Dissertations / Theses on the topic 'Malalties de les mames'

En esta tesis se estudia el resultado del tratamiento efectuado entre 1984 y 1992 a 554 pacientes que padecen un carcinoma infiltrante de la mama. El tratamiento consistió en lo siguiente: Extirpación amplia del tumor y vaciado de la axila, telerradioterapia sobre la mama a 45 Gy y sobredosis a la cicatriz y al pezón de 10 a 20 Gy utilizando telerradioterapia con electrones o braquiterapia con Iridio 192. Se administró hormonoterapia o quimioterapia según los protocolos de los centros de origen.

Se estableció un seguimiento de las pacientes de acuerdo con los presentes parámetros: mínimo 12 meses, máximo 100 meses, media 28 meses.

Se valoró de forma actuarial la probabilidad de supervivencia (0,96 a los 4 años), de supervivencia libre de enfermedad (0,86 a los 4 años), la incidencia de recidivas locorregionales (0,06 a los 4 años) y la incidencia de metástasis a distancia (0,09 a los 4 años)

Mediante un análisis univariado (Test de Mantel-Cox, Tarone-Ware, Breslow y Peto-Prentice) y multivariado (Test de Cox) se estudió la importancia de diferentes variables en la supervivencia y las recaídas.

Se concluyó que: A) los resultados de nuestra serie son compatibles con los de la literatura; y B) la afectación ganglionar es una variable independiente que influye en la supervivencia global, la supervivencia libre de enfermedad, la incidencia de metástasis hematógenas y la recaída ganglionar. El diámetro del tumor es una variable independiente para el intervalo libre de enfermedad. La utilización de electrones no da peores resultados que la utilización de Iridio. La afectación del límite de resección o la presencia de carcinoma intraductal no da peores resultados.

Se valoraron los resultados estéticos a lo largo del tiempo puntuando el color (80%-90% excelentes o buenos los 4 primeros años), la fibrosis (87%-97% excelentes o buenos los 4 primeros años) y la simetría (76%-86% excelentes o buenos los 4 primeros años). Mediante un "test" de Chi cuadrado ("Pearson Chisquare" y "Yates Corrected Chisquare") se estudiaron las variables que influían en el resultado estético.

Sobre este particular se concluyó que el resultado estético era variable con el tiempo: el color y la fibrosis-edema mejoran con el tiempo, la asimetría no. La agresividad terapéutica técnica quirúrgica, dosis total alta de radioterapia, quimioterapia y tamaño tumoral grande empeoraban el resultado estético. La utilización de sobredosis con electrones no empeoraba el resultado estético.
Between 1984 and 1992, 554 patients with infiltrating carcinoma of the breast were treated at our institution. Thee results of these treatments are studied. Description of the procedure: gross removal of the tumor and axillary node dissection, followed by external beam irradiation to the whole breast to 45 Gy and a boost lo the tumor bed of 10-20 Gy using electrons or brachytherapy with 192-lridiwn. The patients received hormonal therapy or chemotherapy when judged necessary following the criteria of the centre of origin.
Follow-up: minimum 12 months, maximun 100 months, mean 28 months. The probability of survival (0.96 at 4 years), disease free survival (0.86 al 4 years), the incidence of locoregional relapses (0.06 at 4 years) and distant metastasis (0.09 at 4 years) are valorated actuarially.

By means of a univariated analysis (Mantel-Cox, Tarone-Ware, Breslow and Peto-Prentice Tests) and multivariated analysis (Cox Test), the importance of different variables for survival and relapse are studied. It is concluded that:

a) The results of our series are similar to the rest of the literature.

b) The positiveness of the axillary node dissection is an independent variable for overall survival, disease free survival, the incidence of hematogenous metastases and ganglionar relapse. The diameter of the tumor is an independent variable for the disease free interval. The use of electrons does not produce worse results than the use of Iridium. The presence of intraductal associated component or positive margins do not produce worse results.

The cosmetic results are valorated through the pass of time: colour (80-90% excellent or good the four first years), fibrosis (87-97% excellent or good the first 4 years), and symmetry (76-86% the first 4 years). By means of a Chisquare test (Pearson Chisquare and Yates Corrected Chisquare), the variables that influence the cosmetic result are studied.

c) The cosmetic result is variable with the pass of time: the colour and fibrosis-edema improve with time, the asymmetry gets worse. The most agressive of the treatment is (type of surgery, high doses of radiotherapy, chemotherapy, and big tumoral size), the worse is the cosmesis results.

Els resultats que es recullen a la memòria tracten sobre 4 malalties humanes i la seva associació amb alteracions al DNA mitocondrial (mtDNA). Les malalties són: atròfia òptica de Leber (LHON), ambliopia alcohol-tabac (TAA), síndrome de Wolfram (WS) i lipodistròfia associada a teràpia antiretroviral (LD).
S'han estudiat 31 persones amb atròfia òptica i 18 familiars de les mateixes. En els pacients s'ha detectat una proporció de mutacions al mtDNA tipus LHON primàries del 29%, a diferència d'altres estudis mundials als quals ~90% de les persones diagnosticades amb LHON tenen alguna mutació primària. Podrien existir altres mutacions (mitocondrials o nuclears) responsables de l'atròfia òptica patida per aquests afectes. També s'ha observat recuperació visual espontània en una persona amb la mutació primària 14484C; i la penetració incompleta en familiars de malalts que són homoplàsmics per a la mateixa mutació que el pacient, i no pateixen l'atròfia òptica.
Quant a la TAA, vam estudiar si l'atròfia òptica en un grup de malalts estava causada pel consum d'alcohol i/o tabac elevat, per un estat nutricional deficient, o per la presència de mutacions al mtDNA. Els pacients ambliòpics es van comparar amb dos grups control: persones alcohòliques sense alteracions visuals, i persones no alcohòliques. Els pacients amb ambliopia estaven en un estat nutricional comparable al del grup control alcohòlic. El percentatge de pacients ambliòpics amb una mutació primària LHON o >1 secundària era clarament superior al mateix percentatge en els dos grups control. La predisposició genètica deguda a la presència de les mutacions mitocondrials LHON juntament amb un consum elevat d'alcohol poden ser els responsables de l'atròfia òptica patida per molts d'aquests casos ambliòpics.
En 22 pacients amb la WS vam detectar 11 mutacions al gen nuclearWFS1. Una d'aquestes mutacions (425ins16, exó 4) es va identificar al 41% dels pacients i al 50% de les famílies amb mutacions a aquest gen. En 4 i 6 famílies es van identificar delecions múltiples i mutacions puntuals tipus LHON al mtDNA, respectivament. Pensem que no s'han detectat més delecions al mtDNA perquè no s'ha disposat de mostres de teixits afectats per la síndrome (pàncrees, cervell). Únicament s'han estudiat sangs, teixit no alterat en aquesta malaltia.
Quant a la LD, hem estudiat individus amb LD, un grup de persones també HIV-positives sense LD, i un segon grup control format de persones no infectades pel virus. Existeixen alteracions mitocondrials a tots els pacients amb LD, les quals no s'han detectat als controls. Les alteracions mitocondrials són conseqüència de l'aplicació de teràpies antiretrovirals altament actives, però no podem establir encara si les alteracions bioquímiques i genètiques en els mitocondris dels pacients són un pas previ i necessari en el desenvolupament de la LD.
This thesis contains results about 4 different human diseases and their association to mitochondrial DNA (mtDNA) abnormalities. The diseases studied are: Leber's hereditary optic atrophy (LHON), tobacco-alcohol amblyopia (TAA), Wolfram syndrome (WS) and antiretroviral therapy-related lipodystrophy (LD).
Thirty-one individuals suffering optic atrophy and 18 relatives were studied. The proportion of primary LHON mutations among patients was 29%, in contrast to previous data on European and worldwide patients which showed that almost 90% of individuals diagnosed with LHON harboured a primary LHON mutation. Some other mutations (either in the nuclear or the mitochondrial genes) must account for the optic atrophy experienced by these patients.
We also studied if the optic atrophy in a group of individuals with TAA was caused by a poor nutritional status, the abuse in toxic substances, or the presence of LHON mutations in the mtDNA. We found that the percentage of patients with TAA that had one primary mutation or more than one secondary mutation was significantly higher than such a percentage in two control groups: one group of alcoholic individuals not suffering visual abnormalities, and a second group of healthy non-alcoholic individuals. The genetic predisposition (due to the presence of mtDNA mutations) together with environmental factors (i.e., the abuse of alcohol and/or tobacco) can be the cause of the optic atrophy in these alcoholic patients.
Eleven mutations in the nuclear gene WFS1 were detected in 22 WS patients. One 16-base pair insertion in exon 4 was identified in 41% of patients. This mutation has not been detected in other European WS patients. Six families had point mtDNA mutations (LHON mutations), but only four had mtDNA deletions in blood samples. WS typical symptoms strongly suggest a mitochondrial disorder, and we cannot discard such a hypothesis since the only available material for the study was blood, which is not an affected tissue in this syndrome. We believe that affected areas in WS patients (brain, pancreas) probably present high proportions of deleted mtDNA.
Biochemical, genetic or structural abnormalities have been found in muscle mitochondria from seven HIV-positive individuals with LD who were under highly active antiretroviral therapies. These abnormalities were not detected in other HIV-positive individuals without LD, or in non-infected individuals. It remains to be determined if the mitochondrial disturbances are needed for the development of LD or whether both phenomena are separate consequences of highly active antiretroviral therapies.

Las enfermedades genéticas se clasifican típicamente en dos grandes grupos: las enfermedades mendelianas y las enfermedades complejas. Mientras que las enfermedades mendelianas se caracterizan por ser de baja frecuencia en la población y estar causadas por mutaciones en un gen particular, las enfermedades complejas son el principal problema sanitario en los países desarrollados y se encuentran producidas por la interacción de factores ambientales y factores genéticos. En este caso no se puede hablar de mutación en un determinado gen, sino de polimorfismo que incrementa en una pequeña fracción el riesgo a padecer la enfermedad. En la presente tesis se ha estudiado la distribución espacial de la variabilidad genética tanto en enfermedades mendelianas (en concreto la fibrosis quística, la fenilcetonuria y la b-talasemia) como en una enfermedad compleja (la enfermedad coronaria) en poblaciones europeas y de todo el mundo. Los resultados obtenidos sugieren que la distribución geográfica de la variabilidad genética de las enfermedades mendelianas depende principalmente de factores demográficos y de la historia de las poblaciones. Ahora bien, este efecto no es independiente de factores selectivos. En particular, fenómenos de selección equilibradora pueden incrementar o disminuir la variabilidad genética en una población dependiendo de el momento en el que se dio el evento selectivo. En el caso de la enfermedad compleja estudiada, la enfermedad coronaria, nuestros resultados indican que la distribución espacial de los polimorfismos de riesgo en poblaciones europeas depende, al igual que sucede con otros marcadores genéticos, principalmente de la historia de poblaciones, especialmente del poblamiento del continente europeo, la posterior reexpansión después del último periodo glacial y de las gran expansión poblacional de los agricultores durante el neolítico.

Els receptors d'adenosina són receptors acoblats a proteïna G classificats en A1, A2A, A2B i A3 en funció del grau d'afinitat pel seu agonista endogen, l'adenosina. Els receptors A1 i A3 interaccionen amb l'adenilat ciclasa (AC) inhibint la seva activitat i els receptors A2A I A2B activant-la. El receptor d'adenosina A1 (A1R) té un paper clàssicament neuroprotector mentre que el receptor A2A (A2AR) està associat a neurotoxicitat, dany neuronal i mort cel·lular. Les malalties neurodegeneratives són un conjunt de patologies que presenten dèficit cognitiu o alteracions motores en funció del tipus neuronal que degenera i que, bioquímicament s'anomenen proteïnopaties, perquè acumulen agregats proteics.

L'objectiu d'aquest estudi ha estat l'anàlisi dels nivells d'expressió dels receptors d'adenosina en la malaltia de grans argiròfils (AGD), la malaltia d'Alzheimer (AD) i la malaltia de Parkinson (PD). En aquest punt, hem descrit un increment dels receptors A1R en l'hipocamp de pacients amb AGD i un increment dels receptors A1R i A2AR en el còrtex frontal de pacients amb AD des de estadiatges preclínics. Paral·lelament s'ha detectat un augment dels receptors A2AR en el nucli estriat de pacients amb PD que encara no han rebut tractament farmacològic. Altres autors havien descrit increments del receptor tot i que sempre associat a tractaments de llarga durada amb Levodopa (L-Dopa). A partir d'aquest resultat i per tal de conèixer el mecanisme molecular implicat en l'increment patològic del receptor vam afrontar el segon objectiu del treball: l'estudi de la regulació transcripcional del gen ADORA2A, gen que codifica pel receptor A2AR.Es va estudiar el percentatge de metilació de l'extrem 5'UTR del gen ADORA2A, tant en línies cel·lulars com en l'estriat de pacients amb PD i el paper de dos factors de transcripció, ZBP-89 i Yin-yang 1(YY1), en l'increment patològic del receptor. La metilació de l'ADN és un dels principals mecanismes de repressió de l'expressió gènica. Hem demostrat que el percentatge de metilació en l'extrem 5'UTR del gen ADORA2A controla els nivells d'ARNm del receptor en línies cel·lulars tot i que no hem observat canvis en el percentatge de metilació en el nucli estriat de pacients amb PD respecte els pacients controls. A més, hem demostrat, per primera vegada, que els factors de transcripció ZBP-89 i YY1 actuen com activador i repressor, respectivament, del receptor A2AR en les cèl·lules SHSY-5Y. En els pacients de PD no s'han observat canvis en l'expressió del ZBP-89 però sí, un increment tant a nivell d' ARNm com de proteïna del YY1. Conjuntament, per microscopia confocal, hem observat que YY1 està localitzat tant als nuclis de les cèl·lules positives com negatives pel receptor A2AR. En conclusió, el percentatge de metilació no varia en les regions analitzades entre controls i patològics. Tot i així, hem demostrat un increment patològic de YY1 en pacients amb PD i, com que està descrit que els nivells d'AMPc controlen l'expressió del factor de transcripció, ens permet proposar la hipótesis per la qual un increment de YY1 pot representar un mecanisme de regulació retrògrada del A2AR per tal de reduir-ne els nivells a PD.
Adenosine is a nucleoside distributed throughout the entire organism as an intermediary metabolite. At the extracellular level, adenosine plays multiple physiologic roles, interacting with specific receptors: A1, A2A, A2B and A3. Adenosine receptors A1 and A2B have been related in neuroprotective role and adenosine activity through A2 receptors (A2ARs) can give rise to neurotoxicity, neuronal damage and cellular death. In this work we have devolve two main points. First of all we characterized the adenosine receptor expression levels in neurodegenerative disease: Argirofilic grains disease (AGD), Alzheimer disease (AD) and Parkinson disease (PD). We described an increase of A1R in hippocampus of patients with AGD, increased levels of A1 and A2A in frontal cortex of patients with AD in early stages. We observed an increase of de A2A levels in striatum in PD patients with any treatment at all. Trying to know the molecular reason of the pathological expression levels of A2A R we studied the percent of methylation of 5'UTR of ADORA2A which codifies by A2aR in cell lines and in post-mortem tissue of patients of PD. We conclude that DNA methylation plays a role in a constitutive A2AR cell surface level, but no changes were observed comparing PD patients and controls. By the other hand, we studied the role of two transcription factors ZBP-89 and Yin-yang 1 (YY1) in the A2AR expression level. We conclude ZBP-89 active and YY1 repress the expression of the receptor in SHSY-5Y lines.

El producte de growth arrest-specific gene6 (GAS6) és un lligand per als receptors tirosina quinasa TYRO3, AXL i MERTK (TAM). Aquesta proteïna dependent de la vitamina K, està estructuralment relacionada amb la Proteïna S anticoagulant i ha estat implicada en diferents mecanismes de supervivència, proliferació i adhesió cel·lulars i la inhibició de l'apoptosi. El fet que el ratolí deficient en Gas6 estigués protegit en front d'episodis trombòtics demostrà la importancia del paper d'aquesta proteïna en el sistema cardiovascular.
L'estructura genètica i proteica de GAS6 és altament homòloga amb la de la Proteïna S. La present tesi tenia com a objectiu determinar l'estructura d'exons i d'introns del gen GAS6 per tal d'analitzar posteriorment la presència de variants al gen que puguessin estar associades a malalties humanes.
L'anàlisi bioinformàtic ens va permetre localitzar 15 exons de GAS6, determinar-ne les seqüències d'aquests i de les seves regions intròniques flanquejants en una regió que ocupa 43,5 Kb al braç llarg del cromosoma 13. Un cop obtinguda aquesta estructura es procedí a identificar la presència de variants al·lèliques mitjançant l'anàlisi amb SSCP de productes amplificats de PCR (de mostres de DNA d'un grup d'individus control) que contenien les seqüències exòniques amb les seves regions intròniques flanquejants. Aquestes anàlisis revelaren la presència de diferents variants al·lèliques que varen ser confirmades com a polimorfismes de cadena senzilla (SNP). Un primer estudi d'associació d'aquests SNP identificats mostrà que un d'aquests polimorfismes (c.834+7G>A a l'intró 8 de GAS6) presentava una diferència estadísticament significativa en la distribució al·lèlica i genotípica en el grup de pacients respecte a la població control en una població amb malaltia aterotrombòtica, sobretot en el subgrup de malaltia cerebrovascular. Posteriorment, es va realitzar la confirmació d'aquests resultats en una població amb malatia cerebrovascular molt més gran i independent de l'anterior utilitzant estudis de genotips i haplotips, i es confirmà l'associació del genotip c.834+7 AA amb la reducció del risc per a la malaltia cerebrovascular.
L'anàlisi d'alguns polimorfismes coneguts dels gens PROZ i F5 i F7 de la coagulació (situats a la mateixa regió cromosòmica que GAS6) que han estat implicats en malaltia cerebrovasculat tampoc indiquen cap associació entre aquest i la malaltia ni estan en desequilibri de lligament amb cap dels polimorfismes identificats a GAS6.
L'anàlisi d'haplotips indicà que aquesta associació era encara més forta quan es combinava amb altres SNP, en un haplotip específic (CACA), per a 4 polimorfismes de GAS6 (rs8191973, rs7331124, rs7323932 (c.834+7G>A), rs8191974). D'una banda, aquests resultats suggereixen un paper protector que disminueix en més de dues vegades el risc a patir un accident cerebrovascular d'origen ateroscleròtic o el que afecta a la microvasculatura de l'al·lel c.834+7A i més concretament de l'haplotip CACA de GAS6 D'altra banda, els estudis funcionals realitzats per a determinar el possible paper del polimorfisme de l'intró 8 de GAS6 no mostraren diferències en plaques aterosclerosades d'artèries coronàries respecte a artèries sense placa. Així, l'efecte observat a nivell poblacional d'aquest polimorfisme identificat podria indicar l'efecte no conegut fins ara d'aquest o d'un altre polimorfisme en desequilibri de lligament amb aquest que estaria afectant la via de GAS6 i els seus receptors tirosina quinasa.
The product of the growth arrest-specific gene 6 (GAS6), a ligand for the TYRO3,AXL, and MERTK tyrosine kinase receptors, is a vitamin K-dependent protein, structurally related to anticoagulant protein S. Gas6-deficient mice are protected against thrombosis, demonstrating the importance of this protein in the cardiovascular system.
The present thesis was aimed at determining the human GAS6 intron-exon structure and analyzing the gene for the presence of allelic variants that could be associated with human diseases. Online analyses allowed us to localize 15 GAS6 exons and to determine the sequence of their intron-flanking regions, in a chromosome 13 region spanning 43.5 kb of DNA. SSCP analysis of PCR-amplified GAS6 exons with their intron-flanking regions from control DNA samples, revealed the presence of different variants, which were confirmed to be single nucleotide polymorphisms (SNPs). A preliminary analysis of these SNPs in a group of patients with atherothrombotic disease revealed statistically significant differences between controls and stroke patients in the allelic distributions of one of these variants (c.834+7G>A in intron 8). We confirmed these results in a larger and independent stroke population using genotype and haplotype studies: the GAS6 c.834+7AA genotype was found associated with decreased risk for stroke (OR:0.59; 95%CI:0.37-0.93). Furthermore, haplotype analysis revealed that association was even stronger (OR:0.48;95%CI:0.28-0.83, for ischemic stroke) when the c.834+7 A allele was present in a specific haplotype (CACA) of four GAS6 polymorphisms (rs8191973, rs7331124, rs7323932, rs8191974).These results suggest a protective role for stroke of this haplotype.

Las enfermedades genéticas se clasifican típicamente en dos grandes grupos: las enfermedades mendelianas y las enfermedades complejas. Mientras que las enfermedades mendelianas se caracterizan por ser de baja frecuencia en la población y estar causadas por mutaciones en un gen particular, las enfermedades complejas son el principal problema sanitario en los países desarrollados y se encuentran producidas por la interacción de factores ambientales y factores genéticos. En este caso no se puede hablar de mutación en un determinado gen, sino de polimorfismo que incrementa en una pequeña fracción el riesgo a padecer la enfermedad. En la presente tesis se ha estudiado la distribución espacial de la variabilidad genética tanto en enfermedades mendelianas (en concreto la fibrosis quística, la fenilcetonuria y la b-talasemia) como en una enfermedad compleja (la enfermedad coronaria) en poblaciones europeas y de todo el mundo. Los resultados obtenidos sugieren que la distribución geográfica de la variabilidad genética de las enfermedades mendelianas depende principalmente de factores demográficos y de la historia de las poblaciones. Ahora bien, este efecto no es independiente de factores selectivos. En particular, fenómenos de selección equilibradora pueden incrementar o disminuir la variabilidad genética en una población dependiendo de el momento en el que se dio el evento selectivo. En el caso de la enfermedad compleja estudiada, la enfermedad coronaria, nuestros resultados indican que la distribución espacial de los polimorfismos de riesgo en poblaciones europeas depende, al igual que sucede con otros marcadores genéticos, principalmente de la historia de poblaciones, especialmente del poblamiento del continente europeo, la posterior reexpansión después del último periodo glacial y de las gran expansión poblacional de los agricultores durante el neolítico.

Els canvis socioeconòmics i climàtics, que pateix el món globalitzat condueixen a un canvi d’escenari de la patologia infecciosa que s’atén en l’àmbit sanitari i que requerirà una especialització i expertesa que intentem reflectir en aquest treball. La present tesi estudia i analitza dades sanitàries de la població viatgera i immigrant establerta a la zona Metropolitana Nord de Barcelona, majoritàriament de la comunitat resident a Badalona i a Santa Coloma de Gramenet durant el període fonamentalment 2007 al 2013. La majoria de dades s’han recollit tan a nivell de l’atenció primària (Unitat de Salut Internacional Metropolitana Nord) com a nivell d’un hospital de tercer nivell (Hospital Germans Trias i Pujol), ambdós conformant la Unitat territorial de Salut Internacional Metropolitana Nord del Programa de Salut Internacional de l’ Institut Català de la Salut (PROSICS) aprovat al 2012. La tesi s’ha dividit en quatre treballs que responen a quatre premisses: 1. A 5 anys de la crisi econòmica existeix una variació en el perfil de risc del viatger internacional que es desplaça per motiu laboral. N’ha augmentat el número, així com els factors de risc als que s’exposa per adquirir malalties infeccioses 2. La incidència de dengue i chikungunya està en augment en l’àrea Metropolitana Nord de Barcelona a expenses de casos importats per viatgers internacionals. Malgrat que fins al moment no ha aparegut cap cas autòcton la zona està densament poblada pel vector Ae.albopictus. 3. Un 90% dels casos de infeccions per Strongyloides stercolaris que es diagnostiquen a la nostra zona són importades per immigrants. Majoritàriament es tracta de infeccions asimptomàtiques i el diagnòstic es basa en la sospita clínica i/o analítica, i en la cerca activa del paràsit. Caldrà implementar protocols de cribatge en immigrants immunodeprimits per l’alta mortalitat que pot comportar la reactivació de la infecció. 4. La malaltia de Chagas és la malaltia emergent més important en el nostre territori per la gran quantitat de persones que procedeixen d’àrees endèmiques. En la nostra zona roman infradiagnosticada ja que s’han detectat molts menys casos dels esperats. La sèrie però té un elevat número de malalts amb afectació visceral. Donat el risc de transmissió no vectorial en un país no endèmic i les complicacions cròniques de la malaltia, s’hauria de fomentar la informació i el cribatge en la població de risc. Així doncs, amb l’ increment dels viatges internacionals i la immigració, a Catalunya, ha augmentat el número de pacients amb malalties infeccioses emergents, moltes d’elles importades des de zones tropicals i subtropicals. El risc que representen per a la salut pública sembla ser baix, encara que els canvis que s’estan produint en relació a la crisi econòmica mundial, a la introducció biogeogràfica de vectors, al canvi climàtic i sobretot a l’aparició de reservoris naturals d’aquestes infeccions, ens situen en un context imprevisible. Un accés universal a l’assistència sanitària, que aquesta sigui d’expertesa i qualitat per garantir un diagnòstic i tractament immediat, junt a una vigilància epidemiològica estreta i les intervencions en Salut Pública corresponents, són peces clau per a preservar la Salut de la nostra població.
Nowadays, the health care of infectious diseases urgently demands a change of scenario due to socioeconomic and climatic changes as a consequence of the globalized world, and requires a specialization and particular expertises from the health community. This issue is dealt in this study. The present doctoral thesis focuses on the analyses of health data of international travellers and immigrants in the area of Nothern Metropolitan Barcelona residing in Badalona and Santa Coloma de Gramanet from 2007 to 2013. Data was collected in primary care (International Nothern Metropolitan Health Unit) and in a tertiary level hospital (Hospital Germans Trias i Pujol), which shapes the territorial unit of International Health Northern Metropolitan Health Program of the International Catalan Institute of Helath (PROSICS) approved in 2012. The doctoral thesis is divided into four projects which are based on four premises: 1. After 5-years of economic crisis, it has been a change in the risk profile of the international traveller who travels for work. The number of travellers as well as the risk factors to which they are exposed to acquire infectious diseases have increased. 2. The incidence of dengue and chikungunya is increasing in the Metropolitan area north of Barcelona at the expense of imported cases from international travellers. So far, have not appeared cases of dengue and chikungunya in the local area, although it is densely populated by the vector Ae.albopictus. 3. 90% of cases of infections Strongyloides stercolaris diagnosed in our area are imported by immigrants. Partly, it is an asymptomatic infectious and diagnosis is based on clinical suspicion and / or analysis, and the active search for parasites. We will have to implement screening protocols in immunocompromised immigrants for the high mortality that can lead to reactivation of the infection. 4. Chagas’ disease is the most important emerging disease in our country due to people who come from endemic areas. In our area, this infectious disease remains underdiagnosed, because of fewer cases detected than expected. However, Chagas’ patients have a remarkable incidence of visceral involvement. Given the risk of non-vector transmission in a country which is not endemic as well as for the chronic complications of the disease, it should be promoted the information and screening in the population at risk. So, the number of patients with emerging infectious diseases, of which many of them are imported from tropical and subtropical areas, has grown in Catalonia with the increase in international travels and immigration. The risk that they represent to public health appears to be low, although the changes taking place in relation to the global economic crisis, with the introduction of biogeographic vectors, particularly climate change, and the occurrence of natural reservoirs of these infections, lead us to an unexpected context. Finally, the key for preserving the health of our population is the universal access to health care, being of expertise and quality to ensure immediate diagnosis and a precise treatment, along with a narrow epidemiological surveillance and the public health interventions related.

En les ultimes decades el diagnostic prenatal ha estat aplicat en parelles amb un risc elevat de transmetre una malaltia genetica a la seva descendencia. Aquesta tecnica implica que en cas de detectar un fetus afectat, els pares tenen dues alternatives: seguir endavant amb l'embaras (malgrat l'afectacio del fetus) o l'avortament terapeutic.
Mes recentment, les tecniques de reproduccio assistida han permes una aproximacio molt mes primerenca que el prenatal, l'anomenat diagnostic genetic preimplantacional (DGP), que es basa en l'estudi de biopsies d'embrions, les quals ens permeten seleccionar unicament els embrions sans per a la seva transferencia a l'uter matern. El DGP requereix de fecundacio in vitro i pot ser aplicat en dos estadis diferents, en el primer corpuscle polar d'oocits madurs o en blastomers d'embrions. Per l'estudi d'anomalies cromosomiques en parelles portadores de reorganitzacions o en dones d'edat avansada s'apliquen tecniques d'hibridacio in situ fluorescent (FISH). En el cas de parelles portadores de malalties genetiques l'analisi es realitza basicament amb PCR (reaccio en cadena de la polimerasa).
Les malalties genetiques estan causades per mutacions al seu gen responsable, com per exemple el gen CFTR de la Fibrosi Quistica (FQ). La FQ es la malaltia genetica autosomica recessiva mes frequent i afecta a un de cada 2500 nounats. Es caracteritza per un augment d'ions clorur en la suor i per obstruccio pulmonar i pancreatica.
Un altre exemple de malaltien monogeniques serien les Hemofilies A i B causades per mutacions als gens dels factors de coagulacio FVIII i FIX. Les Hemofilies son les coagulopaties congenites de mes impacte clinic i social i es deuen a l'alteracio o l'absencia d'activitat del factor de coagulacio pel que codifiquen. Presenten una herencia recessiva lligada al cromosoma X i la seva incidencia es de 1 de cada 10000-30000 homes.
El DGP d'aquestes malalties es basa en l'identificacio d'embrions lliures de les mutacions que porten els seus progenitors i moltes vegades requereixen de la posada a punt de protocols especifics de pacient, molt costosos d'optimitzar. A mes, la PCR d'una unica cel.lula presenta nombroses dificultats tecniques degut a la quantitat minima de DNA que es parteix, sent la fallada d'amplificacio i la contaminacio de la mostra dos dels problemes mes frequents que dificulten el diagnostic. Per tant, es necessari emprar tecniques molt sensibles, que ens permetin confirmar el diagnostic i detectar els casos de contaminacio.
En aquest treball s'ha posat a punt un metode d'amplificacio total del genoma de celules aillades per tal d'augmentar la quantitat de DNA en la que poder realitzar el diagnostic. Aquest DNA preamplificat ens permet analitzar i identificar mitjansant un unic protocol basat en tecniques moleculars amb marcatge fluorescent, la presencia o absencia de finjs a 31 mutacions diferents responsables de FQ. En el cas de les Hemofilies, la sequenciacio del DNA preamplificat ens permet identificar qualsevol mutacio de tipu substitucio, petita insercio o delecio del promotor, exons, o regions introniques flanquejants dels gens F8 i F9.
La metodologia desenvolupada presenta gran robustesa i sensibilitat i pot ser aplicada a fins un 80% de les parelles portadores de FQ, el 75% de les Hemofilies A i practicament la totalitat dels casos de Hemofilia B, sense la necesitat de posar a punt protocols especifics de pacient.
A mes, s'han optimitzat unes PCR multiplex fluorescents de marcadors lligats de tipu microsatelit (STR) per a confirmar el diagnostic mitjansant l'analisi indirecte addicional de les mutacions i simultaniament, detectar la posible contaminacio de la mostra en l'aplicacio clinica. Aquesta analisi de lligament permet tambe la deteccio indirecta de mutacions no analitzables per secuenciacio, com ara la frequent inversio de l'intro 22 responsable d'Hemofilia A severa
Les taxes d'amplificacio de les celules aillades emprant els protocols generics optimitzats en el present treball son comparables als resultats obtinguts per altres autors, i per tant demostren la elevada eficiencia de la metodologia desenvolupada. Finalment, l'estrategia diagnostica utilitzada seria transferible a moltes altres malalties monogeniques, facilitant el desenvolupament de protocols versatils d'elevada fiabilitat per tal d'aconseguir descendencia sana en families portadores.
During the last decades prenatal diagnosis has been applied to couples at risk of transmitting a genetic disorder to their offspring. This technique implies that in case of detection of an affected fetus, the parents have two alternatives: continue the pregnancy (despite the fetus being affected) or the therapeutic abortion.
More recently, assisted reproduction techniques permit an earlier option, preimplantation genetic diagnosis (PGD), based on the analysis of embryo biopsies which allow the selection of only those healthy embryos for transfer to the uterus. PGD requires in vitro fertilization and can be applied in two different stages, in first polar bodies of oocytes, or in blastomeres from embryos. For the analysis of chromosomal abnormalities in couples carrying a chromosome rearrangement or in cases of advanced maternal age, FISH (fluorescence in situ hibridization) is used. In case of couples carrying a genetic disorder the analysis is performed basically by means of PCR (polymerase chain reaction).
Monogenic disorders are caused by mutations in their responsible gene, such as CFTR gene responsible for cystic fibrosis (CF). CF is the most common recessive monogenic disorder which affects 1/2500 newborns. Its main features are an increase in chloride in sweat and lung and pancreatic obstruction.
Another example would be hemophilia A and B, caused by mutations of the clotting factors FVIII and FIX. HA and B are the congenital bleeding disorders with most clinical and social impact and are due to the alteration or lack of activity of the responsible coagulation factor. They have an X-linked recessive inheritance and the incidence is 1/10000-30000 males.
PGD for these disorders is based on the identification of embryos free of mutations and many times require the tedious work up of patient-specific protocols, very complicated to optimize. Moreover, single cell PCR has many technical difficulties, being the failure of amplification and contamination the two most common issues that compromise the diagnosis. Consequently, it is necessary to use very sensitive techniques that allow the back-up of the diagnosis and that permit the detection of contamination.
In this study we have optimized a whole genome amplification method for single cells in order to increase the amount of DNA in which the diagnosis is performed. This preamplified DNA is used to analyze and identify the presence of up to 31 different mutations responsible for CF using a single protocol. In the case of Hemophilia, direct sequencing of the preamplified DNA permits the detection of any point mutation, small insertion or deletion in the promoter, exons and intronic flanking regions of F8 and F9 genes.
The methods developed perform with great robustness and sensitivity and can be used in up to 80% of the couples carriers of CF, 75% of HA and almost all the cases of HB, without developing a patient-specific protocol.
Additionally, several fluorescent multiplex PCRs of linked microsatellite markers (STR) have been optimized in order to confirm diagnosis through indirect analysis of the mutations and, simultaneously, being able to detect the possible contamination of the samples in clinical application. This linkage analysis also permits the indirect detection of mutations not analyzable by sequencing, such as intron 22 inversion responsible for severe HA.
The amplification rates of single cells using the optimized generic protocols from the present study are comparable to other authors' results, consequently the high efficiency of the developed methodology is demonstrated. Finally, the diagnostic strategy applied would be transferable to many other single gene disorders, making easier the development of versatile and very reliable protocols in order to achieve healthy offspring in carrier families.

Aquesta tesi ha estat realitzada amb el propòsit de descriure els canvis post-traduccionals que pateix l'α-sinucleïna en els dos grups de malalties neurodegeneratives més importants: les taupaties i les α-sinucleïnopaties.

L'α-sinucleïna es proposa com la proteïna més important en el desenvolupament de les α-sinucleinopaties (que en formen part: la demència de cossos de Lewy, la malaltia de Parkinson i l'atròfia multisistèmica) ja que es troba de forma agregada en els agregats que defineixen la neuropatologia d'aquestes malalties.

Al llarg d'aquest treball s'han estudiat els canvis post-traduccionals (truncament, oxidació, nitració i fosforil·lació) que patiria l'α-sinucleïna en els estadis inicials d'aquestes malalties.

Per l'abordatge d'aquests temes, en aquest treball s'utilitzen mostres humanes provinents del Banc de Teixits, així com material provinent de models murins de la malaltia de Parkinson i la malaltia d'Alzheimer i models cel·lulars.

La tesi mostra que cap d'aquests canvis per si sol és suficient per produïr un fenotip de malaltia i que hauria de ser l'acumulació d'aquests, conjuntament amb els nivells de la proteïna no modificada els importants per desenvolupar els trets patològics característics. A més, també proposem un cert solapament a nivel bioquímic i neuropatològic entre les taupaties i les α-sinucleïnopaties, que invita a pensar que ambdós grups de malalties comparteixen processos comuns.
The aim of this thesis has been focused on the study of the post-translational changes of α-synuclein that may lead to neuronal degeneration in the more important groups of neurodegenerative diseases: tauopathies and α-synucleinopathies.

We studied truncation, oxidation, nitration and phosphorylation in differrent humain samples at different stages of the disease progress.

We have seen that these changes are not essential for the neuronal degeneration, in contrast, we propose the accumulation of changes as a prerequisite for the pathogenesis. Furthermore, we suggest a overlapping between these two groups of diseases as these post-translational changes are shared by both.

La susceptibilitat individual a l’autoimmunitat pot estar determinada per una combinació de polimorfismes específics de gens que codifiquen per a múltiples citocines, per al complex principal d'histocompatibilitat (MHC) , molècules d'adhesió i proteïnes cel·lulars. En aquest treball ens hem volgut centrar en l’associació d’al·lels del MHC amb les malalties immunitàries. L'explicació actual per a aquest tipus d'associacions proposa que les molècules del MHC que s'han trobat associades, uneixen de manera eficient als autoantígens lligats a la malaltia, la qual cosa dóna lloc a una resposta immune perifèrica contra els autoantígens. En aquest treball hem volgut aprofundir en la caracterització dels repertoris de pèptids presentats per molècules de classe II associades a autoimmunitat en humans i en ratolí, a partir dels pèptids naturals associats. Els mètodes de predicció de la unió d’un pèptid a un determinat MHC són importants per poder identificar aquells segments d’una proteïna que seran presentats a les cèl·lules T, i per tant ens poden ser útils a l’hora de generar vacunes peptídiques o pel desenvolupament de teràpies antigen-específiques. En humans, l’al·lel HLA-DR3 és conegut per la seva associació a malalties com la diabetis tipus 1 o la malaltia de Graves-Basedaw (GB) i en ratolíns el complexe H-2d s’associa a malalties tipus th2, entre elles també la malaltia GB, i diversos càncers. En aquest estudi s’ha fet servir el mètode establert al nostre laboratori basat en l’aïllament dels pèptids per immunoafinitat i l’anàlisi per espectròmetria de masses d’alta resolució.
SUMMARY: Individual susceptibility to autoimmunity may be determined by a combination of specific polymorphisms of genes encoding multiple cytokines by the major histocompatibility complex (MHC) proteins and cell adhesion molecules. In this study we wanted to focus the association of MHC alleles with immune diseases. The current explanation for these associations suggests that the MHC molecules that have been associated autoantigens bind efficiently linked to the disease, which leads to a peripheral immune response against those autoantigens. In this study, we wanted to characterize the repertoire of peptides presented by class II molecules associated with autoimmunity in humans and mice from natural peptides. The methods for predicting peptide binding to a particular MHC is important to identify those segments of a protein that will be presented to T cells, and therefore it can be useful in generating peptide vaccines or the development of antigen-specific therapies. In humans, the allele HLA-DR3 is known for its association with type 1 diabetes and Graves disease (GD) and the complex H-2d mice is associated with Th2 type disease as GD and various cancers. For this characterization, we used a method established in our laboratory based on the isolation of peptides by immunoafinity and analysis by high resolution mass spectrometry

En la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) i la hipertensió pulmonar (HP) el remodelat vascular i la disfunció endotelial són dos dels trets més característics. En el primer treball d’aquesta Tesi Doctoral s’ha descrit el perfil d’expressió gènica de les artèries pulmonars obtingudes de malalts amb MPOC segons el grau de remodelat vascular. Els resultats mostren que, tant l’expressió gènica d’angiopoietina-2 (ANGPT-2) com l’expressió proteica, es troben incrementats en aquelles artèries amb major grau de remodelat. Els resultats de l’anàlisi multivariant mostren que, junt amb l’ANGPT-2, la combinació d’altres 9 gens permeten classificar les artèries pulmonars dels malalts segons el grau de remodelat vascular amb un 96.6% d’eficàcia. D’aquests 10 gens, 5 gens mostren correlació múltiple entre ells, explicant el 52% de la variabilitat de l’engruiximent de la capa íntima. Els nivells plasmàtics d’ANGPT-2 es troben elevats en aquells malalts amb MPOC comparat amb els subjectes sans. A més a més, aquells malalts amb MPOC fumadors o amb HP associada, presenten nivells plasmàtics d’ANGPT-2 encara més incrementats. El diagnòstic, tant de la MPOC com de la HP, no avalua de manera directa l’estat endotelial dels pacients. Per aquesta raó, en aquesta Tesi Doctoral també hem avaluat biomarcadors endotelials. Específicament hem avaluat els nivells de cèl·lules progenitores (CPs) i micropartícules endotelials (EMPs). En el segon treball d’aquesta Tesi Doctoral hem descrit que els malalts amb hipertensió arterial pulmonar (HAP), però no els malalts amb hipertensió pulmonar tromboembòlica crònica (HPTEC), presenten nivells reduïts de CPs en comparació amb els controls. Donat que els malalts són reclutats en el moment del diagnòstic i, per tant, no estan tractats prèviament amb fàrmacs per la HAP, la disminució dels nivells de CPs trobats en els malats amb HAP podria ser degut a mecanismes de la pròpia malaltia. Després d’un període de 6 a 12 mesos amb teràpia específica per la HAP, els malalts amb HAP (però no els malalts amb HPTEC) mostren un augment dels nivells circulants de CPs en comparació amb els nivells basals, assolint nivells similiars als dels controls. Finalment, també hem observat que els nivells de CPs correlacionen amb la tolerància a l’esforç, és a dir, aquells malalts amb major nombre de CPs circulants són aquells que caminen més metres a la prova d’esforç. En el tercer treball d’aquesta Tesi Doctoral hem avaluat per primera vegada a la MPOC l’estat de competència vascular dels malalts mitjançant l’avaluació del dany endotelial (nivells de micropartículas endotelials (EMPs)) i la capacitat de reparació (nivells de CPs). Els resultats mostren que els malalts amb MPOC tenen un major número d’EMPs circulants que els controls, tant si es corretgeixen les dades per les variables poblacionals com no. Per la seva banda, els nivells de CPs es troben disminuïts en els malalts amb MPOC en comparació amb els subjectes fumadors. No obstant, al corretgir les dades per las variables poblacionals, es va observar que el sexe té efecte sobre els nivells de CPs. Les dones presenten menys CPs que els homes en tots els grups de l’estudi, siguent aquesta reducció significativa en el grup de malalts amb MPOC. A l’hora d’avaluar la competència vascular mitjantçant el ratio EMPs/CPs es va observar que els malalts amb MPOC presenten un ratio major comparat amb els controls. A més, aquesta incompetència vascular sembla ser deguda a la pròpia malaltia i no a l’efecte directe del consum de tabac. En dones, aquest ratio està associat a una pitjor funció pulmonar.
Pulmonary vessel remodeling and endothelial dysfunction are two of the most outstanding features in chronic obstructive pulmonary disease (COPD) and pulmonary hypertension (PH). As pulmonary vessel remodeling involves changes in smooth muscle cell proliferation, which are highly dependent on the coordinated interaction of angiogenic related growth factors, in the first study we investigated, in isolated pulmonary arteries from patients with COPD, the gene expression of 46 genes known to be modulators of the angiogenic process and/or involved in smooth muscle cell proliferation and to relate it to vascular remodeling. We conclude that an imbalance in ANGPT-2, combined with related factors such as VEGF, b-catenin, and MMP-2, may partially explain the structural derangements of the arterial wall. MMP-2 may act as a bridge channeling actions from the main fibrogenic factors. Endothelial dysfunction is key in the development of pulmonary hypertension (PH) as well as in COPD and is associated with reduced number of circulating progenitor cells. Studies to date evaluating levels of circulating progenitor cells in PH have provided conflicting results. For this reason, the aim of the second study was to assess whether levels of circulating progenitor cells in treatment-naïve patients with PAH or CTEPH differ from healthy subjects and to assess the effect of PAH-targeted therapy on the circulating levels of these progenitors. Patients with PAH, but not those with CTEPH, present reduced levels of circulating progenitor cells. PAH-targeted therapy increases levels of progenitors in PAH but not in CTEPH, suggesting different involvement of progenitor cells in the pathobiology of these pulmonary hypertensive disorders. In the third study we aimed to investigate whether COPD patients have an imbalance between EMPs to PCs compared to controls and to evaluate the effect of cigarette smoke on these circulating markers. We conclude that COPD patients present an imbalance between endothelial damage and repair capacity that might explain the frequent concurrence of cardiovascular disorders. Factors related to the disease itself and gender, rather than cigarette smoking, may account for this imbalance.

La determatitis atópica (DA) es una enfermedad inflamatoria cutánea de curso crónico y recidivante, cuyo aspecto clínico difiere en las distintas edades, por lo que es probable que también intervengan agentes etiológicos distintos siendo este motivo la hipótesis de este trabajo.

El presente trabajo se ha planificado persiguiendo los siguientes objetivos:1.Comprobar si los niños afectos de eczema atópico están sensibilizados a neumoalergenos. 2.Comprobar si esos neumoalergenos son responsables de la dermatitis o si son la causa de alguna enfermedad respiratoria de etiología alérgica (rinitis, asma), concomitante con la DA. 3.Comprobar si existe sensibilización a alimentos. 4.Verificar si la sensibilización a uno u otro tipo de alergeno tiene lugar a cualquier edad o si se observan diferencias en distintas edades.
El grupo de trabajo consta de 79 pacientes pediátricos divididos en 3 grupos:1º Niños con DA(según Hanifin y Rajka) 64, divididos en 2 subgrupos según presenten alergia respiratoria(AR)-asma y/o rinitis- 37 pacientes, el motivo de incluir este grupo es comprobar si las pruebas positivas podrían relacionarse o no con la enfermedad cutánea, el otro subgrupo esta formado por pacientes con DA con un total de 27. 2º Grupo control: 8 niños con AR, para comprobar si este grupo reacciona a la prueba del parche con neumoalergenos, esta prueba será la base para comprobar la posible responsabilidad de los neumoalergenos en la etiología de la DA, pero su utilidad se vería invalidada si este grupo también respondiese a esta prueba. 3º Grupo control:7 niños sanos para descartar pruebas positivas inespecíficas en la población no atópica. Todos los grupos se han dividido por edades según las fases de la D.A., fase lactante (< 2 años): 21, fase infantil (2-10 años).37, fase adolescente (>10 años):21. A todos los pacientes se les efectuó : IgE sérica total (RIA), IgE alérgeno específica (RAST), Prick-test y Patch-test esta prueba se realizo en la espalda con los mismos extractos que los del Prick-test. Estas 3 pruebas se realizaron con un estándar de neumoalergenos y alergenos alimentarios. En caso de prueba del parche positiva se realizó biopsia con estudio anatomopatológico y con Ac. Monoclonales (CD3,CD4,CD8,CD19,CD54-ICAM,OKT6,HLA-DR, Anti-human IgE,CD57)para ver si se reproduce la lesión de eczema.

Entre los resultados destacan diferencias etiológicas entre los pacientes con DA según presenten clínica respiratoria y según la edad, con un claro predominio de sensibilización a alimentos en el grupo de menos de 2 años, existiendo una correlación etiológica de la DA con la sensibilización a alimentos. En la edad intermedia de 2 a 10 años destaca la sensibilización mixta, en gran parte por la afectación respiratoria simultánea, pero es muy probable que los neumoalergenos participen en la etiopatogenia de la DA. En los mayores de 10 años predomina la sensibilización a neumoalergenos por coincidir la mayoría con clínica respiratoria. Un 34,3% de pacientes con DA presentan prueba del parche positiva, siendo prácticamente la mitad de las pruebas positivas a ácaros. En los casos en que la prueba del parche a neumoalergenos fue positiva y se realizó biopsia (48,5%), en todas ellas fue compatible con eczema.
La prueba del parche proporciona un importante valor diagnostico en la DA, no encontrándose ninguna prueba del parche positiva en el grupo control. Todas las biopsias de pruebas del parche a neumoalergenos reproducen la lesión típica del eczema lo que demuestra su implicación en la etiopatogenia de la dermatitis. Por último mencionar que en los pacientes con DA sin clínica respiratoria con prueba del parche positiva a neumoalergenos, parece ser que la vía de sensibilización es la cutánea puesto que no presentan clínica respiratoria.

En aquesta tesi s'ha realitzat una aproximació genètica i molecular a les malalties Gangliosidosi GM1 i Morquio B. Aquestes dues malalties són causades per mutacions en un únic gen, el gen GLB1. Aquest gen codifica per la proteïna beta-galactosidasa lisosòmica, de manera que mutacions al gen GLB1 alteren la funcionalitat d'aquesta proteïna. Això pot conduir a l'acumulació dels diferents substrats que normalment són degradats per la beta-galactosidasa: el gangliòsid GM1, el queratà sulfat i diferents oligasacàrids proteics. En aquesta tesi es presenten els resultats de la cerca de mutacions en 49 pacients amb Gangliosidosi GM1 i 5 amb Morquio B. Els pacients estudiats provenien bàsicament d'Espanya i d'Argentina. Es van poder identificar 52 mutacions diferents de les que 32 no havien estat descrites prèviament. A més a més, per a la majoria de mutacions identificades es va poder establir una correlació entre la mutació trobada i un fenotip determinat de la malaltia. La mutació R59H va ser la mutació més prevalent a les poblacions analitzades, essent especialment prevalent als pacients d'ètnia gitana, on aquesta va ser l'única mutació descrita. A més a més, en aquests pacients la mutació R59H sempre es va trobar associada a un mateix haplotip, cosa que indicaria un origen únic del canvi R59H dins de la població gitana.
Posteriorment, algunes de les mutacions identificades van ser expressades in vitro utilitzant com a sistema d'expressió les cèl.lules COS-7 transfectades amb Lipofectamina. D'aquesta manera es van expressar 15 variants mutades de la beta-galactosidasa. Les variants causants de la forma infantil (la forma més severa) van mostrar una activitat enzimàtica residual nul.la, mentre que 3 variants associades a formes més lleus (el tipus adult i la malaltia de Morquio B) van resultar en activitats residuals amb un rang del 7-15%. Per altra banda, 3 canvis que eren polimòrfics (no patogènics) van ser els que van presentar una activitat enzimàtica residual més elevada, al voltant del 30-60%. Així doncs, es va poder concloure que el sistema d'expressió emprat era un bon sistema per establir correlacions entre les activitats residuals de les variants mutades i el fenotip associat a cadascuna d'elles.
Finalment, es van dur a terme una sèrie d'experiments per entendre el mecanisme que regula el procés d'splicing alternatiu del gen GLB1. Aquest gen codifica dues proteïnes diferents (la beta-galactosidasa i l'EBP) gràcies a un mecanisme d'splicing alternatiu. Al transcrit de l'EBP, els exons 3, 4 i 6 són exclosos del transcrit madur. Diferents experiments van mostrar que el mecanisme d'NMD ("Nonsense-mediated decay") s'encarrega d'eliminar les combinacions d'exons errònies, fent que únicament els dos transcrits funcionals romanguin estables a la cèl.lula. Paral.lelament, mitjançant la cotransfecció de plasmidis que codificaven diferents proteïnes SR junt amb un minigèn construït amb els exons implicats en l'splicing alternatiu del gen GLB1, es va poder comprovar que les proteïnes SR tenien la capacitat de modificar la proporció en que es generaven les diferents combinacions d'exons en els transcrits obtinguts a partir del minigèn. Això indicaria que les proteïnes SR, que juguen un paper essencial en el procés d'splicing cel.lular, podrien tenir també una funció en la regulació de l'splicing alternatiu del gen GLB1.

Els canvis evolutius en l’espècie humana, i en concret en el cervell, han permès que els humans hagin desenvolupat una capacitat d’aprenentatge i memòria sense precedents. En un marc multidisciplinari de l’evolució humana, l’arqueologia, la genètica i la medicina són disciplines que convergeixen en la recerca científica de l’evolució cerebral. Per entendre els canvis que s’han produït en el cervell humà, aquesta Tesi dóna un enfocament partint de l’evolució del cervell fins a la vulnerabilitat a patir malalties neurodegeneratives que afecten, principalment, la capacitat de memòria. L’objectiu d’aquest treball ha estat aportar coneixements en la capacitat cognitiva humana, concretament en la cerca de factors de risc genètics implicats en processos de deteriorament cognitiu i pèrdua de memòria. Els dos gens d’estudi en aquest treball són el gen de microtúbols associats a proteïna TAU (MAPT) i el gen de la β-glucocerebrosidasa (GBA). Existeixen nombrosos estudis publicats que associen aquests gens amb el deteriorament cognitiu. Per dur a terme el treball, inicialment es van recollir mostres de pacients acuradament diagnosticats en malalties neurodegeneratives (malaltia d’Alzheimer i malaltia de Parkinson) i també es van recollir mostres d’individus sans per realitzar l’estudi. Per enriquir evolutivament aquest treball, s’ha completat l’anàlisi de les variants del gen MAPT en homínids ancestrals (Homo neanderthalensis i homínid de Denisova) i grans simis mitjançant bases de dades disponibles a Internet. Les anàlisis dels gens MAPT i GBA donen com a resultat que existeixen variacions genètiques significatives entre pacients amb malalties neurodegeneratives amb demència respecte a individus sans. Els resultats també mostren que les mutacions i variants en aquests dos gens impliquen un augment del risc de demència en pacients respecte controls. En l’àmbit evolutiu, la comparació de la seqüència d’ADN del gen MAPT entre humans anatòmicament moderns, neandertals, homínid de Denisova i grans simis ha aportat diferències en la seqüència genòmica úniques entre els tres homínids. Els avenços tecnològics, com la seqüenciació nuclear d’ADN en diferents espècies d’homínids, podran esclarir en un futur qüestions cognitives referents als nostres avantpassat.
Los cambios evolutivos en la especie humana, y en concreto en el cerebro, han permitido a los humanos desarrollar una capacidad de aprendizaje y memoria sin precedentes. En un marco multidisciplinar de la evolución humana, la arqueología, la genética y la medicina son disciplinas que convergen en el estudio científico de la evolución cerebral. Para entender los cambios que se han producido en el cerebro humano esta Tesis aporta un enfoque partiendo de la evolución cerebral hasta la vulnerabilidad al desarrollo de enfermedades neurodegenerativas, que afectan principalmente, la capacidad de memoria. El objetivo de este trabajo ha sido aportar conocimientos en la capacidad cognitiva humana, concretamente en la búsqueda de factores de riesgo genéticos implicados en los procesos de deterioro cognitivo y pérdida de memoria. Los dos genes de estudio en este trabajo son, el gen de los microtúbulos asociados a proteína TAU (MAPT) i el gen de la β-glucocerebrosidasa (GBA). Existen muchos estudios de asocian con estos genes al deterioro cognitivo. Para desarrollar este trabajo, inicialmente se recogieron muestras de pacientes cuidadosamente diagnosticados en enfermedades neurodegenerativas (enfermedad de Alzheimer y enfermedad de Parkinson) y también se recogieron muestras de individuos sanos para realizar el estudio. Para enriquecer evolutivamente el trabajo, se completó el análisis de las variantes del gen MAPT en homínidos ancestrales (Homo neanderthalensis y el homínido de Denisova) y grandes simios, mediante bases de datos disponibles en internet. Los análisis de los genes de MAPT y GBA dan como resultado que existen variaciones genéticas significativas entre pacientes con enfermedades neurodegenerativas con demencia respecto a individuos sanos. El resultado también muestra que las mutaciones y variantes de estos genes implican un aumento de riesgo de demencia en pacientes respecto controles. En relación a la evolución, la comparación de la secuencia de ADN del gen MAPT entre humanos anatómicamente modernos, neandertales y el homínido de Denisova y grandes simios aporta diferencias en la secuencia genómica únicas entre los tres homínidos. Los avances tecnológicos, como la secuenciación nuclear del ADN en diferentes especies de homínidos podrá esclarecer en un futuro cuestiones cognitivas de nuestro pasado.

El clorur compleix un conjunt de funcions essencials perquè la cèl·lula pugui realitzar correctament diferents processos fisiològics, com la regulació de l’excitabilitat en les cèl·lules musculars, participa en el transport transepitelial d’aigua i sals, en la regulació del pH en l’interior dels lisosomes i en la regulació del volum cel·lular, entre d’altres. La família de proteïnes ClC es divideix en dos grups: en canals iònics presents en la membrana plasmàtica i en transportadors Cl-/H+ presents en compartiments intracel·lulars. Fins ara s’ha descrit que ClC-2, els dos canals ClC-K i ClC-7 presenten les subunitats accessòries anomenades GlialCAM, Barttin i Ostm1, respectivament. En aquesta tesi s’han estudiat els canals iònics de membrana plasmàtica ClC-1, ClC-2 i els canals ClC-K. Mutacions en els gens que codifiquen aquestes proteïnes donen lloc a malalties rares en humans i altres espècies animals, com la Miotonia congènita (degut a la pèrdua d’activitat ClC-1, es caracteritza per un retard en la repolarització muscular), un tipus rar de leucodistròfia vacuolitzant (degut a la pèrdua de ClC-2) i síndrome de Bartter tipus III (degut a la pèrdua de ClC-Kb). En aquesta tesi hem identificat i iniciat la caracterització dels gens ClC ortòlegs en el peix zebra. Hem estudiat el patró d’expressió tant en adults com en embrions. En adults, hem descrit que els canals clcn1a i clcn1b són específics de múscul esquelètic, el canal clcn2a és el més abundant en teixits excitables com el cervell, ull i cor; el canal clcn2b és ubic, el canals clcn2c s’expressa en teixits on es dóna intercanvi iònic amb el medi extern com les brànquies i el ronyó i el canals clcnk s’expressa en el ronyó. En embrions, només hem pogut estudiar la localització de clcn2b, el qual s’expressa en el túbul contornejat proximal del pronefros, i de clcn2c, el qual s’expressa en la regió dels arcs branquials. Hem detectat expressió dels gens clcn1a i clcn1b a partir de 1dpf i 2dpf, respectivament. Part important de la tesi ha estat la generació i validació d’anticossos policlonals tant pels canals clc-1a, clc-1b, clc-2a, clc-2b, clc-k com per les subunitats glialcama i barttin. També hem demostrat in vitro que es conserva la interacció dels canals clc-2 amb GlialCAM, modificant el seu tràfic a les unions cel·lulars i les corrents. De la mateixa manera, el paper estabilitzador de Barttin sobre els canals ClC-K també es troba conservat en el peix zebra. Estudis d’immunofluorescència en larves de peix zebra a 3dpf mostren una localització cel·lular diferent en el múscul esquelètic, mentre que clc-1a es localitza al sarcolema, clc-1b es troba envoltant els túbuls T. A més, hem desenvolupat eines de transgènesi amb promotors específics de teixit per tal de realitzar experiments d’expressió en múscul esquelètic (503unc) de proteïnes de fusió fluorescents (tant humanes com de peix zebra). Una part important d’aquest treball ha estat la generació de models de pèrdua de funció en peix zebra mitjançant la tecnologia CRISPR/Cas9. Hem aconseguit generar animals knock out dels gens clcn1a i clcn1b (el doble knock out encara està en procés), els quals han estat validats com a tal gràcies als anticossos generats durant aquesta tesi. Finalment, hem realitzat uns estudis locomotors preliminars i aquests mostren com les línies mutants per clcn1a i per clcn1b no presenten cap alteració en el moviment espontani ni en la resposta a estímuls de vibració. És probable que la manca d’un dels dos canals clc-1 sigui compensada pel seu paràleg, per aquesta raó estem generant una línia nul·la pel canal clc-1. En aquesta línia deficient per clc-1 esperem detectar alteracions motores reminiscents a les observades en pacients de Miotonia congènita.
Chloride is the most abundant anion in body fluids. Chloride transport is involved in many different cellular processes, such as regulating the excitability of muscle cells, transepithelial transport and regulation of pH in lysosomes, among others. The ClC protein family comprises a group of proteins allowing this exchange between the intracellular and extracellular space. They are divided into two subgroups: the plasma membrane chloride channels and the Cl-/H+ co-transporters located in intracellular compartments. The plasma membrane chloride channels are ClC-1 (muscle-specific, is in charge of keeping the resting membrane potential in muscle cells), ClC-2 (ubiquitously expressed) and ClC-Ka and ClC-Kb (located in the distal renal tubule and inner ear, involved in renal salt reabsorption and sound transduction in the ear). Mutations in the genes encoding for these channels lead to human rare diseases. Loss of ClC-1 leads to Myotonia congenital resulting in hyperexcitable muscles, lack of ClC-2 leads to a rare type of vacuolating leukodystrophy and the loss of ClC-Kb leads to Bartter syndrome type III, which is characterized by renal salt loss. In this thesis, we have identified and characterized the zebrafish (Danio rerio) ClC orthologs. To accomplish that, we have generated and validated antibodies against the zebrafish proteins. Furthermore, we have developed transgenesis tools for native and mutant proteins expression experiments and generated clcn1a and clcn1b (human CLCN1 orthologs) loss-of-function alleles in zebrafish with CRISPR/Cas9 technology (the clcn1 null-mutant is in progress). We have validated these lines as knock out and a preliminary locomotor characterization shows these animals display normal spontaneous movement and no difference has been observed between wild-type and knock out animals when applying vibrational stimulus. We hope for the clcn1a-/- clcn1b-/- to show locomotor deficiencies reminiscent to those observed in Myotonia congenita patients.

El gen MC1R (codi OMIM: #155555) codifica pel receptor de la melanocortina 1 (MC1R) que s’expressa majoritàriament a la membrana dels melanòcits i està implicat en la regulació de la síntesi de melanina. El gen MC1R és clau en la regulació del color de la pell i el cabell i és el responsable de controlar la quantitat relativa de síntesi d’eumelanina i feomelanina. Aquest gen és altament polimòrfic, s’hi han identificat més de 100 variants no sinònimes, però l’alteració funcional que provoquen en la proteïna la majoria d’elles és desconeguda. No obstant, hi ha 9 d’aquestes variants: p.V60L, p.D84E, p.V92M, p.R142H, p.R151C, p.I155T, p.R160W, p.R163Q i p.D294H que presenten una freqüència al·lèlica (MAF) > 0,01 en diferents poblacions caucàsiques d’ètnia blanca i que han estat àmpliament estudiades tant a nivell epidemiològic com a nivell funcional. Entre aquestes, hi ha 6 variants al·lèliques que s’han definit com a variants de pèrdua de funció (LOF) (p.D84E, p.R142H, p.R151C, p.I155T, p.R160W i p.D294H), ja que disminueixen notablement la capacitat de senyalització del MC1R a través de la via de l’AMPc i impedeixen la síntesi d’eumelanina. Els individus portadors d’aquestes variants LOF presenten una forta associació amb el fenotip “color de cabell vermell” (cabell pèl-roig, un elevat nombre de pigues, una baixa capacitat per a bronzejar-se i una elevada sensibilitat a la RUV) i un augment del risc a desenvolupar càncer cutani. L’anàlisi del transcriptoma de les cèl·lules cutànies portadores de variants LOF en MC1R va mostrar una desregulació constitutiva de gens implicats en les vies de senyalització de malalties neurodegeneratives i un augment de l’estrès oxidatiu. Donat que l’expressió del MC1R s’ha identificat també en les cèl·lules del sistema nerviós central i que un elevat nivell de dany oxidatiu s’ha observat en les àrees del cervell on hi ha neurodegeneració, varem hipotetitzar que el gen MC1R podria estar implicat en la patogènesi de les malalties neurodegeneratives. Es van dissenyar dos estudis cas-control que incloïen 870 pacients de Parkinson, 525 pacients amb Alzheimer i 736 controls d’origen espanyol. A més, es va avaluar el gen MC1R com a factor modificador de l’edat d’aparició de la malaltia de Huntington, seqüenciant el gen en 600 pacients. Tant els anàlisis d’associació genotípica cas –control com els estudis de regressió múltiple es van dur a terme amb totes aquelles variants genètiques no sinònimes que presentaven una freqüència al·lèlica > 0,01 en els casos avaluats. Complementàriament, amb l’objectiu de posar en context biològic la signatura gènica associada a la pèrdua de funció del MC1R, es va realitzar un anàlisi de xarxes d’interacció proteïna-proteïna (PPI). Els individus portadors de la variant LOF p.R160W presenten un augment del risc a desenvolupar Parkinson (OR=2,10; 95% IC: 1,18-3,73; p-valor ajustat = 0,009) i l’al·lel p.V92M de MC1R s’associa amb un augment del risc a desenvolupar la malaltia d’Alzheimer, especialment en aquells individus on el risc no pot atribuir-se a l’al·lel 4 de l’APOE. A més, el gen MC1R s’ha identificat com un factor modificador de l’edat d’inici de la malaltia de Huntington, ja que els casos portadors de l’al·lel p.R151C presenten una disminució de 5,13 anys respecte a l’edat mitjana d’aparició del Huntington. Concretament, el percentatge de variació en l’edat de debut atribuït a l’al·lel p.R151C és del 1,42%. Els resultats de la present tesi indiquen que el gen MC1R està implicat en la patogènesi de les malalties neurodegeneratives, i que la pèrdua de funció del MC1R pot contribuir a la patogènesi d’aquestes a través d’un augment del dany oxidatiu, una disminució de la resposta antiinflamatòria i una desregulació de l’autofàgia.
The melanocortin 1 receptor (MC1R) gene is a key regulator of skin and hair colour. Certain MC1R polymorphisms, which cause a loss of protein function, have been associated with red hair color (RHC) phenotype (red hair, fair skin, high UV sensitivity and low tanning capacity) and a higher risk of developing skin cancer. Although the MC1R is mainly expressed in melanocytes, it is also detected in several types of brain cells. We have identified that skin cells harbouring loss-of-function MC1R polymorphisms show a deregulation of genes involved in pathways related to neurodegenerative diseases, such as Parkinson’s disease (PD), Alzheimer’s disease (AD) and Huntington’s disease (HD). It has also been shown that skin cells with loss-of-function MC1R polymorphisms show a significantly greater oxidative damage, which is a physiological condition found in areas with neuronal degeneration. Based on these evidences, we hypothesize that MC1R gene could be involved in neurodegenerative diseases pathogenesis. We performed two case-control studies to elucidate the role of MC1R in PD and AD. We sequenced the MC1R gene in 870 PD patients, 525 AD patients and 736 controls from Spain. We assessed the role of MC1R as a modifier factor of age of onset (AOO) in HD, sequencing MC1R in 600 HD patients. We analyzed all non-synonymous MC1R variants with a minor allele frequency of at least 0.01. Additionally, we analyzed the gene signature identified in cells harbouring loss-of-function MC1R polymorphisms by protein-protein interaction network analysis (PPI) to identify biological processes related with loss of MC1R function. We found that the allele p.R160W of MC1R increases risk of PD (OR=2.10, 95% CI: 1.18-3.73, adjusted P = 0.009) and that the p.V92M MC1R allele is associated with AD (OR=1.99, 95% CI: 1.08-3.64, adjusted P = 0 026). Furthermore, the p.R151C MC1R allele modifies AOO in HD (Bonferroni-corrected P = 0.032), its effect explains 1.42% of the variance in AOO that cannot be accounted for by the expanded HD allele. Our results suggest that loss of MC1R function may be involved in neurodegenerative diseases etiology through an increased of oxidative damage, autophagy deregulation and reduced anti-inflammatory response.

Aquesta tesi està orientada en tres capítols principals. En el primer capítol es descriu l’impacte d’una intervenció educativa i d’exercicis físics en la força muscular, la capacitat funcional, la percepció dolor, el benestar personal, el grau de coneixements i la conducta de foment de salut dels pacients amb malaltia renal crònica en hemodiàlisi. El segon capítol fa referència a la realització d’una revisió sistemàtica de la literatura en la qual s’identifiquen els instruments de mesura del risc de caiguda utilitzats en població adulta amb malaltia crònica i, es descriuen les seves dimensions, els factors de risc i/o els ítems que contemplen. I, en el tercer capítol es presenta el procediment utilitzat per l’elaboració d’un inventari de detecció de factors de risc de caiguda pel pacient ambulatori amb problemes de salut crònics del qual sorgeix una proposta individualitzada d’activitats de salut preventives que podria reduir les caigudes en aquest grup de població.
This thesis is aimed at three main chapters. The first chapter describes the impact of an educational intervention and physical exercises on muscle strength, functional capacity, pain perception, personal wellbeing, knowledge and health promotion behavior in patients with chronic kidney disease in hemodialysis. The second chapter refers to the realization of a systematic review of the literature in which are identified the instruments for measuring the risk of fall used in the adult population with chronic disease and are described their dimensions, risk factors and /or the items they contemplate. And, in the third chapter presents the procedure used for the elaboration of an inventory of detection of risk factors of fall for outpatient with chronic illness from which arises an individualized proposal of preventive health activities that could reduce falls in this population group.
Programa de Doctorat: Cures Integrals i Serveis de Salut

Durante los últimos treinta años, diversos colectivos de población africana se han establecido en Catalunya, y el Maresme ha sido una de las comarcas donde la inmigración ha sido cuantitativamente remarcable.En 1982 se formó la "Unitat de Medicina de la Immigració i Tropical" (UMIT) del Hospital de Mataró, con el objetivo de dar respuesta a la creciente demanda de atención sanitaria de los inmigrantes de la zona, que al estar en situación jurídica irregular no tenían acceso (en aquellas épocas) a la red sanitaria pública. La UMIT estuvo en funcionamiento hasta el año 2000.Los trabajos presentados en esta tesis pretenden profundizar científicamente y metodológicamente en: las enfermedades importadas por los inmigrantes estudiados, en las diferencias clínicas entre la presentación de las mismas patologías importadas por viajeros y por inmigrantes, y finalmente, en su impacto en la salud pública de la población receptora.Durante el periodo 1984-1994 completaron el protocolo de estudio de la UMIT 1.321 inmigrantes africanos. Sus características principales fueron: mayoritariamente era hombres, jóvenes y originarios de países subsaharianos; en situación laboral inestable, irregularidad administrativa y sanitaria y desconocimiento de los idiomas europeos. El dolor abdominal fue el motivo de consulta más frecuente. Las enfermedades más prevalentes: infecciones/parasitosis, patologías del aparato digestivo y hematológicas.También se estudian 285 casos de uncinariasis importada diagnosticados en el Hospital de Mataró durante el periodo 1984-1999.Se compara la presentación clínica de una misma parasitosis importada, la esquistosomiasis por Schistosoma mansoni, entre viajeros e inmigrantes de zonas endémicas. Se resalta el distinto abordaje diagnóstico y terapéutico.Se incluye el estudio de 23 casos de neurocisticercosis importada, tanto por viajeros como por inmigrantes.

In the era of “omics” data, the use of computational approaches to store, integrate and analyze biological information is becoming a priority, particularly in the field of biomedicine and the study of diseases. Bioinformatics methods have been successfully applied to numerous problems derived from this data explosion, such as the integration of experimentally-derived raw data with other sources of biological information in order to analyze it, the identification of features specific for biologically relevant sets of genes (such as those related to disease) or the prioritization of long lists of genes and mutations potentially associated to different phenotypes. In this thesis we will develop a new relational database of genes and mutations associated to disorders where annotations will be mapped to ontologies. By doing so, we will overcome some limitations of existing databases, such as their lack of normalization of annotations. This will provide us an optimal framework to investigate the use of ontologies and enrichment analysis to identify disease-specific mutation features that, hopefully, will help us in understanding some aspects of the underlying molecular biology of these diseases. Finally, we will explore whether networks derived from different types are better are predicting different diseases. Moreover, we will also test several combinations of these networks in order to see if they perform better than the networks alone.
La generación masiva de datos provocada por el incremento en el uso de tecnologías de alcance genómico hace que las técnicas de análisis de datos bioinformáticos sean más necesarias que nunca. En el campo de la identificación de genes y mutaciones asociados a enfermedad, hay dos grupos de técnicas que se están convirtiendo en muy populares para la priorización de listas de genes y mutaciones candidatos: el análisis de enriquecimiento y el uso de redes biológicas. En esta tesis hemos evaluado el uso de estas técnicas para (I) identificar propiedades biológicas que asociadas a mutaciones específicas de ciertas enfermedades y (II) el uso de distintas redes de información biológica y diferentes algoritmos de la teoría de redes para priorizar genes asociados a 5 tipos de enfermedades distintas. Para ello hemos creado una base de datos relacional con información sobre genes y mutaciones asociados a enfermedades y las propiedades biológicas que se alteran en las enfermedades. Todas las anotaciones han sido hechas con ontologías o vocavularios controlados. El análisis de enriquecimiento nos ha permitido identificar propiedades enriquecidas o deplecionadas en mutaciones asociadas a distintas enfermedades. Entre ellas destacan el empobrecimiento en mutaciones asociadas a cáncer en puentes disulfuro, péptidos señal y dominios transmembrana, o el enriquecimiento de mutaciones de cáncer en regions intrínsecamente desesctruturadas, regiones de composición de sesgada y regiones ricas en serina. Nuestra hipótesis es que las propiedades empobrecidas se deben a que su mutación es deleterea para la célula tumoral. Ello se debe a que las células tumorales tienen preactivada una via que puede llevar a apoptosis, la via de respuesta a proteínas malplegadas. La mutación en puentes disulfuro, dominios transmembrana o péptidos señal provoca una acumulación de proteínas en el retículo endoplásmico y una sobractivación de dicha via, provocando la apoptosis de la célula. Por otro lado, creemos que las propiedades enriquecidas en mutaciones de cáncer lo son porqué permiten alterar interacciones proteína-proteína y alterar el proteoma, una propiedad que se ha asociado con propiedades tumorales. En cuanto al uso de redes biológicas para predecir nuevos genes asociados a distintas enfermedades, hemos usado 5 algoritmos distintos, 4 redes con asociaciones derivadas de distintos tipos de información biológica para predecir genes asociados a 5 enfermedades distintas. Los 5 algoritmos usados son: el contaje de vecinos hasta distancias 1, 2 y 3 (DN1, DN y DN3), el Diffusion Kernel (DK) y el caminador aleatorio (RWR). Los 2 últimos pertenecen a un grupo de algoritmos llamados "algoritmos de difusión" y, según publicaciones previas, tienen una mayor capacidad de predicción que los 3 primeros (las variantes del contaje de vecinos). No obstante, según nuestros resultados, esta superioridad no es generalizable y depende en gran medida del tipo de red usada y la enfermedad predecida. Las 4 redes que hemos empleado representan proteínas conectadas por distintos tipos de relaciones: interacciones físicas (que hemos obtenido de HPRD), paralogía (de ENSEMBL), pertenencia a la misma via de señalización o coexpresión en tejido humano sano. El tipo de red más usado con el fin de predecir genes asociados a enfermedad es aquella derivada de datos de interacción, no obstante, nuestros datos demuestran que los otros 3 tipos de redes pueden funcionar tan bien o incluso mejor que ésta para este fin. A continuación hemos tratado de combinar las redes de distinta forma con el fin de mejorar su poder de predicción. Para ello hemos usado distintos algoritmos que pueden ser clasificados en dos grupos en función del momento de combinación de la información: "a priori" (aquellos métodos que combinan las puntuaciones obtenidas para cada gen en las redes independientes, en nuestro caso un clasificador Bayesiano) y "a posteriori" (la combinación de la información se hace antes de usar el algoritmo de redes, en nuestro caso hemos sumado los nodos y las aristas de las redes). De acuerdo a nuestros datos es mejor usar métodos "a priori", ya que el clasificador Bayesiano siempre tiene un menor poder predictivo que la suma de redes. Además, parece que es muy complicado obtener una suma de redes que funcione mejor, en términos de AUC, que la mejor red independiente, ya que sólo para una de las enfermedades, diabetes, hemos encontrado una combinación de redes que cumpliera con estos requisitos. También hemos observado que no existe una correlación entre el número de tipos de información biológica usados para crear la combinación de redes y su capacidad de predicción. Finalmente, hemos comprobado el poder predictivo de una de las mejores combinaciones de redes en un set de datos independiente que hemos obtenido de COSMIC. Este set de datos contiene genes mutados en, al menos, 15 muestras de cáncer colorectal y que no están presentes en nuestra base de datos. Hemos podido predecir estos genes tanto en términos de AUC como en términos de enriquecimiento de "ranking".

Durante los últimos treinta años, diversos colectivos de población africana se han establecido en Catalunya, y el Maresme ha sido una de las comarcas donde la inmigración ha sido cuantitativamente remarcable.

En 1982 se formó la "Unitat de Medicina de la Immigració i Tropical" (UMIT) del Hospital de Mataró, con el objetivo de dar respuesta a la creciente demanda de atención sanitaria de los inmigrantes de la zona, que al estar en situación jurídica irregular no tenían acceso (en aquellas épocas) a la red sanitaria pública. La UMIT estuvo en funcionamiento hasta el año 2000.

Los trabajos presentados en esta tesis pretenden profundizar científicamente y metodológicamente en: las enfermedades importadas por los inmigrantes estudiados, en las diferencias clínicas entre la presentación de las mismas patologías importadas por viajeros y por inmigrantes, y finalmente, en su impacto en la salud pública de la población receptora.

Durante el periodo 1984-1994 completaron el protocolo de estudio de la UMIT 1.321 inmigrantes africanos. Sus características principales fueron: mayoritariamente era hombres, jóvenes y originarios de países subsaharianos; en situación laboral inestable, irregularidad administrativa y sanitaria y desconocimiento de los idiomas europeos. El dolor abdominal fue el motivo de consulta más frecuente. Las enfermedades más prevalentes: infecciones/parasitosis, patologías del aparato digestivo y hematológicas.

También se estudian 285 casos de uncinariasis importada diagnosticados en el Hospital de Mataró durante el periodo 1984-1999.

Se compara la presentación clínica de una misma parasitosis importada, la esquistosomiasis por Schistosoma mansoni, entre viajeros e inmigrantes de zonas endémicas. Se resalta el distinto abordaje diagnóstico y terapéutico.

Se incluye el estudio de 23 casos de neurocisticercosis importada, tanto por viajeros como por inmigrantes.

En aquesta tesi s'ha realitzat un estudi genètic de les malalties complexes de forma específica en la població espanyola. El treball s'ha centrat en l'estudi de dues malalties inflamatòries, complementàries tant a nivell experimental, quant a l'aproximació realitzada en els mètodes de mapatge genètic, com també a nivell de l'etiopatogènia inflamatòria de la malaltia.

L'estudi de la psoriasi en la població espanyola ha evidenciat la presència de dos loci de predisposició, un a la regió de 6p21 (PSORS1), definit com un locus de múltiples gens lligats (HLA-Cw*6, HCR, CDSN), i un altre possible a la regió 4q35 (PSORS3), que presenta una interacció positiva, però no epistàtica amb PSORS1, implicant dues vies diferents i independents en l'etiopatogènia de la malaltia. A més s'ha posat de manifest un efecte parental en l'herència de la predisposició genètica en PSORS1, possiblement mitjançant un efecte d'imprinting matern en la regió. D'altra banda, s'ha determinat la presència d'un haplotip comú en distintes poblacions, format per quatre de les variants codificants del gen HCR (HCR*WWCC), convertint-se en un dels determinants majors i més estesos dintre de PSORS1.

L'estudi de l'asma ha demostrat la important heterogeneïtat fenotípica inclosa en la definició de la malaltia, posant de manifest però la important determinació genètica dels fenotips associats a la malaltia (principalment del control de la resposta de les IgEs). De forma clara s'ha evidenciat la important variació del risc genètic associat a determinades variants en els distints moments de l'evolució de la malaltia, sent en molts casos oposats en l'edat adulta i en l'edat infantil. A més s'ha pogut associar la predisposició a l'asma amb variants del gen CFTR (Cystic fibrosis transmenbrane conductance regulator gene), amb una alta prevalença de variants d'error de sentit en els individus (adults i infantils) amb asma.

En resum, l'anàlisi genètica ha demostrat la utilitat de la combinació d'estudis d'anàlisi de lligament amb els mètodes d'associació, així com la necessitat d'una definició i restricció important en la definició del fenotip "genètic" a estudiar, això és la definició del tret fenotípic determinat genèticament. A més s'ha posat de manifest la importància del coneixement de les bases de predisposició genètica de determinats trets associats a la malaltia per a la millor definició de la mateixa, i també en el procés de la identificació de l'heterogeneïtat genètica de la malaltia.

D'altra banda, encara que les variants estudiades difícilment poden ser utilitzades per a un diagnòstic genètic, sí que poden ser emprades com a pronòstic en l'evolució, o de la severitat de la malaltia, afavorint una intervenció mèdica més eficient i preventiva més que correctora.

La malaltia celíaca(MC) és una patologia inflamatòria de la mucosa del budell prim mediada pel gluten, que es resol amb la retirada d’aquest element de la dieta. La seva repercussió clínica i potencials complicacions fan important establir-ne el diagnòstic. El diagnòstic de la MC és complexe per les múltiples formes de presentació de la malaltia i per què prop del 50% dels pacients es mantenen asimptomàtics. Es fonamenta en la histologia, però actualment es disposa de marcadors serològics i genètics que permeten detectar individus amb risc. El cribatge de la malaltia s’aplica a individus amb sospita de MC i en poblacions establertes de risc, utilitzant tests serològics (anticossos antitransglutaminassa tisular –anti-tTG- i anticossos antiendomisi –EMA-). La sensibilitat i especificitat d’aquests tests, però, varia segons el grau de lesió de la mucosa; en aquest sentit, estudis recents demostren que, en una població de risc, complementar l’estratègia de cribatge habitual amb l’estudi genètic (HLA-DQ2 i HLA-DQ8), seguit de l’estudi histològic del budell prim, permet diagnosticar tres vegades més pacients amb MC que la serologia sola. La relació entre la MC i malalties autoimmunes organoespecífiques està ben establerta. Sembla també, que els pacients amb MC tenen un risc major de desenvolupar events autoimmunes al llarg de la seva vida, però, són escasses les evidències d’una prevalença major de MC entre els pacients amb malalties autoimmunes sistèmiques (MAS). A la present tesi doctoral s’aplica per primera vegada l’estratègia diagnòstica de MC descrita, avaluant el tipatge genètic (HLA-DQ2 i HLA-DQ8) afegit al cribatge serològic per tal conéixer la prevalença de MC en pacients amb MAS. Els objectius principals són: 1) conéixer si els pacients amb MAS constitueixen un grup de risc per desenvolupar MC i 2) avaluar l’etiologia i l’impacte clínic de l’enteropatia celíaca o no celíaca associada a MAS i la seva relació amb els diferents factors associats a les malalties o al seu tractament. Mètodes: Es van incloure 183 pacients amb MAS. Es va sotmetre a biòpsia duodenal a tots el pacients amb serologia i/o marcadors genètics de MC i/o símptomes de l’espectre de la MC. En el cas de trobar enteropatia, es van avaluar les posibles causes de la mateixa i quan no era cap evidenciable es proposava al pacient seguir una dieta sense gluten per avaluar la resposta clínica i histològica Resultats: Es va detectar una prevalença de MC amb atròfia de 0,55% (1/183 pacients). Trenta vuit dels 109 pacients que es van sotmetre a biòpsia duodenal presentaven enteropatia limfocítica (EL). La causa d’aquesta EL va ser en 8 casos infecciosa, en 5 per enteropatia sensible al gluten (ESG) i en 25 pacients no es va poder establir, 5 d’aquests presentaven predisposició genética de MC però no van acceptar seguir dieta sense gluten. L’estudi univariat es va dur a terme mitjançant test de Chi quadrat o F de Fisher. No es va trobar relació entre la EL i la situacio de la malaltia o l´ús de immunosupressors. L’HLA-DQ2 va ser més freqüent entre els pacients amb malalties del teixit connectiu (41,5%) comparat amb les vasculitis i malalties autoinflamatòries (17,9%) (p=0,02), en canvi, el percentatge de EL era menor en el primer grup (20,2% vs 41,6%). En els casos de EL d’etiologia no coneguda, la clínica era irrellevant. Conclusions: Es va detectar MC amb atròfia en un 0,55%, que és igual a l’esperable a la població general. Un terç dels pacients presentaven EL, en la majoria dels casos d’etiologia desconeguda, en pocs casos es va poder atribuir a ESG. En base als resultats del present estudi, els pacients amb MAS no constituirien una població de risc per desenvolupar MC.

Molts bacteris del grup fluorescent del gènere Pseudomonas són capaços de controlar malalties de les plantes causades per fongs i bacteris fitopatògens (ACBs) o mostren activitat com a bacteris promotors del creixement de les plantes (BPCPs). S'han descrit diversos metabòlits que intervenen de manera important en la seva activitat com a ACBs i BPCPs entre els quals en destaquen el 2,4-diacetilfloroglucinol (Phl), àcid fenazin-1-carboxílic (PCA), Pirrolnitrina (Prn), àcid cianhídric (HCN), àcid 3-indolacètic (IAA), sideròfors i quitinases.
L'objectiu principal del nostre treball ha estat la comparació de les característiques d'un grup de Pseudomonas del grup fluorescent utilitzant una aproximació polifàsica amb la finalitat d'establir possibles relacions entre algunes de les característiques i la capacitat d'actuar com a ACB o BPCP.
Atesa la importància en el biocontrol de la producció de metabòlits com Phl, PCA i Prn, l'objectiu preliminar ha estat la recerca i obtenció de soques productores d'aquests metabòlits. Per assolir aquest objectiu s'ha emprat una aproximació molecular basada en la detecció dels gens biosintètics implicats en la seva producció en lloc de la detecció directa dels metabòlits per evitar els efectes que poden tenir les condicions de cultiu en la inducció o repressió de la seva síntesi. S'han realitzat diferents protocols basats (i) en la cerca assistida de productors mitjançant l'ús de marcadors fenotípics i posterior confirmació per PCR i, (ii) en l'ús de la PCR per a la detecció dels gens directament dels extractes bacterians, d'enriquiments d'aquests extractes i la realització de la hibridació en colònies per al posterior aïllament. La cerca assistida de productors de Phl mitjançant marcadors fenotípics i posteriorment la utilització de tècniques moleculars (amplificació per PCR del gen phlD), ha estat el millor mètode en el tipus de mostres processades en el nostre treball, on la proporció de productors és relativament baixa. En total s'han aïllat a partir de diversos ambients 4 soques portadores dels gens de la síntesi de PCA, 15 de Phl i 1 de Prn.
S'ha constituït una col·lecció de 72 soques de Pseudomonas del grup fluorescent que inclou 18 aïllats propis portadors dels gens biosintètics necessaris per la producció de Phl PCA i Prn; 6 soques de referència procedents de col·leccions de cultius tipus, 14 soques productores dels diferents antibiòtics cedides per altres investigadors i una selecció de 34 soques procedents d'un treball previ realitzat en el nostre grup de recerca. A la col·lecció s'hi troben soques candidates a ACB i BPCP de diverses malalties i plantes.
Les 72 soques s'han caracteritzat fenotípica i genotípicament. La caracterització fenotípica s'ha portat a terme mitjançant la identificació a nivell d'espècie amb galeries API 20NE i proves bioquímiques específiques; la producció de metabòlits com PCA, Phl, Prn, IAA, HCN, quitinases i sideròfors mitjançant l'ús de diferents tècniques; antagonisme in vitro en diversos medis enfront dos fongs (Stemphylium vesicarium i Penicillium expansum) i tres bacteris fitopatògens (Erwinia amylovora, Pseudomonas syringae pv. syringae i Xanthomonas arboricola pv. juglandis); l'eficàcia de la inhibició de la infecció en bioassaigs in vivo sobre material vegetal enfront els fongs P. expansum en poma i S. vesicarium en fulles de perera i enfront el bacteri E. amylovora en fruits immadurs de perera i, finalment, en assaigs de promoció de creixement en dos portaempelts comercials de Prunus. Cal destacar que P. expansum causa la podridura blava en pomes i peres en postcollita, S. vesicarium la taca bruna de la perera i E. amylovora el foc bacterià de les rosàcies.
El nombre de soques de Pseudomonas, sobre el total de les 72 estudiades, productores d'IAA (4) i quitinases (6) és baix, mentre que és elevat en el cas del HCN (32), que a més està associat a la producció de Phl. Els resultats obtinguts en l'antagonisme in vitro han mostrat en el cas dels bacteris que és dependent del patogen indicador i del medi de cultiu. La presència o absència de ferro no sembla ser un factor que potencií l'antagonisme. En el cas dels fongs no s'ha observat però, influència del medi de cultiu emprat. En el total de 72 soques s'ha observat un percentatge baix de soques que manifesten antagonisme en tots els medis assajats vers 3 o 4 dels patògens (7). Solament 2 d'aquestes 7 soques han mostrat ser també efectives en bioassaigs d'inhibició de les infeccions causades per 2 dels 3 patògens assajats. Algunes de les soques efectives en els bioassaigs no són antagonistes in vitro en cap dels medis assajats enfront el mateix patogen. En el cas de la promoció del creixement, s'han observat més soques promotores del creixement del portaempelts de prunera Marianna 2624 que no en l'híbrid de presseguer-ametller GF677 i les eficàcies assolides són també majors en el cas de Marianna 2624, detectant una elevada especificitat soca/portaempelts
La caracterització genotípica s'ha realitzat mitjançant l'anàlisi dels polimorfismes en la longitud dels fragments de restricció de DNA ribosomal (RFLP-rDNA) i l'anàlisi dels polimorfismes en la longitud dels fragments de macrorestricció genòmica de DNA cromosòmic separats per electroforesi en camp polsant (MRFLP-PFGE). Ambdues anàlisis van mostrar una gran heterogeneïtat genètica entre les soques caracteritzades i no s'ha pogut relacionar les agrupacions obtingudes amb les característiques fenotípiques o capacitat d'actuar com a ACB o BPCP. Els patrons de macrorestricció genòmica (MRFLP-PFGE) del bacteri model P. fluorescens EPS288 són estables en el temps i independents de les condicions de cultiu assajades al laboratori o en mostres naturals, mostrant ser una tècnica eficaç en la identificació de reaïllats de mostres naturals inoculades prèviament amb el bacteri.
Una selecció de soques que comparteixen el fet de produir floroglucinol s'han caracteritzat mitjançant RFLP i seqüenciació del gen phlD. S'ha establert una relació entre les agrupacions obtingudes en les anàlisis RFLP-rDNA, RFLP-phlD i les seqüències del gen. En l'anàlisi filogenètica de les seqüències del gen phlD s'ha observat un elevat grau de polimorfisme obtenint-se 3 agrupacions principals. Les agrupacions semblen relacionar-se amb els patrons de producció de metabòlits (Phl, HCN i Prn en una primera agrupació; Phl i HCN en la segona i solament Phl en la tercera), però aquestes no s'han pogut relacionar amb l'origen geogràfic de les soques o la seva activitat com a ACBs i/o BPCP.
Amb les dades obtingudes de la caracterització fenotípica i genotípica s'ha realitzat una anàlisi multivariant (correspondències, correlacions d'Spearman i de freqüències amb variables categòriques). S'ha demostrat la importància de disposar d'una tècnica que permeti depurar una col·lecció de soques descartant les soques genèticament idèntiques, ja que influeixen en els resultats de les anàlisis. Pels tres patògens assajats com a indicadors i els dos portaempelts emprats, no s'ha observat cap correlació entre la inhibició de la infecció o la promoció del creixement amb les característiques fenotípiques i genotípiques de les soques que fos significatiu i consistent en les tres tècniques emprades.
Many bacteria pertaining to the fluorescent Pseudomonas group are able to control plant diseases caused by bacterial and fungal plant pathogens (BCAs). Also, some of them exhibit activity as plant growth promoting bacteria (PGPBs). Several metabolites like 2,4-diacetylphloroglucinol (PHL), phenazin-1-carboxilic acid (PCA), pyrrolnitrin (Prn), hydrogen cyanide (HCN), indol-3-acetic acid, siderophores and chitinases has been described accounting for their ability of being BCAs or PBPBs.
The aim of the present work was to compare the phenotypic and genotypic characteristics of a selected group of fluorescent Pseudomonas by means of a polyphasic approach in order to establish relationships with the ability of being BCA and PGPB.
Due to the importance of production of metabolites like Phl, PCA and Prn in biocontrol, the preliminary objective of this work was to search and isolate of metabolite producing strains. To achieve this objective a molecular approach was used based on the detection of biosynthetic genes, which are implicated in the metabolite production, instead of direct detection of the metabolites. The procedure was performed to avoid the effect of culture conditions on induction or repression of metabolite synthesis.
Two procedures were used (i) assisted search of metabolite producing strains by means of phenotypic markers and subsequent confirmation by PCR analysis, (2) direct use of PCR for gene detection in direct extracts or enrichments from samples and subsequent colony-hybridization for assistance in strain isolation. The best method for isolation of Phl producers in the type of samples processed in the present work, where the frequency of Phl producers is very low, was the assisted search by means of phenotypic markers followed of a confirmation by PCR amplification of phlD gene. Four strains harboring the PCA genes, 15 strains with Phl genes, and one with Prn genes were isolated.
A collection of 72 strains of Pseudomonas pertaining to the fluorescent group was made including 18 isolates derived from the present work which harbor the biosynthetic genes for PhL, PCA and Prn production; 6 strains from reference collections; 14 strains producing several antibiotics which were supplied by other colleagues; and a selection of 34 strains from a previous work performed by our research group. Within the collection there are many strains with promising potential as BCAs and PGPBs of several diseases and plant hosts.
The collection was characterized phenotypically and genotypically. The phenotypic characterization included identification at the species level with the aid of API20NE kit and several specific biochemical tests; the production of metabolites such as PCA, Phl, Prn, IAA, HCN, chitinases and siderophores; in vitro antagonism in several culture media against two fungi (Stemphylium vesicarium and Penicillium expansum) and three bacterial pathogens (Erwinia amylovora, Pseudomonas syringae pv. syringae and Xanthomonas arboricola pv. juglandis); efficacy in biossays of inhibition of infection of plant material by P. expansum on apple fruit tissue and S. vesicarium on pear leaves, E. amylovora on immature pear fruit, and of growth promotion in two commercial Prunus rootstocks. P. expansum causes blue mold rot of apple and pear in postharvest, S. vesicarium cause brown spot of pear and E. amylovora is the causal agent of fire blight of rosaceous plants.
The number of strains, over a total of 72 studied, producing IAA and chitinases was very low (4 producing IAA and 6 producing chitinases), whereas a high number of HCN producing strains (32) was detected which was associated to Phl production. In vitro antagonism against bacteria was highly dependent on indicator pathogen and growth medium, but the presence or absence of iron did not seem to affect. However, in the case of antagonism against fungi, no influence of the medium composition was observed. Among the collection a low frequency of strains exhibiting antagonism against 3 or 4 pathogens a total of 7 strains was observed in all tested media. Only two out of the seven strains were effective in infection inhibition bioassays caused by two of the three pathogens tested. Some of the effective strains in the in vivo assays were not antagonist for the indicator pathogen in any of the media tested. In the case of plant growth promoting strains, the growth in rootstock Marianna 2624 was more stimulated than in GF677, and there was a strain-host specificity.
Genotypic characterization of strains was performed by means of restriction fragment length polymorphism analysis of the ribosomal DNA (RFLP-rDNA) and macrorestriction fragment length polymorphism analysis of chromosomal DNA separated by pulsed field gel electrophoresis (MRFLP-PFGE). Both techniques showed a high level of genotypic diversity within the collection of strains, and no relationships were observed between clusters and phenotypic characteristics or ability to be BCA or PGPB. Patterns of MRFLP-PFGE for the model bacterium P. fluorescens EPS288 were found stable within time and independent of cultivation conditions in the laboratory or under natural conditions. Therefore the method is highly suitable for identification of strains reisolated from natural samples previously inoculated with the bacterium.
A further selection of strains which produce phloroglucinol were characterized by RFLP analysis and phlD sequencing. The groups observed were consistent among the RFLP-rDNA, RFLP-phlD and gene sequence data. Phylogenetic analysis obtained using phlD sequences showed a high level of polymorphism revealing three main clusters. These clusters appear to be related with metabolite production: a first cluster producing Phl, HCN and Prn, a second producing Phl and HCN, and a third producing only Phl. However, this groups were related neither to the geographic origin of strains nor to the activity as BCA or PGPB.
A multivariate analysis (correspondence, pairwise Spearman rank correlation, and frequency analysis)was performed using data of phenotypic and genotypic characterization of strains. The results emphasize the importance of discarding from the database those strains being genetically identical because skew the final results. The three types of analysis did not revealed a significant and consistent relationship between the activity of infection inhibition or growth promotion of the strains and their characteristics.

Les síndromes mielodisplàsiques (SMD) també anomenades preleucemia són un conjunt heterogeni de malalties del sistema hematopoiètic caracteritzades per un grau variable de displasia a la medul·la òssia i en sang perifèrica, un nombre de citopenies en sang perifèrica i un risc de transformació a leucemia mieloide aguda (LMA). La majoria de casos de SMD primaris es presenten sense cap relació amb circumstàncies etiològiques conegudes i tenen una major incidènica en persones d'edat avançada (>75 anys) tot i que també poden afectar a joves. El primer signe que es pot manifestar en un pacient amb aquesta malaltia i més comunment és l'anèmia, tot i que també és possible trobar un baix número de leucòcits en sang perifèrica i un número de plaquetes per sota del que és habitual.

El Limfoma de Hodgkin (LH) és un càncer que s'origina al teixit limfàtic, generalment als ganglis linfàtics de la part superior del cos, i es pot propagar a través dels vasos limfàtics a d'altres ganglis, així com també es pot arribar a propagar al fetge i als pulmons. El LH suposa un 1% dels càncers aproximadament i un 10% de tots els limfomes. L'incidència és de 3 casos nous a l'any per cada 100.000 habitants, al contrari que els limfomes no Hodgkin la seva incidència es manté estable al llarg del temps.

Els microRNAs són molècules de 22 nucleòtids de cadena senzilla, que no codifiquen per proteïna; aquestes molècules poden regular l'expressió dels seus gens diana unint-se de forma
complementària a l'RNA missatger. Des de que es van descubrir, han anat apareixent diversos estudis que avalen el seu paper d'aquests en processos tumorals. Se sap que els microRNAs es troben de forma freqüent en regions genòmiques "fràgils", associades al càncer. De fet, s'ha establert que els microRNAs tant poden actuar com a oncogens com a gens supressors de tumors.

Des de fa pocs anys s'han establert patrons d'expressió de microRNAs per relacionar-los d'una forma directa amb el diagnòstic, l'estadi, la progressió de la malaltia, el pronòstic o la resposta al tractament. Aquests patrons s'han utilitzat per identificar aquells que són diana d'activació de vies oncogèniques o aquells que estan involucrats amb gens que codifiquen per proteïnes relacionades amb el càncer.

En les SMD no es coneix amb precisió el mecanisme molecular que dóna lloc al curs evolutiu de la malaltia, tot i que se sap que en les fases inicials de la malaltia predomina el procés d'apoptosis cel·lular, mentre que en la transformació leucèmica predomina una autorenovació ilimitada. Tampoc no se sap si aquesta transformació es deu a canvis a la cèl·lula mare o a canvis en l'expressió gènica de les cèl·lules madures que adquireixen característiques de cèl·lula mare.

Pel que fa al Limfoma de Hodgkin és una malaltia en que les cèl·lules neoplàsiques, les cèl·lules de Hodgkin y les de Reed-Sternberg, conformen menys de l'1 % de la cel·lularitat total. Ambdues cèl·lules deriven de cèl·lules B madures que en els centres germinals haurien d'haver entrat en apoptosi després d'adquirir mutacions poc beneficioses en els IgG, però que enlloc d'això aconsgueixen escapar de l'apoptosi malignitzant-se.

Recentment, els microRNAs han adquirit una gran importància en la biologia tumoral ja que s'ha observat que poden jugar un paper clau en l'iniciació i progressió tumoral, tant si actuen com a oncogèns o com a gens supressors de tumors. En malalties hematooncològiques s'ha observat la importància dels microRNAs en la caracterització de leucèmies i linfomes, on la desregulació dels quals dóna lloc a una desregulació de la supervivència i la diferenciació de les cèl·lules progenitores hematopoiètiques, mitjançant la regulació de proteïnes claus en el control del cicle celul·lular o de l'apoptosis. A més, s'ha donat molta importància als microRNAs com a eina de gran ajut a l'hora de fer el diagnòstic, sobretot en aquelles patologies on el diagnòstic no és tant evident, ja que mitjançant l'anàlisi del patró d'expressió de microRNAs es pot realitzar la classificació tumoral de forma molt més acurada que mitjançant l'anàlisi de l'expressió de RNAs missatgers.

Segons aquests fonaments, considerem que els microRNAs juguen un paper essencial en l'evolució de les SMD, tant en les seves fases més inicials com durant el procés de transformació a leucèmia mieloide aguda (LMA). Per tant, l'anàlisi del patró d'expressió dels microRNAs ens permetrà entendre millor la malaltia, així com detectar aquells pacients que arriben a fer una transformació leucèmica.

Per altra banda, en el Limfoma de Hodgkin l'anàlisi dels miRNAs en ganglis limfàtics dels pacients ens permetran caracteritzar millor la malaltia, tant a nivell de célula tumoral com a nivell de microambient tumoral. D'aquesta manera, l'anàlisi dels microRNAs ens permetrà entendre millor els mecanismes pel quals les cèl·lules B de les que deriva la cèl·lula de H/RS escapen de l'apoptosis malignitzant-se.

Basant-nos en tot allò exposat anteriorment, a l'hora de preparar la següent Tesi Doctoral ens hem marcat els següents objectius:

A) OBJECTIUS GENERALS:

Analitzar en pacients afectes d'una Síndrome Mielodisplàsica i en pacients amb un limfoma de Hodgkin l'expressió de microRNAs per tal de aprofundir en el coneixement de les dues malalties.

B) OBJECTIUS ESPECÍFICS:

Per les SMD:

1. Analitzar en pacients afectes d'una Síndrome Mielodisplàsica l'expressió de microRNAs relacionats amb la hematopoiesis en comparació amb controls sans.

2. Estudiar la relació entre l'expressió de microRNAs en mèdula òsea (MO) i sang perifèrica (SP) en pacientes afectes d'una SMD.

3. Relacionar l'expressió dels microRNAs amb les característiques clíniques i el seu paper com a marcadors pronòstic.

4. Investigar les cèl·ules diana on aquests microRNAs estan sobreexpresats mitjançant hibridació in-situ.

Pel Limfoma de Hodgkin:

5. Analitzar el patró d'expressió de microRNAs en ganglis linfàtics de pacients afectes d'un LH, respecte a ganglis linfàtics normals.

6. Analitzar les possibles diferències entre l'expressió de microRNAs en els diferents subtipus (esclerosi nodular, cel·lularitat mixta).

7. Identificar aquells microRNAs expressats en les cèl·lules tumorals mitjançant hibridació "in situ".

8. Estudiar el paper que juga el virus de l'Epstein Barr en el desenvolupament del LH mitjançant els microRNAs.

Les infeccions bacterianes respiratòries en pacients amb Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica (MPOC) i amb bronquièctasis són una de les principals causes d’empitjorament del pronòstic d’aquestes malalties. Sovint aquestes infeccions causen episodis d’agudització durant les quals la simptomatologia dels pacients s’agreuja, arribant a requerir ingrés hospitalari per controlar la infecció. Es coneix que aquests pacients pateixen una inflamació pulmonar i sistèmica que apareix durant l’estabilitat clínica i s’accentua durant les aguditzacions. A més, es creu que el microambient inflamatori pulmonar d’aquestes malalties afavoreix la infecció per determinats bacteris, com la Pseudomona aeruginosa i l’Hemophilus influenzae, associats amb major severitat. Tot i així, encara es desconeixen els mecanismes immunològics pels quals hi ha pacients que aguditzen freqüentment, anomenats aguditzadors freqüents (AF) i altres pacients que no aguditzen o ho fan de manera poc freqüent (NF). Per aquestes raons, aquesta tesi pretén estudiar els diferents elements de la resposta immune innata local implicats en la defensa de les infeccions bacterianes, en dues malalties respiratòries d’elevat impacte en la salut pública com són la MPOC i les bronquièctasis. El primer objectiu ha estat associar els nivells pulmonars de Fatty-acid binding protein 4 (FABP4) en pacients amb MPOC amb la presència d’infecció respiratòria, severitat de la malaltia i poblacions cel·lulars. El segon objectiu s’ha centrat en estudiar els nivells pulmonars dels pèptids antimicrobians (PAMs) Lactoferrina, Lisozima, LL-37 i Secretory Leukocyte Protease Inhibitor (SLPI) com a possibles marcadors pronòstic de futures aguditzacions en pacients amb bronquièctasis. Per últim, el tercer objectiu ha estat caracteritzar diferents perfils immunològics d’inflamació pulmonar en pacients amb bronquièctasis i associar aquests als paràmetres clínics.
Las infecciones bacterianas respiratorias en pacientes con Enfermedad Pulmonar Obstructiva Crónica (EPOC) y con bronquiectasias son una de las principales causas de empeoramiento del pronóstico de estas enfermedades. A menudo estas infecciones causan episodios de agudización durante las cuales la sintomatología de los pacientes se agravia, llegando a requerir ingreso hospitalario para controlar la infección. Se conoce que estos pacientes sufren una inflamación pulmonar y sistémica que aparece durante la estabilidad clínica y se acentúa durante las agudizaciones. Además, se cree que el microambient inlamatorio pulmonar de estas enfermedades favorece la infección por determinados bacterias, como la Pseudomona aeruginosa y la Hemophilus influenzae, asociados con mayor severidad. Aun así, todavía se desconocen los mecanismos inmunológicos por los cuales hay pacientes que agudizan frecuentemente, denominados aguditzadors frecuentes (AF) y otros pacientes que no agudizan o lo hacen de manera poco frecuente (NF). Por estas razones, esta tesis pretende estudiar los diferentes elementos de la respuesta inmune innata local implicados en la defensa de las infecciones bacterianas, en dos enfermedades respiratorias de elevado impacto en la salud pública como son la MPOC y las bronquiectasias. El primer objetivo ha estado asociar los niveles pulmonares de Fatty-acid binding protein 4 (FABP4) en pacientes con MPOC con la presencia de infección respiratoria, severidad de la enfermedad y poblaciones celulares. El segundo objetivo se ha centrado en estudiar los niveles pulmonares de los péptidos antimicrobianos (Palmos) Lactoferrina, Lisozima, LL-37 y Secretory Leukocyte Protease Inhibitor (SLPI) como posibles marcadores pronóstico de futuras agudizaciones en pacientes con bronquiectasias. Por último, el tercer objetivo ha estado caracterizar diferentes perfiles inmunológicos de inflamación pulmonar en pacientes con bronquiectasias y asociar estos a los parámetros clínicos.
Respiratory bacterial infections in patients with Chronic Obstructive Pulmonary Disease (COPD) and patients with bronchiectasis are one of the main causes of worsening the prognosis. These infections can cause exacerbations, known as episodes of acute worsening of disease symptoms which sometimes require hospitalization to stabilize the infection. These patients suffer from systemic and pulmonary inflammation during clinical stability and are elevated during exacerbations. In addition, the pulmonary inflammatory microenvironment of these diseases is thought to promote infection by certain bacteria, such as Pseudomona aeruginosa and Hemophilus influenzae, which are associated with greater severity. However, the immunological mechanisms by which patients frequently exacerbate, called frequent exacerbators (AF), and other patients who do not exacerbate or infrequently (NF) are still unknown. For these reasons, this thesis aims to study the different elements of the local innate immune response involved in the defense of bacterial infections, in two respiratory diseases with high public health impact such as COPD and bronchiectasis. The first objective was to associate the pulmonary and systemic levels of Fatty-acid binding protein 4 (FABP4) in COPD patients with the presence of respiratory infection, disease severity, and cell populations. The second objective was to study the pulmonary and systemic levels of antimicrobial peptides (AMPs) Lactoferrin, Lysozyme, LL-37 and Secretory Leukocyte Protease Inhibitor (SLPI) as an outcome marker of future exacerbations in patients with bronchiectasis. Finally, the third objective was to characterize different profiles of pulmonary inflammation in patients with bronchiectasis.

Hi ha programes de salut presencials per donar suport psicològic a les cuidadores no professionals, però diversos estudis conclouen que les cuidadores subutilitzen aquests recursos, ja que és difícil compaginar l’atenció al familiar i l’assistència a cursos de suport. Una solució a aquesta problemàtica seria complementar aquests programes presencials amb intervencions de salut mòbil dirigides per infermeres assistencials, per proporcionar benestar i millorar la qualitat de vida d’aquest col·lectiu. Objectiu principal: descriure els avenços de la salut mòbil com a suport a les cuidadores de persones amb malalties cròniques. Metodologia: Es dissenya un programa d’intervenció de salut mòbil TIVA - Programa para Fomentar la Salud Mental Positiva mediante la app Cuidadoras Crónicos
Hay programas de salud presenciales para apoyar psicológico a las cuidadoras no profesionales, pero varios estudios concluyen que las cuidadoras *subutilitzen estos recursos, puesto que es difícil compaginar la atención al familiar y la asistencia a cursos de apoyo. Una solución a esta problemática sería complementar estos programas presenciales con intervenciones de salud móvil dirigidas por enfermeras asistenciales, para proporcionar bienestar y mejorar la calidad de vida de este colectivo. Objetivo principal: describir los adelantos de la salud móvil como apoyo a las cuidadoras de personas con enfermedades crónicas. Metodología: Se diseña un programa de intervención de salud móvil *TIVA - Programa para Fomentar la *Salud Mental Positiva *mediante la app *Cuidadoras *Crónicos
There are eye health programs to provide psychological support for non-professional care, but Several studies conclude that carers sub-use these resources, as it is difficult to combine attention attention to family and assisting support courses. A solution to this problem would be to supplement these problems eye programs with mobile health interventions directed by care nurses, to provide welfare and improving the quality of life of this group. The main objective is to describe advances in mobile health as support for carers for people with diseases CLERICAL. Methodology: A mobile health intervention intervention program - Program for Promoting Mental Health Positive mediante app Crónicos Cidadoras

Las enfermedades priónicas, también conocidas como EETs (Encefalopatías Espongiformes Transmisibles), son un grupo de enfermedades neurodegenerativas fatales que, debido a su transmisibilidad potencial han tenido un gran impacto social, político y económico en las últimas décadas. Las EETs afectan a los humanos y a algunos grupos de animales, presentan largos períodos de incubación y producen la muerte pocos meses después de la aparición de la sintomatología clínica. Su origen se atribuye a la presencia, multiplicación y deposición de una proteína anormal llamada prión. El prión (o PrPSc) es una forma mal conformada de la proteína priónica celular (PrPc), presente en condiciones fisiológicas en las membranas de las células. El prión es parcialmente resistente a las proteasas, resistente a desinfectantes físico-químicos convencionales, y capaz de convertir de forma auto-catalítica a la PrPc dando lugar a la propagación en cadena de la forma patogénica. El prión es transmisible, no sólo entre individuos de una misma especie sino también entre individuos de especies diferentes.

Las EETs animales más importantes son el scrapie, que afecta a las ovejas y las cabras, y la encefalopatía espongiforme bovina (EEB), que afecta a las vacas (vulgarmente conocida como "mal de las vacas locas").

En el caso de las EETs humanas, las más relevantes son la enfermedad de Creutzfeldt-Jakob (ECJ), el síndrome de Gerstmann-Sträussler-Scheinker (GSS), el insomnio familiar fatal (FFI) y el Kuru. La ECJ tiene una incidencia de 1 o 2 casos por millón de habitantes y año en todo el mundo, afecta por igual a hombres y mujeres, y cursa con demencia, mioclonías y ataxia cerebelar. Neuropatológicamente, provoca pérdida neuronal, astrocitosis, microgliosis y cambio espongiforme. La presencia de la proteína 14-3-3 en el LCR y de un EEG típico, son factores diagnóstico, aunque el diagnóstico definitivo se hace a nivel post-mortem con la detección de la PrPSc por inmunohistoquímica y/o western blot.

El impacto social y sobre la salud pública y animal que han tenido las enfermedades priónicas en las últimas décadas fue originado, en gran medida, por la epidemia de EEB que afectó en los años 90 al Reino Unido, principalmente. Esta epidemia se atribuyó a la alimentación de las vacas con piensos enriquecidos con proteínas procedentes de ovejas infectadas con scrapie. Debido a la transmisibilidad ínter-específica de los priones, éstos infectaron a las vacas y éstas, al pasar a la cadena alimenticia, a los humanos, dando lugar a la nueva variante de la ECJ.

La ECJ tiene un origen esporádico en un 85% de los casos, es decir, el inicio de la enfermedad se produce de manera espontánea, a pesar de que éste se asocia a la presencia de priones residuales en el SNC, a la generación de mutaciones puntuales en el gen de la PrP (PRNP) o bien a la conversión espontánea de la PrP debido a alteraciones físico-químicas de la proteína. En el 10% de los casos, la ECJ es genética y hereditaria, es decir, se atribuye a mutaciones en el PRNP que pasan a las células germinales y a la nueva generación. En este escenario, se habla de ECJ familiar. El 5% de los casos de ECJ restantes se asocian a una transmisión iatrogénica, es decir, por contaminación durante transplantes, tratamientos hormonales, manipulación quirúrgica, etc., aunque este tipo de transmisión está prácticamente erradicada.

El propósito general de esta tesis es el estudio de las EETs dirigido a incrementar el conocimiento acerca de los mecanismos celulares y moleculares implicados en la neuropatología de estas enfermedades. Si bien la multiplicación y deposición del prión se consideran los detonantes de la neuropatología y sintomatología clínica asociadas a las EETs, es asumible que los mecanismos involucrados en estas alteraciones sean complejos y tengan un origen multifactorial. En este escenario, las alteraciones en la neurotransmisión y la disfunción de algunos grupos de proteínas relacionados con la supervivencia celular se consideran cruciales en el desarrollo de las enfermedades priónicas y de sus fenómenos neuropatológicos asociados. Atendiendo a las observaciones anteriores, esta tesis se ha enfocado a estudiar el papel que juegan ciertos grupos de proteínas en la neurotransmisión, la espongiosis y la muerte neuronal. Para abordar experimentalmente cada una de estas líneas de interés, nuestros estudios van ecaminados a: conocer el estado de la vía de señalización vinculada a la transmisión glutamatérgica y de adenosina; conocer el papel de los canales de agua o aquaporinas cerebrales en relación a la vacuolización y al cambio espongiforme característico de las EETs y, por último, estudiar la vía de señalización de las MAPKs en relación a la degeneración neuronal. Estos estudios se realizan sobre corteza frontal de material humano post-mortem de casos con ECJ y sobre la corteza cerebral de un modelo murino de la EEB, esto es, de ratones transgénicos para la PrP bovina infectados con EEB en diferentes estadíos de desarrollo de la enfermedad.

Los resultados obtenidos muestran, en primer lugar, un deterioro de las vías de señalización de los receptores metabotrópicos de glutamato de grupo I en la corteza frontal de ECJ así como en la corteza cerebral de un modelo murino de la EEB asociado al progreso de la enfermedad, lo cual sugiere que las fosfolipasas y los elementos constituyentes de la transducción de señales de dicha vía son particularmente sensibles a las EETs. En segundo lugar, se ha encontrado un incremento de la expresión y la actividad de los receptores A1 de adenosina en la corteza frontal de casos con ECJ así como un aumento de la expresión de estos receptores en corteza cerebral de un modelo murino de la EEB asociado al progreso de la enfermedad. El incremento en los niveles de A1Rs puede ser una respuesta al daño neuronal, teniendo en cuenta su papel neuroprotector en el SNC. En tercer lugar, se ha detectado un incremento de la expresión de AQP1 y AQP4 en la corteza frontal de casos con ECJ así como en la corteza cerebral de un modelo murino de la EEB asociado al progreso de la enfermedad. El incremento de la expresión de AQPs se puede asociar a una alteración de la homeostasis celular y a la formación de vacuolas que pueden contribuir al cambio espongiforme característico de las enfermedades priónicas. Por último, se ha encontrado un descenso de los niveles proteicos de los factores de transcripción c-fos y CREB en la corteza frontal de casos con ECJ, en contraste con el mantenimiento de los niveles de las MAPKs. El agotamiento de c-fos y CREB puede inducir neurodegeneración en estadios terminales de ECJ, considerando su papel mediador en los fenómenos de muerte y supervivencia celular.

Si bien, los resultados que se desprenden de esta tesis mejoran la comprensión de los fenómenos celulares y moleculares que acompañan a la patología de las EETs, serán necesarios estudios ulteriores con modelos celulares y animales para conocer con mayor exactitud de qué modo y en qué medida contribuye el prión a estas alteraciones.
Prion diseases, also known as Transmissible Spongiform Encephalopathies (TSEs), are a group of fatal neurodegenerative diseases that have had an important social, political and economical impact in the last decades, according to their potential transmissibility. TSEs affect human and animals, and their incubation period is long. They caused death after a few months from the first clinical symptoms. TSEs origin is associated to the presence, multiplication and deposition of an abnormal protein called prion. Prion, also called PrPSc, is an abnormal form of the cellular prion protein (PrPC), which is a cell-anchored glycoprotein expressed in a wide range of animal tissues but it is enriched into the central nervous system (CNS). Prions are partially resistant to protease digestion and also resistant to conventional physical-chemical treatments. Prions are able to recruit PrPC leading to the propagation of the pathogenic conformation. Prions are transmissible, not only between individuals from the same specie, but also between individuals from different species.

The most important animal TSEs are scrapie, affecting sheep and goats, and Bovine Spongiform Encephalopathy (BSE) affecting cows (also called mad cow disease).

In humans, TSEs include Creutzfeldt-Jakob disease (CJD), Gerstmann-Sträussler-Scheinker syndrome (GSS), Fatal Familial Insomnia (FFI) and Kuru. CJD has an incidence of 1 or 2 cases per million of population within a year around the world, affects both men and women and causes dementia, myoclonia and cerebellar ataxia. Neuropathologically, CJD is characterized by neuron loss, astrocytosis, mycroglyosis and spongiform change. The presence of 14-3-3 protein in CSF and a typical EEG are diagnosis factors but final diagnosis is done by PrPSc detection by immunohistochemistry of Western blotting.

The impact of TSEs on public and animal health in the last decades was originated, mainly, by the BSE epidemic which affected United Kingdom in the nineties. This epidemic was attributed to the enrichment of cows food with proteins derived from scrapie-infected sheep. Due to the inter-specific transmissibility of prions, cows became infected from consumption of cow-derived food.

CJD has a sporadic origin in 85% of cases. This origin is associated to the presence of residual prions into the brain or to punctual mutations in the prion protein gene (PRNP) or to a spontaneous PrP conversion due to physical or chemical environmental changes. The rest of CJD cases have an inherited or an iatrogenic transmission.

The general purpose of this thesis is the study of TSEs directed to increase knowledge about cellular and molecular mechanisms involved in the neuropathology of prion diseases. It can be assumed that the multiplication and accumulation of prions into the CNS are likely the causes of TSEs, but also that mechanisms associated to neuropathologycal alterations linked to prion pathology have probably a multifactor origin. In this scenario, the alterations in neurotransmission and the dysfunction of many groups of proteins related to cell survival are considered crucial in the development of prion diseases and their neuropathological features. Giving some consideration to these observations, this thesis has been focused in the study of the role of some groups of proteins in neurotransmission, spongiform change and neuron loss. More specifically, we have studied signalling pathways linked to glutamate and adenosine transmission, water channel brain aquaporins in relation with vacuolization and spongiform change, and MAPKs signaling in relation with neurodegeneration. All these studies have been done on human cerebral cortex from neurological post-mortem material of CJD cases and on the cerebral cortex of BSE-infected PrP-bovine transgenic mice at different stages of disease progression.

The results obtained show, first of all, impaired group I metabotropic glutamate transmission and also increased adenosine A1 receptor signaling in the cerebral cortex of CJD cases and, on the other hand, in the cerebral cortex of a BSE murine model with disease progression. Increased adenosine A1 receptor levels could be a response to neuronal damage due to the neuroprotective role of these receptors into the brain. In addition, we have found an increased AQP1 and AQP4 expression in the cerebral cortex of CJD cases and in the cortex of a BSE murine model with disease progression. Increased AQPs expression in brain could be associated with abnormal cell homeostasis and with the formation of vacuoles which can lead to spongiform change. Finally, we have also found decreased c-fos and CREB levels, in both inactivated and activated forms, in frontal cortex of CJD cases and also in the cerebral cortex of a BSE murine model with disease progression. Decreased c-fos and CREB transcription factors are associated with cell death and cell death, so could lead to neurodegeneration in terminal stages of CJD.

Although the results presented here can improve the understanding of cellular and molecular events involved in TSEs pathology, further studies using animals and cell models would be necessary to know more exactly whether prions can lead to these alterations.

Las prostaglandinas parecen jugar un papel primordial y central en la patogenia de la reabsorción ósea en general. La pérdida de hueso alveolar es el problema más crítico en la enfermedad inflamatoria periodontal. Por tanto, la hipótesis de trabajo de esta tesis ha sido demostrar que las prostaglandinas son factores potencial mente responsables de la reabsorción ósea alveolar que se observa en la enfermedad periodontal crónica.

La patogénesis de la periodontitis crónica es un problema complejo que precisa de la identificación de los factores potencialmente responsables de la reabsorción ósea. Se ha observado, por ejemplo, que en la proximidad de infiltrados inflamatorios se produce reabsorción osteoclástica. Sin embargo, no se ha estudiado ni establecido definitivamente la correlación, y sus causas, de reabsorción osteoclástica con el grado de infiltrado inflamatorio del periodonto. Es posible que los productos liberados por células inflamatorias, como, las prostaglandinas, sean causantes de la estimulación de los osteoclastos en la enfermedad periodontal. La demostración de que un factor en particular es el responsable de esta reabsorción ósea necesita de su identificación en la zona. Esta es la finalidad primordial de esta tesis: la demostración de que la encía de pacientes con enfermedad periodontal crónica produce una mayor biosíntesis de prostaglandinas en comparación con la producida en la encía de pacientes normales, y en relación a la densidad del infiltrado inflamatorio. Puesto que las células no almacenan prostaglandinas, y la liberación de prostaglandinas depende de la biosíntesis de las mismas, la medición de la biosíntesis de prostaglandinas por el tejido gingival aporta más información, respecto a la regulación enzimática y metabólica de la encía, que la medición de concentraciones endógenas básales.

Puesto que las prostaglandinas son factores potencialmente causantes de la reabsorción ósea, y la reabsorción ósea alveolar se observa en la enfermedad periodontal, los objetivos de esta tesis son:

1. Estudiar el perfil completo de biosíntesis de prostaglandinas, a partir de [14C] ácido araquidónico, en el tejido gingival de pacientes con enfermedad periodontal crónica.

2. Comparar el perfil de biosíntesis en pacientes con periodontitis crónica con el de pacientes normales sin enfermedad periodontal, a fin de determinar la importancia relativa de cada prostaglandina en la patogenia de la enfermedad periodontal crónica.

3. Estudiar la correlación entre las variaciones en la densidad del infiltrado inflamatorio y el perfil de biosíntesis de prostaglandinas.

4. Estudiar la conveniencia de el uso de los niveles de prostaglandinas como medio diagnóstico de brotes de actividad y remisión en la destrucción periodontal.

5. Estudiar la relación entre la severidad de la enfermedad periodontal, diagnosticada clínicamente mediante el índice gingival, el índice de enfermedad periodontal y la pérdida de inserción periodontal, y el perfil de biosíntesis de prostaglandinas.

6. Estudiar las relaciones entre los parámetros clínicos y la densidad del infiltrado inflamatorio a fin de determinar su utilidad en la detección de los cambios histopatológicos asociados con brotes de actividad y remisión en la destrucción periodontal.

En els darrers anys hi hagut un important desenvolupament en el camp de la recerca biomèdica que ha portat a la necessitat de definir nous biomarcadors tant de diagnòstic, pronòstic com de seguiment de les malalties i de teràpies. La citometria de flux multiparamètrica s’ha posicionat com una de les tecnologies més útils per al monitoratge de les malaties immunomediades, permeten un anàlisi detallat i exhaustiu de les subpoblacions limfocitàries minoritàries en sang perifèrica. En aquest treball s’ha abordat l’estudi de les subpoblacions limfocitàries minoritàries com a marcadors en sang perifèrica en malalties autoimmunitàries organoespecífiques, en concret en la malaltia de Graves-Basedow i en l’Esclerosi múltiple. En pacients amb malaltia de Graves-Basedow s’ha buscat quin patró de subpoblacions limfocitàries diferenciava aquells pacients en els que tot i estar clínicament estable es manté la presència d’autoanticossos, d’aquells pacients en què els autoanticossos han negativitzat. En l’Esclerosi Múltiple, s’han analitzat els canvis en les subpoblacions limfocitàries en sang perifèrica de pacients amb Esclerosi Múltiple Remitent Recurrent sense tractament i amb formes progressives, comparat amb donants sans. També s’ha realitzat un estudi observacional en el que s’ha analitzat la influència dels tractament immunomoduladors sobre les subpoblacions limfocitàries. A més, s’ha fet un seguiment longitudinal durant 12 mesos en un subgrup de pacients amb Esclerosi Múltiple que iniciaven tractament amb fingolimod, un agonista del receptor de l’esfingosina-1P que reté els limfòcits en els ganglis limfàtics. S’ha identificat els patrons limfocitaris a temps basal que diferencien els pacients que han fet bona resposta al tractament dels que no. Es resultats recolzen que la caracterització fenotípica de subpoblacions limfocitàries minoritàries en sang perifèrica per citometria de flux és una eina útil que permet identificar possibles biomarcadors per al diagnòstic i resposta al tractament de les malalties autoimmunitàries organoespecífiques i, per extensió, d’altres malalties immunomediades.
In the last years, the significant development in the field of biomedical research has lead to the need to define new biomarkers for diagnosis, prognosis or monitoring of diseases. In this context, flow cytometry has been positioned as one of the most useful technologies for monitoring immune-mediated diseases, as it allows to perform a detailed and exhaustive analysis of minor lymphocyte subpopulations in peripheral blood. In the present study, the flow cytometry analysis of minor lymphocyte subpopulations as biomarkers in peripheral blood for organ-specific autoimmune diseases -specifically in Graves’ disease and Multiple Sclerosis- has been addressed. In Graves' disease patients, a different pattern of lymphocyte subpopulations has been identified in those patients clinically stable who maintain the presence of anti-TSH autoantibodies, compared to patients without those autoantibodies. In Multiple sclerosis, changes in lymphocyte subpopulations in peripheral blood have been identified in untreated relapsing-remitting patients and progressive forms compared with those of healthy donors. The influence of immunomodulatory therapies on lymphocyte subpopulations has been also analysed in a cross-sectional study. In addition, a 12 months follow-up has been performed in a subgroup of Multiple Sclerosis patients starting fingolimod therapy, an antagonist of S1P that sequesters lymphocytes in the lymph nodes. Interestingly, a different pattern in minor lymphocyte subpopulations has been identified according to response to fingolimod-treatment. The results of this work support that characterization of minor lymphocyte subpopulations in peripheral blood, by flow cytometry, is a useful tool to identify potential biomarkers for the diagnosis and response to treatment of organ-specific autoimmune diseases, and by extension to other immune-mediated diseases.

La síndrome d’apnea-hipoapnea del son (SAHS) és una malaltia amb una elevada prevalença en la població general que ha estat associada a entitats oftalmològiques diverses, sent la més prevalent la síndrome de la parpella laxa i, entre les que comporten més risc de pèrdua visual permanent el glaucoma i la neuropatia òptica. No es coneix la relació fisiopatològica entre les manifestacions oftalmològiques i la SAHS. La hipòxia intermitent secundària a les apnees crea una disfunció de l’autoregulació del flux vascular i un increment de l’estrès oxidatiu que s’han proposat com a factors de risc pel glaucoma. La nostra hipòtesis fou que la SAHS és un factor de risc de patir dany papil·lar glaucomatós independentment de la PIO, i que la laxitud palpebral i el dany glaucomatós de la papil·la estan relacionats en aquests pacients. L’objectiu de l’estudi fou definir les característiques glaucomatoses d’aquests pacients, tenint en compte la PIO, el dany papil·lar i el dany en el camp visual. Els objectius secundaris van ser relacionar les manifestacions oftalmològiques amb la severitat del SAHS i valorar la possible relació entre el glaucoma i la laxitud palpebral. El disseny de l’estudi fou transversal sobre una població de sospitosos de SAHS. Es va realitzar polisonmografia completa i exploració oftalmològica que inclogué PIO en diferents posicions amb tonòmetre de Perkins, camp visual i retinografia seqüencial estereoscòpica. Per la classificació de la SAHS es va tenir en compte l’Índex Apnea- Hipoapnea del son (IAH). L’estudi estadístic es va realitzar amb STATA 11. Com a resultats destacats vam observar que no hi havia diferències en la PIO mitjana en posició assegut entre el grup SAHS moderat/sever i el grup SAHS no/lleu mentre que la PIO en decúbit supí va ser més elevada i amb diferència estadísticament significativa en el grup SAHS moderat/sever respecte el grup SAHS no/ lleu. La PIO en supí i en decúbit lateral per l’ull inferior van presentar una correlació positiva i amb significació estadística amb l’IAH. Aquesta relació no s’ha descrit fins ara. En el grup SAHS moderat/sever el 12,9% va presentar papil·les sospitoses de glaucoma i el 32% un camp visual anòmal. Les diferències respecte al grup SAHS no/lleu foren estadísticament significatives p=0,002 i p=0,013 respectivament. La flaccidesa palpebral fou més freqüent en el grup SAHS moderat/sever respecte el grup SAHS no/lleu, si bé no es van detectar diferències entre el grup amb papil·la sospitosa de glaucoma respecte el grup sense sospita. En l’exploració fundoscòpica vam observar un major percentatge d’estries angioides idiopàtiques en la mostra respecte a l’esperat en la població general. Tres pacients (3/49) amb SAHS sever van presentar estries angioides bilaterals, representant el 6% del grup SAHS sever. Que en tinguem coneixement no s’ha descrit fins ara aquesta associació. A partir d’aquests resultats ens plantegem que hi hagi una relació entre la SAHS i les estries degut a una lesió dels teixits connectius en la SAHS, ja sigui primària o secundària a les conseqüències fisiopatològiques de la SAHS. Les limitacions principals de l’estudi van ser l’elecció d’una mostra no representativa de la població general i el disseny transversal que no permet fer un diagnòstic de certesa del glaucoma basat en la progressió. Com a fortaleses cal destacar l’homogeneïtat de la mostra: pacients sospitosos de SAHS, i l’estudi del glaucoma tenint en compte les diferents variables. Com a conclusions els pacients amb SAHS moderat o sever haurien de ser considerats un grup de risc de patir glaucoma. Seria adequada la derivació a oftalmologia per realitzar la mesura de PIO en decúbit supí i lateral, realitzar un fons d’ull i una prova de camp visual per valorar el risc de glaucoma i descartar altres patologies associades
Sleep Hipoapnea-apnea syndrome (OSA) is a disease with a high prevalence in the general population that has been associated with various ophthalmic manifestations, the most prevalent is the floppy eye syndrome whereas glaucoma and ischemic optic neuropathy involve greater risk of permanent visual loss. Pathophysiological relationship between OSA and the ocular manifestations is not completely understood. Nocturnal apnea causes intermittent hypoxia, increased oxidative stress and dysfunction of the vascular tone; these factors have been proposed as risk factors for glaucoma. Our hypothesis was that OSA is a risk factor for glaucomatous changes in the optic nerve regardless of the IOP; and that eyelid laxity and glaucoma could be related in these patients. The aim of the study was to define the characteristics of glaucomatous patients, taking into account IOP, optic disk and visual field characteristics. The secondary objectives were to correlate them with the severity of OSA and to evaluate the possible relationship between glaucoma and eyelid laxity. The study design was cross-sectional in a population of suspected SAHS. We conducted polysomnography and a comprehensive ophthalmic test including IOP in different positions with Perkins tonometer, a sequential stereoscopic retinography and a visual field test. Classification of the OSA was based on the Apnea- Hipoapnea Index (AHI). The statistical study was performed with STATA 11. We observed no differences in mean IOP in sitting position between the moderate/severe OSA group and no/mild OSA. In supine position, IOP was higher in the moderate/severe OSA group compared to the no/mild OSA group. This difference was statistically significant. IOP in supine and lateral decubitus in the lower eye showed a statistically significant positive correlation with AHI. This relationship has not been described before. In the moderate/severe OSA group 12.9% of the eyes had a glaucomatous optic disk and 32% presented an abnormal visual field test. Differences between this group and the no / mild OSA were statistically significant, p = 0.002 and p = 0.013 respectively. Floppy eyelid was more frequent in the moderate/severe OSA group compared to the no/mild OSA. Nevertheless, no differences were found regarding the presence of floppy eyelid between eyes with glaucomatous optic disk or those without suspicion of optic disk glaucomatous changes. On funduscopic examination with stereoscopic retinography we observed a higher percentage of idiopathic angioid streaks compared to the expected in the general population. Three patients (6%; 3/49) of the severe OSA group (AHI>30) showed angioid streaks in both eyes. This association has not been described. Considering these results, we suggest that there can be a relationship between OSA and angioid streaks due to the connective tissue abnormalities present in OSA, either primary or secondary to the pathophysiological consequences of OSA. The main limitations of the study were the selection of the sample, which was not representative of the general population and the cross-sectional design, which does not allow a final diagnosis of glaucoma based on the progression. The main strengths include the homogeneity of the sample, patients with suspicion of SAHS and the wide analysis of glaucoma considering different parameters. As conclusions, patients with moderate or severe OSA should be considered a group of risk for glaucoma. It would be appropriate an ophthalmic referral that should include IOP measurement in supine and lateral position, fundus examination to check retina and optic disk and a visual field test to rule out glaucoma or other ophthalmic manifestations.

Introducció Les unitats de subaguts (US) van ser creades amb l’objectiu de procurar una atenció integrada i menys tecnològica a persones d’edat avançada, fràgils i/o pluripatològiques, en moments de malaltia aguda o descompensacions, evitant ingressos a hospitals d’aguts i ajudant a descongestionar les urgències. Una de les greus complicacions en l’evolució clínica dels pacients subaguts és el delírium, no només per l’alta incidència, sinó també pel fort impacte negatiu. Metodologia Estudi de cohort prospectiu d’observació de pacients consecutius ingressats a la US del Parc Sanitari Pere Virgili, entre 2012 i 2016. Es realitza una valoració geriàtrica integral (VGI) a tots els pacients, registrant resultats clínics i funcionals a l’alta hospitalària, i reingrés a 30 dies post-alta. La primera part del treball se centra en l’estudi del perfil i resultats dels pacients ingressats a la US; la segona part analitza l’impacte del delírium (prevalença, subtipus motors, mortalitat, pèrdua funcional i resultats associats) sobre aquests pacients. Al final de la segona part s’incorpora un sub-estudi d’una cohort multi-cèntrica internacional, realitzat fora de l’àmbit de subaguts, que té com a objectiu millorar el diagnòstic de delírium en pacients amb demència. Resultats Entre 2012 i 2016 van ingressar 1477 pacients (edat mitjana =85,6 anys, 62,6% dones). 89,6% van ingressar directament des dels serveis d’urgències hospitalàries. La VGI mostra una dependència funcional moderada (Barthel previ =57,8), alta comorbiditat (Charlson=2,7), alta prevalença de diabetis mellitus (33,1%), demència (41,6%) i polifarmàcia (8,5 fàrmacs/pacient). Després de 10 dies d’estada mitjana, el 75% de pacients retorna al domicili habitual, el 13,1% precisa ingrés a convalescència o llarga estada, el 3,9% és ingressat a l’hospital d’aguts i el 6,9% és èxitus. 16,4% reingressen durant els 30 dies post-alta. Tot i la major complexitat dels Pacients Crònics Complexos o amb Malaltia Crònica Avançada (PCC/MACA), els resultats durant l’ingrés són similars a pacients amb menor complexitat. En canvi, als 30 dies post-alta, presenten major mortalitat (15,4% vs 8%; p=0,010) i reingressos (18,7% vs 10,5%; p=0,014). De cara a optimitzar la selecció de pacients tributaris d’ingrés a la US, puntuacions altes en l’escala ISAR prediuen pitjors resultats a l’alta hospitalària (AUC=0.65). La prevalença de delírium va ser del 38,7%, augmentant fins al 65,1% entre pacients amb demència. Desenvolupar delírium va comportar major mortalitat, menor retorn al domicili habitual i pitjor resultat funcional, conseqüència també observada en el delírium superposat a demència (DSD). El delírium hiperactiu va ser el més freqüent (40,6%), seguit del mixt (31%) i hipoactiu (25,9%). El subtipus hipoactiu, més freqüent entre els més vulnerables, es va associar a pitjors resultats clínics i funcionals. En el sub-estudi realitzat fora de l’àmbit de subaguts, la valoració d’aspectes motors mitjançant l’escala Hierarchical Assessment of Balance and Mobility pot ajudar a millorar el diagnòstic del DSD. Conclusions Els pacients que ingressen a la US conformen una població molt envellida, amb important comorbiditat, alta prevalença de demència i dependència funcional moderada. Tot i la alta complexitat que suposa l’abordatge d’aquestes persones, a l’alta s’aconsegueix que retornin al seu domicili habitual més del 75%. Per altra banda, la alta prevalença de delírium en aquests pacients (39%) ha permès determinar un alt impacte negatiu del delírium no només a nivell de resultats assistencials (augment de mortalitat, menor retorn al domicili), sinó també en l’evolució funcional. Com a conclusió global, els resultats indiquen que les US són un recurs útil en l’abordatge d’aquests pacients i proporcionen una atenció sanitària adequada, que podria millorar amb la implementació de plans estratègics i proactius de prevenció del delírium.
Introduction The Subacute Care Units (SCU) have been created to provide integrated care to fragile and/or comorbid elderly people with exacerbated chronic diseases or minor acute events. This units are provided with low technology but with geriatric expertise. Direct admission from emergency departments (ED) has been promoted, to reduce unnecessary acute hospital admissions and overcrowding in ED. One of the serious complications in the clinical evolution of subacute patients is delirium, not only due to high incidence, but also due to the strong negative impact. Methods Prospective cohort study of consecutive patients admitted to the SCU of Parc Sanitari Pere Virgili (Barcelona) between 2012 and 2016. A comprehensive geriatric assessment (CGA) was performed in all patients and their clinical and functional results were collected at discharge and 30 days post-discharge, including 30 days readmission. First part of the work focuses on the profile and clinical results of patients admitted to the SCU; the second part analyzes the impact of delirium (prevalence, motor subtypes, mortality, functional loss and clinical results) on these patients. Additionally, a sub-study based on an international multicenter cohort carried out outside the SCU, which aims to improve the diagnosis of delirium in patients with dementia, is incorporated. Results Between 2012 and 2016, 1477 patients were admitted to the SCU (mean age 85.6 years, 62,6% women). 89.6% were directly transferred from the ED. The CGA showed a moderate functional dependence (previous Barthel Index=57.8), high comorbidity (Charlson=2.7), high prevalence of diabetes mellitus (33.1%), dementia (41.6%) and polypharmacy (8.5 drugs per patient). After an average hospital stay of 10 days, 75% of patients returned to their usual living situation, 13.1% required admission to long-term nursing care, 3.9% were admitted to the acute hospital and 6.9% died. 30-days readmission rate was 16.4%. Despite the greater complexity of patients identified as Complex Chronic Patient or with Advanced Chronic Disease (PCC/MACA), the clinical results at discharge were similar to patients with lower complexity. However, at 30 days post-discharge, these patients presented higher mortality (15,4% vs. 8%; p=0,010) and more readmissions (18.7% vs. 10.5%; p=0.014). In order to optimize the selection of patients admitted to the SCU, high scores on the ISAR scale predicted worse results at discharge (AUC = 0.65). Prevalence of delirium was 38.7%, increasing to 65.1% among patients with dementia. Development of delirium led to higher mortality and lower return to the usual living situation, along with worse functional results, a consequence also observed in patients developing delirium superimposed on dementia (DSD). Hyperactive delirium was most frequent (40.6%), followed by mixed (31%) and hypoactive (25.9%). The hypoactive subtype, more frequent in high vulnerable patients, was associated with worse clinical and functional results. In the multicenter sub-study performed outside the SCU, the assessment of motor aspects through the Hierarchical Assessment of Balance and Mobility (HABAM) could improve the diagnosis of DSD. Conclusions Patients admitted to the SCU represent a very old population, with important comorbidity, high prevalence of dementia and moderate functional dependence. Despite the high complexity in the management and care of these people, more than 75% return to their usual living situation at discharge. On the other hand, the high prevalence of delirium in these patients (39%) has allowed to determine a severe impact of the delirium not only in clinical results (increase in mortality, lower return home), but also its negative impact on the functional trajectory. As a global conclusion, our results show that the SCU might be a useful resource in addressing these patients and provide adequate health care, which could most likely improve with the implementation of strategic and proactive delirium prevention plans.

Estudi observacional, analític i prospectiu d'una cohort sistemàtica de 251 persones amb malalties cròniques avançades, que planteja analitzar les seves característiques bàsiques i el patró de consum de recursos i mortalitat. Es constata una prevalença poblacional de la malaltia avançada de l’1%. Les característiques dels pacients són predictibles, amb una mortalitat acumulada als 3 anys del 62,1%. Les condicions de demència i fragilitat desplacen el paradigma tradicionalment oncològic dels enfocaments pal·liatius, alhora que l’àmbit residencial cobra un paper emergent. L'atenció primària és el nivell referent d'aquests pacients en termes assistencials, com a indret idoni de l’èxitus i com a gestor d’una part substancial de la despesa. D’altra banda, el paper dels hospitals d'aguts és, globalment, menys determinant que el dels dispositius d'atenció intermèdia. Les opcions de redisseny dels equips i d’integració de l’atenció als territoris influeixen en la manera en què són atesos i en què moren aquests pacients.
Estudio observacional, analítico y prospectivo de una cohorte sistemática de 251 personas con enfermedades crónicas avanzadas, que analiza sus características básicas y el patrón de consumo de recursos y mortalidad. Se constata una prevalencia poblacional de la enfermedad avanzada del 1%. Las características de los pacientes son predecibles, con una mortalidad acumulada a los 3 años del 62,1%. Las condiciones de demencia y fragilidad desplazan el paradigma tradicionalmente oncológico de los enfoques paliativos. El ámbito residencial tiene un papel emergente. Atención primaria es el nivel referente en términos asistenciales, como lugar idóneo del éxitus y como gestor de una parte sustancial del gasto. El papel de los hospitales de agudos es, globalmente, menos determinante que el de los dispositivos de atención intermedia. Las opciones de rediseño de los equipos y de integración territorial de la atención influyen en la manera en que son atendidos y en que mueren estos pacientes.
This is an observational, analytical and prospective study of a systematic cohort composed by 251 people suffering of chronic advanced diseases, aiming to analyze its basic characteristics as well as the patterns of resource consumption and mortality. Population prevalence of advanced diseases is 1%. Patients’ characteristics are predictable, with a cumulative mortality of 62.1% at 3 years. Conditions of dementia and frailty shift the traditional paradigm of oncology-based palliative approaches, being nursing homes an emerging setting of care. Primary care is the referent level for these patients in terms of care, as well as a place of a better dying and as being manager of a substantial part of health expenses. Moreover, the role of acute hospitals is globally less determinant than intermediate care devices. Options about care teams redesign and territorial-based care integration strongly influence the way patients are treated and die.

Les pèrdues econòmiques ocasionades per les malalties de postcollita representen actualment un dels principals problemes de la citricultura mundial. En les nostres condicions mediterrànies destaca la incidència de les malalties ocasionades per patògens de ferida, especialment la podridura verda, causada per Penicillium digitatum (Pers.: Fr.) Sacc. i la podridura blava, causada per P. italicum Wehmer. Tradicionalment i també avui
dia, el control d'aquestes malalties es realitza mitjançant tractaments en postcollita amb
fungicides de síntesi. L'aplicació massiva i continuada d'aquests productes ha generat
problemes greus com són la proliferació de soques dels patògens resistents als fungicides, la presència excessiva de residus als fruits amb el consegüent increment dels riscos per a la salut humana i el medi ambient, i l'aparició de malalties iatrogèniques.
Davant aquesta situació, una de les prioritats màximes del sector citrícola és trobar i
desenvolupar sistemes de control alternatius. Aquest ha estat l'objectiu bàsic del present
treball de tesi doctoral. Després de caracteritzar la població fúngica ambiental i epifita
dels fruits en camps de mandariner "Clemenules" representatius de la zona productora de Tarragona (Capítol 1) i quantificar la micoflora i les soques de Penicillium spp. resistents a fungicides presents a l'ambient i a la superfície d'equips i instal.lacions en centrals citrícoles de la zona (Capítol 2), s'han avaluat distints mètodes físics, químics i biològics i també combinacions d'ells per al control en postcollita de les podridures verda i blava dels cítrics. Concretament, s'han estudiat amb profunditat els tractaments amb aigua calenta, carbonat sòdic i bicarbonat sòdic (Capítols 3 i 4), s'ha avaluat
l'efectivitat d'un bon nombre d'altres additius alimentaris i substàncies de baixa toxicitat
(Capítol 5) i s'ha determinat l'efecte de la conservació frigorífica en atmosferes ozonitzades (Capítol 6). Finalment, s'han aïllat, identificat i caracteritzat microorganismes antagònics efectius en el control biològic de les podridures verda i blava i s'ha assajat la seva combinació amb altres tractaments alternatius (Capítols 7 i 8).
Entre les principals conclusions que s'han obtingut, destaca que el gènere Penicillium es
troba present als camps de mandariner "Clemenules" durant tot el període de recol.lecció i que la fruita arribada del camp és la principal font de contaminació fúngica de les centrals citrícoles de la zona, en les quals existeixen soques tant de P. digitatum com de P. italicum resistents als fungicides tiabendazol i imazalil. Banys de curta durada en solucions de carbonat sòdic o bicarbonat sòdic al 2 o 3% són més efectius que l'aigua
calenta sola per al control de les podridures verda i blava en taronges i mandarines
clementines. Es tracta de tractaments sinèrgics amb la calor (45ºC), l'acció dels quals és
fungistàtica i no molt persistent. Altres tractaments efectius són banys en solucions
calentes de sorbat potàssic, benzoat sòdic, molibdat amònic i molibdat sòdic.
L'emmagatzemament en fred (5ºC) en atmosferes ozonitzades (0,3 o 1,0 ppm d'ozó) no redueix la incidència de les podridures verda i blava en taronges i llimones, però retarda el seu desenvolupament i inhibeix l'esporulació dels patògens. La soca CPA-2 del bacteri Pantoea agglomerans és un antagonista efectiu en el control biològic de les podridures verda
i blava en taronges i clementines. La seva acció es complementa satisfactòriament amb un tractament previ de bicarbonat sòdic al 2%.
Las pérdidas económicas ocasionadas por las enfermedades de post-cosecha representan
actualmente uno de los principales problemas de la citricultura mundial. En nuestras condiciones mediterráneas destaca la incidencia de enfermedades causadas por patógenos de herida, especialmente la podredumbre verde, causada por Penicillium digitatum (Pers.: Fr.) Sacc. y la podredumbre azul, causada por P. italicum Wehmer.
Tradicionalmente y también hoy en día, el control de estas enfermedades se realiza mediante tratamientos en post-cosecha con fungicidas de síntesis. La aplicación masiva y continuada de estos productos ha generado problemas graves como son la proliferación de cepas de los patógenos resistentes a los fungicidas, la excesiva presencia de residuos en los frutos, con el consecuente incremento de los riesgos para la salud humana y el medio ambiente, y la aparición de enfermedades iatrogénicas. Ante esta situación, una de las prioridades máximas del sector citrícola es encontrar y desarrollar sistemas de control alternativos. Este es el objetivo básico del presente trabajo de tesis doctoral. Después de
caracterizar la población fúngica ambiental y epífita de los frutos en campos de mandarino "Clemenules" representativos de la zona productora de Tarragona (Capítulo 1) y cuantificar la micoflora y las cepas de Penicillium spp. resistentes a fungicidas presentes en el ambiente y en la superficie de equipos e instalaciones en centrales citrícolas de la zona (Capítulo 2), se han evaluado distintos métodos físicos, químicos y
biológicos y también combinaciones de los mismos para el control en post-cosecha de las podredumbres verde y azul de los cítricos. Concretamente, se han estudiado en profundidad los tratamientos con agua caliente, carbonato sódico y bicarbonato sódico (Capítulos 3 y 4), se han evaluado un buen número de otros aditivos alimentarios y sustancias de baja toxicidad (Capítulo 5), y se ha determinado el efecto de la
conservación frigorífica en atmósferas ozonizadas (Capítulo 6). Finalmente, se han aislado, identificado y caracterizado microorganismos antagónicos efectivos en el control biológico de las podredumbres verde y azul y se ha ensayado su combinación con otros tratamientos alternativos (Capítulos 7 y 8).
Entre las principales conclusiones que se han obtenido, destaca que el género Penicillium
se encuentra presente en los campos de mandarino "Clemenules" durante todo el periodo de recolección y que la fruta llegada del campo es la principal fuente de contaminación fúngica de las centrales citrícolas de la zona, en las cuales existen cepas tanto de P. digitatum como de P. italicum resistentes a los fungicidas tiabendazol e imazalil.
Baños de corta duración en soluciones de carbonato o bicarbonato sódicos al 2 o 3% son más efectivos que el agua caliente sola para el control de las podredumbres verde y azul en naranjas y mandarinas clementinas. Se trata de tratamientos sinérgicos con el calor (45ºC) y de acción fungistática y no muy persistente. Otros tratamientos efectivos
son baños en soluciones calientes de sorbato potásico, benzoato sódico, molibdato
amónico y molibdato sódico. El almacenamiento en frío (5ºC) en atmósferas ozonizadas
(0,3 o 1,0 ppm de ozono) no reduce la incidencia de las podredumbres verde y azul en
naranjas y limones, pero sí retrasa su desarrollo e inhibe la esporulación de los
patógenos. La cepa CPA-2 de la bacteria Pantoea agglomerans es un antagonista efectivo en
el control biológico de las podredumbres verde y azul en naranjas y clementinas. Su acción se complementa satisfactoriamente con un tratamiento previo de bicarbonato sódico al 2%.
Economic losses caused by postharvest diseases are among the major concerns of the citrus industry worldwide. In our Mediterranean conditions, wound pathogens are the principal cause of postharvest decay. Postharvest green mold, caused by Penicillium digitatum (Pers.: Fr.) Sacc., and postharvest blue mold, caused by P. italicum Wehmer, are the most economically important citrus postharvest diseases. Typically, these diseases are primarily controlled by application of synthetic fungicides. Alternative methods are
needed because the widespread use of these chemicals in commercial packinghouses has
led to the proliferation of resistant strains of the pathogens and iatrogenic diseases.
Furthermore, concerns about human health risks and the protection of the environment associated with fungicide residues have increased the need to find and develop alternatives to fungicide usage. This is the basic objective of the present doctoral thesis.
Firstly, fruit epiphyte and environmental fungal populations in 'Clemenules' orchards in Tarragona (Chapter 1) and fungal populations and fungicide-resistant biotypes of Penicillium spp. in the atmosphere and on surfaces of equipment and facilities in Tarragona citrus packinghouses (Chapter 2) were characterized. Then, different physical,
chemical, biological, and combined methods were evaluated for the control of citrus postharvest green and blue molds. Hot water, sodium carbonate, and sodium bicarbonate treatments were extensively studied (Chapters 3 and 4); numerous other
food additives and low-toxicity compounds were evaluated (Chapter 5); and the effect of
gaseous ozone exposure during cold storage was investigated (Chapter 6). Finally, antagonistic microorganisms effective for the biological control of green and blue molds were isolated, identified, characterized, and assayed in combination with other alternative methods (Chapters 7 and 8).
The following are some of the most important conclusions: the pathogenic genus Penicillium is present through the entire harvesting period in 'Clemenules' orchards. Fruit from the orchards are the major source of fungal contamination in the packinghouses.
Both thiabendazole- and imazalil-resistant biotypes of P. digitatum and P. italicum were
found in Tarragona packinghouses. Brief dips in 2 or 3% sodium carbonate or sodium bicarbonate solutions are more effective than hot water alone for the control of green and blue molds on oranges and clementine mandarins. These treatments are synergic to heat (45ºC) and their activity is fungistatic and not very persistent. Other effective treatments are brief dips in hot solutions of potassium sorbate, sodium benzoate,
ammonium molybdate, and sodium molybdate. Storage at low temperature (5ºC) under an ozonated atmosphere (0.3 or 1.0 ppm ozone) does not reduce green and blue mold incidence on oranges and lemons but does delay disease development and prevent sporulation of the pathogens. The strain CPA-2 of the bacterium Pantoea agglomerans is an
effective antagonist for the biological control of postharvest green and blue molds on oranges and clementines. Its action is satisfactorily complemented by a previous 2% sodium bicarbonate treatment.

El delirium o síndrome confusional agudo es un trastorno que se sitúa en la interfase entre la Psiquiatría y el resto de especialidades médicas. Se define como un síndrome caracterizado por alteraciones de las funciones cognoscitivas superiores de inicio agudo y curso fluctuante. Es un síndrome de etiología compleja y a menudo multifactorial, que se presenta con alta frecuencia en los pacientes ingresados en un hospital general, afectando especialmente a los pacientes de edad avanzada. Supone una importante complicación que implica una elevada mortalidad y un aumento de la estancia media. El delirium habitualmente se infradiagnostica o recibe un abordaje terapéutico inapropiado o tardío.
El objeto de la presente introducción es examinar las últimas investigaciones sobre los procedimientos más eficientes para detectar eficazmente el delirium en el ámbito clínico y hacer posible su tratamiento inmediato y específico. Con esta finalidad se ha efectuado una búsqueda sistemática de publicaciones en la base datos bibliográficos Medline entre 1990 y 2003, usando las siguientes palabras claves: delirium síndrome mental agudo, síndrome confusional agudo y síndrome mental orgánico. También se han valorado algunos trabajos anteriores al año 1990 por su particular interés. Los artículos se seleccionaron según la relevancia de sus aportaciones y de su calidad metodológica.

Les malalties autoimmunes es caracteritzen per una pèrdua de la tolerància als antígens propis que dóna lloc a l'aparició de limfòcits autoreactius. La susceptibilitat genètica és un factor determinant en el desenvolupament de l'autoimmunitat i és el resultat de l’acció combinada de diversos gens. S'han identificat diferents locus de susceptibilitat i polimorfismes dels gens que contribueixen al desenvolupament de l'autoimmunitat sistèmica. Entre d'altres, s’ha trobat un locus principal de susceptibilitat al lupus eritematós sistèmic (LES) en ratolins (Sle1b) i humans (1q23) localitzat en el cromosoma 1 (Wang et al) que conté els gens de la família SLAM (Signaling Lymphocyte Activation Molecule), un grup de receptors de membrana amb importants funcions immunoreguladores. Els membres de la família SLAM han estat identificats, en els últims anys, com un grup de receptors que modulen l'activació i la diferenciació d'una àmplia gamma de tipus cel·lulars involucrats en la resposta immune innata i adaptativa. La família SLAM està constituïda per nou molècules de membrana pertanyents a la superfamília de les immunoglobulines (IgSF): SLAMF1, SLAMF2 (CD48), SLAMF3 (CD229 o LY9)), SLAMF4 (CD244 o 2B4), SLAMF5 (CD84), SLAMF6 (CD352 o NTB-a), SLAMF7 (CD319 o Cracco), SLAMF8 (CD353 o BLAME) i SLAMF9, que s'expressen diferencialment en les cèl·lules del sistema hematopoètic. La regió extracel·lular d'aquests receptors conté típicament un domini immunoglobulina (Ig) variable (IgV) en l'extrem N-terminal i un domini Ig constant (IgC2) a l'extrem C-terminal, excepte SLAMF3 (CD229), que està format per dos sèries de IgV / IgC2. A través d'aquests dominis estableixen interaccions específiques amb els seus lligands, la majoria dels casos de tipus homofílic, excepte la proteïna CD48 que és el receptor de CD224. Els lligands de SLAMF8 i 9 no s'han descrit fins ara. Sis dels receptors SLAM contenen un o més motius ITSM (Immunoreceptors Tyrosine-based switch motif) en la seva cua citoplasmàtica, que serveixen com a llocs d'unió per a molècules adaptadores i enzims amb dominis SH2 (Src homology 2 domains). Les molècules adaptadores SAP (SLAM-associated protein), EAT-2 (EWS / FLI activated transcript-2) i ERT (EAT-2 related Transducer) tenen una gran afinitat per aquest motiu. Estudis amb ratolins mostren l'expressió diferencial de dues isoformes de Ly108 (SLAMF6), que difereixen en la seva regió citoplasmàtica, entre ratolins normals i ratolins susceptibles al lupus. L'expressió de la isoforma Ly108-1, amb dos dominis ITSM, es troba incrementada respecte a l'altra isoforma Ly108-2, amb tres motius ITSM, a les cèl·lules B i T de ratolins susceptibles al lupus en comparació amb ratolins normals. Darrers estudis d'aquesta proteïna demostren l'existència d'una nova isoforma (Ly108-H1), absent en ratolins susceptibles al lupus i que protegeix d'aquesta malaltia als ratolins transgènics. Recentment, s’ha descrit una expressió alterada de dos receptors SLAM, CD244 i CD319, i una expressió diferencial d'isoformes d'aquestes molècules en pacients amb LES. Per tant, un concepte emergent derivat d'aquest i d'altres estudis, és que l'expressió diferencial d'isoformes dels receptors SLAM pot contribuir a la susceptibilitat a trencar l’autotolerància. Un dels membres d'aquesta família és la proteïna CD84, la qual ha estat caracteritzada i estudiada àmpliament en el nostre grup durant els últims anys. Es tracta d'una proteïna d'uns 50-80 kDa depenent del seu grau de glicosilació, amb un ectodomini format per un domini IgV en el seu extrem N-terminal al que li falta el pont disulfur; i un domini IgC2 en el seu extrem C-terminal amb dos ponts disulfur. La seva cua citoplasmàtica conté dos dominis ITSM mitjançant els quals s'uneix al domini SH2 de diferents molècules adaptadores, entre elles SAP. La interacció homofílica té lloc a través del domini IgV. RESULTATS 1. CD84 té almenys quatre ARN missatgers diferents La base de dades ECgene descriu set isoformes de la proteïna CD84. Només en quatre d'aquestes isoformes s'han localitzat seqüències d’ARN missatger i d'ESTs (Expressed Sequence Tag), que juntament amb una estructura proteica compatible, farien possible que aquestes isoformes expressessin a nivell de proteïna. Els estudis in silico realitzats van demostrar que el transcrit H1C22218.5, amb dues seqüències d'ARNm i 91 ESTs correspondria al gen íntegre o full length (CD84_FL); amb una regió codificant de 1017 pb formada per vuit exons. El transcrit H1C22218.2, amb una seqüència d'ARNm i 66 ESTs té una regió codificant de 642 pb a la qual li falten els exons 2 i 5 (CD84_Delta2, 5). En canvi el transcrit H1C22218.3, amb 5 seqüències d'ARNm i 93 ESTs està format per 984 pb i li falta l'exó 5 (CD84_Delta5). Finalment, el transcrit H1C22218.4, amb una seqüència d'ARNm i 88 ESTs està format per 816 pb i li falten els exons 5 i 6 (CD84_Delta5, 6). Estudis previs del grup van demostrar que CD84 s'expressa a nivell de proteïna en diverses línies cel·lulars del sistema immune. Per aquesta raó, i amb la intenció d'esbrinar si les isoformes descrites en les bases de dades eren presents en aquestes línies cel·lulars, es van dur a terme diferents PCR amb oligonucleòtids específics per CD84 dissenyats a les unions dels exons per aconseguir una major especificitat. La primera PCR correspon a una amplificació de la cua citoplasmàtica i dóna lloc a tres bandes de 341 pb, 308 pb i 210 pb. La seqüenciació de les bandes obtingudes demostrar que la banda de 341 pb corresponia a la proteïna íntegra (CD84_FL), mentre que la banda de 308 pb corresponia a una cua citoplasmàtica amb un exó menys, que coincidia amb les seqüències dels transcrits CD84_ Delta2, 5 i CD84_Delta5. Finalment, la banda de 272 pb amplificar una seqüència coincident amb CD84_Delta5, 6. Una segona PCR amb els oligonucleòtids dissenyats a la unió dels exons 1-3, unió present únicament en la possible isoforma CD84_ Delta2,5, va permetre diferenciar entre aquest transcrit i el CD84_Delta5. La seqüenciació de la banda obtinguda va confirmar que es corresponia amb el transcrit CD84_ Delta2,5. L'amplificació de la cua citoplasmàtica en les diferents línies cel·lulars va demostrar que almenys tres de les quatre isoformes esmentades s'expressen en diferents línies cel·lulars com cèl·lules B (Ramos, Namalwa, Raji, Daudi i Cess), cèl·lules T (Jurkat, Hsb2 i Molt4), cèl·lules mieloides (Hl60, U937, K562 i THP-1) i NK (Yt i Nkl). Les isoformes esmentades també es troben expressades en cèl·lules de sang perifèrica de voluntaris sans, en melsa i en amígdala amb una expressió de CD84_Delta5, 6 molt marcada a melsa. La PCR específica per al transcrit CD84_Delta2, 5 demostrar que aquest es troba lleugerament expressat en algunes cèl·lules T i B, però no en NK, PBMC, melsa i amígdala. 2. La isoforma CD84_Delta2, 5 no s'expressa en la membrana Diversos assajos per FACS en cèl·lules · cèl·lules COS-7 transfectades transitòriament amb la construcció pCDNA3.1 CD84_Delta2, 5 i amb l’anticòs a-CD84 2151, el qual reconeix el segon domini immunoglobulina de la proteïna, no van permetre identificar la isoforma. El marcatge intracel·lular per comprovar la presència de la isoforma al citoplasma, també va ser negatiu. Es va decidir doncs utilitzar una construcció de la isoforma que contingués el tag fluorescent GFP, per estudiar la localització de la proteïna. Es van transfectar transitòriament cèl·lules COS-7 i es va observar el resultat en el microscopi de fluorescència, indicant que la proteïna no es troba localitzada a la membrana. A causa de que el nostre interès per aquesta isoforma es centra en el possible paper funcional que podria tenir en faltar-li el domini responsable de l'adhesió, es va decidir seguir amb els assajos funcionals sense estudiar aquesta isoforma. 3. L'anticòs 688.1 contra la cua citoplasmàtica de CD84_Delta5, 6 reconeix específicament aquesta isoforma Aprofitant que la isoforma CD84_Delta5, 6 té en la seqüència de nucleòtids de la seva cua citoplasmàtica un canvi en la pauta de lectura que genera una seqüència d'aminoàcids única, es va generar un anticòs que reconegués específicament aquesta cua. La validació de l'anticòs demostrar que aquest no reconeix la resta d'isoformes de CD84 en transfectants transitoris de cèl·lules COS-7 per FACS, però sí que reconeix la isoforma d'interès. També es va demostrar que l'anticòs 688.1 immunoprecipita específicament la isoforma CD84_Delta5, 6 a transfectants transitoris de cèl·lules COS-7. La immunofluorescència en cèl·lules adherents transfectades transitòriament també mostra l’especificitat d'aquest anticòs enfront de la proteïna íntegra. 4. La isoforma CD84_Delta5, 6 s'expressa diferencialment en les línies cel·lulars testades Un cop identificades les isoformes i analitzada la seva expressió a nivell gènic, l'anticòs generat permetre analitzar l'expressió de l’isoforma CD84_Delta5, 6 a nivell de proteïna. Els estudis per FACS demostren que aquesta està present en totes les línies cel·lulars testades, i els nivells d'expressió es correlacionen amb els resultats obtinguts a nivell gènic, indicant que l'anticòs és sensible a l'expressió diferencial en cadascuna de les línies. D'aquesta manera, mentre que la proteïna CD84 total s'expressa de manera important en les línies de cèl·lules B, els nivells de isoforma CD84_Delta5,6 són baixos en aquest tipus cel·lular. En canvi, en línies de cèl·lules T, on generalment CD84 es troba expressada en un nivell més baix, la isoforma CD84_Delta5, 6 té una expressió relativa més elevada. Els nivells més alts d'expressió de la isoforma es troben en les línies de llinatge mieloide, on l'expressió de CD84 total també és alta. En el cas de les línies de cèl·lules NK gairebé la totalitat del CD84 trobat correspon a la isoforma. 5. La isoforma CD84 Delta5, 6 es detecta en les diferents subpoblacions de PBMC estudiades L'anàlisi per citometria de flux en les diferents subpoblacions de PBMC va permetre conèixer l'expressió diferencial de CD84_Delta5, 6 en individus sans. La subpoblació B1 de cèl·lules B (IgM + CD19 + CD5 +), la qual està involucrada en la immunitat humoral, té una expressió de la isoforma més elevada que la resta de cèl·lules B (IgM + CD19 + CD5-). En les cèl·lules T CD4 +, les cèl·lules memòria expressen més la proteïna total que les cèl·lules verges (CD3 + CD4 + CD45ROlow), mentre que la isoforma s'expressa de manera similar en ambdues poblacions. Pel que fa a les cèl·lules · cèl·lules T reguladores (CD4 + CD25 + FoxP3 +), tant el nivell de CD84 total com el de la isoforma és significatiu. En les cèl·lules T CD8 +, l'expressió de CD84 és considerablement més important en cèl·lules efectores memòria (CD8 + CD45RA-CCR7-) que en cèl·lules centrals memòria (CD8 + CD45RA-CCR7 +), com també ho és l'expressió de la isoforma. En canvi, les cèl·lules naïve (CD8 + CD45RA + CCR7 +), tot i tenir una expressió de CD84 total similar a les cèl·lules efectores (CD8 + CD45RA + CCR7-), tenen una expressió de CD84_Delta5, 6 més elevada que aquesta. En cèl·lules NK (CD3-CD16 + CD56 +), l'expressió de la isoforma és elevada en relació a l'expressió de CD84 total. Els monòcits tenen una expressió significativa tant de CD84 com de CD84_Delta5, 6. 6. La isoforma CD84 Delta5, 6 s'internalitza deficientment respecte la proteïna CD84 Estudis d'activació de cèl·lules Jurkat transfectades amb els ADNc de les diferents isoformes van demostrar que la isoforma CD84_Delta5, 6 té una expressió més alta després de l'activació que la resta d’isoformes. Això va fer pensar que probablement el fet de no tenir la cua citoplasmàtica amb les quatre tirosines, donaria lloc a un reciclatge deficient de la proteïna i en conseqüència, d'una acumulació en la membrana. Per demostrar si això era cert, es van fer diversos estudis d'internalització amb diferents procediments de citometria, com l’ús de l'aparell Amnis, que combina la citometria de flux amb la microscòpia de fluorescència i permet veure la localització de la proteïna marcada en una cèl·lula. El resultat obtingut va demostrar que les cèl·lules Jurkat transfectades amb la isoforma CD84_Delta5, 6 tenen una internalització més baixa que les transfectades amb CD84_FL, en condicions normals, el que incrementa amb l'activació. 7. Estudi de l'expressió de CD84 i de la isoforma CD84_Delta5, 6 a malalties autoimmunes Deu pacients de LES i dotze d'AR van participar en l'estudi de l’expressió de CD84 i de la isoforma CD84_Delta5, 6 a les diferents subpoblacions de PBMC analitzades en l'apartat 5. Els resultats obtinguts van ser comparats amb els valors d'expressió dels mateixos paràmetres de dotze voluntaris sans. D'altra banda, es comparar l'expressió de CD84 amb un altre membre de la família SLAM, NTBA, el qual ha estat assenyalat com una proteïna implicada en algunes malalties autoimmunes. En termes generals, es va veure un augment de l'expressió de CD84_Delta5, 6 a totes les subpoblacions estudiades de malalts de LES, resultat que coincideix en un estat d'activació en els estudis in vitro. En AR en canvi, els resultats assenyalen una tendència contrària en algunes subpoblacions. CONCLUSIONS Les isoformes de CD84 d'estudi han estat identificades per PCR en les línies cel·lulars d'interès. S'ha vist que aquestes isoformes es troben expressades de forma diferencial tant en les línies cel·lulars com en cultius primaris. Inicialment la isoforma CD84_Delta2, 5 ens va semblar interessant perquè en faltar el primer domini immunoglobulina, a través del qual té lloc la interacció homofílica, donaria lloc a importants deficiències en la interacció amb altres cèl·lules. Però els resultats observats mostren que la isoforma no transloca a la membrana, el que pot ser degut al fet que part del pèptid líder forma part del segon exó, absent en aquesta isoforma. La manca d'aquest fragment de pèptid líder podria fer que la proteïna no tingués la capacitat de translocar a la membrana. La isoforma CD84_Delta5, 6 té una deficient internalització causa probablement a la manca dels motius tirosina de la seva cua citoplasmàtica. La generació dels anticossos específics per a la isoforma CD84_Delta5, 6 ens va permetre estudiar l'expressió d'aquesta isoforma tant en línies cel·lulars com en les diferents subpoblacions de sang perifèrica. S'ha vist una expressió diferencial en les diferents subpoblacions estudiades, la qual cosa pot estar indicant un paper funcional important d'aquesta isoforma. Una possible explicació que es desprèn dels resultats amb pacients de LES i AR podria ser que la presència de més CD84_Delta5, 6 a la membrana fa que, encara que la proteïna no sigui funcionalment activa a nivell de senyalització intracel·lular, produeixi més adhesió i per tant afavoreixi la senyalització d'altres molècules coestimuladores, donant lloc a una hiperactivació del sistema immune. La conclusió final que es pot extreure d'aquest treball és que hi ha indicis que demostren que CD84 i els seus isoformes podrien tenir un paper important en la ruptura de la tolerància i el desenvolupament de la autoimmunitat. Les dues malalties estudiades, LES i AR, han donat resultats oposats. D'una banda, sembla ser que en el LES ha lloc una activació cel·lular. L'expressió més elevada de la isoforma en cèl·lules naïve podria indicar que CD84 és un factor de susceptibilitat al desenvolupament d'aquesta malaltia. D'altra banda, en AR no s'observa diferència d'expressió en els malalts sense tractament, mentre que el grup tractat presenta un increment de la proporció entre la proteïna total i la isoforma, suggerint que CD84 podria ser un biomarcador en el tractament de l’artritis.
The membrane protein CD84 belongs to SLAM family, in the immunoglobulins superfamily. It was established as a molecule CD (cluster of differentiation) in 1995 in the 6th International Workshop on Human Leukocyte Differentiation Antigens (HLDA). In recent years, the SLAM family members have been identified as a group receptors that modulate the activation and differentiation of various cell types involved in the innate and adaptive immune response. In addition, many studies indicate that the genetic region where SLAM family genes are located is a susceptibility locus for Systemic lupus erythematosus (SLE). In the last years, it has been demonstrated some evidences that shows a clear implication of polymorphisms and alternative splicing isoforms generated by different members SLAM family in the development of certain autoimmune diseases, especially in SLE. Following this way, an emerging concept is that the differential expression of isoforms of SLAM receptors may contribute to susceptibility to break self-tolerance. Moreover, studies in our group showed that CD84 is a costimulatory protein widely expressed in the hematopoietic system, both human and mouse. It is in this context that we characterized different isoforms of CD84 and its study possible involvement in the development of autoimmunity.

L'aportació més important d'aquesta tesi doctoral és la proposta de noves tècniques de processament del senyal per a l'anàlisi objectiu d'uns tipus de sons respiratoris, anomenats sibilàncies, com a eina complementària pel diagnòstic mèdic i pel seguiment clínic de malalties pulmonars.
Per a detectar les sibilàncies, inicialment s'han proposat i validat dos algorismes basats en l'anàlisi de l'espectrograma del senyal: el Shabtai-Musih de Mitjana Local (SMML) i l'Algorisme de Detecció de Sibilàncies Adaptatiu Local (LAWDA). La validació, realitzada a partir de 60 senyals de so amb l'ajut d'un metge especialista, ha mostrat una sensibilitat en la detecció de sibilàncies del 90.3% pel SMML i del 93.9% pel LAWDA en el tram de flux de l'espiració forçada comprès entre 1.2 i 0.2 l/s. Pel tram de flux de 0.2 a 0 l/s els valors han estat del 64.5% i del 71.0% respectivament.
Per a l'estudi s'han fet servir senyals de so adquirits durant la maniobra espiromètrica que s'utilitza en la pràctica clínica habitual per a l'avaluació de la funció pulmonar de pacients. La base de dades conté 37 pacients, 15 de sans que formen el grup de control, 16 amb asma bronquial no fumadors i 6 que pateixen malaltia pulmonar obstructiva crònica (COPD). Per a cada pacient s'han estudiat un mínim de 6 maniobres: 3 en estat basal i 3 passats 20 minuts després de l'aplicació de 1 mg de Terbutalina (broncodilatador).
S'ha realitzat un estudi estadístic de paràmetres característics del tram d'interès (1.2 a 0.2 l/s): el nombre de sibilàncies detectades, la freqüència mitjana de la sibilància de potència pic (FMSPPM) i mitjana (FMSPMM) màximes, el promig de les freqüències mitjanes de les sibilàncies detectades (PFM), i els percentatges de la maniobra ocupats per monofonia, polifonia o sense sibilàncies. S'han obtingut diferències significatives entre els grups per la mitjana i la desviació típica intrapacient d'alguns dels paràmetres estudiats tot i que els resultats no sempre coincidien per als dos algorismes. Cal destacar l'observació de diferències molt significatives entre els pacients de control i els asmàtics (p<0.01) per la mitjana i la desviació típica intrapacient del nombre de sibilàncies detectades tant abans com després d'aplicar el broncodilatador, independentment de l'algorisme utilitzat per la detecció.
Per a estudiar la dinàmica de canvi de les vies aèries dels grups de pacients, també s'ha realitzat un estudi estadístic de les diferències entre les mitjanes i les desviacions típiques intrapacient dels paràmetres calculats abans i després d'aplicar un fàrmac broncodilatador. La majoria de paràmetres no han presentat diferències de comportament entre estats significatives en un mateix grup de pacients.
També s'han definit els paràmetres de canvi en signe i valor absolut, que es defineixen com la resta entre els valors anteriors i els posteriors a l'aplicació del fàrmac. De l'estudi estadístic d'aquests paràmetres es conclou que hi ha diferències entre estats per un mateix pacient i que aquestes són de vegades significatives per diferenciar grups, sobretot quan s'estudien en valor absolut.
Un cop validada la utilitat de la tècnica s'ha desenvolupat l'Algorisme de Detecció de Sibilàncies Genèric (GWDA), basat en la transformada de Malvar i el pseudoespectre. Aquest serveix per a detectar i estudiar les sibilàncies en altres maniobres i menors nivells de flux respiratori, i facilita la integració en dispositius de temps real. En la validació del nou algorisme s'ha obtingut una sensibilitat superior als altres tant pel tram comprès entre 1.2 i 0.2 l/s del flux (96.7 %) com pel tram de 0.2 a 0 l/s (100 %).
S'ha realitzat l'estudi de l'espiració forçada utilitzant el GWDA i s'han estudiat estadísticament els diferents paràmetres calculats per les sibilàncies detectades pels pacients dels diferents grups. També s'han obtingut diferències molt significatives en estudiar el nombre de sibilàncies detectades en asmàtics i controls (p<0.01).
Els estudis estadístics s'han complementat en aquest cas amb un anàlisi discriminant per a avaluar la possibilitat de realitzar un sistema automàtic de classificació basat només en paràmetres provinents de les sibilàncies. L'anàlisi discriminant s'ha realitzat combinant fins a un màxim de 3 paràmetres que presentaven diferències significatives entre grups i ha mostrat taxes de classificació de fins al 91.9 % en la fase d'entrenament i del 77.8 % per la de test.
Finalment, s'ha realitzat un estudi preliminar del nombre de sibilàncies detectades durant la maniobra de volum corrent per mitjà del GWDA.
La aportación más importante de esta tesis doctoral es la propuesta de nuevas técnicas de procesado de señal para el análisis objetivo de un tipo de sonidos respiratorios, las sibilancias, como herramienta complementaria para el diagnostico médico y para seguimiento clínico de enfermedades pulmonares.
Para detectar sibilancias, inicialmente se han propuesto y validado dos algoritmos basados en el análisis del espectrograma señal: el Shabtai-Musih de Media Local (SMML) y el Algoritmo de Detección de Sibilancias Adaptativo Local (LAWDA). La validación, realizada a partir de 60 señales de sonido con la ayuda de un médico especialista, ha mostrado una sensibilidad en la detección de sibilancias del 90.3% para el SMML y del 93.9% para el LAWDA en el tramo de flujo de la espiración forzada comprendido entre 1.2 i 0.2 l/s. Para el tramo de flujo de 0.2 a 0 l/s los valores han sido del 64.5% i del 71.0% respectivamente.
Para el estudio se han utilizado señales de sonido adquiridos durante la maniobra espirométrica que se utiliza en la práctica clínica habitual para evaluar la función pulmonar de pacientes. La base de datos contiene 37 pacientes, 15 de sanos que forman el grupo de control, 16 con asma bronquial no fumadores y 6 que sufren enfermedad pulmonar obstructiva crónica (COPD). Para cada paciente se han estudiado un mínimo de 6 maniobras: 3 en estado basal y 3 pasados 20 minutos de la aplicación de 1 mg de Terbutalina (broncodilatador).
Se ha realizado un estudio estadístico de parámetros característicos del tramo de interés (1.2 a 0.2 l/s): el número de sibilancias detectadas, la frecuencia media de la sibilancia de potencia pico (FMSPPM) y media (FMSPMM) máximas, el promedio de las frecuencias medias de las sibilancias detectadas (PFM), y los porcentajes de la maniobra ocupados por monofonía, polifonía o sin sibilancias. Se han obtenido diferencias significativas entre grupos para la media y la desviación típica intrapaciente de algunos de los parámetros estudiados aunque los resultados no siempre coincidían para los dos algoritmos. Cabe destacar la observación de diferencias muy significativas entre los pacientes de control y los asmáticos (p<0.01) para la media y la desviación típica intrapaciente del numero de sibilancias detectadas tanto antes como después de aplicar el broncodilatador, independientemente del algoritmo utilizado para la detección.
Para estudiar la dinámica de cambio de las vías aéreas de los grupos de pacientes, también se ha realizado un estudio estadístico de las diferencias entre las medias y las desviaciones típicas intrapaciente de los parámetros calculados antes y después de aplicar la Terbutalina. La mayoría de parámetros no han presentado diferencias de comportamiento entre estados significativos en un mismo grupo de pacientes.
También se han definido los parámetros de cambio con signo y valor absoluto como la resta entre los valores anteriores y los posteriores a la aplicación del fármaco. Del estudio estadístico de estos parámetros se concluye que hay diferencias entre estados para un mismo paciente y que estas son a veces significativas para diferenciar grupos, sobretodo cuando se estudian en valor absoluto.
Una vez validada la utilidad de la técnica se ha desarrollado el Algoritmo de Detección de Sibilancias Genérico (GWDA), basado en la transformada de Malvar y el pseudoespectro. Este sirve para detectar y estudiar las sibilancias en otras maniobras y menores niveles de flujo respiratorio, y facilita la integración en dispositivos de tiempo real. En la validación del nuevo algoritmo se ha obtenido una sensibilidad superior a los otros tanto para el tramo comprendido entre 1.2 i 0.2 l/s del flujo (96.7 %) como para el tramo de 0.2 a 0 l/s (100 %).
Se ha realizado el estudio de la espiración forzada utilizando el GWDA y se han estudiado estadísticamente los parámetros calculados para las sibilancias detectadas en los pacientes de los diferentes grupos. También se han obtenido diferencias muy significativas al estudiar el número de sibilancias detectadas en asmáticos y controles (p<0.01).
Los estudios estadísticos se han completado en este caso con un análisis discriminante para evaluar la posibilidad de realizar un sistema automático de clasificación basado solamente en parámetros provenientes de las sibilancias. El análisis discriminante se ha realizado combinando hasta un máximo de 3 parámetros que presentaban diferencias significativas entre grupos y ha mostrado índices de clasificación de hasta el 91.9 % en la fase de entrenamiento y del 77.8 % para la de test.
Finalmente, se ha realizado un estudio preliminar del número de sibilancias detectadas durante la maniobra de volumen corriente por medio del GWDA.
The main contribution of this PhD Thesis is to propose new signal processing techniques to objectively analyze respiratory sounds, specifically wheezes, as a medical diagnostic complementary tool and to monitor the clinical evolution of pulmonary diseases.
Initially, two algorithms based on the spectrogram analysis have been proposed and validated in order to detect wheezes: the Local Mean Shabtai-Musih (SMML) and the Local Adaptive Wheezes Detection Algorithm (LAWDA). Validation, done using 60 sound signals and with the assessment of an specialized medical doctor, shows a wheezes detection sensibility of 90.3% for the SMML and of 93.9% for the LAWDA when 1.2 to 0.2 l/s forced exhalation flow levels are evaluated. These values go down to 64.5% and 71.0% respectively when the 0.2 to 0 l/s segment is used instead.
Sound signals used for this study were acquired from the patient during the spirometry maneuver that is used for the assessment of pulmonary function in regular clinical practice. Data base is composed by 37 individuals: 16 non-smoker bronchial asthma patients, 6 chronic obstructive pulmonary disease (COPD) affected individuals, and 15 control subjects. A minimum of 6 maneuvers have been studied for each patient: 3 in basal state and 3 after 20 minutes of applying a 1 mg dose of Terbutaline (bronchodilator).
For the flow segment of interest (1.2 to 0.2 l/s), a statistical study of its characteristic parameters: number of detected wheezes, mean frequency of the wheeze with higher power peak (FMSPPM) or mean power (FMSPMM), the mean value of the detected wheezes mean frequencies (PFM), and the percentage of maneuver occupied by monophony, polyphony or without wheezes; has been performed. Significant differences between groups have been found for the intrapatient mean and standard deviation of some of the studied parameters but results were not always coincident for the two detection algorithms. A remarkable result has been encountered when studying the mean and standard deviation of the number of detected wheezes before and after applying a bronchodilator drug: very significant differences have been found (p<0.01) between asthma and control groups independently of the evaluated state or the algorithm used.
In order to study the patient groups airways dynamics changes, a statistical study of the differences between means and standard deviations of the parameters calculated before and after the application of the bronchodilator has been also performed. Most of the parameters did not show significant behavior differences between states of the same patients group.
Also, the change parameters with sign and in absolute value have been defined. These are the results obtained by subtracting the values obtained before and after applying the drug. The statistical study of these parameters concludes that patients show differences between states and that these are sometimes significant in order to separate groups, especially when studied in absolute value.
Once validated the utility of the technique the General Wheezes Detection Algorithm (GWDA) has been developed, based on the Malvar transform and the pseudospectrum. This algorithm is useful to detect and study wheezes on alternative maneuvers and lower respiratory flow levels, and facilitates the integration on real time devices. After validating it a higher sensitivity than the other algorithms has been found for the 1.2 to 0.2 l/s flow segment (96.7%) and also for the 0.2 to 0 l/s range (100%).
The GWDA has been used to perform the forced exhalation study and the parameters obtained from the wheezes detected in each of the different groups patients have been studied statistically. Very significant differences have been also found when studying the number of detected wheezes in asthma and control groups (p<0.01).
For the GWDA, the statistical studies have been completed with a discriminant analysis to evaluate the possibility to develop an automatic classification system only based on the parameters calculated from the detected wheezes. The discriminant analysis has been done combining up to a maximum of 3 parameters that showed significant differences between groups and classification rates of 91.9% for the training and of 77.8% for the testing patients sets have been accomplished.
Finally, a preliminary study of the number of wheezes detected during the sporadic inspiration and exhalation maneuver has been done using the GWDA.

L’objectiu principal d’aquesta tesis doctoral ha estat estudiar l’estat del Se en sang i LCR de pacients amb errors congènits del metabolisme amb tractament dietètic i altres trastorns neuropediàtrics de diferent etiologia. En el primer treball ens plantejàvem l’establiment de valors de referència per a determinats elements traça en sang total. La necessitat venia de la inexistència d’estudis sobre l’estat d’aquests elements en poblacions pediàtriques afectades de diferents errors congènits del metabolisme. En el segon treball ens plantejàvem l’establiment de valors de referència per a seleni en LCR. La necessitat venia de la inexistència d’estudis sobre l’estat d’aquest element en poblacions pediàtriques i de la possible associació entre una alteració de l’estat de Seleni i algunes disfuncions neurològiques. Un cop establerts els valors de referència de Se en LCR, el tercer treball consistia en valorar l’estat de Se en pacients amb malalties neurològiques per intentar detectar alguna deficiència o excés de Se en els líquids d’aquests pacients. A part de valorar l’estat de Se, preteníem valorar també altres paràmetres bioquímiques com HVA, 5-MTHF, 5-HIAA, proteïnes, activitat de GPx i pterines, per tal de veure si les correlacions observades en l’anterior treball es mantenien. Finalment, l’últim treball es centrava en l’estudi d’un grup de pacients amb uns valors de Se en LCR permanentment elevats sense tenir-ne una explicació clara. Aquests pacients (que s’havien identificat en el tercer treball) estaven afectats de la síndrome de Kearns-Sayre (malaltia mitocondrial que es manifesta per deleció del DNA mitocondrial). En aquest nou treball ens plantejàvem l’estudi d’uns paràmetres bioquímics que ens permetessin detectar la disfunció del plexe coroïdal en pacients afectats d’aquesta síndrome. Així doncs i a títol de discussió, una de les nostres principals necessitats pel control regular dels pacients amb malalties metabòliques i tractament dietètic era la monitorització de diferents elements traça en diferents fluids biològics. Tradicionalment s’havia descrit deficiències d’alguns d’aquests elements en pacients que tenen com a base del seu tractament les dietes restrictives. De tots els elements, el Se semblava un candidat ideal, ja que prèviament s’havien descrit deficiències en algunes malalties, com la fenilcetonúria.La importància del Se radica en que és un element essencial per al correcte funcionament de les selenoproteïnes. Per tant, ens semblava d’interès monitoritzar les concentracions de Se tant en sang (com a marcador de dèficit nutricional) com en LCR (com a marcador potencial de mecanismes fisiopatològics en malalties d’àmbit neuropediàtric). Les fites més importants del nostre treball han estat tres: 1. L’estandardització del procediment en sang ha permès establir la tècnica de forma rutinària per al control de trastorns nutricionals al nostre centre. Des d’un punt de vista científic, la conclusió més important és que el dèficit de seleni és comú a les malalties metabòliques amb tractament dietètic i que per tant el seu estudi i suplementació són necessàries per a l’òptim control de les malalties. 2. Respecte a l’estudi del seleni a nivell central, les aportacions han estat més rellevants ja que era un camp poc estudiat. Hem establert per primera vegada valors normals de Se en LCR per a una població pediàtrica i confirmat que el cervell es un òrgan que regula mot bé l’homeòstasi d’aquest element traça, ja que els valors eren independents dels observats en sang. 3. Especialment rellevant creiem que és el perfil que ens va permetre valorar la funció del plexe coroïdal en la síndrome de KSS i el diagnòstic directe d’un cas. Aquest resultats no tan sols tenen un valor per a la pràctica diagnòstica, sinó que obren la porta a la investigació d’altres malalties en les que s’afecta el plexe coroïdal.
PhD STUDENT NAME Mireia Tondo Colomer TESIS TITLE Blood and cerebrospinal fluid selenium status in paediatric patients affected with neurological diseases. SUMMARY Our objective was to study blood and CSF Se status in patients with IEM with dietary treatment and other neurological disorders with different clinical aetiology. In this first study our objective was the establishment of reference values for some trace elements in whole blood. At that time, studies of several trace element status for a paediatric population with different inborn errors of metabolism were scarce. To achieve this aim, we used an Induced Couple Plasma Mass Spectrometer (ICP-MS), which allowed multiple analyses of different trace elements using a small sample volume. Leftover samples form patients who came to our hospital for minor surgery were used as reference population. In this second study our objective was the establishment of cerebrospinal fluid selenium reference values. At that time, no previous studies of Se central nervous system status for a paediatric population existed in the scientific literature. CSF Se concentrations had to be considered in order to find out any possible association between Se status and some neurological functions. Moreover, the implications of Se in the synthesis and function of more than 20 selenoproteins indicated that central nervous system Se status was important. After the establishment of CSF Se reference values for a paediatric population, the next step was to evaluate Se CSF concentrations in paediatric patients with different neurological disorders. Previous studies demonstrated the tight regulation of Se homeostasis in brain as well as the evidence of the role of Se in CNS disorder pathophysiology. In spite of growing evidence of the role of Se in CNS, no studies of Se CNS status in a large cohort of paediatric patients affected with different neurological disorders had been carried out. Finally, our last study derived from the one before which allowed us to identify a group of patients with clearly high CSF Se values. The main common feature was that all patients had a mitochondrial DNA deletion syndrome (Kearns Sayre Syndrome). This group of patients was not included in the previous work and was treated separately.

OBJECTIU. Valorar si hi ha diferències en la qualitat de vida relacionada amb la salut (QVRS) entre pacients amb diagnòstic de patologia mental crònica comparat amb qualsevol malaltia crònica i screening ansietat-depressió en aquests per a comparar-lo amb la qualitat de vida percebuda.
MATERIAL I MÈTODE.
Disseny: Estudi descriptiu transversal.
Àmbit: Atenció primària .
Població: pacients amb diagnòstic de patologia orgànica i pacients atesos per patologia psiquiàtrica. Mostra: 147 per grup per a detectar diferències de mitges amb una confiança del 95% i potència del 80%.
Lloc: Centre Atenció Primària (CAP) Deltebre, CAP Sant Carles de la Ràpita i CAP Tortosa Est.
Variables: Mesura de QVRS amb el qüestionari SF36. Variables sociodemogràfiques ( edat, sexe, nivell estudis, intensitat activitat física en el treball, realització o no d' exercici físic, hàbits tòxics, tipus activitat laboral), presència o no de patologia mental crònica no greu (depressió crònica), tipus de malaltia orgànica crònica ( hipertensió arterial, diabetes mellitus, dislipèmia, obesitat), antecedents familiars de patologia mental . Escala de depressió i ansietat de Goldberg al grup de patologia orgànica crònica.
Anàlisi estadística de comparació de mitges: t d' Student i U de Mann-Whitney quan no s' acompleix el supòsit de normalitat.
RESULTATS. S'han estudiat 148 subjectes amb malaltia mental crònica i 152 amb malaltia crònica. Les puntuacions en les diferents dimensions del qüestionari SF 36 van ser inferiors en els pacients amb malaltia mental crònica en totes les dimensions : funció física (FF), rol físic (RF), dolor corporal (DC), salut general (SG), vitalitat (V), funció social(FS) , rol emocional (RE), salut mental (SM)). Aquest resultat va ser significatiu en totes les dimensions excepte funció física. Escala de depressió i ansietat de Goldberg 23% positiu per a ansietat i 31 % positiu per a depressió. Les puntuacions en les diferents dimensions del SF36 van ser inferiors en els pacients amb screening positiu per ansietat i depressió . La puntuació del SF 36 és inferior en les dones que en els homes en totes les dimensions . El SF 36 te puntuació superior en els qui practiquen exercici físic.
CONCLUSIONS. Els pacients amb patologia mental crònica presenten puntuacions inferiors del SF 36 respecte als pacients amb malaltia orgànica crònica, significatiu en totes les dimensions excepte en la funció física.
Els pacients amb malaltia orgànica crònica i cribratge positiu per a ansietat i/o depressió també presenten puntuacions inferiors en el SF36.
Les dones tenen pitjor qualitat de vida que els homes.
Els qui practiquen exercici físic tenen millor qualitat de vida.
PARAULES CLAU: Qualitat de vida. Depressió crònica. Malaltia crònica.
GOALS: Assessing whether there are any differences in the quality of life related to health (QVRS in Catalan for Qualitat de vida relacionada amb la salut) among patients with a diagnosis of chronic mental disease or patients with a diagnosis of any other kind of chronic disease and screening anxiety-depression in the latest group in order to compare their quality of life.
MATERIALS AND METHODOLOGY:
Design: Transversal Descriptive Study.
Field: Primary Health Care Centre.
Population: Patients with a diagnosis of an organic disease and patients with a mental illness. Sample: 147 per group to detect differences in medians with a confidence of 95% and a potential of 80%.
Place: Primary Health Care Centres (CAP) of Deltebre, Sant Carles de la Ràpita and Tortosa Est.
Variables: Measure of the QVRS with the SF36 test. Demographic variables (age, sex, educational attainment, intensity of physical activity at work, the fact of doing physical exercise or not, toxic habits, type of employment activity), the presence or absence of non-severe chronic mental disease (chronic depression), type of chronic organic disease (arterial hypertension, diabetes mellitus, dyslipidemia, obesity), family precedents of mental illness, performance of the Goldberg Anxiety and depression scale in the group of chronic organic disease.
Analysis of statistics of comparison of median: Student's t-test and Mann-Whitney U in non-normal distributions.
RESULTS: There have been studied 148 subjects with chronic mental disease and 152 with chronic disease. The punctuation in the different dimensions of the SF 36 test were lower in patients with chronic mental disease in all the dimensions: physical function (FF), physic role (RF) physical pain (DC) health standards (SG) vitality (V) social function (FS) emotional role (RE) mental health (SM). This result was significant in all the dimensions except for the physical function. Goldberg Anxiety and Scale of Depression 23% positive for anxiety and 31% positive for depression The punctuations in the different dimension of the SF36 test were lower in patients with screening positive for anxiety and depression. The punctuation of SF 36 is lower in women than in men in all the dimensions. The SF 36 has a higher punctuation in patients who do physical exercise.
CONCLUSIONS: Patients with chronic mental disease have lower punctuation in the SF 36 test than patients with chronic organic disease, in a significant way in all the dimensions except in the physical function (FF).
Patients with chronic organic disease and positive screening for anxiety and/or depression also present lower punctuations in the SF36.
Women have worse quality of life than men.
Patients who do physical exercise have better quality of life.
KEY WORDS: Quality of life. Chronic depression. Chronic disease.

En aquesta tesi doctoral, s’ha desenvolupat metodologia analítica per a la purificació, separació i caracterització de prió cel•lular (PrPC) i superòxid dismutasa (SOD-1), dues proteïnes relacionades amb les Encefalopaties Espongiformes Transmissibles (TSEs) i l’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ALS), respectivament. Les TSEs es caracteritzen per l’acumulació de la forma patològica del PrPC (PrPSc) al cervell dels animals afectats, mentre que a l’ALS s’observa la formació d’agregats de SOD-1. Avui dia, encara es desconeixen els factors que inicien i regulen les interaccions que condueixen a la formació d’agregats proteics en moltes malalties neurodegeneratives. Alguns autors suggereixen mecanismes basats en els canvis estructurals que s’observen entre la proteïna nativa i la patològica, que estan relacionats amb la conformació, la seqüència d’aminoàcids, els metalls o les modificacions post-transduccionals. En proteïnes oligomèriques com la SOD-1, també s’ha considerat la dissociació dels oligòmers fins a monòmers abans de l’agregació. És doncs necessari millorar el coneixement de l’estructura d’aquestes proteïnes i aprofundir en els mecanismes que governen l’agregació. En aquest treball es proposa una estratègia de purificació per recuperar de manera eficient PrPC de cervell boví emprant mètodes de purificació convencionals no immuniquímics i western blot (WB) per detectar la presència PrPC en les diferents etapes. Tot seguit s’estudia exhaustivament la separació i caracterització de la SOD-1 mitjançant electroforesi capil•lar acoblada a l’espectrometria de masses amb analitzadors de trampa iònica i de temps de vol (CE-IT-MS i CE-TOF-MS), espectrometria de masses amb font d’ionització per desorció amb làser assistida per una matriu i analitzador de temps de vol (MALDI-TOF-MS) i espectrometria de masses de mobilitat iònica amb font d’ionització per nano-electrosprai (n-ESI-IM-MS). Els estudis amb SOD-1 purificada a partir de mostres de sang d’individus sans i pacients amb ALS han permès obtenir algunes conclusions preliminars interessants sobre els canvis estructurals en la proteïna associats a la malaltia.
In this thesis, we developed an analytical method for the purification, separation and characterization of cellular prion (PrPC) and superoxide dismutase (SOD-1), two proteins related to Transmissible Spongiform Encephalopathies (TSEs) and the Amyotrophic Lateral Sclerosis (ALS), respectively. The TSEs are characterized by the accumulation of the pathological form of PrPC (PrPSc) in the brain of affected animals, whereas in ALS it is observed the formation of aggregates of SOD-1. Today, factors that initiate and regulate the interactions that lead to the formation of protein aggregates in many neurodegenerative diseases are still unknown. Some authors suggest mechanisms based on the structural changes observed between the native and the pathology protein which cold be related with the conformation, the amino acid sequence, metals or post-translational modifications. In oligomeric proteins such as SOD-1, the dissociation of oligomers to monomers before aggregation it is also considered. So, it is crucial to increase the knowledge of the structure of these proteins and the mechanisms that govern its aggregation for understanding the disease development. This paper proposes a strategy for having an efficient recovery in the purification of bovine brain PrPC using conventional purification methods that not involves immunochemical procedures. The presence of PrPC was checked at different stages by western blot (WB). Then, the separation and characterization of the SOD-1 by capillary electrophoresis coupled to mass spectrometry with ion trap and time of flight analyzers (CE-IT-MS and CE-TOF-MS), matrix-assisted laser desorption/ionization with a time of flight mass analyzer (MALDI-TOF-MS) and ion mobility mass spectrometry with power nano-electrospray ionization source (n-ESI-IM-MS) was studied. The comparison of purified SOD-1 from blood samples of healthy individuals and patients with ALS have yielded some preliminary interesting conclusions about structural changes in the protein associated with cold be related with the disease.

L’evidència científica actual suggereix que la prescripció dels pacients amb malalties cròniques avançades és sovint inadequada. Així, es pot generar morbiditat afegida, que representa una càrrega clínica i econòmica als pacients i a la societat en general, que requereix ser avaluada. Donat aquest context, proposem el “model de prescripció centrat en la persona”, metodologia que aplica evidències científiques fent ús del judici clínic i d’acord amb el criteri del pacient. L’objectiu principal és millorar els resultats de salut dels pacients disminuint el risc d’efectes adversos. Per ser portat a terme requereix d’un treball multidisciplinari entre geriatres i farmacèutics clínics. Per a validar l’aplicabilitat del Model de Prescripció centrat en la Persona en la pràctica clínica s’han portat a terme dos estudis a la Unitat Geriàtrica d’Aguts de l’Hospital Universitari de Vic, que ha identificat prescripció inadequada a més del 40% dels pacients i fa propostes per a millorar la prescripció.
There is scientific evidence showing that current prescribing for patients with advanced chronic diseases is often inadequate. This results in added morbiditiy, which represents a clinical and economic burden to patients and to society in general that needs to be evaluated. In this context, we propose the "patient-centered prescription model". This is a systematic three step-process carried out by a geriatrician and a clinical pharmacist. It applies scientific evidence using clinical judgment and according to the criterion of the patient. It is performed by a multidisciplinary team of clinical pharmacists and geriatricians. The validation of the applicability of the model in clinical practice has been done throughtwo studies carried out in Acute Geriatric Unit of the Hospital Universitari de Vic, which identify more than 40% of patients with inappropriate prescribing and provide proposals to improve the prescription according to patient’s profile.

Les malalties cardiovasculars són la principal causa de mortalitat i morbiditat en els països desenvolupats i la tendència és cap al seu augment, donat el progressiu envelliment de la població, l’augment dels factors de risc i la major supervivència dels pacients gràcies als avenços en la prevenció i el tractament. Aquest increment fa que augmenti la pressió assistencial sobre els diversos dispositius situats en diferents nivells assistencials, que els pacients siguin atesos per diferents professionals amb el risc de fragmentació de la seva atenció, duplicitat d’esforços diagnòstics i terapèutics, variabilitat de la pràctica clínica, múltiples desplaçaments i citacions. Per aquest motiu, cal fer un esforç de coordinació entre especialitats per aconseguir que aquests pacients tinguin la millor atenció mèdica en el millor nivell assistencial, en funció de l’estat de la seva malaltia, i així fer més eficient la continuïtat assistencial dels pacients amb malalties cardiovasculars. En aquesta tesi doctoral s’ha avaluat la implementació d’un nou model assistencial d’atenció integrada de cardiologia-atenció primària en el territori d’influència de l’hospital Moisès Broggi, basat en la comunicació i confiança entre els professionals sanitaris del territori, en el que s’inclou la integració d’un cardiòleg referent que es desplaça setmanalment al centre d’atenció primària, on fa visites presencials, consultories de casos clínics, resolució de dubtes diagnòstics o terapèutics per via presencial o telemàtica, activitats de formació mèdica continuada, disposa d’una història clínica compartida, així com de protocols de derivació i d’actuació consensuats. Aquest nou model assistencial ha permès millorar l’accessibilitat dels pacients a l’especialista de Cardiologia i ha reforçat el lideratge del metge de família en l’abordatge de les malalties cròniques cardiològiques, tenint el cardiòleg com a consultor i permetent que els cardiòlegs puguin centrar-se en atendre els pacients de recent diagnòstic o casos més complexes que requereixen un maneig més específic. L’atenció integrada ha ofert una millor qualitat assistencial als pacients amb malalties cròniques cardiològiques, aconseguint un increment significatiu del nombre de pacients amb cardiopatia isquèmica que assoleixen els objectius de tractament segons les recomanacions de les guies de pràctica clínica, un augment del nombre de pacients amb fibril·lació auricular que reben tractament anticoagulant oral i una reducció del nombre d’ictus isquèmics d’etiologia cardioembòlica en aquesta població. Aquest model ha facilitat que l’usuari pugui ser atès en el nivell assistencial més adequat, amb el recurs professional més efectiu, assegurant una millor continuïtat assistencial fruit d’una major coresponsabilitat, treball en equip i coordinació entre els cardiòlegs i els equips d’atenció primària.
Las enfermedades cardiovasculares son la principal causa de mortalidad y morbilidad en los países desarrollados y la tendencia es a su aumento, dado el progresivo envejecimiento de la población, la alta prevalencia de factores de riesgo y la mayor supervivencia de los pacientes debido a los avances en la prevención y el tratamiento. Este aumento conlleva varias consecuencias como una mayor presión asistencial sobre los diferentes dispositivos situados en los diferentes niveles asistenciales, pacientes atendidos por diferentes profesionales con riesgo de fragmentación de su asistencia, duplicación de esfuerzos diagnósticos y terapéuticos, variabilidad de la práctica clínica, múltiples viajes y citas de los pacientes. En consecuencia, es necesario realizar un esfuerzo coordinado entre especialidades para conseguir que estos pacientes tengan la atención médica óptima, en el mejor nivel asistencial en función de la evolución de su enfermedad, y haciendo más eficiente la continuidad asistencial de los pacientes con enfermedades cardiovasculares. En esta tesis doctoral se ha evaluado la implementación de un nuevo modelo asistencial de atención integrada de cardiología-atención primaria en el territorio de influencia del hospital Moisès Broggi, basado en la comunicación y confianza entre los profesionales sanitarios del territorio , en el que se incluye la integración de un cardiólogo referente que se desplaza semanalmente en el centro de atención primaria, donde hace visitas presenciales, consultorías de casos clínicos, resolución de dudas diagnósticos o terapéuticos por vía presencial o telemática, actividades de formación médica continuada, dispone de una historia clínica compartida, así como de protocolos de derivación y de actuación consensuados. Este nuevo modelo asistencial ha permitido mejorar la accesibilidad de los pacientes al especialista de cardiología y ha reforzado el liderazgo del médico de familia en el abordaje de las enfermedades crónicas cardiológicas, teniendo el cardiólogo como consultor y permitiendo que los cardiólogos puedan centrarse en atender a los pacientes de reciente diagnóstico o casos más complejos que requieren un manejo más específico. La atención integrada ha ofrecido una mejor calidad asistencial a los pacientes con enfermedades crónicas cardiológicas, consiguiendo un incremento significativo del número de pacientes con cardiopatía isquémica que alcanzan los objetivos de tratamiento según las recomendaciones de las guías de práctica clínica, un aumento del número de pacientes con fibrilación auricular que reciben tratamiento anticoagulante oral y una reducción del número de ictus isquémicos de etiología cardioembólica en esta población. Este modelo ha facilitado que el usuario pueda ser atendido en el nivel asistencial más adecuado, con el recurso profesional más efectivo, asegurando una mejor continuidad asistencial fruto de una mayor corresponsabilidad, trabajo en equipo y coordinación entre los cardiólogos y los equipos de atención primaria
Cardiovascular disease is the leading cause of mortality and morbidity in developed countries and the trend is towards its increase, given the progressive aging of the population, the high prevalence of risk factors and the greater survival of patients due to advances in prevention and treatment. This increase entails several consequences as greater care pressure on the different resources located at different levels of care, patients being attended by different professionals with the risk of fragmentation of care, duplication of diagnostic and therapeutic efforts, the variability of clinical practice, multiple trips and patient citations. Consequently, it is necessary to make a coordinated effort between specialities to ensure that these patients have the optimal medical care, at the best level of care depending on the evolution of their disease, and making the continuity of care more efficient for patients with cardiovascular disease. This doctoral thesis has evaluated the impact of implementing a program integrating Cardiology and Primary care in the area of influence of Moisès Broggi Hospital, based on communication and trust between health professionals in its area of influence, which includes the integration of a referring cardiologist to each primary care centre. This professional attends patients every week, participates in the discussion of clinical cases, resolution of diagnostic or therapeutic doubts, ongoing medical education activities, shared electronic clinical history and the development of common protocols. Integrated care has improved the accessibility of patients to the cardiology specialist while strengthening the leadership of the general practitioners in addressing chronic cardiac diseases, having the cardiologist as a consultant and allowing cardiologists to focus on caring for newly diagnosed patients or more complex cases that require a more specific approach. This integral assistance model has offered a better quality of care to patients with chronic heart diseases, leading to a significant increase in the number of patients with ischemic heart disease who achieve treatment goals according to the recommendations of clinical practice guidelines, an increase in the number of patients with atrial fibrillation receiving oral anticoagulant treatment and a reduction in the number of atrial fibrillation-related ischemic stroke. This model has allowed the patient to receive medical care at the most appropriate level of care, with the most effective professional, ensuring better continuity of care as a result of greater co-responsibility, teamwork and coordination between cardiologists and general practitioners.

L' ENGROGUIMENT DE LES CUCURBITÀCIES: DIAGNÓSTIC I MICROSCOPIA DE LES RELACIONS VIRUS-PLANTA I VIRUS-VECTOR

La malaltia de l'engroguiment de les cucurbitàcies, de gran importància, en els cultius del sud-est espanyol, està produïda per dos Closteroviridae transmesos per mosques blanques, el virus del fals engroguiment de la remolatxa (BPYV) i el virus de l'engroguiment enanitzant de les cucurbitàcies (CYSDV). BPYV és transmès específicament i de forma semipersistent per Trialeurodes vaporariorum (Westwood) i CYSDV per Bemisia tabaci (Gennadius). En els darrers anys, encara que s'ha produït un gran avenç en el coneixement a escala molecular, alguns dels aspectes de la relació virus-planta i virus-vector són encara desconeguts. L' objecte d'aquest treball ha estat l'estudi de les relacions que BPYV i CYSDV estableixen amb les cucurbitàcies i les mosques blanques per ajustar-lo a un dels models virus-planta-vector descrit.

Es varen establir tres grups d'estudis: (i) en el primer, destinat a l'establiment d'una tècnica de diagnòstic i a la propagació de BPYV i CYSDV, durant dos anys es varen realitzar mostreigs dirigits a plantes amb símptomes d'engroguiment en cultius protegits de meló i cogombre del sud-est espanyol i en cultius de meló a l'aire lliure de la zona de Lleida, varen evaluar-se distintes tècniques de diagnòstic i es realitzaren assaigs de transmissió amb els vectors, (ii) en el segon grup varen abordar-se les realcions virus-planta, mitjançant estudis citopatològics i de localització en els que va assajar-se immunomarcatge amb or coloidal (IGL) i hibridació in situ (ISH) amb sondes d'ARN i (iii) en el tercer varen estudiar-se les relacions virus-vector, mitjançant comparació de l'anatomia interna de T.vaporariorum i de B. tabaci relacionada amb la transmissió, varen assajar-se dues tècniques d'inclusió en resina per IGL i es realitzaren proves de IGL i ISH.

En el sud-est espanyol, l'engroguiment està associat amb BPYV i CYSDV, detectant-se aquest darrer en un major nombre de mostres. En canvi, a l'àrea de Lleida, aquests virus no es detecten i únicament trobem virus transmesos per pugons,essent el virus del mosaic del cogombre (CMV) el més abundant, juntament amb el virus del mosaic de la sindria soca 2 (WMV-2) i el virus del mosaic groc del carbassó (ZYMV). En aquesta zona, els casos d'engroguiment no associats a virus són majors quan les mostres són recollides al final del cultiu.

Els estudis citopatològics realitzats amb BPYV i CYSDV mostraren la presència d'alteracions a les cèl.lules del floema, a les que es va observar la proliferació de vesícules membranoses citoplasmàtiques amb distinta morfologia, grans agregats de partícules virals, hipertròfia en mitocòndries i la desorganització de les membranes dels cloroplasts. Cap dels virus estudiats produeix la formació de dipòsits cònics de material electrodens a la zona del plasmalema característics del virus de l'engroguiment infecciós de l'enciam (LIYV), membre tipus dels Crinivirus. Els resultats de les proves de IGL i IHS varen confirmar la limitació d'aquests virus al floema. Les proteïnes de coberta de CYSDV i LIYV es varen detectar en el citoplasma de les cél.lulas acompanyants del floema; i mitjançant ISH, BPYV i CYSDV varen localitzar-se en el citoplasma d'aquestes cèl.lules.

El canal alimentari de T. vaporariorum presenta unes característiques anatòmiques semblants a les descrites i observades a B. tabaci, de manera que les diferències en el seu comportament com a insectes vectors no poden explicar-se amb aquest tipus d'observacions. Les proves d' IGL mostraren la localització tant de CYSDV com de LIYV en els trams inicials del canal alimentari i de l'intestí anterior del seu insecte vector, B. tabaci, descartant-se la possible circulació d'aquests virus a l'interior del cos de l' insecte.

En base als resultats obtinguts, el model de transmissió que més s'ajusta a la transmissió semipersistent dels Crinivirus per mosques blanques és el de ingestió-regurgitació.
EL AMARILLEO DE LAS CUCURBITÁCEAS: DIAGNÓSTICO Y MICROSCOPÍA DE LAS RELACIONES VIRUS-PLANTA Y VIRUS-VECTOR


La enfermedad del amarilleo de las cucurbitáceas, de gran importancia en los cultivos del sudeste español, está producida por dos Closteroviridae transmitidos por moscas blancas, el virus del falso amarilleo de la remolacha (BPYV) y el virus del amarilleo enanizante de las cucurbitáceas (CYSDV). BPYV es transmitido específicamente y de modo semipersistente por Trialeurodes vaporariorum (Westwood) y CYSDV por Bemisia tabaci (Gennadius). En los últimos años, aunque se ha producido un gran avance en el conocimiento a escala molecular, algunos de los aspectos de la relación virus-planta y virus-vector son todavía desconocidos. El objeto de este trabajo ha sido el estudio de las relaciones que BPYV y CYSDV establecen con las cucurbitáceas y las moscas blancas para ajustarlo a uno de los modelos virus-planta-vector descrito.

Se abordaron tres grupos de estudios: (i) en el primero, destinado al establecimiento de una técnica de diagnóstico y a la propagación de BPYV y CYSDV, durante dos años se realizaron muestreos dirigidos a plantas con síntomas de amarilleo en cultivos protegidos de melón y pepino del sudeste español y en cultivos de melón al aire libre de la zona de Lleida, se evaluaron distintas técnicas de diagnóstico y se realizaron ensayos de transmisión con los vectores, (II) en el segundo se abordaron las relaciones virus-planta, mediante estudios citopatológicos y de localización en los que se ensayó inmunomarcaje con oro coloidal (IGL) e hibridación in situ (ISH) con sondas de ARN; y (III) en el tercero se estudiaron las relaciones virus-vector, se realizó un estudio comparativo de la anatomía interna de T.vaporariorum y de B. tabaci relacionada con la transmisión, se ensayaron dos técnicas de inclusión para IGL y se realizaron pruebas de IGL e ISH.

En el sudeste español, el amarilleo está asociado con BPYV y CYSDV, detectándose este último en un mayor número de muestras. En cambio, en el área de Lleida, éstos virus no se detectan y únicamente están presentes virus transmitidos por pulgones, siendo el virus del mosaico del pepino (CMV) el más abundante, junto con el virus del mosaico de la sandía cepa 2 (WMV-2) y el virus del mosaico amarillo del calabacín (ZYMV). En esta zona, los casos de amarilleo no asociados a virus son mayores cuando las muestras son recogidas al final del cultivo.

Los estudios citopatológicos realizados con BPYV y CYSDV mostraron la presencia de alteraciones en las células del floema, en las que se observó la proliferación de vesículas membranosas citoplasmáticas con distinta morfología, grandes agregados de partículas virales, hipertrofia en mitocondrias y la desorganización de las membranas de los cloroplastos. Ninguno de los virus estudiados produce la formación de depósitos cónicos de material electrodenso en la zona del plasmalema característicos del virus del amarilleo infeccioso de la lechuga (LIYV), miembro tipo de los Crinivirus. Los resultados de las pruebas de IGL e IHS confirmaron la limitación de estos virus al floema. Las proteínas de cubierta de CYSDV y LIYV se detectaron en el citoplasma de las células acompañantes del floema; y mediante ISH, BPYV y CYSDV se localizaron en el citoplasma de estas células.

El canal alimentario de T. vaporariorum presenta unas características anatómicas semejantes a las de B. tabaci, por lo que las diferencias en su comportamiento como insectos vectores no se pueden explicar con este tipo de observaciones. Las pruebas de IGL mostraron la localización tanto de CYSDV como de LIYV en los tramos iniciales del canal alimentario y del intestino anterior de su insecto vector, B. tabaci, descartándose la posible circulación de estos virus en el interior del cuerpo del insecto.

En base a los resultados obtenidos, el modelo de transmisión que más se ajusta a la transmisión semipersistente de los Crinivirus por moscas blancas es el de ingestión-regurgitación.
CUCURBITS YELLOWING: DIAGNOSIS AND MICROSCOPY OF VIRUS-HOST AND VIRUS-VECTOR RELATIONSHIPS


Cucurbit yellowing disease, specially important in souteastern Spain, is caused by two Closteroviridae transmitted by whiteflies, Beet pseudo-yellows virus (BPYV) and Cucurbit yellow stunting disorder virus (CYSDV). BPYV is transmitted specifically in a semipersistent manner by Trialeurodes vaporariorum (Westwood) (Homoptera:Aleyrodidae) and CYSDV by Bemisia tabaci (Gennadius). In recent years, despite much progress in their knowledge at molecular level, some aspects of the relationships between viruses and their host, and vectors remain still unknown. The objective of this work was to study the relationships of BPYV and CYSDV with cucurbits and with whiteflies to adjust a described virus-host-vector model.

Three groups of experiences were envisaged. (I) In the first one, with the goal to find a suitable procedure for detection of BPYV and CYSDV and to propagate these viruses, cucumber and melon plants with yellowing symptoms from southeastern Spain greenhouses and from melon crops growing open field in Lleida basin were collected for two years; different detection techniques were tested and vector transmission assays were made. (II) In the second one, virus-host relations were envisaged through cytopathological and localisation, by immunogold labelling (IGL) and in situ hibridisation (ISH) with ARN probes, studies. (III) And in the third group, virus-vector relationships were studied, a comparative study of the alimentary canal, that is related with virus transmission, of T. vaporariorum and B. tabaci was made; two embedding protocols for IGL were compared; and IGL and ISH were made.

In southeastern Spain, yellowing symptoms are associated with BPYV and CYSDV infections. The number of CYSDV infected samples was larger than BPYV ones. In Lledia basin, BPYV and CYSDV were not detected, although aphid-transmitted viruses are present. Cucumber mosaic virus (CMV), Watermelon mosaic virus-2 (WMV-2) and Zucchini yellows mosaic virus (ZYMV) were the most abundant viruses found. Herein, the number of yellowing plants testing negative was higher when surveys were conducted at the end of the growing season.

Ultrastructural changes induced by BPYV and CYSDV were detected in phloem cells, exhibiting formation of membranous cytoplasmic vesicles with different morphology, accumulation of virus particles in large masses, hypertrophied mitochondrion and degeneration of chloroplasts. No conical electrondense plasmalemma deposits, typical of Lettuce infectious yellows virus (LIYV) -the type member of the genus Crinivirus-; were observed in BPYV and CYSDV infections. IGL and ISH analyses confirmed that BPYV and CYSDV are phloem-limited. CYSDV and LIYV coat proteins were detected in the cytoplasm of companion cells cytoplasm; and by ISH, BPYV and CYSDV were localised in the cytoplasm.

The alimentary canal of T. vaporariorum shows anatomical characteristics similars to those of B. tabaci, so their different vector behaviour could not be explained with this kind of observations. CYSDV and LIYV are detected in the initial part of the alimentary canal and foregut of B. tabaci, thus excluding the possible circulation of these viruses in the vector's body.

The data obtained suggest that the most adapted transmission model to whiteflies transmitted Crinivirus in a semipersistent manner is the ingestion-regurgitation model, although some factors involved in this process are still unknown.

Electronic Health Record are legal documents where all the bio-psycho-social information of care received by the healthcare system is recorded throughout their lives. The first causes of death in Spain are cardiovascular diseases. The main risk factors associated with these diseases are hypertension, diabetes mellitus, dyslipidemia, smoking and obesity, .These pathologies are more prevalent in elderly population (> 74 years). The results obtained demonstrate that EHR is a good quality tool to be used in research, and that statins used as primary prevention in people over 74 are useful, as they reduce the appearance of cardiovascular disease and all-cause mortality, but only in those patients with type 2 diabetes mellitus and between 75 and 85 years of age. Statin use in people over the age of 74 does not show an apparent increase in adverse effects
La Història Clínica Electrònica és el document legal on es registra tota la informació bio-psico-social dels pacients atesos al sistema sanitari. La primera causa de mort a Espanya són les malalties cardiovasculars; els factors de risc associat són: hipertensió, diabetis mellitus, dislipèmia, tabaquisme, obesitat. Patologies amb elevada prevalença en població >74 anys. Una població on no existeixen estudis en prevenció primària amb presència d’un o més factors de risc per evitar la morbimortalitat de malalties cardiovasculars. Els resultats obtinguts són: la Història clínica electrònica és una eina de qualitat per ser utilitzada en recerca. Les estatines utilitzades en prevenció primària en majors de 74 anys són útils per la reducció d’aparició de malalties cardiovasculars i la mortalitat per totes les causes en pacients diabètics tipus 2 d’entre 75 i 85 anys. I que l’ús de les estatines en majors de 74 anys no presenta un augment aparent d’efectes adversos

Las enfermedades neurodegenerativas son una serie de trastornos del sistema nervioso caracterizadas por la pérdida de grupos neuronales específicos y por la presencia de cuerpos de inclusión proteicos, entre ellas las más frecuentes son la enfermedad de Alzheimer y la enfermedad de Parkinson, ambas asociadas a la edad. Su etiología, en la mayoría de los casos, aún se desconoce y su manifestación clínica es progresiva y crónica. La enfermedad de Parkinson se caracteriza por la pérdida de neuronas dopaminérgicas de la sustancia nigra pars compacta y por la presencia de agregados intracitoplasmáticos, denominados cuerpos de Lewy (LB). Se ha identificado la α-sinucleína como el principal componente de los LB, su forma desplegada está involucrada en el proceso patológico de la EP. La α-sinucleína desplegada, se agrega para formar protofibrillas que finalmente darán lugar a los LB. La acumulación intracelular de proteínas anormales da lugar al concepto de proteinopatías. Se cree que estas proteínas anómalas son capaces de propagarse entre células. Varios mecanismos moleculares se han propuesto para la transmisión de α-sinucleína, en este caso estudiamos la proteína priónica celular (PrPc) como posible receptor de α-sinucleína. PrPc es conocida por su participación en las enfermedades priónicas en su forma patológica, llamada PrPsc. Esta forma PrPsc se agrega y forma placas en el cerebro. Se ha demostrado que la PrPc es capaz de unirse a péptidos amiloides como los oligómeros β-amiloides que se encuentran en la enfermedad de Alzheimer. En esta tesis estudiamos el transporte de α-sinucleína según la dosis genética de PrPc. Después de realizar inoculaciones intracraneales con protofibrillas de α-sinucleína en animales con distintas dosis génica de PrPc, se observa que los animales sobreexpresantes de la PrPc presentan más agregados de α-sinucleína fosforilada que los animales deficientes de PrPc. Además, también identificamos la región de unión entre PrPc y α-sinucleína. Gracias a las construcciones delecionadas de PrPc detectamos que la región del dominio central cargada es esencial para la unión con α-sinucleína. Además, en esta tesis hemos analizado los niveles de Reelina en distintas enfermedades neurodegenerativas. Reelina es una proteína secretable implicada en el neurodesarrollo. En el adulto, Reelina está involucrada en la plasticidad sináptica, aprendizaje y memoria. Se ha detectado que niveles bajos de Reelina da lugar a fallos en la sinapsis y neurodegeneración. Anteriormente, los niveles de Reelina se han analizado en muestras humanas, sobretodo, en la enfermedad de Alzheimer dando lugar a resultados contradictorios. En el presente estudio, determinamos los cambios del mRNA y proteicos de Reelina en la enfermedad de Alzheimer, la demencia por cuerpos de Lewy, la enfermedad de Parkinson y en la enfermedad Creutzfeldt-Jakob (CJD) esporádica. Mientras los niveles proteicos de Reelina descienden en la enfermedad de Alzheimer y en la demencia por cuerpos de Lewy, en la enfermedad de Parkinson se mantienen. Por otro lado, detectamos que los niveles de Reelina en CJD aumentan, sobretodo en los casos tipo 1. Animales sobreexpresantes de PrPc humana inoculados con extracto cerebral de CJD también presentan un aumento de sus niveles de Reelina. In vitro, se observa que la expresión de Reelina aumenta en presencia del prion sintético que imita la secuencia central de la PrPc humana. Además, el aumento de Reelina es dependiente de las especies reactivas de oxígeno (ROS), mediante el uso de inhibidores de ROS detectamos como los niveles de Reelina se mantienen.
Many neurodegenerative diseases are characterized by the loss of neurons and intracellular accumulation of abnormal proteins, with the formation of inclusion bodies. Parkinson’s disease (PD) is the second most common form of neurodegenerative diseases. PD shows an abnormal accumulation of α-synuclein aggregates in neurons, called Lewy bodies (LB). Several groups have reported that abnormal form of α-synuclein can propagate through the cells and, consequently, form inclusions. Thus, it has been suggested different molecular mechanisms involved in α-synuclein propagation. It has been reported that cellular prion protein (PrPc) is a receptor of β-amyloid. In this study, we analyse whether the PrPc is a receptor for α-synuclein. Animals with different PrPc expression were intracranially injected with α-synuclein protofibrils. We observe that PrPc expression is not mandatory for α-synuclein propagation, but PrPc-overexpressing mice show more aggregates than in PrPc absence. Moreover, charge cluster domain of PrPc is essential for α-synuclein binding. In addition, we study Reelin levels in different neurodegenerative diseases. Reelin is a glycoprotein that is crucial for the correct cytoarchitectonic organization of the developing Central Nervous System. Decreased levels of Reelin lead to synaptic dysfunction or neurodegeneration. In the present study, we analyse the changes in Reelin and Reln mRNA in Alzheimer’s disease, Dementia with Lewy Bodies (DLB), Parkinson´s disease (PD) and sporadic Creutzfeldt-Jakob disease (sCJD). Meanwhile, inmunoblot results indicate decreased levels of Reelin in AD and DLB, PD do not show changes. In contrast, it has been detected an increase in sCJD(I). Reelin increased levels depends on reactive oxygen species (ROS). Using inhibitors of ROS production, as DPI and NAC, Reelin levels are maintained.

Alrededor del 75% de las personas morirá a causa de una o varias enfermedades crónicas avanzadas (ECA) que requieren atención paliativa (AP). En Cataluña, la medición de la prevalencia de estos pacientes según el NECPAL CCOMS-ICO© fue de 1.5% de la población. En Argentina no conocemos información sobre estos enfermos. Objetivo: explorar y caracterizar en una población de la Ciudad Autónoma de Buenos Aires la proporción de pacientes con necesidades de AP. Se evaluaron 3 hospitales generales más un hospital de gastroenterología. Se entrevistaron 53 médicos (704 pacientes). El 29.5% presentaba ECA; el 72.1% de eran NECPAL +, (mediana 64 años) 98% tenían alto índice de comorbilidad. Se registró la demanda (31.4%) y necesidad (52.7%) de AP. Se describieron indicadores de fragilidad, progresión y gravedad. El principal hallazgo fue identificar que 1 de cada 3 pacientes con ECA podrían morir en el próximo año y tenían necesidades de AP.
About 75% of population will die from one or more chronic progressive diseases with palliative care (PC)needs. In Catalonian, direct measurement of the prevalence of these patients with NECPAL WHOCC-ICO© tool was 1.5% of the population. In Argentina there is no information on these patients. Aim: to explore and characterize in a population of Buenos Aires City the proportion of patients in PC needs. 3 General hospitals and the gastroenterology hospital were surveyed. 53 physicians (704 patients) were interviewed. It was identified that 29.54% were affected by advanced chronic diseases; 72.1% of these patients were NECPAL+ (median age 64) and further of 98% had high levels of comorbidity. PC demand (31.4%) and need (52.7%) was recorded. Specific indicators of fragility, progression, severity and kind of chronic disease were described. The main finding was to identify 1 in 3 chronic patients with PC needs, not based on mortality.