Academic literature on the topic 'Regio de la mediterrània'

Aportamos nuevos datos corológicos, demográficos, fenológicos, fitosociológicos, ecológicos y de gestión ambiental sobre Simethis mattiazzi en Cataluña, una planta vascular amenazada en la región mediterránea. En la comarca de la Selva hemos localizado 27 rodales, cuyos recuentos nos dan una estimación de 176.052 individuos (22 rodales). El área de ocupación es de 43.594 m2 y se distribuyen en 10 cuadrados UTM de 1 km de lado. Simethis es una especie característica de la asociación Lavandulo stoechadis-Ericetum scopariae y se puede encontrar presente en tres hábitats diferentes (32k Brezales de Erica scoparia, 45b Bosques de Quercus suber con sotobosque de matorral acidófilo y 45i Bosques mixtos de Q. suber y Pinus spp.), prefiriendo claramente el 32k. Aun así, produce más flores por individuo en los ambientes que le son menos favorables (45b y 45i). Por lo que parece, el factor predominante de su distribución en Europa y África es el clima, el cual siempre tiene que ser atlántico o submediterráneo con tendencia oceánica. Asimismo, damos propuestas para su conservación y confirmamos el estatus actual UICN de «En Peligro» (EN) de Simethis en Cataluña. [ca] Aportem noves dades corològiques, demogràfiques, fenològiques, fitosociològiques, ecològiques i de gestió ambiental sobre Simethis mattiazzi a Catalunya, una planta vascular amenaçada a la regió mediterrània. A la comarca de la Selva hem localitzat 27 rodals, els recomptes dels quals ens donen una estimació de 176.052 individus (22 rodals). L’àrea d’ocupació és de 43.594 m2 i es distribueix en 10 quadrats UTM d’1 km de costat. Simethis és una espècie característica de l’associació Lavandulo stoechadis-Ericetum scopariae i es pot trobar present en tres hàbitats distints (32k Bruguerars d’Erica scoparia, 45b Boscos de Quercus suber amb sotabosc de brolla acidòfila i 45i Boscos mixtos de Q. suber i Pinus spp.), tenint una clara preferència pel 32k. Malgrat això, produeix més flors per individu en els ambients que li resulten menys favorables (45b i 45i). D’altra banda, pel que sembla, el factor predominant de la seva distribució a Europa i Àfrica és el clima, el qual sempre ha de ser atlàntic o submediterrani de tendència oceànica. Així mateix, donem propostes de conservació i confirmem l’estatus actual UICN de «En Perill» (EN) de Simethis a Catalunya.

Cet article considère des aspects relatifs à la meilleure compréhen­sion de l'économie catalanne du XIVc siècle en un sens concret; de façon plus génerique son rol au marc des inter-relations avec les centres portuai­res italiens de la même èpoque, tous dans un espace plus large que serait capable de penser un monde méditerranéen d'échanges, même l'atlantique. C'est un travail conjoint, mais pas redactée à quatre mains, sinon complementaire; c'est à dire, il est conçu à travers de deux points de vue et à travers du travail de recherche de deux historiennes, même si les objectifs ont été coincidents: De cette façon, nous trouvons à la fin que une situation historique unique peut être considerée, en dependance des fonts d'archive, de manière sincronique et diacronique, en pensant à la fois en l'évolution et en le temps concret. En plus, c'est un intent de confrontation de résultats, d'interpretation et de constatation des événements.

<p>Aquest article ens parla del treball del centre IES Guadassuar (la Ribera) envers l’alimentació. Les tasques realitzades han sigut, entre altres, les següents: recollida d’etiquetes i revistes sobre aliments, elaboració i construcció de la piràmide dels aliments, cartells amb lemes, plafons de fotografies, disseny de la baralla Niquita, joc de la margarida misteriosa, joc del penjat, decàleg, logotip de la margarida Niquita i conferències de metges especialistes en la dieta mediterrània.</p>

La tesi que es presenta té com a objecte d’estudi el transport del sediment dissolt a les aigües superficials del riu Anoia. Es tracta d’una conca d’escala mitjana, amb 926 km2 de superfície, situada al nord-est de la península Ibèrica. És afluent del riu Llobregat, i es troba en una regió de clima mediterrani i de litologia molt variada, essent en general més sedimentària a la capçalera, calcària i granítica al centre, i abundant en margues i gresos al final del curs. El treball de camp comportà un mostreig quinzenal d’aigües superficials a cinc punts repartits de la conca, durant els anys hidrològics 2011-12 i 2012-13. Al final del període s’obtingué un total de 240 mostres, de les quals s’analitzaren diferents paràmetres fisicoquímics. Al camp es mesuraren el cabal instantani (Qi) i la temperatura (T) del riu a cada secció. Les mesures del pH, la conductivitat elèctrica (CE), el pes del sediment sediment en suspensió (SS), el contingut en sals (NaCl) i les concentracions de bicarbonats (HCO3-), clor (Cl-), nitrats (NO3-), nitrits (NO2-) i fosfats (PO43-) es feren al laboratori de Geografia Física de la Universitat de Barcelona. Els ions de calci (Ca2+), sodi (Na+), magnesi (Mg2+), potassi (K+), sulfats (SO42-), manganès (Mn2+), ferro (Fe2+), silici (Si-), zinc (Zn2+), alumini (Al3+) i fòsfor total (P3-) es dugueren a analitzar als Centres Científics i Tecnològics de la UB mitjançant la tècnica ICP-MS. Les dades permeten distingir diferents tipus d’aigua en cada secció, confirmar la hipòtesi que el grau de mineralització disminueix en augmentar l’aportació, trobar relacions entre paràmetres mitjançant anàlisis estadístiques simples i multivariants, determinar la qualitat ecològica i la potabilitat de la mateixa, i finalment estimar el pes total de la càrrega dissolta transportada per anys. Els resultats obtinguts posen de manifest l’elevada salinitat natural del riu i han permès detectar la gran variabilitat existent entre el total de sediment dissolt transportat a cada punt, així com les variacions registrades dels paràmetres fisicoquímics en els mateixos indrets. Malgrat que el total de càrrega dissolta en aigua és major a la capçalera que a qualsevol altre lloc, amb uns valors mitjans de 1576 mg·l-1, a la desembocadura la concentració de soluts és de 1076 mg·l-1. El total de càrrega dissolta que es vessa al Llobregat ha resultat, de mitjana, de 33000 tones per any. L’efecte del cabal en la dilució dels minerals, la importància del clima i la litologia, així com els usos del sòl, són factors que s’han detectat a tots els punts de mostreig, en graus diferents. A la capçalera, el substrat és el factor més decisiu en la composició química de les aigües, donada la seva erosivitat. A les rieres, l’aqüífer de Carme-Capellades del qual sorgeixen les aigües els confereix unes propietats hidroquímiques específiques, que responen al cabal només en episodis de crescuda importants. A St. Sadurní i a Martorell la composició de les aigües és més sensible al cabal que els altres punts, però estan més afectades per l’impacte antròpic.
The thesis presented aims to study the transport of dissolved solids in stream water of the Anoia river. It is a medium-sized basin with 926 km2 of surface, located in the northeast of the Iberian Peninsula. It is a tributary of the Llobregat river, and it is found in a region of Mediterranean climate and varied lithology. The fieldwork involved biweekly sampling of stream water in five points distributed throughout the basin during the hydrological years 2011-12 and 2012-13. At the end of the period it was obtained a total of 240 samples, from which different physicochemical parameters were analyzed. In the field it was measured the instantaneous discharge (Qi) and temperature (T) in each section of the river. The measurements of pH, electrical conductivity (CE), the weight of the suspended sediment (SS), salt content (NaCl) and the concentrations of bicarbonates (HCO3-), chlorine (Cl-), nitrates (NO3-), nitrites (NO2-) and phosphates (PO43-) were done at the laboratory of Physical Geography of the University of Barcelona. The calcium ions (Ca2+), sodium (Na+), magnesium (Mg2+), potassium (K+), sulfates (SO42-), manganese (Mn2+), iron (Fe2+), silicon (Si-), zinc (Zn2+), aluminum (Al3+) and total phosphorus (P3-) were analyzed at the Scientific and Technical Centers of the UB by ICP-MS technique. The data set allow to distinguish different types of water in each section, confirm the hypothesis that the degree of mineralization decreases with increasing flow, find relationships between parameters using simple and multivariate statistical analyzes, determine the ecological quality and drinkability of it, and then estimate the total weight of the dissolved loads transported up for years. The results show the high natural salinity of the river and have allowed to detect the great variability between the total dissolved solids transported at every point, while finding temporal variations of physicochemical parameters recorded in the same places. Although the total solutes concentration in water is greater at the headwaters than elsewhere, with average values of 1576 mg·l-1, at the outlet the mean mineralization is 1076 mg·l-1. The total dissolved loads transferred to the Llobregat river has been an average of 33000 tons per year.

La rata d'aigua meridional, Arvicola sapidus, és un rosegador endèmic de la Península Ibèrica i França, catalogat com a vulnerable. La fragilitat de les poblacions i l’insuficient coneixement per establir mesures destinades a la seva conservació i recuperació, justifica el seu l’estudi, especialment en ambients riparis de muntanya mediterrània, els més característics dins de l’àrea de distribució. En el riu Montsant (NE Península Ibèrica), els indrets més propicis per ser ocupats presenten: alta cobertura d’herbàcies (principalment helòfits) i cobertura d’arbres i arbustos de mitjana a baixa; ribes gens costerudes i de substrat tou; i presència d’aigua (amb cabal lent o estanyat), amb amplades i fondàries del curs de mitjanes a altes. La vegetació de ribera, i les característiques de la riba i del curs del riu s’han relacionat amb la presència i disponibilitat de recursos tròfics, l’èxit reproductiu, la mobilitat i la seguretat, i han permès caracteritzar tres tipus d’escenari per l’establiment de l’arvicolí (òptim, subòptim i hostil). La millor qualitat de les àrees principals de l’espai vital evidencia també l’ús preferent dels hàbitats amb característiques òptimes. En els trams del riu Montsant amb millor qualitat d’hàbitat, la mida de l’espai vital i les distàncies mitjanes recorregudes (despesa per aconseguir recursos i exposició a depredadors) són inferiors a les dels trams ocupats amb menor qualitat d’hàbitat; per contra, les densitats de població són superiors. L’estabilitat en l’ús de l’espai vital s’ha vist alterada quan han aparegut nous espais buits i en resposta a les necessitats de la reproducció (modificació), i durant el procés de dispersió juvenil. La depredació, la competència interespecífica i les relacions intraespecífiques afecten també a la viabilitat de l’espècie. La informació proporcionada per 74 treballs publicats sobre la dieta dels depredadors en l’àrea de distribució, ha posat de manifest que A. sapidus és present en la dieta d’un elevat nombre de depredadors, no és presa preferent ni bàsica de cap d’ells, però pot esdevenir presa alternativa per a alguns, especialment quan les preses principals escassegen. L’efecte potencial més gran s’ha observat en: Ardea cinerea i Lutra lutra (alt); i Ciconia ciconia, Neovison vison, Genetta genetta, Vulpes vulpes, Felis silvestris, Martes foina, Aquila fasciata i Hieraaetus pennatus (moderat). D’altra banda, l’activitat de la rata d’aigua meridional no s’ha vist afectada significativament per la presència de rata negra, l’única espècie susceptible d’establir relacions de competència amb l’arvicolí en el riu Montsant. La separació en les principals dimensions del nínxol i la baixa densitat de població expliquen la coexistència d’ambdós rosegadors. Amb els coespecífics, les interaccions (estàtiques i dinàmiques) han mostrat baixa sociabilitat, especialment entre individus de diferents grups, i entre mascles adults del mateix grup. Les interaccions es van intensificar únicament en les parelles d’individus adults (mascle-femella del mateix grup) durant el període reproductor. Els resultats obtinguts tenen un denominador comú: la importància de la qualitat i l’estructura de l’hàbitat per a afavorir la viabilitat de la rata d’aigua meridional. La conservació d’hàbitats òptims i la recuperació d’hàbitats subòptims afavoreix la supervivència i l’èxit reproductor de l’arvicolí, ja que millora la productivitat i la capacitat de càrrega, i alhora redueix la competència interespecífica i l’exposició als depredadors. A més, la recuperació d’hàbitats subòptims i hostils restableix la connectivitat entre clapes d’hàbitat i incrementa l’èxit de la dispersió, afavorint la recolonització de subpoblacions locals, un factor clau en la persistència de les metapoblacions. En relació als programes que contemplin la cria en captivitat i l’eventual reintroducció, o translocacions destinades a protegir les poblacions afectades per impactes antropogènics, s’escaurà determinar la idoneïtat de l’hàbitat i avaluar l’efecte potencial dels depredadors per tal d’afavorir la supervivència dels individus alliberats.

L'objectiu principal d'aquesta memòria és l'estudi de l'estructura i evolució tectònica, durant el Cenozoic, de la Conca Catalano-balear, entenent com a tal a la conca desenvolupada durant el Neogen entre la Serralada Ibèrica-Cadenes Costaneres Catalanes i el Sistema Bètico-balear. L'estructura i l'evolució mesozoica de l'àrea estudiada, encara que no constitueix per sí mateixa un objectiu primordial d'aquest treball, ha estat analitzada breument, ja que va condicionar en gran part l'estructura i evolució cenozoica de la Conca Calalano-balear.

L'ordenació dels objectius parcials del present treball mostra el mètode seguit per aconseguir l'objectiu principal de la tesi: 1.- Caracteritzar l'estructura submergida de la Conca Catalano-balear (solc de València) a partir de dades de subsòl (sísmica de reflexió, sondatges, etc); 2.- Contrastar i comparar aquesta amb l'observada a les parts emergides de la conca; 3.- Reconèixer els principals trets de l'evolució litosfèrica de l'àrea estudiada; 4.- Quantificar, a partir de les dades obtingudes amb els treballs anteriors, els diferents processos cinemàtics que van actuar en la regió de la Conca Catalano-balear durant el Cenozoic; 5.- Elaborar i proposar un model evolutiu de la Conca Catalano-balear, que integri totes les dades obtingudes.

Els resultats oblinguts a partir del desenvolupament de tot aquest conjunt de treballs poden sintetitzar-se en els següents punts:

1) L'estructura cenozoica de la Conca Catalana-balear es caracteritza per la presència de dos dominis diferentment estructurats i que presenten una diferent evolució tectònica al llarg del Neogen: el domini catalano-valencià que inclou les àrees de la conca només afeclades per una tectònica extensiva (àrees NE i N del solc de València, Cadenes Costaneres Catalanes i SE de la Serralada Ibèrica) i el domini bètico-balear que comprén les àrees afectades pels encavalcaments i plecs de l'orogen bètico-balear (SE del solc de València. Promontori Balear i Bètiques orientals).

L'estructura del primer (catalano-valencià) correspon a un extens sistema de horsts i grabens limitats per falles ENE-WSW a N-S que presenten un nivell de desenganxameJnt situat a uns 10-15 km. En aquest sistema extensional, poden distinguir-se: a) una zona marginal (NW de la conca) caracteritzada per falles normals amb un desplaçament quilomètric, i b) una zona central, ben preservada únicament en els sectors més septentrionals de la conca, en la que, si bé la litosfera està molt més aprimada, la deformació superficial neògena està molt poc desenvolupada. D'acord amb aquesta geometria es dedueix que l'extensió va realitzar-se segons un model de cisalla pura. L'activitat tectònica extensiva que va donar lloc a aquesta estructura, si bé s'ha perllongat atenuadament fins l'actualitat, va desenvolupar-se enlre l'Oliogè superior i el Burdigalià superior.

El domini bètico-balear, ve caracteritzat, per la seva banda, per la presència d'un sistema d'encavalcaments i plecs dirigits majoritàriament cap al NW que es corresponen a la perllongació nordorienlal del Sistema Bètic. Les làmines d'encavalcament que d'aquest domini mostren una seqüència d'emplaçament a gran escala de tipus coll-i-bé ("piggy·back") i presenten un nivell de desenganxament basal lleugerament inclinat al SE que se situa a uns 10-12 kOl de profunditat per sota el Promontori Balear. Associat al col.lapsament de l'edifici cantractiu bètico-balear (Serraval.lià/Quaternari), en gran pan d'aquestes làmines d'encavalcament es troben desenvolupats sistemes de falles normals lístriques que, clarament posteriors al seu emplaçament compressiu, resulten de la reactivació en sentit normal dels plans d'encavalcament. Aquestes falles normals donen lloc a l'estructuració de les parts internes de l'edifici bètico-balear en un sistema de horsts i grabens orientals preferentment NE-SW.

2) Dins de l'estructuració neògena d'aquests dos dominis es pot diferenciar: a) una etapa oligoceno superior-miocena mitjana de fona activitat tectònica en la que es va formar el sistema de Rift del domini catalano-valencià i es van emplaçar els encavalcaments del domini bètico-balear: í b) una etapa mioceno mitjana-qualernària, en la que al mateix temps que col.lapsa extensivament l'edifici contractiu bètico-balear, té lloc una marcada atenuació de l'activitat tectònica extensiva del domini catalano-valencià.

3) D'acord amb aquesta evolució geodinàmica amb una primera etapa de rining i de flexió litosfèrica (lligada a l'emplaçament dels encavalcaments bètico-balears) i una segona etapa d'atenuació d'aquests dos processos, l'anàlisi de subsidència de l'àrea mostra que l'àrea de la Conca Catalana-balear es caracleritza per: i) un primer estadi, contemporani a la formació de la conca (Oligocè superior-Miocè mitjà), marcat per una important subsidèncía tectònica que és màxima en les àrees centrals de la conca i arran del Promontori Balear; i ii) un segon estadi (Miocè mitjà-Quaternari) en el que la subsidència tectònica decreix gradualment.

4) La formació i posterior evolució de la Conca Catalana-balear va anar acompanyada d'una extensa activitat magmàtica, que es caracteritza per la presència de dos cicles volcànics ben diferenciats: a) un cicle miocè inferior-mitjà representat per roques calcoalcalines de tipus piroclàstic andesític i silícic: i b) un cicle miocè superior-quaternari de caràcter alcalí format principalment per roques basàltiques que afloren principalment al llarg de la zona de fractura Nord-balear.

El primer cicle, contemporani a la formació de la Conca Catalano-balear, denota la fusió d'escorça continental en un context geodinàmic regional caracteritzat per la subducció cap al NW de la placa africana sota Ibèria. En canvi, el cicle posterior alcalí enregistra un marc geodinàmic extensiu caracteritzal per un increment progressiu de la taxa d'extensió en el mantell.

5) La Conca Catalano-balear. per tant, no es correspon a una simple conca de rift, sinó que resulta principalment de a) el desenvolupament d'una situació extensiva que, durant l'Oligocè superior-Miocè inferior, va generar un significant aprimament litosfêric i la formació d'una conca de rift; i b) l'edificació, en el seu marge sudoriental i entre l'Oligocè terminal-Miocè mitjà, d'un edifici d'encavalcaments que, en la seva propagació cap el NW, va donar lloc a una disminució pmgressiva de l'àrea ocupada per la conca, En tal sentit, cal considerar la Conca Catalano-balear com una conca extensiva que va evolucionar en el temps a conca d'avantpaís de l'edifici orogènic bètico-balear.

Posteriorment, també han intervingut en la configuració actual de la conca l'extensió relacionada amb el col.lapsament de l'edifici contractiu bètico-balear (Miocè mitjà-Quaternari) i l'ascens més que probable del mantell astenosfèric.

6) Prèviament a la foonació de la conca cenozoica Catalano-balear, s'ha constatat que l'àrea havia estat sotmesa: primer a) a una situació extensiva mesozoica que va donar lloc a un volcanisme alcalí i a la formació d'àmplies i profundes cubetes orientades l'E-SW i WNW-ESE llue s'aprofundeixen gradualment cap al SE (Tetis); i segon, b) a una etapa compressiva N-S, d'edat paleògena, que va originar l'aixecament de l'àrea de la Conca Catalano-balear a partir del moviment contractiu de les falles que limitaven les antigues cubetes mesozoiques.

Les estructures tectòniques formades el Mesozoic no només van controlar i condicionar les característiques geomètriques de l'estructuració compressiva paleògena, sinò també les de l'estructuració extensiva de la Conca Catalano-balear. En aquest sentit, s'ha constatat que: i) Les deformacions contractives i extensives cenozoiques es concentren en els marges de les antigues cubetes mesozoiques, de manera que la major part de les falles cenozoiques són el resultat de la reactivació de les falles normals mesozoiques; ii) la distribució areal de la Conca Catalano-balear coincideix en gran part de l'àrea que recobrien les cubetes mesozoiques Catalana í de les Columbrets.

7) L'evolució postherciniana de l'àrea de la Conca Catalano-balear, així doncs. pot subdividir-se en 5 grans etapes, el trànsil entre les quals, generalment, s'inicia primer en les parts nordorientals de l'àrea i va migrant progressivament cap al SW.

- Permià-Cretaci superior. Relacionada amb l'obertura de l'Atlàntic i Tetis. durant aquest període l'àrea de la Conca Catalano-balear va ser sotmesa a una situació extensiva que va donar lloc a un aprimament cortical notable (>35%), un vulcanisme alcalí d'edat Triàsic superior i Juràssic mitjà, i a la formació d'un seguit de cubetes i llindars limitats per falles normals NE·SW i WNW-ESE.

-Cretaci superior-Oligocè superior. Durant aquest període, la part oriental d'Ibèria va ser afectada per un regim compressiu induït per la col.lisió entre les plaques ibèrica i euroasiàtica. Aquest nou règim va donar lloc a l'aixecament de les cubetes mesozoiques prèviament subsidents com a resultat de la inversió tectònica de les falles extensionals que les limitaven. La cinemàtica d'aquestes falles durant aquest període va venir controlada per la relació angular que guardaven els seus plans envers la direcció de compressió regional; així, mentre les orientades perpendicularmente a la direcció de compressió N-S es van reactivar com a encavalcaments (p,e, Zona d'Enllaç i Pirineus), les disposades obliquament van removilitzar-se amb un important component direccional (p.e. Cadenes Costaneres Catalanes i Serralada Ibèrica).

- Oligocè superior-Miocè inferior. Relacionada amb l'obertura de la Conca Liguro-provençal, l'àrea ocupada per l'actual Conca Catalano-balear va ser sotmesa de nou a un règim extensiu que es va manifestar mitjançant l'enfonsament i aprimament de les àrees aixecades durant el Paleògen, i el desenvolupament d'un sistema de horsts i grabens al llarg del domini catalano-valencià. Sincrònicament, al SE de la posició actual de les illes Balears, va iniciar-se l'emplaçament cap al NW de les primeres làmines d'encavalacament bètiques i van extruir roques volcàniques calcoalcalines, processos que semblen indicar el començament de la subducció d'Àfrica sota Ibèria.

- Miocè inferior-Miocè mitjà. La Conca Catalano-balear va passar de ser una conca extensiva o de rifting a una conca d'avantpaís de l'orogen bètico-balear. En efecte, durant aquest període, mentre l'activitat extensiva es va anar atenuant en el domini catalano-valencià, la litosfera va ser flexurada cap al SE com a conseqüència del progressiu apilament de les làmines d'encavalcament bètico-balears. Aquests encavalcaments emplaçats cap al NW segons una seqüència de propagación de tipus coll-i-bé, van anar incorporant progressivament dins de l'edifici d'encavalcaments les parts més sudorientals de la conca d'avantpaís, de manera que en l'actualitat la major part d'aquesta es troba involucrada en el sistema d'encavalcaments. La flexió litosfèrica conjuntament amb l'aprimament litosfèric creat per l'extensió oligocena superior-miocena mitjana van donar al desenvolupament d'una etapa de forta subsidència tectònica entre l'Oligocè superior i el Miocè mitjà. Per altra handa, la propagació cap al NW del front d'encavalcaments va anar acompanyada per una migració en el mateix sentit de l'activitat magmàtica calcoalcalina que va desenvolupar-se preferentment al llarg de l'eix del solc de València, migració que pot relacionar·se amb una prosecució de la subducció d'Àfrica sota Ibèria.

- Miocè mitjà (Serraval.lià)-Quaternari. Correspon a un període de relativa calma tectònica. En el domini bètico-balear, la compressió bètica és substituïda per un règim extensiu que, relacionat amb l'obertura de la Conca Nord-africana, donà lloc al col.lapsament de l'edifici d'encavalcaments. En el domini catalano-valencià, a excepció de la zona de fractura Nord-balear on hi ha una forta activitat extensiva que crea noves fosses orientades NW-SE, continua l'atenuació de l'activitat tectònica extensiva. Aquesta atenuació queda enregistrada en la subsidència tectònica que únicament reflecteix una relaxació de les perturbacions tècniques produïdes pel rifting Oligocè superior-Miocè inferior. D'acord amb la finalització de l'activitat contractiva, durant aquest període, el vulcanisme calcoalcalí és substituït per un de tipus alcalí que sembla assenyalar una remuntada del mantell astenosfèric.

Per tant, l'evolució oligoceno superior-quaternària de la Conca Catalano-balear, dins de l'àmbit de la Mediterrània occidental és compatible amb un model de conca de rera-arc que evoluciona, al pas del temps, primer a una conca d'avantpaís i després a una conca de rifting afectada per una possible remuntada del mantell astenosfèric.
This Thesis deals with the structure and geodynamic evolution during Cenozoic of the Catalan-Balearic Basin. This basin, located between the Iberian Peninsula and the Balearic Islands, corresponds to the southwest prolongation of the Provençal Basin.

The integration of subsurface data from the offshore Catalan-Balearic Basin areas and data obtained from geological studies carried out on its emerged margins permits the recognition of two well differentiated structural domains in the basin: The Catalan-Valencian domain, along the Iberian coast, which is characterized by extensional tectonics that persisted during the whole Neogene; and the Betic-Balearic domain, located southeast of the former domain, that represents the northeastern prolongation of the external part of the Betic thrust and fold belt (emplaced in Early-Middle Miocene times). The Betic-Balearic domain, overthrusts the previous domain and has undergone a phase of extensional tectonics during Late Miocene times.

The present day structural and morphological features of the Catalan-Balearic Basin, as well as the crustal thisckness variations across them, can not be explained as the result of a simple rift event. These features resulted of the coeval development of (1) a system of horsts and grabens in the northwest part of the basin during the Late Oligocene-Early Miocene, and (2) a thrust and fold system which lasted up to the Middle Miocene and which was followed by extensional tectonics during the Late Miocene.

The Early Miocene rifting caused a generalized crustal thinning in the Catalan-Balearic Basin area, whereas the stacking of the Betic-Balearic thrust-sheets led to a weak crustal bending of the previously thinned crust and to a thickening of the crust un the Balearic Promontory during the Early and Middle Miocene (Burdigalian and Langhian). Therefore, from the Burdigalian to Langhian, the Catalan-Balearic Basin acted as a foreland basin in relation to the Betie-Balearic thrust and fold bell. Later on, from the Langhian-Serravallian transition, a crustal thinning has affected to a degree considerably the southeaster most Balearic promontory areas but has been weak in the Catalan-Balearic Basin. This extensional thinning has been related to the progressive opening of the Algerian Basin.

Inland waters are active components of the global carbon (C) cycle that transform, store and outgas more than half of the C they receive from adjacent terrestrial ecosystems. However, fundamental uncertainties regarding the spatiotemporal patterns, controls and sources of C gas fluxes in fluvial networks still exist. For instance, current biogeochemical models addressing C transport and processing in fluvial networks from a continuous perspective, do not integrate the effects of local discontinuities such as river impoundment or stream flow intermittency on the dynamics of C gas fluxes. The present dissertation aims to examine how flow discontinuities (i.e., river impoundment, flow fragmentation and drying) shape the spatiotemporal patterns, the controls and the sources of C gas fluxes in a Mediterranean fluvial network. The study was performed from December 2012 to March 2015 in the Fluvià river (NE Iberian Peninsula), characterized by a high density of impounded waters associated to small water retention structures (SWRS; i.e., weirs and small to very small impoundments with surface area < 0.1 km2 and a volume < 0.2 hm3) as well as fragmented river sections dominated by isolated water pools and dry riverbeds coinciding with dry periods. Results of this dissertation show that river discontinuities associated to SWRS and flow intermittency modulate the spatiotemporal patterns, controls and sources of C gas fluxes in the studied fluvial network. However, the magnitude of these effects varied depending on the nature of the discontinuity (i.e., river impoundment or flow intermittency), the type of C gas (i.e., carbon dioxide (CO2) or methane (CH4)) and the hydrological condition (i.e., high or low flow). The presence of SWRS, despite their relatively small water capacity, attenuated the turbulent conditions occurring in free-flowing river sections. As a consequence, the diffusive CO2 emissions from impounded waters were significantly lower than from free-flowing river sections. Contrarily, no reduction in CH4 emissions from impounded river sections associated to the presence of SWRS was detected. This result suggests that the higher internal CH4 production at the impounded river sections, which remained very stable over time, compensated the attenuated physical effect on CH4 emissions. Despite potential inaccuracies in capturing the temporal and spatial heterogeneity, the ebullition was the predominant pathway of CH4 emissions in impounded river sections. Moreover, sources other than internal metabolism (i.e., external inputs, internal geochemical reactions or photochemical mineralization) sustained most of the fluvial network CO2 emissions. Specifically, the magnitude and sources of CO2 emissions depended on flow conditions in the free-flowing sections, whereas they remained relatively stable and independent of hydrological variation in the impounded river sections. The channels of temporary rivers remain as active biogeochemical habitats processing and degassing significant amounts of CO2 to the atmosphere after flow cessation. In contrast, the CH4 efflux from dry beds was undetectable in almost all cases, most likely due to the high aeration limiting the redox requirements for microbial CH4 production. Our results also suggest that the source of CO2 emitted from dry riverbeds remains unclear, although CO2 produced from biological mineralization of fresh and labile organic matter fractions could be an important source. Future hydrological scenarios considering the combined effects of climate change and human pressures on water resources in the Mediterranean regions show the rather low sensitivity of the annual CO2, CH4 and total C emissions to shifts in river discharge. In contrast, they stress the high sensitivity of annual CH4 and total C emissions to shifts in the surface area of lentic waterbodies associated to SWRS. Overall, the main findings of this dissertation point to the need for a shift away from a continuous and system-centric view to a more inclusive approach that incorporates spatiotemporal discontinuities (i.e., SWRS and flow fragmentation and drying) as a suitable framework to understand the dynamics of C gas fluxes in fluvial networks.
Les aigües continentals són uns components molt actius en cicle del carboni (C). Aquests, transformen, emmagatzemen i emeten la meitat de C que reben dels ecosistemes terrestres adjacents. No obstant, encara existeix una elevada incertesa pel que fa als patrons espaciotemporals, factors de control i principals fonts dels fluxos gasosos de C en xarxes fluvials. Els resultats d’aquesta tesi mostren que les estructures de retenció d’aigua de mida petita (ERMP), les quals són molt comuns en rius Mediterranis, van atenuar les condicions turbulents que caracteritzen les seccions del riu amb aigües corrents. Com a conseqüència, les emissions difusives de CO2 des d’aigües represades van ser inferiors a aquells des d’aigües corrents. Contràriament, la presència de ERMP no va suposar un efecte negatiu sobre les emissions de CH4. Tanmateix, fonts diferents al metabolisme intern (això és, entrades externes i reaccions geoquímiques o fotoquímiques internes) van sostenir les emissions de CO2 de la xarxa fluvial. La magnitud i fonts d’aquestes van dependre de les condicions hidrològiques en el cas dels trams d’aigües corrents, mentre que es van mantenir relativament estables i independents de la hidrologia en aquelles seccions de riu reprssades. Les lleres dels rius intermitents romanen actives pel que fa al processat i emissió de CO2 a l’atmosfera una vegada el flux superficial d’aigua cessa. Per contra, el flux d’emissió de CH4 des de les lleres seques va ser indetectable en gairebé tots els casos, probablement degut a les condicions d’alta aeració que limiten els requisits redox per a la producció microbiana de CH4. El flux d’emissió de CO2 des de les lleres seques va doblar a l’emès des de les lleres amb aigües corrents i va ser comparable a l’emès des dels sòls terrestres adjacents. No obstant, les lleres seques i els sòls terrestres adjacents van resultar ser mol diferents des d’un punt de vista fisicoquímic, mostrant així diferències en els principals factors i fonts que en regulen les emissions de CO2. En resum, les principals troballes fetes en aquesta tesi apunten cap a una necessitat clara de substituir els models continus i limitats espacialment per aquells models que incorporen discontinuïtats espaciotemporals (això és, represament del riu o intermitència del règim hidrològic) per tal d’entendre en millor mesura les dinàmiques dels fluxos gasos de C en xarxes fluvials.

Muchas de las ciudades costeras del mundo se están volviendo cada vez más urbana y muchas de ellas están cambiando hacia el turismo, uno de los sectores de mayor crecimiento de la economía mundial. El agua es un elemento clave para el desarrollo y las funciones urbanas y de sostenimiento para las nuevas instalaciones turísticas. Sin embargo, los cambios y las rápidas transformaciones urbanas están estimulando una creciente preocupación con respecto a los recursos hídricos. En particular, los nuevos desarrollos urbanos crecen en complejidad, mientras que las densas redes de flujos de agua se intensifican dentro del tejido urbano y plantea un gran desafío para la gobernabilidad de este recurso. Considerando que el siglo pasado ha definido y representado el fenómeno del agua como una sustancia material (H2O), la investigación del siglo 21 ha puesto en duda esa perspectiva. De hecho, estudiosos sociales han demostrado recientemente que el enfoque físico ya no es suficiente para hacer frente a los desafíos presentes y futuros del agua urbana, la incertidumbre y la gobernabilidad. Por lo tanto, los geógrafos y ecologistas políticos, en particular, han desarrollado el concepto de "ciclo hidro-social" que integra tanto la natura física como sociopolítica del agua. Mediante el empleo de este concepto, y a través de la lente de Ecología Política Urbana, han mostrado cómo los sistemas sociales, políticos, culturales y económicos gobiernan los flujos de agua a través de las sociedades, dando forma a la formación de los entornos urbanos. La gestión del agua urbana y la gobernanza han sido investigados sobre todo desde una perspectiva funcional y física, y más recientemente, desde una perspectiva social y crítica con respecto a quién en la sociedad se beneficia de los recursos hídricos, la controla y la gobierna. Por otra parte, como el agua fluye, circula y interactúa con los sistemas urbanos dominados por nuevos modelos de turismo (por ejemplo, el turismo de masas), ha sido poco investigado en términos conceptuales y metodológicos, desde la disciplina de la Ecología Política Urbana y través del concepto de ciclo hidro-social. Ambas perspectivas se ha sido analizada en esta Tesis Doctoral y sobretodo en zonas urbanas costeras mediterráneas donde el agua es un recurso fundamental para sostener el turismo que ya es el primer sector económico de estos países. Después de una introducción general al tema de investigación, en el capítulo 3 se presenta el marco teórico y metodológico utilizado para elaborar este estudio y un marco para analizar la gobernabilidad del ciclo hidro-social en entornos urbanos turísticos. En el capítulo 4 se analizan los procesos de transformación de las ciudades turísticas costeras del Mediterráneo, y su complejidad urbana, a través de la perspectiva de la Ecología Política Urbana. El capítulo también selecciona Venecia, Benidorm y Mykonos como casos de ciudades turísticas y como sistemas de análisis donde los ciclos hidro-social y su gobierno pueden asumir y revelar configuraciones particulares. En el capítulo 5 se aplica el análisis de la gobernanza del ciclo hidro-social al caso de Venecia revelando su configuración pasada y presente del ciclo hidro-social y de su gobernanza. Los resultados de este estudio indican cómo el análisis del ciclo de hidro-social es útil para pensar y mejorar las políticas de agua relacionadas con el sector del turismo y los problemas de gobernabilidad. La tesis sostiene que nuevos discursos dialécticos y las representaciones de este ciclo pueda abrir nuevas ventanas para escrutar la política de agua y la gobernabilidad. La tesis apunta a la noción de "ciclo hidro-social" para fomentar mas investigación de estas cuestiones a través de la ecología política urbana y la geografía, analizar y evaluar los flujos físicos y sociales del agua y su gestión en las ciudades costeras turísticas.
Many of the world's coastal cities are becoming increasingly urban and many of them are shifting towards tourism, one of the fastest growing global economic sectors. Water is a key element for development and sustaining urban functions and new tourism facilities. However, rapid urban changes and transformations are stimulating a growing concern with regard to water resources. In particular, as new urban developments grow in complexity, dense networks of water flows intensify within the urban tissue and pose a major challenge for urban water governance. Whereas the last century defined and represented the phenomenon of water as a material substance (H2O), 21st century research has thrown into doubt such a perspective. Social scholars have recently demonstrated the physical approach is no longer sufficient to deal with present and future urban water challenges, uncertainty and governance. New evidence has called for new discourses and representations of water cycle in urban environments and its governance model. Geographers and political ecologists, in particular, have put forward the concept of the "hydro-social cycle" which integrates both the physical and socio-political nature of water. By employing this concept, through the lens of Urban Political Ecology, they have showed how social, political, cultural, and economic systems govern the flows of water through societies, shaping the formation of urban environments. Research in urban water management and governance has mostly been from a functional and physical perspective, and more recently from a social and critical perspective concerning who in society benefits from water resources and who controls and governs it. Moreover, the way by which water flows, circulates, interacts and interweaves in urban systems dominated by tourism models (for example, mass tourism), has been little investigated in conceptual and methodological terms from Urban Political Ecology discipline and through the hydrosocial cycle concept. Both perspectives are analyzed, integrated and pursued here and investigated in Mediterranean urban coastal areas where water is a critical resource to sustain the tourism leading economic sector. After a general introduction to the research topic, chapter 3 presents the theoretical and methodological background used to develop this study and a framework to analyze the hydrosocial cycle governance in urban tourist environments. Chapter 4 analyses the processes of transformation of tourist coastal cities in the Mediterranean, and their urban complexity, through Urban Political Ecology perspective. The chapter also selects Venice, Benidorm and Mykonos as tourist city-cases and systems of analysis where hydrosocial cycles and their governance might assume and reveal particular configurations. In Chapter 5 the hydrosocial cycle governance analysis is applied to the Venice case revealing past and present complex hydrosocial cycle governance configuration. Results from this study indicate how the hydrosocial cycle analysis is useful to think about and improve better water policies linked to the tourism sector and the water governance issues. The thesis argues that new dialectical discourses and representations of the hydrosocial cycle open new windows to scrutinize water politics and governance. The thesis points towards the notion of “hydrosocial cycle” and argues for deeper engagement with the fields of urban political ecology and critical geography, to analyze, trace and assess physical and social water flows and their governance in tourist coastal cities.

Los cambios ocurridos en el paisaje durante las últimas décadas de siglo XX han originado la degradación de numerosos hábitats afectando negativamente a la biodiversidad a una escala global. En la región mediterránea, la expansión del bosque y homogeneización del paisaje como consecuencia del abandono rural ha actuado en detrimento de las aves con preferencia por hábitats abiertos (no boscosos). Sin embargo, perturbaciones como los incendios forestales han actuado en sentido opuesto, manteniendo la disponibilidad de hábitats abiertos y la heterogeneidad paisajística (mosaico de hábitats) favorable para estas aves. El objetivo de esta tesis ha sido la identificación de los procesos ecológicos determinantes de los cambios en la distribución de las aves de hábitats abiertos en respuesta a los cambios en los usos del suelo a escala de paisaje. Para ello se han aplicado modelos de hábitat utilizando datos del Atles dels Ocells Nidificants de Catalunya y cartografía de diferentes factores ambientales (e.g. usos del suelo, topografía, clima). Además, se han utilizado los modelos de hábitat en la selección de áreas prioritarias para la conservación de las aves de hábitats abiertos minimizando la posible amenaza que los cambios en los usos del suelo puedan constituir para su persistencia. Como principal proceso de cambio se ha considerado la dinámica paisajística relacionada con el abandono rural y los incendios forestales. Los resultados muestran que la pérdida de hábitat no siempre origina una rápida disminución de la tasa de ocupación, como ocurre en los proceso de fragmentación, sino que cada especie presentará una respuesta diferente a la pérdida de hábitat según la disponibilidad de recursos en hábitats adyacentes (contexto paisajístico). Así, la disponibilidad de hábitats arbustivos a escala de paisaje aumenta el rango potencial de hábitats utilizados por las especies, pudiendo favorecer su resiliencia a la pérdida de hábitat. Sin embargo, las especies muestran respuestas geográficamente variables debido a la heterogeneidad de las condiciones ecológicas a lo largo de su rango de distribución (i.e. hábitats adyacentes y poblaciones de aves vecinas). Esto muestra la importancia del carácter espacial de los procesos ecológicos a escala de paisaje. Además, se ha confirmado que los incendios forestales constituyen un proceso ecológico clave en la dinámica de colonización de nuevas áreas para las aves de hábitats abiertos. Los futuros episodios de incendios pueden ser un factor determinante para mejorar las predicciones sobre los cambios en la distribución de estas especies. En este contexto, para una mayor eficiencia de las medidas de conservación a largo plazo, la selección de áreas prioritarias para la conservación se basó en, además de la actual distribución de las especies, las áreas con mayor probabilidad de mantener en el futuro la disponibilidad de hábitats abiertos mediante el fuego. De forma complementaria, la conservación de estas especies requerirá la gestión controlada mediante el fuego para mantener estadíos iniciales e intermedios de la sucesión con diferente estructura en la vegetación. Esto contribuirá a mantener la heterogeneidad paisajística y favorecer, por lo tanto, la biodiversidad en los paisajes mediterráneos.
Landscape changes from the last decades of the 20th century are leading to important declines in habitat quality, giving rise to a negative impact on biodiversity at a global scale. In the Mediterranean region, afforestation and landscape homogenization arising as a consequence of rural land abandonment have been detrimental for bird species with preference for openshrub habitats. However, perturbations such as wildfires have act as opposing driving forces, maintaining the availability of open habitats and the landscape heterogeneity (habitat mosaic) favouring these bird species. The general aim of this thesis has been at identifying the ecological processes behind changes in the distribution of open-habitat bird species in response to the land-cover changes at the landscape scale. For this purpose, habitat models have been performed using data from the Atles dels Ocells Nidificants de Catalunya and cartography about environmental conditions (e.g. land-uses, topography and climate). Moreover, habitat models have been applied in the selection of priority areas for conservation of these bird species, but minimizing the likely threats of landcover changes for the species persistence. Landscape dynamics arising from rural abandonment and wildfires have been considered as the main process behind land-cover changes. The results showed that habitat loss for open-habitat bird species did not always yield a rapid decline in the occupation rate (i.e. fragmentation process), but each species may show a different response to habitat loss according to the available resources in adjacent habitats (landscape context). In this way, shrubland availability at the landscape scale may increase the potential range of the habitat used by the species, favouring the species resilience to habitat changes. However, species response may be geographically variable due to the heterogeneity in ecological conditions throughout the species range (i.e. adjacent habitat and nearby bird populations). This showed the important spatial character of the ecological processes determining species distributions at the landscape scale. Furthermore, the results confirmed the important role of fire regime for open-habitat bird species as a key disturbance process driving colonization dynamics in new available areas. Future fire events may constitute a determinant factor to improve model predictions about changes in bird species distributions. In this context, selection of priority areas for conservation was based on the current habitat suitability of the species but also on the areas showing larger probability of future maintenance of open habitats due to the role of fires. This will contribute to achieve larger efficiency of conservation measurements in the long term. Additionally, conservation of open-habitat bird species appeared to require fire management to maintain early and intermediate succession stages with a diversity of vegetation structure. This may contribute to favour landscape heterogeneity and, therefore, to preserve biodiversity in Mediterranean landscapes.

Este trabajo de tesis forma parte de una colaboración de carácter internacional entre el Departamento de Geoquímica, Petrologia y Prospección Geológica de la Universidad de Barcelona y el lstituto di Giacimenti Minerari (IGM) della Facoltà di Ingegneria dell ‘Università di Cagliari, Italia. Hasta el momento en que se decidió emprender emprender este trabajo (finales de 1982), una de las principales líneas de investigación consistía en la prospección, estudio y valoración de los recursos metálicos de Cataluña, gracias a una extensa campaña de exploración geoquímica y mineralógica que perseguía aportar criterios geológicos y yacimentológicos válidos para su interpretación. Por su parte nuestros colegas italianos del IGM acababan de concluir un extenso estudio sobre las posibilidades mineras del centro de Cerdeña y estaban interesados en proseguir dichos estudios en el SE de la isla. Por todo ello se decidió escoger la región del Sarrabus como sector piloto en el que concentrar la mayor parte de la investigación de la tesis. La mayor parte del trabajo de tesis se ha desarrollado en la región del Sarrabus. En esta zona se han cartografiado unos 325 Km2 de materiales de la cuenca paleozoica a escala 1:10.000, se han desarrollado los estudios sedimentológicos, petrológicos y de paleovulcanismo, se ha reconstruido la cuenca sedimentaria existente durante el Ordovícico Superior, el Silúrico y el_ Devónico, se han estudiado en detalle las diferentes mineralizaciones y se han elaborado los diferentes modelos de yacimientos. La tesis se inicia con una primera parte que contiene apartados referidos a las principales litologías estudiadas en detalle desde un punto de vista sedimentológico, petrológico y petrográfico. Se describe y comenta la geología del Sarrabus empleando una subdivisión en cinco zonas, se procede a la integración de los datos, se analizan algunos de los cortes geológicos más significativos y se procede a extraer las conclusiones generales obtenidas en la reconstrucción de la cuenca a la luz de la cartografía geológica realizada. A continuación, en la segunda parte, se efectúa una recopilación de la información disponible, con un interés especial por las mineralizaciones de los modelos geológicos previamente establecidos en el Sarrabus. La tercera parte analiza la mayor cantidad de datos posibles, reinterpretando algunos sectores ya conocidos y proponiendo criterios para realización de nuevos trabajos en los mismos. A la hora de redactar esta memoria, se ha perseguido que cada capítulo tuviera entidad propia por sí mismo, de manera que pueda consultarse de manera independiente de los demás, según las necesidades o los intereses del lector.

Nowadays, it is recognized that freshwater ecosystems can process a substantial part of the terrestrial organic matter they transport, thereby contributing significantly to global C fluxes. However, the mechanisms behind this processing are still poorly defined. The scant consideration of the environmental heterogeneity commonly found in river networks in ecological studies could be limiting our comprehension of the real capacity of freshwater ecosystems to process organic matter and the range of existing pathways to do so. Mediterranean river networks are ideal settings to explore this knowledge gap because their large variability in flow conditions, both climate- or human-induced, lead to high spatial and temporal environmental heterogeneity. This flow variability results in complex river networks that commonly include temporary streams that cease to flow at some point in space and time, and a notable presence of lentic waterbodies generated by flow regulation. These are features that are also expected to expand to freshwater ecosystems worldwide due to the ongoing global change. Despite their current and predicted widespread occurrence, the processing of organic matter under these conditions is far from fully understood. This thesis contributes to filling this shortage of knowledge by exploring different mechanisms involved in the processing of terrestrial organic matter along a Mediterranean river network. Specifically, it aims to increase current knowledge on POM decomposition across the mosaic of habitats generated by flow variability and the DOM uptake by bacteria in a forested stream. The findings of this thesis showed that flow variability induced by both natural and human disturbances generates a complex mosaic of habitats with distinct capacity to transport, retain and process POM. On the one hand, our results indicated that flow regulation by small dams and weirs triggers changes in the ecosystem functioning along the river network, as revealed by differences in wood decomposition rates between lotic and lentic reaches. However, these changes occurred only in high-order streams, where decomposition rates were faster in lotic than in lentic reaches, probably due to more physical abrasion and differences in microbial decomposer assemblages. On the other hand, our results pointed out that the recurrent flow cessation in temporary streams generates discontinuities in leaf litter decomposition along it. Dry and emerged conditions slowed down the decomposition in intermittent reaches compared to perennial ones. However, the specific moment of flow fragmentation entails a mosaic of aquatic and terrestrial habitats that encompasses a highly heterogeneous decomposition process. In isolated pools, decomposition rates were as faster as in a perennial reach, with an intense leaching and an important contribution of microbial decomposers. In emerged streambed sediments, leaf litter decomposed slower than in aquatic habitats and the decomposition was driven by abiotic factors. In addition, results from this thesis also indicated that the labile forms of DOC are as highly immobilized from the water column as DIN even when large amounts of detritus are available in a forested stream. Indeed, bacteria established on leaf litter had the highest contribution to this immobilization, indicating the influence of autumnal inputs on the cycling of C and N in forested streams. Overall, this doctoral thesis contributes to a better understanding of how Mediterranean river networks process organic matter and highlights the need to study it taking into account the mosaic of habitats generated by flow variability.

The human populations of the Mediterranean region have been thoroughly studied. Nonetheless, there are numerous aspects of their demographic and epidemiological history that remain uncertain to date. The growing use of high-throughput genetic data is helping to unravel these questions. A crucial part in designing a population genetics study is to determine the type and amount of genetic data that is needed in order to obtain accurate results. In the case of analyses that deal with large-scale population processes, such as continental barriers, or that focus on some specific candidate genes, sparse genetic data with a high degree of variation could be an option that allows for larger sample sizes. However, to obtain more refined results, such as estimating the date of an admixture event, inferring historical changes in population sizes, or focusing on restricted geographic areas, it is required the use of array-based or, ideally, whole-genome sequencing data. In this doctoral thesis, I present four studies in which the density of genetic markers employed vary in accordance to the depth of the analysis. Globally, this work contributes to the knowledge in the sphere of the population genetics of Mediterranean populations. The first survey supports the role of the Mediterranean sea as a historical barrier to gene flow, making use of three single nucleotide polymorphisms (SNP) located within or around LIN28B, a gene associated with cancer. One of these markers, rs221639, shows a specially high degree of variation between Mediterranean populations. The second article analyzes the presence of a sub-Saharan genetic component in four CAD-associated genomic regions in Mediterranean populations. This component is more prevalent in the North African coast, suggesting a more intense sub-Saharan gene flow than in Southern Europe. Furthermore, D-statistics suggest potential sub-Saharan introgression at the 10q11 region, which includes CXCL12, a gene that codes for a chemokine ligand linked to cardiovascular disease with protective effects. In the third study, the level of resolution achieved by array-based genome-wide data allows to refine previous estimates of a Sephardic component present in current Iberian populations. The incorporation of neighbouring populations to the analyses shows a gene flow process from the Iberian Peninsula outwards, which could be reflecting a migration pattern followed by the expelled Sephardic Jews. Finally, I present an analysis of deep-coverage whole-genome sequencing data from the Spanish Eastern Pyrenean population. In combination with accurate genealogical information of the samples, the quality of the data allows to analyze the demographic history of the Spanish Eastern Pyreneans with a high degree of detail using, among others, haplotype-based and deep learning methods. Namely, the Spanish Eastern Pyreneans appear as a distinct group within the Iberian populations, closely related to the Basques. In addition, this human group presents fine-scale population structure, and it has undergone a historical isolation process involving a reduction of the effective size, whose epidemiological consequence has been a significant depletion of many rare and highly deleterious mutations.
Las poblaciones humanas de la región Mediterránea han sido ampliamente estudiadas históricamente. Sin embargo, hay numerosas cuestiones sobre su historia demográfica y epidemiológica que siguen sin resolver. En esta tesis doctoral se recogen cuatro estudios en los que la densidad de marcadores genéticos utilizados varía en función de la profundidad del análisis. En conjunto, estos trabajos contribuyen al conocimiento en el ámbito de la genética de poblaciones humanas del Mediterráneo. En el primer artículo se corrobora el rol histórico del mar Mediterráneo como barrera genética, mediante el uso de un número reducido de polimorfismos localizados en un gen asociado al cáncer, LIN28B. El segundo artículo informa sobre la existencia de un componente subsahariano en cuatro regiones genómicas asociadas a la enfermedad de las arterias coronarias, distribuido de manera dispar entre el sur de Europa y el Norte de África. En el tercer estudio se utilizan datos genómicos obtenidos a partir de un chip de genotipado. El nivel de resolución así conseguido permite refinar estimaciones previas sobre la magnitud del componente genético de origen sefardita presente en algunas poblaciones actuales de la Península Ibérica. Este análisis se extiende a poblaciones adyacentes, y se detecta así una posible ruta migratoria seguida por los sefarditas expulsados. Por último, se presenta un análisis de la población del Pirineo catalán, utilizando en este caso datos de secuenciación de segunda generación con una profundidad de cobertura de 40×. Ello, unido a la infomación genealógica de las muestras, permite analizar la historia demográfica de la región con un alto grado de detalle. Esta población se enmarca en el contexto genético de la Península Ibérica, mostrando una alta similitud con muestras del País Vasco francés. Presenta subestructura poblacional, y ha sufrido un proceso de aislamiento histórico con reducción del tamaño efectivo, cuya implicación epidemiológica ha sido una selección purificadora de numerosas mutaciones altamente deletéreas.