Dissertations / Theses on the topic 'Romanticisme'

En la teoria i la història de la literatura a Espanya no existia fins ara el concepte ni la consciència del poema digressiu com a forma literària pròpia. La dissertació és una monografia de dita forma literària i afirma rotundament la pertinença a ella de quatre obres seleccionades. Beniowski serveix de referent paradigmàtic. Un corpus consistent en quatre textos permet estendre l’anàlisi simètricament a l’àmbit polonès i espanyol, i equilibrar les seves conclusions. S’aprofiten les constatacions dels investigadors polonesos i es transposen al terreny espanyol, per tal de provar l’analogia que justifica el trasllat del concepte. Al 1840, any al voltant del qual es composen les obres, el romanticisme espanyol no pot anomenar-se tardà. No obstant, Espronceda, a El diablo mundo, accelera la maduració del subjecte romàntic. Contràriament a la consideració de nombrosos crítics, no es tracta de quelcom accidental en el camí del romanticisme espanyol, sinó de la seva enèrgica afirmació en el camp del subjecte i de l’expressió poètica. Al no encarar l’obra com a poema digressiu, la crítica no va valorar el que la dissertació entén com a major fita esproncediana: un subjecte irònic veritablement romàntic, transcendent del subjecte-tipus de la seva creació anterior. A més, El diablo mundo uneix el subjecte al llenguatge, assolint una visió existencial i epistemològica plena. La dissertació defineix i comenta la forma poètica en qüestió, així com altres formes i conceptes (ironia, fragmentarisme, digressió….), necessaris per tal de comprendre el seu caràcter policèntric, el seu estil, la posició del narrador i el constant repte al lector i a la convenció. El paper de la digressió és altament paradoxal, al convertir la ruptura en fonament de la construcció del text. La tesi dedica un ampli espai a les instàncies textuals del subjecte, el narrador i el lector, i a l’eix metaliterari del poema. El poema digressiu representa els aspectes vitals del romanticisme, a l’abastar la totalitat de l’evolució del subjecte romàntic, així com la de la lírica i l’èpica romàntiques. El poema i el seu narrador constitueixen un catàleg i un emblema de la transformació romàntica en els camps mencionats. La personalitat irònica no és gens menys característica que el tòpic del poeta-vat, el rebel, l’amant, etc. El significat del poema en el mapa literari excedeix el d’una forma d’escriptura. Consisteix en una unió extraordinària de la capacitat creadora i crítica. Gràcies a això, representa la dinàmica de la creació literària, la dialèctica del pensament i el concepte existencial romàntic. Per la seva doble trajectòria creadora-crítica, instaura solucions atrevides i les anul·la, sense mai minvar la posició dominant del narrador. El poema digressiu és la forma més radical de l’escriptura romàntica, sent el seu context i el seu punt de partida la maduresa del romanticisme. També és portador del postulat de l’autenticitat de la literatura, avançat pels primers romàntics. A saber, la tradició literària no es basa en reprendre elements o conceptes del passat, sinó en reprendre el seu significat en el seu propi temps. Aquest enteniment de la tradició fomenta el concepte de la modernitat de la literatura en totes les èpoques. Allò original sempre està vinculat a allò autèntic; i un art autèntic sempre és modern, sempre és testimoni del seu propi temps. Aquesta és la gran lliçó dels romàntics: una idea que van pressentir i verbalitzar des de les primeres albors de l’època i que, en la maduresa de la mateixa, es va articular en el poema digressiu. Per altra banda, el romanticisme mostra clarament que el moment culminant és el crític. El potencial creatiu excepcional del romanticisme es fonamenta en un pensament lúcid i això es trasllada al discurs irònic. El poema digressiu, emblema de la ironia romàntica, constitueix així mateix un compendi poètic de l’època.
En la teoría y la historia de la literatura en España no existía hasta ahora el concepto ni la conciencia del poema digresivo como forma literaria aparte. La disertación es una monografía de dicha forma literaria y afirma rotundamente la pertenencia a ella de cuatro obras seleccionadas. Beniowski sirve de referente paradigmático. Un corpus consistente de cuatro textos permite extender el análisis simétricamente al ámbito polaco y español, y equilibrar sus conclusiones. Se aprovechan las constataciones de los investigadores polacos y se transponen al terreno español, para probar la analogía que justifica el traslado del concepto. En 1840, año alrededor del cual se componen las obras, el romanticismo español no puede llamarse tardío. No obstante, Espronceda, en El diablo mundo, acelera la maduración del sujeto romántico. Contrariamente a la consideración de numerosos críticos, no se trata de un accidente en el camino del romanticismo español, sino de su enérgica afirmación en el campo del sujeto y de la expresión poética. Al no abordar la obra como poema digresivo, la crítica no valoró lo que la disertación entiende como el mayor logro esproncediano: un sujeto irónico verdaderamente romántico, trascendente del sujeto-tipo de su creación anterior. Además, El diablo mundo une al sujeto al lenguaje, logrando una visión existencial y epistemológica plena. La disertación define y comenta la forma poética en cuestión, así como otras formas y conceptos (ironía, fragmentarismo, digresión...), necesarios para comprender su carácter policéntrico, su estilo, la posición del narrador y el constante reto al lector y a la convención. El papel de la digresión es altamente paradójico, al convertir la ruptura en fundamento de la construcción del texto. La tesis dedica mucho espacio a las instancias textuales del sujeto, el narrador y el lector, y al eje metaliterario del poema. El poema digresivo representa los aspectos vitales del romanticismo, al abarcar la totalidad de la evolución del sujeto romántico, así como la de la lírica y la épica románticas. El poema y su narrador constituyen un catálogo y un emblema de la transformación romántica en dichos campos. La personalidad irónica es nada menos característica que el tópico del poeta-vate, el rebelde, el amante etc. El significado del poema en el mapa literario excede el de una forma de escritura. Consiste en una unión extraordinaria de la capacidad creadora y crítica. Gracias a ello, representa la dinámica de la creación literaria, la dialéctica del pensamiento y el concepto existencial romántico. Por su doble trayectoria creadora-crítica, instaura soluciones atrevidas y las anula, sin mermar nunca la posición dominante del narrador. El poema digresivo es la forma más radical de la escritura romántica, siendo su contexto y su punto de partida la madurez del romanticismo. También es portador del postulado de la autenticidad de la literatura, adelantado por los primeros románticos. A saber, la tradición literaria no se basa en retomar elementos o conceptos del pasado, sino en retomar su significado en sus tiempos. Tal entendimiento de la tradición fomenta el concepto de la modernidad de la literatura en todas las épocas. Lo original siempre está vinculado a lo auténtico; y un arte auténtico siempre es moderno, siempre es testigo de sus tiempos. Esta es la gran lección de los románticos: una idea que presintieron y verbalizaron desde los albores de la época y que, en la madurez de la misma, se articuló en el poema digresivo. Por otra parte, el romanticismo muestra claramente que el momento culminante es el crítico. El potencial creativo excepcional del romanticismo se fundamenta en un pensamiento lúcido y ello se traslada al discurso irónico. El poema digresivo, emblema de la ironía romántica, constituye asimismo un compendio poético de la época.
One of the major aims of this project has been to propose the term poema digresivo for Spanish Romantic poetry. Poema digresivo, based on the Polish poemat dygresyjny, seems more accurate than the English ironic poem, since it indicates one of the most important features, digression. This dissertation focusses on this form, and it concludes that the selected Spanish texts exemplify it. Beniowski serves as a paradigmatic point of departure. The choice of the four texts enables symmetry and balanced conclusions as regards Polish and Spanish literature. The thesis draws on the achievements of Polish researchers and transfers them to the Spanish domain, demonstrating the analogy that legitimates the transfer of the term poema digresivo. Spanish romanticism of around 1840, when all four poems were written, cannot be called late, but Espronceda accelerates the maturing of the Romantic subject. El diablo mundo, though, is not an accident in the history of Spanish romanticism, as many critics have considered, but its energetic affirmation, through which the subject and the revolution of poetical expression are confirmed. Given that the text was not considered a digressive poem, many critics disregarded what the dissertation indicates as Espronceda’s major achievement: the representation of the genuine Romantic ironic subject. Besides, El diablo mundo binds the subject to the language; by operating on these two planes, it reaches a full existential and epistemological vision. This dissertation defines concepts (irony, fragmentarism, digression) necessary to understand such aspects of the digressive poem as its polycentric character, its style, the position of the narrator and the permanent challenge to the reader. The role of the digression proves paradoxical, making rupture a fundamental element of the text’s construction. The poem’s dialectic shows the richness of contradiction in this literary form. Considerable space is devoted to the textual instances of the subject, the narrator and the reader, and to the metaliterary aspects of the poem. The digressive poem shows perfectly the vital aspects of romanticism, illustrating all the transformations of the Romantic subject and the evolution of Romantic lyrical and epic poetry. The poem and its narrator constitute the catalogue and the emblem of Romantic mutations of the aforementioned components. The ironic personality turns out to be as specifically Romantic as the topos of the bard, rebel or lover. The significance of the digressive poem for Romantic literature goes beyond the importance of a single literary form, being a brilliant union of creative and critical skills. In this way, it reproduces the dynamics of Romantic literary creation, the dialectics of thinking and the Romantic concept of human existence. Thanks to the double creative–critical trajectory, the ironic poem creates bold solutions and questions them, without reducing the narrator’s dominating position. The ironic poem is the most radical form of Romantic writing, contextualized in the mature phase of romanticism. It also articulates the postulate of the authenticity of literature advanced by the first Romantics, for whom literary tradition was not about taking motifs or ideas from the past, but about reconstructing and reintroducing the meaning those elements had in their time. Such an understanding of tradition allows the literature of all periods to be perceived as modern. The great lesson of the Romantics is that originality is always linked to authenticity and authentic art is always contemporary; it is always a participant and a testimony of its time. Also, romanticism clearly shows that the moment of climax is one of crisis. Its exceptional creative potential is based on lucid thought; these aspects are translated within the ironic discourse. Thus the digressive poem, the emblem of Romantic irony, constitutes a poetic compendium of romanticism.

Esta tesis considera la subjetividad romántica como elemento crucial y fundamental en el nacimiento de la imagen fotográfica. El redescubrimiento de la mirada por parte de artistas y poetas del romanticismo se une de forma decisiva con los trabajos de óptica y fotoquímica de los científicos e inventores de principios del s. XX. La figura de William Henry Fox Talbot (1800-1877) que realizó las primeras fotografías junto a Daguerre, muestra de manera muy clara que la fotografía supone además de la conquista de una imagen técnica la aventura para la conquista de un espacio íntimo. El estudio comienza con el análisis de las pinturas románticas nocturnas alemanas, especialmente de C. D. Friedrich (1774-1840) y C. G. Carus para pasar luego al análisis de fenómenos cómo las sombras, los dioramas y panoramas, la linterna mágica…, inventos a medio camino entre la ciencia y el arte, donde la experiencia de la luz y la oscuridad son cruciales para llegar hasta la mirada fotográfica con las primeras fotografías de Niépce, Daguerre y Talbot y luego retornar hacía el concepto de la noche en el arte contemporáneo con artistas como Christian Boltaski(1944), Kara Walker(1969), o Vija Celmins(1938). En la fotografía tiene lugar los principios fundamentales de los románticos según los cuales el conocimiento se produce por una combinación de arte y ciencia. En el ojo de la cámara es donde coinciden la mirada científica y la artística.

La presente tesis consta de seis capítulos, cuyo contenido se estructura del siguiente modo. En el primer capítulo se realiza un breve repaso del origen de la palabra “romanticismo” y de los inicios del citado movimiento. Tras analizar brevemente lo que supuso el Romanticismo en países como Alemania, Inglaterra, Francia o Italia, se establecen cuáles fueron las fuentes inspiradoras del mismo en nuestro país. En el segundo capítulo se somete a un contraste temático el Romanticismo español con respecto a otros, como el anglo-germano o el francés, por lo que éste supuso de puente para el español. Dado que el objeto de estudio de esta tesis es el de la proyección romántica en la poesía de fuera de su espacio cronólogico, en el tercer capítulo se hace un recorrido (pasando por el Simbolismo francés, los Paranasianos, los Modernistas y, ya en España, la Generación del 98) por las figuras más significativas que asimilaron y evolucionaron los temas del Romanticismo original. Destaca Baudelaire, y ciertos poetas modernistas como Lugones o López Velarde. También se consideran como importantes las obras de Campoamor, los hermanos Machado, Moreno Villa o Unamuno. Finaliza el capítulo destacando la relación entre Baudelaire y Luis Cernuda. Precisamente el cuarto capítulo se adentra en profundidad sobre la obra de Cernuda, que puede considerarse la más alta expresión romántica de la poesía española; aunque pueda parecer rezagado, su afán por repescar aquello que en su tiempo no pudo darse y la recuperación de los grandes románticos, como Hölderlin, Goethe o Wordsworth es un fenómeno destacable. En el capítulo quinto, tras repasar la “Generación del 36” o la poesía social –sin que en ninguna de las dos aparezca ningún poeta que destaque por su enfoque romántico–, llegamos a la Generación del 50, donde destacan tres creadores: Brines, Biedma y Valente. Si el primero conecta temporalmente con Cernuda, de modo que revitaliza y encarna una parte de los más grandes presupuestos románticos, el caso de Biedma es distinto: admira la obra de Cernuda pero al mismo tiempo asimila la teoría y la poesía de Eliot y su más o menos discutible antirromanticismo. Por último, Valente es importante por su desmarque con respecto a los restantes poetas de su generación. El último capítulo incluye un repaso a las obras de Colinas y Leopoldo María Panero, ambos dentro del movimiento de los “Novísimos”, pero en los cuales pueden presentirse trazas de la influencia romántica. Con ello se concluye que el Romanticismo seguirá apareciendo, de una u otra manera, a lo largo de futuras generaciones, aunque no sea ya dentro de la línea de reivindicación ética.

Joaquim Rubió i Ors és un poeta molt present a les històries de la literatura catalana però la seva poesia és totalment desconeguda, fora dels cercles acadèmics i erudits, havent gaudit d’una popularitat insòlita que després li ha estat negada, fins a caure quasi la totalitat de la seva obra en l’oblit més absolut, com la immensa majoria de la poesia del vuit-cents fins a Jacint Verdaguer, a causa d’un cúmul de prejudicis estètics que s’han anat creant tot al llarg del segle XX. Aquesta tesi representa el primer estudi biogràfic a fons del poeta i la primera edició completa de la seva poesia en català des de la seva mort. Des del 1902, data d’aparició del quart volum de la tercera edició de Lo Gaiter del Llobregat començada en vida i acabada pòstumament pel fill Antoni Rubió i Lluch, la seva poesia només ha estat publicada en antologies, i sempre la mateixa mitja dotzena de poemes, si exceptuem l’edició que vaig fer jo mateix el 2006 per a Edicions 62 amb els poemes del primer Gaiter. La tesi proposa i justifica un text a partir de l'estudi dels diferents manuscrits i les les diferents edicions fetes en vida del poeta.
Joaquim Rubió i Ors es un poeta muy presente en las historias de la literatura catalana pero su poesía es totalmente desconocida, fuera de los círculos académicos y eruditos, habiendo disfrutado de una popularidad insólita que luego le ha sido negada, hasta caer casi la totalidad de su obra en el olvido más absoluto, como la inmensa mayoría de la poesía del ochocientos hasta Jacint Verdaguer, debido a un cúmulo de prejuicios estéticos que se han ido creando a lo largo del siglo XX. Esta tesis representa el primer estudio biográfico a fondo del poeta y la primera edición completa de su poesía en catalán desde su muerte. Desde el 1902, fecha de aparición del cuarto volumen de la tercera edición de Lo Gaiter del Llobregat comenzada en vida y acabada póstumamente por su hijo Antoni Rubio i Lluch , su poesía solo ha sido publicada en antologías, y siempre la misma media docena de poemas, si exceptuamos la edición que hice yo mismo en 2006 para Edicions 62 con los poemas del primer Gaiter. La tesis propone y justifica un texto a partir del estudio de los diferentes manuscritos y las diferentes ediciones hechas en vida del poeta.
Joaquim Rubió i Ors is a poet very present in the histories of Catalan literature but his poetry is totally unknown, outside the academic and scholarly circles, having enjoyed an unusual popularity that later has been denied to him, until falling almost the totality of his work in the most absolute oblivion, like the vast majority of the poetry of the 19th Century until Jacint Verdaguer, due to an accumulation of aesthetic prejudices that have been created throughout the 20th Century. This thesis represents the first in-depth biographical study of the poet and the first complete edition of his poetry in Catalan since his death. Since 1902, the date of publication of the fourth volume of the third edition of Lo Gaiter del Llobregat, begun in life and finished posthumously by his son Antoni Rubió i Lluch, his poetry has only been published in anthologies, and always the same half a dozen poems, except for the edition I made myself in 2006 for Edicions 62 with the poems of the first Gaiter. The thesis proposes and justifies a text based on the study of the different manuscripts and the different editions made during the poet's lifetime.

La tesi contrasta les conseqüències filosòfiques i la constel·lació temàtica de la Crítica del Judici, amb les manifestacions poeticofilosòfiques de F. Hölderlin i S.T. Coleridge. La font principal de recerca són aquelles tesis de la Crítica del Judici rellevants per comprendre l'esclat de l'idealisme allà on aquest nou sistema involucra significativament art i experiència estètica. Hölderlin s'instal·la de manera genuïna en la tensió entre l'idealisme i la filosofia crítica. Per la radicalitat dels seus plantejaments podrem presentar-lo també com a poeta romàntic o precedent del romanticisme. Pel que fa a Coleridge estudiem la recepció immediata de la filosofia Kantiana en el medi cultural britànic per contrastar el paper del poeta en la importació de la ideologia romàntica alemanya. L'objectiu és presentar Coleridge com a poeta que assumeix els postulats del romanticisme alemany i investigar si aquests postulats poden relacionar-se amb el balanç de la filosofia kantiana expressat a Crítica del Judici.
The thesis compares the philosophical consequences of Critique of Judgement to the poetic and philosophical productions of F.Höldelrin and S.T. Colerige. The main source of research are those aspects of Critique of Judgement relevant to understand the outbreak of idealism particularly where this new system deals significantly with art and aesthetic experience. Hölderlin stands in a genuine position beneath the tensions of idealism and kantian criticism, and his radical aproach to poetry allows to present him as a romantic poet or forerunner of romanticism. For S.T. Coleridge we study the immediate reception of kantian philosophy in british soil in order to highlight his role as a mediator of the german romantic ideology. The aim is to portrait Coleridge as a poet who assumed the main postulates of german idealism and to investigate how far those postulates can be connected to the final conclusions of kantian philosophy as formulated in Critique of Judgement.

L’objectiu primordial de la tesi és l’anàlisi de la representació de la música en la obra de l’artista Joan Carandell. S’estudia Carandell i la seva obra com a paradigma contemporani a per establir correspondències entre el món interdisciplinari de les arts i la iconografia de la representació musical. S’investiga i s’estudia la col•lecció “Història de la Música” de Carandell per la seva dimensió musical. La tesi consta de dos volums. Així mateix, el primer volum està dividit en dos capítols, apèndix I i apèndix II. I el segon volum és un annex amb la selecció de la documentació recopilada de catàlegs de les exposicions individuals, conferències, il•lustracions de llibres i revistes, i de la recopilació de premsa escrita sobre Carandell. En l’apèndix I es recopilen i es seleccionen representacions de diversos artistes, per obtenir la informació complementària i per deixar constància de les línies principals de la iconografia musical des del Romanticisme fins a la pintura contemporània. S’observen les constants iconogràfiques i les variades línies estètiques de la representació dels aspectes musicals. A l’apèndix II s’inclou un complement bibliogràfic sobre l’artista. Es parteix de l’estudi de la iconografia i de la representació de la música per establir unes línies formals de representació i es proposa la hipòtesi: Carandell s’aparta, sens dubte, de les línies establertes en la història de la representació musical i la seva “Història de la Música” s’escapa als paràmetres convencionals per la seva extensió i perquè conté un factor didàctic i filosòfic. Primera conclusió, la proposta de Carandell és innovadora perquè té sentit d’unitat pictòrica vers la vibració musical, hi ha una representació coherent de l’evolució de la música des dels grecs fins als compositors contemporanis i és un resum de la història de la música de manera pictòrica. Segona, les obres de l’artista parteixen de la vibració musical que es transforma en les seves personals i innovadores manifestacions pictòriques de línia i color. Tercera, es refereix a la intencionalitat didàctica del seu projecte “Història de la Música” que és progressista i innovador. Quarta, és sobre el suggeriment de Carandell de real però inventat que determina un surrealisme i també una metafísica que convida a imaginar una dimensió pictòrica oberta a l’espectador, a la seva pròpia experiència i sensibilitat i li descobreix expectatives de reflexió filosòfica. La cinquena conclusió refereix l’assoliment de les qüestions proposades a la hipòtesi i amb el resultat d’un treball d’investigació innovador i necessari per a la historiografia de l’art.
The main objective of the thesis is to analyse the representation of music in Joan Carandell’s work which is studied as the contemporary paradigm to establish links between the interdisciplinary world of arts and the iconography of musical representation. Carandell’s History of Music collection is researched and studied for its musical dimension. The thesis includes two volumes, the first is divided into two chapters, appendixes I and II, and the second is an annex. Appendix I gathers and selects representations of various artists to obtain complementary information and to record the main features of musical iconography, from Romanticism to contemporary painting. The iconographic constants and varied aesthetic features of representation of the musical aspects are observed. Appendix II includes a biographical complement about the artist. The starting point is the study of the iconography and musical representation to establish formal representation lines and the proposal of the following hypothesis: Carandell no doubt moves away from the established lines in the history of musical representation, his History of Music slipping away from conventional parameters due to its extension and educational and philosophical factors. First conclusion: Carandell’s proposal is innovative because of its sense of pictural unit towards musical vibration, with a consistent representation of musical evolution from the Greeks to contemporary composers, and being a summary of the history of music in a pictural fashion. Second: the artist’s works are based on the musical vibration which is transformed into his personal and innovative pictural manifestations of line and colour. Third: it refers to the educational intention of his project History of Music which is both progressive and innovative. Fourth: it deals about Carandells’s suggestion of real but invented which determines a surrealism and metaphysics leading to imagine a pictural dimension open to the eye of the beholder, to his own experience and sensitivity, uncovering to him expectations of philosophical reflection. The fifth conclusion refers to the achievement of the issues proposed in the hypothesis, with the result of a research work that is both innovative and necessary for the historiography of art.

El objeto de estudio de esta Tesis Doctoral es el sevillano Gabriel García y Tassara (1817- 1875), poeta que propongo perteneciente al Segundo Romanticismo, impulsado por Víctor Hugo y simbiótico con Lord Byron, que expresó en sus versos las inquietudes y desengaños del proceso de implantación del liberalismo, revolucionario en la época social e individualmente. El hecho de no haber publicado sus Poesías hasta 1872 ha confundido a la crítica considerándolo un romántico tardío o pionero del realismo. En este trabajo se ofrece una exhaustiva biografía del autor que aclara no pocos aspectos de su vida, entre ellos su pertenencia al movimiento romántico desde 1835 y la publicación de sus poemas en la prensa, por lo que se le valoró desde 1841 como uno de los poetas más relevantes de la época. Al mismo tiempo, ejercía como colaborador periodístico con artículos que se presentan como obra en prosa, antes de ser redactor y más tarde director de varios periódicos moderados. Diputado en dos legislaturas (1847-50 y 1854-57), diplomático en Washington (1857-67) con el proyecto personal de formar una confederación de estados hispanoamericanos, incluida España, y en Londres (1869) como representante del Gobierno Provisional, solo al cesar en su actividad pública se aplicó en la edición de su libro. En cuanto a su poesía, se aportan en el Apéndice las primeras versiones de 24 poemas de su libro y 21 no incluidos en él, junto a la recomposición del poema extenso Un diablo más, con dos epístolas desconocidas. Se han fechado todas sus composiciones y propuesto sus etapas poéticas, cuyos contenidos, algunos anfibológicos, se analizan. También se transcriben en el Apéndice sus artículos de crítica literaria, los muy interesantes costumbristas y otros político-sociales, cuyos temas y estilo se analizan en el texto, además de sus discursos en las Cortes, estos últimos aclaratorios de su personal visión del momento histórico y, en especial, de no pocos de los contenidos de Un diablo más.
The target of this Doctoral Thesis is the Sevillian Gabriel García y Tassara (1817-1875), a poet that belongs to the Second Romanticism, led by Victor Hugo and symbiotic with Lord Byron. He expressed the concerns and disappointments in his lines of the process of implementation of liberalism, as revolutionary socially and individually. Critics wrongly considered him a late romantic or a pioneer of realism because his Poesías weren’t published until 1872. This paper provides an exhaustive biography of the author that clarifies many aspects of his life, such as his joint to the Romantic movement since 1835 and the publication of his poems in the press, therefore he was considered since 1841 as one of the most important poets of that moment. At the same time, he worked as a journalist assistant and wrote articles that are presented as prose work, before that he became a editor and later a director of several moderate newspapers. He was Deputy in two legislatures (1847-50 and 1854-57), diplomat in Washington (1857-67) he had a personal project of forming a confederation of Spanish-American states, including Spain, and in London (1869) as a representative of the Provisional Government. Only when his public activity ceased, he devoted to the edition of his book. As it concerns to his poetry, the early versions of 24 poems in his book and 21 not included in it, also the recomposition of the extended poem Un diablo más, with two unknown epistles, are added in the Appendix. All his compositions have been dated and his poetic stages proposed, whose contents, some amphibological, are analyzed. In the Appendix I have also transcribed his articles of literary criticism, the very interesting sketchs of manners ones and other political and social, its topics and style are analyzed in the text, in addition to his speeches in the Parliament, the latter clarifying his personal vision of the historical moment and, in particular, several of the contents of Un diablo más.

El presente estudio aborda la sátíra poética de tema literario en el siglo XIX español con el análisis monográfico de un autor. Entre las razones por las que Villergas podía constituir materia de tesis:el desconocimiento del autor. Personaje polémico, citado en las historias de la literatura, parecía un desconocido. La labor que le reconoce la crítica de su tiempo, ocasional y parcamente, es su actividad como crítico literario y la de ser un hábil versificador de sátira . Su vinculación con los problemas políticos y sociales de su tiempo, su ideal revolucionario le llevó a hacer la vida imposible al moderantismo secular, y, en consecuencia, su producción literaria, reviste un valioso interes etico e ideológico. El corpus textual supera las poesias satíricas de crítica lingüística y literaria, Poesías jocosas y satíricas, 1842, y Los siete mil pecados capitales, 1846. Su análisis exigía la observación de las relaciones intertextuales que se manifiestan entre las sátiras en verso y sus obras en prosa: novelas y ensayos de crítica literaria, actividad periodistica.
This dissertation undertakes a thorough examination of the political satire of the nineteenth-century Spanish author Juan Martínez Villergas, with a particular attention to the political and literary context in which his works were produced. The principal aim of this study has been to rescue Villergas from critical oblivion: a polemicist and controversial writer in his own time as well as the author of scathing literary reviews, he scarcely features in the histories and monographs of Spanish literature. If he appears at all is in the guise of literary critic and the author of fine satires in verse: this is the only facet of Juan Martínez Villergas that nineteenth and twentieth century critics have recognised. By delving in different archives and retrieving Villergas’ forgotten writing, this thesis, however, argues that his work is more versatile and thought-provoking than what critics have implied. Most suggestive is Villergas’ biting attack on the conformist and complacent attitude Spanish romantic writers displayed in the midst of so much political corruption and laissez-faire that characterised nineteenth-century Spain. As this thesis shows, the corpus of this neglected writer cannot be confined to his satirical verses and his pieces of literary criticism, gathered in Poesías jocosas y satíricas (1842) and Los siete mil pecados capitales (1846). Martínez Villergas also wrote fiction and literary journalism. I related aim of this study, therefore, has been to explore intertextual connections between his satirical poetry and his novels, essays and journalism. Such interrelated analysis of different genres has permitted the exploration of the hitherto unacknowledged influence that French romanticism had on Villergas and to reveal the extent to which his writing was committed to the social problems of his day. Villergas’ critical attitude towards Spanish romantic literature displays his distaste for the traits that marred much of this school in Spain: affectation, verbosity, immorality, plagiarism, compliance with literary institutions, artificiality, proliferation of worthless poets, gratuitous diatribes against the translation of French dramas, endless fascination with the topic of death, abuse of the trope of the nocturnal and of the cliché of the desolate romantic sensibility, and the moralising attitude towards the modern French novel. His works, on the other hand, exhibit his deep appreciation for the French romantic movement, most vividly expressed in his novellas collected in El Cancionero del Pueblo (1844-45) and in his extensive novel Los Misterios de Madrid (1845) as well as in Juicio crítico de los poetas españoles contemporáneos (1854). What he admired most about French novelists, playwrights and poets was their defence of a social humanism, a philosophical stance based on the notions of progress, justice and freedom. By a thorough examination of the ethic and aesthetic preoccupations embedded in Villergas’ writing, this dissertation has endeavoured to throw light on the reasons that triggered his anti-romantic invectives and his satires against leading literary figures of his time. One of the conclusions of the thesis is that Villergas’ negative view of Spanish romanticism was brought about by the limited ability that, in his view, Spanish romantic writers had displayed in adapting and endorsing the essence of the philosophy of liberalism that inspired this international movement.

La presente investigación parte de dos postulados básicos: primero, la rotunda dimensión cognitiva que cabe asignar al arte; y segundo, la primacía del discurso y la experiencia estéticos frente a los modos epistémicos que dislocan conciencia y realidad por medio de múltiples dicotomías. Nuestro ámbito principal de indagación es la obra del poeta romántico William Wordsworth. Haremos especial hincapié en su producción desde 1797 hasta 1805, o sea, el período en que se perfiló el proyecto filosófico-poético cuyo impulso central es inseparable del movimiento romántico, ya que está vertebrado por los mencionados postulados sobre el valor cognitivo de lo estético y su preponderancia sobre discursos concurrentes.

Así pues, el objetivo de este trabajo persigue elaborar la estructura implícita de ideas que subyace a los postulados antes mencionados y, con ello, determinar sobre qué fundamento es posible encontrar en lo estético una primacía epistemológica como la que Wordsworth y el movimiento romántico en general sostienen como piedra de toque de sus teorías. Para el despliegue de esta investigación hemos planteamos una serie de preguntas que han guiado el desarrollo general de la tesis. Nuestra estructura se ha desplegado alrededor de cuatro cuestiones principales: ¿en qué consiste la visión que otorgan el arte y el modelo de experiencia estética?; ¿en qué sentido la actitud estética deviene agente de esta verdad viva, más amplia, radical y completa?; ¿cómo se operan la comprensión y la asimilación de los modelos cognitivos reductivos de la tradición desde este nuevo modelo?; y también, como reflexión final, ¿se le otorga a la filosofía, en su sentido tradicional, un papel respecto a ello, o por el contrario se le exige una remodelación de raíz en sus modos y sus hábitos más sedimentados?

A través de estas cuestiones y el análisis de los conceptos centrales del romanticismo de Wordsworth como 'imaginación', 'naturaleza', 'poesía', etc., hemos pretendido una explicitación de un modelo cognitivo radical y completo: el modelo estético del conocimiento y del saber. Este modelo asume el carácter no problemático de nuestra participación en los procesos de conocimiento y de realidad, y se estructurará alrededor de cuatro ejes centrales: percepción extensiva, significados abiertos, dinámicos e inagotables, la asunción plena de la lógica de la polaridad, y el postulado de un sustrato primordial, de una fuente o campo indiferenciado del aparecer, inherente a lo aparecido mismo y accesible por un ejercicio de agudeza perceptiva. El análisis de las nociones 'Imaginación' y 'Naturaleza' en Wordsworth nos llevará a la conclusión de su indiferenciación última, puesto que ambas apuntarán en su significa pleno y más amplio a esta realidad original entendida como apertura, como un campo integrado y unificado inherente a los fenómenos, a los cuales anima, realiza y disuelve en un juego interminable de encuentros e interrelaciones, de reciprocidades que disuelven los límites taxativos entre sensaciones, cosas e ideas.
This thesis is based on two fundamental premises: first, the deep cognitive dimension attributable to art; and second, the primacy of discourse and aesthetic experience over epistemological modes which dislocate awareness and reality through multiple dichotomies. Our principal line of inquiry is the work of the poet William Wordsworth. We shall pay special attention to his output from 1797 to 1805, that is, the period in which he outlined his philosophical-poetic project, the main thrust of which is inseparable from the Romantic movement.

Thus, our aim is to construct the implicit structure of ideas underpinning the above mentioned beliefs and, through this, to determine on what basis it is possible to find an epistemological primacy, such as Wordsworth, and the Romantics in general, maintained was the touchstone of their theories, in the aesthetic. The research has been carried out employing a set of questions to guide the general development of the thesis and has been structured around four main questions: Of what does the vision provided by art and the model of aesthetic experience consist? In what sense does the aesthetic stance work as an agent of this broader, radical and complete living truth? How does the comprehension and assimilation of reductive, cognitive models of tradition work within this new model? Finally: is philosophy, in the traditional sense, given a role with respect to that new model, or on the contrary, does it demand a root and branch remodelling of philosophy's most settled modes and habits?

Through these questions and the analysis of the central concepts of Wordsworth's Romanticism as "imagination", "nature" or "poetry", we shall try to form an explicit statement of a radical and complete cognitive model: an aesthetic model of knowledge and knowing. This model assumes our uncomplicated participation in the processes of knowledge and reality, and will be structured around four key concepts: extensive perception; open, dynamic and inexhaustible meanings; the full assumption of the logic of polarity; and the suggestion of a primordial substrate, of a source or an undifferentiated field of appearance inherent in what appears and accessible by exercising acute perception.

El objetivo de esta tesis es entender la totalidad de la poética de Julio Cortázar a través del análisis comparatista, y se desarrolla de acuerdo con los siguientes cuatro ejes: 1) la poética romántica, 2) la tecnología, 3) la tendencia nostálgica de la postguerra, 4) el compromiso político y la Segunda Vanguardia. En lo que concierne al primer eje, se lleva a cabo una revisión del Romanticismo literario a partir de la labor de varios críticos, entre los que destaca Paul de Man. En particular, se analizan tres poemas de Cortázar explícitamente inspirados en «Oda a una urna griega» de Keats, que muestran las características de la experiencia romántica ante el deseo de eternizarse. En cuanto al segundo eje, se centra en el cambio paradigmático que causó la fotografía, con la ayuda de los textos de Walter Benjamin y Susan Sontag. También se analiza la tecnología consecutiva de la fotografía: la cinematografía. A continuación, se explora otra vertiente de la experiencia tecnológica: la velocidad frenética, con la que se entusiasmaron los futuristas. Respecto al tercer eje, se analizan la tecnofobia que prevaleció en la postguerra y la nostalgia poética por un estado original, que se puede adjetivar de «pre-apolínea». Desde este punto de vista, se interpretan varios cuentos de Cortázar donde dicha nostalgia se expresa en la forma del delirio dionisíaco. En cuanto al cuarto eje, se propone una hipótesis sobre los motivos que incitan al compromiso político a los artistas adscritos al género fantástico, como Cortázar. Las claves para conectar el arte fantástico y la Revolución son los pensamientos de Freud, Herbert Marcuse y Sartre. Pero esta inclinación hacia la política conlleva un descontento paradójico con la Revolución misma. Por eso, al final del estudio, se analiza el viraje que dio Cortázar hacia la poética suburbana, cuya teoría plantea Bruce Bégout en busca de otra posible Revolución. A este respecto, se exploran las obras de Cortázar sobre el nomadismo suburbano, como Los autonautas de la cosmopista, en relación con el experimento de Robert Smithson.
This paper aims to understand Cortázar’s poetics in its totality by means of comparative analysis. The research is developed according to the following four topics: Romantic poetics, technology, the nostalgic tendency of the post-war period, political commitment and the Second Avant-garde. Regarding the first topic, a revision of the literary Romanticism is carried out from critical works of various critics, like Paul de Man. Specifically, Cortázar’s three poems, which are explicitly inspired by Keats’ «Ode to a Grecian Urn», are read in respect to the Romantic experience of desiring to eternize. With regard to the second topic, the focus is put on the paradigmatic change caused by photography. Walter Benjamin and Susan Sontag’s texts offer some keys in this respect. Photography’s parallel, film, is also analysed. Then, the other side of the technological experience, velocity, about which the Futurists were enthusiastic, is explored. As for the third topic, post-war technophobia and its correlative, poetical nostalgia for the origin, which can be described as «pre-apollonian», are discussed. From this point of view, some of Cortázar’s short stories, which express them as Dionysian delirium, are analysed. As for the fourth topic, a hypothesis is proposed to explain why and how artists of the Fantastic genre like Cortázar committed to politics. The keys to connect Fantastic art to the Revolution are found among the thoughts of Freud, Marcuse and Sartre. This development towards politics implies an inherent paradox however, in that the committed artists feel unsatisfied with the Revolution itself. Finally, the suburban poetics, a theory that Bruce Bégout established, comes into focus in search of other possibility of Revolution. In this respect, Cortázar’s works about suburban nomadism, such as Los autonautas de la cosmopista, are explored in respect to Robert Smithson’s experimental art.

El objetivo de la Tesis Doctoral es analizar la actividad musical que tuvo lugar en la ciudad de Murcia durante la segunda mitad del siglo XIX, principalmente a través de la prensa local de carácter general, y empleando además otras fuentes complementarias, tanto españolas como italianas, procedentes de diversos archivos públicos y privados. En conjunto, se han consultado para la Tesis más de 12.000 ejemplares de periódicos murcianos pertenecientes a treinta y nueve publicaciones diferentes, que aportan un total aproximado de 11.000 noticias de interés en diversos campos de la actividad musical profana y religiosa y otras noticias de índole histórica, económica, social y cultural, idóneas para contextualizar la actividad musical. El corpus más relevante de noticias procede de los numerosos ejemplares conservados del periódico La Paz de Murcia, publicado entre 1858 y 1896. La Tesis estudia la presencia de la música en la sociedad de Murcia desde una perspectiva urbana, analizando la evolución e implantación de diversos géneros musicales (zarzuela, ópera, sinfonismo, conciertos de solistas, música de salón), los gustos del público, la recepción del repertorio musical, la situación social de los músicos murcianos y sus conexiones con el exterior, entre otros aspectos. El estudio realizado aporta información particularmente relevante sobre la música profana en muy diversas facetas, y especialmente en lo referente a música teatral, sociedades y salones musicales. La Tesis presenta también información novedosa sobre música religiosa (especialmente al tratar la producción de varios compositores murcianos) y sobre algunas composiciones musicales relacionadas con Murcia en el periodo estudiado que eran inéditas o desconocidas hasta ahora, y son estudiadas en el contexto social y cultural en el que fueron creadas y/o escuchadas. La Tesis, con un total de 1836 páginas, consta de dos volúmenes. El Volumen 1 contiene el estudio propiamente dicho, dividido en cuatro partes y once capítulos. La primera parte incluye un único capítulo sobre la presencia de la música en las publicaciones periódicas murcianas de carácter general durante el siglo XIX. La segunda parte, “Los teatros y su música”, comprende los capítulos 2 al 5. El Capítulo 2 describe los teatros de Murcia durante la segunda mitad del siglo XIX, dando por primera vez una visión global de todos ellos (frente a visiones previas que sólo los trataban de forma independiente y fragmentaria) y aborda el estudio detallado del coliseo más importante de la ciudad, el Teatro Romea. El Capítulo 3 está dedicado a la zarzuela y la opereta, el Capítulo 4 a la ópera y la crítica teatral y el Capítulo 5 al repertorio orquestal y los conciertos de solistas en los teatros murcianos. La tercera parte de la Tesis, titulada “Los salones”, comprende los capítulos 6 al 8. El Capítulo 6 presenta un análisis detallado de la actividad musical en las sociedades, escuelas y academias musicales de Murcia durante la segunda mitad del siglo XIX. En él se estudian veintiocho sociedades recreativas que influyeron poderosamente en la actividad cultural murciana, además de otras escuelas y academias musicales. En el Capítulo 7 se analiza la música en los cafés murcianos y el Capítulo 8 se centra en la actividad musical y baile en el ámbito doméstico. La cuarta parte de la Tesis Doctoral (Capítulos 9 al 11) estudia los músicos de Murcia. El Capítulo 9 se dedica las generaciones de músicos murcianos activos en la segunda mitad del siglo XIX y presenta las biografías y obras de los más destacados, como Julián Calvo, el maestro de capilla Mariano García López y Antonio López Almagro, cuyas trayectorias habían sido escasamente estudiadas hasta la fecha. El Capítulo 10 está dedicado al barítono Mariano Padilla (1843-1906), músico murciano que alcanzó proyección internacional, cuya exitosa carrera se analiza por primera vez en esta Tesis. El Capítulo 11 aborda la creación musical de autores murcianos a través de los “Juegos Florales” (certámenes artístico-literarios que estimularon la composición musical local) y los orígenes de la historiografía musical murciana. El Volumen 1 finaliza con las Conclusiones Generales, relación de las principales fuentes empleadas, Bibliografía e índices de Tablas, Figuras y Gráficos. En el Volumen 2 se incluye un Documentario con una selección de ciento setenta documentos procedentes de prensa y otras fuentes; cuatro obras musicales editadas y manuscritas comentadas a lo largo de la Tesis y sesenta y tres apéndices, entre ellos la reconstrucción de los programas de teatro musical de todos los teatros murcianos (públicos y privados) en 1858-1895 y la programación musical de los distintos salones murcianos (sociedades, cafés y casas particulares).
“The musical life in Murcia during the second half on the 19th century” This Doctoral Dissertation (Ph.D.) studies the musical activity in the city of Murcia (Spain) during the second half of the 19th century, using a wide variety of sources, especially local general newspapers and other complementary documents from public and private archives preserved in Spain and Italy. After the exploration of more than 12000 issues of thirty nine different newspapers from Murcia, about 11000 news of musical interest have come to light, both on secular and religious music, as well as on the historical, economic, social and cultural context in which the musical activity took place. The most relevant corpus of information used in the study comes from the numerous extant issues of the newspaper La Paz de Murcia, published in 1858-96. The Dissertation is articulated in two volumes. Volume 1 has eleven chapters, and its content is divided in four parts: "The newspapers of the city", "The theatres and their music", "The salons", and “The musicians of the city"); this volume includes general conclusions, lists of sources and bibliography, and indexes of tables, illustrations and graphics. Volume 2 includes the edition of hundred seventy documents from newspapers and other sources, the edition of four compositions studied in the Dissertation, and sixty three appendices, among them the reconstruction of the musical repertory in all the theatres in Murcia (both public and private) in 1858-95, and the reconstruction of musical repertory in several societies, salons, cafés and private houses in the city. This work studies the rich presence of music in the society of Murcia from an urban perspective, analyzing the implantation and evolution of diverse musical genres (zarzuela, opera, operetta, symphonism, soloists' concerts, salon’ music), reception of the repertory, social situation of local musicians and their national and international connections, among other aspects. The study includes information particularly relevant about secular music, and especially about theatrical music, music in societies and private houses, and music in the cafés. The Dissertation studies also some compositions related to Murcia in the selected period, analyzing the context of their creation and performance; and (in the section about local composers) it offers new information about religious music in Murcia. An entire chapter is devoted to Mariano Padilla (1843-1906), a baritone from Murcia who had a very successful international career.

En esta tesis se estudian los órganos más representativos construidos en el periodo romántico en la zona vasconavarra. Ello obliga al estudio a su vez de sus autores, organeros procedentes de Francia, España y Alemania. Esta investigación conlleva asimismo la necesidad de definir lo que es el órgano romántico y justificar el periodo cronológico propuesto así como el espacio geográfico en que se enmarca el presente trabajo.
Además, esta tesis tiene como objetivo explicar las razones por las que existe en este territorio un patrimonio organístico tan rico en cantidad y calidad, construido por los organeros europeos más representativos de este estilo, dando respuestas a cuestiones tales como quiénes fueron los agentes que intervinieron en este proceso, cuáles fueron las fuentes de financiación, cómo acogió la Iglesia a este nuevo tipo de órgano, qué influencia tuvieron estos instrumentos en la creación musical, si existió un periodo de transición entre el órgano barroco y el romántico y finalmente cómo afectó este proceso a la metodología en la enseñanza de órgano.
Todo ello desde una perspectiva global e histórica.

La Renaixença literària a Vic: dels orígens a la consolidació és un recorregut per la cultura catalana a Vic des del 1860 al 1880. En aquest trajecte, es proposa construir un discurs que historiï les accions i els personatges principals d’aquest període a través de documents inèdits i fons poc estudiats. Així, entitats com el Círcol Literari de Vic o l’Esbart de Vic, personatges com Joaquim Salarich, Josep Serra, Martí Genís, Jaume Collell o els germans Masferrer i obres com La garba muntanyesa o el fulletó publicat per l’Eco de la Montaña són temes capitals de l’estudi. I a tot això, s’hi pot sumar la recepció del romanticisme a la capital osonenca, l’evolució del teatre i de la narrativa, o la singularitat i força de la poesia. En suma, doncs, s’ofereix una visió coral del fet literari vigatà en un període ben concret de la història catalana.
La Renaixença literària a Vic: dels orígens a la consolidació es un recorrido por la cultura catalana en Vic entre los años 1860 y 1880. En el trayecto se propone construir un discurso que historie las principales asociaciones y personajes de este periodo a través de documentación inédita y fondos poco estudiados. De esta manera, entidades como el Círcol Literari de Vic o el Esbart de Vic, personajes como Joaquim Salarich, Josep Serra, Martí Genís, Jaume Collell o los hermanos Masferrer y obras como La garba muntanyesa o el folletín publicado por el Eco de la Montaña son temas capitales del estudio. Y a todo esto, se debe sumar la recepción del romanticismo en la capital osonense, la evolución el teatro y de la narrativa, o la singularidad y fuerza de la poesía. En resumen, se ofrece una visión coral del hecho literario vicense en un periodo muy concreto de la historia catalana.

Els objectius d'aquest estudi són caracteritzar la poesia de GABRIEL FERRATER (1922-1972) i situar-lo dins la tradició literària moderna. El marc teòric de la investigació es recolza en les reflexions sobre els conceptes de Tradició i Modernitat, tot i remetent-nos a la Tradició des de dues perspectives distintes: a) Tradició com a passat literari lato sensu (relació d'un discurs amb els discursos anteriors) i la literatura com a imitació: la reflexió metaliterària) i strictu sensu com a passat literari ferraterià patricularitzat en la tradició de la literatura moderna i en la literatura medieval; b) Tradició com a tradició nacional, això és, com el sistema literari al qual pertany un escriptor en funció de la llengua que usa (la literatura catalana en el cas de Ferrater). Es tracta de veure quins són els denominadors comuns de la literatura catalana (si és que n'hi ha) i comprovant si hi són també presents en la poesia de Ferrater. A continuació, es tracta de fixar els models literaris catalans de suport i d'oposició de la poesia de Ferrater. El concepte de Modernitat el concebem també des de diferents biaixs. D'una banda, entenent la modernitat com una tradició literària més a què es remet l'autor. D'una altra, entenent la qualitat de modern com el resultat del procés de reajustament que fa cada autor de la història literària. Les conclusions d'aquesta primera part de l'estudi són:1ra.) Ferrater concep la literatura (i la seva en concret) com un exercici imitatiu i dialògic amb la tradició en què tota nova factura suposa sempre un reajustament del text anterior. Axioma imitatiu i dialógica que representa l'actitud contrària a la fal.làcia d'originalitat. La consciència d'aquesta imbricació amb el sistema literari es revela de forma preclara en la important dimensió metaliterària que presenta la seva poesia (un exemplar de Da nuces pueris anotat pel mateix Ferrater dóna prou compte de la profusa i variada intertextualitat amb què són construïts els seus poemes).2ona.) Ferrater descobreix en el passat (literari) el seu propi espectre personal. Del romanticisme manlleva la ironia com a distanciatment, la consciència creativa, la funció dels correlats objectius (v.g. els naturals), la concreció, el llenguatge humà i quotidià de Wordsworth, i entre altres, el personalisme (irònic) de Byron o Heine. Complementàriament, Ferrater- s'allunya de l'estètica romàntica, visionària, grandiloqüent i de la tradición del mal. De la poesia postromàntica i contemporània, Ferrater tria els models continuadors del romanticisne no visionari i s'aparta dels models més tòpicament "moderns": la inintel.ligibilitat, el fragmentarisme, l'irracionalisme críptic o del non sens, la transgressió lingüística, la totemització de la imatge o de la paraula. Ferrater participa però del descrèdit contemporani de la natura romàntica i se suma al progressiu avenç de l'urbanisme poètic que neix amb Baudelaire. Tanmateix, Ferrater no renuncia mai als elements naturals com a projecció imaginativa: la projecció harmònica entre la natura i el jo poètic l'atansarà als clàssics i als romàntics, la desharmònica als postromàntics. Alhora ja no trobem en la poesia de Ferrater l'idolatrisme (positiu o negatiu) de la ciutat perquè a Les dones i els dies la ciutat és el marc quotidià d'actuació. Quelcom semblant succeeix amb l'agnosticisme modern. La poesia de Ferrater és una poesia desacralitzada, terrenal, però en ella la reflexió sobre aquesta desacralització ja no hi té cabuda. L'absència del sobrenatural és en l'obra de Ferrater un fet natural totalment assumit.3ra.) En el segon sentit del terme modern, Ferrater és inevitablenent modern perquè es remet a la tradició i la readapta a noves conjuntures personals i socio-històrico-culturals. Aquest savoir faire és seu, però alhora el practica amb més o menys destresa tot escriptor, ja que tot aquell que escriu és modern i imitatiu per definició, amb la diferència que uns (com Ferrater) en són conscients i d'altres no en són. Les qualitats d'aquesta modernitat inherent a l'acte d'escriptura són, com deia Baudelaire, les més fugitives i transitòries i són distintes per a cada època.4rta) Hom es considerat "lmodern" quan es remet a models el prou antics el redescobriment dels quals suposa una novetat. Això és el que succeeix amb el medievalisme de Ferrater. Ferrater aprèn de la literatura medieval el control de la distància entre el món i la seva observació i els usos imaginativo-analògics de la natura i la concreció del llenguatge.5ena.) De la triple mancança de la literatura catalana (un volum baix i poc variat de models a seguir i una qualitat insuficient), Ferrater se'n ressent de la primera defecció i de la tercera, però no de la segona (la de la varietat) ja que ell conrea la branca amb més tradició dins la literatura catalana (la realista) i perquè els seus models poètics no foren els més infecunds o/i desconeguts de la història literària catalana (els del XVI, XVII i XVIII), sinó els més fecunds (els medievals).6ena.) A l'hora de formular la seva poesia i de reajustar els llegats de la pròpia tradició i de les forànies, el mestratge de Josep Carner fou del tot central (la concreció de la llengua, la naturalitat sintàctica substancialment lògica, la funció dels correlats objectius). Ferrater modernitza la poètica noucentista i li atorga l'expressió moral-personal de què n'estava més mancada. I, com els noucentistes, continuà defugint la inseguretat lingüística, el ruralisne i el subjectivisme decadent.La segona part de l 'estudi conté l'anàlisi intrínseca de la poesia de Ferrater. De la seva poètica he conclòs que les seves factures formals bàsiques són tres: la de la forma narrativa que atorga intel.ligibiltat al discurs i versemblança, permet l'amplitud temàtica, tendeix a l'economia del llenguatge, usa materials manllevats d'un ventall ampli de registres (oral/escrit - prosa/vers) i possibilita la dialèctica entre metre i sintaxi -v.g. en els encavalcallaments- la de la poesia dramàtica, forma amarada de relativisme empíric que permet el distanciament i la concreció i emfatitza la importància de l'interlocutor dins el discurs; i la de la ironia romàntica que permet també el relativisme i el distanciament del jo del seu propi discurs mitjançant la funció de simulació, a l'ensems que suposa l'absoluta consciència de l'escriptor del seu propi discurs i que permet tipus de formulació peculiars derivades de l'ampliació del sentit que procura la forma irònica i del tipus de simulació que es pretengui realitzar que pot anar des de la contenció fins a la sàtira.Desprès d'establir les diferències principals entre dues formulacions literàries antagòniques (la reaalsta i la idealista), es conclou que Ferrater conrea una poètica realista-materialista (rebuig de l'abstracció i defensa d'uns pressupòsits morals terrenals, adequacions quotidianes, formes lingüístiques molt específiques, lògiques i aparentmentco1.loquials). En l'elaboració de la forma poètica materialista ferrateriana intervenen entre altres elements, el tipus d'imatges usades que projecten sempre idees i sentiments en una dimensió dominada pel concret i el quotidià. Intervenen també uns elements estructurals que tenen una importància cardinal en aquesta poesia: els deíctics, que son responsables de la delimitació personal, espacial i temporal dels poemes. En aquest caracter versemblant quasi dramatitzable de la poesia de Ferrater participa també la ficció d'un realisme lingüístic creat pels reajustaments bidireccionals entre els registres escrits i parlats.El tema de l 'amor exemplifica el realisme ferraterià (rebuig dels platonismes eròtics i de la visió noucentista de la dona) i el del pas del temps la seva personalització del món. Ferrater prefereix la seva expressió (el seu temps) personal per sobre dels compromismos socials (el temps històric) i el present -és el temps verbal més usat- per sobre del passat, per bé que apareixen tensions al voltant d'aquesta tria, les quals són transcendibles al fet literari entés com a record desvirtualitzat de la realitat i, alhora, com a món autosuficient no mimètic.La part final de l'estudi conté una revisió de la crítica sobre Ferrater i la seva obra, la qual és dominada per la provisionalitat i la superficialitat. El tipus de crítica realitzat es distribueix en tres pols metodològics: crítica sociològica molt àlgida als anys seixanta que desapareix en arribar els vuitanta, biografisme psicologista o critica de consum puixant des dels anys setenta, i lectures intrínseques de poemas solts que, excepcions de banda, constitueixen les darreres aproximacions i que semblen marcar la tendència actual de la critica ferrateriana.Deia Gabriel Ferrater que en un escriptor que és un autèntic escriptor tot es trava. Aquesta frase és aplicable a ell mateix. La síntesi de tradición i modernttat, el gust pel metadiscurs, el pensament analògico-materialista, la concreció formal i la personalització del propi discurs són característiques substancials de la seva obra poètica i de totes i de cadascuna de les altres disciplines que conreà (crítica d'art, crítica literària i estudis lingüístics).
The poetical works of the Catalan writer GABRIEL FERRATER (1922-1972) are analysed under two basic points of view: Literary Tradition and Realism. An introductory study on tradition and modernity theories concludes that there are polysemic conceptions throughout history and moreover the different conceptions are depending on the criticism approach. From this basis the main characters of the Ferrater's writing are described as well as the position of his poetry within the tradition of contemporary Western literature.Research into the Ferrater's poetry has been conducted in the following aspects: 1. Convergences and divergences between Ferraterian poetry and the poetry of Romantics, Moderns and Contemporaries. 2. The metaliteratures features, where are included both, the profuse intertextualities from others authors and the constant self-consciouness of the act of writing. 3. Classification of Ferraterian poetic realism into two main attitudes: with respect to the form and to the content. The first manifestation is characterized by the use of shifters elements (fixing time, place and subjects where the poem's action is performed), pathetic fallacy function, romantic irony, narrative poetry and colloquial language. The second attitude is expressed in the moral thoughts that Ferrater has about the human relationships and the understanding of love. Also in his poems the author shows to be profoundly concerned as the time goes on, and therefore the present acquires a vital assessment in the text.All the considerations above related are dealing with the self-conscious synthesis of tradition and modernity together with a dramatic and narrative poetry that is in such a way where literatures from C. Pavese, T. Hardy, W.H. Auden, R. Graves, C.P. Cavafis and J. Gil de Biedma meet. In relation with the Catalan literature the works of Ferrater modernizes the "noucentista" poetry pattern, paying particular attention to the poetry of Josep Carner. In this sense a new idea of realism was generetated and accordingly a new paradigm of poet was established (non visionary, ironic, many-sided, erudite and worldly, altogether). This model greatly influenced the next Catalan generation of poets who were highly impressed by the poetry of Gabriel Ferrater.

Els objectius d'aquest estudi són caracteritzar la poesia de GABRIEL FERRATER (1922-1972) i situar-lo dins la tradició literària moderna. El marc teòric de la investigació es recolza en les reflexions sobre els conceptes de Tradició i Modernitat, tot i remetent-nos a la Tradició des de dues perspectives distintes: a) Tradició com a passat literari lato sensu (relació d'un discurs amb els discursos anteriors) i la literatura com a imitació: la reflexió metaliterària) i strictu sensu com a passat literari ferraterià patricularitzat en la tradició de la literatura moderna i en la literatura medieval; b) Tradició com a tradició nacional, això és, com el sistema literari al qual pertany un escriptor en funció de la llengua que usa (la literatura catalana en el cas de Ferrater). Es tracta de veure quins són els denominadors comuns de la literatura catalana (si és que n'hi ha) i comprovant si hi són també presents en la poesia de Ferrater. A continuació, es tracta de fixar els models literaris catalans de suport i d'oposició de la poesia de Ferrater. El concepte de Modernitat el concebem també des de diferents biaixs. D'una banda, entenent la modernitat com una tradició literària més a què es remet l'autor. D'una altra, entenent la qualitat de modern com el resultat del procés de reajustament que fa cada autor de la història literària.

Les conclusions d'aquesta primera part de l'estudi són:

1ra.) Ferrater concep la literatura (i la seva en concret) com un exercici imitatiu i dialògic amb la tradició en què tota nova factura suposa sempre un reajustament del text anterior. Axioma imitatiu i dialógica que representa l'actitud contrària a la fal.làcia d'originalitat. La consciència d'aquesta imbricació amb el sistema literari es revela de forma preclara en la important dimensió metaliterària que presenta la seva poesia (un exemplar de Da nuces pueris anotat pel mateix Ferrater dóna prou compte de la profusa i variada intertextualitat amb què són construïts els seus poemes).

2ona.) Ferrater descobreix en el passat (literari) el seu propi espectre personal. Del romanticisme manlleva la ironia com a distanciatment, la consciència creativa, la funció dels correlats objectius (v.g. els naturals), la concreció, el llenguatge humà i quotidià de Wordsworth, i entre altres, el personalisme (irònic) de Byron o Heine. Complementàriament, Ferrater- s'allunya de l'estètica romàntica, visionària, grandiloqüent i de la tradición del mal. De la poesia postromàntica i contemporània, Ferrater tria els models continuadors del romanticisne no visionari i s'aparta dels models més tòpicament "moderns": la inintel.ligibilitat, el fragmentarisme, l'irracionalisme críptic o del non sens, la transgressió lingüística, la totemització de la imatge o de la paraula. Ferrater participa però del descrèdit contemporani de la natura romàntica i se suma al progressiu avenç de l'urbanisme poètic que neix amb Baudelaire. Tanmateix, Ferrater no renuncia mai als elements naturals com a projecció imaginativa: la projecció harmònica entre la natura i el jo poètic l'atansarà als clàssics i als romàntics, la desharmònica als postromàntics. Alhora ja no trobem en la poesia de Ferrater l'idolatrisme (positiu o negatiu) de la ciutat perquè a Les dones i els dies la ciutat és el marc quotidià d'actuació. Quelcom semblant succeeix amb l'agnosticisme modern. La poesia de Ferrater és una poesia desacralitzada, terrenal, però en ella la reflexió sobre aquesta desacralització ja no hi té cabuda. L'absència del sobrenatural és en l'obra de Ferrater un fet natural totalment assumit.

3ra.) En el segon sentit del terme modern, Ferrater és inevitablenent modern perquè es remet a la tradició i la readapta a noves conjuntures personals i socio-històrico-culturals. Aquest savoir faire és seu, però alhora el practica amb més o menys destresa tot escriptor, ja que tot aquell que escriu és modern i imitatiu per definició, amb la diferència que uns (com Ferrater) en són conscients i d'altres no en són. Les qualitats d'aquesta modernitat inherent a l'acte d'escriptura són, com deia Baudelaire, les més fugitives i transitòries i són distintes per a cada època.

4rta) Hom es considerat "lmodern" quan es remet a models el prou antics el redescobriment dels quals suposa una novetat. Això és el que succeeix amb el medievalisme de Ferrater. Ferrater aprèn de la literatura medieval el control de la distància entre el món i la seva observació i els usos imaginativo-analògics de la natura i la concreció del llenguatge.

5ena.) De la triple mancança de la literatura catalana (un volum baix i poc variat de models a seguir i una qualitat insuficient), Ferrater se'n ressent de la primera defecció i de la tercera, però no de la segona (la de la varietat) ja que ell conrea la branca amb més tradició dins la literatura catalana (la realista) i perquè els seus models poètics no foren els més infecunds o/i desconeguts de la història literària catalana (els del XVI, XVII i XVIII), sinó els més fecunds (els medievals).

6ena.) A l'hora de formular la seva poesia i de reajustar els llegats de la pròpia tradició i de les forànies, el mestratge de Josep Carner fou del tot central (la concreció de la llengua, la naturalitat sintàctica substancialment lògica, la funció dels correlats objectius). Ferrater modernitza la poètica noucentista i li atorga l'expressió moral-personal de què n'estava més mancada. I, com els noucentistes, continuà defugint la inseguretat lingüística, el ruralisne i el subjectivisme decadent.

La segona part de l 'estudi conté l'anàlisi intrínseca de la poesia de Ferrater. De la seva poètica he conclòs que les seves factures formals bàsiques són tres: la de la forma narrativa que atorga intel.ligibiltat al discurs i versemblança, permet l'amplitud temàtica, tendeix a l'economia del llenguatge, usa materials manllevats d'un ventall ampli de registres (oral/escrit - prosa/vers) i possibilita la dialèctica entre metre i sintaxi -v.g. en els encavalcallaments- la de la poesia dramàtica, forma amarada de relativisme empíric que permet el distanciament i la concreció i emfatitza la importància de l'interlocutor dins el discurs; i la de la ironia romàntica que permet també el relativisme i el distanciament del jo del seu propi discurs mitjançant la funció de simulació, a l'ensems que suposa l'absoluta consciència de l'escriptor del seu propi discurs i que permet tipus de formulació peculiars derivades de l'ampliació del sentit que procura la forma irònica i del tipus de simulació que es pretengui realitzar que pot anar des de la contenció fins a la sàtira.

Desprès d'establir les diferències principals entre dues formulacions literàries antagòniques (la reaalsta i la idealista), es conclou que Ferrater conrea una poètica realista-materialista (rebuig de l'abstracció i defensa d'uns pressupòsits morals terrenals, adequacions quotidianes, formes lingüístiques molt específiques, lògiques i aparentment
co1.loquials). En l'elaboració de la forma poètica materialista ferrateriana intervenen entre altres elements, el tipus d'imatges usades que projecten sempre idees i sentiments en una dimensió dominada pel concret i el quotidià. Intervenen també uns elements estructurals que tenen una importància cardinal en aquesta poesia: els deíctics, que son responsables de la delimitació personal, espacial i temporal dels poemes. En aquest caracter versemblant quasi dramatitzable de la poesia de Ferrater participa també la ficció d'un realisme lingüístic creat pels reajustaments bidireccionals entre els registres escrits i parlats.

El tema de l 'amor exemplifica el realisme ferraterià (rebuig dels platonismes eròtics i de la visió noucentista de la dona) i el del pas del temps la seva personalització del món. Ferrater prefereix la seva expressió (el seu temps) personal per sobre dels compromismos socials (el temps històric) i el present -és el temps verbal més usat- per sobre del passat, per bé que apareixen tensions al voltant d'aquesta tria, les quals són transcendibles al fet literari entés com a record desvirtualitzat de la realitat i, alhora, com a món autosuficient no mimètic.

La part final de l'estudi conté una revisió de la crítica sobre Ferrater i la seva obra, la qual és dominada per la provisionalitat i la superficialitat. El tipus de crítica realitzat es distribueix en tres pols metodològics: crítica sociològica molt àlgida als anys seixanta que desapareix en arribar els vuitanta, biografisme psicologista o critica de consum puixant des dels anys setenta, i lectures intrínseques de poemas solts que, excepcions de banda, constitueixen les darreres aproximacions i que semblen marcar la tendència actual de la critica ferrateriana.

Deia Gabriel Ferrater que en un escriptor que és un autèntic escriptor tot es trava. Aquesta frase és aplicable a ell mateix. La síntesi de tradición i modernttat, el gust pel metadiscurs, el pensament analògico-materialista, la concreció formal i la personalització del propi discurs són característiques substancials de la seva obra poètica i de totes i de cadascuna de les altres disciplines que conreà (crítica d'art, crítica literària i estudis lingüístics).
The poetical works of the Catalan writer GABRIEL FERRATER (1922-1972) are analysed under two basic points of view: Literary Tradition and Realism. An introductory study on tradition and modernity theories concludes that there are polysemic conceptions throughout history and moreover the different conceptions are depending on the criticism approach. From this basis the main characters of the Ferrater's writing are described as well as the position of his poetry within the tradition of contemporary Western literature.

Research into the Ferrater's poetry has been conducted in the following aspects: 1. Convergences and divergences between Ferraterian poetry and the poetry of Romantics, Moderns and Contemporaries. 2. The metaliteratures features, where are included both, the profuse intertextualities from others authors and the constant self-consciouness of the act of writing. 3. Classification of Ferraterian poetic realism into two main attitudes: with respect to the form and to the content. The first manifestation is characterized by the use of shifters elements (fixing time, place and subjects where the poem's action is performed), pathetic fallacy function, romantic irony, narrative poetry and colloquial language. The second attitude is expressed in the moral thoughts that Ferrater has about the human relationships and the understanding of love. Also in his poems the author shows to be profoundly concerned as the time goes on, and therefore the present acquires a vital assessment in the text.
All the considerations above related are dealing with the self-conscious synthesis of tradition and modernity together with a dramatic and narrative poetry that is in such a way where literatures from C. Pavese, T. Hardy, W.H. Auden, R. Graves, C.P. Cavafis and J. Gil de Biedma meet. In relation with the Catalan literature the works of Ferrater modernizes the "noucentista" poetry pattern, paying particular attention to the poetry of Josep Carner. In this sense a new idea of realism was generetated and accordingly a new paradigm of poet was established (non visionary, ironic, many-sided, erudite and worldly, altogether). This model greatly influenced the next Catalan generation of poets who were highly impressed by the poetry of Gabriel Ferrater.

During the Romantic period, England, which then led the world in slave exports, abolished both the African slave trade and West Indian slavery, setting a trend that the Portuguese, Danish, French, Germans, and Americans would follow. Abolition, a powerful moral engine, barreled through England on the tracks of pamphlets, poetry, engravings, speeches and sermons. Abolition was clearly the moral (as well as economic and social) issue of the age. My dissertation investigates the ways in which Romantic writing emerged from and responded to the issues brought on by the slavery question. Through primary and archival research, I reconstruct not only the voices of abolition, but also of various contributing discourses such as medicine, travel, cartography, labor, and iconography. This range of sources provides the basis from which I read major Romantic poems, advancing interpretations that make clear seemingly discordant relationships, like that between Keats, slavery and voodoo; between cartography, slavery and sonnets; and between Wordsworth, slavery, and abortion. The way Romanticism is haunted by the slavery question, I argue, needs to be recovered within literary history as much as within Romantic poetry itself. My dissertation thus combines three kinds of projects: a contribution to historical reconstructions based on primary research; a contribution to knowledge of specific literary works; and a contribution to ongoing arguments about critical method.

The Romantic period coincides with a fundamental shift in Western attitudes toward death and dying. This dissertation examines how Romantic poets engage this shift. It argues that "Romantic mortal consciousness" - a form of mortal reflection characteristic of English Romantic poetry - is fundamentally social and political in its outlook and strikingly similar to what one might now call a liberal social consciousness. During the Romantic period, mortally conscious individuals, less able or willing to depend on old spiritual consolations, began to regard Death not as the Great Leveler of society but rather as a force that sealed social inequality into the records of history. Intimations of mortality forced one to look beyond the self and, to quote Keats, "think of the Earth." This dissertation considersthe development of Romantic mortal consciousness. Death’s transformation from the Great Leveler of social inequality into its crystallizing agent is evident in the Romantic response to Graveyard School poetry. This is the subject of my first chapter, which focuses on Gray’s "Elegy" and Wordsworth’s "The Ruined Cottage." Chapter Two examines Lord Byron’s Cain, where mortal consciousness transforms Cain’s personal lament about mortality into a protest on behalf of a doomed race. Cain anticipates death studies by dramatizing the shift from what Ariès calls the "death of the self" to the "death of the other" and by recognizing that mortality is essentially a cultural construct. However, the other idea of mortality as a solitary reckoning with death does not disappear entirely. Poems by Hemans and Keats, the subjects of my third and fourth chapters, show how the "death of the self" flourishes as the other side of Romantic mortal consciousness. Romantic mortal consciousness has centripetal and centrifugal aspects. It exhorts the ruminative soul to engage sympathetically with the suffering of others. At the same time, it turns the soul inwards, bringing the fate of the self into focus. One aim of this dissertation is to unify these aspects through an analysis of the sublime. In Chapter Five, which focuses on Byron and Smith, I illustrate the connection between mortal consciousnesses, social or political consciousness, and aesthetic awareness.

Thesis (MFineArt)--University of Melbourne, Victorian College of the Arts, [2003]., VCA Art, Faculty of the Victorian College of the Arts and Music, 2009.
Typescript. Includes bibliographical references (leaves 34-36)

Includes bibliographical references.
The purpose of this thesis is to examine the relationship between Mary Shelley's first novel Frankenstein and her own understanding of Romanticism. The overarching theme is to illustrate how Mary Shelley navigates her criticism of Romanticism through the medium of Victor Frankenstein as a character. With the inspection of Victor Frankenstein some autobiographical similarities are drawn between the protagonist and Percy Bysshe Shelley. Another aim and extension of this autobiographical project is to examine how Percy Shelley's editing of the original manuscript of Frankenstein added or detracted from the plot. Finally, the genre implications of Frankenstein are examined in this thesis. In the first chapter, Romanticism is examined in relation to how the Romantics themselves envisioned their ideology so as to ascertain which aspects Mary Shelley draws particular attention to. The Romantic theorists used in this section specifically, Abercrombie and Schueller, are used to highlight the fact that Romanticism can be defined as a unified system of belief. Certain tenets of this ideology are then shown to be the main points that Mary Shelley criticises. In the second chapter, the autobiographical element of Mary Shelley's relationship with Percy Shelley is examined. The parallels between Victor Frankenstein and Percy Shelley are made apparent through the use of biographers Hoobler and Seymour. From that, the precise changes that Percy Shelley made to the original manuscript of Frankenstein are scrutinised with Mellor's insightful explication of the original that exists in the Bodleian Library. The conclusion of this chapter solidifies the argument of the first chapter, and as close attention is paid throughout both chapters to the novel as a primary source of confirmation, the complex navigations and articulations of Romanticism throughout Frankenstein are made apparent. In the third chapter, attention is given specifically to the genre implications of Frankenstein, and the relationship and consistent oscillation between Romanticism and the Gothic is traced. The theorists used in this part of the thesis vary widely and include Botting, Golinski and Alwes. It is argued that in her destabilisation of Romanticism, Mary Shelley invariably incorporates the Gothic into her text. It is this complex weaving of genres which is particularly interesting in relation to how Mary Shelley's disillusionment with Romanticism produces a text that has such a vast array of genre possibilities. Finally, this thesis looks at the negative interpretation of Romanticism specifically in relation to Mary Shelley's critical expressions of its ideology in Frankenstein. As a cautionary tale, the consequences of Romantic principles unchecked by a societal conscience, Mary Shelley seems to have used Frankenstein as a way of expressing her disillusionment. The repercussions of what ultimately is an original story of a scientist who unleashes his creation without concern for its welfare are still present in the common consciousness of modern society.

This thesis is an examination of the philosophy of John Stuart Mill and its relation to the romantic movement. The Introduction outlines reasons to believe that such an inquiry is sensible: Mill's readings of the British and German romantics are outlined. I proceed to offer an argument for the application of an historical term such as ‘romanticism' in philosophy and suggest that the space opened up by the revisionist view of romanticism as an extension, rather than a denial, of the Enlightenment project creates room to take seriously Mill's relation to the romantic movement. Chapters 1-4 are concerned with Mill's metanormative theory. For Mill, the norms of acting and believing are founded on the assent given to our primitive dispositions under critical scrutiny. I investigate this foundation in the context of Mill's denial of normative validity to intuitions. The relation of Mill's metanormative theory to romanticism is taken up during the process of interpretation. The movement shows broad endorsement of what I term ‘romantic-cognitivism' – the post-Kantian view that we can arrive at truth through the process of ‘creative-discovery'. I hold that Mill's metanormative theory is not so far away from romantic-cognitivism in orientation as might be thought. I turn to Mill's macro-epistemology and conception of mind in Chapter 5. Mill's view of how we come to know, I suggest, moves towards a Coleridgean position – Mill sees the mind as active, and holds that we come to possess a deeper state of knowledge by engaging with propositions actively. In Chapter 6, I consider Mill's philosophy of history. Many have noted that Mill endorses a directional theory of historical progress. I argue that he also adopts ‘hermeneutical historicism' in his discussions of history. In Chapter 7, I consider Mill's theory of human nature. Mill believes that human nature is malleable: it is subject to change and emendation.

La presente tesis doctoral se ha desarrollado a través de estrategias de investigación sobre la presencia de parámetros musicales en la música académica latinoamericana, específicamente en el caso de Chile, procedentes del Romanticismo y Postromanticismo europeos. Para ello, se ha realizado un trabajo de análisis del repertorio vocal acompañado, es decir, la canción lírica o de arte y algunos de los ejemplos más representativos de la ópera en cuanto a su evolución estilística. En la primera parte del trabajo se ofrecen algunos datos de lo que constituyó la primera etapa musical en el Chile, los primeros promotores, los medios de comunicación utilizados, los primeros centros de enseñanza, las obras y sus intérpretes, etc. Este trabajo de carácter archivístico se completa con un estudio pormenorizado de algunas de las obras líricas que se han considerado ejemplares para el objeto de esta tesis. Tras un breve apunte sobre la historia del género lírico del Lied, se presentan las obras, analizadas de manera detallada tanto en el aspecto literario como musical, destacando por medio de indicaciones gráficas sobre la partitura los aspectos que se quieren poner de relieve. Además se adjunta un CD con una grabación profesional de las obras analizadas. De este modo, el trabajo ofrece una panorámica integral del estudio del repertorio lírico chileno, partiendo de los fondos archivísticos, las referencias hemerográficas, los materiales musicales y literarios, su análisis y, finalmente, su interpretación. Se concluye de este modo la relevancia del influjo de los patrones europeos en la composición vocal académica en la República de Chile durante los siglo XIX y XX y el modo cómo han sido asimilados y desarrollados.
This thesis has been developed through research strategies exploring the presence of musical parameters within Latin American academic music, specifically in the case of the Republic of Chile, originating from the Romanticism and Post Romanticism European era. An analytical study of the vocal repertoire has been carried out, namely concerning the lyrical song and some of the best examples of opera in regards to its stylistic evolution. The initial part of the study covers certain details explaining what constituted the first musical stage in Chile; the first promoters, the type of media used, the first schools, the early compositions and how they were interpreted. This research, which is of an archival nature, is completed by a detailed study of some of the lyrical works that have been considered exemplary for the purpose of this thesis. After a brief note on the history of the Lied as a lyric genre the compositions are presented, analysed in detail in both their literary and musical aspect, highlighting by means of graphical indications on the score, the aspects that are emphasized. A CD with a professional recording of the analysed musical works is attached. Thus, a comprehensive overview of the study of the Chilean lyric repertoire is provided, based on musical, literary and hemerographical archival material, its analysis and interpretation. This study concludes by defining the importance of the influence of European musical standards in Chilean academic vocal composition during the nineteenth and twentieth century and the way they have been assimilated and developed

This thesis explores various modalities of gendered surveillance in the Romantic period between 1780 and 1836. I am interested in the ways in which surveillance was explicitly gendered, in the range of situations in which women experienced surveillance, emotionally, psychologically and physically, as different to men. This thesis asks what kinds of resilience did women develop to surveillant mechanisms? How did art and literature process and reflect on surveillance? I also consider continuities between gendered forms of surveillance in the Romantic period and women's experiences of asymmetric inspection today. These questions are pursued across a broad range of material, including plays; newspaper adverts; letters; diaries; poems; novels; medical treatises; cartoons; paintings; Old Bailey transcripts; architectural plans; and government reports. I examine once popular but now neglected texts such as Sophia Lee's 'The Chapter of Accidents', Charlotte Smith's 'What Is She'? and Joanna Baillie's 'The Alienated Manor, alongside more familiar works such as Samuel Taylor Coleridge's 'Christabel'', Jane Austen's 'Mansfield Park' and Thomas De Quincey's 'Confessions of An English Opium-Eater', as well as Percy Shelley's 'The Witch of Atlas', Byron's 'Sardanapalus' and Pierce Egan's 'Life in London'.

This study examines British Romantic responses to Italian Renaissance art and argues that Italian art was a key force in shaping Romantic-period culture and aesthetic thought. Italian Renaissance art, which was at once familiar and unknown, provided an avenue through which Romantic writers could explore a wide range of issues. Napoleon’s looting of Italy made this art central to contemporary politics, but it also provided the British with their first real chance to own Italian Old Master art. The period’s interest in biography and genius led to the development of an aesthetic vocabulary that might be applied equally to literature and visual art. Chapter One discusses the place of Italian art in Post-Waterloo Britain and how the influx of Old Master art impacted on Britain’s exhibition and print culture. While Italian art was appropriated as a symbol of British national prestige, Catholic iconography could be difficult to reconcile with Protestant taste. Furthermore, Old Master art challenged both eighteenth-century aesthetic philosophy and the Royal Academy’s standing, while simultaneously creating opportunities for new viewers and new patrons to participate in the cultural discourse. Chapter Two builds on these ideas by exploring the idea of connoisseurship in the period. As art became increasingly democratized, a cacophony of voices competed to claim aesthetic authority. While the chapter examines a range of competing discourses, it culminates in a discussion of what I have termed the ‘Poetic Connoisseur’. Through a discussion of the work of Lord Byron, Percy Shelley and William Hazlitt, I argue that Romantic writers created an exclusive aristocracy of taste which demanded that the viewer be able to read the ‘poetry of painting’. Chapter Three focuses on the ways in which Romantic writers used art to produce literature rather than criticism. In this chapter, I argue that writers such as Byron, Shelley, Lady Morgan, Anna Jameson and Madame de Staël, created an imaginative vocabulary which lent itself equally to literature and visual art. Chapter Four uses Samuel Rogers’s Italy as a case study. It traces how the themes discussed in the previous chapters shaped the production of one of the nineteenth century’s most popular illustrated books, how British art began to appropriate Italian subjects and how deeply intertwined visual and literary culture were in the period. Finally, this discussion of Italy demonstrates how Romantic values were passed to a Victorian readership. Through an appreciation of how the Romantics understood Italian Renaissance art we can better understand their experience and understanding of Italy, British and European visual culture and the Imagination.

Ma pratique picturale rend compte du réel, mais en questionnant les ambiguïtés, les dualités, qui l’animent. La culture et la philosophie chinoises m’ont invité à m’engager sur cette voie de l’« Entre chien et loup », même si cette expression n’existe pas dans la langue chinoise. Le but de cette thèse est de franchir un nouveau seuil : montrer comment des concepts occidentaux, loin de mes origines, comme le sublime, ou le romantisme, ou encore celui de l’« inquiétante étrangeté » pouvaient aussi éclairer ma pratique picturale. Cette thèse veut témoigner de l’articulation que peuvent opérer pratique et théorie dans le cadre d’une recherche en art : comment un artiste peut entrer dans une pensée par la pratique, comment, en écho, la théorie peut lui servir d’outil. L’exposition de ma thèse rassemblera une quarantaine de tableaux de divers formats, une sélection de ceux réalisés de 2012 à 2016 pour la préparation de cette soutenance. Ces tableaux ne sont pas l’illustration de ma recherche : ils sont l’aboutissement de ce doctorat, où pratique et théorie n’ont pas été menées parallèlement, mais en résonance. Pour présenter l’état de mes recherches historiques et théoriques, le portfolio comporte deux volumes. Un corpus de textes – une sélection de douze « entrées » jalonnant ma recherche, plutôt qu’un texte linéaire – associé à la reproduction d’un choix de mes tableaux réalisés pendant ces années, pour le premier volume. Le second veut montrer l’influence que peut exercer dans ma mémoire des œuvres liées à l’« Entre chien et loup ». J’ai créé un objet original, pour matérialiser un « Fil des images », un « album-atlas » se déroulant comme un rouleau de peinture chinoise. Dans l’exposition de thèse, la dernière zone de l’espace aura un statut particulier : dans une semi-obscurité, le jury sera invité à parcourir une installation présentant ce « Fil des images »
My pictorial practice reflects the real, but byquestioning the ambiguities and dualities thatdrive. Chinese culture and philosophy promptedme to engage in this project of "Entre chien etloup" - even though this expression does not existin Chinese. The aim of this thesis is to reach anew threshold: show how Western concepts,far from my roots, like the Sublime, orRomanticism, or that of the "uncanny" couldalso enlighten my pictorial practice. Thisdissertation is a testament to how practice andtheory can be joined within the framework of aparticular artistic research: how an artist entersinto a thinking process through practice and how,as a sort of echo, he may use theory as a tool. The exhibition for my dissertation defenceincludes about forty paintings of different sizes,a selection of some that were created for thisparticular purpose between 2012 and 2016.These paintings do not illustrate my research –they are the outcome of a doctoral workduring which practice and theory were notfollowing a parallel path but were interlaced. To present my historical and theoreticalresearch, the portfolio consists of two volumes.A collection of texts - a selection of twelve "keywords" staking my research, instead of a lineartext - associated with the reproduction of aselection of my paintings made during theseyears, for the first volume. The second wants toshow the influence that works related to the"Entre chien et loup" may be exercised in mymemory. I created an original object tomaterialize a "Fil des images" (The Flow ofImages), an "album-atlas" unfolding like aChinese scroll painting. In this exhibition, thelast area has a special status, in a half-light,the jury is invited to discover an installationthat introduces the Fil des images

Among the various outcomes of the Romantic period, an interest in the relationship of the arts remains a widely recognized yet rarely examined field of study. Music and literature seemed to develop a particular kinship, yet to identify the exact relationship is as difficult as defining Romanticism itself. In this study, I attempt to do both. In exploring the concept of Romanticism, its paradoxical development from Classicism is examined through the comparison of six great composers and poets of the period. By tracing the similarities and differences in style of Beethoven/Wordsworth, Schumann/Keats, and Brahms/Tennyson, hopefully a clearer understanding of the evolution of Romanticism is achieved. These artists, although creating through different mediums, address the apparent rejection of Neoclassicism, the apex of Romanticism, and the realization of its limitations. The result is the revelation of the paradox of Romanticism. For each artist, the realization of the Romantic spirit presents contrasts. Ultimately, the rejection of Neoclassic thought becomes as important to Romanticism as its dependence on Neoclassic form. These six artists achieved success not only because of their talents but also because of their acknowledgement of this fact. In this study, I trace their development through the rise and fall of Romanticism as more than instances of shared techniques or borrowed texts; the similarities in thought, poetic vision, and style shared by these artists are explored as well. The paradox of Romanticism is revealed through the interrelationship of poetry and music.

This thesis argues that the technical and aesthetic appropriation of light in American Romantic literature draws on a network of relations between time, space and subjectivity that is specifically linked to the invention of photography. It argues that, after the Enlightenment, after its advances in the scientific comprehension of light and colour, there followed a comprehensive philosophical and artistic re-evaluation of light and its properties. The appropriation and mediation of light by art in this period is informed by new understandings of its reflective and colouring properties, and directed by new constructions of the relation of light to darkness. Most significantly, the thesis describes a relocation of the creative power of light from God to the artist and the individual, and an incumbent transformation of its association with omniscience towards new notions of individualism, subjectivity and perspectivism. It argues for the historical and the technical specificity of photographic processes, and so for photographies over photography. Part of the exploration of this specificity entails an enquiry into the late-eighteenth and early-nineteenth picturesque mode, and the specific dynamics that it initiated between the observer and the observed across several arts. Similarly, the thesis argues that Daguerreotypy, when properly understood as a medium of art, has a critical role in the reconfiguration of relations between the arts specifically related to a new, intermediary idea of light. It concludes that the American picturesque mode is fundamental to the appropriation of `photographic' techniques in the visual writing of the period and, more specifically, shows that Daguerreotypy actuates the American Romantic way of seeing and describing

PONTIFÍCIA UNIVERSIDADE CATÓLICA DO RIO DE JANEIRO
Para além dos limites temporais que o restringem ao período entre o final do século XVIII a meados do século XIX, o Romantismo é uma visão de mundo que perdura em várias manifestações culturais, políticas e sociais de forma indireta ou explícita, mas sempre com a marca da ambiguidade que permite a compreensão do fenômeno tanto como uma rejeição à sociedade burguesa, quanto como uma forma de ajuste ao sistema capitalista por meio da fuga do real e do individualismo. Levando em conta este aspecto conflitivo da sensibilidade romântica, o objetivo da dissertação é investigar sua permanência na cultura de massa, tomando como objeto a telenovela de Gilberto Braga com ênfase no tema do dinheiro como agente de dissolução dos valores. Parte-se das imbricações do fenômeno romântico com o melodrama e o folhetim em seu contexto de origem, para pensar como se dá a recuperação de seus traços na modernidade periférica, destacando-se como o novelista atualiza as matrizes europeias em diálogo com os modelos de construção folhetinesca de José de Alencar e também com outros autores de radionovelas e telenovelas, sobretudo, Janete Clair. Como corpus para análise foram selecionadas as novelas Senhora (1975), Vale Tudo (1988) e Celebridade (2003).
Beyond the time limits that restrict the period between the late eighteenth century to the mid-nineteenth century, Romanticism is a worldview that remains in many cultural, political and social forms in a indirect or explicit way, but always with a ambiguity sign that allows the understanding of the phenomenon both as a rejection of the bourgeois society, and as a way to adjust to the capitalist system through the scape from reality and individualism. Considering this conflicted aspect of the romantic sensibility, the objective of this work is to investigate its stay in mass culture, taking as its object the TV novel of Gilberto Braga with an emphasis on money as an agent of the dissolution of values. The work starts from the connections between the romantic phenomenon of melodrama and the feuilleton in its original context, to think how is the recovery of their traces in the peripheral modernity, highlighting how the novelist updates the European patterns in dialogue with the José de Alencar’s writing feuilletonistic models and also with other authors of radio novels and tv novels, especially Janete Clair. As corpus for the analysis were selected the novels Senhora (1975), Vale Tudo (1988) and Celebridade (2003).

Thesis advisor: Penelope Ismay
This thesis examines how the railways created a new experiential world for ordinary British people by forcing them to confront the new realities of industrialized society. The railways quickly became a part of nearly every person’s daily life and experience, which heralded a fundamental change in the way people interacted with each other and understood themselves in the context of their world. This thesis uses a theory of “cultural language” within society to explore the ramifications of that change as seen in literature. The rise of the railways and the change in experience can be linked to the end of Romanticism in Britain and the rise of Victorian Realism. The new literature was reflective of the new post-railway industrialized world
Thesis (BA) — Boston College, 2014
Submitted to: Boston College. College of Arts and Sciences
Discipline: Departmental Honors
Discipline: History

In this dissertation I challenge the 'standard' reading of early German romanticism, according to which the movement is most fundamentally characterized by unfulfilled longing, infinite approximation and nostalgic despair. Against this 'defeatist reading' I put forward a 'conciliatory reading' according to which the romantics advocate a harmonious relationship between ourselves and the world. The reading I offer is centred on the idea of 'good infinity', an idea long associated with Hegel but one which I argue the romantics (especially Schlegel) anticipated. A good infinity is united with, rather than opposed to, finitude. This dissertation sets out to show how this romantic conception of infinity underlies major aspects of romanticism such as 'incomprehensibility', 'irony', and the method of 'Wechselerweis'. In chapter 1, I argue that the romantics are neither pre-critical idealists continuing the Spinozistic heritage (the view of Frederick Beiser), nor Kantian skeptics replacing the 'thing-in-itself' with the Absolute (the view of Manfred Frank). On the reading I advance, the romantics are forbears to the phenomenological tradition. In chapter 2, I argue that Schlegel's recurring references to 'incomprehensibility', or Novalis' appraisal of 'the night' in his Hymns, are intended as 'positive' contributions in that they ask us to acknowledge and accept, rather than commiserate and reject, an incomprehensible dimension to the world. In chapter 3, I argue that 'good infinity' is implied in the method of 'Wechselerweis' because of its emphasis on a reciprocal relationship. I survey various philosophical attempts to classify romanticism and show how I take my reading to preserve the various truths contained in each. In chapter 4, I distinguish the romantics' version of 'good infinity' from that of Hegel. I use various examples to motivate and describe a first personal sense of commitment that romantic irony, understood as feeling at the same time 'finite and infinite', makes available. Together these chapters support my claim that interpreting infinity to entail unreachability amounts to a limited and ultimately unfaithful reading of the early German romanticist project. With 'good infinity' I offer a way out of those limitations.

This thesis explores the idea of Surrealism in relation to British films. Films often classified as Realism, Gothic, Satire or Artists’ Film and Video are revealed to contain substantial collective themes and techniques when looked at through the lens of Surrealism, while films that have not previously been associated with Surrealism are found to be significant. Detailed case studies of Neil Jordan’s The Company of Wolves (1984) and Mona Lisa (1986) reveal that these two films embody these themes and techniques and straddle the perceived polarity of realism and fantasy in British film. Central to the discussion is Viktor Schlovsky’s idea of de-familiarization whereby that which is so familiar as to go unquestioned is made shockingly unfamiliar or strange. The thesis challenges the idea of mutually exclusive genres in British cinema, particularly Realism and its perceived opposites, ideas that have long-defined British Cinema studies. Conversely, Surrealism’s ultimate aim is the convergence of reality and fantasy or the imagination, and this thesis demonstrates that convergence within British Cinema. The thesis also builds bridges between British Cinema studies and disciplines such as Literature and Art History, as well as other European Cinemas. A major finding is that Surrealism’s roots in Romanticism are often played out in British films, and subversive narrational techniques are traced from eighteenth and nineteenth century Gothic novels to Lewis Carroll and the films of Luis Buñuel and British Cinema. There is however an important difference between Romanticism and Surrealism: the first is characterised by self-expression, which can often be controversial, without concern for consequences. Surrealism on the other hand is very much concerned with consequences, as in its hands self-expression becomes a means of protest, aimed squarely at shattering oppressive socio-political circumstances.

The early German romantics Hölderlin, Novalis, and Schlegel were united in their attempt to combine idealism and realism. However, contemporary interpretations of early German romanticism have, as far as idealism and realism is concerned, found two major strands of interpretation in Manfred Frank and Frederick C. Beiser that respectively characterise the romantics as epistemological and metaphysical realists and as absolute idealists. Against both of these interpretations I will argue that we both can and should interpret the Frühromantiker as finding some middle path between idealism and realism. In order to motivate this claim I will begin by summarising what I take to be the main features of the positions of the three major early German romantics (Hölderlin, Novalis, and Schlegel) as well as making it apparent that finding some way of combining idealism and realism was in fact their goal. In light of these features I will then critique both Frank and Beiser's one-sided interpretations as well as offer an interpretation that does take into account the romantics' self-proclaimed aim. Having gone through Hölderlin, Novalis, and Schlegel in turn, summarised the major elements of their philosophy, shown how the three can be interpreted as neither idealists nor realists, and rejected any absolute idealist readings, as well as having given a reading of these philosophers consistent with their attempt to combine idealism and realism, I will end by concluding that we both can and should interpret the Frühromantiker as finding a middle path between idealism and realism.

This thesis seeks to analyse the often contradictory viewpoints concerning the role of the poet and the nature of poetic creation expressed in the writings of the Chilean vanguardista Vicente Huidobro (1893-1948). In particular, it looks to focus on the tension between Huidobro’s doctrine of creacionismo (with its emphasis on the idea of poetry as the product of conscious willpower bringing forth new worlds ex-nihilo from the mind of the poet) and the Neo-Platonist concept, implicit in many of Huidobro’s more lyrical compositions, that the images and metaphors deployed by the poet are no mere arbitrary inventions but instead analogical representations of an inexpressible Infinite (existing a priori to language) which cannot be apprehended through rational modes of thought and expression. This tension is studied in the context of the hybrid discipline known as the “History of Ideas” with attention being paid as much to the philosophical as to the purely literary sources of these clashing aesthetic principles (ranging from Schelling and the German Romantics to Nietzsche and the French Decadents), which the present author contends spring ultimately from a common motivation: namely the desire to rediscover in art that which the discoveries of the Enlightenment had rendered impossible through either religion or systematic philosophy – a road to the Absolute.

Spontaneous feeling has been a cornerstone of Romantic aesthetics since Wordsworth wrote his Preface to Lyrical Ballads. This dissertation unsettles the link between Romantic poetry and the overflow of emotion by arguing that writers from Wordsworth to Emerson persistently turned to Stoicism in reconsidering the role of the passions in both literature and the conduct of life. Drawing on poetry and a broad range of journals, letters, and intellectual prose, I argue that the Romantics were attuned to the way diffuse Stoic attitudes informed the politics and moral psychology of their age. More than a prompt for resignation or acquiescence, Stoicism was a radical and controversial term in a revolutionary age; philosophers like Kant, Spinoza, and Godwin drew on Stoic accounts of the passions in articulating their new ethical systems. In chapters on Wordsworth, Coleridge, Byron, and Emerson, I argue that the period most polemically invested in emotion as the mainspring of art was also captivated by the idea that aesthetic and ethical judgment demanded a transcendence of emotion. In their poetic search for "confirmed tranquillity," the writers in my transatlantic study transformed Stoicism's austerities as they confronted the limitations of sympathy and redefined their own relations to a cosmopolitan and war-torn world.

The aim of this thesis is to present the fundamental philosophical positions of Early German Romanticism, focusing on the three following writers: J. C. F. Holderlin, Novalis, and F. Schlegel. Chapter 1 begins with an examination of the first-philosophical, or ontological foundations of Romanticism and discusses its appropriation and critique of the work of Fichte, arriving at an elucidation of Romantic ontology as an ontology of differencing and production. The second chapter looks at how epistemology is transformed, in the hands of the Romantics, and due to the attention they paid to language, semiotic theory, and the operations of irony in discourse, into poetology - a theory of knowledge, into a theory of poetic production. In the third chapter a confrontation between the philosophical positions of Romanticism and those of the main currents of German Idealism (Schelling, Hegel) is undertaken; through this confrontation, the essential trait of Romantic thought is arrived at, namely the thought of an incomplete Absolute, as opposed to the absolute as totality in Idealism. The final chapter considers the avenue left open by the notion of the incomplete Absolute, and the Romantics' chief legacy, namely the theory of literature; literature is thus seen as coextensive with philosophy, and analysed under three conceptual categories (the theory of genre, the fragment, criticism) which all betray their provenance from the thought lying at the core of Romanticism: the incomplete Absolute. Finally, in the conclusion a summation of this exposition of romanticism is presented, alongside a brief consideration of the relevance of the Romantic project in contemporary critical/philosophical debates.