Dissertations / Theses on the topic 'The Catalan language'

Aquesta tesi se centra en l’edició i l’estudi de la Gramàtica catalana de Pau Cardellach i Busquets (1814-1879), una obra inèdita de la qual només existeix una còpia, manuscrita, avui dipositada a la Universitat de Girona. La gramàtica de Cardellach, només coneguda fins ara per referències indirectes, és una obra original que exemplifica una perspectiva davant la llengua catalana diferent de les que coneixíem fins ara en el segle XIX. El seu estudi contribueix a precisar millor el procés, tardà, de codificació gramatical de la llengua catalana i enriqueix la història de la filologia al nostre país. El treball necessari de contextualització de l’obra ha exigit també un estudi exhaustiu del seu autor i de les circumstàncies en què va produir la gramàtica. És per això que la tesi s’estructura internament en tres grans blocs: a) l’estudi biobibliogràfic de Pau Cardellach i de les circumstàncies en què va produir la Gramàtica catalana; b) l’edició crítica de l’obra, amb l’advertiment de tots els aspectes materials, dels problemes textuals i de les intervencions que s’hi han fet per posar-la a l’abast dels estudiosos; i c) l’estudi detallat dels continguts i de les particularitats de la gramàtica, i de la seva rellevància respecte del context gramatical contemporani
This thesis focuses on the edition and study of the Catalan Grammar of Pau Cardellach i Busquets (1818-1879), an unpublished work of which there is only one copy, handwritten, today at the University of Girona. Cardellach's grammar, which only known by indirect references, is an original work that exemplifies a different outlook on the Catalan language than those we knew so far in the nineteenth century. Its study helps to better define the late process of grammatical encoding of Catalan, and enriches the history of philology of Catalan. The necessary work to contextualize this book has also demanded a thorough study of its author and the circumstances that led to his grammar. Therefore, the thesis is divided internally into three sections: a) the bio-bibliographic study of Pau Cardellach and the circumstances in which he produced his Catalan Grammar; b) the critical edition of the work, with attention to all material respects, to the textual problems and to interventions to make it available to scholars; and c) the detailed contents and peculiarities of grammar, and their relevance to contemporary grammatical context study

La tesi doctoral LA INTERVENCIÓ DE JOAN COROMINES EN ALGUNS DELS GRANS EPISODIS DE LA HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA DEL S. XX (AMB UN APÈNDIX D'OBSERVACIONS SOBRE LA LLENGUA CATALANA DE JOAN COROMINES) estudia l'aportació de Joan Coromines en la història de la llengua catalana del segle XX. El treball del lingüista és situat en el context de l'obra codificadora i modernitzadora de la llengua catalana realitzada per Pompeu Fabra durant les tres primeres dècades del segle passat i descriu la intervenció i les aportacions de Coromines en la continuació del treball normativitzador del català. La tesi demostra que Coromines és una figura indispensable per comprendre la dinàmica, la fesomia i la tessitura de la llengua catalana al llarg del crucial segle XX.
The doctoral thesis THE INTERVENTION OF JOAN COROMINES IN SOME OF THE GREAT EPISODES OF CATALAN LANGUAGE HISTORY IN THE XX CENTURY. (WITH AN APPENDIX OF REMARKS ABOUT THE CATALAN LANGUAGE OF JOAN COROMINES) studies Joan Coromines' contribution to the history of the Catalan Language during the 20th Century. The aim of the linguist was to continue modernising and codifying the language, a process that had already been started by Pompeu Fabra during the first three decades of the past Century. It also describes the input and contributions made by Coromines in regulating the Catalan language. The thesis proves that Coromines is an indispensable figure to understand the dynamic that the language has taken during the crucial twentieth century.

This dissertation is devoted to the study and partial edition of the Gazophylacium Catalano-Latinum by Joan Lacavalleria Dulac, a Catalan-Latin lexicographic thesaurus published in Barcelona in 1696 that constitutes the most extensive and exhaustive collection of Catalan lexicon of the seventeenth century. This work begins with a historical search around the members of Lacavalleria family and their time. Secondly, the sources used by Lacavalleria are identified and the extent of their followup is studied in the elaboration of the Gazophylacium. Thirdly, the elements that make up the structure of the thesaurus and the nature of the vocabulary it contains are analyzed. Fourth, an account on the reception of the thesaurus and its subseqüent influence over Catalan lexicography and linguistics is given. Fifth, the adopted criteria for the critical edition of the selected texts are reported. Finally, I offer the texts edited according to the ecdotical criteria aforementioned
Aquesta tesi està dedicada a l’estudi i a l’edició parcial del Gazophylacium Catalano-Latinum, de Joan Lacavalleria i Dulac, un tresor lexicogràfic català-llatí publicat l’any 1696 a Barcelona que constitueix l’aplec de lèxic català més extens i exhaustiu de la dissetena centúria. El treball s’enceta amb una recerca històrica a l’entorn dels membres de la família Lacavalleria i de la seva època. En segon lloc, s’identifiquen les fonts emprades per Lacavalleria i s’estudia fins a quin punt les va seguir en l’elaboració del Gazophylacium; en tercer lloc, s’analitzen els elements que configuren l’estructura del diccionari i la naturalesa del lèxic que conté; en quart lloc, es tracta de la recepció de l’obra i de la seva influència sobre la lexicografia i la lingüística catalana posterior; en cinquè lloc, es reporten els criteris adoptats per a l’establiment dels textos d’aquest diccionari que edito críticament i, a l’últim, s’ofereixen els textos editats
Programa de Doctorat en Ciències Humanes, del Patrimoni i de la Cultura

Languages use different resources to specify the numerosity of the referents and to denote the speech act participants. This thesis describes the morphophonological strategies used in Catalan Sign Language (LSC) personal pronouns to encode these distinctions. In a nutshell, I argue that the expression of person and number is achieved by using two interrelated strategies: person is expressed through spatial features (locations in the signing space which are defined in relation to the signer’s body), number is grammatically marked by the path specifications of the sign (movements connecting spatial locations). Combining these two operations results in the formal marking of three person distinctions (with a further contrast between exclusive, minimal inclusive and augmented inclusive in the first person) and four number values (singular, dual, paucal and plural).
Les llengües utilitzen diferents recursos per a expressar el nombre dels referents i designar als participants en els actes de parla. Aquesta tesi descriu les estratègies morfofonològiques utilitzades als pronoms personals de la llengua de signes catalana (LSC) per a codificar aquestes distincions. En resum, es proposa que les categories de persona i nombre s’expressen utilitzant dues estratègies interrelacionades: la persona s’expressa a través de trets espacials (localitzacions a l’espai sígnic definides en relació amb el cos del parlant), el nombre es marca gramaticalment a través d’especificacions en la trajectòria del signe (moviments que connecten localitzacions espacials). La combinació d’aquestes dues operacions es tradueix en la codificació formal de tres distincions de persona (amb una oposició addicional entre exclusivitat, inclusivitat mínima i inclusivitat augmentada en la primera persona) i quatre valors de nombre (singular, dual, paucal i plural).
Las lenguas utilizan diferentes recursos para expresar el número de los referentes y designar a los participantes en el acto de habla. Esta tesis describe las estrategias morfofonológicas usadas en los pronombres personales de la lengua de signos catalana (LSC) para codificar estas distinciones. En síntesis, se propone que las categorías de persona y número se expresan utilizando dos estrategias interrelacionadas: la persona se expresa a través de rasgos espaciales (localizaciones en el espacio sígnico definidas en relación con el cuerpo del hablante), el número se marca gramaticalmente a través de especificaciones en la trayectoria del signo (movimientos que conectan localizaciones espaciales). La combinación de estas dos operaciones se traduce en la codificación formal de tres distinciones de persona (con una oposición adicional entre exclusividad, inclusividad mínima e inclusividad aumentada en la primera persona) y cuatro valores de número (singular, dual, paucal y plural).

This dissertation offers a characterization and an analysis of wh-questions in Catalan Sign Language, which show the particularity of placing wh-expressions canonically in sentence final position. This feature, specific to Sign Languages, has been difficult to deal with from traditional models, which have often considered that wh-movement is universally to the left and which have also often assumed that syntactic structure encodes information about the linear order of linguistic elements. The dissertation also argues that syntactic hierarchy and linear order are two different objects with a limited impact over one another, and that the latter is mainly dependent on the mechanisms of linguistic processing and, specifically, on Working Memory. In that sense, the hypothesis that the difference in the placing of wh-elements between Sign Languages and Spoken Languages is due to differences in Working Memory is put forwards. To explore it, the results of two experiments with Deaf and hearing participants are discussed.
S'ofereix una caracterització i una anàlisi de les preguntes-que en Llengua de Signes Catalana, que presenten la particularitat d'ubicar preferentment les expressions-qu al final de l'oració. Aquesta característica, pròpia de les llengües de signes, ha estat difícil de tractar des de models tradicionals, que sovint han considerat que el moviment-qu és universalment cap a l'esquerra i que sovint han assumit que l'estructura sintàctica codifica informació respecte de l'ordre lineal dels elements lingüístics. Es proposa que la jerarquia sintàctica i l'ordre lineal són dos objectes diferents i amb un impacte limitat l'un sobre l'altre i que el segon depèn principalment de mecanismes de processament lingüístic i, específicament, de la Memòria de Treball. En aquest sentit, s'hipotetitza que la diferència en la ubicació dels elements-qu entre llengües de signes i llengües orals respon a diferències en la Memòria de Treball. Per a explorar aquesta hipòtesi, s'exposen els resultats de dos experiments amb participants Sords i oients.

This thesis provides a morphosyntactic description of polar questions and a pragmatic analysis of biased questions in Catalan Sign Language (LSC). Polar questions in LSC are obligatorily marked with a specific combination of non-manual marking features and optionally marked with a question particle. Given that, at least, the most prominent feature, eyebrow position, does not remain constant, LSC displays different combinations of non-manuals to mark this structure. Empirical evidence supports an analysis in which each combination of non-manuals conveys a different bias and a novel feature-based description system explains and predicts those. Therefore, each combination of non-manuals, as well as the appearance of the question particle, is shown to not only mark sentence type but also to encode specific pragmatic meanings.
Aquesta tesi ofereix una descripció morfosintàctica de les preguntes polars i una anàlisi pragmàtica de les preguntes esbiaixades en llengua de signes` catalana (LSC). Les preguntes polars en LSC es marquen obligatòriament amb una combinació específica de trets no manuals i, opcionalment, amb una partícula interrogativa. Ates que, si més no, el tret més destacat, la posició de les celles, no roman constant, l’LSC mostra diferents combinacions de no manuals per marcar aquesta estructura. L’evidencia científica dona suport a una anàlisi en què cadascuna de les combinacions de no manuals codifica un biaix diferent; un nou sistema de descripció basat en trets explica i prediu aquest comportament. Per tant, cada combinació de no manuals, així com l’aparició de la partícula interrogativa, es realitza no nomes per marcar el tipus d’oració, sinó també per codificar significats pragmàtics.
Esta tesis proporciona una descripción morfosintáctica de las preguntas polares y un analisis pragmático de las preguntas sesgadas en lengua de signos catalana (LSC). Las preguntas polares se marcan obligatoriamente con una combinacion específica de rasgos no manuales y opcionalmente con una partícula interrogativa. Dado que, al menos, el rasgo mas destacado, la posición de las cejas, no permanece constante, la LSC muestra diferentes combinaciones de no manuales para marcar esta estructura. La evidencia empírica sostiene un analisis en el que cada combinación de no manuales transmite un sesgo diferente; un novedoso sistema de descripcion basado en rasgos explica y predice esta conducta. Por ende, cada combinación de no manuales, así como la aparición de la partícula interrogativa, se realiza no solo para marcar el tipo de oración, sino también para codificar significados pragmáticos.

This thesis provides a description and a pragmatic analysis of the expression and interpretation of focus and contrast in Catalan Sign Language (LSC). I argue that LSC data provides empirical evidence that contrast is an independent notion in Information Structure that can overlap with topics and foci, and that involves different types, which are built compositionally. All types of contrast share a basic meaning (semantic parallelism), which is essential for an element to be contrastive, and which is expressed through a specific combination of non-manual markers (NMMs). Additional prosodic NMMs are used to trigger more complex meanings, like exhaustivity or counterexpectation. Moreover, a first description of focus particles and clefts in LSC is provided, together with a pragmatic analysis of exhaustivity and non-truth conditional meaning (presuppositions and implicatures) in these constructions.
Aquesta tesi proporciona una descripció i una anàlisi pragmàtica de l’expressió i la interpretació del focus i el contrast en llengua de signes catalana (LSC). Defenso que l’LSC aporta proves empíriques que el contrast és una noció independent en el camp de l’estructura informativa que se solapa amb el tòpic i els focus de l’oració i que es pot dividir en subtipus que es conformen de manera composicional. Tots els tipus de contrast comparteixen un significat bàsic (paral·lelisme semàntic), que és imprescindible perquè un element sigui contrastiu i que s’expressa a través d’una combinació específica de marcadors no manuals (MNM). MNM addicionals són emprats per expressar significats més complexos, com ara l’exhaustivitat i la contraexpectació. A més, s’ofereix una primera descripció de les partícules focals i les oracions clivellades en LSC, i una anàlisi pragmàtica de l’exhaustivitat i el significat no veritatiu-condicional (implicatures i pressuposicions) que es deriva d’aquestes construccions.
Esta tesis proporciona una descripción y un análisis pragmático sobre la expresión y la interpretación del foco y el contraste en lengua de signos catalana (LSC). Defiendo que la LSC aporta pruebas empíricas de que el contraste es una noción independiente en el campo de la estructura informativa que se solapa con el tópico y el foco de la oración y que se puede dividir en subtipos que se constituyen de manera composicional. Todos los tipos de contraste comparten un significado básico (paralelismo semántico), que es imprescindible para que un elemento sea contrastivo y que se expresa a través de una combinación específica de marcadores no manuales (MNM). MNM adicionales son utilizados para expresar significados más complejos, como la exhaustividad y la contraexpectación. Además, se presenta una primera descripción de las partículas focales y de las oraciones escindidas en LSC, así como un análisis pragmático de la exhaustividad y del significado no veritativo-condicional (implicaturas y presuposiciones) que se deriva de estas construcciones.

La langue catalane est confrontée, sur son propre territoire, à la concurrence du castillan. Ses défenseurs, tout particulièrement les écrivains, ont longtemps lutté pour préserver une langue écrite à la fois viable et « authentique », c'est-à-dire sans influences du castillan. Mais cette préoccupation d’authenticité s’oppose au principe de vraisemblance dans certains genres où il est nécessaire, ou simplement utile, d’employer la langue parlée informelle. Or celle-ci est de plus en plus parsemée de castillanismes, tant dans le lexique que dans la syntaxe. Nous avons donc cherché, à travers quelques œuvres contemporaines (publiées entre 1979 et 2005), à comprendre comment certains auteurs, qui écrivent du roman « noir », du théâtre ou du roman « réaliste », s’efforcent de résoudre – ou d’assumer – cette contradiction
The Catalan language has long had to deal with the competing presence of Castilian on its own territory. Defenders of Catalan, writers in particular, have striven to preserve a written language that would be both viable and “authentic”, that is to say free from Castilian influences. However, their concern about authenticity clashes with the constraint of plausibility in certain genres, where the use of informal spoken language is either required or simply useful, just as informal spoken Catalan is being pervaded with more and more lexical or syntactic castilianisms. The purpose of this thesis is to explore, through several contemporary texts published from 1979 to 2005, how writers of crime fiction, playwrights and realist novelists have dealt with this contradiction – either working against it, around it, or with it

This thesis gives a description and a syntactic analysis for coordination and gapping in conjunction in Catalan Sign Language (LSC) within the framework of Generative Grammar and Minimalism. Regarding coordination, Coordination Phrase (CoP) is proposed as the category for conjunctive, disjunctive and adversative coordination, assuming that the conjuncts are specifiers and complements of CoP in a right-branching coordination structure. The specific derivation for each types of coordination is then applied. As for gapping in conjunction, in LSC it shows similarities with VP-ellipsis, especially because it can appear also in subordination. Moreover, the availability of only distributed scope negation (¬A&¬B) and the presence of contrastive topic and contrastive focus require a large coordination structure, that is, CP coordination. In order to derive gapping, I propose movement of the arguments to TopP and FocP followed by the deletion of TP at PF, with [E] feature in the head of FocP.
Aquesta tesi ofereix una descripció i una anàlisi sintàctica per a la coordinació i el “gapping” en coordinació conjuntiva en llengua de signes catalana (LSC), dins el marc generativista i minimista. Pel que fa a la coordinació, la categoria sintàctica que es proposa és “Coordination Phrase” (CoP) per a la coordinació conjuntiva, disjuntiva i adversativa. A l’estructura, ramificada a la dreta, els constituents de la conjunció són especificadors i complements de CoP. La derivació per a cada tipus de coordinació s’aplica a partir d’aquest model. Pel que fa al “gapping”, mostra proprietats similars a l’el·lipsi de SV (VP-ellipsis), sobretot perquè pot aparèixer en subordinació. A més, la l’existència només d’un abast distribuït de la negació (¬A&¬B) i la presència de tòpic i focus contrastius mostra la necessitat de tenir una coordinació “àmplia” on els dos conjunts siguin CPs. En la derivació de “gapping”, els arguments es mouen a TopP i FocP, seguits de l’eliminació del TP a PF, ambel tret [E] posicionat al nucli de FocP.

Enric Prat de la Riba i Sarrà fou un destacat polític català que, en el període comprès entre 1907 i 1917, des de la presidència, primer, de la Diputació provincial de Barcelona i, més endavant, també de la Mancomunitat de Catalunya, impulsà una destacada actuació en els àmbits de les obres públiques, la beneficència i la cultura.

L'obra i l'actuació de Prat s'han estudiat des d'una triple orientació: com a home d'idees, que sistematitzà els principis doctrinals del nacionalisme catalanista; com a home de partit, que defensà els objectius polítics del catalanisme; i com a home de govern, que aconseguí dur a la pràctica alguns dels objectius que s'havien formulat des del catalanisme polític.

A la nostra recerca ens hem plantejat l'objectiu d'estudiar si l'obra institucional de cultura que impulsà Prat de la Riba com a home de govern, des de la presidència de la Diputació de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya, va respondre al pensament polític i social que formulà en l'obra que escrigué com a home d'idees i que defensà com a home de partit.

Utilitzant com a font de dades primàries, amb un criteri cronològic, el corpus format per l'obra escrita completa de Prat la Riba, es desenvolupen els objectius generals següents:
- Conèixer el pensament de Prat de la Riba fins a l'any 1905, en què fou elegit diputat provincial, en referència al marc social i polític, a l'anàlisi que en feia i a les propostes que presentava: és la concreció del plantejament polític i social que Prat formulà com a home d'idees i com a home de partit abans de ser escollit diputat i president de la Diputació provincial de Barcelona.
- Conèixer quins eren els objectius que es proposà assolir Prat des de l'actuació política i a través de l'obra institucional que, de 1907 a 1917, promogué des de la presidència, primer, de la Diputació provincial i, més tard, també de la Mancomunitat de Catalunya.
- Analitzar si existeix una correspondència directa entre les propostes que presentà, com a home d'idees i com a home de partit, i les realitzacions concretes que impulsà des de les institucions en l'àmbit de la cultura catalana, com a home de govern.

Complementàriament, prenent com a referent el marc polític i social del període, es desenvolupen els objectius específics següents:
- Presentar els objectius polítics que formulà el catalanisme polític a les sis primeres Assemblees de Delegats que celebrà la Unió Catalanista.
- Presentar les demandes de regeneració de la política espanyola que es feren des de Catalunya i la petició d'establir un concert econòmic.
- Presentar l'ús que Prat va fer del recurs de l'emissió de deute públic per a poder dur a terme l'obra institucional que impulsà des de la Diputació provincial de Barcelona i des de la Mancomunitat de Catalunya.

La tesi s'organitza en una part primera, en què es presenta l'obra de Prat de la Riba publicada en el període anterior a la seva entrada a la vida política activa, fins el març de 1905, obra que per la varietat de les temàtiques tractades i del públic a qui es dirigia tenia una component pedagògica de divulgació de l'ideari catalanista i dels objectius del catalanisme polític; una part segona, en què es presenta l'obra de Prat de la Riba publicada en el període comprés entre la incorporació a la vida política activa i la seva mort, des d'abril de 1905 fins a juliol de 1917, que es correspon amb el desenvolupament de l'obra de cultura; la recapitulació i conclusions de la tesi, la bibliografia i els annexos.
Enrique Prat de la Riba y Sarrá fue un destacado político catalán que, en el período comprendido entre 1907 y 1917, desde la presidencia, primero, de la Diputación provincial de Barcelona y, más tarde, también de la Mancomunidad de Cataluña, impulsó una destacada actuación en los ámbitos de las obras públicas, la beneficencia y la cultura.

La obra y la actuación de Prat se han estudiado desde una triple orientación: como hombre de idees, que sistematizó los principios doctrinales del nacionalismo catalanista; como hombre de partido, que defendió los objetivos políticos del catalanismo; y como hombre de gobierno, que consiguió llevar a la práctica algunos de los objetivos que se formularon desde el catalanismo político.

En nuestra investigación nos hemos planteado el objetivo de estudiar si la obra institucional de cultura que impulsó Prat de la Riba como hombre de gobierno, des de la presidencia de la Diputación de Barcelona y de la Mancomunidad de Cataluña, se corresponde con el pensamiento político y social que formuló en la obra que escribió y que defendió como hombre de idees y como hombre de partido.

Utilizando como fuente de datos primarios, con un criterio cronológico, el corpus formado por la obra escrita completa de Prat la Riba, es desarrollan los objetivos generales siguientes:
- Conocer el pensamiento de Prat de la Riba hasta el año 1905, en que fue elegido diputado provincial, en referencia al marco social y político, al análisis que hacía y a las propuestas que presentaba: es la concreción del planteamiento político y social que Prat formuló como hombre de ideas y como hombre de partido antes de ser elegido diputado y presidente de la Diputación provincial de Barcelona.
- Conocer cuáles eran los objetivos que se propuso alcanzar Prat desde la actuación política y a través de la obra institucional que, de 1907 a 1917, promovió desde la presidencia, primero, de la Diputación provincial y, más tarde, también de la Mancomunidad de Cataluña.
- Analizar si existe una correspondencia directa entre las propuestas que presentó, como hombre de ideas y como hombre de partido, y las realizaciones concretes que impulsó desde las instituciones en el ámbito de la cultura catalana, como hombre de gobierno.

Complementariamente, tomando como referencia el marco político y social del período, se desarrollan los objetivos específicos siguientes:
- Presentar los objetivos políticos que formuló el catalanismo político en las seis primeras Asambleas de Delegados que celebró la Unión Catalanista.
- Presentar las demandas de regeneración de la política española que se presentaron desde Cataluña y la petición de establecer un concierto económico.
- Presentar el uso que Prat hizo del recurso de la emisión de deuda pública para poder llevar a cabo la obra institucional que impulsó desde la Diputación provincial de Barcelona y desde la Mancomunidad de Cataluña.

La tesis se organiza en una parte primera, en que se presenta la obra de Prat de la Riba publicada en el período anterior a su entrada en la vida política activa, hasta marzo de 1905, obra que por la variedad de las temáticas tratadas y del público a quien se dirigía tenia una componente pedagógica de divulgación del ideario catalanista y de los objetivos del catalanismo político; una parte segunda, en que se presenta la obra de Prat de la Riba publicada en el período comprendido entre la incorporación a la vida política activa y su muerte, desde abril de 1905 hasta julio de 1917, que se corresponde con el desarrollo de la obra de cultura; la recapitulación y conclusiones de la tesis, la bibliografía y los anexos.
Enric Prat de la Riba i Sarrà was a very important catalan politician. Since 1907 to 1917 he was the president (firstly in the provintial Deputation of Barcelona and later in the Catalonia Union, too). He stimulated a emphasized actuation in the public works, the charity an the culture fields.

In the culture field Prat de la Riba worked on an extensive whole of actions that treated about the ortographic normalization of catalan language and the creation of institutions as, for example, the Catalan Studies Intitute, the Catalonia Library, the Popular Libraries, the Theatre Institute, the Industrial School and the Work School.

Prat's work and action have been studied from a triple point of view: as an ideas' man (systematizing the doctrinal points of catalan nationalism), as a party-s man (defending the politic catalanism objectives) and as a government's man (he attained to lead to practice some objectives that had been formulated from politic catalanism).

In our searching we have proposed the objective to study if the culture insitutional work that Prat de la Riba carried out as a government man (from the provintial Deputation of Barcelona and the Catalonia Union presidency) answered to the political and social thought that formulated in the work that wrote as an ideas man and he defended as a party man.

The corpus shaped by the complete writen work of Prat de la Riba has been used as a mainly source. The following objectives are developed:
- To know the Prat de la Riba thought until 1905, when he was elected provincial delegate, in reference to the social and political framework, to the analysis that he did and the proposals that he show: this is the summary of the political and social exposition that Prat designed as a ideas man and as a party man before been elected delegate and president of the provincial Deputation of Barcelona.
- To know the objectives that Prat de la Riba was thinking on since the politic action and trough the institutional work that, since 1907 to 1917, promoted from the presidence (firtsly, from provincial Deputation of Barcelona and later from Catalonia Union).
- To analyze if exists a direct correspondence between the proposal that he shows, as an ideas man and as a party man, and the concrete accomplishments that he carried out from the institutions in the catalan culture field, as a government man.

In addition, using as a reference the social and politic framework of the period, the following specific objectives are developed:
- To show the politic objectives that politic catalanism formulated to the six first ones Delegate Assemblies that celebrated the Catalanism Union.
- To show the regeneration requests of the Spanish politic that were done from Catalonia and the request to stablish an economic agreement.
- To show the use that Prat did from the emission's resort of the public debt to be able to carry out the institutional work that he did from the provincial Deputation of Barcelona and from the Catalonia Union.

The thesis is organized in two parts. The first one shows the work of Prat de la Riba published in the previous period to his active political life, until the March of 1905. The work pedagogic component of Catalanist ideology and the objectives of the Catalanist politic were caused by the extent topics treated and the public. The second one, shows the Prat de la Riba's work published in the period between the insertion in the active politic life and his death, from April of 1905 to June of 1917, that corresponds to the culture work development. Finally, the recapitulation and the thesis' conclusions, the bibliography and the annexe.

Through a comparison between Catalan and Basque nationalism, this thesis describes two patterns of nationalism: inclusive and exclusive, cohesive and fragmented. These are related to the core values of national identity chosen by nationalist elites. However, this choice cannot be arbitrary, but is based on pre-existing cultural material. As language is the key value of most European nationalisms, the degree of language maintenance has a direct influence on the patterns of nationalist mobilization. These two patterns are tested against the different attitudes towards immigrants: early Basque nationalism was isolationist and exclusive, early Catalan nationalism was more integrationist and inclusive. However, during Francoism, Basque nationalism changed its focus from race/religion to language and action, although nationalists never agreed on which one of these was crucial. The result was a more inclusive form of nationalism. Finally, the thesis relates the two models to the rise and spread of political violence. It is argued that ideological infighting and fragmented constituencies are potentially more conducive to violent forms of nationalism. In turn, such ideological frictions are related to cultural discontinuities, including partial assimilation into the dominant culture. However, for this violent potential to fully emerge, there must intervene a second variable, namely state repression. It is argued that the effects of state repression have been different in the two cases: in Catalonia, it encouraged people to mobilize around language and related cultural endeavours; in the Basque Country it provided a powerful catalyst for further violent confrontation and for the 'militarization' of nationalism.

La matèria d’estudi d’aquesta recerca és la varietat estàndard planificada i difosa pels mitjans de comunicació de massa catalans. L’objecte d’estudi d’aquesta tesi doctoral el constitueixen els usos dubtosos que sorgeixen en el llenguatge periodístic. Entenem per “ús dubtós” un element lingüístic de l’estàndard que els professionals dels mitjans fan servir com una estratègia discursiva perquè els sembla que així apugen la formalitat del discurs, però que en molts dels enunciats no és adequat i arracona formes més precises. Majoritàriament l’ús dubtós no s’ajusta a la prescripció normativa, malgrat que en el cas que ens ocupa aquest punt de vista no és determinant, sinó que és més aviat el de l’adequació a l’estil dels mitjans de comunicació (que requereix claredat, concisió, precisió i senzillesa) el que el fa qüestionable. Per tant, el nostre objecte d’estudi es gesta en la fase de l’elaboració funcional de la llengua, especialment en el cultiu. Aquest fenomen ha estat detectat per diversos autors i mitjans de comunicació (en els seus llibres d’estil), però no ha estat mai delimitat clarament. Els noms amb què se sol anomenar el nostre objecte d’estudi, en les obres que s’hi han referit, són “fórmules estereotipades”, “clixés”, “tòpics”, “falques”, “mots crossa” o “comodí”, “journalese”... Aquesta investigació es basa en un corpus dels set mitjans de més audiència que utilitzen el català com a llengua vehicular: TV3, el circuit català de TVE, Catalunya Ràdio, RAC1, El Periódico de Catalunya, Ara i Nació Digital. N’hem tingut en compte diversos programes i seccions: informatius, magazins informatius i d’entreteniment, notícies de diferents àmbits (política, internacional, societat, cultura...) i articles d’opinió. A partir del buidatge d’aquest corpus, hem analitzat els tres casos amb més freqüència d’aparició de les quatre categories d’ús dubtós que hem fixat a partir de l’anàlisi de les obres especialitzades en llenguatge periodístic de referència que en parlen i els manuals d’estil més importants, sobretot del domini lingüístic català però també de l’àmbit espanyol i anglès. També hem establert vuit condicions (sis d’obligatòries i dues d’opcionals) que ha de complir cada cas per esdevenir un ús dubtós. Els resultats més destacats són que els dotze casos analitzats compleixen les condicions obligatòries i la gran majoria, les opcionals. Les categories i els dotze casos corresponents són els següents: les impropietats (líder, assegurar i comentar), els tòpics d’expressió (des de, davant i després de), els operadors (tema, una mica i per part de) i les metàfores gastades (nom, gest i protagonista). Principalment són una innovació de la llengua sorgida per un significat perifèric, eclipsen solucions més adequades, els fan servir diversos professionals dels mitjans, apareixen en situacions comunicatives formals, s’expandeixen en contextos diferents, ocasionen frases estridents per poc naturals i, opcionalment, són una interferència (de manera que eliminen trets genuïns d’una llengua subordinada com el català), i els llibres d’estil els recullen. D’una altra banda, oferim una llista de cinquanta casos, separats per aquestes quatre categories, que no han estat analitzats però que provisionalment compleixen les condicions per ser usos dubtosos.
La materia de estudio de esta investigación es la variedad estándar planificada y difundida por los medios de comunicación de masa catalanes. El objeto de estudio de esta tesis doctoral lo constituyen los usos dudosos que surgen en el lenguaje periodístico. Entendemos por “uso dudoso” un elemento lingüístico del estándar que los profesionales de los medios utilizan como una estrategia discursiva porque les parece que así suben la formalidad de su discurso, pero que en muchos de los enunciados no es adecuado y arrincona formas más precisas. Mayoritariamente el uso dudoso no se ajusta a la prescripción normativa, a pesar de que en el caso que nos ocupa este punto de vista no es determinante, sino que es más bien el de la adecuación al estilo de los medios de comunicación (que requiere claridad, concisión, precisión y sencillez) el que lo hace cuestionable. Por lo tanto, nuestro objeto de estudio se gesta en la fase de la elaboración funcional de la lengua, especialmente en el cultivo. Este fenómeno ha sido detectado por varios autores y medios de comunicación (en sus libros de estilo), pero no ha sido delimitado claramente nunca. Los nombres con los que se suele llamar nuestro objeto de estudio, en las obras que se han referido, son “fórmulas estereotipadas”, “clichés”, “tópicos”, “muletillas”, “latiguillos”, “comodines”, “journalese”... Esta investigación se basa en un corpus de los siete medios de más audiencia que utilizan el catalán como lengua vehicular: TV3, el circuito catalán de TVE, Catalunya Ràdio, RAC1, El Periódico de Catalunya, Ara y Nació Digital. Hemos tenido en cuenta diversos programas y secciones: informativos, magazines informativos y de entretenimiento, noticias de diferentes ámbitos (política, internacional, sociedad, cultura ...) y artículos de opinión. A partir del vaciado de este corpus, hemos analizado los tres casos con más frecuencia de aparición de las cuatro categorías de uso dudoso que hemos fijado a partir del análisis de las obras especializadas en lenguaje periodístico de referencia que hablan y los manuales de estilo más importantes, sobre todo del dominio lingüístico catalán, pero también del ámbito español e inglés. También hemos establecido ocho condiciones (seis obligatorias y dos opcionales) que debe cumplir cada caso para convertirse en un uso dudoso. Los resultados más destacados son que los doce casos analizados cumplen las condiciones obligatorias y la gran mayoría, las opcionales. Las categorías y los doce casos correspondientes son los siguientes: las impropiedades (líder, assegurar y comentar), los tópicos de expresión (des de, davant y després de), los operadores (tema, una mica y per part de) y las metáforas gastadas (nom, gest y protagonista). Principalmente son una innovación de la lengua surgida por un significado periférico, eclipsan soluciones más adecuadas, los usan varios profesionales de los medios, aparecen en situaciones comunicativas formales, se expanden en contextos diferentes, ocasionan frases estridentes por poco naturales y, opcionalmente, son una interferencia (por tanto, eliminan rasgos genuinos de una lengua subordinada como el catalán), y los libros de estilo los recogen. Por otra parte, ofrecemos una lista de cincuenta casos, separados por estas cuatro categorías, que no han sido analizados pero que provisionalmente cumplen las condiciones para ser usos dudosos.
The subject of this research is the Catalan language standardized variety planned and disseminated by the mass media. The object of study of this doctoral thesis is the doubtful uses that arise in journalistic language. We understand by “doubtful use” a linguistic element of the standard that media professionals use as a discursive strategy because it seems to them that they thus increase the formality of their discourse. Nevertheless, in many of the sentences they are not adequate and put aside more precise forms. In many cases, doubtful uses do not strictly adhere to normative prescription, although this view is not decisive, but rather that of adaptation to the style of the media (which requires clarity, conciseness, accuracy and simplicity) that makes it questionable. Therefore, our object of study focuses on the phase of the functional elaboration of the language, especially in its cultivation. This phenomenon has been detected by several authors and media outlets (in their style books); however, it has never been characterized but has rather been considered in different ways. The names our object of study usually receive in the works that have been referred to are “stereotyped formulas”, “topics”, “clichés”, “jargon”, “hackneyed” or “joker words”, “journalese”... This research is based on a corpus of the seven most popular media outlets that use Catalan as their vehicular language: TV3, the Catalan TVE circuit, Catalunya Ràdio, RAC1, El Periódico de Catalunya, Ara and Nació Digital. We have taken into account various programs and sections: news programs, informative and entertainment magazines, articles dealing with different fields (politics, international, society, culture ...) and opinion pieces. After draining this corpus, we have analysed the three most common cases out of the four categories of doubtful use which we have previously established by analysing the specialised works in the journalistic language of reference and the most important style manuals, above all from the Catalan linguistic area but also from the Spanish and the English scope. We have also established eight conditions (six mandatory and two optional) that must be met in each case to become a doubtful use. The most remarkable results are that all of analysed meet the mandatory conditions, and so do the vast majority of the optional. The categories and the twelve corresponding cases are the following: the improprieties (líder, assegurar and comentar), the expression clichés (des de, davant and després de), the operators (tema, una mica and per part de) and the stale metaphors (nom, gest and protagonista). They mainly are a language innovation arising from a peripheric meaning, they overshadow more appropriate solutions, they are used by various media professionals, appear in formal communication situations, expand in different contexts, cause strident phrases which are unnatural and, optionally, are an interference (insofar as they eliminate genuine features of a subordinate language like Catalan) and are compiled in style books. On the other hand, we offer a list of fifty cases separated in four categories that have not been analysed but that temporarily fulfil the conditions to be considered doubtful uses.

This essay involves comparing the Catalan and Spanish (not Catalan) ethnic groups, the two main groups found in Spain, in terms of linguistics. As both groups have their own language, we will be focusing on what attitude each group has in regards to the Catalan and Spanish language. In addition, we will be investigating their attitudes about the people belonging to these two ethnic groups. The purpose of this study is to affirm if these groups have a positive or negative attitude regarding each other, specifically in terms of language. As language is a part of the ethnic identity, we will also analyze which components of the ethnic identity are most important to each group. In order to achieve this, we will first and foremost study closely, and present, the concept of ethnic identity and its various components. We made use of questionnaires in order to gather information about the Catalan and Spanish (not Catalan) people and their languages, which were answered by 60 Catalans and 30 Spaniards.

The present dissertation is concerned with language aptitude in young learners. The first aim of this dissertation is to validate the content of two new instruments: the adaptation to both Spanish (MLAT-ES) and Catalan (MLAT-EC) of the Modern Language Aptitude Test – Elementary (MLAT-E) (Carroll & Sapon, 1967). The second aim of this dissertation is to study the relationship between language aptitude, L1 acquisition and cognitive development. The norming study of the MLAT-E offers data of children from grade 3 to 6 while that of the MLAT-ES covers grades 3 to 7. In both norming studies, while means increase steadily from grades 4 to 6, the largest increase is observed between grade 3 and 4. The third aim of this dissertation is related to the variable sex. While in the MLAT-E study the data appear divided according to this variable, the population in the MLAT-ES norming study appears as one cohort. It would be interesting to see if significant differences are observed between the performance of boys and girls to keep this variable or not when using these tests. Finally, the fourth aim of this study is to check the construct validity of the tests. The MLAT-E tests are intended to measure language aptitude for foreign language learning. One way to check their construct validity is to correlate scores on the tests with measures of foreign language proficiency. The first aim of the study - the validation of two versions of the MLAT-E in Spanish and Catalan - is supported by the statistical results obtained although some of the items in the MLAT-ES do not work as expected (or as they do for monolingual Spanish speakers or speakers of a Spanish regional variety other than the Peninsular). As for the second aim, it was observed that the tests functioned in a different way for 3-graders than for the rest of grades, as in the previous norming studies. This could be explained by the fact that 3-graders are at the beginning of their concrete operational stage, which limits their cognitive processing abilities. From an information processing perspective, children at this stage still have to develop problem-solving strategies as well as strategies for encoding and memorising information. Moreover, they have become literate relatively recently and show to have lower meta-linguistic awareness than their older counterparts. The third aim dealt with the sex variable. The results show that aptitude does not seem to be affected by the participants’ sex. However, perhaps a more cognitive oriented approach into the way each of the parts of the MLAT-E is answered would shed light on sex differences, if any. These should be explored along with different proficiency measures, those that, traditionally, have given an advantage to girls over boys (such as fluency) and vice versa (e.g. receptive tasks). Regarding the construct validity of the tests, both the MLAT-ES and the MLATEC seem to be valid measures of predictability of general concurrent proficiency although not in all skills, since the speaking skill sometimes did not correlate with the aptitude measures. Also, correlations in grade 3 were consistently non-existent or lower than those in other grades. This phenomenon could be related to the issues discussed in relation to the participants’ age and cognitive development and/or to the validity of the proficiency measures used. Consequently, the MLAT-ES and the MLATEC should be revised if they are to be administered to children this age. Oral data were collected from most participants, so perhaps a deep analysis of these oral data will shed more light on the relationship between FL aptitude in young learners and their true FL proficiency in further research.
Aquesta tesi doctoral presenta la validació de dos tests d’aptitud per a l’aprenentatge de llengües estrangeres en un context bilingüe català/castellà. Es tracta de l’adaptació al castellan (MLAT-ES) i al català (MLAT-EC) del Modern Language Aptitude Test – Elementary (MLAT-E) (Carroll i Sapon, 1967). 629 estudiants d’edats compreses entre els 8 i els 13 anys (de 3r de primària a 1r d’ESO) participaren en aquest estudi. Un cop validat el contingut d’ambdós tests, la primera pregunta de recerca explora la relació entre l’aptitud, l’adquisició de la L1 i el desenvolupament cognitiu, ja que els resultats mostren que, si bé les mitjanes obtingudes en els tests augmenten amb l’edat, aquest augment és molt més gran entre 3r i 4t de primària que entre els altres cursos. Aquesta diferència es podria explicar per l’estat de desenvolupament cognitiu dels participants a 3r de primària així com pel fet que en aquesta edat algunes estratègies de resolució de problemes i de memorització, entre altres, encara estan en vies de desenvolupament. La segona pregunta d’investigació té a veure amb la variable sexe. No s’observen diferències significatives entre els resultats obtinguts pels nens i nenes participants. Finalment, l’objectiu de la tercera pregunta de recerca és comprovar la validesa de constructe del MLAT-ES i del MLAT-EC correlacionant els resultats obtinguts amb proves de proficiència en llengua estrangera (anglès). Ambdós tests semblen ser vàlids en aquest aspecte tot i que amb excepcions significatives al grup de 3r de primària, sobretot pel que fa a la proficiència oral. Aquestes diferències es podrien explicar per les proves de proficiència utilitzades o per l’estat de desenvolupament cognitiu d’aquests participants, que podria haver influït en la manera com interpretaven els tests d’aptitud. Per tant, en futurs estudis s’hauria d’explorar amb més detall si les habilitats mesurades pels tests d’aptitud en nens i nenes d’entre 8 i 9 anys són les mateixes que en estudiants més grans.

The author of this thesis tackles the study of the forging of Gabriel Miró’s literary language in the context of his poetics taking the writer’s complete literary and journalistic works as well as his complete correspondence as a corpus.  A chronological approach to this corpus has made it possible for the author to establish tangible patterns of evolution. The study is divided into two main blocks and an “Epilogue”.  The first block (I) is specifically dedicated to the forging of the literary language.  The second block (II) deals with the evolution of Miró’s poetics in relation with the forging of is literary language.  A final “Epilogue” (III) establishes a complementary external context that allows for a further understanding of the consolidation of Miró’s literary language and poetics and suggests new avenues for future research. The first block (I) is in its turn divided into two main sections.  The first section (1) deals with the influence of the Catalan language in the forging of Miró’s literary language.  The following section (2), studies the linguistic background behind the distinctiveness of the literary language (2.1.), and the influence of the literary language of the siglo de Oro in it (2.2.). The next block (III) tackles the evolution of Miró’s theoretical notions used to define his literature, his explicit poetics (3).  In the following section (4), those theoretical notions at work (Miró’s implicit poetics) are also studied in a chronological continuum in relation to the role played by the literary language.  A specific aspect of that link between language and poetics is covered in the study of Miró’s narrative of memory (5). A final “Epilogue” (III) is concerned with the way in which Miró the man is presented in his letters by Miró the writer (6).  The scope of Miró’s relationship with Catalan culture in his Barcelona period (7) is dealt with in the last section of this “Epilogue”.

This dissertation was written to answer some questions about the different roles played by memory in school-age Catalan-Spanish children with specific language impairment (SLI). Currently, a small but growing body of work suggests that individuals with SLI have difficulty performing tasks that require non-declarative learning. That is, they present with difficulties in the process of extracting abstract knowledge from statistical patterns, probabilistic computations (statistical learning) and procedural skills (procedural learning) embedded in the input. The Procedural Deficit Hypothesis—PDH—(Ullman & Pierpont, 2005) suggests that grammatical impairments observed in SLI may be explained by abnormalities in brain areas associated with procedural memory—a gradual, sequential implicit learning, necessary for acquiring cognitive and motor skills, such as typing and bike riding. The PDH also purports that children with SLI have relative strengths in word learning since their lexical declarative memory systems have remained largely spared. However, the literature shows that children with SLI show difficulties in vocabulary learning in addition to grammatical deficits. First, in this dissertation we wanted to study whether children with SLI have a more general impairment in their non-declarative memory mechanism that is not limited to procedural learning. Second, we wanted to investigate whether statistical learning is also a required mechanism for the word-learning process rather than just declarative memory alone. Third, we examined the role of working and declarative memory in children with and without SLI with regard to lexical knowledge. To carry out our study, a total of 76 children (24 girls, 52 boys), 38 children with SLI (Mean age=8.7 years-old; SD=1.10 years) ranging in age from 5.6 to 12.11 years, and 38 typically developing children (Mean age=8.9 years; SD=1.10 years) ranging in age from 5.7 to 12.9 years were tested with three types of statistical word-learning tasks involved in a word-learning process (i.e., auditory sequential statistical learning, cross-situational statistical learning, and visual statistical learning tasks) and were given different working and declarative memory tests. The results showed that Catalan-Spanish children with SLI were less accurate at solving the three statistical learning tasks than the group of TD children. Moreover, statistical learning and declarative memory were significant predictors of the vocabulary knowledge in children with and without SLI. Thus, non-declarative learning was shown to be a required mechanism for acquiring vocabulary as well as grammar. Furthermore, children with SLI showed poorer results in the auditory and visual working memory tasks compared to the group of TD children. Equivalent results for declarative memory tests for both groups were found only after controlling for the working memory. The results of this dissertation encourage current theoretical models of non-declarative learning in children with SLI to be extended beyond the assumption that only procedural sequential learning is impaired in this population, suggesting that a more general non-declarative learning, including non-sequential statistical learning, is affected in children with SLI and that this deficit is related to grammar learning as well as vocabulary acquisition. Finally, the implications of these results on language learning in children with SLI are discussed.
Los niños y niñas con trastorno específico del lenguaje (TEL) presentan dificultades en el proceso de extracción de información abstracta que se encuentra en nuestro entorno a partir de patrones estadísticos, cálculos probabilísticos o habilidades procedimentales. La hipótesis del déficit procedimental (PDH) (Ullman y Pierpont, 2005) propone que las dificultades que presentan estos niños/as en el área de la morfología y la gramática se pueden explicar por anomalías en áreas cerebrales asociadas a la memoria procedimental. La PDH también propone que los niños con TEL tienen menos dificultades relacionadas con el vocabulario porque tienen la memoria declarativa relativamente preservada. Contrariamente, diferentes estudios demuestran que la población con TEL tiene dificultades léxicas. Los objetivos de esta tesis doctoral son demostrar si los niños/as con TEL presentan dificultades en realizar tareas que requieren del aprendizaje estadístico. En segundo lugar, investigamos si el aprendizaje estadístico también tiene un rol explicativo en el conocimiento de vocabulario. En tercer lugar, examinamos el papel que tiene la memoria de trabajo y la memoria declarativa en relación al conocimiento del léxico. Un total de 76 niños/as (24 niñas, 52 niños) participaron en este estudio. El grupo TEL estaba formado por 38 niños y niñas (M edad = 8,7 años). El grupo control estaba formado por 38 niños/as con desarrollo típico (DT) (M edad = 8,9 años). Todos los participantes realizaron 3 experimentos de aprendizaje estadístico: (1) auditivo y secuencial, (1) visual y secuencial y (3) audiovisual y no secuencial. Además, a todos los participantes se les evaluó con diferentes baterías de memoria de trabajo y memoria declarativa. Los resultados mostraron que el grupo TEL obtuvo un rendimiento significativamente inferior al grupo control en los tres experimentos de aprendizaje estadístico. Además, tanto el aprendizaje estadístico como la memoria declarativa fueron dos predictores significativos del conocimiento del vocabulario de los participantes. Estos resultados demuestran que el aprendizaje estadístico también es un mecanismo necesario para adquirir vocabulario y no sólo para aprender morfología y gramática. Además, el grupo TEL mostró resultados más bajos en las tareas de memoria de trabajo auditiva y visual en comparación con el grupo con DT. También se encontraron resultados equivalentes para ambos grupos en las pruebas que evaluaban la memoria declarativa (después de controlar la memoria de trabajo). Los resultados de esta investigación sugieren (1) que los niños/as con TEL muestran dificultades en aprendizaje estadístico en tres modalidades diferentes (visual, auditiva, audio-visual) (2) que los modelos teóricos actuales que se basan en la afectación de la memoria procedimental en esta población deben ir más allá de la hipótesis que sólo hay un aprendizaje procedimental secuencial afectado en esta población y (3) que el aprendizaje estadístico de regularidades no secuenciales también podría estar afectado en esta población.

This thesis focuses on a comparative study of two models of language planning and language policy, those of Wales and Catalonia. The evolution of these models is presented with an explanation of their respective sociolinguistic and legal frameworks. Specific attention is given to the efforts of promoting and spreading the use of both languages in the private sector, analysing both the barriers that hinder their use and the efforts to overcome them. Chapter 1 provides a theoretical and methodological framework for the thesis, focusing on the development of language planning as a discipline. Both the elements and the processes of language planning as a method to produce language change are analysed. A particular language change, the minoritisation of languages is explained as a point of departure to understand the revitalisation of Welsh and Catalan. Chapter 2 focuses on analysing the Catalan model of language planning. It provides historical and sociolinguistic background information before interpreting the legal framework which underpins language planning activities. Chapter 3 analyses the use of Catalan in the private sector through a review of surveys the majority of which were produced by the official language panning agencies. It also outlines the policies undertaken by the Catalan Government to further promote and spread the use of Catalan in this all- powerful sector. Chapter 4 turns its attention to the Welsh model of language planning and its evolution, with special consideration to the promotion of Welsh in the private sector. Both the sociolinguistic situation of Welsh and the operative legal framework are analysed so as to allow an understanding of the conditions of language planning activities. Chapter 5 and chapter 6 report on the findings of an original fieldwork project which sought to investigate to what extent the Welsh language is used in different activities of private business, both for internal and external communications. Moreover, the project sought to understand the main reasons companies choose to use Welsh or not as a working language or as a language for marketing purposes. The thesis concludes with the summary of the main ideas.

This thesis is a study of linguistic contact in Alghero, a multilingual town on the north-west coast of Sardinia characterised by the presence of three main language varieties: Italian, Catalan, and Sardinian. By looking mainly at the contact between Catalan and Italian, I aim to analyse and explain the language shift process in favour of Italian, the dominant language. Attention is focused on the family domain - and intergenerational language transmission in particular - as a clear indicator of the state of affairs of language contact in Alghero. I propose to establish what is happening (i.e., what are the dominant norms of linguistic behaviour within the family domain), and to determine which socio-psychological factors lie at the root of behavioural patterns among family members. The study is therefore both descriptive and explanatory. The description is made possible by a quantitative study, by means of which the interactions are quantified and discussed in terms of percentages of Alguerès being used between different family members. By contrast, the explanation emerges from the analysis of the reasons and motives behind the language choice in the qualitative study, and aims to answer the question ‘why do parents choose one language rather than the other(s)? Two main instruments have been used to collect the data: a self-administered questionnaire completed by eleven- to fifteen-year-old children, and a semi-structured interview conducted with a small sample of selected parents.

The aim of this dissertation is to investigate the situation of minoritised languages in France and Spain, by developing a comparative framework for the analysis, and taking into account the theoretical and empirical sociolinguistic research context with regard to language planning and language ideologies. To date, theoretical and empirical studies have tended to focus on one region, have adopted a comparative approach that focuses on individual languages without an explorative comparison of the regimes behind those languages, or have preferred to adopt a generalised theoretical approach that does not discuss in great detail the specifics of any one region. In my comparison of languages spoken in France and Spain that are not the state language, I explore the impact of contrasting political regimes on language planning to discover if state regime is an important factor behind the long-term survival of minoritised languages. The subject matter for this investigation concentrates on two languages from each country: Breton and Occitan for France, and Catalan and Galician for Spain. The empirical data for my investigation consists of questionnaire responses by native, non-native and non-speakers of the languages in question that covers an age-range from eighteen to eighty-five, rural and urban dwellers and lifelong residents and incomers. In addition, I have obtained data from language planners and I have analysed language plans and surveys via means of the Internet. The Internet has formed a key part of the research for this PhD, so that the methodology has taken advantage of new technology that could provide a change of direction for future research programmes.

La internacionalització la universitat ha generat un increment de la comunicació intercultural entre els estudiants i el personal acadèmic i administratiu. En universitats públiques com la Universitat de Lleida (UdL), situada en el territori bilingüe de Catalunya, la introducció de polítiques multilingües és una qüestió delicada. En les seves polítiques lingüístiques i d’internacionalització, la UdL té com a objectiu la conciliació de la nova realitat multilingüe i la demanda de linguas francas com el castellà o l’anglès, amb els esforços per normalitzar la llengua catalana, i d’aquesta manera, revertir el procés de substitució lingüística pel castellà, la llengua majoritària. Aquest procés no està exempt de tensions i ambigüitats, les quals són l’objecte d’estudi d’aquesta tesi doctoral. Les dades van ser recollides mitjançant una metodologia etnogràfica durant el curs acadèmic 2010-2011 a la UdL. Els participants van ser estudiants internacionals, els seus professors de català i castellà, professors de les seves facultats i personal administratiu responsable universitat de la seva acollida. L’anàlisi es va dur a terme des d’una perspectiva d’anàlisi del discurs mitjançant la noció d’stance (posicionament) (Du Bois, 2007; Jaffe, 2009), amb l’objectiu d’investigar com els estudiants internacionals i el personal de la UdL es posicionen envers la distribució dels recursos lingüístics pel que fa (1) a la construcció de la identitat de la universitat i de l’entorn sociocultural i (2) al desenvolupament de la competència lingüística en català. L’anàlisi demostra que la UdL es construeix com a una institució monolingüe en un context bilingüe, atribuint un gran valor simbòlic al català dins i animant als estudiants internacionals a afiliar-se a amb aquesta llengua. Davant d’aquest posicionament, els estudiants internacionals articulen sentiments de decepció en veure perillar les seves expectatives inicials d’aprendre castellà, una llengua representa un més gran capital simbòlic en el món global. Els estudiants, juntament amb algunes veus del personal docent i administratiu, desafien la posició institucional i reclamen un sistema més flexible que els permeti afiliar-se amb campanya el procés de revitalització del català i, a l’hora, beneficiar-se del coneixement i l’ús del castellà i de l’anglès com a llengües de comunicació internacional. L’estudi suggereix que pràctiques com el translanguaging (Li i Zhu, 2013; Blackledge i Creese, 2010; García, 2009) poden ser més sostenibles en una universitat situada en un territori bilingüe que pretén conciliar la seva responsabilitat de contribuir a la revitalització del català amb la seva aspiració a competir en el mercat universitari global.
The internationalisation of higher education (HE) has generated an increase in cross-cultural communication among students, academic and administrative staff. In such public universities as the University of Lleida (UdL), in the bilingual territory of Catalonia, the introduction of multilingual policies is a highly sensitive issue. Through its language and internationalisation policies, the UdL aims to reconcile the new multilingual reality and the demand for lingua francas, such as Spanish or English, with the efforts to revitalise the Catalan language, thereby contributing to reversing the language shift towards Spanish, the majority language. This process is not free from tensions and ambiguities, which this thesis seeks to investigate. The data were ethnographically collected during the academic year 2010-2011 at the UdL. The participants were incoming international mobility students, their language instructors and content-subject lecturers, and the administrative staff responsible for their welfare at the university. The analysis was undertaken from a discourse analytical perspective using the notion of ‘stance’ (Du Bois, 2007; Jaffe, 2009) as the main analytical notion and it explores how students and staff position themselves towards the distribution of linguistic resources (1) to construct the identity of the university and (2) to develop competence in Catalan. The analysis reveals that the UdL constructs itself as a monolingual institution in a bilingual context by ascribing great symbolic value to Catalan in the local community and encouraging students to affiliate with it. Given this stance, the international students articulate feelings of disappointment as they see their original expectations of learning Spanish, a language of much greater economic power in the global world, are compromised. The students, together with some voices from the teaching and administrative staff, challenge the institutional stance and claim for a more flexible system that enables them to affiliate with the campaign to revitalise Catalan and at the same time benefit from knowing and using Spanish and English as languages for intercultural communication. The study suggests that practices such as ‘translanguaging’ (Li and Zhu, 2013; Blackledge and Creese, 2010; García, 2009) may be more sustainable in a university located in a bilingual territory that aims to reconcile its responsibility to contribute to the revitalisation of Catalan with its aspiration to compete in the global educational market.
La internacionalización universitaria ha generado un incremento de la comunicación intercultural entre los estudiantes y el personal académico y administrativo. En universidades públicas como la Universidad de Lleida (UdL), situada en el territorio bilingüe de Catalunya, la introducción de políticas multilingües representa una cuestión delicada. A través de su política lingüística y de internalización, la UdL presenta como objetivo conciliar esta nueva realidad multilingüe y la demanda de lenguas francas para la continuación intercultural, como el español o el inglés, junto con el esfuerzo de dinamizar la lengua catalana y contribuir a la inversión del proceso de substitución lingüística al castellano, la lengua mayoritaria. Este proceso no está exento de tensiones y ambigüedades, las cuales esta tesis pretende investigar. Los datos fueron recogidos etnográficamente durante el curso académico 2010-2011 en la UdL. Los participantes fueron estudiantes internacionales de movilidad entrantes, sus profesores de idiomas, los profesores de la facultad y el personal administrativo responsable de su bienestar en la universidad. El análisis se llevó a cabo desde la perspectiva del análisis del discurso mediante la noción de “stance” (posicionamiento) (Du Bois, 2007, Jaffe, 2009) con el objetivo de investigar como los estudiantes internacionales y del personal de la UdL se posicionan respecto a la distribución de los recursos lingüísticos para (1) el proyecto de construcción de l identidad de la universidad y del entorno sociocultural y (2) el desarrollo de la competencia lingüística en catalán.El análisis demuestra que la UdL se construye como una institución monolingüe en un contexto bilingüe atribuyendo un gran valor simbólico al catalán dentro de la comunidad local y animando a los estudiantes internacionales a afiliarse a esta lengua. Delante de este posicionamiento, los estudiantes internacionales articulan sentimiento de decepción al ver peligrar sus expectativas iniciales de aprender español, una lengua de mayor poder económico en el mundo global. Los estudiantes, junto con algunas voces del personal docente y administrativo, desafían la posición institucional y reclaman un sistema más flexible que les permita afiliarse con la campaña de revitalización del catalán y, a su vez, beneficiarse del conocimiento y el uso del castellano y del inglés como lenguas de comunicación intercultural. El estudio sugiere que prácticas como el translanguaging (Li y Zhu, 2013; Blackledge y Creese, 2010; García, 2009) pueden ser más sostenibles en una universidad situada en un territorio bilingüe que pretende conciliar la responsabilidad de contribuir a la revitalización del catalán con su aspiración a competir en el mercado universitario global.

In migration contexts, the diversity of languages in contact triggers the processes of second language (L2) acquisition and language transfer; as well as drawing attention to the importance of mother tongue (L1) maintenance. The present study examines the processes of L2 acquisition (Catalan and Spanish), L1 (Romanian) maintenance, and L1transfer, in the case of 130 immigrant Romanian students, as well as the effect of attendance at L1 classes and length of residence on the three languages analysed. Accordingly, three parallel language competence tests were applied in seven public schools of Compulsory Secondary Education in Catalonia. Generally, the results indicate that the language transfer from the L1 to the L2s occurs and a longer length of residence facilitates the learning of Catalan and Spanish, but, at the same time, hinders the level of competence in L1. Also, attendance at Romanian classes seems to influence the maintenance of the mother tongue and the acquisition of the second languages.
En contextos de migració, la diversitat de llengües en contacte esdevé processos d’adquisició de segones llengües (L2) i de transferència lingüística; a més de revifar el debat sobre la importància del manteniment de la llengua materna (L1). En el següent treball s’exploren els processos d’adquisició de l’L2 (català i castellà), del manteniment de l’L1 (romanès) i de la transferència lingüística de l’L1, de 130 estudiants immigrants d’origen romanès; així com l’efecte d’assistir a classes d’L1 i el temps d’estada, en les tres llengües estudiades. Per a aquest propòsit, s’han aplicat tres proves paral•leles de competència lingüística en set instituts d’Educació Secundària Obligatòria de Catalunya. A nivell general, els resultats indiquen que la transferència lingüística de l’L1 a les L2s sorgeix i que un major temps d’estada afavoreix l’aprenentatge del català i del castellà però, al mateix temps, va en detriment del nivell del coneixement adquirit en la seva L1. Així mateix, l’assistència a classes de romanès sembla influir en el manteniment de la seva llengua materna i en l’aprenentatge de segones llengües.
En contextos de migración, la diversidad de lenguas en contacto desencadena procesos de adquisición de segundas lenguas (L2) y de transferencia lingüística; además de reavivar el debate sobre la importancia del mantenimiento de la lengua materna (L1). En el siguiente trabajo se exploran los procesos de adquisición de L2 (catalán y castellano), del mantenimiento de la L1 (rumano) y de la transferencia lingüística de la L1, de 130 estudiantes inmigrantes de origen rumano, así como el efecto de asistir a clases de L1 y el tiempo de estancia, en las tres lenguas estudiadas. Para ello, se han aplicado tres pruebas paralelas de competencia lingüística en siete institutos de Educación Secundaria Obligatoria de Cataluña. A nivel general, los resultados indican que se da la influencia de la L1 en las L2 y que un mayor tiempo de estancia favorece el aprendizaje del catalán y del castellano, pero, a su vez, va en detrimento del nivel de conocimiento adquirido en su L1. Asimismo, la asistencia a clases de rumano parece influir en el mantenimiento de su lengua materna y en el aprendizaje de segundas lenguas.

La presente investigación trata de la variación del lenguaje y presumiblemente cambio desde la perspectiva teórica de los estudios en tiempo aparente. Su objetivo es explorar la retención o fusión de los contrastes vocálicos medios-delanteros y medios-posteriores catalanes, y si la fusión está completa o produce un escenario cercano a la fusión, basado en la producción de vocales medias por bilingües con un dominio más fuerte del catalán. (catalán-dominante), así como por bilingües con un dominio más fuerte del español (español-dominante), todos siendo residentes de Barcelona, ​​España. En la comunidad de doble discurso de Barcelona, ​​los miembros se encuentran en una situación de bilingüismo territorial y social. La variedad de catalán que se habla en Barcelona (catalán central) posee dos conjuntos de vocales medias fonémicas (/ e / - / ε / y / o / - / ↄ /), a diferencia del español que tiene una sola vocal por conjunto (/ e / y / o /). Se evalúa el impacto de las variables independientes de género, edad, dominio del idioma y lengua materna en la producción de vocales medias, lo que proporciona una idea de la naturaleza no lineal de la variación y el cambio del lenguaje. Setenta y dos residentes bilingües catalanes / españoles de Barcelona de diferentes generaciones (sus edades oscilan entre los 15 y los 75 años) se grabaron leyendo en voz alta un pasaje catalán que incluye las siguientes instancias de vocales estresadas, / e /, / ε /, / o / y / ↄ /, que se sometieron a un análisis acústico junto con / i /, / a /, / u /. Los valores F1 y F2 de las siete vocales que están implicadas en los datos se sometieron a un procedimiento de normalización del hablante. Se aplicó un método para determinar si las diferencias de frecuencia F1 entre las vocales medias-cerradas y medias-abiertas correspondían a un contraste de vocales o un escenario (cercano) de fusión. Se analizó estadísticamente el efecto del género, de la edad, del dominio del idioma y de la lengua materna en la diferenciación de las vocales medias. Se extraen varias conclusiones basadas en los análisis estadísticos realizados y las tendencias del conjunto de datos. Se descubrió que los bilingües catalanes lograban una mejor distinción entre vocales que los bilingües españoles. En general, las vocales medio-delanteras se diferenciaron mejor que las vocales medias-posteriores a nivel de producción. También se descubrió que los hablantes mayores tendían a retener mejor el contraste de las vocales medias-posteriores. Los jóvenes hispanohablantes, cuyos padres son españoles, obtuvieron mejores resultados que los hispanohablantes de edad mediana y que los mayores. Los resultados demostraron además que las mujeres bilingües catalanas tendían a tener una diferenciación de vocales medias más sólida que los hombres bilingües catalanes y las mujeres bilingües españolas. Se discuten las implicaciones que sugieren que la variación está involucrada en este estudio y se ofrecen posibles explicaciones.
The present research deals with language variation and presumably change from the theoretical perspective of apparent-time studies. It aims to explore the retainment or merging of the Catalan mid-front and mid-back vowel contrasts, and whether merging is complete or yields a near-merging scenario, based on the production of mid-vowels by bilinguals with a stronger command of Catalan (Catalan-dominant) as well as by bilinguals with a stronger command of Spanish (Spanish-dominant), all residents of Barcelona, Spain. In the dual speech community of Barcelona, members find themselves in a situation of both territorial and societal bilingualism. The variety of Catalan spoken in Barcelona (Central Catalan) possesses two sets of phonemic mid-vowels (/e/-/ε/ and /o/-/ↄ/), unlike Spanish which has a single vowel per set (/e/ and /o/). The impact of the independent variables of gender, age, language dominance and mother tongue on mid-vowel production is assessed, providing insight into the non-linear nature of language variation and change. Seventy-two Catalan/Spanish bilingual residents of Barcelona of different generations (their ages range from 15 to 75) were recorded reading aloud a Catalan passage including the following stressed vowel instances, /e/, /ε/, /o/ and /ↄ/, which were subjected to an acoustic analysis alongside the /i/, /a/, /u/. F1 and F2 values of all seven vowels that are implicated in the data were submitted to a speaker normalisation procedure. A method was applied for determining whether F1 frequency differences between close-mid and open-mid vowels corresponded to a vowel contrast or (near-) merging scenario. The effect of gender, age, language dominance and mother tongue on the mid-vowel differentiation was analysed statistically. A number of conclusions based on the statistical analyses performed and dataset trends are drawn. It was first found that Catalan bilinguals achieved a better mid-vowel distinction than Spanish bilinguals. Overall, mid-front vowels were better differentiated than mid-back vowels at a production level. It was also found that older speakers tended to better retain the mid-back vowel contrast. Youngsters and young Spanish speakers, whose parents are both Spanish, performed better than middle-aged and older Spanish speakers. The results further demonstrated that Catalan female bilinguals tended to have a more robust mid-vowel differentiation than Catalan male and Spanish female bilinguals. Implications which suggest that variation is involved in this study are discussed and potential explanations are offered.

This thesis analyzes the current state of the language immersion program in Catalonia after its implementation 30 years ago, and after the immigration wave of the last decade. The language immersion is a method of teaching a second language using a language of instruction different than the students’ mother tongue. The Catalan authorities use this as a method for preserving Catalan in the society.The aim of this study is to examine the use of Catalan at school and outside of school by students who have followed the language immersion program. Language attitudes play an important role for the maintenance of a minority language, as Catalan. Therefore, in this study, the informants’ attitudes towards Catalan have also been measured. The method applied is a quantitative method where the informants have answered a written questionnaire. The results show a high level of knowledge of Catalan and its frequent use in the classroom. In contrast, outside of school the Castilian language is more often used. The informants seem to have a positive attitude towards Catalan.The conclusion is that the language immersion works satisfactory in a school context but often fails outside of school.

La tesi principal d’aquest treball consisteix a hipotetitzar que la implementació d'una gramàtica formal sobre un prototipus lexicogràfic ha de resoldre moltes de les limitacions descriptives que solen patir els diccionaris tradicionals. Si el model lingüístic és adequat, des del punt de vista explicatiu, l 'aplicació ha de reflectir, de manera simple, el sistema d'unitats i de relacions lèxiques d'una llengua particular. Si l'aplicació reflecteix el sistema lèxic d'una llengua, se n'ha de poder extreure una classificació coherent de les unitats lèxiques. I si l'objectiu és l'aplicació d'un model teòric, el model seleccionat ha de respondre a una sèrie de característiques imposades per la noció d'aplicabilitat lexicogràfica. Com a conseqüències d'aquesta hipòtesi, m'he proposat tres objectius de naturalesa distinta: Un objectiu teòric, un objectiu descriptiu i un objectiu aplicat. L'objectiu teòric consisteix en l'establiment, a priori, de la nació d'aplicabilitat de models gramaticals en lexicografia per poder seleccionar un formalisme gramatical que s'ajusti a les característiques desitjades per a la implementació. Entenem per criteris d'aplicabilitat tots aquells elements que ens permeten destriar (a) quin model teòric és susceptible de trasllat a un àmbit aplicat, (b) quins principis ha de garantir aquest model per mantenir la coherència amb les bases de la lexicografía teòrica, i (c) quines característiques ha de tenir per poder fer-ne ús en lexicografía pràctica. El model teòric seleccionat és la Gramática Léxico­ Funcional (GLF), introduïda en el panorama de la lingüística per Joan Bresnan i Ronald M. Kaplan (1982). Pel que fa a l'objectiu descriptiu, he optat per limitar l'estudi deis aspectes gramaticals del lèxic a un sistema lingüístic (el català), a una classe d' unitats (els verbs) i a un nivell de repre sentació del component lèxic (I'estructura argumental). En el marc de la GLF, he triat un nivell de descripció autònom que formi part del component lèxic de la gramática i que sigui bàsic per a la projecció de les unitats lèxiques en la sintaxi. El subcomponent de la GLF que regula la informació lèxico-sintàctica és l'estructura argumental. D'acord amb els fonaments teòrics que em proporciona la Teoria de l'Estructura Argumental, he establert i he defensat un criteri per a la classificació dels verbs des del punt de vista lèxico-sintàctic (el criteri argumental). La construcció d'un corpus de treball d'exemples corresponents a estructures argumentals diverses d'una mostra selectiva de verbs catalans m'ha permès portar a la pràctica la classificació regulada pel criteri argumental. L'objectiu final d'aquest treball és l'aplicat, consistent en el disseny d'un producte lexicogràfic basat en un formalisme teòric i capaç de descriure el lèxic d'una llengua. Concretament, he optat per presentar el disseny d'un prototipus de diccionari, la nomenclatura del qual està formada per una mostra d'unitats lèxiques verbals, que es corresponen exactament amb els lemes del corpus de treball. Es tracta, a més, d'un prototipus d'abast parcial pel que fa a la informació lèxica inclosa, en què l'estructura argumental i les relacions entre les estructures argumentals de cada lema verbal configuren el contingut informatiu que s'articula al voltant de cada entrada del diccionari.
In the area of applied linguistics, theoretical and methodological innovations have three basic characteristics: a) they are interdisciplinary, that is, they touch on other linguistic disciplines and areas of investigation; b) they have a descriptive orientation, that is, they use real language data; and c) they assume linguistic theories in designing applications. To this effect, lexicography is now making its way by developing new research areas. Without giving up its traditional dedication to dictionary making and related practical applications, there are some studies on specialized lexicography, on metalexicography, on teaching languages or on linguistic engineering, which turn lexicography into a real applied, because it combines theory and practice. Since neither traditional nor many new dictionaries can represent some grammatical phenomena satisfactorily using codification, this work adopts the following hypothesis. lmplementation of formalized grammar on a dictionary prototype can overcome a great deal of the descriptive limitations of traditional dictionaries. From this point of view, three aims are proposed for this thesis: the first one is theoretic, the second one is descriptive, and the third one is applied. The theoretical goal is to establish the concept of applicability of linguistic theories to lexicography and to choose a grammatical formalism, which corresponds to the applicability criteria. The second goal is to make a good description of argument structures of Catalan verbs. The applied goal is to design a dictionary prototype based on a grammatical formalism, which allows us to represent grammatical information of the argument structure of the verbs. This prototype will be able to increase the descriptive accuracy and systematization of general language dictionaries. This work is organized into three volumes. The first one contains four sections on the following topics: a) grammatical codification in lexicography, with its problems and its alternatives, and the criterion of applicability; b) The linguistic theory that was used, Lexical Functional Grammar (Bresnan 1982); c) The Theory of Argument Structure (Grinshaw 1 990) and the criteria for describing and classifying Catalan verbs and d) The analysis and conclusions. The second volume is the dictionary prototype, with a consulting guide. The final volume contains lists of verb classes, references for working corpus and processing data.

Los objetivos del trabajo han sido describir y explicar el uso de aquellos aspectos lexicales y morfosintácticos relacionados con las marcas de tiempo y aspecto de referencia al pasado en catalán y castellano, con el objeto de aportar nuevos datos a los estudios trans-lingüísticos y, en términos generales, discutir algunos de los modelos teóricos que intentan explicar la adquisición del lenguaje. Los sujetos de este estudio han sido dos niños bilingües en catalán y castellano y una sujeto monolingüe en catalán, pertenecientes a un nivel socio-cultural medio-alto. La metodología utilizada ha sido de carácter naturalístico-longitudinal. Los datos han sido obtenidos a partir de registros en video y magnetófono realizados quincenalmente en sesiones de 30 minutos de duración. Los datos se han transcrito de acuerdo con las normas del paquete informático SALT.

Thesis (M.S.)--Boston University
PLEASE NOTE: Boston University Libraries did not receive an Authorization To Manage form for this thesis or dissertation. It is therefore not openly accessible, though it may be available by request. If you are the author or principal advisor of this work and would like to request open access for it, please contact us at open-help@bu.edu. Thank you.
This paper provides a case study of TV3. TV3 is a regional television channel which broadcasts throughout the territory of Catalonia (North-East of Spain) exclusively in Catalan, a minority language. The population in Catalonia is six millions and 80 percent declares to speak Catalan. Also the paper's goal is to develop options for the future oper ation of this regional television organization. To accomplish this, information has been gathered about the operations of four other television organizations with similar characteristics to TV3. These television organizations and their broadcasting language are: ETB, Euskera, (Basque Country ,Spain); TVG, Galician, (Galicia Spain); S4C, Welsh, (Wales, United Kingdom); and SRC, French (Quebec, Canada). From these five different cases, the researcher extracts trends in program production, programming, foreign acquisitions and impact of broadcasts in the reestablishment of the minority language. Tl:e conclusions of this work state: 1) a favorable contribution of the regional broadcasts to the support of the minority language; 2) the tendency of regional television channels to program similarly to nation-wide networks due to competition in reaching the same audience; and 3) the tendency to change traditional production source (the television networks themselves) for a diversified source (independent producers). Finally, there are recommendations to increase: 1) the number of children's programs broadcast; 2) the governmental action to encourage independent production; 3) the number of television channels.
2031-01-01

This study investigated language attitudes toward Valencian Catalan and Castilian among university affiliates in Castellón de la Plana, Spain. One hundred informants completed an online survey regarding attitudes toward and uses of Valencian and Castilian in various situations. The results were first analyzed globally, then again based on the independent variables of age, sex, and mother tongue. The findings suggest that overall, informants held positive attitudes toward Valencian and Castilian and believed that it was important that the local language be preserved and passed down to the next generation. University-aged participants, those whose first language was either Valencian or both Valencian and Castilian, and females tended to hold slightly more positive attitudes toward Valencian than other groups.

La presente ricerca si propone di ricostruire da una prospettiva storico-culturale come e in che misura gli intellettuali catalani si sono avvicinati alla letteratura italiana nel ventennio tra le due guerre. Per la periodizzazione mi sono servita di due momenti storici di forte trascendenza in ambito culturale: mentre la data d'inizio (1918) coincide, oltre che con la fine delia guerra europea, con la nuova fase della Mancomunitat catalana successiva alla morte di Prat de la Riba e corrispondente alia radicalizzazione del nazionalismo politico che caratterizza l'ultimo scorcio del Noucentisme (un quinquennio che va dal 1918 fino all'avvento di Primo de Rivera e che ho definito come tardo Noucentisme), la delimitazione finale è rappresentata dall'inizio delia guerra civile spagnola nel luglio del 1936.

Aquesta tesi descriu etnogràficament l'establiment recent de la dissidència lingüística a les illes Balears, entesa com l'assentament en el camp sociopolític de l'arxipèlag d'una creença que reivindica que el «balear», i no l'actual llengua catalana, ha de compartir oficialitat amb el castellà com a autèntica llengua pròpia. Tres associacions d'activistes lingüístics creades el 2013 són les responsables d'aquest moviment. Aquesta tesi analitza aproximadament dos anys d'activitat a les xarxes socials d'aquestes tres associacions, a més d'altres materials. L'anàlisi mostra com els activistes es van implicar en un afany per legitimar un estàndard alternatiu basat en ideologies d'autenticitat, el qual simultàniament afermava i potenciava el valor d'anonimat del castellà. Les xarxes socials van ser fonamentals per a aquests objectius, atès que van oferir als activistes un control representatiu per a articular discursos lingüístics i per a patrullar i avaluar pràctiques lingüístiques davant dels seus seguidors. Aquesta tesi també examina les implicacions d'aquests esdeveniments per a l'estandardització de la llengua catalana, mitjançant entrevistes a onze tècnics lingüístics de diferents institucions de les illes Balears i dos activistes favorables a la normalització del català. Les entrevistes van proporcionar perspectives sobre la manera com els agents institucionals controlen i practiquen la varietat estàndard. Un cop identificada una distribució vertical de les pràctiques de la varietat estàndard entre els actors institucionals, l'anàlisi se centra en l'ús de les xarxes socials que fa una tècnica lingüística que treballa en l'àmbit local. En resum, aquesta tesi presenta tres arguments: a) l'adopció estratègica d'un règim d'estàndard lingüístic pels activistes dissidents, b) l'existència d'una necessitat d'identificació en el mercat lingüístic balear, i c) la influència de la minorització sobre l'estandardització.
Esta tesis describe etnográficamente el establecimiento reciente de la disidencia lingüística en las islas Balears, entendida como el asentamiento en el campo sociopolítico del archipiélago de una creencia que reivindica que el «balear», y no la actual lengua catalana, tiene que compartir oficialidad con el castellano como auténtica lengua propia. Tres asociaciones de activistas lingüísticos creadas en 2013 son las responsables de este movimiento. Esta tesis analiza aproximadamente dos años de actividad en las redes sociales de estas tres asociaciones, además de otros materiales. El análisis muestra cómo los activistas se implicaron en un afán por legitimar un estándar alternativo basado en ideologías de autenticidad, el cual simultáneamente aseguraba y potenciaba el valor de anonimidad del castellano. Las redes sociales fueron fundamentales para estos objetivos, dado que ofrecieron a los activistas un control representativo para articular discursos lingüísticos y para patrullar y evaluar prácticas lingüísticas ante sus seguidores. Esta tesis también examina las implicaciones de estos acontecimientos para la estandarización de la lengua catalana, mediante entrevistas a once técnicos lingüísticos de diferentes instituciones de las islas Baleares y dos activistas favorables a la normalización del catalán. Las entrevistas proporcionaron perspectivas sobre la forma en que los agentes institucionales controlan y practican la variedad estándar. Una vez identificada una distribución vertical de las prácticas de la variedad estándar entre los actores institucionales, el análisis se centra en el uso que hace de las redes sociales una técnica lingüística que trabaja en el ámbito local. En resumen, esta tesis presenta tres argumentos: a) la adopción estratégica de un régimen de estándar lingüístico por los activistas disidentes, b) la existencia de una necesidad de identificación en el mercado lingüístico balear, y c) la influencia de la minorización sobre la estandarización.
This thesis comprises an ethnographic description of the recent development of linguistic dissidence on the Balearic Islands: the establishment of a belief within the archipelago’s socio-political sector claiming that ‘Balearic’, rather than Catalan, should share official status with Spanish as its authentic autochthonous language. Three associations of language activists created in 2013 are responsible for this development. This thesis analyses two years of these three associations’ social media activity, as well as other materials. Findings show that activists engaged in a struggle to legitimize an alternative standard revolving around ideologies of authenticity, while simultaneously ensuring and advancing the level of anonymity towards Spanish. Social media was instrumental for these purposes, as it provided activists representational control to spread discourse about language and to police language practices. This thesis also examines the implications that this development represented for Catalan standardization. I interviewed 11 language planners working at different institutions on the Balearic Islands and two Catalan language advocates. The interviews provided accounts on the ways institutional figures police the standard variety of Catalan. After finding a vertical distribution of standard practices among institutional figures, the analysis focused on a local planner’s social media practices. In all, this thesis advances three arguments regarding activists’ strategic adoption of the standard language regime, the existence of a need to identify in the Balearic linguistic market, and the role of minoritization on standardization.

Els verbs psicològics catalans són predicats que expressen estats o processos emotius d’un experimentador, el qual representa una causa interna que participa activament en l’experiència psicològica denotada per la predicació verbal. Són verbs que presenten un ampli ventall de configuracions sintacticosemàntiques, més enllà de la classificació tradicional en tres grups verbals amb experimentador subjecte, objecte directe o objecte indirecte. Es caracteritzen perquè no admeten sintagmes escarits postverbals, restricció que pot rebre una explicació des del comportament informatiu, semàntic i sintàctic de les oracions en què participen. Els predicats que se solen construir amb un objecte experimentador també poden participar en oracions sense aquest objecte, en un ús absolut del verb. Els predicats psicològics presenten una remarcable flexibilitat semàntica i sintàctica, que els permet participar en un ric joc d’alternances verbals, entre les quals hi ha l’alternança acusatiu/datiu de diversos verbs que es construeixen amb un objecte experimentador. És una alternança entre una construcció causativa de canvi d’estat amb un ordre oracional neutre subjecte-verb-objecte (alternant acusatiu) i una construcció inacusativa estativa amb un ordre oracional neutre objecte-verb-subjecte (alternant datiu). Aquest datiu experimentador es relaciona amb tot l’event expressat pel verb i té característiques de subjecte; a més, pot presentar l’aspecte morfològic d’acusatiu a través d’un mecanisme de marcatge diferencial d’objecte indirecte (MDOI), quan només hi ha un canvi lexicoaspectual respecte a l’alternant causatiu. La possibilitat que un predicat psicològic pugui expressar l’estat final resultant d’un canvi provocat per un agent té una incidència cabdal en la configuració sintàctica dels verbs amb objecte experimentador, amb acusatiu si poden expressar-lo i amb datiu si no poden. Molts verbs psicològics emotius presenten una estructura inacusativa amb un subjecte intern en posició d’especificador d’un nucli funcional, que els diferencia d’altres predicats inacusatius amb un subjecte intern en posició de complement. És un concepte de la inacusativitat aplicable a estructures diverses amb una característica comuna: l’absència d’un argument intern acusatiu i també d’un argument extern nominatiu en origen o de forma no derivada, que obliga l’oració a seguir estratègies diferents per presentar un subjecte formal.
Catalan psychological verbs are predicates that express emotional states or processes of an experiencer, which represents an internal cause that takes part actively in the psychological experience denoted by the verb predication. They are verbs that have a wide range of syntactico-semantic configurations extending beyond the traditional classification of three verb groups with experiencer subject, direct object and indirect object. They are characterised by not admitting bare post-verb phrases, a constraint that can be explained in terms of the informational, semantic and syntactic behaviour of the sentences in which they take part. The predicates that are typically constructed with an experiencer object can also take part in sentences without that object, in an absolute use of the verb. Psychological predicates have a remarkable semantic and syntactic flexibility, which allows them to take part in a rich interplay of verb alternations, including the accusative/dative alternation of several verbs that are constructed with an experiencer object. This alternation occurs between a causative construction of change of state with a neutral sentence order subject-verb-object (accusative alternant) and a stative unaccusative construction with a neutral sentence order object-verb-subject (dative alternant). The dative experiencer is related to the entire event expressed by the verb and has the characteristics of a subject; in addition, it can have the morphological aspect of the accusative by means of a mechanism of differential indirect object marking (DIOM), which involves only a lexical aspect change with respect to the causative alternant. The possibility that a psychological predicate can express the final state resulting from a change caused by an agent has a crucial impact on the syntactic configuration of verbs with an experiencer object in that they can be expressed with the accusative, but not with the dative. Many emotional psychological verbs have an unaccusative structure with an internal subject in the specifier position of a functional head. This distinguishes them from other unaccusative predicates with an internal subject in the complement position. This concept of unaccusativity applies to various structures with a common characteristic: the absence of an accusative internal argument and also of an originally (non-derived) nominative external argument, which requires the sentence to follow different strategies to have a formal subject.

Totes les activitats, els processos i els procediments són objecte, de manera inconscient, d'una avaluació. De fet, cada vegada que mirem un programa de televisió, conduïm un cotxe, contestem un examen o fem un experiment químic, per posar algun exemple, realitzem diverses operacions que impliquen un procés de control de l'operació en qüestió; verifiquem el canal de televisió que hem triat, controlem el retrovisor del cotxe, ens qualifiquen un examen o seguim els passos establerts per aconseguir un producte químic. La nostra activitat normal està plena d'operacions destinades a verificar i assegurar l'adequació entre allò que fem i allò que esperem com a resultat de les nostres opcions. D'aquí es desprèn el concepte d'avaluació que prenem com a punt de partida en aquest treball. En aquest treball considerarem que els processos d’avaluació es poden aplicar als diccionaris en general i als bilingües en particular emprant els mateixos paràmetres que serveixen per determinar l'èxit de qualsevol producte o procediment. Concretament ens centrarem en l'avaluació de diccionaris bilingües, considerant com a tals aquells que contenen dues llengües històriques en el qual els lemes se substitueixen per equivalents en la llengua d'arribada, i que té com a objectiu principal posar en relació d'equivalència les unitats lèxiques d’una llengua amb les unitats lèxiques d'una altra, entre les quals existeix equivalència en el significat lèxic. L’objecte particular d'aquest treball són els diccionaris bilingües que tracten la parella de llengües catalana i castellana, per tal d'establir mesures d'avaluació lexicogràfica, avui encara inexistents, que permetin objectivar l'anàlisi de la qualitat i l'adequació deis diccionaris bilingües català-castellà.

This thesis concerns the use of sign space in Catalan Sign Language (LSC) at the discourse level. I argue that non-descriptive locations are established in the three spatial planes and I describe the grammatical features contained within them. Spatial locations are morphophonologically marked with an abstract point in space which does not have a specific direction and which is categorically interpreted in the linguistic system. In LSC, the frontal plane is grammatically relevant for specificity marking: lower spatial locations correlate with specificity, whereas upper locations correlate with non-specificity. Moreover, the incorporation of discourse structure into the analysis shows that the establishment of lower spatial locations also denotes discourse prominence. Hence, spatial locations are integrated into the grammar of LSC and they are analysed here with respect to the role they play in the denotation of specificity and discourse structure. The analysis is framed under the formalisation of Discourse Representation Theory, on the basis of a small-scale LSC corpus.
Aquesta tesi se centra en l’ús de l’espai en llengua de signes catalana (LSC) a nivell discursiu. Defenso que les localitzacions no descriptives s’estableixen en els tres plans espacials i en descric els trets gramaticals. Les localitzacions espacials es representen morfofonològicament amb un punt abstracte a l’espai que no té una direcció específica en els plans espacials i que s’interpreta categòricament en el sistema lingüístic. En LSC, el pla frontal és gramaticalment important i denota especificitat: les localitzacions baixes correlacionen amb especificitat, mentre que les localitzacions altes correlacionen amb no especificitat. A més, la incorporació de l’estructura del discurs a l’anàlisi demostra que les localitzacions espacials baixes també denoten prominència discursiva. Les localitzacions espacials són, per tant, part de la gramàtica de la LSC i aquí les analitzo en relació al rol que tenen en l’expressió de l’especificitat i l’estructura discursiva. L’anàlisi s’emmarca en la formalització de la Discourse Representation Theory, tot basant-se en les dades d’un corpus en LSC a petita escala.

Né en 1863 dans l'Hérault, Louis Pastre effectue toute sa carrière d'instituteur laïque dans les Pyrénées-Orientales. Deux siècles et demi après l'annexion du Roussillon à la France, le catalan demeure la langue véhiculaire, surtout pour les classes populaires. Dès la fin du XIXe siècle, et avec des signes avant-coureurs redevables entre autres à l'instituteur public Côme Rouffia (1790-1874), la langue régionale s'inscrit aussi dans la dynamique des renaissances félibréenne et surtout catalane qui irradie depuis Barcelone. Une élite intellectuelle s'organise alors pour préserver le patrimoine régional, dans le cadre de la " grande patrie " soutenue par l'école de la Troisième République. Instituteur public en activité, républicain radical et syndicaliste, pédagogue solidariste et didacticien novateur du français, Louis Pastre fut un efficace membre fondateur de la Société d'Études Catalanes, la première organisation régionaliste de la Catalogne du nord des Pyrénées. On étudie sa trajectoire et ses productions pédagogiques, dans le contexte de son activité professionnelle et militante et de ses relations avec les catalanistes barcelonais, jusqu'à ce qu'il formalise, en 1907, une " méthode mixte ". Cette dernière fut un compromis inédit entre les méthodes directe et de traduction, en faveur de l'apprentissage du français par, et pour, le catalan à l'école primaire. Après avoir remis en question les propositions antérieures de pédagogie régionaliste, face à l'hostilité de l'administration et la tiédeur des instituteurs roussillonnais, Louis Pastre se consacrera, jusqu'à sa mort en 1927, au catalan hors de l'école, avec une oeuvre de linguiste extérieure au cadre de cette étude.

Aquesta tesi doctoral documenta els actors principals i secundaris del fenomen del revisionisme històric i del negacionisme en relació a la història de la persecució política de la llengua catalana i analitza els arguments del revisionisme des de la transició democràtica espanyola fins als nostres dies, amb especial èmfasi en la relativització de la política lingüística de la dinastia borbònica en els segles XVIII i XIX, l’edulcorament de la repressió cultural de la dictadura de Miguel Primo de Rivera i la minimització de l’intent de genocidi cultural franquista. Aquesta anàlisi del discurs revisionista finalitza amb unes conclusions que expliquen el rerefons profund d’aquest fenomen en l’actualitat.
Esta tesis doctoral documenta los actores principales y secundarios del fenómeno del revisionismo histórico y del negacionismo en relación con la historia de la persecución política de la lengua catalana y analiza los argumentos del revisionismo desde la transición democrática española hasta nuestros días, con especial énfasis en la relativización de la política lingüística de la dinastía borbónica en los siglos XVIII y XIX, el edulcoramiento de la represión cultural de la dictadura de Primo de Rivera y la minimización del intento de genocidio cultural franquista. Este análisis del discurso revisionista finaliza con unas conclusiones que explican el trasfondo profundo de este fenómeno en la actualidad.
This thesis documents the leading and supporting protagonists of the historical revisionism and denial phenomenon regarding the history of political persecution of the Catalan language and analyzes the arguments for revisionism from the transition to democracy in Spain until the present day, with special emphasis on the playing down of the language policy of the Bourbon dynasty in the eighteenth and nineteenth centuries, the easing of the cultural repression of the Miguel Primo de Rivera dictatorship and the minimization of the attempted cultural genocide of the Franco regime. This revisionist discourse analysis reaches conclusions to explain the deep background of this phenomenon.

La tesi Estudi contrastiu de l’estructura sil·làbica del català i del xinès estàndards i de les implicacions segmentals més rellevants per als aprenents sinòfons estudia la pronunciació del català pel que fa als aspectes segmentals i als suprasegmentals relatius a l’estructura sil·làbica per part dels estudiants xinesos que parlen el xinès estàndard (mandarí/putonghuà) com a llengua materna (L1). És el primer treball que no només aborda de manera global els problemes de pronunciació del català que presenten els aprenents sinòfons sinó que també ofereix solucions per millorar l’aprenentatge de la llengua oral catalana. L’interès per l’estudi ha estat suscitat, d’una banda, per l’augment d’alumnes xinesos que venen a estudiar a les universitats catalanes, els quals presenten accents estrangers molt notables, i, de l’altra, per les grans diferències que existeixen entre ambdues llengües, tant a nivell fonètic com a nivell fonològic. L’estudi es basa en l’anàlisi contrastiva, per la qual cosa es comparen tots els sons del xinès i del català estàndards, les estructures sil·làbiques i la configuració dels diftongs i els triftongs de les dues llengües, així com les regles fonològiques que afecten el català. La comparació global i contrastiva ha permès localitzar les dificultats de pronunciació que normalment afronten els estudiants sinòfons. També s’han tingut en compte els trets de l’anglès i l’espanyol, perquè són les dues llengües que els estudiants xinesos normalment han après abans del català i, per tant, poden interferir, tant positivament com negativament, en les pronunciacions del català. La investigació s’ha realitzat a partir d’un corpus de 248 paraules respost per 19 informants d’entre 18 i 33 anys que estudien a Barcelona i parlen el xinès estàndard com a L1, l’anglès i l’espanyol com a L2 i L3, i el català i altres llengües com a L4/L5/etc., repartits en tres nivells de coneixement del català: nivell inicial-bàsic, nivell mitjà i nivell avançat. Les dades obtingudes han permès detectar els errors i les imprecisions que presenten a cada nivell, i agrupar-los en aspectes de prioritat alta (desviacions bàsiques per a la intel·ligibilitat), de prioritat baixa (imprecisions que no afecten la intel·ligibilitat) i d’atenció esporàdica (problemes que indiquen accents estrangers però que no causen problemes d’intel·ligibilitat). Finalment, els resultats han servit per proposar solucions pràctiques per facilitar el procés d’adquisició i de perfeccionament de la pronunciació de la llengua catalana.
The thesis Contrastive study of the syllabic structure of Standard Catalan and Standard Chinese and the most important segmental implications for Chinese-speaking students is a study of Catalan pronunciation by Chinese students who speak Standard Chinese (Mandarin/Putonghua) as their mother tongue (L1). We have focused on segments difficult to master and suprasegmental aspects related to syllable structure. It is the first work that deals with the problems of Catalan pronunciation faced by Chinese-speaking students and offers suggestions to improve the acquisition of oral Catalan. The interest in this study has been motivated, on the one hand, by the increasing number of Chinese students who come to study in Catalan universities and the remarkable foreign accents that they display, and, on the other, by the great phonetic and phonological differences between Catalan and Chinese. The study, based on the Contrastive Analysis theory, compares all the sounds of Standard Chinese and Catalan, their syllabic structures and vowel glide configuration of both languages, as well as the phonological rules that affect Catalan. The global and contrastive comparison serves to locate the pronouncing difficulties that the Chinese-speaking students normally face when speak Catalan. We have also considered the phonetic features of English and Spanish because they are the two languages Chinese students have normally learned before they start studying Catalan and, therefore, they can interfere, both positively and negatively, in their pronunciation of Catalan. The research has been based on a corpus of 248 words pronounced by 19 informants aged between 18 and 33 who study in Barcelona and speak Standard Chinese as L1, English and Spanish as L2 and L3, and Catalan and other languages as L4/L5/etc. They are divided into three groups according to their Catalan levels: initial-basic, middle, and advanced levels. The data obtained has allowed to detect the errors and inaccuracies that they have presented in each level, and classify them as high priority (great deviations that affect intelligibility), low priority (inaccuracies that do not affect intelligibility) and sporadic attention (foreign accents that do not affect intelligibility). Finally, the results have helped us to propose practical solutions to facilitate the acquisition and improvement of Catalan pronunciation.

El pressupòsit bàsic del qual partim és que en el sistema ortogràfic del català, com en el de moltes altres llengües, hi té un pes important la impredictibilitat, i que quan no hi ha impredictibilitat, sinó predictibilitat, aquesta sol anar més associada als components morfològic i lèxic de la llengua que no pas al component fonètic. En conseqüència, l’apropiació del sistema ortogràfic per part dels usuaris de la llengua no pot centrar-se fonamentalment en mecanismes associats a la predictibilitat, és a dir, en l’aprenentatge de regles; i, encara menys, en l’aprenentatge de regles que recolzin exclusivament en coneixements fonètics. Aquesta és la síntesi del treball que desenvoluparem a continuació. N’és alhora la hipòtesi de partida, entesa com un conjunt de pressupòsits, i la conclusió final. I si bé d’entrada pot resultar poc sorprenent, ho acaba essent en el moment que la confrontem amb la manera com s’acostumen a plantejar les qüestions en matèria d’ortografia. Dit amb altres paraules, allò que es diu sobre la ortografia no sempre es correspon amb la seva naturalesa i amb el seu autèntic funcionament, ja que per una banda se n’acostuma a ressaltar el vessant predictible i per una altra banda se sol associar sobretot al component fonètic.
El estudio analiza, en primer lugar, la visión que se da de la ortografía del catalán- y de manera especial de las grafías a y e átonas -desde los materiales para su enseñanza y aprendizaje, en segundo lugar, el grado de correspondencia entre esta visión y la realidad del sistema de la lengua, y en tercer lugar, propone algunas orientaciones didácticas a partir de los resultados obtenidos. Más concretamente, se analizan dos características de la ortografía-la predicibilidad, impredicibilidad y la multicomponencialidad- en un corpus de catorce manuales, y estas mismas características son analizadas a continuación en un extenso corpus de palabras y grafías. Los resultados obtenidos confirman las hipótesis de partida, en el sentido que en la ortografía del catalán la impredicibilidad y los componentes morfológico y léxico son mucho más importantes de lo que acostumbran a decir los manuales, ya que estos resaltan sobre todo el carácter predecible de la ortografía y relación con el componente fonético. A la luz de estos resultados, parece necesario relativizar las estrategias de apropiación ortográfica más relacionadas con la predecibilidad, es decir, las reglas, y dar mayor importancia a las estrategias de apropiación relacionadas con la impredecibilidad, es decir, a la memoria visual y a la consulta.

The present doctoral thesis, which combines compilation with research, aims to give an insight into the presence of the Catalan language in schools over the last three hundred years. Needless to say, it pays special attention to the periods and topics that have not been given much consideration by other authors. The current study has gathered data about the main attacks suffered by Catalan schools over the last three centuries. It also describes in detail the precedents of the Catalanisation of schools during the second half of the 19th century and during the first third of the 20th century. A thorough and comprehensive study of the editorial and propagandistic work piece by Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, from its inception until today, has been undertaken, too. Finally, there is a summary of the cultural and civic resistance during Franco’s regime, as well as an analysis and contextualisation of the Premis Baldiri Reixac, within the framework of the reintroduction of Catalan at schools during the democratic period, especially from 1978 onwards
Aquesta tesi doctoral, que combina la compilació amb la investigació, pretén donar una idea de conjunt del que ha estat la presència de la llengua catalana a l’escola al llarg dels últims tres-cents anys tot i que, lògicament, ha estudiat més a fons els períodes i les temàtiques menys treballades per altres autors. S’han historiat els principals atacs que ha rebut l’escola catalana durant els últims tres segles. S’han estudiat els precedents de la catalanització escolar durant la segona meitat del segle XIX i durant el primer terç del segle XX. S’ha elaborat un estudi exhaustiu de l’obra editorial i propagandística de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana des de la seva creació fins als nostres dies. Finalment, s’ha sintetitzat la resistència cultural i cívica durant el franquisme i s’han analitzat i contextualitzat els Premis Baldiri Reixac en el marc de la reintroducció del català a l’escola que es va produir en època democràtica, a partir sobretot de 1978

In generative and cognitive literature, the so-called logical metonymy has been explained via coercion, frames, and pragmatic inferences. The prototypical case, Mary began the book, is understood as "Mary began reading/writing the book". Our aim is to also account for non-prototypical cases with non-physical objects such as Que comença ja la pel˙li! "The movie is about to start!" which is understood as the movie is about to start to be shown, through the use of real language data. For that we propose the metonymic pattern ENTITY FOR SITUATION IN WHICH THE ENTITY IS INVOLVED and make use of Framenet frames. In Chapter Two we review the current understanding of conceptual metonymy, focusing on predicative metonymy and its subtype, logical metonymy. In Chapter Three we analyze all syntactic frames of begin-verbs in Catalan and Spanish. In Chapter Four we detail only the semantic frames of those same verbs where situation-event metonymies appear, both in the subject and object function. Finally, two processing schemas and a series of examples illustrating each of the types of metonymic sources are presented in Chapter Five. Our corpus search shows that not only prototypical affected entities such as a book can act as metonymic sources, but also temporal nouns like Spanish etapa "stage", locative nouns like Spanish término municipal "municipality", and reified processes like Catalan contactes "contacts" do as well. Whereas these latter ones are semantically quite explicit and the retrievable action in each case is very limited, the former ones are much less explicit and require more cognitive effort on behalf of the addressee.

This doctoral thesis studies the recreation of spoken language in Robert Frost’s poetry and the translation of Frost’s poetry that has been carried out by Agustí Bartra and Miquel Declot into Catalan, and by Giovanni Giudici into Italian. The study starts by describing the meaning of the term mimesis of orality and its main features. It stresses the complexity of the phenomenon, which can be explained better only if a more eclectic theoretical and methodological approach is adopted that focuses on both the linguistic features of mimesis of orality and their potential effect on readers. Frost’s poetic language is well-known for its spoken quality. In this research I define the main traits of the poet’s language and then study how his evocation of orality has been interpreted by the poet-translators Bartra, Desclot and Giudici and how it has been interwoven with their own poetic style. The translations share common traits that can be traced back to the stylistic patterns of Frost’s original poetry. However, they also present divergent stylistic solutions that can be ascribed to each translator. By contextualizing these personal translation choices a better understanding is achieved of the causes that have motivated them, which ultimately brings the research to explore issues related to the translators’ ideology and cultural commitment.
Aquesta tesi doctoral estudia la recreació de la llengua parlada en la poesia de Robert Frost i la traducció de la poesia de Frost duta a terme per Agustí Bartra i Miquel Desclot al català, i per Giovanni Giudici a l’italià. L’estudi descriu el significat del terme mimesi de l’oralitat i les seves principals característiques. Posa l’accent en la complexitat del fenomen, que es pot explicar millor si s’adopta un enfocament teòric i metodològic més eclèctic, que se centra tant en els aspectes lingüístics de la mimesi de l’oralitat com en els possibles efectes en els lectors. El llenguatge poètic de Frost és ben conegut per la seva qualitat parlada. En aquesta recerca defineixo en primer lloc els trets principals de la llengua del poeta i estudio de quina forma la seva evocació de l'oralitat ha estat interpretada pels poetes i traductors Bartra, Desclot i Giudici i de quina manera s'ha entrellaçat amb l’estil poètic propi dels traductors. Les traduccions comparteixen trets comuns que es remunten als patrons estilístics de la poesia original de Frost. No obstant això, també presenten solucions estilístiques divergents que poden ser atribuïdes a cada traductor. Mitjançant la contextualització d’aquestes opcions personals de traducció és possible aconseguir una millor comprensió de les causes que les han motivades. Això porta la investigació a examinar qüestions relacionades amb la ideologia dels traductors i el seu compromís cultural.

In the last decade or so, the multiple political factions in Catalonia have adopted pro-independence initiatives in their platforms following the 2008 financial crisis. Catalonia’s position as representing a minority culture in the face of the centralized administration of Madrid presents a contentious history of fighting for the right ‘to be’, culminating in what today is viewed by many as an identity crisis.              Drawing on fieldwork conducted in Barcelona, this thesis examines how informants construct and transform their socio-cultural identities in the framework of the independence movement in Catalonia. It places informants’ experiences in the theoretical realm of ethnic boundaries, analyzing central issues of Catalan language normalization vis à vis the historical imposition of Spanish as the national language. These themes are broadened in light of the recent upsurge of Catalan secession, and explores identity politics within the background of Spanish and Catalan nationalisms.
En la última década, las múltiples facciones políticas de Cataluña han adoptado iniciativas de independencia en sus plataformas tras la crisis financiera de 2008. La posición de Cataluña como representante de una cultura minoritaria frente a la administración centralizada de Madrid presenta una historia contenciosa de lucha por el derecho 'a ser', culminando en lo que hoy muchos ven como una crisis de identidad. Basándose en el trabajo de campo llevado a cabo en Barcelona, ​​esta tesis examina cómo los informantes construyen y transforman sus identidades socioculturales en el marco del movimiento de independencia en Cataluña. Coloca las experiencias de los informantes en el ámbito teórico de las fronteras étnicas, analizando cuestiones centrales de la normalización de la lengua catalana frente a la imposición histórica del español como lengua nacional. Estos temas se amplían a la luz del reciente recrudecimiento de la secesión catalana y exploran la política de identidad en el contexto de los nacionalismos españoles y catalanes.

Aquesta tesi és un estudi sociofonètic de les vocals mitjanes posteriors del català de Girona. La recerca parteix de la hipòtesi que /o/ i /ɔ/ estan fusionades a la diòcesi gironina i té l’objectiu principal de proporcionar dades que avalin aquesta suposició. Concretament, es vol demostrar que la distinció entre la vocal mitjana alta i la vocal mitjana baixa ha desaparegut per a la majoria de parlants gironins, però tot tenint en compte que la fusió pot variar en relació amb l’edat, el gènere, i l’origen geogràfic específic de cadascun. L’estudi es desenvolupa en dues parts. La primera, i més destacada, és una anà- lisi quantitativa de les dades de producció vocàlica recollides, mitjançant entrevistes sociolingüístiques, de 96 informants, homes i dones de dues edats diferents i naturals de 12 punts d’enquesta repartits pel bisbat de Girona. De les ocurrències vocàliques produïdes en aquestes entrevistes se’n van extreure dades acústiques que es van analitzar mitjançant tècniques de visualització i de quantificació de la fusió, per determinar l’abast de la pèrdua del contrast entre les dues os per a cada parlant. Les dades acústiques i també les mesures de quantificació de la fusió, a més a més, es van avaluar estadísticament per determinar la variació global del fenomen. La segona part de la tesi és una aproximació qualitativa a la percepció de les vocals mitjanes posteriors, elaborada a partir de dues tasques completades per 75 dels 96 in- formants anteriors i d’una observació metalingüística feta per 66 d’aquests informants. Les dades permeten una primera reflexió sobre la capacitat de distinció de /o/ i /ɔ/ a la diòcesi, però sobretot deixen entreveure la consideració sociolingüística de la fusió en l’àmbit gironí. Els resultats indiquen que /o/ i /ɔ/ estan completament fusionades a les àrees centrals i septentrionals de Girona, on la fusió es considera un tret característic del gironí. Al litoral, en canvi, els resultats són molt desiguals i assenyalen que la fusió encara hi és un procés en desenvolupament i que, a més a més, està considerablement estigmatitzat. Al mateix temps, l’anàlisi estadística determina que els informants més joves i les dones fusionen amb més probabilitat i més intensitat que no pas els més grans i els homes, sobretot a les zones costaneres, i que la llengua escrita i l’estàndard tenen un paper destacat en la producció i la percepció de les vocals mitjanes posteriors.
This thesis is a sociophonetic study of mid back vowels in Girona Catalan. It is built on the hypothesis that /o/ and /ɔ/ are merged in the Catalan variety spoken in most of the Girona area, and it seeks to provide evidence in this regard. Specifically, it aims to prove that the distinction between the close-mid back vowel and the open-mid back vowel is lost for most speakers in the region, while taking into account possible variation concerning age, gender, and specific geographic origin. The study has two parts. The first, and most important, is a quantitative analysis of data on vowel production obtained, through sociolinguistic interviews, from 96 speakers, male and female, in two age groups, from 12 survey points throughout Girona. Acoustic data were extracted from the vowels in these interviews and anal- ysed through visualisation and merger quantification techniques, to establish the degree of mergedness of each speaker. Furthermore, the acoustic data as well as the quantification measurements were statistically analysed to account for sociolinguistic variation. The second part of the thesis is a qualitative approximation to the perception of mid back vowels, built on data obtained from 75 of the 96 previous participants. These data allow for a first description of the perception of mid back vowels by Girona Catalan speakers, but, most importantly, they provide insight into the sociolinguistic perception of the merger in the region. Results show that mid back vowels are completely merged in Central and Northern Girona, where the merger is valued as a trait of the Girona variety. In the coastal areas, on the contrary, results are mixed and indicate a merger-in-progress, which, additionally, seems to be stigmatized. Besides, statistical analyses demonstrate that younger and female speakers are more likely to be merged and more profoundly merged than older and male speakers, specially in the coast, and also that written and Standard Catalan play a decisive role in the production and perception of mid back vowels.

La tesi té com a objectiu principal estudiar com es va constituir, fixar i transmetre, en el mitjà específic dels manuals de llengua catalana publicats entre el 1891 (any de publicació de l’ “Ensayo de Gramática del Catalán Moderno”, de Pompeu Fabra) i el 1975, el conjunt d’enunciats en què consisteix el component morfològic i sintàctic del model normatiu prescrit per l’esmentat P. Fabra. La tesi es divideix en quatre parts, atenent a quatre aspectes característics de l’activitat manualística del fabrisme: 1) Bases gramaticals del model de llengua normativa (on s’analitzen les obres fonamentals de Fabra, i particularment la “Gramática de la Lengua Catalana”, de 1912), la “Gramática Catalana” de 1918, així com dues edicions de les “Converses filològiques”); 2) Manuals pedagògics del Principat; 3) manuals del País Valencià i de les Balears; 4) Dos intents d’ampliació (es refereix a la “Gramàtica Catalana” pòstuma (1956), de Fabra, i a la “Gramàtica Catalana” (1962), de A. M. Badia Margarit). Aquesta part conté, en especial una valoració crítica acurada de les esmentades obres de 1956 i 1962, feta des de l’exigència d’un manual normatiu-descriptiu que complís les condicions d’un tractat gramatical de nivell superior.

Esdevenir parlants competents d’una llengua és un dels desenvolupaments més notables del nostre creixement com a persones. En aquesta tesi ens proposem estudiar l’adquisició del català com a primera llengua (L1), fixant-nos en el desenvolupament d’una categoria lèxica – l’adjectiu – al llarg de l’escolaritat i fins a l’edat adulta, en diferents gèneres discursius (expositiu i narratiu) i modalitats de producció (oral i escrita). Els adjectius són un dels recursos descriptius més potents de què disposa la llengua, l’aprenentatge i el perfeccionament del seu ús és un procés llarg que s’estén més enllà de l’adolescència i està íntimament lligat a l’escolaritat i l’alfabetització, per la qual cosa l’ús dels adjectius pot ser un bon indicador del desenvolupament del lèxic. Durant l’última dècada, diversos estudis han analitzat el creixement i la composició de la categoria adjectiu al llarg de l’etapa escolar, principalment en anglès (Marineille & Kneile, 2012; Nippold & Sun, 2008) i hebreu (Ravid & Levie, 2010). Estudis duts a terme en català també han mostrat els adjectius com una de les categories que més creixement experimenta amb l’edat (Cordero, 2002; Gili Gaya, 1972; Llauradó & Tolchinsky, 2013). El present treball és un estudi de l’ús dels adjectius des d’una aproximació corpus- based. Aplicarem aquesta metodologia a l’anàlisi del desenvolupament tardà del català. L’estudi es basa en el corpus GRERLI-CAT1, el qual consta de 316 textos produïts per 79 informants bilingües català/castellà, que tenen el català com a llengua d’ús habitual. Els informants pertanyen a diferents nivells educatius: Primària (9-10 anys), Secundària (12-13 anys), Batxillerat (16-18 anys) i Universitat (majors de 19 anys). Cada informant va produir quatre textos sobre els conflictes escolars: un expositiu oral, un expositiu escrit, un narratiu oral i un narratiu escrit. Compararem els textos, doncs, tenint en compte aquestes variables independents: l’edat/nivell educatiu, el gènere discursiu i la modalitat de producció. Els objectius generals són tres. En primer lloc, volem identificar quines mesures lèxiques serveixen per a diagnosticar el desenvolupament del lèxic i la diferenciació entre gèneres i modalitats. En segon lloc, volem caracteritzar l’ús dels adjectius segons l’edat i el tipus de text. Finalment, volem identificar quines característiques morfològiques i de freqüència d’ús dels adjectius expliquen millor els judicis dels parlants sobre la seva composicionalitat. Per a complir aquests objectius hem dut a terme tres estudis. El primer centrat en analitzar la diversitat i densitat lèxica, la llargada de paraula i la productivitat verbal, i la influència que hi tenen les variables independents del corpus. El segon encaminat a descriure l’ús dels adjectius segons l’edat, el gènere discursiu i la modalitat de producció; analitzant la quantitat, la freqüència i l’estructura morfològica interna dels adjectius. I el tercer dedicat a esbrinar de quina manera els parlants accedeixen al seu coneixement morfològic a l’hora de jutjar la composicionalitat dels adjectius extrets del corpus GRERLI-CAT1. Els resultats del primer estudi indiquen que la llargada de paraula és el millor diagnòstic del desenvolupament lèxic i de la diferenciació entre gèneres i modalitats. La diversitat i la densitat lèxiques també són bons indicadors evolutius. D’aquestes dues mesures, la primera serveix per a diferenciar entre modalitats i la segona és útil per a fer-ho entre gèneres. En canvi, la productivitat verbal no és apropiada per al nostre objectiu. Els resultats del segon estudi mostren que l’ús dels adjectius s’expandeix al llarg de l’escolaritat, donat que augmenta amb el nivell educatiu. També s’ha detectat un efecte del gènere discursiu i de la modalitat de producció. Els quatre tipus de text analitzats presenten una gradació en la seva complexitat, des dels expositius escrits fins als narratius orals, passant pels expositius orals i els narratius escrits. Els resultats del tercer estudi revelen que els parlants jutgen la composicionalitat dels adjectius en termes d’un contínuum i no pas en termes dicotòmics – adjectius simples vs. complexos. Els predictors més forts de la composicionalitat són la llargada de l’adjectiu, el número de morfemes comptats des del punt de vista sincrònic, la presència d’un prefix productiu i que la base sigui més freqüent que l’adjectiu derivat. En resum, l’anàlisi quantitativa del lèxic mostra que, a mesura que avancen pels nivells educatius, els informants utilitzen un lèxic més complex en els textos expositius i en la modalitat escrita. L’examen de l’ús dels adjectius ens ha permès obtenir una visió evolutiva de la riquesa lèxica i de com s’adapta el vocabulari usat a cada tipus de text. L’estudi sobre la composicionalitat dels adjectius indica que la complexitat morfològica afecta als usos lèxics, però que és un coneixement implícit dels parlants. Així doncs, el present estudi proveeix a la comunitat acadèmica d’una descripció acurada de l’ús dels adjectius al llarg del desenvolupament tardà del català.
Becoming proficient speakers of a language is one of the most prominent developments in our growth as people. This thesis is aimed to study Catalan acquisition as first language (L1), focusing on the development of a lexical category – the adjective – throughout school age and until adulthood, in different discourse genres (expository and narrative) and modes of production (spoken and written). Adjectives are one of the most powerful descriptive devices a language has; learning and improving its use is a long process which goes beyond adolescence and it is closely related to schooling and literacy. Therefore, the use of adjectives is a good indicator of lexical development. During the last decade, several studies have analysed the growth and composition of adjective category through the school years, mainly in English (Marineille & Kneile, 2012; Nippold & Sun, 2008) and Hebrew (Ravid & Levie, 2010). Studies which were carried out in Catalan have also shown adjectives as one of the categories which experience a higher increase with age (Cordero, 2002; Gili Gaya, 1972; Llauradó & Tolchinsky, 2013). In this thesis the study of the use of adjectives is tackled from a corpus-based approach. We apply this method to the analysis of later Catalan language development using the GRERLI-CAT1 corpus. The corpus contains 316 texts produced by 79 Spanish/Catalan bilinguals whose home language is Catalan. Subjects were from different schooling levels: Primary School (9- to 10-year-olds), Secondary School (12- to 13-year-olds), Sixth Form (16- to 18-year-olds) and University (more than 19). Every subject produced four texts about school conflicts: spoken expository, written expository, spoken narrative and written narrative. We are going to compare these texts taking into consideration the following independent variables: schooling level, discourse genre and mode of production. The general objectives are three. Firstly, to identify which lexical measures are used in order to diagnose the lexical development and the differences between discourse genres and modes of production. Secondly, to characterize the use of adjectives according to schooling level and text type. Finally, to identify which morphological features and frequency of use characteristics of adjectives explain in a better way the speakers’ judgements about their compositionality. In order to achieve these objectives we have carried out three studies. The first one is focused on the analysis of lexical diversity, lexical density, word length and productivity of verbs, and the influence of the corpus independent variables. The second one is focused on describing the use of adjectives according to schooling level, discourse genre and mode of production, analysing the amount, frequency of use and word-internal morphological structure of adjectives. And the third one is aimed to find out how speakers access to their morphological knowledge when judging the compositionality of the adjectives extracted from the GRERLI-CAT1 corpus. The results of the first study show that word length is the best diagnosis for lexical development, as well as genre and mode differentiation. The lexical diversity and density are also good evolutionary indicators. The first measurement is used to differentiate between modes of production and the second one is useful to differentiate discourse genres. However, productivity of verbs is not appropriate for our objective. The results of the second study show that the use of adjectives expands throughout school years, as it increases with school level. An effect of discourse genre and mode of production has also been detected. The analysed four text types present a complexity cline, from written expository texts to spoken narratives through spoken expository texts and written narratives. The results of the third study reveal that the speakers judge adjectives’ compositionality not in dichotomous terms – simple vs. complex adjectives – but in a continuum. The strongest compositionality predictors are adjective length, the number of morphemes counted from a synchronic point of view, the presence of a productive prefix and the relative frequency, that is, when the base is more frequent than the derived adjective. To sum up, the quantitative analysis of the lexicon shows that, as subjects move on through the different school levels, they use a more complex lexicon in expository texts and in the written mode. The analysis of the adjective usage allowed us to obtain an evolutionary vision of the lexical richness and the way how vocabulary is adapted to each text type. The study about the compositionality of adjectives indicates that the morphological complexity affects lexical usage, although it is an implicit knowledge of the speakers. So the present study provides the academic community with an accurate description of the use of adjectives throughout later Catalan language development.