Academic literature on the topic 'Vallès-Penedès'

Abstract Els Casots is an extremely rich early Miocene site located in the Vallès-Penedès Basin (Catalonia, Spain) that has provided both micro- and macrovertebrates. However, the small mammals have been poorly studied. In this work we describe the cricetid fauna from els Casots and provide further insights into the chronology of the site. The cricetids are very common and include the species Megacricetodon primitivus and Democricetodon hispanicus. A second, larger-sized Democricetodon species is also represented by just one molar. The presence of M. primitivus together with the eomyid Ligerimys ellipticus indicates a correlation to zone MN 4 and to the local zone C of the Calatayud-Montalbán Basin (Aragón, east-central Spain), the type area of the Aragonian mammal age. This is further supported by the presence of two different Democricetodon species. A correlation to the local subzones of that area is attempted, but unfortunately the cricetid succession is not the same in both basins. However, the fact that L. ellipticus is the only eomyid species present at els Casots would indicate that this site is somewhat younger than other MN 4 localities from the Vallès-Penedès, where this species coexists with its ancestor Ligerimys florancei.

Se describe Protovirgularia, una pista de bivalvo, del Langhiense (Mioceno medio) de la Cuenca del Vallès-Penedès en el noroeste de España. Se distinguen tres morfotipos. Los morfotipos 1 y 2 son epirrelieves negativos con un característico patrón en espiga y pueden asignarse a la icnoespecie P. dichotoma. La estructura en espiga es el resultado de la actividad del pie bífido de un protobranquio. El morfotipo 3 (P. cf. dichotoma) se conserva como relieves completos con retrorrelleno, a techo de capas de areniscas. En ocasiones, se observa su posición sobre pistas de los otros dos tipos. Estos relieves completos pueden corresponder a la traza dejada por el paso del cuerpo del animal. El productor de Protovirgularia fue muy probablemente un nuculáceo, ya que este grupo de bivalvos sedimentívoros son muy móviles a diferencia de otros protobranquios. En el Vallès-Penedès, se han identificado varias especies de nucúlidos y nuculánidos que podrían haber producido este tipo de pistas. Sin embargo, en general, son de talla menor a la que correspondería para el productor de las trazas descritas y, además, aparecen en otro tipo de facies.

The paleontological site of Cal Guardiola (UTM 31T DG1702), on the western bank of the Torrent de Vallparadís (Terrassa, Catalonia, Spain), was discovered in early 1997 during the construction of a socio-sanitary building next to the Mútua de Terrassa. A report on the geology and stratigraphy of Cal Guardiola was published by Berástegui et al. (2000), including a preliminary report on the fauna. This preliminary study suggested an estimated age for Cal Guardiola of ca. 1.0 Ma (Berástegui et al., 2000). Unpublished paleomagnetic analyses, carried out by Miguel Garcés, indicate a reverse magnetization for the sampled sediments, which can be correlated to below the Brunhes-Matuyama geomagnetic boundary (pers. com. of M. Garcés in Postigo Mijarra et al., 2007), thus being older than 0.8 Ma. This dating roughly corresponds to the later part of the Epivillafranchian biochron (1.2 to 0.9 Ma), which in Europe is best represented by the faunal assemblages from Untermassfeld in Germany, Le Vallonnet in France, and Colle Curti and Slivia in Italy (Palombo et al., 2008 and references therein). The faunal assemblage from Cal Guardiola represents one of the latest Epivillafranchian faunas from Europe and thus deserves particular attention for unraveling the chronology of the dispersal events that took place during the Epivillafranchian-Galerian turnover. However, thus far only the primate remains from Cal Guardiola have been published (Alba et al., 2008), while the rest of the fauna remains unpublished. Here we describe the carnivore remains from Cal Guardiola, which record one of the latest occurrences of the hyenidPachycrocutain Europe and further attests the coexistence of two distinct ursid lineages by the latest Early Pleistocene in Europe.

Aquesta tesi doctoral proporciona una revisió actualitzada dels carnívors fòssils (Mammalia: Carnivora) del Miocè de la conca del Vallès-­‐Penedès. Situada al NE de la península Ibèrica, aquesta conca es caracteritza per un ric registre fòssil de vertebrats terrestres. Mentre que alguns grups, com els primat, s’han estudiat molt a fons, el registre fòssil dels carnívors no s’hi havia estudiat en detall durant les darreres dècades. Després de tres capítols introductoris dedicats a la filogènia i anatomia dels carnívors, els mètodes generals emprats en la tesi, i el context geològic i biostratigràfic de la conca del Vallès-­‐Penedès, el cos principal de la tesi es composa de cinc capítols dedicats a la biostratigrafia de l’Euràsia Occidental (amb èmfasi en la conca del Vallès-­‐Penedès), així com també a la taxonomia i filogènia de grups particulars de carnívors. En concret, aquesta capítols proporcionen diagnosis esmenades i anàlisis cladístiques de diversos tàxons —Trocharion albanense (Mustelidae: Leptarctinae) i Albanosmilus jourdani (Barbourofelidae)— a partir de restes prèviament inèdites provinents d’aquesta conca. Aquests capítols també descriuen noves restes de diversos fèlids dels gèneres Styriofelis (Felidae: Felinae), Pseudaelurus (Felidae: Felinae) i Machairodus (Felidae: Machairodontinae), i sobre aquesta base se’n revisa la distribució cronostratigràfica a la conca del Vallès-­‐ Penedès. També es proporcionen contribucions taxonòmiques significatives en els apèndixs d’aquest treball. En un d’ells, es descriu un nou gènere, Kretzoiarctos (Ursidae: Ailuropodinae) —el qual representa el membre més antic enregistrat del llinatge del panda gegant—, i se’n discuteixen les seves implicacions per a l’evolució dels úrsids. En l’altre apèndix, es revisa i actualitza tot el registre de carnívors del Miocè de la conca del Vallès-­‐Penedès, a partir de la revisió de les restes fòssils disponibles. Els resultats de la tesi s’integren i resumeixen en la discussió i conclusions, on es proporciona una revisió resumida de la història evolutiva dels Carnivora en la conca del Vallès-­‐Penedès. En conjunt, aquesta tesi proporciona una actualització del registre fòssil conegut dels carnívors en aquesta conca, principalment des d’una perspectiva taxonòmica i filogenètica, però alhora tot explorant-­‐ne les implicacions paleobiogeogràfiques i biostratigràfiques. Es conclou que actualment hi ha representades 55 espècies de carnívors, corresponents a 11 famílies, en el Miocè de la conca del Vallès-­‐Penedès. També es discuteixen els canvis en la paleobiodiversitat dels carnívors al llarg del temps en aquesta conca. A més de les contribucions al coneixement de l’evolució dels carnívors en general, i del registre fòssil de vertebrats en la conca del Vallès-­‐Penedès en particular, aquesta tesi també posa de manifest la necessitat de realitzar estudis taxonòmics detallats abans d’utilitzar dades paleontològiques publicades fa temps per tal de dur a terme estudis de la dinàmica de la diversitat.
This doctoral dissertation provides an updated review of the fossil carnivorans (Mammalia: Carnivora) from the Miocene of the Vallès-­‐Penedès Basin. Situated in NE Iberian Peninsula, this basin is characterized by a rich fossiliferous record of terrestrial vertebrates. While some groups, such as primates, have been thoroughly studied, the fossil record of carnivorans had not been studied in detail for several decades. After three introductory chapters devoted to carnivoran phylogeny and anatomy, the general methods employed in the dissertation, and the geological and biostratigraphic framework of the Vallès-­‐Penedès Basin, the main body of the dissertation is composed of five chapters devoted to the biostratigraphy of Western Eurasia (with emphasis on the Vallès-­‐Penedès Basin) as well as to the taxonomy and phylogeny of selected groups of carnivorans. In particular, these chapters provide emended diagnoses and cladistic analyses of various taxa— Trocharion albanense (Mustelidae: Leptarctinae) and Albanosmilus jourdani (Barbourofelidae)—based on previously unpublished remains from this basin. These chapters further describe new remains of various felids from the genera Styriofelis (Felidae: Felinae), Pseudaelurus (Felidae: Felinae) and Machairodus (Felidae: Machairodontinae), and on their basis they review their chronostratigraphic distribution in the Vallès-­‐Penedès Basin. Significant taxonomic contributions are also done in the appendices of the work. In one of them, a new genus, Kretzoiarctos (Ursidae: Ailuropodinae)—representing the earliest recorded member of the giant panda lineage—is described, and their implications for ursid evolution are discussed. In the other appendix, the whole carnivoran record of the Miocene from the Vallès-­‐Penedès Basin is reviewed and updated based on the revision of the available fossil remains. The results of the dissertation are integrated and summarized in the discussion and conclusions, which provide a summary review of the evolutionary history of the Carnivora in the Vallès-­‐Penedès Basin. Overal, this dissertation provides an update of the known fossil record of carnivorans in this basin, mostly from a taxonomic and phylogenetic viewpoint, but further exploring its paleobiogeographic and biostratigraphic implications. It is concluded that 55 carnivoran species, belonging to 11 families, are currently recorded in the Miocene of the Vallès-­‐Penedès Basin. Changes in carnivoran paleobiodiversity through time in this basin are further discussed. Besides the contributions to the knowledge of carnivoran evolution in general, and of the vertebrate fossil record of the Vallès-­‐ Penedès Basin in particular, this dissertaion further highlights the need to perform detailed taxonomic studies before using paleontological data published long ago for performing studies of diversity dynamics.

El registre de rosegadors del Miocè inferior i principis del Miocè mitjà (des de finals del Ramblià fins a l’Aragonià mitjà; ca. 19-15 Ma) del Vallès-Penedès (Catalunya, Nord-Est d’Espanya) és molt més ric i continu del que es pensava. Aquesta tesi està centrada en la descripció de la fauna de cricètids durant aquesta època i en les seves implicacions biostratigràfiques, paleobiogeografiques i paleoambientals. El cos principal d’aquesta tesi es centra en l’estudi sistemàtic dels cricètids de totes les localitats de la conca del Vallès-Penedès durant el Miocè inferior i principis del Miocè mitjà. El material estudiat consta de prop d’unes 1000 dents aïllades, així com fragments de mandíbules i maxil·les i també un crani parcial. Al registre de rosegadors de la conca del Vallès-Penedès hi trobem quatre gèneres diferents durant el Miocè inferior i principis del Miocè mitjà (final del Ramblià – Aragonià mitjà, MN3-MN5). El cricètid arcaic Melissiodon dominans és comú durant la zona A del Ramblià (ca. 19.3-17.2 Ma), abans de la dispersió dels anomenats ‘cricètids moderns’dels gèneres Democricetodon i Megacricetodon. Aquests cricètids moderns són components dominants de l’Aragonià (ca. 16,5-15 Ma) i inclouen quatre espècies del gènere Democricetodon (D. hispanicus, D. cf. decipiens, D. gracilis, D. sp. 4) i un del gènere Megacricetodon (M. primitivus). El paracricetodontí Eumyarion weinfurteri i els últims Melissiodon dominans completen l’associació de cricètids, però ambdues espècies són generalment rares. En general, la successió de cricetids del Miocè inferior mostra diverses afinitats amb la de la zona de tipus de l’Aragonià, la conca de Calatayud-Montalbán (Aragó, centre-est d’Espanya), permetent l’ús de la mateixa biostratigrafia local d’alta resolució, amb només petites diferències. A més, les faunes del Vallès-Penedès també presenten algunes semblances amb les d’Europa central. Els resultats biostratigràfics es combinen amb noves dades magnetostratigràfiques que permeten precisar l’edat de alguns esdeveniments biòtics importants que caracteritzen el Miocè inferior, incloent esdeveniments de dispersió d’altres continents vers a Europa occidental. Finalment, es reconstrueixen les condicions paleoclimàtiques regionals entre ca. 19 i 15 Ma en base a la fauna de petits mamífers i es comparen amb altres registres d’Europa occidental. Els patrons de paleoprecipitació inferits a partir de l’estructura de la comunitat de petits mamífers indiquen una aridificació regional coincidint amb l’Òptim Climàtic del Miocè mitjà entre fa 16,5 i 15 Ma. A més, el Vallès-Penedès és reconegut a més com a àrea de transició entre la bioprovincia de centreeuropa més boscosa i humida, i la bioprovincia centreibèrica més àrida i amb estacionalitat en el règim de precipitacions. Aquesta situació, que ja havia estat reconeguda anteriorment per al Miocè mitjà i inicis del Miocè tardà, ja existia al començament d’aquesta època.
El registro de roedores del Mioceno inferior y principios del Mioceno medio (finales del Rambliense hasta el Aragoniense medio; ca. 19-15 Ma) del Vallès-Penedès (Cataluña, Nordeste de España) es mucho más rico y continuo de lo que se pensaba. Esta tesis esta centrad en la descripción de la fauna de cricétidos durante esta época y en sus implicaciones bioestratigráficas, paleobiogeográficas y paleoambientales. El cuerpo principal de esta tesis se centra en el estudio sistemático de los cricétidos de todas las localidades de la cuenca del Vallès-Penedès durante el Mioceno inferior y principios del Mioceno medio. El material estudiado consta de casi unos 1000 dientes aislados así como de fragmentos maxilares y mandibulares y también de un cráneo parcial. En el registro de roedores de la cuenca del Vallès-Penedes encontramos cuatro géneros diferentes durante este tiempo (final del Rambliense – Aragoniense medio, MN3-MN5). El cricétido arcaico Melissiodon dominans es común en la zona A dl Rambliense (ca. 19.3-17.2 Ma), antes de la dispersión de los llamados “cricétidos modernos” de los géneros Democricetodon y Megacricetodon. Estos cricétidos modernos son componentes dominantes de las faunas Aragonienses (ca. 1.5-15 Ma) e incluyen cuatro especies del genero Democricetodon (D. hispanicus, D. cf. decipiens, D. gracilis, D. sp. 4) y una del género Megacricetodon (M. primitivus). El paracricetodontino Eumyarion weinfurteri y los últimos Melissiodon dominans completan la asociación de cricétidos aunque las dos son especies generalmente raras. En general, la sucesión de cricétidos del Mioceno inferior muestra varias afinidades con la zona tipo del Aragoniense, la cuenca de Calatayud-Montalbán (Aragón, España), permitiendo así el uso de la misma bioestratigrafía local de alta definición, incluyendo solo unas pocas modificaciones. A demás, las faunas del Vallès-Penedès presentan algunas similitudes con las faunas de Europa central. Los resultados bioestratigraficos combinados con los magnetoestratigráficos permiten la precisar la edad de algunos eventos bióticos importantes que caracterizan el Mioceno inferior, incluyendo eventos de dispersión de especies de otros continentes a Europa occidental. Finalmente, se reconstruyen les condiciones paleoclimáticas regionales entre ca. 19 y 15 Ma en base a la fauna de pequeños mamíferos y se compara con otros registros de Europa occidental. Los patrones de paleoprecipitación inferidos a partir de la estructura de la comunidad de pequeños mamíferos indica una aridificación regional coincidiendo con el Óptimo Climático del Mioceno medio de entre hace 16.5 y 15 Ma. A demás el Vallès-Penedès es conocidos como una área de transición entre la bioprovíncia de centro Europa, más boscosa e húmeda, y la bioprovíncia centro Ibérica, más árida y con estacionalidad mascada en el régimen de precipitaciones. Esta situación que ya era conocida anteriormente en el Mioceno medio e inicios del Mioceno superior ya existía al principio de esta época.
The early and early middle Miocene (late Ramblian to middle Aragonian; ca. 19-15 Ma) rodent record of the Vallès-Penedès Basin (Catalonia, north-eastern Spain) is far richer and more continuous than previously thought. This thesis is centered in the description of the cricetid fauna from this time interval and its biostratigrahical, paleobiogeographical and paleoenvironmental implications. The systematic study of the cricetid fauna of all known early and early middle Miocene sites from the Vallès-Penedès Basin defines the main body of this work. The studied material comprises nearly 1,000 isolated molars as well as some mandibular fragments and even a partial skull. Four cricetid genera occur in the early to early middle Miocene (late Ramblian-middle Aragonian, MN3-MN5) record of the Vallès-Penedès Basin. The archaic cricetid Melissiodon dominans is common during Ramblian zone A (ca. 19.3-17.2 Ma) a before the dispersal of the so-called ‘modern cricetids’ of the genera Democricetodon and Megacricetodon. Modern cricetids are dominant components ofAragonian zone C and early zone D faunas (ca. 16.5-15 Ma) and include four species of the genus Democricetodon (D. hispanicus, D. cf. decipiens, D. gracilis, D. sp. 4) and one of the genus Megacricetodon (M. primitivus). The paracricetodontine Eumyarion weinfurteri and the last Melissiodon dominans complete the cricetid assemblage, but both species are generally rare. Overall the early Miocene cricetid succession shows several affinities with that from the Aragonian type area, the Calatayud-Montalbán Basin (Aragon, east-central Spain) allowing the use of the same high-resolution local biostratigraphy, with only minor differences. Moreover, Vallès-Penedès faunas also show a few similarities with the central European ones. Biostratigraphical results are combined with novel magnetostratigraphic data allow constraining the age of several major regional to continental bioevents that characterize the early Miocene, including dispersal events from other continents into Western Europe. Finally, small mammal faunas are used to reconstruct regional paleoclimate between ca. 19 and 15 Ma and to compare it with other Western Europe records. Rainfall patterns are inferred from small-mammal community structure and indicate regional aridification coinciding with the height of the mid-Miocene Climatic Optimum between 16.5 and 15 Ma. The Vallès-Penedès is further recognized as a transitional area between the forested and humid central European bioprovince and the more arid and rainfall seasonal inner Iberian bioprovince. Such situation, which had previously been recognized for the middle and early late Miocene already existed at the beginning of this epoch.
Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Biodiversitat

La integración de la magnetoestratigrafía y la bioestratigrafía en las sucesiones vallesienses del Vallès Occidental (Cuenca del Vallès-Penedès) ha aportado un marco cronológico de alta resolución para una porción del relleno de la cuenca. Se ha obtenido una datación de las diversas unidades litoestratigráficas, así como de los sucesivos bioeventos registrados en las sucesiones estudiadas. Las correlaciones dentro del relleno sedimentario han contribuido al conocimiento de la evolución tectono-sedimentaria del sector estudiado. El anclaje del Vallesiense dentro de una escala de tiempo precisa ha permitido enmarcar este piso continental dentro del contexto paleogeográfico regional y global del Mioceno superior. También ha sido posible llevar a cabo un análisis de la sincronía o diacronía de los procesos de dispersión faunística en tierra.

1. Se ha realizado el estudio de los minerales pesados de los materiales detríticos del Mioceno de la fosa neógena del Vallès-Penedès, así como, y con carácter comparativo, los del Holoceno más reciente que aportan los cauces fluviales actuales. 2. Se exponen consideraciones prácticas para la mejora de la metodología de trabajo de laboratorio, de identificación y separación de los minerales pesados. 3. Se cita por primera vez la presencia de minerales APS en el Mioceno y Holoceno, localizando su área fuente en la base del Triásico (Permotrias-Buntsandstein inferior). Se estudian sus propiedades físico-químicas, así como, se propone que su formación tuvo lugar dentro de un ambiente laterítico con posible enriquecimiento supergénico. 4. Se ha realizado un estudio completo (morfológico y físico-químico) de las partículas de oro obtenidas en los distintos puntos de muestreo, estimando la distancia a sus posibles áreas fuente. Se revisan los métodos tradicionales de medida del SFC y del IA, así como, se plantean alternativas para el cálculo del peso de las partículas de oro cuando el tamaño de las mismas es extremadamente pequeño y dificulta su manejo habitual. 5. Se estudian las arenas y gravas del Holoceno para compararlas con las del Mioceno por el que discurren los actuales cauces fluviales. También se describen los materiales de origen antropogénico y sus orígenes. 5.1 - Se expone graficando sobre plano de E a W, la distribución de las abundancias de los minerales pesados de mayor interés de algunos de los afloramientos más representativos situados de forma proximal o equidistante a lo largo de los relieves que delimitan la falla septentrional de la fosa. En algunos casos se pone de manifiesto el valor paleogeográfico de alguna de ellos. 5.2 - Se describen con la ayuda de fotografías las características de los minerales pesados obtenidos para facilitar su identificación visual en estudios posteriores 6. Desde el punto de vista económico, se ha constatado por las cantidades obtenidas (calculadas en gramos/tonelada) que ninguna de las partículas minerales susceptibles de ser utilizadas como recursos de valor industrial, supera el nivel de corte necesario para plantearse un mayor estudio prospectivo en esta zona, siempre teniendo en cuenta el precio actual del metal 7. Se abren nuevos frentes de investigación que se indican al acabar cada capítulo y se resumen en el apartado de conclusiones finales.
1. The present study includes a survey of the heavy metals in detrital material from Miocene collected in the Vallès-Penedès basin, and a survey of heavy metals in detrital material from the latest Holocene, so as to compare both of them. 2. Some practical considerations to improve methodology to identify and separate heavy metals in the lab. 3. It is cited for the first time the presence of APS minerals in Miocene and Holocene. Its source area has been located at the base of the Triassic (Permian-Triassic/lower Buntsandstein), their physico-chemical properties of these minerals are studied. It is proposed that their formation was within a lateritic medium, with possible supergene enrichment. 4. It has been made a comprehensive review on both morphological and physico-chemicalcharacteristics of gold particles taken in different sampling points, which were estimated according to their possible source area. Traditional methods for measuring SFC and IA are reviewed. There are proposed alternatives to measure the weight and gold particles when they are so small that is very difficult to handle them. 5. Holocene sands and gravels are studied and compared with those of Miocene along the present river beds. Anthropogenic materials and their origin are also described. 5.1- The distributions of the abundance of the most important heavy metal is shown in a EW map. Some of the most representative outcrops are located near or equidistant from the mountains that delimit the northern fault of the basin. In some cases it is shown their paleographic value. 5.2- The gathered heavy metals are described by means of words and images, so as to facilitate their visual identification in future studies. 6. From an economical point of view it has made clear that none of the mineral particles analyzed are valuable, since their amount (grams/ton) is below the minimum necessary level to think about future prospective plans in that area, regarding the current price of metal. 7. New research fronts are opened. They are exposed in the conclusions of each chapter and summarized in the final results section.

La conca del Vallès-Penedès es una àrea clau per a l'estudi de les successions de mamífers del Miocè europeu, donat que el seu abundant registre cobreix gairebé la totalitat d'aquest període. Recentment, degut a les obres d'ampliació de l'Abocador de Can Mata (ACM), al terme municipal de Els Hostalets de Pierola (l'Anoia, Barcelona), el nombre de jaciments coneguts de micro- i macromamífers s'ha duplicat. L'estudi de les faunes de micromamífers de la sèrie estratigràfica de l'ACM ha permès aportar importants dades bioestratigràfiques per a la definició de les biozones MN 7 i MN 8, actualment basades en localitats aïllades de França i Alemanya. També es proposa una correlació bioestratigràfica amb altres conques ibèriques com Calataiud-Terol. Pel que fa als rosegadors de la sèrie de l'ACM, es descriu una nova espècie de castòrid: Chalicomys n. sp. Aquesta espècie ja presenta un mode de locomoció aquàtica molt similar al del castor actual. Durant les obres d'ampliació de l'ACM es localitzà un nou jaciment, Barranc de Can Vila 1 (BCV1), que, a més d'una abundant mostra de micro- i macrofauna, ha lliurat un esquelet remarcablement complet d'una nova espècie de gran antropomorf: Pierolapithecus catalaunicus. L'estudi dels rosegadors de BCV1 ha permès situar cronològicament aquesta localitat a la part baixa de la MN 7+8, entre els 12,5 i els 12 Ma. En conseqüència aquesta localitat representa el registre més antic dels grans antropomorfs a la Península Ibèrica. L'estudi tafonòmic de les restes recuperades a BCV1 revela que diferents agents tafonòmics estigueren involucrats en la gènesi de l'acumulació. Es reconeix la depredació com el principal agent d'acumulació en el cas de l'individu de primat. Per contra l'acumulació de la majoria de la resta de fòssils no sembla estar associada a l'acció de depredadors i/o carronyaires. La fauna de micromamífers de BCV1 ens indica la presència d'un ambient forestal subtropical i humit en oposició a l'ambient clarament més sec i obert imperant a les conques de l'interior d'Espanya. Aquest fet podria explicar l'absència d'antropomorfs a aquestes àrees durant el Miocè. Seguidament es compara la composició i estructura de la taxocenosi de rosegadors de l'Aragonià terminal i del Vallesià de la conca del Vallès-Penedès amb la dues conques ibèriques (Calataiud-Terol i Duero). Els resultats dels anàlisis estadístics multivariants mostren que les paleocomunitats de rosegadors de la conca del Vallès-Penedès són marcadament diferents de les de les conques de l'interior d'Espanya durant la major part de l'interval de temps considerat. L'ambient al Vallès-Penedès sembla que fou més humit i boscós, assimilant-se a l'existent a zones més septentrionals. Al límit entre el Vallesià Inferior i el Superior (vers fa 9,7 milions d'anys) les paleocomunitats de rosegadors canvien bruscament a totes les conques. Aquest període és testimoni d'un canvi vers a associacions menys diverses i dominades per un o uns pocs gèneres. La diferenciació biogeogràfica existent a la Península Ibèrica es manté i fins hi tot incrementa durant el Vallesià Superior. Aquest canvi abrupte es coneix com la Crisi Vallesiana i també afectà a les comunitats de macromamífers, implicant en ambdós casos l'extinció de formes pròpies del Miocè Mitjà adaptades a ambients càlids i boscosos i resultant en un descens en la diversitat. Mitjançant diferents tècniques es mostra que aquest esdeveniment d'extinció no es va estendre a altres àrees d'Europa, on la diversitat es va mantenir estable o fins hi tot va incrementar.
The Vallès-Penedès Basin is a crucial area for the study of the mammal succession of the European Miocene, since its abundant record covers nearly the totality of this period. Recently, thanks to the extension works of a rubbish dump, the so-called "Abocador de Can Mata" (ACM) at Els Hostalets de Pierola (l'Anoia, Barcelona), the number of known micro- and macromammal sites has doubled. The study of the micromammal faunas of the stratigraphic series of the ACM has added important data for the definition of the biozones MN 7 and MN 8, which now are based in isolated sites from France and Germany. We have also proposed biostratigraphic correlation for the Late Aragonian of the Vallès-Penedès Basin to other Iberian basins such as Calatayud-Teruel. Concerning the rodents of the ACM series, a new species of castorid is described: Chalicomys n. sp. This species already shows a mode of aquatic locomotion very similar to that of the extant beaver. A new site which has yielded an abundant sample of micro- and macrofauna, Barranc de Can Vila 1 (BCV1), was discovered during the extension works of the ACM. This site has also provided a remarkably complete skeleton of a new species of great ape: Pierolapithecus catalaunicus. The study of the rodents of BCV1 allows us to chronologically place this site in the lower part of MN 7+8, that is between 12.5 and 12 Ma. Accordingly this locality represents the oldest record of great apes in the Iberian Peninsula. The taphonomical study of the remains recovered at BCV1 reveals that different taphonomical agents were involved in the origin of the accumulation. Predation is recognized as the main accumulation agent in the case of the primate individual. In contrast, the accumulation of the rest of the fossils does not seem related to the action of predators and/or scavengers. The micromammal fauna from BCV1 indicates the presence of a humid subtropical forest environment as opposed to the clearly dryer an more open environment dominant in inner Spanish basins. This fact may account for the absence of great apes in those areas during the Miocene. Straight after that the composition and structure of rodent taxocenosis from the latest Aragonian and the Vallesian of the Vallès-Penedès Basin is compared with those of two Iberian basins (Calatayud-Teruel and Duero). The results of the multivariate statistic analyses show that the rodent paleocommunities of the Vallès-Penedès are markedly different from those of the inner Spanish basins during most of the considered time span. The environment in the Vallès-Penedès Basin appears to have been more humid and forested, being similar to that occurring at higher latitudes. At the Early/Late Vallesian boundary (at 9.7 Ma) an abrupt change in the rodent paleocommunities of all the basins is recorded. This period witnesses a shift towards lower-diversity faunas dominated by one or a few genera. The biogeographic differentiation existing in the Iberian Peninsula is retained and even increases during the Late Vallesian. This abrupt change is known as the Vallesian Crisis and also affected the macromammal communities, implying in both cases the extinction of forms of characteristic of the Middle Miocene and adapted to warm forest environments. That ultimately resulted in a decrease of diversity. By the means of different techniques we show that this extinction event did not affected other areas of Europe, where diversity remained stable or even increased.