Academic literature on the topic 'Lliga Catalana'

Resum: Enmig d’un panorama periodístic escrit exclusivament en castellà, sorgeix el primer rotatiu escrit íntegrament en català a Tortosa: La Veu de Tortosa. El succeeix La Veu de la Comarca en la voluntat de «desvetllar la consciència catalanista de la comarca tortosina». Tots dos rotatius representen la introducció del regionalisme a les terres de l’Ebre i del catalanisme conservador, en una ciutat on predominaren els partits dinàstics espanyols durant la primera dècada del segle xx. Després del silenci de la dictadura primorriverista, apareix un setmanari homònim del de principis de segle com a plataforma de difusió d’un partit comarcal afí al de la Lliga Regionalista. En contrapartida, la revista Vida Tortosina, primer, i el quinzenari Acció, després, esdevenen els òrgans d’expressió d’Acció Catalana i representen un moderat nacionalisme d’esquerres. Regionalistes i nacionalistes pretenien fer front a la força política majoritària a Tortosa amb l’establiment de la ii República, els republicans marcel·linistes. Paraules clau: terres de l’Ebre, premsa comarcal, catalanisme, actituds lingüístiques Abstract: In the middle of a journalistic circuit written exclusively in Spanish, comes the first newspaper written entirely in Catalan in the city of Tortosa: La Veu de Tortosa. This one is followed by La Veu de la Comarca which has the firm intention of «awake the Catalan consciousness of the district of Tortosa». Both newspapers represent the introduction of regionalism in Terres de l’ Ebre and the Catalan language in a zone dominated throughout the first decade of the twentieth century by Spanish dynastic parties. After the silence of the dictatorship of Primo de Rivera appears a homonymous weekly as a diffusion platform of a district party related to the Lliga Regionalista. In counterpart, the magazine Vida Tortosina first, and the biweekly Acció after, become organs of expression of Acció Catalana and represent a moderate progressive nationalism. Regionalists and nationalists tried to fight the greatest political force in Tortosa with the establishment of the II Republic, the «marcel·linistes» Republicans. Keywords: Ebre’s land, tortosin press, Catalanism, linguistic actitudes

RESUMENEste artículo aborda dos aspectos importantes en la elaboración de las políticas fiscales durante la Restauración: la posición central del Parlamento en la toma de decisiones político-fiscales y las relaciones entre los partidos con representación parlamentaria y los grupos de presión. En 1916 el ministro de Hacienda Santiago Alba intentó incorporar al sistema tributario español un impuesto sobre los beneficios extraordinarios derivados, adoptado ya por la mayoría de los países beligerantes en la Primera Guerra Mundial y por algunos neutrales. El Proyecto de ley sucumbió en el Congreso de los Diputados debido a la obstrucción de un nutrido conjunto de diputados liderado por la Lliga Regionalista.Algunos historiadores han explicado la derrota del proyecto de Alba por la fuerza y la eficacia de los grupos de presión económicos y por la subordinación de los partidos políticos representados en el Parlamento a sus intereses. Este artículo discrepa de dicha tesis. Intenta demostrar que la actitud de la Lliga Regionalista vino determinada por razones estrictamente políticas. Su objetivo era debilitar el sistema político de la Restauración, considerado como una traba para el desarrollo de la autonomía catalana. En su lucha contra Alba, la Lliga recibió el apoyo de varios diputados que, sin el respaldo de sus partidos, actuaron en defensa de los intereses económicos afectados por el proyecto en sus distritos.

Se analiza la evolución de los nombres de los municipios catalanes en el marco del proceso de centralización política contemporánea. Se compara la grafía catalana anterior a la Nueva Planta (1715) con la forma escrita oficial a mediados del s. XIX, para comprobar el grado de castellanización experimentado. La misma metodología se aplica en la Cataluña francesa. En total se analizan 1.304 topónimos. Se llega a la conclusión que en la Cataluña española hubo una mayoritaria continuidad de la grafía (76 %), frente a un escaso 33 % en la parte anexionada a Francia. Se distinguen 4 grados de alteración de los topónimos; la distorsión máxima alcanza sólo un 3,3 % de los casos del lado español frente al 51,2 % del francés. La abundante cartografía francesa referida a Cataluña muestra la misma proliferación de topónimos deformados.

This article gives an overview of the evolution of trial by combat in the Principality of Catalonia, culminating in a study of this interesting treaty that, because of historiographic circumstances, is relatively unknown to most academics. The Libellus de batalla facienda is a brief Catalan legal treatise that regulated judicial combat in the Principality of Catalonia, especially Barcelona. There are some characteristics to it that make it unique. Written in around 1255, it is not only very early for its time, but is also a very clear and detailed description of the formalities and the procedures that the two combatants had to go through before, during, and after the fight. Written in a down-to-earth fashion, it starts with the prearrangements – such as guarantees and pledges, or the oath taking – before detailing the preparation of the lliça – the battleground. It continues with a description of the rules for combat and finally ends with regulations regarding the outcome and its aftermath. The Libellus ultimately provides historians with a testimony of a common practice used to resolve legal issues that stems from a long tradition with its roots in the eleventh century.

<p>Aquest article ens parla del llibre <em>UN TRES I FORA! Itineraris per aprendre a escoltar, comptar i repartir sardanes</em>, a partir del qual els autors ens recomanem que com a mestres hem de transmetre uns valors culturals i uns coneixements musicals amb il·lusió i amb el repte d’aprendre; ensenyar a escoltar tant les sardanes històriques com les més innovadores; valorar la interpretació musical de la cobla i la importància de sentir-la en directe a la plaça; finalment, conèixer el lligam de la cobla amb la societat catalana i respectar tant la tradició com les innovacions.</p>

Dentro de los delitos contra el patrimonio y el orden socioeconómico se encuentra el robo en domicilio, este agravante del delito de robo con fuerza, de gran repercusión mediática, aumenta y disminuye a lo largo de diversos periodos temporales y debido a multiplicidad de causas. En el estudio empírico que aquí se presenta se analizan diversas variables tales como, la inmigración, el paro, la construcción de viviendas..etc. en unas determinadas áreas geográficas de Cataluña y durante el periodo 2000-2008. A la conclusión que se llega es que, determinadas variables sí favorecen la comisión de este delito, mientras que otras aportan poco al desarrollo del hecho delictivo.

¿De dónde viene y a cuándo se remonta el apellido Bach en España? ¿Puede que algún miembro de la familia del gran Johann Sebastian, posiblemente músico, se hubiera afincado de alguna manera en la península ibérica antaño? La presencia de un organista español con este patronímico inequívocamente alemán en la Capilla Musical del convento madrileño de las Descalzas Reales en el siglo XVIII, más el hecho de que en Cataluña, y en particular en la provincia de Gerona, sobrevivan hoy en día muchos Bach, han sido alicientes suficientes para llevar a cabo esta investigación genealógica, que llega nada menos que a la época de los últimos Templarios.

Las pruebas de diagnóstico son necesarias para determinar la competencia matemática de los estudiantes que acceden a los grados de maestro. A tal fin se toma una muestra de alumnos del GMP del curso 17/18 a los que se les pasa la prueba de competencia matemática de 6.º de Primaria. De los 32 ítems de la prueba seis no se superan, la media de la muestra de 233 participantes es de 6,43 sobre diez, obteniendo por bloques de contenidos: incertidumbre (6,90), números (6,81), medida (6,07) y geometría (5,74), siendo uno de cada cinco estudiantes quien no llega a alcanzar el 5. Esta prueba de haber sido oficial, establecida por ley como está en Cataluña, con la Prueba de Aptitud Personal, habría significado que un 20% de estudiantes habrían sido declarado No Aptos para realizar los estudios que acceden al Grado de Maestro.

<p style="text-align: justify;">El síndrome de Dandy-Walker es una anomalía cerebral congénita caracterizada por hipoplasia del vermis cerebeloso, dilatación quística del cuarto ventrículo y fosa posterior agrandada. El objetivo de este artículo es describir el caso de una enfermedad rara, haciendo énfasis en que puede haber subdiagnóstico; ya que se adjudica la etiología de las alteraciones neurológicas erróneamente a asfixia neonatal. Se trata de una niña de 3 años con antecedentes de hipoxia neonatal y convulsiones desde los 7 meses de edad, que llega a hospital con movimientos tónico-clónico generalizados, que se controla con anticonvulsivantes, presentando retraso del desarrollo madurativo para su edad, no habla, hipotonía generalizada. Se le realiza Tomografia Computarizada y Resonancia Magnética de Cerebro que mostró disminución del volumen del cerebelo, con contenido de intensidad líquida extra-axial en fosa posterior con comunicación al cuarto ventrículo, dilatación de los ventrículos laterales y ausencia de cuerpo calloso. Se cataloga al caso presentado como un Síndrome o Malformación de Dandy Walker tanto por la sintomatología clínica como radiológica expuesta.</p>

La tesi estudia l'activisme lingüístic de la Lliga Regionalista, el principal partit polític de la Catalunya del primer quart del segle XX. En primer lloc, mostra com els regionalistes van impulsar tant la codificació del català com l'ús d'aquesta llengua en àmbits com l'administració pública, l'escola o els tribunals. A més, analitza l'oposició dels sectors polítics i intel·lectuals castellanistes a l'ús oficial del català, i recull algunes de les polèmiques lingüístiques més rellevants del període. Finalment, relata el desmantellament de l'obra lingüística de la Lliga per part de la Dictadura de Primo de Rivera. Es tracta, en suma, d'una visió de conjunt del que va ser el primer assaig global de política lingüística de la Catalunya contemporània.
La tesis estudia el activismo lingüístico de la Lliga Regionalista, el principal partido político de la Cataluña del primer cuarto del siglo XX. En primer lugar, muestra como los regionalistes impulsaron tanto la codificación del catalán como el uso de esta lengua en ámbitos como la administración pública, la escuela o los tribunales. La tesis da cuenta también de la oposición de los sectores políticos y intelectuales castellanistas al uso oficial del catalán, y recoge algunas de las polémicas lingüísticas más relevantes del período. Finalmente, relata el desmantelamiento de la obra lingüística regionalista por parte de la Dictadura de Primo de Rivera. Se trata, en suma, de una visión de conjunto del que constituyó el primer ensayo global de política lingüística de la Cataluña contemporánea.
The thesis studies the linguistic activism of the Lliga Regionalista, the main political party in Catalonia in the first quarter of the XXth century. Firstly, it shows how the regionalists led the work of codification of the Catalan language and promoted its use in official areas such as the civil service, the education system or the judicial system. It also describes the opposition of the castilianist groups (politicians, civil servants, intellectuals) to the official use of Catalan, and reports some of the most relevant linguistic polemics of the period. Finally, it narrates the dismantling of the regionalist linguistic policy by Primo de Rivera's dictatorship. In short, the thesis offers a comprehensive view of what constituted the first global attempt of language planning in modern Catalonia.

La tesi Memòria pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) pretén assolir dos objectius principals. En primer lloc, el treball presenta una proposta teòrica i metodològica global per estudiar –des d’un punt de vista sociopolític i en diversos contextos temporals i geogràfics- el fenomen de la memòria pública. Per això, l’autor elabora una “antropologia de la memòria” i desenvolupa una reflexió sistemàtica sobre “les cultures de la memòria” i “les polítiques de la memòria”. La tesi defineix la memòria pública com el conjunt de pràctiques i discursos commemoratius que convergeixen en l’esfera pública. La memòria pública no és entesa, per tant, com un simple dictat monolític des de les institucions, sinó més aviat com un diàleg o una dialèctica entre les diverses narratives històriques que vertebren els múltiples imaginaris socials. L’autor assumeix que, a través del debat sobre el passat i la seva representació canònica, la societat discuteix indirectament la seva contextura identitària, els seus marcs normatius i la seva orientació de futur. En l’esfera pública, les diverses interpretacions del passat reflecteixen les distintes versions del futur nacional. El treball explicita com la pugna discursiva per l’hegemonia commemorativa va molt lligada al pols social pel poder polític. Per a fonamentar la seva proposta teòrica i metodològica, l’autor acudeix a autors catalans i espanyols, però també presenta els postulats de la historiografia francesa, germànica i anglosaxona al voltant de la memòria social. La segona part de la tesi consisteix en l’estudi d’un cas històric concret. S’aborda “la memòria pública” barcelonina dels primers anys trenta. Així, l’autor indaga els discursos històrics i les pràctiques commemoratives imperants en l’espai cívic, en l’opinió pública i en l’esfera política de la Ciutat Comtal des de 1931 fins a 1936. La tesi repassa la catarsi simbòlica que va viure Barcelona amb la proclamació de la República. Analitza els canvis de noms de carrers i dóna a conèixer la intrahistòria dels nous monuments erigits. El treball palesa la cultura commemorativa dels diversos sectors socials barcelonins, desgrana la narrativa històrica que batega en els llibres de text per a infants i, sobre tot, reflecteix la utilització política de la història. En el fons, l’estudi dels diversos paradigmes commemoratius interessa a l’autor com una finestra privilegiada per copsar els universos mentals i ideològics de quatre grups barcelonins cabdals: el nacionalisme liberalobrerista (l’ERC), el nacionalisme liberalconservador (la Lliga), l’anarquisme faista i l’espanyolisme conservador. La radiografia de les narratives històriques i de les pràctiques commemoratives a la Barcelona republicana permet redescobrir els vincles entre el nacionalisme català i el discurs històric, establir les similituds i diferències doctrinals entre les principals forces polítiques del període i, finalment, revisitar des d’una nova perspectiva l’evolució d’un temps polític apassionat i apassionant.
La tesis Memòria Pública i debat polític a Barcelona (1931-1936) se ha escrito con dos objetivos básicos. En primer lugar, el trabajo presenta una propuesta teórica y metodológica global para estudiar –desde un punto de vista sociopolítico y en múltiples contextos temporales y geográficos- el fenómeno de la memoria pública. Por eso, el autor elabora una “antropología de la memoria” y desarrolla una reflexión sistemática sobre “las culturas de la memoria” y “las políticas de la memoria”. La tesis define la memoria pública como el conjunto de prácticas y discursos conmemorativos que tienen lugar en la esfera pública. La memoria pública, por tanto, no es un simple dictado monolítico desde las instituciones políticas, sino más bien un diálogo o una dialéctica entre las diversas narrativas históricas que vertebran los imaginarios de los distintos grupos sociales. El autor asume que a través del debate sobre el pasado y sobre su representación canónica, la sociedad discute indirectamente su contextura identitaria, sus marcos normativos en el presente y sus orientaciones para el futuro. En realidad, las distintas interpretaciones del pasado que se dan en la esfera pública reflejan las distintas versiones del futuro nacional. El trabajo constata como la pugna discursiva por la hegemonía en la consciencia histórica de la ciudadanía va muy ligada al pulso social por el poder político. Para fundamentar su propuesta teórica y metodológica, el autor recurre a autores catalanes y del conjunto de España, pero también presenta los principales postulados de la historiografía francesa, germánica y anglosajona. En segundo lugar, la tesis aborda una investigación histórica concreta. Se estudia la memoria pública de Barcelona en los primeros años treinta. El autor indaga los discursos históricos y las prácticas conmemorativas imperantes en el espacio cívico, en la opinión pública y en el ámbito político de la Ciudad Condal desde la proclamación de la República en 1931 hasta el estallido de la Guerra Civil en 1936. La tesis repasa la catarsis simbólica que vivió la ciudad con el nuevo régimen. Analiza los cambios de nombres de las calles y da a conocer la intrahistoria de los monumentos erigidos. El trabajo plasma la cultura conmemorativa de diversos sectores sociales barceloneses, desgrana la narrativa histórica que subyace en los libros de texto para niños y, sobre todo, refleja la utilización política del pasado. En el fondo, el estudio de los diversos paradigmas conmemorativos interesa al autor como una ventana privilegiada para ojear los universos mentales e ideológicos de cuatro grupos centrales: el nacionalismo liberal-obrerista (ERC), el nacionalismo liberal-conservador (La Lliga), el anarquismo faista y el españolismo conservador. La radiografía de las narrativas históricas y las prácticas conmemorativas de la Barcelona republicana que se lleva a cabo en este trabajo permite redescubrir los vínculos entre el nacionalismo catalán y el discurso histórico, establecer las similitudes y las diferencias doctrinales entre las principales fuerzas políticas del periodo y, finalmente, revisitar desde una nueva perspectiva la evolución de un tiempo político apasionado y apasionante.

Aquesta Societat volia assolir l'objectiu d'incloure Barcelona i per extensió tota Catalunya dins dels circuits europeus de turisme. Creia que el turisme era una forma de modernitzar Catalunya, a més d'una manera d'enriquir-la cultural i econòmicament. I naturalment el referent era Europa perquè representa el desenvolupament industrial, i molt particularment França, que es el mirall on es vol que Catalunya es vegi reflectida, ja que era un dels països que més es preparava pel foment del turisme. Això provocà que conflueixin en aquesta Societat personatges molt compromesos amb aquesta idea de modernització i que bastants estiguessin propers a l'ideari de la Lliga Regionalista de Catalunya.
La rellevància d'aquesta Societat es fomentar el turisme quan pocs creien en aquesta activitat, quan tot estava per fer, i emmarcar-la dins d'un projecte més global de modernització de l'economia catalana.
This society aimed at including Barcelona and, by extension, all of Catalonia, within European tours. It believed that tourism was a way to modernise Catalonia in addition to enriching it financially and culturally speaking. It goes without saying that the referent was Europe, envisaged as a symbol of industrial development, and particularly France, which became the mirror on which Catalonia wanted to reflect its own image as it was one of the countries that was already excelling in tourist promotion. This would explain why the society gathered together a number of important people that showed a commitment towards this idea of modernisation, some of them with ideas particularly close to the ideology of the Regionalist League of Catalonia. The importance of this society was the role it played in tourist promotion at a time when only a few believed in the power of this relatively-new practice and to include it within a more general project of modernisation of the Catalan economy.

La tesi analitza la trajectòria artística i institucional de l'Orfeó Català vinculada al moviment catalanista, des de la seva creació fins a la reapertura de l'entitat després de la Guerra Civil.

L'Orfeó Català va ser creat a 1891 per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives. En pocs anys va esdevenir model i estendard del renaixement musical català, gràcies al treball dels músics que col.laboraren amb Lluís Millet per fomentar la música catalana, així com per fer conèixer les grans obres del repertori coral universal. Com a entitat l'Orfeó Català posà les bases per instaurar un moviment musical català a través de la creació de la Revista Musical Catalana (1904-1936), la Festa de la Música Catalana (1904) i la construcció d'un auditori propi: El Palau de la Música Catalana (1908), instruments necessaris, entre altres, per a la normalització de la vida musical, i que li van permetre liderar durant molts anys el món musical català.

Tanmateix, en els primers anys de existència, l'Orfeó Català, va esdevenir símbol del Catalanisme Unitàri, en aconseguir, per mitjà de la cançó popular, fer arribar al poble el sentiment de comunitat nacional. Les visites periòdiques a les poblacions catalanes, hi van contribuir a la creació d'orfeons i cors locals, que seguiren la seva empremta musical i catalanista. A partir de 1901, l'Orfeó Català segueix el programa de la Lliga Regionalista i la seva estrategia moderada i possibilista respecte al fet nacional català. La nostra recerca evidencia ben clarament la vinculació de l'Orfeó Català a l'evolució social del catalanisme polític, i també el posicionament ideològic, conservador i religiós, pel que pren partit en totes i cadascuna de les conjuntures analitzades.

La vinculació cultural i artística de l'Orfeó Català a la història del nostre país i també a l'ambit europeu, és un altre dels elements que hem analitzat en la nostra recerca. Tot i les possibles mancances, el nucli artístic que consolidà l'Orfeó Català, va instaurar un moviment musical català, en gairebé tots els gèneres (si exceptuem el teatre líric), i estaments necessaris per a possibilitar les bases d'una veritable escola nacional.

Aconseguí tanmateix, crear un nou model associatiu popular: els orfeons, model divers a les societats corals claverianes i als orfeons populars que, en paral.lel, es constituïen a Europa. El model orfeònic instaurat per Lluís Millet, acomplia al mateix temps la funció educadora a través de la música, i el perfeccionament artístic dels seus cantaires; fet que propicià el desenvolupament d'un repertori ampli i divers que incloïa desde la senzilla cançó tradicional, a les grans composicions polifòniques i simfòniques de la música universal. Aquest moviment que creix progressivament entre 1900 i 1917, contribuirà poderosament a propagar arreu de Catalunya els ideals cívics, ètics i estètics, defensats per l'Orfeó Català desde els seus orígens. Els cors aproparan aquesta visió identitària a la societat catalana, i de retruc facilitaran la conversió del catalanisme en un moviment nacional, que segueix l'ideari de la Lliga Regionalista.

La darrera etapa analitzada, descobreix les dificultats d'adaptació i supervivència de l'entitat a partir de la Dictadura de Primo de Rivera. Una etapa que continua amb la
II República, la Guerra Civil i la Postguerra, en circumstàncies molt diverses, però que tenen en comú la desaparició, en l'espai polític, d'aquell esperit nacionalista, conservador i religiós que havia donat origen i creixença a l'entitat.
"THE ORFEÓ CATALÀ: CHORAL SONG AND CATALANISM (1891-1951)".


The "Orfeó Català" is the most important choir association in Catalonia. Given the musical, cultural, and even political importance of the choral music movement in Catalonia. This choral society was founded in 1891 by Lluís Millet and Amadeu Vives.

At first, the "Orfeó Català" establishes the basis to restore a musical catalan movement with the "Revista Musical Catalana" edition (1904-1936), the "Palau de la Música Catalana" edification (1904-1908), and the "Festa de la Música Catalana" (1904-1921), celebration. These are some instruments that the musical world needed to normalize the musical life in Barcelona and Catalonia.

The "Orfeó Català" visited Catalan' towns and villages, and became a symbol of catalanism. They are collaborating in the foundation of another choral societies in Catalonia and they are guiding this movement. They get to transfer a common nationalism with the popular song. In this way, the "Orfeó Català" also gets to consolidate national and international prestige; but also there are some difficulties with the Spanish administration, especially in the Primo de Rivera's dictatorship, the Civil War, and the Franco's dictatorship.

This thesis provides an overview of the history of the "Orfeó Català", to link with Catalonia's cultural history, and explains that the role of the Orfeó Català has been paramount for the national music and for the catalan national spirit in the twentieth century.

Manuela Narváez Ferri, July 2005.