Academic literature on the topic 'Mitjans'

En aquest article presentem els resultats obtinguts en una investigació basada en la caracterització acústica de les vocals de la interllengua espanyol parlat per xinesos, amb l'objectiu de realitzar una descripció acústica de cada vocal i comprovar si hi ha diferències entre homes i dones, entre àtones i tòniques i comparar els resultats obtinguts amb els de l'espanyol i la interllengua. El corpus és de parla semiespontània i consta de 725 sons vocàlics produïts per 21 estudiants xinesos. S'ha comprovat que hi ha diferències significatives entre les vocals produïdes per homes i dones; i que no n’hi ha entre les vocals tòniques i les àtones, ni a l’F1 ni a l’F2, a excepció de l’F2 de la vocal anterior alta, [i]. En comparació amb els resultats d'altres autors, s'ha constatat que els valors mitjans de l’F1 de les cinc vocals analitzades són, en general, més alts, s’articulen amb més obertural bucal i més constricció de la laringe. Quant a l’F2, les diferències amb la parla controlada, la tendència és que els valors mitjans en les vocals posteriors produïdes per xinesos són més alts, és a dir, hi ha menys labialització i menys constricció linguovelar. Mentre que si els comparem amb la parla espontània, els valors mitjans de les anteriors són més elevats, hi ha menys labialització i menys constricció linguovelar.

Diània podria ser el nom d’una escena musical valenciana molt localitzada que val com a exemple del vincle entre la música popular i la vessant identitària de l’acció política dels moviments socials. Aquest treball s’ha fet a partir d’una recollida de dades sobre aquesta intensa activitat artística musical (nombre de grups, estils, discografies, lletres i composicions i ubicació geogràfica) sobre diferents fonts de dades secundàries (mitjans socials, mitjans de comunicació digital). L’estudi troba, per una banda, la incidència d’elements explicatius (culturals, històrics, socials i geogràfics) en la formació de l’escena. Per altra banda, l’anàlisi dels continguts de les composicions mostra com aquestes es mouen en un continu amb dos pols ben diferenciats (el grotesc i el solemne) que es corresponen amb dos instruments d’agitació política. Encara que connecten territori, identitat i protesta locals, els principals elements polítics estan associats amb les formes I reivindicacions actuals dels moviments socials globals.

Totes les literatures del món occidental pateixen la síndrome del moviment. Quan hi ha un corrent que predomina, els autors en voga utilitzen tots els mitjans perquè el lector oblidi que hi ha altres manifestacions literàries que o bé són diferents, o bé havien estat interessants immediatament abans d’ells. Cauen en la vella rutina de voler matar els pares. Aquest fet és cada cop més evident en el món modern, on els mitjans de comunicació s’han convertit de vegades en els grans aliats de les aparicions agosarades, arriscades, trencadores dels nous autors. Això no vol pas dir, però, que els autors nous puguin aconseguir el seu objectiu. La pròpia literatura, o el conjunt de lectors, la societat o el que la nova teoria de torn afirmi s’encarrega de fer filtrar els autors que persisteixen en unes contingències determinades, les obres que representen fites en el moviment literari anterior. S’assisteix, aleshores, a una activitat de balanceig en què trobar l’equilibri equival a tenir la capacitat per poder destriar quins seran els objectius de la nova fornada d’autors, sense oblidar els vells creadors que malden per mantenir les seves tendències. És un balanceig de vegades dramàtic en què es veu involucrada tota la màquina que la societat contemporània ha format al voltant de la literatura, que ens guardarem prou de titllar com a necessària o innecessària per al seu creixement. Cauen alguns autors, plens d’ira per la impotència de la seva veu que ja no se sent als mitjans de comunicació, i pugen com l’escuma els creadors novells, omplint tots els espais de què són capaços, amb una golafreria abusiva per aconseguir els estratagemes del poder.

La retraducció al català de grans autors i obres clàssiques de la literatura universal com Homer, Faulkner, Whitman o Puixkin han contribuït els darrers anys a despertar l’interès dels mitjans de comunicació convencionals, crear nous públics lectors per a aquestes obres i enriquir el sistema cultural. Operacions editorials que, alhora, han servit per projectar debats i temes culturals i visibilitzar la figura del traductor.

La retraducció al català de grans autors i obres clàssiques de la literatura universal com Homer, Faulkner, Whitman o Puixkin han contribuït els darrers anys a despertar l’interès dels mitjans de comunicació convencionals, crear nous públics lectors per a aquestes obres i enriquir el sistema cultural. Operacions editorials que, alhora, han servit per projectar debats i temes culturals i visibilitzar la figura del traductor.

La matèria d’estudi d’aquesta recerca és la varietat estàndard planificada i difosa pels mitjans de comunicació de massa catalans. L’objecte d’estudi d’aquesta tesi doctoral el constitueixen els usos dubtosos que sorgeixen en el llenguatge periodístic. Entenem per “ús dubtós” un element lingüístic de l’estàndard que els professionals dels mitjans fan servir com una estratègia discursiva perquè els sembla que així apugen la formalitat del discurs, però que en molts dels enunciats no és adequat i arracona formes més precises. Majoritàriament l’ús dubtós no s’ajusta a la prescripció normativa, malgrat que en el cas que ens ocupa aquest punt de vista no és determinant, sinó que és més aviat el de l’adequació a l’estil dels mitjans de comunicació (que requereix claredat, concisió, precisió i senzillesa) el que el fa qüestionable. Per tant, el nostre objecte d’estudi es gesta en la fase de l’elaboració funcional de la llengua, especialment en el cultiu. Aquest fenomen ha estat detectat per diversos autors i mitjans de comunicació (en els seus llibres d’estil), però no ha estat mai delimitat clarament. Els noms amb què se sol anomenar el nostre objecte d’estudi, en les obres que s’hi han referit, són “fórmules estereotipades”, “clixés”, “tòpics”, “falques”, “mots crossa” o “comodí”, “journalese”... Aquesta investigació es basa en un corpus dels set mitjans de més audiència que utilitzen el català com a llengua vehicular: TV3, el circuit català de TVE, Catalunya Ràdio, RAC1, El Periódico de Catalunya, Ara i Nació Digital. N’hem tingut en compte diversos programes i seccions: informatius, magazins informatius i d’entreteniment, notícies de diferents àmbits (política, internacional, societat, cultura...) i articles d’opinió. A partir del buidatge d’aquest corpus, hem analitzat els tres casos amb més freqüència d’aparició de les quatre categories d’ús dubtós que hem fixat a partir de l’anàlisi de les obres especialitzades en llenguatge periodístic de referència que en parlen i els manuals d’estil més importants, sobretot del domini lingüístic català però també de l’àmbit espanyol i anglès. També hem establert vuit condicions (sis d’obligatòries i dues d’opcionals) que ha de complir cada cas per esdevenir un ús dubtós. Els resultats més destacats són que els dotze casos analitzats compleixen les condicions obligatòries i la gran majoria, les opcionals. Les categories i els dotze casos corresponents són els següents: les impropietats (líder, assegurar i comentar), els tòpics d’expressió (des de, davant i després de), els operadors (tema, una mica i per part de) i les metàfores gastades (nom, gest i protagonista). Principalment són una innovació de la llengua sorgida per un significat perifèric, eclipsen solucions més adequades, els fan servir diversos professionals dels mitjans, apareixen en situacions comunicatives formals, s’expandeixen en contextos diferents, ocasionen frases estridents per poc naturals i, opcionalment, són una interferència (de manera que eliminen trets genuïns d’una llengua subordinada com el català), i els llibres d’estil els recullen. D’una altra banda, oferim una llista de cinquanta casos, separats per aquestes quatre categories, que no han estat analitzats però que provisionalment compleixen les condicions per ser usos dubtosos.
La materia de estudio de esta investigación es la variedad estándar planificada y difundida por los medios de comunicación de masa catalanes. El objeto de estudio de esta tesis doctoral lo constituyen los usos dudosos que surgen en el lenguaje periodístico. Entendemos por “uso dudoso” un elemento lingüístico del estándar que los profesionales de los medios utilizan como una estrategia discursiva porque les parece que así suben la formalidad de su discurso, pero que en muchos de los enunciados no es adecuado y arrincona formas más precisas. Mayoritariamente el uso dudoso no se ajusta a la prescripción normativa, a pesar de que en el caso que nos ocupa este punto de vista no es determinante, sino que es más bien el de la adecuación al estilo de los medios de comunicación (que requiere claridad, concisión, precisión y sencillez) el que lo hace cuestionable. Por lo tanto, nuestro objeto de estudio se gesta en la fase de la elaboración funcional de la lengua, especialmente en el cultivo. Este fenómeno ha sido detectado por varios autores y medios de comunicación (en sus libros de estilo), pero no ha sido delimitado claramente nunca. Los nombres con los que se suele llamar nuestro objeto de estudio, en las obras que se han referido, son “fórmulas estereotipadas”, “clichés”, “tópicos”, “muletillas”, “latiguillos”, “comodines”, “journalese”... Esta investigación se basa en un corpus de los siete medios de más audiencia que utilizan el catalán como lengua vehicular: TV3, el circuito catalán de TVE, Catalunya Ràdio, RAC1, El Periódico de Catalunya, Ara y Nació Digital. Hemos tenido en cuenta diversos programas y secciones: informativos, magazines informativos y de entretenimiento, noticias de diferentes ámbitos (política, internacional, sociedad, cultura ...) y artículos de opinión. A partir del vaciado de este corpus, hemos analizado los tres casos con más frecuencia de aparición de las cuatro categorías de uso dudoso que hemos fijado a partir del análisis de las obras especializadas en lenguaje periodístico de referencia que hablan y los manuales de estilo más importantes, sobre todo del dominio lingüístico catalán, pero también del ámbito español e inglés. También hemos establecido ocho condiciones (seis obligatorias y dos opcionales) que debe cumplir cada caso para convertirse en un uso dudoso. Los resultados más destacados son que los doce casos analizados cumplen las condiciones obligatorias y la gran mayoría, las opcionales. Las categorías y los doce casos correspondientes son los siguientes: las impropiedades (líder, assegurar y comentar), los tópicos de expresión (des de, davant y després de), los operadores (tema, una mica y per part de) y las metáforas gastadas (nom, gest y protagonista). Principalmente son una innovación de la lengua surgida por un significado periférico, eclipsan soluciones más adecuadas, los usan varios profesionales de los medios, aparecen en situaciones comunicativas formales, se expanden en contextos diferentes, ocasionan frases estridentes por poco naturales y, opcionalmente, son una interferencia (por tanto, eliminan rasgos genuinos de una lengua subordinada como el catalán), y los libros de estilo los recogen. Por otra parte, ofrecemos una lista de cincuenta casos, separados por estas cuatro categorías, que no han sido analizados pero que provisionalmente cumplen las condiciones para ser usos dudosos.
The subject of this research is the Catalan language standardized variety planned and disseminated by the mass media. The object of study of this doctoral thesis is the doubtful uses that arise in journalistic language. We understand by “doubtful use” a linguistic element of the standard that media professionals use as a discursive strategy because it seems to them that they thus increase the formality of their discourse. Nevertheless, in many of the sentences they are not adequate and put aside more precise forms. In many cases, doubtful uses do not strictly adhere to normative prescription, although this view is not decisive, but rather that of adaptation to the style of the media (which requires clarity, conciseness, accuracy and simplicity) that makes it questionable. Therefore, our object of study focuses on the phase of the functional elaboration of the language, especially in its cultivation. This phenomenon has been detected by several authors and media outlets (in their style books); however, it has never been characterized but has rather been considered in different ways. The names our object of study usually receive in the works that have been referred to are “stereotyped formulas”, “topics”, “clichés”, “jargon”, “hackneyed” or “joker words”, “journalese”... This research is based on a corpus of the seven most popular media outlets that use Catalan as their vehicular language: TV3, the Catalan TVE circuit, Catalunya Ràdio, RAC1, El Periódico de Catalunya, Ara and Nació Digital. We have taken into account various programs and sections: news programs, informative and entertainment magazines, articles dealing with different fields (politics, international, society, culture ...) and opinion pieces. After draining this corpus, we have analysed the three most common cases out of the four categories of doubtful use which we have previously established by analysing the specialised works in the journalistic language of reference and the most important style manuals, above all from the Catalan linguistic area but also from the Spanish and the English scope. We have also established eight conditions (six mandatory and two optional) that must be met in each case to become a doubtful use. The most remarkable results are that all of analysed meet the mandatory conditions, and so do the vast majority of the optional. The categories and the twelve corresponding cases are the following: the improprieties (líder, assegurar and comentar), the expression clichés (des de, davant and després de), the operators (tema, una mica and per part de) and the stale metaphors (nom, gest and protagonista). They mainly are a language innovation arising from a peripheric meaning, they overshadow more appropriate solutions, they are used by various media professionals, appear in formal communication situations, expand in different contexts, cause strident phrases which are unnatural and, optionally, are an interference (insofar as they eliminate genuine features of a subordinate language like Catalan) and are compiled in style books. On the other hand, we offer a list of fifty cases separated in four categories that have not been analysed but that temporarily fulfil the conditions to be considered doubtful uses.

This thesis is an investigation that the main objective is to study proximity digital media in Catalonia. The theoretical framework establishes the foundations on which stands the sector: proximity communication and digital journalism (or cyberjournalism). The phenomenon of proximity digital media in Catalonia is analysed through the study of a paradigmatic case, which is the Group Nació Digital (GND). It was chosen for this research because it is considered a success model for the expansion of recent years, audience figures reached and a solvent business model. It has been studied the journalism and business model with a special attention to their territorial editions. Mainly it is used qualitative methodology that includes case of study and in-depth and semi-structured interviews to the management team of the Group and the responsibles for proximity digital media. Moreover a quantitative technique, content analysis, is also used to extend the study. The main conclusion is that the key to success has been the model of proximity information, which allowed the expansion and growth of the audience, and the technology, which is in constant innovation and has an own management system.
Aquesta tesi doctoral és una investigació que té com a objectiu estudiar els mitjans digitals de proximitat a Catalunya. En el marc teòric, s’estableixen els fonaments sobre els quals s’erigeix aquest sector: la comunicació de proximitat i el ciberperiodisme. El fenomen dels mitjans digitals de proximitat a Catalunya s’analitza a través de l’estudi d’un cas paradigmàtic, el del Grup Nació Digital (GND). De Nació Digital se n’ha estudiat el model periodístic i el de negoci fent especial atenció a les seves edicions territorials. Principalment s’ha utilitzat la metodologia qualitativa amb les tècniques de l’estudi de cas i les entrevistes en profunditat i semiestructurades a l’equip directiu del Grup, així com als responsables dels mitjans digitals de proximitat. Aquesta metodologia s’ha combinat amb la quantitativa a través de l’anàlisi de contingut. La principal conclusió és que les claus de l’èxit han estat el model d’informació de proximitat, que ha permès l’expansió i creixement de l’audiència, i la tecnologia, amb una innovació constant i un sistema de gestió propi.

Avui dia, el món publicitari està vivint una sèrie de canvis trascendentals. Aquests vénen donats, principalment, per dos motius: l’auge de les noves tecnologies i la greu crisi econòmica que estem patint a nivell mundial. Aquesta recerca té com a objectiu conèixer els Joves Adults (JA) com a target publicitari, de la planificació de mitjans i com a consumidors de béns i serveis. Hem volgut centrar la tesi en els JA en general i veure quines diferències i similituds hi ha entre els JA urbans i aquells que viuen en ciutats de menys de 50.000 habitants (JAR). Trobem necessària fer aquesta distinció, ja que hem pogut constatar que la majoria d’estudis recents sobre publicitat i/o mitjans es centren massa en les grans ciutats o capitals. Creiem que estudiar com són aquest JA de ciutats més petites, individus que representen gairebé la meitat (47%) dels JA espanyols, és indispensable per tal de comprendre el col•lectiu de la manera més completa possible. Per fer l’estudi del cas, contraposem les dades quantitatives extretes d’AIMC Marcas per ambdós targets, els JAU i els JAR de i les complementem amb un estudi qualitatiu. Aquest es basa en entrevistes en profunditat entre els JA, així com un panell Delphi per tal d'aprofundir en les opinions de diferents professionals de la planificació de mitjans de les principals agències de l'estat.
Hoy en día, el mundo publicitario está viviendo una serie de cambios trascendentales. Estos vienen dados, principalmente, por dos motivos: el auge de las nuevas tecnologías y la grave crisis económica que estamos sufriendo a nivel mundial. Esta investigación tiene como objetivo conocer los Jóvenes Adultos (JA) como target publicitario, de la planificación de medios y como consumidores de bienes y servicios. Hemos querido centrar la tesis en los JA en general y ver qué diferencias y similitudes hay entre los JA urbanos y aquellos que viven en ciudades de menos de 50.000 habitantes (JAR). Encontramos necesaria hacer esta distinción, ya que hemos podido constatar que la mayoría de estudios recientes sobre publicidad y/o medios se centran demasiado en las grandes ciudades o capitales. Creemos que estudiar cómo son estos JA de ciudades más pequeñas, individuos que representan casi la mitad (47%) de los JA españoles, es indispensable para comprender el colectivo de la manera más completa posible. Para hacer el estudio del caso, contraponemos los datos cuantitativos extraídos de AIMC Marcas para ambos targets, los JAU y los JAR y los complementamos con un estudio cualitativo. Este se basa en entrevistas en profundidad entre los JA, así como un panel Delphi para profundizar en las opiniones de diferentes profesionales de la planificación de medios de las principales agencias del estado.

Aquesta tesi estudia el treball creatiu, que sovint es polaritza entre unes condicions materials precàries i una disposició apassionada. Aquí s’explora la possibilitat que l'atractiu dels aspectes positius d’aquest tipus de treball faci més acceptables -o fins i tot normalitzi- les seves condicions negatives, fonamentant-se l'equilibri entre ambdós en un seguit de discursos mitificadors sobre l'art basats en el Romanticisme, l'avantguarda, l'autonomia de l'art i les teories de la creativitat. Conceptes com geni, talent, bohèmia, joc, plaer, expressió, llibertat, autonomia, així com les seves contrapartides: risc, motivació, emprenedoria, renúncia, i alhora les condicions materials com ara la precarietat o la pressió de la feina, entre altres, o bé les regulacions emprenedores i les polítiques de la creativitat, conformen un seguit de dispositius que tenen la seva arrel en un discurs mitificador de l'art.
Esta tesis estudia el trabajo creativo, que a menudo se polariza entre unas condiciones materiales precarias y una disposición apasionada. Aquí se explora la posibilidad de que el atractivo de los aspectos positivos de este tipo de trabajo haga más aceptables -o incluso normalice- sus condiciones negativas, fundamentándose el equilibrio entre ambos en una serie de discursos mitificadores sobre el arte basados en el Romanticismo, la vanguardia, la autonomía del arte y las teorías de la creatividad. Conceptos como genio, talento, bohemia, juego, placer, expresión, libertad, autonomía, así como sus contrapartidas: riesgo, motivación, emprendimiento, renuncia, al tiempo que las condiciones materiales como la precariedad o la presión del trabajo, entre otros, o bien las regulaciones emprendedoras y las políticas de la creatividad, conforman una serie de dispositivos que tienen su raíz en un discurso mitificador del arte.
This thesis researches creative work, which is often polarized between precarious material conditions and a passionate disposition. There is the possibility that the appeal of the positive aspects renders somehow more acceptable -or even normalizes- the negative conditions, the balance between the two being founded on a series of mystifying discourses on art based on romanticism, the avant-garde, autonomy of art and the theories of creativity. Concepts like genius, talent, bohemia, game, pleasure, expression, freedom, autonomy, and their counterparts risk, motivation, entrepreneurship, resignation, as well as material conditions like precarity, pressure at work or the entrepreneur regulations and the creativity policies shape a series of dispositifs that have their roots on an art mystifying discourse.

La investigació es centra en l'àmbit concret dels mitjans de comunicació (diaris, emissores de ràdio i televisió, empreses de press cliping i de seguiment de mitjans) que disposin de pàgina web pròpia. A partir d'aquesta identificació s'ha procedit a analitzar-les per descobrir l'existència d'algun tipus de servei personalitzat d'informació d'actualitat, ofert a partir dels dispositius de telefonia mòbil, agenda electrònica o correu electrònic.

Es presenta l'estat de l'art a Espanya, França i Regne Unit i els estats nord americans de Califòrnia, Florida, Nova York i Texas, en referència als mitjans de comunicació que ofereixen algun tipus de servei personalitzat, i a la vegada, s'han avaluat el contingut informatiu, la gestió del servei, la navegabilitat, i el grau de personalització.

La recopilació dels serveis personalitzats ha permès crear una classificació d'aquests en funció de les possibilitats que el mitjà permet a l'usuari per a la selecció dels continguts informatius, en funció de les seves preferències.

A la recerca s'ha volgut determinar quins mitjans de comunicació han dut a terme un estudi d'usuaris per copsar quines són les necessitats informatives d'aquests, a partir d'una enquesta adreçada als directors dels mitjans que oferien serveis personalitzats.

Els resultats obtinguts mostren una infra utilització dels estudis d'usuaris com a eina adequada per aconseguir el coneixement imprescindible de les necessitats informatives dels usuaris dels serveis personalitzats que ofereixen els mitjans de comunicació a la xarxa. Per finalitzar es presenta una visió prospectiva sobre el futur dels serveis personalitzats a la xarxa.
The following research is focused on the concrete area of the media (newspapers, radio stations and televisions, press cliping, and follow-up medias) having their own web site. Starting from this identification, we have proceeded to analyse them in order to find out any sort of current personalized news services offered through devices of a mobile phone, a personal digital assistant (PDA) or an electronic mail.

It shows the state of the art in Spain, France, United Kingdom and the North American States of California, Florida, New York and Texas relating to the media which offers some kind of personalized services. At the same time, informative contents, the service management, the web surf as well as the degree of personalization have been evaluated.

The compilation of these personalized services has made possible to create a classification of these ones depending on the possibilities of the means given to the user for the selection of informative contents acoording to their preferences.

By means of this research we try to determine which medias have carried out a users survey in order to understand their informative needs. This was made starting from an own survey addressed to those directors and editors of medias offering personalized services.

The obtained results show a very small use of users surveys as a suitable tool, in order to get the necessary knowledge of those informative needs of the users of personalized services offered by the media on the net. Finally, we show a prospective view of the future of personalized services on the Net.

KEY WORDS: Medias, personalized services, Net

Antoni Cerdà va néixer a Mallorca cap al 1390. En el moment de la seva mort, que va ocórrer a Roma el 12 de setembre de 1459, era canonge en diverses diòcesis, bisbe de Lleida i cardenal, i, a més, posseïa nombrosos beneficis i altres prebendes arreu de la Corona d’Aragó. Cerdà protagonitzà un fulgurant ascens en la jerarquia eclesiàstica que li permeté la percepció d’abundants rendes i l’ascens social de la seva família. Les causes d’aquesta promoció eclesiàstica s’han de buscar en els vincles que uniren Antoni Cerdà, els papes Nicolau V, Calixt III i Pius II, i el rei Alfons el Magnànim, així com en els amplis coneixements de Teologia que havia adquirit. També sembla que es trobarien en l’origen d’episodis afegits a la vida d’Antoni Cerdà, alguns sense cap fonament històric, altres, fruit de confusions. Aquests episodis que s’han anat divulgant al llarg dels segles. La depuració de la biografia d’Antoni Cerdà, per tant, és una necessitat.
ntoni Cerdà nació en Mallorca hacia 1390. En el momento de su muerte, que sucedió en Roma el 12 de septiembre de 1459, era canónigo en varias diócesis, obispo de Lérida y cardenal, y, además, poseía numerosos beneficios y otras prebendas en la Corona de Aragón. Cerdà protagonizó un fulgurante ascenso en la jerarquía eclesiástica que le permitió la percepción de abundantes rentas y el ascenso social de su familia. Las causas de esta promoción eclesiástica se tienen que buscar en los vínculos que unieron Antoni Cerdà, los papas Nicolás V, Calixto III y Pío II, y el rey Alfonso el Magnánimo, así como en los amplios conocimientos de Teología que había adquirido. También parece que se encontrarían en el origen de episodios añadidos a la vida de Antoni Cerdà, algunos sin ningún fundamento histórico, otros, consecuencia de confusiones. Estos episodios que se han ido divulgando a lo largo de los siglos. La depuración de la biografía de Antoni Cerdà, pues, es una necesidad.
Antoni Cerdà was born in Majorca around the year 1390. At the time of his death, which occurred in Rome on the 12th of September 1459, he was a canon in diverse dioceses, bishop of Lleida, and cardinal, and he furthermore possessed a large number of benefices and other prebends in the Crown of Aragon. Cerdà had had an impressive career in the ecclesiastical hierarchy, which allowed him to receive abundant incomes and the social advancement of his own family. The reasons behind this advancement must be sought in the bonds that united Antoni Cerdà, the popes Nicholas V, Callixtus III and Pius II, and the king Alfonso the Magnanimous, and in the wide knowledge in Theology that he had achieved. They also seem to lie behind some details added to Antoni Cerdà’s life, some of which lack any historical basis, and others that appear to be the result of confusion. These details have been disseminated for centuries. It is therefore indispensable to critically revise the biography of Antoni Cerdà.

Este estudio se ha centrado en las diversas fases de proyecto y la primera etapa de la construcción del Camp Nou, entre 1954 y 1957. Con la intención de ampliar al máximo la capacidad de localizar variables e indeterminaciones del proceso; mediante la concentración en un caso y un escenario temporal específicos. Los objetivos principales de este estudio son: Primero, la construcción de una serie de condiciones de contorno locales del desarrollo del Proyecto y la obra. Segundo, la localización y el análisis de los materiales base de la genealogía del Estadio. A fin de contrastar esta información con el Proyecto Ejecutivo desarrollado y la obra finalmente ejecutada. Finalmente el estudio buscará los mecanismos de transmisión cultural intencionada del edificio como muestra concreta de arquitectura moderna. La construcción del contexto se ha realizado recurriendo a diferentes referencias bibliográficas . Buscando establecer una confrontación entre los análisis realizados en el post-franquismo con la recurrencia a los materiales originales. Sin restringirse a materiales específicos de la teoría arquitectónica. De éstos se deduce la existencia de un sustrato de profesionales vinculados a movimientos de vanguardia desarrollados en la II República. En la posición sociopolítica adecuada para realizar la transición desde una presunta "arquitectura nacional" hacia una arquitectura moderna. Son indisociables del proyecto del Estadio las tensiones de la cuestión urbana propias de aquel momento. Vinculadas al desarrollo de la Avenida del Generalísimo y a la implantación de una operativa urbanística ligada a la modernidad. Reflejo del impulso dado a la recuperación en los años 50 de una arquitectura "de vanguardia". Escenificada por el propio Régimen en la V Asamblea Nacional de Arquitectos de 1949. El cuerpo central de este estudio se ha centrado e localizar los materiales originales utilizados o definidos por los autores a lo largo del proceso de proyecto y construcción. Procediendo a posteriori a su análisis. Para cruzar las conclusiones de éste con la información existente en torno al proyecto definido y el edificio ejecutado. Francisco Mitjans y Miró (FMM) recibió el encargo de modo directo, al ser presidente del Club en aquel momento su primo Antonio Miró-Sans . Y lo desarrolló entre 1954 y 1957 junto a José Soteras y Lorenzo García Barbón (LGB). La localización en el archivo de FMM de un amplio listado bibliográfico ha permitido establecer la existencia de un estudio de casos. Extraídos de diversas revistas y medios gráficos nacionales e internacionales . En paralelo, se ha identificado en los archivos del COAC un Proyecto de Estadio para 135.000 espectadores, firmado únicamente por LGB. Fechado en 1953. Se puede establecer una doble genealogía del Estadio. Consecuencia de la identificación de la existencia de una serie amplia de coincidencias en la "estructura formal" o de elementos entre ambos precedentes y el proyecto construido. Modificando los supuestos base de la literatura aparecida en los últimos años en torno al proyecto del Estadio. Se ha de hacer constar además la existencia en la práctica de un doble proyecto. Un primer Proyecto Ejecutivo describió gráficamente un Estadio asimétrico de tres graderías superpuestas . Por otro lado, la intensidad de la definición formal realizada en obra se podría establecer prácticamente como un segundo proyecto sobre el proyecto. En este caso, simétrico y de dos graderías superpuestas. Según la Dra. Beatriz Colomina la arquitectura moderna se definiría, como un arte interpretativo, crítico. Esta interpretación se encontraría en las diversas publicaciones del Estadio. Controladas en buena parte por los propios autores. Así como en las diversas exposiciones, maquetas y actos en torno al proyecto y la obra. En todos ellos se construyó una imagen virtual del edificio. Una interpretación, arquitectura moderna, no identificable con el edificio construido, sino con el edificio proyectado.
The Camp Nou design and first stage of construction was developed between 1954 and 1957. This thesis attempts to analytically trace back these processes. It is in the aim of this study to reduce variables and uncertainties, through the concentration on a specific case and a defined temporal plateau. The main objectives of this study are: The definition of the local scene, bind to the development of the project and construction process. The identification, selection and analysis of the Stadium Genealogy base materials. To be contrasted with the developed Implementation Project and the finally executed edifice. This procedure is focused on the extraction of design mechanisms. Finally, the detection and evaluation of cultural transmission systems developed for this specific sample of modern architecture. The scene for the construction used different bibliographic references. It crosses over the post-Francoist analysis and the original materials recurrence. It is developed without a restrictive selection of specific architectural theoretic materials. As a conclusion it is possible to define the existence of a substratum of professionals. This ground group was connected with the “avant-garde” movements in the Second Spanish Republic. They were in the proper sociopolitical position to guide the transition from an alleged national architecture to a modern architecture. Furthermore the Stadium project is inseparable from the urban issue tensions. This strain is linked to the development of the Avenida del Generalísimo and the implementation of modernism urban planning strategies in Barcelona. Following the new impulse given in the early 50´s to the local modernism, officially presented in the V National Assembly of Architects, in 1949. The central part of this study is focused in locating the original materials used or defined by the authors. After analyzing these materials they can be intertwined with the existing information about the defined project and the built building. Francisco Mitjans i Miró (FMM) was committed directly by the president of the Club at that moment, his cousin Antonio Miró-Sans. He developed the works together with José Soteras and Lorenzo García Barbon (LGB). The location in the FMM Archive of an extensive bibliographical listing has established the existence of a case-study. It is based on a selection of various national and international magazines and print media. In parallel, in the COAC Archive a Stadium Project for 135,000 spectators signed by LGB in 1953 has been found. Its existence modifies the basis of the literature appeared in recent years on the Stadium design. A double genealogy of the Stadium has been traced, resulting from the identification of a large number of coincidences both in the "formal structure" and in some elements between the original samples and the final design. A pragmatic adaptation process through a collage of references over a former typology becomes a new formal system. The practical existence of a dual project should also be noted. A first Proyecto Ejecutivo (Implementation Project) graphically described as an asymmetric three-overlapping-stands Stadium. Moreover, the definition made in the intense working site led to a second overlay Project. It was defined, adapted to the pragmatic needs of the moment, symmetric and with only two overlapping stands. According to Dr. Beatriz Colomina, modern architecture is defined as a critical or an interpretative art. To this definition the various publications of the Stadium would adjust. Exhibitions, models and events controlled by the authors are also incorporated. In all of them a virtual image of the building was constructed. It defines an interpretation, or modern architecture, therefore not identifiable with the constructed building, but with the first "Proyecto Ejecutivo".

La tesi doctoral que es presenta mostra la llarga tradició de bandes de música locals que hi ha hagut a Sant Carles de la Ràpita. Des del darrer terç del segle XIX amb la presència de dues bandes de música a la població, s’han anat succeint aquest tipus d’agrupacions. Una d’aquestes primeres bandes estava dirigida per Tomàs Pujol Companyó, un torrer que havia adquirit els seus coneixements musicals a l’exèrcit. L’any 1887 una crònica de festes majors qualifica la presència de la banda de música en una ubicació determinada de la plaça de bous com a inveterada, terme que designa un costum molt arrelat. A les darreries de segle XIX i principis del XX, també hi ha notícies de la contractació ocasional de bandes, cobles o grups de dolçaina i tabal de poblacions veïnes per tal de donar encara més lluïment a les festes. Abans de la Guerra Civil Espanyola es té testimoni de multitud de bandes a la localitat: la banda dirigida pel mestre Leopoldo, que era un moliner; la dirigida pel secretari de l’Ajuntament, el mestre Higinio Domingo Romeu; i la banda del sindicat agrícola que dirigia el mestre Montfort, de professió rellotger. Totes elles van amenitzar les festes en alguna ocasió. Contemporània a la banda del sindicat agrícola, hi havia la banda vinculada al sindicat Sant Telm, i el director Leopoldo Segarra. Malauradament, amb la guerra l’activitat de les bandes locals es paralitza. L’interès del consistori i la bona disposició del mestre Guillermo Cantallops Barceló, el qual arriba a la localitat des de Mallorca, destinat com a mestre de l’Escola Nacional Graduada, seran fonamentals per recuperar l’activitat bandística. Es va contactar amb els músics de les antigues agrupacions, es van formar nous músics, es van comprar instruments i la banda sortia de nou al carrer per festes majors l’any 1944. Tot i que la banda havia començat sent municipal, al cap d’un temps es va crear l’Agrupació Musical Rapitenca (AMR) per vetllar pels seus interessos. Diferents mestres s’han succeït en el càrrec de director de la banda: Sixto Mir Baldrich, Joaquín J. Amela Guillot, José Pascual Sanchiz, Rafael Cárcel Pinach, Vicent Sunyer Garcia, Josep Fuster Martinez, Vicente Jorge Adriá, Enric Naval Llorca i Antoni J. Alburquerque Subirats. Tots ells van aportar la seva experiència a la banda local, aconseguint millorar amb el temps la cultura musical de la localitat. L’entitat oferia formació a les persones que estiguessin interessades en tocar a la banda. En un principi, el propi director era el mestre de l’escola i poc a poc es va anar ampliant el nombre de professors fins arribar als quinze de l’actualitat. La construcció de l’escola de música actual és una de les fites assolides més importants en la llarga història de l’AMR i ha permès donar resposta a la forta demanda d’ensenyament musical de la població. La banda de l’AMR amb la resta de bandes de la comarca, evidencien el fort arrelament que aquest tipus d’agrupació té en el territori. Alguns dels elements que expliquen aquest moviment són: la importància de la seva funcionalitat amenitzant tota mena d’actes civils i religiosos; la projecció de la localitat a l’exterior; la seva tasca de cohesió social amb grups heterogenis; el foment de la cultura i el gust per la música. Aquest fort fenomen bandístic ha estat comú en altres zones del món, servint la ciutat d’Edimburg i les seves poblacions veïnes per analitzar les similituds i diferències amb la realitat de la banda de l’AMR.
La tesis doctoral que se presenta muestra la larga tradición de bandas de música locales que ha habido en Sant Carlos de la Rápita. Desde el último tercio del siglo XIX con la presencia de dos bandas de música en la población, se han ido sucediendo este tipo de agrupaciones. Una de estas primeras bandas estaba dirigida por Tomàs Pujol Companyó, un torrero que había adquirido sus conocimientos musicales en el ejército. El año 1887 una crónica de fiestas mayores califica la presencia de la banda de música en una ubicación determinada de la plaza de toros como inveterada, término que designa una costumbre muy arraigada. A finales del siglo XIX y principios del XX, también hay noticias de la contratación ocasional de bandas, coblas o grupos de dulzaina y tamboril de poblaciones vecinas para dar aún más brillo a las fiestas. Antes de la Guerra Civil Española se tiene testimonio de multitud de bandas en la localidad: la banda dirigida por el maestro Leopoldo, que era molinero; la dirigida por el secretario del Ayuntamiento, el maestro Higinio Domingo Romeu; y la banda del sindicato agrícola que dirigía el maestro Montfort, de profesión relojero. Todas ellas amenizaron las fiestas en alguna ocasión. Contemporánea a la banda del sindicato agrícola, hubo la banda vinculada al sindicato Sant Telmo, y el director Leopoldo Segarra. Desgraciadamente con la guerra la actividad de las bandas locales se paraliza. El interés del consistorio y la buena disposición del maestro Guillermo Cantallops Barceló, el cual llegó a la localidad desde Mallorca destinado como maestro de la Escuela Nacional Graduada, serán fundamentales para recuperar la actividad bandística. Se contactó con los músicos de las antiguas agrupaciones, se formaron nuevos músicos, se compraron instrumentos y la banda salía de nuevo a la calle por fiestas mayores el año 1944. Aunque la banda había empezado siendo municipal, al cabo de un tiempo se creó la Agrupación Musical Rapitense (AMR) para velar por sus intereses. Diferentes maestros se han sucedido en el cargo de director de la banda: Sixto Mir Baldrich, Joaquín J. Amela Guillot, José Pascual Sanchiz, Rafael Cárcel Pinach, Vicent Sunyer Garcia, Josep Fuster Martinez, Vicente Jorge Adriá, Enric Naval Llorca y Antoni J. Alburquerque Subirats. Todos ellos aportaron su experiencia a la banda local, consiguiendo mejorar con el tiempo la cultura musical de la localidad. La entidad ofrecía formación a las personas que estuvieran interesadas en tocar en la banda. En un principio, el propio director era el maestro de la escuela y poco a poco se fue ampliando el número de profesores hasta llegar a los quince actuales. La construcción de la escuela de música actual es uno de los hitos conseguidos más importantes en la larga historia de la AMR y ha permitido dar respuesta a la fuerte demanda de enseñanza musical de la población. La banda de la AMR con el resto de bandas de la comarca, evidencian el fuerte arraigo que este tipo de agrupación tiene en el territorio. Algunos de los elementos que explican este movimiento son: la importancia de su funcionalidad amenizando todo tipo de actos civiles y religiosos; la proyección de la localidad en el exterior; su labor de cohesión social con grupos heterogéneos; el fomento de la cultura y el gusto por la música. Este fuerte fenómeno bandístico ha sido común en otras zonas del mundo, sirviendo la ciudad de Edimburgo y sus poblaciones vecinas para analizar las similitudes y diferencias con la banda de la AMR.
This thesis presents the long tradition of the banding movement in Sant Carles de la Ràpita. Since the last third of the 19th century, when two wind bands co-existed in the locality, several musical groups have maintained this movement alive. Tomàs Pujol Companyó was the conductor of one of the first local bands in the town. He learned music in the army and after serving his duties, became a lighthouse keeper in Sant Carles de la Ràpita. In 1887, a newspaper covering the local festivals stated that the band was playing in the inveterate place of the stands of the bullring. This term refers to a firmly established habit. In the late 19th and early 20th centuries, other news explain that wind bands, cobles and musical groups with dolçaina and tabal were hired to give more importance to the local festivals. Before the Spanish Civil War, several local wind bands played in the festivals of the town: the band conducted by Leopoldo, a miller; the band conducted by Higinio Domingo Romeu, the secretary of the city council; and the band of the agricultural union conducted by Montfort, a watchmaker. Contemporary to this last band, there was a second band of the union of Sant Elm, and a conductor called Leopoldo Segarra. Unfortunately, the war stopped the banding movement in the town. Some years later, the interest of the city council and the willingness of Guillermo Cantallops Barceló were fundamental to recover the banding activity in the town. Guillermo was an educator from Mallorca that arrived to work as a teacher in the National Graduate School of the town. Musicians from old groups were contacted, new musicians were taught, instruments were bought, and finally the band marched again for the local festivals of 1944. Although the band originally started as a municipal band, very soon the Agrupació Musical Rapitenca (AMR) was founded to protect the interests of the band. Since then, several conductors have directed the band: Sixto Mir Baldrich, Joaquín J. Amela Guillot, José Pascual Sanchiz, Rafael Cárcel Pinach, Vicent Sunyer Garcia, Josep Fuster Martinez, Vicente Jorge Adriá, Enric Naval Llorca and Antoni J. Alburquerque Subirats. All of them contributed with their experience to the success of the band, progressively improving the musical culture of the town. The entity offered musical lessons to anyone interested in joining the wind band. At the beginning, the conductor of the band was in charge of teaching these students. Gradually, the number of teachers increased until reaching fifteen teachers nowadays. The current building of the School of Music is one of the main achievements in the history of the AMR, allowing to offer enough music classes to the high demand in the town. The wind band of the AMR together with the other local bands are a clear evidence of the strong roots of these musical groups in the territory. Some of the elements that explain this movement are: the importance of its functionality entertaining civil and religious events; the projection of the town abroad; cohering heterogeneous social groups; the promotion of culture and taste for music. This strong movement is common in other places around the world. The bands in Edinburgh and its surroundings will serve to identify the main similarities and differences with the band of the AMR.

Aquesta tesi té per objectiu analitzar, des del punt de vista de la planificació lingüística i amb una perspectiva sincrònica, el model de llengua estàndard oral vehiculat pel sistema d’ensenyament i pels mèdia públics de televisió de l’àrea tortosina. Així, aquesta investigació es divideix en dos eixos: el de l’àmbit educatiu i el dels mèdia. En primer lloc, pel que fa a l’ensenyament, ens centrem en l’estudi de l’estàndard oral difós pels mestres del primer curs de primària de les escoles de 9 poblacions catalanes i d’11 valencianes, situades a banda i banda de la frontera administrativa. En total, analitzem 29 tutors d’aquest nivell educatiu i contrastem les seues dades amb les dels alumnes, això és, prenem com a filtre de l’objecte de recerca els usos lingüístics adquirits pels 416 alumnes d’aquests ensenyants. En segon lloc, amb relació als mèdia, examinem el model lingüístic emprat pels tres periodistes tortosins que apareixen en les dos edicions del Telenotícies de TV3: Glòria Boquizo, Fàtima Llambrich i Víctor Sorribes. El corpus de treball està format per 101 peces televisives d’informació. Quant a l’estructura, la tesi té quatre parts. A la part i n’exposem el marc teòric: les nocions d’ecologia lingüística, de llengua estàndard i d’estandardització. Dediquem la part ii a la contextualització de diversos aspectes de la investigació. En primer lloc, definim l’àrea objecte d’estudi, circumscrita a la Mancomunitat de la Taula del Sénia, mitjançant dades de caràcter demogràfic i econòmic; en segon lloc, descrivim geolectalment el tortosí de les comarques examinades: el Montsià, el Baix Maestrat i els Ports. En tercer lloc, centrant-nos en aquesta àrea central del domini lingüístic, resseguim el procés d’estandardització en aquest territori a partir del model de llengua vehiculat. Finalment, mostrem una panoràmica de l’estàndard oral català difós a TV3 durant els darrers 30 anys. Bastim la part iii amb l’anàlisi de les dades recollides distribuïdes, d’una banda, tenint en compte el nivell de llenguatge —fonètica, morfologia i lèxic— i, de l’altra, segons l’àmbit d’investigació: ensenyament i mèdia. En primer lloc, quant a l’àmbit educatiu, les dades revelen la manca de discerniment dels docents entre les variants tortosines codificades per l’estàndard i les col·loquials i també la difusió de formes estàndards del català central en detriment de les tortosines. En aquest sentit, l’arraconament de les solucions estàndards tortosines es concentra, sobretot, en el lèxic i, en menor mesura, en la morfologia nominal. Tanmateix, el grau d’integració del tortosí en el model de llengua dels docents valencians és superior al dels catalans, atès que l’estàndard imperant al País Valencià és l’occidental. En segon lloc, de l’anàlisi lingüística dels mèdia se’n desprèn l’heterogeneïtat de models entre els locutors, tot i que la tendència general és l’abdicació de les variants verbals estàndards tortosines. Per contra, es demostra que la fonètica és el nivell lingüístic més refractari a l’estàndard del català central, per bé que hem documentat realitzacions al·lòctones com la reducció vocàlica. En darrer terme, en la part iv, per un cantó, presentem les conclusions de la tesi, en què es posa de manifest la vehiculació parcial de l’estàndard planificat tortosí. Més concretament, es revela que el grau d’integració del tortosí en l’estàndard difós és elevat en la fonètica, mitjà en la morfologia nominal i irregular en la morfologia verbal i en el lèxic —nivells en què convé distingir entre els resultats a l’ensenyament i als mèdia. Per l’altre cantó, proposem un model de llengua d’estàndard oral per a la zona tortosina per a cada sector analitzat a partir de les dades recollides, les quals permeten traçar futures línies de recerca sobre l’estandardització d’àrees administrativament frontereres.
The present dissertation aims to analyze, from the language planning point of view and with a synchronic prospective, the spoken standard spread by the Tortosin educational system and public television. Research is divided into two main areas: the education sector and the mass media.  Firstly, regarding the education sector, this dissertation focuses on the spoken standard spread by first grade elementary school teachers in nine Catalan and eleven Valencian towns. We study a total of 29 first grade elementary school instructors and we contrast their data with that of their students; in other words, we use data collected from 416 children to filter the linguistic model they learn from their teachers.  Secondly, concerning the media, we examine the spoken standard spread by three Tortosin journalists that appear in two separate editions of the newscast Telenotícies, broadcasted by TV3: Glòria Boquizo, Fàtima Llambrich and Víctor Sorribes. The research corpus is comprised of 101 informative pieces. This dissertation has been divided into four chapters.  In Chapter i, we explain the theoretical framework of this thesis: the concept of linguistic ecology, standard variety and standardization. In Chapter ii, we contextualize several details of the research. First, we delimit the area of study within la Mancomunitat de la Taula del Sénia with demographic and economic information. Secondly, we describe the Tortosin geolect that is spoken in the Montsià, Baix Maestrat and Ports regions. Also, we expose the process of standardization inside the area of focus. Finally, we show a panoramic view of the Catalan spoken standard spread by TV3 for the last 30 years.  In Chapter iii, we analyze the collected data in two different ways: according to the language system (phonetics, morphology and vocabulary) and regarding the sector examined (education and media). From the first perspective, data from the educational system reveals the lack of discernment between the Tortosin codified standard and colloquial forms. Additionally, it reveals the spread of Eastern Catalan standard variants at the expense of Tortosin variants. Accordingly, the disappearance of the Tortosin standard focuses on vocabulary, and to a lesser extent, nominal morphology. However, the degree of Tortosin features in the standard spread by Valencian teachers is higher than that spread by Catalan teachers, due to the dominant standard in País Valencià being the Western variety. From the second perspective, linguistic analysis of the media shows the heterogeneity of models among the studied journalists. Nonetheless, the general tendency is the disappearance of the Tortosin standard verbal forms. In contrast, this research shows that phonetics most strongly resists the influence of Eastern Catalan standard features.  Finally, in Chapter iv we present the conclusions of this dissertation, such as the partial vehiculation of the Tortosin codified standard. Particularly, this study reveals that the grade of integration of Tortosin into the spread standard is high in phonetics, medium in nominal morphology and irregular in verbal morphology and vocabulary (we must distinguish between these two latter sections). Moreover, we propose a Tortosin spoken standard model for the Tortosin speaking area to each studied sector and future lines of research regarding standardization in administrative border areas.

La tesi realitza una prospectiva teòrica al voltant de la possibilitat de prevenir els trastorns del comportament alimentari (TCA) en nens i nenes d’Educació Primària –6 i 12 anys– a través de la televisió. Per un cantó, perquè les dades epidemiològiques ens alerten l’expansió dels TCA en edats que anteriorment eren respectades com els nens i nenes de Primària. Al mateix temps, són preocupants les pràctiques inadequades pel que fa a la conducta alimentària dels infants, que si bé sovint resten en mers trastorns subclínics, propicien que en un futur no gaire llunyà tinguin molta probabilitat de contraure algun TCA. I per altra, perquè, la televisió és un mitjà que malgrat sigui emprada com a bou expiatori de tots els mals de la nostra societat, té una gran potència educadora i un elevat consum social en els nens i nenes; així com en la societat en general. Per tant veiem que la complexitat que envolta els TCA així com la seva forta càrrega axiològica, ens suggereix que cal intervenir sobre els agents causants més educables. A tal efecte, a la present tesi doctoral s’efectua un repàs tant dels trets diagnòstics dels TCA, els principals models preventius, les diferents intervencions preventives en l’àmbit dels TCA i en altres problemàtiques de salut, que ens plantegen que és possible i necessari intervenir educativament a través de la televisió malgrat que no s’obviïn les dificultats que són inherents a la natura del mitjà televisiu. Per tant, es palesa la pertinència de contribuir a prevenir els TCA a través de la televisió. Ja que aquest esdevé una potent eina que educa tan als infants com a tot l’ecosistema que té capacitat d’exercir influència educativa en els nenes i nenes.
The thesis makes a theoretical searching about the possibility of prevention Eating Disorders (ED) on first education children –from 6 to 12 years old- using TV programs. On one hand, because epidemiological data warns expansion of ED in ages that once were respected as the children in that ages. At the same time, we have to worry the non-adequate alimentary practices referring to children alimentation, usually are non clinic problems but can be the beginning of a non far future ED serious problem. On the other hand, although TV is been used to justify many social problems, it has a great educational power and a high social consumption among children and general society. Thus we see that the complexity around ED as much as their high axiological dimension, make us think we should work on the most educable causal agents. That is why this doctoral thesis makes an overview about the diagnostic criteria of ED, main models of prevention, different preventive actions related to ED and any other health problems. We think that is possible to use television as an educational tool even we realize it has many lacks because of its own nature. That is why it is clear that television should, and must, be used to prevent ED. Because it’s a powerful tool which educates not only children but all their environment which can exercise a positive educational influence on them.

El objetivo central de esta propuesta es poner en consideración algunas reflexiones sobre cómo será la universidad pospandemia, luego de los cambios vertiginosos ocurridos a partir del COVID-19. El recorte ontológico está puesto en la interfase entre salud mental y educación universitaria, a partir de un ejercicio de “futurología” sobre los posibles aspectos y desafíos que enfrentarán las instituciones de educación superior luego de la pandemia. Estas reflexiones están inspiradas en la Teoría de la Subjetividad y la Epistemología Cualitativa creada por González Rey (2012a; 2012b; 2014; 2016; 2017; 2019); González Rey y Mitjáns Martínez, (2017; 2016); González Rey y Patiño Torres, (2017); Patiño y Goulart, (2020), Patiño y Goulart, (2016), perspectiva que estudia la unidad simbólico/emocional subyacente en las tramas de vida de las personas, grupos y colectivos.