Academic literature on the topic 'Llegendes'

En aquest número de la revista, dedicat a l’estudi de dos dels grans gèneres de la narrativa folklòrica (la rondalla i la llegenda), deu investigadors contribueixen amb els seus articles a avançar en la recerca en aquest àmbit i se sumen així a l’homenatge que volem dedicar a Josep M. Pujol (Barcelona, 1947–2012), impulsor dels estudis de rondallística i un dels capdavanters en l’estudi de les llegendes (en particular, de les llegendes urbanes) a casa nostra.

Pour les folkloristes classiques, le principal critère de distinction entre conte et légende est l’opposition entre fiction et croyance. Un conte est tenu pour fictif par le conteur comme par son auditoire ; alors que les événements surprenants rapportés dans une légende sont tenus pour vrais (par l’informateur, pas par le chercheur ! Mais comment pouvons-nous savoir si le « peuple » croyait à ses légendes ?Les folkloristes moderne ont une conception plus nuancée de la légende, et voient dans celle-ci un énoncé à propos duquel la question de la véracité est pertinente. Alors que la narration d’un conte suscite des réactions de plaisir et des appréciations de type esthétique, la légende suscite des discussions sur sa plausibilité les causes des événements rapportés et la leçon morale à en tirer. L’attention au contexte de la performance est donc essentielle pour distinguer entre conte et légende. Mais lorsque nous cherchons à classifier des documents d’archive collectés il y a plus de cent ans, et profondément remaniés pour la publication, nous n’avons pas de renseignement contextuel à notre disposition. Nous devons nous en tenir aux critères internes. Les légendes disposent de plusieurs procédés rhétoriques pour affirmer ou feindre d’affirmer la véracité des événements qu’elles rapportent.Toutefois certains récits maintiennent un statut ambigu entre conte et légende. Tel récit facétieux et fictif aux yeux de l’informateur peut être pris pour un récit de croyance par le collecteur. Un récit peut même avoir un statut ambigu pour la communauté. Un conteur doué est parfois plus intéressé par la valeur esthétique d’un récit de croyance que par sa valeur cognitive. On peut peut-être avancer que plus un récit de croyance est esthétiquement élaboré, moins on est en droit de conclure sur la croyance qu’il est censé exprimer.***Per als folkloristes clàssics, el criteri principal per distingir històries i llegendes és l’oposició entre la ficció i la creença. Un conte és conegut per la narrativa i el públic, mentre que es creu que els esdeveniments sorprenents descrits en una llegenda són veritables (per part de la gent, però no per l’erudit!). Però, com sabem si la gent creia en les seves llegendes?Els folkloristes moderns tenen una visió més matisada de les llegendes i afirmen que, a diferència dels contes, les llegendes són narratives sobre les quals la qüestió de la veritat o la falsedat és rellevant. La narració d’un conte genera comentaris de plaer i d’apreciació estètica, mentre que la narració d’una llegenda porta a debats sobre la seva versemblança, l’explicació dels fets reportats i les lliçons morals que s’extrauen. Per tant, l’observació dels participants i l’atenció escrupolosa a l’exercici de les històries de creences són fonamentals per a la distinció entre contes i llegendes. Però, quan hem de classificar el material d’arxiu recopilat fa uns 100 anys i alterat per publicar-lo, aquesta informació contextual ens falta. Hem de recórrer a proves internes. Les llegendes tenen a la seva disposició diverses eines retòriques per afirmar la veritat dels esdeveniments sobre els quals informen.Tot i així, algunes històries es mantenen en la frontera entre el conte i la llegenda i tenen un estatus ambigu. Un relat fictici a ulls de l’informant pot haver estat pres per una història de creença per part del col·lector. A més, una història pot ser, de vegades, un relat de frontera per a la mateixa comunitat. Els narradors dotats poden estar més interessats en el valor estètic d’una història de creença que en el seu valor cognitiu. Es pot afirmar que, com més narrativa sigui la llegenda elaborada, menys podem deduir sobre la creença que se suposa que expressa.

Tot i que els rumors i les llegendes contemporànies estan molt presents en les nostres converses del dia a dia, sovint és difícil recollir-les a través de la tècnica de l’entrevista, ja que als informants els pot costar identificar clarament el que volem que ens expliquin.En la fase de recol·lecció dels materials és important, doncs, utilitzar estratègies que facilitin la tasca d’identificació de rumors i llegendes. Un cop recollits els materials, cal assegurar, així mateix, la seva preservació en les millors condicions possibles, de manera que es puguin consultar amb comoditat per tal d’abordar la fase següent que és la del seu estudi.Tenint en compte aquests aspectes, el present article explica les estratègies que es fan servir per a la recol·lecció de rumors i llegendes contemporànies en la recerca que es du a terme a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (Catalunya, Espanya). Així mateix descriu la forma en què s’organitza la informació obtinguda en la recerca i com aquesta informació s’introdueix en la base de dades especialitzada «RumorFolk», recentment creada a l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili. Finalment, tot aquest procés s’exemplifica amb l’estudi d’una de les llegendes que conté la base de dades i de la qual se’n conserven moltes versions: «L’autoestopista del revolt».

La narrativa popular amb els moros com a protagonistes en les terres de la serra de Tramuntana de Mallorca és prou abundosa i rica, tal com ho demostra la gran quantitat de relats inclosos en els reculls de llegendes publicats des del final del segle XIX fins a pràcticament els nostres dies. Tot i que una part important del gruix d’aquests relats pertanyen al mode realista, comptem amb un interessant cabal de llegendes (mode fabulós) que avui dia no ha estat objecte de classificació. Partint de la proposta de classificació dels gèneres etnopoètics d’Heda Jason (2000), es destrien i analitzen totes aquelles llegendes que tenen com a protagonista (o coprotagonista) la figura del moro, un mot que dins l’imaginari popular s’identifica amb musulmà i, generalment, es presenta amb unes connotacions negatives. Tot i això, el llegendari mostra altres caires d’aquest personatge i, per aquest motiu, es pot afirmar que resulta una figura prou diversa i rica dins els materials folklòrics.

O concelho de Reguengos de Monsaraz (Alentejo-Portugal) apresenta um vasto e rico património cultural e imaterial. As lendas da tradição oral são um exemplo que integra este património e pouca atenção têm merecido nos estudos sobre a cultura deste concelho alentejano. Assim, o presente artigo pretende dar a conhecer uma recolha de um conjunto de lendas da tradição oral de Reguengos de Monsaraz, bem como os temas e os motivos que as inserem no panorama das lendas tradicionais portuguesas. Igualmente, deseja contribuir para um conhecimento mais alargado das lendas da tradição oral portuguesa, para uma reflexão sobre a presença do elemento sobrenatural no corpus apresentado e sobre a importância do corpus, enquanto património cultural imaterial.***El municipi de Reguengos de Monsaraz (Alentejo-Portugal) té un vast i ric patrimoni cultural i immaterial. Les llegendes de tradició oral són un exemple que integra aquest patrimoni i que han merescut poca atenció en els estudis sobre la cultura d’aquest municipi d’Alentejo. Per això, aquest article pretén presentar un recull d’un conjunt de llegendes de la tradició oral de Reguengos de Monsaraz, així com els temes i motius que els insereixen en el panorama de les llegendes tradicionals portugueses. Així mateix, es vol contribuir a un coneixement més ampli de les llegendes de la tradició oral portuguesa, a fer una reflexió sobre la presència de l’element sobrenatural al corpus presentat i a remarcar la importància del corpus com a patrimoni cultural immaterial.

Tant la versió de «Lo Fort Farell» de Francesc Maspons com les que la seguiren, més que no pas en llegenda consisteixen en un seguit d’anècdotes atribuïdes a l’heroi, tal com haurien pogut ser atribuïdes a qualsevol altre gegant bo. O a qualsevol home fort, veritablement fort. Recorden en efecte les aventures d’El Fuerte de Ocháran, d’Antonio de Trueba, o del popular Xic de Vaquerisses; i les gestes de Samsó, les proves d’Hèrcules, les mesures de Goliat i altres gegants de l’Antic Testament. A través del seu personal mètode historicocomparatiu, Maspons vol analitzar científicament quin lloc ocupa la nostra llegenda dins del llegendari indoeuropeu. I li sembla trobar-ne els orígens entre els pobles del Nord o germànics, tot deixant de banda el llegat romà i fins i tot bíblic. Mentre Maspons escrivia tot això, però, encara no havia estat difosa a Europa l’Epopeia de Gilgameix, heroi que es remunta al III mil·lenni aC i que no deixa de personificar… precedents llegendes.

«Espais llegendaris de Tarragona» és una ruta que recorre cinc espais emblemàtics de la ciutat que han estat escenari d’una llegenda. L’activitat s’inclou dins la cinquena edició de «La ciutat a cau d’orella», un cicle d’activitats que parteix de l’oralitat per oferir activitats adreçades als més joves, organitzat per la Conselleria de Joventut de l’Ajuntament de Tarragona, la Biblioteca Pública de Tarragona, l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili i l’Escola de Lletres. Aquest article recull l’experiència d’aquesta ruta, adreçada a un públic familiar, i explica la seva gestació en el marc de l’esmentat cicle així com els canvis produïts en les successives edicions, fruit de canvis diversos, com el públic al qual es dirigeix, la seva durada o els espais visitats. En annex s’inclouen imatges dels espais visitats, així com els textos utilitzats com a punt de partida per a la seva elaboració procedents del llibre Llegendes de Tarragona.

Tymoteusz Karpowicz (Zielona koło Wilna, 1921 – Chicago, 2005), poeta, dramaturg,traductor i teòric de la literatura, encara que ja havia publicat alguns poemessolts en 1941, es pot dir que debutà el 1948 amb un volum de proses poètiques:Legendy pomorskie (Llegendes pomeranes). El mateix any va publicartambé el seu primer poemari: Żywe wymiary (Dimensions vives).

En aquest cinquè número de la revista, dedicat a «Arxius i centres de recerca», tanquem la sèrie de tres monografies realitzades en homenatge a Josep M. Pujol (1947-2012) publicades anteriorment en els números tres («Teoria i història del folklore») i quatre («Narrativa folklòrica: rondalles i llegendes») i dedicades als tres grans àmbits en els quals va destacar la seva recerca sobre literatura oral popular.

Vers 1800 les travaux sur les contes populaires et la conception qu’on en avait d’un point de vue historique provoquèrent, dans les publications littéraires et les milieux scientifiques du domaine public, un débat houleux sur l’intérêt qu’ils présentaient. Les frères Grimm, Jacob et Wilhem, tentèrent pour la première fois d’établir une distinction entre les contes populaires et les légendes. Le principe d’historicité est posé dans la fameuse phrase : Le conte (Märchen) est plus poétique, la légende (Sage) est plus historique. Cependant le terme « historique » se prêtait à une interprétation erronée, conduisant à élever au rang de sources authentiques les descriptions anecdotiques d’évènements et de personnages historiques. Ce que les frères Grimm entendaient alors par « historique » n’était pas tant l’historicité des événements racontés que, à l’instar de leurs contemporains, un passé et des événements relevant de manière générale des «temps anciens ou lointains» incarnés dans l’esprit des gens sous une forme quelque peu fictive. À l’inverse, les termes utilisés pour désigner les légendes dans d’autres langues (par ex. en anglais « legend », en français « légende », en italien « leggenda ») établissent un lien avec la transmission écrite : « Legenda », pluriel de « legendum », c’est ainsi que l’on doit lire les extraits pertinents des Vies de saints. D’autres dénominations, comme par exemple en suédois « Legendsaga » ou en danois « Levnedsagn », désignent des formes mixtes, ou des formes versifiées telles que les poèmes oraux, les chansons populaires ou les ballades. En réalité, les contes populaires — comme les légendes ou d’autres formes narratives appelées littérature populaire, sont caractérisés par une tension persistante entre les formes écrites et orales.***Al voltant de 1800 les obres i la concepció en el panorama històric van provocar un animat debat sobre el valor dels contes populars en revistes literàries i cercles científics de domini públic. Els germans Jakob i Wilhelm Grimm van fer el primer intent de distingir entre conte i llegenda. El principi d’historicitat s’afirma en la coneguda frase «El conte és més poètic, la llegenda és més històrica». No obstant això, «històric» es va prestar a una mala interpretació, amb el resultat que les representacions anecdòtiques dels esdeveniments i personatges històrics es van elevar a l’estat de fonts autèntiques. El que els germans Grimm en realitat entenien per «històric» no era la historicitat dels esdeveniments narrats sinó, igual que els seus contemporanis, un passat generalitzat i successos d’«èpoques anteriors o de fa molt temps» personalitzats en la ment de les persones en una forma que està ficcionalizada en certa manera. Per contra, els termes utilitzats per designar llegendes en altres idiomes (per ex., «Legend» en anglès, «légende» en francès, «leggenda» en italià) estableixen un enllaç amb la transmissió escrita («llegenda», plural de «legendum»: així és com aquesta secció tan rellevant de La vida dels sants s’ha de llegir). Els exemples d’altres designacions inclouen el «Legendsaga» suec o el «Levnedsagn» danès, que denoten formes mixtes o versificades, com poemes populars, cançons populars o balades. En realitat, els contes, com les llegendes, i altres formes narratives anomenades literatura popular, es caracteritzen per una tensió persistent entre les formes escrites i orals.

La presente tesis doctoral es un estudio comparativo de dos leyendas de distintas culturas: «Los Amantes de Teruel» de España y «Ferhat ile Şirin» de Turquía. Es el primer estudio que contiene el análisis de una leyenda española con un relato turco desde un punto de vista comparativo utilizando una bibliografía amplia de los importantes estudiosos de España, Turquía y de todo el mundo. El estudio consta de dos partes. La primera parte contiene el análisis de los dos relatos en la tradición oral. En el primer capítulo se analiza la distinción entre los géneros folclóricos que pertenecen las dos historias: la leyenda y halk hikayesi. En el segundo capítulo se centran en los orígenes de «Los Amantes de Teruel» y su evolución en la cultura oral del país, analizando la estructura y los motivos folclóricos que contiene el primer testimonio oral del relato en España, el papel escrito de letra antigua de Yagüe de Salas. En el tercer capítulo se dedica a los orígenes del relato turco y al análisis comparativo de sus cinco versiones en la tradición oral turca teniendo en cuenta la estructura que se proporciona por el investigador turco del folclore, Pertev Naili Boratav y los motivos folclóricos de Antti Aarne. En el último capítulo de la primera parte se hace un análisis comparativo de la estructura y los motivos folclóricos de los primeros testimonios de las historias española y turca. La segunda parte consta de sus versiones más exitosos en la literatura de dos países: Los amantes de Teruel de Juan Eugenio Hartzenbusch y Ferhat ile Şirin de Nazım Hikmet. En el primer capítulo se dedica a la vida y la época de Hartzenbusch y la comparación de las dos versiones de la obra; una escrita en 1839, el primer manuscrito y la otra de 1849. Así se ve tanto la evolución de la leyenda en la literatura y también la evolución del drama y el dramaturgo en el siglo XIX. En el segundo capítulo consta de la vida y época de Nazım Hikmet que cultiva su obra dentro del movimiento realismo social y se considera como uno de los autores de la literatura turca más conocidos mundialmente. Para hacer el análisis, escogimos la primera publicación de Ferhat ile Şirin y lo comparamos con su versión en castellano Leyenda de amor, que se traduce bajo el dominio del mismo autor. Así se ven los cambios a la hora de traducir la obra a otro idioma. Tambien se ven la evolución de la leyenda dentro de la literatura.
This present thesis contains a comparative study of two legends of different cultures: "The Lovers of Teruel" in Spain and "Ferhat and Şirin" in Turkey. It is the first study that elaborates the analysis of a Spanish legend with a Turkish story from a comparative point of view using a large bibliography of leading scholars from Spain, Turkey and the entire world. The study consists of two parts. The first part contains the analysis of the two stories in the oral tradition. In the first chapter analyses the diferences between the folk genders that belong two stories: the legend and halk hikayesi. The second chapter focuses on the origins of "The Lovers of Teruel" and its evolution in the oral culture of the country, analyzing the structure and folk motifs taht contains the first oral testimony of the story in Spain taht is written by notarial Yagüe de Salas. The third chapter is dedicated to the origins of the Turkish story and the comparative analysis of the structure of Pertev Naili Boratav and folk motifs of Antti Aarne of the five versions in Turkish oral tradition. The last chapter contains the comparative analysis of the structure and the folk motifs of the first testimonies of the Spanish and Turkish stories. The second part consists of its most successful versions in the literature of two countries: The Lovers of Teruel of Juan Eugenio Hartzenbusch and Ferhat ile Şirin of Nazım Hikmet. The first chapter is dedicated to the life and the century of Hartzenbusch and the comparison of the two versions of the book; one is written in 1839, the first manuscript and the other in 1849. Wıth thıs study we see the evolution of the legend in literature and also the evolution of the drama in the 19th century. The second chapter consists of the life and era of Nazım Hikmet who cultivated his work within the social realism movement and is regarded as one of the authors of Turkish literature more known ın world. We chose the first publication of Ferhat ile Şirin and compare it with the version in Spanish Legend of Love, translated under the control of the same author. So we compare the diferences between the original text and the translation one and also the evolution of the legend in literature.