Dissertations / Theses on the topic 'Teatre Nacional de Catalunya'

L'objectiu principal d'aquesta tesi és analitzar quina és la nació (o nacions) que la premsa d'informació general de Catalunya contribueix a construir/reproduir a través de la informació esportiva que es publica a les seves pàgines. Aquest objectiu es materialitza a partir de l'anàlisi de sis esdeveniments esportius (Jocs Olímpics, Wimbledon, Lliga de Campions, Copa Amèrica d'hoquei patins, F1 Montmeló i els partits Catalunya-Euskadi) a la premsa d'informació general més difosa a Catalunya.

La tesi defineix el concepte de nacionalisme com aquell programa d'actuacions discursives i estructurals que du al manteniment o consecució d'un estatus polític definit a partir de l'autoreferenciació. Al món actual, el nacionalisme concreta els seus anhels en la coincidència d'un marc polític estatal propi per aquell col·lectiu que es defineix com a nació. Per fer-ho, el nacionalisme empra, entre d'altres, múltiples pràctiques de nacionalisme banal (conjunt complex de costums, creences, assumpcions, representacions i pràctiques que junts, i actuant de manera mundana i quotidiana -banal-, reprodueixen diàriament la identitat col·lectiva dels estats-nació). En aquest sentit, doncs, les pràctiques nacionalistes són efectuades tant pels estats-nació (Espanya), com per les nacions sense estat (Catalunya).

Els diaris, com també els altres mitjans de comunicació, actuen com a actors polítics; i desenvolupen un rol molt important en la promoció/construcció d'un sentiment compartit de comunitat nacional. D'altra banda, l'esport ha esdevingut un tipus de ritual polític i un espai social en el qual les representacions de la 'nació' i de la pertinença nacional són contínuament mostrades i onejades. Així, el fet que els mitjans de comunicació serveixin informacions d'esport fa que ambdues nacions -la catalana i l'espanyola- siguin construïdes contínuament en els discursos dels mitjans.

L'aproximació metodològica a la qüestió s'ha concretat en l'anàlisi dels volums d'informació destinats als diferents esdeveniments segons les seves característiques representatives; l'anàlisi dels actors protagonistes de les informacions -en relació a les seves pertinences territorials-; l'anàlisi de les identificacions territorials/nacionals dels esportistes; l'anàlisi dels contextos identificatius de les informacions, i l'anàlisi de diferents recursos d'emmarcament nacional

En el seu conjunt, els resultats de l'estudi mostren que la nació que es construeix a Catalunya a través de la informació esportiva de la premsa d'informació general és bàsicament la nació espanyola. Tanmateix, una part reduïda de la premsa de Catalunya també contribueix a la construcció de la nació catalana; mentre que en cap cas s'observa una construcció nacional en termes de Països Catalans.
Nationalism, as a mode of political organization through nations, is nowadays the hegemonic world wide function system. Nationalism, far from being an intermittent mood in established nations, is the endemic condition. Daily, the nation is indicated, or "flagged", in the lives of its citizenry.

Sport has become a form of political ritual and an arena in which representations of nation and nationhood in the media are continually being flagged.

By comparing Catalan and Spanish press coverage of six main sport events nationalist practices, discourse strategies and nationhood flag terms are analysed.

Results show that Catalan and Spanish national identity are continually discursively constructed in the mass media through sport events. But discourse in Spanish, but also in Catalan newspapers, mainly reinforce Spanish flagging nationhood against catalan ones.

Amb aquesta recerca hem volgut recuperar la memòria de dues agrupacions escèniques sorgides a Barcelona a la dècada dels anys cinquanta, que per diversos motius simbolitzen des del nostre punt de vista l’inici del procés de recuperació del teatre català posterior a la Guerra Civil, en un context freqüentment hostil com el de la dictadura franquista. Concretament, la nostra tesi s’ocupa, per una banda, de l’ “Agrupació de Teatre Experimental” i, per l’altra de la companyia “Teatre Viu”. Eren dues petites agrupacions el valor de les quals no rau només en el seu caracter experimental, sinò pel significat que assoleix la seva feina si considerem el context polític, social i cultural en què van surgir. L’Agrupació de Teatre Experimental fou una entitat creada a la fi de 1953 per un grup d’estudiants a les aules de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Aquest petit col.lectiu estudiantil esdevingué un dels primers grups de tratre que va rivalitzar amb el “Teatro Español Universitario” (TEU), depenent del “Sindicato Español Universitario”, i que va reunir un grup de joves estudiants que més endavant serien els protagonistas dels diversos ámbits de la cultura catalana. Aquest grup, amb el suport d’institucions alienes a la Universitat com ara la “Peña Cultural Barcelonesa” o la Biblioteca Alemana, va passar per diverses etapes i denominacions, i fins i tot va arribar a actuar com a “TEU de Filosofía y Letras” i “TEU de Derecho”. L’ATE va oferir un repertorio format per peces de teatre contemporani en català i en castellà, seguint el model dels anomenats “teatres de cambra i d’assaig”. L’altre grup estudiat en aquesta tesi és el “Teatre Viu”, l’importància del qual fou més gran que l’anterior en el context de l’història recent del teatre català. Va surgir el 1956 a partir de les idees de Miquel Porter i Moix sobre la necessitat de renovar els mètodes d’actuació tant en el cinema com en el teatre. RESUMEN DE LA TESIS: Con nuestra investigación hemos tratados de recuperar la memoria de dos pequeñas agrupaciones escénicas surgidas en Barcelona en la década de los años cincuenta, que por diversos motivos simbolizan a nuestro entender el inicio del proceso de recuperación del teatro catalán de postguerra en un contexto fuertemente hostil como fue la dictadura franquista. Nuestra tesis se ocupa, por una parte, de la Agrupació de Teatre Experimental y, por otra, del Teatre Viu. Fueron dos pequeñas agrupaciones cuyo valor se revela no sólo por su carácter de experimentación, sino por el significado que adquieren si consideramos el contexto político, social y cultural en el que surgieron. La Agrupació de Teatre Experimental fue una entidad creada a finales de 1953 por un grupo de estudiantes en las aulas de la facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Barcelona. Este pequeño colectivo estudiantil se convirtió en uno de los primeros grupos de teatro que rivalizó con el Teatro Español Universitario (TEU), dependiente del Sindicato Español Universitario, y que reunió a un grupo de jóvenes estudiantes que en las siguientes décadas serían protagonistas de la cultura catalana en diversas esferas del saber. Este grupo, con el apoyo de instituciones ajenas a la Universidad como la Peña Cultural Barcelonesa o la Biblioteca Alemana, pasó por diversas etapas y denominaciones e incluso llegó a actuar como TEU de Filosofía y Letras y TEU de Derecho. La ATE ofreció un repertorio de piezas contemporáneas en lengua catalana y española, siguiendo el modelo de los denominados "teatros de cámara y ensayo". El otro grupo estudiado en la tesis, el Teatre Viu, cuya importancia dentro de la historia del teatro catalán fue muy superior al anterior, surgió en 1956 a partir de una ideas de Miquel Porter Moix encaminada a renovar los métodos de actuación tanto en el cine como en el teatro de los años cincuenta (…).

El període abasta 172 llargmetratges (17% dels espanyols) produïts per 33 empreses. Les tendències industrials (45.9% de coproduccions internacionals) i genèriques (westerns, thrillers i comèdies) es deriven de les noves directrius legislatives del cinema espanyol. Estèticament, apareix un cinema d'autor amb molt esporàdiques simbiosis amb la resta de la cultura catalana i destaquen els signes de modernitat de l'Escola de Barcelona.
172 feature films (17% of all Spain) were produced by 33 companies. Industrial tendencies (45.9% of international coproductions) and hegemonic genres (westerns, thrillers and comedies) came from new laws dictated on Spanish cinema. Esthetically appeared some author's films with sporadic links with the catalan culture and the signs of modernity were remarkable on the films around Barcelona School.

A partir de la transcripció de sermons baixmedievals procedents dels fons del Monestir de Sant Cugat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, s’ha efectuat una anàlisis de les funcions de la predicació en la societat catalana baixmedieval. Amb aquest estudi s’ha volgut ampliar el camp d’estudi, centrat tradicionalment en els sermons de Vicent Ferrer, i donar una visió més diversa dels mètodes i funcionament de la predicació. La funció bàsica de la predicació és ensenyar doctrina i normes de comportament a la població laica. A més, apareixen altres funcions, com una funció lúdica, una més espiritual d’identificació personal amb Jesús, una funció social de lluita contra el joc, la prostitució. Cal recordar, però, que també hi havia sermons de croada, sermons militars, sermons de petició d’indulgència, sermons predicats als inicis de processos d'inquisició, sermons polítics, sermons d’aniversaris de mort, sermons per demanar pluja, contra la pesta... Finalment, destaca la funció de delimitació cultural o simbòlica entre grups religiosos amb els sermons predicats a jueus. En alguns d’aquests sermons, s’utilitzaven imatges negatives dels jueus, que juntament amb l’art i els tractats antijueus, tingueren un paper fonamental en l’esclat dels pogroms antijueus de 1348 i 1391. Entre els altres temes que apareixen, destaca la relació del sermó amb el teatre. Es donen exemples de diàlegs als sermons, que els acosten significativament a altres representacions que es donaven als mateixos anys i que han estat significades en diverses història del teatre català. Pel que fa al contingut, els sermons són majoritàriament ortodoxos, però en algun cas es tracten temàtiques polèmiques, com el debat sobre el Judici Final, sobre el qual hi havia dues visions oposades: una en la que la misericòrdia de Jesús i la intermediació de Maria ajudaven significativament les ànimes, i una altra més estricta en la que la misericòrdia quedava anul•lada. Entre aquests dos punts de vista s’arriba a un cert equilibri que evitava tant la desesperació davant una gairebé segura condemna eterna com la renúncia a la confessió. Altres temes conflictius que apareixen són el de la Immaculada Concepció de Maria o la predestinació de les ànimes. Un altre aspecte que es pot resseguir en literatura religiosa i sermons és la conversió de la memòria i la consciència en un registre escrit que, talment com un llibre, s’obrirà el dia del Judici Final. Pel que fa a les fonts trobades, destaquen los fonts ortodoxes, bàsicament la Bíblia, les Sentències de Pere Llombard... però també es constata el recurs a enciclopèdies com el Propietatibus Rerum, reculls de cites com el Manipulus Florum, llibres de medicina, d’astrologia, miralls de prínceps, bestiaris, exemplae... Algunes d’aquestes fonts mostren com s’acceptaven algunes fonts i històries que més endavant quedarien apartades de la ortodòxia, però que en aquells moments es troben en diversos autors espirituals catalans. Altres realitats, però, dificultaven l’acompliment dels objectius proposats per l’església: la diversitat cultural i de comportaments dels diferents grups socials, la manca d’escoles i de formació del laics, el recurs a un sermó universitari amb una estructura complicada enlloc de l’homilia, la prohibició teòrica de traduir obres espirituals al català (tot i que n’hi havia), l’escriptura dels sermons en llatí, que només poc a poc i encara de forma fragmentària es fa en català... Aquestes característiques, èxits i mancances, donen a la predicació d’aquest període unes característiques pròpies, diferents de la predicació moderna.
The thesis is based in the analysis of 30 medieval Catalan and bilingual sermons. Among the goals of this research, the author wants to analyze the functions of preaching in late medieval Catalan society, expand the field of study traditionally focused sermons Vincent Ferrer. The main function of preaching was to teach doctrine and right behaviour to the laity. Besides that, other goals can be observed, such as to provide spiritual identification with Jesus, a social function against factional struggles, prostitution... Beyond that, there were crusade sermons, military sermons, sermons to request for indulgences, sermons preached during processes of Inquisition, political sermons, sermons to ask for rain, against the plague... and sermons preached to religious minorities (Jews and Muslims). Some of these sermons played a key role in the outbreak of anti-Jewish pogroms of 1348 and 1391. As for the content, sermons are mostly orthodox, but in some cases controversial topics appear, such as the debate about God’s Mercy in the Last Judgement, the Immaculate Conception of Mary and the predestination of souls. Another aspect that can be traced in sermons and religious literature is the conversion of memory and consciousness in a written record that, just like a book, will be open in the Last Judgement. Regarding the sources, most of them are orthodox, such as the Bible, the Sentences of Peter Lombard ... but other sources have been found, such as encyclopaedias (Propietatibus Rerum), florilegia (Manipulus Florum), books of medicine, astrology, mirrors for princes, exemplae... Several elements, however, avoided fulfilment of the objectives proposed by the church: the cultural diversity in the different subcultures of medieval society, the lack of schools and religious instruction to lay people, the use of complicated university sermon instead of the homily, the prohibition of translations of the bible to vernacular languages, the use of Latin instead of vernacular languages…

La tesi doctoral estudia el procés d'inserció laboral d'esportistes olímpics a Catalunya. Durant la seva carrera esportiva els i les joves esportistes dediquen gran part de la seva vida a l'esport però arriba un moment que d'aquest ja no en podran o no en voldran viure i s'hauran de dedicar a una altre professió. La tesi a partir de tres preguntes inicials planteja: Quines són les estratègies que els joves esportistes desenvolupen durant la seva carrera esportiva? Quins factors influeixen les estratègies desenvolupades? i Quins són els perfils d'inserció laboral de les i dels esportistes olímpics.
El capítol de l'estat de la qüestió fa una revisió exhaustiva de les característiques del mercat de treball actual, del procés d'inserció laboral en general y de la retirada y inserció laboral d'esportistes.
A partir de la teoria figurativa i de la teoria de l'elecció racional es construeix el marc teòric i es proposen un conjunt de dimensions, variables i indicadors que donen lloc al model d'anàlisi que serveix per realitzar la recollia de dades i per donar coherència a l'anàlisi i interpretació posterior.
Els mètodes utilitzats han estat l'entrevista en profunditat i l'enquesta telefònica. S'han realitzat un total de 24 entrevistes amb el posterior anàlisi de continguts mitjançant el programa Atlas-ti i 94 enquestes analitzades estadísticament amb el programa SPSS.
Els resultats de l'estudi descriuen les principals estratègies desenvolupades (formar-se, estalviar, retirar-se voluntàriament, introduir-se al mercat de treball prèviament a la retirada esportiva, saber aprofitar el capital acumulat) També es detallen els factors personals i de context que influeixen aquestes estratègies (família, entrenadors, federacions, clubs, companys etc.) I, per últim, es plantegen quatre perfils d'inserció laboral a partir de l'anàlisi de conglomerats jeràrquics. Aquests perfils han estat denominats: Estrategues amb vides paral·leles, Estrategues per compte propi, Esportistes per sempre i No estrategues és feina. Cada un d'aquests perfils representa actituds diferents durant la joventut en quant a la manera d'abordar el procés d'inserció laboral: accions variades, influències de diversos agents socialitzadors, consciències de futur gairebé oposades, etc.
A la discussió es plantegen reflexions sobre la influència del capital econòmic i cultural familiar en les estratègies desenvolupades, la possibilitat d'aplicar la teoria dels stakeholders per realitzar un anàlisi més profund de la influència dels agents socialitzadors, entre altres aspectes.
Finalment la tesi planteja unes conclusions que resumeixen els principals resultats, reflexiona sobre els límits de la investigació i plateja línies futures de treball.
This PhD. analyzes the process of labor market entrance of Olympic athletes in Catalonia. During their sports career, athletes spend much of their time practicing their sport. However, their sports career has an end, and they have to look for another profession. The questions addressed in this research are: 1. Which strategies are developed by Olympic athletes in Catalonia during their careers in order to get into the labor market? 2. Which factors influence these strategies? 3. Are there typologies (clusters) of labor market entrance processes? The theoretical approach is based on Figurational Sociology and Rational Choice Theory, and the main concepts used are strategy and transition. 94 telephonic interviews and 26 in-depth interviews were carried out. The results show different strategies developed by athletes in order to get into the labor market (to study, to save money, voluntary retirement, entrance into the labor market before ending the sports career and to invest sports capital). They also explain the personal (age, attitude.) and contextual factors that influence their strategies, such as family, coaches, federations, clubs, friends, etc. Finally data suggest that there are four different types (clusters) of labor market entrance regarding the strategies conducted by athletes and the personal and contextual factors that influence them.

Aquest treball doctoral estudia la producció de sèries de ficció de Televisió de Catalunya entre 1994 i 2003 en relació a la construcció nacional. El autor analitza 26 sèries des del punt de vista de la producció i aporta llum al procés de construcció de la identitat a través de les representacions. La qüestió clau que es planteja és determinar com es produeix la construcció nacional a les sèries durant el període analitzat, a través de quins referents culturals i socials es produeix l'imaginari col·lectiu i com funciona el procés de pressa de decisions que porta a determinar aspectes relatius al contingut de les sèries.
L'autor parteix de la consideració que la nació és una construcció social, amb un vessant cultural i un polític, i que la cultura nacional és un espai de conflicte. La nació és imaginada en un context social i reproduïda a través dels mitjans de comunicació de massa. Les sèries de ficció juguen un paper fonamental en la narració d'una proposta nacional.
Per a treballar l'objecte d'estudi l'investigador va aplicar l'anàlisi documental, hemerogràfica i de documents de treball com bíblies, criteris interns de producció i normatives. L'autor també va aplicar l'anàlisi del contingut a partir del visionat de més de deu hores de ficció i més de tres-centes seqüències sobre diversos capítols. La construcció i explotació d'una base de dades amb 1.230 entrades d'elements referencials permeten tenir una aproximació de quin tipus de referents culturals, socials i polítics apareixen a les sèries. L'investigador també va aplicar l'entrevista en profunditat amb la realització de 23 entrevistes als principals creadors i directius involucrats en la producció de les sèries estudiades. D'aquestes entrevistes es va extreure un document amb 1.214 interaccions on s'hi tracten aspectes d'interès fonamental per a entendre com es produeixen els discursos i les representacions a les sèries, així com per esbrinar quins són els fluxos de poder determinants en la presa de decisions. Finalment, l'autor realitza una anàlisi macronarrativa sobre els principals arguments i personatges apareguts a les sèries.
Els resultats d'aquest treball demostren que hi ha elements referencials de primer ordre com el territori i la llengua en la construcció de la identitat nacional. En l'àmbit territorial es posa de manifest que, tot i la política descentralitzadora que s'ha intentat aplicar, hi ha una sobrerepresentació de Barcelona a les sèries. El autor destaca les raons productives i de cobriment de costos de producció com a arguments més plausibles que expliquen aquest fet. S'hi posa de manifest que les sèries contribueixen a la normalització lingüística ja que presenten una societat força monolíngüe en català, però a més, transmeten pautes de comportament lingüístic com la integració de personatges estrangers o el comportament de manteniment del català davant els personatges castellanoparlants. L'estudi demostra la importància dels referents comercials a través de la presència de marques fàcils d'identificar per l'audiència. També es comprova la presencia d'altres referents de tipus històric, institucional i folklòric, així com dels afers socials, on es plantegen temes i conflictes socials d'actualitat. S'hi plantegen els criteris bàsics que els creadors han de seguir: localització, usos lingüístics o correcció política.
L'autor defèn que Televisió de Catalunya ha aplicat un criteri polític sobre la producció de ficció basat en el mandat fundacional de l'ens públic de la CCRTV, que exigeix que la programació faci una promoció de la llengua i la cultura pròpies. L'autor posa de manifest que les sèries de ficció posen en funcionament una projecció de la realitat, una proposta social, on la nació actua com escenari com a rerafons on hi tenen lloc les històries.
This doctoral thesis studies the production of fictional series by Televisió de Catalunya between 1994 and 2003 in relation to nation building. The authors analyses 26 series from the point of view of production and sheds light on the process of building an identity through representations. The key issue dealt with is how nation building is approached in the series in the period studied, which cultural and social referents create the collective imaginary signifiers, and how decisions are taken about series content.
The author assumes that nation is a social construct, with cultural and political aspects, and that national culture is a site of contest. Nation is considered in a social context and reproduced through the mass media. Fictional series play a fundamental role in narrating one approach to nationality.
The object of study was investigated through the analysis of documents, periodicals and working documents such as bibles, internal criteria of production and regulations. The author although analysed the content by viewing more than ten hours of fiction and more than 300 sequences from various chapters. A database containing more than 1,230 referential elements give keys about what cultural, social and political referents appear in the series. Twenty-three of the main creators and managers involved in the production of the series studied were also subject to in-depth interviews. These interviews led to the drawing up of a document containing 1,214 interactions dealing with aspects that are fundamental to understanding how the discourse and the representations in the series come about and determining which power elements affect decision taking. Finally, the author makes a macronarrative analysis of the main arguments and characters in the series.
The results of this work show that such elements as territory and language are first-order referents in the building of national identity. As far as territory is concerned, it is clear that, despite a policy of decentralisation, Barcelona is over-represented in the series. The author points out that productive reasons and production costs are the most plausible arguments to account for this. It is also shown that the series make a contribution to language normalisation because they present a society that is quite monolingual in Catalan and they also convey guidelines of how to behave linguistically speaking with foreigners or Spanish speakers. The study shows the importance of commercial referents through the presence of brands that are familiar to the audience. Other referents are also present: history, institutions and folklore as well as social issues, which deal with current social topics and conflicts. Likewise, the basic criteria that writers have to follow are also discussed: location, language use or political correctness.
The author argues that Televisió de Catalunya has used the CCRTV's foundational mandate, which requires the programmes to promote Catalan language and culture, to apply a political criterion to the production of fiction. The author emphasises that fictional series project a reality, an approach to society, in which the nation is the stage, the background against which the stories take place.

La biografía del pedagog i esportista Nemesi Ponsati (1897- 1980) que presento no pretén, de cap manera, ser exhaustiva. Aquesta tasca, que sempre és prou difícil, en el cas d'un home tan emprenedor com el que aquí estudiarem encara se'ns planteja amb més dificultat. La quantitat d'iniciatives en què va intervenir, els atletes que van passar per les seves mans, les relacions d'amistat que va mantenir al llarg de la seva vida fan que l'estudi de la seva vida siguí una tasca tant complexa com interessant. El que intentaré será relacionar-lo i analitzar les relacions i influencies que, per mitjà de coneixences, de viatges o de l'estudi van ajudar a configurar els seus plantejaments pedagógics. És per aquest motiu que l'apartat de la tesi que dedico a analitzar l'entorn de la seva vida i obra és més extens que el dedicat a la descripció de la seva biografía.

El procediment utilitzat per reconstruir i situar la vida de Nemesi Ponsati es fonamenta en la metodología histórica. En el procediment heurístic hem investigat i recollit les dades, i en l'hermenéutic hem interpretat aqüestes fonts. Per tal d'aconseguir aquesta interpretació, al final de cadascun dels capítols que formen el cos principal de la tesi hi ha un apartat d'anàlisi de la informació que conté, de manera que puguem crear un teixit d'informacions que afavoreixi la contextualització, la descripció i 1'explicació del procés d'institucionalització de l'activitat física en general i del cas de Nemesi Ponsati en particular. A més, l'annex recull per una banda les entrevistes realitzades en el decurs del treball de recerca, que han tingut una gran importància i que demostren el paper cada cop més rellevant de la "història oral" com a instrument de coneixement sociocultural.

En aquest treball s’explora la justícia i la legalitat de l’autodeterminació nacional i la secessió. Explorar la justícia significa submergir-se en la moralitat del dret de secessió. Des d’una anàlisi de filosofia política, es defensa un dret moral primari a la secessió basat en l’autodeterminació nacional. Aquesta defensa es fa a partir d’un contracte multinacional hipotètic. En virtut de tal mètode contractual, es desenvolupen uns requisits secessionistes en forma de principis que es contrasten acuradament amb les diferents teories secessionistes i objeccions al dret moral a la secessió de les comunitats nacionals. Explorar la legalitat significa estudiar del dret internacional, el dret constitucional i el dret europeu sobre l’autodeterminació i la secessió. Malgrat el treball demostra sovint les dissonàncies entre la proposta filosòfica i el dret positiu vigent, es mostren indicis de consonància, es plantegen interpretacions conformes i es proposen reformes de la legalitat per tal d’apropar-se al dret moral primari a la secessió basat en l’autodeterminació nacional.
En este trabajo se explora la justicia y la legalidad de la autodeterminación nacional y la secesión. Explorar la justicia significa sumergirse en la moralidad del derecho de secesión. Desde un análisis de filosofía política, se defiende un derecho moral primario a la secesión basado en la autodeterminación nacional. Esta defensa se realiza a partir de un contrato multinacional hipotético. En virtud de tal método contractual, se desarrollan unos requisitos secesionistas en forma de principios que se contrastan cuidadosamente con las diferentes teorías secesionistas y objeciones al derecho moral a la secesión de las comunidades nacionales. Explorar la legalidad significa estudiar el derecho internacional, el derecho constitucional y el derecho europeo sobre la autodeterminación y la secesión. Aunque el trabajo demuestra a menudo las disonancias entre la propuesta filosófica y el derecho positivo vigente, se muestran indicios de consonancia, se plantean interpretaciones conformes y se proponen reformas de la legalidad para acercarse al derecho moral primario a la secesión basado en la autodeterminación nacional.
This work explores the justice and legality of national self-determination and secession. The exploration of justice involves making a close examination of the moral right to secede. In making an analysis of the political philosophy, it advocates for a primary moral right to secede based on national self-determination. This defence is based on a hypothetical multinational contract. Under such a contractual method, secessionist conditions are developed in the form of principles that are carefully contrasted with the different theories of secession and objections to the moral right to secede of national communities. The exploration of legality involves studying international law, constitutional law and European law on self-determination and secession. Although the work demonstrates the dissonance between the philosophical approach and the positive law in force, some signs of consistency are observed, harmonizing interpretations are presented, and legal reforms are proposed to move towards the primary moral right to secede based on national self-determination.

El procés de digitalització de la indústria cinematogràfica ha afectat de forma profunda les dinàmiques professionals dels àmbits de la producció, la distribució i l’exhibició. La investigació analitza els orígens del cinema digital i la implementació de la reconversió digital en el sector de l’exhibició. Es fa un recorregut per les diverses fases d’implementació de la tecnologia digital als cinemes: des de la definició d’uns protocols tècnics universals, fins a les vies de finançament que han fet possible portar a terme el procés. També s’analitza com s’han transformat els mecanismes de la distribució i l’exhibició cinematogràfica en aquest nou context de convergència digital. Es posa un èmfasi especial en les polítiques públiques de suport a la digitalització i en la implicació i responsabilitat de les administracions per fomentar i finançar aquests canvis en el sector cinematogràfic. A més s’analitza la rellevància que les projeccions en 3D i els continguts alternatius tenen en el futur de l’exhibició, i com aquests canvis afecten els cinemes independents, especialment en el context europeu. L’estudi fa una anàlisi de l’evolució de l’exhibició cinematogràfica a Catalunya entre els anys 2000 i 2013. A partir de dades oficials de l’Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya (ICEC), s’analitzen tots els aspectes essencials que permeten fer una radiografia del sector de l’exhibició durant el segle XXI. Així, s’estudia l’evolució del número de cinemes i pantalles, el model de sala i la seva capacitat, les oscil·lacions en el volum d’espectadors de cinema o l’evolució dels preus i les recaptacions. A més, es fa una anàlisi del cinema en versió original, de la distribució territorial de les sales, de la presència de les diverses llengues al cinema així com de les projeccions en 3D i de la situació del procés de digitalització a Catalunya. L’última part de la investigació es centra en un estudi de cas, el Cinema Truffaut de Girona. Es fa una síntesi de la seva evolució històrica i la seva singularitat de ser l’única sala d’exhibició cinematogràfica en versió original que hi ha a Catalunya fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana. S’analitza el model d’exhibició alternativa amb suport públic que suposa el Cinema Truffaut i es fa un anàlisi de dades per valorar els seus resultats, viabilitat i impacte en el panorama cinematogràfic de la ciutat de Girona.
El proceso de digitalización de la industria cinematográfica ha afectado de forma profunda las dinámicas profesionales de los ámbitos de la producción, la distribución y la exhibición. La investigación analiza los orígenes y evolución del cine digital así como la implantación de la reconversión digital en el sector de la exhibición. Se realiza un recorrido por las diversas fases de desarrollo de la tecnología digital en los cines: desde la definición de unos protocolos técnicos universales, hasta las vías de financiación que han hecho posible el proceso. También se analiza como se han transformado los mecanismos de la distribución y la exhibición cinematográfica en este nuevo contexto de convergencia digital. La investigación se focaliza especialmente en las políticas públicas de apoyo a la digitalización y en la implicación y responsabilidad de las administraciones en fomentar y financiar estos cambios en el sector cinematográfico. Además, se estudia la relevancia que las proyecciones en 3D y los llamados contenidos alternativos tienen en el futuro de la exhibición, y de qué forma estos cambios afectan a los cines independientes, sobretodo en el contexto europeo. El estudio analiza la evolución de la exhibición cinematográfica en Cataluña entre los años 2000 y 2013. A partir de datos oficiales del Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya (ICEC), se recogen sistemáticamente todos los aspectos esenciales que permiten realizar una radiografía del sector de la exhibición durante el s.XXI. De esta forma, se estudia la evolución del número de cines y pantallas, el modelo de sala cinematográfica y su capacidad, las oscilaciones en el volumen de espectadores de cine o la evolución de los precios y las recaudaciones. Además, se analiza el cine en versión original, la distribución territorial de las salas, la presencia de las distintas lenguas oficiales en el cine así como las proyecciones tridimensionales y la situación del proceso de digitalización en Cataluña. La última parte de la investigación se centra en un estudio de caso, el Cine Truffaut de Girona. Se realiza una síntesis de su evolución histórica y su singularidad al ser la única sala de exhibición cinematográfica en versión original que hay en Cataluña fuera de Barcelona y su área metropolitana. Se estudia el modelo de exhibición alternativa con apoyo público que supone el Cine Truffaut y se realiza un análisis de datos para valorar sus resultados, viabilidad e impacto en el panorama cinematográfico de la ciudad de Girona.
The process of digitization of film industry has deeply affected professional dynamics in the areas of production, distribution and exhibition. The research analyzes the origins and evolution of the digital cinema as well as the implementation of the digital conversion in the exhibition sector. It explains the different phases of the development of digital technology in cinemas: from the definition of universal technical protocols, to avenues of funding that made possible the process. And it also analyzes how the mechanisms of distribution and the film exhibition are transformed in this new context of digital convergence. The research focuses especially on public policies to support digitization and the involvement and responsibility of the authorities to promote and finance these changes in the film industry. In addition, explores the relevance that projections in 3D and alternative content will have in the future of the exhibition, and in what form these changes affect the independent cinemas, especially in the European context. The study analyzes the evolution of the film exhibition in Catalonia between 2000 and 2013. Based on official data from the Institut Català de les Empreses Culturals of the Generalitat de Catalunya (ICEC), systematically collects all the essential aspects that allow to perform an accurate display of the sector during the 21st century. In this way, it explores the evolution of the number of cinemas and screens, movie theatre models and capacity fluctuations in the volume of viewers of film or the evolution of prices and revenues. In addition, discusses cinemas in original version, the territorial distribution of the screens, the presence of the different official languages as well as three-dimensional projections and the situation of the process of digitization in Catalonia. The last part of the investigation focuses on a case study, the Cinema Truffaut of Girona. It explains a synthesis of his historical evolution and its uniqueness as the only cinema with exhibition in original version that exists in Catalonia outside Barcelona and its metropolitan area. The research focuses in the model of alternative exhibition with public support that Cinema Truffaut means. A data analysis is carried out to assess their results, feasibility and impact on the cinematic panorama of the city of Girona.

La present tesi doctoral estudia les condicions del mercat de treball de les persones llicenciades en Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport (CAFE) per les universitats catalanes així com la influència que les seves biografies personals exerceixen sobre aquestes condicions. El mercat de treball de l'esport ha evolucionat de manera paral•lela al desenvolupament de la pràctica esportiva i a ('estatus de producte de consum que aquesta ha adquirit. A mesura que les manifestacions esportives s'han anat diversificant (ensenyament, competició, recreació, etc.), han anat requerint professionals formats, entre els quals es troba el col•lectiu de persones llicenciades en CAFE. S'ha estimat important conèixer els diferents àmbits de feina en els quals treballen aquests professionals per tal de descobrir els jaciments que ofereixen oportunitats laborals a les noves promocions, així com de disposar d'informació que serveixi de base per a la millora dels plans d'estudis i per al desenvolupament de polítiques públiques encaminades a la protecció dels practicants i dels professionals que ofereixen aquests serveis. Les dues preguntes inicials plantejades com a punt de partida de la tesi i que han servit de fil conductor són les següents: 1) Quina és la situació actual del mercat de treball de les persones llicenciades en Educació Física i Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport a Catalunya que exerceixen dins l'àmbit de l'activitat física i de l'esport?; 2) Cóm afecten les biografies personals a les condicions laborals? Per tal de donar resposta a les preguntes plantejades, s'ha configurat un marc teòric basat en quatre dimensions: 1) Condicions laborals; 2) Processos d'inserció professional; 3) Satisfacció laboral; i 4) Factors biogràfics. Entorn d'aquestes s'ha elaborat l'instrument de recollida de dades: l'enquesta. Mitjançant una plataforma en línia pensada ad hoc per a l'administració de l'enquesta, s'ha recollit una mostra representativa de l'univers (8.376 persones llicenciades en CAFE per les universitats catalanes) formada per 1.000 persones. Les dades s'han tractat amb el programa estadístic SPSS en la versió 20.0 fent servir un mètode d'anàlisi per freqüències i un de descriptiu. Els resultats obtinguts proporcionen la fotografia d'un mercat de treball obert i dinàmic que ofereix diferents condicions de feina en funció de cada jaciment. L'anàlisi per grups de promocions deixa entreveure quins són els jaciments que actualment es troben saturats i quins són els que tenen un major potencial per absorbir les noves promocions de persones titulades en CAFE. S'observa el fenomen de la multi-ocupació, sobretot entre les promocions més joves, que són les que disposen de pitjors condicions de feina, i no tant per un empitjorament del mercat com per la manca d'experiència i d'acreditacions que els donin accés a posicions més ben retribuïdes. Per aquest motiu, la formació en estudis que complementin els de CAFE ha esdevingut una necessitat davant un mercat cada cop més competitiu i es postula com una de les principals estratègies per a la millora de l'ocupabilitat. Per concloure, es presenten les possibles implicacions pràctiques de la tesi, atès que la temàtica ha estat escollida amb l'objectiu d'aportar un coneixement que ajudi a millorar el mercat de treball de l'esport. Així mateix, s'exposen les limitacions de l'estudi realitzat així com el ventall de possibles línies de recerca que podrien donar continuïtat a la present tesi.
This thesis studies the conditions of the labor market of the university graduates in Physical Activity and Sport Science from Catalan universities, as well as the impact of personal biographies. The sport labor market has developed in line with the evolving practice of physical activity. As the different sport expressions have been diversifying (education, competition, recreation, etc.), these have required professionals, among which are the graduates in Physical Activity and Sport Science. It has been considered important to know the different work fields where these professionals work with the aim to identify those that could offer job opportunities to the latest promotions. Likewise, to have information to improve the university curricula, and to develop public policies for practitioners' protection as well as the professionals who provide the service. In order to answer the issues raised in this thesis, a framework based on four areas was designed: 1) working conditions, 2) professional insertion process, 3) job satisfaction, and 4) personal biographies. These served to build the content and structure of the questionnaire. Through an online platform that allocated the questionnaire, a representative sample of the universe (8.376 graduates) was collected (1.000 graduates). The obtained results provide a picture of an open and dynamic sport labor market that offers different working conditions depending on the field. The graduates promotions analysis allows to identify which ones of the sport fields are saturated and which ones have the greatest potential to absorb the new graduates' promotions. The multi-employment phenomena have been raised, especially among the youngest promotions which have the worst working conditions, not so much as a result of labor market deterioration, but rather as a result of lack of experience and credentials that provide them access to better paid positions. For this reason, further education to the bachelor degree in Physical Activity and Sport Science has become a defensive expenditure necessary in view of a market increasingly demanding and competitive, and it is postulated as one of the main strategies for improving employability.

La segregació per raons de gènere existeix tant horitzontalment com vertical a les estructures de govern de les organitzacions esportives. Són molt poques les dones que formen part de les juntes directives d’aquestes entitats (segregació horitzontal) i quan hi accedeixen tendeixen a ocupar els llocs de menys responsabilitat (segregació vertical). Els termes “sostre de vidre” i “laberint de lideratge” han estat emprats per al·ludir el conjunt de barreres que impedeixen a les dones assolir llocs de responsabilitat. S’identifiquen diferents factors que incideixen negativament o positiva i provenen de diferents nivells: personal, entorn proper i organització. Tenint en compte aquesta situació de partida, recollida a l’estat de la qüestió, i del marc teòric definit (a partir de l’adopció de les perspectives teòriques del feminisme) aquesta recerca es planteja dues preguntes orientades a fer una diagnosi qualitativa de la situació: quins són els factors que incideixen en l’accés i en l’exercici del càrrec? i quin són els trets que caracteritzen el seu estil de lideratge?. Per respondre aquests interrogants s’emprà una tècnica qualitativa: l’entrevista en profunditat. Es realitzaren 23 entrevistes a dones presidentes de clubs esportius seleccionades mitjançant un mostreig no aleatori de casos típics. L’anàlisi de contingut es va fer amb el programa informàtic Atlas-ti en la seva versió 5.0. Els resultats ens permeten concloure que en la mesura que el club s’apropa més a una organització comercial els factors identificats estan més en consonància amb els que la literatura ha tendit a descriure com a barreres o recursos. En canvi, quan el club més s’apropa a les seves característiques constitutives, una part del discurs emprat per descriure aquest “sostre de vidre” continua essent vàlid, però, una part perd consistència teòrica i empírica ateses les particularitats del context en el que s’emmarca aquest càrrec directiu (càrrec altruista que s’exerceix en una entitat privada sense finalitat de lucre). Les particularitats dels context també determinen el seu estil de lideratge. Les dones que presideixen els clubs mostren majoritàriament trets propis dels estils de lideratge estereotípicament femenins (importància a l’equip, cuiden molt les relacions i mostren bones habilitats comunicatives) i trets propis del lideratge social (coherència, vocació de servei i vincle fort amb l’entitat). En algunes s’han identificat també trets més instrumentals associats estereotípicament als homes (són enèrgiques, amb empenta, dinàmiques i valentes). Els valors femenins i masculins es fusionen creant un estil de direcció d’acord amb les exigències d’aquestes organitzacions i el seu context. Aquesta major individualització dels comportaments fa que la perspectiva d’anàlisi del lideratge social es plantegi com la més adequada per a futurs estudis sobre l’estil de lideratge de les persones que exerceixen el càrrec de la presidència dels clubs, en tant que entitats sense finalitat de lucre.
La segregación por razones de género existe tanto horizontal como verticalmente en las estructuras de gobierno de las organizaciones deportivas. Hay muy pocas mujeres en las juntas directivas de estas entidades (segregación horizontal) y, cuando acceden, tienden a ocupar los puestos de menor responsabilidad (segregación vertical). Los términos “techo de cristal” y “laberinto de liderazgo” han sido utilizados para hacer alusión al conjunto de barreras que impiden a las mujeres acceder a los puestos de responsabilidad. Se identifican distintos factores que inciden positiva o negativamente y que provienen de diferentes niveles: de la persona, del entorno próximo y de la organización. Teniendo en cuenta esta situación de partida, recogida en el estado de la cuestión, y del marco teórico definido (a partir de la adopción de las perspectivas teóricas del feminismo) esta investigación se plantea dos preguntas orientadas a hacer un diagnóstico cualitativo de la situación: ¿qué factores inciden en el acceso y en el ejercicio del cargo? y ¿qué rasgos caracterizan su estilo de liderazgo?. Para responder a estas preguntas se utilizó una técnica cualitativa: la entrevista en profundidad. Se realizaron 23 entrevistas a mujeres presidentas de clubes deportivos seleccionadas mediante un muestreo no aleatorio de casos típicos. El análisis de contenido se hizo mediante el programa Atlas-ti en su versión 5.0. Los resultados permiten concluir que en la medida que el club se acerca más a una organización comercial, los factores identificados están más en consonancia con los que la literatura tiende a describir como obstáculos o recursos. En cambio, cuando el club está más próximo a sus características constitutivas, una parte del discurso utilizado para describir este “techo de cristal” continúa siendo válido pero otra parte pierde consistencia teórica y empírica dadas las particularidades del contexto en el que se enmarca este cargo directivo (cargo altruista que se ejerce en una entidad privada sin finalidad de lucro). Las particularidades del contexto también determinan su estilo de liderazgo. Las mujeres que presiden los clubes muestran mayoritariamente rasgos propios de los estilos de liderazgo estereotípicamente femeninos (importancia del equipo, cuidan mucho las relaciones y muestran buenas habilidades comunicativas) y rasgos propios del liderazgo social (coherencia, vocación de servicio y vínculo fuerte con la entidad). En algunas se han identificado también rasgos más instrumentales asociados estereotípicamente a los hombres (son enérgicas, dinámicas y valientes). Los valores femeninos y masculinos se fusionan creando un estilo de liderazgo acorde a las exigencias de estas organizaciones y su contexto. Esta mayor individualización de los comportamientos hace que la perspectiva de análisis de liderazgo social se plantee como la más adecuada para futuros estudios sobre el estilo de liderazgo de las personas que ejercen el cargo de la presidencia de los clubes, en tanto que entidades sin ánimo de lucro.
Segregation due to sex exists both horizontally and vertically in the management structures of sports clubs. There are very few women on the boards of directors of these organisations (horizontal segregation) and, when they do access them, they hold lower-level positions (vertical segregation). The terms ‘glass ceiling’ and ‘leadership maze’ have been used to refer to the barriers that prevent women from accessing high-level positions. Different factors are identified as having either a positive or a negative effect. These operate at different levels, namely, the person, the close environment and the organisation. Taking into account both this starting point, which is covered in the state of affairs’ section, and the theoretical framework (adopting feminist theoretical perspectives), this piece of research poses two questions aimed at making a qualitative diagnosis of the situation. These are: What factors affect women’s access to, and performance in, their posts? What traits characterise their leadership style? In order to answer these questions a qualitative technique was used: the in-depth interview. 23 interviews were carried out with women who chaired sports clubs by using non-random typical-case sampling. The data thus obtained was analysed using the programme Atlas–ti v. 5.0. The results lead to the conclusion that, the closer a club is to becoming a business organisation, the more consistent the factors identified are with those described by the literature. However, when a club is closer to its core features, one part of the discourse used to describe the ‘glass ceiling’ still holds, but another part loses its theoretical and empirical consistency. This is due to the particular characteristics of the context within which this management position occurs (a non-salaried position held in a private non-profit organisation). The peculiarities of the context also determine the management style. Women who chaired the clubs largely showed leadership styles that were stereotypically female (importance of the team, caring about relationships and showing good communication skills) and social leadership traits (coherence, service mindset and strong ties to the organisation). In some, more instrumental traits were also found that are stereotypically associated with men (energetic, dynamic and brave). Both male and female values were fused to create a leadership style aligned with the demands and contexts of these organisations. This greater individualisation of behaviour means that the analysis of social leadership is seen as the most suitable for future studies on the leadership style of people who chair clubs as non-profit organisations.

La tesi doctoral té com a finalitat estudiar la influència que poden tenir els desequilibris musculars, i en conseqüència els dèficits de força i potència que aquests generen, sobre les lesions musculars i lligamentoses del tren inferior amb futbolistes d’alt rendiment. Aquesta investigació Ex Post Facto Longitudinal de grup únic es basa amb una recollida de dades de la variable independent mitjançant quatre materials tecnològics de registre i seguidament amb una recollida de dades de la variable dependent durant 365 dies. Les aportacions són que la mostra de futbolistes d’alt rendiment presentava dèficits bilaterals, sobretot dels músculs isquiosurals, els quals per cada punt d’augment incrementava un 25% més el risc de lesió muscular, i també dèficits entre els músculs flexors i extensors del genoll, degut a la gran participació del quàdriceps en la majoria de les accions de joc en aquesta disciplina esportiva.
The aim of the thesis was to study the influence of the muscular imbalances and the lack of strength that they generate, over the muscular and ligament injuries in the lower limb with high performance footballers. This is an Ex Post Facto Longitudinal research with a simple group, and the data was taken using four different technological devices and a collection of data during 365 days. The conclusions were that the footballers had bilateral deficit, especially in the hamstring muscles, so they had more probabilities (25%) to suffer a hamstring injury. They also had a low quadriceps:hamstring ratio because of the great involvement of the quadriceps in the most of the actions in football.

Catalunya i el País Valencià són dos territoris històrica, cultural i geogràficament units. Ambdues zones van ser assetjades per l’exèrcit de Felip V de Borbó durant la Guerra de Successió dels anys 1714 i 1707, quedant així despullades d’institucions i lleis pròpies. Les vies de reconstrucció identitària, però, s’han viscut de forma diferent en cadascuna d’elles. Això va manifestar-se més marcadament durant l’època de transició democràtica espanyola que emergia a tot l’Estat arran la mort del dictador Francisco Franco l’any 1975. Els periòdics d’informació generalista autòctons van fer-se ressò dels esdeveniments i van esdevenir d’una importància essencial en el mateix marc constructiu. L’instrument d’intervenció més eficaç dels diaris són les peces informatives (editorials i articles d’opinió), per tant, la nostra recerca s’assentarà sobre l’anàlisi del discurs de diversos casos d’opinió dels periòdics Avui, La Vanguardia, Levante-EMV i Las Provincias amb l’objectiu d’estudiar la seva contribució als processos de reconstrucció identitària nacional d’ambdós territoris.
Catalonia and the Valencian Country are two territories historically, culturally and geographically united. Both territories were besieged by the army of Philip V of Spain during the War of the Spanish Succession between 1714 and 1707. As a consequence, both territories were divested of their own institutions and laws. However, their identity has been rebuilt in different ways in each territory. This was even more apparent during the Spanish transition to democracy, that emerged all over the State after the dictator Francisco Franco’s death, in 1975. Local newspapers of general information covered the events and became essential in the construction processes of these regions. Opinion-based editorials and articles were important intervention tools in newspapers. For that reason, our research will focus on the discourse analysis of different cases of opinion of some newspapers such asAvui La Vanguardia, Levante-EMV and Las Provincias. The main pourpose of this project is to study the named newspapers’ contribution to the identity rebuilding processes in both national territories.

Catalunya i el País Valencià són dos territoris històrica, cultural i geogràficament units. Ambdues zones van ser assetjades per l’exèrcit de Felip V de Borbó durant la Guerra de Successió dels anys 1714 i 1707, quedant així despullades d’institucions i lleis pròpies. Les vies de reconstrucció identitària, però, s’han viscut de forma diferent en cadascuna d’elles. Això va manifestar-se més marcadament durant l’època de transició democràtica espanyola que emergia a tot l’Estat arran la mort del dictador Francisco Franco l’any 1975. Els periòdics d’informació generalista autòctons van fer-se ressò dels esdeveniments i van esdevenir d’una importància essencial en el mateix marc constructiu. L’instrument d’intervenció més eficaç dels diaris són les peces informatives (editorials i articles d’opinió), per tant, la nostra recerca s’assentarà sobre l’anàlisi del discurs de diversos casos d’opinió dels periòdics Avui, La Vanguardia, Levante-EMV i Las Provincias amb l’objectiu d’estudiar la seva contribució als processos de reconstrucció identitària nacional d’ambdós territoris.
Catalonia and the Valencian Country are two territories historically, culturally and geographically united. Both territories were besieged by the army of Philip V of Spain during the War of the Spanish Succession between 1714 and 1707. As a consequence, both territories were divested of their own institutions and laws. However, their identity has been rebuilt in different ways in each territory. This was even more apparent during the Spanish transition to democracy, that emerged all over the State after the dictator Francisco Franco’s death, in 1975. Local newspapers of general information covered the events and became essential in the construction processes of these regions. Opinion-based editorials and articles were important intervention tools in newspapers. For that reason, our research will focus on the discourse analysis of different cases of opinion of some newspapers such asAvui La Vanguardia, Levante-EMV and Las Provincias. The main pourpose of this project is to study the named newspapers’ contribution to the identity rebuilding processes in both national territories.

Aquest estudi parteix d’una doble pregunta a partir de la constatació del desconeixement d’una gran majoria ciutadana dels trets fonamentals del fenomen de l’oferta espectacular del Paral·lel, i del rebuig de l’elit cultural catalana a les expressions de cultura popular escènica emanada dels locals d’espectacle d’aquesta avinguda. L’estudi planteja una investigació que es proposa explicar el contingut de l’oferta espectacular del Paral·lel. L’anàlisi dels continguts escènics com a mirall, reflex, expressió d’una manera de ser, fer i pensar de les classes populars catalanes i al mateix temps contribuïdors al relat d’aquests segments socials sobre la seva manera d’entendre el seu paper en la història del país, la seva posició política, i la seva manera de veure el món i la vida. Tot plegat ens ajuda explicar, també des del Paral·lel, el perquè de l’evolució política de les classes populars catalanes en les quatre primeres dècades del segle XX. Així doncs el primer bloc de l’estudi planteja una panoràmica general del Paral·lel des de la seva fundació fins a l’època republicana, el que podríem considerar les dècades d’expansió i maduresa de l’oferta escènica del Paral·lel. L’espectacle del Paral·lel fins a l’acabament de la Primera Guerra Mundial, gira al voltant en primer lloc del flamenquisme, la fira, l’espectacle fantàstic i sobrenatural, l’esport – espectacularitzat en un primer moment com a proesa física-, el cuplet, i un conjunt d’expressions més genuïnament teatrals, com són la pantomima, el melodrama, el drama social, el teatre polític i el vodevil que es convertí en espectacle de consum massiu als teatres del Paral·lel. El punt que dediquem a la concentració de l’espectacle en la trama urbana de Barcelona, a l’avinguda del Paral·lel, “Perquè al Paral·lel? S’imposa una demanda social a la planificació”, està concebut per explicar el perquè una via concebuda en origen per a l’ús residencial i la comunicació amb el port de la ciutat, acaba concentrant nombroses sales dedicades a l’espectacle gràcies a les disposicions provisionals urbanístiques d’un ajuntament en conflicte amb els interessos dels propietaris. Situats al llindar de la dècada dels anys vint hem volgut acabar aquest panorama sobre l’oferta cultural del Paral·lel amb una exposició del que anomenem els gèneres de la maduresa del Paral·lel: el drama realista del Districte V, la revista (la més local, que es configura al voltant de la figura cabdal de Joaquim Montero, i la d’atmosfera cosmopolita, que deu la seva magnitud al productor Manuel Sugrañes) i en darrer lloc el teatre líric. Emergeix en aquest Parla·lel madur la potència de la figura de Josep Amich i Bert, Amichatis. Dediquem el segon bloc d’aquest estudi a Baixant de la Font del Gat o la Marieta de l’ull viu, d’Amichatis i Gastó Màntua, molt probablement l’obra dramàtica més vista a Catalunya, a la dècada dels anys vint del segle passat. N’estudiem els derivats La campana de Gràcia o el fill de la Marieta, i les versions lírica i fílmica, basades en la peça original; la relació de l’obra amb un precedent il·lustre, L’auca del senyor Esteve; i l’estudi de la recepció en les principals capçaleres del període, amb un esforç de quantificació de la seva acollida per part del públic a partir de la cartellera publicada, i una deducció de la petjada en l’imaginari popular a partir del rastre de la peça original i dels seus derivats al llarg de més de deu anys d’ençà de la seva estrena l’abril de 1922. L’anàlisi de “La Marieta” confirma la presència hegemònica en el teatre del Paral·lel de valors polítics republicans, i una nova concepció de les relacions home-dona. El darrer gran bloc de l’estudi està dedicat a la percepció de la revista cultural més prestigiosa d’època republicana, Mirador, sobre la producció escènica del Paral·lel. En un buidatge que comprèn des del naixement de la revista el 1929 fins l’esclat de la Guerra Civil el 1936, queda palesa la mirada severa, i el rebuig manifest, envers la producció escènica generada al Paral·lel per part dels col·laboradors de la publicació. Mirador proposa un projecte de modernització del país, basat en els referents internacionals d’entreteniment popular, en el que no hi tenen cabuda les manifestacions escèniques del Paral·lel considerades vulgars i indignes com a tals de la cultura catalana.
This study is based on a double question based on the finding of the lack of knowledge of a large citizenry of the fundamental features of the phenomenon of the spectacular offer of Paral·lel, and the rejection of the Catalan cultural elite to the expressions of culture Stage popular from the show's venues on this avenue. The study raises an investigation that aims to explain the content of the spectacular offer of Paral·lel. The analysis of the scenic contents as mirror, reflection, expression of a way of being, doing and thinking of the Catalan popular classes and at the same time contributors to the story of these social segments on their way of understanding their role In the history of the country, its political position, and its way of seeing the world and life. All this helps us explain, also from Paral·lel, the reason for the political evolution of the Catalan popular classes in the first four decades of the 20th century. So the first block of the study raises a general overview of the Parallel from its foundation to the Republican era, which could be considered the decades of expansion and maturity of the Paral·lel scenic offer. The point that we dedicate to the concentration of the show in the urban plot of Barcelona, on Avinguda del Paral·lel, "Why in the Parallel? A social demand for planning is imposed, "it is designed to explain why a route conceived in origin for residential use and communication with the city port, ends up concentrating numerous rooms dedicated to the show thanks to the Provisions urban planning of a city council in conflict with the interests of the owners. We dedicate the second block of this study to Baixant de la Font del Gat o la Marieta de l'ull viu, by Amichatis and Gastó Mantua, most likely the dramatic work most seen in Catalonia in the twenties. The last major block of the study is devoted to the perception of the most prestigious cultural magazine of the Republican period, Mirador, on the stage production of Paral·lel. In a emptying that includes / understands from the birth of the magazine in 1929 until the outbreak of the Civil War in 1936, the severe glance, and the manifest rejection, towards the scenic production generated in the Parallel by the collaborators Of the publication.

La presente Tesis Doctoral se centra en la pintura con Grisalla, pero no en su vertiente más conocida -como pintura monocroma-, sino en su empleo más extendido -en tiempos pasados-, donde gran parte de los artífices europeos la utilizaba como el método fundamental para ejecutar sus pinturas. Debido a los diferentes significados que se le atribuyen al termino GRISALLA, empezamos concretando a qué nos referimos con Grisalla, contrastando diversas definiciones, desde las más generalistas -que se inclinan hacia la pura pintura monocroma y la emulación de relieves escultóricos-a las expuestas en tratados y manuales de técnicas pictóricas, que inciden en su principio fundamental: la división del proceso de trabajo en dos fases diferenciadas y complementarias. La primera -que denominamos Fase de Claroscuro-conforma los volúmenes con valores lumínicos, generalmente grises y tierras, y la segunda -Fase de Coloración-aplica los colores locales con la ventaja de tener las formas ya creadas, que sirven de sustento y referencia para aplicar el color con mayor libertad y determinación. Evidentemente esta definición se corresponde a una simplificación del proceso, pues el principal objetivo de la investigación es analizar la evolución de la Grisalla desde sus orígenes hasta -prácticamente-nuestros días. Con el fin de acotar su marco, nos centramos en la colección del MNAC, que nos permite tener una mirada cercana sobre la pintura catalana -y española-, y al mismo tiempo certificar su gran expansión por el continente -con especial atención a la pintura flamaneca e italiana-, analizando las diferentes características de las escuelas locales. La funcionalidad del principio básico de la Grisalla queda reflejado en las numerosas técnicas que la han adaptado a sus procedimientos, siendo empleada en los libros miniados -actualmente repunta su utilización en la ilustración-, en el grabado, en la fotografía, el cine, y principalmente, en la pintura de esmaltes y vitrales, donde existen técnicas y pigmentos denominados explícitamente como “grisalla”. Pese a la evidente imposibilidad de determinar la fecha exacta del origen de la Grisalla en la pintura, para nuestra sorpresa, encontramos indicios en obras tardorrománicas, estableciendo tres precedentes directos que acabarán derivando en la Grisalla: El menos influyente -y más arcaico-es el Fondo Blanco, que extiende una base homogénea blanca en las encarnaduras, sobre la que dibujan los diferentes elementos, superponiendo a continuación una veladura uniforme de coloración. Un segundo grupo es el Fondo Blanco Matizado con Color, que representa una evolución del método anterior. En él -partiendo igualmente sobre una preparación blanca-los autores empiezan a introducir un incipiente modelado, graduando toscamente diferentes tonos lumínicos mediante mezcla directa. El mayor interés por la representación volumétrica, favorecerá el ansia donde se incubará el germen de la Grisalla. Contemporánea al método anterior, el Fondo Matizado es su antecedente directo. Introduciendo sobre el color de la imprimación -que generalmente en este grupo empieza a ser siena u ocre-valoran esquemáticamente el claroscuro con blanco -y ocasionalmente también con tierras-. El Fondo Matizado está estrechamente ligado a las corrientes bizantinas que penetran en la península alrededor del año 1200. Por lo que podemos fijar -sin exactitud-esta fecha como punto de partida de la pintura con Grisalla en Cataluña. Ciertamente durante el siglo XIII pocas son las obras que podemos denominar como tal, pero su impronta ira calando en los obradores y durante la primera mitad del siglo XIV, su empleo se ha generalizado, hasta el extremo de ser ya, en la segunda mitad, el método habitual de pintura. En este periodo, debido principalmente a las limitaciones del temple puro, los pintores desarrollan una variación de la Grisalla, sustituyendo los tonos grises por el verde, que aplican por toda el área de encarnadura o en las partes oscuras, enriqueciendo cromáticamente sus obras. Esta variante -denominada Verdacho-pervivirá hasta la introducción de los aceites secantes en el segundo tercio del siglo siguiente. Durante este periodo medieval la Grisalla se trabaja de claro a oscuro, partiendo sobre un fondo ocre, sobre el cual iluminan con blanco las luces. Generalmente las gradaciones las crean mediante tratteggio, utilizando el color del fondo como tono medio. Uno de los mejores ejemplos de este periodo es el retablo de la Madre de Dios de Jaume Serra. Pero además de la visión dulce de la maniera sienesa, sus vecinos florentinos adoptan una pintura con mayor contraste lumínico, elaborando la fase de claroscuro de sus pinturas con una gama mayor, introduciendo los oscuros directamente con negro. Tal y como puede apreciarse en el retablo de San Vicente del maestro de Estopiñan o en las natividades de Gaddi y Pietro da Rimini. Durante el siglo XV comprobamos como los métodos puramente medievales se depuran, refinando su técnica -gracias principalmente al empleo de emulsiones mixtas-elaborando la fase de claroscuro con mayor atención a los matices y las transiciones tonales, aunque manteniendo en lo sustancial el mismo proceso de trabajo que los pintores del siglo anterior. El cambio súbito de paradigma que supone la introducción de los aceites secantes, transforma profundamente la manera de pintar, permitiendo afinar la elaboración de las pinturas hasta donde el autor quiera -y pueda-. Esta revolución también afecta a la manera de pintar con Grisalla, que si ya ocupaba una posición absolutamente dominante, ampliará su campo de acción, que hasta el momento se limitaba principalmente a las encarnaduras, siendo utilizada en un mayor número de elementos, e incluso, excepcionalmente, en toda la obra. La pintura al óleo permite ejecutar meticulosamente la fase de claroscuro, ampliando enormemente las gamas intermedias y aunque continúan -en un principio-partiendo sobre un fondo ocre, en el que iluminan los claros con grises y blanco, introducen un eslabón entre las dos fases de la Grisalla, realizando un sombreado terroso, que sirve tanto para acentuar el contraste lumínico, como para dar color a las partes oscuras antes de aplicar los colores locales. Como atestigua la impecable Virgen dels Consellers de Lluís Dalmau. Media década después la pintura al óleo es la técnica de pintura principal, y una nueva generación de pintores venecianos desarrollará las posibilidades expresivas que permiten los nuevos materiales. Fruto de lo cual, el equilibrio entre las dos fases de la Grisalla se iguala, y si hasta el momento -principalmente- las formas se creaban de manera casi definitiva en la fase de claroscuro y se coloreaban mediante transparencias uniformes, con los nuevos procedimientos la valoración monocroma se simplifica, obrando con gamas intermedias, realzando puntualmente los brillos con blanco, manteniendo el sombreado terroso y aplicando mezclas de coloración más densas, combinando la técnica directa con veladuras. Además el mayor poder cubriente del óleo propicia que los pintores empiecen a oscurecer sus imprimaciones, obteniendo resultados contrastados de forma inmediata al iluminar las luces con blanco en la fase de claroscuro, empleando profusamente el gris óptico en los medios tonos. Aunque sin parangón entre sus contemporáneos, las pinturas del Greco son un ejemplo significativo de la pintura con Grisalla durante el siglo XVI, mostrando explícitamente la fase de claroscuro en numerosas obras, como el Cristo con la Cruz del MNAC. Durante el siglo XVII las novedades venecianas son asumidas -con filtro caravaggesco-en la pintura española, adoptando -a grandes rasgos-su procedimiento. Sin embargo -de nuevo-la pintura septentrional adopta otro camino, que sin perder de vista la referencia italiana, desarrolla un método diverso, inclinándose generalmente hacia la técnica directa. En estas obras los pintores utilizan imprimaciones grises, o bien preparan el área de encarnadura con una base uniforme gris, sobre la cual, tras una leve valoración de luces y sombras, ejecutan la coloración alla prima. Claros ejemplos de ello son San Juan evangelista de Bernardo Cavallino y la Madona con santa Isabel y san Juanito de Rubens, mostrando -respectivamente-el método mediterráneo y el septentrional. El siglo XVII significa a nivel general la culminación de la Grisalla, pocas novedades aparecen en adelante, empezando a decaer su utilización, primero moderadamente durante el siglo XVIII, perdiendo definitivamente su hegemonía en el XIX, donde los pintores se decantan definitivamente por la técnica directa, influyendo también en su ocaso el nuevo modelo academicista de enseñanza. Aún así la Grisalla no desaparece, simplemente pasa a un segundo plano. Muestra evidente de su vigencia es el autorretrato de Casas de 1883. La excelente funcionalidad de la Grisalla le permitirá ser adoptada por artistas con diferentes concepciones pictóricas en la primera mitad del siglo XX, tanto por los que mantienen una perspectiva naturalista, como para los que emprenden nuevas vías representativas dando lugar a las vanguardias. Entre ellas, muy especialmente el Noucentisme, que si en otros ismos la presencia de la Grisalla es puntual, sin constituir una característica identitaria del movimiento -solo el método de alguno de sus adscritos-, en el Noucentisme es general. Véanse los Tres desnudos en el bosque de Joaquín Sunyer o el Busto de mujer de Josep de Togores. Por tanto, a través de las obras del MNAC constatamos la enorme significación de la Grisalla para la pintura, delineando su evolución en Cataluña -enriquecido por su entorno cercano y lejano-desde sus orígenes hasta la primera mitad del siglo XX.

Entre 1960 i 1978 Manuel Vázquez Montalbán assoleix una primera identitat professional a la premsa. Estudia Periodisme i treballa a dues publicacions del 'Movimiento', però una estada a la presó per un delicte polític l'obliga a començar de nou el 1965. A continuació s'acosta a l'anàlisi de la informació Internacional (Siglo20, Tele/eXpres) i evoluciona, segons ho permet l'incert ambient polític, cap a la columna (Triunfo, Arreu, Mundo Diario), l'espai periodístic on s'instal.larà a la transició (La Calle, El Periódico). L'eina fonamental d'aquest trànsit professional és l'humor (Hogares Modernos, Triunfo, Por Favor, Interviú), el reportatge d'ordre sociològic (Triunfo) i el domini de la ficció, els recursos amb què Vázquez Montalbán treballa durant els primers anys 70, quan opina en boca de personatges i signaturas inventades, fins que finalment pot fer-ho sense embuts, un cop derogada la llei de Premsa de 1966. Passa el dia a les redaccions, participa dels problemes i les tensions de la professió i fins i tot dirigeix algunes revistes. A partir de 1979, en guanyar el premi Planeta, redueix la dedicació al periodisme per deixar espai a la narrativa de ficció.
Between 1960 and 1978 Manuel Vázquez Montalbán starts to make a professional name for himself in the press. He studies journalism and works in two publications of the Movement', but a stay in prison for a political crime forces him to start over again in 1965. On leaving prison he chooses to analyse international information (Siglo20, Tele/eXpres) and in the uncertain political environment of late francoism moves towards working as a political columnist (Triunfo, Arreu, Mundo Diario) and those newspaper that established themselves during the transition period (La Calle, El Periódico). Humour is the common denominator during this phase (Hogares Modernos, Triunfo, Por Favor, Interviú), sociological stories (Triunfo) and the prevalence of fiction, the resources with which Vázquez Montalbán works during the early 70s, when he speaks through invented characters and false signatures until he could eventually do so with no holds barred once the 1966 Press Law is repealed. He lives journalism to the full spending all day in newsrooms and being fully involved in all the problems and stresses of the profession and even edits some magazines. After 1979, after winning the Planeta Prize he reduces his commitment to journalism to make space for narrative fiction.

En el context de la dictadura franquista (1939-1975), les dones que practicaven esport topaven amb un model ideal de dona influenciat per la suma del model social de la falange i la tradició catòlica (nacionalcatolicisme), la qual cosa va determinar un prototipus femení concordant amb els valors del nou règim. Un prototipus basat en estereotips de gènere, on les dones ocupaven un rol secundari en una societat eminentment androcèntrica. Tenint en compte aquest context i aquestes evidències ja sabudes, es feia necessari estudiar l’experiència de les dones esportistes a partir d’investigar sobre la seva memòria oral i la sistematització del seus relats. Aquest estudi que forma part del projecte del Plan Nacional (HAR2013-43652-R), s’ha centrat en analitzar i comparar els elements biogràfics i les percepcions sobre els condicionants de tipus social, cultural, moral i estètic corporals que van viure les dones practicants d’activitats físiques i esportives a Catalunya durant la postguerra, i en el transcurs de la primera etapa de la dictadura franquista (1939-1961), per oferir una millor comprensió del període. Aquesta investigació s’ha efectuat des de la història oral, a partir de la realització d’entrevistes en profunditat. L’elecció de la mostra ha estat intencional i variada des del punt de vista esportiu, geogràfic, cronològic, socioeconòmic i cultural i ha donat veu a un volum qualitatiu de trenta-una dones que van practicar esport o activitat física durant el període citat. Posteriorment s’ha realitzat una anàlisi del contingut de les entrevistes amb el suport del software atlas ti versió 7 que ha identificat diverses categories d’anàlisi. A partir de plantejaments humanístics i interpretatius, hem fraccionat els relats per aportar una narració col·lectiva i unitària sobre les experiències esportives femenines durant l’etapa franquista. Finalment, també s’ha contribuït a la recuperació i conservació de la memòria històrica en perspectiva d’esport i gènere, tot iniciant un fons històric documental de fonts orals sobre història de l’esport femení contemporani a Catalunya, per evitar els importants buits històrics existents i per reconstruir una etapa que històricament ha estat difícil per l’esport femení, evitant la desaparició definitiva de testimonis orals, que han estat la base del desenvolupament esportiu femení català.
En el contexto de la dictadura franquista (1939-1975), las mujeres que practicaban deporte chocaban con un modelo ideal de mujer influenciado por la suma del modelo social de la falange y la tradición católica (nacionalcatolicismo), lo que determinó un prototipo femenino concordante con los valores del nuevo régimen. Un prototipo basado en estereotipos de género, donde las mujeres ocupaban un rol secundario en una sociedad eminentemente androcéntrica. Teniendo en cuenta este contexto y estas evidencias ya sabidas, se hacía necesario estudiar la experiencia de las mujeres deportistas a partir de investigar sobre su memoria oral y la sistematización de sus relatos. Este estudio que forma parte del proyecto del Plan Nacional (HAR2013-43652-R), se ha centrado en analizar y comparar los elementos biográficos y las percepciones sobre los condicionantes de tipo social, cultural, moral y estético corporales que vivieron las mujeres practicantes de actividades físicas y deportivas en Cataluña durante la posguerra, y en el transcurso de la primera etapa de la dictadura franquista (1939-1961), para ofrecer una mejor comprensión del período. Esta investigación se ha efectuado desde la historia oral, a partir de la realización de entrevistas en profundidad. La elección de la muestra ha sido intencional y variada desde el punto de vista deportivo, geográfico, cronológico, socioeconómico y cultural y ha dado voz a un volumen cualitativo de treinta y una mujeres que practicaron deporte o actividad física durante el período citado. Posteriormente se ha realizado un análisis del contenido de las entrevistas con el apoyo del software atlas ti versión 7 que ha identificado varias categorías de análisis. A partir de planteamientos humanísticos e interpretativos, hemos fraccionado los relatos para aportar una narración colectiva y unitaria sobre las experiencias deportivas femeninas durante la etapa franquista. Finalmente, también se ha contribuido a la recuperación y conservación de la memoria histórica en perspectiva de deporte y género, iniciando un fondo histórico documental de fuentes orales sobre historia del deporte femenino contemporáneo en Cataluña, para evitar los importantes vacíos históricos existentes y para reconstruir una etapa que históricamente ha sido difícil para el deporte femenino, evitando la desaparición definitiva de testimonios orales, que han sido la base del desarrollo deportivo femenino catalán.
In the context of the Franco dictatorship (1939-1975), women who took part in sport came up against an ideal model of women influenced by the sum of the social model of the falange and the Catholic tradition (national-Catholicism). This prototype was based on the values of the new regime. A prototype based on gender stereotypes, where women occupied a secondary role in a predominantly androcentric society. With this context and with a body of well documented evidence, we are now in a position to study the experience of the sportswomen from that era on the basis of their oral testimony. This study which is a part of the National Plan (HAR2013-43652-R), has focused on analysing and comparing biographical elements and perceptions about the constraints of social, cultural and moral factors, and also of issues relating to aesthetics of the body as they were experienced by female practitioners of sport and physical activity in Catalonia during the post-war period and in the first stage of Franco's dictatorship (1939-1961), in order to offer a better understanding of that period. This research has been carried out from oral history, by conducting detailed interviews. The choice of the sample was intentional and varied in terms of sports, geographical, chronological, socio-economic and cultural factors and has given a voice to a sample of thirty-one women who regularly took part in sport or physical activity during the cited period. Subsequently there is a content analysis of the interviews with the support of version 7 software ti atlas which identified several categories of analysis. Using humanistic and interpretive approaches, we arranged the accounts to provide a collective and unified narrative about women's sports experiences during the Franco era. Finally, the research also contributes to the recovery and conservation of historical memory from the perspective of sport and gender, initiating a historical documentary collection from oral sources on the history of contemporary women's sport in Catalonia, in order to prevent the existence of historical gaps and also attempt to reconstruct a period which historically was difficult for women's sport, and in so doing it preserves the oral testimonies which have been the basis of the development of women's sports in Catalonia.

The fundamental objective of this PhD dissertation is to analyze the architecture thanks to some strategies coming from recent theories developed inside and outside the traditional and usual disciplinary field of architecture. For example, the theory that to confront is to relate. As Paul Ricoeur proposes in one of his books on the theory of poetics, where poetics is the confrontation between the parts. Therefore, the dialogue generated between subjects and between objects from different historical periods through abstractions is the main objective of this dissertation. The concern started when the research intended to identify where is and how the relationship between different times and spaces in a building was carried out, what things remain and what are the innovations in this type of intervention. From the foregoing, I propose the hypothesis that the abstraction of references in the tangible and intangible vestiges of ancient buildings makes the intervention a historical synthesis that generates new relationships between subjects and objects from different eras. It is at this point that the intention to preserve memory is reinforced by the appreciation of the space where it can be found, from an object to a city. The controversy begins when we ask ourselves: what is the best way to intervene in an old building? Times and spaces are synthesized in the chosen cases of study, contemporary museums in coexistence with archaeological remains and historical architectures. The systematic way in which the projection process of a building is carried out is not simple, since it is necessary to establish a series of factors in an orderly manner to arrive at the best result. This order varies according to the architectural program that is intended to develop, so something that could seem a problem such as the fact that there is no single procedure is an advantage, because it allows you to turn to a specific strategy with a unique result. It is considered that having a specific strategy is to establish an ethical position regarding the history of the place and other conditions, so the order and hierarchy that are given to these factors will cause the result to vary from one building to another or from one author to another. History, conceived as a set of facts that can be synthesized by the architect when he manages to extract from those fragments crucial points that he considers important, helping him to materialize his work. Various concepts such as Specific Modernity, Time and Space, Memory, Abstraction, Metaphor, Relationship between subjects, Criticism, Phenomenology, Synthesis, Historical Multiplicity, virtual images, among others, are explored as relevant topics to study their relationship and carry out a theory that addresses the integration of contemporary intervention in a historical context. To get an idea of this complex phenomenon, three works are analyzed: Carlo Scarpa's Castelvecchio Museum, Rafael Moneo's National Museum of Roman Art and Peter Zumthor's Kolumba Museum. The interventions of these three case studies are different among them but have the common goal of preserving memory. These museums together with the written reflections of their authors, as well as the theoreticians upon whom I support myself, will describe the projectual mechanisms, defined thanks to references and practices as important aspects in their interventions and then the dissertation will explain the degree of innovation provided. The background of this research is dialogue and memory; I establish a link that starts from the collective to the individual memory, because the memory of a single building is permanently confronted with a wider context. Therefore, as an introductory theme to the cases of museums, I resolved to analyze theoretically and analytically the "Del Liceu al Seminari" project by Lluís Clotet architect in the Raval of Barcelona.
El objetivo fundamental de esta tesis es analizar la arquitectura a partir de estrategias provenientes de teorías recientes desarrolladas dentro y fuera del campo disciplinar estricto de la arquitectura. Por ejemplo confrontar para relacionar. Tal como propone Paul Ricoeur en uno de sus libros sobre teoría de la poética, la poética es la confrontación entre las partes. Por lo tanto el diálogo generado entre sujetos y entre objetos de diferentes épocas a través de abstracciones es el objetivo principal de esta tesis. La inquietud nace por identificar dónde está y cómo se llevó a cabo la relación que hay entre diferentes tiempos y espacios en un edificio, qué cosas permanecen y cuáles son las innovaciones en este tipo de intervención. A partir de lo anterior propongo la hipótesis que consiste en que la abstracción de referencias en los vestigios tangibles e intangibles de edificios antiguos hace de la intervención una síntesis histórica que genera nuevas relaciones entre sujetos y objetos de distintas épocas. Es en este punto donde la intención de preservar la memoria se ve reforzada por la valoración del espacio donde ésta se pueda encontrar, desde un objeto hasta una ciudad. La polémica empieza cuando nos preguntamos ¿cuál es la manera más adecuada para intervenir un edificio antiguo? Tiempos y espacios se sintetizan en los casos de estudio elegidos, los museos contemporáneos en convivencia con restos arqueológicos y de arquitecturas históricas. La forma sistemática en que se lleva a cabo el proceso de proyección de un edificio no es sencilla pues hay que establecer una serie de factores de manera ordenada para llegar al mejor resultado. Este orden varía de acuerdo al programa arquitectónico que se pretenda desarrollar, por lo que algo que pudiera parecer un problema como el hecho de que no existe un procedimiento único, es una ventaja, porque permite volcarse en una estrategia específica con un resultado singular. Se considera que tener una estrategia específica es fijarse una postura ética respecto a la historia del lugar y otras condicionantes, por lo que el orden y jerarquía que se le den a estos factores harán que el resultado varíe de un edificio a otro o bien de un autor a otro. La historia, concebida como un conjunto de hechos puede ser sintetizada por el arquitecto cuando éste logra abstraer de esos fragmentos puntos cruciales que considere importantes, ayudándole a materializar su obra. Se exploran diversos conceptos como el de Modernidad específica, tiempo y espacio, Memoria, Abstracción, Metáfora, Relación entre sujetos, Crítica, Fenomenología, Síntesis, Multiplicidad Histórica, imágenes virtuales, entre otros, como tópicos relevantes para estudiar su relación y llevar a cabo una teoría que aborde la integración de la intervención contemporánea en un contexto histórico. Para tener una aproximación de este complejo fenómeno se analizan tres obras: el Museo de Castelvecchio de Carlo Scarpa, el Museo Nacional de Arte Romano de Rafael Moneo y el Museo Kolumba de Peter Zumthor. Las intervenciones de estos tres casos de estudio son diferentes entre ellas pero tienen el objetivo común de preservar la memoria. Estos museos junto con las reflexiones escritas de sus autores, como de los teóricos en quienes me apoyo, evidenciarán sus mecanismos proyectuales, localizando en sus referencias y prácticas aspectos importantes en su intervención que explicarán el grado de innovación aportada. El trasfondo de esta investigación son el diálogo y la memoria, establezco un vínculo que parte de la memoria colectiva a la individual, pues la memoria de un solo edificio se enfrenta permanentemente a un contexto más amplio. Por ello como tema introductorio a los casos de los museos he resuelto analizar teórica y analíticamente el proyecto "Del Liceu al Seminari" de Lluís Clotet.

This thesis is a contribution to the empirical research on national identities, nationalism, and political participation, from an individual level perspective of analysis and using survey data. First, this thesis presents a conceptualization and a new measurement model of the content of national identities that applies in seventeen European countries. Secondly, it also shows a procedure to create survey items to improve the measurement of the content of national identities in multinational states such as Spain. Thirdly, this thesis makes a contribution to the analysis of protest participation by proposing and testing a model that relates the saliency of national identities with political protest in Catalonia.
Aquesta tesi és una contribució a la recerca empírica sobre identitats nacionals, nacionalisme i participació política, adoptant una perspectiva d’anàlisi a nivell individual i utilitzant dades d’enquesta. Primerament, a la tesi es presenta una conceptualització i un nou model de mesura del contingut de les identitats nacionals, aplicable a disset països europeus. En segon lloc, la tesi també mostra un procediment per a crear ítems d’enquesta que permeten millorar la mesura del contingut de la identitat nacional en països plurinacionals com Espanya. Finalment, aquesta tesi fa una contribució a l’anàlisi de la protesta política com a forma de participació, proposant i contrastant empíricament en el cas de Catalunya un model que relaciona la saliency de les identitats nacionals i la protesta política.
Esta tesis es una contribución a la investigación empírica sobre identidades nacionales, nacionalismo y participación política, adoptando una perspectiva de análisis a nivel individual y utilizando datos de encuesta. Primero, la tesis presenta una conceptualización y un nuevo modelo de medida del contenido de las identidades nacionales, aplicable a diecisiete países europeos. Segundo, la tesis también muestra un procedimiento para crear ítems de encuesta que permiten mejorar la medición del contenido de la identidad nacional en países plurinacionales como España. Finalmente, esta tesis es una contribución al análisis de la protesta política como forma de participación, proponiendo y contrastando empíricamente en el caso de Cataluña un modelo de relación entre la saliency de las identidades nacionales y la protesta política.

La present tesi doctoral es planteja d’estudiar la vida de l’intel·lectual independentista català Josep Maria Batista i Roca, tant en la seva activitat pública, com en la seva vida privada. Del seu naixement el 1895 fins la seva mort el 1978, resseguim la seva trajectòria i la seva relació amb el catalanisme i la història de Catalunya del segle XX.
The present doctoral dissertation aims to study the life of the pro-independence catalan intellectual Josep Maria Batista i Roca, both in his public activity and in his private life. From its birth in 1895 until its death in 1978, we trace his career and his relationship with Catalan nationalism and the history of Catalonia in the 20th century.