Academic literature on the topic 'Lingüística històrica'

El 2020, any de silencis, van sortir dos llibres importants per a la historiografiadel català. Des de Mallorca, Antoni Mas i Forners publicava el documentadíssimvolum Llengua, terra, pàtria i nació (Palma, Edicions Documenta Balear).Des de València, Adrià Martí-Badia va brindar unes planes riques en notíciesen La consciència lingüística dels valencians (1854-1906). Tant en un cas comen l’altre, el seguiment del nom donat a la llengua històrica de catalans, valencians,balears, aragonesos orientals, andorrans i algueresos es presenta com aindici de la seva unitat o diversitat.

En aquest article advoquem per la superació de les dicotomies que parcel·len l’estudi dels fets de llengua (sincronia vs. diacronia, lingüística vs. sociolingüística, història interna vs. història externa), en pro d’un atansament que integri el màxim nombre de factors explicatius possibles. Un àmbit propici per a aquesta confluència és l’anàlisi dels canvis lingüístics en curs, que són aquells que tenen lloc en temps real davant dels ulls de l’investigador, el qual es pot beneficiar així de la proximitat a l’objecte d’estudi i de l’accessibilitat als múltiples factors que en condicionen l’evolució, sempre que sigui capaç de no implicar-s’hi en excés. L’anàlisi de les transformacions que s’observen en el català nord-occidental des de la represa del procés d’estandardització a Catalunya evidencia com podem incrementar el grau de comprensió dels canvis lingüístics si estem atents a les interaccions que es produeixen entre els usos establerts socialment, les formes sotmeses als constrenyiments del sistema i les percepcions que acaben formant la consciència lingüística dels parlants entesos com a individus i com a cos social.

La relació entre la disciplina història de la llengua i la disciplina història de la literatura ha estat una relació de subordinació, tant des del punt vista conceptual com metodològic. La primera ha estat subordinada a la segona. En aquest article tractem en primer lloc de les circumstàncies i els esdeveniments històrics que han determinat aquesta situació de subordinació: la identificació cultural entre llengua i literatura (però amb la supeditació de la primera a la segona), el naixement de la lingüística romànica (que, paradoxalment, no va afavorir l’autonomia de la història de la llengua) i la desclosa de les cultures nacionals, que també van donar prioritat a la literatura nacional. En segon lloc ens referim a les particularitats metodològiques i pràctiques de les dues disciplines, que també expliquen per què la relació ha anat de la manera com ha anat. I en tercer lloc tractem breument de l’estat actual de la matèria, que fa pensar que la història de la llengua ha tendit a adquirir autonomia en els darrers anys, malgrat que l’objectiu no ha de ser prescindir de la història literària sinó establir-hi els vincles adients.

El treball analitza l’adequació de les perioditzacions de la història de la llengua catalana amb l’objectiu proposar-ne una que siga compatible amb el caràcter social de què actualment pretenen revestir-se la majoria de les històries de la llengua. Així, es considera fora de lloc el tractament d’algun període previ a l’existència de la llengua catalana, com la de la romanització, i es rebutja alguna etiqueta que és una tradició inventada, com la de la reconquista. La proposta d’una periodització es resumeix en quatre etapes basades en factors sociolingüístics: sorgiment, consciència, plenitud i conflicte lingüístic.

En aquest treball, per mitjà de l’anàlisi de Gramàtica catalana (1956), es fa una contribució a l’estudi de l’obra de Pompeu Fabra, a l’estudi de la història de la lingüística catalana i a l’estudi de la història de la fraseologia. La descripció de les unitats fraseològiques que ofereix la Gramàtica s’emmarca, d’una banda, en l’àmbit de la composició i, de l’altra, es presenta conceptualment i terminològicament seguint la tradició gramatical. Cal destacar que l’obra conté un material fraseològic ric, amb mostres de gairebé totes les estructures formals que poden presentar les locucions en català, i que Fabra, amb les explicacions relatives al que anomena «conjunts sintetitzats», mostra haver copsat el pinyol conceptual de les unitats pluriverbals lexicalitzades.

El fet de dir que un dels objectius —o, millor, que l’objectiu— del grau deFilologia Catalana és el de proporcionar un coneixement en profunditat delsdiversos aspectes lingüístics, socials, literaris i culturals tant de la nostra llenguacom de la nostra literatura, en realitat, és no dir res. Entre els mínims exigits al’alumnat que ha de superar aquests estudis, hi ha el de desenvolupar coneixe-ments, competències i habilitats en el camp de la història social de la llengua,de l’estructura de la llengua, de la situació sociolingüística de la llengua, ode la història de la literatura feta en la nostra llengua. En efecte, l’estudiantd’aquest grau, siga de la universitat d’arreu del país que siga, i tot i la diferèn-cia de nomenclatura i de distribució semestral, ha de fer front a assignaturesdedicades, entre altres matèries, a la història de la llengua o a l’estudi de la nos-tra literatura en diverses èpoques, com l’edat mitjana, l’edat moderna, l’èpocacontemporània i l’actual.

Las labores de rastreo bibliográfico llevadas a cabo en el proyecto de investigación Percepción de la diversidad lingüística en materiales de enseñanza del español, publicados en Cataluña en el siglo XIX (PID2019-104659GB-I00) han permitido descubrir una edición príncipe de El auxiliar del maestro catalán (1872) de Salvador Genís i Bech (1841-1919) de la que no se tenía constancia hasta la fecha, pues no aparece documentada en los dos repertorios bibliográficos más importantes para el siglo XIX, la Història de la lingüística catalana 1775-1900. Repertori crític (1998) de Marcet & Solà, por un lado, y la Bibliografía cronológica de la lingüística, la gramática y la lexicografía del español (BICRES V). Desde el año 1861 hasta el año 1899 (2015), coordinado por Esparza & Niederehe, por el otro. Se trata de la Primera Parte de la primera edición de este manual destinada a la enseñanza oral de la lengua castellana, como reza en la propia portada, y publicada en el año 1872. Con esta edición se recupera un eslabón perdido en la reconstrucción de la serie textual de El auxiliar del maestro catalán (1869-1925).

En aquest text s’explora l’abordatge incipient de l’anàlisi del canvi lingüístic en contextos comunicatius especialitzats. Des de història de la ciència i la terminologia s’han fet incursions en el tema de l’evolució del llenguatge d’especialitat, però no s’hi ha aplicat encara ni la teoria del canvi ni la metodologia de l’anàlisi de la variació. En aquest primer treball s’ofereix una breu presentació dels principals ítems que regulen l’estudi del canvi lingüístic i una síntesi dels principals canvis lèxics (neologia, manlleus, lexicalització i gramaticalització menor), per concloure quins ajustaments teòrics i metodològics convindria introduir i quina mena d’anàlisis caldria engegar per a analitzar els canvis que es puguin incoar i estabilitzar en el discurs d’especialitat. En aquesta primera aproximació s’orienta el tema del canvi cap al discurs mèdic, a causa de la rellevància de la intersecció entre comunicació i salut en la recerca actual.

La present recerca poa les fonts literàries i epigràfiques gregues i llatines que aporten dades útils per al coneixement de la llengua de les antigues poblacions nord-africanes que els autors antics anomenaven genèricament Libyes, Mauri, Numidae, Gaetuli i Mazices. Vuit capítols de la tesi analitzen i classifiquen per regions antigues (I. Egipte, II. Cirenaica, III. Tripolitània, IV. Fazània i Sàhara Central, V. Zeugitana i Bizacena, VI. Numídia, VII. Mauretània Cesariana, VIII. Mauretània Tingitana i Sàhara Occidental) les dades filològiques (aplegades en apèndix en un corpus establert cronològicament) i epigràfiques, a partir de les quals són descrites la situació sociolingüística i la distribució geogràfica de la llengua dels maures en relació amb les llengües en contacte: egipci, grec, púnic, llatí, llengües txàdiques, nilosaharianes, mandaiques o atlàntiques, segons les regions. El capítol IX descriu la fonologia i la morfologia del paleoamazic a partir de les dades filològiques i epigràfiques analitzades als capítols precedents i estableix un corpus lèxic de 107 mots comuns paleoamazics, que constitueixen un agafador formal més sòlid per a la descripció gramatical del paleoamazic que els més d'un miler d'antropònims (a més de dades toponímiques i etnonímiques parcialment explotades) aplegats als capítols precedents. Són aquestes anàlisis fonològiques, morfològiques i lexicològiques les que menen a la conclusió que els testimoniatges espigolats a les fonts antigues gregues i llatines (amb el suport addicional també tingut en compte de l'epigrafia líbica i púnica, principalment) referits a la llengua dels maures constitueixen efectivament un estadi antic de la llengua amaziga (o berber). Les dades antroponímiques aporten singularment alguns noms propis recurrents diatòpicament (en diverses regions de l'Àfrica del Nord antiga) i diacrònicament (a través de l'edat mitjana i fins a l'actualitat). En aquest mateix capítol IX es tracta la delicada qüestió de l'expansió amaziga i el problema de la cronologia protoamaziga; s'hi rebaten les tesis migracionistes de gran abast (no corroborades pels estudis paleodemogràfics més fiables) i esdevenimentals de fets puntuals com a causes de la forja del protoamazic; en canvi, s'hi acullen originalment com a factors determinants el propi funcionament intern de la societat tribal paleoamaziga, basat en mecanismes de segmentarietat i reduplicació, així com en institucions vertebradores d'un espai comunicatiu comú, com podien ser les rutes de caravanes transsaharianes, els mercats i les fires rurals, els aplecs i festes patronals i altres fenòmens que amb prou feines han deixat empremtes arqueològiques i testimoniatges literaris i epigràfics però que poden haver estat igualment rellevants en la cristal·lització d'una koinè composicional paleoamaziga esdevinguda protollengua de l'entramat dialectal amazic tal com el coneixem d'èpoques més ben conegudes. La present recerca posa de manifest el rol mitjancer, gràcies al control de les rutes de caravanes transsaharianes, de les poblacions paleoamazigues (entre les quals podem esmentar els garamants, els nasamons i els getuls, com més endavant, a partir de l'edat mitjana, ibadites, almoràvits, almohades i tuaregs) en les innovacions tecnològiques, econòmiques, agràries, religioses i d'altra mena vehiculades per poblacions mediterrànies a través de llengües com l'egipci, el púnic, el grec i, sobretot, el llatí, a poblacions saharianes i sahelianes parlants de llengües nilosaharianes, txàdiques, mandaiques i atlàntiques. El capítol X exposa les conclusions de la tesi. Finalment, un annex de cartografia lingüística consistent en 17 làmines il·lustra les distribucions geogràfiques de les llengües parlades a l'Àfrica del Nord a l'antiguitat segons es desprèn de les dades sotmeses a anàlisi. Els índexs finals (de matèries, geogràfic, etnonímic, de personatges antics i medievals, d'autors moderns i de figures) faciliten la consulta d'aquest extens treball monogràfic.
According to Greek and Latin literary and epigraphic sources, the present research analyses evidences of the language of the North African populations that ancient authors called Libyes, Mauri, Numidae, Gaetuli and Mazices. Eight chapters analyse and classify through old regions (I. Egypt, II. Cyrenaica, III. Tripolitania, IV. Phazania and Central Sahara, V. Zeugitana and Bizacena, VI. Numidia, VII. Mauretania Caesariensis, VIII. Mauretania Tingitana and Western Sahara) philological (gathered as appendix in a corpus established on chronological grounds) and epigraphic data useful for the description of the sociolinguistic situation and geographic distribution of the language of the Mauri in relation with languages in contact. Chapter IX describes the phonology and morphology of Paleo-Amazigh according to the philological and epigraphic data analysed in the precedent chapters and brings forward a lexical corpus of 107 items of Paleo-Amazigh common names. These phonological, morphological and lexical analyses are the basis to state that, as a matter of fact, the evidences of the language of the Mauri collected from Greek and Latin sources reflect Old Amazigh. Some anthroponymic recurrences through the ages and through distant North African regions have also been brought forward according to a rich corpus of more than a thousand items. The complicated question of the correlate between Amazigh spread and Proto-Amazigh chronology is also dealt with in chapter IX. A major contribution of the present research is the well attested role of Paleo-Amazigh speaking populations as mediators between Mediterranean populations (speakers of such languages as Egyptian, Punic, Greek and specially Latin) and Saharan and Sahelian populations (speakers of Nilo-Saharan, Chadic, Mande and Atlantic languages). The conclusions are set forth in chapter X. An annex of 17 plates of linguistic cartography illustrate the geographical distribution of the languages spoken in North Africa in antiquity. The work contains detailed indexes as well.

La fita principal d'aquesta tesi doctoral és oferir un estudi històric i comparatiu dels verbs de tercera radical dèbil en hebreu bíblic masorètic i mostrar, en aquells casos que pugui ser possible, l'origen etimològic d'aquest determinatiu radical sufixat a l'arrel verbal protosemítica. S'ha pretès, doncs, reconstruir etimològicament aquestes arrels verbals protosemítiques i detectar-ne morfològica i semànticament el determinatiu radical.

Aquesta tesi doctoral es divideix en dues parts principals i que a la vegada es complementen. La primera (§§1-5) va encaminada a explicar, des d'un punt de vista històric, l'origen i la formació de les arrels verbals semítiques, uns capítols que ens han semblat imprescindibles per poder dur a terme la segona part de la nostra recerca.

La segona (§§6 i 7) se centra bàsicament en l'estudi etimològic i comparatiu dels verba tertiae infirmae de l'hebreu bíblic masorètic per una banda (§6) i en la catalogació etimològica d'aquests verbs per l'altra (§7).

Les reconstruccions etimològiques s'han basat en el testimoni de les llengües semítiques més antigues documentades, en el funcionament intern d'aquest tipus de verbs de cada llengua i, cas que l'arrel verbal pugui ser remuntada a l'àmbit camito-semita, en el testimoni de les llengües afro-asiàtiques.

Les llengües semítiques que hem utilitat per realitzar el comentari són les antigues, en concret, les llengües epigràfiques nord-occidentals (i.e., hebreu epigràfic, arameu antic i oficial, fenici, etc.), l'ugarític, l'arameu antic, el bíblic i el rabínic, el siríac, l'accadi, l'antic sudaràbic epigràfic (sabeu), l'àrab clàssic i el geez.

Aquesta part comparativa ha estat imprescindible per arribar a conclusions de caràcter etimològic. En la part comparativa, doncs, hem volgut oferir sempre els paral·lels semítics del verb tertiae infirmae així com també les formes còncaves o de primera dèbil, les pll i les reduplicades que hi poguessin estar emparentades, així com també els substantius.

En el capítol següent (§7) oferim la catalogació etimològica de tots aquests verbs per donar-li una visió de conjunt. El darrer capítol de la nostra tesi se centra, doncs, en les conclusions argumentals i etimològiques que hem fet derivar de l'estudi etimològic dels verba tertiae infirmae (v") de l'hebreu bíblic masorètic realitzat en el capítol anterior.

La detecció morfològica d'aquests sufixos radicals ha estat un pas important per a entendre històricament la formació i l'estructura de l'arrel verbal protosemítica (i afroasiàtica). Els resultats que s'han obtingut d'aquest estudi han estat molt satisfactoris i interessants, perquè ajuden a definir des d'un punt de vista històric l'estructura de l'arrel protosemítica i afroasiàtica.
The aim of this doctoral dissertation is to offer an etymological and comparative study of the third weak radical verbs (*y and *w) in Proto-Semitic and to show, in those cases where it would be possible, the etymological origin of the root-determinative suffixed to the Semitic verbal root.

This doctoral thesis can be divided into two parts. The first one (§1-5) explains from a historical point of view the origin and formation of the verbal (and nominal) roots in Semitic. The second part (§§ 6 and 7) centres basically on the etymological and comparative study of masoretic biblical Hebrew tertiae infirmae.

The etymological and reconstructive work has been based fundamentally on the comparative study of the Semitic languages. The comparative task of this dissertation has always offered the parallel Semitic forms of weak verbs (tertiae infirmae, secundae infirmae, primae infirmae, secundae geminatae (type pll) and the reduplicated ones (type plpl) that could be in contact with the third radical *y or *w verbs.

The Semitic languages that are used to reconstruct the Proto-Semitic system are the most ancient: Akkadian, Ugaritic, Old Epigraphic South Arabic (Sabaean dialect), Classical Arabic, Geˁez (Ethiopic), north-western epigraphic languages, Hebrew (biblical and rabbinic), Aramaic (biblical and rabbinic) and Syriac.

It is interesting to mention that the morphological and semantical identification of this root-determinative has been an important step to understand the historical formation of the verbal root in Proto-Semitic. The results obtained in this project have been very satisfactory and interesting for our discipline, as a tool to define from a historical point of view the structure of the Proto-Semitic and Afro-Asiatic verbal and nominal root.

KEY WORDS:

Historical linguistics
Proto-Semitic
Afro-Asiatic
Weak verbs
Root-determinative

This dissertation provides a philological corpus of the kinship lexicon attested in the Lycian and Hieroglyphic Luwian sources with an evaluation of their semantic, morphological and epigraphic aspects. The present study is based on an updated compilation of the Lycian and Hieroglyphic Luwian inscriptions and attempts to describe, synchronically and diachronically, the linguistic nature of the terms under discussion. The analysis resorts to the Comparative Method of Historical Linguistics, as well as to the internal comparison of the different indicators that each type of composition presents. Research on kinship lexicon is especially fruitful in terms of addressing the fragmentary condition of the Lycian and Luwian languages. This is due to the significant volume of attestations that their corpora present concerning the family vocabulary, which turns it into a suitable material for applying combinatory analysis. Lycian and Hieroglyphic Luwian languages are mostly contained in compositions of funerary and administrative nature, which greatly comprises vocabulary of the family semantic domain. On the one hand, Lycian is attested during the 5th and 4th BC in the south-west Anatolia in funerary epitaphs and some dynastic propaganda texts. On the other, Hieroglyphic Luwian was used during both the second and the first millennium BC, roughly from the 14th to the 7th BC, in a vast part of Anatolia and Syria, and its inscriptions contain decrees and commemorative or funerary compositions. Both the common dialectal identity as Luwic languages and the similarity of the textual genres turn the investigation of the family vocabulary into an insightful material for contributing to the better understanding of these languages. Besides, the investigation contributes to the genealogical information of the rulers that commissioned the inscriptions, useful for the reconstruction of the History of this period, as well as with sociological aspects of the family structure, especially regarding the Lycian sources.
La present tesi doctoral té per objectiu oferir un corpus del lèxic de parentiu que es troba atestat a les fonts epigràfiques del lici i del luvi jeroglífic, acompanyat d’un comentari filològic que contempla els aspectes semàntics, morfològics i epigràfics de cada terme. El lici i el luvi jeroglífic són dues llengües anatòliques de la família indoeuroepa i, concretament, del grup dialectal lúvic, les característiques de les quals les converteixen en un material idoni per dur a terme un estudi comparatiu. El lici es troba majoritàriament atestat, en un alfabet derivat del grec, en epitafis funeraris i en algunes inscripcions dinàstiques dels segles V i IV a.C., a la regió sud-oest d’Anatòlia. Per la seva banda el luvi jeroglífic apareix documentat, en una escriptura jeroglífica pròpia, entre els segles XIV i VII a.C. en una àmplia extensió geogràfica que comprèn des del centre i l’oest d’Anatòlia fins el nord de Síria. El seu material es pot dividir en dues fases, les inscripcions d’època hittita, fonamentalment reials, i les inscripcions atestades després de l’anorreament dels grans imperis del mediterrani oriental al Bronze final, que comprèn les gestes, epitafis o dedicatòries de reis i governadors locals. Tant per la seva identitat dialectal, com pel gènere literari que comparteixen les composicions, presentar conjuntament el lèxic d’aquestes dues llengües esdevé idoni per afrontar la seva condició de llengües fragmentàries, especialment en el cas del lici. Així doncs, el present estudi es basa en una compilació exhaustiva i actualitzada del material textual d’aquestes dues llengües, i empra el mètode comparatiu de la lingüística històrica, així com l’anàlisi combinatòria de les dades lingüístiques i de realia, per tal d’obtenir una valoració completa del significat de cada terme. Aquesta metodologia permet, a part de la pròpia descripció lingüística del mot, aportar informació útil pel que fa a aspectes genealògics dels governadors de l’Edat del Ferro de la regió siro-anatòlica i, en relació al lici, comprendre els costums funeraris que es deriven de la distribució dels membres familiars en l’espai de la tomba, la qual cosa condueix a extreure conclusions de caire social vinculades a l’estructura familiar lícia. El corpus de les dues llengües es complementa amb un capítol etimològic final, el qual permet situar la naturalesa lingüística dels termes lúvics de parentiu en relació a la resta de llengües de la família indoeuropea.

Esta tesis doctoral ahonda en el conocimiento de los verbos de movimiento en español a partir del análisis de dos voces patrimoniales, andar e ir, en el contexto cronológico y geográfico del siglo XV y la Corona de Aragón. Concretamente, se realiza un estudio semántico, funcional y contrastivo de estos dos verbos –tanto de sus usos sintéticos como de su combinatoria pluriverbal– a la luz de los postulados teóricos de la semántica cognitiva y de la metodología aplicada de la lingüística de corpus. Con ello, y en primer lugar, buscamos validar la teoría de los prototipos como un modelo operativo de cara a la explicación de la polisemia verbal. Partimos de la hipótesis de que es factible reconstruir los vínculos primarios y secundarios que se establecen entre todos los sentidos y las construcciones complejas de una voz aunque se aborde esta tarea desde una perspectiva sincrónica. Por extensión, y en segundo lugar, esta investigación también pretende dirimir la creencia de que la fraseología verbal supone una parcela del léxico opaca desde el punto de vista semántico y formal cuya configuración no puede ser explicada en un momento histórico preciso. Para ello, postulamos un estudio de las locuciones verbales compuestas con andar y con ir que omite la perspectiva de análisis nominalista seguida hasta el momento en la bibliografía. En esta ocasión, partimos de otra hipótesis: las locuciones verbales se hallan en un estadio inconcluso de fijación en el siglo XV, lo que facilita la labor de desentrañar su motivación semántica y sintáctica y, por extensión, su relación con alguno de los sentidos del verbo nuclear. Por último, la tesis pone de relieve las interconexiones semánticas, formales y cognitivas que se dan entre andar e ir como miembros pertenecientes a una misma categoría verbal. Con ello, queremos demostrar que las diferencias que presentan actualmente los dos núcleos de este estudio se merman considerablemente al ser observadas desde un ángulo histórico. Consideramos que los comportamientos transtipológicos son posibles debido a la propia naturaleza semántica y vaga de los verbos seleccionados. Asimismo, los supuestos parecidos entre estas dos unidades también pueden verse favorecidos por el contexto multilingüe de la Corona de Aragón en el siglo XV. La convivencia en esta región y período del latín y de varias lenguas románicas –aragonés, catalán y castellano– propicia la aparición de interferencias léxicas y sintácticas, a lo que contribuye la interacción de los étimos de andar e ir en ellas. Para acometer todos estos objetivos, se ha partido del corpus de constitución del Diccionario del castellano del siglo XV en la Corona de Aragón (DICCA-XV), un corpus cronológico, diatópico, equilibrado y representativo. De esta fuente, se han extraído fragmentos textuales tanto literarios como no literarios. Aunque el corpus del DICCA-XV haya constituido la base de nuestro trabajo, se ha recurrido también al Corpus del nuevo diccionario histórico del español para ampliar los ejemplos de uso fraseológicos. Las conclusiones de este estudio demuestran que, en efecto, es posible trazar las redes semánticas de los verbos andar e ir en el castellano del siglo XV en la Corona de Aragón. Asimismo, se aporta una explicación satisfactoria de las relaciones semánticas y formales que cada una de sus estructuras polilexicales presenta con los respectivos núcleos verbales que las conforman. Finalmente, se ponen de relieve los parecidos que presentan andar e ir en todos los planos escrutados.
This investigation contains the analysis of two patrimonial words from the Spanish language, andar and ir, within the chronological and geographical context of the XV century and the Crown of Aragon. Specifically, it presents a semantical, functional and contrastive study of these two verbs — both of their synthetic uses and their pluriverbal combinations—in the light of theoretical postulates in cognitive semantics and applied methodology of corpus linguistics. In first place, we seek to validate Prototype Theory as an operational model in the explanation of polysemy. Our initial hypothesis is that it is possible to restore the primary and secondary links established between all the meanings and complex structures of a word, even if we do it from a synchronic perspective. In second place, this study attempts to end with the belief that it is impossible to explain the form and meanings of Verbal Idioms in concrete historical moments. For this particular case, we start from a different hypothesis: that because verbal idioms remained in an unfinished state of fixation in the XV century, we are allowed to unravel their semantic and syntactic motivation and, by extension, their relation to some meanings of the nuclear verb. Last, we aim to emphasize the formal, semantic and cognitive interconnections between andar e ir. In particular, we intend to demonstrate that current differences between these two verbs decrease if we examine them from a historical perspective and take into account elements such as their semantic vagueness and the multilingual context within Crown of Aragon during the XV century. That is, the coexistence of Latin with diverse Romanic languages – Aragonés, Catalan and Castillian— in the same region and period contributed to the appearance of lexical and syntactic interferences among words of these languages, as it happened with andar and ir. In order to fulfill these goals, this research has used the constitution corpus of Diccionario del castellano del siglo XV en la Corona de Aragón, a chronological, diatopic, balanced and representative corpus. The textual pieces, both literary and non- literary, extracted from this source have been integrated in two data bases created exclusively for the present investigation.

En el presente trabajo de investigación se analizan los latinismos que penetraron durante el siglo XV en la variante diatópica del castellano que se documenta en textos de diferentes registros procedentes del antiguo territorio de la Corona de Aragón. Partimos, en nuestro estudio, de la hipótesis de que un enorme caudal de unidades léxicas se incorporó primero en el castellano oriental antes de llegar, sobre todo a partir del siglo XVI, al territorio central de la Península Ibérica; en concreto, Castilla. Atribuimos este fenómeno al contacto político, económico y cultural estrecho con la península itálica y, sobre todo, el Reino de Nápoles, ya plenamente renacentista. Además, creemos que la aparición de los neologismos en los documentos está condicionada por la tipología textual en que se presentan. La investigación parte del Diccionario del castellano del siglo XV en la Corona de Aragón (DICCA-XV), confeccionado por el Grup d’Història i Contacte de Llengües (GHCL) de la Universitat de Barcelona bajo la dirección de la Dra. Coloma Lleal. El trabajo no se limita, sin embargo, a la detección de unidades léxicas neológicas y, en un segundo paso, a la confección de un corpus de tales voces, sino que se analiza cada uno de los constituyentes del compendio desde varios puntos de vista; en concreto, el funcional, el etimológico, el morfológico, el semántico y el cronológico; un análisis a través del cual se intenta dar respuestas a las siguientes preguntas: 1) ¿Cómo se reflejan las partes gramaticales de la oración en los cuatro diferentes registros textuales que recoge el corpus del DICCA-XV? ¿Qué clases de palabras tienen una posición predominante en un determinado tipo de documento? 2) ¿Son los neologismos, mayoritariamente y dependiendo del registro, préstamos o derivados cultos? 3) ¿Qué derivativos predominan en los lexemas neológicos dependiendo de su función, su semántica y el registro textual en que se documentan? y ¿qué papel desempeñan la variación y alternancia morfológicas? 4) ¿A qué campos semánticos se adscriben los neologismos extraídos de cuatro tipologías textuales diferentes? y ¿existe una relación entre el alcance textual de las voces y la polisemia? 5) ¿En qué medida aportan los datos del DICCA-XV información cronológica novedosa respecto al diccionario etimológico de referencia, El Diccionario crítico y etimológico castellano e hispánico (DCECH) de Corominas (en colaboración con Pascual)? 6) ¿Son los vocablos neológicos fruto de préstamos o derivaciones individuales de cada autor o se forman familias etimológicas neológicas con un alto número de constituyentes? 7) ¿Influyen estos datos en los modelos tradicionales que proponen periodizaciones para la historia de la lengua española? Pretendemos, en definitiva, abarcar y reunir en la presente investigación la disciplina de la lingüística de corpus con las ramas tradicionales de la lexicología, la lexicografía, la gramática, la etimología, la morfología y la semántica, todas estas desde un punto de vista claramente histórico-diacrónico y teniendo en cuenta la variedad tipológica de los documentos examinados.
The present dissertation analyzes a number of Latinisms which entered Spanish in the course of the 15th century. These Latinisms are documented in different texts belonging to former territory of the Crown of Aragon. Our aim is to corroborate the hypothesis that a great number of lexical units were first incorporated into Eastern Spanish due to its close political, economic and cultural contact with Italy, particularly with the Kingdom of Naples, before arriving to the central area of the Iberian Peninsula (namely, Castile), especially from 16th century on. Furthermore, we aim to shed light on whether neologism is dependent on textual typology. After compiling a corpus of neological Latinisms, this thesis examines the different lexical items from various perspectives, including the functional, etymological, morphological, semantic and chronological ones. Thus, the present investigation can be subsumed under the field of corpus linguistics, the traditional branches of lexicology, lexicography, grammar, etymology, morphology and semantics; all this from a diachronic standpoint and always taking into account the textual typology of the documents under scrutiny.

Phrygian is a fragmentary Indo-European language recorded in inscriptions found mainly in central Anatolia, dated to between ca. 800 BC and the 3rd century AD. The main objective of this dissertation is to provide a comprehensive analysis of all the Phrygian words attested in these Phrygian inscriptions, using a dictionary structure. The result is an overview of the preserved Phrygian lexicon. Although the Phrygian texts are classified as belonging to one of three stages on the basis of chronology, linguistic features, script and contents (Old Phrygian, Middle Phrygian and New Phrygian), the whole lexicon has been compiled in a single dictionary. Before dealing with the main objective, a catalogue of all the known Phrygian inscriptions was created. Although the Old Phrygian inscriptions were collected by Brixhe and Lejeune (with Brixhe’s supplements), other inscriptions not considered in their corpus have been included here. An editio maior of the all New Phrygian inscriptions is still lacking and a complete catalogue was needed. Our work on the Phrygian language therefore began with the compilation of this catalogue. The middle stage of Phrygian is essentially attested by a single large epitaph, well edited by Brixhe. Consequently, this dissertation also offers a catalogue of the Phrygian inscriptions on which the study of the lexicon is based. Also addressed are the value of some letters of the Phrygian alphabet, used in the first stage of the language, and the segmentation of the inscriptions which employ scriptio continua. Once these preliminary problems have been dealt with, each segmented word is analysed, under one lemma when multiple forms are attested. Together with morphological analysis and examination of context, prior studies are corroborated by the current knowledge of Phrygian, when possible. Information from other fields such as Ancient Greek, the Anatolian languages and general Indo- European studies is also considered. Indeed, the comparative method is essential in this work, although context is constantly consulted in order to avoid purely etymological speculations. Innovative, personal contributions are often given, although many words remain unexplained because of the fragmentation of the inscriptions and the noteworthy abundance of hapax. After the detailed study of each word, a short grammar is built on the basis of the lexicon; this chapter is offered as an updated introduction to the Phrygian language.
El frigi és una llengua indoeuropea fragmentària documentada per inscripcions trobades al centre d’Anatòlia des d’aproximadament el 800 a.C. fins al s. III d.C. L’objectiu d’aquesta tesi doctoral és oferir una anàlisi completa de tots els mots documentats en aquestes inscripcions en forma de diccionari per a tenir una visió de conjunt del que s’ha preservat de la llengua frígia. Malgrat la divisió dels textos frigis en tres estadis prou diferenciats (paleofrigi, frigi mitjà i neofrigi) tant pel que fa a llur cronologia, trets lingüístics, com l’escriptura emprada i els continguts dels texts, tot el material ha estat distribuït en un únic diccionari. Abans de procedir a aquest estudi, però, s’ha confeccionat un recopilació́ de totes les inscripcions conegudes. Si bé en el cas del paleofrigi aquest a feina fou feta de forma exemplar per Brixhe i Lejeune (i els suplements posteriors de Brixhe), s’han incorporat algunes altes inscripcions. Per altra banda, la situació de les inscripcions neofrígies era més precària per la manca d’un corpus actualitzat, motiu pel qual començàrem la nostra intervenció en aquest punt. L’estadi intermedi consisteix bàsicament en un llarg epitafi ben editat per Brixhe. El resultat és un catàleg crític de les inscripcions frígies (ofert a la mateixa tesi) que serveix de base per a l’estudi lexicogràfic. Altres dificultats prèvies encarades són el valor d’algunes lletres de l’alfabet frigi, emprat en el primer estadi de la llengua, i la segmentació de les mateixes inscripcions en què es fa ús de la scriptio continua. Una vegada considerades aquestes qüestions prèvies, s’ha procedit a analitzar cada un dels segments, agrupats sota un mateix lemma en cas de tenir vàries formes d’un mateix mot. Juntament amb una anàlisi morfològica i contextual i, sempre que sigui possible, es consideren les anàlisis anteriors confrontant-les amb el coneixement actual del frigi, el grec antic, l’anatolística i la indoeuropeística en general. El mètode històric comparatiu és essencial en aquesta tasca, si bé el context és constantment considerat per a evitar especulacions purament etimològiques. Sovint, aquest lèxic ofereix noves interpretacions pròpies, encara que per mor de la fragmentació i els hàpax són molts els mots dels quals ben poca cosa es pot dir. Després d’un estudi detallat de cada mot, s’ofereix també un buidatge de les dades que se’n poden extreure en forma de petita gramàtica frígia que serveix com a introducció actualitzada a aquesta llengua.

Aquesta tesi doctoral, emmarcada dins del projecte del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (UB–CSIC), té com a objecte d’estudi el lèxic referent a l’alimentació que es troba en la documentació llatina del territori lingüístic català dels segles IX-XII. Aquesta documentació conforma un corpus molt ampli (ms de 22.000 documents) i de tipologia molt diversa: donacions, vendes, contractes agraris, testaments, inventaris, judicis, convenis, juraments de fidelitat i judicials, actes de consagració d’esglèsies, etc.El buidatge d’aquestes fonts ha permès registrar 194 mots que denominen aliments o estris per a cuinar, servir, menjar o emmagatzemar aliments. Aquests mots es presenten, en el treball, dividits en dos grans blocs: “Aliments” i “Estris”. Pel que fa al primer apartat, s’han registrat termes que denominen genèricament el concepte d’aliment i beguda i, més específicament, termes referents a productes vegetals, que són cereals (i productes elaborats a partir de cereals, com farina, pans i dolços), hortalisses, llegums, fruits i fruites, així com mots que denominen animals i productes d’origen animal, espècies i condiments, guisats i begudes. Pel que fa al segon bloc, s’han recollit termes que designen, en sentit genèric, un conjunt determinat d’estris, així com termes especfics referents a estris de la bateria de cuina, estris de la llar de foc, plats i bols, copes i gerres, estris de la coberteria, estris varis d’elaboració i recipients d’emmagatzematge i transport. Les veus aplegades es presenten sistemàticament en entrades o fitxes que presenten una mateixa estructura i on es fa un estudi exhaustiu del mot, parant especial atenció en l’aspecte etimològic, semàntic, morfològic i evolutiu (dins del territori romànic). Essencialment, el lèxic recollit està format per mots pròpiament llatins, heretats d’etapes anteriors de la llengua, per s’hi registren també innovacions lèxiques (mots de nova creació o prèstecs d’altres llengües) i innovacions semàntiques (mots ja existents que incorporen un nou significat). D’entre els primers, cal destacar la freqüent aparició de catalanismes, més o menys llatinitzats. Així, la barreja constant del llatí i la llengua romànica incipient d’aquest territori forneix una font primordial per al coneixement del català en el seu període preliterari, oferint, en múltiples ocasions, la primera datació de mots que conformen el cabal lèxic d’aquesta llengua.
The present doctoral thesis has been developed in the framework of the project Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (UB–CSIC). It studies the lexicon related to food in the Latin documents coming from the Catalan linguistic territory between the 9th and the 12th centuries. This documentation consists of more than 22,000 documents of many kinds. From the thorough revision of these text files we have collected a total of 194 words designating different types of food, cutlery, kitchenware and other objects to serve and store food. These words are divided into two main parts: “Food” and “Tools”. In the first part we have registered terms referred to vegetal products, such as cereals (and its by-products like flour, bread and pastries), vegetables, legumes and fruits; terms related to animals and its by-products; species and condiments; cooked dishes and drinks. As for the second part, we have registered words that describe kitchenware, fireplace tools, dishes and bowls, cups and jars, cutlery and vessels for storing and transporting food. The collected terms are presented in a systematic way in structured entries where the word is studied in detail, in particular its etymology, semantics, morphology and evolution (in the Romance languages).Essentially, the lexicon we have studied contains mainly Latin words, inherited from previous stages of the language. However, there are also some lexical innovations (newly created words or loan words) and semantic innovations (preexisting words that take a new meaning). Among the former, it is important to remark the frequent Catalanisms, with different levels of latinization. Therefore, the constant mixture of Latin with the early Romance language in this territory represents a fundamental source of knowledge of the pre-literary Catalan. This has led us to provide the earliest datation of several words in this language.

El nostre treball, que està inserit dins del projecte del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (GMLC), compartit per la Universitat de Barcelona i el Consell Superior d'Investigacions Científiques, ha consistit a elaborar un estudi etimològic del lèxic d'origen germànic que apareix en el llatí medieval de Catalunya. Concretament, s'han estudiat els termes d'origen germànic (gòtic i fràncic) que van penetrar com a substrat en el llatí altmedieval de Catalunya, des de l'antiguitat tardana fins al tombant del segle XII. Els termes germànics suara esmentats, que es troben inclosos en textos diplomàtics, han estat identificats i extrets del corpus documental del GMLC i, després, han estat fixats i distribuïts per lemes, als quals se'ls ha assignat un significat. Al seu torn, els lemes han estat agrupats per famílies lèxiques, en articles encapçalats, per raons metodològiques, per una arrel comuna protogermànica. Els articles que constitueixen el nostre treball presenten l'estructura següent: en primer lloc, s'ofereixen els testimonis documentals (l'exemple més antic de cada forma i variant) de cada lema, tot adjudicant-li un significat; en segon lloc, es consignen les formes romàniques més properes, amb les quals es troben emparentats el lema o lemes llatins estudiats; en tercer lloc, es fa l'estudi etimològic del lema o lemes en qüestió, analitzant fonamentalment els canvis fonètics i morfològics que els ètims germànics patiren per convertir-se en les formes que trobem documentades (llatines o ja directament romàniques); així mateix, es fa una referència succinta a l'ètim germànic en el seu context protogermànic i, al seu torn, a l'ètim protogermànic en el seu context indoeuropeu. Finalment, es recullen, d'una banda, les referències bibliogràfiques generals i, d'una altra banda, les referències bibliogràfiques concretes, corresponents a les notes alfabètiques. Així mateix, l'estudi lingüístic d'aquest lèxic d'origen germànic, que, a més a més, mostra sovint la primera aparició dels mots del romanç preliterari ja parlat en el territori de la Catalunya actual, també ens permet conèixer i comprendre les característiques socials i culturals de l'època.
Our work forming part of the Project Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (GMLC), shared by the University of Barcelona and the Higher Council for Scientific Research, consists in carrying out an etymological study on the lexicon of Germanic origin that appears in Medieval Latin of Catalonia. In particular, we have studied the terms of Germanic origin (Gothic and Franconian) that penetrated as a substrate into the early Medieval Latin of Catalonia from Late Antiquity till the end of the twelfth century. The above mentioned German terms which are included in diplomatic texts have been identified and extracted from the documentary corpus of GMLC, then fixed and distributed into lemmata, each of which has been assigned a meaning. In turn, the lemmata have been grouped in lexical families and in articles headed due to methodological reasons by a common Proto-Germanic root. The articles presented in our work have the following structure: first, we offer the documentary evidence (the oldest example of every form and variety) of each lemma, while attributing it a specific meaning; second, we indicate the closest Romanic forms related with the studied Latin lemma or lemmata; third, we carry out an etymological study of the respective lemma or lemmata analysing primarily phonetic and morphological changes suffered by Germanic etymons before becoming the forms encountered in the documentation (Latin or directly Romanic); moreover, we make a brief reference to the Germanic Etymon in Proto-Germanic context and, in turn, to the Proto-Germanic Etymon in Indo-European context; finally, we include, on one hand, general bibliographical references and, on the other hand, precise bibliographical references in regard to the alphabetical notes. Likewise, the linguistic study on the lexicon of Germanic origin in addition to revealing the first appearance of some words of the preliterate Romance, which was already spoken throughout the current territory of Catalonia, also enables us to learn and understand social and cultural characteristics of that period.

In this thesis, we provide the palaeographic edition and the translation of the Hebrew manuscript fragments of the Historical Archives of Gerona with Catalan written in Hebrew characters (14th-15th centuries), reused as book bindings of medieval notarial books. Textual and linguistic analyses are provided for this entire corpus, and, through this examination, we value the use of the language among the Jewish community. The collection contains a diverse typology of documents of which we present an overview. We have found many pages from moneylender registers concerning money lent predominantly to merchants from Gerona and their surroundings and also related to taxation. So we also focus on the study and contextualization of such economic manuscripts.
Aquesta tesi proposa l’edició paleogràfica i la traducció dels fragments de manuscrits hebreus dels segles XIV i XV, amb aljamies catalanes, que es van descobrir en els lloms dels protocols notarials custodiats a l’Arxiu Històric de Girona. Es porta a terme l’estudi textual i l’anàlisi lingüística del corpus català escrit en lletres hebrees i, a través d’aquest examen, valorem l’ús de la llengua entre els jueus de la comunitat. La col·lecció conté tota mena d’escrits de diversa tipologia dels quals en presentem una visió panoràmica. Una gran part d’aquesta documentació està relacionada amb el món del préstec i la fiscalitat medieval de la comunitat jueva gironina, especialment vinculada al món del crèdit rural de la rodalia de Girona. Així doncs, també fem especial atenció a l’estudi i contextualització d’aquesta mena de manuscrits econòmics.
En esta tesis se lleva a cabo la edición paleográfica y la traducción de los fragmentos de manuscritos hebreos de los siglos XIV y XV, con aljamías catalanas, que se descubrieron en los lomos de los protocolos notariales custodiados en el Archivo Histórico de Girona. Se lleva a cabo el estudio textual y el análisis lingüístico del corpus catalán escrito en letras hebreas y, a través de este examen, valoramos el uso de la lengua entre los judíos de la comunidad. La colección contiene todo tipo de escritos de diversa tipología de los que presentamos una visión panorámica. Una gran parte de esta documentación está relacionada con el mundo del préstamo y la fiscalidad medieval de la comunidad judía gerundense, especialmente vinculada al mundo del crédito rural de los alrededores de Girona. Así pues, también hacemos especial atención al estudio y contextualización de este tipo de manuscritos económicos.

Las actuales tendencias de la historiografía, en general, corroboran el hecho de que el interés por la historia de una ciencia debe nacer de la voluntad de un mayor conocimiento de la ciencia misma. En realidad, estas tendencias apuntan a que la historia de una ciencia forma parte de ésta, por lo que no es posible considerar a la primera como materia marginal de la segunda, sino que precisamente gracias a la historiografía pueden llegar a comprenderse muchos de los fundamentos y etapas por las que ha pasado el progreso científico humano.

La estructura de este trabajo -en esta línea- distingue entre dos tipos de factores: los epistémicos y los no epistémicos. Lo que quizá no ha quedado del todo claro en la historiografía lingüística de la que disponemos es precisamente este último tipo de factores, que son los que cuestionan datos de tipo sociológico, como la formación de los científicos, organizaciones e ideologías científicas y no científicas a las que estos pertenecen o con las que se identifican, etc. Estos son los datos que pondrán de relieve factores quizá considerados como externos a la materia y objeto de la lingüística pero que han ejercido una poderosa influencia sobre su desarrollo. Por esta razón, el presente estudio parte del conocimiento exhaustivo de los aspectos concernientes a la trayectoria personal del personaje cuya obra se estudia.

La tesis se estructura, pues, en dos partes principales: la primera, referida a la vida de Samuel Gili Gaya, y la segunda, que aborda el estudio de su obra lingüística más importante.

En el estudio biográfico de Samuel Gili Gaya se narran los diversos acontecimientos y avatares que este sufrió a lo largo de su vida. Se trata de destacar aquí los aspectos que, en varios sentidos, tuvieron mayor influencia en el desarrollo de su labor científica, a la vez que se caracteriza la personalidad moral y ética del biografiado, básicamente a través de la influencia de ideales tanto personales como científicos y pedagógicos ejercida por centros como el Instituto Escuela o el Centro de Estudios Históricos -dependientes de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas-, dentro de cuyo marco Gili Gaya desarrolló su labor. Se da cuenta, asimismo, de la situación difícil creada después de la guerra civil, con la desaparición de las entidades mencionadas, lo cual conllevó consecuencias políticas, personales y profesionales que alcanzaron de lleno a Gili Gaya, al igual que a otras personas relacionadas con la enseñanza y la investigación en nuestro país.

Así pues, esta primera parte se articula en cinco capítulos que se refieren a lo que podríamos determinar como tres bloques en la vida del biografiado:

1º.- Capítulos 1 y 2: Contemplan los años en que Gili Gaya proyecta, en primer lugar, su vida y empieza a desarrollarla seguidamente dentro del marco adecuado constituido por las instituciones mencionadas más arriba: desde su nacimiento en 1892, su infancia y entorno social y sus estudios hasta su traslado a Madrid donde establecería contacto con Menéndez Pidal y Américo Castro, pasando a formar parte del grupo de integrantes de la llamada Escuela Española de Lingüística. Se revisa tanto su labor como investigador en el CEH como su trabajo docente en el Instituto Escuela de Madrid y en las Universidades americanas a las que acudió durante varios años: Río Piedras en Puerto Rico y Middlebury College en Vermont (U. S. A.)

2º.- Capítulos 3 y 4: Contempla los tiempos conflictivos, tanto en el terreno de lo personal como de lo profesional, que se sucedieron inmediatamente antes, durante y después de la guerra civil, con dificultades como la de la "depuración" y sus consecuencias: exilio interior y soledad investigadora.

3º.- Capítulo 5: A finales de los años cincuenta, cuando Gili Gaya accede a su jubilación como catedrático de enseñanza media y puede volver a salir del país, invitado de nuevo por la Universidad de Puerto Rico, empieza a producirse el reconocimiento público final a tantos años de labor científica y docente: es nombrado miembro de la Real Academia Española y en su ciudad natal, Lérida, se crea la Cátedra de Cultura Catalana "Samuel Gili Gaya".

Al final de esta primera parte se incluye una cronología biográfica del personaje que pretende resumir de forma esquemática los hechos más destacables de su vida personal y profesional.

La segunda parte de la tesis -la que se refiere a los datos de tipo epistémico- estudia la obra lingüística (léxico y gramática) de Gili en relación con lo que existía antes de ella, lo que significó en su momento y lo que se mantiene hoy de ella. El análisis atento de cada obra o artículo, la confrontación constante entre lo expresado por Gili Gaya y las ideas de otros lexicógrafos y gramáticos anteriores y también posteriores a él, o la comparación entre diversas ediciones de una misma obra de Gili para observar la evolución sufrida en algunas de sus ideas, son algunos de los métodos seguidos en este examen del conjunto de la obra lingüística de Gili Gaya. Este análisis se expone a partir de los diferentes títulos de sus obras y trabajos que son desmenuzados uno a uno, para reunir, en las conclusiones de cada uno de los apartados, las ideas básicas halladas a lo largo del estudio.

Así, esta segunda parte de la tesis, tras realizar una breve revisión del conjunto de la obra de Gili Gaya, incluye, a su vez, tres secciones diferenciadas:

1ª.- La que estudia su obra sobre el léxico, con la distinción entre obra lexicológica y obra lexicográfica incluyendo en esta última el análisis de obras como el Tesoro Lexicográfico (1947-1957), el Diccionario General Ilustrado de la Lengua Española (1945) y el Diccionario de sinónimos (1958).

2ª.- La que se refiere a la obra gramatical, que distingue entre obras de consulta y obras de divulgación. Entre las primeras se destaca el Curso Superior de Sintaxis Española (1943) del que se revisan las diferencias entre las diversas ediciones, su estructura y características generales, así como algunas de las aportaciones básicas que se incluyen como son el concepto de oración, el orden de las palabras, los modos y tiempos verbales, los enlaces extraoracionales y el ritmo y la entonación. Se realiza a continuación una comparación entre esta obra y la parte del Esbozo (1973) de la RAE referida a la sintaxis.

Entre las obras clasificadas como de divulgación se estudia la serie de "Resúmenes" que Gili empezó a publicar en pleno período de guerra civil y que han tenido numerosas ediciones y reimpresiones posteriores: "Resumen práctico de gramática española" (1937), "Ortografía práctica española" (1937), "Iniciación en la historia literaria española" (1938), y "Nociones de gramática histórica española" (1952). Asimismo consideramos como de divulgación el trabajo publicado en Puerto Rico "Nuestra lengua materna. Observaciones gramaticales y léxicas" (1966), unas charlas radiofónicas inéditas que llevan como titulo general "Cuatro lecciones de vulgarización lingüística", un texto inédito sobre el problema del uso lingüístico del idioma español en el cine y otros artículos aparecidos en diversas publicaciones.

3ª.- A continuación se ofrece una bibliografía completa de Gili Gaya, la más exhaustiva de las publicadas hasta ahora, que, además de tener en cuenta todos sus trabajos publicados, comprende asimismo una relación explicada -en la medida de lo posible- de los escritos inéditos que hallamos entre su documentación.

Finalmente se incluye un apartado de apéndices en el que reproducimos textos de interés con respecto al análisis realizado tanto en la primera como en la segunda parte. Los primeros son textos escritos por dos personas -Gabriela Mistral y Carmen Castro, la hija de don Américo- que conocieron bien a Gili cuando este se hallaba en sus años más destacados de actividad docente. El resto de apéndices pertenece a la propia mano de Gili Gaya: conferencias y charlas, correspondencia, borradores de artículos y notas que quedaron inéditos por diversas razones que sólo podemos deducir aunque no asegurar. El último de los apéndices presenta unas características especiales ya que, en cierta forma, es también obra de Gili Gaya. Se trata de un fragmento de su "Expediente de depuración" que reproduce las preguntas correspondientes a uno de los pliegos de cargos a los que tuvo que hacer frente, con sus respectivas respuestas, en uno de los momentos más amargos de su existencia, tras la guerra civil. Creemos que el interés de este texto se justifica plenamente tras haber leído la primera parte del trabajo.

Por último se incluye la bibliografía consultada para la realización de la tesis, que contempla diversos apartados: sobre Gili Gaya y su obra, sobre el entorno intelectual, social y científico de la época, así como sobre temas específicos de lingüística, lexicografía y gramática. Se acaba con una relación alfabética y cronológica de toda la bibliografía utilizada para facilitar la localización de las citas y notas incluidas a lo largo del trabajo.
This thesis is an investigation of one of the most recent periods of the history of the Hispanic Linguistics: the first half of this century. It is centred on the figure of the academician and philologist Samuel Gili Gaya (1892-1974) and his work. The thesis has two well defined parts:

1. The biographic study of the character, putting an emphasis on the aspects which had a main influence on his scientific development and on his moral and ethic personality, both the "Instituto Escuela" and the "Centro de Estudios Históricos", where Gilí Gaya developed his work, had a great influence on him. This part ends with a scheme of his chronological biography.

2. The second part of this thesis studies Gili's linguistic work (lexicography and grammar) in relation to what existed before it, what it meant in that moment and what remains of it. The careful analysis of every work and article, the comparison between Gili Gaya's ideas and those of former and later lexicographers and grammarians or the comparison of different editions of Gili's work to observe the evolution of his ideas, are some of the methods followed in this global essay about Gili Gaya. This analysis is exposed taking into account everyone of Gili's works and the conclusions drawn from all of them.

We offer a complete bibliography of Gili Gaya which includes all his published works and a list of all his unpublished ones, which were found among his documents. We also include an appendix which reproduces different texts of interest, and which can be found before the general and thematic bibliography consulted.