquen a l'actuació econòmica i militar de les institucions. Aquestes dues parts no s'estudien circumscrites al regnat de Renat d'Anjou sinó que, en ser temàtiques que requereixen un estudi de més llarga durada, s'estudien en el marc més ampli de la guerra. L'actuació econòmica de les institucions s'ha de centre en dos eixos principals: la creació de noves imposicions i la gestió del seu cobrament. En no poder arrendar les generalitats la Diputació es va veure obligada a organitzar una xarxa de collidors i inspectors. Un altre de les grans preocupacions institucionals en matèria econòmica fou l'emissió, manteniment i preocupació pel deute públic. La gran quantitat de deute públic i el fet que aquest fos garantit per la Taula de canvi de Barcelona va posar en perill el banc de la ciutat. Les institucions van haver de decretar una suspensió de pagaments i dissenyar un programa de reformes. La guerra civil fou un enfrontament encara molt feudal, estacional, amb gran importància dels setges. Alhora d'organitzar mobilitzacions armades les institucions es veieren molt limitades per la legislació restrictiva del país que només permetia aixecar lleves generals per a la defensa del territori. Tot i això les institucions actuaren organitzant l'abastiment de les tropes i coordinant la defensa de les poblacions. D'altra banda, en les dues ocasions en les què el rei va convocar l'usatge princeps namque foren el Consell de Cent i la Diputació els que s'encarregaren de negociar la commutació de l'usatge per un pagament que permetés assoldar mercenaris. L'actuació de les institucions durant la guerra revela una societat cívica forta i activa, tot i que militarment poc organitzada. La guerra civil del segle XV i el capteniment del Consell de Cent i la Diputació del General en defensa de la legalitat pactada i com a mecanismes de control de la legalitat del rei i els seus oficials quedà en el record dels catalans com un precedent que fou invocat durant la Guerra dels segadors i, més tard, durant la Guerra de successió.
This research seeks to analyze the role of the Consell de Cent (the ”Council of One Hundred” which served as a governmental body of Barcelona) .as well as the Diputació del General (the permanent representatives of the Court) during the reign of Renat d'Anjou. Although there is some exisiting research on the previous reigns of Enric IV and Pere de Portugal, very little investigation has been done on the reign of Renat d'Anjou, the last king elected by the Consell de Cent and the Diputació in their war against the king Joan II. An analysis of the resulting Accord of Vilafranca (1461) is crucial for understanding the outstanding role of the Consell the Cent and the Diputació during this period. The aim of the Accord was to enable the deputies of representative institutions to gain control over the royal administration. and its officers. This legal text constituted a new deal between the representative institutions and the monarchy which resulted in changes regarding the administration of justice, the observance of law and rule of the country. The thesis is divided into three parts. The first part deals with the political action of the Consell de Cent and the Diputació and the relationship of these entities with the elected Anjou monarchy. It comments upon the interaction between a new monarchy trying to establish its authority and two very powerful institutions that attempted to control and curb its power. The second part describes the military organization of the period : the different types of mobilizations, defense systems, army supplies, etc. The third deals with fiscal politics and public debt during the war, the creation of new taxes, public debt emissions guaranteed by the Taula de Canvi (the Barcelona municipal bank), and the strategies to avoid its bankruptcy due to the high interest rates. The resulting study portrays a society with a very powerful civic structure and a weak military organization whose attempt at a new political organization lasted only for ten years and under war circumstances. It is impossible to venture whether it might have been successful under different circumstances; nevertheless, some of the reforms attempted during this period, were later implemented by the next king Ferran II with only some changes.

Aquesta tesi doctoral té com a objectiu l’anàlisi dels discursos pacifistes publicats a Catalunya entre la Setmana Tràgica (1909) i l’inici de la Guerra Civil (1936). Per tal d’assolir aquest propòsit es parteix de la delimitació conceptual del propi terme “pacifisme” i del coneixement de la seva trajectòria històrica fins al segle XIX. Aquest marc teòric ens permetrà diseccionar, organitzar i comprendre les fonts consultades per acabar traçant un retrat de la penetració i consolidació de les idees i llenguatges pacifistes a la Catalunya de les primeres dècades del segle XX. Així, s’identifiquen els esdeveniments clau en l’evolució d’aquest discurs pacifista, se’n defineixen els seus continguts i s’estableixen unes categories interpretatives en forma de tres tradicions pacifistes (liberal-democràtica, obrera i religiosa). Aquesta tasca desembocarà en l’observació de les interrelacions i estratègies pròpies dels emissors d’aquests discursos i la seva rellevància social, política i intel·lectual. Per últim, es consideraran els ritmes, intensitats, omissions i silencis expressats per les fonts a fi i efecte de caracteritzar un període que acabarà amb una abrupta renúncia al pacifisme provocada per la Guerra Civil.
This PhD dissertation aims to analyse the pacifist speeches published in Catalonia between the Tragic Week (1909) and the beginning of the Civil War (1936). To achieve this goal, this document starts from the conceptual delimitation of the term “pacifism” itself and from the knowledge of its historical trajectory until the nineteenth century. This theoretical framework will allow us to dissect, organize and understand the sources consulted and finally drawing a portrait of the penetration and consolidation of peace languages and ideas in Catalonia in the first decades of the twentieth century. Thus, the key events in the evolution of this pacifist discourse are identified, its contents are defined and also three interpretative categories that are set as pacifism traditions (liberal-democrat, labour and religious) are established. This work will lead to the observation of the interrelations and strategies of the emitters of these discourses and their social, political and intellectual relevance. Finally, paces, intensities, omissions and silences expressed by the sources will be taken into account to portray a period that will end with an abrupt renunciation to pacifism caused by the Civil War.

DE LA TESIS DOCTORAL, Las industrias de guerra de Cataluña durante la guerra civil.
F. Javier de Madariaga Fdez.

En Cataluña durante la guerra civil, prácticamente toda la industria química y sidero- metalúrgica fue reconvertida para el sector bélico.
Esa adaptación se realizó con medios y recursos exclusivamente autóctonos, que fueron puestos en movimiento con prontitud y celeridad. En total 229 centros de trabajo que ocupaban a 55.692 trabajadores.

En la creación de la industria bélica se generó una red fabril estructurada e integrada, dirigida por la Comisión de Industrias de Guerra (CIG) que producía al máximo de sus posibilidades. Las carencias más destacadas en ese conglomerado se intentaron cubrir por parte de la Generalitat a base de rehabilitar viejas instalaciones y construir otras de nueva planta con su propia financiación. Así se levantaron quince centros productivos cuyos resultados combinaron éxitos con fracasos.

En paralelo a ese conglomerado se levantó un aparato técnico-administrativo que lejos de trabar la marcha de los asuntos con profusión de normas y aparato burocrático, fue vital para su creación y desarrollo. Y eso teniendo en cuenta que uno de los problemas más agudos era la poca disponibilidad de especialistas y personal cualificado en cualquier área de trabajo.

La CIG era un organismo de dirección directa de toda la estructura. Su funcionamiento democrático permitía todo tipo de opiniones e ideas en pos del objetivo compartido de fabricar armamento. Era un organismo eminentemente civil, pero con la particularidad de que algunos de sus vocales eran militares y que toda su orientación general le venía de la Consejeria de Defensa.

La Comisión estuvo a punto de ser barrida con la crisis de gobierno de septiembre de 1936, pero al salir de ella fortalecido Tarradellas, aprovechó para anclar su existencia a la Presidencia de la Generalitat. Ese fue el punto decisivo a partir del cual, como presidente a su vez de la CIG, pudo desplegar el poder suficiente para consolidarla políticamente. Él fue su artífice, gestor, y su máximo dirigente.

La estabilidad de su composición durante el primer año de guerra, fue factor básico para poder realizar su tarea; pero la continuidad hasta el mes de agosto de 1938, de prácticamente el mismo equipo humano, también indica una solidez de relaciones políticas y personales entre sus miembros.

Ese entendiemiento en la CIG entre dirigentes de ERC y la CNT se le ha reprochado muchas veces a Tarradellas desde posiciones favorables al Gobierno central. Pero por lo que se refiere a este campo, no hubo ni una sola concesión a medidas o normas que pudieran considerarse de un nuevo orden socio-político. La Comisión funcionaba con criterios de efectividad capitalista, y con un solo objetivo, sometida al Govern, y ligada a la Consejería de Defensa, todo lo cual descarta cualquier control revolucionario. La colaboración entre esas fuerzas, lejos de ser perjudicial, dio el fruto incuestionable de una red de industrias de guerra que producía todo lo que podía; dentro de las innumerables limitaciones que no eran responsabilidad de la CIG, y a veces ni del Gobierno.

En octubre de 1937, el PSUC, dentro de su política de apoyar la centralización que impulsaba el Gobierno, había elegido desarrollar otra alternativa, que para mayor confusión y oportunismo se denominó Comisión de Industrias de Guerra "de Cataluña".

La CIG representaba una red organizativa centralizada que movía día a día la industria, y su cese repentino significaba parar la producción y esperar a que un nuevo organismo estuviera en condiciones de ponerla en marcha. La incautación de la industria particular en octubre de 1937 y el sucesivo hundimiento general de la producción, dan idea de la incapacidad del aparato de la Subsecretaría para dirigir técnica y administrativamente todo el sector.

Tarragona, julio 2003.
OF THE DOCTORAL THESIS, The war industry of Catalonia during the Spanish civil war.
Francisco Javier de Madariaga Fernández

During the Spanish civil war in Catalonian, almost the entire chemistry and steel-and-iron industry was converted into manufactures for the war sector. Such restructuring was made possible exclusively by means of local resources from the autonomous government "la Generalitat". On the whole there were 229 producting premises employing 55.692 workers.

With such an industrial adjustment, all the factories were integrated into a production net that was led by the War Industry Commission (Comisión de Industrias de Guerra, CIG) through which they worked and yielded efficiently.

Despite their adequate performance, the Generalitat tried to tackle the main gaps in this industrial system, on the one hand by refurnishing some old industrial buildings and on the other hand by raising new ones. Thus, 15 new factories were paid and run directly by the Generalitat. Besides, a technical and management structure, which was vital for its existence, was established to develop this industrial group.

One main problem at that time in any area was the lack of staff not only of qualified workers, but also specialist ones. The CIG run directly the whole organization. Its democratic working order let all kind of opinions and ideas pursue the shared target of manufacturing arms.

Essentially it was a civilian organization, but it had the singularity of having among its members some militar carrer men. In addition its general line of production was settled by the autonomous department of Defence.

The Commission nearly disappeared with the government crisis in September 1936. But its president Josep Tarradellas was able to cope with the situation and became strong enough to anchor its existence to the Presidency of the Generalitat. He was the one who designed it, directed it, and its utmost leader.

Due to its stability during the first year of war, it became an steady organization which was very important to succeed in its goal. Apart from that, the continuity of nearly the same human group until august 1938, also showed a strong link of political and personal relationship among its members.

As far as the central government is concerned, they blamed Tarradellas for the understanding and collaboration between leaders of Catalonian Republican Left, (Esquerra Republicada de Cataluña, ERC) and those from the Work National Confederation (Confederación Nacional del Trabajo, CNT). But concerning this field of the civil war, that is to say, the arm industry, there was no concession to measures or rules that may be considered as a new socio-political order.

The Commission worked under capitalistic criteria, subjected to the autonomous government and bound to the autonomous department of defense. Three features which implied no revolutionary control at all.

The cooperation among these political forces, far from being harmful, proved to be successful in making an undeniable net for war industry that produced everything it could. All that among the countless restrictions of supplies beyond either the CIG or the central government responsibility.

In october 1937, the Catalonian Unified Socialist Party (Partido socialista Unificado de Catalunya, PSUC) that backed the central government's policy of general centralization, decided to develop a new entity which was equally and confusedly named CIG, but this time "of Catalonia".

The CIG (the former one) involved a centralizad organization that boosted the industry day after day. The seizure of the entire Catalonian industry, with the exception of the 15 factories belonging to the Generalitat, in October 1937 meant to stop the production. The subsequent general collapse of the structure and production convey the idea of the state military department's incapability to handle the management and the technical assistance of the whole sector.

Francesc de Verntallat fue un hombre de la baja nobleza casado con una campesina de condición remensa en 1446. Se vio involucrado en la guerra civil catalana (1462-1472) como caudillo de los campesinos y con el apoyo de la dinastia de los Trastámaras. Posteriormente actuó apoyando las reivindicaciones sociales de los remesas. Fue nombrado Viizconde de Hostoles en 1474 y posteriormente desposeido del título nobiliario. En 1486, impulsado por el rei Fernando el Católico, firmó con otros campesinos la Sentencia arbitral de Guadalupe que ponia de acuerdo a los Señores y a los siervos del campo. Es considerada la primera sentencia juridica europea que puso de acuerdo a señores y campesinos. La tesis tiene como objetivos el estudio biografico del personaje y el contexto històrico de la Catalunya rural del siglo XV. Para interpretar el contexto històrico se intenta huir de anteriores paradigmas historiográficos muy presentes en el estudio de esta época y que son principalmente el romanticismo nacionalista y el materialismo histórico. Se busca una interpretación más antropológica y cultural de los hechos. El trabajo se apoya en más de 300 fichas de documentos relacionados con el personaje principal y en el estudio y comprensión de las interpretaciones elabaradas por anteriores autores. Sigue la corriente historiográfica del narrativismo considerada también como un método de conocimiento histórico.