Academic literature on the topic 'Pallaresos'

Abstract The Variscan structures of the Axial Zone of the Pyrenees are traditionally separated into the “infrastructure” and the “suprastructure” domains. Three deformation events have been recognized within Cambro-Ordovician rocks in the eastern part of the Pallaresa massif. D1 consists of a slaty cleavage (S1), and no folds have been found associated with it. The D2 event is characterized by E-W trending and north-verging recumbent folds with an associated foliation (S2) that can be observed at all scales. The S2 foliation has a horizontal orientation, and is the main foliation in the northern and central parts of the study area. The D3 deformation event is distinguished by development of E-W trending, upright folds, of centimetric to metric scale. These folds are associated with a steep and rough crenulation cleavage (S3) in the southern part of the study area. Subvertical faults trending E-W are associated with D3 folds. Most of the structures recognized in the eastern part of the Pallaresa massif have developed under low metamorphic grade conditions, although close to the Aston and Hospitalet domes, in the vicinity of some igneous intrusions, the metamorphism is coeval with S2 foliation and may reach high grade conditions. A gradual transition can be observed from zones characterized by structures of type D2 to zones exhibiting a better development of D3 structures. This transition can be explained by a décollement level located in the Cambro-Ordovician succession. This level can be related to faults and D3 folds observed in the eastern part of the Pallaresa massif. Most of the structures can be explained in a contractional geological setting. In addition the relationships between the different Variscan structures of the eastern part of the Pallaresa massif are better described. The different models recently presented by some authors about the Variscan structure of the Pyrenees are discussed in the light of these new results.

La Biblioteca Hispánica de la Agencia Española de Cooperación Internacional y Desarrollo (AECID) custodia en Madrid un Archivo de Rubén Darío. El artículo estudia la correspondencia enviada al poeta nicaragüense por el ecuatoriano Leonidas Pallares y el argentino Leopoldo Díaz en los primeros años del siglo XX. Los documentos autógrafos analizados permiten avanzar en el conocimiento de la biografía de Darío y de las relaciones que entonces mediaban entre los escritores hispanoamericanos residentes en Europa.

Las intervenciones arquitectónicas realizadas en Casa Bofarull —y así mismo lo escribe Jujol en el documento de 1914 que entrega a sus propietarias—, se definen como una reforma: «Casa pairal de Bofarull als Pallaresos. Obres de reforma de 1913 a 1914. V dibuixos». Jujol es, en su planteamiento, plenamente consciente del significado del término reforma —la modificación de algo, por lo general, con la intención de mejorarlo—, que aplicará a partir de una postura desacomplejada, acometiendo el proyecto con el claro objetivo de tender un puente desde lo existente a su presente. Ningún rastro de arqueología conservacionista en la opción que toma Jujol ante la presencia de la vieja masía; pero tampoco de arrogancia, sino de posición y valentía que enlaza los muros, las fachadas y los interiores, con nuevas formas y viejos materiales, con nuevas geometrías y viejos códigos, con nuevos elementos y viejas tradiciones. Un diálogo abierto entre lo viejo y lo nuevo como manera de legitimar, de forma simbiótica, la necesaria apropiación de un pasado para mejorar el presente. Se trata de una postura en cuya génesis se puede hallar buena parte del pensamiento modernista, aunque una divergencia fundamental lo alejará de la solución modernista: si la generación de arquitectos que precede a Jujol confía en el hecho diferenciador, autónomo y libre de los objetos que suman efectos contrapuestos a lo existente, Jujol hace del encuentro y la apariencia material los recursos básicos para que sus intervenciones puedan leerse desde, y no, contra el objeto existente. Encuentro entendido como el hallarse y el concurrir de dos realidades distintas —un porrón sobre la cubierta, un interior doméstico que se sacraliza; y apariencia material como la capacidad de establecer, a través del uso de elementos propios del lugar —aperos de labranza, hierros rechazados, clavos utilizados—, la asociación necesaria para que lo nuevo adquiera ese aire de elemento ya empleado que integra emocionalmente su presencia en el conjunto. En este sentido, el proyecto y las obras de reforma de Casa Bofarull se postulan como el ejemplo paradigmático entre una posición moral acerca de la idea de los signos que deben significar —sacralizar— la casa del hombre, y una exploración de los límites plásticoarquitectónicos que los transforma en arquitectura. Esta tesis tratará, en consecuencia, de acercarse a los procesos creativos de Jujol y de restituir la significación de su arquitectura a través del estudio exhaustivo de los planos, la cronología y la realidad construida de la reforma de Casa Bofarull.

En aquesta tesi s’analitzen les restriccions que la fonologia imposa sobre l'exponència del gènere. En concret, s’explora la interacció entre epèntesi i flexió nominal en el sistema clític del pallarès. Atès que la flexió s'esdevé en posició final de mot, s'argumenta que l'epèntesi s'evita en aquesta posició per tal de mantenir una estricta correspondència entre estructura morfològica i estructura fonològica. En canvi, en alguns contextos s'hi poden inserir vocals flexives per tal de facilitar la sil·labificació de la seqüència. En aquest treball s'assumeix que cada nucli sintàctic funcional projecta una posició temàtica on es realitza el gènere (Oltra-Massuet, 1999). Una aspecte clau de la proposta és la idea que els exponents de gènere són trets flotants i, per tant, la flexió es realitza en dos passos. En primer lloc, en la posició temàtica s’hi insereix una vocal subespecificada (i.e., T ↔ V) i, posteriorment, els trets flotants ([+fem] ↔ [+baix], i.e., -[a]; [–fem] ↔ [+labial,–alt], i.e., -[o]) s’ associen a la V de la posició temàtica. En l’anàlisi, emmarcada en la Teoria de l’Optimitat (TO), s’assumeix que l'ordenació de les restriccions determina la presència o l'absència superficial dels trets flotants. El femení sempre es realitza a causa d'una restricció que afavoreix l'associació del tret [+baix] (fet que implica la inserció de línies d'associació no presents a l’input), mentre que al masculí s’evita la inserció de noves línies a l’output, fet que explica la realització -[Ø] per defecte del masculí. Tanmateix, quan el gènere forma part de la composició morfosintàctica d’un clític, com en el cas del pronom masculí acusatiu de 3a persona del singular, aquests trets flotants es poden acabar associant a la V de la posició temàtica per tal de millorar l’estructura sil·làbica quan es donen certs condicionaments fonotàctics. Aquesta ‘solució morfològica’ és menys costosa que l’epèntesi inicial perquè no necessita crear una nova posició estructural o inserir nous trets. L’operació d’Empobriment (Bonet, 1991) esborra els tets de gènere del pronom acusatiu de 3a persona del plural i, per tant, els trets fonològics que li corresponen no es poden utilitzar per assolir una sil·labificació apropiada. La posició temàtica amb la vocal subespecificada es manté, però, i els trets epentètics per defecte del pallarès s’insereixen en aquesta posició, motiu pel qual la vocal rep una interpetació temàtica. Aquesta solució es prefereix a l’epèntesi inicial perquè la posició temàtica ja proporciona una posició estructural. El mateix s’aplica a d’altres clítics que no tenen trets de gènere. Tot i que el pallarès mostra interaccions morfofonològiques complexes pel que fa a l’exponència del gènere, l’anàlisi en TO que es presenta en aquesta tesi fa referència exclusiva a objectes fonològics. L’estructura morfosintàctica del sistema nominal afecta els processos epentètics però es pot continuar mantenint una modularitat estricta del sistema. A més a més, l’assumpció de trets flotants evita l’ús d’al·lomorfs de gènere (Bonet et al. 2007). Quant als noms i adjectius, el procés general que, d’una banda, realitza una vocal subespecificada i, de l’altra, realitza trets flotants de gènere, és vàlid només per a les terminacions per defecte. És a dir, qualsevol vocal que no sigui -a (femení) o -o (masculí) —si es realitza— no es pot considerar de gènere i ha de ser especificada, en canvi, a la posició temàtica de l’entrada lèxica. Per tant, els noms amb marques no regulars s’han d’emmagatzemar com a representacions complexes i la realització s’ha de fer en un sol pas. Això dóna suport a teories que suposen que un exponent o un conjunt d’exponents poden realitzar constituents morfosintàctics que apleguen més d’un node terminal (e.g., Siddiqi 2009, Caha 2009 or Bermúdez-Otero 2012).
This dissertation deals with the constraints that phonology imposes on the exponence of gender. In particular, it explores the interaction between epenthesis and nominal inflection in Pallarese Catalan clitics. Since inflection is located word-finally in Pallarese, I argue that right-edge epenthesis is avoided in order to maintain a strict correspondence between morphological and phonological structure. Inflectional vowels may be used for syllabification purposes in word-final position instead. It is assumed in this thesis that every syntactic functional head projects a postsyntactic theme position (Oltra-Massuet, 1999) where gender is realized. A key aspect of the proposal is the idea that the exponents of gender are floating features, and thus inflection proceeds in two steps. First, the theme position is spelled outwith an underspecified vowel (i.e., Th ↔ V) and, subsequently, the floating features associated with gender ([+fem] ↔ [+low], i.e., -[a]; [–fem] ↔ [+labial,–high], i.e., -[o]) are attached to the V-slot of the theme position. Couched within Optimality Theory, I argue that the constraint ranking determines whether the featural gender exponents surface or not. The feminine is always realized due to a constraint that favors parsing [+low] (which implies adding association lines that are absent in the input), whereas in the masculine the insertion of new association lines in the output is dispreferred and the features associated with [–fem] are not parsed, which accounts for default masculine -[Ø] exponence. If gender is part of the morphosyntatic compositionof a clitic, as in the 3rd person singular masculine accusative clitic, these floating features can nevertheless be attached to the V-slot of the theme position toimprove syllabic structure under certain phonotactic conditions. This ‘morphological solution’ is less costly than (regular) word-initial epenthesis because it does notneed to create a new skeletal position or insert new features. Impoverishment (Bonet, 1991) deletes gender features in the 3rd person plural accusative clitic, and thus the corresponding phonological features associated with gender cannot be used for syllabification purposes. The theme position with the V-slot is maintained, though, and the default epenthetic features of Pallarese are inserted when required by phonotactics, which forces a thematic interpretation of this vowel. This solution is preferred over word-initial epenthesis because the theme position already provides a skeletal slot. The same procedure applies to other clitics that do not bear gender features either. Even though Pallarese shows a complex morphophonological intertwining regarding gender exponence, the OT analysis presented in this dissertation makes exclusive reference to phonological objects. The morphosyntactic structure of the nominal system constrains epenthesis, but strict modularity can be maintained. Furthermore, the use of floating features in the input can dispense with gender allomorphy (cf. Bonet et al. 2007). As for nouns and adjectives, the general process that spells out an underspecified vowel in the theme position, on the one hand, and floating place features for gendervalues, on the other, is only valid for default endings. That is, vowels other than-a (feminine) and -o (masculine) —when it surfaces— cannot be considered gender markers and need to be fully specified in the theme position of lexical entries instead. Therefore, nouns with non-regular endings are stored as complex representations and phonologically realized in one single step. This supports theories that assume that one exponent (or set of exponents) can spell out whole morphosyntactic structures(e.g., Siddiqi 2009, Caha 2009 or Berm´udez-Otero 2012).

La zone axiale pyrénéenne a été étudiée entre les vallées de la Noguera-Pallaresa en Espagne et du Vicdessos en France. Elle est constituée de terrains ordoviciens, siluriens et dévoniens. L'étude de la typologie des zircons indique que les matériaux détritiques de l'Ordovicien inférieur et moyen sont hérités de granites monzonitiques et de formations volcaniques. L'Ordovicien supérieur est caractérisé par une sédimentation carbonatée (Vicdessos) ou détritique, à grès et conglomérats à paléoplacers phosphatés aurifères (Pallaresa). Ces niveaux détritiques présentent aussi des minéralisations arsénifères et cobaltifères authigènes. Dans la Pallaresa, le Silurien présente deux faciès : l'un à schistes noirs, l'autre à carbonates, grès et paléoplacers aurifères à débris d'organismes littoraux. La découverte de Conodontes spécifiques du Dévonien inférieur et moyen a permis de mettre en évidence une hétérochronicité dans la distribution des faciès carbonatès, schisteux et gréseux. Les minéralisations zincifères (Bonabé) se sont formées dans des chenaux à matériaux détrutiques entaillant des carbonates littoraux. Les grands traits de la structure semblent s'esquisser dès le Calédonien : la paléogéographie du Silurien pilote par le biais de la lithologie le comportement de sa couverture dévonienne