Dissertations / Theses on the topic 'Historia Francorum'

L’objectif de ce travail est d’examiner la formation de l’image d’un groupe spécifique « d’autres », façonné dans le contexte socioculturel latino-chrétien à la fin du XIe et au début du XIIe siècle, d’après des récits de témoins oculaires de la première croisade, tels que portés par les Gesta Francorum, l’Historia de Hierosolymitano Itinere de Pierre Tudebode, l’Historia Francorum qui ceperunt Ihierusalem de Raymond d’Aguilers et Historia Hierosolymitana: Gesta Francorum Iherusalem peregrinantium de Foucher de Chartres. Le choix de la base des sources, volontairement limité à deux genres littéraires proches (gesta et historia), permet de restreindre relativement le champ de la construction de l’image des musulmans et, en conséquence, de se concentrer sur l’analyse détaillée des descriptions ; il fournit aussi une base de comparaison limitée mais bien établie dans un matériau relativement homogène
The main aim of the doctoral thesis is the issue of the shaping the image of enemy-infidel in the socio-cultural context of the Latin Middle Ages at the end of the 11th and the beginning of the 12th century. The research area is marked by selected written sources with similar genre characteristics (gesta and historia) written by participants of the First Crusade. The thesis studies anonymous Gesta Francorum, Historia de Hierosolymitano Itinere by Peter Tudebode, the Historia Francorum qui ceperunt Iherusalem by Raymond of Aguilers and Fulcher of Chartres' Historia Hierosolymitana: Gesta Francorum Iherusalem peregrinantium. The selection of these works, similar in form, content and time of creation, allows to narrow down and unify the area of analysis, indicate the earliest stage of the process of shaping the image of the enemy-infidel, and at the same time provides a basis for further comparisons

Esta tesis explora los orígenes de la preparación al parto en España y la evolución de esta práctica a lo largo de la segunda mitad del siglo XX desde una perspectiva de historia intelectual del dolor del parto. Basada en documentos de archivo, publicaciones médicas especializadas y divulgativas, escritos autobiográficos y prensa general, la investigación examina el impacto de la llegada de los métodos de preparación al parto en la España de la dictadura, los fenómenos de traducción y adaptación de estos métodos por los actores locales, y las innovaciones que estos aportaron con el tiempo en el plano teórico y/o programático. La investigación también incorpora una perspectiva de género al relacionar los discursos sobre la preparación al parto con ideas más generales (médicas, morales o psicoanalíticas) sobre la «naturaleza femenina», preguntándose a su vez por los efectos de tales discursos sobre la gestión del embarazo y del parto por los profesionales y las instituciones. La tesis se divide en cuatro partes. La primera reconstruye la implantación de la preparación al parto en España a partir de las trayectorias de tres de sus promotores principales. La segunda parte se centra en el estudio de los modelos conceptuales sobre el dolor obstétrico y la tercera y cuarta partes atienden a las correspondencias y desajustes entre dichos modelos y los programas prácticos de preparación al parto y a la maternidad, los cuales comprenden una formación teórica y un entrenamiento físico de las embarazadas, así como un ejercicio crítico y valorativo por parte de los equipos médicos. Asimismo, el análisis sitúa estos sistemas teórico-prácticos en continuidad con otros métodos de preparación al parto en el extranjero, pudiendo hablar de «estilos» o «escuelas» de educación prenatal determinados por variables políticas e ideológicas tanto como estrictamente científicas. Por último, la investigación pone el foco en los aspectos controvertidos de este fenómeno de la obstetricia contemporánea, como su propia fundamentación teórica o las raíces políticas de la educación prenatal, la asignación de nuevos roles que esta práctica fomenta entre el personal sanitario y las disputas por controlarlos, o las visiones implícitas sobre el valor moral de los distintos métodos en sus juegos respectivos con la conciencia, la sensibilidad, el raciocinio y la voluntad de las pacientes. Con todo, la tesis aspira a mostrar que lejos de ser un evento meramente biológico, el parto constituye una encrucijada de valores, normas, preocupaciones políticas y expectativas culturales sobre las mujeres, la ciencia y las relaciones sociales.
This thesis explores the origins of childbirth preparation in Spain and the evolution of this practice throughout the second half of the 20th century through the lens of the intellectual history of childbirth pain. Drawing from archival documents, specialised medical and public outreach publications, autobiographies and the popular general press, my research examines the impact that the arrival of childbirth preparation methods had in Spain during the dictatorship, the process of translation and adaptation of these methods by local actors, and the innovations that they brought to the theory and practice in the field. My thesis uses the question of gender to approach these issues, as I link the discourses about the preparation for childbirth with more general ideas (medical, moral, and psychoanalytical) about ‘female nature’. At the same time, it explores the effects that these discourses had on the ways in which professionals and institutions managed pregnancies and childbirth. The thesis is divided into four parts. The first reconstructs the establishment of childbirth preparation in Spain through the work of three of its principal promoters at the time. The second analyses the conceptual models of obstetric pain. The third and fourth then focus on the similarities and differences between these obstetric pain models and the practical programmes of childbirth and maternity preparation, which consisted in theoretical and physical training for the pregnant women, and their critical assessment by the medical team. At the same time, the thesis situates these theoretical and practical systems alongside the development of other international childbirth preparation methods, so that it is possible to identify ‘styles’ or ‘schools’ of prenatal education which were as determined by political and ideological variables as by scientific ones. Finally, the investigation highlights the controversial aspects of this practice of contemporary obstetric medicine, such as the theoretical and political roots of prenatal education, the ways in which this practice promoted new roles among medical staff and the disputes for controlling them, and the implicit moral values that each method upheld in relation to the consciousness, sensibility, rationality, and will-power of the patients. Overall, the thesis aims to show that, far from being a biological event, childbirth exists at a crossroad of values, norms, political concerns and cultural expectations of women, science, and social relations.

L’historiographie de l’avant-garde musicale sous le franquisme a montré à quel point celle-ci s’était développée dans des structures proches du pouvoir. Selon les études produites sur cette question, les compositeurs se seraient emparés des organismes officiels comme d’espaces dépolitisés dans lesquels ils auraient pu mener une activité artistique autonome. Ce sont ainsi les attitudes de prise de distance et de critique face au gouvernement de Franco qui ont majoritairement suscité l’intérêt des chercheurs, laissant de côté la question de la proximité de ces musiciens avec le pouvoir en place. Notre thèse tente de reconstruire et d’analyser dans toute leur complexité les rapports tissés entre le milieu de l’avant-garde musicale espagnole et le régime franquiste. À cet effet, elle s’intéresse aux éléments – conduites, discours, événements, productions – mettant en évidence la proximité de ses protagonistes avec la sphère politique ainsi qu’au soutien que l’État a pu leur apporter. Située au croisement de l’histoire et de la musicologie, cette enquête cherche d’une part à proposer une nouvelle approche de l’histoire culturelle et politique du franquisme et d’autre part à contribuer à une réflexion plus générale sur les interpénétrations entre musique et politique, en particulier sous les dictatures
As previous research has shown, the Spanish musical avant-garde originated under Franco and then forged long-lasting and close connections with State institutions. According to these studies, composers used official organizations as depoliticized spaces in which they could develop their autonomous artistic activity. Thus, most scholars have focused on critical attitudes towards the regime and ignored issues regarding the proximity of these musicians with Franco’s government. This research aims to reconstruct and analyse the relationship between the Spanish musical avant-garde and the Francoist regime in all its complexity. In order to do so, we will closely examine elements – behaviour, rhetoric, events, productions – which show the proximity of certain composers to the political sphere as well as the support that the State provided for them. Situated at the crossroads between history and musicology, this study offers a new perspective on the cultural and political history of Francoism and, moreover, contributes to a general reflection on the interpenetration of music and politics, particularly under dictatorial regimes

La dictadura franquista, des dels seus orígens pocs mesos després del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, va tenir, entre els seus objectius, l’edificació d’un nou començament que havia de suposar la liquidació de tot el que representaven el republicanisme, la democràcia i, en definitiva, el parlamentarisme d’ascendència liberal. L’organització d’aquest nou ordre social i polític es va basar, en primer lloc, en l’aplicació d’una onada de violència i repressió d’una gran magnitud tant durant la Guerra Civil com en els anys immediatament posteriors. De fet, la violència serà sempre present en la trajectòria de la dictadura. Segonament, l’altre fonament de l’autonomenat Nuevo Estado va ser el desplegament d’una intensa propaganda que tenia com a principal objectiu erigir un imaginari farcit de mites i llocs comuns propis de la ideologia totalitària del nacionalsindicalisme i el nacionalcatolicisme. La penetració d’aquest corpus doctrinari en el teixit social del conjunt de l’Estat espanyol va ser molt profunda. En definitiva, la colonització ideològica de la dictadura va incidir arreu: a l’escola, a l’exèrcit, a les institucions públiques i privades, a les feines, en els àmbits de sociabilitat i oci i, també, en les relacions personals i familiars. Una de les principals conseqüències d’aquesta presència tan intensa dels dispositius de control i de propaganda de la dictadura en la quotidianitat va ser, i continua sent, la naturalesa de la memòria social del franquisme que ha perdurat. Per bé que el règim de Franco va acabar sent desmantellat en el període de la transició a la democràcia, és obvi que la seva herència ideològica i simbòlica ha influït enormement tant en la percepció de la població sobre el període franquista –la dictadura va maldar per fabricar una visió positiva d’ella mateixa que es fonamentava en la tergiversació històrica– com en qüestions relacionades amb els comportaments i la maduresa democràtica en el present. En aquest treball afrontem una anàlisi de les motivacions de la persistència del que denominem “una herència incòmoda” i proposem diversos mecanismes que poden contribuir a construir i transmetre una història crítica de la memòria social del franquisme. Un camí que plantegem com una possibilitat per tal de desmuntar, gradualment, en l’àmbit social les disfuncions establertes pel franquisme i, alhora, estendre entre la població un coneixement rigorós de la significació del franquisme i la seva herència. D’aquesta manera, doncs, el màxim objectiu d’aquesta investigació és fer palès que és necessari exercir una historització crítica de la memòria social del franquisme si es vol arribar a establir una memòria democràtica sòlida. És a dir, es tracta d’evidenciar que seran els coneixements empírics i analítics aportats per la investigació històrica i, també, per altres tècniques de transmissió de la història, la memòria i el patrimoni els que permetran deixar enrere les desviacions creades per la mateixa dictadura. Així, doncs, aquest treball posa èmfasi en la demostració de la rellevància que poden tenir, en aquesta tasca de desmuntatge de la memòria social del franquisme, l’anàlisi històrica enfocada en la qüestió dels comportaments col·lectius, les tècniques de patrimonialització, algunes pràctiques artístiques i les polítiques públiques específiques de memòria. Aquesta “herència incòmoda” s’analitza, per tant, a partir de la combinació entre la reflexió teòrica, la investigació històrica i la descripció d’alguns exemples que són útils per sostenir la nostra perspectiva.
La dictadura franquista, desde sus orígenes pocos meses después del golpe de Estado del 18 de julio de 1936, tuvo, entre, sus objetivos, la edificación de un nuevo inicio que tenía que suponer la liquidación de todo lo que representaban el republicanismo, la democracia y, en definitiva, el parlamentarismo de ascendencia liberal. La organización de este nuevo orden social y político se basó, en primer lugar, en la aplicación de una ola de violencia y represión de gran magnitud tanto durante la Guerra Civil como en los años inmediatamente posteriores. De hecho, la violencia estará siempre presente en la trayectoria de la dictadura. En segundo lugar, el otro gran pilar del autodenominado Nuevo Estado fue el despliegue de una intensa propaganda cuyo principal objetivo era erigir un imaginario lleno de mitos y lugares comunes propios de la ideología totalitaria del nacionalsindicalismo y el nacionalcatolicismo. La penetración de este corpus doctrinario en el tejido social del conjunto del Estado español fue muy profunda. En definitiva, la colonización ideológica de la dictadura incidió en todos los ámbitos: en la escuela, el ejército, las instituciones públicas y privadas, el trabajo, la sociabilidad y el ocio y, también, en las relaciones personales y familiares. Una de las principales consecuencias de esta presencia tan intensa de los dispositivos de control y de propaganda de la dictadura en la cotidianidad fue, y continua siendo, la naturaleza de la memoria social del franquismo que ha perdurado. Aunque el régimen de Franco acabó siendo desmantelado en el período de la transición a la democracia, resulta obvio que su herencia ideológica y simbólica ha influido enormemente tanto en la percepción que tiene la población del período franquista –la dictadura se afanó en fabricar una visión política de sí misma basada en la tergiversación histórica– como en cuestiones relacionadas con los comportamientos y la madurez democrática en el presente. En este trabajo afrontamos un análisis de las motivaciones de la persistencia de lo que damos en llamar “una herencia incómoda” y proponemos diversos mecanismos que pueden ayudar a construir y trasmitir una historia crítica de la memoria social del franquismo. Un camino que planteamos como una posibilidad para desmontar, gradualmente, en el ámbito social las disfunciones establecidas por el franquismo y, a la vez, difundir entre la población un conocimiento riguroso de la significación del franquismo y su herencia. De este modo, pues, el máximo objetivo de esta investigación es demostrar que no es preciso ejercer una historización crítica de la memoria social del franquismo si se quiere conseguir establecer una memoria democrática sólida. Es decir, se trata de evidenciar que serán los conocimientos empíricos y analíticos aportados por la investigación histórica y, también, por otras técnicas de trasmisión de la historia, la memoria y el patrimonio los que permitirán dejar atrás las desviaciones creadas por la propia dictadura. Así pues, este trabajo pone énfasis en demostrar la relevancia que pueden tener, en esta labor de desmontaje de la memoria social del franquismo, el análisis histórico enfocado hacia la cuestión de los comportamientos colectivos, las técnicas de patrimonialización, algunas prácticas artísticas y las políticas públicas específicas de memoria. Esta “herencia incómoda” se analiza, por tanto, combinando la reflexión teórica, la investigación histórica y la descripción de algunos ejemplos que son útiles para sostener nuestra perspectiva.
Since its origins a few months after the coup of 18 July 1936, one of Franco dictatorship’s goals was to build a brand new beginning designed to bring about the abolition of everything embodied by Republicanism, democracy and, in short, liberal-rooted parliamentarianism. The organisation of this new social and political order was, firstly, based on the application of a new wave of wide-ranging violence and repression both during the Spanish Civil War and in the years immediately following it. In fact, violence would always be present throughout the dictatorship. Secondly, the other foundation of the so-called Nuevo Estado was the deployment of an intense propaganda campaign mainly targeted at building up an imaginary replete with myths and commonplaces characteristic of the totalitarian ideology of National Syndicalism and National Catholicism. This doctrinal corpus penetrated very deeply into the social fabric of the entire Spanish state. Ultimately, the ideological colonisation of the dictatorship permeated all spheres: school, army, public and private institutions, work, sociability and leisure, as well as personal and family relations. One the main consequences of such an intense presence of the dictatorship’s control and propaganda mechanisms in everyday life has always been the nature of the social memory of Francoism that has survived. Although Franco’s regime was finally dismantled in the period of transition to democracy, it is obvious that its ideological and symbolic legacy has enormously influenced both the people’s view of the Francoist era – the dictatorship strove to fabricate a positive vision of itself based on historical tergiversation – and issues related to the behaviours and democratic maturity of today. In this doctoral thesis we provide an analysis of the motivations underlying the persistence of what we call “an unconformable legacy” and propose diverse mechanisms that can help construct and transmit a critical history of the social memory of Francoism. We propose this path as a possible way of gradually dismantling in the social field the dysfunctions established by Francoism while disseminating among the population a rigorous knowledge of the significance of Francoism and its legacy. By doing so, the main goal is to show that there is no need to conduct a critical historization of the social memory of Francoism if we want to successfully establish a solid democratic memory. In other words, the aim is to demonstrate that the empirical and analytical knowledge provided by historical research and also by other techniques of the transmission of history, memory and heritage will enable us to overcome the diversions created by the dictatorship itself. Thus, this doctoral thesis seeks to show the importance that historical analysis focused on the issue of collective behaviours, heritagisation techniques, certain artistic practices and specific public policies on memory can have in the task of dismantling the social memory of Francoism. This “uncomfortable legacy” is therefore analysed by combining theoretical reflection, historical research and the description of some examples that are useful to sustain our perspective.
Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Història Comparada, Política i Social

Notre thèse s'attachera à montrer la pertinence d'une écriture engagée et genrée de la Seconde République et du Franquisme à travers cinq romans de femmes récents pour réparer les déficiences de l'Histoire. La tension référentielle créée par l'historicisation et la fictionnalisation de ces romans permet leur ancrage dans un référent historique questionné et fragilisé à travers une écriture postmoderne et non-événementielle. Ces choix épistémologiques soulignent le projet axiologique sous-tendu. Ainsi, l'analyse du discours porté sur l'Histoire révèle sa subjectivité, partialité et son ironie pour imposer une approche mémorielle orientée vers la récupération de la mémoire des vaincus/ues, volontairement manichéenne pour construire la condamnation du franquisme. L'analyse des thématiques privilégiées met en lumière ensuite la réhabilitation de la sphère privée, à travers les relations entre sexes et la famille, pour en révéler l'historicité. L'étude des enjeux familiaux met au jour la construction des identités et des mémoires familiales, de leurs stratégies pour se perpétuer, mais aussi des processus de délitement qu'elles subissent, à travers les questions de la filiation et de la transmission. L'étude des personnages, de l'hétérogénéité énonciative et formelle montre enfin comment ces histoires assument un traitement sexué de l'Histoire induisant une focalisation sur l'expérience historique des femmes et une récupération obsessionnelle de leur parole pour révéler les enjeux de pouvoir, déconstruire les préjugés androcentriques sur la féminité, établir l'identité, voire la spécificité de la culture des femmes de l'époque pour révéler les processus de son occultation et de sa dévalorisation, tout en pointant le projet misogyne qui informe le franquisme
Our thesis will endeavour to show the relevance of a committed, gendered writing on the Second Republic and on Francoism - through five recent novels written by women - to compensate for the deficiencies of History. The referential tension created by the historicization and the fictionalization of these novels makes them fall into a historical referent questioned and weakened through post-modern and non- factual writing. These epistemological choices emphasize the underlying axiological project. Thus, the analysis of the speech found in History reveals its subjectivity, bias and irony to impose a memorial approach restoring the memory of the vanquished (male or female), an approach voluntarily manichean to condemn Francoism. Then the analysis of the privileged themes brings into light the rehabilitation of the private sphere, through the relations between genders and families to reveal its historicity. The study of what is at stake in families reveals the construction of identities and family memories, their strategies to perpetuate them but also the processes of disintegration they are submitted to, through the questions of filiation and transmission. The study of the characters, of the heterogeneity of speech and form finally shows how these stories take on a gendered treatment of History leading to a focalization on the historic experience of women and an obsessional recuperation of their voices to reveal power interests at stake, deconstruct androcentric prejudices on femininity, establish the identity, or specificity of women's culture at the time, to reveal the processes of its concealment and depreciation while pointing at the misogynist policy which characterizes Francoism

La fictionnalisation de l’histoire récente dans le cinéma espagnol de la démocratie est abordée sous l’angle de sa représentation par les directeurs artistiques à qui, au cinéma, incombe la responsabilité de tout l’aspect visuel du film. L’étude de ce métier, peu traitée dans la production scientifique de la recherche cinématographique, nous intéresse dans son évolution depuis les années 30 jusqu’à nos jours. Elle permet de mettre en lumière les mécanismes qui sont à l’œuvre pour représenter l’histoire au cinéma, du franquisme à la démocratie.L’objectif de la thèse est de démontrer l’importance fondamentale de la direction artistique dans le film historique, de dégager les implications idéologiques qu’elle sous-tend et de déceler les caractéristiques esthétiques qui varient selon les époques, les intentionnalités et les styles des concepteurs des décors
The fictionalization of recent history in the Spanish cinema of democracy is approached in terms of its representation by the art directors who, in cinema, are responsible for all the visual aspects of the film. The study of this issue, little discussed in the scientific production of film studies, interests us in its development since the 30s until the current time. It makes possible to highlight the mechanisms that are at work to represent history in cinema, from Francoism to democracy.The aim of the thesis is to demonstrate the fundamental importance of art direction in the historical film, to identify the ideological implications that underlies and detect the aesthetic characteristics that vary according to eras, styles and intentions of production designers

Aquesta tesi analitza des de la perspectiva de la història de l'arqueologia, l'evolució de la recerca arqueològica en un territori concret, la vall d'Aro, en el nord-est de Catalunya, des de la dècada dels setanta del segle XIX- amb l’esclat de l’excursionisme científic i cultural i els primers passos de l’arqueologia institucional- fins a la consolidació de l’estructura arqueològica del règim franquista, a mitjans de la dècada dels cinquanta del segle XX, i el seu encaix en l'evolució de l'arqueologia com a disciplina a Catalunya i Espanya en cadascun dels períodes estudiats dins l'àmbit temporal de la tesi. Així mateix, es fa una especial incidència en els personatges i fets més rellevants, a partir de les dades obtingudes en la recerca documental en diferents fons arxivístics, hemerogràfics i col•leccions particulars. El treball es complementa amb la transcripció íntegra de més de cent vint cartes
This thesis analyses from an archaeological and historical perspective, the archaeological research of a specific area, la vall d’Aro, situated in Northeast Catalonia, from the 1870s -when the scientific and cultural hiking and the first steps of institutional archaeology appeared- until the consolidation of the structural archaeology of the Francoist system, in the mid-1950s, and their adaptation to the archaeological development as a discipline in Catalonia and Spain on each of the studied eras between the temporal period of the thesis. In doing so, the most important characters and facts are focused on, taking evidence on the obtained data from the documental research in different file sources, hemerographics and particular collectives. This work is complemented with the whole transcription of more than one hundred and twenty letters

Aquesta investigació és el resultat de l'intent de respondre els propis neguits personals sobre el paper que té la cultura en una societat i sobre la repercussió de la construcció cultural que es fa en cada moment en la tria d’acció social dels individus que hi viuen. La curiositat inicial d’observar, des de ja fa uns quants anys, com es desenvolupava l’acció civil, els models i cànons oficials, les tradicions inventades, els debats, les elits culturals, de la ciutat de Lleida -una ciutat que va apareixent encara petita, encara fronterera, encara periferitzada- ha acabat vertebrant-se en forma de projecte d’investigació. La reflexió sobre el pòsit dels escenaris actuals m’ha conduït inevitablement a preguntar-me sobre els seus orígens contemporanis. Les possibles respostes, tal vegada no les úniques, em condueixen cap a fets determinats de la història immediata: concretament els de la Guerra Civil i la Dictadura franquista. I cap al camp complex de la cultura. Aquest estudi consta de dos parts: la introducció i l’anàlisi. La introducció inclou d’una banda, el marc interpretatiu teòric en el qual desenvolupo la teoria tridimensional sobre el període estudiat i intento explicar-ne la dinàmica processual. De l’altra, m’aproximo a un dels efectes més clars de com es va dur a terme el procés cultural de la guerra i el Règim: el llast del període en la temàtica d’estudi des del punt de vista de la cultura i la incorporació comunitària d’aquesta com a capital cultural. L’anàlisi inclou el corpus de la investigació i l’aplicació del marc teòric en el cas concret de la ciutat de Lleida. La investigació del procés és fet a partir de l’observació sincrònica i diacrònica de la dinàmica dels àmbits bàsics que creiem que van conformant la cultura d’aquesta societat: la ubicació morfològica i geogràfica, la població, l’economia, els poders, les elits, l’educació, les infraestructures comunicatives i relacionals. Pels objectius de cadascuna d’aquestes dos parts, hi ha diferències en l’estil narratiu. Mentre la primera té una finalitat de generalització teòrica i aquest és l’estil que he emprat, la segona s’aproxima als fets concrets d’un territori determinat. La narració, per tant, incorpora una quantitat important de detalls particulars que poden semblar anecdòtics, però que són imprescindibles de resseguir per comprovar l’abast del procés. Es fan més imprescindibles, encara, pensant que aquest estudi l’ha de poder llegir, i entendre, persones que no són de Lleida. Cal dir que no he pretès fer una tasca d’historiador i per tant, el relat és general i no exhaustiu. Des del punt de vista d’on parteixo he fet una tria significativa dels aspectes que, al meu parer, expliquen i demostren al marc general i les hipòtesis de treball.

Esta tesis es un estudio de las migraciones granadinas a mediados del siglo XX, fundamentalmente acerca de sus causas y también sobre aspectos concretos de las múltiples formas de inserción espacial y laboral que desarrollaron los granadinos en la Barcelona de posguerra. Los ámbitos geográficos escogidos son principalmente numerosas localidades rurales granadinas, distribuidas por la práctica totalidad de la provincia y la ciudad de Barcelona, incluyendo diversas ciudades industriales de su área metropolitana. El período investigado comprende las dos primeras décadas de la dictadura franquista, 1940 y 1950, aunque incorpora en el primer capítulo una perspectiva histórica de mayor alcance. El primer capítulo trata de situar el desarrollo económico de Granada previo a la guerra civil y el desarrollo del movimiento obrero granadino hasta el final de la contienda. Usamos para ello una perspectiva de largo alcance para comprender determinadas particularidades de la configuración histórica y social de la provincia de Granada. Mencionamos los antecedentes migratorios de la población granadina, para analizar el papel que este fenómeno desempeñó en las estrategias de las clases subalternas de la provincia. Finalmente analizamos el desarrollo del movimiento obrero en la provincia de Granada y su evolución, deteniéndonos particularmente en el periodo de la II República y la guerra civil. El segundo capítulo se enmarca completamente dentro del período investigado y aborda el estudio de las causas del fenómeno migratorio en la posguerra. De ese modo, reconstruimos las diversas modalidades de la represión, vinculadas a la implantación de la dictadura franquista y su relación con la emigración de los trabajadores granadinos. Partiendo de la experiencia del retorno de los excombatientes republicanos, este capítulo trata de profundizar en el conocimiento de las múltiples fracturas intracomunitarias que ocasionó el resultado de la guerra civil. Por su parte, el tercer capítulo también está destinado a analizar las causas de la emigración de la población rural granadina, en este caso a través de un análisis de la crisis del mundo agrícola y como afecto a la segmentada estructura social de la Granada rural. En este capítulo se abordan las consecuencias del fracaso de las propuestas industrializadoras en Granada. También analizamos de qué manera se vieron afectadas las economías domésticas del campesinado granadino, tanto en el caso de los jornaleros como en el de los labradores, por la implementación de las políticas agrarias del primer franquismo y los intereses de los grandes propietarios de tierra. El cuarto capítulo relata la experiencia del viaje e inserción espacial de los inmigrantes granadinos en Barcelona. En este apartado se observan las dificultades que encontraron las granadinas y granadinos para la realización de su proyecto migratorio y cuáles fueron las pautas de asentamiento que llevaron a cabo. Abordamos también un análisis de los discursos contra la inmigración que surgieron en la década de 1940 y 1950 y como afectaron a la implementación de políticas represivas contra el hecho migratorio. Ante esto, observamos el despliegue de un amplio repertorio de estrategias por parte de los granadinos inmigrados para conseguir superar los límites impuestos por la administración, en el complicado contexto de la Barcelona de posguerra. Por último, el quinto capítulo explora los mecanismos de inserción de las personas inmigradas en el mercado laboral barcelonés. En sus páginas describimos los mecanismos de inserción y principales ámbitos donde se ubicaron los trabajadores inmigrados y por qué motivos. También describimos de qué manera percibieron la reaparición de la conflictividad laboral en tierras catalanas y que reacciones tuvieron ante ello. Por último, observaremos los mecanismos que llevaron al surgimiento y transmisión de una cultura de la emigración hacia Barcelona entre la sociedad granadina.
This thesis is a study of internal Spanish migration in the mid-twentieth century, focusing on the causes and also about specific aspects of the multiple forms of community integration and job placement that migrants developed in postwar Barcelona. The geographical areas chosen are mainly numerous rural towns in the Andalusian province of Granada, distributed throughout almost the entire province and the city of Barcelona, including various industrial cities in its metropolitan area. The period under investigation covers the first two decades of the Franco dictatorship, 1940 and 1950, although the first chapter incorporates a more far-reaching historical perspective. The first chapter analyses the economic development of Granada prior to the civil war and the development of the local labour movement until the end of the conflict. The second chapter deals with the study of the causes of migration in the post-war period. To this end, we reconstruct the various forms of repression linked to the establishment of the Franco dictatorship and the relationship between the repression and the emigration of Granada’s workers. The third chapter is intended to analyze the causes of the emigration of the rural population of Granada, in this case through an analysis of agricultural crises and its effect on the stratified society of rural Granada. The fourth chapter recounts the experiences of travel and integration of immigrants from Granada to Barcelona. This section points out the difficulties for relocation faced by immigrants from Granada and what they could expect in terms of finding a home. Finally, the fifth chapter explores the dynamics of labour market insertion for immigrants in Barcelona, analyzing the sector's opportunities and conditions as well as the pressures and motives underlying migrant labour insertion.

Cette thèse analyse la fonction politique et identitaire du football en Espagne pendant le franquisme et la transition démocratique, en se focalisant particulièrement sur deux clubs : le Real Madrid et le FC Barcelone. L’un est considéré comme le meilleur ambassadeur de l’Espagne à l’étranger. L’autre, un instrument pour la mobilisation de l’opposition démocratique, et surtout un refuge pour les revendications de types identitaires à cette époque. Réaliser une étude sur le football peut sembler a priori ne pas s’inscrire dans une démarche scientifique. Pourtant, au-delà du sport et du divertissement, le football est un fait social, dont l’analyse est essentielle à la compréhension des sociétés contemporaines. Il mérite de ce fait une attention particulière, notamment lorsque l’on s’intéresse à l’histoire de l’Espagne, laquelle est extrêmement révélatrice des enjeux socioculturels et politiques que revêt le football dans ce pays
This thesis analyzes the political and social function of football in Francoist Spain and during the democratic transition, focusing particularly on two clubs: Real Madrid and FC Barcelona. One is considered the best ambassador of Spain abroad. And the other is an instrument for the mobilization of the democratic opposition, and above all a hub for ethno-social identity related claims at that time. A study about football may at first seem to not to belong within the scientific approach. Yet, beyond sport and entertainment, football is a social phenomenon, the analysis of which is essential to the understanding of contemporary societies. It deserves attention, especially when one is interested in the history of Spain, which is extremely revealing of the socio-cultural and political stakes that football has in this country

Ce travail de thèse porte sur le destin des enfants et des adolescents envoyés en maisons de redressement (reformatorios) de 1939 à 1975. Il confronte la norme produite par l'État franquiste en matière de déviance juvénile aux réalités de la prise en charge des mineurs dans trois institutions particulières : l'Asilo Durán de Barcelone, la Colonia San Vicente Ferrer de Valence et, dans une moindre mesure, la Casa tutelar San Francisco de Paula de Séville. L'histoire heurtée et le caractère archaïque des reformatorios révèlent les carences de l'État espagnol (manque structurel de moyens, place considérable de l'Eglise catholique). Dans le domaine de la prise en charge de la déviance juvénile, le franquisme n'invente rien ou presque : il se contente d'abroger les réformes limitées mises en place par la Seconde République pour en revenir au dispositif de la Dictature de Primo de Rivera. Les pensionnaires de maison de redressement sont internés pour deux motifs principaux : le vol et l'indiscipline. Ils ne viennent pas majoritairement de quartiers populaires dans lesquels une population ouvrière est installée depuis longtemps : c'est plutôt le déracinement, lié à la guerre et aux mutations profondes de la société espagnole, qui provoque la fragilité et favorise la déviance. Il apparaît que les enfants de « rouges » ne représentent qu'une minorité des pensionnaires de l'Asilo Durán et de la Colonia San Vicente Ferrer. Néanmoins, les reformatorios constituent un des maillons de la chaîne répressive, de contrôle social et de bienfaisance mise en place par la dictature franquiste avec l'appui de l'Eglise catholique
This dissertation analyzes the fate of children and teenagers sent to Spanish reformatory schools between 1939 and 1975. It compares the official norm of youth deviance produced by Franco's state with the actual treatment of minors in three institutions: the Asilo Durán in Barcelona, the Colonia San Vicente Ferrer in Valencia and, to a lesser extent, the Casa tutelar San Francisco de Paula in Sevilla. The turbulent history of reformatorios and their antiquated methods reflect the failings of the Spanish State (structural lack of means, strong influence of the Catholic Church). The study of laws shows that Francoism innovates very little in the field of youth deviance management. It merely abrogates the limited reforms of the Republican era and reactivates the policy implemented under the Primo de Rivera Dictatorship. The inmates of reformatory schools are incarcerated for two main motives: theft and indiscipline. They are not from traditional working class neighborhoods: social frailty and related deviant behaviors are rather caused by the loss of roots due to the war and the deep mutations of Spanish society. Children of “reds” only accounted for a minority of inmates of the Asilo Durán and of the Colonia San Vicente Ferrer. Reformatorios are nevertheless a component of the policy of repression, social control and charity set up by Franco's dictatorship with the support of the Catholic Church

La « Transition vers la démocratie » est une période-clé dans l’Histoire récente de l’Espagne. Cette thèse s’attache à l’aborder à travers l’étude de six romans contemporains [publiés soit pendant la Transition soit après elle], dus à des écrivains aussi différents que Josefina R. Aldecoa, Juan Luis Cebrián, Miguel Delibes, Eduardo Mendoza et Antonio Muñoz Molina. Ces romans se penchent sur une période allant des années 60, époque dite du "Tardo-franquisme", à 1986, année de l’intégration de l’Espagne dans la CEE. Le choix de cette périodisation fait d’ailleurs l’objet d’une réflexion liminaire. Ces auteurs offrent des visions contrastées de ces bouleversements politiques, économiques et sociaux du pays d'une manière globale, mais aussi dans les deux Autonomies les plus « sensibles » en termes socio-politiques et culturels : Pays basque et Catalogne. Par-delà leur perception du contexte historique proprement dit, ils s’interrogent sur la transmission du passé et de la mémoire ainsi que sur le concept de culture et la notion d’identité individuelle et collective.L’ultime réflexion porte sur la combinaison Histoire-Littérature. Ces deux domaines sont-ils antinomiques ou complémentaires ? Enfin, ces romans de la mémoire ne rendent-ils pas compte également d’une sensibilité individuelle et intime ?
"Transition to democracy" is a key period in the recent history of Spain. This thesis endeavours to treat this period through the study of six contemporary novels (either published during or after the transition), by authors who are very different: Josefina R. Aldecoa, Juan Luis Cebrián, Miguel Delibes, Eduardo Mendoza and Antonio Muñoz Molina.These novels look into a period that goes from the 1960s, an era called "Late Francoism", to 1986, the year Spain joined the EEC. Moreover, the choice of this periodisation is the subject of an introductory reflection. These authors offer contrasted visions of these political, economic and social upheavals in a comprehensive manner as well as a look at the two most sensitive autonomy movements in cultural and socio-political terms: the Basque Provinces and Catalonia.Beyond their perception of the historical context itself, they ponder the transmission from the past and memory as well as the concept of culture and the notion of individual and collective identity.The final reflection deals with the History-Literature mix. Are these two domains paradoxical or complementary? Finally, do these memory novels also not give an account of an individual and intimate sensitivity?

Dans une Espagne étouffée par la dictature de Francisco Franco qui tente de réintégrer la scène artistique internationale en promouvant à l’étranger certains artistes abstraits informels, la position de collectif d’artistes abstraits géométriques Equipo 57 est singulière. Désireux de découvrir un monde libre et assoiffés de savoir, les jeunes artistes Juan Serrano, José Duarte, Agustín Ibarrola et Ángel Duart se rencontrent à Paris en 1957. Partageant les mêmes affinités pour l’art construit, les avant-gardes russes et la même volonté de rénovation de la vie culturelle espagnole, ils décident de former une équipe de travail et de discussion. De retour à Cordoue, rejoints par Juan Cuenca, les cinq membres du collectif élaborent la théorie de l’Interactivité de l’espace plastique qui sous-tend leurs créations, où l’individualité de chacun est gommée au profit de l’oeuvre collective. À la recherche d’un art qui puisse se réintégrer dans la vie quotidienne tout en questionnant la responsabilité de l’artiste, Equipo 57 emploie un langage rationnel et objectif qui s’exprime aussi bien dans le champ de la peinture, de la sculpture que du design. Il tente ainsi de conjuguer recherches formelles et engagement social. Cette première étude monographique en français propose d’analyser le parcours d’Equipo 57, depuis sa formation à Paris en 1957 jusqu’à dissolution officielle en 1966, en le confrontant au contexte socioculturel de l’Espagne franquiste et de l’Europe occidentale au tournant des années cinquante et soixante
In the 1950s, as Francisco Franco’s dictatorship tries to reintegrate its stifled country’s art scene onto the world stage by promoting certain Spanish abstract expressionists abroad, the position of Equipo 57, a collective of geometrical abstractionists, is unique. Eager to discover the free world, and thirsty for knowledge, the young artists Juan Serrano, José Duarte, Agustín Ibarrola and Ángel Duart meet in Paris in 1957. Sharing the same affinity for constructivist art and the Russian avant-garde, and united in their desire to renew Spanish cultural life, they decide to form a team of work and discussion. Upon their return to Cordoba, where they are joined by Juan Cuenca, the five members of the team elaborate a theory of the Interactivity of plastic space which guides their creation. The individuality of each member is thus erased for the good of the collective work. Aiming for an art that is able to enter into everyday life while questioning the responsibility of the artist, Equipo 57 uses a rational and objective language which takes form in painting, sculpture and design. They try to combine formal experiments as well as socio-political engagement. This premier monographic study in French aims to analyze the career of Equipo 57, from its inception in Paris in 1957 to its official dissolution in 1966. The group’s existence will be confronted with its sociocultural context in Franco’s Spain and Western Europe at the turn of the decade of the 1950s and 1960s

O obxectivo da presente Tese de Doutoramento é debullar o desenvolvemento das distintas etapas do nacionalismo galego entre o golpe militar reaccionario de xullo do 1936, e a súa antesala republicana, até a creación dunha nova plataforma política patriótica galega no propio país: a Asemblea Nacional-Popular Galega (AN-PG). Un período de catro décadas no que distinguimos tres tempos no referido ao tecido patriótico na Galiza e alén mar: un primeiro de desarticulación, un outro de resistencia e un final de rearticulación político-organizativa. Este último desenvolverase na última década, a partir do 1963 co efímero Consello da Mocidade, cristalizando o cambio de ciclo na AN-PG, nacida clandestinamente no ano 1975, inmediatamente antes da morte do dictador Francisco Franco Baamonde (1892-1975). Nesta liña, pretendemos dar luz á resposta que o nacionalismo galego desenvolvería diante da queda republicana; afondando, aliás, no longo exilio que se abriría tras a vitoria fascista. Albíscanse, neste senso, os programas e proxectos que substentaron o axir galeguista alén e aquén mar, seguindo para aquela realidade a figura central e común denominador representado por Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950), así como para este a reconstrución do movemento nacionalista na clandestinidade franquista, con Ramón Piñeiro (1915-1990) como activo destacado, dunha banda, e a creación da Unión do Povo Galego (UPG), doutra, como maior referencia dos novos tempos a partir do ano 1964.
L'objectiu de la present Tesi de Doctorat és esmicolar el desenvolupament de les diferents etapes del nacionalisme gallec, entre el cop militar reaccionari de juliol del 1936 fins a la creació d'una nova plataforma política patriòtica, la Asemblea Nacional-Popular Galega l'any 1975 (i del Bloque Nacional-Popular Galego en el 1977), una vegada desapareguda la figura central de la dictadura que s'obria pas a partir del moviment sediciós: el general Francisco Franco Baamonde (1892-1975). En aquesta línia, pretenem posar llum a la resposta que el nacionalisme gallec donarà a la caiguda republicana, esbrinant en el llarg exili que s'obriria després de la victòria feixista. Albirant el programa i projecte que sustentarà l'obrar galleguista amb la figura central de Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950) al seu cap en el exili, i la reconstrucció del moviment nacionalista en la clandestinitat franquista i primer post-franquisme en Galiza, amb Ramón Piñeiro (1915-1990) com a actiu destacat, d'una banda, i la creació de la Unión do Povo Galego (UPG), d'altra banda, com a major referència del nou temps, a partir de l'any 1964.
This PhD Dissertation focuses on the phases of the development of Galician Nationalism, from the right wing coup d’etat of 1936 and the republican years that preceded it, to the creation of a new patriotic political platform in Galicia, the Asemblea Nacional-Popular Galega (AN-PG). In this four-decade period three basic moments can be established: desarticulation; resistance, and rearticulation in administrative and political terms. The last phase takes place in the last decade, which starts in 1963 with the short-lived Consello da Mocidade and ends with the clandestine birth of the AN-PG in 1975, just before the death of the dictator, Francisco Franco Bahamonde (1892-1975). Within this framework, we intend to throw light on the response of Galician Nationalism to the defeat of the II Republic, focusing on the long exile that followed the fascist victory. There were programs and projects which sustained nationalist dynamism both at home and overseas. Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950) acted as a central and cohesive force in exile. Regarding the clandestine reconstruction of the nationalist movement in Galicia under Franco’s regime, we need to consider, one the one hand, Ramón Piñeiro López (1915-1990) and, on the other, the creation of the Unión do Pobo Galego (UPG) as the major organizational reference in this new time from the year 1964.
El objetivo de la presente Tesis de Doctorado es desgranar el desarrollo de las distintas etapas del nacionalismo gallego, entre el golpe militar reaccionario de julio del 1936 hasta la creación de una nueva plataforma política patriótica, la Asemblea Nacional-Popular Galega en el 1975 (y a partir de aquellas de otras realidades organizativas, caso del Bloque Nacional-Popular Galego en el 1977), inmediatamente antes de desaparecer la figura central de la dictadura que se abría paso a partir de aquel movimiento sedicioso: el general Francisco Franco Baamonde (1892-1975). En esta línea, pretendemos poner luz a la respuesta que el nacionalismo gallego daría frente al derrumbamiento republicano, averiguando su realidad en el largo exilio desarrollado a partir de la victoria totalitarista, vislumbrando el programa y proyecto que sustentaría la actuación galleguista en el exilio, con la figura central de Daniel Rodríguez Castelao (1886-1950) a su cabeza, y la reconstrucción del movimiento nacionalista en la clandestinidad franquista, y primero post-franquismo, en Galiza con la figura central de Ramón Piñeiro López (1915-1990), por una parte, y la creación de la Unión do Povo Galego (UPG), por otra, como referencia organizativa central desde el año 1964.

Cette thèse souhaite reconstituer l’histoire du Nouveau Théâtre Espagnol, courant marginalisé de la scène en son temps, dans une double optique : celle de la diffusion —dans ses multiples aspects— et celle de la caractérisation éthique et esthétique. Incluant aussi les pièces censurées et inédites, l’étude propose de faire revivre un mouvement dramatique et scénique novateur qui s’est développé en Espagne pendant le franquisme tardif et le début de la Transition (1967-1978), artistiquement expérimental, culturellement anticonformiste, esthétiquement anti-conventionnel et politiquement antifranquiste. La recherche de nouvelles propositions et de solutions scéniques a provoqué l’apparition d’une néo-avant-garde à la fin de la dictature ; ces productions étaient impossibles à contenir dans les limites structurelles du théâtre commercial (œuvres classiques, comédies d’évasion), ni même dans celles des propositions du Réalisme contemporain. La transformation voulue de la scène dramatique passait par une prise de conscience progressive de groupe —marginalisé de diverses manières— ainsi que par la création de nouvelles formes non aristotéliciennes (parfois inspirées de l’avant-garde scénique européenne et américaine) et de nouveaux modes d’expressions fondés sur la création langagière, la provocation verbale, l’allégorie et le symbole. Ce travail propose une réflexion sur la dénomination et le concept même du Nouveau Théâtre Espagnol, sur son contexte socio-culturel et politique —décisifs pour son essor et son développement— et veut offrir une approche d’analyse stylistique afin de préciser les caractères définitoires du mouvement
This Ph. D. thesis tries to reconstruct, under a double perspective, the history of the Spanish New Theatre, an artistic manifestation marginalised from the scenes on its times; the essay considers its extent –on multiple aspects– and its ethic and aesthetic characterisation. Including also censored and unpublished plays, this study intends to revive an innovative scenic and dramatic movement which developed in Spain during the late Francoism and the early Spanish Transition (1967-1978); it was artistically experimental, culturally non-conformist, aesthetically unconventional and politically anti-Francoist. The search for new scenic propositions and solutions provoked the appearance of a new avant-garde at the end of the dictatorship; its productions were incomprehensible within the structural limits of commercial theatre (classic drama, light comedies) or even contemporary Realism’s propositions. The transformation of the dramatic scene implied a progressive awareness of group –marginalised in many ways– and generated the creation of multiple non-Aristotelic forms (sometimes inspired in the European and American avant-gardes); it supposed also new modes of expression based on a creative language, verbal provocation and an extended use of allegory and symbol. These pages propose a reflection about the Spanish New Theatre’s name and very concept, on its socio-cultural and political context –capital for its birth and development– offering a stylistic analysis approach in order to specify the movement’s defining features

La tesis doctoral Bandera Roja (1968-1974) té per objecte l’estudi d’aquesta organització comunista nascuda a Barcelona sota la influència dels moviments revolucionaris de la segona meitat de la dècada dels seixanta i, particularment, d’aquells més propers en l’espai, com ara els que es van desenvolupar als estats francès i italià. Amb una presència destacada de militants a la Universitat de Barcelona, Bandera Roja va desplegar alhora una acció política de masses amb accent propi tant a barris com a fàbriques. El desenvolupament d’aquests plantejaments, preocupació fonamental del nostre estudi, va coincidir en el temps amb el despertar i reorganització dels moviments veïnal i obrer durant el tardofranquisme, i va permetre a l’Organització créixer i arrelar entre els sectors més combatius de les classes populars i obreres.

Cette étude exhume la poésie créée dans les espaces carcéraux du premier franquisme, depuis l’occupation progressive de l’Espagne par le camp national, entre 1936 et 1939, jusqu’à la fin de la Seconde Guerre mondiale voire des années cinquante selon les incarcérations. Ce phénomène, souvent réduit en Espagne à deux figures héroïsées (Miguel Hernández et Marcos Ana), recouvre pourtant une multitude de cas, allant du poète emprisonné, dont les ambitions littéraires sont entravées, aux prisonniers de guerre ou politiques qui s’essayent au romance pour tuer le temps : au-delà de la valeur littéraire de l’œuvre, on s’intéresse à la poésie de témoignage autant qu’à la poésie lyrique, aux poèmes en prose et en vers, oraux ou écrits, à travers un corpus varié, tant sur le plan générationnel qu’idéologique, d’une soixantaine d’auteurs. José Luis Gallego (1913-1980) est un exemple paradigmatique, puisqu’il compose une vingtaine de recueils en prison de 1939 à 1942 puis de 1943 à 1960, dont seulement trois ont été publiés. Toute la géographie espagnole est concernée (notamment Madrid, l’île de Saint Simon ou les Canaries) et divers espaces carcéraux, dont des camps. Si certains symboles singularisent un auteur, la culture ou la situation espagnole, cette poésie carcérale relève globalement d’une poétique de la libération, visant à fuir l’espace-temps oppressant de l’enfermement, tout en évacuant les émotions douloureuses dans des moules métriques qui disent la contrainte, et en glissant occasionnellement une subversion entre les vers. On envisage également les processus de création et de diffusion de ces œuvres lyriques, l’enjeu de la collaboration avec le pouvoir dans les pages de l’hebdomadaire pénitentiaire Redención et le destin de vers confiés aux réseaux semi-clandestins ou exposés à un silence éditorial. À partir d’archives familiales et nationales, on analyse ces voix lyriques d’une résilience difficile, inédites ou méconnues, en tension entre l’enfermement dans l’intimisme de l’insilio et l’extériorisation subtile d'une dissidence réprimée
This study sets out to uncover the poetry created in carceral spaces during early Francoism, from the progressive advancement of the Nationalist faction in Spain, between 1936 and 1939, to the end of the Second World War, up until the late fifties in some cases in line with the duration of imprisonment. This phenomenon, mainly reduced in Spain to the two heroicized figures of Miguel Hernández and Marcos Ana, nonetheless, involves a vast number of others, ranging from the jailed poet, whose literary ambitions are thwarted, to the prisoners of war or political prisoners who try their hand at romances to kill time. The focus of this study is not limited to the literary value of a poem, but also considers testimonial as well as lyrical poetry, prose poems and verse, both written and orally-transmitted. The corpus in question varies widely both in terms of generation and ideology and spans sixty authors. José Luis Gallego (1913-1980) is paradigmatic, since he composed around twenty collections of prison poems from 1939 to 1942 and then from 1943 to 1960, of which only three were published. The whole of Spanish geography is covered (especially Madrid, San Simón island and the Canaries) and several prison spaces, including prison camps. Even if certain symbols underline the specific circumstances of a particular author, specific cultural aspects or the Spanish situation on the whole, the prison poetry discussed here mainly derives from a poetics of liberation, whose goal is to leave behind the oppressive space-time of imprisonment. At the same time, the poetry acts as a release for painful emotions expressed and compressed into metrical moulds indicative of the constraint, occasionally letting slip subversive comments between the lines. In addition, the process of creation and diffusion of these lyrical works, the implications of collaborating with power in the pages of the prison weekly Redención and the destiny of those verses that were entrusted to semi-clandestine networks or met with editorial silence are examined. Taking family and national archives as the starting point, these lyrical voices of a difficult resilience, unpublished or unappreciated, in constant tension between being locked into the intimism of the insilio and the subtle exteriorization of a repressed dissidence
Este estudio exhuma la poesía creada en los espacios carcelarios del primer franquismo, desde el avance progresivo en España del bando nacional, entre 1936 y 1939, hasta el final de la Segunda Guerra Mundial, incluso de los años cincuenta según los encarcelamientos. Este fenómeno, que suele reducirse en España a dos figuras heroizadas (Miguel Hernández y Marcos Ana), abarca sin embargo una multitud de casos, que van desde el poeta encarcelado, cuyas ambiciones literarias son obstaculizadas, hasta los prisioneros de guerra o políticos que se ejercitan escribiendo romances para matar el tiempo: más allá del valor literario de la obra, nos interesamos tanto por la poesía testimonial como por la poesía lírica, por los poemas en prosa o en verso, orales o escritos, a través de un corpus variado, tanto a nivel generacional como ideológico, de unos sesenta autores. José Luis Gallego (1913-1980) es un ejemplo paradigmático, ya que compone una veintena de poemarios en prisión de 1939 a 1942, y de 1943 a 1960, de los cuales solamente tres han sido publicados. Se aborda toda la geografía española (especialmente Madrid, la isla de San Simón o las Canarias), y diversos espacios carcelarios, como los campos. Si bien algunos símbolos singularizan a un autor, la cultura o la situación española, esta poesía carcelaria implica en general una poética de la liberación, que apunta a huir del espacio-tiempo opresivo del encierro a la vez que evacua las emociones dolorosas en unos moldes métricos que expresan la coerción, y desliza a veces una subversión entre los versos. Igualmente, contemplamos los procesos de creación y de difusión de estas obras líricas, la cuestión de la colaboración con el poder en las páginas del semanario penitenciario Redención y el destino de unos versos confiados a redes semiclandestinas o expuestas al silencio editorial. A partir de archivos familiares y nacionales, analizamos esas voces líricas de una resiliencia difícil, inéditas o desconocidas, en tensión entre el encierro en el intimismo del insilio y la exteriorización sutil de una disidencia reprimida

Le présent travail se consacre à l’étude de la trilogie de l’écrivain espagnol Rafael Chirbes (1949-2015), constitué de La larga marcha, La caída de Madrid et Los viejos amigos, et à travers laquelle l’auteur retrace l’histoire récente de l’Espagne, depuis la guerre civile jusqu’au retour d’un régime démocratique, en passant par le franquisme. L’étude narrative de chacun des trois romans couplée à une approche collective permettra d’observer comment l’histoire des personnages finit par retracer celle de l’Espagne et celle de la génération désenchantée de l’auteur lui-même
This work is dedicated to the study of the trilogy of the Spanish writer Rafael Chirbes (1949-2015), made uo of the Larga marcha, La caída de Madrid and Los viejos amigos, and through which the author recounts the recent history of Spain, since the civil war until the return of a democratic regime, via the Francoism period. The narrative study of each novels coupled with a collective approach will allow us to observe how the story of the characters ends up recounting Spain’s History as well as the story of the author’s disillusioned generation

Un dels més reeixits descobriments nascut a les acaballes del segle XIX, el cinema, marcà definitivament la societat aportant noves formes de comunicació i de relació social. Aquest nou art esdevindria no sols una font de distracció i coneixement sinó que, com qualsevol producció artística de l’ésser humà, deixaria una empremta que amb el temps mostraria la seva magnitud com objecte patrimonial. Néta i filla de músics vaig aprendre a estimar la música, sense distinció. Per aquest motiu, lamentava el rebuig vers el conjunt d’un gènere centenari, la sarsuela, que tants esforços i lluita va comportar als seus autors, músics tan lloables com els que més, músics que s’hagueren de sentir-se titllats en to despectiu de “sarsueleros”. Hom pot comprovar que hi ha música de sarsuela de tan bona qualitat com la de les òperes; hi ha arguments de sarsuela absolutament refusables o excel·lents, com també n’hi ha d’òperes. Per aquests motius, el meu objectiu bàsic va ser l’intent de dignificar el gènere, reivindicar-lo com a espectacle popular, transformat i manipulat segons arbitri del poder dominant, com intentaré demostrar al llarg de la meva exposició. Per què una societat que encara avui conserva aspectes que provenen de l’assimilació interna generada a través de molts anys rebutjava aquest espectacle? Per què aquest sentiment que la música feta a l’estranger és millor? Quins havien estat els mecanismes que havien arribat a generar en el subconscient col·lectiu aquesta afirmació? Pel que fa al cinema, l’enorme interès desvetllat vers aquest camp d’investigació, de la que aquesta Facultat és un exemple, iniciat pel Dr. Miquel Porter i admirablement seguit per un important nombre de distingits professors i professores, alumnes ensems del doctor Porter, es presentava més planera. Però el problema es presentà en el moment en què vaig voler aprofondir a l’apartat de les sarsueles cinematogràfiques: en primer lloc –apart d’algun estudi posterior sobre una obra concreta – a la majoria de llibres d’història del cinema espanyol se solventava l’apartat dedicat a les sarsueles amb unes quantes línies. Hi havia una confusió enorme en relació a algunes obres que eren sarsueles, tipificades com a sainets, comèdies, musicals... Algunes d’elles, que provenien de sarsueles, ni tan sols hi figurava aquest origen. De moltes obres hi havia poques dades, només el títol i l’any de rodatge o estrena, amb unes línies sobre el contingut, però la majoria de vegades, res... En resum: la sarsuela hi era de pas. Vist l’estat de la qüestió, calia emprendre la tasca en vàries vessants: la investigació de la sarsuela en si, dels seus orígens i producció, i dels films que es feren d’elles, amb els mateixos objectius i la interrelació entre ambdós gèneres populars. La primera part de la investigació, la recerca dels llibrets originals, suposà una gran inversió de temps, donada la dispersió dels materials. Per a la segona part, calia cercar les realitzacions cinematogràfiques que es feren de les sarsueles, buscant-les a diverses filmoteques de l’Estat espanyol, feina gens fàcil, o cercar-les en col·leccions del mercat. La realitat fou molt colpidora: les obres dels primers anys del cinema s’havien perdut en la seva immensa majoria, ja no existien. Segons les dades que es donen a totes les estadístiques del cinema espanyol, de la primera etapa, corresponent al cinema primitiu, s’ha perdut prop del 98 % de la producció, dades susceptibles de desencoratjar vers l’obtenció d’una recerca acurada. Era necessari, doncs, fer un cens del que quedava a les filmoteques de l’Estat espanyol. Va ser enviada la demanda d’informació a totes elles i a les distribuïdores de cinema. Conseqüència d’aquesta tesi ha estat l’estudi de totes les productores i directors que es dedicaren a filmar sarsueles a l’Estat espanyol, així com també a l’estranger. La tesi albira proporcionar una relació de la gran quantitat de films que les productores dedicaren a aquest camp, analitzar les sarsueles produïdes, quina fou la versió escollida per a la seva versió cinematogràfica i esclarir els films que són en realitat sarsueles, no comèdies, ni sainets, ni musicals, qualificatius genèrics emprats habitualment a les filmografies de cinema espanyol. Una altra aportació de la tesi pretén destacar la primordial importància del teatre líric en la primera etapa del cinema primitiu espanyol deixant palès quines són les favorables interrelacions de dos gèneres populars, amb recursos a l’hora tan diversos, com són el teatre líric i el cinema que, no cal oblidar-ho, en els seus orígens no tenia so imprès al suport i per tant, depenia del so afegit, en directe o enregistrat.

Le Congrès Eucharistique International est l’un des événements de masse les plus significatifs du catholicisme contemporain. À mi-chemin entre la modernité et la tradition, il s’agit d’un phénomène de mobilisation des fidèles comparable à des événements de masse laïcs, tels que l´Exposition Universelle, les congrès scientifiques et politiques, et même les Jeux Olympiques. Notre travail fait une étude comparative de deux des trois Congrès Internationaux qui ont eu lieu en Espagne (Madrid 1911 et Barcelone 1952). Ces assemblées catholiques sont un vaste et riche champ pour la recherche du point de vue des études transdisciplinaires, et en particulier de la perspective de l’histoire culturelle, car chaque célébration implique une convergence particulière d’intérêts multiples (religieux, politiques, économiques, spatiaux, symboliques, etc.). Tandis que pour la première partie de la thèse nous avons fait une contextualisation historique approfondie de chaque congrès (locale, nationale et internationale), pour la deuxième partie, nous avons opté pour une perspective comparative et diachronique autour de deux thématiques essentielles pour l´étude des faits religieux contemporains : catholicisme espagnol et modernité (chapitre 5), et catholicisme espagnol et espace urbain (chapitre 6). La perspective spatiale de notre sixième chapitre est très importante, car, dans le cadre espagnol, il n’existe à ce jour que très peu d’études approfondies sur la religion comme un facteur de transformation de la ville, et inversement, de la ville comme un élément de modernisation du catholicisme contemporain
The International Eucharistic Congress is one of the most striking mega events organized by the Catholic Church in late modernity. Its hybrid nature (both traditional and modern, secular and spiritual), the fact that it has been celebrated since the end of the XIXth century in all five continents, and the imposing multitudes it gathers, make it an extraordinary object of study for the field of Religion and History. Despite its being mainly conservative in nature, its celebration has also allowed for restricted, but fundamental, religious innovation, gradually allowing the Church to creatively face the challenges of an increasingly less observant modern society. Spain has celebrated the IEC on three occasions: Madrid 1911, Barcelona 1952 and Seville 1993. Our work wishes to establish a rich comparison between the first two. We will first situate the 1911 and 1952 celebrations in their local, national and international historical contexts. Then, in the second part of our work, we will study both celebrations from a diachronic and thematic perspective, namely, the relation of Spanish Catholicism both to Modernity (to the emergence of mass culture and society) and to Urban Space. Taking a postsecular point of view, we will emphasize the fact that the place, role, meaning, and identity of religion in Spain have changed in tandem with modernity’s social, economic, political and cultural transformations. Ultimately, inspired by both by S. Juliá´s revision of the historical metanarrative that considered Spain as Modernity´s failure/“anomaly”, and by F. Montero´s call to develop a Cultural History of Spanish Catholicism, our study wishes to critically reevaluate the role that History has traditionally ascribed to Catholicism in Contemporary Spain

Ce travail propose une analyse de l’œuvre cinématographique qu’Helena Lumbreras a réalisée, de manière individuelle et au sein du Colectivo de Cine de Clase, entre la fin du franquisme et le début de la transition en Espagne. Cette analyse s’accompagne d’une description en détail de son parcours biographique, en mettant l’accent sur sa formation, artistique et cinématographique, en Espagne, mais aussi en Italie. Dans l’intention de mieux connaître la filmographie de cette pionnière du cinéma militant, l’étude est guidée par l’analyse de ses cinq documentaires principaux. D’une part, nous analysions ses deux documentaires réalisés à titre individuel, Spagna ’68 (1968) et El cuarto poder (1970) et, d’autre part, ses trois documentaires réalisés dans le cadre du Colectivo de Cine de Clase : El campo para el hombre (1975), O todos o ninguno (1976) et A la vuelta del grito (1978). Cette étude inclut également l’analyse d’un matériel inédit, son film de fin d’études España (1964), un court métrage de fiction réalisé pendant ses études en Italie. Au fil des pages, il apparaît clairement que son cinéma se caractérise par le fait d’être résolument clandestin et pauvre, et que la cinéaste prend, progressivement, position pour une approche collective, de classe et de genre. Étant donné qu’il s’agit de la première étude académique traitant de l’œuvre cinématographique d’Helena Lumbreras en profondeur, nous avons eu recours à des sources primaires. Cela a impliqué un travail de terrain comportant de nombreuses interviews et d’importantes recherches en archives. Ce travail de recherche vise à contribuer à la diffusion de l’œuvre cinématographique d’Helena Lumbreras, et à mettre à disposition de futurs chercheurs une monographie fournie à partir de laquelle il leur sera loisible de cheminer, en creusant et croisant les connaissances
This research study proposes an analysis of the film practice that Helena Lumbreras carried out, individually and within the Colectivo de Cine de Clase, between the end of the Franco regime and the beginning of the transition to democracy in Spain. The analysis is accompanied by a detailed description of her biography that focuses on both her artistic and cinematographic training, undertaken in Spain, but also in Italy. With the intention of knowing more about the filmography of this pioneer of militant cinema, the study is guided by the analysis of her five main documentaries. On one hand, we analyze her two documentaries made individually: Spagna ’68 (1968) and El cuarto poder (1970). On the other hand, we analyze her three documentaries made within the Colectivo de Cine de Clase: El campo para el hombre (1975), O todos o ninguno (1976) and A la vuelta del grito (1978). This study also includes the analysis of unreleased material: her graduation film, España (1964), a short fiction film shot during her studies in Italy. Her cinema, characterized by being resolutely clandestine and low budget, gradually established a collective, working-class and feminist approach. Since this is the first academic study to deal with Helena Lumbreras’ cinematographic work in-depth, we have mainly used primary sources. This involved field-work involving numerous interviews and thorough research in the archives. This research work aims to contribute to the dissemination of Helena Lumbreras’ cinematographic work, and to provide future researchers with a monograph from which they will be able to build knowledge

Le présent travail de recherche entend passer au crible l’Histoire contemporaine de l’Espagne grâce à la production romanesque de Lourdes Ortiz. Écrivaine révélée avec son premier roman Luz de la memoria en 1976, dans lequel elle brosse le portrait de sa génération, Lourdes Ortiz cherche à réhabiliter la mémoire des vaincus de la future Transition et à faire émerger les vérités cachées. En ce sens, cette thèse s’attache à étudier exhaustivement trois romans Luz de la memoria (1976), La fuente de la vida (1995) et Andrés (1971) un roman jamais publié, en adoptant une approche à la fois littéraire, historique, sociale et politique. À partir de différentes historiographies, d’ouvrages consacrés à l’écrivaine, d’archives privées, de commentaires de la propre auteure, ce travail vise à analyser quelle est la nature du positionnement idéologique de cette ancienne militante du Parti Communiste Espagnol face à des évènements historiques qu’elle a vécus. Parallèlement, il s’agit d’appréhender dans quelle mesure les dispositifs formels adoptés dans ses récits invitent le lecteur à remettre en question le discours dominant. Ce travail vise à actualiser la connaissance de cette écrivaine engagée, dont la critique politique lucide et clairvoyante propose un autre regard sur les enjeux de l’Histoire contemporaine
The present thesis aims to examine Spain’s contemporary History with a fine-tooth comb thanks to Lourdes Ortiz’ novels production. This author became known because of her first novel Luz de la Memoria published in 1976, in which she paints her generation’s portrait and attempted to redeem the memory of the coming Transition victims, through hidden truths yet to be unearthed. With this in mind, this PhD dissertation endeavours to study three novels exhaustively, Luz de la memoria (1976), La Fuente de la vida (1995) and Andrés (1971) - the latter being unpublished – while approaching literature, history, society and politics at the same time. Through different historiographies, publications dedicated to the writer, private archives and commentaries from the author herself, this study aims to analyse what would be the ideological positioning of this former Spanish Communist Party activist, compared to the historical events she went through. In parallel, this work is about to apprehend how the formal orientations she is using in her novels would tempt the reader to reconsider the dominant thinking. This thesis intends to bring this committed writer to light, whose lucid and clear-sighted political criticism offers another view to the contemporary History stakes

En réponse au traumatisme de la division nationale suscitée par la guerre civile et cristallisée pendant le franquisme, la figure d’Antigone resurgit avec force dans la dramaturgie espagnole. Le parcours de résistance de cette héroïne grecque devient, sous la plume des auteurs espagnols du XXème siècle, l’emblème de la « juste mémoire » (Ricœur, 2000). Partant de l’hypothèse que le corpus des Antigones espagnoles constitue un ensemble relevant d’une dynamique commune de relecture de l’histoire, cette thèse recherche, à travers un travail comparatif des structures et des symboliques, la cohérence des versions catalanes, galiciennes et castillanes, de l’exil comme de l’intérieur, pour la période comprise entre 1936 et 1989. Dix-huit pièces sont ainsi mises en perspective pour démontrer la conquête de discours mémoriels et compensatoires à partir des sources hypotextuelles que constituent la tragédie de Sophocle, mais aussi les autres versions théâtrales du mythe. La première partie examine les procédés de réécriture du mythe, de l’histoire et de la tragédie, pour qualifier les pièces et déterminer un éventuel noyau mythique ou un schéma référentiel récurrent. La notion de « (re)configurations contemporaines » au prisme du contexte politique émerge alors pour désigner les objets de ce travail. La deuxième partie analyse les convergences esthétiques et les motifs récurrents dans les textes, car les Antigones espagnoles contemporaines placent au centre de la scène la métaphore de la marge pour figurer l’exclusion politique, ou encore celle du chemin pour représenter les destins brisés et l’exil. Fondamentalement, ces œuvres forgent un tombeau littéraire pour les défunts oubliés, mais aussi un monument en l’honneur des invisibles. La dimension esthétique de cette place théâtrale compensatrice ouvre une réflexion sur son sens cathartique dans une société en recomposition pendant la Transition. En effet, le troisième volet de cette thèse est centré sur la théâtralisation de l’histoire : il s’agit d’étudier les dispositifs de déconstruction des récits nationaux à travers les différents réagencements du mythe des Labdacides. Cette clé de lecture révèle les stratégies de démythification-remythification qui président aux nouvelles charges sémantiques des épisodes mythiques, dépeignant un autoportrait déformant de la communauté espagnole en crise. À l’horizon de ces pratiques de réécriture, se lit la conception d’une époque historique comme une épopée, que la parole cérémonielle et le dispositif scénique peuvent contribuer à purger, par une distance qui englobe un large prisme, de la sacralité au grotesque
Echoing the traumatic conflict within the nation caused by the Civil War and crystallized during Franco’s era, Antigone’s reappearance was extremely intense in Spanish dramatic creation. In contemporary rewritings, the resistance of this tragic character from Greek mythology turned out to be the emblem of a “fairer memory” (Ricoeur, 2000). This work asserts that the Spanish Antigones converge and share a common signification when it comes to rewriting History; and resorts to a comparative study of structures and symbols to shed light on the continuity between the Castilian, Catalan and Galician versions, between those written in exile or not, from 1936 to 1989. In order to establish the common dynamic, eighteen plays are compared, whose key idea is to create a memorial and a redeeming discourse based on the Greek sources but also inspired by other versions of the tragedy. Therefore, the first part examines the strategies implemented to rearrange the mythical pattern, the historical context and the tragic genre. This leads to the conclusion that there is no permanent mythical core nor a fully recurrent referential scheme. As such, the notion of “contemporary (re)configurations” through the prism of politics seems relevant to describe the rewritings. The second part analyses the aesthetic convergences and the recurring themes and metaphors throughout the texts and concludes that in the contemporary Spanish Antigones, the image of the margins embodying exclusion takes on centre stage while the image of the path is resorted to in order to evoke broken destinies and exile. Basically, these plays create a literary tomb for the forgotten deceased but also a monument in honour of the invisible –alive– ones. The aesthetic dimension of this compensatory play requires a reflection upon its cathartic sense in a transforming society during the Transition to democracy. Indeed, the third part of this work focuses on the dramatization of History, making it crucial to study the scenic devices that dismantle the official stories and political myths. This reveals the strategies of “demystification” followed by new mythifications that portray a distorting image of the Spanish community in crisis. Ultimately, these practices of rewriting show that the playwrights conceived their time as an epic and mythical phase which could be purged by theatrical ceremonial thanks to a distancing effect that covers a large prism, from sacred to grotesque

Aquesta recerca es centra en l’anàlisi del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria- Entitat Obrera, CADCI, durant la guerra civil. Des de la seua fundació el 1903, l’entitat expressava la via nacional de la vindicació laboral per als treballadors mercantils. La seua estratègia s’anà adaptant a les noves demandes dels dependents, cada cop més proletaritzats i conscients de formar part de la classe obrera. A partir dels anys trenta, la realització de mesures de força pioneres per al sector i l’augment del prestigi de l’entitat, situaran el CADCI al capdavant de les organitzacions mercantils catalanes. Aquesta activitat unida a la participació en la insurrecció del 6 d’Octubre, feu que el Centre tingués un paper rellevant dintre del moviment antifeixista i obrerista. L’anàlisi de l’esforç de guerra de l’entitat mercantil ens ajuda a constatar aquesta rellevància i estudiar acuradament l’evolució de la multiplicitat de funcions endegades per tal d’atendre als treballadors i treballadores del comerç, tan al front com a la rereguarda. Durant la guerra, l’entitat comptà amb milers d’afiliats, passant dels 23.000 afiliats de juliol de 1936 als més de 50.000 un any després. A finals del 1938, 11.000 associats, el 22% de la seua militància, estaven al front. D’altra banda, es plantejà la possibilitat de fer del CADCI la tercera central sindical catalana. L’opció s’esvairia en ratificar-se l’adhesió a la regional d’UGT el juliol de 1937. A partir d’aleshores i fins al final de la guerra, el Centre seguí funcionant amb independència de la Regional, situant en l’eix prioritari d’acció al seu Secretariat Militar i en especial al Comitè d’Ajut al Combatent dirigit per les treballadores mercantils. Aprofundir en la història del CADCI ens permet investigar per què patí la triple repressió franquista executada sobre l’entitat, els associats i el seu estatge social. L’apropiació militar de l’edifici ubicat al número 10 de la Rambla de Santa Mònica, s’efectuava el 26 de gener de 1939, només ser ocupada Barcelona. Poques setmanes després era escorcollat pel personal de l’Oficina de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, DERD. L’organisme s’encarregava de localitzar, requisar i controlar tota la documentació que aportés dades sobre els enemics amb l’objectiu d’identificar, amb la major celeritat possible, al màxim nombre de persones i entitats que hagueren participat o col·laborat amb la República per poder processar-les i depurar-les. La finalitat repressiva marcà la conservació del patrimoni documental requisat, doncs fou eliminat tot allò que es considerà inútil per a l’extracció d’informació sobre persones desafectes. Una part de la documentació sostreta és la que conforma el fons restituït al CADCI entre 2008 i 2014, en aplicació de la Llei 21/2005, procedent del Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca. Les 1.213 unitats de catalogació, més de 105.000 documents foliats, són la base documental de la nostra investigació. L’estatge social no ha estat retornat. La seua història motiva i estructura bona part de la recerca. A través de les seues quatre clausures estudiem l’evolució del Centre, l’augment del suport popular i l’enfortiment de la xarxa vincular que fou clau per superar els períodes de clandestinitat. A la vegada, analitzem els precedents de l’accionar repressiu i el procés de resignificació de l’edifici que, durant la guerra, es consolidà com un lloc de commemoració i símbol de la resistència antifeixista. La recerca estudia les implicacions de recuperar-lo com a lloc de memòria i d’història. Amb aquesta finalitat es proposen una sèrie d’intervencions per a aquest espai que allotja la multiplicitat dels relats de la història del moviment obrer català.
The research focusses on the analysis of the CADCI, Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria- Entitat Obrera (Autonomic Centre of Dependents of Commerce and Industry– Workers Organization), during the civil war. From its founding in 1903, the organization expressed the national route of labour vindication for mercantile workers. Its strategy evolved along with the demands of its dependants, increasingly proletarianized and aware of belonging to the working class. Beginning in the thirties, the carrying out of pioneering measures for the sector and the increase in prestige of the organization, put CADCI at the head of the Catalan mercantile organisations. This activity coupled with its participation in the insurrection of the 6th of October, led to the centre reinforcing its role within the anti-fascist workers movement. As a result, during the war, the organisation would have thousands of members and at one point it was considered it could become the third union federation. An analysis of its war effort allows us to confirm this relevance and study the multiplicity of functions carried out in order to attend to workers on the frontline as well as in the rear-guard. An in-depth study of the history of CADCI allows us to analyse the reasons for it suffering the triple Francoist repression carried out on the organisation, its associates and its headquarters. The military appropriation of the building, located at Rambla de Santa Mónica number 10, was carried out on the 26th of January 1939, immediately following the occupation of Barcelona. A few weeks later it was searched by the DERD (State Delegation for Document Recovery). Part of the documentation taken is what makes up the content restored to the organisation between 2008 and 2014, by application of the law 21/2005, from the CDMH (Historical Memory Documentary Centre) in Salamanca. These 1213 catalogued items are the documentary base of this investigation. The headquarters has not been returned. Its history motivates and structures a good part of the research. Through its four forced shutdown we study the evolution of the centre, its increase in popular support and the strengthening of its networks that were key to it surviving periods in the underground. At the same time, we analyse the precedents of the repressive action and the resignification process of the building that was consolidated as a place of commemoration and a symbol of the anti-fascist resistance during the war. The research looks at the implications of recovering it as a site of memory and history. For this purpose, a series of interventions are proposed for this space that houses the multiplicity of stories of the history of the Catalan labour movement.